La Psicologia en La Primera Meitat Del Segle XX: Segona Part: Escoles I Sistemes Psicològics

La psicologia en
la primera meitat
del segle XX
Segona part: escoles i sistemes
psicològics
Dra. Milagros Sáiz Roca

Dra. Dolores Sáiz
Dra. Annette Mülberger
Dr. Francisco Tortosa
Dr. Juan Carlos Pastor
Dra. Cristina Civera
Dr. Gabriel Ruiz
Dra. Natividad Sánchez
Dr. Gonzalo de la Casa
Dra. Antonia Pérez-Garrido
Dra. Blanca Anguera
Dr. Juan Antonio Vera
P08/10503/01213
© FUOC • P08/10503/01213 La psicologia en la primera meitat del segle XX
Índex
Objectius....................................................................................................... 7
1. La situació de la psicologia al principi del segle XX................ 9
2. L'Escola de Würzburg....................................................................... 12
2.1. Introducció .................................................................................. 12
2.2. Antecedents ................................................................................. 13
2.3. El problema ................................................................................. 13
2.4. Els primers treballs de l'Escola de Würzburg .............................. 14
2.5. L'apogeu de l'Escola de Würzburg .............................................. 16
2.6. Polèmiques suscitades per l'Escola de Würzburg ........................ 18
2.7. Conclusió ..................................................................................... 18
3. Estructuralisme enfront de funcionalisme................................. 19

3.1. Introducció .................................................................................. 19
3.1.1. Això és Amèrica! ............................................................ 20
3.1.2. El preàmbul de la polèmica ........................................... 22
3.2. La polèmica. Crònica d'una derrota anunciada .......................... 22
3.2.1. El front nord-americà es mobilitza i es llança a l'atac .... 24
3.2.2. Titchener contraataca i defineix l'estructuralisme... i
el funcionalisme ............................................................ 26
3.3. El funcionalisme a la Universitat de Chicago: definició del
funcionalisme com a alternativa hegemònica ............................ 31
3.3.1. James Rowland Angell defineix el funcionalisme ......... 33
3.3.2. El funcionalisme es diversifica ...................................... 35
3.3.3. El funcionalisme nord-americà. Característiques
generals .......................................................................... 37
4. El connexionisme de Thorndike.................................................... 40
4.1. Context general ........................................................................... 40
4.1.1. Biografia intel·lectual d'Edward L. Thorndike ............... 41
4.2. Aportacions fonamentals ............................................................ 43
4.2.1. L'aprenentatge per assaig i error .................................... 43
4.2.2. Les lleis de l'aprenentatge .............................................. 45
4.2.3. La generalitat de l'aprenentatge .................................... 47
4.3. Conclusions ................................................................................. 48
5. El conductisme.................................................................................... 50
5.1. Introducció .................................................................................. 50
5.2. Influències i primera formulació del conductisme watsonià ...... 51
5.3. El desenvolupament de la proposta conductista ........................ 54
5.3.1. Divulgació i vulgarització d'una proposta científica ..... 58
6. La psicologia de la Gestalt.............................................................. 61
6.1. Plantejament teòric ..................................................................... 63
6.2. Plantejament metodològic .......................................................... 64
6.3. Les escoles de psicologia de la Gestalt ........................................ 65
6.3.1. L'Escola de Graz ............................................................. 65
6.3.2. L'Escola de Berlín ........................................................... 67
6.4. La psicologia de la Gestalt fins al 1933 ...................................... 68
6.4.1. Aparença i organització perceptives .............................. 68
6.4.2. Pensament ...................................................................... 70
6.4.3. Aprenentatge i intel·ligència animal ............................. 71
6.4.4. Camp i isomorfisme ...................................................... 73
6.5. La psicologia de la Gestalt a partir de 1933 ................................ 76
6.5.1. L'exili als Estats Units .................................................... 77
6.5.2. La supervivència a Europa ............................................. 79
7. La psicoanàlisi.................................................................................... 81
7.1. La força de la psicoanàlisi ........................................................... 81
7.2. Aspectes biogràfics de Sigmund Freud (1856-1939) .................... 83
7.3. Els descobriments de l'inconscient i el mètode psicoanalític ..... 84
7.4. La transferència i contratransferència ........................................ 88
7.5. La interpretació dels somnis i les teories de la personalitat ........... 90
7.5.1. Els somnis ...................................................................... 93
7.5.2. La teoria estructural de la personalitat .......................... 96
7.6. El desenvolupament psicosexual i les teories pulsionals ............ 99
7.6.1. El complex d'Èdip .......................................................... 101
7.6.2. Última teoria de les pulsions ......................................... 104
7.7. Dissidències dins el moviment psicoanalític .............................. 106
7.7.1. Alfred Adler (1870-1937) ............................................... 106
7.7.2. Carl Gustav Jung (1875-1961) ....................................... 108
7.8. La psicoanàlisi després de Freud ................................................. 110
8. Els neoconductismes.......................................................................... 115

8.1. El conductisme pràctic d'Edwin Ray Guthrie ............................. 115
8.1.1. Biografia intel·lectual ..................................................... 115
8.1.2. El sistema psicològic de Guthrie ................................... 116
8.1.3. El llegat de Guthrie ....................................................... 119
8.2. El conductisme propositiu d'Edward Chace Tolman .................. 120
8.2.2. Conceptes bàsics del sistema psicològic de Tolman ...... 122
8.2.3. El llegat de Tolman ........................................................ 126
8.3. El conductisme deductiu de Clark Leonard Hull ........................ 127
8.3.2. L'elaboració d'una teoria sistemàtica sobre la
conducta ........................................................................ 128
8.3.3. El llegat de Hull ............................................................. 131
8.4. El conductisme radical de Burrhus Frederick Skinner ................. 131

8.4.2. Una nova unitat de conducta: l'operant ....................... 133
8.4.3. Cap a una ciència de la conducta ................................. 135
8.4.4. El llegat de Skinner ........................................................ 136
9. La psicologia genètica de Piaget i l'Escola de Ginebra............. 138

9.1. La història de Piaget: de l'ètica a la psicologia, passant per
l'epistemologia ............................................................................. 140
9.1.1. El problema ètic ............................................................. 140
9.1.2. El problema epistemològic ............................................ 141
9.1.3. El problema psicològic .................................................. 142
9.2. L'estudi de la intel·ligència en Piaget ......................................... 142
9.2.1. La intel·ligència: funció biològica ................................. 143
9.2.2. La intel·ligència: estructura psicològica ......................... 143
9.2.3. La intel·ligència: estructura en evolució ........................ 145
9.3. Els principis explicatius de la teoria de Piaget ............................ 146
9.3.1. Interacció i construcció en Piaget ................................. 146
9.3.2. L'equilibrament cognitiu ............................................... 147
9.4. Conclusions ................................................................................. 149
10. La psicologia soviètica...................................................................... 150

10.1. La situació de la psicologia a la Rússia prerevolucionària ........... 151
10.2. El marxisme com a solució a la divisió de la psicologia ............. 153
10.3. La traducció del marxisme a la psicologia soviètica ................... 154
10.4. La psicologia soviètica es concreta: la teoria sociohistòrica ........ 156
10.5. Principis generals de la psicologia soviètica ............................... 159
© FUOC • P08/10503/01213 7 La psicologia en la primera meitat del segle XX
Objectius
Aquest mòdul es pot considerar un dels blocs centrals de l'assignatura, per-

què s'hi presenten les principals escoles o sistemes psicològics que han irradi-
at la seva influència fins als nostres dies. Pretenem que assoliu els objectius
següents:
• Conèixer els antecedents i influències de cada una de les principals escoles

o sistemes psicològics, i també el context que les possibilita.
• Identificar i indicar les característiques dels seus representants principals.
• Ser capaços de fer una síntesi de cada escola o sistema psicològic amb les
característiques comunes o generals de tots els seus membres.
• Establir diferències i punts en comú entre les diferents escoles o sistemes.
• Adquirir la terminologia bàsica utilitzada per cada escola.

1. La situació de la psicologia al principi del segle XX
Milagros�Sáiz�i�Dolors�Sáiz
Al final del segle XIX es van produir una sèrie de circumstàncies tant cientí-
fiques, acadèmiques com socials que van generar un clima propiciador per a
l'aparició d'una psicologia científica que va tenir el seu detonador en terres
alemanyes de la mà de Wilhelm Wundt, però que va córrer com la pólvora
i es va institucionalitzar en els diferents països occidentals, en cada un amb
unes peculiaritats pròpies, com heu pogut veure en el mòdul "Fundació i esta-
bliment de la psicologia científica".
La psicologia com a ciència que estudia la ment o el comportament humà,

va ser i serà una ciència plena de controvèrsies i diferents punts de vista, i el
model wundtià no havia de resoldre de cop i volta els problemes que compor-
tava un objecte d'estudi tan complex, simplement va demostrar que aquest
objecte d'estudi es podia tractar experimentalment i no amb la simple reflexió
especulativa.
El model wundtià i la psicologia experimental que en va sorgir, malgrat que va

exercir una gran influència com a model institucionalitzador, va tenir, pràcti-
cament des dels seus inicis, postures o moviments contraposats. Al seu propi
país les controvèrsies van venir, tant des d'autors contemporanis no vinculats
al seu laboratori, entre els quals hi ha Brentano i el moviment de la psicolo-
gia de l'acte o els plantejaments d'Ebbinghaus, com des de les seves pròpies
files, com són els casos de Külpe i Marbe (estudiants de Wundt) amb els seus
enfrontaments des dels plantejaments de l'Escola de Würzburg. Aquestes con-
trovèrsies i debats es van fer més patents en els inicis del segle XX i fora del
territori alemany.
De fet, si el segle XIX es pot considerar el segle del naixement i establi-

ment de la psicologia científica, el segle XX es pot veure com el segle
de l'expansió de la psicologia i de l'aparició de les diferents escoles o
sistemes psicològics.
Els primers enfrontaments teòrics es van produir dins el pla de l'estudi de la

consciència i en unes coordenades metodològiques similars, és a dir, encara
sota l'influx de la introspecció. Les discussions es van centrar en el que s'havia
d'estudiar o no, és a dir, l'estudi experimental s'havia de limitar als processos
sensorials o aquest estudi es podia obrir a processos més complexos com el
pensament o la memòria?
El debat ja en territori americà és d'un altre caire. La psicologia s'havia de li-

mitar a l'estudi dels elements o estructura de la consciència com havia anat
defensant la tradició wundtiana, en terres americanes de la mà de Titchener,
o era més pragmàtic d'estudiar les funcions de la consciència, com veureu que
defensa el funcionalisme americà?
Més tard, la controvèrsia anirà més enllà. Les inconsistències dels resultats
obtinguts en diferents laboratoris utilitzant la metodologia introspeccionista,
havien de portar a un abandonament progressiu d'aquesta metodologia i a la
defensa de metodologies més objectives, però també al rebuig de l'estudi de
la consciència, per tal de centrar-se en la conducta externa, i això va donar
peu al naixement de postures objectivistes no mentalistes. El debat sobre la
substitució de la consciència com a objecte d'estudi de la psicologia, no es va
quedar exclusivament aquí; hi va haver una escola, la del psicoanàlisi, que va
centrar els seus interessos en l'estudi de l'inconscient.
Però el debat va arribar al seu punt àlgid de la mà de la Gestalt, escola alemanya

que veurem en l'apartat 6, els autors de la qual van formular plantejaments
discordants pràcticament contra els principis sobre els que se sustentaven les
principals escoles de l'època: l'elementalisme i l'associacionisme.
Aquest clima de debat pràcticament paral·lel ha fet que alguns historiadors

de la psicologia hagin denominat aquest període "l'era de la lluita entre les
escoles". Va ser un moment d'eclosió d'idees i teories, de fet, gairebé contem-
porànies i que van coexistir, que van predominar de manera diferent segons
les universitats. Com molt bé exemplifica Fred S. Keller:
"Si un estudiant de psicologia, al principi de la dècada de 1920, hagués anat a la Universi-

tat de Cornell, hauria sentit parlar sobre temes estructuralistes, esbossats pel mateix Titc-
hener, vestit amb la seva toga d'Oxford. A la Universitat de Chicago s'hauria trobat amb
el funcionalisme, ensenyat per Harvey Carr. A John Hopkins, sens dubte, hauria sentit
parlar sobre el conductisme i sobre els estudis fets per John Watson sobre els reflexos i les
emocions en els nens. I si hagués estat prou agosarat per a creuar l'Atlàntic, podria haver
sentit parlar de la Gestalt a Koffka, a Giessen, i a Köhler a Berlín.
Si hagués anat a Harvard, hauria trobat un to estructuralista, esquitxat amb conferències

sobre les altres escoles, principalment donades per professors visitants, incloent Koffka i
Köhler. A Clark, podria haver assistit a classes de conductisme amb el professor Hunter, i
d'estructuralisme amb el professor Nafe. A Columbia, hauria estat exposat a l'eclepticisme
–una política intermèdia que tolerava tots els punts de vista, però no s'avenia amb cap.
Aquest va ser un període de doctrines en competència, d'un clar liderat i de lleialtats
apassionades (...)."
F.S. Keller (1973). La definición de Psicología (pàg. 133-134). Mèxic: Trilles (1975).
De fet, l'època dels anys vint va estar marcada per la polèmica i per la disparitat
d'opinions:
"Desaparegut Titchener, els funcionalistes, conductistes, gestaltistes (...) pugnaven pel li-
derat sense que hi hagués un clar vencedor. A més, s'havia de tenir en compte la psicoa-
nàlisi i la reflexologia russa, les quals començaven a interessar als psicòlegs. La psicoanà-
lisi havia guanyat adeptes entre els metges després de la visita de Freud a la Universitat
de Clark el setembre de 1909, però no havia aconseguit de penetrar en la psicologia aca-
dèmica. La reflexologia era coneguda pel mètode dels reflexos condicionals, que havia
estat adoptat pel conductisme (...). Però va ocupar un primer pla d'actualitat després de la
traducció dels Reflexos condicionats (Pavlov, 1926/1927) i del viatge als Estats Units d'Ivan
P. Pavlov amb motiu del Novè Congrés Internacional de Psicologia fet a la Universitat
de Yale el setembre de 1929.
La diversitat era tan gran que es va començar a parlar de "psicologies" en lloc de "psico-
logia".
J.M. Gondra (1998). Historia de la Psicología. Introducción al pensamiento moderno. (Vol. II:
"Escoles, teories i sistemes contemporanis", pàg. 15). Madrid: Síntesi.
En els pròxims apartats es desenvoluparan les característiques de les principals

escoles o sistemes psicològics. Perquè tingueu una mica més clar tot el context
en l'esquema següent us oferim una visió general de l'evolució de la psicolo-
gia, que us situa per èpoques els diferents moviments i sistemes psicològics i
pràcticament esquematitza tot el que plantegem en aquest curs d'Història de
la psicologia.
2. L'Escola de Würzburg
Annette Mülberger
2.1. Introducció
L'Escola de Würzburg va estar formada per una sèrie d'investigadors,

entre els quals destaquen Marbe i Külpe, que al principi del segle XX van
estudiar per primera vegada el pensament humà per mitjà dels mètodes
de la nova psicologia experimental.
Com a deixebles de Wundt, van ser hereus de l'introspeccionisme tal com va

ser practicat al laboratori de Leipzig al finals del segle XIX. Oswald Külpe va ser
un dels representants més importants de la generació de psicòlegs que s'havien
format al Laboratori de Leipzig amb Wundt. Quan va deixar Leipzig per tal
d'accedir el 1894 a una plaça de professor a la Universitat de Würzburg va O. Külpe
dirigir els seus esforços cap a la creació d'un laboratori psicològic en aquesta
universitat. Dos anys més tard, finalment va aconseguir el seu objectiu amb
l'ajuda del seu amic i company de feina de Leipzig, Karl Marbe, que havia
arribat aquell mateix any a Würzburg.
Unes quantes dades biogràfiques d'O. Külpe i K. Marbe
Oswald Külpe (1862-1915) havia estudiat història, filosofia i psicologia a les universitats
de Leipzig, Berlín i Göttingen. Una vegada acabats els seus estudis va romandre diversos
anys com a ajudant de Wundt a Leipzig. Al llarg d'aquests anys va escriure el seu primer
manual de psicologia (Grundriss der Psychologie) en el qual mostra el seu compromís amb
l'enfocament de la nova psicologia experimental, influïda tant pel seu mestre Wundt com pels
positivistes Mach i Avenarius.
El 1894 va obtenir una càtedra a la Universitat de Würzburg i dos anys més tard, en
aquesta universitat, va fundar el laboratori que seria la seu de les investigacions de l'Escola
de Würburg. El 1909 va deixar Würzburg per a ocupar una càtedra a la Universitat de Bonn
i quatre anys més tard es trasllada una altra vegada per a ocupar una plaça de professor a la
Universitat de Munic. El van seguir uns quants deixebles com el seu ajudant Karl Bühler.
El 1912 Külpe fa una conferència en què presenta els resultats de les investigacions fetes
pels membres de l'Escola de Würzburg. En aquesta mostra l'acostament progressiu del
seu pensament al punt de vista empíric de Franz Brentano. Hem de tenir en compte, a
més, que els interessos de Külpe van ser molt variats, i incloïen tant la filosofia, com la
psicologia, la història, l'estètica i la música, per la qual cosa no ens ha de sorprendre que
publiqués obres importants també en aquests camps.
Karl Marbe (1869-1953) havia estudiat filosofia i psicologia a Friburg, Bonn, Berlín i Leip-
zig. Es va doctorar amb un treball en el camp de la percepció visual a la Universitat de
Bonn. Una vegada acabats els seus estudis va visitar diferents universitats. Aquest viatge
el va portar a Leipzig on va fer amistat amb Külpe. Quan Külpe va obtenir la càtedra
a Würzburg, Marbe el va seguir i el 1909 es va convertir en el seu successor. D'aquesta
manera va romandre la resta de la seva vida a Würzburg, a excepció d'uns pocs anys
en els quals va estar contractat per la universitat de Frankfurt. Després de l'etapa com a
membre de l'Escola de Würzburg, Marbe es va dedicar a altres temes, especialment a la
psicologia aplicada. Entre els treballs que va fer en aquesta època destaca la seva tasca
pionera en el camp de la psicologia jurídica, a la qual va contribuir tant amb obres com
amb intervencions en judicis. En aquesta etapa també va publicar una revista dedicada a
la psicologia aplicada titulada Avenços de la Psicologia i les seves Aplicacions (1913-1922).
Aprofitant els espais i mitjans obtinguts, Külpe i Marbe inicien una intensa
activitat investigadora. A més de fer investigacions pròpies, ambdós fan set-
manalment unes classes pràctiques en les quals introdueixen els estudiants a
la investigació psicològica. Aquests treballs en profunditat fets pels alumnes
al llarg d'un o diversos anys després es publicaven i constituïen, en aquella
època, un requisit necessari per a acabar qualsevol carrera universitària. En
aquesta època el nombre d'estudiants per curs era molt inferior al que hi ha
actualment, per la qual cosa es presentaven entre un i nou treballs anualment
que tractaven temes diversos com, per exemple, la psicologia de la sensació i
la percepció, el tema del pensament, la memòria i el llenguatge, entre altres. A
excepció d'una obra del mateix Marbe, els altres treballs de l'Escola de Würz-
burg són fruit d'aquestes investigacions fetes sota la tutela de Marbe o Külpe
pels estudiants en el nou laboratori de la Universitat de Würzburg.
2.2. Antecedents
Recordem l'experimentació psicològica duta a terme al laboratori de Leipzig,

que consistia a combinar la introspecció amb nous mètodes experimentals
com ara mesuraments psicofísics o psicofisiològics. Aquests mètodes es van
aplicar amb èxit per a estudiar els processos�inferiors, en especial les sensa-
cions, les percepcions i els sentiments. Ebbinghaus havia donat un pas més:
havia aplicat aquests mètodes a l'estudi d'un procés superior com la memòria.
En aquest sentit, els treballs de l'Escola de Würzburg representen una continu-
ació a l'ampliació temàtica de la nova psicologia experimental: si Ebbinghaus
havia aconseguit de fer accessible a l'experimentació un procés superior com
la memòria, per què no s'havia de provar amb el pensament?
2.3. El problema
Podem fins i tot preguntar-nos per què ningú abans no havia intentat
d'estudiar el pensament. Per a poder entendre aquesta qüestió fa falta de te-
nir en compte dues coses. En primer lloc, s'ha de tenir present que s'havia
reflexionat molt sobre el pensament humà des del punt de vista filosòfic des
de temps remots. La pregunta de com funciona la nostra ment, com pensem,
resulta bàsica des del punt de vista psicològic. Recordem que els associacio-
nistes�britànics James Mill, John Stuart Mill i Alexander Bain ja van elaborar
teories sobre això.
Tanmateix, el pensament presenta una problemàtica específica quan s'intenta

estudiar de manera empírica, objectiva i experimental a causa del seu caràc-
ter subjectiu, privat i íntim. Com podem saber allò que realment pensa el
nostre subjecte experimental? I si intentem d'observar el nostre propi pen-
sament, com el podem observar si justament necessitem pensar per a obser-
var-lo? Aquest dilema intrínsec a l'estudi experimental de la psicologia que
es fa especialment evident aquí a l'hora d'examinar el pensament humà, ha
estat (i és) un veritable obstacle en el desenvolupament de la psicologia com a
ciència experimental. En aquest sentit, pensadors com per exemple Kant ve-
ien aquest projecte completament inviable. També Wundt va ser prudent en

l'aplicació dels mètodes experimentals en psicologia, i va restringir el seu camp
d'aplicació als processos inferiors.
2.4. Els primers treballs de l'Escola de Würzburg
Al principi del segle XX Karl Marbe i els seus deixebles Mayer i Orth van co- Lectura recomanada
mençar a estudiar el pensament en el laboratori psicològic de la Universitat de
En el capítol d'A.�Mülberger,
Würzburg. En comptes de mostrar estímuls simples com a llums o sons, que i�M.�Sáiz (1995). "Karl Marbe
havien estat emprats en l'experimentació psicològica en estudiar sensacions i y su experimento sobre el jui-
cio". A: M. Sáiz, EN Sáiz i A.
percepcions, aquests psicòlegs van emprar exercicis�mentals com a estímuls Mülberger. Historia de la Psi-
cología. Manual de Prácticas.
per a provocar l'aparició d'algun pensament en el subjecte experimental.
Barcelona: Avesta, podeu te-
nir una informació més àm-
Exemples d'exercicis mentals plia sobre la metodologia i
els detalls del treball experi-
Uns quants exemples dels exercicis mentals que van emprar els psicòlegs de l'Escola de mental de Marbe .
Würzburg en els seus experiments són els següents:
"Suma 34 i 23."
"Assenyala en quina direcció és casa teva."
"DE QUIN COLOR ÉS EL LLEÓ?"
"Traduïu la frase següent: Nos corpus quoddam multis modis affici sentimus."
"Digueu la primera paraula que us passi pel cap quan escolteu la paraula xemeneia."
"Digueu la primera paraula que us passi pel cap quan escolteu la paraula brillantor."
La tasca que havia de fer el subjecte experimental no era fàcil, per la qual cosa
només empraven experts, persones amb molta experiència en l'autoobservació
psicològica. Després de rebre les instruccions per a l'exercici mental, el subjecte
havia de pensar i donar la seva resposta. Una vegada havia acabat el procés, el
subjecte experimental havia d'informar a l'experimentador de tot el que havia
pensat des que va escoltar les instruccions fins que va donar la seva resposta.
Aquesta informació constituïa la matèria primera, la base empírica d'aquests
experiments, per la qual cosa queda inclosa en els treballs en forma d'extensos
protocols introspectius. Els psicòlegs de l'Escola de Würzburg van anomenar
tot aquest procediment autoobservació�experimental, per a diferenciar-la de
la introspecció emprada pels filòsofs.
Així veiem que l'Escola de Würzburg va intentar de superar el problema

de l'estudi del pensament fent que el subjecte experimental s'observés
mentre pensava i que informés una vegada havia acabat el procés de
pensament, de manera retrospectiva, del que havia ocorregut en la seva
ment.
Què és el que esperaven trobar? Marbe i els seus col·laboradors pensaven ana-
litzar el material recollit en els protocols estudiant el tipus de procés men-
tal que havia tingut lloc. Esperaven de poder discriminar un o diversos tipus
d'imatges visuals, sensacions acústiques (o tàctils) imaginades o algun tipus
de sentiment, intercalat entre la recepció de les instruccions i l'emissió de la
resposta. Podria ser que un tipus de pensament, com per exemple el càlcul o
l'exercici de traduir del llatí, produís un patró característic de processos men-
tals. Però de seguida es van emportar una certa desil·lusió en comprovar que
no era tan senzill. Van topar amb quelcom que no era ni color, ni so, quelcom
que no era ni una sensació o una percepció, ni cap acte de voluntat i tampoc
cap sentiment. Hi havia quelcom més en el pensament que no constava en les
classes de processos coneguts fins al moment.
Van decidir d'anomenar-ho estats�de�consciència, un concepte procedent de

la filosofia alemanya. La definició donada per Marbe posa de manifest com
era de desconeguda la naturalesa d'aquest nou procés conscient.
Van decidir d'agrupar sota el terme estats de consciència totes aquelles "experiències que
no es deixaven classificar en cap de les classes de processos conscients conegudes fins
al moment, i que tampoc no es deixaven descompondre per a arribar a algun tipus de
procés elemental conegut".
A. Mayer; J. Orth (1901). "Zur qualitativen Untersuchung der Assoziation". Zeitschrift für
Psychologie (núm. 16, pàg. 1-13).
En els successius treballs de l'Escola es va comprovar una i altra vegada

l'existència d'uns "estats de consciència" com a tipus de pensament difús i abs-
tracte, no lligat a cap imatge ni a cap sensació (pensament�sense�imatges).
La importància d'aquesta troballa de l'Escola de Würzburg resideix en

el fet de que contradiu una teoria molt antiga que suposa que el pensa-
ment humà està constituït per imatges.
Institut de Würzburg
Aristòtil deia el següent sobre el pensament:
"Per tant, en primer lloc, ningú pot aprendre o entendre res en absència del sentit i, en
segon lloc, quan�la�ment�és�activament�conscient�d'alguna�cosa,�de�manera�necessària
és�conscient�d'això�juntament�amb�una�imatge, ja que les imatges són com continguts
sensibles a excepció que no incloguin matèria".
Com que al principi del segle XX aquesta teoria sobre el pensament encara
se suposava certa, les conclusions dels treballs de l'Escola de Würzburg van
provocar una enorme discussió sobre aquest tema, com veurem en l'apartat
2.6. Encara que en aquella època el problema no era conceptualitzat en ter-
mes d'una psicologia diferencial, aquesta teoria del pensament té com a con-
seqüència una tesi respecte al pensament que pot tenir un cec. Una persona
invident de naixement és capaç de pensar de la mateixa manera (amb imat-
ges mentals) que les persones que hi veuen? Si acceptem la teoria de l'Escola
de Würzburg (encara vigent avui) sobre l'existència d'un tipus de pensament
abstracte, no lligat a imatges, aquest seria possible en totes les persones, sense
necessitat de tenir visió.
2.5. L'apogeu de l'Escola de Würzburg
Després que Marbe i els seus col·laboradors publiquessin el 1901 els primers
treballs de l'Escola de Würzburg sobre el pensament, el director del laborato-
ri, Oswald�Külpe, es va interessar per aquesta línia nova d'investigació i va
assignar treballs als seus deixebles en aquest camp.
Així, van aparèixer els treballs d'Ach, Watt, Messer, Grünbaum, Bühler i Koffka.
Aquests autors van introduir nous conceptes. Així, Ach�(1871-1946) torna a
conceptualitzar els estats de consciència per a caracteritzar una mica millor
aquest pensament sense imatges i substitueix aquest terme pel d'acte�de�cons-
ciència referint-se a l'"aparició d'un coneixement sense imatges en la consci-
ència". Així mateix, cada un d'aquests investigadors introdueix variacions me-
todològiques com, per exemple, la de dividir el procés introspectiu en diverses
fases.
Un gir conceptual molt important que té lloc a l'Escola de Würzburg es mani-

festa en el treball que Watt�(1879-1925) va presentar el 1905, que reconeix la
importància que té la tasca, mitjançant les instruccions donades al subjecte
experimental, en la determinació de la direcció del procés de pensament. Així,
Watt defineix el pensament de la manera següent:
"La conjunció i actuació conjunta de diferents grups de factors en una consciència que
els uneix, entre els quals allò que anomenem tasca té una influència decisiva sobre la
successió dels altres i sobre la manera en la qual apareixen" .
H.J. Watt (1905). "Experimentelle Beiträge zu einer Theorie donis Denkens". Archiv für die
Gesante Psychologie (núm. 4, pàg. 289-436).
Amb�això�volia�dir�que�la�tasca�que�es�proposa�al�subjecte�en�l'experiment
psicològic�dirigeix�el�curs�del�seu�pensament. En la ment no es produeix
una successió mecànica d'idees basada en la nostra experiència tal com van
explicar els filòsofs britànics, sinó que la ment és activa i pensa per a buscar
una solució a un problema que s'ha plantejat.
Aquest èmfasi en l'activitat i propositividad (intencionalitat) de la H.J. Watt
ment humana fa que els psicòlegs de l'Escola de Würzburg s'allunyin de

l'enfocament experimental-wundtià de la psicologia i s'apropin més a
una psicologia�empírica (o també anomenada psicologia de l'acte) tal
com havia estat proposada per Brentano.
Aquest acostament progressiu de l'Escola de Würzburg a enfocaments alterna-

tius queda especialment patent en una de les investigacions més valuoses, que
és l'estudi fet el 1907/1908 per Karl�Bühler (1879-1963). Bühler per a arrencar
la seva investigació es va plantejar com a pregunta inicial la qüestió següent:
què ocorre quan pensem? Per això, empra uns exercicis mentals més difícils
que els que caracteritzen els primers treballs de l'Escola, dels quals s'han extret
els exemples exposats anteriorment. Així, per exemple, preguntava als seus
subjectes experimentals el següent:
"Es coneixia la llei de Pitàgores a l'edat mitjana?"

"Monisme significa realment la negació de la personalitat?"
"Podeu acabar la frase "La llei de l'associació en termes generals diu.... ?"
S'ha de tenir en compte que els seus subjectes experimentals eren professors de
filosofia, per la qual cosa aquestes qüestions els eren especialment estimulants
per a pensar. Una vegada donada la resposta a manera de "sí" o "no", el subjecte
experimental havia d'explicar exactament el que havia passat pel seu cap. Així,
per exemple, un subjecte experimental respon que sí a l'última pregunta sobre
la llei de l'associació i explica el següent:
"Vaig recordar que últimament m'havia ocupat molt amb això i que també la podria for-
mular. Així mateix, era conscient que havia d'ometre bastants coses i que havia d'indicar
una fórmula a la qual he arribat recentment (...). Tanmateix, no he tingut imatges que
acompanyessin aquests pensaments, tampoc llenguatge. De seguida, m'ha sortit el "sí"".
K. Bühler (1907/1908). "Tatsachen und Probleme zu einer Psychologie der Denkvorgän-

ge". Archiv für die Gesamte Psychologie (núm. 9, pàg. 297-305 i núm. 12, pàg. 1-23).
En ocasions, Bühler feia preguntes als subjectes experimentals per tal d'obtenir
més informació sobre determinats aspectes del procés de pensament que
havien pogut observar. Aquesta introducció de preguntes en el mètode de
l'autoobservació experimental ha fet que se l'hagi denominat amb cert menys-
preu mètode d'interrogatori per part dels crítics.
Bühler obté com a resultat de l'anàlisi dels protocols introspectius quatre com-
ponents del pensament: les imatges sensorials (imatges visuals o de paraules),
sentiments, estats�de�consciència i el que Bühler denomina pensaments.
Els estats� de� consciència s'expressen, segons Bühler, mitjançant mo-

ments de dubte, sorpresa o espera i es definirien com 'la consciència del
procés de pensament i, de manera especial, dels seus punts de gir en
l'experiència d'aquest procés'. Els pensaments mateixos serien la part
més important. Corresponen a allò que Ach anomenava actes�de�cons-
ciència, un saber conscient sense imatges. Al llarg del seu treball, Bühler
distingeix entre tres tipus de pensaments: la consciència de la regulari-
tat, la consciència de relació i les intencions.
Com s'observa, Bühler afegeix dos tipus de components del procés de pensa-
ment als que ja es coneixien. És a dir, afegeix a les sensacions i als sentiments
els pensaments (sense imatges) com a component principal i els estats� de
consciència, que són un tipus determinat de pensament sense imatges.
2.6. Polèmiques suscitades per l'Escola de Würzburg
Aquests experiments fets per l'Escola de Würzburg van suscitar polèmica en

el mateix moment en què van ser publicats. Com és lògic, Wundt no estava
gens conforme ni amb el mètode, ni amb les conclusions. Li semblava una bo-
geria l'intent de sotmetre el pensament humà a una exploració introspectiva
en situació experimental. A part d'això, les conclusions de l'Escola de Würz-
burg que porten a suposar l'existència d'un pensament sense imatges no coin-
cidien amb les seves pròpies observacions. Encara que Titchener va adoptar
el mètode en les seves investigacions en el laboratori de Cornell, tampoc no
va aconseguir d'obtenir aquest pensament sense imatges, descrit pels investi-
gadors del laboratori de Würzburg. En les revistes de principi del segle XX es
poden veure rastres d'aquestes discussions i acusacions que van originar els
treballs de l'Escola de Würzburg entre els diferents laboratoris. Bühler afirma
amb cert caràcter rebel el següent:
"Afirmem amb tota tranquil·litat: les nostres observacions són millors que les de (Wundt)
i si no coincideixen amb les seves, llavors ha de ser que les anàlisis de la consciència des
de Locke a Wundt no són correctes en aspectes essencials."
K. Bühler (1907/1908). "Tatsachen und Probleme zu einer Psychologie der Denkvorgän-

ge". Archiv für die Gesamte Psychologie (núm. 9, pàg. 297-305 i núm. 12, pàg. 1-23).
2.7. Conclusió
En el seu conjunt, l'Escola de Würzburg va estudiar tant els mecanis-

mes com l'essència del pensament, va introduir variacions metodolò-
giques i innovacions conceptuals. Tal com s'ha indicat, aquests canvis
els van portar a un distanciament progressiu de l'enfocament associaci-
onista de la psicologia experimental wundtiana i cap a una postura més
propera a l'anomenada psicologia empírica de Brentano. Tant pel fet
d'experimentar amb el pensament com per arribar a conclusions con-
tradictòries amb altres teories tradicionals, les investigacions de l'Escola
de Würzburg van provocar forts debats. Aquests impetuosos enfronta-
ments van portar progressivament a una crítica general del mètode in-
trospeccionista perquè no van poder trobar resultats uniformes en les
investigacions dutes a terme en els diferents laboratoris.
3. Estructuralisme enfront de funcionalisme
Juan�Carlos�Pastor�i�Cristina�Civera
3.1. Introducció
La psicologia nord-americana es va instal·lar a la Universitat, com a disciplina,

al llarg de la dècada de 1890, en el marc d'un cruent enfrontament intel·lectual
entre psicòlegs del contingut i de l'acte, un enfrontament que en bona mesura
reflectia el que tenia lloc en l'Europa continental.
Citació
Aquesta afirmació no ha de portar a presentismes ingenus, ja que "(...) negar que hi va

haver pensament psicològic a Amèrica abans (...) seria com negar que n'hi va haver a
Europa prèviament al fet que W. Wundt fundés el Laboratori de Leipzig o abans que F.
Galton posés en marxa el seu laboratori de Londres. En aquests llocs hi havia llargues
històries de pensament psicològic que van actuar com a substrat per a l'establiment de
les diferents psicologies experimentals del segle XX
(...) No hi ha res que emergeixi del no-res. Abans de l'aparició de cursos, professors i de-
partaments etiquetables com a psicològics en els colleges nord-americans, persones amb
altres titulacions parlaven sobre les mateixes coses, encara que sempre amb altres deno-
minacions i amb objectius molt diferents als dels psicòlegs del segle XX"
R.B. Evans (1984). "The Origins of American Academic Psychology". A: J. Brozek (ed.).
Explorations in the History of Psychology in the United States. Granbury. Nova Jersey: Asso-
ciated University Presses.
La controvèrsia va enfrontar els qui donaven prioritat a l'anàlisi

dels continguts i l'estructura de la consciència/experiència, amb els qui
s'estimaven més de centrar-se en les seves funcions i utilitats des del
punt de vista de l'adaptació i l'ajust al medi.
De fet, es poden assenyalar, com ja heu vist en el mòdul "Fundació i establi-

ment de la psicologia científica", quatre grans etapes en el desenvolupament
de la psicologia nord-americana:
1)�Filosofia�moral�i�mental�(1640-1776), molt determinada per les idees de

la tradició empiricoassociacionista.
2)�Filosofia�intel·lectual�(1776-1886), que es decanta en les universitats cap
a la filosofia escocesa de les facultats; al final del període assolirà un gran èxit
popular la ingènua (psico)fisiologia de la frenologia i la investigació psíquica.
3)�Renaixement�dels�Estats�Units�(1886-1896), autonomització i definició
professional d'una psicologia autòctona en els entorns acadèmics i socials. 4)
Funcionalisme�(1896�en�endavant).
És en el tercer període de l'evolució marcada, quan s'inicia la polèmica en-

tre "Psicologia estructural" i "Psicologia Funcional", o entre "estructuralisme" i
"funcionalisme", polèmica que centra aquest apartat, i que finalitzarà amb el
triomf d'un enfocament de clara orientació funcional.
3.1.1. Això és Amèrica!
La prosperitat econòmica que va seguir a la unificadora i modernitzado-

ra guerra civil, les convulsions socials propiciades pel nou ordre urbà i
industrial, va afavorir la demanda de nous professionals capaços d'oferir
serveis especialitzats. L'últim quart del segle XIX va contemplar, així,
no solament la redefinició de les velles (i acceptades) professions, sinó
l'ascens de tota una sèrie de noves comunitats d'experts que van llui-
tar per a definir (acadèmicament i socialment) el seu paper dins aquest
nou model de societat que exigia serveis cada vegada més especialitzats
i més eficaços.
En aquest procés va ser transcendental la reforma de l'obsolet i confessional La dificultat del canvi
sistema d'ensenyament superior, amb la regulació d'uns estudis de postgrau
En aquell marc dinàmic i exi-
potenciats. L'afluència de capital privat al món acadèmic, i un sistema eficaç de gent no semblava fàcil de "tro-
beques i ajuts econòmics, que va propiciar sortides formadores de prometedors bar una concepció bàsica de
la psicologia que permetés
aprenents de docent i investigador, va obrir les fronteres acadèmiques dels Estats d'esquivar les consideracions
filosòfiques que danyaven la
Units a les noves disciplines. reputació científica de la psi-
cologia, justificar la psicolo-
gia experimental com a cièn-
Recordeu, tal com hem vist quan hem estudiat l'establiment de la psicolo- cia diferent de la fisiologia,
tant en el seu propòsit com
gia científica a Amèrica, que van ser els G.T. Ladd (1842-1921), W. James en el seu mètode, i que, si-
multàniament, permetés a
(1842-1910) i G.S. Hall (1844-1924), representants de la generació de 1841 l'experimentalisme de legiti-
(nascuts entre 1834 i 1848) els qui van fer servir com a pivots intel·lectuals la mar tota una sèrie d'objectius
educacionals, terapèutics i in-
psicologia fisiològica alemanya (que va aportar "l'aparell i el cos") i la biologia dustrials. "
J.�O'Donnell�(1979'). The ori-
evolucionista britànica (que va aportar "la ment i la inspiració") (vegeu el llibre
gins of behaviorism: American
de Boring, de 1950), i van aconseguir així de construir un marc conceptual Psychology, 1870-1920. PhD.
Universitat de Pennsilvània.
que permetés assolir aquests objectius. Amb ells es va passar d'una filosofia de
les facultats mentals a una psicologia de les funcions mentals; d'un punt de
vista intuïtiu i generalista de la consciència a un altre de genètic i diferencial;
d'un centralisme a un periferalisme; del conciencialisme a un metaconductu-
alisme; d'un enfocament especulatiu a un altre d'experimental; i de la pura
teoria a les aplicacions pràctiques. La psicologia dels Estats Units assolia així
una identitat que no perdria.
Un punt de vista que, malgrat la indubtable influència de la psicologia fisio- Lectures

lògica germànica, va ser ratificat pels representants de la generació següent complementàries
(1856, nascuts entre 1849 i 1863), la dels H. Wolfe (1858-1918), J. Dewey Per a més informació, podeu
(1859-1952), J. McKeen Cattell (1860-1944), J.M. Baldwin (1861-1934) o H. consultar les obres següents:
F.�Tortosa;�A.�Pérez-Garrido;
Gale (1862-1945), i per la que els va seguir (nascuts entre 1864 i 1878), que, tot C.�Civera (1993). "Generaci-
i mantenir la influència wundtiana –per exemple, es van doctorar amb Wundt ones y tradiciones nacionales
en Psicología. El caso de la
E. Scripture (1864-1945), L. Witmer (1867-1956), E.B. Titchener (1867-1927), psicología americana". Revis-
W. Dill Scott (1869-1955), o Ch. Judd (1873-1946)– es van decantar clarament ta de Historia de la Psicología
(núm. 14, vol. 2, pàg. 59-88.)
per la pràctica investigadora galtoniana i un funcionalisme més o menys con- F. Tortosa, C. Civera; M.T.
ductualitzat. Només Titchener, d'entre els doctorats de Wundt, va mantenir Cortés (1995). "Generaciones
i desarrollo histórico en Psi-
una proposta estructuralista del contingut; la resta es va decantar obertament cología". A: M. Saiz; D. Saiz;
A. Mülberger. Historia de la
cap a les idees dominants en el món nord-americà, i amb aquells, H. Goddard
Psicología. Manual de prácticas
(1866-1957), J.R. Angell (1869-1949), R.S. Woodworth (1869-1962), H. Carr (pàg.77-89). Barcelona: Aves-
ta.
(1873-1954), E.B. Holt (1873-1946), E.L. Thorndike (1874-1949), K. Dunlap
(1875-1949), R.M. Yerkes (1876-1956), L.M. Terman (1877-1956) i J.B. Watson
(1878-1958).
Va ser, de fet, E.B.Titchener�qui�va�convertir�en�ismes�el�punt�de�vista�es-

tructural�de�l'experiència, que ell mateix va identificar autoconscientment
amb l'wundtisme, i�la�perspectiva�funcional,�i�així�va�donar�inici�al�que�es
coneix�com�a�"era�de�les�escoles�(ismes)".
Citació
"La clau indubtable per a comprendre la vida de Titchener, crec, rau en el fet que va emular
Wundt –quant conscientment és una cosa que ignoro. Ja hem vist l'evidència superficial
de l'empremta de Leipzig, però penso que la influència va ser més profunda. Sovint, quan
Titchener va escriure sobre Wundt, semblava escriure sobre si mateix. Freqüentment,
quan defensava Wundt per escrit, feia servir frases que hagués emprat en defensa de si
mateix" .
E.G. Boring (1927). "Edward Bradford Titchener". American Journal of Psychology (núm.
38, pàg. 489-506).
Això no obstant, i malgrat el seu deliberat intent d'identificar el seu sistema

amb l'autèntica ciència psicològica, seria de la mà del funcionalista "front ame-
ricà" des del qual es va aconseguir la institucionalització, un fet que queda
demostrat, com ja hem comentat, en veure que, ja el 1895, hi havia ja vint-
i-sis laboratoris, cinc revistes, una organització professional saludable (Ame-
rican Psychological Association), una incorporació d'ensenyaments de psico-
logia els currículums universitaris, centres de postgrau, i un nombre creixent
de graduats (PhD) en Psicologia. Amb els anys la disciplinització es va anar
establint sobre bases cada vegada més sòlides.
3.1.2. El preàmbul de la polèmica
El punt de partida de l'enfrontament el constitueix la controvèrsia sobre els

tipus en els temps de reacció entre J.M. Baldwin i E.B. Titchener. Va ser, apa-
rentment, un enfrontament científic ordinari, però en realitat reflecteix una
diferència nacional fonamental entre dues maneres diferents d'afrontar la pro-
blemàtica psicològica, la germànica i la nord-americana.
La polèmica Titchener-Baldwin
"Titchener deia: hem d'estudiar allò que és general de la ment humana, encara que això
s'hagi de fer amb observadors molt ben formats; aquest era el punt de vista germànic.
Baldwin deia: volem conèixer tots els tipus de ment, fins i tot si alguna no està formada
per al feina de laboratori. És una oposició similar a la que més tard es va desenvolupar
entre la psicologia científica "pura" d'allò que és general de la ment humana, normal,
adulta (Titchener), i la psicologia funcional, la psicologia de les diferències individuals,
els tests mentals, la psicologia aplicada, i finalment el conductisme."
E.G.�Boring (1927). "Edward Bradford Titchener". American Journal of Psychology (núm.

38, pàg. 489-506).
La dimensió bàsica que s'ha de ressaltar és la teòrica i la metodològica, relatives

a la interpretació de les dades dins la teoria del temps de reacció i el tipus i
nivell d'entrenament dels subjectes experimentals, d'implicacions rellevants
per a sostenir una aproximació general a la psicologia. Al desacord inicial entre
Baldwin i Titchener es van unir, en un intent conciliador nul (encara que més
favorables a Baldwin), J.R. Angell i A.W. Moore.
El problema de la idoneïtat dels subjectes experimentals (Baldwin els utilitzava

sense formació específica en el tipus d'experiment, mentre que per a Titchener
aquesta formació era necessària), i la interpretació de les dades (des de l'intent
de formular lleis de validesa general referents als elements de la consciència,
o des del ple reconeixement de variabilitat interindividual i el seu valor expli-
catiu de les diferències en els tipus de resposta), formen una part important
del conjunt de problemes que més tard portarien Titchener a distingir entre
una psicologia estructural i una altra de funcional.
3.2. La polèmica. Crònica d'una derrota anunciada
Si seguim un criteri cronològic i acceptem que Els principis de psicologia de Ja-

mes (1890) marquen l'inici del funcionalisme, es pot considerar que va pre-
cedir l'escola de l'estructuralisme, ja que Titchener va arribar als Estats Units
per dirigir el laboratori de la Universitat de Cornell l'any 1892, des d'on ja no
es mouria fins a la seva mort, el 1927. I a més, James, com ja hem vist en el
mòdul 2, va ser un clar influenciador de la psicologia nord-americana.
Citació
"Fins i tot reconeixent la fragilitat i provisionalitat de la nova psicologia, és ben cert que,
pràcticament sense fonament experimental propi, ofereix tot un programa de psicologia
científica que va captivar, durant dècades, les ments dels psicòlegs nord-americans. La
seva proposta de reduir la consciència a un postulat, les seves crítiques a l'elementalisme,
la seva interpretació de la vida psíquica en termes de l'esquema E-O-R, la seva proposta de
ment i la seva teoria dels instints, les seves explicacions periferalistes, la seva interpretació
motriu dels fenòmens mediadors, la teoria del jo, la seva reducció neurofisiològica, la
seva teoria de l'hàbit i l'associació, la rellevància atorgada als efectes sobre les accions,
el seu plantejament, en definitiva, de la psicologia com a ciència natural i pràctica van
exercir una influència decisiva, no tant en deixebles concrets com a la massa de psicòlegs
que amb la seva feina diària van ajudar a convertir la psicologia dels Estats Units en una
disciplina de gran influència social".
A. Pérez-Garrido, C. Calatayud; F. Tortosa (1998). "Los inicios de la psicología en EE.UU.

