Pid 00274926

Percepció visual
PID_00274926
Daniel Muñoz Marrón
Temps mínim de dedicació recomanat: 6 hores

© FUOC • PID_00274926 Percepció visual
Daniel Muñoz Marrón
Llicenciat en Psicologia per la Uni-

versitat Complutense de Madrid i
màster en Intervenció en trastorns
d'ansietat i estrès per la mateixa uni-
versitat. Col·labora en tasques do-
cents en diferents institucions públi-
ques i privades i desenvolupa la se-
va tasca professional com a psicò-
leg clínic i pilot d'avions d'extinció
d'incendis.
La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

per la professora: Belén Jiménez Alonso
Cinquena edició: setembre 2020

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Daniel Muñoz Marrón
Producció: FUOC
Tots els drets reservats
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 6
1. Aspectes bàsics de la percepció visual.......................................... 7
2. Descripció anatomicofuncional del sistema visual humà:

de l'ull al cervell................................................................................ 9
3. Organització perceptiva................................................................... 16
3.1. Percepció de la forma i reconeixement de patrons ..................... 16
3.1.1. L'organització figura-fons .............................................. 17
3.1.2. Principis de l'organització perceptiva: agrupació i
organització d'imatges ................................................... 20
4. La percepció del color...................................................................... 24

4.1. Concepte i atributs psicofísics del color ..................................... 25
4.2. Teories sobre la percepció del color ............................................ 26
4.2.1. La teoria tricromàtica (o teoria de la visió dels colors
de Young-Helmholtz) ..................................................... 26
4.2.2. La teoria dels processos oponents ................................. 28
4.2.3. La teoria del doble procés ............................................. 30
4.3. Dèficit en la visió cromàtica ....................................................... 31
5. La percepció de la profunditat...................................................... 35
6. La percepció de la mida................................................................... 44
7. La percepció del moviment............................................................. 46

7.1. Com crear una percepció de moviment: moviment real,
moviment aparent, moviment induït i postefecte de
moviment .................................................................................... 46
7.2. Moviments oculars, moviment de l'observador i moviment
de l'objecte .................................................................................. 49
8. Constàncies perceptives.................................................................... 51
8.1. La constància de la mida ............................................................ 51
8.2. La constància de la forma ........................................................... 53
8.3. La constància del color ............................................................... 53
8.4. La constància de la lluminositat ................................................. 53
9. Il·lusions òptiques.............................................................................. 55
10. La percepció visual en la psicologia aplicada............................ 60
11. Què hauríeu de saber........................................................................ 61
Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 63
Solucionari.................................................................................................. 70
Glossari......................................................................................................... 72
Bibliografia................................................................................................. 76
© FUOC • PID_00274926 5 Percepció visual
Introducció
És el món tal com el veiem? De nens tenim la consciència que això és així, però
a poc a poc, a mesura que anem creixent, prenem consciència que els nostres
sentits, en aquest cas la vista, no ens permeten una explicació totalment exacta
de com és la realitat que ens envolta.
És cert que els ulls (òrgan principal del nostre sentit de la visió) són peces clau Vegeu també
en el procés de la percepció, però també és cert que per ells mateixos no ens
Vegeu el final de l'apartat
proporcionen una informació total sobre el món que ens envolta, ja que no "Il·lusions òptiques".
podem fiar-nos plenament dels sentits.
Llavors, com percebem aquesta realitat en la qual vivim cada dia?, quins com-
ponents i estructures del nostre organisme estan immerses en el procés de la
percepció humana? Ja Descartes, al segle XVII, va arribar a la conclusió que l'ull
recollia les imatges de l'exterior i les enviava al cervell. Més tard, els primers
psicòlegs (fonamentalment els estructuralistes com W. Wundt) van aprofun-
dir en l'estudi del tema i es van interessar a conèixer com l'ésser humà percep
el món i quins mecanismes es posen en funcionament dins del nostre cervell
per tal d'aconseguir aquesta finalitat. Els avenços experimentats en les últimes
dècades per ciències com la fisiologia, la medicina i la neuropsicologia han
aportat més llum al funcionament dels nostres sentits i al complex procés de
la percepció.
En aquest mòdul abordarem el tema de la percepció visual, analitzant en pri-

mer lloc les bases anatòmiques implicades en el sentit de la vista (és fonamen-
tal que com a psicòlegs coneguem les estructures biològiques que regeixen
qualsevol procés cognitiu), per tal d'introduir-nos posteriorment en la manera
com l'ésser humà percep la realitat que l'envolta, i els principis que regeixen
aquesta percepció, desgranant els diferents aspectes de la percepció humana
(percepció del color, profunditat, mida, i moviment). Veurem també com és
que algunes imatges romanen constants al nostre cervell malgrat que les con-
dicions en les quals són percebudes per l'observador varien segons la circums-
tància (són les constàncies�anomenades�perceptives); coneixerem i intenta-
rem donar una explicació científica al fenomen de les il·lusions�òptiques, i
finalment parlarem breument de la importància de la percepció visual, que és
cada vegada més important en diferents àmbits de la psicologia aplicada.
Objectius
1. Adquirir un coneixement bàsic sobre com funciona el procés de la per-

cepció visual en l'ésser humà.
2. Conèixer les diferents estructures que componen anatòmicament el sis-

tema visual.
3. Aprendre quina funció compleix, en el procés de la percepció visual, cada

una de les estructures que componen aquest sistema.
4. Comprendre com va començar l'estudi de la percepció visual i quins cor-

rents psicològics l'han abordat al llarg de la història, relacionant-los amb
els autors més representatius.
5. Conèixer les característiques més importants sobre la percepció del color:

teories més significatives i dèficits que poden produir-se en la visió cro-
màtica.
6. Estudiar les característiques més importants que té la percepció de la pro-

funditat, a partir, fonamentalment, de l'estudi de les claus.
7. Conèixer els aspectes de més rellevància respecte a la percepció de la mida.
8. Conèixer les característiques més importants que té la percepció del mo-

viment, així com la seva aplicació i utilització en els diferents contextos
de la vida quotidiana.
9. Aprendre com funcionen les constàncies perceptives: de mida, color, for-

ma i lluminositat.
10. Estudiar les principals il·lusions òptiques que existeixen, així com els seus
mecanismes subjacents.
11. Adquirir les nocions bàsiques sobre l'aplicació que té en el món actual la
psicologia de la percepció i la importància que té el seu estudi per part de
l'estudiant de Psicologia.
1. Aspectes bàsics de la percepció visual
(1)
La vista ha exercit un paper essencial en la nostra evolució; és per això que el Feix de fibres que surt de la part
posterior del globus ocular i con-
nombre de cèl·lules sensitives que hi estan involucrades supera el de qualsevol
dueix els impulsos nerviosos des de
altre sentit. El complex procés de la percepció visual comença amb l'activació, la retina a altres estructures del sis-
tema visual humà.
per part d'un feix de llum, dels nostres sentits del sistema visual: els ulls. La
imatge recollida per l'ull circula a través de cada nervi�òptic1 en direcció a di- (2)
Àrea situada al lòbul occipital de
ferents parts del cervell encarregades del processament de la visió (l'anomenat l'encèfal, encarregada del proces-
sament dels senyals visuals i per
còrtex�cerebral, i més en concret, el còrtex�visual2). És en aquest còrtex visual tant de la percepció.
on la informació sensorial es transforma en imatges en moviment, multico-
lors (el color és una sensació produïda en el cervell per diferents combinaci-
ons d'impulsos nerviosos generats per llum amb diferents longituds�d'ona),
recognoscibles i que poden ser emmagatzemades i posteriorment evocades per
la memòria.
És probable que a l'interior del còrtex visual hi hagi una divisió de les funci-
ons cerebrals, i que algunes cèl·lules reconeguin només objectes precisos (per
exemple, ratlles verticals) o moviments en direccions concretes dins del camp
visual.
(3)
També en el cervell té lloc la transformació de milers d'impulsos nerviosos Estructura fonamental en el pro-
cés de la visió, composta d'una
produïts per imatges invertides i en dues dimensions (projectades d'aquesta
xarxa complexa de cèl·lules que
forma a la retina3), en imatges dretes, tridimensionals i amb significat propi. cobreix el fons de l'ull. Les cèl·lules
més importants que s'hi troben
El cervell ens permet veure els objectes com són realment, malgrat les defor- són els fotoreceptors (cons i bas-
tons), que generen un senyal elèc-
macions degudes a la perspectiva, el moviment, la lluminositat, la distància o tric com a resposta a la llum i la
altres factors. La nostra ment integra la informació que rep dels sentits amb les transmeten a través del nervi òptic.
imatges emmagatzemades a la memòria al llarg de la nostra vida, ja que la vista

no és simplement la suma d'informacions captades pels ulls, sinó que neces-
sita un patrimoni d'informacions adquirides anteriorment, fins i tot a través
dels altres sentits (oïda, gust, tacte i olfacte). Aquestes complexes interrelacions
sembla que són les responsables de les il·lusions òptiques, que estudiarem en
l'última part d'aquest mòdul. Si els indicis perceptius de la imatge són ambi-
gus, el cervell els integra segons les seves pròpies experiències (la interpretació
més probable) i els objectes són distorsionats o són convertits en reals, encara
que siguin construccions impossibles (encara no es coneixen amb exactitud
els mecanismes en què es basen aquestes creacions visuals de la ment).
Segons anem avançant en les etapes de processament, les estructures cogniti-

ves que n'estan encarregades van sent cada vegada més complexes i, mentre
que en els seus estadis inicials estan fonamentalment guiades per les dades de
l'estímul, a mesura que pugem cap a nivells de processament superiors, entra

en joc una més gran quantitat de dades aportades per l'experiència anterior
del subjecte que percep.
Encara que els avenços en el camp de la percepció, i en concret de la percepció

visual, han estat enormes al llarg de tot el segle XX, desconeixem, en gran part,
els mecanismes pels quals es regeix. Seran els avenços tecnològics (en especial
aquells que estan relacionats amb l'estudi de les funcions cerebrals), junt amb
l'experimentació (tant en humans com en animals) els que ens proporcionaran
al llarg d'aquest segle una més completa explicació del funcionament d'aquest
complex sistema.
Àrees funcionals del còrtex cerebral implicades
en la visió a través d'un PET (tomografia
computeritzada per emissió de positrons):
tècnica radiològica que ens permet conèixer
quines àrees del cervell s'activen en
realitzar determinades tasques cognitives o
comportamentals, gràcies a un tipus de glucosa
(radioactiva) subministrada al pacient que
realitza aquesta tasca.
Font: adaptat d'arxiu iconogràfic Giunti.
Àrees�funcionals�a�través�d'un�PET
2. Descripció anatomicofuncional del sistema visual

humà: de l'ull al cervell
El procés de la visió comença amb l'arribada de la llum als nostres ulls. En els
ulls, també anomenats globus oculars, podem distingir una sèrie de sistemes
o parts diferenciades, anatòmicament i també funcionalment. Els principals
components d'aquest complex sistema són els següents:
• Còrnia: teixit dur i totalment transparent, desproveït de vasos sanguinis.

Situada en el centre de la part davantera de l'escleròtica, a la túnica fibrosa
externa o membrana més externa del globus ocular; presenta una curva-
tura que contribueix a concentrar la llum procedent de l'exterior cap a la
pupil·la.
• Escleròtica: situada a la part posterior de la túnica fibrosa externa, confor-

ma la part exterior del globus ocular. És una estructura molt resistent, de
color blanc, i que compleix funcions de suport i protecció. La seva zona
més externa està revestida d'una membrana prima i transparent anomena-
da conjuntiva. L'escleròtica és la que solem anomenar part blanca de l'ull.
• Iris: múscul circular situat a la part anterior de la túnica vascular (o mem-

brana intermèdia). Permet regular la quantitat de llum que entra a l'ull,
perquè es tanca quan n'hi ha massa i s'obre si n'hi ha poca. Està perforat
per la pupil·la, a la qual sembla que envolta. Té colors característics que
varien segons el grau de pigmentació, la qual cosa fa que una persona tin-
gui els ulls blaus, negres, verds, etc.
• Pupil·la: obertura rodona, molt vascularitzada i nerviada, situada en el

centre de l'ull, que permet que la llum passi al seu interior.
• Cristal·lí: lent flexible situada darrere de l'iris l'objectiu de la qual consis-

teix a enfocar els raigs lluminosos perquè formin una bona imatge de la
retina.
• Retina: membrana situada en el fons de l'ull amb forma còncava i sobre la

qual es projecta la imatge de forma invertida. Aquí es transforma la llum en
energia electroquímica que es transmet a través de les fibres nervioses del
nervi òptic en el cervell. Es troba dividida en una part posterior en la qual
se situen els fotoreceptors de la visió (cons4 i bastons5), i una d'anterior,
en la qual no n'hi ha cap. La retina és anomenada també túnica nerviosa.
(4)
Cèl·lula fotoreceptora del sistema visual humà responsable de la visió en condicions
d'alta lluminositat (visió fotòpica). Està situat majoritàriament a la fòvea, on els ulls ve-
uen amb més claredat perquè és la zona amb fotosensibilitat més gran. Demana molta
llum per al seu funcionament. Hi ha tres tipus fonamentals de cons, els quals presenten
respostes diferents depenent de la longitud d'ona de llum que els arriba. Cada con té
uns tipus proteics (anomenats opsines) especialitzats a captar la llum en una banda es-
pectral concreta: l'eritropsina, que té més sensibilitat per a les longituds d'ona llargues
(llum vermella), la cloropsina, amb més sensibilitat per a longituds d'ona mitjanes (llum
verda) i la cianopsina, amb més sensibilitat per a les longituds d'ona curtes (llum blava).
La sensació de color es produeix combinant els tres tipus de cons. Gràcies al fet que estan
connectades de forma individual amb altres fibres nervioses, ens permeten distingir els
petits detalls d'una escena. Com el seu propi nom indica, tenen forma cònica i són molt
menys sensibles que els bastons.
(5)
Cèl·lula fotoreceptora del sistema visual humà responsable de la visió en condicions de
baixa lluminositat (visió escotòpica). Presenta una elevada sensibilitat a la llum, encara
que se satura en condicions de molta llum i no detecta els colors (a diferència dels cons,
que processen color). Es més prim que el con, i es concentra a la perifèria de la retina,
encara que no és present a la zona de la fòvea. A diferència dels cons, contenen rodopsina,
que és una proteïna que presenta més sensibilitat a les longituds d'ona properes a 500
nanòmetres, és a dir, a la llum verda blavosa. Es connecten en grup i responen als estímuls
que arriben a una àrea general, però no tenen capacitat per a captar els petits detalls de la
imatge visual. Són el principal component de la visió perifèrica, així com els responsables
de la visió nocturna. Durant la nit, els objectes es veuen millor amb la part perifèrica de
la retina (on estan situats els bastons) quan són invisibles per a la fòvea central.
• Fòvea: petita regió situada en el centre de la retina, amb una gran densitat
de fotoreceptors. Quan mirem un objecte el que fem és intentar projectar
la seva imatge sobre la fòvea.
• Nervi�òptic: format pels axons de les cèl·lules ganglionars de la retina. El

nervi òptic és l'encarregat de transmetre l'energia electroquímica (genera-
da en la retina gràcies a la transformació de l'energia física) cap a estadis
posteriors, fins que s'acabi produint la visió en el cervell. Els nervis òptics
tenen uns 50 mm de longitud i es divideixen en diferents porcions: intra-
tubular, orbital, canalicular i intracraneal.
A part d'aquestes estructures, hem d'esmentar els espais generats entre els di-
ferents elements de l'ull, que reben el nom de cambres, així com la substància
líquida que irriga cada una d'elles. Podem distingir:
• La cambra anterior, compresa entre la còrnia i l'iris.
(6)
• La cambra posterior, compresa entre l'iris i el cristal·lí. Per aquestes dues Substància gelatinosa que circula
6 per les cambres anterior (compre-
cambres, l'anterior i la posterior, circula l'humor�aquós . sa entre la còrnia i l'iris) i posterior
(compresa entre l'iris i el cristal·lí)
del globus ocular.
• La cambra vítria, situada darrere del cristal·lí, per la qual circula l'humor (7)
Substància gelatinosa que circu-
7
vitri . la per la cambra vítria del globus
ocular, situada darrere del cristal·lí.
El globus ocular amb les seves estructures fonamentals
Cada una de les estructures fonamentals del globus ocular compleix una funció molt concreta en el complex
mecanisme de la visió.
Una vegada que dirigim la mirada cap a un objecte posem en funcionament el

complex procés de la visió. La llum entra des de l'exterior travessant la còrnia
(que dirigeix la llum cap a la pupil·la), l'iris (que, de la mateixa manera que
ho fa el diafragma d'una càmera fotogràfica, regula la quantitat de llum que hi
entra) i el cristal·lí, que exerceix una funció de lent projectant les imatges re-
budes a la retina, en el fons de l'ull (la imatge apareix en aquesta zona de forma
invertida). Allà es troben els fotoreceptors del sistema visual humà: cons i bas-
tons, encarregats de transformar les imatges lluminoses en estímuls nerviosos.
Cèl·lules fotoreceptores del sistema visual humà
Les cèl·lules fotoreceptores del sistema visual humà es troben situades en la retina, en
el fons de l'ull. Són els cons (en groc, fletxa horitzontal) responsables de la visió dels
colors, així com dels detalls de la imatge, mentre que els bastons (en color blanc, fletxa
vertical) ens proporcionen la visió en blanc i negre, i les formes generals de la imatge.
Els cons i els bastons són les cèl·lules fotoreceptores sensibles als dife-
rents tipus de llum. Els cons són els responsables de la visió en colors i
requereixen de molta llum per al seu funcionament. Per la seva part, els
bastons presenten una elevada sensibilitat a la llum, encara que se sa-
turen en condicions de molta llum i no detecten els colors (són els res-
ponsables de la visió acromàtica: en blanc i negre). Cons i bastons estan
distribuïts de manera no uniforme per la retina, de tal manera que les
cèl·lules amb forma de con es troben en gran nombre a la zona sensorial
de la retina (fòvea), i són més escasses segons ens n'anem allunyant, de
manera que a les vores exteriors de la retina únicament hi ha cèl·lules
amb forma de bastó. Aproximadament tenim a cada globus ocular uns
cent milions de bastons i quatre milions de cons (observem la gran di-
ferència entre la quantitat d'uns i altres que posseeix l'ésser humà).
Una vegada que els fotoreceptors han transformat les imatges lluminoses en
estímuls nerviosos, aquests estímuls són conduïts a través de les fibres dels
nervis òptics camí de l'encèfal. Algunes de les fibres procedents de cada un
dels ulls es creuen amb les de l'altre en l'anomenat quiasma òptic. És per això
que part de les fibres de l'ull esquerre es dirigeixen a l'hemisferi cerebral dret,
i d'altres acabaran en l'hemisferi cerebral esquerre (passa el mateix amb les
fibres procedents de l'ull dret).
Part de les fibres de l'ull esquerre es dirigeixen a l'hemisferi cerebral dret, i d'altres acabaran en l'hemisferi cerebral esquerre.
Passa el mateix amb les fibres procedents de l'ull dret.
Els feixos nerviosos, una vegada que surten del quiasma òptic, s'anomenen
tracte òptic. A partir d'aquest moment, els impulsos nerviosos segueixen dos
camins diferents:
(8)
• A�través�del�sistema�geniculoestriat Estructura del tàlem que rep se-
8 nyals nerviosos visuals del nervi òp-
La major part d'aquestes fibres es dirigeix al nucli�geniculat�lateral del tic i els envia a l'àrea receptora vi-
sual del còrtex.
tàlem9. Les fibres que surten del nucli geniculat lateral arriben al lòbul�oc-
cipital10 (àrea posterior del cervell), fonamentalment a l'àrea 17 de Brod- (9)
Estructura cerebral en la qual té
mann (còrtex estriat o còrtex visual primària). Les funcions visuals del pas obligatori la informació neuro-
nal de tots els sentits, a excepció
sistema geniculoestriat s'especialitzen en la identificació i reconeixement de les de l'olfacte, abans d'arribar a
d'imatges. les seves respectives àrees recepti-
ves al còrtex cerebral.
(10)
Àrea situada en la part posterior
del còrtex on es troba l'àrea recep-
tora cortical primària de la visió.
Sistema geniculoestriat
Recorregut que segueixen els impulsos nerviosos de la visió a través del sistema geniculoestriat.
Font: adaptat de J. Harrison (University of British Columbia)
• A�través�del�sistema�tectopulvinar
Un altre grup de feixos nerviosos condueix cap al tectum (al mesencèfal).
L'àrea visual del tectum connecta amb el col·licle superior de l'oliva, des
d'on la projecció segueix cap al tàlem, assolint els nuclis pulvinar i lateral
posterior. Finalment, les fibres s'encaminen a les àrees visuals del còrtex,
prioritàriament a les àrees 18 i 19 de Brodmann (còrtex extraestriat o còr-
tex visual secundari), i també a l'àrea 8 del lòbul frontal (relacionada amb
els moviments oculars). Les funcions visuals del sistema tectopulvinar te-
nen a veure amb l'orientació i la localització espacial dels objectes.
Sistema tectopulvinar
Recorregut que segueixen els impulsos nerviosos de la visió a través del sistema tectopulvinar.
Font: adaptat de J. Harrison (University of British Columbia)
Vista sagital del cervell, en la qual apareix el