El triumfo del funcionalismo". A: F. Tortosa. Una Historia de la Psicología Moderna. Madrid:
Mcgraw-Hill
Les que avui identifiquem com a "estructuralisme" i "funcionalisme"

defensaven plantejaments, objectius i metodologies molt diferents.
Per als primers, els conceptes relacionats amb la ment es derivaven
de l'empirisme positivista i la fisiologia experimental; la meta de la
psicologia era explicar l'estructura de la ment (anàlisi i síntesi); i
l'eina d'investigació bàsica era la introspecció experimental. Per als se-
gons, els mateixos conceptes mentals s'inspiraven en el pragmatisme i
l'associacionisme evolucionista; la meta de la psicologia era la predicció
i el control de la conducta per a facilitar l'ajustament a l'ambient; i de-
fensaven qualsevol mètode capaç d'oferir informació útil (veritable).
El sentiment de derrota de Titchener
Zazzo reflecteix adequadament la situació amb un breu fragment d'una carta de Titche-
ner a un alumne: "Vostè vol ser comprès pels altres. Jo també ho volia (...) però vaig
fracassar, i vostè també fracassarà (...) És inútil lluitar amb l'enemic en els seus propis
termes. M'estimo més de continuar-li predicant el meu evangeli; si l'adopta, se salvarà;
si el deixa, es condemnarà".
R.�Zazzo (1942). Psychologues et psychologies d´Amérique. París: Presses Universitaires de

France.
El funcionalisme no va pretendre ser una escola psicològica en un sentit for-

mal, ni tan sols quan no va tenir més remei que fer-ho per a posicionar-se
davant les crítiques de Titchener, que reclamava per al seu estructuralisme tot
el crèdit científic, i sembla que la raó fonamental era intel·lectual i ideològica,
atès que com hem assenyalat la comunalitat de perspectiva existent en allò
que anomenem front nord-americà. Cap dels primers defensors dels postulats
funcionals tenia l'objectiu i l'ambició de convertir-se en líder d'un moviment
formal i desenvolupar un autèntic i prescriptiu sistema de pensament. Cap
proposta pretenia ser una formulació sistemàtica, clara, precisa i diferencia-
da dels plans, naturalesa i teoria funcional; és més, les àmplies divergències
entre autors es veien com a positives. L'objectiu�comú�dels�psicòlegs�nord-
americans�era�ampliar�les�bases�i�l'abast�de�la�"nova�psicologia",�ampliar
i�definir�els�seus�rols,�disciplinar-la�i�professionalitzar-la; aquí precisament
va raure la seva imparable força i vitalitat com a proposta genuïnament nord-
americana.
Eren dos llenguatges i dues cosmovisions molt diferents, per la qual co-
sa els membres d'unes escoles, que van arribar a coexistir amb sorts di-
ferents durant més de trenta anys, van tancar totes les portes al diàleg
fins que van acabar, primer, ignorant-se i després la primera va desapa-
rèixer per abandonament.
3.2.1. El front nord-americà es mobilitza i es llança a l'atac
El punt de partida formal de l'enfrontament el suposa l'article de John�Dewey

(1859-1952) "El concepte d'arc reflex en Psicologia" (Dewey, 1896). El va es-
criure poc després de fer-se càrrec (1894) de la direcció del Departament de Fi-
losofia de l'acabada d'inaugurar (amb el suport econòmic de John Rockefeller)
Universitat de Chicago.
Dewey iniciava l'article amb la discussió sobre la necessitat de trobar un prin-

cipi o hipòtesi unitària en psicologia, i va proposar com a tal el concepte d'arc
reflex. L'explica com a unitat coordinada i no com a simple combinació de
parts o elements separats estructuralment. Defensa el caràcter�unitari�i�teleo-
lògic�del�circuit�sensoriomotriu, davant la dualista distinció tradicional en-
tre sensació/idea-moviment, o entre estímul i resposta. El circuit és una funció John Dewey
i com a tal comporta la coordinació total d'un organisme cap a la consecució

d'una meta. És un sistema global i flexible d'adaptació en el qual s'integren
elements diversos, que es distingeixen entre si en termes de les diferents fun-
cions que exerceixen en el procés global. La�distinció�és�funcional:�no�pel
que�són,�sinó�pel�que�fan.
Citació
"L'antic dualisme entre sensació i idea es repeteix en l'actualitat en el dualisme estí-

mul-resposta. En lloc d'interpretar el caràcter de la sensació, idea i acció a partir del seu
lloc i funció dins el circuit sensoriomotriu, seguim amb la tendència a interpretar-los
d'acord amb les nostres idees preconcebudes i apriorístiques sobre les rígides distincions
(amb existències psíquiques diferents) entre sensacions, pensaments i actes. Són coses di-
ferents l'estímul sensorial, l'activitat central que representa la idea, i la descàrrega motriu,
representativa de l'acte. En conseqüència, l'arc reflex no és una unitat orgànica global,
sinó un conjunt de parts desmembrades, una conjunció mecànica de processos incon-
nexos. És necessari que el principi que sosté la idea de l'arc reflex com a unitat psíquica
fonamental torni a entrar en acció i determini els valors dels seus factors constitutius.
Més en concret, el que es cal és que considerem l'estímul sensorial, connexions centrals
i respostes motrius, no com a entitats completes i diferents en si mateixes, sinó com a
divisions de treball, factors de funcionament integrats dins la totalitat concreta singular,
ara dita arc reflex".
J. Dewey (1896). "The Reflex Arc Concept in Psychology". Psychological Review (núm. 3,
pàg. 357- 370).
Va utilitzar l'exemple del nen que estén la mà cap a la flama d'una espelma
(exemple que ja havia estat utilitzat per altres autors, com Locke i James), per a
manifestar el seu desacord amb l'elementalisme: l'anàlisi estructural de qual-
sevol situació distingeix entre estímuls (elements sensorials) i respostes (ele-
ments motors), el nen en veure la brillantor de la flama (estímul), allarga la
mà cap a ella (resposta), sent el dolor de la cremada (estímul) i retira la mà
(resposta). En aquesta anàlisi d'elements, la conducta apareix com una sèrie

de reaccions a una sèrie d'estímuls, s'insisteix en l'inici i final de la sèrie, no
canvia res, no s'aprèn gens i a més s'omet un dels aspectes més importants de
la conducta, la seva propositivitat.
Estímuls i respostes no estan separats, formen una seqüència d'esdeveniments

interrelacionats, de manera que hi ha un corrent de conducta com n'hi ha una
altra de consciència. Influït per l'evolucionisme, va ressaltar el valor supervi-
vencial de les funcions d'adaptació o ajust a l'ambient dutes a terme tant per la
ment com per la conducta. Si continuem amb l'exemple, abans que el nen vegi
la flama, poden ocórrer moltes altres sèries de respostes; després que apareix
la seqüència exemplificada, moltes respostes persisteixen però altres canvien;
l'intent per part del nen d'agafar la flama queda transformat per l'experiència
dolorosa, de manera que en el futur, el nen no respondrà de la mateixa mane-
ra. Per tant, aquesta seqüència conductual ni s'inicia amb la percepció de la
flama ni finalitza amb la retirada de la mà.
En la seva opinió, qualsevol teoria sobre la conducta definida com a

sèrie de reaccions a estímuls ignora les característiques més importants
de l'estímul: (1) Passa en un context concret i determinat. (2)�El percep
un individu concret amb característiques particulars. (3)�Si se situa sota
del llindar perceptual no afecta la seva conducta. En definitiva, tant els
estímuls com la resposta s'han de considerar esdeveniments psicològics,
i no simples energies físiques ambientals o personals.
L'ajust individual al medi, diferenciat dels organismes entesos com a unitats

dinàmiques, ha ser el tema central de la psicologia. Aquesta adaptació no im-
plica passivitat, sinó superació activa de situacions problema, i en aquest pro-
cés el pensament (instrumentalisme) té un paper clau.
3.2.2. Titchener contraataca i defineix l'estructuralisme... i el

funcionalisme
La imatge de Titchener com a introductor als Estats Units de la psicologia

experimental wundtiana s'ha anat transmetent des de fa més d'un segle. La
tradició heretada sol presentar W. Wundt com a precursor o iniciador de l'escola
estructuralista –un plantejament seriosament qüestionat avui–, i s'han reservat
els honors del seu desenvolupament formal per al psicòleg britànic, establert
als Estats Units, E.B. Titchener. El ben cert és que el sistema wundtià és més
complex i ampli que l'estructuralisme de Titchener, amb un èmfasi més gran
en l'experiment que en la introspecció, i amb una dimensió etnològica i social
perfectament delimitada. Això no obstant, hi ha una clara continuïtat entre
ambdós sistemes.
Dades biogràfiques d'E.B. Titchener
Edward Bradford Titchener va néixer a Anglaterra (1867-1927). Va estudiar filosofia i fisi-

ologia a Oxford (1885-1890), on es va formar en la tradició britànica de la filosofia empi-
E.B. Titchener
ricoassociacionista, en especial de J.S. Mill. El 1890 va marxar a Leipzig, on va treballar en
temes de cronometria mental i sensacions visuals, es va doctorar amb Wundt el 1892, i va
tornar a Oxford aquell mateix any. Durant la seva estada a Alemanya va estar molt influït
pel positivisme dels empiriocriticistes E. Mach (1838-1916) i R. Avenarius (1843-1896)
(en plantejament més evolucionats que el positivisme comptià), que el portaria a criticar
posteriorment la definició wundtiana de psicologia. Després de pocs mesos a Oxford, va
acceptar la proposició de la Universitat de Cornell als Estats Units per a dirigir el labora-
tori psicològic d'aquella universitat, fundat el 1891 per F. Angell (1857-1939). Titchener
confessava que va acceptar la proposta pel seu propi autoconvenciment que passaria molt
temps sense possibilitats reals per a la psicologia experimental a Anglaterra. Va morir a
Ithaca (Nova York) l'agost de 1927.
En dos polèmics articles –"The postulates of a Structural Psychology" de 1898

i "Structural and Functional Psychology" de 1899– Titchener definia el seu
propi punt de vista psicològic i, sense voler-ho, donava també entitat, nom i
programa a pràcticament la resta de psicòlegs nord-americans del moment.
Mitjançant l'analogia entre biologia i psicologia, Titchener assenyala que la

psicologia�estructuralista�o�experimental�seria�similar�a�la�morfologia, per-
què s'ha de centrar en l'anàlisi experimental de l'estructura de la ment, mentre
que la�psicologia�funcionalista�o�descriptiva�seria�similar�a�la�fisiologia, fet
que l'obligava a centrar-se en l'estudi de les funcions de l'organisme psicofísic.
Citació
"Des de tres perspectives diferents podem estudiar o dividir la biologia, definida en un

sentit molt ampli com la ciència de la vida i dels éssers vius. Es pot estudiar la funció
de les diverses estructures revelades per l'anàlisi, i també la seva interrelació pel que fa a
òrgans funcionals. Finalment, podem estudiar també (...) els fenòmens de creixement i
pèrdua (...) es compon d'aquestes tres ciències interdependents entre si que són la mor-
fologia, la fisiologia i l'ontogènia (...) seguint el mateix criteri podem considerar similars
la psicologia i la biologia actuals. Totes dues disciplines científiques es poden enfocar des
de tres punts de vista diferents (...)."
E.B. Titchener (1898). "The postulates of a Structural Psychology". Philosophical Review (núm.
7, pàg. 449-465).
Figura 1. Analogia entre biologia i psicologia
Camps�biologia Objecte�estudi Camps�psicologia
Morfologia Estructures Experimental
Fisiologia Funcions Descriptiva
Ontogènia Desenvolupament Genètica
Citació
"1) Gran part de la 'psicologia experimental' és similar a la morfologia. L'objectiu bàsic del
psicòleg experimental és dur a terme una anàlisi de l'estructura de la ment; desembolicar
els processos mentals continguts en la troca de la consciència (...) aïllar els elements
constitutius d'una determinada formació conscient. La tasca del psicòleg experimental és
realitzar una vivisecció que produeixi resultats estructurals, en lloc de funcionals. Intenta
descobrir, inicialment, què és el que hi ha, i en quina quantitat; no quina funció té (...).
2) Però, a més d'aquesta psicologia de l'estructura, hi ha una psicologia funcional. Po-

dem considerar la ment, bé com un complex de processos configurats i emmotllats per
les condicions de l'organisme físic, bé com a nom genèric d'un sistema de funcions de
l'organisme psicofísic. Totes dues perspectives es confonen en moltes ocasions (...) men-
tre que la psicologia experimental s'ocupa prioritàriament dels problemes de l'estructura,
la 'descriptiva', tant antiga com moderna, s'ocupa dels problemes de la funció (...)."
E.B. Titchener (1898). "The postulates of a Structural Psychology". Philosophical Review

(núm. 7, pàg. 449-465).
Identificava la seva psicologia estructural amb l'aproximació experimental, Lectura complementària

amb una reputació científica més alta, i la psicologia funcional, amb una apro-
Sobre aquest tema es poden
ximació merament descriptiva i especulativa. Sense desqualificar completa- consultar les obres següents:
ment aquella, assenyala que per a sostenir la psicologia sobre fonaments forts, F.�Tortosa;�C.�Calatayud;�E.
Carbonell;�A.�Pérez-Garri-
un s'ha de centrar en els estudis estructurals dels elements abans d'ocupar-se do(1994). "Sobre héroes i vi-
de les seves utilitats, amb la qual assenyala l'exclusivitat del seu enfocament llanos. Edward Bradford Titc-
hener y la institucionaliza-
en l'objectiu d'establir la psicologia com a ciència. ción de la psicología nord-
americana". Revista de Histo-
ria de la Psicología (núm. 15,
Citació vol. 3-4, pàg. 21-40).
F.�Tortosa,�C.�Calatayud,�E.
"Malgrat que és més accessible a la investigació, la psicologia funcional no s'ha elabo-
Carbonell;�A.�Pérez-Garri-
rat amb tanta paciència, entusiasme i exactitud científica com la psicologia que estudia
do�(1994). "Edward Bradford
l'estructura de la ment. És totalment cert, i l'experimentalista hauria d'estar disposat a
Titchener en el laberinto de
acceptar-ho, que la psicologia 'descriptiva' té moltes coses valuoses. Però també és cert
los espejos. ¿Unidad en la di-
que els seus mètodes no poden portar a resultats científics (...) crec que no tindran dubtes versidad?". Revista de Historia
aquells que coneguin l'evolució de l'aplicació del mètode experimental als processos i esde la Psicología (núm. 16, vol.
tats mentals superiors, respecte del fet que l'objecte d'interès fonamental ha estat l'anàlisi 3-4, pàg. 361-374).
morfològica i no la indagació de la funció (...) les condicions històriques que imperaven
quan la psicologia es va transformar en ciència, van fer inevitable que els problemes
es formulessin, explícitament o implícitament, com una cosa estàtica més que dinàmi-
ca, i estructural més que funcional (...) l'estudi morfològic de la ment és el mètode que
millor serveix per enrobustir i sostenir la tesi d'una psicologia científica, independent
de la metafísica (...) la Psicologia experimental té davant de si mateixa un llarg període
d'investigació analítica, els resultats directes i indirectes de la qual serviran en últim ter-
me, de base a la psicologia de la funció (...) hi ha un consens raonable dins l'àmbit expe-
rimental pel que fa als postulats d'una psicologia purament estructural, mentre que entre
els psicòlegs de la funció hi ha un desacord radical (...) les majors esperances per a la
psicologia descansen, en aquest moment en la continuació de l'anàlisi estructural (...)."
E.B. Titchener (1898). "The postulates of a Structural Psychology". Philosophical Review (núm.
7, pàg. 449-465).
El primer terç de l'article ofereix el seu punt de vista respecte de l'àmbit i àrees
de la ciència psicològica, i en els altres dos respecte del que ell anomena la
naturalesa i nombre dels elements estructurals de la ment, l'interessa de des-
cobrir el que hi ha en la ment i en quina quantitat, no per a què serveix.
Citació
"L'objecte d'aquest article és exposar l'estat d'opinió actual sobre el problema dels ele-
ments estructurals de la ment, el seu nombre i la seva naturalesa. Començarem per una
cosa que admeten tots (...) sembla segur concloure que tan� sols� hi� ha� dos� processos
últims,�sensacions�i�afectes, si bé no hem d'oblidar que els primers, les sensacions, in-
clouen dues clares subespècies: 'la sensació' i 'la idea'. Com podrem diferenciar aquests
processos? Com podrem justificar el nostre propòsit de considerar-los els elements últims
de la ment? Si prescindim de la funció i busquem la resposta des d'un pla anatòmic es
poden assenyalar almenys tres criteris vàlids. Podem recórrer a l'experiència i observar
que sensació i afecte són irreductibles en la introspecció (...) O podem recórrer a la fisio-
logia. Com que l'estructura de la ment està condicionada per l'organització física, es pot
distingir entre sensació i afecte recorrent als seus substrats físics. O podem buscar una
fórmula descriptiva que reuneixi les característiques essencials d'ambdós processos (...)
implica una familiaritat amb els�atributs�constitutius�de�la�sensació�i�de�l'afecte (...)
la nostra conclusió és que l'element� afectiu� té� qualitat,� intensitat� i� durada; mentre
que el�sensorial (sensació o idea) té�qualitat,�intensitat,�durada,�claredat�i�(en�alguns
casos)�extensió. La qualitat és intrínseca i individual, la intensitat i la claredat són carac-
terístiques 'relatives'; la durada i l'extensió són, probablement, traduccions extrínseques
estructurals dels termes inferiors d'una sèrie funcional (...) ."
E.B. Titchener (1898). "The postulates of a Structural Psychology". Philosophical Review

(núm. 7, pàg. 449-465).
La psicologia ha d'analitzar l'estructura de la consciència per tal de tro-

bar els processos elementals, que entren en connexió per a constituir
qualsevol formació conscient. Són elementals perquè no es poden ana-
litzar per introspecció en quelcom més simple. Les sensacions –que in-
clouen dues clares subespècies: la sensació i la idea–, elements caracte-
rístics de les percepcions; i els afectes, elements característics de les emo-
cions. Es diferencien i es poden captar en diversos aspectes o atributs,
l'enumeració dels quals identifica l'element. Aquests processos amb els
seus atributs concomitants, són els elements que componen tots els es-
deveniments mentals que configuren l'estructura psíquica total, una es-
tructura que progressava en successives integracions cap a estats men-
tals cada vegada més complexos.
En el segon article, va reiterar les diferències entre ambdós enfocaments, i va

criticar la utilització que feien del mètode introspectiu els funcionalistes:
"(...) la introspecció, des del punt de vista estructural és l'observació d'un 'és per a'. La
introspecció sense entrenament (funcional) és una introspecció, no dels materials psico-
lògics, sinó dels significats (funció lògica) o dels valors (funció ètica) (...)."
E.B. Titchener (1899). "Structural and Functional Psychology". Philosophical Review (núm.
8, pàg. 290-299).
Les ciències comparteixen el mateix objecte, però l'estudien des de

punts de vista diferents metodològicament. Investigadors de ciències
diferents oferiran descripcions diferents del mateix objecte existencial.
Les ciències fisicoquímiques estudien l'experiència com a funcional o
lògicament interdependent; la biologia com a funcional o lògicament
dependent de l'entorn físic, i la psicologia, –com assenyala Titchener
al seu llibre de 1929, Systematic Psychology: Prolegomena– "(...) funcional
o lògicament dependent del sistema nerviós, o el seu equivalent bio-
lògic". En qualsevol cas, no relaciona causalment processos nerviosos
i psíquics, assenyala que correlacionen, si bé és prèvia l'existència del
sistema nerviós.
"El principi del paral·lelisme psicofísic afirma que dos conjunts d'esdeveniments, proces-
sos nerviosos i processos mentals, discorren un al costat de l'altre, en correspondència
exacta però sense interferència; són, en última instància, dos aspectes diferents de la ma-
teixa experiència. Un no pot ser la causa de l'altre."
E.B. Titchener (1909). A Textbook of Psychology. Nova York: McMillan Co.
Els�postulats�de�la�psicologia�estructural�definien,�així,�un�sistema,
de�caràcter�estructural�i�experimental,�centrat�en�l'anàlisi�dels�con-
tinguts�de�l'experiència. Un sistema que perseguia tres objectius: des-
criure els fets de l'experiència, desenvolupar una estructura lògica en la
qual es poguessin ubicar aquests fets, i aconseguir que es reconegués la
psicologia com una ciència amb un lloc definit dins la institució aca-
dèmica.
En el mateix sentit que deixava per a una segona etapa l'atenció a les funci-
ons i utilitats de la consciència, accentuaria la necessitat de distingir ciència
de (psico)tecnologia; no solament eren independents, sinó que hi havia una
primacia de la primera respecte de la segona.
"(...) la psicologia en els seus manuals s'ocupa de la ment normal, humana, adulta, no és
ni la ciència de la salut mental ni la de la millora mental."
E.B. Titchener (1916). A beginner's psychology. Nova York: McMillan Co.
Els àmbits d'aplicació eren reconeguts, però no inclosos als seus manuals; en-
cara era aviat. Però tampoc no tenien cabuda els qui no eren capaços de rebre
entrenament, o no podien o no sabien expressar les seves experiències. En el
mateix manual, quan pren en consideració la possibilitat d'una psicologia ani-
mal, afirma la seva impossibilitat, ja que els subjectes animals són incapaços
de parlar, i ho són pel següent:
"(...) perquè no tenen res a dir. (...) si els animals pensessin, podrien indubtablement
utilitzar els seus òrgans vocals per a parlar; i com que no parlen, no poden ni tan sols
pensar."
E.B. Titchener (1916). A beginner's psychology. Nova York: McMillan Co.
Va lluitar activament per a convertir la seva psicologia sistemàtica en Postura experimentalista

l'orientació dominant a l'horitzó psicològic nord-americà, i es va oposar deci- de Titchener
didament a qualsevol enfocament teòric alternatiu, però molt especialment Titchener "(...) va ser un an-
al funcionalisme. glès que va representar la tra-
dició psicològica alemanya als
Estats Units (...) mai no es va
Objectius de Titchener en la seva lluita per a una psicologia experimental oposar al seu mestre en cap
assumpte crucial. (...) en ge-
americana
neral els psicòlegs nord-ame-
ricans i alemanys de l'època
Titchener va intentar el control de la psicologia experimental americana, des del seu pensaven que estaven en una
propi sistema, i va articular aquesta finalitat en cinc objectius clarament interrelacionats batalla l'objectiu de la qual era
entre si. aconseguir que l'antic territori
caigués sota una nova autori-
1) Atès el caràcter monolingüe de molts estudiants de psicologia i l'escassedat de manuals tat (...). La paraula experimen-
psicològics en llengua anglesa, va�començar�una�tasca�de�traducció�ambiciosa per a tal va conservar el significat
posar a disposició d'aquests obres psicològiques, especialment d'orientació wundtiana i que Wundt i els seus contem-
poranis li havien donat; la psi-
de producció pròpia –va ser un infatigable escriptor de manuals.
cologia aplicada, la anormal,
l'animal i la infantil, no eren
2)�Produir�investigació�psicològica�abundant, dins els més estrictes cànons experimen- considerades 'psicologia expe-
tals, i oferir-los a la comunitat psicològica mitjançant una font científica periòdica. Per a rimental', encara que recorre-
això va ser crucial la reestructuració interna de la primera revista psicològica americana, guessin a l'experimentació"
The American Journal of Psychology (1887- ), promoguda pel seu propietari G.S. Hall, qui E.G. Boring (1950). A history
va repartir el 1895 la responsabilitat editorial a parts iguals entre E.C. Sanford, director of experimental psychology.
del laboratori psicològic de la Universitat de Clark i wundtià en els seus plantejaments, Nova York: Appleton-Cen-
i E.B. Titchener, que va incrementar el seu domini sobre la revista amb els anys, fins a tury-Crofts (2a. ed.).
ser editor únic entre 1921 i 1925. Nombrosos treballs del laboratori de Cornell i d'altres
que treballaven segons el model wundtià van aparèixer a les pàgines d'aquesta revista,
que va tenir un paper clau per a la difusió de la psicologia experimental alemanya als
Estats Units.
3)�Assimilar�la�nova�psicologia�amb�una�psicologia�de�laboratori. El laboratori es con-

vertiria en la font bàsica de dades psicològiques i nucli de formació personal. Va mante-
nir el rol del psicòleg com a docent i investigador. Aquesta preocupació es va plasmar
als seus manuals de "psicologia experimental" (1901-1905), amb els que es van formar
en metodologia experimental les primeres generacions de psicòlegs americans, amb in-
dependència de la seva orientació teòrica. El mateix J.B. Watson, en la seva autobiografia
de 1936, assenyala que durant els seus anys a Johns Hopkins va fer servir preferentment
els manuals de Titchener en els seus cursos de psicologia experimental.
4)�Formar�i�entrenar�un�ampli�nombre�de�psicòlegs, que van actuar com a mestres

i investigadors en diferents universitats i laboratoris, estenent les seves idees per mitjà
d'aquests. Amb ell van obtenir el grau de doctor cinquanta-quatre psicòlegs, amb els
quals va mantenir estrets contactes, i hi va exercir una d'autocràtica influència sobre
les seves vides i carreres acadèmiques. Així mateix, va organitzar i va presidir la Societat
de Psicòlegs Experimentals (1904), que sense regir-se per normes formals, es reunia les
primaveres de cada any en diferents laboratoris per a presentar i discutir les investigacions
en marxa; en aquesta societat la paraula experimental va mantenir l'estricte significat que
Titchener li donava, sense incloure-hi aspectes de psicologia aplicada, anormal, animal
o infantil.
5)�Establiment�d'una�psicologia�sistemàtica,�de�caràcter�estructural�i�experimental,
centrada�a�l'estudi�dels�continguts�de�l'experiència. Aquest sistema va ser presentat
sistemàticament per Titchener com la nova psicologia experimental contraposada a la
resta de psicologia americana de caire clarament funcionalista.
El seu intent va fracassar, com era fàcilment predictible, i la seva pràctica in-
vestigadora pràcticament va desaparèixer amb ell. En realitat, ni el wundtisme
ortodox ni la seva versió americana positivista i associacionista mai no van te-
nir res a fer en el molt diferent entorn intel·lectual, cultural, ideològic i social
nord-americà. La seva presumpta escola es va diluir després de la seva mort,
però el�seu�èmfasi�pel�mètode�experimental�i�el�laboratori com a font bàsica

de dades rellevants, va�ser�incorporat�pels�psicòlegs�de�totes�les�orientaci-
ons, i es va convertir en el seu principal èxit.
La protesta es va dirigir contra les restriccions que intentava d'imposar la

seva posició sistemàtica sobre la investigació psicològica, però no con-
tra el tipus d'investigació que es duia a terme en els seus laboratoris.
Encara que el seu sistema no constitueix l'aportació clau, Titchener sí
que ocupa un lloc de privilegi en la lluita per a fer de la psicologia una
tradició disciplinar amb identitat pròpia. La seva ideologia experimen-
talista el va portar a apostar per la tècnica experimental i la tecnologia
de l'experimentació en un clar intent per definir la psicologia com una
disciplina científica. Els psicòlegs podien mostrar desacords profunds
entre ells respecte de quina era la conducta d'experimentació més ade-
quada, però tots coincidien a considerar el laboratori com una etiqueta
que semblava garantir l'èxit acadèmic, i la necessària imatge de ciència.
3.3. El funcionalisme a la Universitat de Chicago: definició del

funcionalisme com a alternativa hegemònica
Els companys de Dewey a Chicago (i en altres universitats) van cloure aviat la Lectures
polèmica, amb l'aprovació plena de l'Associació Americana de Psicòlegs. Titc- complementàries
hener, respectat pel seu rigor i aposta decidida per l'experimentalisme, va que- Per a ampliar el debat sorgit
dar aïllat dels nuclis de poder institucional i els seus estudiants més destacats entre l'estructuralisme i el
funcionalisme podeu consul-
van ser absorbits pel front americà. El funcionalisme, com va assenyalar repe- tar les obres següents:
tidament Angell, va deixar de ser "poc més que un punt de vista, un progra- F.�Tortosa;�E.�Quiñones
(1993). "Los postulados de la
ma, una ambició" per a convertir-se en escola de pensament, precisament en psicología estructural de E.B.
contraposició a l'estructuralisme de Titchener. Allò que Titchener atacava no Titchener". A: E. Quiñones; F.
Tortosa; H. Carpintero (dir.).
va tenir un nom fins que ell mateix no ho va batejar; com a part de la reacció Historia de la Psicología. Textos
y Comentarios. Madrid: Tec-
provocada es va produir un moviment per a formular els principis funcionals. nos.
C.�Calatayud (1993). "Los
"postulados" de la psicología
La vitalitat del funcionalisme es va veure potenciada per l'adduïda exclusivitat
funcionalista". A: E. Quiño-
de l'altre punt de partida per a l'estudi de la ment, "un punt de vista per a molts nes; F. Tortosa (dir.). La His-
toria de la Psicología en Textos
estèril i erroni" pel següent: Comentados. Madrid: Tecnos.
F.�Tortosa;�C.�Calatayud;�F.
"(...) l'anàlisi estàtica d'una secció transversal de la consciència és, o bé descriptiu i, per Alonso�(1995). "Estructura-
tant, estèril per a obtenir resultats nous, o bé és hipotètic i, per això, possiblement mito- lismo vs funciona-lismo. A:
lògic. Aquest és el defecte essencial i el dilema de la psicologia estructural." M. Sáiz; D. Sáiz; A. Mülber-
ger. Historia de la Psicología.
J.M. Baldwin (1904). "The genetic progression of psychic objects". Psychological Review Manual de Prácticas. Barcelo-
na: Avesta.
(núm. 11, pàg. 216-221).
"Els psicòlegs han dedicat fins ara la major part de la seva energia a investigar les estruc-
tures de la ment. Tanmateix, recentment, s'ha manifestat una disposició a tractar amb
les seves fases funcional i genètica. Determinar com es desenvolupa la consciència i com
funciona es percep com un fet més important que descobrir els seus elements constitu-
tius."
J. R. Angell (1904). Psychology: An introductory study of the structure and function of the
human consciousness. Nova York: Holt.
La psicologia funcional criticarà, tant el caràcter artificial i restrictiu que im-

plica la consideració estàtica de la ment com un "moment de consciència",
com l'exclusió de l'aspecte pràctic i dinàmic de la ment.
Planteja com a qüestions bàsiques les respostes a les preguntes què�fa

la�ment?,�com�ho�fa?,�i�per�a�què�ho�fa?, alternativa dinàmica a la
qüestió bàsica de l'estructuralisme sobre els continguts de què consta
la consciència.
Situació de l'experimentació als Estats Units
L'anàlisi de la literatura circulant en aquell període permet de constatar que, en els dos
últims anys del segle XIX, "una quarta part dels articles experimentals apareguts als estats
Units s'ocupaven explícitament de l'aplicació dels principis psicològics a temes pràctics;
una quarta part de tots els subjectes experimentals eren nens o adolescents; una quarta
part de les investigacions publicades eren fisiològiques al seu origen. Els patrocinadors
de l'experimentalisme que definien la psicologia com l'anàlisi introspectiva de la ment
adulta normal tenien motius per a alarmar-se. Menys de la meitat dels experiments uti-
litzaven subjectes humans adults. Tan sols una quarta part dels experiments publicats
s'ocupaven dels processos mentals superiors, i menys de la meitat utilitzaven anàlisis in-
trospectives."
J. Bruner; G. Allport (1940). "Fifty years of change in American Psychology". Psychological

Bulletin (núm. 37, pàg. 757-776).
Proposa�la�idea�de�la�ment�com�un�conglomerat, no d'elements o estruc-

tures, sinó d'activitats,�operacions�o�funcions�que�permeten�d'afrontar�in-
dividualment�situacions�del�món�real. Un exemple que pot aclarir ambdós
plantejaments és l'estudi de la sensació, en el qual, des d'una orientació estruc-
turalista, es pretenia de determinar el nombre i tipus dels diversos materials
sensorials existents, i des d'una perspectiva funcionalista s'intentava de deter-
minar les característiques diferencials de cada activitat sensorial segons els seus
diferents modes de funcionament. L'estudi correcte no es pot fer aïllant un
moment de consciència, sinó que requereix l'explicació del per què (causes) i
del com (condicions) en què es va experimentar l'esmentada sensació.
Ressalta, a més, la dimensió pràctica o útil de la ment, instància res-

ponsable de facilitar l'adaptació, accentuant la necessitat de prendre en
consideració el perquè dels processos mentals. A partir de l'interès dels
psicòlegs pel funcionament d'un organisme en el seu medi, es van co-
mençar a plantejar les possibles aplicacions de la psicologia. Així, el fun-
cionalisme, va possibilitar el ràpid desenvolupament de la psicologia
aplicada i la comparada als Estats Units.
El primer any del segle XX el tancava el president de l'American Pschological

Association afirmant que per a ell la psicologia no era una ciència de contin-
guts, sinó "la ciència de la funció mental". No solament va ser la postura oficial
de l'Associació, com mostren els diferents discursos presidencials, sinó també
la postura dominant en la psicologia americana en general.
3.3.1. James Rowland Angell defineix el funcionalisme
Angell va ser alumne de Dewey a la Universitat de Michigan, i va rebre d'aquell

una poderosa influència. Afirmava, com abans havia fet Titchener, que no es
tractava de postures antagòniques, sinó més aviat complementàries.
Dades biogràfiques de J.R. Angell
J.R. Angell (1869-1949) es va formar a Michigan, on va rebre un fort influx de Dewey.

Després va ser a Harvard, on va treballar amb James, i a Berlín amb Ebbinghaus. El 1894
es va traslladar a Chicago per invitació de Dewey, on va romandre fins al 1920; hi dirigia
el laboratori i el departament, i el 1911el van fer el degà. El 1921 va ocupar la presidèn-
cia de la Universitat de Yale, on va romandre fins a la seva retirada, i on va fundar un
Institut de Psicologia, que es va convertir més tard en l'Institut de Relacions Humanes.
El seu període clau va ser el de Chicago. Durant aquest període es van concedir més de
cinquanta doctorats, entre els quals destaquen els de Mead, Judd, Freeman, Watson, Carr,
Downey, Peterson, Bingham, Rahn, Faris, Robinson, Hunter i Thurstone.
Malgrat tot, no triga a definir una postura pròpia.

J.R. Angell
"(...) qualsevol persona familiaritzada amb la psicologia actual ha de reconèixer com a

fet obvi que, dins la distinció que acabem de descriure, hi ha categories psicològiques
primàriament estructurals –com ara l'afecte i la imatge– i altres que immediatament sug-
gereixen relacions funcionals explícites –com, per exemple, l'atenció i el raonament. De
fet, mentre mantinguem el sentit actual dels termes estructural i funcional, sembla clar
que qualsevol fet mental pot estat considerat des d'ambdós punts de vista, des de la pers-
pectiva d'una descripció dels seus continguts perceptibles, i des del de l'activitat mental
característica que la diferencia d'altres formes de procés mental. A la pràctica, els nostres
autors psicològics combinen aquestes dues empreses d'una manera una mica indiscrimi-
nada (...). La psicologia funcional en aquests moments és poc més que un punt de vista,
un programa, una ambició; la seva vitalitat procedeix de la protesta contra l'excel·lència
exclusiva d'un altre enfocament sobre la ment (...). En aquests moments, el funcionalis-
me, abans de convertir-se en un sistema respectable i ortodox, gaudeix de la força carac-
terística de qualsevol tipus de protesta."
J.R. Angell (1907). "The province of functional psychology". Psychological Review (núm.
14, pàg. 61-91).
"(...) al cap i a la fi dins la poma de la discòrdia estructura-funció hi ha un acord petit,

però substanciós. Per aquesta raó, i també perquè crec que és molt útil l'anàlisi de la
vida mental en les seves formes elementals, respecto molts dels treballs dels meus amics
estructuralistes i hi confio. Però quan ells utilitzen el terme estructural contraposant-lo
a funcional per a definir el seu credo científic, crec que s'apropen perillosament a un
enfrontament obert (...) una primera concepció de la psicologia funcionalista (...) és la
que defensa que el problema funcional és descobrir el com i el perquè dels processos
conscients, més que determinar els elements irreductibles de la consciència i els seus
modes característics de combinació (...)."
14, pàg. 61-91).
Angell va començar a construir la plataforma funcionalista poc després de co-

mençar el segle XX. Així, el 1903, analitzava les relacions que les psicologies
estructural i funcional mantenien amb la filosofia. Allà va començar fent una
crítica duríssima a un dels postulats centrals de l'estructuralisme, afirmava,
que la sensació com a element independent era un mer postulat, ja que la
consciència no està constituïda per unitats discretes que s'associen entre si.
Diferencia la psicologia estructural i la psicologia funcional en tres aspectes

fonamentals:
"Hem de considerar el funcionalisme 1) com la psicologia de les operacions mentals, en

contraposició a la psicologia dels elements mentals; o dit d'una altra manera, la psicologia
del com i del perquè de la consciència. La tasca del psicòleg funcional és descobrir com
actua un procés mental, què és el que fa i en termes de quines condicions particulars es
produeix. Pretén de discernir i descriure les operacions típiques de la consciència en les
condicions de la vida real; (...) el problema funcional és descobrir el com i el perquè dels
processos conscients, més que determinar els elements irreductibles de la consciència i
les seves formes característiques de combinació (...) la resposta a la pregunta 'què' implica
les respostes a les preguntes 'com' i 'per què'."
14, pàg. 61-91).
Com podeu veure, Angell inverteix l'ordre proposat per Titchener.
El� funcionalisme� és� la� psicologia� de� les� utilitats� fonamentals� de

la� consciència. La funció bàsica de la ment és l'"acomodació de
l'organisme davant allò que és nou", el que porta el psicòleg a estudi-
ar els processos mentals, no de manera aïllada, sinó com a parts del
més ampli corrent de forces biològiques1, i com a part del moviment
de l'evolució orgànica. La consciència se situa entre l'ambient i les ne-
cessitats de l'organisme; és activa i sempre canviant; i, no es pot immo-
bilitzar a fi de poder determinar la seva estructura; un moment de la
consciència mor mentre que les funcions mentals romanen.
(1)
La comparació biologia-psicologia
Angell accentua la disparitat que hi ha respecte del concepte d'estructura entre la biologia
i la psicologia, i indica que no hi ha cap element psicològic similar a la cèl·lula. La cèl·lula
pot estar aïllada, i la seva existència demostrada, una cosa que no ocorre amb la sensació,
un presumpte element que, en realitat, és un mer artefacte una vegada se la separa del
flux de processos.
Atès que l'abast biològic de la ment, comporta l'existència d'una interacció

entre el que és físic i el que és mental, del mateix tipus que la que hi ha entre les
forces del món físic. S'oposa al dualisme i a qualsevol visió epifenomenalista,
i sostè que per al psicòleg es tracta d'una "distinció metodològica, més que
metafísicament existencial". Estima que no hi ha una distinció real entre ment
i cos2; són entitats diferents, però que pertanyen al mateix ordre, i per tant hi
ha una comunicació fàcil entre si.
(2)
El funcionalisme davant la relació ment-cos
"(...) el funcionalisme (...) és una psicologia que constantment reconeix i demana la im-
portància essencial de la relació ment-cos per a qualsevol apreciació justa i global de
la vida mental". És una forma de psicofísica, ja que "(...) el seu interès principal rau en
la determinació de les relacions mútues existents entre les porcions física i mental de
l'organisme (...)", i en la relació global d'aquest organisme amb el seu entorn.
J.R.�Angell�(1907). "The province of functional psychology". Psychological Review (núm.

14, pàg. 61-91).
3.3.2. El funcionalisme es diversifica
Progressivament, la disputa es va centrar en qüestions de metodologia i ús, i

van ser una altra vegada els representants de Cornell i Chicago els principals
contendents. Potser l'últim gran moment de l'enfrontament va tenir lloc en
l'intent per tal d'aclarir el significat del terme funció, del qual es va criticar una
utilització inconsistent i vaga.
L'americà Ruckmick el 1913 va fer una revisió àmplia, examinant quin-

ze manuals, de l'ús� del� terme� funció. Aquesta revisió li va permetre
d'assenyalar que tots els usos de la paraula funció es podien agrupar
en dos�tipus: bé com�a�sinònim�d'activitat�mental (i s'anomenarien
funcions totes les activitats mentals, com, veure, oir, percebre, imagi-
nar, recordar, etc.), bé per�a�designar�la�utilitat�d'una�activitat�per a
l'organisme, pel fet que serveix per a alguna finalitat; accentuava també
que, alguns funcionalistes, el feien servir en ambdós sentits. Aquesta
doble ús del terme permetia de parlar de la funció d'una funció, amb la
qual cosa s'incrementava la confusió i inconsistència del terme. Men-
tre, Dallenbach, el 1915, buscava les arrels del terme i del seu ús en la
psicologia americana, apuntant que el funcionalisme era tan sols una
extensió de la vella, i desfasada, psicologia de les facultats, i que fins
i tot es podia remuntar a la frenologia, textualment afirmava que "la
frenologia és la matriu des de la qual deriva el nostre terme".
No va ser ara J.R. Angell, ja president de la Universitat de Yale, sinó el seu suc-
cessor davant el Departament de Psicologia a la Universitat de Chicago, H.A.
Carr�(1873-1954) qui va respondre a aquestes noves crítiques. Va argüir que
els dos�usos�habituals�del�terme�funció (com a sinònim d'activitat mental i
per a designar la utilitat d'una activitat per a l'organisme) no�eren�incompati-
bles, que, de fet, no representen significacions diferents i que, a més, tampoc
no�era�absurd�parlar�de�"la�funció�d'una�funció". Assenyala que si es fa servir
en sentit matemàtic, es poden reduir els dos usos del terme a un:
"Si un matemàtic diu que Y és una funció de X, afirma que el terme X és una relació
contingent amb Y sense especificació quant a la ulterior naturalesa d'aquesta relació.
Crec que els psicòlegs usen el terme funció sempre que tracten d'una relació contingent,
prescindint del fet que també la relació sigui d'acte i estructura, de causa i efecte, o de
mitjà i fi. Una relació contingent i una relació funcional són expressions sinònimes."
H. Carr (1930/1965). "La Psicología Funcionalista". A: H. Carr, W. McDougall; G. S. Brett.

H.A. Carr
Psicología del "Acto". Psicología Funcionalista. Psicología Hórmica. Buenos Aires: Paidós.
Considera el terme funció com una relació de contingència, sense donar-li un matís
explicatiu; per això estableix que la psicologia és l'estudi de les relacions funcionals
o contingents entre esdeveniments antecedents i conseqüents.
Més sobre el terme funció
Aquests mateixos usos del terme es poden trobar en fisiologia, on la paraula funció desig-
na, en ocasions, una activitat com en el cas de la respiració o la digestió i, en altres, la
utilitat d'una activitat, com quan es diu que la funció de la respiració és subministrar
oxigen a la sang o eliminar productes de residu.
"La psicologia funcional va ser així pràctica i utilitària en el seu esperit i els seus objec-
tius. Va estudiar els usos i utilitat dels processos conscients i va estar molt interessada
en el desenvolupament dels camps variats d'aplicació: psicologia educacional, industrial,
patològica, higiene mental, etc.".
H. Carr (1930/1965). "La Psicología Funcionalista". A: H. Carr; W. McDougall; G.S. Brett.

Psicologia del "Acto". Psicología Funcionalista. Psicología Hórmica. Buenos Aires: Paidós.
Per a ell, la�psicologia�és�l'estudi�de�l'activitat�mental, un nom genèric

que designa operacions com la percepció, la memòria, la imaginació, el
raonament, el sentit, el seny i la voluntat. La funció d'aquesta activitat
mental és adquirir, fixar, retenir, organitzar, i avaluar l'experiència, per a
la seva utilització subseqüent en la direcció d'una conducta adaptativa.
Entén l'acte adaptatiu com una resposta d'un organisme davant un entorn fí-
sic i/o social, que satisfà les condicions motivants o estimulars, que el possibi-
liten. Cada acte té tres fases: un estímul motivador, que roman relativament
persistent fins que l'organisme reacciona de manera que aquell perd la seva
efectivitat, per tant activa i dirigeix l'acció; una situació sensorial o objecte
estimulant que determina també la direcció de la conducta, i que és anomenat
incentiu o meta; i, finalment, una resposta que modifiqui la situació de mane-
ra que satisfaci les condicions que la van posar en marxa, que culmina el pro-
cés. Una vegada posada en marxa, l'activitat continua fins que les condicions
motivants i l'estímul motivador perden la seva efectivitat. Això no obstant, no
accepta un plantejament teleològic, un acte adaptatiu s'explica en termes dels

estímuls motivadors i de la situació sensorial, condicions immediates prece-
dents i concomitants, però mai en termes de les seves conseqüències ulteriors.
La relació ment-cos segons Carr
"No neguem la validesa d'aquest problema, però afirmem que és un problema metafísic
o filosòfic que no pertany al domini d'una ciència empírica o natural"
H.�Carr (1930/1965). "La Psicología Funcionalista". A: H. Carr; W. McDougall; G.S. Brett.

Psicología del "Acto". Psicología Funcionalista. Psicología Hórmica. Buenos Aires: Paidós.
Defensa, com Angell, la naturalesa psicofísica de les operacions mentals, però

davant l'interaccionisme d'aquell, defensa un enfocament de doble aspecte,
perspectivista. Les operacions mentals són processos psicofísics, psíquics en la
mesura que impliquen un autoconeixement d'aquesta activitat (són experien-
ciats), i físics en tant que són reaccions d'un organisme. No intenta d'explicar
aquesta relació, l'accepta com una qüestió de fet.
3.3.3. El funcionalisme nord-americà. Característiques generals
Però per sobre de la diversitat teòrica del funcionalisme, hi havia uns plante-
jaments bàsics, comuns i compartits per tots aquells que es denominen fun-
cionalistes:
1)�Oposició�a�un�centrament�exclusivista�en�els�elements�de�la�consciència,
per artificial, estàtica, restrictiva i estèril.
2)� Amplien� la� investigació� a� totes� les� operacions� de� la� ment responsa-
bles de les conductes. La funció essencial dels processos mentals era ajudar
l'organisme a adaptar-se a l'ambient en la lluita constant d'aquest, com a indi-
vidu (i de l'espècie per mitjà seu) per la supervivència. Així,�l'objecte�d'estudi
de�la�psicologia�el�constitueixen�els�actes�o�funcions,�i�les�seves�finalitats.
S'emfasitza el "per què", el "per a què" i el "com", en detriment del "què".
3)�Ressalten�el�paper�de�la�motivació�i�les�emocions. Atès que un organis-

me actuarà de manera diferent en els mateixos ambients segons les seves ne-
cessitats, aquestes s'han de comprendre abans de comprendre la conducta de
l'esmentat organisme.
4)�Èmfasi�en�la�lluita�per�la�supervivència�dins�la�tradició�biològica�evo-
lucionista. S'interessen per la determinació, mesurament i estudi del que di-
ferencia als individus entre si, més que a tractar de determinar allò que és co-
mú. El seu biologisme, consonant amb valors socials dominants, els va portar
a decantar-se cap al darwinisme social.
5) Al costat dels processos mentals i l'experiència, incorporen�explícitament

els�comportaments�manifestos�com�a�objectes�legítims�d'estudi. Amplien,
doncs, l'objecte d'estudi de la psicologia per tal d'incloure la investigació amb
animals, nens, salvatges, o humans patològics.
6)� Adopten� un� model� E-O-R, ben expressat en el recurs a l'estudi de rela-
cions contingents o funcionals. Al costat dels àmbits d'estudi clàssics (sen-
sació, percepció, atenció), tant els processos cognitius superiors (pensament,
intel·ligència, llenguatge, resolució de tasques, etc.), com els aspectes dinàmics
(per exemple, instints, motius, emocions i impulsos) i socials adquireixen pro-
tagonisme, i això tant en subjectes humans com animals.
7) En conseqüència, també amplien�la�metodologia (mètodes subjectius i ob-

jectius), incloent totes les tècniques (per exemple, introspecció, instruments
i aparells dispensadors d'estímuls o creadors de situacions, dades de registres
fisiològics, registres de conductes, tests) que es mostren efectives per a ofe-
rir informació sobre l'esmentat objecte d'estudi (eclecticisme metodològic).
El millor mètode que s'ha de fer servir dependrà del problema concret que
s'investigui.
8)� Mantenen� explícita� la� diferència� entre� processos� de� consciència� i� les
seves� condicions� i� correlats� orgànics, tot i que hi ha diferències respecte
a les solucions ontològiques proposades per a aquest dualisme. Es decanten
generalment cap a una solució de tipus metodològic, que aparca l'explicació
de la possible relació entre ambdós en el món de la filosofia.
9)� Hi� ha� la� pretensió� de� convertir� la� psicologia� en� una� ciència� pràctica
l'objectiu de la qual és millorar la vida humana en totes i cada una de les seves
facetes. Si, inicialment, va ser l'àmbit educacional el gran beneficiat, aviat hi
va haver una diversificació d'actuacions.
Citació
El funcionalisme ha cobert les expectatives dels seus primers apòstols.
No es va arribar a constituir com una escola formal de psicologia, però "(...) Jo afirmo que la psicolo-
gia funcional no és una psico-
ha estat el punt de vista dominant de tota la psicologia dels Estats Units, logia que s'oposi a cap altra.
No és més que una manera de
i fins i tot d'Europa. La perspectiva funcionalista actualment forma part tractar els fenòmens mentals,
de les bases teòriques de gairebé totes les psicologies. El seu gran èxit, en o si es prefereix, els fenòmens
de la conducta."
completa harmonia amb els seus objectius, va ser que la seva orientació E. Claparède (1923/1933). Có-
mo diagnosticar las Aptitudes de
general i molts dels seus interessos, pràctiques i mètodes es van arribar
los Estudiantes. Madrid: Agui-
a establir com a part del patrimoni comú de la psicologia. lar.
Potser per això, el funcionalisme com a punt de vista sistemàtic però informal,
més que com a escola en el sentit escolàstic del terme, no ha mort, com ho
va fer l'estructuralisme. Per a alguns va ser desplaçat i per a altres va ser absor-
bit pel corrent conductualista, tan radical i agressiu en alguns dels seus pro-
ponents, com John B. Watson. Però fins i tot en aquest cas, no s'ha d'oblidar
que el mateix Watson va escriure que el conductisme era l'únic funcionalisme
lògic, consistent i eficaç.
4. El connexionisme de Thorndike
Gabriel�Ruiz,�Natividad�Sánchez�i�L.�Gonzalo�de�la�Casa
4.1. Context general
L'obra científica de Thorndike va acompanyar un procés històric d'enorme ex-

pansió institucional i professional amb el qual la psicologia es va acabar con-
vertint, com heu vist en els mòduls "Fundació i establiment de la psicologia
científica" i "La psicologia en la primera meitat del segle XX. Primera part: els
inicis de la psicologia aplicada", en un dels pilars sobre els quals es va consti-
tuir la societat nord-americana moderna. Els psicòlegs van participar durant
aquests anys en la renovació de la societat dels Estats Units que demandava
a les ciències, i també a la psicologia, un compromís per a la reconstrucció
social producte dels conflictes bèl·lics que hi va haver en la primera meitat
del segle XX.
La psicologia també va canviar durant aquesta època. Es van fundar laborato-

ris, revistes, associacions professionals. Es va anunciar l'adveniment de para-
digmes nous i la mort d'altres. Es van produir les primeres migracions de psi-
còlegs europeus cap al nou món. La psicologia es va convertir en un assumpte
social a la mateixa velocitat que la societat es va convertir en un assumpte
psicològic.
La figura de Thorndike sempre ha destacat entre els psicòlegs nord-americans

com un dels referents més clars, permanents i respectats. Probablement, això
hagi estat així perquè en la seva carrera sobresurten com a característiques més
bàsiques la confiança en la metodologia experimental, la simplicitat concep-
tual, el rigor i la consistència interna.
En el seu conjunt, l'obra de Thorndike es podria caracteritzar com a

funcionalista, perquè es va interessar per l'aprenentatge, i associacio-
nista, perquè va entendre que la vida mental es podia explicar en ter-
mes d'un conjunt d'associacions que s'establien en el sistema nerviós.
Tanmateix, va defensar un tipus d'associacionisme molt característic,
ja que plantejava que el resultat de l'aprenentatge era l'establiment de
connexions entre una situació i una resposta, i per això ell mateix va
qualificar aquest punt de vista de connexionista.
Encara que ell mai no se'n va considerar, Thorndike� va� ser� decisiu� per� a
l'aparició� del� conductisme; en primer lloc, perquè va ser l'introductor de
l'esquema estímul-resposta (E-R); en segon lloc, perquè va inventar la "cai-
xa problema", una situació experimental que permetia l'estudi objectiu de
l'aprenentatge, i, en tercer lloc, perquè va estudiar un tipus molt concret

d'aprenentatge, l'aprenentatge per assaig i error o aprenentatge instrumental,
en el qual el paper que tenen les conseqüències de la conducta, les recompen-
ses i els càstigs era fonamental.
4.1.1. Biografia intel·lectual d'Edward L. Thorndike
Edward Lee Thorndike va néixer el 31 d'agost de 1874 a Williamsburg (Mas-

sachusetts) i va morir el 9 d'agost de 1947 a Montrose (Nova York). Els seus
primers anys de formació universitària (1893-1895) van transcórrer a la Uni-
versitat Wesleyan (Connecticut). Allà, en les classes de filosofia va estudiar,
entre altres, William James (1842-1910). La gran impressió que li va produir la
lectura dels Principis de Psicologia de James, que va llegir amb motiu d'un cer-
tamen literari, el va animar a estudiar psicologia i a anar a Harvard a la recerca
dels cursos de l'eminent psicòleg nord-americà.
Comença llavors un segon període de formació (1895-1897) especialment in-

fluït pels ensenyaments de James. A Harvard, es troba amb R.S. Woodworth
(1869-1962), amb el qual va iniciar una amistat i una col·laboració científica
que s'estendrà durant els anys que ambdós van passar posteriorment a Colum-
bia. A les classes de James, Thorndike va estudiar el llibre de W. Wundt (1863)
"Lliçons sobre l'ànima humana i animal". A més d'estudiar Wundt, James dis-
cutia i criticava les idees evolucionistes de Herbert Spencer (1820-1903). Per
aquesta època, Thorndike es va començar a interessar per fer investigació amb
animals i va emprendre, al soterrani de la casa de James, un treball sobre els
aspectes intel·ligents i instintius de la conducta dels pollastres .
Edward L. Thorndike
Durant 1896 van ocórrer dos fets que podrien haver influït en el jove Thorn-
dike, encara que en cap dels dos casos tenim proves clares que hi fos pre-
sent. En primer lloc, un dels psicòlegs comparatius més ben considerats del
moment, Conwy Lloyd Morgan (1852-1936), va ser convidat a Boston per a
impartir les Conferències Lowell i per a assistir a un simposi sobre evolució
emergent en el qual van participar també James Mark Baldwin (1861-1934)
i Thomas Wesley Mills (1847-1915) –qui amb el temps va arribar a ser molt
crític amb l'aproximació de Thorndike a l'estudi de la intel·ligència animal.
En segon lloc, al final de 1896, l'American Psychological Association va dur a
terme la seva reunió anual a Cambridge i Boston, i és interessant de fer notar
que precisament en aquesta reunió T.W. Mills va parlar de psicologia animal.
Després de concloure els seus estudis a Harvard (1897), va marxar a la Univer-

sitat de Columbia per a finalitzar el seu doctorat (1897-1898). Allà va comen-
çar per a Thorndike una intensa època de treball experimental que culminaria
el 1898 amb la publicació de la seva tesi doctoral Intel·ligència animal: Un estudi
experimental dels processos associatius en animals, feta sota la direcció de James
McKeen Cattell (1860-1944).
Quan va acabar els seus estudis de doctorat, Thorndike va passar un any