lòbul occipital (en blau) en el qual podem
distingir les diferents àrees encarregades del
processament de la visió: àrea 17 (còrtex estriat
o còrtex visual primari) i àrees 18 i 19 (còrtex
extraestriat o còrtex visual secundari). L'àrea 8,
situada al lòbul frontal (en groc) s'encarregaria
d'aspectes relacionats amb els moviments
oculars. La part del còrtex cerebral encarregat
d'elaborar la sensació visual es troba en el lòbul
occipital; tanmateix, a tota el còrtex hi ha altres
zones que col·laboren en la interpretació de les
imatges.
Vista�sagital�del�cervell
Punt cec
L'estímul lluminós, des que entra a l'ull, és conduït a través del nervi òptic, passa pel quiasma òptic (on es creuen part dels
senyals procedents dels dos ulls) i continua pel tracte òptic, que el condueix a l'encèfal.
Petita zona on es concentren
tots els axons de les cèl·lules
Com podem observar, el camí que recorre l'estímul de llum en entrar a l'ull ganglionars de la retina, en la
qual el nervi òptic surt del glo-
és llarg, i la representació inicial que reben els nostres sentits experimenta bus ocular per la part de darre-
re; és l'únic punt de tota la re-
una gran quantitat de transformacions successives en les diferents etapes de tina que no té cap cèl·lula fo-
processament, fins a aconseguir la sortida perceptiva, al còrtex cerebral, que toreceptora, i on per tant, no
hi ha visió.
ens permet obtenir l'experiència conscient de veure els objectes del món real.
Existeix el punt cec?
Observem la figura següent. Hi trobem un punt negre, a la part esquerra, i una X, a

la part dreta. Hem de col·locar-nos davant la figura, a uns 30 cm, i tapar-nos l'ull dret
amb una mà. Sense moure el cap, amb l'ull esquerre hem de mirar la X. Després de
15 segons, ens allunyem molt lentament de la figura sense deixar de mirar la X amb
l'ull esquerre. Què passarà si localitzem el punt cec?
Arribarà un moment en què el punt negre de la part esquerra de la figura desapareixe-

rà. Per què passa, això? L'explicació és senzilla: en tancar un dels ulls (en aquest cas el
dret) deixem de tenir visió estereoscòpica. El que aconseguim en anar allunyant-nos
de la figura és que la projecció a la nostra retina del punt negre del dibuix es vagi
desplaçant fins a arribar al punt cec, on no hi ha cèl·lules fotoreceptores (cons i bas-
tons) ni, com a conseqüència d'això, visió. Per això el punt negre desapareix.
Font: adaptat de D. Pérez, M. T. Márquez, D. Travieso, A. Magano, i A. López (1999).
Percepción visual. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid.
3. Organització perceptiva
Quan mirem al nostre voltant, solem percebre escenes amb una estructura en
la qual apareixen diferents objectes que mantenen una sèrie de relacions entre
si, és a dir, percebem un món visual coherent, estructurat en diferents parts o
regions, i compost d'infinitat d'objectes, i no una caòtica superposició de llums
i colors. A aquest procés automàtic que realitza el nostre cervell l'anomenem
organització perceptiva.
Fins a l'aparició de l'escola psicològica de la Gestalt (a començaments del segle

passat), la majoria dels autors pensaven que l'organització perceptiva era ad-
quirida gràcies a l'aprenentatge, i que era l'experiència de cada persona la que
ordenava els diferents elements que percebem visualment en cada moment,
per la qual cosa una persona adulta tindria una organització perceptiva molt
superior a la d'un nen, ja que la seva experiència amb l'entorn també hauria
estat més gran. En contra del que s'havia defensat fins llavors, els psicòlegs de
la Gestalt van assenyalar que hi ha una sèrie de principis presents en l'ésser hu-
mà des del moment del seu naixement, que són els que regeixen l'organització
perceptual, i que funcionen d'una manera automàtica. Segons aquests autors,
l'organització dels diferents elements que componen una imatge sorgeix de la
seva estructuració global, i no d'una simple addició d'elements que s'associen.
La percepció és, pels geltastistes, la totalitat, i no la simple suma de les parts
que la componen.
3.1. Percepció de la forma i reconeixement de patrons
La percepció dels objectes, tal com els veiem, és el final d'un procés llarg i
complex que, partint dels ulls, acaba al cervell, passant, com hem vist anteri-
orment, per diferents etapes de processament. Aquest procés de transformació
de l'estimulació recollida pels nostres sentits en imatges ha estat estudiat per
diferents investigadors, sobretot en els dos últims segles.
Podem dir que l'estudi de la percepció humana comença a final del segle XIX i
principi del XX amb el corrent científic denominat estructuralisme. Wilhelm
Wundt (considerat el pare de la psicologia) i els seus seguidors van desenvolu-
par aquest enfocament psicològic, el qual parteix de la idea que el comporta-
ment es crea afegint o sumant components elementals. Per això, la percepció
és, per als estructuralistes, una mera suma o combinació de diferents elements
anomenats sensacions. Aquest enfocament, que va dominar la psicologia fins
a la dècada dels anys vint del segle XX, va estimular l'aparició de la psicologia
de la Gestalt, corrent psicològic que contribuirà enormement a la nostra com-
prensió de la percepció dels objectes.
L'anomenada psicologia de la Gestalt sorgeix, a començaments del segle XX, en

oposició a l'explicació que l'estructuralisme donava de la percepció. El psicòleg
Max Wertheimer i dos col·legues (Kart Koffka i Wolfgang Köhler van fundar un
laboratori a la Universitat de Frankfurt, es van donar ells mateixos el nom de
psicòlegs de la Gestalt i van realitzar diverses investigacions i publicacions que
van posar qüestionar la teoria estructuralista segons la qual les percepcions es
creen a partir de sensacions (Wertheimer, 1912).
Aquests científics plantegen certs dubtes sobre les tesis que defensaven els es-
tructuralistes, ja que, segons ells, és difícil explicar molts dels fenòmens per-
ceptius basant-nos únicament en la simple addicció de sensacions. Això va
conduir els psicòlegs de la Gestalt a establir el principi fonamental de la seva El�primer�laboratori�de�psicologia
experimental
teoria: el tot és diferent de la suma de les seves parts. Aquest èmfasi en el "tot" El primer laboratori de psicologia experimental
de la història va ser fundat per Wilhelm Wundt
va portar Max Wertheimer i els seus companys a dirigir els seus esforços cap (en la imatge, el segon començant per la dreta,
amb barba blanca) a la Universitat alemanya de
Leipzig, el 1879.
a la formulació de diferents "lleis" o "principis" que fos capaç de proporcionar
una explicació coherent de l'organització perceptiva, això és, de quina manera
el nostre cervell agrupa diferents elements independents de forma global fins
a crear una única imatge.
L'estructuralisme (Wilhelm Wundt) va ser un dels primers corrents ci-

entífics que va estudiar la percepció, i va afirmar que aquesta es troba
determinada per la suma de petits elements anomenats sensacions. Poc
després, Max Wertheimer i altres investigadors creen l'escola�de�la�Ges-
talt, enfocament psicològic que posa en qüestió la teoria estructuralista
i defensa que "el tot és diferent de la suma de les seves parts". Max Wertheimer va ser el fundador,
junt amb Kart Koffka i Wolfgang
Köhler, de l'escola psicològica de la
Gestalt és una paraula alemanya que podria traduir-se per configuració Gestalt, a la Universitat alemanya de
Frankfurt, al començament del segle
XX.
o bona forma.
3.1.1. L'organització figura-fons
(11)
Quan percebem objectes de l'entorn, en general no percebem un sol objecte, Organització perceptiva en la
qual un objecte se separa d'uns al-
sinó molts de diferents. La nostra capacitat de separar perceptivament uns dels
tres.
altres rep el nom de segregació�perceptiva11. Els psicòlegs de la Gestalt van ser
(12)
pioners a l'hora abordar el tema de la segregació perceptiva, que amb freqüèn- Separació de la percepció d'una
12 figura i el seu fons que es produ-
cia també s'anomena segregació�figura-fons , ja que quan veiem un objecte eix quan veiem una imatge, i que
independent, sovint aquest apareix com una figura que destaca respecte a un ens serveix per a identificar objec-
tes amb significat propi.
segon pla, que rep el nom de fons.
Segons els psicòlegs de la Gestalt, la configuració figura-fons és l'organització

perceptiva més bàsica, la base de l'organització perceptual, ja que és necessà-
ria per a qualsevol altre tipus de percepció visual (profunditat, moviment, mi-
da...). Aquesta configuració no és cap altra cosa que la distinció, dins d'una
imatge, de dues regions o zones ben diferenciades i amb característiques prò-

pies, una que apareix com un objecte, la figura (figure), i una altra que es per-
cep com l'extensió sobre la qual apareix l'objecte, el fons (ground).
És per tot això que van intentar definir les propietats que tenen tant la figura
com el fons, a fi d'esbrinar què fa que una àrea es percebi en un moment
com a figura i, per tant, l'altra com a fons, mentre que en un altre moment la
percepció pugui ser la contrària, i el que abans era figura passa a ser ara fons,
i llavors el que percebíem com a fons pot resultar ara figura. Un dels mètodes
que van emprar per a estudiar les propietats de la figura i el fons va consistir a
prendre patrons de figura-fons reversibles, com el que es mostra en la figura,
introduït pel psicòleg danès Edgar Rubin el 1915.
Què veieu quan mireu aquesta imatge?
La copa�de�Rubin és un exemple de patró de figura i fons reversibles, ja que l'observador

pot percebre la imatge com dues cares negres que es miren l'una a l'altra sobre un fons
blanc, o com una copa en color blanc sobre un fons negre.
Quan percebem un dels patrons com a figura, ens resulta molt difícil, si no
impossible, percebre l'altre també com figura alhora. És per això que, quan
fixem la nostra atenció sobre la copa, veiem l'àrea de color negre com a fons,
mentre que si percebem la imatge de les dues cares com a figura veurem la
zona blanca com a fons.
El 1921 Rubin va enumerar una sèrie de característiques pròpies de la figura

i unes altres del fons, les quals que fan possible la seva diferenciació per part
de l'observador:
• La figura tendeix a veure's davant del fons. Mentre el fons es veu al darrere,
la figura sembla estar situada més a prop de l'observador.
• La figura és percebuda amb forma d'objecte (té un significat per ella ma-
teixa).
• La figura està definida per un contorn que li és propi i que la separa del
fons.
• Percebem el fons com una àrea uniforme, sense forma, que s'estén darrere
de la figura.
• La memòria emmagatzema amb més facilitat la figura que el fons perquè

té un significat propi.
Per la seva part, els psicòlegs de la Gestalt contemporanis de Rubin i que tre-
ballaven sobre aquest tema, simultàniament, van arribar a la conclusió que
certes propietats dels estímuls també influeixen en el fet que algunes zones de
la imatge siguin percebudes com a figura i altres com a fons. Van proposar una
sèrie de principis que determinen aquesta percepció:
• L'orientació: l'articulació de la figura es produeix amb més facilitat en les

orientacions vertical i horitzontal.
• La�mida�relativa: en igualtat d'altres condicions, l'àrea estimular més pe-

tita tendeix a articular-se com a figura.
• L'àrea�envoltant-envoltada: l'àrea envoltant apareix com a fons, mentre

l'àrea envoltada apareix com a figura.
• La�simetria: en igualtat de circumstàncies, les àrees simètriques tendeixen

a articular-se com a figura, mentre les asimètriques s'articulen com a fons.
En les últimes dècades, els psicòlegs moderns han ampliat els treballs realit-
zats pels psicòlegs de la Gestalt analitzant amb més detall els mecanismes que
subjeuen a la percepció de figura i fons, abordant temes com ara el paper que
exerceixen els contorns en la percepció de la figura i el fons, quin és el moment
concret del procés perceptiu en què es produeix la segregació figura-fons, etc.
Definim la segregació� perceptiva com la nostra capacitat de separar

els objectes entre ells. Els psicòlegs de la Gestalt van ser pioners en
l'estudi de la segregació perceptiva partint de l'anàlisi de la segregació
figura-fons, és a dir, estudiant les raons que existeixen per tal que el
cervell humà interpreti una àrea com a figura i una altra com a fons.
3.1.2. Principis de l'organització perceptiva: agrupació i

organització d'imatges
En la nostra anàlisi de l'organització perceptiva hem vist com el cervell humà

distingeix les parts d'una imatge que li interessen en un moment concret, a fi
de determinar quina d'elles té forma d'objecte, gràcies a la segregació percepti-
va. A continuació, veurem de quina manera elements de mida petita s'agrupen
perceptivament fins a formar objectes més grans.
Un dels aspectes més estudiats pels psicòlegs de la Gestalt per a explicar

l'organització perceptiva van ser els principis pels quals certs elements indivi-
duals s'organitzen de manera que el nostre sistema visual els considera parts
d'un mateix tot. Aquests autors van definir una sèrie de regles, a les quals van
donar el nom de "lleis de l'organització perceptiva", per les quals el nostre sis-
tema visual se sol regir. Algunes d'aquestes lleis són les següents:
(13)
• Llei�de�la�pregnància13: també coneguda com a llei de la simplicitat o de Principi perceptiu de la psico-
logia de la Gestalt que estableix
la bona figura, a causa que pregnància (prägnanz) és un concepte traduït que tot patró estimular tendeix a
de l'alemany el significat del qual és "bona figura". És la llei fonamental de percebre's amb la forma resultant
més simple de totes. També es co-
la psicologia de la Gestalt, i estableix que tot patró estimular és percebut neix com a llei de la bona figura o
llei de la simplicitat.
amb la forma resultant més senzilla, completa, simètrica i perfecta de to-
tes les possibles. Defensa que hi ha un mecanisme gràcies al qual reduïm
Exemple: llei de la
ambigüitats i distorsions en la imatge percebuda, buscant sempre la forma pregnància
més simple i consistent; en definitiva, ens permet veure els elements com
Els pintors impressionistes uti-
a unitats significatives i coherents. litzen en moltes de les seves
obres la llei de la pregnància
gestàltica. En aquesta obra,
titulada Empor (1929), Vasily
Kandinsky es val d'elements
• Llei�de�similitud14 o semblança: defensa que els estímuls semblants ten- geomètrics de diferents formes
per a realitzar una composició
deixen a percebre's agrupats, com formant parteix d'un mateix tot. Aquest propera a la figura humana bà-
agrupament pot produir-se per similitud en la forma, lluminositat, matís, sica (cap i tronc). L'observador
percep una figura completa (ja
inclinació, mida, color, textura, orientació, etc. que busca la forma més simple
que resulta d'organitzar els di-
ferents elements del quadre)
i no dels elements individuals
que la componen (línies de co-
(14)
Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt que estableix que els estímuls que són lors o políedres de diferents
semblants entre ells tendeixen a percebre's com a formant un únic conjunt. formes i mides).
Exemple: llei de similitud
L'exemple mostra com a la figura de l'esquerra veiem molts cercles iguals agrupats en un
únic conjunt, sense distingir agrupaments verticals ni horitzontals. Però si observem la
imatge de la dreta, els elements que la componen es perceben agrupats en 5 columnes
verticals, ja que l'observador, complint la llei de la Gestalt de la semblança, els agrupa
per formes similars: columna vertical de quadrats, columna vertical de cercles, i així suc-
cessivament.
(15)
Principi perceptiu de la psicolo-
gia de la Gestalt, també anomena-
da llei de la bona direcció, que esta-
bleix que quan dos estímuls donen
lloc a línies rectes o lleugerament
corbades, es perceben com a con-
nectades o pertanyents al mateix
objecte, ja que tendim a veure les
línies de la manera que segueixi la
trajectòria més suau.
• Llei�de�la�bona�continuació15 o direcció: els estímuls, quan es perceben

com a units entre ells, donen lloc a línies rectes o lleugerament corbades
(guarden entre si una continuïtat) es consideren pertanyents a una matei-
xa figura, i es perceben de manera que segueixen la trajectòria més suau.
Exemple: llei de la bona continuació
Els trams de cable telefònic que apareixen marcats en vermell es perceben com a part d'un
únic objecte, ja que són percebuts com a units entre ells, i de cap manera l'observador
agruparia el tram de cable que surt del telèfon (acolorit de vermell) amb el tram acolorit
de taronja, ja que aquest últim no guarda continuïtat amb el primer.
El cable acolorit de vermell confirma la llei de continuïtat; el cable

acolorit de taronja, no la confirma.
(16)
• Llei�de�proximitat16: el nostre cervell tendeix a agrupar els estímuls que es Principi perceptiu de la psicolo-
gia de la Gestalt que afirma que els
troben pròxims entre ells, els quals solen percebre's com formant parteix estímuls que estan situats pròxims
d'un mateix tot perceptual. entre ells semblen formar una sola
unitat. També rep el nom de llei de
la proximitat.
Exemple: llei de proximitat
L'ull humà tendeix a veure en la figura anterior tres objectes diferents compostos per 16,
4 i 12 petits quadrats respectivament. Els quadrats petits podrien formar un gran nombre
de figures, però nosaltres tendim a construir aquestes per la proximitat entre ells dels
elements que conformen cada una d'elles.
(17)
• Llei�de�la�destinació17 o moviment comú: estableix que els estímuls que Principi perceptiu de la psicolo-
gia de la Gestalt que defensa que
es desplacen en la mateixa direcció són percebuts com a components d'un els estímuls que es mouen seguint
mateix objecte o grup. una mateixa direcció es perceben
com a pertanyents a un mateix ob-
jecte.
(18)
• Llei�de�la�significació18 o familiaritat: un conjunt d'estímuls es percebrà Principi perceptiu de la psico-
logia de la Gestalt segons el qual
com a grup o com a objecte si aquest objecte resulta familiar o significatiu un conjunt d'estímuls serà perce-
but com una unitat si aquests estí-
als ulls de l'observador. muls ens resulten familiars o signi-
ficatius. Per aquesta raó també se
la coneix com a llei de la familiari-
tat.
Exemple: llei de la significació
Els diferents elements de color negre que apareixen en la imatge configuren als ulls de
l'observador el rostre d'una dona, a causa que és un estímul significatiu, mentre que els
elements individuals no ho són.
(19)
• Llei�de�tancament19 o clausura: segons aquesta llei, una figura incompleta Principi perceptiu de la psico-
logia de la Gestalt, també cone-
tendeix a percebre's com a completa. gut com a llei de clausura, que es-
tableix que el cervell humà tendeix
a percebre com a completa una fi-
gura incompleta, perquè acaba de
Exemple: llei de tancament definir els seus contorns per veu-
re-la com un objecte amb total sig-
El nostre cervell percep un cercle, un quadrat i un triangle respectivament, encara que nificat.
les figures no estiguin dibuixades del tot.
Encara que els psicòlegs de la Gestalt van batejar les regles que acabem de
descriure com a "lleis", la major part dels psicòlegs prefereixen considerar-les
principis, ja que els tots aquests supòsits no tenen una base prou sòlida que
permeti qualificar-les de lleis, sinó que són més aviat regles generals que ofe-
reixen la millor solució a un problema concret.
Els psicòlegs de la Gestalt van definir un conjunt de lleis per tal

d'intentar explicar com realitza el nostre cervell l'organització percepti-
va, és a dir, com organitzem un gran nombre d'estímuls petits fins a cre-
ar un tot. Aquestes regles, creades per Wertheimer i els seus col·legues,
no permeten fer prediccions prou sòlides per qualificar-les de lleis, per
la qual cosa amb freqüència se les anomena principis, ja que proporcio-
nen la millor explicació en la major part dels casos, però no sempre. Les
principals�lleis�de�la�Gestalt són: la llei de la pregnància, la llei de simi-
litud, la llei de la bona continuació, la llei de proximitat, la llei de des-
tinació comuna, la llei de significació i la llei de tancament o clausura.
4. La percepció del color
Podem imaginar un món sense colors? Com seria, llavors, la nostra percepció
dels objectes? El color és una de les característiques pròpies de l'entorn que
crida més la nostra atenció. El color és present en tots els objectes quotidians, i
és utilitzat cada dia, per exemple, per milers d'empreses per a fer publicitat dels
seus productes, per tal de fer que els percebem com a més desitjables o eficaços
que altres de la competència. Fins i tot qualsevol nen omple de color alguns
elements del seu dibuix perquè aquests ressaltin sobre altres que considera
menys importants.
(20)
És per això que podem afirmar que el color és una de les propietats psicològi- Percentatge de llum que reflec-
teix una superfície.
ques més característiques de la nostra experiència visual. Compleix, a més, una
doble missió. En primer lloc, facilita la detecció correcta dels objectes, ja que fa (21)
Distància que existeix entre el
ressaltar el seu contrast (les persones que només posseeixen visió acromàtica, començament d'una ona i el co-
en blanc, negre i tons de grisos, tenen grans problemes a l'hora de localitzar mençament de la següent. Si ens
referim a l'energia lluminosa, lla-
amb exactitud els objectes). En segon lloc, compleix una funció estètica, per- vors parlem de longituds d'ona
curta, mitjana i llarga.
què fa més agradable el món on vivim. La percepció del color, al qual també
s'anomena matís, és provocada fonamentalment per una resposta diferencial (22)
Fenomen que es produeix quan
del sistema visual humà davant diferents longituds d'ona de la llum. El color un objecte reflecteix més unes lon-
que percebem d'un objecte està directament relacionat amb la quantitat de gituds d'ona que les altres.
cada una de les longituds d'ona que aquest reflecteix en incidir sobre ell una
llum blanca (és el que anomenem espectre de reflectància20). Però les caracte-
rístiques pròpies de cada objecte influeixen de manera que cada un reflecteix
i absorbeix una quantitat diferent de cada longitud�d'ona21, depenent de la
naturalesa física d'aquest objecte (és el que anomenem reflexió�selectiva22), o
de les característiques de les ones de llum que reben. Per exemple, la llum del
Sol està composta gairebé per igual de totes les longituds d'ona, mentre que la
llum artificial conté una quantitat més elevada de longituds d'ona llarga.
La sensació de color amb què percebem un objecte també depèn d'altres fac-
tors, com ara el contrast�simultani�de�color23, l'experiència personal sobre els
colors habituals que tenen els objectes (en la qual cosa és fonamental el paper
de la memòria, que rememora aquests colors), la brillantor o intensitat de la
llum, la saturació, etc.
Milions�de�colors
L'ésser humà és capaç de discriminar,
aproximadament, entre 200 i 2 milions de
colors, resultat de la combinació de diversos
matisos amb diferents proporcions de brillantor
i saturació.
(23)
Mecanisme que provoca que, en observar un objecte, percebem el seu color influïts pel
color i la intensitat de la llum dels objectes situats al seu voltant. Així doncs, la percepció
del color d'un objecte varia depenent de les característiques del seu entorn.
4.1. Concepte i atributs psicofísics del color
Hem definit el color, doncs, com un fenomen psicològic subjectiu que depèn
fonamentalment de dos conjunts de factors: d'una banda, tenim les caracte-
rístiques físiques pròpies de la llum que incideix en els objectes, i d'altra ban-
da, la forma en la qual el cervell humà interpreta la informació nerviosa que
arriba fins a les diferents estructures especialitzades en la visió.
(24)
Tal com estudiem en l'apartat dedicat a l'estudi anatòmic del sistema visual, Neurona sensible a l'energia
ambiental la funció de la qual és
hi ha a la retina una sèrie de cèl·lules fotosensibles: bastons i cons, i són fo-
transformar aquesta energia en im-
namentalment aquests últims (cèl·lules responsables de la visió en condicions pulsos elèctrics per tal d'enviar-los
posteriorment a estructures supe-
d'alta lluminositat, situades majoritàriament a la fòvea) els fotoreceptors24 en- riors. Els fotoreceptors de la visió
són els cons i els bastons.
carregats de codificar el color. Hi ha tres grans tipologies de cons segons la seva
manera de respondre a un tipus de longitud d'ona o a un altre. La sensació de
color es produeix combinant aquests tres tipus de cons: blau (cons sensibles
a longituds d'ona curta), verd (cons sensibles a longituds d'ona mitjana, i ver-
mell (longituds d'ona llarga). Així, diferents longituds d'ona es corresponen
amb la percepció de diferents colors (encara que això no és totalment cert,
ja que una longitud d'ona concreta no sempre produeix la mateixa percepció
de color).
Espectre electromagnètic. La llum visible per a l'home suposa un component molt petit de l'espectre
electromagnètic, que aniria des dels 400 als 700 nanòmetres de longitud d'ona, aproximadament. En la imatge
podem apreciar com les longituds d'ona curta es corresponen a colors propers al blau, mentre que les longituds
d'ona llarga produeixen colors del ventall del vermell.
Ja Newton, al segle XVII, havia aconseguit identificar els diferents colors que
componen l'espectre visible, refractant llum blanca sobre un prisma. El cien-
tífic i matemàtic anglès els va distribuir en un diagrama, en el qual els colors
s'ordenen partint de la seva longitud d'ona, conegut, des de llavors, com a disc
de�Newton25. El 1905, Munsell va crear el que ell mateix va anomenar espai del
color, que no és cap altra cosa que una versió millorada del disc d'Isaac New-
ton, que ens permet classificar els colors a partir de les seves tres propietats
bàsiques: matís (longitud d'ona o color pròpiament dit), brillantor (quantitat
de llum) i saturació (quantitat de color que té).
(25)
Disc giratori acolorit creat per Isaac Newton, gràcies al qual va demostrar que la llum
blanca està formada pels set colors principals de l'espectre visual. El científic va observar
que si feia passar un feix de llum a través d'un prisma, la llum blanca es descomponia
en una sèrie de colors brillants (els colors de l'arc de Sant Martí). D'aquesta experiència
va deduir que si la llum blanca es podia descompondre en els set colors de l'arc de Sant
Martí, combinant aquests es podria tornar a generar el color blanc. En fer girar el disc a
gran velocitat, la retina rep simultàniament la sensació dels set colors de l'espectre i els
colors desapareixen i en resulta una percepció de color blanc.
4.2. Teories sobre la percepció del color
4.2.1. La teoria tricromàtica (o teoria de la visió dels colors de

Young-Helmholtz)
Thomas�Young va proposar, el 1802, la teoria�tricromàtica�de�la�visió�dels

colors26. Aquesta teoria, que seria culminada anys més tard (el 1852) per Her-
mann�von�Helmholtz, defensa l'existència d'un patró d'activitat, del qual de-
pendria la visió dels colors, diferent per a cada un dels tres mecanismes recep-
tors que té el nostre sistema visual. Això és, en arribar als nostres ulls, la llum
d'una longitud d'ona concreta estimula tres mecanismes receptors en diferents
graus, ja que cada un d'ells té una sensibilitat espectral diferent (la sensibilitat
espectral indica la sensibilitat a les diferents longituds d'ona de l'espectre visi-
ble), de manera que el patró d'activitat d'aquests mecanismes ens proporcio-
naria la percepció d'un color concret.
(26)
Teoria postulada el 1802 per Thomas Young, i completada el 1852 per Hermann von
Helmholtz, que defensa que la nostra percepció dels colors està determinada per un patró
d'activitat diferent per a cada una de les tres classes de cons que existeixen, que tenen
Thomas Young (1773-1829), eminent
sensibilitats espectrals diferents. En arribar una longitud d'ona concreta als nostres ulls, investigador del segle XIX, que va proposar
la teoria tricromàtica de la visió dels colors el
es posen en funcionament tres mecanismes receptors en diferents graus, de manera que 1802.
el patró d'activitat d'aquests mecanismes ens proporciona la percepció d'un color con-
cret. Els tres tipus de receptors bàsics que té el sistema visual humà sensibles a diferents
longituds d'ona, són els receptors de longituds d'ona curta en el cas del blau, els receptors
de longituds d'ona mitjana en el cas del verd, i els receptors de longituds d'ona llarga
en el cas del vermell.
Però, quins són aquests tres mecanismes receptors bàsics? Young va arribar a la
conclusió que posseïm tres mecanismes receptors fonamentals, que responen
de diferent manera davant de longituds d'ona diferents, una cosa que poste-
riorment confirmaria el seu col·lega Helmholtz, gràcies als experiments que
va realitzar utilitzant un procediment psicofísic anomenat igualació de colors.
D'aquesta manera, tots dos autors arriben a la conclusió que el sistema visual
humà té tres tipus de receptors bàsics sensibles a diferents longituds d'ona:
• Receptors de longituds d'ona curta, per al blau.

• Receptors de longituds d'ona mitjana, per al verd.
• Receptors de longituds d'ona llarga, per al vermell.
Helmholtz va idear els experiments d'igualació de colors, en els quals cada par-
ticipant havia de "mesclar" diferents quantitats de tres longituds d'ona de llum
en l'anomenat camp�de�comparació, fins a fer coincidir aquest color amb un
altre, procedent d'una sola longitud d'ona, situat en el que ell va anomenar
camp�de�prova. Von Helmholtz va concloure que era possible igualar els dos
camps (el de comparació i el de prova). Això vol dir que els subjectes amb una
visió cromàtica normal aconseguien un color igual al del camp de prova mit-
jançant la mescla en quantitats correctes de tres longituds d'ona en el camp de
comparació. Tanmateix, aquests mateixos subjectes no eren capaços d'igualar
els dos camps en tots els casos amb només dues longituds d'ona (el fet curiós
és que les persones que no poden percebre tots els colors de l'espectre visual, Hermann von Helmholtz (1821-1894) va
culminar el 1852 la teoria tricromàtica de la
visió dels colors, iniciada per Thomas Young
sí que són capaços d'igualar els colors de totes les longituds d'ona utilitzant anys abans. A partir de llavors, aquesta teoria
va ser també coneguda com la teoria de la visió
només dues longituds d'ona a la mescla). Això confirmaria la teoria que, per dels colors de Young-Helmholtz.
tal de percebre tots els colors de l'espectre visual humà, fan falta els tres tipus
de receptors bàsics, que ens proporcionaran una captació correcta de totes les
longituds d'ona possibles en aquest espectre.
Van haver de passar molts anys des que Young i Helmholtz van presentar la
seva teoria de la visió tricromàtica dels colors, perquè, gràcies a investigacions
fisiològiques més modernes i sofisticades, s'aconseguissin identificar els tres
mecanismes receptors bàsics que els dos autors localitzaven en el nostre siste-
ma visual. És durant els anys 60 del segle XX, quan alguns científics van acon-
seguir mesurar la resposta que presenten tres tipus de pigments diferents en
els cons davant de diferents longituds d'ona de l'espectre visual (curta, mitjana
i llarga). Si, tal com defensaven Young i Helmholtz, la percepció d'un color
determinat es basa en el patró d'activitat d'aquests tres tipus de mecanismes
receptors, hauríem de conèixer quin color percebrem si sabem la resposta que
presenta cada un d'aquests mecanismes receptors davant d'un tipus concret
de longitud d'ona.
Nota
Les persones que només tenen dos tipus de pigments de cons reben el nom de dicromá-
tics, i són capaços de percebre els colors, encara que veuen menys quantitat de colors
que els subjectes tricromàtics (aquells que tenen tres pigments visuals) que poden veure
tots els colors de l'espectre visual.
Longituds d'ona i visió cromàtica
En aquesta adreça d'Internet hi ha explicat com es pot construir el disc de Newton:

http://www.santiagoapostol.net/FQ/newton.htm Font: adaptat de Goldstein, E. B. (2006).
La imatge permet que vegem els diferents graus d'activació dels tres tipus de cons, repre-
sentats per la mida més gran (molta activació) o més petita (baixa activació) del cercle de
color, davant dels tres tipus de longituds d'ona (curta o blava, mitjana o verda, i llarga o
vermella), la mescla del qual ens proporciona la visió d'un color o un altre. Com es pot
veure, el color blanc presenta una distribució idèntica de longituds d'ona.
La teoria�tricromàtica�de�la�visió, de Young i Helmholtz, defensa que

la percepció del color és fruit de l'activitat de tres mecanismes receptors
bàsics que responen a diferents longituds d'ona de l'espectre visual. Els
experiments psicofísics d'igualació de colors, realitzats per Helmholtz,
van demostrar que mitjançant la mescla de tres longituds d'ona en di-
ferents proporcions podem aconseguir qualsevol color de l'espectre vi-
sual.
4.2.2. La teoria dels processos oponents
(27)
Ewald Hering (1834-1918) va ser un altre eminent fisiòleg, contemporani de Imatge visual que tendeix a
produir-se entre 30 i 60 segons
Helmholtz, que va voler donar una explicació coherent d'aquells fenòmens
quan, després de fixar la mirada en
de la visió dels colors als quals la teoria tricromàtica de Young i Helmholtz un estímul de contrast alt, la diri-
gim cap a un altre lloc.
no aconseguia arribar. Per a això, Hering va investigar utilitzant observacions
fenomenològiques, en les quals l'observador havia de descriure el que veia da-
(28)
vant de la presentació de diferents estímuls. Hering i els seus subjectes expe- Aproximació teòrica creada
pel fisiòleg Ewald Hering per tal
rimentals van observar que, després de percebre un estímul de color vermell,
d'intentar donar una explicació
es generava una postimatge27 de color verd, i viceversa. Això mateix passa si a certs aspectes als quals la teo-
ria tricromàtica de Young-Helm-
els colors que utilitzem són el grup compost pel groc i el blau. Hering també holtz semblava no arribar. Hering
defensava que la percepció dels
es va adonar que les persones que no poden percebre el color vermell tampoc colors cromàtics és determinada
no són capaces de percebre el verd, i que els subjectes que no veuen el color per l'activitat de dos mecanismes
oponents compostos pels parells
groc tampoc no poden veure el blau. Això el va dur a la conclusió que la visió de colors groc-blau i vermell-verd,
dels colors està causada per respostes oponents generades per un d'aquests dos als quals afegiríem un altre meca-
nisme blanc-negre per a la visió
grups de colors: vermell i verd, o groc i blau. A aquests dos parells de colors dels colors acromàtics. En cada un
d'aquests mecanismes, les respos-
cromàtics, s'afegeix el que defineix com a colors acromàtics: el blanc i el negre. tes són oposades per a cada un
Així neix la teoria�dels�processos�oponents�de�la�visió�dels�colors28 (Hering, dels colors descrits, de manera que
en un extrem és excitatòria i en
1878). l'altre inhibitòria.
D'aquesta manera, l'investigador alemany defensa l'existència de tres meca-

nismes neuronals, cada uns dels quals respondria de forma oposada davant de
les diferents longituds d'ona de la llum:
• Vermell-verd: respon positivament a la llum vermella i negativament a

la verda.
• Groc-blau: respon positivament al groc i negativament al blau.
Detector�de�la�ceguesa�al�color
• Blanc-negre: respon positivament a la llum blanca i negativament a E. Hering i R. Rothe van inventar aquest aparell
per a la detecció de la ceguesa al color mentre
vivien i treballaven a Praga cap al 1890.
l'absència de llum.
Diagrama dels colors oponents d'Ewald Hering.

Font: http://www.uni-mannheim.de/fakul/
psycho/irtel/colsys/Hering.html
(29)
Hering va voler anar una mica més enllà, i es va aventurar a afirmar que aques- Cèl·lules pertanyents al sistema
nerviós que reben i transmeten im-
tes respostes positives i negatives eren provocades per la formació d'agents
pulsos elèctrics.
químics a la retina (en el cas dels colors vermell, groc i blanc), o per la seva des-
composició (mitjançant les respostes al verd, al blau i al negre). Investigacions
fisiològiques més recents, utilitzant fonamentalment tècniques que mesuren
la resposta de les neurones29 a la retina i al nucli geniculat lateral del tàlem,
han tirat per terra aquest supòsit, però han vingut a ratificar que la percepció
d'aquests parells de colors (o longituds d'ona) provoca realment respostes fisi-
ològiques oposades en el sistema visual humà.
Anys més tard, a la dècada dels cinquanta i seixanta del segle XX, diferents in-
vestigacions van descobrir neurones oponents que responien excitant-se da-
vant la claror d'un extrem de l'espectre visual, i donava una resposta inhibitò-
ria a la claror de l'altre extrem d'aquest espectre. Aquestes neurones oponents
es localitzen fonamentalment a la retina i en el nucli geniculat lateral que,
com vam veure a la primera part del mòdul, són dues de les estructures que
tenen una importància més gran en el procés de la visió.
Ewald Hering va realitzar diverses observacions fenomenològiques

abans de postular la teoria�dels�processos�oponents30, en la qual afir-
ma que la visió del color es produeix gràcies a l'existència de tres meca-
nismes neuronals, cada uns dels quals respon de forma oposada davant
de diferents longituds d'ona de la llum: el mecanisme blanc-negre, el
mecanisme vermell-verd i el mecanisme groc-blau.
Les neurones oponents s'activen a partir de senyals excitatoris i inhibi-
toris, procedents dels tres tipus de cons, que enviarien senyals a les di-
ferents zones del còrtex cerebral implicades en la percepció dels colors.
(30)
Aproximació teòrica creada pel fisiòleg Ewald Hering per tal d'intentar donar una ex-
plicació a certs aspectes que la teoria tricromàtica de Young-Helmholtz semblava no arri-
bar. Hering defensava que la percepció dels colors cromàtics ve determinada per l'activitat
de dos mecanismes oponents compostos pels parells de colors groc-blau i vermell-verd,
als quals afegiríem un altre mecanisme blanc-negre per a la visió dels colors acromàtics.
En cada un d'aquests mecanismes, les respostes són oposades per a cada un dels colors
descrits, de manera que en un extrem és excitatòria i en l'altre inhibitòria.
4.2.3. La teoria del doble procés
Gràcies al descobriment de les neurones oponents, disposem de prou base fi-