(1898-1899) impartint un curs sobre educació en el "Western's Reserve College
for Women" (Cleveland). A partir de llavors mai no abandonarà el camp de
la psicologia educativa, àrea en la qual estendrà gran part dels conceptes que
havia desenvolupat en els seus estudis previs i de la qual arribarà a ser un dels
científics més influents de la seva època.
El 1899, es va incorporar com a professor de Psicologia genètica i d'Higiene

escolar al Teacher's College de la Universitat de Columbia. La resta de la se-
va carrera acadèmica, fins al 1940, any de la seva jubilació, transcorrerà en
l'esmentada institució de la qual arribarà a ser catedràtic de psicologia educa-
tiva, i també director de l'Institut d'Investigació Educativa, que es va fundar el
10 de febrer de 1921 sota l'empara de l'enorme prestigi adquirit per Thorndike.
Aquest període de la vida científica del nostre autor va estar marcat per un
ampli camp d'interessos.
D'una banda, va continuar amb els seus treballs sobre psicologia animal i va
fer experiments amb peixos i amb mones, i va mostrar un interès especial per
investigar les capacitats imitatives. Tanmateix, aquesta eclosió de treballs amb
espècies no humanes, com que no anava acompanyada d'un interès semblant
entre els membres de Columbia, va marcar el final dels estudis comparatius
de Thorndike. Més tard, el 1911, Thorndike va recopilar en un volum els seus
treballs d'investigació amb animals.
D'altra banda i a partir d'aquest moment, els esforços de Thorndike es van

centrar en els temes d'investigació més volguts per Cattell: diferències indivi-
duals, mesures mentals, educació, etc. S'inaugura així una etapa en la vida de
Thorndike extensa i productiva en la qual escriurà sobre psicologia infantil;
investigarà sobre els efectes de la transferència de l'aprenentatge; analitzarà
quantitativament les diferències individuals; desenvoluparà proves per a me-
surar funcions; editarà llibres de text escolars fonamentats en els seus princi-
pis psicològics; publicarà diccionaris; s'aproparà a l'estudi de la naturalesa hu-
mana i la societat; i, per damunt de tot, donarà forma i contingut al camp
de la psicologia educativa, a la qual fonamentarà científicament en el marc
del seu sistema psicològic. Pòstumament, el 1949, va aparèixer una recopila-
ció dels seus principals escrits amb el significatiu títol Selected writing from a
connectionist's psychology.
4.2. Aportacions fonamentals
4.2.1. L'aprenentatge per assaig i error
Thorndike va iniciar els seus estudis sobre aprenentatge animal en el con- Nota explicativa
text dels treballs que havien fet els primers psicòlegs comparatius britànics
Recordeu que George J. Roma-
sobre la intel·ligència animal, especialment George J. Romanes (1848-1894), nes i Conway L. Morgan ja els
i Conway L. Morgan (1852-1936). Tanmateix, va mostrar molt aviat el seu vam tractar quan vam plante-
jar el desenvolupament de la
desacord amb ells perquè els seus treballs eren de caràcter observacional i el psicologia anglesa en el mòdul
"Fundació i establiment de la
nombre d'animals estudiat era bastant petit. psicologia científica".
Aquest to crític i l'actitud escèptica que Thorndike havia mostrat davant els
seus predecessors van assolir el seu punt culminant en el seu treball docto-
ral. En aquest treball va dirigir la seva atenció a l'estudi experimental de la
intel·ligència animal, és a dir, va portar al laboratori el problema que havia pre-
ocupat els primers psicòlegs comparatius britànics. Tanmateix, l'aproximació
de Thorndike a aquesta qüestió va diferir notablement del de Romanes o Mor-
gan, pel fet que va rebutjar explícitament qualsevol analogia amb el psiquis-
me humà i va centrar la qüestió al voltant de l'estudi d'aquelles reaccions que
depenien principalment de l'experiència, és a dir, va estudiar l'aprenentatge.
Una vegada que va haver definit l'àmbit del seu treball, Thorndike�va�criticar
l'anecdotalisme�previ, es va lamentar de la poca investigació que els autors
més rellevants d'aquest camp havien fet i de la gran confusió en què es trobava.
L'esmentada situació havia portat a allò que ell mateix va qualificar com a
"psicologia anormal o supernormal dels animals": una literatura científica no
basada en l'estudi experimental, sinó en l'analogia del psiquisme animal amb
el psiquisme humà, que no repetia les seves observacions, que es fonamentava
en l'estudi de casos únics i en la que es desconeixia la història prèvia dels
subjectes.
Davant d'això, Thorndike va proposar un estudi experimental dels pro-

cessos associatius animals observant i quantificant la seva conducta en
situacions de laboratori que permetessin un control de les condicions
i asseguressin la replicabilitat dels resultats. Per això, va elegir prepara-
cions experimentals adequades a les espècies que va estudiar, i sempre
va buscar que fossin simples i instructives respecte de la conducta ob-
servada.
Així, Thorndike va observar la conducta de gats i gossos en les seves famoses

"caixes problema" i la dels pollets en "corrals" (laberints) construïts amb llibres.
Totes aquestes situacions tenien en comú el fet que consistien en el següent:
"(...) posar animals famolencs dins un recinte del qual havien d'escapar per un acte molt
senzill, com estirar un llaç de corda, pressionar una palanca o trepitjar una plataforma.
(...) el menjar es va deixar a la vista en l'exterior (...) i es va mantenir un registre del temps
que va ser a la caixa abans de l'execució de l'estirada, esgarrapada o mossegada reeixida."
E.L. Thorndike (1911). Animal Intelligence. Experimental Studies (pàg. 26). Nova York: Mac-
Millan.
Quan l'animal fracassava en la realització de la conducta que li permetia

d'escapar, Thorndike després d'un temps suficient el retirava, i no rebia cap
aliment.
Thorndike va fer servir diferents "caixes problema". Cada una disposava d'un
o més mecanismes diferents que permetien que l'animal s'escapés si aquest els
operava correctament. A més, els corrals tenien una o més sortides, o tenien
plans inclinats que permetien als pollets d'esquivar l'alçada dels diferents obs-
tacles.
Allò que Thorndike va�observar�i�va�registrar en cada un dels experiments

fets amb cada un dels animals que va fer servir va ser un�procés�d'adquisició
gradual�de�la�conducta�adequada, sorprenentment similar en tots els casos:
"Quan es va posar el gat a la caixa va mostrar signes evidents de malestar i un impuls

d'escapar del confinament. (...) esgarrapa i mossega les barres i el filferro; treu les seves
potes per qualsevol obertura i esgarrapa tot que pot (...). No fa molta atenció a al menjar,
simplement sembla esforçar-se instintivament per tal d'escapar del tancament. (....) El gat
que està esgarrapant tota la caixa en la seva lluita impulsiva esgarraparà probablement la
corda, el llaç o el botó per obrir la porta. I gradualment la resta dels impulsos no reeixits
s'acaben i l'impuls particular que porta a l'acte reeixit s'estamparà pel plaer resultant, fins
que, després de molts assajos, el gat esgarraparà immediatament el botó o el llaç d'una
manera concreta en el moment en què es posi a la caixa"
E.L. Thorndike (1911). Animal Intelligence. Experimental Studies. Nova York MacMillan La "caixa problema"
(pàg. 35-36).
Thorndike va representar en un gràfic les latències d'escapada de cada subjecte

en el que va denominar corbes de temps, va trobar que la forma d'aquestes cor-
bes era molt semblant en tots els casos: un descens gradual dels temps (vegeu
els gràfics que apareixen al marge). De fet, va entendre que el pendent de la
corba era una mesura directa del progrés de l'associació:
"(...) Considerant el pendent general, és sens dubte aparent que un descens gradual (...)
representa una associació difícil; mentre que un descens brusc (...) representa una asso-
ciació molt fàcil."
E.L. Thorndike (1911). Animal Intelligence. Experimental Studies. Nova York: MacMillan
(pàg. 42).
A això hem d'unir el fet que la suavitat en la forma del pendent va ser inter-
pretada per Thorndike com a evidència de l'absència de raonament:
"(...) si a un acte complex, una sèrie d'actes, o a un acte mal definit es troba una consuma-
ció sobtada del procés associatiu, es podria molt bé afirmar que la raó va estar treballant.
Actualment, els valors dels casos registrats no mostren aquest fenomen."
E.L. Thorndike (1911). Animal Intelligence. Experimental Studies. Nova York: MacMillan
(pàg. 74).
Als resultats anteriors hem d'afegir altres aspectes de la investigació de Thorn-

dike que, encara que menys recordats, no són de menor importància. Entre ells
destaca�especialment�el�fet�de�no�haver�trobat�evidència�d'aprenentatge
per�imitació: cap dels seus animals va aprendre a partir del fet d'observar-ne
un altre, ni tan sols va ser això cert en el cas dels primats –una cosa de la qual
els primers psicòlegs comparatius britànics havien donat per suposat. Aquest
últim fet el va portar a reconèixer l'existència d'una diferència fonamental en-
tre el psiquisme animal i l'humà:
"(...) La forma fonamental d'intel·lecte, els processos d'associació en animals, és, hem
resolt, una que requereix l'experiència personal de l'animal en tots els seus elements. No
es pot ensenyar l'associació exposant-hi passivament l'animal o donant-li l'oportunitat
d'imitar."
E.L. Thorndike (1911). Animal Intelligence. Experimental Studies. Nova York: MacMIllan
(pàg. 149).
La implicació més important d'aquest fet era que per a Thorndike, els
processos associatius animals no estaven compostos d'idees, com ocor-
ria en l'espècie humana, sinó de connexions entre impressions senso-
rials i impulsos per a actuar, connexions que s'enfortien gradualment
gràcies al plaer resultant de les accions del subjecte.
A partir dels resultats anteriors, Thorndike va desenvolupar una�concepció

de� la� intel·ligència� animal� en� termes� d'aprenentatge� de� connexions� es-
tímul-resposta� (E-R) que, pel cap baix, resultava molt heterodoxa respecte
de les que havien estat defensades anteriorment. Per a Thorndike, tota� la
conducta�era�el�resultat�d'un�enfortiment�progressiu�dels�vincles�E-R�grà-
cies� a� l'exercici� o� repetició� de� la� resposta� i� a� l'efecte� que� exercia� sobre
l'esmentada�associació�el�plaer�resultant.
Cal assenyalar que Thorndike va definir molarment els conceptes d'estímul i

resposta. Així, l'estímul era la situació (la "caixa problema") i la resposta reei-
xida aquella que permetia d'operar els ressorts adequats per escapar d'aquesta.
El fet que es vinculés una resposta concreta a una situació concreta es de-
via a l'aprenentatge, a l'establiment d'una connexió E-R que sorgia i s'enfortia
progressivament quan les accions reeixides anaven seguides de conseqüències
agradables.
4.2.2. Les lleis de l'aprenentatge
A partir dels seus estudis i de les anàlisis que hem vist anteriorment, Thorndike
va proposar un conjunt de lleis que explicarien qualsevol conducta, incloses
les més complexes de la nostra espècie. Entre�les�esmentades�lleis�destaquen
molt�especialment�la�llei�de�l'efecte, la denominació de la qual apuntava cap
a la importància de les conseqüències en l'aprenentatge, i la�llei�de�l'exercici,

en la qual s'atorgava a la pràctica (a l'ús i al desús) un paper important en
l'aprenentatge. Vegem com va formular Thorndike aquestes dues lleis.
En el cas de la�llei�de�l'efecte, el text diu el següent:
"De les moltes respostes donades a la mateixa situació, les que vagin acompanyades o
Lectura recomanada
immediatament seguides de satisfacció per a l'animal, en igualtat de condicions, es con-
nectaran més fermament; de manera que quan aquesta es torni a presentar, hi tornaran
a ser amb tota probabilitat." Sempre és important de llegir
fonts primàries. En el cas de
E.L. Thorndike (1911/1996). "Leyes e hipótesis para la conducta" (pàg. 236). A: José M. Thorndike podeu consultar el
Gondra (comp.). La Psicología Moderna. Bilbao: DDB. capítol següent:
E.L�Thorndike(1898/1996).
"Inteligencia animal". A: José
Aquesta llei, tenia també una versió negativa, és a dir, una que es referia no a M. Gondra (comp.). La Psico-
logía Moderna (pàg. 221-239).
l'enfortiment, sinó al debilitament de les connexions (pel càstig). El seu text Bilbao: DDB.
és el següent:
"Les respostes que van acompanyades o seguides d'insatisfacció per a l'animal (...) sofriran
un debilitament, de manera que quan torni a produir la situació, les esmentades respostes
seran molt poc probables"
E.L. Thorndike (1911/1996). "Leyes e hipótesis para la conducta" (pàg. 236). A: José M.
Gondra (comp.). La Psicología Moderna. Bilbao: DDB.
Malgrat el fet que en els enunciats anteriors, Thorndike feia servir ter-
mes tan subjectius com els de "satisfacció" i "insatisfacció", la definició
d'aquests va ser completament objectiva: allò que era satisfactori era el
que buscava l'animal i allò que era insatisfactori era allò que evitava.
L'enunciat de la llei�de�l'exercici deia el següent:
"Qualsevol resposta a una situació, en igualtat de condicions, es connectarà més forta-

ment a la situació en proporció amb el nombre de vegades que ha estat connectada a
aquesta situació, i al vigor i durada mijans de les connexions."
E.L. Thorndike (1911/1996). "Leyes e hipótesis para la conducta" (pàg. 236). A: José M.
Gondra (comp.). La Psicología Moderna. Bilbao: DDB.
Thorndike va creure que aquestes lleis també s'aplicaven a la conduc-

ta humana i va fer diverses investigacions per a valorar-ne l'abast.
Aquests treballs el van portar a relativitzar la importància del càstig
en l'aprenentatge i a rebutjar la versió negativa de la llei de l'efecte.
La�mera�repetició�d'una�resposta�no�portava�a�un�millor�aprenen-
tatge� d'aquella� resposat,� la� pràctica� només� era� eficaç� quan� anava
acompanyada�d'un�efecte�satisfactori. D'altra banda, en els seus estu-
dis amb humans, el càstig, per exemple dir "molt malament" després de
l'execució d'una resposta incorrecta, no havia estat eficaç per a debilitar
les connexions apreses.
A més, va introduir algunes lleis més com la llei�de�la�pertinença, que feia

referència a les relacions que s'establien entre els estímuls i les respostes. Les
esmentades connexions s'establien més fàcilment quan hi havia alguna rela-
ció entre ambdós elements: els animals aprenien amb facilitat a pressionar un
pedal per tal d'escapar de la caixa i aconseguir menjar, però l'aprenentatge no
era tan fàcil quan la resposta que es requeria per tal d'escapar era la de badallar.
Les conductes de manipulació, més característiques dels felins, guardaven una
relació més estreta que les de badall amb la conducta d'alimentació. D'altra
banda, en els experiments amb humans, Thorndike va mostrar que els seus
subjectes aprenien més fàcilment la relació que hi havia entre dues paraules
que pertanyien a la mateixa frase, encara que estiguessin molt allunyades en-
tre si, que la relació que hi havia entre dues paraules que pertanyien a frases
diferents, encara que estiguessin més pròximes entre si que les anteriors.
4.2.3. La generalitat de l'aprenentatge
Thorndike va assumir la generalitat filogenètica d'aquest procés de selecció

el qual va denominar "mètode d'assaig i error", amb èxit accidental, encara
que amb certs matisos, especialment aquells que es referien, en el cas de la
nostra espècie, al fet que les associacions establertes mitjançant aquest procés
no sempre eren idèntiques a les observades en animals. En l'espècie humana,
les associacions es transformaven per l'acció del llenguatge, la inferència, el
seny, la imitació o la comparació i s'adquirien fins i tot en situacions en què
no existia cap impuls per a l'acció.
Des d'aquest punt de vista, la principal diferència entre el psiquisme animal i

humà, o entre les diverses formes de psiquisme animal, es referia a la quantitat,
complexitat i delicadesa de les associacions observades en cada cas.
En paraules de Thorndike:
"Si la meva anàlisi és veritat, l'evolució de la conducta és una matèria bastant senzilla. (...)
el cranc, el peix, la tortuga, el gos, el gat, la mona i el nen tenen intel·lectes i caràcters molt
semblants. Tots són sistemes de connexions subjectes de canvi per les lleis de l'exercici
i de l'efecte. Les diferències són: primer, en les connexions particulars concretes, en què
estimula l'animal per a respondre, en quina resposta fa, en quin és l'estímul i la resposta
que connecta, i segon, en el grau de la capacitat d'aprendre (...)."
E.L. Thorndike (1911). Animal Intelligence. Experimental Studies (pàg. 280-281). Nova York:
MacMillan.
4.3. Conclusions
L'obra de Thorndike ha estat una de les més influents en la psicolo-

gia nord-americana. En primer lloc, perquè va estudiar en el laborato-
ri l'aprenentatge per assaig i error, o aprenentatge instrumental, un ti-
pus d'aprenentatge pel qual els subjectes aprenen a connectar respostes
concretes a situacions específiques. En segon lloc, perquè Thorndike va
proposar la primera teoria de l'aprenentatge i el primer conjunt siste-
màtic de lleis per a explicar la forma en què es connectaven els estímuls
amb les respostes. En tercer lloc, perquè va aplicar els principis obtinguts
al laboratori animal a situacions d'aprenentatge humà, especialment en
l'àmbit educatiu, i va mostrar la validesa, i també les limitacions, de
l'esmentada estratègia.
Un dels exemples més característics i influents d'aquestes investigacions amb Thorndike i el problema
humans van ser els treballs que Thorndike i Woodworth van fer sobre la trans- herència-medi
ferència de l'aprenentatge. L'objectiu d'aquests treballs era el de conèixer si allò Malgrat el que pogués sem-
que s'havia après en una situació es podia transferir (es generalitzava) a altres blar, Thorndike mai no va
considerar que el poder de
situacions semblants. Van fer diferents experiments amb una gran quantitat l'aprenentatge o de l'educació
era il·limitat. L'herència esta-
d'estudiants de batxiller i van trobar que les coses apreses en una tasca espe- blia uns límits; per tant, conèi-
xer la dotació genètica mai no
cífica, per exemple aprendre català, només es transferia a aquelles situacions seria sobrer, perquè la societat
que tenien elements comuns amb la primera tasca, per exemple aprendre fran- ens exigeix que eduquem els
nostres fills i resulta completa-
cès. Aquests resultats posaven en qüestió una creença educativa molt estesa ment necessari de conèixer les
restriccions que hi pugui ha-
en l'època de Thorndike, segons la qual es considerava que hi havia unes dis- ver.
ciplines (la lògica, les matemàtiques, etc.), l'estudi de les quals redundava en el
desenvolupament d'unes facultats generals, que milloraven la nostra capacitat
de raonament.
Per a Thorndike i Woodworth això no era cert, perquè tal com havien demos- La controvèrsia
trat els seus estudis, la ment era un sistema bastant especialitzat, pel qual de- Thorndike-Köhler
terminades reaccions específiques es connectaven a determinades situacions La manera com Thorndike va

concretes. D'aquesta manera, semblava que l'educació especialitzada tenia un enfocar l'aprenentatge, basat
exclusivament en connexions
fonament científic més sòlid: aprendre català no millora la nostra capacitat assaig-error, va ser refutat per
Köhler, membre de l'escola
general d'aprendre idiomes (perquè l'esmentada facultat general no existeix), berlinesa de la Gestalt. Kölher
va treballar amb ximpanzés a
però sí que pot facilitar el nostre aprenentatge del francès en major mesura Tenerife i va observar un apre-
que el nostre aprenentatge del japonès. nentatge per comprensió del
camp perceptual de l'animal,
que va anomenar aprenentat-
ge per einsicht, com veureu
Finalment, hauríem de dir que encara que els seus treballs amb animals han quan parlem de la Gestalt en
arribat a tenir una gran influència, no van estar exempts de fortes crítiques per l'apartat 6 d'aquest mòdul.
alguns psicòlegs comparatius del seu temps. El mateix Morgan va criticar les
situacions experimentals desenvolupades per Thorndike perquè li semblava
que les caixes problema no s'adequaven al repertori conductual natural de les
espècies que s'estudiaven. Altres autors, com Willar S. Small (1870-1943), van
estudiar la intel·ligència de les rates en noves situacions experimentals, com
els laberints, ja que creien que els hàbits d'aquests rosegadors semblava que
s'ajustaven millor a aquests problemes. Fins i tot així, la manera en la qual

Thorndike va tractar l'anàlisi de la intel·ligència animal, donant preponderàn-
cia a l'estudi experimental de l'aprenentatge i entenent aquest en termes de
l'adquisició de connexions E-R, va establir les regles del joc de la investigació
psicològica fins ben entrats els anys cinquanta.
5. El conductisme
Antonia�Pérez-Garrido,�Cristina�Civera,�Juan�Carlos�Pastor
5.1. Introducció
La conversió de la psicologia en una disciplina acadèmica i en una professió

va ser complex i controvertit, com hem vist en els anteriors mòduls. Recordeu
que la consecució d'una certa autonomia (acadèmica i professional) de la no-
va i emergent comunitat d'experts era essencial perquè la psicologia pogués
sobreviure socialment i institucionalment.
Als Estats Units, el funcionalisme va ocupar l'escena acadèmica, amb certes

excepcions, com hem vist, i es va acabar orientant cap a un conductualisme
generalitzat, del qual la proposta de Watson va ser una versió extrema, si bé
ell mateix el va plantejar com l'únic funcionalisme lògic i consistent.
La idea de funció implicava la d'adaptació, la de valor biològic o d'utilitat vital.

I amb això el funcionalisme havia introduït en la psicologia el comportament
com a nova categoria de la psicologia, tal com va reclamar J.R. Angell just un
any abans del manifest conductista. La instal·lació de l'individu en el seu medi
condueix a la caracterització d'un procés o una funció que no és ja pròpia d'un
determinat òrgan o conjunt d'òrgans, sinó de la persona com a totalitat en
relació amb un medi també considerat com a totalitat. L'estudi d'aquest procés
no és sinó l'estudi del comportament, i amb això, l'objecte d'investigació del
psicòleg va haver de donar de si per a introduir, dins el seu marc, aquesta
activitat singular i global que és el comportament.
Biografia intel·lectual de John Broadus Watson
John Broadus Watson (1878-1958) va obtenir el seu M.A. (1899) en la baptista Universitat John Watson
Furman, marxant a Chicago a fer la seva formació de postgrau. Es va doctorar (1903),
sota la direcció de Donaldson i Angell, amb una tesi que estudiava experimentalment
la correlació entre el desenvolupament psíquic de la rata blanca i el creixement del seu
sistema nerviós. Immediatament es va incorporar a la plantilla acadèmica de la Univer-
sitat de Chicago.
El 1908 es va traslladar a la Universitat Johns Hopkins on va succeir el dimissionari

Baldwin com a director de departament, i es va encarregar de l'edició de l'influent Psyc-
hological Review. Va ser proposat com a secretari del fallit XI Congrés Internacional de
Psicologia que s'havia de fer als Estats Units.
El 1913, només deu anys després de doctorar-se, va donar a conèixer la seva proposta con-
ductista a la Universitat de Columbia, i un any després, amb trenta-sis anys, era nomenat
futur president de l'APA. Una trajectòria inusualment ràpida per als estàndards fins i tot
actuals. Independentment de conjuntures i factors extracientífics, aquests èxits reflectei-
xen una indubtable situació de poder. El control que exercia sobre revistes (i seccions
editorials) clau (per exemple, Journal of Comparative Neurology and Psychology; Journal of
Animal Behavior; Psychological Bulletin; Psychological Review; Journal of Experimental Psyc-
hology) el va portar a conèixer bé i aviat els desenvolupaments que s'anaven produint en
la psicologia de la seva època, i li va facilitar la difusió de les seves pròpies idees.
Va formar part del Committee on the Clasification of Personnel in the Army. El novembre
de 1918 torna a la seva Universitat, però el seu treball va ser interromput bruscament
(1920) a causa d'un divorci escandalós pel qual es veu obligat a dimitir. Participa en l'Scott
Company i en la Psychological Corporation. S'incorpora a l'Agència de Publicitat Walter
Thompson", de la qual acabaria essent vicepresident. El 1936, poc després d'enviduar, es
converteix en vicepresident de la Williams Esty and Company, i es jubila el 1945. Poc
abans de morir va rebre el Premi de l'APA per la seva tasca en la psicologia.
Altres canvis fonamentals

La primera dècada del segle XX, durant la qual es va produir la forma-
ció cientificoexperimental de Watson al gran bastió del funcionalisme Es va donar també en el camp
de la filosofia una confluència
(Universitat de Chicago), presenta una revisió generalitzada dels objec- d'influències que van adobar
el terreny per a futurs planteja-
tius, mètodes i concepcions de la psicologia. Es�qüestiona�la�naturale- ments empiristes i objetivistes.
sa�de�la�consciència, per a molts un postulat, i la validesa del mètode D'una banda, la filosofia positi-
vista de la ciència, tant comp-
introspectiu, per a molts també estèril i restrictiu. Es demanava una sis- teana, com milliana o machi-
ana. D'una altra, el pragmatis-
tematització nova i Watson va ser un dels primers (no l'únic) a plasmar me, tan afí a James i J.R. An-
gell, amb una epistemologia
aquest estat de coses en un programa definit. empirista que identificava veri-
tat amb utilitat i postulava que
el coneixement s'obté per mit-
jà de l'experiència, i que tot
Això que avui anomenem conductisme va ser, en realitat "una gran empre- allò que no es pugui traslladar
al llenguatge de l'experiència o
sa inclusiva" en la qual molts podrien haver reclamat amb justícia la patent la pràctica no té significat.
del terme conductisme. Com va dir el 1924 el psicòleg nord-americà R.S. Wo-
odworth en el seu article "Four varieties of behaviorism" el conductisme no es
Watson i la psicoanàlisi
pot reduir en exclusiva a la "neuromecanicista interpretació de la psicologia
associada al nom de Watson". Watson va rebre un gran im-
pacte de la figura i obra de S.
Freud, a qui va conèixer en els
5.2. Influències i primera formulació del conductisme watsonià actes commemoratius de la
fundació de la Clark Univer-
sity el 1909, considerada per a
molts de crucial no solament
El 1908, Watson abandona Chicago per a traslladar-se al Departament de Filo- per a la definitiva implanta-
sofia, Educació i Psicologia que J.M. Baldwin dirigia a la Johns Hopkins Uni- ció de la psicoanàlisi als Estats
Units, sinó també per al conei-
versity. Allà va continuar la seva habitual línia de treball. En aquesta universi- xement de Watson de les idees
psicoanalítiques.
tat va trobar els psicòlegs Baldwin i Dunlap, el biòleg H. Jennings –antagonista
del seu mestre de Chicago J. Loeb–, el filòsof realista Lovejoy, el sociòleg G.
H. Mead, i, el també nouvingut psiquiatre A. Meyer; a tots ells aviat s'unirien
R. Yerkes i K. Lashley.
Des de la seva arribada a Johns Hopkins, l'evolució intel·lectual de Watson va

ser un lent, però constant, caminar cap a plantejaments conductistes. En els
seus primers anys va resoldre algun dels problemes que li havien impedit de
donar forma definitiva a Chicago al seu sistema.
"Vaig aprendre de James amb Angell, paciència i exactitud en la investigació amb Do-
Lectura recomanada
naldson, i de Loeb el fet que qualsevol investigació no necessàriament ha de ser interes-
sant. Vaig aprendre també amb Angell (...) tanta retòrica com psicologia (...). També vaig
rebre cursos i seminaris de Mead. No l'entenia a classe, però durant anys va mostrar un Per a ampliar el tema, podeu
gran interès per la meva experimentació amb animals, i hem passat molts diumenges consultar en castellà la mo-
junts al laboratori observant les meves rates i mones (...). Tan aviat com em va ser possi- nografia següent:
ble, vaig començar a treballar amb Jennings, vaig assistir als seus cursos sobre evolució A.�Pérez-Garrido (1997).
i vaig seguir, molt de prop, el seu treball al laboratori sobre la conducta dels organismes John Broadus Watson. El Pri-
inferiors. (...) Robert Yerkes va arribar a treballar el 1909 sobre la resposta condicionada mer psicólogo de una nueva
glandular en gossos, a l'escola de medicina. (...) Per aquestes dates, vaig començar a per- era? València: Promolibro.
feccionar el meu plantejament sobre el conductisme. A Dunlap li dec molt. (...) Lashley,
que va arribar a mi essent ja un biòleg perfectament format per Jennings, va contribuir
al meu plantejament més del que la seva pròpia modèstia li permetrà expressar. (...) Estic
segur de recordar, que va ser el primer a utilitzar el terme reflex emocional condicionat en
un dels meus seminaris."
J.B. Watson (1936). "Autobiography". A: C. Murchison (ed.). A history of psychology in auto-

biography (vol. 3). Worcester, MA: Clark University Press.
Van ser els seus estudis sobre psicologia animal, més determinades solu-
cions trobades ara per a problemes concrets– com la reducció del pensa-
ment a parla subvocal–, les que li van permetre de madurar un programa
conductual, que es va convertir en contraproposta al mentalisme més
o menys convencional en què ell mateix s'havia format. Quan Watson
va oferir la seva proclama, hi havia en la psicologia nord-americana un
qüestionament general dels "vells déus de la introspecció, la consciència
i la sensació", per la que seria benvinguda.
A més de les influències assenyalades pel propi Watson, molt congruents amb
la seva formació i programa de treball va rebre, directament i indirectament,
influència des de la psiquiatria, que li va aproximar cap a enfocaments psico-
dinàmics. Mereix una menció especial A. Meyer, qui va exercir un rellevant
paper en el desenvolupament de la carrera de Watson, empenyent-li cap a
l'estudi dels problemes de la infantesa i dels trastorns mentals.
A.Meyer (1866-1950)
Meyer, d'origen suís, va proposar que es digués psiquiatria del "sentit comú". Va canviar
l'Institut Patològic de l'Hospital Estatal de Nova York per la direcció de la Clínica Psiquià-
trica Henry Phipps a la Universitat de Johns Hopkins, i es va traslladar a Baltimore, on
residia Watson. Promotor i iniciador, amb Beers, del moviment de la "Higiene Mental",
va ser, a més, un dels membres fundadors de la Societat Psicoanalítica Nord-americana.
La simpatia de Watson per la psicoanàlisi el va portar a intentar "reformular d'una manera

popular en termes de conducta allò que era essencial de la teoria de Freud." Aquest intent
li va obrir camps nous: "(...) Adolf Meyer, Hoch, Freud i Jung (...) han obligat els psicòlegs
normals a sortir fora de la seva reserva acadèmica i a participar activament en l'àmbit de
la psicopatologia."
J.B. Watson (1912). "Content of a course in psychology for medical students". Journal of
the American Medical Association (núm. 58, pàg. 916-918).
Les històries convencionals escullen el 24 de febrer de 1913, com la data mà-

gica en la qual s'inicia la presumpta revolució conductista. Convidat per la Uni-
versitat de Columbia per a oferir una sèrie de conferències sobre psicologia
animal, va aprofitar la segona per a presentar el seu avui conegut manifest

conductista. Començava així el que la historiografia heretada sol presentar
com a any zero d'una de nova era conductista.
"La psicologia, tal com la veu un conductista, és una branca experimental purament
La crisi introspeccionista
objectiva de la ciència natural. La seva meta teòrica és la predicció i el control de la
conducta. La introspecció no forma part essencial dels seus mètodes, ni el valor científic
de les seves dades depèn de la facilitat amb què permetin una interpretació en termes de Hi va haver almenys tres líni-
consciència. El conductista en els seus esforços per tal d'aconseguir un esquema unitari es d'influència que van con-
duir a la posada en qüestió de
de la resposta animal, no reconeix cap línia divisòria entre l'ésser humà i l'animal. La
la introspecció. Una tendència
conducta de l'home, amb tot el seu refinament i complexitat, només forma una part de "des de dalt" que havia impul-
l'esquema total d'investigació del conductista" . sat a entendre l'home des de
la comparació amb l'animal,
J.B. Watson (1913). "Psychology as the behaviorist views it". Psychological Review (núm. d'una banda, i des de l'anàlisi
20, pàg. 158-177). de la cultura, de l'altra. Una se-
gona "des de baix" havia com-
portat la transferència de tèc-
Watson feia una dura�crítica�de�la�psicologia�tradicional. Aquesta havia fra- niques i resultats de les cièn-
cies biològiques. Una terce-
cassat en la seva tasca d'aconseguir estatus científic dins les ciències de la na- ra "des de dins", nascuda de
les pròpies tensions metodolo-
turalesa, fet que es devia principalment a les limitacions imposades pel seu gicoconceptuals viscudes per
objecte (consciència) i mètode (introspecció). Ni l'estructuralisme, sumit en la psicologia dins l'esquema
mentalista. De totes tres Wat-
un caos d'opinions contràries, ni el mateix funcionalisme havien aconseguit son va rebre influències direc-
tes.
d'assolir respectabilitat científica.
En el seu manifest, Watson esbossa un programa de psicologia, que�la�redueix

a�ciència�de�la�conducta,�prescindeix�de�la�consciència�i�la�introspecció,�té
uns�mètodes�estrictament�experimentals,�i�la�seva�meta�és�predir�i�contro-
lar. Redueix l'explicació de la conducta a connexions E-R, i no estableix cap
línia divisòria entre comportament animal i humà al llarg de l'escala filogenè-
tica, hipòtesi continuista que després va abandonar. Era, a més, una ciència
pràctica, arrelada en la vida i útil per a la societat.
Watson presenta exemples que demostren les possibilitats del nou mètode Lectura complementària
conductista en el camp de la psicologia humana, però evita de pronunciar-se
Si voleu fer una lectura del
pel que fa al problema metafísic de la consciència. L'última nota del text con- manifest conductista el tro-
té el germen de la teoria motriu del pensament, concebut com a moviment bareu comentat en l'obra se-
güent:
muscular i, per tant, accessible al mètode experimental. A.�Pérez-Garrido;�F.�Torto-
sa(1993). "La psicología tal
como la vé John B. Watson".
"Era pragmàtica en el sentit que insistia en el fet que l'objecte d'estudi propi de la psico-
A: E. Quiñones; F. Tortosa; H.
logia no era la ment, sinó la conducta. Era naturalista perquè procedia directament de la
Fuster (dir.). Historia de la Psi-
psicologia animal. Era positivista perquè no va admetre d'estudiar res que no es pogués
cología. Textos y Comentari-
observar i verificar a partir de la conducta oberta. En síntesi, Watson dotava la psicologia
os. Madrid: Tecnos.
d'una teoria i una metodologia que satisfeien els requisits exigibles en aquella època per a
convertir un cos de coneixements en una ciència. A més, el conductisme satisfeia també
els requisits contemporanis per als usos de la ciència. És a dir: la predicció i el control
dels fenòmens naturals (en aquest cas, la conducta humana) amb vista a l'eficàcia, l'ordre
i el progrés"
K. Buckley (1989). Mechanical man. John B. Watson and the beginnings of behaviorism. Nova
York: Guilford Press.
Watson va ajudar a reestructurar el marc de referència de la investigació

psicològica des dels pressupòsits científics dominants. Ofereix una teo-
ria, una metodologia i fins i tot una (psico)tecnologia que satisfeien els
requisits vigents per tal d'assolir l'estatus de ciència. Aquests trets defi-
neixen aquest conductisme metodològic que identifica la seva primera
etapa, diferent del conductisme metafísic, que nega.
5.3. El desenvolupament de la proposta conductista
Cap al 1914, influït per Yerkes i especialment per Lashley, Watson va començar
a interessar-se pels reflexos condicionats. Després de llegir Pavlov i Bechterev,
es va dedicar a explorar la utilitat de l'esmentada tècnica. D'aquesta manera,
durant 1915, es dedicaria a experimentar en humans amb diferents tipus de
condicionament. Això el va portar a la conclusió que el condicionament es
podria convertir en una metodologia totalment objectiva per a l'estudi de la
conducta humana i explicatiu del procés de formació d'hàbits.
Els experiments fets en aquest camp i les especulacions teòriques derivades

d'ells es van fer públics aviat, en el discurs presidencial de Watson (24 Con-
venció anual de l'APA, Chicago 1915), que marca l'inici de la utilització siste-
màtica del condicionament clàssic per part de Watson.
Com que s'havia rebutjat la introspecció era necessari d'oferir un nou

mètode per a la psicologia, i aquest va ser el condicionament, tècnica
objectiva i experimental que obria un nou món. Aquest mètode va anar
ocupant un lloc cada vegada més central en el seu sistema. El reflex con-
dicionat no solament es va arribar a convertir en procediment d'obtenir
dades, sinó en instrument mitjançant el qual es podien explicar con-
ductes i modificar-les. Fins i tot va estendre les idees del condiciona-
ment a la comprensió i explicació dels trastorns mentals i l'emoció. El
principi del control, com a objectiu teòric de la psicologia, començava
a assolir importància en el seu pensament.
El seu concepte de malaltia mental intenta d'integrar dins el seu sistema els
problemes que estudia la psicopatologia i obrir aquest camp nou a l'acció dels
"científics de la conducta". La� tesi� bàsica� és� que� la� "malaltia� mental"� és
un� conflicte� entre� diferents� sistemes� de� reacció� –innats� i/o� adquirits–,� i
els�símptomes�externs�són�conductes�desajustades�adquirides. La "malaltia
mental" és un trastorn que es pot explicar, descriure's i atallar-se "en termes
conductuales", de "pertorbacions de l'hàbit". El condicionament no solament
és responsable de l'establiment dels reflexos condicionats motors i viscerals
(emocionals), sinó que permet d'explicar també els símptomes emocionals que
caracteritzen la "malaltia mental", i fins i tot obre la porta a un nou concepte
de terapèutica.
Carta de Watson a Meyer
En una carta de l'1 de juny de 1916, Watson deia a Meyer: "Espero que comprenguis que
no m'intento posar dins els teus dominis. Jo tinc una teoria de la psicopatologia i intento
desenvolupar-la en un sistema. A manera de temptativa, intent això primer en un camp
i després en un altre. Aquest és el meu únic interès. Tan aviat com trobi que el sistema
pot ser elaborat en el camp de la psicopatologia, el meu interès es vincularà als homes
que treballen en aquest camp, en lloc de vincular-se al tema mateix."
Fins llavors va estar convençut que les lleis de la conducta es po-

dien aplicar amb el mateix èxit a humans i infrahumans, defensant
l'equipotencialitat de les lleis de l'aprenentatge; però, després d'iniciar el
seu programa experimental amb nens, va començar a qüestionar aques-
tes afirmacions. En canviar la seva perspectiva respecte de la continuïtat
de les espècies, va modificar també la seva posició davant el problema
"herència-criança". Fins als anys vint, la seva posició contenia elements
nativistes, després va afirmar que la major part de la conducta humana
s'aprèn, assenyalant que la noció de l'heretabilitat dels instints era in-
necessària a l'hora d'explicar el comportament.
Fins fa uns pocs anys s'acceptava habitualment que sense cap excepció, Wat-
son havia defensat la continuïtat de les espècies al llarg de tota la seva carrera:
"Els instints humans determinen en gran mesura la nostra elecció de companys, ocupa-
cions, i els nostres plaers"
J.B. Watson (1912). "Instinctive activity in animals. Some recent experiments and obser-
vations". Harper's Monthly Magazine (núm. 124, pàg. 376-382).
Això no obstant, a mitjan anys vint afirmava el següent:
"(...) els estudis animals ens han ensenyat (...) com és d'insegur el fet de generalitzar sobre
les bases d'estudis amb animals infrahumans en allò que fa referència a l'equipament no
après de l'home."
J.B. Watson (1924). Behaviorism. Nova York: People's Institute (2a. ed. Nova York: Norton,
1925).
No va rebutjar Darwin; el que pensava era que l'evolució havia progressat de Citació
tal manera que les generalitzacions entre éssers humans i altres animals podia
"El fet que [l'ésser humà de
ser injustificada. L'èmfasi de la dimensió pràctica de la psicologia, que sinto- 1927] hagi tingut una histò-
nitzava millor amb una idea totalment mal·leable d'organisme, i el descrèdit ria evolucionista no constitu-
eix cap prova que hagi de tenir
del lamarckisme per part de la moderna genètica, van contribuir al fet que instints com el tronc des del
qual ha saltat."
renunciés a les seves creences inicials. J.B. Watson (1927). "The be-
haviorist looks at instincts".
Harper's Monthly Magazine
(núm. 155, pàg. 228-235).
Cap al final de la seva vida acadèmica accentua l'aplicabilitat de la me-

todologia conductista a problemes relacionats amb la conducta huma-
na. Per mitjà de l'experiment i l'observació es pot arribar a formular lleis
que permetin de predir com s'ajustaria un individu, o un grup, a les di-
verses situacions que se li podien plantejar al llarg de les seves vides. Es
pot arribar a planificar un autèntic control social des de principis con-
ductistes.
Citació
És fonamental que la psicologia arribi a "establir lleis o principis per tal d'aconseguir el
control de l'acció humana de tal manera que pogués arribar a ajudar la societat organit-
zada en la seva empresa de prevenir errors en els seus ajustaments (...) la psicologia hau-
ria de ser capaç de guiar la societat en les formes en què pot modificar l'ambient per a
facilitar la forma d'actuar dels grups o els individus; o quan l'entorn no es pot modificar,
hauria de mostrar com es pot modelar l'individu (forçar-lo a afegir hàbits nous) per tal
d'adaptar-se a l'entorn"
J.B. Watson (1917). "An attempted formulation of the scope of behavior psychology".
Psychological Review (núm. 24, pàg. 329-352).
En consonància amb l'ideal progressista, considera que la societat, per mitjà Citació
d'una educació planificada, és la principal beneficiària de la tasca del conduc-
"Si la societat determina que
tista. La tasca del laboratori i de l'aula és descobrir allò que un individu pot és desitjable una determinada
fer de manera natural i què se li pot ensenyar i, una vegada descobert, desen- línia de conducta, el psicòleg
hauria de ser capaç de dispo-
volupar mètodes que el portin a actuar en termes d'allò que la societat pugui sar la situació o els factors per-
què, amb alguna certesa, por-
exigir. El va dotar, així, de legitimitat científica un sentiment molt estès entre tessin l'individu de la manera
més ràpida i més econòmica a
reformadors socials i educadors, l'escola podia assumir funcions de socialitza- poder executar aquesta tasca."
ció abans assumides per la família. J.B. Watson (1917). "Practi-
cal and theoretical problems
in instinct and habits". A:
La concreció de la psicologia en el Watson de 1919 H.S. Jennings; J.B. Watson; A.
Meyer; W.I.Thomas. Suggesti-
"(...) la psicologia és aquella divisió de la ciència natural que pren l'activitat humana i la ons of modern science concer-
conducta com objecte d'estudi. Intenta de formular per mitjà de l'observació sistemàtica i ning education. Nova York: Mc-
l'experimentació les lleis i principis que subjeuen a les reaccions humanes (...). Amb vista Millan.
a formular lleis d'aquest tipus hem d'estudiar l'home en acció –els seus ajustaments a les
situacions quotidianes de la vida, i a les inusuals que hagi d'afrontar. Quan s'hagi treballat
prou en això, els principis obtinguts permetran dues generalitzacions: (1) predir l'activitat
humana amb un nivell raonable de certesa i (2) un resultat igualment important que
es desprèn del nostre estudi psicològic és la nostra formulació de lleis i principis per les
quals les accions dels homes poden ser controlades per la societat organitzada (...) "
J.B. Watson (1919). Psychology from the Standpoint of Behaviorist. Philadelphia: J.B. Lippin-
cott.
A partir de 1917, malgrat el seu interval militar penós (de l'agost de 1917 fins
al novembre de 1918) comencen a aparèixer treballs de psicologia genètica,
amb una metodologia geneticolongitudinal. Aquest enfocament li va perme-
tre d'establir un catàleg de respostes en el nen, i també el procés de desenvo-
lupament durant el primer any de vida, marc en el qual desenvoluparia la seva
teoria emocional.
Els treballs de Watson sobre les emocions
Watson classifica les reaccions emocionals en tres� tipus� bàsics:� por,� ira� i� amor –em-
pra el terme amor en el mateix sentit en què Freud fa servir sexe. Lliga cada tipus a
sèries d'estímuls molt concretes: por (a sorolls forts o pèrdua de sustentació), ira (a
l'obstaculització o restricció dels moviments corporals) i amor (a l'acaronament i estimu-

lació de zones erògenes). Tot i que no està segur que aquests tres tipus de resposta emo-
cional siguin els únics de base hereditària, sí que ho està del fet que "(...) constitueixen
el nucli del qual procedeixen tota les futures reaccions emocionals".
J.B. Watson (1925). Behaviorism. Nova York: Norton (2a. ed.).
Sosté que la tan complexa conducta�emocional�de�l'adult�està�constituïda�per�cade-

nes�d'hàbits�i�converteix�el�condicionament�de�les�respostes�emocionals�en�el�nu-
cli�de�la�seva�proposta�sobre�l'adquisició�i�modificació�de�respostes�i�hàbits. Mitjan-
çant l'acció dels factors ambientals, les situacions que originalment no provocaven una
resposta emocional, ho faran a partir d'un moment determinat a causa de la influència
d'hàbits o a la substitució d'estímuls:
"La vida emocional creix i es desenvolupa com els altres equips d'hàbits".
J.B. Watson (1925). Behaviorism. Nova York: Norton (2a. ed.).
Els estímuls incondicionats, amb les seves respostes incondicionades relativament sim-
ples, són els nostres punts de partida per a l'establiment de les complicades pautes d'hàbits
condicionats que més tard denominem emocions.
Una vegada llicenciat, va reprendre els seus projectes en el laboratori, i va co-

mençar a redactar el seu manual conductista. És el seu primer intent d'oferir
una visió global de la psicologia des de la seva òptica. Ofereix una aproxima-
ció sistemàtica a l'estudi dels hàbits, les emocions, els reflexos, els instints,
la personalitat i les seves alteracions, l'aprenentatge i, fins i tot, la psicologia
del treball. Explicita clarament la connexió entre el desenvolupament de la
psicologia com a ciència i els seus usos com a tecnologia. La investigació ha
d'estar lligada a les seves aplicacions. Watson esperava que el seu èmfasi sobre
la tècnica atragués estudiants i afavorís l'expansió de la professió.
Aquell mateix any va desenvolupar el tan mitificat i injuriat experiment sobre

condicionament d'una resposta emocional de temor en un nadó d'onze mesos,
l'anomenat "cas Albert3". L'experiment, entre altres coses, posava en pràctica
la seva teoria de les emocions formulada tot just dos anys abans.
(3)
El cas del ''petit Albert''
El petit Albert amb Watson
Com que els patrons bàsics de resposta emocional són pocs "hi ha d'haver algun mèto-
de simple per mitjà del qual el rang d'estímuls que pot elicitar aquestes emocions i els
seus compostos es pugui incrementar considerablement. D'una altra manera no es po-
dria explicar la complexitat observable en la resposta adulta". La descripció d'aquest mè-
tode (el condicionament de respostes emocionals) es divideix en quatre etapes: 1) Esta-
bliment d'una resposta emocional condicionada de temor a una rata blanca. 2) Verifica-
ció de l'existència de transferència a altres objectes. 3) Anàlisi de l'efecte que té el temps
sobre aquestes respostes emocionals condicionades. 4) Descobrir com es pot aconseguir
la "ruptura del vincle" o la supressió de les respostes emocionals condicionades. "(...) la
majoria de les fòbies són en realitat respostes emocionals condicionades directament o
per generalització (...). Les alteracions emocionals no es poden retrotreure exclusivament
al sexe. El procés ha de seguir almenys tres línies col·laterals –fins al conjunt de respos-
tes condicionades i generalitzades en els tres tipus d'emocions humanes fonamentals,
adquirides durant la infantesa i la primera joventut".
J.B. Watson; R. Rayner (1920). "Conditioned emotional reactions". Journal of Experimental

Psychology (núm. 3, pàg. 1-14).
El treball experimental va començar amb un nadó de nou mesos, l'Albert. Se li van pre-
sentar, sobtadament, i sense cap preparació, una sèrie d'objectes i animals, com una rata
blanca, un conill, un gos, una mona, màscares amb i sense cabells, un paquet de cotó
desfet i paper cremat. En cap cas, la reacció va ser de por o ansietat, sinó més aviat de
manipulació i joc. Això no obstant, es va constatar que es podia induir una reacció de
por, natural no condicionada, presentant sons intensos fora de la vista del nadó. Després
d'un període de dos mesos a fi de no provocar reaccions desadaptatives, el nadó va tornar
al laboratori, sense manifestar reaccions de sobresalt. Una vegada allà, li van apropar una
rata blanca, quan el nadó la va veure va pretendre d'agafar-la, moment en el qual es va
presentar el soroll, el nen va retirar la mà i va caure cap endavant; es van fer diversos
assajos cada vegada que anava a tocar la rata, fins que es va provocar una resposta intensa
de sobresalt i plor. Després d'una setmana, a fi de no pertorbar el nen, en una nova sessió
es van fer nous assajos experimentals (presentació simultània de rata i soroll), amb assa-
jos de prova (rata només) per tal de veure la reacció, fins que finalment la sola presència
de l'animal provocava la resposta de temor (plor i evitació o fugida). Transcorreguts cinc
dies, es va comprovar que la resposta de temor davant la rata s'havia transferit a altres
situacions o objectes (per exemple, un conill, un gos, una mona, màscares amb i sense
cabells, un paquet de cotó desfet i paper cremat). Recordeu que, inicialment, no mani-
festava temor davant la rata, però després de la presentació contigua d'aquesta amb un
soroll intens (que sí que provocava una reacció natural de temor) el nadó va aprendre a
unir ambdós fenòmens, oferint la reacció de sobresalt, plor i evitació (resposta de por)
davant un estímul que abans no la provocava (la rata), i això en un procés que va neces-
sitar pocs intents. Aquesta resposta de temor condicionada a la rata, es va generalitzar
a altres animals i objectes sense haver-hi cap aprenentatge, si bé la intensitat no va ser
la mateixa en tots els casos.
El 1920, quan, com diu Watson, "el meu treball sobre la infantesa estava en ple
apogeu" va ocórrer l'incident penós del seu divorci, que el va obligar a renun-
ciar a la seva vida universitària. El món de l'empresa l'acolliria gustosament, i
es va convertir allà en punt de referència obligat per a molts de professionals.
Immediatament després del seu divorci amb Mary Ickes, es va tornar a casar
amb Rosalie Rayner (el 31 de desembre de 1920), amb la qual tindria dos fills,
Bill i Jimmy.
5.3.1. Divulgació i vulgarització d'una proposta científica
Durant les dues dècades següents, Watson va dedicar bona part dels seus esfor-
ços a fer arribar les creences conductistes a una audiència de masses. Va incre-
mentar la seva producció de divulgació, i va fer servir àmpliament les emissi-
ons de ràdio. En�una�planificada�campanya�de�màrqueting�propi�es�va�ar-
ribar�a�convertir,�per�al�gran�públic,�en�portaveu�de�la�professió�i�la�cièn-
cia�psicològica,�com�a�especialista�en�temes�que�anaven�des�de�la�criança
a�l'economia. Dissenyava els seus escrits fent servir estratègies similars a les
emprades a les campanyes publicitàries, més que per a informar per persuadir.
Behaviorism, de 1924, va ser l'última versió global del seu sistema. El primer Propòsit del conductisme
capítol contraposa la nova teoria conductista a la vella de la consciència, ac-
"El conductisme (...) es pro-
centuant la dimensió tecnològica i obrint el moviment cap a la planificació posava el següent: aplicar
social. La major part del segon capítol la dedica al mètode de condicionament, a l'estudi experimental de
l'home els mateixos procedi-
i insisteix a dur a terme l'observació i l'experimentació en la vida real, i no so- ments i el mateix llenguatge
descriptiu que molts investiga-
lament en l'estret i artificial àmbit del laboratori. En els dos capítols següents dors havien emprat amb èxit
durant llargs anys en l'examen
descriu la fisiologia del cos. El cinquè i el sisè contenen una postura radical d'animals inferiors a l'home.
sobre els instints humans, des d'una posició ara ambientalista i antiheredita- Crèiem llavors, com creiem
encara, que l'home és un ani-
rista. En els dedicats a les emocions inclou els seus experiments sobre emoci- mal diferent dels altres única-
ment en la manera de com-
ons infantils i la seva condicionabilitat. La formació d'hàbits i la psicologia de portar-se".
l'aprenentatge ocupen el capítol novè. En el desè i onzè exposa la seva teoria J.B.�Watson (1925). Behavio-
rism. Nova York: Norton (2a.
del pensament; dedica l'últim a la personalitat. ed.).
Un bon exemple d'aquest intent d'arribar a tot arreu, i fins i tot d'escandalitzar,
és el seu reeixit Psychological Care of Infant and Child, un autèntic best-seller.
"No més nens, sinó nens més ben educats". Watson dedicava el llibre "a la primera mare
capaç de criar un nen feliç". La tesi central del llibre era que "la paternitat és una ciència" i
que, com a tal, s'ha d'aprendre. Els pares tenen a les seves mans una gran responsabilitat,
la seva principal missió consisteix a actuar com a experimentadors ensinistrats capaços
de fer rigoroses normes científiques per a la criança i educació dels nens, i per a això
necessitaven una guia, i aquella guia era el llibre. "(...) hem intentat d'esbossar en els
capítols precedents un nen tan lliure com fos possible de sensibleries cap a la gent i
que, gairebé des del naixement, fos relativament independent de la situació familiar.
Naturalment li hem hagut de donar els costums habituals i construir-hi determinades
convencions, i també atorgar-li una rutina personal diària. (...) Abans de res, hem intentat
de crear un nen resolutor de problemes".
J.B. Watson; R. Rayner (1928). The Psychological Care of the Infant and Child. Nova York:
Norton.
Els seus últims escrits rebutgen taxativament qualsevol�referència�a�la

consciència o els estats mentals en la descripció científica de la conduc-
ta, i�la�utilització�de�la�introspecció com a mètode d'experiència cien-
tífica sobre la conducta dels altres. Aquesta obra reflecteix amb acritud
el seu criticadíssim conductisme metafísic, la seva negació sistemàtica
de l'existència de qualsevol concepte mental, cosa que, de fet, situava
Watson dins el camp d'un monisme materialista.
El seu radical�ambientalisme�el�portaria�a�reclamar�que�l'ésser�humà
és�un�"producte�manufacturat�per�la�societat", per mitjà de diversos
agents; ja que tots els individus tenen les mateixes respostes embriolò-
giques, no�hi�ha�diferències�hereditàries, i per això les diferències que
s'aprecien entre adults es puguin i s'hagin d'explicar com a conseqüèn-
cia de les influències sofertes al llarg del cicle vital, i especialment a les
rebudes durant els formatius primers anys, quan s'aprenen la major part
dels hàbits –verbalizats (conscients) els uns i sense verbalizar (inconsci-
ents) els altres–, aprenentatge –formació d'hàbits– que explica recorrent
als mètodes del condicionament de respostes glandulars i motòriques i
que seria el procés que explicaria qualsevol modificació del comporta-
ment esdevinguda després del naixement –queda lluny i abandonada la
seva teoria inicial de l'instint, rebutjada en bona mesura per influència
dels treballs de Kuo i Bernard.
En síntesi, una gran part de les idees generals, i fins i tot de les particulars, de A la mort de Watson
la seva doctrina disten molt de ser originals, i la història del moviment con-
En l'obituari de Watson apare-
ductista va precedir en gran part la seva aparició en l'escena psicològica. La gut el 26 de setembre de 1958
pretesa revolució watsoniana no va ser sinó un aspecte més de l'evolució de al New York Times, es ressal-
ta justament aquest punt de
la psicologia científica per a separar-se de l'especulació, filosòfica o psicològi- la seva trajectòria intel·lectual,
"el Dr. Watson va desenvolu-
ca, i per a definir un rol en una societat necessitada de serveis especialitzats. par una 'psicologia de la con-
ducta' basada en la teoria que
Malgrat aquesta constatació, és indubtable que Watson va definir una aproxi- a l'ésser humà se li podia, i de
mació, la va modelar i va encunyar la seva terminologia, per la qual cosa se fet així es feia, ensenyar pràc-
ticament qualsevol cosa, que
li ha de reconèixer un paper rellevant en la cristal·lització de tot un cúmul la personalitat i els hàbits "s'hi
podien construir per condici-
d'idees argumentades en unes condicions científiques i socials molt peculiars. onament". Aquesta és la imat-
La psicologia introspectiva contra la que lluitava estava ja mortalment ferida ge parodiada i fàcilment criti-
cable i criticada que més habi-
en l'hostil entorn del pragmatisme nord-americà, fins i tot la dimensió tecno- tualment apareix en la literatu-
ra, i que oblida que només re-
lògica que comportava i oferia era una més entre diverses propostes. Però en flecteix una part minúscula de
l'obra d'aquest autor.
aquell ferment va exercir el paper d'un potent catalitzador.
6. La psicologia de la Gestalt
Juan�Carlos�Pastor,�Francisco�Tortosa,�Cristina�Civera
La psicologia� de� la� Gestalt és un corrent de pensament dins la psicologia

moderna, que va sorgir a Alemanya al final del segle XIX i principi del segle
XX, en els anys en els quals la psicologia científica es començava a desenvolu-
par com a disciplina des del punt de vista teòric, metodològic i institucional.
Va viure la seva època de major esplendor als anys vint i principis dels anys
trenta, fins a l'arribada al poder del nacionalsocialisme el 1933. A partir de
llavors es produirien importants canvis socials i polítics que desembocarien
en la Segona Guerra Mundial, i que també van afectar, com és lògic, el món
acadèmic i científic.
Els historiadors la qualifiquen d'"Escola�de�Psicologia", volent indicar amb

això que es tracta d'una doctrina sistemàtica i unificada, i per això la incloem
en aquest mòdul. En efecte, els seus principals representants van treballar a
l'Institut de Psicologia de la Universitat de Berlín, que en aquests anys es va
arribar a convertir en el centre més gran i més productiu d'investigació psico-
lògica en tot el món. Els treballs experimentals que es feien allà es van desen-
volupar d'acord amb un conjunt de pressupòsits teòrics i metodològics com-
partits, fet que confereix a les seves idees i procediments cohesió i coherència.
Aquesta peculiaritat intel·lectual, unida als estrets vincles personals i institu-
cionals entre els seus principals representants, han fet que rebi habitualment
en la història de la psicologia moderna aquest apel·latiu.
Els seus punts de vista eren, a més, plicables a la totalitat dels fenòmens psi-
cològics, i fins i tot en ocasions es revelarien útils en certs àmbits aplicats de la
psicologia, i van ser difosos i defensats amb vehemència pels seus proponents
principals. En una disciplina plural, com és la psicologia, la Gestalt va pug-
nar així per convertir-se en el corrent dominant entre les diverses propostes
que hi havia en la primera meitat del segle XX, va plantejar interpretacions
alternatives a les de la psicologia alemanya del moment, i també a les de les
principals escoles nord-americanes com l'estructuralisme, el funcionalisme o
el conductisme.
Possibles accepcions de la paraula gestalt
'Forma', 'figura', 'aspecte', 'semblant', 'cos', 'configuració', 'complexió', 'estatura', 'talla',

cossatge, 'port' (manera de portar el cos), 'mida', 'persona', 'personatge', 'fantasma', 'visió',
'guisa', etc.
Possibles accepcions del verb gestalten
El verb alemany gestalten és un verb transitiu que significa 'formar', 'donar forma, cos
o faiçó a', 'estructurar', 'crear', 'traçar', 'delinear', 'esculpir', 'configurar', 'informar', 'desen-
volupar', 'realitzar', 'organitzar', 'confeccionar', 'redactar'; o reflexiu, i aleshores significa
'formar-se', 'prendre forma, cos o faiçó', 'perfilar-se', 'configurar-se', 'informar-se', 'desen-
volupar-se', 'forjar-se', 'resultar', 'redundar', 'tornar-se', 'canviar-se o transformar-se', 'can-
viar de forma o aspecte', 'prendre o presentar-se sota un aspecte', etc. El terme gestalten
també es fa servir com a plural de la paraula gestalt.
La psicologia de la Gestalt va ser, en qualsevol cas, un corrent essencialment

germànic, i el signe més inequívoc és el seu propi nom. Gestalt (i el seu plu-
ral Gestalten) és un vocable alemany que no té traducció literal al català. En
molts manuals i llibres de psicologia el trobem traduït com a forma, encara
que el terme no acaba de ser del tot fidel a l'accepció original, ja que la paraula
"Gestalt" també es podria traduir com figura, conformació, configuració, faiçó,
estructura, creació.
Més específicament, la gestalt seria el producte d'una organització no casual,

i l'esmentada organització el procés que hi condueix. Per a no complicar en
excés les coses podríem dir que gestalt seria al cap i a la fi: 1) la forma o figura
d'una cosa, 2)�la manera en la qual està conformada o configurada en el sentit
de col·locació o distribució de les seves parts, i 3) l'estructura o aparença resul-
tant de l'esmentada conformació. Així, podríem parlar de la gestalt d'alguna
cosa o d'algú, i dir que és arrodonida o circular, esvelta o prima, o referir-nos
amb això a la manera en la qual ha estat confeccionat o disposat.
En qualsevol cas, i independentment de l'ús que les paraules puguin tenir avui
en el llenguatge quotidià, no hauríem d'oblidar que conceptes com el de ges-
talt eren aplicats com a noves categories psicològiques per filòsofs i psicòlegs
germanoparlants del final del segle XIX i principi del segle XX. Per això, el
concepte s'ha de considerar en el seu context històric i s'anirà aclarint a me-
sura que entrem en matèria.
Fora d'això, la psicologia de la Gestalt és una psicologia científica, que

s'ocupa de l'estudi de la consciència humana amb mètodes experimen-
tals. Per als gestàltics, com per als primers psicòlegs moderns, l'objecte
d'estudi de la psicologia el constitueix l'experiència, els processos men-
tals, els esdeveniments conscients.
Davant una realitat que és física i objectiva, interessa l'experiència o vivèn-

cia de l'esmentada realitat per part del subjecte, que és psíquica i subjectiva.
Ara bé, les peculiaritats de la psicologia de la Gestalt rauen justament en els
seus plantejaments sobre la naturalesa d'aquesta experiència conscient, i sobre
la manera d'estudiar-la. El primer tipus de consideracions ens remeten al seu
plantejament teòric; el segon al seu plantejament metodològic. Amb finalitats
didàctiques, estructurarem la nostra exposició en aquests dos apartats.
6.1. Plantejament teòric
La psicologia científica del final del segle XIX i principi del xx planteja- La psicologia com a
va la nostra vida mental com quelcom susceptible d'anàlisi experimental. ciència de fenòmens
L'esmentada anàlisi tendia a l'elementalisme, és a dir, al reconeixement de Els gestàltics conceben la psi-
l'existència d'elements subjectius (sensacions i sentiments), que, combinats cologia com a ciència de "fe-
nòmens", però no en el sentit
entre si d'acord amb certs principis organitzatius, originaven estats mentals kantià del terme com l'oposat
al noümen o cosa en si, sinó
complexos, i configuraven una determinada estructura mental. Així, es feia en el sentit husserlià, més prò-
xim a la paraula grega phai-
patent, per exemple, en la psicofísica d'Ernst H. Weber i Gustav Th. Fechner, nómenon: allò que apareix, el
o en la psicologia fisiològica de Wilhelm Wundt. En aquests casos, l'anàlisi que es mostra, que consisteix
precisament en aquest mos-
empírica en psicologia partia de sensacions o qualitats sensorials individuals trar-se i a fer-ho amb els trets,
atributs o aspectes essenci-
i aïllades, i les considerava en relació funcional amb l'estímul que les desen- als amb els que es mostra. En
cadena. el nostre saber, les coses han
d'estat considerades en la se-
va configuració i presència ori-
ginal, que és el que defineix el
seu sentit precís, essencial i ori-
La�psicologia�de�la�Gestalt, en canvi, planteja l'estudi de "fenòmens ginal i el que capta i revela la
consciència.
mentals" no susceptibles d'anàlisi, i considera que la seva naturalesa és
essencialment� unitària� i� global. Com a tals estan configurats d'una
manera específica, que no és possible descompondre sense desvirtuar-la,
ja que constitueix un tret o aspecte essencial amb el qual es mostra.
L'experiència conscient és doncs "experiència fenomènica", i com a tal
ha de ser considerada globalment, en lloc d'intentar d'articular-la o de
classificar-la d'alguna manera.
Aquesta idea queda reflectida en el seu principi teòric bàsic: el principi�de�to-

talitat, que dóna a entendre que el fonament primari de la nostra experiència
no el constitueixen els elements individuals, sinó al revés: cada part indivi-
dual depèn del que és la Gestalt, i les seves qualitats estan determinades per
l'estructura en la qual s'integren.
Un exemple il·lustratiu
La idea o principi bàsic de la Gestalt sol ser condensada en un lema,
utilitzat habitualment com a divisa de l'Escola: "El�tot�és�més�que�la Com a exemple, ens podríem
imaginar veient la retransmis-
mera�suma�de�les�parts,�i�anterior�a�aquestes". sió d'un partit de bàsquet. So-
lament hauríem de constatar
que baixet que ens sembla el
base quan es mou amb agili-
tat per la pista distribuint el joc
Si tractem d'aclarir la idea, imaginem com a analogia un joc de construcció
als seus companys més alts,
qualsevol. Aquest es compon de peces que poden estar combinades i recombi- i que alt es torna (o es veu)
quan és entrevistat pel locutor
nades de múltiples maneres. Una mateixa construcció es pot fer amb diferents quan finalitza el partit, el qual
fins i tot ha d'aixecar el braç
peces, i les mateixes peces es poden utilitzar per a fer diferents construccions. per tal d'apropar-li el micrò-
La construcció és en certa manera independent de les peces, atès que aques- fon a la boca. Per la mateixa
regla de tres, reconeixem algú
tes es poden substituir sense alterar la construcció final; fins i tot quan falten després de molt temps sense
veure'l perquè, subordinem els
peces o està mal edificada probablement encara es pot identificar. Les peces canvis lògics i "elementals", i
són només parts d'una construcció final, i se subordinen a aquesta a partir de l'identifiquem com a posseïdor
d'una gestalt que ens és famili-
la funció o el paper que hi exerceixen. Podríem dir que la nostra experiència ar.
està integrada per construccions (gestalten); el treball de construcció és anteri-

or a l'experiència i es fa per algun tipus de procés psicològic que opera per a
produir la unitat.
En el context psicològic, el concepte gestalt feia referència justament

a l'estructura inherent o organització immanent que tenen els fenò-
mens que integren la nostra experiència conscient, i que fa de cada un
d'aquests un tot unitari i no una mera combinació d'elements. Per això
la forma apropiada de comprendre allò que és mental no és mitjançant
l'anàlisi i síntesi de components, ja que la pròpia naturalesa d'allò que
és mental exigeix que cada component sigui considerat com a part in-
tegrant d'un sistema dinàmic de relacions, i d'acord amb el tot en què
s'integra.
6.2. Plantejament metodològic
El plantejament metodològic dels gestàltics concorda amb les seves premis- Un altre exemple
ses teòriques. Davant la investigació psicològica dominant, la psicologia de la il·lustratiu
Gestalt admetia la possibilitat d'investigació empírica i experimentació psico- Des del punt de vista del pro-
lògica, però no mitjançant un procediment analític, sinó mitjançant la des- cediment, podríem dir que
al psicòleg de la Gestalt no
cripció de fenòmens mentals i el control de les condicions objectives i subjec- l'interessa de saber, com al
psicòleg analític, els quilos
tives en les quals aquests es produeixen. que ha de tenir algú per tal
de ser percebut com a més o
menys gras, sinó les condici-
ons subjectives i objectives en
Diguem que explicar la vida anímica encaixant idees, pensaments i sen- les quals algú serà percebut
com a gras o prim, conscients
timents a tall de peces d'un mosaic, redueix la psicologia a una mecàni- de que més enllà dels quilos,
el pes és un atribut relatiu que
ca de construcció amb la qual els gestàltics no se senten identificats en depèn de la situació i de l'estat
de l'observador.
absolut. La realitat psíquica és unitària i, per tant, únicament compren-
sible si se l'enfoca en el seu conjunt estructural; un procediment mera-
ment analític seria incorrecte i insuficient per a ells: la manera correcta
d'actuar no és demostrant com els elements es combinen en el tot, sinó
més aviat com s'hi subordinen.
La investigació psicològica es basa per això en allò que s'anomena anàli-

si� fenomenològic� experimental, en què el punt de partida són fenòmens
(gestalten), i no elements sensorials aïllats. L'estudi ha de partir de l'objecte
d'experiència en la seva configuració i presència actual i global, sense defor-
mar-lo ni descompondre'l, ja que com a tal té un sentit precís i essencial, en-
cara que combinant, això sí, la dimensió descriptiva amb l'experimentació ri-
gorosa i l'aplicació de les matemàtiques.
Fora d'això, la contrastació de les hipòtesis dels gestàltics es fonamenta en ex-

periments�amb�subjecte�únic, i consideren que un cas representatiu conté en
si tota la informació rellevant, cosa que identifiquem amb l'expressió n = 1.
Complementàriament, les condicions experimentals són dissenyades i dispo-
sades amb el major realisme, de manera que reprodueixin en la situació expe-

rimental l'experiència habitual del subjecte en les condicions reals de la seva
vida quotidiana. És el que s'anomena, experiment�biòtic.
Kurt Koffka, distingia la posició gestàltica de la mera introspecció, amb aques-

tes paraules sobre el mètode fenomenològic:
"En realitat, experimentació i observació han d'anar de la mà. Una bona descripció d'un
fenomen pot per si mateixa regular una quantitat de teories i indicar els trets definits que
una teoria veritable ha de tenir. Denominem aquesta classe d'observació fenomenologia,
paraula que té altres accepcions diferents que no s'han de confondre amb la nostra. Per
a nosaltres, fenomenologia significa una descripció de l'experiència directa tan natural i
plena com sigui possible. Als Estats Units, la paraula introspecció és l'única que es fa servir
per a allò que volem significar, però aquesta paraula té també un altre sentit molt diferent
i que es refereix a una classe especial de l'esmentada descripció, això és, la que analitza
l'experiència directa en sensacions o atributs, o altres instàncies últimes, sistemàtiques
encara que no experimentals."
K. Koffka (1935). Principios de Psicología de la Forma. Buenos Aires: Paidós (1953).
6.3. Les escoles de psicologia de la Gestalt
La Gestalt no és una teoria especulativa, sinó basada en resultats experimen-

tals. Els treballs experimentals van ser fets per grups d'investigació de dues
universitats centreuropees: la universitat de Graz i la universitat de Berlín. En
la història de la psicologia es coneixen com Escola de Graz o Escola Austríaca
i Escola de Berlín o Escola de Berlín-Frankfurt de Psicologia de la Gestalt.
6.3.1. L'Escola de Graz
Si comencem per la primera d'aquestes direm que les idees holistes i gestàlti- Lectura recomanada
ques es van començar a plantejar en la filosofia austríaca a mitjan segle XIX,
Per a una visió més deta-
però només van constituir un desenvolupament propi al final de segle, amb llada dels plantejaments
les investigacions experimentals que es van fer al laboratori de psicologia de d'ambdues escoles i les seves
diferències, i en general del
la Universitat de Graz. Aquestes es van fer sota la direcció d'Alexius�Meinong context i contribució històri-
ca de la psicologia de la Ges-
(1853-1920), qui va fundar l'esmentat laboratori el 1894 i el va dirigir des de
talt, recomanem la lectura de
1897 fins a la seva mort. l'obra següent:
J.C.�Pastor;�F.�Tortosa
(1998): "La evolución de la
El treball més emblemàtic de l'Escola de Graz, considerat per a molts com el psicología académica en Ale-
mania 1: la psicología de la
punt d'arrencada de la psicologia de la Gestalt, va ser el tractat Über Gestalt- Gestalt hasta 1933". A: F. Tor-
qualitäten ('Sobre les qualitats gestalt") publicat el 1890 per Christian von Eh- tosa (coord.). Una historia de
la psicología moderna. Madrid:
renfels (1859-1932) en què l'autor va desenvolupar la noció de qualitat gestalt McGrawHill.
(Gestaltqualität). Una qualitat� gestalt és un atribut de la nostra experiència
perceptiva, diferent dels seus restants atributs sensorials, que els estructura i
configura en un tot unificat i significatiu.
Tanmateix, en el treball d'Ehrenfels no havia quedat clara la seva pro-

cedència. Com que la qualitat gestalt no prové de l'objecte percebut, es
va obrir a Graz un debat sobre el seu origen. Es podien donar dues pos-
sibilitats teòriques, a saber, que la gestalt fos quelcom que ja ve donada,
o més aviat que fos quelcom que és aportat pel subjecte en l'experiència
perceptiva. Si fem servir l'exemple de la melodia4 apuntat pel mateix
Ehrenfels: 1) que la melodia com a tal ja vingui donada necessàriament
juntament amb els sons individuals que la integren; o 2) que més en-
llà dels sons individuals sigui necessària una activitat del subjecte per a
produir la melodia. Ehrenfels es va inclinar per la primera opció, i tam-
bé un dels seus alumnes, anomenat Max Wertheimer que anys més tard
es va convertir en un dels principals representants de l'Escola de Berlín.
Tanmateix, això li va comportar el fet d'enfrontar-se amb Meinong i
amb la resta de l'Escola de Graz.
(4)
La melodia com a qualitat gestalt
Ehrenfels va fer servir l'exemple d'una melodia com a mostra de quelcom que era diferent
de la mera suma dels sons que la integren i independent d'aquests. La melodia ve afegida
als tons i persisteix encara transportant la composició d'un to a un altre. Ehrenfels va
proposar justament els criteris de sobresumativitat i transponibilitat per tal d'exemplificar
i identificar Gestaltqualitäten.
En efecte, Meinong va proposar una teoria sobre l'origen de la gestalt més

identificada amb la segona opció, anomenada teoria�de�la�producció (Produk-
tionstheorie), en la qual en poques paraules considerava la qualitat gestalt com
el "producte" d'un acte perceptiu, d'una activitat psicològica (acte o funció)
d'organització i síntesi que confereix a l'experiència unitat i significació. Mal-
grat el seu nom, la Gestaltqualität es considerava una construcció artfactual de
la ment, més que una qualitat sensorial per se.
Carl Stumpf i la música
Molts gestàltics com l'esmentat Ehrenfels o Max Wertheimer tenien formació musical i
recorrien a aquest tipus d'exemples per tal d'il·lustrar les seves tesis. Entre tots ells mereix
una menció especial Carl Stumpf, precursor de l'escola berlinesa, que tocava el violí des
de l'edat de set anys, i va arribar després a dominar uns altres cinc instruments més.
Aquesta intensa i fructífera relació amb la música resulta clau per a entendre les seves
investigacions sobre psicologia del so que constitueixen una part essencial de la seva obra
i en certs aspectes anticipen algunes de les idees gestàltiques.
L'interès de Stumpf per la música el va portar a interessar-se per l'etnomusicologia, és

a dir, pel llenguatge i la música d'altres cultures. Per a tal fi va fundar el 1900 un arxiu
fonogràfic en el qual es col·leccionaven enregistraments fets per missioners i viatgers
d'una gran varietat de cants, estils musicals i dialectes natius de tot el món.
Al costat del treball de fonamentació teòrica, a l'Escola de Graz es va dur

a terme un important treball d'investigació experimental fet per l'equip de
col·laboradors de Meinong, en el qual destaquen, sobretot, les conegudes in-
vestigacions sobre les anomenades "il·lusions� opticogeomètriques" (geome-
trisch-optischen Täuschungen) i sobre l'"ambigüitat�de�gestalt" (Gestaltmehrdeu-
tigkeit). Rudolf Ameseder, Vittorio Benussi, Wilhelm M. Frankl, Eduard Marti-
nak, Ernst Mally, Franz Weber i Stephan Witasek són els noms dels principals
representants d'aquesta escola, l'activitat de la qual com a tal va cessar al vol-

tant de 1920. La mort de Witasek el 1915 i la de Meinong el 1920 juntament
amb la marxa de Benussi a Itàlia el 1923 després d'obtenir la seva pròpia càte-
dra a la Universitat de Pàdua van marcar pràcticament el final de l'Escola de
Graz. El focus d'atenció es va traslladar a Berlín, on la seva Escola de Psicologia
de la Gestalt amb prou feines acabava d'iniciar la seva època de més esplendor.
6.3.2. L'Escola de Berlín
Un plantejament alternatiu al de l'Escola de Graz, va ser elaborat per un grup

de joves investigadors alemanys en els laboratoris de psicologia experimental
de la universitats de Frankfurt i Berlín, i va ser conegut en la història de la
psicologia com a Escola de Berlín o Escola de Berlín-Frankfurt: el principal
centre d'activitats es va situar a Frankfurt al voltant del 1910, i es va desplaçar
després a Berlín els anys vint. Tots ells van ser estudiants o col·laboradors de
Carl�Stumpf�(1848-1936), fundador de l'Institut de Psicologia Experimental
de la Universitat de Berlín el 1900 i el seu director des de llavors fins al 1922.
Quan es va jubilar la direcció va passar al seu ajudant, Wolfgang Köhler, fins
al 1935, en què l'Institut va ser pràcticament desmantellat pels nazis.
Respecte al seu plantejament teòric, van rebutjar la concepció fonamental de C. Stumpf
l'Escola de Graz, segons la qual la gestalt es basa en processos d'elaboració sin-

tètics no sensorials, –implícita en la teoria de la producció– formulant un con-
cepte alternatiu de gestalt. En efecte, la concepció de l'Escola Austríaca sobre
l'origen de les gestalten plantejava un problema: el concepte de sensació con-
tinuava essent el punt de partida de la investigació psicològica, quan parado-
xalment, en l'experiència immediata l'element individual aïllat no "apareix"
com a tal, sinó més aviat "desapareix" per complet en les gestalten.
L'escola berlinesa va atacar l'argument de Graz i va defensar el caràcter

"primari" de la gestalt i el caràcter "secundari" de les qualitats sensorials
aïllades: la gestalt fenomènica ve donada de manera immediata, global i
unificada; les qualitats sensorials només apareixen posteriorment com a
resultat d'algun tipus d'abstracció o elaboració analítica de l'experiència.
Els seus representants van argumentar i es van ocupar de demostrar experi-

mentalment que les gestalten vénen donades com a tals i que, per tant, el punt
de partida de qualsevol investigació psicològica no havia de ser el component
(element), sinó la gestalt (configuració), no havia de ser la "sensació" sinó el
"fenomen". L'anomenat fenomen phi va ser el primer a donar suport a la seva
tesi. Per aquest començarem la nostra revisió per àrees, de les principals inves-
tigacions gestàltiques fins al 1933.
L'Institut Psicològic Berlinès
Stumpf va arribar a Berlín el 1894 recolzat pel propòsit de la Universitat de donar un

impuls definitiu a la nova psicologia que començava a despuntar com a disciplina cien-
tífica i experimental. La seva arribada va ser ratificada amb la creació d'un seminari i la
fundació d'un Institut Universitari de Psicologia Experimental. Amb això es va iniciar
una etapa en què la Universitat de Berlín i el seu Institut de Psicologia es van arribar a
convertir en un dels centres principals d'ensenyament i investigació psicològica a nivell
mundial, i punt de referència per als interessats en la nova ciència experimental. Encara
que els anys de més esplendor de l'Institut van arribar després, els fonaments i les bases
per a això van ser establerts en l'"era Stumpf", com en ocasions se l'ha denominat. El seu
treball científic, unit a una important tasca d'organització i direcció, van ser decisius per
a la consolidació de la nova ciència. L'"era Stumpf" representa, així, l'origen dels "daurats
anys vint" de l'Institut Berlinès i de l'impuls definitiu que des d'allà es va donar a la psi-
cologia moderna.
6.4. La psicologia de la Gestalt fins al 1933
6.4.1. Aparença i organització perceptives
Els experiments sobre l'anomenat fenomen phi5 van ser realitzats per Max Wert-
heimer a Frankfurt entre 1910 i 1912. Per a poder-lo dur a terme, Wertheimer
va poder comptar amb l'instrumental del laboratori de Frankfurt –per cortesia
del seu antic professor Schumann–, i amb dos col·laboradors d'excepció pro-
cedents del laboratori de Berlín –amb el vist-i-plau de Carl Stumpf–: Wolfgang
Köhler i Kurt Koffka. Ambdós van participar com a subjectes experimentals,
encara que també va fer els assajos amb malalts neurològics. Gràcies a aquest
treball, Wertheimer va aconseguir una plaça de professor ajudant a Frankfurt,
que va ocupar fins al 1916. Aquest any es va traslladar amb el mateix càrrec
a Berlín, en plena Guerra Mundial i el 1929 va tornar a Frankfurt amb plaça
de professor numerari.
(5)
El fenomen phi
1) Si l'interval de temps és llarg (1/5 s) l'efecte percebut és el d'una impressió de successió:

dues línies lluminoses, una primer i després l'altra.
2) Si l'interval de temps és curt (1/50 s) l'efecte percebut és el d'una impressió de simul-

taneïtat: un angle recte lluminós.
3) Si l'interval de temps és òptim (1/16 s) l'efecte percebut és el d'una impressió de mo-

viment: una línia lluminosa en moviment que es desplaça entre la posició horitzontal
i la vertical.
Biografia de Max Wertheimer
Max Wertheimer (1880-1943). Natural de Praga, ciutat on va cursar els seus estudis. Va
comptar entre els seus professors, entre altres, amb Christian von Ehrenfels. Entre 1901 i
1903 va treballar a Berlín sota la direcció de Stumpf i Schumann, i el 1904 es va doctorar
a Würzburg amb O. Külpe. Entre 1905 i 1910 se sap que va ser a Praga, Viena i Berlín
encara que no es coneix molt sobre aquests anys de la seva vida. Entre 1910 i 1912, va fer
els experiments sobre l'anomenat fenomen phi i va passar a ocupar una plaça de professor
ajudant a la Universitat de Frankfurt. El 1916 es va traslladar amb el mateix càrrec a
Berlín, en plena Guerra Mundial i el 1929 va tornar a Frankfurt amb plaça de professor
numerari i a càrrec de la direcció del seu institut de psicologia experimental. El 1933 es va
veure forçat a abandonar el país, sota l'amenaça del nazisme, a causa de la seva condició
jueva. Va emigrar als Estats Units on va romandre fins a la seva mort el 1943.
En aquesta investigació, Wertheimer va revelar que determinades exci-

tacions contínues i determinades excitacions discontínues del sensori
òptic produïen una percepció semblant de moviment continu, amb la
qual cosa demostrava que la percepció era una qüestió de gestalt i no
de sensació.
Encara que hi ha moltes variants, en un dels experiments clàssics, a manera

d'exemple, es projectaven mitjançant un estroboscopi o un taquistoscopi dos
estímuls lluminosos en successió temporal i a un ritme pautat. Els estímuls
consistien en dues línies de llum en angle recte l'una respecte a l'altra, i es
variava l'interval de temps entre la presentació successiva d'un i un altre estí- M. Wertheimer
mul. L'objectiu consistia a mesurar les variacions en l'efecte percebut produï-

des d'acord amb el temps de separació entre ambdues presentacions, i es van
trobar tres tipus de resultats: successió, simultaneïtat i moviment.
Aquest últim efecte de moviment era especialment rellevant. Wertheimer el

va anomenar moviment�aparent (Scheinbewegung) o fenomen�phi (Phi-Phä-
nomen) i va tractar d'explicar el seu origen. L'efecte era anàleg al del cinema-
tògraf, en què s'aconsegueix la impressió de moviment mitjançant el pas rà-
pid de fotogrames estàtics dels passos successius en els quals es descompon
aquest moviment, però l'explicació era nova. Des d'un punt de vista psicolò-
gic l'aparença de moviment constituïa una experiència fenomènica genuïna,
diferent de la realitat física, que admetia una explicació en termes gestàltics,
ja que no podia ser explicada en termes elementalistes o mitjançant anàlisis
sensorials.
Amb aquestes investigacions pioneres, la psicologia de la Gestalt co-

mençava, abans que res, com una psicologia de la percepció; des de la
perspectiva gestàltica, la percepció no està determinada per l'estímul,
sinó que és més aviat la percepció la que configura els estímuls i els con-
fereix una estructura i significació. Segons els gestàltics l'organització
perceptiva seguia determinades regles.
En primer lloc, la nostra percepció separa el camp perceptual en dues parts:

una, en què es focalitza la nostra atenció, que és dominant i es destaca de
l'entorn, i que anomenem figura; una altra, més difusa, que anomenem fons.
En segon lloc, no solament percebem en termes de figura-fons, sinó que la fi-
gura, a més, tendeix a estructurar-se d'acord amb unes lleis definides. Les "lleis
de�la�Gestalt" són factors d'agrupació d'estímuls en estructures més simples
i conegudes, per tal de dotar-los de significació. Aquestes lleis van ser refor- La proximitat determina que a A els punts es
perceben formant columnes i a B, formant files.
mulades en múltiples ocasions pels seus autors, mentre se'n multiplicava el
nombre. N'hi ha prou de recordar aquí, de manera resumida, les principals,

com el factor de semblança, el de proximitat, destinació comuna, tancament
o concisió:
Lleis principals de la Gestalt
1)� Proximitat� (faktor der Nähe): els estímuls pròxims entre si tendeixen a percebre's
agrupats.
2)�Semblança� (faktor der Gleichheit): els estímuls semblants entre si tendeixen a percebre's Els objectes semblants estan agrupats, per això,
a igualtat de distància, tendim a percebre files
agrupats. abans que columnes.
3)�Clausura�o�tancament� (faktor der Geschlossenheit): figures obertes, inacabades o in-

completes tendeixen a percebre's tancades, acabades i completes, perquè adquireixin sig-
nificat i així aconseguir una estabilitat i simplicitat més grans en la nostra experiència
perceptiva.
4)�Destinació�comuna� (faktor der gemeinsamen Schicksals): els elements que es desvien

d'una manera similar respecte d'un grup més gran tendeixen a percebre's agrupats.
5)�Pragnància�o�de�la�bona�forma (Gesetz der Prägnanz). La tendència a la pragnància –

que en català podríem dir concisió (Prägnanztendenz)– serveix de llei general, que en certa
manera subsumeix totes les altres i constitueix en si mateixa un principi genèric expli-
catiu que no es limita a la nostra experiència perceptiva. Es podria expressar dient que
l'organització perceptiva tendeix a formar una "bona" gestalt, que serà sempre la millor,
la que sigui la més senzilla possible ateses les condicions estimulars. El terme bona inclou Principi de clausura.
característiques com regularitat, simetria, tancament, uniformitat, equilibri, harmonia,
simplicitat, senzillesa, familiaritat, etc. Segons aquesta tendència, una figura que no si-
gui totalment simètrica es percebrà com a simètrica o un angle que gairebé sigui recte es
percebrà com un angle de 90°.
6.4.2. Pensament
Al costat de les investigacions en l'àmbit de la psicologia de la percepció, Wert-

heimer també es va interessar en aquests anys per la psicologia del pensament,
i va interpretar en termes gestàltics qüestions relacionades amb la cognició,
Percebem una línia en ziga-zaga amb una
el raonament i la resolució de problemes. Wertheimer va defensar un "enfo- corba que la travessa i no els dos segments que
es veuen a B.
cament estructural" davant el que es podria anomenar un "enfocament analí-
tic" en la descripció i explicació de l'activitat del pensament. Així, davant un
tipus de pensament "mecànic" i associatiu va explicar un tipus de pensament
"intencional i creatiu", el qual va denominar pensament�productiu.
Köhler va justificar la denominació i en va explicar el sentit amb aquestes

senzilles paraules:
"(...) s'usa el mateix terme quan el pensament assoleix un èxit, és a dir, quan és productiu.
Això succeeix quan el fet de pensar canvia el nostre entorn mental en resoldre els proble-
mes que aquest entorn ofereix. (...) tal com la situació ve donada, no es pot aconseguir (...) Pel principi de pregnància, percebem aquesta
figura com tres quadrats sobreposats.
hem de canviar la situació perquè desapareguin les dificultats i es resolgui el problema."
W. Köhler (1969). Psicología de la Forma. Su tarea y últimas experiencias (pàg. 177-178).

Madrid: Biblioteca Nova (1972).
Davant d'operacions mecàniques pròpies de l'aprenentatge associatiu –inclo-

ent l'establiment de connexions entre els elements, la repetició i els procedi-
ments temptatius d'assaig i error–, el pensament productiu defensa les opera-
cions instrumentals dirigides de manera intencional a una meta, en la qual els
errors siguin forçats pel deler i no sense solta ni volta.
D'acord amb les premisses gestàltiques, el procés de solució en el pen-

sament productiu arriba per mitjà de la reestructuració del problema, i
reenfoca la situació problema des d'un angle nou o des d'una perspec-
tiva nova i tracta de veure-hi més enllà. Per a això cal partir de la con-
sideració o enfocament global del problema en el seu conjunt, la com-
prensió de les relacions estructurals i funcionals que el defineixen –com
les relacions parts-tot o les relacions mitjans-fi.
6.4.3. Aprenentatge i intel·ligència animal
En connexió amb els treballs de Wertheimer sobre el pensament hi ha les in-

vestigacions de Köhler sobre aprenentatge i intel·ligència animal, que van sig-
W. Kohler
nificar una alternativa a les interpretacions mecanicistes pròpies dels enfoca-
ments conductuals. Köhler va dur a terme aquestes investigacions a l'illa de
Tenerife, on l'Acadèmia Prussiana de les Ciències, a instàncies de Carl Stumpf,
havia fundat una estació experimental per a la investigació amb antropoides,
de la qual va ser nomenat director. Es va traslladar allà el 1914, i hi va prolon-
gar la seva estada fins al 1920 a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundi-
al. Durant aquests anys va fer nombroses observacions i va acumular evidèn-
cia experimental sobre la resolució de problemes i l'aprenentatge animal. Els
resultats de les seves investigacions es van publicar el 1921 en el llibre Inte-
lligenzprüfungen an Menschenaffen ('Proves d'intel·ligència amb antropoides'),
traduït a l'espanyol com a Experiments sobre la intel·ligència dels ximpanzés.
En aquest, Köhler va defensar un model d'aprenentatge animal basat en

l'Einsicht. La paraula Einsicht es podria traduir com "entesa" o "comprensió",
encara que es tracta novament d'un concepte sense traducció directa fàcil, que
caldria contextualitzar en un marc psicològic determinat per a comprendre'n
adequadament el significat.
Biografia de W.F. Köhler
Wolfgang F. Köhler (1887-1967). Va néixer el 21 de gener de 1887 a Riga, que llavors era
l'estat rus d'Estònia. Va cursar estudis de filosofia i ciències naturals, estudiant sengles
semestres a les universitats de Tübingen i Bonn i cinc més a Berlín, i va tenir entre els
seus professors Carl Stumpf i el físic Max Planck, entre altres. Es va doctorar el 1909
amb una tesi sobre psicologia del so dirigida per Carl Stumpf, va iniciar a continuació la
seva carrera docent a la Universitat de Berlín. Entre 1914 i 1920 va romandre a l'illa de
Tenerife, on va fer les seves famoses investigacions amb antropoides. Després de tornar a
Alemanya va assumir el 1922 el càrrec de director de l'Institut Psicològic Berlinès després
de la jubilació de Stumpf. Sota la pressió del nazisme, va romandre a Alemanya fins al
1935 en què també va optar per emigrar als Estats Units. Després de la guerra va tornar
en diverses ocasions a Alemanya, fins a la seva mort el 1967.
El model de l'Einsicht defensat per Köhler representava una extensió de

les interpretacions i principis gestàltics en l'àmbit de l'aprenentatge, i
implicava en qualsevol cas l'assumpció d'algun tipus de raciocini o con-
ducta intel·ligent per part de l'animal. Per a comprovar realment si un
animal era capaç o no d'exhibir una conducta intel·ligent se l'havia de
posar en una situació que reunís les condicions i els mitjans per a això;
és a dir, una situació que l'obligués a pensar, plantejant-li un problema
la solució del qual requerís d'una suposada capacitat de "raciocini", o
"comprensió" de la situació i de la manera de resoldre-la.
En els experiments clàssics es plantejaven diferents tipus de situacions�pro-

blema a les mones, com problemes de circumval·lació en què l'animal havia
de fer una volta o marrada per a superar algun obstacle que el separava de
l'aliment, o situacions instrumentals en les quals per a assolir l'aliment havia
de manipular objectes o fer servir eines.
Köhler, a partir de les seves múltiples observacions, va considerar que la con-

ducta de solució de problemes de les mones indicava algun tipus de capta-
ció intel·ligent de l'estructura de la situació problema, i posava de manifest la
capacitat dels animals per a percebre i comprendre relacions estructurals i ins-
trumentals que pressuposaven, segons Köhler, una determinada capacitat de
representació simbòlica, i en conseqüència intel·ligència. Köhler va fer servir
el terme Einsicht per a referir-se precisament a aquesta capacitat, i va definir
el criteri d'Einsicht de la manera següent:
Els experiments amb ximpanzés
En una situació típica, l'animal engabiat tractava d'accedir a l'aliment (fruita) penjat del
sostre o situat fora de la gàbia –en ambdós casos fora del seu abast–, i per això havia
de valer-se de caixes, pals o altres utensilis disponibles al seu abast (per exemple, apilar
caixes de fusta per a després pujar-hi a sobre i assolir la fruita des de dalt, o acoblar dues
canyes de bambú curtes per a convertir-les en un pal llarg que li permetés d'assolir la
fruita i atreure-la cap a si).
Es pot inserir a prop d'això la fotografia del ximpanzé en aquesta situació.
"L'aparició d'una solució completa amb referència a la disposició global del camp."
W. Köhler (1917). Experimentos sobre la inteligencia de los chimpancés (pàg. 164). Madrid:
Debate (1989).
El model representava una alternativa al model d'aprenentatge per assaig i er-

ror, proposat com hem vist, per Thorndike, i propi de les concepcions meca-
nicistes implícites en els plantejaments de la psicologia de la conducta, que
en aquell temps estaven en voga. Tot i que aquí també hi ha una quantitat
considerable d'assaig i error, la solució al problema no arriba per atzar, des-
prés de molts intents infructuosos, sinó que sobrevé de manera sobtada, a tall
d'intuïció sobtada, i pot anar precedida de pensament i acompanyada d'una
experiència d'elació o sorpresa.
En termes gestàltics diríem que, amb independència de les conductes

temptatives prèvies, la�solució�al�problema�no�arriba�fruit�de�l'atzar,
sinó�fruit�de�la�comprensió�de�la�situació�problema�en�la�seva�es-
tructura�global�i�de�la�seva�posterior�reestructuració. La reorganitza-
ció del camp estimular fa que la situació en el seu conjunt canviï; el
subjecte�percep�una�nova�situació�en�la�qual�"sap",�"entén"�o�"com-
prèn"�(Einsicht)�allò�que�ha�de�fer�per�tal�d'assolir�la�finalitat�que
persegueix. De fet, una vegada que s'ha produït l'Einsicht podríem dir
que el problema fins a cert punt ja s'ha solucionat, tot i que encara
l'objectiu no s'hagi assolit; la resta de la seqüència conductual es com-
pleta fàcilment, l'animal arriba ràpidament i sense dubtar a l'aliment, i
a més, quan es vegi de nou en aquesta situació repetirà sense titubejar
el procediment per tal d'assolir-lo. D'aquí en surt l'aprenentatge.
6.4.4. Camp i isomorfisme
Una altra de les aportacions més genuïnes de la teoria de la Gestalt es troba

en dos conceptes estretament relacionats: el concepte de camp psicològic i el
d'isomorfisme psicofísic, amb els quals conclourem aquesta revisió dels princi-
pals temes d'investigació de l'escola berlinesa.
En primer lloc, els psicòlegs de la Gestalt van defensar un plantejament psico-

físic, en què van considerar que l'activitat cerebral i l'activitat conscient cons-
tituïen dos camps dinàmics interrelacionats amb propietats estructurals idèn-
tiques. Aquesta idea es plasmarà en l'anomenada hipòtesi de l'isomorfisme psi-
cofísic.
La hipòtesi expressa l'existència d'una�relació�de�correspondència�biunívo-

ca�entre�processos�psíquics�i�processos�fisiològics subjacents, però no és tan
complexa com sembla a simple vista: la nostra experiència conscient està lli-
gada a les funcions nervioses. Si la nostra percepció és organitzada, el procés
nerviós corresponent també ha de ser organitzat, i si no considerem elements
psíquics independents i aïllats, tampoc no hem de considerar processos cere-
brals locals independents i aïllats. Köhler ho explicava d'aquesta senzilla ma-
nera:
"L'experiència exhibeix un ordre que és experimentat com a tal. Per exemple, en aquest
Un exemple il·lustratiu
moment tinc davant meu tres punts blancs sobre una superfície negra, un al mig del
camp i els altres dos en posicions simètriques a ambdós costats del primer. Això és un
ordre; però, en lloc de ser de tipus lògic, és concret i pertany als fets empírics. Assumim Si fem servir un exemple clàs-
també que aquest ordre depèn d'esdeveniments fisiològics en el cervell. I el nostre prin- sic, la relació entre el camp
psicològic i el camp neurològic
cipi es refereix a la relació entre l'ordre experimentat en concret i els processos fisiològics
seria anàloga a la relació en-
subjacents. Si ho apliquem a aquest exemple, el principi defensa, primer, que aquests tre un mapa i la regió que re-
processos es distribueixen en un cert ordre, i en segon lloc, que aquesta distribució és presenta. De la mateixa mane-
exactament tan simètrica en termes funcionals com ho és el grup de punts en termes ra que un mapa físic reflecteix
visuals. En el mateix exemple, un punt es veu entre els altres dos; i aquesta relació forma un territori geogràfic, la nostra
part de l'experiència tant com el blanc dels punts. El nostre principi diu que quelcom en experiència conscient seria re-
els processos subjacents s'ha de correspondre amb allò que anomenem "entre" en la visió. flex d'una espècie de mapa ce-
Més concretament, es manté que l'experiència "entre" s'aparella amb un "entre" funcional rebral. La ciutat i el mapa són
en les interrelacions dinàmiques dels esdeveniments cerebrals que l'acompanyen". el mateix, per exemple, Berlín,
però també coses diferents:
quan arribem a la ciutat diem:
W. Köhler (1947). Gestalt Psychology: An introduction to new concepts in modern psychology "–És Berlín", però en la mapa
(pàg. 39). Nova York. Liveright. també diem: "–És Berlín", i no
dubtem a afirmar que així és
encara quan estiguem a casa
i sapiguem que una ciutat és
Es tracta de la vella tesi del paral·lelisme psicofísic del pensament filosò- quelcom diferent d'un tros de
paper amb carrers i noms.
fic de Leibniz, que era present a Wundt, només que ara el paral·lelisme
no es dóna entre fets elementals, sinó entre les formes (Gestalten) fisi-
ològica i psíquica, que presenten una comunitat d'estructura. D'aquí ve Un petit apunt històric
el nom d'isomorfisme o igualtat de forma. Els gestàltics van identificar
La teoria quàntica de Planck va
aquesta estructura amb un "camp dinàmic" que es comporta de manera ser publicada el 1900, i va re-
bre el Premi Nobel per aquest
anàloga a un camp electromagnètic o gravitacional. L'activitat cerebral descobriment el 1918. Els tres
treballs amb què Einstein va
es considera un camp neurològic i l'activitat conscient un camp psico- sorprendre el món científic es
lògic. Activitat cerebral i activitat conscient són doncs processos dinà- van publicar el 1905 als Annals
de física: un sobre el moviment
mics de camp, però tot i que uns són fisiològics i els altres psicològics brownià, un altre sobre l'efecte
fotoelèctric, que va ser la pri-
tenen propietats idèntiques, i en el fons són una mateixa cosa. mera aplicació i amb això jus-
tificació de la hipòtesi quànti-
ca de Planck, i un altre pel qual
rebria el Premi Nobel el 1921,
Abans de deixar-nos sorprendre per aquest tipus d'idees, hem de pensar que titulat "Electrodinàmica dels
cossos en moviment", que es-
el període històric que considerem no va ser solament el del naixement de tablia les bases de la teoria es-
pecial de la relativitat
la psicologia moderna, sinó també el del naixement de la física moderna.
De la mà de grans físics alemanys com Ernst Mach (1838-1916), Max Planck
(1858-1947) o Albert Einstein (1859-1955), al costat d'altres, es va desenvolu-
par un concepte nou de naturalesa que corregia en molts aspectes la vella con-
cepció newtoniana, mentre suscitava molts dubtes i obria nous interrogants.
En el mateix país, en els mateixos anys, i en ocasions a les mateixes universi-

tats en què els psicòlegs de la Gestalt cursaven els seus estudis es plantejava
un canvi a les mateixes bases d'interpretació de la realitat física, de la matei-
xa manera que ells, com a psicòlegs, buscaven un canvi en la interpretació
de la realitat psicològica. La teoria quàntica de Planck, la teoria de la relati-
vitat d'Einstein, a més de la teoria electromagnètica de la llum, formulada el
1865 pel físic escocès James Clerk Maxwell (1831-1879) subministraven mo-
dels nous i plantejaven interrogants per a la reflexió filosòfica i psicològica.
A partir de la hipòtesi de l'isomorfisme, Wertheimer i Köhler es van orientar

més cap als aspectes físics i neurològics, mentre que altres membres del grup
com Koffka, i sobretot Lewin s'havien d'orientar més cap als aspectes psico-
lògics. Tant Wertheimer com Köhler van cridar l'atenció sobre els processos K. Koffka
fisiològics interns subjacents en la nostra experiència fenomènica: el primer

com a correlats neurològics dels fenòmens conscients; el segon –complemen-
tàriament– en la mesura que són mediadors en la relació entre el món físic i
el món psicològic. Koffka i Lewin, en canvi, en van destacar més per les seves
explicacions de l'activitat psicològica.
Justament amb els noms d'aquests dos científics, Kurt Koffka i Kurt Lewin,
s'uneix el segon dels conceptes recollits en aquest apartat: el concepte�de�camp
psicològic. Si exceptuem diferències importants en els seus plantejaments ci-
entífics, tots dos van cursar els seus estudis a Berlín i es van doctorar, com
Köhler, amb tesis dirigides per Stumpf, i després es van incorporar com a pro-
fessors a la universitat.
Biografia de Kurt Koffka
Kurt Koffka (1886-1941). Natural de Berlín, va cursar allà els seus estudis i també s'hi
va doctorar, igual que Köhler, amb una tesi dirigida per Stumpf, encara que mai no va
ser col·laborador d'aquest en el sentit en què ho van ser Wertheimer o el mateix Köhler.
Va treballar com a ajudant d'O. Külpe i K. Marbe a Würzburg i de F. Schumann al labo-
ratori de Frankfurt, on es trobava el 1910 quan va arribar allà Wertheimer. El 1911 va
aconseguir una plaça de professor a la Universitat de Giessen, a uns setanta quilòmetres
al nord de Frankfurt, on va arribar a obtenir la seva plaça de professor numerari. El 1927
hi va renunciar per a ocupar una plaça de professor a l'Smith College de Northampton,
Massachusetts, als Estats Units, on va romandre fins a la mort. Koffka és considerat ha-
bitualment l'organitzador i sistematitzador de la psicologia de la Gestalt. El responsable
d'aquest qualificatiu possiblement es el llibre Principles of Gestalt Psychology ('Principis de
psicologia de la Gestalt'), publicat el 1935, que va permetre la lectura en anglès de la
principals tesis gestàltiques; també es va traduir al castellà i a altres llengües.
Tant Koffka com Lewin van considerar que l'activitat�es�contextualitza