siològica per a concloure que els mecanismes que regeixen tant els processos
oponents d'Hering com els tres mecanismes receptors bàsics (que defensa la
teoria tricromàtica de Young i Helmholtz) guarden una estreta relació. De fet,
les proves fisiològiques han demostrat que les dues teories són correctes i com-
plementàries, ja que cap no contradiu l'altra. Tanmateix, els resultats psicofí-
sics en què es basa cada una d'elles defensen que l'activitat fisiològica es pro-
dueix en diferents punts del sistema visual. Els experiments de la igualació
dels colors, segons els quals es necessiten tres longituds d'ona per a generar
un color, ofereixen una explicació de la visió dels colors localitzada als foto-
receptors amb forma de con situats en la primera part del recorregut que se-
gueix l'estímul visual. Per la seva part, els processos exposats per la teoria dels
processos oponents (tres mecanismes neuronals, cada uns dels quals respon
de forma oposada davant de diferents longituds d'ona de la llum) es generen

gràcies a les neurones oponents situades en una etapa més avançada de la ca-
dena visual, ja que aquestes es localitzen al còrtex cerebral.
Gràcies a la complementarietat de les dues teories, podem afirmar que la per-

cepció del color ve determinada pel processament de la informació visual en
dues etapes fonamentalment: en la primera (defensada per la teoria tricromà-
tica de la visió de Young-Helmholtz) els fotoreceptors responen amb diferents
patrons davant de diferents longituds d'ona; mentre que en la segona (que
segueix els postulats d'Ewald Hering i la seva teoria dels processos oponents)
les neurones oponents situades en les àrees visuals del còrtex cerebral (vegeu
la unitat 2) integren els senyals inhibitoris i excitatoris enviats des dels foto-
receptors situats a la retina.
(31)
És per tot això que podem considerar que la teoria�del�doble�procés32 suposa Àrea situada en la part posterior
del còrtex on es troba l'àrea recep-
una síntesi de les dues teories estudiades anteriorment, ja que defensa que la tora cortical primària de la visió.
percepció del color suposa un processament de la informació lluminosa mit-
jançant dos mecanismes diferents i successius. Els fotoreceptors realitzen la
primera anàlisi de l'estímul visual de color, mitjançant l'actuació dels cons es-
pecialitzats en ones curtes, mitjanes i llargues, per enviar-lo posteriorment cap
a les cèl·lules bipolars situades en les àrees visuals del lòbul� occipital31 del
còrtex cerebral, encarregades de processar la informació en un segon esglaó.
(32)
Aproximació teòrica sobre la visió dels colors que suposa una síntesi entre les dues
teories amb base més ferma fins a aquell moment, això és, la teoria tricromàtica de Young
i Helmholtz, i la teoria dels processos oponents d'Ewald Hering. Aquesta teoria defensa
que la percepció del color és resultat d'un processament de la informació lluminosa mit-
jançant dos mecanismes diferents i successius. Els cons realitzen la primera anàlisi de
l'estímul visual de color a partir de la recepció de la llum pels pigments especialitzats en
diferents tipus de longitud d'ona (curta, mitjana i llarga), i l'envien posteriorment cap a
les cèl·lules bipolars situades en les àrees visuals del lòbul occipital del còrtex cerebral,
encarregades de processar la informació, en un segon esglaó.
4.3. Dèficit en la visió cromàtica
(33)
Des de fa molts anys, sabem que hi ha persones amb dificultats per percebre Nom que rep la deficiència en
la visió cromàtica estudiada per
alguns colors, o el que és el mateix, que manifesten una deficiència en la se-
John Dalton. Aquesta deficiència,
va visió cromàtica. John Dalton va realitzar les primeres investigacions sobre que de vegades rep la denomina-
ció incorrecta de ceguesa al color,
la incapacitat de certs individus per veure colors que persones amb una vista la pateixen les persones que po-
normal sí que podien veure. Les descripcions d'aquest químic sobre la seva den veure menys quantitat de co-
lors que les persones amb una visió
percepció anòmala dels colors van conduir que s'encunyés el terme daltonis- normal.
me33 per a designar la deficiència en la visió cromàtica (aquella que ens pro-
porciona la visió de qualsevol color amb matís: verd, blau, violeta, taronja,
vermell, groc, marró...).
Una de les tècniques més senzilles per a reconèixer les persones que pateixen
aquest dèficit és la utilització de les�làmines�d'Ishihara (com la que apareix
en la imatge).
En aquesta làmina, un individu amb visió normal veurà el número 45, mentre
que una persona daltònica (amb ceguesa per al vermell o el verd) no serà capaç
de veure-hi gens.
Làmines�d'Ishihara
Les làmines d'Ishihara serveixen per a
determinar algun tipus de dèficit en la visió
cromàtica. Són molt utilitzades en exàmens
mèdics molt exhaustius, com el que se sol fer
a pilots d'avió i helicòpter, paracaigudistes i
astronautes al Centre d'Instrucció de Medicina
Aeroespacial de Madrid.
El químic i matemàtic anglès John Dalton (1766-1844), que

patia una deficiència per percebre certs colors, va ser qui va
realitzar les primeres investigacions sobre la deficiència en la
visió cromàtica.
També podem saber si una persona presenta una deficiència en la visió cromà-
tica utilitzant el procediment d'igualació de colors (ideat per Helmholtz) a fi
de conèixer amb exactitud el nombre mínim de longituds d'ona que necessita
"mesclar" aquest subjecte per tal d'aconseguir qualsevol altra longitud d'ona de
l'espectre visual. El procediment d'igualació de colors ens ha permès conèixer
que la deficiència en la visió cromàtica pot ser de diversos tipus, i ha permès
classificar els individus que la pateixen com a monocromàtics, dicromàtics i
tricromàtics anòmals.
(34)
El monocromàtic només necessita una longitud d'ona per a aconseguir igua- Deficiència visual en la qual la
persona no és capaç de percebre
lar qualsevol color de l'espectre. Els monocromàtics tenen una percepció en
els colors cromàtics (blau, vermell,
la qual només actuen els seus receptors amb forma de bastó (els seus cons no groc...), provocada per l'absència
o un mal funcionament dels cons
funcionen) per la qual cosa veuen el món de forma acromàtica (diferents tona- o com a conseqüència d'una lesió
litats de blanc i negre) i és per això que es considera que tenen ceguesa�al�co- cortical.
lor34. A part de no poder veure el color, les persones monocromàtiques tenen

molt reduïda la seva agudesa visual, i són excessivament sensibles a la llum
(s'han de protegir amb ulleres de sol), dèficits, tots dos, provocats pel disseny
dels bastons, fotoreceptors creats per a treballar en condicions ambientals de
poca llum i que se centren a detectar les característiques generals de la imatge,
ja que els detalls són captats pels cons (vegeu la unitat 2). El monocromatisme
és un dèficit poc comú de ceguesa al color i sol ser hereditari.
En oposició als monocromàtics, els dicromàtics són capaços de percebre al-

guns colors, encara que en menor mesura que els tricromàtics. Un dicromà-
tic necessita dues longituds d'ona per a igualar totes les altres longituds d'ona
de l'espectre. Es classifiquen en tres grans grups: protanopia, deuteranopia i
tritanopia:
• Protanopia: forma de dicromatisme vermell-verd causat per una falta del

pigment en els cons sensible a longituds d'ona llarga. Les persones que
el pateixen només distingeixen tons blaus i grocs. La corba de visibilitat
decreix considerablement a l'extrem vermell, en el qual s'és pràcticament
cec.
• Deuteranopia: dicromatisme en què es confonen el vermell i el verd. El

deuteranop només veu dos colors primaris: les longituds d'ona llarga (verd,
groc, taronja, vermell) les percep grogues, i les curtes (blau i violeta) les
veu blaves.
• Tritanopia: tipus rar de dicromatisme en el qual es confonen els colors

groc i blau. El tritanope també percep només dos colors, vermell (davant
de longituds d'ona llargues) i verd o blau verdós (per a les longituds d'ona
curta).
Els dos primers casos, la protanopia i la deuteranopia, són hereditaris a través

d'un gen situat en el cromosoma X. A causa d'això, és un dèficit de la visió del
color directament relacionat amb el sexe de l'individu, ja que, com sabem, els
homes només tenen un cromosoma X, mentre que les dones en tenen dos,
per la qual cosa elles desenvolupen aquesta deficiència en la visió cromàtica
molt menys que els homes, ja que només es requereix un gen normal per a la
visió correcta dels colors. Les dones poden portar un gen defectuós sense patir
una deficiència en la visió cromàtica, però poden arribar a transmetre aquesta
deficiència genètica a qualsevol dels seus descendents homes. Al contrari, la
tritanopia sol ser un dèficit adquirit, en patir algun tipus de malaltia, glauco-
ma, despreniment de retina, etc., de fet hi ha molt pocs casos de tritanopia
congènita.
Finalment, un tricromàtic anòmal (o sigui, una persona amb una visió tricro-
màtica anormal), necessita utilitzar tres longituds d'ona per aconseguir gene-
rar qualsevol altra longitud d'ona (igual que un tricromàtic que no presenta
dèficit en la visió). La diferència ve provocada pel fet que el tricromàtic anòmal
barreja les longituds d'ona en proporcions diferents a com ho fan els tricro-
màtics normals, la qual cosa els impedeix percebre correctament certs colors.
Podem diferenciar tres categories dins de la visió tricromàtica anormal:
• Deuteranomalopia: el subjecte necessita barrejar una gran quantitat de

color verd al vermell per aconseguir el color groc.
• Protanomalopia: reducció en la lluminositat del vermell. La persona que

el pateix necessita molta quantitat de vermell perquè en barrejar-lo amb
el verd pugui percebre el groc.
• Tritanomalopia: es necessita afegir a un color verd gran quantitat de blau

per a aconseguir un estímul verd blavós.
(35)
Fins aquí, hem estudiat les deficiències en la visió cromàtica produïdes per er- Pèrdua de la visió del color o vi-
sió cromàtica causada per una le-
rors en els mecanismes fisiològics subjacents, fonamentalment en els fotore-
sió cerebral. Anomenada també ce-
ceptors. Aquests dèficits en la visió cromàtica també poden derivar-se de lesi- guesa cortical al color.
ons o problemes al còrtex cerebral. Parlarem llavors de ceguesa cortical al color

o acromatòpsia�cerebral35: els cons funcionen perfectament, però la persona Lectura recomanada
perd la visió dels colors a causa d'una lesió cerebral (com a conseqüència, per El llibre La isla de los ciegos
exemple, d'un accident de trànsit). La ceguesa cortical al color ve a recolzar al color, d'Oliver Sacks, reco-
negut neuròleg amb grans
l'existència d'una àrea específica per a la visió del color al còrtex cerebral, ja que dots per a la divulgació cien-
tífica, constitueix una obra
si lesionem aquesta àrea desapareix la visió cromàtica, però moltes altres fun-
amena, però rigorosa, que us
cions visuals es mantenen intactes. Les persones que presenten acromatòpsia facilitarà la comprensió de
l'acromatòpsia o incapacitat
cerebral no són capaces de veure cap color i perceben el món en blanc i negre. per a percebre els colors. O.
Sacks (1999). La isla de los ci-
egos al color. Barcelona: Ana-
grama.
Existeixen persones amb deficiència�en�la�seva�visió�cromàtica que,
depenent de les característiques de la seva patologia, podem classificar
en: monocromàtics, dicromàtics i tricromàtics anòmals. Hi ha molts
més homes amb deficiència en la visió cromàtica que dones, a causa que
aquest trastorn està directament relacionat amb el sexe de la persona,
que ve determinat per l'herència genètica.
La deficiència en la visió cromàtica pot estar causada per errors fisiolò-

gics en els fotoreceptors, fonamentalment en els cons, o per lesions ce-
rebrals. Aquesta ceguesa produïda per lesions al còrtex s'anomena acro-
matòpsia cerebral o ceguesa cortical al color.
5. La percepció de la profunditat
Gràcies al nostre complex sistema visual percebem el món en tres dimensi-

ons. És aquesta tercera dimensió, la profunditat, la que ens permet desenvo-
lupar-nos amb normalitat en el món que ens envolta. Si no fóssim capaços de
percebre-la, tasques tan senzilles com agafar un objecte d'una prestatgeria ens
resultarien realment difícils de dur a terme.
Però, com és que percebem un món en tres dimensions si la imatge que es

projecta a la nostra retina és bidimensional? De quina manera transformem la
imatge plana de la retina en la de tres dimensions que finalment percebem?
La forma en la qual percebem la tercera dimensió ha estat explicada per dife-
rents autors a partir de la teoria de les claus. Segons aquest enfocament teòric,
el problema consisteix a trobar quines dades (o claus) de la imatge en dues
dimensions que hi ha a la retina ens permeten percebre la profunditat d'una
escena. Aquesta connexió entre les claus i la profunditat és apresa per l'ésser
humà a partir de la seva experiència, de manera que una vegada hem adquirit
aquest aprenentatge es produirà la interrelació automàtica entre certes claus
i la percepció de profunditat, la qual cosa ens permet veure l'entorn en tres
dimensions.
Els investigadors han classificat aquestes claus de profunditat en tres grans

grups: claus oculomotores, claus monoculars i claus binoculars.
(36)
Les claus de profunditat oculomotores són creades mitjançant convergència36 Clau de profunditat que ens in-
forma de la distància a la qual es
(moviment cap a dins dels ulls que es produeix quan mirem un objecte pro- troba un objecte. Està basada en
les sensacions produïdes pels mús-
per) i acomodació37 (canvi en la forma del cristal·lí que es produeix quan en- culs dels ulls en realitzar un movi-
foquem objectes que es troben en diferents distàncies). Aquestes claus es re- ment convergent.
colzen en la idea que el subjecte és capaç de percebre el moviment dels ulls

(37)
en realitzar els moviments tant de convergència com d'acomodació. La con- Clau de profunditat que ens
proporciona informació sobre la
vergència i l'acomodació serien, així, dues claus molt útils per a indicar-nos distància en la qual es troben els
objectes, a partir dels moviments
la distància en la qual es troba un objecte (encara que només serveixen per a dels músculs de l'ull quan aquest
objectes propers, situats a uns 50 cm). s'acomoda per a enfocar objec-
tes que es troben a distàncies dife-
rents.
Per la seva banda, les claus monoculars, com el seu nom indica, funcionen
únicament amb un ull, i inclouen l'acomodació, les claus pictòriques i les
claus produïdes pel moviment. A continuació, descriurem breument cada una
d'elles (excepte l'acomodació, que ja ha estat explicada en l'apartat anterior):
1)�Claus�pictòriques: es basen en dades sobre la profunditat que poden "pin-

tar-se" en una imatge bidimensional. Hi trobem:
• Oclusió: si un objecte n'oculta un altre del nostre camp de visió, l'objecte

que veiem en la seva totalitat estarà situat davant d'aquell del qual només
podem veure una part. Ens proporciona indicació de la distància relativa,
ja que coneixem quin dels objectes és més a prop de nosaltres, però des-
coneixem la distància exacta en la qual es troba cada un d'ells.
Exemple: clau monocular pictòrica d'oclusió
Aquesta imatge compleix amb la clau monocular pictòrica d'oclusió. L'observador, des
del lloc on està situat, no pot veure una part del gerro, ja que està tapat pel trofeu, per la
qual cosa el nostre sistema visual percep que el gerro està situat més lluny que el trofeu.
De la mateixa manera, percebem que el tapís està més allunyat de nosaltres, perquè el
gerro ens impedeix veure'n una part (la clau pictòrica d'oclusió ens indica la distància
relativa entre els tres objectes).
• Altura�relativa: a igualtat de característiques, com més amunt estigui si-

tuada la base d'un objecte en la imatge visual, més llunyà serà percebut
aquest per l'observador, sempre i quan la base d'aquests objectes estigui
situada per sota de la línia de l'horitzó, ja que en cas d'estar per sobre de
aquesta, els objectes que tinguin situada la base més alta en el camp visual
semblaran més propers a la vista humana.
Exemple: altura relativa
Encara que totes les figures són de la mateixa mida, el vaixell la base del qual està situada
per sobre de les dels altres dos vaixells sembla més llunyà als nostres ulls, ja que les tres
figures es troben situades per sota de la línia de l'horitzó. Al contrari, el globus que veiem
més amunt en la imatge sembla ser el més proper, a causa de la percepció que es produeix
per als objectes situats per sobre de la línia de l'horitzó.
• Ombres�projectades: l'ombra que projecta un objecte sobre el terra ens

dóna una informació molt concreta de la distància en la qual es troba
aquest objecte.
Exemple: ombres projectades
Les ombres que generen els objectes quan hi incideix la llum són claus pictòriques de
profunditat molt característiques que ens proporcionen una informació molt concreta
sobre la tercera dimensió.
• Mida� relativa: aquesta clau es basa en el supòsit que si tenim diversos

objectes iguals, el que estigui situat més a prop apareix davant dels nostres
ulls amb una mida més gran, mentre que el més allunyat apareixerà amb
una mida més petita.
Exemple: mida relativa
Quina de les pilotes de futbol és la més propera a nosaltres? I quina és la més allunyada a
la nostra posició? La clau de la mida relativa ens ofereix informació molt valuosa davant
d'estímuls iguals.
• Mida�familiar: clau de profunditat basada en els experiments que va por-

tar a terme William Epstein el 1965. Aquest investigador va posar de ma-
nifest com el coneixement previ que tinguem sobre la mida d'un objecte
determina, en certa mesura, la percepció de la profunditat a què es troba.
Exemple: mida familiar
Quina de les dues pilotes és més a prop de nosaltres? El nostre coneixement de la mida de
certs objectes que ens són familiars fa que tinguem pistes i percebem la pilota de tennis
més a prop de nosaltres que la de bàsquet, encara que en la imatge la mida d'ambdues
sigui la mateixa.
• Perspectiva� atmosfèrica: la perspectiva atmosfèrica ens fa percebre de

forma menys nítida els objectes més llunyans, mentre els més propers a
nosaltres els percebem amb gran nitidesa. Aquesta va descendint a mida
l'objecte estigui més allunyat, ja que la nostra vista ha de "travessar" més

quantitat d'aire amb partícules en suspensió per tal de poder-lo percebre,
la qual cosa provoca que la imatge sigui més borrosa.
Exemple: perspectiva atmosfèrica
Imatge aèria de les illes de Conejera i Cabrera, amb els seus illots adjacents (a l'arxipèlag
de les Balears) on es pot veure perfectament la clau de profunditat de la perspectiva at-
mosfèrica.
• Perspectiva�lineal: clau que ens proporciona informació de la profunditat

en observar dues o més línies que, tot i ser ser paral·leles en la realitat, són
percebudes per l'observador com a convergents cap a un punt situat en
l'infinit. Com més lluny és la convergència entre les línies més lluny es tro-
ba aquest punt de l'observador. Aquesta clau de profunditat ha estat molt
utilitzada en pintura, quan l'autor vol dotar una imatge de l'anomenada
tercera�dimensió.
Exemple: perspectiva lineal
L'anunciació de Pedro Berruguete (1450-1503). En aquesta obra podem observar com el

pintor renaixentista va utilitzar aquesta tècnica per tal de dotar el quadre de profunditat
utilitzant les línies de la catifa que apareix al terra. Si les continuéssim, les línies acabarien
convergint. A més convergència més gran distància existeix des de l'observador.
(38)
• Gradient�de�densitat�de�textura38: la textura es refereix a l'estructura dels Patró generat per una superfície
amb textura irregular que s'allunya
elements d'una superfície (terra, parets laterals o sostre) tal com la percep de l'observador. Els elements que
l'observador. Aquest gradient de densitat de textura és el canvi progressiu el componen semblen més petits a
mesura que augmenta la distància
en la mida i la densitat dels elements d'aquesta superfície i ens dóna pistes respecte a l'observador.
sobre la seva profunditat. A mesura que la distància, des del punt de vista
de l'observador, augmenta, la densitat de textura també ho fa, i l'objecte
estaria més allunyat de nosaltres. Al contrari, a mesura que la distància
disminueix, la densitat de textura també decreix, la qual cosa implica que
l'objecte està situat més a prop de l'observador. Si eliminem la referència
que ens proporciona la superfície, disminuïm la nostra capacitat per a per-
cebre la profunditat, ja que estem fent desaparèixer una de les claus per a
la determinació de la tercera dimensió.
Exemple: gradient de densitat de textura
El gradient de densitat de textura ens proporciona informació molt valuosa a l'hora de