en�un�ambient�conductual�i�defineix�un�camp�psicològic. El camp
psicològic ha de ser entès com un sistema de forces i tensions que de-
terminaran la conducta real, i en aquest sentit constitueix una categoria
científica en què s'engloba la totalitat de variables que poden afectar
l'organisme en un moment determinat.
La introducció del concepte de camp en psicologia pressuposava el fet de de- Lectura complementària
terminar un ambient psicològic propi, en què s'havien d'incloure no solament
Per tal d'aprofundir en el te-
els objectes que hi ha en aquest, sinó també les seves propietats dinàmiques, i ma i ampliar coneixements
diferenciar-lo de l'ambient�físic. L'ambient físic seria l'ambient objectiu o ge- sobre la psicologia de la Ges-
talt, seria interessant la lec-
ogràfic en el qual l'organisme desplega la seva activitat; l'ambient�psicològic, tura en castellà dels manuals
de K. Koffka (1953). Principi-
l'ambient subjectiu o fenomènic en què l'organisme desplega aquesta mateixa
os de Psicología de la Forma.
activitat. Tot i que aquests dos ambients estan relacionats, com es pot suposar Buenos Aires: Paidós; o�W.
Köhler (1972). Psicología de
no han de coincidir necessàriament. la Forma. Madrid: Bibliote-
ca Nueva. També en castellà
s'han reeditat recentment les
Exemple d'ambient físic i ambient psicològic
conferències que fer Köhler
el 1927 a Barcelona (1998). El
Koffka va tractar d'explicar la diferència entre ambdós amb un exemple en què es relatava problema de la Psicología de la
la història d'un viatger que va arribar a una posada en ple hivern després d'haver estat ca- Forma. Madrid: Excerpta Phi-
valcant durant diverses hores. Sense saber-ho havia travessat el llac Constanza (Bodensee) lophica Facultad de Filoso-
cavalcant per la seva superfície gelada (ambient físic), i creia en canvi que travessava una fía. Universitat Complutense.
plana de superfície ferma i sòlida (ambient psicològic). Quan l'hostaler el va fer adonar Sobre Lewin hi ha una selec-
del que havia fet, es va quedar rígid allà mateix de la impressió. ció molt il·lustrativa d'articles
que és a K. Lewin (1969). Di-
L'interès del psicòleg per a comprendre l'experiència i explicar l'activitat pres- nàmica de la personalitat. Se-
lecció d'articles. Madrid: Mo-
suposa així la necessitat de considerar la distinció i relació entre ambdós tipus rata.
d'ambients.
Per la seva part, en la seva coneguda teoria del camp (Feldtheorie), Lewin in-
terpreta� el� comportament� com� el� resultant� d'un� camp� dinàmic� de� for-
ces�en�interacció, en el qual els diferents components adquireixen valències
(Aufforderungscharacter) positives o negatives. D'aquesta manera, actuen sobre
l'individu com a forces d'atracció o repulsió d'intensitat variable, i condicio-
nen actuacions, decisions i comportaments. Sobre aquesta base, Lewin va es-
tendre els pressuposts gestàltics per tal d'explicar, per exemple, la motivació
humana, i va basar les seves interpretacions en la consideració de l'individu
com un component més en aquest camp i la seva conducta com el resultant
de les dinàmiques interactives que s'hi generen. En el desenvolupament pro-
gressiu de la seva teoria, l'individu arribarà a ser considerat una unitat, l'estat
d'equilibri o de tensió d'aquesta unitat dependrà de les forces que actuïn sobre
ell, entre les quals hi ha les metes que l'individu persegueix en cada moment.
6.5. La psicologia de la Gestalt a partir de 1933
Els anys 1933 i 1934 van comportar un important punt d'inflexió en el desen-
volupament de la psicologia de la Gestalt, que com a escola ja no tornaria a
assolir la importància dels anys precedents. Els seus principals representants es
van veure forçats a emigrar als Estats Units. Koffka va ser previsor i el 1927 va
renunciar a la seva plaça de Giessen per a ocupar una plaça de professor a Mas-
sachusetts, on va romandre fins a la seva mort, el 1941. Lewin i Wertheimer
van aguantar fins al final i ho van fer el 1933, després de ser destituïts per les
lleis antisemites del govern nazi. Köhler, com que no era jueu va romandre a
Alemanya fina al 1935, i s'oposà activament i públicament als acomiadaments
per motius polítics i racistes, però la inestabilitat política en els prolegòmens de
la Segona Guerra Mundial i les constants pressions a què era sotmès l'Institut
Berlinès van fer que també acabés per decidir-se a emigrar als Estats Units. A
Amèrica del Nord, els gestaltistes van intentar de reprendre la seva activitat
amb diferent sort, encara que en general la psicologia de la Gestalt es va trobar
fora de context i ja no tornaria a tenir la força que va tenir a Europa.
En qualsevol cas, a Berlín i a Frankfurt també es van quedar alguns represen- El nazisme i la psicologia
tants de raça ària que només van aconseguir, amb prou feines i amb certes alemanya
concessions, que la Gestalt sobrevisqués a Alemanya malgrat el nazisme i la Un mes després de les elecci-
guerra. Encara que el treball experimental va ser escàs, es van esforçar per a ons de març de 1933 va en-
trar en vigor a l'Alemanya na-
mantenir vius els plantejaments gestàltics i l'esperit de l'escola. Entre aquests zi l'anomenada Llei de reorga-
nització del funcionariat (Ge-
destaca especialment el paper de Wolfgang Metzger, ajudant de Köhler a Ber- setz zur Wiederherstellung des
Berufsbeamtentums), que de-
lín, i després de Wertheimer a Frankfurt, que a la fi seria l'últim representant
cretava la destitució de funcio-
de l'Escola Berlinesa de psicologia de la Gestalt. naris jueus i políticament "poc
dignes de confiança". La llei va
afectar cinc dels quinze profes-
sors numeraris que en aquell
6.5.1. L'exili als Estats Units moment impartien classes de
psicologia a les vint-i-tres uni-
versitats alemanyes, els quals
van perdre les seves places per
Als Estats Units, sense el suport de la tradició científica i filosòfica ale- raons racistes, pel fet de ser
d'origen jueu o d'estar casats
manya, la�Gestalt�va�quedar�descontextualitzada. amb dones jueves. Entre ells hi
havia Max Wertheimer, que va
emigrar als Estats Units aquell
Les dificultats idiomàtiques i la complexitat dels plantejaments gestàl- mateix mes de març de 1933.
tics van ser factors afegits que en moltes ocasions van afavorir interpre-
tacions que no sempre eren del tot correctes. Tampoc no hi va haver el
suport acadèmic ni institucional de què la Gestalt gaudia a Alemanya,
ja que els seus representants ja no treballaven en universitats de pres-
tigi, sinó en Colleges. A això s'hauria d'afegir, sens dubte, el predomini
d'altres tendències de pensament dins la psicologia americana, més pro-
cliu a plantejaments conductistes, al costat dels quals mai�no�va�passar
de�ser�un�corrent�minoritari.
La Gestalt a Amèrica
Max�Wertheimer va treballar en la New School for Social Research de Nova York des de
1933 fins al 1943 en què va morir, i Kurt�Koffka al Smith College de Northampton des
de 1927 fins a la seva mort el 1935. Ambdós es van esforçar a mantenir viva la tradició
gestàltica, i la van defensar tant en el treball científic com en les classes que impartien,
especialment Koffka. Tanmateix, l'únic que gaudiria de prou mitjans i oportunitats per a
la investigació va ser Wolfgang�Köhler, que va treballar al Swarthmore College de Penn-
silvània, a prop de Filadèlfia, des de 1935 fins al 1958, i va ser en aquest temps membre
d'honor i convidat de nombroses institucions científiques. Després de la guerra va tornar
a Berlín, i va fer conferències en la Freieuniversität ('Universitat Lliure'). Es va convertir
en professor honorari d'aquesta el 1957, i en president de l'APA (American Psychological
Association) el 1958-59.
Kurt� Lewin mereix una menció especial, ja que a diferència dels altres va
desenvolupar la part més popular i influent de la seva obra als Estats Units, va
arribar a ser considerat un dels psicòlegs més importants del segle XX. Tot i
la seva formació a l'Institut Psicològic de Berlín, la seva condició d'alumne de
Carl Stumpf, el seu treball amb Wertheimer i Köhler i la seva adhesió a precep-
tes teòrics i metodològics gestàltics, permeten de considerar-lo un psicòleg de
la Gestalt, com mínim fins al 1933, la seva obra va sobrepassar a Amèrica els
límits d'aquesta escola, va adquirir entitat pròpia, amb una àmplia repercussió
històrica en diversos camps aplicats de la psicologia, que en molts aspectes
encara continua vigent avui en dia. A manera d'exemple podríem esmentar

els seus estudis sobre el conflicte infantil, els seus coneguts experiments sobre
els estils de liderat, o les seves idees sobre la motivació individual, la conducta
propositiva, les relacions interpersonals o els processos grupals.
En la línia dels psicòlegs de la Gestalt, Lewin va defensar un enfoca-

ment metodològic experimental i procediments d'observació psicològi-
ca, d'acord amb els principis gestàltics de la teoria del camp.
Com hem vist, de la mateixa manera que ho va fer Wolfgang Köhler en

aquells mateixos anys, Lewin va fer servir la hipòtesi d'un camp confi-
gurat per forces dinàmiques, encara que a diferència de la teoria psico-
física de Köhler, o de la hipòtesi de l'isomorfisme de Wertheimer, Lewin
va recórrer exclusivament a principis psicològics, i va prescindir del pla
fisiològic.
En la seva obra, les hipòtesis inicials van ser elaborades progressivament, K. Lewin
i va derivar gradualment cap a una "psicologia topològica i vectorial".
Biografia de Kurt Lewin
Kurt Lewin (1890-1947). Va néixer el 9 de setembre de 1890 a Mogilno, en aquella època

a la província prussiana de Posen i avui en dia pertanyent a Polònia, en el si d'una famí-
lia de comerciants jueus, que l'any 1905 es va traslladar a Berlín, on Lewin va rebre la
seva formació. Va iniciar els seus estudis superiors a les universitats de Friburg i Munic,
per a tornar finalment a Berlín, on va estudiar medicina durant tres semestres i filosofia
durant nou semestres més, i entre els seus professors va tenir acadèmics de renom com
Abderhalden, Cassirer, Erdmann, Rickert, Riehl o Stumpf. Quan va acabar la carrera va
començar a preparar la seva tesi doctoral a l'Institut Psicològic de la Friedrich-Wilhelms
Universität de Berlín, on es va doctorar el 1916 i va ser habilitat com a docent i inves-
tigador el 1922. Kurt Lewin va desenvolupar allà la seva carrera acadèmica durant més
de deu anys. Va treballar com a ajudant de Köhler i de Hans Rupp al Departament de
Psicologia Aplicada de la Universitat de Berlín i el 1927 va promocionar a professor no
numerari. Es va formar en els pressupòsit gestàltics, però va desenvolupar un programa
propi d'investigació en psicologia de la voluntat, de l'emoció i de l'activitat i va concebre
un sistema general de psicologia que va batejar amb el nom de psicologia topològica.
L'agost de 1933 va emigrar als Estats Units on va desenvolupar el seu treball més conegut,
i hi va romandre fins a la seva mort.
Com a científic especialitzat en l'activitat i en la dinàmica de grups, es va ar-

ribar a convertir en una figura coneguda dins la psicologia dels Estats Units.
Lewin va reforçar allà la seva orientació pràctica i va desenvolupar aplicacions
en diferents àmbits, sobretot, en la psicologia social i infantil.
Encara que Lewin no va formar escola en un sentit estricte, sí que va arribar

a tenir als Estats Units un ampli grup d'estudiants, deixebles i col·laboradors,
alguns dels quals van continuar les línies d'investigació que van iniciar amb
ell, desenvolupant nous plantejaments. Entre ells destaquen per mèrits propis
noms com els de Leon Festinger, Dorwin Cartwright, Roger Barker o Ronald
Lippitt.
6.5.2. La supervivència a Europa
A Europa, Wolfgang�Metzger (1899-1979), va romandre com a únic docent Lectura recomanada

i principal representant de la Gestalt a Alemanya. Encara que la seva plaça
Una visió completa de
d'ajudant no tenia l'estabilitat que confereix una plaça de numerari, la seva l'evolució de la psicologia de
condició de professor universitari li permetia d'assumir responsabilitats tant la Gestalt durant el període
nazi i posterior, és en l'obra
des del punt de vista institucional com científic. En aquest sentit va assumir següent:
la direcció de l'Institut de Psicologia de Frankfurt, i es va fer càrrec de les tesis J.C.�Pastor;�F.�Tortosa;�C.�Ci-
vera (1999). "Wolfgang Metz-
doctorals que amb les vacants i destitucions polítiques havien quedat sense ger en la tradición de la Escu-
director, tant a Frankfurt com en altres universitats. ela Berlinesa de Psicología de
la Gestalt". Revista de Historia
de la Psicología (núm. 20, vol.
2, pàg. 69-92).
Metzger també va contribuir a més al desenvolupament de la psicologia de la
Gestalt amb les seves pròpies publicacions científiques. En els anys del nazis-
me van aparèixer algunes de les seves obres principals, en les quals recollia
els coneixements acumulats pels psicòlegs de la Gestalt i els reestructurava,
desenvolupava i defensava davant altres tendències que es començaven a im-
posar, més propícies a les necessitats del partit i de l'economia de guerra, com
la psicologia racial o la psicologia aplicada al servei de l'exèrcit. Tot i que Metz-
ger també es va haver d'adaptar als temps difícils amb determinades conces-
sions polítiques: va ingressar al partit nazi, va fer unes quantes publicacions
de tall ideològic a fi de mostrar la compatibilitat de les tesis gestàltiques amb
el règim, va treballar com a assistent social, i fins i tot al final de la guerra va
arribar a operar com a artiller en una bateria antiaèria.
La seva trajectòria acadèmica i publicacions, unides a la seva afiliació i com-

promís polític, li van permetre d'aconseguir una càtedra de psicologia i pe-
dagogia a la Universitat de Münster, el 1942, després de diverses temptatives
frustrades a la Universitat de Frankfurt, i després en les de Halle i Breslau. Una
vegada allà, va fundar i va posar en funcionament un nou Institut de Psicolo-
gia i Pedagogia que va dirigir fins a la seva jubilació l'any 1968.
Biografia de Wolfgang Metzer
Wolfgang Metzger (1899-1979). Va néixer el 22 de Juliol de 1899. Va començar a cur-

sar estudis de filologia i història a les Universitats de Heidelberg, Munic i Berlín. Va ar-
ribar a l'Institut Psicològic de la Universitat de Berlín el 1922, i després de fer un curs
d'introducció a la psicologia impartit per Wolfgang Köhler i Max Wertheimer va decidir
de canviar d'especialitat, i va passar a estudiar psicologia, física i matemàtiques. Per edat
i formació pertany, per tant, a la segona generació de psicòlegs de la Gestalt, i va comptar
entre els seus professors amb els principals líders de l'Escola Berlinesa, entre els quals ell
mateix va destacar com a preferits seus Wertheimer, Köhler i Lewin, i va tenir entre els
seus companys altres alumnes, doctorands o deixebles d'aquells. La carrera acadèmica
de Metzger es va iniciar en la mateixa Universitat de Berlín (1922-1931), i va continuar
després a les universitats de Frankfurt (1932-1942) i Münster (1942-1968).
Si ho valorem conjuntament, l'impacte del període nazi va ser negatiu,

en particular si atenem a l'acomiadament i emigració forçosa dels pro-
fessors fins a aquest moment líders de la psicologia de la Gestalt, o al
desmantellament de molts dels instituts psicològics, a l'escàs desenvolu-
pament teòric de la psicologia, i a la pràctica absència d'experimentació.
Ara bé, això no vol dir que els nazis posessin fi a la psicologia de la Ges-
talt a Europa, com a teoria, ni tampoc amb la seva representació insti-
tucional.
Després de la guerra, tan aviat com Alemanya va recuperar l'estabilitat, i en la

mesura que les canviants circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que
va travessar el país els anys quaranta, cinquanta i seixanta ho van permetre,
es va reorganitzar l'activitat acadèmica, i el treball científic, es va rehabilitar
la psicologia alemanya i es va impulsar el seu desenvolupament en direccions
noves. És cert que ni llavors ni després es recuperaria el vigor de la vella escola
berlinesa de psicologia de la Gestalt, però es mantindria el seu esperit i la seva
tradició.
No s'hauria d'oblidar que en els anys cinquanta els temps havien deixat pas
a noves orientacions que ja no eren propícies, ni al mentalisme ni al pensa-
ment holista. Tanmateix, des dels anys seixanta, amb el desenvolupament de
la psicologia cognitiva, la comunitat científica sembla haver-se tornat més re-
ceptiva a les contribucions de la Gestalt, i els seus plantejaments desperten de
nou l'interès d'amplis sectors del món intel·lectual i acadèmic. El seu lloc en
la història és ja una realitat; el seu futur sembla garantit.
7. La psicoanàlisi
Blanca�Anguera
7.1. La força de la psicoanàlisi
De tots els diversos models que s'han produït en la història de la psicologia,

la psicoanàlisi és el que ha estat més criticat, distorsionat i amenaçat contí-
nuament amb profecies de "pròxima desaparició" o "d'agonia". I malgrat tots
aquests negres auguris, més de cent anys després de la seva creació, la psico-
anàlisi continua viva, aprofundint en la complexitat del psiquisme humà i
aplicant-se els seus coneixements en molts dels centres de salut mental de Ca-
talunya.
Perquè hi ha tanta aversió per la psicoanàlisi? Potser precisament per raons

ben psicològiques. Freud en Les resistències contra la psicoanàlisi (1924) recorda
que, sovint, en la història de la investigació científica, les innovacions han
estat rebudes amb un intens rebuig, especialment quan aquestes idees noves
S. Freud
fereixen la nostre imatge. Per a ell, la psicoanàlisi és la tercera gran humilia-
ció que rep la humanitat. La primera va ser la humiliació cosmològica que
Copèrnic va produir quan va arruïnar la il·lusió narcisista, vanitosa, segons la
qual la Terra, on habitem, era el centre de l'Univers. La segona humiliació va
ser la biològica, quan Darwin va posar punt final a la fantasia humana de ser
diferents al món animal i, per si faltava quelcom, la tercera va ser la humili-
ació psicològica quan Freud ens mostrà que tampoc som amos de la nostra
consciència perquè dins el nostre equipatge psíquic existeix l'inconscient.
Lectura recomanada
Per tal de veure el predomini del model psicodinàmic en el sector de l'assistència pública,
recomanem la lectura del treball següent: Mitjavila,�Miró,�Bachs�(1993). "Los modelos
teóricos, los tratamientos y las técnicas de evaluación en la asistencia pública en salud
mental: Informe sobre una encuesta realizada a los C.A.P. y C.A.P.I.P. de Catalunya". Re-
vista de Psicoterapia (núm. 14/15).
Cal dir que la psicologia acadèmica també s'ha mostrat crítica i hostil cap a la
psicoanàlisi o ha tractat d'ignorar-la. Com assenyala Leahey:
"Si l'acceptació de la psicoanàlisi hagués depès de la psicologia acadèmica, la psicoanàlisi

s'hauria esfumat fa ja molt temps. Però la psicoanàlisi va trobar suports en la psiquiatria
i en la psicologia clínica, camps en què havia començat, i també suport i acceptació en
nombrosos representants de les ciències humanes i del públic culte.".
Th. Leahey (1982). Historia de la Psicología. Madrid: Debate.

Efectivament, no sols en el passat sinó també en el present la psicoanàlisi,

d'una banda, rep crítiques i, de l'altra, rep el reconeixement en nombrosos tre-
balls d'altres ciències. A tall d'exemple, neuròlegs actuals com Ledoux (1999)
que estudien el cervell emocional reconeixen reiteradament que "Freud tenia
raó quan va descriure la consciència com la punta del iceberg mental".
Així, doncs, s'estigui d'acord o no amb Freud, ningú no pot negar la seva in-
fluència en camps del coneixement com la filosofia, la literatura, la política,
les arts, la sociologia, l'antropologia, etc. La psicoanàlisi s'ocupa de qualsevol
creació i producció de la vida humana, des d'aspectes de la vida quotidiana
com els lapsus, els acudits, els somnis, etc., fins quelcom tan complex com la
personalitat del subjecte, les malalties mentals, l'ansietat humana, la cultura,
i s'ocupa de tot això convençuda que la vida psíquica és un fenomen ple de
sentit. És per això que cap�psicòleg�pot�ignorar�la�psicoanàlisi.
El model psicològic que inicia Freud se centre a l'inici en els processos men-
tals anormals i, a partir d'aquí, troba en qualsevol criatura humana l'ampli
espai de l'inconscient. Darrera l'escenari de la consciència hi ha l'objecte
d'estudi�pròpiament�psicoanalític:�l'inconscient�i�el�seu�funcionament. A
través de molts anys d'experiència clínica anirà elaborant una teoria que tracta
d'explicar perquè ens passa el que ens passa i descobrir que els éssers humans
ignorem moltes coses de nosaltres mateixos. Des del camp de la psicopatologia
elaborarà, més enllà d'una descripció, una explicació dels nostres conflictes,
de les nostres motivacions i subratllarà la importància de la infància�i�de�les
relacions. És per aquest llarg i costós treball que Peter Gay assenyala ferma-
ment que "Freud és ineludible". Esmentarem, doncs, aspectes de la seva vida i
la seva obra, i també els treballs d'alguns dels seus deixebles, perquè tots ells
han contribuït en certa manera a la construcció del que és la psicoanàlisi avui.
Respecte a la seva obra, cal aclarir que intentar presentar en un capítol tot el
pensament de Freud a fons és impossible, ja que els seus escrits es publiquen
al llarg de més de quaranta anys i tracten una varietat extraordinària de pro-
blemes psicològics. Per tant, analitzarem específicament i en ordre cronològic
unes quantes de les seves principals teories a fi de tractar d'estudiar alguns dels
conceptes que li devem.
7.2. Aspectes biogràfics de Sigmund Freud (1856-1939)
Sigmund Freud neix a Freiberg (Moràvia), una petita ciutat que avui és dins Lectures recomanades
la República Txeca, però que en aquell moment encara pertanyia a l'imperi
Són nombroses les biografi-
austrohongarès, imperi que ja mostrava aleshores moments de crisi que van es escrites sobre aquest autor.
acabar amb la seva atomització en diversos estats. Com passa en els moments Recomanem la lectura de la
següent:
de canvis, de crisi, és també un moment de molta creativitat: en el camp de E.�Jones(1979).Vida y obra de
Sigmund Freud. Buenos Aires:
la música sorgirà la proposta d'Arnold Schönberg, en literatura els escrits de
Hormé. També la biografia
Kafka i Mussil, en filosofia la de Wittgenstein i en el camp de la psicologia següent:
P.�Gay(1989). Freud. Una vida
sorgirà la psicoanàlisi. de nuestro tiempo. Barcelona:
Paidós.
El 1860 tota la família de Freud s'instal·la a Viena, ciutat on viurà fins al 1938.
Sigmund és el fill gran del segon matrimoni del seu pare, Jacob Freud, un
Citació
comerciant de llanes jueu al qual diverses circumstàncies socials i polítiques
(les persecucions antisemites) el portaran a l'empobriment. Al llarg de la seva "Quan hom ha estat sense dis-
cussió el fill preferit de la seva
vida, el futur descobridor de la psicoanàlisi pateix tant dificultats econòmiques mare, conserva per tota la vida
aquella seguretat conquistado-
com persecucions antisemites. Aquest últim fet, el va fer abandonar Viena per ra, aquella confiança en l'èxit ".
a fugir dels nazis quan ja era un home vell i malalt. Després d'ell naixeren les S. Freud (1917) Un recuerdo
infantil de Goethe en "Poesía
germanes, quatre d'elles van morir als camps d'extermini nazi, i finalment va y verdad". Madrid: Biblioteca
Nueva.
néixer un germà. De tots els fills Sigmund va ser, sens dubte, el fill més estimat
de la seva mare, Amàlia, aspecte que més endavant relacionarà, parlant de
Goethe, amb la capacitat creativa i la confiança amb un mateix.
Educat inicialment per un pare, creient però lliberal, Freud es va definir com a
radicalment ateu encara que adherit fermament al judaisme del qual se sentí
hereu.
Si haguéssim de subratllar els trets psicològics que ens semblem més clars de
la seva personalitat, esmentaríem la seva passió pel coneixement, l'amor a la
veritat i el coratge. Va ser conscient d'aquest últim atribut, però sentia que el
devia als seus vincles jueus. Així, amb una carta a la que més tard fou la seva
dona li escrigué:
"Ningú no ho creuria en veure'm, però ja a l'escola era un oposicionista audaç. Em trobava

sempre allí on hi havia una posició extrema per defensar, i en general, estava disposat a
pagar per això. Després, quan vaig assolir el primer lloc que vaig conservar durant anys
i vaig gaudir de la confiança de tots, ningú no va haver de tornar-se a queixar de mi.
Saps el que em va dir Breuer un dia? Em vaig sentir tant commogut que després d'això
li vaig confiar el secret del nostre prometatge. Em va dir que havia descobert en mi un
home intrèpid, increïblement audaç sota la coberta de timidesa. Jo ho he cregut sempre,
sense gosar-ho dir a ningú. Amb freqüència he tingut la impressió d'haver heretat tota
l'audàcia i tota la passió dels nostres avantpassats quan defenien el seu temple, de ser
capaç d'arriscar tota la meva vida amb alegria per un sol gran moment."
(Carta de Freud a Martha, 2 febrer de 1886).
El 1873 ingressa a la universitat per estudiar medicina influït, segons ell, pel
seu estimat Goethe, que havia escrit el següent: "La condició primera i última
de tot geni és l'amor a la veritat". Va començar a fer investigacions neurolò-
giques en el laboratori de fisiologia de Brücke. El 1882 treballa en el Servei
de Psiquiatria de l'Hospital General de Viena i aquest mateix any escolta les
descripcions de Breuer sobre el cas d'Anna O. Tres anys després és nomenat

professor universitari i rep la beca per a anar a estudiar a París amb Charcot on
va quedar impactat pels pacients histèrics i per la manera com el gran neuròleg
francès tractava d'hipnotitzar-los.
Es casa amb Martha Bernays amb qui tindrà sis fills i, juntament amb Breuer,
publica el 1895 Estudis sobre la histèria. Poc després, una sèrie de circumstàn-
cies, (dificultats per a continuar les investigacions amb Breuer, la mort del seu
pare, que l'afecta profundament, i l'amistat amb W. Fliess) fan que Freud, als
42 anys, casat i pare de família, iniciï la seva autoanàlisi que, mariner sense
brúixola, no sap on el portarà. Efectivament, a partir de l'estiu de 1897 deci-
deix d'aplicar-se a si mateix la tècnica que feia servir amb els malalts i aquesta
autoanàlisi el continuarà tota la seva vida. És en el transcurs d'aquest viatge
per conèixer-se a si mateix que trobarà el gran escàndol de la humanitat, que
anomenarà "complex d'Èdip". Sol, arriba a connectar amb la criatura que porta
dins, amb els sentiments hostils cap al pare estimat, amb l'ambivalència afec-
tiva, amb l'amor que vol exclusiu de la mare, amb gelosies salvatges. Copsar
aquests sentiments infantils no és fàcil per a ningú. Tampoc no ho va ser per
a ell, tant és així que en les cartes al seu amic Fliess narra els records referents
a la seva mare..., en llatí.
Gràcies a l'autoanàlisi i al treball amb els pacients, Freud ens va desco-

brir que els primers anys de la infància són decisius per a la nostra per-
sonalitat, que les nostres primeres relacions afectives deixen marques per
a tota la vida.
Comença a publicar obres fonamentals com La interpretació dels somnis (1900),

Psicopatologia de la vida quotidiana (1904) i a l'any següent un llibre que li sorti-
rà molt car per les crítiques que rebrà: Tres assajos per a una teoria sexual (1905),
llibre on per primera vegada a la història de les idees estudia la sexualitat de
la criatura humana. Aquestes noves idees troben oients interessats en diversos
països i al 1910 en el Congrés de Nuremberg es funda l'Associació Psicoanalí-
tica Internacional. El 1923 se li diagnostica càncer al paladar i s'opera per pri-
mera vegada, més tard pateix trenta-tres intervencions més pel mateix motiu
al llarg de la seva vida. Al 1930 rep el premi Goethe pels seus escrits i anys
després, amb l'arribada dels nazis al poder, es cremen els seus llibres. Gràcies
a les pressions del president dels Estats Units, la Gestapo permet la marxa de
Freud a Londres, on mor el 1939.
7.3. Els descobriments de l'inconscient i el mètode psicoanalític
El 1637 Descartes va publicar el seu Discurs, obra que assenyala un moment

crucial en la història de les idees perquè en aquesta s'inicien els estudis en què
Descartes va tractar d'estabilitzar amb claredat un dualisme antic: la separació
de ment i matèria com a base d'una filosofia sistemàtica que demana certeses
científiques. L'error de Descartes va ser afirmar que l'ànima, la consciència, és

totalment independent del cos. Però com que aquesta idea de dos reialmes se-
parats és insostenible, solament després de Descartes trobem en diversos pen-
sadors la idea de la "ment inconscient".
Citació
"Així, doncs, a partir del segle XVII, allò que és inconscient era present com a hipòtesi
auxiliar en determinats coneixements, tan filosòfics com científics, que reflexionaven
sobre el funcionament de la ment. Però davant aquest inconscient concebut com a límit
a partir del qual allò que és mental es dilueix en el registre fisiològic, Freud va proposar
un inconscient entès com a qualitat de continguts i representacions estrictament men-
tals. Ell no parla de registres fisiològics, sinó de representacions lligades amb afectes, amb
emocions. Aquest canvi conceptual trenca amb la identificació ment = consciència, am-
plia el camp dels fenòmens psíquics, reformula l'objecte de la psicologia i la manera de
tractar les produccions psíquiques sanes o patològiques."
M.C. Giménez; B. Anguera (1995). "Un descubrimiento fecundo". Anuario de Psicología

(núm. 67, pàg. 5-9).
Freud presenta la revolució psicoanalítica quan afirma sense embuts que en les
profunditats del psiquisme hi ha una zona vedada a la consciència, mostra que
hi ha altres escenaris de la memòria més enllà d'allò que és conscient. En can-
viar la manera d'entendre l'inconscient i explicar el seu funcionament, Freud
ens ajuda a reconèixer la necessitat i la possibilitat d'escapar d'una separació
desastrosa, ens mostra, d'una vegada per totes, que allò que és inconscient té
tant de poder que és un problema que no es pot descuidar. Els estudis actuals
del cervell confirmen la idea freudiana:
"Avui sembla indiscutible que els significats emocionals dels estímuls es poden processar
inconscientment. És en l'inconscient emocional on té lloc gran part de l'activitat emoci-
onal del cervell.".
J. LeDoux (1999). El cerebro emocional. Barcelona: Ariel.
Però Freud no va trobar l'inconscient al laboratori, sinó a la clínica, tractant el

sofriment i el malestar dels pacients. A Estudis sobre la histèria (1895) va des-
criure les dificultats i els canvis tècnics fins que va arribar a trobar el mètode
pròpiament psicoanalític: l'associació�lliure. En aquell moment les eines per
a ajudar a minvar el patiment dels pacients eren mínimes, així ho relata ell en
la seva Autobiografia (1925): "El meu arsenal terapèutic sols contenia dues ar-
mes: l'electroteràpia i la hipnosi" però ràpidament s'adona que l'electroteràpia
és inútil davant el dolor mental, per tant, només li resta la hipnosi. Però amb
aquesta tècnica es troba problemes nous, ja que molts pacients no es poden
hipnotitzar. Freud pensa que potser això es deu als seus límits com a hipnotit-
zador. Per tant, juntament amb una pacient, anirà a la cerca d'ajuda a Nancy,
on Bernheim és el metge que més experiència té amb la tècnica hipnòtica.
Citació
"Amb la finalitat d'instruir-me, havia fet que una de les meves pacients seguís a Nancy. Era
una histèrica molt distingida, genialment dotada, que m'havien enviat perquè no sabien
què fer-ne. Gràcies a la suggestió hipnòtica, li havia fet possible la existència i aconseguia
d'aixecar-la cada vegada que tornava a caure en el seu miserable estat. Al cap d'un temps,
no obstant això, tot tornava a començar i, en la ignorància meva d'aleshores, atribuïa
aquestes recaigudes al fet que la hipnosi no havia aconseguit mai el grau de somnambu-
lisme con amnèsia. Bernheim va intentar unes quantes vegades de submergir-la en una
hipnosi profunda, però no ho va fer millor que jo. Em va confessar francament que mai
no havia obtingut els seus grans èxits terapèutics amb la suggestió sinó en la seva pràctica
de l'hospital i no amb els malalts que tenia en la seva pràctica privada".
S. Freud (1925). Autobiografía (vol. VII). Madrid: Biblioteca Nueva.
En aquells moments Freud encara no té una hipòtesi sobre la gènesi de la

malaltia i tampoc no té una tècnica apropiada. Però el que sí té Freud és una
disposició receptiva tan afectiva com intel·lectual cap als seus pacients, un
desig d'entendre el misteri de la histèria, i comprendre-la i poder-la curar ve-
ritablement. Aquesta actitud de Freud contrasta vivament amb altres metges
contemporanis seus. El 1882, el doctor Breuer, catorze anys més gran que Freud
i metge molt reconegut a Viena, li havia comunicat observacions sorprenents
del tractament que havia fet durant dos anys a una noia histèrica –Anna O.–
que, segons Breuer, havia quedat gairebé curada. Freud es va apassionar im-
mediatament pel cas, va voler llegir la història de la pacient i se'n va ocupar
amb un compromís molt més viu que el del mateix Breuer que, estranyament,
semblava més voler oblidar-se del tema. Estant a París, Freud també va narrar
a Charcot el cas d'Anna O., però també el neuròleg es va mostrar indiferent,
ja que segons la teoria de Charcot, la histèria no es podia curar; com a màxim,
se'n podien fer desaparèixer uns quants símptomes.
La història d'Anna O., famosa des d'aleshores en la història de la psiquiatria i

la psicologia, preocupava i feia pensar molt a Freud en el moment en què, en
trobar-se casos similars, quedava decebut de l'arsenal terapèutic al qual havia
de recórrer. L'electroterapia era un engany, la hipnosi no sempre era practica-
ble o només curava els símptomes, però després tornaven a reaparèixer d'una
manera inquietant. Així, doncs, es va decidir a fer servir el mètode del qual
li havia parlat Breuer, mètode estrictament empíric, creat no per les idees teò-
riques del metge, sinó pel curs imprevist del tractament i –aspecte completa-
ment nou– per la col·laboració intel·ligent de la pacient. La perseverança que
va mostrar Freud, malgrat les sorprenents reticències del seu col·lega, va apor-
tar a la psicoanàlisi el seu primer instrument i va ser una llavor per al seu destí.
El cas d'Anna O.
Anna O. era una jove de vint-i-un anys, extremadament intel·ligent i molt atractiva, cosa
que va contribuir en gran mesura al fet que Breuer se sentís poc còmode. El motiu inicial
de la consulta era una tos nerviosa molt molesta, però patia també altres trastorns variats
que van sorgir després de la mort del seu pare: paràlisi de tres membres amb contraccions i
insensibilitat, trastorns complicats del llenguatge i la visió, incapacitat per a alimentar-se,
etc. A més, era susceptible de dos estats de consciència absolutament diferents, un durant
el qual estava normal i un altre on adoptava el comportament d'una nena insuportable.
El fet de passar d'un estat a l'altre es produïa per una espècie d'autohipnosi de la qual es
despertava estant plenament lúcida. Cal afegir que durant tot el temps del tractament,
Anna O. havia "oblidat" del tot la seva llengua materna, l'alemany, i sols es podia expressar
en anglès. La visita de Breuer era al vespre, en el moment que la jove estava lúcida, i ella
va prendre la iniciativa de narrar al seu metge tot el que havia patit durant el dia. Una
vegada li va explicar de manera detallada i carregada d'afecte en quines condicions havia
aparegut un dels seus símptomes i, per sorpresa de Breuer, després del relat, el símptoma
en qüestió va desaparèixer. Anna O. va copsar immediatament aquest fenomen inesperat
i ella mateixa va continuar "netejant la xemeneia" per mitjà de la paraula, mètode que
Freud i Breuer van anomenar després amb el nom culte de catarsi o purga de l'ànima.
De fet, el que mostra aquest cas, és que Anna O. havia "oblidat" els pensaments
i els impulsos que havia tingut de reprimir mentre tenia cura del seu pare
malalt. L'oblit de records tan significatius i carregats d'emocions exigia un me-
canisme actiu, però no percebut per la pròpia pacient: un mecanisme d'oblit
inconscient. D'allí van sorgir els dos conceptes bàsics d'inconscient i repressió.
La repressió seria el procés o mecanisme que, de manera autònoma res-

pecte a la consciència, provoca l'oblit dinàmic de les experiències inso-
fribles, doloroses, amenaçadores, pertorbadores, és a dir, de les experi-
ències que produeixen ansietat.
Amb això ja esmentem el punt de vista dinàmic del model freudià: d'una
banda, el pacient es vol curar, però, de l'altra, (inconscientment) vol oblidar
les experiències i sentiments dolorosos de la seva consciència; hi ha, doncs,
una força que es resisteix al record. Així, Freud descobreix i elabora el concepte
de resistència que no és un simple oblit, sinó una barrera, un mecanisme�de
defensa.
Cal tenir en compte també el punt de vista econòmic perquè és aquest punt
de vista que presentarà el símptoma com un substitut de l'energia psicològica
que es podia haver expressat d'una altra manera. Més endavant Freud afegirà
el punt de vista genètic, ja que s'adona que qualsevol conducta, conscient
o inconscient, té una història que la determina, que cap fenomen psíquic és
un atzar, sinó que està determinat, i finalment incorporarà el punt de vista
estructural: qualsevol conducta o representació mental és expressió de la per-
sonalitat com un tot, i per tant, de la dinàmica entre les instàncies internes
del subjecte. En la psicoanàlisi actual aquests quatre punts de vista (dinàmic,
econòmic, genètic i estructural) continuen essent bàsics per a l'explicació psi-
coanalítica.
Malgrat tot, en el cas Anna O. encara hi havia molts misteris per a resoldre, es-
pecialment sobre la fi del tractament. Per què Breuer mostrava aquell malestar
per parlar d'aquell cas?, per què amb un mètode terapèutic tant prometedor
havia deixat d'interessar-se per la histèria? Freud no podia encara respondre
aquests i altres interrogants fins que ell mateix no penetrés més profundament
en la complexitat de la malaltia mental. Quan ho va fer i ho va comprendre,
tampoc no va publicar els detalls del que havia passat amb el final del tracta-
ment d'Anna O. per consideració a l'home que havia admirat i amb qui havia
publicat el llibre sobre la histèria. Qui ho va revelar va ser E. Jones, com veu-
rem més endavant.
Però, a més, el mètode catàrtic estava lluny de resoldre tots els problemes.
Certament ara el/la pacient tenien el dret a la paraula, però aquest mètode
encara exigia la hipnosi, procediment autoritari en què l'hipnotitzador mana
i el pacient obeeix, i el que desitjava fonamentalment Freud era comprendre,
investigar el fenomen. Decidit a aclarir la naturalesa profunda de la malaltia,

Freud va anar prescindint de la hipnosi i, en el tercer cas d'Estudis sobre la his-
tèria va fer servir la tècnica de concentració: Freud demanava a la pacient que
es concentrés en un símptoma particular i que intentés recordar tot allò que
en pogués explicar l'origen. Quan la pacient no deia res, Freud li posava la mà
damunt del front i insistia en el fet que determinats records havien de sorgir.
Quan finalment la pacient expressava allò que li venia a la ment, afegia: "De
fet, li hauria pogut dir això des de la primera vegada, però no creia que era
això el que vostè volia saber". Convençut que allí es trobava l'obstacle, Freud
li demanava que digués tot el que li venia a la ment, associant�lliurement,
sense censurar els seus pensaments. En trobar el mètode psicoanalític pròpia-
ment dit moltes coses canviaven: espontàniament ara el/la pacient parlaven,
ja no sols dels símptomes, sinó d'altres coses inesperades, dels seus somnis, de
les seves relacions, de la seva sexualitat, de la seva infància. I davant de tot
aquest nou material, Freud no fugia sinó que hi feia front perquè, com a de-
terminista convençut, considerava que si sorgeix tot aquest material, és degut
a unes causes. Amb això queda clar que Freud no va anar a buscar el tema de
la sexualitat, sinó que se'l va trobar, i en comptes de fugir-ne, el va explorar.
Recordant l'allau de crítiques rebudes per la seva investigació sobre la sexuali-

tat humana va escriure:
"Per part meva, només he d'observar que l'accentuació del factor sexual en l'etiologia
de la histèria no correspon, sens dubte, per a mi, a una opinió preconcebuda. Els dos
investigadors que em van iniciar en l'estudi de la histèria, Charcot i Breuer, eren molt
lluny d'aquesta hipòtesi i fins i tot sentien cap a aquesta un cert rebuig personal, de la
qual vaig participà en un principi. Només investigacions laborioses, portades a terme
amb la més extrema minuciositat, m'han pogut portar –i molt lentament, per cert– a
l'opinió que avui sostinc."
S. Freud (1896). La etiología sexual de la histeria (vol. I). Madrid: Biblioteca Nueva.
Quan publica el llibre L'etiologia sexual de la histèria (1896) afirmant la impor-

tància de la sexualitat, és també l'any en què per primera vegada fa servir el
terme psicoanàlisi6 i quan s'acaba la relació entre Freud i Breuer, perquè per
a aquest últim la idea que les pertorbacions de la vida sexual eren el factor
essencial de l'etiologia de la histèria i era extremadament difícil de digerir, i
més després de la manera com havia acabat el tractament d'Anna O.
(6)
Psicoanàlisi
Disciplina fundada per Freud que integra tres nivells: primer, una tècnica terapèutica;
segon, un mètode d'investigació dels processos mentals; i tercer una teoria de la vida
psíquica.
7.4. La transferència i contratransferència
Havíem deixat l'interrogant obert sobre com va acabar el cas d'Anna O. i ara
és el moment d'aclarir-ho. Jones en la seva biografia ho relata així:
"Semblava que Breuer va desenvolupar el que avui anomenaríem una poderosa contra-
transferència davant la seva interessant pacient. En qualsevol cas, es va deixar absorbir
de tal manera que la seva dona va acabar per sentir-se fastiguejada de sentir-lo parlar
únicament d'aquest tema, i al cap de poc temps, fins i tot gelosa. Si bé no ho manifestà
obertament, se mostrà desgraciada i de mal humor. Breuer, amb el pensament ben lluny
del que passava al seu costat, va trigar bastant a comprendre què significava aquest can-
vi en la seva dona. El descobriment li provocà una reacció violenta, mescla d'amor i de
culpa, que el portà a la decisió de posar fi al tractament. Així ho va fer saber a Anna O.,
que aleshores ja se sentia molt millor, i es van acomiadar. Aquella mateixa tarda el van
haver de portar a casa de la pacient, a la qual va trobar en un estat de gran agitació, i
va semblar més malalta que mai. La pacient, que en la seva opinió s'havia mostrat com
un ésser asexual, i durant tot el tractament no havia fet la menor al·lusió a un tema tan
escabrós, sentia aleshores els dolors de un part fals histèric, culminació lògica d'un em-
baràs imaginari que havia iniciat i seguit el seu curs, inadvertidament, com a resposta a
l'atenció mèdica de Breuer. Tot i que Breuer estava summament violent davant d'això, va
aconseguir de calmar-la hipnotizant-la, i amarat de suor freda, va abandonar la casa".
E. Jones (1979). Vida y obra de Sigmund Freud (vol. I). Buenos Aires: Hormé.
És comprensible que després d'això, el camp de la histèria es convertís per a

Breuer en un tema molest, però Freud no és Breuer i en comptes d'espantar-se
i abandonar un tractament prometedor, quan es va trobar que també a ell els
pacients li transferien afectes, es va posar a investigar el motiu d'aquestes situ-
acions; descobrint després de temps de feina que el/la pacient reviu inconsci-
entment en la transferència els tipus de relació que ha viscut amb les figures
dels pares o amb les persones que feien aquesta funció. És, doncs, el conjunt
d'experiències mantingudes fonamentalment en la infantesa les que determi-
nen l'estil de relacions que serem capaços d'establir més endavant.
Ara bé, aclarir aquest element teòric i tècnic fonamental que és la transfe-
rència no va ser un treball fàcil. A Freud, li va costar d'elaborar el perquè de
l'existència de la transferència i al principi la va veure com a "estranya". La
transferència mostrava la força dels seus afectes en el cas d'Anna O. i en els seus
pacients, però faltava, més enllà de l'impacte clínic, ser capaç d'identificar-la
com a tal, ser capaç de portar a terme una reflexió teòrica i especialment, ser
capaç d'utilitzar-la en els tractaments. En l'obra de Freud trobem una evolució
respecte al concepte de transferència: des de captar-la com un obstacle, una
"resistència", una dificultat més en els tractaments, fins a concebre la idea que
en la transferència s'actualitza allò que és essencial del conflicte infantil, i per
tant, arribar a considerar-la "el més potent dels instruments terapèutics". En
l'evolució del pensament psicoanalític, des de Freud fins ara, també ha aug-
mentat la valoració essencial del fenomen transferencial, especialment en au-
tors com Klein, Bion, Rosenfeld, etc., que han gosat de penetrar el camp de
la psicosi.
Freud defineix la transferència com el procés inconscient en virtut del

qual s'actualitza la repetició de tipus de relacions infantils, viscudes amb
un marcat sentiment d'actualitat. Assenyala que la transferència exis-
teix fora i dins l'anàlisi, l'única diferència és que en el tractament se la
detecta i se la fa conscient.
Cal afegir que gràcies a la comprensió de la transferència, l'analista no depèn

ja únicament de les narracions més o menys distorsionades del pacient, sinó
que pot copsar en la relació transferencial de l'aquí i ara del funcionament
mental, el tipus de relació que estableix el pacient, ja que el que mostra la
transferència és el nòdul de la història íntima de la seva vida, i el reprodueix de
manera palpable com a present en lloc de recordar-lo.
La teoria de la transferència és una de les grans aportacions de la psicoanàlisi

a la ciència perquè mostra aquest fenomen psíquic universal inconscient que
consisteix a unir el passat amb el present per mitjà del falç enllaç que superposa
l'objecte originari a l'actual.
Ara bé, Freud va analitzar la relació terapèutica tan des de la perspectiva del pa-
cient com la de l'analista. Introdueix el terme contratransferència en l'escrit
L'avenir de la teràpia psicoanalítica (1910) i descriu aquest fenomen com el resul-
tat de la influència del pacient sobre els sentiments inconscients de l'analista.
La contratransferència, que podria ser un obstacle, es converteix en instrument
perquè en reconèixer que qualsevol ésser humà té inconscient el que cal és
exigir al terapeuta el reconeixement de les seves emocions, i per això abans
d'ocupar-se de les ansietats del pacient cal que el psicoanalista s'ocupi de les
seves passant per l'experiència del seu propi psicoanàlisi. Aleshores podrà ser
més capaç de discriminar els seus sentiments i els de l'altre, i fer servir els es-
tímuls contratransferencials per a comprendre més el pacient.
7.5. La interpretació dels somnis i les teories de la personalitat
Abans de Freud, l'opinió general dels científics era que els somnis no teni-
en d'interès com a tema d'estudi psicològic, ja que consideraven que aquests
s'originaven en pertorbacions fisiològiques irregulars del cervell. El treball de
Freud va significar un gir radical en descobrir que el significat dels somnis esta
íntimament relacionat amb el descobriment del funcionament inconscient.
Després d'ell, i fins avui, molts altres científics continuaran la tasca d'explorar
els somnis.
La interpretació dels somnis (1900) és considerada l'obra mestre de Freud i està

íntimament vinculada a l'exigència de conèixer-se a si mateix, a aprofundir
en l'estudi de les neurosis i al dol per la mort del seu pare. En aquest llibre
explora com funciona el nostre inconscient mostrant que per mitjà del tre-
ball d'entendre el significat dels nostres somnis podem conèixer més profun-
dament com és d'irracional la ment.
En el llibre trobem els punts centrals de la psicologia de Freud: el de-

terminisme psíquic, la concepció de la ment com a forces antagòni-
ques en conflicte, el poder ocult de les nostres emocions, la força de
l'inconscient, i més enllà de la psicopatologia, desenvolupa una psico-
logia general del psiquisme humà.
La tesi central del llibre és que els somnis són realitzacions de desitjos repri-
mits, cosa que Freud ja havia sospitat arran dels somnis dels seus pacients: les
neurosis li havien mostrat la importància dels somnis i l'estudi dels somnis li
va donar la clau de les neurosis. Quan va abandonar els mètodes preanalítics
(hipnosi, catarsi, concentració) i arribar a l'associació lliure, els pacients li men-
cionaven espontàniament els seus somnis i Freud va escoltar aquestes produc-
cions oníriques amb el mateix determinisme que els símptomes. La part noc-
turna de la nostra vida psíquica deixava de ser absurda i adquiria sentit.
Per al primer anàlisi complert que va fer d'un dels seus somnis va ser el 24 de
juliol de 1895, va necessitar anys d'esforç per a elaborar tot el material que pre-
senta a l'obra de 1900. Aquesta obra tindrà unes conseqüències decisives per
a la seva obra: fruit del treball d'autoanàlisi, va adquirir confiança i seguretat i
a més, la seva publicació va atraure el primer nucli de deixebles, cosa que li va
permetre de posar fi al seu aïllament. Així ho expressa a la seva Autobiografia:
"Durant més de deu anys, després de la meva separació de Breuer, no vaig tenir ni un sol
partidari, i em vaig trobar totalment aïllat. A Viena se m'evitava i a l'estranger no tenien
cap notícia de mi. La interpretació dels somnis, publicada el 1900, a penes fou esmentada
en les revistes tècniques. En el meu assaig sobre la Història del moviment psicoanalític he
inclòs com a exemple de l'actitud dels cercles psiquiàtrics de Viena una conversa que vaig
tenir amb un metge, autor d'un llibre contra les meves teories, que em va confessar que
no havia llegit la meva Interpretació dels somnis. Li havien dit a la clínica que no valia
la pena".
S. Freud (1925). Autobiografía (vol. VII). Biblioteca Nueva: Madrid.
En aquest llibre elabora la seva primera teoria de l'"aparell psíquic" o la�pri-

mera�teoria�de�la�personalitat que va dominar el pensament freudià des del
1900 fins al 1920. A partir de les dades empíriques que sorgien de l'experiència
clínic, Freud necessitava la construcció d'una teoria que guiés la teràpia i la
investigació posterior. Abans ja hem mencionat el punt de vista tòpic. Aquesta
consideració deriva del fet que Freud va examinar la ment com un "aparell
psíquic" organitzat en tres sistemes� o� províncies, per tant emfatitzava una
concepció topogràfica. Aquesta primera teoria de la personalitat mostra que
no n'hi ha prou de dir que hi ha continguts mentals inconscients i conscients,
sinó que cal explicar com funcionen i com es relacionen aquestes tres provín-
cies psíquiques: conscient (Cs), Preconscient (Pcs) i Inconscient (Inc). És en
aquesta teoria on fa la metàfora de l'aparell psíquic com a iceberg que mostra
a l'exterior solament una part mínima de tota la seva massa. Veiem ara aquests
sistemes.
El sistema�conscient és la part de l'aparell psíquic més pròxima al món ex-

terior. La seva funció és essencialment perceptiva: registra informació proce-
dent de l'exterior i de l'interior; altres funcions d'aquest sistema són les del
pensament, raonament, control de la mobilitat, llenguatge, etc. L'existència
d'aquest sistema en contraposició amb el preconscient i inconscient implica
el reconeixement per part de Freud que en un moment determinat són molt
pocs els processos mentals que són conscients i, per tant, que entre el sistema
conscient i preconscient hi ha una censura�selectiva. Cal esmentar que en els
seus primers escrits Freud unifica Cs i Pcs i els anomena jo (un jo diferent del de
la seva última teoria de la personalitat) en oposició a l'inconscient. Ambdós,
Cs i Pcs, formarien una censura�repressiva davant l'inconscient.
Els continguts del preconscient, encara que no es trobin en el camp de la

consciència, hi poden arribar en qualsevol moment. Aquests continguts pre-
conscients són "empremtes mnèmiques", és a dir, inscripcions, representaci-
ons dels esdeveniments. Tant el sistema Pcs com l'Inc tenen empremtes mnè-
miques, però les empremtes de l'inconscient no poden arribar a la conscièn-
cia mentre que les preconscients sí que ho poden fer. La diferència rau en el
fet que les representacions preconscients són representacions� de� cosa� i� de
paraula, estan lligades al llenguatge i, per tant, a la consciència, mentre que
les inconscients són representacions�de�cosa�sola, els manca la paraula. Per
exemple, en una al·lucinació, i això és propi d'allò que és inconscient, les re-
presentacions són bàsicament visuals, de cosa sola, sense llenguatge.
Els sistemes conscient i preconscient estan dirigits per processos�secundaris

que regulen el funcionament mental amb menys passió i més eficàcia, per
mitjà del pensament, de la capacitat de posposar les satisfaccions i són regits
pel principi�de�la�realitat, mentre que l'inconscient està governat per proces-
sos�primaris o conjunt d'energies mentals no domesticades i regit pel princi-
pi�del�plaer, que vol la satisfacció immediata, cega, sense pensar en les con-
seqüències.
L'inconscient�és la part més primitiva, més arcaica i originària del psiquisme.