determinar la profunditat d'una imatge i, per tant, per calcular la distància en la qual es
troba un objecte i la seva mida.
2)�Claus�produïdes�pel�moviment: indicis que ens proporcionen informació

al voltant de profunditat que s'extreu tant del moviment de l'observador, com
del moviment dels objectes. Existeixen diferents tipus de claus provocades pel
moviment. Dues de les més significatives són:
(39)
• Paral·laxi�de�moviment39: Herrmann von Helmholtz (vegeu el punt 5) va Clau de profunditat que ens
proporciona informació sobre la
estudiar la relació que hi ha entre moviment i percepció de la profunditat, tercera dimensió gràcies al fet
i va arribar a la conclusió que els objectes en moviment més propers sem- que a mesura que l'observador es
mou, els objectes propers semblen
blen passar davant de nosaltres de forma molt ràpida, mentre els que estan moure's molt ràpidament, mentre
que els objectes llunyans ho fan
situats més lluny es mouen d'una manera molt més lenta. D'aquest efec- lentament.
te se'n diu paral·laxi de moviment, i ens aporta informació directa sobre
la profunditat a què es troba un objecte: els objectes que es moguin més
ràpidament estaran situats més a prop, mentre els que ho facin de forma
més lenta estaran situats lluny de nosaltres.
• Eliminació� i� acreixement: aquestes claus es produeixen en moure's

l'observador de forma lateral, per la qual cosa la "zona visible" dels objec-
tes que es troben situats en diferents distàncies varia. L'eliminació vindria
provocada pel moviment lateral de l'observador, que taparia o "eliminaria"
l'objecte més llunyà, mentre que el creixement vindria provocat pel mo-
viment lateral de l'observador, que descobriria o "faria créixer" la zona que
es pot veure de l'objecte més llunyà.
Exemple: eliminació i acreixement
Imatge en la qual veiem les claus d'eliminació (en tapar amb un moviment lateral de
l'observador, en aquest cas cap a l'esquerra, l'objecte més llunyà) i acreixement (en per-
metre una visió total del cub més allunyat, gràcies al moviment lateral cap a la dreta del
mateix observador).
(40)
Finalment, hem de citar les claus de profunditat binoculars, les quals, com el Disparitat que es produeix quan
les imatges retinianes d'un objecte
seu propi nom indica, són aquelles que necessiten la utilització dels dos ulls per
es projecten en punts dispersos de
tal que puguin ser percebudes. Entre elles hi hauria la convergència (descrita les retines. És la principal clau de la
profunditat binocular.
també anteriorment com a clau oculomotora) i la disparitat�binocular40.
• Convergència: l'angle de convergència entre la visió procedent de cada

ull proporciona a l'observador una mesura de la profunditat a què es troba
l'objecte observat.
(41)
• Disparitat�binocular: clau que ens aporta informació sobre la profunditat Terme encunyat per Wheats-
tone per a referir-se a la impressió
i que es basa en el fet que des de cada un dels nostres ulls tenim una visió
de profunditat generada per la dis-
diferent del món (a causa de la separació que hi ha entre l'un i l'altre). paritat binocular. Aquesta dispari-
tat binocular es produeix quan ve-
Consta de dues etapes: la primera, que determina la disparitat binocular o iem una mateixa imatge des dels
diferencia entre la imatge percebuda per un ull i la percebuda per l'altre; dos ulls, ja que hi ha entre les du-
es imatges retinianes petites dife-
i la segona, en què aquesta diferència es transforma en la percepció de rències a causa de l'angle visual de
cada ull. La informació de la dis-
la profunditat. Aquesta rep el nom d'estereòpsia41, terme encunyat per paritat continguda en les imatges
Wheatstone (1802-1875) referit a la impressió de profunditat que perce- de les retines es converteix en una
clau més, que ens indica la distàn-
bem a partir d'una mateixa imatge vista des dels dos ulls. L'estereòpsia es cia a la qual es troba un objecte.
produeix quan la disparitat crea la impressió de profunditat. La informació
de la disparitat continguda en les imatges de les retines es converteix en
una clau més, que ens indica la distància en la qual es troba un objecte.
Però, ¿com podem estar segurs que la disparitat binocular és la que crea la
percepció de profunditat, i no són unes altres claus, analitzades en punts
anteriors, les que proporcionen aquesta percepció? Això va ser demostrat
per un científic anomenat Julesz el 1971 gràcies a la creació d'un estímul
que no contenia cap tipus de claus per a la profunditat i només estava ba-
sat en la informació proporcionada per la disparitat binocular.
Diferents estudis han demostrat que hi ha neurones en el còrtex estriat que

responen millor a estímuls projectats en punts de les dues retines separats per
un angle concret de disparitat, la qual cosa vindria a corroborar que el nostre
sistema visual té cèl·lules especialitzades per a la percepció de la profunditat.
Una vegada que hem repassat algunes de les claus que generen la nostra per-
cepció de la profunditat, és important que tinguem en compte que cap d'elles
no és indispensable per a posseir aquesta percepció, sinó que és el conjunt
global de totes elles el que fa que siguem capaços de tenir la tercera dimensió,
i aquesta no desapareixerà de sobte en perdre alguna de les claus, encara que,
si això passés, potser perdríem part de la profunditat de la imatge.
Claus perceptives
L'ésser humà disposa de diferents tipus de mecanismes o "claus" per a percebre la tercera
dimensió, això és, la profunditat. Cap d'aquestes claus no ens proporciona informació
essencial sobre la distància dels objectes, ja que unes i altres es complementen de manera
que, encara que n'eliminéssim alguna, el nostre sistema visual es basaria en les altres
per poder percebre la profunditat. Aquestes claus perceptives estan especialitzades per a
treballar davant de diferents distàncies: la convergència i l'acomodació funcionen millor
amb distàncies curtes; el paral·laxi de moviment i la disparitat binocular amb distàncies
mitjanes; i la perspectiva atmosfèrica s'especialitza en distàncies llargues. D'altres com
l'oclusió i la mida relativa ens aporten informació sigui quina sigui la distància en la qual
es trobi l'objecte.
La disparitat binocular (diferència entre les imatges vistes des dels dos ulls) genera una
percepció de la profunditat coneguda com a estereòpsia.
Dalí i la tercera dimensió
Salvador Dalí ha estat un dels grans pintors espanyols capaços de dominar la tercera di-
mensió. L'observador pot apreciar la profunditat en moltes de les seves obres, generada
a partir de petites claus que fan que una imatge bidimensional sembli tenir tres dimen-
sions. A la imatge, Somni causat pel vol d'una abella entorn d'una magrana un segon abans
de despertar (1944).
6. La percepció de la mida
La percepció de la mida va molt lligada a la percepció de la profunditat. Com

ja hem explicat en l'apartat anterior, existeixen una sèrie de claus que ens pro-
porcionen informació sobre la profunditat i per tant sobre la mida dels objec-
tes. Aquesta connexió entre claus i profunditat és apresa gràcies a la nostra
contínua experiència amb l'entorn. Aquest aprenentatge de les claus a partir
de l'experiència explicaria certs errors que es produeixen en els primers anys
de vida.
Exemple
Per això és normal que el meu fill Ivan em digui "pare, mira quin avió més petitó" quan
un enorme Airbus 330 passa volant a gran distància dels seus ulls, mentre, en que altres
vegades em dirà "pare, mira quin avió més gran", quan passa una petita avioneta molt
a prop de nosaltres.
Exemples com el descrit també posen de manifest la relació directa que existeix
entre la percepció de la mida i la percepció de la profunditat. La capacitat
del cervell humà per a percebre la mida d'un objecte pot veure's enormement
afectada per la seva capacitat per a percebre la distància en la qual està situat
aquest objecte. De la mateixa manera, una bona percepció de la profunditat
afavoreix una percepció precisa de la mida, i viceversa.
Si comptem amb l'ajuda d'alguna de les claus de profunditat vistes en l'apartat

anterior, podrem determinar sense cap tipus de dificultat la mida dels objec-
tes, basant-nos en la distància en la qual es troben i la nostra experiència an-
terior. Tot i això, si eliminem la informació de la profunditat, tindrem grans
dificultats per a percebre la mida dels objectes correctament, ja que vindrà de-
terminada per la mida que genera la seva imatge a la retina de l'ull, que serà la
mateixa sempre que l'angle visual també coincideixi. És per això que podem
afirmar que la percepció de la mida és molt propera a la realitat quan comp-
tem amb claus que ens proporcionen una percepció correcta de la profunditat,
però es veurà fortament distorsionada quan aquestes no hi siguin presents,
ja que en observar un objecte serà l'angle visual el que determinarà la nostra
percepció de la seva mida.
Percepció de la mida i de la profunditat
Objectes de la mateixa forma i diferents mides situats a diferents distàncies, vistos amb un mateix angle
visual, generen en la nostra retina una imatge sempre de la mateixa mida, de manera que percebrem aquests
objectes com si tinguessin la mateixa mida, tret que comptem amb l'ajuda d'alguna de les claus que ens
proporcionen profunditat.
Angle visual d'observació
Si variem l'angle visual d'observació, la imatge de la retina també canvia de mida, la qual cosa ens facilita una
determinació més exacta de la mida de l'objecte.
Font: adaptat d'E. B. Goldstein (2006).
7. La percepció del moviment
Com hem vist al llarg d'aquest mòdul, la percepció és una creació del sistema
nerviós, i per tant, la percepció del moviment també ho és. El nostre sistema
visual percep el moviment fins i tot en circumstàncies en les quals no existeix.
Exemple
En veure, en una ciutat, el rètol lluminós de qualsevol comerç, que sembla desplaçar-se
com en una cinta sense final, de banda a banda del cartell, o en jugar a un videojoc de
qualsevol consola i a la pantalla no hi ha altra cosa que una combinació complexa de
punts de llum que s'encenen, s'apaguen i canvien de color per tal de produir una sensació
de moviment del personatge, una nau espacial, o un vehicle esportiu, etc.
La percepció del moviment depèn d'alguna cosa més que de la imatge retiniana Moviment i sincronització
(percebem moviment quan seguim un objecte en moviment, sense necessitat
que la seva imatge retiniana canviï de lloc) i implica la participació de diferents
qualitats perceptives. Els nostres propis moviments i el moviment dels objectes
poden ajudar-nos a percebre amb més precisió la forma d'aquests últims i la
seva localització en l'espai. En la percepció del moviment, hi entren en joc
moltes de les regles generals o "principis", els quals ofereixen la millor predicció
de com es comporta un estímul concret, així com alguns factors cognitius, com
l'associació, per part de l'observador, de situacions noves amb experiències ja
viscudes.
7.1. Com crear una percepció de moviment: moviment real,

moviment aparent, moviment induït i postefecte de
moviment En observar una sèrie de llums que
s'encenen i s'apaguen de forma
consecutiva, percebem moviment si la
sincronització de temps entre elles és la
correcta. Com que en l'estímul no hi ha
El cervell humà percep moviment, fonamentalment, quan un objecte es mou moviment real, és el nostre sistema visual
el culpable de generar aquesta percepció
físicament en qualsevol direcció dins del nostre camp visual. Parlarem llavors de moviment.
de moviment real. Els primers estudis sobre el moviment real es van centrar en
el mesurament de les seves propietats bàsiques, com el llindar de moviment.
Aquestes investigacions van arribar a la conclusió que existeix un llindar mí-
nim per a percebre el moviment d'un objecte, encara que la nostra percepció
d'aquest moviment depèn tant de la velocitat de l'estímul en moviment com
de certes característiques de l'entorn, que realcen o dilueixen els moviments
d'un estímul gràcies a la referència d'aquest estímul respecte al fons.
A part del moviment real, existeixen altres maneres de generar una percepció
de moviment. Exner, el 1875, va demostrar que es pot generar una percepció
de moviment, encara que realment no existeixi. Aquest investigador va idear
un experiment en el qual es produïen dues espurnes elèctriques de forma se-
qüencial, una darrere de l'altra. Amb això va provocar l'aparició d'una il·lusió
de moviment entre les espurnes (la primera espurna semblava desplaçar-se
d'una posició a una altra, però en realitat el que passava era que el segon llum
s'encenia després d'apagar-se el primer). Aquest efecte és provocat per una es-
timulació molt ràpida en diferents parts de la retina partint de dos estímuls

estàtics. Aquesta percepció de moviment en l'espai buit, es coneix com a mo-
viment aparent o moviment estroboscòpic, i és utilitzada habitualment en els
cartells lluminosos dels cinemes, comerços i sales de festa de les nostres ciu-
tats. El moviment aparent és una il·lusió, ja que percebem moviment encara
que els estímuls són fixos, no es mouen.
Anys més tard, Wertheimer i els seus col·legues de l'escola psicològica de la

Gestalt (vegeu la unitat 4), van abordar el tema des del punt de vista de la
psicofísica, i van arribar a la conclusió que la naturalesa del moviment aparent
generat entre dos estímuls lluminosos depèn de l'interval de temps que hi
ha entre ells (interval entre estímuls), així com de la distància entre els dos
estímuls.
Moviment estroboscòpic
Les primeres pel·lícules de cinema de la història van basar la seva tècnica en el moviment estroboscòpic. La projecció
de forma molt ràpida i seqüencial de milers de petits fotogrames (imatges fixes) genera en l'observador una
percepció perfecta de moviment.
Es coneixen altres tipus de moviment aparent diferents del moviment estro-

boscòpic, com ara el moviment autocinètic, en el qual un estímul estàtic pot
percebre's en moviment, si s'elimina tota possibilitat de referència de l'estímul
respecte a un fons.
Moviment i temps
La naturalesa del moviment que percebem entre dos punts de llum depèn de l'interval
de temps que transcorri entre ells: si l'interval de temps és menor a 30 mil·lisegons no
podem dir que es percebi cap tipus de moviment; si aquest interval augmenta fins a ser
de 30-60 mil·lisegons parlem de moviment parcial; si l'interval és de 60 mil·lisegons es
percep el moviment anomenat òptim (els llums semblen moure's de forma contínua i
seqüencial). Finalment, si l'interval augmenta massa, no es percep cap moviment entre
els dos llums, sinó que apareixen de forma successiva, de manera que primer se'n percep
un, encenent-se i apagant-se, i a continuació passa el mateix amb l'altre. Si bé això és cert,
la distància entre els dos llums també influeix en la percepció del moviment aparent. Si
s'augmenta la distància, també cal augmentar l'interval de temps entre els dos llums o bé
la seva intensitat, si volem mantenir la mateixa percepció de moviment.
Per finalitzar, parlarem del moviment induït. Aquest tipus de moviment és

una il·lusió que es produeix quan el desplaçament real d'un objecte provoca
la percepció de moviment d'un altre estímul, i no d'ell mateix, això és, quan
percebem moviment en un estímul que és estàtic i fix en la realitat, i el que
realment s'està movent és el fons on l'estímul estàtic està situat.
Exemple
Un clar exemple d'aquest tipus de moviment és el que es genera quan, estant asseguts
en l'interior d'un cotxe, observem per la finestreta com el vehicle situat en el nostre
costat es desplaça cap endavant o cap enrere, la qual cosa provoca en el nostre cervell la
percepció de moviment del nostre cotxe en sentit oposat. És un fenomen molt utilitzat
en el cinema, quan es desplaça el decorat sobre el qual es troben els personatges per tal
de produir la percepció que són ells els que s'estan movent.
Moviment induït
Alfred Hitchcock, com molts altres directors de cinema, va utilitzar a diverses de les seves
pel·lícules la tècnica del moviment induït per tal de generar percepció de moviment en
un vehicle, quan el que en realitat es movia era el decorat situat de fons, darrere dels
personatges.
Video
Escena de la pel·lícula Vertigen (1958), d'Alfred Hitchcock.
Durant molts anys, el moviment real i el moviment aparent han estat estudi-
ats com a fenòmens regits per mecanismes diferents, encara que sembla que
aquests dos tipus de percepció del moviment són generats per l'activació ner-
viosa d'una mateixa àrea del còrtex cerebral.
(42)
Per finalitzar aquest apartat, farem referència a una de les formes més curioses Imatge visual que tendeix a
produir-se entre 30 i 60 segons
que hi ha en el nostre sistema visual per a generar una percepció de moviment:
quan, després de fixar la mirada en
els postefectes�de�moviment. Aquesta forma de percepció del moviment, com un estímul de contrast alt, la diri-
gim cap a un altre lloc.
les anteriors (exceptuant el moviment real) són en realitat il·lusions de movi-
ment creades pel nostre sistema nerviós, ja que l'estímul està físicament aturat,
o es mou en la direcció contrària al moviment percebut (com en el cas de les
postimatges42). El cas que millor explica en què consisteix una postimatge de
moviment és el de l'observació d'una espiral que, en girar, sembla moure's cap
a l'interior. Si després de passar uns segons observant l'esmentat moviment
dirigim la nostra vista cap a un altre lloc, els objectes semblaran moure's cap
a fora. El postefecte de moviment es genera sempre en sentit contrari al del
moviment real de l'objecte que observem en primer lloc.
Exemple
Aquesta il·lusió de moviment també es dóna quan un objecte es mou circularment a una
velocitat constant i li canviem la velocitat de rotació. Llavors el nostre sistema visual fa
que percebem com si es mogués cap al costat contrari.
Video cedit per Javier López Ramos
7.2. Moviments oculars, moviment de l'observador i moviment

de l'objecte
Hem vist fins aquí com es pot generar una percepció de moviment, existeixi
o no realment el desplaçament físic de l'objecte en l'ambient. Però, podríem
tenir aquestes percepcions si el nostre sistema visual no tingués certes carac-
terístiques? Quines són aquestes característiques que fan dels nostres ulls una
màquina perfecta per a la percepció del moviment? En primer lloc, hem de
tenir en compte que els nostres ulls realitzen contínuament una sèrie de mo-
viments l'objectiu dels quals és captar tota la informació que ens interessa del
nostre entorn. El punt en el qual centrem la nostra atenció i cap al qual diri-
gim la nostra mirada es mou i canvia cada segon i, com a conseqüència, les
imatges projectades sobre la retina també ho fan.
Podem distingir diferents tipus de moviments dels nostres ulls. En primer lloc,
tenim els anomenats moviments sacàdics, que consisteixen en una sèrie de salts
ràpids, bruscos i intermitents que realitzen els nostres ulls per tal de fixar la
imatge d'un objecte a la fòvea (vegeu la unitat 2). Un altre dels seus objec-
tius és evitar que es produeixi una saturació en els fotoreceptors que ens im-
pedeixi la percepció correcta de l'entorn. Una vegada que la imatge ha estat
fixada, apareixen els anomenats moviments de seguiment (que són suaus i con-
tinus) l'objectiu dels quals és mantenir la visió foveal encara que es moguin
l'observador o l'objecte que percebem. Finalment, hem d'esmentar els movi-
ments de convergència, que apareixen en variar la distància entre l'observador
i l'objecte observat. La seva missió és la de mantenir la imatge de l'objecte fi-
xada a les fòvees dels dos ulls.
Tots aquests moviments, a més d'altres mecanismes que es produeixen a l'hora

de processar la informació visual al còrtex cerebral, són els responsables que
l'ésser humà sigui capaç de percebre el moviment dels objectes en l'entorn.
Quins serien aquests altres mecanismes que contribueixen a la percepció del

moviment? Hi ha teories, com la teoria de la descàrrega corol·lària, que de-
fensen que la percepció del moviment depèn de diferents tipus de senyals del
sistema nerviós associats tant al moviment dels ulls com al moviment dels
objectes.
També s'ha estudiat la percepció del moviment analitzant la manera com es