Al mateix temps és la part més pròxima a allò que és somàtic-psíquic, a allò
que és corporal. No hi ha cap criatura que del néixer tingui llenguatge ni pen-
sament estructurat, però sí que té sensacions de plaer o desplaer. Podríem dir,
com a exemple, que l'inconscient s'assembla a una presó de màxima seguretat
que manté tancats elements antisocials, recentment arribats o que ja fa anys
que hi són, tractats amb duresa i severament custodiats, però que sempre pro-
ven d'escapar-se i poder sorgir a la consciència. Així, doncs, cada criatura es
regeix inicialment per processos primaris i pel principi del plaer, que desitja la
satisfacció immediata. Ara bé, l'experiència mostra al subjecte que la satisfac-
ció immediata pot ser decebedora o tenir molt males conseqüències i això ens
ensenya que és perillós tractar de fer determinats desitjos sense pensar abans
i tenir en compte la realitat. És aleshores quan pren importància el principi de
realitat.
Cal recordar que hi ha una relació profunda entre inconscient i repres-

sió: l'inconscient és un concepte derivat de l'experiència clínica, ja que
aquesta posa de manifest que determinats continguts sols es tornen
conscients quan en el procés terapèutic se superen les resistències.
De tot això és deriva l'existència d'un altre "lloc psíquic", d'un altre "escenari"
més enllà de la consciència. Per això Freud va escriure que "els pacients patei-
xen de records" (que no recorden, és a dir, de records inconscients). Els con-
tinguts de l'inconscient són continguts reprimits que no poden arribar a la
consciència per l'acció de la repressió. L'inconscient es constitueix de manera
històrica i repressiva i aquests continguts reprimits tenen molt a veure amb la
història infantil de cada subjecte.
Per repressió s'entén l'operació mitjançant la qual la persona tracta de

rebutjar o mantenir en l'inconscient representacions (pensaments, sen-
timents, imatges, desitjos, records) lligats a una pulsió. Es produeix en
aquells casos en què la satisfacció d'una pulsió, d'un desig (que produi-
ria plaer) genera desplaer, malestar, en virtut d'altres exigències (ètiques,
socials, etc.).
Precisament aquesta transformació d'afectes és l'essència de la repressió. Aquí

és comprèn la visió dinàmica de Freud d'entendre el psiquisme com a forces
antagòniques en conflicte, el "voler i doldre" continu de l'ésser humà. Segons
els psicoanalistes Laplanche i Pontalis la repressió es pot considerar un procés
psíquic universal que es trobaria en l'origen de la constitució de l'inconscient
com a domini separat de la resta del psiquisme.
7.5.1. Els somnis
Tota aquesta primera teoria de la personalitat la va publicar en el llibre del

somnis. Cal que ara aclarim les funcions del somniar perquè dins la teoria
freudiana l'estudi dels somnis obra una font potent per a comprendre moltes
coses de la vida psíquica. El somni és una activitat pròpia de dormir, i dormir
és una funció fisiològica amb la finalitat biològica d'aïllar al que dorm de les
excitacions i estímuls procedents de l'exterior. Mentre Freud investiga els som-
nis envia una carta a Fliess en què diu: "Hi ha un desig que qualsevol somni
tracta sempre de fer..., i és simplement el desig de dormir. Hom somnia per tal
de no estar obligat a despertar-se, perquè hom vol dormir! Tant soroll..."(Carta
a Fliess, 9 juny de 1899).
Però allò que és important és que les condicions del son faciliten un relaxa-
ment�de�la�censura�repressiva que tracta de controlar les forces inconscients
perquè quan ens apartem de la realitat exterior i, especialment, quan minva
l'activitat motora hi ha menys perill que els impulsos inconscients desembo-

quin en una satisfacció "real ". Debilitada la censura davant la suspensió de les
funcions del jo, els desitjos inconscients tenen més marge de sortida.
Com ja hem dit, la tesi de Freud és que els somnis són realitzacions de desitjos;
per la banda del jo del desig, de dormir; per l'inconscient, de desitjos reprimits,
és a dir, d'una demanda de l'inconscient que vol gratificació. Aquesta és la
funció principal del somni, no la de predir res, sinó la d'expressar un desig que
es fa immediatament en la fantasia onírica.
Aquests desitjos queden disfressats amb restes�diürnes, és a dir, preocupacions

o fets del dia anterior, però Freud assenyala que aquests fets o pensaments del
dia anterior sols intervenen en el somni en la mesura en què s'associen als
desitjos inconscients més profunds. Ara que coneixem la teoria de la persona-
litat ho podem entendre més a fons: des de la perspectiva de l'inconscient el
somni fa desitjos, li dóna una satisfacció al·lucinatòria; des de la perspectiva
del Pcs-Cs el somni és el guardià del son. Si fem una analogia, és com si el jo
(Cs-Pcs) digués a l'Inc: "Somnia el que vulguis, perquè com que és una fanta-
sia, no hi ha cap perill que passi res, i jo puc seguir dormint". Per la banda de
l'Inc el desig té certa satisfacció, ja que a nivell primitiu no es distingeix bé
allò que és real d'allò que és imaginari; així, doncs, el somni és una "solució
de compromís" que caracteritza totes les formacions de l'inconscient (símpto-
mes, lapsus, etc.).
El somni té dos tipus de continguts, el contingut�manifest, és a dir, el record

que tenim del somni, i el contingut�latent que són els desitjos inconscients de
la persona que dorm. Precisament el treball�d'anàlisi serà descobrir els desitjos
i idees latents que s'oculten sota la disfressa del contingut manifest. Contingut
latent i contingut manifest són dos llenguatges diferents que diuen la mateixa
cosa: un clar i català (el latent), el que és difícil d'accedir, i l'altre disfressat, en
"xinès" (el contingut manifest), el somni que recordem.
El procés de transformació del contingut latent en contingut manifest

l'anomena treball�del�somni mentre que el treball d'anàlisi o interpretació
farà el camí en sentit invers quan tracti de desemmascarar i aleshores com-
prendre l'autèntic sentit del somni. D'aquesta manera Freud va descobrir com
actuen els processos inconscients en contraposició als conscients, en inferir
del contingut manifest el material latent del qual partien.
Els somnis es manifesten en un escenari visual, precisament pel seu caràcter

de realització al·lucinatòria de desitjos, i això enllaça amb el que hem dit an-
teriorment, que les representacions inconscients són de cosa sola, els manca
la paraula.
En els malsons es posa clarament de manifest la naturalesa del compromís:

quan les demandes o desitjos reprimits són sentits pel jo com a massa ame-
naçants, poc disfressats, es trenca la solució de compromís: ni es somnia ni
es dorm, perquè els malsons intensos ens desperten. Cal ara aclarir de quina
manera els pensaments i desitjos latents del somni es poden disfressar prou
fins que semblin absurds, "sense sentit" per la consciència del somniador.
Els mecanismes de transformació del material latent al manifest són els

mateixos del funcionament dels processos inconscients, i els fonamen-
tals són dos: la condensació�i�el�desplaçament. Parlem de condensació
quan diversos elements mentals que durant l'estat de vigília es mante-
nen separats queden combinats, condensats en una sola representació.
Per la condensació un element concret del contingut manifest pot represen-

tar diferents aspectes del latent, un element pot estar sobredeterminat i, per
tant, admetre diferents associacions i interpretacions. Això és el que fa que el
contingut manifest sigui molt més breu i lacònic que el latent. Per exemple:
"somnio amb una dona amb ulleres"(contingut manifest). "Aquestes ulleres
em fan pensar amb una mestra que m'era insuportable i també amb la mare
de X que una vegada em va renyar..., i amb el meu analista que porta ulleres
i ahir no em va entendre gens"... (les associacions permeten d'arribar al con-
tingut latent). Condensada amb una imatge, la cadena associativa condueix a
diverses relacions del somniador.
L'altre mecanisme fonamental és el desplaçament, el resultat del qual

és una inversió de valors. Allò que en el pensament latent del somni és
afectivament important es trasllada a quelcom nimi, sense importàn-
cia, de manera que un fet colpidor es torna trivial, i a la inversa, ele-
ments sense valor adquireixen una coloració emocional intensa i un
lloc central en l'escenari oníric. Res contribueix millor a l'aparent absurd
dels somnis que aquesta distribució enganyosa d'afectes. Aquests dos
mecanismes de condensació i desplaçament són els responsables de les
distorsions del material latent fins a disfressar-lo de material manifest,
i són també els mecanismes bàsics de funcionament de l'inconscient,
anomenats per Freud processos primaris. Un altre procés menys impor-
tant és la representació�visual�o�dramatització, que consisteix en el fet
que l'aparença dels somnis és la d'una escena visual, ja que en el somni
el pensament abstracte, el llenguatge verbal és molt minso.
Freud considerava que "la interpretació dels somnis és la via règia cap al co-
neixement de les activitats inconscients de la ment", perquè té un paper fo-
namental en el treball terapèutic i de recerca psicoanalítica. El pacient ara pa-
ra atenció a les seves produccions oníriques i fa associacions (associació lliu-
re) sobre diverses imatges del somni. Si l'analista escolta tot aquest material
que emergeix, finalment pot interpretar el contingut latent, el sentit ocult del
somni.
7.5.2. La teoria estructural de la personalitat
Cal dir que són poques les teories de la personalitat elaborades a la història
de la psicologia científica i això es deu al fet que el tema de la personalitat
és molt complex, perquè enllaça molts aspectes de l'ésser humà. No obstant
aquesta dificultat i malgrat haver publicat una teoria de la personalitat que va
mantenir durant vint anys, a mesura que avança en experiència clínica, Freud
va anar observant aspectes que el van obligar a modificar la seva primera teoria
i construir l'última teoria estructural�de�la�personalitat.
Progressivament, Freud va descobrir que no sols és inconscient allò que es re-

primeix, com pensava anteriorment, sinó que moltes de les defenses i dels me-
canismes repressors són també inconscients, és a dir, que el jo no és comple-
tament conscient. Com hem esmentat abans, Freud en la primera teoria havia
identificat l'inconscient com a reprimit i havia situat el jo repressor en el Cs-
Pcs. Però si els mecanismes�de�defensa i la repressió són també inconscients,
ja no pot mantenir aquella divisió topogràfica de l'"aparell psíquic". A més,
a poc a poc va descobrir la importància fonamental de les identificacions,
que entén com el procés psicològic per mitjà del qual el subjecte assimila un
aspecte, una propietat, un atribut de l'altre i es transforma totalment o par-
cialment sobre aquest model. Per Freud, la identificació constitueix la forma
més primitiva del lligam afectiu amb una altra persona: la primera relació amb
l'objecte desitjat (la mare) és voler-lo consumir i recrear-lo en el jo. Aquesta
és la base de la identificació. Des de la seva perspectiva, allò que anomenem
el nostre jo és una cristal·lització de les identificacions fetes bàsicament en la
nostra infància.
En aquesta última teoria de la personalitat Freud ja no parlarà de sistemes o

províncies psíquiques, sinó d'instàncies i això és degut al fet que aquest model
és antropomòrfic i no topogràfic. Ara Freud se servirà d'un model que permet
de concebre el psiquisme com a dinàmica de relacions�interpersonals:�allò,
jo�i�superjò.
Aquesta denominació freudiana no és un atzar, en els seus escrits sempre ha

tractat de fer-se comprensible per als seus lectors, perquè Freud no vol amagar
sota teories fosques, abstractes, el fons apassionat que tots portem dins. Cap
paraula és més personal i té connotacions més íntimes que el pronom jo; d'altra
banda, l'impersonal allò s'associa immediatament a determinades expressions
que fem servir. Per exemple, "(allò) és més fort que jo".
El nostre psiquisme sorgeix per mitjà de les relacions amb els altres i, així, la
personalitat vindria a ser més o menys el joc d'instàncies intrapsíquiques que
reflecteixen les relacions interpsíquiques que ha viscut el subjecte en la seva
història, especialment durant la seva infància.
Aquesta última teoria la publica en el llibre El jo i l'allò (1923), la completa a

Noves aportacions a la psicoanàlisi (1933) i està relacionada amb l'última teoria
pulsional que havia publicat abans a Més enllà del principi del plaer (1920).
Vegem ara aquestes tres instàncies. De fet, les tres tenen el mateix origen que
Freud, seguint Nietzsche i el metge Georg Groddeck, anomena allò.
"Aquesta és la part més fosca de la nostra personalitat i el poc que en sabem ho hem
après estudiant l'elaboració del somni i la formació del símptoma neuròtic. El poc que
sabem té a més caràcter negatiu i no es pot descriure sinó és per contrast amb el jo.
Sols algunes comparacions ens permeten de fer-nos una idea: l'anomenem caos, caldera
plena d'emocions bullents. Ens el representem desembocant d'una banda en allò que és
somàtic i recollint allí les necessitats pulsionals que troben en aquest la seva representació
psíquica, però no podem dir en quin substrat. S'omple d'energia a partir dels impulsos,
però sense manifestar cap organització ni voluntat general."
S. Freud (1932). La división de la personalidad psíquica (vol. VIII.). Madrid: Biblioteca Nu-
eva.
L'allò ignora la noció del temps, la negació, la contradicció, el bé i el mal, la

moral, és totalment inconscient, però no tot allò que és inconscient és l'allò
perquè ja hem dit que alguns mecanismes de defensa del jo són també incons-
cients. L'allò és el fons pulsional de la personalitat, tots els aspectes que tenim
heretats, constitutius i pulsionals s'expressen psíquicament en l'allò. És el fons
de la energia psíquica, tan eròtica com agressiva. Com diu Freud en el text Psi-
coanàlisi i medicina (1926): "Qualsevol força que impulsa el vaixell correspon
a l'allò; però el jo ha de ser el capità sense el qual mai no s'arribaria a port".
Quan amb el temps es desenvolupin el jo i el superjò, tota l'energia d'aquestes

instàncies té la seva font en l'allò. Es regeix únicament pel principi�del�plaer i
deixa de banda qualsevol consideració als perills o als principis morals. En de-
finitiva, en néixer psíquicament som allò, perquè no hi ha relacions intrapsí-
quiques (internes) sense haver viscut relacions interpsíquiques (amb els altres).
El jo és una porció de l'allò modificada per la proximitat i influència del món

exterior. La regió més perifèrica de l'allò, en veure's obligada a mantenir un
equilibri amb la realitat exterior, genera un jo organitzat per a percebre les
excitacions i defensar-se d'aquestes. El jo està regit pel principi�de�la�realitat
i és la instància responsable del manteniment d'equilibri de tot organisme
amb el món exterior, és també el nucli defensiu davant les exigències de l'allò
que, quan són molt virulentes desperten en el jo el sentiment d'angoixa com
a senyal del perill interior. El jo també protegeix l'organisme contra el perill
exterior amb el senyal de por. Les seves funcions són la percepció, la memòria,
l'activitat motora i el llenguatge. Una part del jo és conscient, però una altra
part del jo és inconscient, és a dir, format pels mecanismes de defensa.
Freud parla del superjò com una subestructura dins el jo, però cada vegada
li donarà més importància fins a reconèixer-lo com una tercera instància. El
concepte de superjò apareix per primera vegada el 1923, però és un concep-
te derivat de l'"ideal del jo" i del "jo ideal", que ja havia esmentat Freud des
dels anys de l'estudi del narcisisme (1914). El superjò és "l'hereu del complex
d'Èdip", és a dir, que la seva formació va paral·lela a la declinació d'aquest

complex: el nen renuncia a la satisfacció dels seus desitjos edípics marcats per
la prohibició i s'identifica amb el pare. Per part de la nena, haurà de renunciar
també als seus desitjos edípics i identificar-se amb la mare. No obstant això,
el superjò ha estat preparat anteriorment per a diversos processos i Freud es-
menta especialment les nombroses pressions i advertències que l'infant rep
dels pares en relació amb el control d'esfínters, la neteja, etc., aspectes que la
criatura interioritza i que contenen elements fonamentals del superjò com els
compliments d'unes normes i la por al càstig.
Aquesta instància psíquica és el representant internalitzat de les pautes morals

dels pares, que diuen a la criatura allò que ha de fer i que no ha de fer. Per a
comprendre això cal dir que les identificacions de les quals sorgeix el superjò
són molt peculiars: no surt per la identificació amb allò que fan els pares, sinó
amb el seu superjò, és a dir, amb el que els pares diuen que s'ha de fer, amb les
normes morals interioritzades dels mateixos pares. Per tant, és per mitjà del
superjò com es transmet i s'interioritza en el subjecte la normativa cultural.
Així, podríem dir que l'allò representa psíquicament el que és pulsional-fi-

logenètic, el jo és el que és individual–històric, i el superjò el que és cultu-
ral–col·lectiu. La personalitat és, doncs, la dialèctica entre aquestes tres instàn-
cies situades en la realitat ambiental que a hom li toca viure.
Les seves funcions centrals són de consciència moral, és a dir, de censura, de

prohibició i d'ideal a imitar. Les energies dominants en el superjò són eròti-
ques però sobretot agressives. Freud assenyala que bona part de l'agressivitat
del superjò deriva de l'agressivitat que la criatura no va poder descarregar sobre
els seus pares. Una vegada format el superjò, aquest dirigirà la seva vigilància
cap al jo i això explica l'exigència, de vegades cruel, amb què censura i critica
el jo, el qual patirà tot això amb el sentiment de culpabilitat. Com que el superjò
ha heretat, per les identificacions, els aspectes normatius dels pares, resulta
que l'actitud del jo cap a ell és molt similar a la que tenia cap als pares. Però cal
recordar que la criatura no sols veu en els pares una font de renys i càstigs, sinó
també de protecció i tendresa. Per això el jo tracta d'acomplir les demandes del
superjò i quan ho aconsegueix, la satisfacció del superjò repercuteix en el sen-
timent d'autoestima del jo. Resta dir que el superjò és en gran part inconscient.
Situat entre tres amos igualment tirànics –el món exterior, l'allò i el superjò–
el jo es troba en una situació difícil i conflictiva. En el text La divisió de la
personalitat psíquica (1932) Freud explica de manera punyent el drama en què
està situat el jo.
"Si considerem els esforços del jo per a complaure'ls al mateix temps o, millor dit, per a
obeir-los simultàniament, no lamentarem haver-lo personificat i presentat com un ésser
a part. Se sent assetjat per tres bandes i amenaçat per tres perills davant els quals, en
el cas de pressió màxima reacciona amb el sentiment d'angoixa. Per la procedència de
les experiències del sistema de la percepció està destinat a representar les exigències del
món exterior, però vol també ser un fidel servidor de l'allò, estar-hi amb harmonia, que
el consideri un objecte i atregui així la seva libido. Quan tracta de connectar entre l'allò
i la realitat es veu obligat moltes vegades a disfressar exigències inconscients de l'allò,
(...) a fingir amb insinceritat diplomàtica, una atenció a la realitat (...). D'altra banda,
és rigorosament vigilat pel rígid superjò , que li imposa determinades normes de conduc-
ta (...) i el castiga en el cas d'infracció amb els sentiments d'inferioritat i culpabilitat.
D'aquesta manera, conduït per l'allò, restringit pel superjò i rebutjat per la realitat, el jo
lluita per a portar a terme la seva missió econòmica, la d'establir una harmonia entre les
forces que actuen sobre ell; i comprenem perquè a vegades, no podem fer altra cosa que
exclamar: Què difícil que és la vida! Quan el jo ha de reconèixer la seva debilitat, s'ofega
amb l'angoixa, angoixa real davant el món exterior, angoixa moral davant del superjò, i
angoixa neuròtica davant la força de les passions en l'allò".
S. Freud (1932). La división de la personalidad psíquica. Madrid: Biblioteca Nueva.
Per això, el tractament psicoanalític no en té prou de fer desaparèixer els símp-

tomes, sinó que fonamentalment tracta d'enfortir el jo de la personalitat del
subjecte, perquè cal que el jo no quedi sotmès al primitiu allò, ni servil davant
del superjò, sinó que sigui capaç de conduir harmònicament les relacions en-
tre les dues altres forces rebels. El jo ha de poder disciplinar el caos de l'allò,
fer més racional les exigències del superjò i adaptar-se sanament a les realitats
del món exterior.
7.6. El desenvolupament psicosexual i les teories pulsionals
El 1905 Freud publica un altre dels seus treballs fonamentals, Tres assaigs Libido
per a una teoria sexual. El valor que dóna a aquesta obra queda clar si obser-
Paraula llatina que Freud aga-
veu les notes a peu de pàgina que afegeix durant molts anys sense modificar fa d'A. Moll (1898). Té en psi-
l'arquitectura del llibre. La seva publicació va generar escàndol durant dècades coanàlisi una significació difí-
cil de precisar, però Freud li va
i crítiques aspres sobre el seu autor. Però com va escriure més tard, "a la llarga, atribuir sempre dues caracte-
rístiques (quantitativa i qualita-
res aconsegueix resistir-se a la raó i a l'experiència" (Freud, 1927) i avui la seva tiva), com es pot copsar en la
definició en fa: "Libido és una
teoria és una de les aportacions més importants de la psicologia al coneixe- expressió agafada de la teoria
ment de la sexualitat humana. de l'afectivitat. Anomenem ai-
xí l'energia, considerada una
magnitud quantitativa (enca-
ra que actualment no es pugui
Malgrat la hipocresia de l'època, la sexualitat no podia ser completament des- mesurar) de les pulsions que
cartada de la ciència i altres metges, com Krafft-Ebing, havien publicat llibres tenen relació amb tot allò que
es pot designar amb la paraula
sobre la sexualitat sense escàndol. No era, doncs, el tema allò que indignava, amor".
sinó el fet que Freud trenqués els murs entre allò que és normal i allò que és
pervers i, especialment entre la sexualitat de l'adult i la suposada innocència
infantil. Això és el que era imperdonable. En el tema de la sexualitat la revolu-
ció freudiana és radical i per tant es pot parlar d'un abans i un després de Freud.
Abans d'ell –i avui encara per a alguns– la sexualitat s'entenia com a "instint"
comú a tota l'espècie, amb un objecte fix (l'altre sexe) i amb un fi també fix
(unió dels òrgans genitals en el coit). A partir de Freud, per sexualitat s'entén
quelcom molt diferent: tota una sèrie d'activitats i excitacions existents des
de�la�infància que produeixen plaer. Per tant, Freud fa una revolució tant en
el temps (des de l'inici de la vida la criatura busca plaer) i en l'espai (no sols
la zona genital, sinó tot el cos és erogen).
Cal assenyalar que moltes traduccions de Freud erren en traduir Trieb per ins-
tint, quan en realitat Freud escriu Instinkt només per a referir-se als animals i
mai no va pensar que els aspectes més importants de la nostra conducta esti-
guessin determinats per "instints" perquè si hagués estat així la teràpia psico-
analítica seria impossible. El sentit de Trieben és empènyer, perquè el que vol
Freud és donar compte de l'impuls, la força interna que ens porta a...
Ara es tradueix més encertadament per pulsió, i es defineix com un

concepte límit entre allò que és somàtic i allò que és psíquic, com el
representant psíquic de les excitacions que neixen en l'interior del cos i
que arriben al psiquisme. Per tant, la pulsió té quatre aspectes: la�força
o motor de tota pulsió; l'origen, que sempre és intern, somàtic, és el lloc
on es posa en marxa l'excitació (zones erògenes); l'objecte, per mitjà del
qual la pulsió obté el seu fi, que és sempre la satisfacció de la pulsió, la
qual cosa provoca plaer.
Però, des de la perspectiva clínica el més important és la variabilitat de

l'objecte, ja que aquest pot ser una persona o una de les seves parts (objecte
parcial), per exemple, el pit de la mare; pot ser un objecte real o abstracte,
(per exemple, els ideals); extern o intern al subjecte (l'individu narcisista es
vol a si mateix). En definitiva, quan parlem d'objecte i de relacions d'objecte la
psicoanàlisi dóna compte de la variada possibilitat d'actuació i de direcció de
les nostres pulsions.
En la teoria de 1905 Freud esmenta dos tipus de forces o pulsions: les sexu-
als�i�les�d'autoconservació. Aquestes últimes estarien vinculades a les neces-
sitats corporals necessàries per a la conservació de l'individu (per exemple, la
gana); a vegades, les anomena també "pulsions del jo" per a vincular-les a la
seva idea de conflicte psíquic. Ja hem dit que a nivell tòpic aquest conflicte
es planteja entre l'inconscient i la consciència repressora o jo (dins la primera
teoria de la personalitat). I a nivell dinàmic?, amb quines pulsions? Doncs bé,
l'inconscient el dota amb les pulsions sexuals i el conscient amb les pulsions
d'autoconservació. El que mostra la dada clínica és que hi ha un conflicte en-
tre sexualitat i exigències del jo.
En el segon capítol, i el més important del llibre, Freud estudia les fases�evo- Lectura recomanada
lutives de la psicosexualitat humana: l'oral, l'anal, la fàl·lica, la de latència i
Per a l'estudi de les fases ve-
la genital. Aquestes fases no tenen una rígida delimitació temporal, sinó que geu l'obra següent:
durant el desenvolupament d'una fase ja hi ha elements de la següent, de ma- P.�Bofill;�J.L.�Tizón(1994).
Qué es el psicoanálisis. Barce-
nera que cada fase se superposa a elements de l'anterior i de la següent i la lona: Herder editorial.
transició entre l'una i l'altra és gradual. (Per exemple, en la fase oral la criatura
ho vol incorporar tot, però també hi ha adults que davant d'ansietats neces-
siten activitats orals com beure, menjar, fumar o mossegar-se les ungles). Cal
tenir en compte que cada fase implica un conjunt d'emocions i ansietats, con-
flictes i defenses diferents en els diversos moments de la vida i sobretot que
cada fase té un tipus predominant d'estil de relació d'objecte.
De fet, en aquest estudi de la sexualitat infantil allò que Freud ens mostra és
el dur combat que ha de portar a terme el nen/a des de l'inici de la vida per tal
de poder arribar tenir un dia unes relacions sexuals sanes. Sense elegir-ho, ha
de fer front a proves difícils i, atès el caràcter inacabat de la seva organització
i la debilitat dels seus mitjans, està constantment amenaçat de fracassar. Així,
cada vegada que s'ha d'adaptar a una fase nova, ha de renunciar a la felicitat i
a la seguretat de la fase anterior. Després de separar-se del pit, a vegades al preu
de grans plors (oral), ha d'aprendre a tornar-se net (anal), renunciant a les sa-
tisfaccions que li procuren els productes del seu propi cos, substituir l'atracció
per la repugnància, la llibertat pel pudor. Més tard, les relacions amb els seus
pares són trastornades pel complex d'Èdip, que li fa viure el seu primer amor
i el seu primer odi (fàl·lica). I de la mateixa manera que només madura si es
deslliga a poc a poc dels objectes que ha estimat, també arriba només al seu
ple desenvolupament intel·lectual si deslliga la seva curiositat de la sexuali-
tat per a orientar-la als diversos objectes del món (latència). La pubertat no és
més que l'última d'aquestes fases travessades al preu de doloroses renúncies;
l'adolescent retorna per un temps al món eròtic de la infància, però la prohi-
bició de l'incest l'obliga, no obstant això, a separar-se'n. Llarg, complex i peri-
llós viatge que determinarà l'estil de relacions que tindrà quan arribi a adult.
De fet, la felicitat de la seva vida futura depèn en gran part de la manera com
resolgui el conflicte primitiu anomenat complex d'Èdip que veurem ara.
7.6.1. El complex d'Èdip
Des de la perspectiva psicoanalítica aquest complex emocional que viu cada

criatura és el fenomen més important de la personalitat. Aquest complex sig-
nifica acceptar psíquicament la realitat de la diferència de generacions i la di-
ferència de sexes. Des de la perspectiva de la criatura, que en la seva immadu-
resa ha viscut inicialment una relació dual amb la mare i ha cregut que és tota
i en exclusiva per a ell, arriba un moment que s'adona que hi ha algú que el
separa de la mare: aquesta figura és el pare.
Si deixem de banda els aspectes clínics, la concepció antropològica d'aquest

complex significa que el psiquisme humà es construeix en la infància per mitjà
d'un procés de relacions i identificacions amb les persones que fan funcions
de pares. És a dir, que tant el nen com la nena assimilen aspectes del pare i de
la mare per a la construcció de la seva personalitat.
Freud va escollir l'expressió complex d'Èdip basant-se en la tragèdia clàssica per a

descriure l'agitació d'emocions, d'impulsos i d'idees, en gran part inconscients,
que es desperten al voltant de les relacions que la criatura estableix amb els
seus pares. El significat d'aquesta expressió suggereix simbòlicament l'ansietat

i la culpabilitat del nen o nena pels seus desitjos agressius i sexuals cap als
pares i també com aquestes emocions infantils queden "oblidades", és a dir,
reprimides en el nostre inconscient.
L'impulsiu Èdip de la tragèdia de Sòfocles no sap que quan mata l'home que
hi ha en la cruïlla, aquest és el seu pare; Èdip no n'és conscient, i quan fuig de
Corint no té cura de la inscripció del temple "Coneix-te a tu mateix". Aquest
fet de no conèixer els seus sentiments i no dominar les seves passions el porta a
fer desastres. Quan Freud descriu aquest complex, ens ensenya la importància
de ser conscients dels nostres impulsos per a poder, així, dominar-los i con-
trolar-los; ens mostra també les conseqüències tan destructives que implica el
fet d'actuar sense pensar i suggereix la necessitat de resoldre aquests conflictes
infantils mitjançant el difícil camí de conèixer-nos més.
La situació edípica normal comença amb el reconeixement de l'infant de la

naturalesa de la relació parental i amb les seves fantasies pel que fa a aquest
aspecte. Aquesta relació sexual dels pares genera en la criatura la rivalitat amb
un progenitor per la possessió absoluta de l'altre i el complex es resol amb
la renúncia de la criatura a la seva pretesa possessió, amb l'acceptació de la
realitat de la relació sexual entre els pares i amb la identificació amb el pare o
amb la mare. "No, no puc fer ara el que fa el pare, però un dia seré gran com
ell i jo també seré pare" o "No, no puc fer ara com la mare, però un dia seré
gran com ella i jo també seré mare".
Entrar en el món de la cultura, de la societat, ser plenament un subjecte humà,

significa renunciar a aquests desitjos més originaris. Superar el complex edípic
proporciona uns límits en el món intern de la criatura, li dóna un espai deli-
mitat per les tres persones de la situació edípica i totes les seves interrelacions
potencials. Integra, per tant, la possibilitat de ser partícip d'una relació i ser
observat per una tercera persona, i també de ser observador de la relació entre
dues persones.
Si el vincle entre els pares pot ser tolerat en la ment del nen/a, això li pro-
porciona la capacitat per a percebre's a si mateix amb interacció amb altres,
li possibilita també de considerar un altre punt de vista mentre conserva el
propi, i configura el que s'anomena espai triangular. Aquest espai és el lloc on
es poden educar i canalitzar les emocions.
En la situació edípica les relacions del nen cap al pare són molt ambivalents.
D'una banda, el viu com un rival i això li genera sentiments de gelosia, d'odi.
Però també té sentiments d'admiració, d'amor, d'algú amb qui es pot identifi-
car, d'un model al qual es pot assemblar. Aquests sentiments ambivalents són
inevitables perquè el pare és viscut com una persona gratificant i frustradora
alhora. Però justament el fet de poder viure i elaborar l'ambivalència afectiva
a casa és una funció decisiva de la relació pare-fill perquè possibilita al fill de

regularitzar i metabolitzar l'ambivalència�afectiva inevitable de qualsevol és-
ser humà.
Si tot va bé, renunciarà a la possessió de la mare, a competir amb el pare i

s'identificarà amb ell. En el cas de la nena buscarà captar l'admiració del seu
pare i sentirà ambivalència cap a la seva mare. També la realitat imposa a la
nena la renúncia dels seus desitjos possessius i s'identificarà amb la mare.
Si supera tota aquesta sacsejada emocional de gelosies, sentiments d'exclusió,

rivalitats, amors i odis, la criatura creix amb molt més contacte amb la realitat, i
reconeix una relació diferenciada amb el pare i amb la mare de la qual gaudeix,
i també frueix de l'amor que hi ha entre ells.
Com que aquest complex edípic és un conflicte emocional de les relacions

de la criatura cap als seus progenitors, naturalment l'actitud d'aquests també
compta per a facilitar o dificultar la seva resolució. Els pares han d'ajudar la
criatura en els seus esforços per a canalitzar els impulsos. Per tal d'entendre la
naturalesa del paper dels pares en aquesta situació, cal distingir entre prohibi-
ció i amenaça. Una amenaça tracta d'aconseguir la submissió per mitjà del fet
de produir en l'altre la por al càstig o a la venjança; en canvi, la prohibició no
necessita incloure l'amenaça. Quan la criatura sent que les prohibicions dels
pares són motivades per l'afecte, la identificació amb ells li facilita la renúncia
als desitjos edípics prohibits i aprèn així a tolerar els sentiments de pèrdua, de
culpa, de tristesa, de soledat, sentiments dolorosos dels quals s'ha de fer càrrec
si es vol convertir en ésser humà. Però guanya la possibilitat de conèixer-se a
si mateix i a l'altre, guanya la possibilitat de ser més lliure d'escollir.
Com es pot comprendre després de tot això, l'anomenada sexualitat

normal no té res d'instintiva, sinó que és quelcom que costa de con-
querir. La criatura sols pot madurar al preu de separar-se a poc a poc
dels objectes que ha estimat. Si tenim en compte que es tracta d'una
evolució tan laboriosa, és comprensible que, per a tota classe de causes
complexes, hi hagi a vegades regressions�o�fixacions. La fixació es pot
entendre com la persistència en el subjecte de comportaments i repre-
sentacions mentals pròpies d'una fase anterior a la que correspondria
segons la seva edat cronològica. S'anomena regressió a un retorn del
subjecte a fases ja superades del seu desenvolupament.
7.6.2. Última teoria de les pulsions
Entre totes les nocions gradualment desenvolupades per la teoria analítica,

la teoria de les pulsions és la que, segons Freud, li va comportar els treballs
més durs, però com que les va considerar una peça essencial en el conjunt de
la teoria psicoanalítica, va perseverar fins que va arribar a l'última concepció
teòrica.
Recordem que al principi va mostrar en mútua oposició les pulsions

d'autoconservació i les sexuals i a l'energia d'aquestes l'anomenà libido, però
el sadisme mostrava que el seu fi no era amorós. Després, el 1914 va introduir
el concepte de narcisisme en què va reconèixer que el jo també està impregnat
de libido i que aquesta libido narcisista després s'orienta cap als objectes fins a
convertir-se en libido objectal, encara que es pot tornar a transformar en libido
narcisista. En el text ens mostra que l'amor per un mateix és anterior a l'amor a
l'altre, que el nadó ha d'aprendre a estimar l'altre. El conflicte s'establia ara en-
tre amor narcisista i amor objectal: com més amor narcisista menys d'objectal
i viceversa. Però aquest canvi no l'acabava de satisfer, ja que tenia la convicció
que les pulsions no podien ser totes de la mateixa naturalesa.
El pas últim en la teoria pulsional el dóna el 1920 quan publica Més enllà del
principi del plaer, on per primera vegada assenyala la força de l'impuls�a�la�repe-
tició, és a dir, la intensitat amb què una i altra vegada tendim a repetir actes o
situacions que per la nostra pròpia experiència ja podríem considerar malsans
per nosaltres mateixos i pels altres. En aquest llibre parteix d'especulacions
sobre l'origen de la vida, del pas de la matèria inorgànica a l'orgànica, i dedu-
eix que a més de la pulsió que tendeix a conservar la substància viva i a con-
densar-la en unitats cada vegada més grans (Eros), hi havia d'haver un altre
impuls antagònic que tendiria a dissoldre aquestes unitats i a retornar-les a
l'estat més primitiu, inorgànic. De manera que, a més d'Eros hi hauria una
pulsió�de�mort�o�Thànatos. Així, els fenòmens vitals podien ser explicats per
la interacció i l'antagonisme entre aquestes dues pulsions, entre forces a favor
de la vida i forces agressives.
Fins aquí la idea, però demostrar-ho no era fàcil, perquè així com les manifes-
tacions d'Eros són notables, les de la pulsió de mort "actuen silenciosament en
el que és més íntim de l'ésser viu, perseguint la seva desintegració". Va progres-
sar en captar que una part d'aquesta pulsió s'orienta contra el món exterior,
es manifesta com a impuls d'agressió i destrucció. D'aquesta manera, la pròpia
pulsió de mort seria posada al servei d'Eros, ja que l'ésser viu destruiria quel-
com exterior, animat o inanimat, en lloc de destruir-se a si mateix. Per contra,
el fet de cessar aquesta agressió contra l'exterior faria augmentar, per força,
l'autodestrucció. Reiteradament, Freud assenyala que ambdues pulsions rara-
ment apareixen aïllades, sinó que s'amalgamen entre si: "En el sadisme, admès
des de fa temps com a pulsió parcial de la sexualitat, ens trobem amb aquesta
amalgama particularment sòlida entre l'impuls amorós i la pulsió destructiva".
La introducció de la pulsió de destrucció va ser –i és encara– mal rebuda per al-

guns psicoanalistes. Naturalment, ningú no negava l'agressivitat humana que
feia poc havia mostrat el seu poder en la Primera Guerra Mundial, però pensar
que les pulsions agressives formaven part de l'equipatge psíquic de qualsevol
persona era molt fort. De fet, també a Freud li va costar anys d'acceptar aquesta
idea que ja des de 1912 havia apuntat la psicoanalista russa Sabina Spielrein.
Finalment, el 1920 la va adoptar a títol d'hipòtesi i no es va convertir en con-
venciment fins anys després. El 1930 a El malestar de la cultura escriu el següent:
"L'acceptació de la pulsió de mort o de destrucció ha despertat resistències també entre

els analistes (...). Al principi no vaig defendre sinó a títol d'assaig les concepcions aquí
desenvolupades, però amb el pas del temps se'm va imposar amb tal força la convicció
que ja no puc pensar d'una altra manera, (perquè aquesta teoria) ens ofereix la simplifi-
cació que perseguim en el nostre treball científic, sense violentar els nostres objectius.
M'adono que sempre hem tingut present en el sadisme i masoquisme les manifestacions
de la pulsió de destrucció dirigit cap a l'exterior i l'interior, fortament amalgamades amb
l'erotisme; però ja no puc comprendre com va ser possible que passéssim per alt la ubi-
qüitat de les tendències agressives i destructives no eròtiques, deixant de concedir-los
la importància que mereixen en la interpretació de la vida. (...) Recordo la meva pròpia
resistència quan la idea de la pulsió de destrucció va aparèixer per primera vegada en els
escrits psicoanalítics i quant de temps vaig tardar a acceptar-la. Per això no em sorprèn
que també altres hagin mostrat una aversió idèntica i que la continuïn manifestant, ja
que els que creuen en els contes de fades no els agrada d'escoltar la innata inclinació de
l'ésser humà cap al "mal", l'agressió, la destrucció i la crueltat. Per ventura, Déu no ens
va crear a imatge de la seva perfecció?"
Allò que assenyala Freud amb aquesta última teoria és que en el nucli de qual-
sevol patologia hi ha sempre l'odi, l'agressivitat o la dialèctica entre amor i
odi; que cap activitat mental es pot considerar fruit d'una sola de les pulsions
actuant aïlladament perquè les dues es fusionin; que amor i odi són insepa-
rables (per exemple, en l'acte sexual hi ha una certa agressivitat en la cerca
d'una unió més íntima). De tot aquest treball es deriva que les vicissituds de
les nostres pulsions, del nostre amor i odi dirigits cap als objectes que ens ro-
degen ja des dels primers moments de la vida i les respostes que aquest medi
ens ha donat són fonamentals en la construcció de la nostra personalitat i en
la nostra vida futura.
Quan publiqui l'última teoria de la personalitat dirà clarament que en l'allò

hi ha la font i origen d'Eros i Thànatos, que amb la construcció del jo, aquest
es converteix en la reserva i magatzem d'energia eròtica (libido), mentre que
les pulsions agressives passen més al superjò. Però això no és quelcom rígid
perquè de fet qualsevol pulsió es pot trobar en qualsevol de les instàncies del
psiquisme.
7.7. Dissidències dins el moviment psicoanalític
Abans de la Primera Guerra Mundial dins el moviment psicoanalític hi va ha-

ver dissidències i les més importants van ser la d'Adler i la de Jung. Quan es
van separar de Freud van tractar de fer cadascú la seva pròpia escola. Adler
emfasitzava els problemes conscients o del jo. Jung es va moure en direcció
contrària, i es va submergir en el seu anomenat inconscient col·lectiu.
7.7.1. Alfred Adler (1870-1937)
Aquest metge austríac va ser el primer deixeble que se separà de Freud el 1911.
Posteriorment va fundar l'anomenada psicologia individual, que avui és ja ine-
xistent. Les diferències més notables pel que fa a Freud són que Adler va deixar
de banda l'incòmode tema de la sexualitat i, en canvi, va donar més impor-
tància a l'agressivitat. Alfred Adler
Les idees d'Adler referides a la conducta humana se centren en dos as-

pectes: el sentiment�d'inferioritat i l'esforç de l'ésser per a compensar
aquest sentiment amb un afany de poder.
El�sentiment�d'inferioritat el veu condicionat genèticament, orgànicament i si-

tuacionalment. Està condicionat genèticament perquè la dependència en què
es troba la criatura davant l'adult deixa sempre en el nadó una conscièn-
cia d'inferioritat. Aquest sentiment queda tan arrelat mentalment que tot el
desenvolupament posterior es pot considerar un esforç per a superar la vivèn-
cia primària d'inferioritat. Adler anomena estil de vida la biografia de la perso-
na, i té en compte especialment aquells factors que tendeixen a superar aquest
sentiment primari d'inferioritat. A més, aquest sentiment pot estar orgànica-
ment condicionat per una deficiència corporal; però no cal que aquestes defi-
ciències siguin anatòmiques, poden ser funcionals, per exemple, el quequeig.
També està condicionat situacionalment quan la criatura és rebutjada o mal-
tractada pels pares o qui en faci la seva funció, és a dir, quan "l'altre" accentua
encara més el sentiment d'inferioritat.
La�compensació�o�superació del sentiment d'inferioritat: l'afany de poder és

per a Adler –amb això es col·loca a prop de Nietzsche– una motivació impul-
siva de l'ésser humà. En la majoria dels casos, veu el poder com un fenomen
neuròtic que serveix per a compensar d'una manera anormal els sentiments
d'inferioritat. Com més pateix la criatura aquest sentiment, més tracta de fer
el paper d'adult superior, poderós, agressiu i dominador, i posa així els fona-
ments per a una posterior conducta neuròtica. En aquest procés són molt im-
portants les identificacions amb els pares o amb els mestres. L'estil de vida, és
a dir, la manera en què la persona haurà de viure la seva vida futura en un
constant enfrontament amb els seus sentiments d'inferioritat, queda definiti-
vament fixada a la primera infància, cap als quatre anys. En aquesta època es
decideix si el desenvolupament futur de la persona transcorrerà sota un signe
predominantment neuròtic o normal.
La criatura neuròtica quedarà capturada per les figures poderoses dels seus
somnis i fantasies i projectarà la seva pròpia enemistat cap a l'entorn. En canvi,
la criatura sana que ha superat el sentiment d'inferioritat desenvolupa aviat la
consciència de seguretat interna. Es pot adaptar a les exigències de la vida sense
haver de fer una lluita constant entre la inseguretat i la superació per mitjà de
conductes neuròtiques agressives de poder. L'aspiració al poder com a tempta-
tiva d'acabar amb els sentiments d'inferioritat s'identifica, segons Adler, amb
la protesta�masculina que entén l'autor com una conducta desenvolupada es-
pecialment en les cultures occidentals que identifiquen autoritat amb virilitat
i poder. Davant d'això, les dones i les criatures apareixen com a éssers dèbils,
inferiors, considerats com a quelcom inacabat i, en conseqüència, són explo-
tats i dominats. Solament així és comprensible que tant les criatures com les
dones –segons l'autor– anhelin tan intensament el paper de l'home i els agradi
de fer-lo per a superar d'aquesta manera els seus sentiments d'inferioritat. És a
dir, s'abandonen a la "protesta masculina". La persona sana sols es diferencia
de la malalta en què no entra en conflicte per afany de poder amb el seu medi
ambient i amb les regles de la cultura.
Adler també va estudiar la rivalitat entre germans com a expressió visible de les
lluites pel poder dins la família. El fill gran creu que és el més fort i responsable
i per això és el més conservador. El petit, en canvi, està sempre en perill de ser
el mimat de la família. El del mig es troba en una pressió constant entre els
altres dos, tracta de superar el gran i té por de quedar darrere el més jove. Si
el primogènit està seguit per una germana, té por que aquesta el superi, que
maduri més ràpidament que ell. El fill únic corre el risc de ser sobreprotegit.
En considerar que els impulsos pel poder i el món extern actuaven com a
factors en les neurosis, necessàriament va haver de modificar la teràpia. Per
Adler, el tractament consistia a investigar les particularitats de l'estil de vida,
és a dir, la conducta de la persona sota el punt de vista del conflicte entre el
complex d'inferioritat i l'afany compensador de poder i superioritat. Per ell,
l'analista havia de fer un paper actiu i no limitar-se a escoltar i interpretar.
7.7.2. Carl Gustav Jung (1875-1961)
Fill d'un pastor protestant, aquest psiquiatre suís i durant anys deixeble de
Freud, es va separar de la psicoanàlisi el 1913 perquè rebutjava la importància
de la sexualitat en les neurosis. A partir d'aleshores fundà l'escola anomena-
da psicologia analítica. Home de gran experiència psiquiàtrica, amb molts co-
neixements de filosofia, religió, misticisme i mitologia, va elaborar una teoria
psicologicomística i va donar una gran importància als símbols que entenia
com a productes de la part inconscient de la ment.
La diferència metodològica fonamental entre Freud i Jung és que aquest reco-

llia dades de la cultura i les aplicava després a la clínica, mentre que la meto-
dologia de Freud era la contrària: la clínica, la teràpia del sofriment neuròtic,
C.G. Jung
era també el lloc d'observació i de recollida de dades i a partir d'aquí es podia
investigar la religió i la cultura.
Per Jung, l'estructura� psíquica es divideix en quatre zones: la del jo, en la

qual hi ha la consciència del fet mateix d'existir; la del coneixement general
(consciència); la de l'inconscient personal i la de l'inconscient col·lectiu.
Jung, com Freud i altres homes de ciència, pensava que en la ment humana hi
ha residus arcaics de l'evolució de la humanitat. Aquesta herència arcaica està
integrada, segons Jung, per l'inconscient�col·lectiu�i�els�arquetips. Quan va
estudiar els somnis, els pensaments inconscients, les pertorbacions mentals i
les cultures primitives va considerar que en el psiquisme de cada individu hi
ha un dipòsit en el qual s'acumulen records de fets i temes fonamentals de
l'espècie. Aquestes imatges i records primitius integren tant sentiments com
accions. D'aquí derivaria la similitud de símbols i mites que hi ha en cultures
desenvolupades en diferents regions, les idees primitives i els deliris dels psi-
còtics.
Per tant, per aquest autor, l'inconscient�col·lectiu és un dipòsit d'una

saviesa infinita que cal intentar de fer servir amb fins terapèutics, i trac-
tar que el pacient s'hi posi en contacte. Des del punt de vista genètic,
l'inconscient té dues parts, una, relativament recent que és l'inconscient
personal i l'altra, més profunda, que és l'inconscient col·lectiu.
Per Jung, en la psique hi ha imatges del passat de l'espècie. Aquestes

imatges són les que anomena arquetips i les entén com a "categories
universals d'intuïció i estimació". Els arquetips són sempre universals,
es troben a l'inconscient col·lectiu i s'hereten amb l'estructura cerebral.
Són també nuclis de forces que adopten diverses formes simbòliques
quan arriben al llindar de la consciència.
Uns quants dels arquetips de Jung
Entre els arquetips descrits per Jung trobem l'"ombra" que representa la part salvatge que
qualsevol ésser porta amagat, és a dir, les reaccions primàries. L' "ànima" en els homes i
l'"ànimus" en les dones, que són el resultat del conjunt de tendències i actituds originades
pel complement sexual reprimit. Així, l'ànima concentra el que hi ha de femení en l'home
i l'ànimus el que hi ha de masculí en la dona. Aquests arquetips es manifesten en els
somnis amb imatges de bruixes, de dimonis, etc. Tots els éssers tenen, doncs, elements
masculins i femenins. Per tant, segons Jung, l'individu és una síntesi de contraris que,
al llarg de la vida, incidirien amb diferent força en l'ésser i això provocaria reaccions i
canvis d'humor, d'actituds, etc.
Jung anomena "persona" (en el sentit originari de "màscara") el complex funcional que
es forma arran del compromís pactat entre el subjecte i l'ambient. La persona representa
les actituds conscients de l'individu cap al món exterior. Durant la seva vida l'individu
tendeix a adoptar "màscares" que representen les actituds que s'esperen d'ell, perquè les
diverses relacions exigeixen respostes diferents. El grau de consistència de les diverses
màscares d'una persona depenen de la seva integració interna.
Tipus�psicològics: Jung és l'autor de la divisió dels individus en introvertits i

extravertits. Els primers són aquells més orientats en la vida interna i els segons
els que inverteixen l'energia psíquica cap a l'exterior. Tant si predomina un
tipus com un altre, per Jung, el neuròtic seria aquell individu que s'aparta del
seu destí, que no ha fet les possibilitats que el seu ésser tenia.
La majoria d'historiadors que s'han ocupat d'estudiar l'obra de Jung l'han con-
siderada confosa, fosca, enrevessada. En comparar-lo amb el constructor de la
psicoanàlisi trobem que Freud va estudiar la mitologia, l'analitzà i hi va tro-
bar els productes de les ments malaltes i primitives. En canvi, Jung va quedar
seduït per la mitologia i la va acceptar com una reproducció fotogràfica au-
tèntica de la ment humana. Freud va trobar una analogia entre el pensament
prelògic de la mitologia, de la psicopatologia i de la infància. Jung va acceptar
el contingut de la mitologia com una prova científica en psicologia.
El mateix Freud va dedicar diverses pàgines de La història del moviment psicoa-

nalític (1914) a explicar els motius que van fer que Adler i Jung abandonessin
la psicoanàlisi:
"Tot aquell que hagi seguit altres moviments científics sap molt bé que gairebé sempre
acostumen a sorgir en ell dissensions i pertorbacions. Potser en alguns d'aquests movi-
ments s'ha posat més atenció a mantenir secrets aquests trastorns. La psicoanàlisi, que
nega molts ideals convencionals, és també més sincera en aquestes qüestions".
Respecte a la seva visió dels treballs d'Adler i Jung, mostra el seu parer i subratlla
el que els diferencia essencialment de la psicoanàlisi. Acaba el text amb les
paraules següents:
"Els homes són forts mentre representen una idea forta; impotents, quan s'hi oposen. La
psicoanàlisi resistirà aquesta pèrdua i la compensarà amb la conquesta d'altres partidaris".
La història li va donar la raó, perquè la psicoanàlisi va resistir aquesta pèrdua

i va sobreviure la Gran Guerra de 1914-1918. Però a més, després de la Sego-
na Guerra Mundial va experimentar una gran difusió. A causa del terror nazi
molts analistes jueus d'Europa van emigrar a diversos països, especialment als
Estats Units, i es va consolidar així el caràcter internacional de la psicoanàlisi
i el seu creixement teòric, tècnic i de camps d'aplicació.
7.8. La psicoanàlisi després de Freud
Malgrat la incomparable aportació a la psicologia que va fer Freud trobem en

els seus escrits interrogants, hipòtesis, incerteses que requeriran el treball de
noves generacions de psicoanalistes. Per això no és un atzar que justament
durant la dècada de la mort de Freud surtin treballs nous que amb el temps
constituiran diversos models psicoanalítics. Així, Melanie Klein presenta en el
Congrés de Lucerna (1934) el seu primer escrit sobre el procés de dol. Dos anys
després Anna Freud i l'any següent Heinz Hartmann mostren els treballs del
que més tard s'anomenarà la psicologia del jo7. Naturalment, cada un d'aquests
corrents coneix i fa servir l'obra freudiana; aquesta és la seva font, el seu fona-
ment, però aquests treballs és proposen d'aprofundir, canviar, discutir o am-
pliar aspectes del coneixement psicoanalític. És impossible de donar compte
en aquest espai de totes aquestes aportacions però sí que volem, encara que si-
gui breument, fer referència al model psicoanalític de les relacions d'objecte i la
seva evolució perquè en el moment actual, totes les escoles psicoanalítiques se
centren, d'una o altra manera, en el problema de les relacions d'objecte des del
punt de vista teòric, i en la interacció pacient-analista quant a l'aspecte tècnic.
Per tant, presentarem els autors principals que han treballat en aquest camp,
els aspectes centrals que han investigat i les seves aportacions més notables.
(7)
La psicologia del jo
L'obra d'Anna Freud El jo i els mecanismes de defensa (1936) va servir de ferment a la psi-
cologia del jo (Ego Psychology). Heinz Hartmann, als Estats Units, va dedicar el seu treball
al projecte de construir una psicologia general psicoanalítica que relacionés les dades i
els models teòrics psicoanalítics amb altres disciplines (psicologia social, psicofisiologia,
psicologia infantil, etc.). També es va esforçar per a descobrir, en el pla del jo, sectors
sense conflicte de la personalitat, zones capaces d'autonomia respecte de les pulsions in-
conscients. Posteriorment, Otto Kernberg (1993) ha integrat treballs de la psicologia del
jo amb la teoria kleiniana.
Per molts autors, parlar de l'escola de les relacions objectals8 és sinònim de la

teoria kleiniana. Però, de fet, aquesta escola integra diferents teories i autors
com Fairbairn, Winnicott i Balint, tots ells influïts per les teories de Melanie
Klein. Aquests analistes van dedicar gran part del seu treball al tractament de
persones amb greus problemes psíquics.
(8)
Relacions d'objecte
A primera vista, el terme utilitzat en psicoanàlisi per denominar l'objecte de les pulsions
sembla poc afortunat, a causa de la seva connotació poc humanitzada, però de fet es
refereix a la persona capaç de satisfer les seves necessitats i desitjos.
Els plantejaments teòrics dels seguidors de Melanie Klein tenen com a

distintiu comú el fet d'abandonar els aspectes econòmics de la teoria
pulsional de Freud i posen èmfasi en la importància de les relacions
afectives que la criatura estableix des de l'inici amb les persones més
significatives afectivament per a ella. Canvia, així, el model freudià del
subjecte a la cerca de plaer, per un ésser que busca i necessita objectes
per a relacionar-se.
Una cosa és molt clara: els grans creadors de la psicoanàlisi són els homes i
dones que el practiquen. Melanie�Klein�(1882-1960) no és una excepció, però
la seva experiència terapèutica no és amb adults, sinó amb nens molt petits.
De la mateixa manera que Freud troba en qualsevol adult la criatura que porta
dins, Klein pren contacte clínic amb un altre tipus de pacients: les criatures,
aspecte que creava controvèrsies fins i tot dins el camp psicoanalític, pel fet
que hi havia dificultats tècniques per a portar a terme un tractament infantil.
La criatura no va a l'analista, li porten. En canvi, és obvi que un adult busca
que l'analitzin perquè és conscient del seu malestar.
Abans de Klein, molts analistes consideraven que la criatura no té consciència

de la seva malaltia i d'això es deduïa que no era possible d'esperar cooperació
amb aquest tipus de pacient. D'altra banda, el camp de la psiquiatria explora-
va poc la psicopatologia infantil i, així, per exemple, la definició de Kanner
sobre l'autisme no apareix fins al 1943. En aquesta situació de problemes te-
òrics i tècnics la genialitat de Klein resideix en el fet d'haver observat que la
forma d'expressió natural de l'infant és el joc i que aquest es pot ser fer servir
com a mitjà de comunicació amb el nen i la nena. Per la criatura el joc no és
"simplement joc", sinó també un mitjà de poder controlar i expressar les seves
angoixes per mitjà de la manifestació i elaboració de fantasies. Per Klein, el
joc significava trobar l'equivalent de l'associació lliure de l'adult i amb aquesta
nova tècnica va observar que l'infant representava en l'acció de jugar el con-
flicte intern utilitzant el terapeuta i les joguines com a objectes que són sentits
i tenyits pels afectes positius i negatius del seu moment emocional.
Klein també va mostrar la importància de la funció materna, ja que la mare

és el centre de la primera relació que té el nadó quan neix i va subratllar la
significació de la comunicació no verbal tant en la criatura com en l'adult. El
1919 va presentar a Budapest el seu primer llibre titulat El desenvolupament d'un
nen i a partir de 1926 es va establir definitivament a Anglaterra. Segons Klein,
des de l'inici, en la ment del nadó hi ha una intensa relació amb els objectes,
ja que aquests han estat incorporats i han passat a formar part del seu món
emocional, encara que l'objecte d'afecte no estigui present físicament. Aquests
objectes interns es mantenen amb vida pròpia i estan tenyits emocionalment
en el psiquisme de la criatura, i es mostren a l'observador per mitjà de la dra-
matització del joc o en la relació transferencial. Allò que observa l'analista no
és, evidentment, una còpia exacta de la relació i de l'objecte real al qual repre-
senta, sinó que es troba deformat i distorsionat per la peculiar visió i forma
d'experimentar-lo de cada subjecte.
Un concepte clau en el model de la ment de Klein és el de fantasia�inconsci- Lectura complementària

ent, que ocupa un lloc fonamental en la seva teoria: des de l'inici no sols hi
Per tal d'ampliar el coneixe-
ha impulsos sinó que aquests tenen una expressió, una repercussió en l'àmbit ment d'aquest tema recoma-
mental encara que inicialment siguin molt rudimentaris. La representació psí- nem el llibre següent:
N.�Bleichmar;�C.�Lieberman
quica d'aquest impulsos és la fantasia inconscient, que està en la base de qual- (1989). El psicoanálisis despu-
sevol procés mental. La introducció d'aquest concepte significava l'afirmació és de Freud. Mèxic: Eleia Edi-
tores.
d'una vida mental primitiva i també la possibilitat d'unes interaccions prime-
renques entre el nadó i el medi, cosa que fins aleshores ningú no havia afir-
mat. Una altra de les seves aportacions importants va ser el seu treball sobre
l'enveja i l'estudi del paper que té aquest sentiment en les relacions objectals
i en l'origen del conflicte psíquic.
Per la seva banda, D.W.� Winnicott� (1896-1971) va aportar el seu concepte

d'objecte�transaccional i el descriu com un pas necessari des de la total de-
pendència de l'inici de la vida a la diferenciació i independència. L'objecte
transaccional (tradicionalment, l'osset, la manta, etc. que acompanya la cria-
tura i del qual li es difícil de separar-se) és una representació, no és la mare, però
la representa. L'anomena transaccional perquè es troba entre el camí des de la
representació concreta fins a la consecució d'un vertader símbol. És un objecte
extern al qual la criatura li ha atribuït aspectes i qualitats d'un altre objecte:
la mare. Aquest autor considera que el treball previ per tal d'aconseguir in-
teressos i capacitats culturals consistiria en la necessitat de desenvolupar subs-
tituts simbòlics que permetin de sentir-se segur. Aquests substituts simbòlics
(és a dir, representacions mentals de l'objecte) constituirien els fonaments per
a activitats simbòliques complexes, com per exemple la música o la poesia, i
permetria a l'ésser humà de conquerir la "capacitat d'estar sol" per mitjà de la
internalització de relacions d'objecte i capacitats de simbolitzar que permetin
a l'individu de tolerar la soledat sense ansietat.
Winnicott estudia l'evolució psicològica de la criatura sota la consideració que

aquesta depèn en gran part del fet que tingui una mare "prou bona", capaç de
donar les atencions necessàries i calmar les ansietats de la criatura. Si tenim en
compte aquesta unitat mare-nadó, els trastorns de la primera infància vénen
de l'excés i de la frustració. La mare que interfereix massa en els ritmes pro-
pis de l'infant, fa un paper intrusiu, persecutori, i es converteix en l'origen de
l'organització patològica d'un fals jo. Quan hi ha insuficiència, excés de frus-
tració a les necessitats de la criatura, es produeix un desenvolupament prema-
tur del jo. El desenvolupament normal implica l'aprenentatge progressiu de
les inevitables frustracions.
L'aportació de M.�Balint�(1896-1970) és molt important en la formació psi-

coterapèutica dels metges de medicina general i en l'estudi de la relació met-
ge-malalt, ja que aquesta relació evoca la relació d'amor primari respecte de la
necessitat i del saber. A fi de comptes, diu Balint, "la droga més àmpliament
utilitzada en la pràctica mèdica és el mateix metge".
Aquest autor va formular les seves teories mitjançant l'experiència clínica amb
pacients molt pertorbats. La seva aportació a la psicopatologia es basa en
l'observació que aquests pacients no poden ser compresos a partir de la teo-
ria del conflicte psíquic, pel fet que en la seva evolució relacional va fallar
quelcom bàsic en moments molt primerencs de les seves relacions objectals.
En el seu estudi detecta la possible existència d'allò que anomena la manca
bàsica, en el sentit que la mare "manca" al lactant i, en conseqüència, aquest
s'organitza de manera defectuosa. A partir d'aquí, persistirà la cicatriu d'una
carència fonamental, que sols es podrà per mitjà d'una nova tècnica terapèuti-
ca: la de retornar i recomençar, referint-se al retorn a l'inici de l'evolució viciada
per a facilitar un nou camí de progrés. Cal que el pacient pugui anar enrere
fins a la situació patògena i tenir l'experiència d'altres models de relació. Mit-
jançant aquesta regressió, el pacient pot descobrir el seu propi camí en relació
amb els altres. Per això, la funció de l'analista és la d'establir una atmosfera de
calma, de comprensió i tolerància, d'implicació i participació.
Formula la constitució del psiquisme humà en tres àmbits, cada un d'aquests

amb les seves relacions objectals. La manca bàsica pertany a l'àrea de les rela-
cions duals, un àmbit preverbal i preedípic, i comportaria que en un moment
d'aquesta època la criatura va experimentar sentiments intensos de frustració:
no hi ha conflicte, sinó forat, manca. El conflicte edípic posterior implica ja
l'existència de relacions triangulars.
L'anglès W.�Bion (1897-1979), influenciat per Klein, va fer diverses aportaci-

ons: el desenvolupament d'una tradició de teràpia de grup, coneguda com l'estil
de la Tavistock Clinic; la creació d'una pràctica psiquiàtrica coneguda com a
comunitat terapèutica; la formació del Tavistock Institute que treballa i investi-
ga en desenvolupament d'organitzacions; i també el seu model de la relació con-
tinent-contingut. En aquest, la mare és vista com el continent de les ansietats
projectades pel nadó, ansietats que cal que processi, contingui i metabolitzi.
La interacció és positiva si la mare té allò que Bion denomina capacitat de
rêverie, és a dir, capacitat d'assimilar aquestes projeccions, minvar les ansietats
i tornar-les al nadó d'una manera tolerable pel seu fràgil jo. Si les projeccions
són molt agressives o si la mare no ha pogut desenvolupar prou la capacitat
de rêverie, la relació es transforma en problemàtica tant per a l'un com per a
l'altre. En el marc terapèutic aquest model genera la idea que el terapeuta ha
de ser el continent de les ansietats, pors i pulsions del pacient i ser capaç de
suportar les emocions projectades sobre ell.
Dins del model de les relacions d'objecte:
R. Fairbairn (1889-1964), entre altres aspectes, va investigar la "posició esquizoide" i les

ansietats persecutòries.
Esther Bick (1901-1983) va néixer a Polònia, però estudià a Viena amb Ch. Buhler i tre-
ballà a la Tavistock Clinic de Londres, on va elaborar el mètode "d'observació de nadons"
com a eina molt útil per als terapeutes de nens.
Paula Heimann (1899-1982) va aprofundir en l'estudi de la constratransferència com a

instrument important en la tècnica de l'analista.
El treball de Hanna Segal està centrat en l'estudi de la formació del símbol i la creació ar-
tística mentre que el també contemporani Donald Meltzer ha treballat en investigacions
sobre l'autisme i les personalitats frontereres (borderlines).
Per la seva banda, H.�Rosenfeld�(1909-1986) va publicar el 1947 el primer cas

detallat de l'anàlisi d'un esquizofrènic. Després de llarga experiència clínica
amb pacients psicòtics, va publicar Psychotic States (1965) i a partir dels anys
seixanta va aprofundir sobre la patologia narcisista.
Certament no hem citat en aquest escrit ni tots els autors ni totes les seves
publicacions, ja que això requeriria molt més espai. Però ara, en finalitzar, sí
que volem assenyalar que ni aquest ni cap altre model poden resoldre tots els
problemes i respondre tots els interrogants, però sí que aporten més claredat en
la difícil tasca d'investigar el complex funcionament mental de l'ésser humà.
8. Els neoconductismes
Natividad�Sánchez,�Gabriel�Ruiz�i�L.�Gonzalo�de�la�Casa
Parlarem dels neoconductismes per a referir-nos a un grup d'autors les pro-

postes teòriques dels quals van exercir una gran influència en la psicologia
nord-americana durant un període comprès entre el principi de la dècada dels
trenta i mitjan la dels seixanta. Entre molts altres, els neoconductistes més
rellevants van ser Edwin�Ray�Guthrie�(1886-1959),�Edward�Chace�Tolman
(1886-1959),�Clark�Leonard�Hull�(1884-1952) i Burrhus�Frederick�Skinner
(1904-1990).
El conductisme, encapçalat per J.B. Watson, havia estat una força dominant
durant els anys vint. Es va iniciar com una reacció contra l'estructuralisme i el
funcionalisme que predominaven en la psicologia acadèmica nord-americana,
i que, a judici de Watson, no havien aconseguit de fer de la psicologia una
veritable ciència.
El conductisme va definir la psicologia com la ciència de la conducta

i va afirmar taxativament que era l'experiment, i no la introspecció, el
mètode adequat per a aquesta. Tanmateix, aquest primer conductisme
no va aconseguir de produir una teoria amb una base empírica i prou
elaborada per a mostrar la veracitat dels seus plantejaments. En certa
manera, els neoconductistes van recollir aquest testimoni històric i van
intentar de fer teories psicològiques més comprensives i sofisticades que
E.R. Guthrie
les proposades per Watson. Això no obstant, encara que aquest interès
teòric va ser un tret comú entre tots els neoconductistes, els seus plan-
tejaments van tenir prou singularitats per a fer convenient de tractar-los
separadament.
8.1. El conductisme pràctic d'Edwin Ray Guthrie
8.1.1. Biografia intel·lectual
Guthrie va néixer el 1886 a la ciutat de Lincoln, Nebraska. Allà van discór-

rer els primers anys de la seva formació. Va ingressar a la Universitat de Ne-
braska on va cursar estudis de matemàtiques. També durant aquesta època va
fer uns quants cursos de filosofia i psicologia, entre altres amb H.K. Wolfe, que
havia obtingut un doctorat amb Wundt, i de qui Guthrie va reconèixer que
l'havia influït en el seu interès cap a la psicologia. El 1910 va ingressar a la
Universitat de Pennsilvània per a obtenir el seu doctorat. Allà, en una reunió
de l'Associació Americana de Filosofia va ser on, curiosament, es va produir
l'orientació de les idees de Guthrie cap al conductisme. Com ell mateix va re-
conèixer, aquest esdeveniment va ser "l'esdeveniment més commovedor de la
meva vida acadèmica".
El 1914 va acceptar una plaça a la Universitat de Washington lligada al món La conferència d'E.A.
de la filosofia. Tanmateix, els interessos de Guthrie estaven, des de molt abans, Singer
orientats cap a la psicologia i en poc temps va passar a ser membre del Depar- L'esdeveniment al qual Guthrie
tament de Psicologia de l'esmentada universitat; on va romandre fins al final fa menció va ser la conferèn-
cia dictada per Edgar Arthur
de la seva carrera professional. Singer sota el títol "La ment
com a objecte observable".
Com us podeu imaginar, la tesi
El reconeixement a la tasca de Guthrie defensada per Singer era que
la ment es podia tractar em-
Guthrie va rebre al llarg de la seva vida importants distincions per la seva tasca dins píricament, ja que era un ob-
jecte observable; la conscièn-
la psicologia. El 1945 va ser elegit president de l'American Psychological Association
cia no era més que conducta.
(l'Associació Professional de Psicòlegs Nord-americans, més coneguda per les seves sigles: Aquesta idea va atreure Guth-
APA). A més, el 1958, la Fundació Psicològica Americana el va distingir amb la medalla rie i com que Singer pertanyia
d'or per la seva contribució al desenvolupament de la nostra disciplina. Va fer contribu- al Departament de Filosofia de
cions importants en el camp de la psicologia teòrica, on és molt recordat per la seva teo- la Universitat de Pennsilvània
ria de l'aprenentatge basat en l'associació; però és també recordat pel seu clar tarannà de va dur a terme la seva tesi doc-
psicòleg aplicat i d'aquesta faceta d'aplicació és d'on deriva el fet que els seus conceptes toral amb ell, tot i que tracta-
siguin encara considerats d'actualitat. va sobre un tema bastant allu-
nyat de la psicologia: va treba-
llar dins el camp de la lògica
8.1.2. El sistema psicològic de Guthrie simbòlica amb paradoxes.
En la seva concepció bàsica sobre l'aprenentatge, Guthrie va mantenir una

postura una mica distant no solament dels primers plantejaments conduc-
tistes de Watson, sinó també dels seus coetanis neoconductistes. Watson, fi-
del a la seva acceptació dels principis evolucionistes, mantenia el valor de
l'aprenentatge com a mecanisme fonamental d'ajust de l'organisme al seu en-
torn; la funció de la conducta era, per tant, eminentment adaptativa. L'èmfasi
que apreciem en altres neoconductistes en entendre la conducta com a "diri-
gida cap a una meta" no és més que una altra manifestació de la idea general
que l'aprenentatge implicava algun tipus de "millora" o "progrés". De fet, era
comú el fet que fessin servir com a variables dependents el nombre d'èxits i
errors que els seus subjectes experimentals cometien i que consideressin una
resposta com a apresa quan el nombre d'èxits fos elevat.
Davant aquesta "finalitat" de l'aprenentatge, Guthrie va qüestionar el

valor que tenia el fet de considerar tota la nostra conducta d'una manera
intencional –dirigida a unes metes– o sempre amb referència al seu valor
d'ajust. Segons Guthrie en centrar-nos exclusivament en aquests trets
deixem fora d'estudi molts comportaments que no s'ajusten a aquesta
intencionalitat o a la idea d'aprenentatge com a funció d'"ajust" al me-
di. L'aprenentatge�està�sempre�actiu�i�aprenem�tant�conductes�"be-
neficioses"�com�conductes�poc�adaptatives o fins i tot "estúpides". En
realitat, Guthrie no va fer més que explicitar que actuacions tan dispars
com "aprendre a cordar-se les sabates" o "aprendre una fòbia a les rates"
eren ambdues productes del mateix principi general d'aprenentatge.
Guthrie va mantenir que tot l'aprenentatge està fundat en l'establiment d'una

associació estímul-resposta; i en la cerca d'un principi general va establir la
que es considera la teoria més concisa sobre aquest procés basada en un únic
principi: l'aprenentatge�per�contigüitat. Segons aquest principi:
Lectura recomanada
En el text que us presentem a continuació podeu trobar la traducció al castellà del treball
de 1930 "El condicionament com a principi de l'aprenentatge" del que hem extret la cita
del text.
J.M.�Gondra (1982). La psicología moderna. Bilbao: DDB (pàg. 533-546).
"Una combinació d'estímuls, que hagi acompanyat a un moviment tendirà, en la seva

recurrència, a ser seguit de tal moviment".
E.R. Guthrie (1935). The psychology of learning (pàg. 26). Nova York: Harper & Brothers.
O expressat en altres termes:
"Els estímuls que operen en un determinat instant tendeixen a adquirir certa eficàcia per
a elicitar les respostes concurrents i aquesta eficàcia tendeix a durar indefinidament".
E.R. Guthrie (1930). "Conditioning as a principle of learning". Psychological Review (núm.

37, pàg. 412-428).
En aquesta última definició, ressalta amb claredat el segon tret del seu prin-
cipi: no solament l'aprenentatge consisteix en associacions entre estímuls i
moviments que ocorren de manera contigua, sinó que aquest�aprenentatge
s'esdevé�en�un�sol�assaig, és a dir, en una sola presentació conjunta adquireix
la seva força total.
Ironies
Aparentment, el principi és tan simple com mantenir que el que fem
en una determinada situació, o davant una determinada combinació És curiós com Guthrie va ha-
ver de defensar la seva teoria
estimular, és repetir allò que vam fer l'última vegada que vam estar en d'aprenentatge en un sol as-
saig davant els teòrics que de-
aquesta situació; i que quan ens enfrontem a una situació nova, fem fensaven l'adquisició gradual.
el que fem, serà el que repetirem en un futur en aquesta situació. La Tanmateix, pocs teòrics de la
posició contrària es van moles-
estereotípia�sembla�ser�el�tret�que�millor�defineix�la�conducta. tar a explicar explícitament de
quina manera podien fer front
les seves concepcions als casos
d'aprenentatge en un sol as-
saig.
L'acceptació� del� principi� de� la� contigüitat� comporta� assumir� que� quan
dues�respostes�siguin�associades�amb�la�mateixa�combinació�estimular,�la
més� recent� prevaldrà� sobre� la� més� antiga.� És� a� dir,� la� recència explicarà
quina de les dues respostes serà la dominant. Així, l'oblit no es pot definir com
a producte del mer pas del temps. L'oblit es deu a la formació de noves asso-
ciacions per contigüitat. L'aprenentatge no s'"esborra" amb el pas del temps,
sinó només quan durant aquell temps s'esdevenen noves associacions que eli-
minen les anteriors. És una definició basada en la interferència.
Tanmateix, l'aparent simplicitat del principi de la contigüitat, oculta un nivell

d'elaboració alt. Anem per parts. En primer lloc, i amb relació a l'aprenentatge
en un sol assaig la postura del nostre autor s'allunya de la suposició de
l'aprenentatge com a producte d'un canvi gradual; com a resultat d'un perfec-
cionament progressiu, tal com va quedar reflectit en la llei de l'exercici expli-

citada per Thorndike. Per�a�Guthrie,�la�pràctica�no�enforteix�la�connexió
entre� la� situació� i� la� conducta.� La� connexió� es� fa� en� un� únic� assaig9; la
sensació de canvi progressiu que apareix en els experiments on es presenten
corbes d'aprenentatge, és conseqüència d'observar l'execució final d'un grup
de subjectes i no la conducta individual de cada un d'ells. Però, alhora, tots
tenim l'experiència de millorar amb la pràctica. Com pot Guthrie conjugar
aquesta idea amb la seva teoria?
(9)
L'aprenentatge a un sol assaig
Guthrie no va tenir problemes per a trobar situacions en les quals, certament, sembla que
les persones aprenem una associació entre una determinada situació i una determinada
manera de comportar-nos amb una única experiència. Molts casos d'aprenentatge de
temors o de fòbies ocorren d'aquesta manera, o quan les tasques que hem de fer són
extremadament fàcils n'hi sol haver prou amb un únic assaig.
La clau és en l'exposició del seu principi d'aprenentatge que hem recollit uns La distinció acte-
paràgrafs més amunt. En la primera de les definicions no es fa referència a res- moviment
postes, sinó a moviments, i la base de l'aparent contradicció entre els efectes Per exemple, aprendre a lli-
o no de la pràctica rau en la seva distinció entre actes i moviments. Segons gar-se els cordons de les saba-
tes, implica aprendre una llar-
Guthrie en la majoria de les ocasions, tant en el llenguatge quotidià com en ga i innombrable sèrie de mo-
viments musculars complexos,
el psicològic, en parlar de respostes ens referim a actes: lligar-nos els cordons que es poden aprendre un per
un en assajos successius. Quan
de les sabates, assolir la caixa meta en un laberint, escapar d'una caixa proble- un nen aprèn, els seus movi-
ma. Però cada un d'aquests actes està conformat d'una multiplicitat de moviments són matussers i lents,
entre altres coses perquè inclo-
ments, de petites connexions estímul-resposta, i són aquests moviments els uen molts moviments irrelle-
vants. Amb la pràctica aquests
que es condicionen, els que s'aprenen. Com a resultat de la pràctica un acte moviments irrellevants desa-
pot millorar, però és conseqüència de l'establiment successiu de les associaci- pareixen, ja que vénen produ-
ïts per estímuls irrellevants que
ons moleculars estímul-resposta, o moviments, i aquests s'adquireixen segons poden canviar d'una vegada a
la següent. D'aquesta manera,
la regla "tot o res", és a dir, en un únic assaig. encara que l'acte "lligar-se els
cordons" sembli haver millorat
amb la pràctica, en realitat, els
Una altra qüestió implicada en l'aparentment "simple" principi de moviments crucials que con-
formen l'acció no s'han vist al-
l'aprenentatge per contigüitat és no considerar la llei de l'efecte com a principi terats.
explicatiu de l'aprenentatge. Un error comú en la comprensió de la figura de
Guthrie ha consistit a suposar que, atesa la seva oposició a l'esmentada llei,
Nota explicativa
negués l'efectivitat que exerceixen les recompenses i els càstigs10 sobre la con-
ducta. Res més llunyà de la realitat, allò� que� Guthrie� va� negar� va� ser� que Per a poder conciliar aquesta
aparent discrepància entre ne-
la�llei�bàsica�de�l'aprenentatge�fos�la�llei�de�l'efecte, que fos la responsable gar la llei i assumir que les re-
compenses i càstigs podien te-
d'imprimir o fer desaparèixer del repertori conductual determinats hàbits. Si nir un efecte sobre la conduc-
bé és cert que en determinades situacions les recompenses semblen exercir un ta, és necessari que retroce-
dim a qüestions més generals;
efecte sobre la conducta, l'exerceixen sempre?; a tots ens afecten les mateixes a la seva manera d'entendre i
comprendre la ciència i la teo-
recompenses per igual?; i els càstigs, són sempre útils per a canviar una de- ria. Per a Guthrie l'essència de
la ciència era la predicció, per
terminada conducta? És evident que la resposta a totes aquestes preguntes és a la qual era imprescindible
negativa; per tant, la llei de l'efecte no té la generalitat necessària per a ser d'establir teories amb un fort
valor explicatiu i, per tant, de
considerada com el principi general de l'aprenentatge. caràcter general. A més i amb
un tarannà marcadament ins-
trumentalista, les teories havi-
(10)
La recompensa i el càstig en la teoria de Guthrie en de ser útils.
Allò que pot resultar sorprenent és que, mentre que la llei de l'efecte, una construcció
teòrica de sofisticació més gran que el mer aprenentatge per contigüitat, pot tenir proble-
mes per a predir sota quines situacions les recompenses i càstigs seran efectius, el principi
plantejat per Guthrie explicita quan una recompensa o un càstig funcionaran com a tals.
El normal és aplicar una recompensa de manera que acabi amb la seqüència de conducta
connectada a una determinada situació estimular. Per exemple, si lliurem aliment com
a reforçador a una rata pel fet d'escollir un determinat corredor en un laberint, donar-li
menjar faria que l'animal es trobés davant una situació estimular completament nova.
Si recordem la consideració de l'aprenentatge i de l'oblit de Guthrie, la recompensa no
enforteix la connexió entre el compost estimular i la resposta –que s'establiria per con-
tigüitat–; però el reforçador, en iniciar una situació estimular nova, sí que assegura que
la resposta anterior sigui l'última en aquella situació, i, per tant, protegeix l'esmentada
connexió del desaprenentatge o oblit. Amb aquesta consideració és fàcil, ara, respondre
des del punt de vista de Guthrie a la qüestió de per què, en determinades ocasions, les
recompenses no semblen actuar: quan la conducta que volem reforçar no sigui l'última
realitzada en aquesta situació, la recompensa quedarà sense efecte.
Perquè un estímul presentat com a càstig sigui efectiu, és necessari que aquest estímul
generi conductes noves intenses i incompatibles amb l'últim que es va fer en aquesta si-
tuació. D'aquesta manera, els estímuls de l'esmentada situació queden associats a aquesta
conducta nova, que és incompatible amb l'anterior (no oblideu el principi de contigüitat
i la recència). Això es tradueix en el fet que la conducta anterior és substituïda i, per tant,
desapareix. El càstig és efectiu per l'aparició d'una conducta nova associada a aquesta
situació que desplaça la que es vol eliminar.
Una característica molt peculiar de l'obra de Guthrie, i que com veureu, el di-
ferencia de la resta d'autors neoconductistes, és que les seves afirmacions so-
bre la naturalesa de la conducta i de l'aprenentatge es basen, gairebé exclusi-
vament, en arguments i exemples extrets de la vida quotidiana. De fet, només
va publicar dos treballs empírics; el primer, el 1933 en forma d'article sota el
títol "L'associació com a funció de l'interval temporal", a la prestigiosa revista
nord-americana Psychological Review; i el segon, un llibre en col·laboració amb
G.H. Horton titulat Gats en una caixa problema11, editat el 1946.
(11)
Gats en una caixa problema
Els treballs amb gats exposats en el seu llibre Gats en una caixa problema van usar una
disposició molt similar a la de Thorndike. Es tancaven els animals en una caixa de la
qual podien escapar accionant una palanca; però mentre que Thorndike s'havia centrat
en l'anàlisi dels resultats finals (els animals cada vegada trigaven menys a escapar de la
situació), Guthrie i Horton volien analitzar els detalls de la conducta dels animals dins
la caixa. D'acord amb el que considerava una característica de la conducta, l'estereotípia,
quan la situació estimular es mantenia, van trobar que els animals feien una increïble
repetició de moviments, i que aquesta repetició no es veia limitada als moments finals
de la seqüència de conductes, quan el gat accionava la palanca. Cada gat semblava tenir
una rutina per tal d'escapar de la caixa, que era característica i pròpia de cada animal.
8.1.3. El llegat de Guthrie
La teoria de Guthrie ha estat objecte de crítiques en successives ocasions, i

malgrat això continua essent considerada d'actualitat. Moltes de les crítiques
procedeixen d'una mala comprensió de la seva proposta: com per exemple
confondre la seva oposició a llei de l'efecte amb la negació dels efectes que
sobre la conducta exerceixen les recompenses. Crítica que, com hem vist, és
del tot insostenible. La resta de les crítiques gairebé sempre se circumscriuen
a la simplicitat, vaguetat i excessiva generalitat de la proposta de Guthrie.
No hi ha dubte, que en molts aspectes la seva proposta teòrica està vagament

expressada. Per exemple, la seva distinció entre acte i moviment no permet una
definició clara dels termes. Un altre exemple és el que considera com a situa-
ció�estimular o complex estimular; queda clar que mitjançant aquests termes
es refereix al total d'estímuls –externs i interns– que afecten un subjecte en un

moment determinat, però no tenim una definició precisa que ens permeti de
predir quan una situació estimular ha canviat. Aquesta qüestió és de gran re-
llevància si recordem la importància central que per a la seva teoria té aquesta
idea: que una determinada conducta s'aprengui, romangui o desaparegui de-
pèn del fet que el subjecte es mantingui o no en la mateixa situació estimular.
L'absència de definició ens obliga a postular que un canvi estimular s'ha esde-
vingut quan la conducta s'ha vist alterada com a conseqüència de l'esmentat
canvi estimular. Òbviament, això ens obliga a caure en una circularitat que
ens allunya del veritable poder predictiu que les teories han de tenir.
Malgrat aquestes crítiques, el llegat de Guthrie és molt important i per això

la seva aportació encara és considerada de gran actualitat. Com ja us hem
assenyalat, Guthrie va omplir els seus escrits d'exemples, casos i anècdotes
il·lustratius trets de la vida quotidiana. Darrere�d'això�s'amaga�la�seva�con-
cepció�de�la�psicologia�com�a�ciència�útil,�capaç�de�predir�i�d'influir�en�les
nostres�conductes;�i�a�això�va�dedicar�un�gran�deler.
La seva aportació a la psicologia aplicada
Es va interessar marcadament pels temes de la psicopatologia, com és evident no sola-

ment pels exemples constants que il·lustren les seves obres, sinó per la publicació el 1938
del llibre La psicologia del conflicte humà i va proposar diverses tècniques per a modificar
conductes i substituir-les per altres. De fet, moltes de les tècniques que actualment es fan
servir a teràpia de conducta procedeixen de variacions i combinacions dels seus mètodes,
encara que en un clar exemple d'injustícia històrica, els terapeutes rarament saben a qui
deuen aquesta contribució. La proposta fonamental de Guthrie encara que simple és tre- Edward Chace Tolman
mendament efectiva: el secret per a canviar una conducta consisteix a substituir-la, és a
dir, fer que una conducta nova quedi lligada a l'antiga situació.
En la seva orientació aplicada, Guthrie també es va interessar pels temes relacionats amb
l'educació, i va publicar amb F. Powers el text Psicologia educativa el 1950. En aquest ter-
reny i fidel a la seva teoria general va mantenir que aprenem només allò que fem per nos-
altres mateixos; i va emfasitzar el paper que han d'adoptar els professors en l'educació, ja
que han de proporcionar, de manera continuada, situacions estimulars noves a les quals
s'associïn aprenentatges nous.
Com veiem, l'interès de Guthrie per a fer una teoria útil va ser una constant al llarg de
totes les seves obres, incloent-hi les de caràcter més teòric. D'aquesta manera, va contri-
buir a la idea que la teoria i la pràctica no eren mons separats i allunyats entre si. El seu
fort èmfasi en les aplicacions que la teoria de l'aprenentatge podien tenir, no feien sinó
anunciar els desenvolupaments que es van esdevenir durant la dècada dels seixanta.
8.2. El conductisme propositiu d'Edward Chace Tolman
Edward Chace Tolman va néixer el 1886 a Newton, Massachusetts en el si

d'una família de classe mitjana-alta. Va rebre la seva formació inicial en el
Massachusetts Institute of Technology on es va graduar en electroquímica. In-
teressat en la filosofia i la psicologia gràcies a la lectura dels Principis de Psicolo-
gia de William James, decideix el 1911 d'assistir a uns cursos d'estiu a Harvard
sobre aquestes qüestions. L'interès que aquests temes van despertar en Tolman
el fan decidir de quedar-se al Departament de Filosofia i Psicologia d'aquesta
universitat, on va obtenir el 1915 el títol de doctor.
Influències en el pensament d'Edward Ch. Tolman
Tolman va estudiar amb Ralph B. Perry i Edwin B. Holt, dos dels líders d'un nou corrent
de pensament: el�neorealisme12, que com veurem posteriorment va marcar durant tot
un període el model teòric de Tolman.
El laboratori de psicologia de Harvard en aquells moments, com ja sabeu, estava dirigit

per Hugo Münsterberg, que havia estat reclamat per James per a la seva actualització i
potenciació. H. Münsterberg i H.S. Langfeld van ser els autors que el van aproximar
a les interpretacions estructuralistes, a més de ser els directors de la seva tesi doctoral,
la qual estava centrada en l'aprenentatge de síl·labes sense sentit sota condicions d'olor
agradables i desagradables. Tolman es va apropar al conductisme de J.B. Watson l'obra
del qual va conèixer per mitjà d'un altre dels seus mestres, Robert Yerkes, en part per la
inconsistència que trobava a Münsterberg. Aquest autor continuava defensant l'ús i la
importància com a mètode de la introspecció i, de fet, era habitual que en les seves classes
s'expressessin afirmacions en defensa d'aquesta. Davant d'això, els treballs d'investigació
que es feien en el seu laboratori rarament feien servir el mètode esmentat. Aquesta in-
congruència va fer que Tolman es plantegés l'escassa rellevància que per a la consecució
de dades psicològiques tenia en realitat la introspecció i el va predisposar a acceptar els
mètodes més objectius proposats per Watson. Langfeld, a més, va aconsellar a Tolman
de passar un temps a Giessen (Alemanya) amb Koffka. Aquest contacte, que va tenir
lloc el 1912, es va repetir el 1923, i va significar una influència molt important en l'obra
del nostre autor, ja que li va permetre d'apropar-se als plantejaments i conceptes de la
psicologia�de�la�Gestalt.
(12)
La�filosofia�neorealista
En el neorealisme convergeixen dues qüestions centrals especialment rellevants. D'una

banda, ontològicament (plantejant-se la qüestió de què és real) atorga a allò que és mental
el mateix grau de realitat que a allò que és físic. D'una altra, epistemològicament (és a dir,
quant a la resposta de com coneixem la realitat), i davant les teories prèvies que assumien
que la consciència no coneix els objectes de manera directa, sinó per mitjà de represen-
tacions o "còpies" mentals dels esmentats objectes, defensa que som capaços de conèixer
directament, sense mediació representacional, el món físic. La conclusió d'aquestes dues
característiques és d'extrema importància per a la psicologia: si la ment és una realitat fí-
sica és, necessàriament i de manera directa, cognoscible mitjançant observació. D'aquesta
manera, podem conèixer la "ment" d'altres per mitjà de la pública i oberta observació de
la seva conducta, rebutjant el mètode de la introspecció.
El 1915, s'incorpora a la Universitat Northwestern, amb una plaça acadèmica

que es va veure obligat a abandonar el 1918, a causa d'uns suposats retalls pres-
supostaris. En realitat, sembla que la seva participació en activitats pacifistes
mentre tenia lloc la Primera Guerra Mundial va ser l'aspecte decisiu en la seva
cessació. La seva següent plaça acadèmica va ser a la Universitat de Berkeley
(Califòrnia), on va romandre la resta de la seva vida professional. Es va retirar
de la vida acadèmica el 1954, encara que va romandre intel·lectualment molt
actiu fins a la seva mort, el 1959.
Els seus deixebles el van caracteritzar com un investigador de tarannà obert

i comunicatiu, interessat a fomentar l'autonomia i independència dels seus
estudiants tant en les seves opinions com en els seus temes d'investigació;
un intel·lectual que preferia les explicacions simples i d'ampli abast pel seu
alt valor heurístic. Com veurem, aquests trets personals es veuran reflectits
clarament en la seva conceptualització de la psicologia.
El reconeixement a la
Fidel al seu tarannà obert, el seu pensament psicològic es va veure in- tasca de Tolman
fluït, com hem vist, per molt diversos corrents que en un grau més alt o
A més del respecte de la res-
més baix van fer efecte en el seu sistema, el van anar modelant i alterant ta dels acadèmics per les se-
ves contribucions a la psicolo-
en el transcurs de la seva evolució conceptual. En qualsevol cas, Tol- gia, va assolir importants dis-
man�sempre�es�va�considerar�un�conductista, un psicòleg interessat tincions. Així, va ser nomenat
president de l'American Psyc-
en l'estudi de la conducta, i s'allunyà del mentalisme i de la consciència hological Association (APA) el
1937, i el 1957 va rebre el pre-
com a objecte d'estudi. La seva estratègia va consistir en la recerca de mi d'aquesta associació en re-
dades objectives de conducta per mitjà de la investigació amb animals, coneixement a la seva contri-
bució científica; va ser mem-
i va fer servir fonamentalment la rata com a subjecte i els laberints com bre de la Societat de Psicòlegs
Experimentals i de l'Acadèmia
a paradigma experimental. Nacional de Ciències.
8.2.2. Conceptes bàsics del sistema psicològic de Tolman Dedicat a MNA
Amb gran sentit de l'humor,

Com hem esmentat en la semblança biogràfica de Tolman, aquest va estar Tolman va dedicar una de les
seves obres fonamentals Con-
marcadament influït per les posicions neorealistes pròpies dels seus mestres ducta propositiva en animals i
homes (1932) a Mus Novergi-
Holt i Perry. En un primer moment de la seva evolució conceptual, Tolman cus Albinus: la rata blanca.
es va apropar a aquest corrent filosòfic, ja que li permetia d'allunyar-se dels
plantejaments idealistes i dualistes propis del mentalisme de la psicologia es-
tructuralista. Es va sentir atret per aquesta conceptualització pel fet que li per-
metia de conjugar l'ús de dades conductuals objectives amb una concepció
de la conducta molt menys restrictiva que la que Watson havia fet. Arribats a
aquest punt, ens trobem amb una de les principals contribucions de la teoria
de Tolman: el seu èmfasi en una visió molar, global, de la conducta.
Definició molar de la conducta
Davant les concepcions d'alguns dels seus contemporanis, Tolman mai no va Lectura recomanada
estar d'acord ni amb el molecularisme de Watson a l'hora de definir la unitat
Desgraciadament, gairebé
més elemental de la conducta, ni amb el nivell d'anàlisi utilitzada per a des- no hi ha traduccions al cas-
criure-la. Aquesta no quedava definida pels moviments elementals, contracci- tellà de l'àmplia, interessant
i amena bibliografia de Tol-
ons musculars i glandulars produïts per estímuls desencadenants, i va preferir man. Us recomanem que
llegiu l'excel·lent traducció
una conceptualització molts més global en termes d'"actes de conducta".
del primer capítol d'una de
les seves obres fonamentals,
Conducta propositiva en els
En oposició a la concepció molecularista de Watson, Tolman va enunciar una animals i l'home, titulat "La
proposta de definició molar que entenia com a molt més psicològica que les conducta, un fenómeno mo-
lar", que ha fet el professor
anteriors: José M. Gondra:
J.M.�Gondra(1982). La psico-
logía moderna (pàg. 561-576).
"(...) Nosaltres defensem (si no ho fa Watson) que els "actes de conducta" encara que
Bilbao: DDB.
indubtablement en una total correspondència puntual amb els fets moleculars subjacents
de la física i la fisiologia, tenen, pel que fa a totalitats "molars" determinades propietats
emergents pròpies. I són aquestes, les propietats molars dels actes-de-conducta les que
primàriament ens interessen com a psicòlegs. Més encara, aquestes propietats molars
dels actes-de-conducta en el present estadi dels nostres coneixements, (...), no poden ser
conegudes ni tan sols de manera inferencial a partir del simple coneixement dels fets
subjacents, moleculars, de la física i la fisiologia".
E.C. Tolman (1932/1982). "La conducta un fenómeno molar". A: J.M. Gondra (comp.).
La psicología moderna (pàg. 566). Bilbao: DDB.
És� patent� en� aquesta� definició� de� la� unitat� d'anàlisi� de� la� psicologia� la
profunda� empremta� que� l'escola� de� la� Gestalt� va� exercir� sobre� Tolman.
Davant el molecularisme watsonià, que fins i tot en referir-se a conductes glo-
bals les entenia com meres sumes de reflexos, Tolman proposa que els actes
de conducta tenen trets propis que no es poden entendre com la mera suma
dels seus components fisiològics.
Les rates de Tolman

Aquesta conducta molar o acte de conducta es caracteritza per�implicar
sempre�un�objecte�meta, bé per a assolir-lo o bé per tal d'allunyar-se'n. Les rates que Tolman estudi-
ava en els laberints, aprenien
Així definida, la conducta és dotada de propietats emergents, és a dir, no solament que una deter-
minada resposta d'elecció els
propietats que no existirien en una definició molecular: és propositiva portaria a un determinat ob-
i cognitiva. Propositiva en el sentit de la persistència fins que assoleix jecte-meta (recompensa), sinó
que també aprendrien el va-
un determinat objecte-meta o se n'allunya; cognitiva en la mesura que lor qualitatiu d'aquest, és a dir,
expectatives específiques. Això
es mostra mal·leable, és a dir, capaç d'adaptar-se a les característiques es plasmaria en el canvi en la
conducta que es podria apreci-
de l'ambient. ar si una recompensa més "de-
manada" o preferida era subs-
tituïda per una altra de menys
preferida o viceversa.
Aquests dos aspectes seran el denominador comú que s'aprecia al llarg de tota
l'obra de Tolman. Aquesta caracterització que semblaria allunyar Tolman dels
supòsits d'objectivitat propis del conductisme, en realitat no ho fa, ja que vin-
dran evidenciats per referència a la conducta de les seves rates al laberint.
El positivisme lògic i la definició de variables intervinents
Trencant amb l'esquema conductista clàssic E-R i una vegada s'han precisat de
manera objectiva el propòsit i la cognició, aquests formaran part d'un entra-
mat teòric en el qual Tolman els situarà entre les causes inicials estimulars i la
conducta final. Tanmateix, no seran els únics determinants intermedis de la
conducta, també les "capacitats" i els "ajustaments-de-conducta" modularan la
relació entre estímuls i respostes. Saltem d'un esquema E(stímul)-R(esposta) a
un altre de més complex, E-O(rganisme)-R.
Citació
"(...) les primeres causes iniciants de la conducta són els estímuls ambientals i els estats
fisiològics iniciants. Aquests operen sobre, o mitjançant, els determinants de la conduc-
ta. Aquests determinants de la conducta es poden dividir en tres classes: a) propòsits i
cognicions que "subjeuen en" d'una manera immediata, i són definits d'una manera ob-
jectiva, és a dir, els "determinants immanents"; b) les "capacitats" propositives i cogni-
tives d'un individu que fan de mitjancers amb els determinants immanents específics,
una vegada donats els estímuls i estats iniciants; c) els "ajustamens de conducta" que,
en certes condicions especials, són produïts pels determinants immanents en lloc de la
conducta patent real, i al seu torn actuen novament sobre aquests determinants imma-
nents per a tornar-los a modelar i "corregir-los", i, d'aquesta manera, produir finalment
una conducta externa nova i diferent del que hauria estat en el cas que no s'haguessin
produït aquests ajustaments de conducta."
E.C. Tolman (1932). Purposive Behavior in Animals and Men. Nova York: Appleton.
D'acord amb el que s'ha dit anteriorment, és obvi que Tolman, en mantenir
que els seus animals adquirien determinades expectatives sobre el medi i els
objectes-meta, s'allunyava de les posicions neorealistes, ja que el coneixement
semblaria ser mediat per representacions. Aquestes consideracions el van fer
anar cap a una altra filosofia de la ciència en la qual va afermar la seva teoria:
el positivisme�lògic13 i va ser dins aquest corrent on va trobar suport a l'ús
d'entitats inobservables, com els seus conceptes de propòsit i cognició, sem-
pre que es definissin operacionalment, és a dir, en relació amb esdeveniments
observables.
(13)
Definició de variables a l'empara del positivisme lògic
En realitat, Tolman es va limitar a teixir dins un prestigiós esquema filosòfic sobre la cièn-
cia, el positivisme lògic, les seves concepcions psicològiques, i ens va llegar un llenguatge
que ha estat usat en incomptables ocasions. En el seu esquema teòric la resposta o vari-
able dependent seria funció de variables�independents referides a aspectes estimulars
tant externs com interns i de variables�intervinents�o�intermèdies referides a processos
psicològics que hi ha entre estímuls i respostes. Al llarg de la seva obra aquestes variables
van anar canviant i substituint encara que en essència van mantenir sempre la referència
als aspectes cognitius i propositius de la conducta.
Conceptualitzacions sobre l'aprenentatge
Fidel a la seva definició molar de la conducta, va criticar les concepcions me-

canicistes de l'aprenentatge segons les quals els animals aprenien a donar res-
postes corporals específiques en reacció a estímuls concrets. Tolman va man-
tenir que les rates en els laberints no aprenien connexions mecàniques entre
els estímuls ambientals i les respostes. Experimentalment, aquesta afirmació
es tradueix en el fet que animals entrenats, per exemple, a recórrer un laberint
nedant, quan es trobaven els passadissos o carrerons inundats, no tenien cap
dificultat per a assolir l'objecte-meta si posteriorment havien de recórrer el la-
berint caminant. La�conclusió�era�que�els�subjectes�no�havien�après�una
sèrie�de�respostes�musculars�específiques. En paraules del mateix Tolman, el
que els animals havien après i de manera més general, el que l'aprenentatge,
implicava era el següent: "la formació, selecció, o invenció d'expectatives de
signe-gestàltiques".
A què es referia Tolman amb el terme expectatives signe-gestàltiques? Durant

l'aprenentatge�els�subjectes�adquireixen�relacions�cognoscitives�entre�mit-
jans,�instruments�i�metes;�entre�signes�i�significats. Les expectatives o hi-
pòtesis que l'organisme estableix davant una situació determinada en relació
amb el seu entorn es poden veure alterades per l'experiència. D'aquesta ma-
nera, es fan cada vegada més complexes, estructurades i exactes i responen
amb una exactitud més gran a la textura causal del seu entorn. En la seva obra
Mapes cognitius en rates i homes, publicada el 1948, va refinar més aquesta idea,
i va mantenir que durant l'aprenentatge els subjectes adquireixen un mapa
cognitiu14.
(14)
Mapa cognitiu
Un mapa cognitiu és una representació organitzada de l'entorn que conté els aspectes i
relacions fonamentals entre les metes i els mitjans disponibles per a assolir-les.
Aquest concepte de mapa�cognitiu va ser una altra de les aportacions

més significatives de Tolman a la psicologia i un dels aspectes més de-
batuts pels seus contemporanis. És patent que la seva concepció sobre
l'aprenentatge s'allunyava de l'esquema clàssic E-R i l'apropava a con-
cepcions més cognitives, en les quals s'aprecia la influència dels teòrics
de la Gestalt i de la teoria de camp de K. Lewin.
A més, i en línia amb Watson, encara que per raons molt diferents, va man-
tenir que la llei de l'efecte proposada per Thorndike no era capaç de donar
compte de l'aprenentatge, entès com l'adquisició d'aquestes expectatives. Des
de la postura de Tolman, el reforç no és necessari per a generar aprenentat-
ge. Els experiments sobre aprenentatge�latent15 o conductualment silenciós
el van portar a postular una diferenciació que s'ha constituït com una de les
aportacions més importants del nostre autor: la distinció�entre�aprenentatge
i�execució.
(15)
Experiments sobre aprenentatge latent
En aquests experiments es mostrava com aquells animals que recorrien el laberint sense
trobar recompenses (per exemple menjar) al final del seu recorregut (a la caixa meta),
n'havien après la disposició, les seves entrades i sortides, els corredors cecs o els que
conduïen més ràpidament a la caixa meta. Això quedava patent conductualment en el fet
que en incloure posteriorment recompenses, aquestes rates no trigaven significativament
més, ni cometien més errors en escollir la ruta que un altre grup d'animals que des d'un
principi havia après a recórrer el laberint per a aconseguir aliment a la caixa meta. Per
tant, els subjectes eren capaços d'aprendre en absència de reforç, i aquest aprenentatge
es mostrava en la seva execució si aquestes recompenses eren incloses.
La conclusió és que, contràriament a allò que postula la llei de l'efecte, els ani-
mals són capaços d'aprendre en absència de reforç, encara que aquest sembla
ser necessari perquè aquest aprenentatge es plasmi en la seva conducta, en la
seva execució.
Al llarg de les seves obres, Tolman va reinterpretar els diferents tipus

d'aprenentatge proposats pels teòrics de l'aprenentatge en termes dels concep-
tes clau de la seva teoria, és a dir, en termes d'adquisició de relacions significa-
tives per part dels subjectes, sempre en correspondència amb els dos aspectes
clau de la conducta: el seu caràcter propositiu i cognitiu.
La controvèrsia Hull-Tolman
Va ser especialment fructífera per a l'aprenentatge la polèmica que van mantenir C. L.