mouen els objectes en relació amb el seu entorn. J. J. Gibson va encunyar el
1979 el terme de matriu�òptica per a definir el conjunt de superfícies, textures
i contorns de l'entorn, que varia en moure's l'observador o qualsevol objecte
de l'entorn. Quan un objecte es mou en el nostre camp visual, tapa i desta-
pa contínuament el fons fix de la imatge (vegeu els conceptes d'eliminació i
d'acreixement en la unitat 5), la qual cosa ens permet conèixer que aquest ob-
jecte s'està movent, ja que analitzem la relació existent en cada moment en-
tre l'objecte i el fons. Tanmateix, quan l'observador es desplaça en l'ambient,
tots els elements de la matriu òptica es mouen, la qual cosa ens indica que és
l'observador el que s'està movent i no l'entorn. Gibson va anomenar aquest
fenomen flux òptic global. Per a Gibson, el flux òptic és una font d'informació
importantíssima sobre l'entorn i el moviment de l'observador, i ens informa
de manera directa del moviment.
8. Constàncies perceptives
Una vegada que hem analitzat com generem les nostres percepcions del món
exterior, ens hem d'endinsar a explicar per què aquestes percepcions mante-
nen les seves característiques pròpies invariables, malgrat que, en alguns mo-
ments, la imatge que en percebem a la nostra retina no es correspon amb la
imatge general dels objectes. Només cal veure que la mida de les persones es
fa més o menys gran segons s'apropen o s'allunyen de nosaltres, i els colors
de les coses no són uniformes (depenen, per exemple, de la llum que hi hagi
en aquest lloc) i, tanmateix, el nostre sistema perceptiu és capaç de reconèixer
una persona, un objecte o un color en allò que veu.
(43)
La constància�perceptiva43 ens permet una estabilitat en les percepcions; si Fenomen produït pel sistema
visual humà que fa que la percep-
no fos per ella cada segon captaríem tanta quantitat d'estímuls diferents que ció de les característiques d'un estí-
seria impossibles d'agrupar-los en objectes, la qual cosa faria de la percepció mul es mantinguin constants en el
temps, encara que físicament can-
una cosa poc viable o almenys molt caòtica. viïn lleugerament a causa de fac-
tors ambientals.
8.1. La constància de la mida
En virtut de la constància perceptiva, interpretem la imatge d'un objecte, una

vegada que coneixem la seva mida, com a mínimament estable malgrat que
la seva imatge retiniana variï de mida, ja que atribuïm l'esmentada variació
a la distància que separa l'objecte de nosaltres. Una vegada que coneixem un
objecte, interpretem que aparegui més gran o més petit en el nostre camp de
visió com una variació de la distància que ens en separa; mai no pensem que
hagi crescut o hagi estat encongit.
A mesura que ens allunyem o apropem a un objecte, la imatge que se'n forma
a la retina es redueix o augmenta progressivament (canvia la mida de la imatge
retiniana), però l'observador percep que la mida continua sent la mateixa.
Constància perceptiva de la mida
Quan percebem una mateixa imatge amb diferents mides atribuïm la diferència a
la distància entre observador i objecte observat gràcies a la constància de la mida
que produeix el nostre cervell quan coneixem a priori les característiques físiques de
l'objecte percebut.
Com ja vam veure en l'apartat dedicat a la percepció de la mida, la percepció

de la mida és menys exacta quan no tenim prou claus que ens informin de la
profunditat. Per aquesta raó, diem que existeix un fort vincle entre, la cons-
tància de la mida i la percepció de la profunditat, a què Gregory (1966) va
donar explicació seguint l'equació S = K (R × D), en la qual:
• S és la mida percebuda de l'objecte,

• K és una constant,
• R és la mida de la imatge retiniana de l'objecte i,
• D és la distància percebuda entre observador i objecte.
Si ens apropem a l'objecte percebut, R (mida de la imatge que es crea a la reti-

na) augmenta alhora que D (distància entre objecte i observador) disminueix.
Com que aquests canvis es compensen l'un amb l'altre, S continua tenint el
mateix valor, la qual cosa indica que la percepció de la mida de l'objecte con-
tinua essent la mateixa.
(44)
Aquest mecanisme es coneix com a escalament�distància-mida44, i funciona Mecanisme gràcies al qual el
nostre sistema visual manté la
sempre que tinguem alguna informació sobre la profunditat (distància a la constància de la mida tenint en
qual es troba l'objecte). compte la distància a la qual es
troba l'objecte percebut, mitjan-
çant una compensació entre la
mida de la imatge retiniana de
l'objecte i la distància percebuda a
la qual es troba aquest objecte.
8.2. La constància de la forma
Les formes i textures de les coses també tenen aquesta capacitat de romandre
inalterables, imantenen les característiques que coneixem a priori, encara que
aquestes canviïn i distin molt de ser el que eren.
La façana rectangular d'un edifici no es presenta amb aquesta forma a la nostra retina
quan el mirem des de qualsevol angle que no sigui frontal.
Constància perceptiva de la forma
La constància perceptiva de la forma permet que mantinguem les característiques d'un objecte conegut per
endavant inalterables, encara que la nostra visió d'aquest objecte en un moment concret en generi una imatge
diferent a la nostra retina.
8.3. La constància del color
(45)
En els apartats que hem estudiat anteriorment, ens hem basat en la idea que També anomenada constància
del color. Mecanisme del sistema
la nostra percepció del color està vinculada a la longitud d'ona de la llum que
visual humà gràcies al qual la per-
estimula els fotoreceptors situats en la nostra retina (vegeu l'apartat 5). Quan cepció de les tonalitats dels objec-
tes no varia, malgrat que sí que ho
veiem que el color d'un objecte varia, atribuïm les esmentades variacions a la faci la distribució de les longituds
il·luminació que hi incideix. Aquesta estabilitat aparent que es produeix en la d'ona de la il·luminació.
percepció dels colors, sense que hi afectin les condicions de la il·luminació, és

el que s'anomena constància del color (o constància�cromàtica45). El nostre
sistema visual manté el color real dels objectes, malgrat que els canvis en la
il·luminació facin que l'objecte es vegi físicament d'un altre color. Quan el
llibre que tenim a la tauleta de nit amb la portada de color vermell es veu
granat fosc, gairebé negre, estem segurs que continua sent vermell, i atribuïm
el fenomen al fet que és de nit i la llum de l'habitació està apagada.
La constància cromàtica ens ajuda a mantenir d'una forma relativament in-

variable la percepció dels colors cromàtics. Això significa que l'ésser humà és
capaç de percebre les propietats físiques reals de qualsevol objecte prèviament
conegut, sense que les diferents condicions d'il·luminació hi interfereixin en
gran manera.
8.4. La constància de la lluminositat
Quan observem que els colors acromàtics (blanc, gris i negre) romanen inva-
riables, tot i els canvis en la reflectància (quantitat de llum reflectida per un
objecte), estem percebent el principi de la constància de lluminositat.
En analitzar la constància de la llum, hem de tenir en compte que la quantitat

de llum que arriba als nostres ulls des d'un objecte depèn fonamentalment de
dos mecanismes diferents:
• La il·luminació, o quantitat de llum que arriba a l'objecte.
• La reflectància de l'objecte, que es refereix a la quantitat o proporció

d'aquesta llum que l'objecte reflecteix cap als nostres ulls.
La nostra percepció dels colors acromàtics ve determinada per la reflectància

que té cada color, i no per la il·luminació que rep en un moment determinat.
Els objectes de color negre tenen una reflectància d'aproximadament un 5%
(reflecteixen aquest percentatge de la llum que hi incideix i absorbeixen la
resta). La reflectància dels grisos oscil·la entre un 10% i un 70%, i els objectes
blancs reflecteixen un 80% o 90% de la llum que arriba a la seva superfície.
Per aquest motiu, és recomanable utilitzar roba de color blanc en llocs i climes
calorosos, ja que repel·leixen en major mesura que els teixits foscos la llum
que hi arriba, i per tant la calor que aquesta llum produeix.
La constància de la lluminositat fa que la nostra percepció dels colors acro-

màtics romangui relativament invariable. La percepció de la lluminositat d'un
objecte no depèn, llavors, de la quantitat de llum que hi arriba, que pot variar
si canvia la il·luminació, sinó del percentatge de llum que reflecteix l'objecte, i
aquesta reflectància sempre és la mateixa, independentment de la il·luminació
que hi hagi en aquell lloc i en aquell moment del dia.
9. Il·lusions òptiques
Com hem pogut apreciar al llarg de tot el mòdul, la percepció visual és un fe-
nomen certament complex, en el qual participen tant components fisiològics
com cognitius, en la interpretació de la informació que arriba als nostres ulls.
Existeixen, tanmateix, algunes ocasions en les quals aquesta informació que
capten els nostres òrgans sensorials no es correspon amb el que realment per-
cebem, això és, la interpretació final que donem a la informació no guarda una
relació directa amb el que estem veient realment. Parlem, llavors, d'il·lusions
visuals o il·lusions òptiques.
Les il·lusions visuals posen de manifest un aspecte important de la per-

cepció, que ja hem esmentat anteriorment, i és que aquesta no està úni-
cament determinada per les característiques de l'estímul captat, sinó que
hi influeixen gran quantitat de components psicològics.
Des del començament del segle XX, els psicòlegs s'han endinsat en l'estudi de
les il·lusions òptiques a fi de comprendre una mica més la percepció huma-
na. Diferents autors han creat una gran quantitat d'il·lusions visuals "artifici-
als" (a les quals, en la majoria de les ocasions han posat el seu nom) per tal
d'intentar explicar els mecanismes que subjeuen a aquestes percepcions "erró-
nies" de l'entorn. A continuació, citarem algunes de les més conegudes i sig-
nificatives, i farem referència a les característiques dels objectes que s'alteren
en cada una d'elles i intentarem explicar quins són els mecanismes del nostre
sistema visual que provoquen aquestes curioses distorsions de la realitat.
(46)
• Il·lusió�de�Müller-Lyer46: és una de les il·lusions més conegudes. Consis- Il·lusió visual creada artificial-
ment segons la qual dues línies
teix en dues línies que es perceben de diferent longitud quan afegim a la amb la mateixa longitud són per-
imatge altres elements que fan que el cervell humà tendeixi a percebre-les cebudes diferents a causa dels ele-
ments units a cada una d'elles (du-
de mida desigual. es puntes de fletxa en un cas, i du-
es puntes de fletxa invertida en
l'altre).
Il·lusió de Müller-Lyer. La línia horitzontal de la figura de l'esquerra sembla ser més llarga que la de la figura de la
dreta, a causa de la posició dels altres elements que componen la figura que determinen la nostra percepció errònia
d'un mateix objecte. Tanmateix, en la realitat les dues línies són iguals.
Il·lusió horitzontal-vertical
• Il·lusió�horitzontal-vertical: es tracta d'una altra il·lusió visual en la qual

l'observador percep una mida errònia en la línia horitzontal. Aquesta sem-
bla més petita que la línia vertical de la imatge, quan realment la longitud
de les dues línies és la mateixa.
• Il·lusió� de� Poggendorff: la causa d'aquesta il·lusió sembla residir en el Il·lusió de Poggendorff. En la figura, les línies
obliqües sembla que no tinguin continuïtat,
desplaçament angular. L'ull humà tendeix a veure els angles aguts més il·lusió que pot ser desmuntada utilitzant una
regla o qualsevol altre objecte de referència
per a comprovar que les dues són parts d'una
grans del que són en realitat. Aquesta és la raó per la qual les dues línies mateixa línia.
obliqües no semblen alineades, quan en realitat són l'una continuació de

l'altra.
(47)
• Il·lusió�de�Ponzo47: les dues línies horitzontals tenen la mateixa longitud Il·lusió de mida en la qual du-
es línies horitzontals de la matei-
i el mateix angle visual, però la de la part superior sembla més llarga. Pon- xa longitud semblen tenir una lon-
zo, psicòleg italià que va posar el seu nom a aquesta il·lusió, defensa que gitud diferent si les percebem en-
tre dues línies convergents. També
la línia superior sembla més llarga a causa que la informació que posseïm rep el nom d'il·lusió de les vies del
tren.
sobre la profunditat de la imatge la fa semblar més llunyana. Dos objectes
iguals situats en diferents distàncies fan que el més llunyà ens sembli de (48)
Mecanisme gràcies al qual el
mida més gran. El mecanisme d'escalament�distància-mida48 es posa en nostre sistema visual manté la
constància de la mida tenint en
funcionament intentant corregir la diferència en profunditat i proporcio- compte la distància en la qual es
nant-nos una percepció errònia en la longitud de les dues línies. troba l'objecte percebut, mitjan-
çant una compensació entre la
mida de la imatge retiniana de
l'objecte i la distància percebuda
en la qual es troba aquest objecte.
(49)
Il·lusió visual en la qual la lluna
es percep més gran quan es tro-
ba a prop de l'horitzó que quan és
dalt del firmament, encara que la
seva mida és sempre la mateixa.
(50)
Explicació teòrica de la il·lusió
Il·lusió de Ponzo. de la lluna que es basa en la idea
La il·lusió de Ponzo,
també coneguda com que quan la lluna està a prop de
la il·lusió de les vies del
tren, fa que percebem l'horitzó es percep de mida més
de mida diferent gran que quan està en el zenit, en-
dos rectangles
horitzontals de la cara que la mida i l'angle visual són
mateixa longitud. els mateixos en les dues ocasions.
Això passa perquè
basem la nostra Això passa així, segons aquesta te-
percepció en altres
elements de l'entorn, oria, perquè quan la lluna se si-
en aquest cas la via tua a prop del terreny tenim algu-
del tren.
nes referències de profunditat en
l'entorn, i és per això que la per-
• Il·lusió�de�la�lluna49: la lluna es percep molt més gran quan la veiem a cebem més distant que quan es-
tà en la part alta del cel (on no te-
prop de l'horitzó, en contraposició amb la percepció de la lluna petita quan nim cap clau de profunditat). Com
que la lluna de l'horitzó ens sembla
aquesta es troba situada dalt del firmament. El motiu d'aquest fenomen més llunyana, a la mateixa mida, la
sembla arrelar en una percepció errònia de la profunditat que explica la percebrem com si fos d'una mida
més gran.
teoria�de�la�distància�aparent50 de la següent manera: quan la lluna està a
prop de l'horitzó, tenim algunes referències de profunditat en l'entorn, i és
(51)
per això que la percebem més distant que quan està en la part alta del cel Teoria que intenta donar una
explicació a la il·lusió de la lluna.
(on no tenim cap clau de profunditat). Com que la lluna de l'horitzó ens
Aquesta aproximació defensa que
sembla més llunyana, a igualtat de mida, la percebrem amb una mida més la mida que en percebem és de-
terminada en gran manera pel seu
gran, encara que en realitat la mida sempre és la mateixa. Aquesta il·lusió contrast amb la mida de certs ele-
també s'ha intentat explicar des de la teoria�del�contrast�de�la�mida�an- ments que l'envolten, de mane-
ra que si els objectes del voltant
gular51, que afirma que un objecte sembla més petit quan està envoltat són petits veurem una lluna gran,
i al contrari, si els objectes que hi
per objectes grans, i més gran quan al seu voltant hi ha elements petits. són a prop són grans, llavors per-
Per això, la lluna sembla més petita dalt del cel, ja que està envoltada per cebrem una lluna més petita.
un firmament molt gran, mentre que la lluna propera a terra està situa-
(52)
Percepció "errònia" d'un estímul
da entre objectes més petits (cases, arbres...) i, per contrast, és percebuda produïda pel nostre sistema visual,
d'una mida més gran. Cap de les dues teories no exclou l'altra, sinó que en la qual la percepció d'aquest es-
tímul no es correspon amb les se-
més aviat es complementen; fins i tot sembla que hi ha altres factors que ves propietats físiques reals. Grà-
52 cies al seu estudi, podem aclarir
també intervenen en l'explicació d'aquesta il·lusió�òptica . certs aspectes de la manera com
funciona el complex procés de la
percepció humana. També anome-
nada il·lusió visual.
Enllaç recomanat
A Youtube podeu consultar

una explicació de com funci-
ona la cambra d'Ames:
http://www.youtube.com
/watch?v=Ttd0YjXF0n
o&hl=es
Esquema
Il·lusió de la lluna
Il·lusió de la lluna. En el dibuix podem veure de manera esquemàtica l'explicació de la il·lusió de la lluna.
• La�cambra�d'Ames53: és potser la millor il·lusió òptica artificial. Va ser ide-

ada per Adelbert Ames, i consisteix en una habitació construïda de manera
que dues persones de la mateixa alçària són percebudes per l'observador
de mida diferent. La cambra està dissenyada de manera que totes les claus
que ens poden aportar dades sobre la profunditat de les figures estan dis-
torsionades per a "enganyar" l'observador, que creu que estè veient dues
persones d'alçària diferent en una habitació rectangular, quan en realitat
té davant dels seus ulls dues persones iguals (una més lluny que l'altra)
en un espai amb forma de políedre que hi crea una il·lusió òptica. Aquest
políedre està creat dins d'un espai al qual tenim accés mirant a través d'un
espiell que ens impedeix percebre la diferència de distància que hi ha res-
pecte a les dues figures. Com que els dos personatges per a l'observador
estan situats en la mateixa distància, es pensa que el que realment està
més allunyat és més petit que l'altre, quan realment són iguals. Aquesta
il·lusió pot ser explicada fàcilment fent ús una vegada més de la fórmula
que vam veure per a l'escalament distància-mida: en una distància entre
observador i objecte percebuda com a igual, si la mida d'un personatge a
la retina és més petita, llavors la mida percebuda d'aquest subjecte també
serà més petita.
(53)
Il·lusió òptica creada artificialment per Adelbert Ames. Consisteix en una habitació
distorsionada, que genera una percepció errònia de les mides de les persones que s'hi tro-
ben. La cambra està construïda de manera que dues persones situades en parets oposades
semblen estar a la mateixa distància de l'observador, quan en realitat l'una està molt més
allunyada que l'altra.
Cambra d'Ames.
En la fotografia, es pot observar una cambra d'Ames, en què la perspectiva està alterada de manera
que una sembla gairebé el doble d'alta que l'altra, tot i que en realitat tenen la mateixa alçada.
Les il·lusions visuals desperten gran curiositat i interès en el públic en general,

una cosa que ha afavorit que nombrosos artistes de reconegut prestigi en el
món de l'art hagin elaborat obres en les quals la il·lusió perceptiva era el motiu
principal del quadre. Per als psicòlegs i altres investigadors també són molt
interessants, ja que proporcionen moltes claus que els ajuden a comprendre
les incògnites que amaga el funcionament del nostre sistema visual, així com
els components cognitius que formen part del procés perceptiu.
Exemple
L'obra d'Escher
M. C. Escher ha estat un dels artistes que més a
utilitzat les il·lusions visuals en les seves obres, en les
quals ha representat objectes impossibles, com l'edifici
de la fotografia. Heu de parar especial atenció a la
disposició de les columnes.
10. La percepció visual en la psicologia aplicada
El tema de la percepció que venim analitzant al llarg d'aquest mòdul és un

dels àmbits a què actualment dedica la seva atenció el vessant aplicat de la
psicologia. Això és a causa de la importància que té la percepció humana a
l'hora d'analitzar com és desenvolupada per diferents professionals en el seu
diari. Són nombrosos els investigadors que analitzen els requisits perceptius
necessaris per tal d'aconseguir una òptima execució en diferents professions
que necessiten individus altament eficaços en el seu sistema sensorial i més
en concret en el seu sistema visual.
Exemple
Exemples evidents de professions per a les quals és prioritari posseir una correcta visió
són els de pilot d'aviació, controladors aeris, marins mercants, conductors de ferrocarrils,
conductors de transports públics en general, policies, guàrdies civils, bombers, electricis-
tes, tècnics de laboratori, etc. No totes aquestes professions requereixen la mateixa capa-
citat visual, ja que unes centraran la seva atenció en la percepció visual dels colors (elec-
tricistes, tècnics de laboratori...), mentre que altres, com les de pilot d'avió, controladors
aeris o conductors en general, exigiran tenir una bona agudesa visual i una òptima capa-
citat per a l'atenció dividida (possibilitat d'atendre alhora a estimulacions procedents de
dos o més fonts estimulars).
És per això que cada vegada s'intenten crear proves més precises que discrimi-
nin d'una manera més eficaç aquests tipus de capacitats en les persones. De
la mateixa manera, hi ha un gran nombre de persones a qui interessa perfec-
cionar aquestes qualitats per accedir d'aquesta manera a llocs de treball en els
quals se'ls exigeix un alt potencial sensorial, ja que en els processos de selecció
de personal s'inclouen, com és lògic, proves en les quals s'intenta seleccionar
els individus més capacitats en el complex procés de la percepció visual. Si bé
és cert que un gran component d'aquestes capacitats és innat, i que en mol-
tes ocasions el que es busca per part de les companyies són professionals que
tinguin aquest potencial innat per al desenvolupament d'aquestes capacitats,
aquestes són susceptibles de ser "entrenades", per la qual cosa també serà fona-
mental el paper que els psicòlegs tenen a l'hora de preparar "perceptivament"
aquests diferents grups de professionals.
11. Què hauríeu de saber
En acabar aquest mòdul, hauríeu de tenir els coneixements fonamentals sobre

com funciona el complex procés de la percepció visual. Hauríeu de saber les
estructures que componen anatòmicament el sistema visual humà, i quina
funció compleix cada una d'elles. De la mateixa manera, és important que
conegueu el recorregut que fa l'estímul visual des de la seva entrada a l'ull fins
a la seva arribada a les zones de processament visual al cervell.
També és important que hàgiu adquirit certes nocions sobre com funciona
l'organització perceptiva, i de quina manera va ser analitzada en un primer
moment per la psicologia de la Gestalt, a partir de la formulació de les lleis o
principis de la percepció.
Posteriorment, haureu hagut d'aprofundir en el tema de la percepció del color,

fonamentalment en les seves bases teòriques, partint de les diferents teories
que han donat una explicació al tema, a les quals hem dedicat una atenció
particular. De la mateixa manera, heu de conèixer les afeccions que tenen les
persones que presenten diferents dèficits en la visió cromàtica.
Haureu de ser conscient de la importància que té el coneixement de les claus

que determinen la percepció de la profunditat o tercera dimensió, i la relació
directa que guarda amb la percepció de la mida dels objectes. És fonamental
que sapigueu distingir entre moviment real, moviment aparent, moviment
induït i postefecte de moviment, per tal de conèixer tot el que suposa la per-
cepció del moviment.
Si heu estudiat correctament el tema, segur que sabreu explicar en què consis-
teixen les constàncies perceptives (ja siguin de mida, forma, color o lluminosi-
tat) i els mecanismes fisiològics i psicològics que subjeuen a aquestes "distorsi-
ons" de la realitat. També heu de conèixer les il·lusions visuals més conegudes
o representatives, i els mecanismes que les provoquen.
Finalment, no heu d'oblidar la importància que té la psicologia de la percep-

ció en el seu vessant més aplicat al món d'avui, per la rellevància que té en
el desenvolupament de professions molt concretes. Processos de selecció i en-
trenament en aspectes sensorials han de ser camp d'estudi habitual per als psi-
còlegs, que han de continuar sent punta de llança en els aspectes relacionats
amb la visió.
Exercicis d'autoavaluació
1. Busqueu alguna imatge o fotografia en revistes i diaris en la qual es pugui il·lustrar la
il·lusió de Ponzo.
2. Voleu mesurar la vostra capacitat per a distingir colors? Feu la prova, consulteu: http://
www.xrite.com/custom_page.aspx?PageID=77 i anota la teva puntuació.
3. Feu un dibuix esquemàtic del globus ocular amb les estructures més importants que el
componen, ben diferenciades.
4. Estudiant els exemples que hi ha en el mòdul realitza una figura que compleixi amb la llei
de tancament o clausura de l'escola psicològica de la Gestalt.
5. Busqueu informació i descriu alguna il·lusió òptica diferent de les que apareixen en el
mòdul que heu estudiat.
6. Quin tipus d'il·lusió visual es produeix en la següent imatge? Intenteu donar una explicació
raonada del que ens passa en observar-la.
7. Quina de les dues línies negres verticals de la imatge és més larga? Quina il·lusió visual
pot donar explicació al que hi passa?
8. Què veieu en la següent imatge? Recordeu que la vau veure en el mòdul d'"Introducció a
la psicologia de la percepció"? Si us hi fixeu amb atenció, podreu observar dues dones d'edats
diferents. Quina llei de la Gestalt pot explicar el fenomen pel qual algunes persones percebem
una imatge, mentre que altres individus en veuen una altra?
9. Quina de les lleis de la percepció definides pels psicòlegs de l'escola de la Gestalt veiem
complerta en el següent exemple? Per què?
Preguntes�de�solució�múltiple
10. La vista té un nombre més gran de cèl·lules sensitives que qualsevol altre dels nostres
sentits (tacte, sentit, olfacte o gust) perquè...
a) ha exercit un paper essencial en la nostra evolució.

b) tant el tacte com la vista es desenvolupen abans al ventre matern.
c) Ambdues respostes són correctes.
d) Cap de les opcions anteriors no és correcta.
11. El complex procés de la percepció visual comença...
a) amb l'activació dels ulls per part d'un feix de llum.

b) amb el senyal que arriba al nostre cervell des dels nervis òptics.
c) quan les diferents àrees visuals del còrtex cerebral comencen a interpretar la informació.
d) quan l'estímul visual es transforma en senyal elèctric.
12. La membrana situada en el fons de l'ull, de forma còncava, sobre la qual es projecta
la imatge de forma invertida on es transforma la llum en energia electroquímica, és una
estructura del sistema visual anomenada...
a) còrnia.
b) cristal·lí.
c) nucli geniculat lateral.
d) retina.
13. Les cèl·lules fotoreceptores fonamentals de la visió són...
a) enclusa i martell.
b) retina i nervi òptic.
c) cons i bastons.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
14. La petita regió situada al centre de la retina, que té una gran densitat de fotoreceptors i
sobre la qual intentem projectar la imatge d'un objecte quan el mirem, s'anomena...
a) fòvea.
b) cristal·lí.
c) nervi òptic.
d) escleròtica.
15. Els fotoreceptors responsables de la visió en color que requereixen de molta llum per al
seu funcionament són...
a) cons.
b) bastons.
c) cons i bastons.
d) Cap dels anteriors.
16. El lloc on es creuen algunes de les fibres procedents de cada un dels ulls es diu...
a) nervi òptic.
b) nucli geniculat lateral.
c) quiasma òptic.
d) tracte òptic.
17. La part del còrtex cerebral encarregada d'elaborar la sensació visual es troba localitzada
al lòbul...
a) parietal.
b) frontal.
c) temporal.
d) occipital.
18. L'estudi de la percepció humana comença al final del segle XIX i principi del XX amb un
corrent científic anomenat...
a) escola psicològica de la Gestalt.

b) conductisme.
c) estructuralisme.
d) psicoanàlisi.
19. Quin dels següents autors és considerat el pare de la psicologia?
a) Wilhelm Wundt.
b) René Descartes.
c) Max Wertheimer.
d) J. B. Watson.
e) Sigmund Freud.
f) John Dalton.
g) Isaac Newton.
20. El concepte fonamental en què es recolza l'estructuralisme consisteix en la idea que el

comportament es crea afegint o sumant components elementals.
a) Vertader.
b) Fals.
21. Els psicòlegs Max Wertheimer, Kart Koffka i Wolfgang Köhler van crear un laboratori a
la Universitat de Frankfurt, i van provar d'aquesta manera les bases...
a) de la psicologia moderna.
b) de la psicologia de la percepció.
c) del corrent estructuralista.
d) de l'escola psicològica de la Gestalt.
22. La teoria dels processos oponents va ser proposada per...
a) Hermann Von Helmholtz.

b) Max Wertheimer.
c) Thomas Young.
d) Ewald Hering.
23. La teoria tricromàtica dels colors va ser proposada per...
a) Thomas Young i Hermann von Helmholtz.

b) Max Wertheimer.
c) J. B. Watson.
d) Ewald Hering.
24. Les claus de profunditat monoculars poden ser...
a) acomodació.
b) claus pictòriques.
c) claus produïdes pel moviment.
d) Totes les anteriors són correctes.
25. Quina de les següents claus de profunditat monoculars pertanyen al grup de les pictòri-
ques?
a) Altura relativa.
b) Ombres projectades.
c) Mida familiar.
d) Mida relativa.
e) Totes les anteriors.
f) Cap de les anteriors.
26. Imaginem que anem de viatge amb autobús i mirem per la finestreta, i veiem un cotxe
avançant-nos pel carril de la carretera al costat del nostre, i també veiem un altre cotxe cir-
culant per una carretera paral·lela a 150 metres de distància, i percebem que aquest últim es
troba situat més lluny de nosaltres que el primer vehicle. Quina de les claus monoculars per
a la percepció de la profunditat estem utilitzant per a arribar a aquesta conclusió?
a) Oclusió.
b) Acreixement.
c) Paral·laxi de moviment.
d) Eliminació.
27. La quantitat mínima de moviment que ha de presentar un objecte o estímul perquè

siguem conscients que s'ha desplaçat del seu lloc original, s'anomena...
a) moviment real.
b) moviment aparent.
c) moviment estroboscòpic.
d) moviment induït.
e) llindar de moviment.
28. Quins dels següents professionals creieu que necessiten tenir una correcta capacitat de
percepció?
a) Pilots d'avió.
b) Controladors aeris.
c) Electricistes.
d) Bombers.
e) Totes les respostes anteriors són correctes.
29. Quines de les següents claus de profunditat són binoculars (aquelles que necessiten la
utilització dels dos ulls per tal de ser percebudes)?
a) Convergència.
b) Disparitat binocular.
c) Les dues anteriors són correctes.
d) Les respostes a) i b) són falses.
30. Els subjectes que pateixen un tipus de deficiència en la percepció dels colors, a causa
de la qual són capaços d'igualar qualsevol longitud d'ona de l'espectre visual si en barregen
dues més són...
a) dicromàtics.
b) tricromàtics anòmals.
c) tricromàtics.
d) daltònics.
31. El mecanisme gràcies al qual el nostre sistema visual manté la constància de la mida tenint
en compte la distància en la qual es troba l'objecte percebut, mitjançant una compensació
entre la mida de la imatge retiniana de l'objecte i la distància percebuda en la qual es troba
aquest objecte, s'anomena...
a) constància de moviment.
b) constància de mida.
c) constància de la distància.
d) escalament distància-mida.
32. El dèficit de la visió produït per un defecte de la forma de la còrnia i/o del cristal·lí, que
provoca que la llum es refracti de manera diferent segons la longitud de l'ona, i les imatges
es desdoblin, es coneix com a...
a) hipermetropia.
b) presbícia.
c) estigmatisme.
d) miopia.
33. La pèrdua de la visió del color o visió cromàtica causada per una lesió cerebral
s'anomena...
a) lesió cortical primària.

b) ceguesa cortical al color.
c) acromatòpsia cerebral.
d) Les respostes b) i c) són correctes.
e) Les respostes a) i c) són correctes.
34. Les claus de profunditat que es basen en les sensacions del nostre sistema visual per
a detectar els moviments dels nostres ulls, així com en la tensió dels músculs oculars, es
coneixen com a...
a) claus oculomotores.
b) claus pictòriques.
c) claus monoculars.
d) claus binoculars.
35. Dins de l'espectre electromagnètic visible pel ser humà, les longituds d'ona curta es cor-
responen amb una percepció del color...
a) verd.
b) blau.
c) negre.
d) vermell.
36. Dins de l'espectre electromagnètic visible per l'ésser humà, les longituds d'ona llarga es
corresponen amb una percepció del color...
a) verd.
b) blau.
c) negre.
d) vermell.
37. El principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt que estableix que tot patró estimular
tendeix a percebre's amb la forma resultant més simple de totes, correspon a la...
a) llei de la pregnància.
b) llei de tancament o clausura.
c) llei de la significació.
d) llei de la familiaritat.
38. El defecte de la visió provocat per la reducció de l'elasticitat del cristal·lí, que fa disminuir
la capacitat d'enfocament i genera que la imatge quedi enfocada per darrere de la retina, es
coneix com a...
a) hipermetropia.
b) presbícia.
c) estigmatisme.
d) Miopia.
39. Aquells colors que no posseeixen matisos, com el blanc, el negre o el gris, s'anomenen...
a) cromàtics.
b) acromàtics.
c) visuals.
d) colors no visibles.
e) matisos.
Solucionari
Exercicis d'autoavaluació
1.�Consulteu la il·lusió de Ponzo en la unitat 9.
2.�A http://www.xrite.com/custom_page.aspx?PageID=77 trobareu diverses interlínies amb

quadres acolorits amb diferents tonalitats. L'exercici consisteix a trobar la successió correcta
de tonalitats que van des del quadre que apareix més a l'esquerra fins al que està situat sota
seu; per a això només has d'anar arrossegant amb el ratolí de l'ordinador els quadres de colors
de tal manera que aconsegueixis la successió correcta de tonalitats.
3.�Una vegada que ho hàgiu intentat, podeu consultar la imatge que apareix en la unitat 2
del mòdul.
4.�Consulteu la unitat 3 d'aquest mòdul; aquí us presentem alguns exemples, de fàcil exe-
cució:
5.�Hi ha infinitat d'il·lusions òptiques que trobareu consultant tant la bibliografia recoma-
nada com qualsevol cercador al Web utilitzant les paraules clau il·lusions visuals o il·lusions
òptiques.
6.�El que apareix en la imatge és una il·lusió de moviment. Les il·lusions de moviment es
produeixen quan un estímul físicament estàtic produeix en l'observador una sensació de
moviment. Malgrat no haver estat abordades al llarg d'aquest mòdul, si esteu interessats en
fenòmens com a aquest, us recomanem que consulteu bibliografia sobre aquesta qüestió.
7.�Les dues línies negres són de la mateixa mida; consulteu la il·lusió de Ponzo en la unitat 9.
8.�Consulteu la llei de la familiaritat (lleis de la Gestalt) en la unitat 3.
9.�La llei de similitud, ja que en observar els 25 cercles tendim a agrupar-los, en aquest cas,
en 5 columnes verticals de colors blau i blanc, i no d'una altra manera (per exemple, en files
horitzontals amb cercles blau, blanc, blau, blanc, blau) a causa que el nostre sistema perceptiu
tendeix a agrupar els estímuls per la similitud que hi ha entre ells.
10.�a
11.�a
12.�d
13.�c
14.�a
15.�a
16.�c
17.�d
18.�c
19.�a
20.�a
21.�d
22.�d
23.�a
24.�d
25.�e
26.�c
27.�e
28.�e
29.�c
30.�a
31.�d
32.�c
33.�d
34.�a
35.�b
36.�d
37.�a
38.�b
39.�b
Glossari
acomodació f Clau de profunditat que ens proporciona informació sobre la distància en
la qual es troben els objectes, a partir dels moviments dels músculs de l'ull quan aquest
s'acomoda per a enfocar objectes que es troben en diverses distàncies.
acromatòpsia cerebral f Pèrdua de la visió del color o visió cromàtica causada per una
lesió cerebral. Anomenada també ceguesa cortical al color.
estigmatisme f Dèficit de la visió produït per un defecte de forma de la còrnia i/o del
cristal·lí, la qual cosa provoca que la llum es refracti de forma diferent segons la longitud de
l'ona, i les imatges es desdoblin.
bastó m Cèl·lula fotoreceptora del sistema visual humà responsable de la visió en condi-
cions de baixa lluminositat (visió escotòpica). Presenta una elevada sensibilitat a la llum,
encara que se satura en condicions de molta llum i no detecta els colors (a diferència dels
cons, que processen color). Es més prim que el con, i es concentra a la perifèria de la retina,
encara que no és present a la zona de la fòvea. A diferència dels cons, contenen rodopsina,
que és una proteïna que presenta una major sensibilitat a les longituds d'ona properes a 500
nanòmetres, és a dir, a la llum verda blavosa. Es connecten en grup i responen als estímuls
que assoleixen una àrea general, però no tenen capacitat per a captar els petits detalls de la
imatge visual. Són el principal component de la visió perifèrica, així com els responsables
de la visió nocturna. Durant la nit, els objectes es veuen millor amb la part perifèrica de la
retina (on estan situats els bastons) quan són invisibles per a la fòvea central.
ceguesa al color f Deficiència visual en la qual la persona no és capaç de percebre els

colors cromàtics (blau, vermell, groc...), provocada per l'absència o un mal funcionament
dels cons o com a conseqüència d'una lesió cortical.
con m Cèl·lula fotoreceptora del sistema visual humà responsable de la visió en condici-
ons d'alta lluminositat (visió fotòpica). Està situat majoritàriament a la fòvea, on els ulls ve-
uen amb més claredat perquè és la zona amb més gran fotosensibilitat. Demana molta llum
per al seu funcionament. Hi ha tres tipus fonamentals de cons, els quals presenten respos-
tes diferents depenent de la longitud d'ona de llum que els arriba. Cada con té uns tipus
proteics anomenats opsines especialitzats a captar la llum en una banda espectral concreta:
l'eritropsina, que té més sensibilitat per a les longituds d'ona llargues (llum vermella), la clo-
ropsina, amb més sensibilitat per a longituds d'ona mitjanes (llum verda) i la cianopsina, amb
més sensibilitat per a les longituds d'ona curtes (llum blava). La sensació de color es produeix
combinant els tres tipus de cons. Gràcies al fet que estan connectades de forma individual
amb altres fibres nervioses, ens permeten distingir els petits detalls d'una escena. Com el seu
propi nom indica, tenen forma cònica i són molt menys sensibles que els bastons.
constància cromàtica f També anomenada constància del color. Mecanisme del sistema
visual humà gràcies al qual la percepció de les tonalitats dels objectes no varia, malgrat que
sí que ho faci la distribució de les longituds d'ona de la il·luminació.
constància perceptiva f Fenomen produït pel sistema visual humà que fa que la percep-
ció de les característiques d'un estímul es mantinguin constants en el temps, encara que fí-
sicament canviïn lleugerament a causa de factors ambientals.
contrast simultani de color m Mecanisme que provoca que, en observar un objecte,

percebem el seu color influïts pel color i la intensitat de la llum dels objectes situats al seu
voltant. Així doncs, la percepció del color d'un objecte varia depenent de les característiques
del seu entorn.
convergència f Clau de profunditat que ens informa de la distància en la qual es troba

un objecte. Està basada en les sensacions produïdes pels músculs dels ulls en realitzar un
moviment convergent.
còrtex visual f Àrea situada al lòbul occipital de l'encèfal, encarregada del processament
dels senyals visuals i per tant de la percepció.
cambra d'Ames f Il·lusió òptica creada artificialment per Adelbert Ames. Consisteix en
una habitació distorsionada, que genera una percepció errònia de les mides de les persones
que s'hi troben. La cambra està construïda de manera que dues persones situades en parets
oposades semblen estar en la mateixa distància de l'observador, quan en realitat una està
molt més allunyada que l'altra.
daltonisme m Nom que rep la deficiència en la visió cromàtica estudiada per John Dal-
ton. Aquesta deficiència, que de vegades rep la denominació incorrecta de ceguesa al color,
la pateixen les persones que poden veure menys quantitat de colors que les persones amb
una visió normal.
disc de Newton m Disc giratori acolorit creat per Isaac Newton, gràcies al qual va demos-
trar que la llum blanca està formada pels set colors principals de l'espectre visual. El cien-
tífic va observar que si feia passar un feix de llum a través d'un prisma, la llum blanca es
descomponia en una sèrie de colors brillants (els colors de l'arc de Sant Martí). D'aquesta
experiència va deduir que si la llum blanca es podia descompondre en els set colors de l'arc
de Sant Martí, combinant aquests es podria tornar a generar el color blanc. En fer girar el
disc a gran velocitat, la retina rep simultàniament la sensació dels set colors de l'espectre i
els colors desapareixen, resultant una percepció de color blanc.
disparitat binocular f Disparitat que es produeix quan les imatges retinianes d'un objecte
es projecten en punts dispersos de les retines. És la principal clau de la profunditat binocular.
escalament distància-mida m Mecanisme gràcies al qual el nostre sistema visual manté

la constància de la mida tenint en compte la distància en la qual es troba l'objecte percebut,
mitjançant una compensació entre la mida de la imatge retiniana de l'objecte i la distància
percebuda en la qual es troba aquest objecte.
espectre electromagnètic m Continu d'energia electromagnètica que inclou des dels

rajos amb una longitud d'ona molt curta (rajos gamma), a les ones de radi amb una longitud
d'ona molt llarga. La llum visible per a l'ésser humà és una banda estreta dins d'aquest ampli
espectre.
estereòpsia f Terme encunyat per Wheatstone per a referir-se a la impressió de profunditat

generada per la disparitat binocular. Aquesta disparitat binocular es produeix quan veiem una
mateixa imatge des dels dos ulls, ja que existeixen entre les dues imatges retinianes petites
diferències a causa de l'angle visual de cada ull. La informació de la disparitat continguda
en les imatges de les retines es converteix en una clau més, que ens indica la distància en
la qual es troba un objecte.
estructuralisme m Enfocament teòric que va dominar la psicologia des de finals del segle
XIX fins a la dècada dels anys vint del segle XX, i que va estimular, en certa mesura, l'aparició
de la psicologia de la Gestalt, que contribuiria enormement a la nostra comprensió de la
percepció dels objectes. L'estructuralisme defensava que les percepcions són el resultat de la
suma de moltes sensacions elementals.
fotoreceptor m Neurona sensible a l'energia ambiental la funció de la qual és la de trans-

formar aquesta energia en impulsos elèctrics per tal d'enviar-los posteriorment a estructures
superiors. Els fotoreceptors de la visió són els cons i els bastons.
gradient de densitat de textura m Patró generat per una superfície amb textura irregu-
lar que s'allunya de l'observador. Els elements que el componen semblen més petits a mioda
que augmenta la distància respecte a l'observador.
hipermetropia f Defecte de la visió en el qual la persona és incapaç de veure els objectes

propers amb claredat, a causa que el punt d'enfocament dels rajos de llum està situat darrere
de la retina. Sol passar perquè l'eix ocular és massa curt i a conseqüència d'això la imatge es
forma darrere de la retina. També anomenada vista llunyana.
humor aquós m Substància gelatinosa que circula per les cambres anterior (compresa entre
la còrnia i l'iris) i posterior (compresa entre l'iris i el cristal·lí) del globus ocular.
humor vitri m Substància gelatinosa que circula per la cambra vítria del globus ocular,
situada darrere del cristal·lí.
il·lusió de la lluna f Il·lusió visual en la qual la lluna es percep més gran quan es troba
a prop de l'horitzó que quan està dalt del firmament, encara que la seva mida és sempre la
mateixa.
il·lusió de Müller-Lyer f Il·lusió visual creada artificialment segons la qual dues línies
amb la mateixa longitud són percebudes com diferents a causa dels elements units a cada
una d'elles (dues puntes de fletxa en un cas, i dues puntes de fletxa invertida en l'altre).
il·lusió de Ponzo f Il·lusió de mida en la qual dues línies horitzontals de la mateixa longi-
tud semblen tenir una longitud diferent si les percebem entre dues línies convergents. També
rep el nom d'il·lusió de les vies del tren.
il·lusió òptica f Percepció "errònia" d'un estímul produïda pel nostre sistema visual, en
la qual la percepció d'aquest estímul no es correspon amb les seves propietats físiques reals.
Gràcies al seu estudi, podem aclarir certs aspectes de la manera com funciona el complex
procés de la percepció humana. També anomenada il·lusió visual.
llei de tancament f Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt, també conegut com

a llei de clausura, que estableix que el cervell humà tendeix a percebre com a completa una
figura incompleta, perquè acaba de definir els seus contorns per veure-la com un objecte
amb total significat.
llei de la bona continuació f Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt, també

anomenada llei de la bona direcció, que estableix que quan dos estímuls donen lloc a línies
rectes o lleugerament corbades, es perceben com a connectades o pertanyents al mateix ob-
jecte, ja que tendim a veure les línies de la manera que segueixin la trajectòria més suau.
llei de la pregnància f Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt que estableix que

tot patró estimular tendeix a percebre's amb la forma resultant més simple de totes. També
es coneix com a llei de la bona figura o llei de la simplicitat.
llei de la proximitat f Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt que afirma que

els estímuls que estan situats pròxims entre ells semblen formar una sola unitat. També rep
el nom de llei de la proximitat.
llei de la significació f Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt segons el qual un

conjunt d'estímuls serà percebut com una unitat si aquests estímuls ens resulten familiars o
significatius. Per aquesta raó també se la coneix com a llei de la familiaritat.
llei de la similitud o semblança f Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt que

estableix que els estímuls que són semblants entre ells tendeixen a percebre's com formant
un únic conjunt.
llei de la destinació comuna f Principi perceptiu de la psicologia de la Gestalt que de-

fensa que els estímuls que es mouen seguint una mateixa direcció es perceben com a perta-
nyents a un mateix objecte.
lòbul occipital m Àrea situada en la part posterior del còrtex on es troba l'àrea receptora
cortical primària de la visió.
longitud d'ona f Distància que existeix entre el començament d'una ona i el comença-
ment de la següent. Si ens referim a l'energia lluminosa, llavors parlem de longituds d'ona
curta, mitjana i llarga.
miopia f Dèficit de la visió provocat, en la major part dels casos, per un eix ocular massa
llarg, o perquè el cristal·lí és opac, com a conseqüència de la qual cosa la imatge queda en-
focada per davant de la retina.
nervi òptic m Feix de fibres que surt de la part posterior del globus ocular i condueix els
impulsos nerviosos des de la retina a altres estructures del sistema visual humà.
neurona f Cèl·lula pertanyent al sistema nerviós que rep i transmet impulsos elèctrics.
NGL m Vegeu nucli�geniculat�lateral.
nucli geniculat lateral m Estructura del tàlem que rep senyals nerviosos visuals del nervi
òptic i els envia a l'àrea receptora visual del còrtex.
sigla�NGL
paral·laxi de moviment m Clau de profunditat que ens proporciona informació sobre

la tercera dimensió gràcies al fet que a mesura que l'observador es mou, els objectes propers
semblen desplaçar-se molt ràpidament, mentre que els objectes llunyans ho fan lentament.
postimatge f Imatge visual que tendeix a produir-se entre 30 i 60 segons quan, després de
fixar la mirada en un estímul de contrast alt, la dirigim cap a un altre lloc.
presbícia f Defecte de la visió provocat per la reducció de l'elasticitat del cristal·lí, que fa
disminuir la capacitat d'enfocament, i genera que la imatge quedi enfocada per darrere de la
retina. Se sol produir amb el pas dels anys i també es coneix com a "vista cansada".
punt cec m Petita zona on es concentren tots els axons de les cel·lules ganglionars de la
retina, en la qual el nervi òptic surt del globus ocular per la part de darrere; és l'únic punt de
tota la retina que no té cap cèl·lula fotoreceptora, i on per tant, no existeix visió.
reflectància f Percentatge de llum que reflecteix una superfície.

reflexió selectiva f Fenomen que es produeix quan un objecte reflecteix més unes longi-
tuds d'ona que les altres.
retina f Estructura fonamental en el procés de la visió, composta d'una xarxa complexa

de cèl·lules que cobreix el fons de l'ull. Les cèl·lules més importants que s'hi troben són els
fotoreceptors (cons i bastons), que generen un senyal elèctric com a resposta a la llum i la
trasmeten a través del nervi òptic.
segregació figura-fons f Separació de la percepció d'una figura i el seu fons que es produ-
eix quan veiem una imatge, i que ens serveix per a identificar objectes amb significat propi.
segregació perceptiva f Organització perceptiva en la qual un objecte se separa d'uns

altres.
tàlem m Estructura cerebral en la qual té pas obligatori la informació neuronal de tots els
sentits, a excepció de les de l'olfacte, abans d'arribar a les seves respectives àrees receptives
al còrtex cerebral.
teoria de la distància aparent f Explicació teòrica de la il·lusió de la lluna que es basa en

la idea que quan la lluna està a prop de l'horitzó es percep de mida més gran que quan està en
el zenit, encara que la mida i l'angle visual són els mateixos en les dues ocasions. Això passa
així, segons aquesta teoria, perquè quan la lluna se situa a prop del terreny tenim algunes
referències de profunditat en l'entorn, i és per això que la percebem més distant que quan
està en la part alta del cel (on no tenim cap clau de profunditat). Com que la lluna de l'horitzó
ens sembla més llunyana, a la mateixa mida, la percebrem com si fos d'una mida més gran.
teoria dels processos oponents en la visió dels colors f Aproximació teòrica creada
pel fisiòleg Ewald Hering per tal d'intentar donar una explicació a certs aspectes que la teoria
tricromàtica de Young-Helmholtz semblava no arribar. Hering defensava que la percepció
dels colors cromàtics ve determinada per l'activitat de dos mecanismes oponents compostos
pels parells de colors groc-blau i vermell-verd, als quals afegiríem un altre mecanisme blanc-
negre per a la visió dels colors acromàtics. En cada un d'aquests mecanismes, les respostes
són oposades per a cada un dels colors descrits, de manera que en un extrem és excitatòria
i en l'altre inhibitòria.
teoria del contrast de la mida angular f Teoria que intenta donar una explicació a
la il·lusió de la lluna. Aquesta aproximació defensa que la mida que en percebem ve deter-
minada en gran manera pel seu contrast amb la mida de certs elements que l'envolten, de
manera que si els objectes del voltant són petits veurem una lluna gran, i al contrari, si els
objectes que hi són a prop són grans, llavors percebrem una lluna més petita.
teoria del doble procés f Aproximació teòrica sobre la visió dels colors que suposa una
síntesi entre les dues teories amb base més ferma fins a aquell moment, això és, la teoria tri-
cromàtica de Young i Helmholtz, i la teoria dels processos oponents d'Ewald Hering. Aques-
ta teoria defensa que la percepció del color és resultat d'un processament de la informació
lluminosa mitjançant dos mecanismes diferents i successius. Els cons realitzen la primera
anàlisi de l'estímul visual de color a partir de la recepció de la llum pels pigments especialit-
zats en diferents tipus de longitud d'ona (curta, mitjana i llarga), i l'envien posteriorment
cap a les cèl·lules bipolars situades en les àrees visuals del lòbul occipital del còrtex cerebral,
encarregades de processar la informació, en un segon esglaó.
teoria tricromàtica de la visió dels colors f Teoria postulada el 1802 per Thomas
Young, i completada el 1852 per Hermann von Helmholtz, que defensa que la nostra per-
cepció dels colors està determinada per un patró d'activitat diferent per a cada una de les
tres classes de cons que existeixen, que tenen sensibilitats espectrals diferents. En arribar una
longitud d'ona concreta als nostres ulls, es posen en funcionament tres mecanismes receptors
en diferents graus, de manera que el patró d'activitat d'aquests mecanismes ens proporciona
la percepció d'un color concret. Els tres tipus de receptors bàsics que té el sistema visual humà
sensibles a diferents longituds d'ona, són els receptors de longituds d'ona curta en el cas del
blau, els receptors de longituds d'ona mitjana en el cas del verd, i els receptors de longituds
d'ona llarga en el cas del vermell.
Bibliografia
Bibliografia recomanada
Ballesteros Jiménez, S. (2000). Psicología general: un enfoque cognitivo para el siglo XXI. Madrid:
Editorial Universitas.
Carlson, N. R. (2006). Fisiología de la conducta. Madrid: Pearson Educación.
Casacuberta, D. i Pousada, M. (2007). Percepción. Barcelona: UOC.
Goldstein, E. B. (2006). Sensación y percepción (6a. edició). Madrid: Thomson Editores.
Gregory, R. L. (1997). Eye and Brain: The Psychology of Seeing (5a. edició). Princeton, NJ: Prin-
centon University Press.
Koninklijke Revén, Z. (2008). M.C. Escher: estampas y dibujos. Madrid: Taschen.
Lillo Jover, J. (1993). Psicología de la percepción. Barcelona: Debate.
Mestre Navas, J. M. i Palmero Cantero, F. (2004). Procesos psicológicos básicos. Una guía acadé-
mica para los estudios en psicopedagogía, psicología y pedagogía. Madrid: Mc Graw-Hill.
Munar Roca, E. (coord.), Sánchez Cabaco, A. (coord.), i Rosselló, J. (coord.). (1999). Atención
y percepción. Madrid: Alianza Editorial.
Rigutti, A. (2002). Atlas ilustrado de anatomía. Madrid: Susaeta.
Rodieck, R. W. (1998). The First Steps in Seeing. Sunderland, MA: Sinauer Associates.
Referències bibliogràfiques
Dalton, J. (1948). Extraordinary facts relating to the vision of coluor: With observations. A
W. Dennis (Ed.), Readings in the history of psychology (pp. 102-111). Nova York: Appleton-Cen-
tury-Crofts.
Epstein, W. (1965). Nonrelational judgments of size and distance. American Journal of Psyc-
hology, 78, 120-123.
Exner, S. (1875). Uber das Sehen von Bewegung und die Theorie des zasammengestzten Au-
ges. Sitzber. Akad. Wiss. Wien, 72, 156-190.
Goldstein, E. B. (2006). Sensación y percepción (6a. edició). Madrid: Thomson Editores.
Gregory, R. L. (1966). Eye and brain. Nova York: McGraw Hill.
Julesz, B. (1971). Foundations of cyclopean perception. Chicago: University of Chicago Press.
Munsell, A. H. (1905). A Color Notation. Boston: G. H. Ellis Co.
Rubin, E. (1915). Synoplevde Figurer. Copenhagen: Gyldendalske.
Rubin, E. (1921). Visuelle Wahrgenommene Figuren. Kobenhan: Gyldendalsile.
Wertheimer, M. (1912). Experimentelle Stuidien uber das Sehen von Beuegung. Zeitchrift fuer
Psychologie, 61, 161-265.
Young, T. (1802). On the theory of light and colours. Transactions of the Royal Society of London,
92, 12-48.
Pàgines web
Il·lusió visual de l'habitació d'Ames:
http://www.youtube.com/watch?v=Ttd0YjXF0no&hl=es
Il·lusió figura-fons: http://www.ilusionario.es/PERCEPCION/figura_fondo.htm
Biografia de Max Wertheimer. Fundador del moviment gestàltic:
http://www.geocities.com/hotsprings/8646/biografia.html
Test d'Ishihara:
http://www.uam.es/personal_pdi/
medicina/algvilla/fundamentos/nervioso/Daltonismo/ishihara.htm
Pérez, D., Márquez, Ma. T., Travieso, D., Magano, A., i López, A. (1999). [en línia]. Percepción
Visual. Accessible a:
http://www.uam.es/personal_pdi/psicologia/travieso/web_percepcion/principal.html

Pid 00274926

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Pid 00274926

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Percepció visual

Daniel Muñoz Marrón

Temps mínim de dedicació recomanat: 6 hores

Daniel Muñoz Marrón

Llicenciat en Psicologia per la Uni-

La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

Cinquena edició: setembre 2020

1. Aspectes bàsics de la percepció visual.......................................... 7

2. Descripció anatomicofuncional del sistema visual humà:

4. La percepció del color...................................................................... 24

7. La percepció del moviment............................................................. 46

10. La percepció visual en la psicologia aplicada............................ 60

11. Què hauríeu de saber........................................................................ 61

En aquest mòdul abordarem el tema de la percepció visual, analitzant en pri-

1. Adquirir un coneixement bàsic sobre com funciona el procés de la per-

2. Conèixer les diferents estructures que componen anatòmicament el sis-

3. Aprendre quina funció compleix, en el procés de la percepció visual, cada

4. Comprendre com va començar l'estudi de la percepció visual i quins cor-

5. Conèixer les característiques més importants sobre la percepció del color:

6. Estudiar les característiques més importants que té la percepció de la pro-

7. Conèixer els aspectes de més rellevància respecte a la percepció de la mida.

8. Conèixer les característiques més importants que té la percepció del mo-

9. Aprendre com funcionen les constàncies perceptives: de mida, color, for-

1. Aspectes bàsics de la percepció visual

imatges emmagatzemades a la memòria al llarg de la nostra vida, ja que la vista

Segons anem avançant en les etapes de processament, les estructures cogniti-

l'estímul, a mesura que pugem cap a nivells de processament superiors, entra

Encara que els avenços en el camp de la percepció, i en concret de la percepció

2. Descripció anatomicofuncional del sistema visual

• Còrnia: teixit dur i totalment transparent, desproveït de vasos sanguinis.

• Escleròtica: situada a la part posterior de la túnica fibrosa externa, confor-

• Iris: múscul circular situat a la part anterior de la túnica vascular (o mem-

• Pupil·la: obertura rodona, molt vascularitzada i nerviada, situada en el

• Cristal·lí: lent flexible situada darrere de l'iris l'objectiu de la qual consis-

• Retina: membrana situada en el fons de l'ull amb forma còncava i sobre la

• Nervi�òptic: format pels axons de les cèl·lules ganglionars de la retina. El

• La cambra anterior, compresa entre la còrnia i l'iris.

El globus ocular amb les seves estructures fonamentals

Una vegada que dirigim la mirada cap a un objecte posem en funcionament el

Cèl·lules fotoreceptores del sistema visual humà

Vista sagital del cervell, en la qual apareix el

Existeix el punt cec?

Observem la figura següent. Hi trobem un punt negre, a la part esquerra, i una X, a

Arribarà un moment en què el punt negre de la part esquerra de la figura desapareixe-

Fins a l'aparició de l'escola psicològica de la Gestalt (a començaments del segle

3.1. Percepció de la forma i reconeixement de patrons

L'anomenada psicologia de la Gestalt sorgeix, a començaments del segle XX, en

L'estructuralisme (Wilhelm Wundt) va ser un dels primers corrents ci-

3.1.1. L'organització figura-fons

Segons els psicòlegs de la Gestalt, la configuració figura-fons és l'organització

imatge, de dues regions o zones ben diferenciades i amb característiques prò-

Què veieu quan mireu aquesta imatge?

La copa�de�Rubin és un exemple de patró de figura i fons reversibles, ja que l'observador

El 1921 Rubin va enumerar una sèrie de característiques pròpies de la figura

• La memòria emmagatzema amb més facilitat la figura que el fons perquè

• L'orientació: l'articulació de la figura es produeix amb més facilitat en les

• La�mida�relativa: en igualtat d'altres condicions, l'àrea estimular més pe-

• L'àrea�envoltant-envoltada: l'àrea envoltant apareix com a fons, mentre

• La�simetria: en igualtat de circumstàncies, les àrees simètriques tendeixen

Definim la segregació� perceptiva com la nostra capacitat de separar

3.1.2. Principis de l'organització perceptiva: agrupació i

En la nostra anàlisi de l'organització perceptiva hem vist com el cervell humà

Un dels aspectes més estudiats pels psicòlegs de la Gestalt per a explicar