Hull i E. Tolman. La raó de base de les discrepàncies s'ha de buscar en el marcat caràcter
mecanicista del neoconductisme proposat per Hull en contraposició al caràcter cognitiu
de la proposta de Tolman. Aquests dos autors van emprendre una disputa intel·lectual,
i van dur a terme multitud d'experiments amb la intenció de provar els seus punts de
vista i demostrar la inexactitud dels del rival. Independentment de qui s'erigís amb la
raó empírica, és indiscutible que qui va sortir guanyant va ser la ciència psicològica,
la qual es va veure enriquida amb una gran quantitat de demostracions experimentals,
construccions teòriques i punts de vista nous amb els quals es podia enfrontar a un procés
bàsic tan fonamental com l'aprenentatge.
8.2.3. El llegat de Tolman
Tolman va mostrar interès per a fer que la psicologia fos una ciència útil, i va
fer incursions en el terreny de la conducta humana. Gran part del seu treball
de 1959, Principis de conducta propositiva, està dedicat a analitzar el llenguatge,
la percepció, la sensació i la personalitat. Anteriorment, en un article titulat
"L'home psicològic", aparegut el 1941, durant la Segona Guerra Mundial, va
analitzar els impulsos humans que condueixen a la guerra; i en sintonia amb
el seu pacifisme compromès va publicar, un any més tard, el llibre Impulsos cap
a la guerra. En aquests treballs va demostrar una vegada més la seva absència
de dogmatisme en combinar els aspectes de la pròpia teoria amb conceptes
freudians, en un afany per entendre les raons que conduïen els homes a la de-
vastació de la guerra. A més, va aplicar alguns dels seus conceptes a uns quants
fenòmens clínics. Les idees de Tolman i la seva peculiar concepció del conduc-
tisme, oberta a influències i menys dogmàtica que la dels seus contemporanis
van fer que moltes de les seves propostes generessin importants controvèrsies
d'investigació i teòriques. C.L. Hull
L'estela de Tolman
De manera immediata, l'empremta de Tolman en la psicologia no va ser tan clara com

la d'altres autors que sí que van crear una escola de partidaris. Potser el caràcter obert
i tolerant de Tolman, que orientava els seus deixebles cap a una "sana" desconsideració
al voltant de les rigideses d'escola i els dogmatismes cecs, unit a una certa "vaguetat"
en la definició i exposició de la seva teoria, els termes i referents de la qual canviaven
d'una exposició a la següent, van conduir a aquesta conseqüència a curt termini. Aquesta
actitud teòrica, no fa altra cosa que expressar un tret molt característic de Tolman, el
seu caràcter marcadament pragmàtic dins el qual s'incloïa també la seva consideració de
la ciència. Les construccions teòriques actuaven a tall de mapes cognitius amb els quals
es guiava pels "laberints" de la investigació però, en qualsevol cas, provisionals i sempre
subjectes a modificació d'acord amb l'experiència.
Malgrat el fet que la seva influència immediata no fos tan assenyalada com la d'alguns
dels seus contemporanis, la seva rellevància per als nous camins que la psicologia va
prendre en el transcurs de les dècades posteriors va ser transcendental. Les seves concep-
cions cognitives de l'aprenentatge es fan avui clarament patents en les postures teòriques
que remarquen la importància de les representacions i relacions de senyal (significati-
ves). La seva influència en el camp de la cognició animal, que recull termes clau de la
teoria tolmaniana com mapes cognitius, representacions o intencions, és òbvia. I potser,
d'una manera més general, la seva idea que, sense caure en el periferalisme, era possible
de conjugar l'objectivitat pròpia del conductisme amb l'estudi de processos psicològics
centrals va ser un aspecte clau en la posterior evolució del pensament psicològic.
8.3. El conductisme deductiu de Clark Leonard Hull
Clark Leonard Hull va néixer a Akron, Nova York, el 1884 i va morir a New Inquietuds juvenils
Haven, Connecticut, el 1952. Es va graduar a la Universitat de Michigan i va
Des de molt jove es va interes-
rebre el seu doctorat en la de Wisconsin amb un estudi experimental sobre sar per la geometria, cosa que
l'aprenentatge dels conceptes. Els anys següents de la seva carrera científica, va afavorir el desenvolupament
d'una prometedora carrera
fins al 1928, van transcórrer a Wisconsin. En aquests anys va adquirir un sò- acadèmica en la qual les ma-
temàtiques, la física i la quími-
lid prestigi entre els seus companys, sobretot pel rigor metodològic i matemà- ca es van convertir en el nu-
cli central de la seva formació.
tic amb el qual emprenia totes les seves investigacions. Els seus treballs sobre Tanmateix, com sol ocórrer
els tests d'aptituds van ser d'una importància especial per a la seva reputació en moltes ocasions, els proble-
mes personals van marcar el
acadèmica, encara que durant aquesta època Hull també va investigar sobre seu desenvolupament personal
i intel·lectual. Concretament,
altres temes que ens revelen la imatge d'un científic en el qual s'uneixen el un atac de poliomielitis el va
rigor científic amb l'obertura de mires i l'interès per àmbits molt variats de obligar a fer un període llarg
de convalescència, durant el
la psicologia. Per exemple, va dur a terme unes quantes investigacions en les qual va arribar a la conclusió
que la psicologia era un camp
quals pretenia aïllar els efectes de fumar en pipa sobre l'eficiència intel·lectual més d'acord amb les seves ap-
tituds físiques i intel·lectuals.
i motriu. També va dedicar part dels seus esforços a investigar sobre la hipnosi.
El 1929, Hull es va incorporar com a investigador a la Universitat de Yale. De

fet, quedaria vinculat fins al final de la seva carrera a l'Institut de Relacions Hu-
manes, adscrit a aquesta universitat. Durant aquest període, els interessos de
Hull es van anar apropant a les preocupacions característiques de la psicologia
conductista i, des d'una perspectiva hipoteticodeductiva16, va anar desenvo-
lupant la seva teoria de l'aprenentatge. Paral·lelament, va manifestar un gran
interès per les màquines i va construir diversos aparells que eren capaços de
simular les propietats més característiques dels reflexos condicionals descrits
per Pavlov.
(16)
Deducció enfront d'inducció
La� metodologia� hipoteticodeductiva: l'orientació hipoteticodeductiva en la ciència

comporta l'elaboració d'hipòtesis, a partir de l'observació de la realitat, per a comprovar
posteriorment amb experiments adequats la validesa de les hipòtesis proposades. Davant
d'aquesta orientació, la metodologia analiticoinductiva afavoreix l'observació i recollida
sistemàtica dels fets per a ordenar-los elaborant una teoria, quan hi hagi prou dades .
Si haguéssim de destacar algunes de les conviccions a partir de les quals

es va desenvolupar l'obra de Hull hauríem de començar per la fonamen-
tació mecanicista de la seva teoria, que es fa patent en la seva conside-
ració de l'organisme en termes d'una màquina, i a la conceptualització
mecànica dels processos de raonament abstracte. Des d'aquesta perspec-
tiva, el que és psíquic seria explicable des dels principis de la matèria i
el moviment, sense que fos necessària la inclusió de cap substància psi-
cològica específica en la teorització.
Al costat del mecanicisme, un altre aspecte molt característic del pen-

sament de Hull és la seva aproximació matemàtica, a la qual subjeu la
convicció que qualsevol element material és quantificable i, per tant,
les relacions entre diferents elements són expressables en termes exac-
tes. Aquesta convicció el va portar a elaborar una teoria en què la ma-
joria de les seves afirmacions s'assenten sobre relacions matemàtiques.
Finalment, Hull va defensar un nivell d'anàlisi en termes d'associacions
estímul-resposta (E-R). Aquesta orientació ens revela la identificació de
Hull amb els pressupostos de la psicologia conductista de la seva època.
Tanmateix, i a diferència d'altres anàlisis conductistes com les que van fer E.L.
Thorndike o J.B. Watson, és interessant de fer notar que Hull va reconèixer
la necessitat de preveure alguna forma d'organització jeràrquica en la teoria,
fet que el va portar a aprofundir en els problemes de la metodologia científi-
ca. Concretament, la seva adhesió a la metodologia hipoteticodeductiva i la
influència de les idees al voltant de la ciència defensades pel positivisme lò-
gic del cercle de Viena, es van plasmar en l'elaboració d'una teoria científica
altament formalitzada i quantificada. Les paraules següents del mateix Hull
revelen amb claredat la seva concepció d'una teoria científica:
"Entendrem per teoria l'obtenció deductiva i sistemàtica dels principis secundaris dels
El model teòric de Hull
fenòmens observables a partir d'un nombre relativament petit de postulats o principis
primaris".
Hem de tenir molt present que
C.L. Hull (1943). Principles of Behavior: An Introduction to Behavior Theory. Nova York: Ap- el model teòric hullià requereix
el compliment al peu de la lle-
pleton-Century-Crofts (Traducció castellana: Madrid: Debate, 1986, pàg. 24-25).
tra de diversos criteris perquè
una teoria assoleixi el rang de
ciència. En primer lloc, s'han
8.3.2. L'elaboració d'una teoria sistemàtica sobre la conducta d'identificar una sèrie de defi-
nicions i postulats, com menys
n'hi hagi millor, de manera
Al principi dels anys trenta, Hull ja havia establert un pla per a desenvolupar clara i precisa. A continuació,
s'han d'extreure deduccions a
la seva pròpia versió del neoconductisme que el portaria a desenvolupar una manera de teoremes, a partir
dels postulats que siguin tan
teoria de l'aprenentatge. clars i detallats com sigui pos-
sible. Finalment, els teoremes
s'han de sotmetre a la validesa
A la recerca d'una teoria sistemàtica sobre la conducta de la comprovació experimen-
tal, de tal manera que tan sols
En primer lloc, es va proposar d'escriure una sèrie d'articles teòrics que assentessin les es convertiran en teories cientí-
bases conceptuals del seu sistema. A continuació, va desenvolupar el seu sistema al llarg fiques vàlides quan hagin estat
de tres llibres: un dedicat a presentar el conjunt de postulats fonamentals per a deduir confirmats empíricament.
la conducta dels mamífers (aquest llibre es va publicar el 1943 amb el títol Principles of
Behavior: An Introduction to Behavior Theory); en un segon llibre oferiria deduccions sobre
la conducta individual en situacions no socials –aprenentatge discriminatiu, aprenentat-
ge espacial– (el 1952 Hull va publicar aquest llibre sota el títol A Behavior System: An In-
troduction to Behavior Theory Concerning the Individual Organism); finalment, en un tercer

Definicions, postulats i
llibre (que no es va poder publicar) va estendre el sistema a situacions elementals de ca-
teoremes
ràcter social.
En la sèrie d'articles que es van publicar entre 1930 i 1935, Hull va desenvolupar una teo- Una definició consisteix a
identificar dos conceptes, de
ria del coneixement en el marc de la seva psicologia mecanicista en la qual l'associació�E-
manera que el primer queda
R�es�va�convertir�en�unitat�d'anàlisi. La teoria seria incompleta si només es tinguessin en caracteritzat de manera com-
compte els estímuls externs, per la qual cosa s'haurien d'incloure tots els estímuls interns pleta pel segon. El propòsit
(cinestèsics, condicions fisiològiques persistents) que acompanyen les nostres reaccions de la definició és deixar l'espai
davant els estímuls ambientals. D'aquesta manera, Hull�va�interpretar�el�coneixement més petit possible a la intuï-
en�termes�de�seqüències�E-R�observables�i�no�observables. A més, va introduir en les ció per a la comprensió d'allò
seves explicacions constructes teòrics nous com el d'actes d'estímul purs (respostes que que és definit. Un postulat és
tenen com a única funció proporcionar estimulació per a altres respostes), resposta frac- una proposició que, a causa
cional anticipatòria de meta (rG-sG), gradient de meta i jerarquia de família d'hàbits. Aquests del seu alt grau d'evidència,
conceptes li van permetre d'explicar els trets de propositivitat i direccionalitat que Tol- s'accepta com a veritable sen-
se necessitat de demostració.
man havia considerat com a difícilment explicables des de la perspectiva E-R.
Els teoremes sorgeixen a par-
tir d'inferències basades en els
postulats i es caracteritzen per-
què són demostrables empíri-
cament.
Lectura recomanada
Tanmateix, malgrat el fet que les primeres propostes de Hull reunien ja
un grau de sistematització alt, l'expressió més acabada del seu model C.L.�Hull (1930/1993).
"Conocimiento y propósito
teòric és la que descriu al seu llibre Principis de conducta. A partir d'un como mecanismos del hábi-
to". A: E. Quiñones; F. Torto-
conjunt de setze postulats, desenvolupa una teoria de l'aprenentatge.
sa; H. Carpintero (dir.), His-
L'estratègia consisteix a connectar dos conjunts d'observacions empíri- toria de la psicología: Textos i
Comentarios. Madrid: Tecnos
ques (les condicions ambientals antecedents –variables independents– i (pàg. 403-407).
les reaccions conductuals conseqüents –variables dependents) per mitjà
d'un conjunt de conceptes teòrics –variables intervinents– que, segons
Hull, eren de naturalesa fisiològica.
El postulat IV: la llei de la formació d'hàbits
Aprofitem l'explicació de la llei de la formació d'hàbits perquè vegeu de quina manera

Hull elabora una teoria.
En el seu postulat IV, sobre la llei de formació d'hàbits, Hull considera que si els reforços
se succeeixen a intervals regulars, romanent constant tota la resta, la força de l'hàbit
(SHR) resultant augmentarà com una funció de l'increment positiu del nombre d'assajos.
Aquesta relació s'expressa per mitjà de l'equació següent:
SHR= 1 − 10− 0.0305Ñ en què Ñ és el nombre total de reforços
Per mitjà d'aquesta predicció, continguda en el postulat IV, Hull ens descriu de quina ma-
nera s'incrementen els hàbits (SHR) segons la magnitud del reforçament rebut. Els�hàbits
són�definits�per�Hull�des�d'una�perspectiva�fisiològica�com�a�connexions�nervioses
que�hi�ha�des�del�naixement�o�que�es�formen�a�partir�de�la�interacció�de�l'organisme
amb�l'ambient. Podríem, per tant, quantificar l'establiment de noves connexions en el
sistema nerviós si coneixem el nombre total dels reforços aconseguits en la mateixa situa-
ció. A més, l'hàbit serà un element crucial per a poder determinar en quin grau apareixerà
una conducta en un moment determinat o, el que és el mateix en terminologia hulliana,
per a poder determinar el potencial de reacció (SER) d'un fragment de conducta après.
Concretament, Hull considera en el seu postulat VIII que el potencial de reacció (SER)
està determinat: per la pressió (D) que opera durant el procés d'aprenentatge multiplicat
pel dinamisme de l'impuls de l'estímul (V1), pel reforç incitatiu (K) i per la força de l'hàbit
(SHR). Per tant, matemàticament, el potencial de reacció, o probabilitat que aparegui la
resposta en una situació concreta, es pot expressar de la manera següent:
SER= D x V1 x K x SHR
Si tenim en compte que D és un factor relacionat amb la força de l'impuls que dirigeix
l'organisme cap a l'estímul reforçant (per exemple, serà un valor molt baix quan l'animal
se senti sadollat), V1 depèn de la intensitat de l'estímul i K és el valor de l'incentiu o
reforç presentat, ens podem formar una idea precisa, d'una banda, de la concepció de
l'aprenentatge mantinguda per Hull i, de l'altra, de la complexitat i alt grau de quantifi-
cació assolit per la teoria hulliana.
Vegem-ne un exemple. Suposem dues situacions experimentals diferents: en el cas 1 ens

trobem amb una rata totalment sadollada de menjar a la qual prèviament hem entre-
nat durant quaranta assajos perquè recorri un corredor recte quan sona un timbre d'alta
intensitat. Cada vegada que arriba al final del laberint en la situació descrita troba deu
grams de menjar. En nostre imaginari cas 2, la diferència amb l'anterior és que la rata
està fortament privada de menjar, i es mantenen sense canvis la resta de les condicions
descrites. Si apliquem la fórmula podrem calcular el potencial de reacció en cada un dels
casos (assumirem valors extrems per a D, V1, K o SHR, i evitarem així d'haver de desenvo-
lupar fórmules enormement complexes per al seu càlcul):
Cas 1: SER = 0 x 1 x 1 x 1 = 0
Cas 2: SER = 1 x 1 x 1 x 1 = 1.
Per tant, mentre que en el cas 1 el valor del potencial de reacció és 0 (podem predir que
l'animal no emetrà la resposta quan soni el timbre), en el cas 2 el valor és el màxim, la
qual cosa ens permet d'anticipar que l'animal emetrà la resposta corresponent quan es
trobi en la situació descrita.
Amb els seus setze postulats Hull va intentar de construir una teoria en
la qual es reflectissin tots aquells elements que, a judici seu, determinaven
l'establiment, enfortiment i desaparició del comportament. Inspirat pel model
d'aprenentatge que havia descobert Pavlov, Hull, a més, va tenir en compte
la llei de l'efecte. Així, quan l'organisme es troba en un estat de necessitat es
desencadenarà la conducta encaminada a reduir-lo. Els comportaments que
produeixin efectivament la reducció o la desaparició de la necessitat quedaran
reforçats i, per tant, es tendiran a repetir en el futur. Des d'aquesta perspectiva,
la connexió entre un EC i un EI estaria determinada per la coincidència entre
la reducció de la necessitat produïda per l'EI (per exemple, la reducció de la
gana pel lliurament del menjar, o la reducció del dolor produïda per la retirada
de la pota quan es presenta una descàrrega elèctrica) i la presència de l'estímul
inicialment neutre (una llum, un so, etc.).
8.3.3. El llegat de Hull
Com hem vist al llarg d'aquest subapartat, Hull va ser un autor compromès El reconeixement a la
amb el mecanicisme i amb la construcció d'una teoria d'acord amb els passos tasca de Hull
del mètode hipoteticodeductiu. Encara que l'etapa del seu treball que ha dei- Encara que Hull va obtenir el
xat una empremta més profunda ha estat la que té a veure amb el desenvolu- reconeixement dels seus con-
temporanis (va ser president
pament de la seva teoria sistemàtica de l'aprenentatge, els orígens de la seva de l'Associació Americana de
Psicologia, membre electe de
obra es van caracteritzar per una aproximació funcionalista i objectiva. Aquest l'Acadèmia Nacional de Ciènci-
es, etc.) i va aconseguir de for-
ideal d'objectivitat i la cada vegada més gran influència de la Gestalt, el van mar una escola (els "hullians"
fer comprometre tardanament amb un projecte de renovació del conductisme van arribar a ser una de les for-
ces dominants en la psicologia
en el qual va fer confluir el seu mecanicisme i la seva aproximació matemà- fins a la dècada dels seixanta),
l'aproximació de Hull va per-
tica amb un desenvolupament teòric i conceptual desconegut en la psicolo- dre pràcticament tota la seva
gia nord-americana de l'època. Aquest desenvolupament teòric té dues fases influència a partir dels anys se-
tanta. Uns quants dels factors
principals: en la primera, una etapa més funcionalista, Hull adopta l'estratègia que van afavorir aquesta situ-
ació tenen a veure amb pro-
dels "sistemes en miniatura"; en la segona, un període més formalista que se blemes que posaven en entre-
centra en la construcció d'un sistema, en el desenvolupament d'un conjunt dit la mateixa teoria sistemà-
tica de Hull i la seva forma de
de postulats des dels quals poder deduir tots els fenòmens relacionats amb la teoritzar, bé pel seu caràcter
logicopositivista o per la natu-
conducta adaptativa. Paradoxalment, en el seu últim llibre hi ha un retorn als ralesa prematura i incontrasta-
ble d'alguns dels seus termes.
constructes i a l'estil teòric anterior al 1943. A tot això hem d'unir el fet de
l'aparició en la psicologia nord-
americana dels anys seixanta
8.4. El conductisme radical de Burrhus Frederick Skinner d'una aproximació sistemàtica
nova de caràcter cognoscitiu.
Burrhus Frederick Skinner va néixer a Susquehanna (Pennsilvània) el 1904 i va

morir a Cambridge (Massachusetts) el 1990. De 1936 a 1945 va ser professor
de la Universitat de Minnesota en la qual va romandre fins al 1945. En aquests
anys va fer una gran quantitat de treball de laboratori amb animals i va desen-
volupar una tecnologia automàtica que li va permetre d'estudiar i registrar el
comportament. Amb el temps, l'esmentada situació experimental ha arribat a
ser coneguda com a "caixa de Skinner", denominació que mai no li va agradar.
En aquesta època, Skinner va publicar el que sens dubte ha estat el seu llibre
més influent La conducta dels organismes. Una anàlisi experimental (1938). Tam-
bé durant aquest període, Skinner va mostrar el poder tecnològic del condici-
onament operant en el Projecte Colom, entrenant aquestes aus per a dirigir
míssils contra diferents objectius. En el transcurs de l'esmentat projecte, que
formava part dels esforços cientificomilitars nord-americans durant la Segona B.F. Skinner
Guerra Mundial i que mai no va arribar a posar-se en pràctica, Skinner va des-

cobrir el modelatge per aproximacions successives, una tècnica molt simple
que permetia d'instaurar amb molta facilitat noves conductes en el repertori
d'un organisme. Durant aquesta època va escriure, entre altres coses, un treball
d'especial rellevància, "L'anàlisi operacional dels termes psicològics" (1945), en
què distingia els seus punts de vista de la resta dels neoconductismes, als quals
qualificava com a "conductismes" només en un sentit metodològic.
Es pot utilitzar la que apareix al llibre de Tortosa (1998), a la pàgina 337 amb un
peu de figuara semblant al que apareix al llibre. També podria servir alguna de
les que apareixen en les edició que va fer Fontanelalla de la seva autobiografia
(alguna de les que estan treballant en el laboratori)
Els dos anys següents, 1946-1948, els va passar a la Universitat d'Indiana. El La formació de Skinner
1947, Skinner va ser convidat a donar les "Conferències William James" a Har-
Després de rebre una forma-
vard. Va decidir parlar del llenguatge i exposar com es podia tractar aquesta ció inicial en literatura al Ha-
qüestió des del punt de vista del conductisme radical. El 1957, aquestes confe- milton College (Nova York)
i després d'un intent frustrat
rències apareixerien en forma de llibre amb el títol de Conducta verbal. La seva de ser escriptor, les lectures
de J.B. Watson, I. P. Pavlov
publicació va desencadenar fortes crítiques, entre elles la de Noam Chomsky, i de Bertrand Russell van fer
que s'interessés per la psico-
el qual va fer una revisió irada del llibre de Skinner que li va fer assolir una logia i, el 1928, va iniciar els
notorietat que fins aquell moment el jove lingüista no tenia. A partir de 1948, seus estudis a Harvard. Allà,
va fer la seva tesi doctoral, en
Skinner es va incorporar com a catedràtic a la Universitat de Harvard en la la qual va plantejar una anà-
lisi teòrica i empírica del con-
qual ja romandria fins al seu retir i, posteriorment, com a professor emèrit fins cepte de reflex, molt en la lí-
a la data de la seva mort. nia del positivisme radical que
havia defensat el físic alemany
Ernst Mach (1838-1916). En
La publicació de Skinner a partir de 1948 aquest treball, va definir el re-
flex com una correlació obser-
vada entre un estímul i una
Comença una etapa de gran productivitat i diversitat temàtica a l'obra de Skinner, de la resposta, allunyant-se de les
qual només podem destacar alguns dels seus treballs més rellevants. Va reflexionar sobre visions fisiològiques d'aquest
la societat en un llibre utòpic, Walden Dos (1948), que havia començat a escriure durant que es mantenien. Aquesta fa-
la seva estada a Minnesota, en el qual desenvolupava les seves idees sobre una societat se de formació es va comple-
fonamentada en els principis del conductisme que defensava; tasca que va tenir la seva tar amb l'obtenció d'una be-
continuació en llibres com Més enllà de la llibertat i la dignitat (1971) i Reflexions sobre ca d'investigació que li va per-
conductisme i societat (1978). Pel que fa a la investigació amb animals destaca especialment metre de treballar al labora-
el llibre que va fer en col·laboració amb C.B. Ferster i que porta per títol Programes de tori del fisiòleg Walter J. Cro-
zier (1892-1955), un deixe-
reforçament (1957). A Història d'un cas dins el mètode científic (1956) Skinner va donar
ble del biòleg Jacques Loeb
la seva opinió sobre els aspectes metodològics de la ciència, i va analitzar la seva tasca (1859-1924).
com a investigador. Juntament amb això, va continuar elaborant els seus punts de vista
generals sobre la psicologia en obres com Ciència i conducta humana (1953), Contingències
de reforçament (1969) i Sobre el conductisme (1974). Finalment, va estudiar i va criticar les
pràctiques educatives, proposant mètodes pedagògics alternatius en obres com Tecnologia
de l'ensenyament (1968).
Skinner es va mantenir ferm en les seves conviccions al llarg de tota la seva vida. Va
viure prou per a veure la desaparició dels neoconductismes i l'apogeu de la psicologia
cognitiva, punt de vista que va criticar durament en treballs com Per què no sóc un psicòleg
cognitiu (1977), Ciència cognitiva i conductisme (1985), Què li va succeir a la psicologia com a
ciència de la conducta? (1987), Els orígens del pensament cognitiu (1989) i Pot ser la psicologia
una ciència de la ment? (1990), pel fet de ser una tornada enrere cap al sentit comú, en el
pitjor dels casos, o, en el millor dels casos, cap a una psicologia de la consciència ineficaç.
Skinner, el científic, no ha passat desapercebut. Va rebre tots els honors i distin-

cions que un psicòleg pot obtenir, i va ser objecte de les desqualificacions més
violentes que s'hagin fet contra un psicòleg contemporani. Skinner, l'home,
continua essent un desconegut, molt allunyat dels estereotips que van circular
sobre ell. Com s'ha afirmat recentment:
"L'home, amb freqüència presentat pels seus detractors com una personalitat autoritària
i intolerant, era per contra afable, sensible, matisat i obert. Aficionat a la música i a la
literatura, no tenia res en la seva vida quotidiana de l'especialista tancat en el seu univers.
La seva convicció a l'hora d'exposar i defensar les seves idees anava de bracet d'un bon
sentit de l'humor dirigit a si mateix".
M. Richelle (1998). "B.F. Skinner y el conductismo radical". A: F. Tortosa (ed.). Una historia
de la psicología moderna (pàg. 336). Madrid: McGraw-Hill.
8.4.2. Una nova unitat de conducta: l'operant
Recordem que Skinner havia definit el reflex com la correlació observada entre
un estímul i una resposta. De fet, fins al 1937, el reflex va ser la unitat de con-
ducta escollida per Skinner per tal de crear una veritable ciència de la conduc-
ta. A partir d'aquella data, Skinner va delimitar un tipus de conducta que no
s'ajustava a les lleis clàssiques del reflex, ja que no semblava estar provocada
per cap estímul antecedent. A aquest tipus de conducta la va anomenar ope-
rant i la va distingir de la conducta responent, que és la que clàssicament havia
estudiat Pavlov. Skinner va identificar l'operant amb allò que tradicionalment
s'havia denominat activitat espontània, és a dir, amb la conducta que no estava
provocada per cap estímul. Ara bé, que no estigués provocada no significava
que l'operant no estigués determinada, precisament això era el que s'havia de
descobrir: quins factors regulaven aquest nou tipus de conducta.
Responents i operants
Parlem de conducta responent per a referir-nos a totes aquelles respostes que són provo-
cades per un estímul. S'ajusten a l'esquema clàssic de la conducta reflexa:
Parlem de conducta operant per referir-nos a totes aquelles conductes que no són pro-
vocades per cap estímul antecedent i la probabilitat d'emissió de les quals depèn de les
conseqüències. No responen a l'esquema del reflex:
Convé que tingueu present que en la delimitació del concepte d'operant, va

ser essencial la caixa de condicionament que Skinner havia desenvolupat i
que va anomenar caixa de condicionament operant. Aquest nou dispositiu ex-
perimental, recorda vagament la rudimentària caixa problema que Thorndike
havia fet servir.
La caixa de condicionament va permetre a Skinner d'estudiar amb dete-

niment les variables que regulaven la conducta operant. Per començar,
hem de dir que la denominació d'operant indicava que aquestes respos-
tes produïen canvis en l'ambient i que la freqüència d'aparició d'aquest
tipus de respostes variava ordenadament quan les conseqüències canvi-
aven. Aquest és un aspecte essencial per Skinner, l'operant, com que no
està provocada pels estímuls antecedents, serà aquella resposta que can-
via depenent dels efectes que produeix en l'ambient. No passeu per alt la
importància d'allò que Skinner ens diu: si no hi ha cap estímul ambien-
tal antecedent que desencadeni una operant, aquest tipus de conducta
queda fora de l'esquema E(stímul)-R(esposta), tan característic d'autors
com Thorndike, Watson, Guthrie o Hull. Per tant, mai no podrem in-
cloure Skinner sota l'etiqueta de psicòleg E-R.
Un altre aspecte essencial del concepte d'operant que Skinner defensava té a

veure amb allò que va denominar naturalesa�genèrica, és a dir, quins trets
defineixen aquest tipus de conducta.
Un exemple d'operant classe
Suposem que hem entrenat una rata de laboratori perquè pressioni la palanca i aquesta
rep un reforçador (una boleta de menjar) cada vegada que emet cinc respostes. La forma
en què està dissenyada la caixa de condicionament no pren en consideració si el subjecte
fa aquest acte motor simple sempre de la mateixa manera, és a dir, si sempre pressiona
la palanca amb la pota davantera dreta o esquerra. De fet, és indiferent, tant és com ho
faci mentre ho faci amb prou força perquè la palanca es desplaci i activi la menjadora.
En aquest sentit, l'operant "pressionar la palanca" és una classe (conjunt) de respostes
amb una propietat comuna, la de produir la mateixa conseqüència, en el nostre cas una
boleta de menjar.
Per tant, Skinner va definir l'operant en termes funcionals i no de manera

topogràfica o fisiològica: una operant no és un tipus de resposta executada
amb un sistema fisiològic concret, per exemple, la glàndula salival o la mus-
culatura estriada, ni tampoc és un tipus de resposta que es fa sempre de la
mateixa manera, és a dir, amb el mateix moviment; una operant específica,
per exemple "pressionar la palanca", inclou totes aquelles respostes que pro-
dueixen la mateixa conseqüència i que, per tant, canvien de manera ordenada
amb l'esmentada conseqüència (es fan més probables quan es reforcen). Com
podeu veure, Skinner fa servir un nivell d'anàlisi molar quan parla de l'operant
i, en aquest sentit, és més a prop de Tolman que de Watson.
Un altre aspecte singular del concepte d'operant fa referència a la variable de-

pendent que Skinner va fer servir per a mesurar-la: la taxa�de�respostes, o el
que és el mateix, el nombre de respostes per unitat de temps. Skinner va rela-
cionar directament la taxa amb la força, un terme que havia pres del reflex, i
va afirmar que com més força té una operant, aquesta tenia una taxa més alta.
8.4.3. Cap a una ciència de la conducta
Un cop va delimitar aquest nou domini conceptual, el de la conduc-

ta operant, i va desenvolupar noves eines metodològiques, la caixa de
condicionament operant, Skinner es va proposar de fer de la psicologia
una ciència de la conducta. Aquesta idea, que ja havia estat planteja-
da per Watson, en el context de l'obra de Skinner s'ha d'entendre en
diferents sentits: en el pla empíric, comportava el fet de centrar-se en
l'anàlisi experimental de la conducta operant, i, en el pla teòric, signi-
ficava sobretot eliminar el recurs a la variable intervinent.
En el pla empíric, Skinner es va distingir dels teòrics de l'aprenentatge de la Lectura recomanada

seva època pel seu èmfasi en la idea de control experimental. Això comportava,
B.F.�Skinner�(1956/1985).
de fet, eliminar�el�control�estadístic, els clàssics dissenys de grups de subjectes "Historia de un caso dentro
en els quals es fan servir els valors mitjans, a�favor�de�l'anàlisi�individual, del método científico". A: B.F.
Skinner. Aprendizaje y compor-
l'estudi de la conducta d'un únic subjecte durant períodes de temps llargs, o el tamiento (pàg. 47-70). Una
antología. Barcelona: Martí-
que avui anomenaríem els dissenys de cas únic. Aquest èmfasi en el control i la
nez Roca.
replicabilitat estava íntimament relacionat amb el concepte que Skinner tenia Un treball de gran interès
del que era una explicació: una conducta quedava explicada quan la podíem en el qual Skinner ens dó-
na la seva visió del mètode
controlar, és a dir, quan es coneixien les variables de les quals era funció. científic: un exercici inter-
pretatiu de la seva conduc-
ta d'investigador des del con-
Skinner davant les teories ductisme radical.
Hem dit que, Skinner, en el pla teòric, va renunciar al recurs a la variable intervinent.
Aquest és un aspecte essencial que convé deixar clar, perquè de nou distingeix aquest
autor dels neoconductismes defensats per Hull i Tolman (el cas de Guthrie és diferent). El
1950, Skinner va publicar un treball titulat Són necessàries les teories de l'aprenentatge?, en
el qual es va oposar al tipus de construcció teòrica que es fonamentava en l'ús de variables
intervinents. En l'esmentat treball, Skinner�va�defensar�una�postura�"ateòrica" (en cap
cas antiteòrica) que no sempre ha estat ben entesa.
En essència, l'argument de Skinner es podria resumir com una oposició frontal a aquelles
teories que feien servir conceptes com força de l'hàbit o mapes cognitius per tal d'explicar
la conducta. Davant d'això, Skinner reivindicava la construcció d'un tipus de teoria el
nivell d'anàlisi de la qual fos estrictament conductual, és a dir, que es mantingués en
l'espai conceptual definit per les interaccions de l'organisme amb el seu ambient. Anar
més enllà d'aquest espai seria reduir allò que és psicològic (el que és conductual) allò que
és fisiològic o allò que és mental.
Amb aquests precedents, convé que introduïm el principal concepte teòric

de l'anàlisi skinneriana: la contingència�de�reforçament. Aquesta expressió
implica una relació de tres termes, un estímul antecedent, la resposta operant,
i un altre estímul subsegüent a aquesta, la conseqüència.
L'estímul�antecedent informa el subjecte d'allò que ocorrerà si es comporta

d'una manera o d'una altra, per exemple, quan visitem un museu o entrem en
una biblioteca abaixem el to de veu, per què? Perquè –i aquí és on es revela
la importància de les conseqüències passades de les nostres accions– en visites
anteriors, si hem parlat alt, molt possiblement ens hauran cridat l'atenció. El
control que exerceix l'estímul antecedent sobre la conducta no és de caràcter
reflex, és a dir, el fet de ser en una biblioteca no provoca automàticament el
silenci. L'estímul antecedent pot augmentar (i llavors parlarem d'un estímul
discriminatiu) o disminuir (i llavors parlarem d'un estímul�delta) la probabi-

litat de la resposta, i això depèn del tipus de conseqüències que s'han obtingut
anteriorment en la seva presència: quan un estímul que segueix una conducta
fa que aquesta augmenti de probabilitat l'anomenarem estímul�reforçador; si
la resposta produeix l'estímul reforçador, aquest serà un reforçador�positiu,
per exemple quan ens feliciten per haver fet una bona feina, si la resposta pre-
vé o evita l'estímul serà un reforçador�negatiu, per exemple quan paguem els
nostres impostos en el termini previst per tal d'evitar les sancions per demora.
Ara és molt important que us adoneu del tipus d'anàlisi teòrica que ens ofe-
reix Skinner. El més distintiu és que quan rebutja el model E-R, s'allunya del
mecanicisme a l'hora d'interpretar la conducta operant. És evident que el mo-
del reflex explica adequadament les reaccions de la pupil·la davant els canvis
d'intensitat lluminosa, però la major part de la nostra conducta no s'ajusta a
aquesta anàlisi simple, perquè la major part de la nostra conducta és de natu-
ralesa operant, és a dir, està controlada per les seves conseqüències. Aquesta
afirmació introdueix una lògica darwinista en l'anàlisi dels comportaments
individuals, és a dir, ens planteja la necessitat d'una anàlisi més funcional. Des
d'aquest punt de vista, Skinner ens planteja un subjecte actiu (no reactiu), la
conducta del qual introdueix canvis en el seu medi i, al seu torn, aquests la
canvien, de manera que aquest cicle d'ajustament continu altera els nostres
repertoris conductuals i fa que unes repostes o altres canviïn de probabilitat
segons el tipus de contingències a les que ens hem d'enfrontar.
El conductisme radical
Finalment, hem d'esmentar que Skinner va plantejar un tipus de conductisme que va

anomenar conductisme�radical. El conductisme radical es distingeix de la resta dels ne-
oconductismes perquè només admet l'existència d'un tipus de fets: els fets físics. Ara bé,
reconeix que alguns d'aquests fets físics són públics (poden ser percebuts i estar registrats
per més d'un subjecte), mentre que altres són privats (només són percebuts pel subjecte
que els experimenta). Tanmateix, per al conductisme radical, a diferència del conductis-
me metodològic, tots dos tipus d'esdeveniments poden i han de ser estudiats científica-
ment perquè, com al mateix Skinner li agradava de comentar, el fet que uns ocorrin fora
de la pell i altres dins no estableix cap diferència quant a la seva naturalesa.
En el cas dels estímuls privats, el paper de la comunitat, de la societat, és fonamental,

aprenem a conèixer el nostre món intern en interacció amb els altres i el llenguatge,
que també és un producte social, exerceix en aquest procés un clar paper facilitador.
Moltes de les nostres conductes són reforçades directament en la nostra interacció amb
el medi, altres, com el llenguatge, només són reforçades per mitjà de la conducta dels
altres; parlem aleshores de la conducta verbal. En qualsevol cas, no hi ha cap punt de
fractura en la forma d'analitzar-les i estudiar-les científicament: totes dues, les verbals i
les no verbals es deuen a la pressió selectiva exercida pel nostre ambient.
8.4.4. El llegat de Skinner
És obvi que la psicologia contemporània no ha seguit el tipus d'idees que el

conductisme radical va defensar i, tot i així, molt pocs psicòlegs s'atrevirien
a negar que Skinner ha creat escola. Al voltant dels seus punts de vista, s'han
fundat revistes especialitzades i associacions en multitud de països, i aquest
és un reconeixement explícit del valor d'allò que Skinner va defensar. En un
altre ordre de coses, la seva caixa de condicionament forma part del patrimoni
tecnològic de la nostra disciplina: fins i tot aquells laboratoris més oposats a
les idees de Skinner no poden deixar de fer-la servir. En cert sentit, les grans
crítiques que Skinner va rebre al llarg de la seva vida són una altra mesura de
la seva influència, perquè no es critica públicament ningú de qui es dubti de
la seva importància.
Quin seria el veritable llegat de l'obra de Skinner?
• En primer lloc, haver descobert un fenomen empíric nou, la conducta ope-

rant, i haver desenvolupat un domini conceptual nou, la selecció per les
conseqüències, que supera la concepció reflexa del comportament, i tot
això en el marc d'una proposta filosòfica, el conductisme radical, perfec-
tament vinculada a les concepcions de les ciències naturals.
• En segon lloc, haver-se enfrontat directament a les grans qüestions que té

plantejada la humanitat: l'educació, la salut, la violència, el medi ambient,
etc., i haver-ho fet des de la psicologia, és a dir, mostrant que és possible
de fer una anàlisi més objectiva d'aquestes qüestions del que s'ha fet per
mitjà del sentit comú.
• En definitiva, el seu gran llegat possiblement és el de recordar-nos als psi-

còlegs que la psicologia pot combinar les exigències del rigor científic i
de la utilitat tècnica, en el si d'un discurs en el qual es podrà o no estar
d'acord, però que encara és d'interès.
• I un optimisme de fons, perquè si bé és cert que la nostra conducta depèn

del nostre medi, no ho és menys que amb la nostra conducta podem can-
viar i aconseguir així una societat més oberta i menys punitiva.
9. La psicologia genètica de Piaget i l'Escola de

Ginebra
Juan�Antonio�Vera
En aquest apartat estudiarem l'obra i la vida del psicòleg suís Jean Piaget, nas-
cut a Neuchâtel el 9 d'agost de 1896 i mort a Ginebra el 16 de setembre de
1980.
Per a situar dins unes coordenades històriques el nostre autor, hem de dir que
en les dates en què va néixer Piaget la psicologia es trobava, grosso modo, divi-
dida en dues postures aparentment irreconciliables. Molts psicòlegs pensaven
que la psicologia s'havia de convertir en una ciència de la naturalesa. Altres,
al contrari, consideraven que la psicologia havia d'acceptar la seva condició
de ciència de l'esperit. Per als primers, la psicologia havia de concebre l'home
com qualsevol altre fenomen de la naturalesa; els últims atorgaven a l'ésser
humà uns atributs específics que el separaven irremissiblement del món na-
tural. Aquells consideraven que la psicologia havia d'explicar i podia fer-ho el
comportament humà fent servir els mètodes comuns de la ciència; aquests
defensaven una metodologia especial dirigida a comprendre els fenòmens de
Jean Piaget
l'experiència conscient de l'home.
Aquesta situació va donar lloc al fet que, en molts dels autors que es van formar
com a psicòlegs al primer quart del segle XX, ni és el sentiment que la psicologia
es trobava en crisi. I, en un grau més gran o més petit, hem de concebre la
diversitat d'escoles psicològiques que van aparèixer a la dècada dels vint i els
trenta com l'expressió intel·lectual d'aquesta crisi17.
(17)
La crisi de la psicologia
La crisi de la psicologia va ser un tema recurrent durant el primer quart del segle XX.
Les raons que produïen la crisi de la psicologia, tal com nosaltres les hem presentat en
el text central, van ser precisades per Vygotski el 1926. El seu diagnòstic de la situació
apareix fonamentalment en un text que portava per títol: El significat històric de la crisi
de la psicología.
Per tant, entre l'idealisme filosòfic de la psicologia comprensiva i el naturalis-

me científic de la psicologia explicativa podríem situar molts dels corrents te-
òrics que s'examinen en aquest mòdul. Així, podem trobar que les psicologies
més o menys centrades en l'experiència subjectiva de l'ésser humà (estructu-
ralisme, funcionalisme, gestaltisme, psicoanàlisi, etc.) competien amb les ver-
sions objectivistes que no es comprometien gens amb l'explicació d'una ment
subjectiva, per ells de dubtosa realitat (conductisme, reflexologia).
El sistema de Piaget germina i es desenvolupa en aquest ambient intel·lectual,

caracteritzat per la controvèrsia i la diversitat teòrica. Una controvèrsia que
pràcticament va néixer al mateix temps que la psicologia experimental de
Wundt i que com a tal disputa enfonsa les seves arrels en tot el segle XIX.
Lògicament, també Piaget va rebre influències directes que provenien de di- Lectura complementària
verses fonts culturals. Si partim de les idees que ell va assimilar, i amb els co-
Per tal d'ampliar coneixe-
neixements generals que caracteritzava la seva època com a rerefons, va co- ments relatius al conjunt
mençar Piaget a definir la seva presa d'actitud personal davant el problema de d'influències rebudes per Pi-
aget es poden consultar els
la diversitat. treballs següents:
A.�Caparrós (1982). Piaget y
sus orígenes científicos y filosó-
Influències en el pensament de Piaget
ficos.
Podem resumir en quatre noms, i una tradició psicològica, les línies d'influència que H.�Carpintero�(1985). Algu-
desemboquen en Piaget: nos antecedentes de la obra de
Piaget. Un capítulo de Psicolo-
1)�Jesucrist: sense entrar en disputes teològiques, hem d'admetre que la seva vida ha ser- gía cognitiva antes del cogniti-
vit com a patró de comportament notablement influent. Piaget va estar molt compromès vismo.
amb els valors ètics que es deriven de la religió protestant. El primer servirà per a conèi-
xer la situació general en la
2)�Bergson: filòsof vitalista, la major preocupació del qual va ser, primer, la d'establir una qual es trobava la ciència i
diferència clara entre les propietats de la vida i les de la matèria; i, després, la de localitzar la filosofia de principi del se-
les fonts del coneixement en la mateixa evolució de la vida. Aquests dos aspectes sempre gle XX; el segon s'endinsa en
seran presents en l'obra de Piaget. els autors que d'una manera
excel·lent van influir Piaget.
3)�Freud: fundador de la psicoanàlisi. Creiem que no li cal més presentació a aquestes
alçades del llibre. Per a Piaget seria fonamental la seva concepció del desenvolupament
per etapes.
4)�Brunschvicg: feia dependre les propietats del món de l'activitat de la ment i va de-
fensar que s'havia d'analitzar l'evolució de les diferents formes que adopten les idees ci-
entífiques.
5)�Funcionalisme�psicològic: també va contreure deutes intel·lectuals amb les més des-

tacades figures del funcionalisme francòfon (Claparède, Bovet, Janet, Binet) i del funci-
onalisme genètic americà (Baldwin, Dewey).
Com veiem, per tal de conèixer històricament Piaget estem obligats a moure'ns en direc-
cions tan diverses com les que poden encarnar Bergson, Brunschvicg, Freud o Crist. No-
més didàcticament podem reduir el capítol de les influències rebudes per Piaget a aquests
quatre noms, més els dels funcionalistes. Però el cert és que si ens hi concentrem, podem
ja endevinar el grau de tensió que van haver d'imposar en el seu esperit ideologies tan
contradictòries.
Llavors, cap a quin tipus de psicologia es decantaria Piaget? En termes generals,

podem dir que la teoria de Piaget ofereix una resposta integradora a la divisió
de la psicologia. D'una banda, admet que la consciència és una realitat especí-
fica de l'home (i que, en grau divers, també es troba en altres animals). D'altra
banda, no renuncia al naturalisme científic propi de la psicologia explicativa.
9.1. La història de Piaget: de l'ètica a la psicologia, passant per

l'epistemologia
Tal com veiem, no seria incorrecte d'interpretar la teoria de Piaget com una
resposta al problema de la crisi de la psicologia del primer quart del segle XX.
Però quan Piaget comença a elaborar la seva teoria, el centre de les seves preo-
cupacions estava bastant allunyat d'aquest problema. Les motivacions del pri-
mer Piaget, al contrari, eren més ètiques que científiques.
Tractarem de comprendre la seva evolució teòrica, articulant la nostra exposi-

ció al voltant de tres preguntes que tenen a veure amb l'epistemologia (o teoria
del coneixement):
1) Quina és la relació que hi ha entre ètica i epistemologia?
2) Quina és la naturalesa exacta del coneixement humà?
3) Com podem estudiar el coneixement humà i el seu grau d'adequació a la

veritat?
9.1.1. El problema ètic
El jove Piaget era un home profundament compromès amb els ideals socials Piaget, la religió i la
de la joventut cristiana, i li va tocar viure des de la neutral Suïssa la desraó de la filosofia
Gran Guerra. L'explosió del conflicte armat del 14, no va fer més que aguditzar Qui estigui interessat a saber
una de les seves preocupacions cristianes: el compromís d'establir uns valors més sobre la influència que la
tradició protestant liberal de
morals fermament instal·lats en la racionalitat. la suïssa francòfona va exer-
cir sobre Piaget, podria llegir
el treball de Fernando�Vidal
(1998). Piaget antes de ser Pia-
Allò que era important per a Piaget, com també per a tants altres joves cristians
get. Madrid: Morata. En aquest
de tot el món, era establir els límits d'una conducta moral que havia de ser mateix llibre s'ofereix un exa-
men detallat del gran pes que
capaç d'evitar les catàstrofes en principi evitables (és a dir, aquelles que estaven l'obra de Bergson va tenir en la
conformació de l'esperit del jo-
causades pel comportament dels mateixos homes). Piaget buscava els postu- ve Piaget.
lats que havien d'il·luminar una espècie de moral superior, capaç de coordinar
degudament els interessos dels individus i les societats, i reduir al màxim la
possibilitat de conflictes.
D'aquesta manera, Piaget va començar el seu camí intel·lectual amb el ferm

propòsit d'apuntalar objectivament els principis en què s'havia de basar la fe
i la moral cristianes. On podria trobar Piaget aquella pedra clau sobre la qual
s'havia d'aixecar l'edifici d'una moral objectiva i incontestable? On es troba-
rien en origen aquests axiomes inqüestionables que, more gométrico (és a dir,
com ocorre en geometria), donarien validesa al sistema ètic així construït pels
homes i per a tots els homes? I, sobretot, com podria saber l'home quan es
troba en presència de la buscada moral i reconèixer-la com a tal?
En definitiva, el problema�moral per a Piaget es convertia així en un

problema�del�coneixement; el problema�ètic, en un�problema�epis-
temològic. D'aquesta manera, la mateixa dinàmica de les seves idees
el conduirien, gradualment, cap a la formulació de la seva teoria de la
intel·ligència com a instrument del coneixement.
9.1.2. El problema epistemològic
Però, si el problema de la moral es podia resoldre transformant-lo en un pro-

blema del coneixement, a Piaget encara li quedava demostrar quin era l'origen
del coneixement humà. El coneixement humà és el resultat d'algun procés
natural o es tracta d'una substància espiritual que ve donada a l'home sense
més ni més? La resposta a aquest interrogant la va trobar Piaget a Bergson,
filòsof francès molt estimat per la joventut d'aquells dies.
La molt seductora resposta de Bergson era la següent: el�coneixement�té�el�seu

origen�en�la�mateixa�vida. Per a Bergson els organismes vius tenen una carac-
terística que els distingeix dels objectes materials: la seva tendència inherent
cap a l'evolució. Els éssers vius estan immersos en una constant metamorfosi
motivada per raons de supervivència caracteritzada per la innovació incessant
d'estructures adaptatives cada vegada més poderoses. La vida per a Bergson,
aquesta potència creadora de formes cada vegada més evolucionades, és la que
dóna lloc a la intel·ligència com una de les seves estructures més elaborades. I
la intel·ligència és el que permet als homes el coneixement de la realitat.
La lectura de Bergson va posar a Piaget sobre la pista que l'hauria de conduir

cap a la biologia: la vida seria una maquinària fascinadora que de manera
ininterrompuda construeix estructures adaptatives noves, de les quals serà la
intel·ligència humana el seu resultat més fascinador. També el va advertir so-
bre la importància que té per a l'home la intel·ligència en la mesura que és la
seva estructura cognoscitiva més destacada.
Així, per a Piaget quedava perfectament definit el lloc on havia de dirigir

els seus esforços: havia d'investigar l'òrgan humà del coneixement, és
a dir, la intel·ligència.
9.1.3. El problema psicològic
Al final de 1918, ja doctor en ciències naturals, Piaget va marxar a Zuric, on Piaget i la psicoanàlisi
va emprendre la seva carrera pròpiament psicològica. Allà, Piaget es va poder
Amb la psicoanàlisi Piaget va
apropar a les interpretacions psicoanalítiques de Jung i Bleuler. L'any següent, descobrir també la importàn-
va viatjar a París per a treballar en el laboratori de Binet, on va estandarditzar cia de la psicologia evolutiva.
Segons aquesta doctrina, qual-
els tests d'intel·ligència de l'anglès C. Burt. A París Piaget es va alimentar del sevol ésser humà ha de tra-
vessar necessàriament per les
funcionalisme psicològic, tant des de la tradició psicopatològica francesa (Ja- mateixes etapes evolutives en
el seu camí cap a la madure-
net), com per les lectures del psicòleg americà J. M. Baldwin; també va tenir sa. El concepte psicoanalític
llavors l'oportunitat d'escoltar les lliçons de Brunschvicg sobre l'evolució del d'autisme també l'incorporarà
Piaget en la seva teoria.
pensament científic i les seves opinions sobre el fet que és el pensament aquell
que imposa una organització determinada a la realitat depenent del seu grau
de desenvolupament.
Ni a Zuric ni a París Piaget no va abandonar la seva preocupació per la recerca

d'una moral superior, basada en la racionalitat humana. Tampoc no va aban-
donar el seu objectiu en les investigacions que va fer a Ginebra quan el cridà
Claparède per tal d'incorporar-se com a director d'investigacions a l'Institut J.J.
Rousseau, el 1921. Tanmateix, a partir d'aquesta data, serà cada vegada més
reconegut per les seves investigacions sobre l'estructura de la intel·ligència hu-
mana. Piaget havia entès que la psicologia li permetia de conferir a la seva
recerca un caràcter netament científic, i convertir els seus interrogants en una
qüestió de fets. Si el coneixement humà admet una anàlisi científica, aleshores
el problema epistemològic podia ser traslladat al terreny dels fets, i traduir-se
en un problema psicològic.
Si resumim aquest apartat, direm que Piaget havia aconseguit

d'introduir la ment humana al món de les ciències naturals pel camí de
la biologia. Per a ell, la ment no és una altra cosa que una estructura
adaptativa que sorgeix com a resultat de la mateixa evolució de les es-
pècies. I la manera en la qual l'ésser humà s'adapta al món depèn pre-
cisament de l'activitat d'aquesta estructura mental tan especial que és
la�intel·ligència. Però, aquesta, pertany al món de la investigació psi-
cològica.
9.2. L'estudi de la intel·ligència en Piaget
Segons acabem de veure, per a Piaget la intel·ligència humana exerceix una Lectura recomanada
funció biològica clara d'adaptació de l'home al seu entorn. Per mitjà de la
Per a conèixer la teoria de Pi-
intel·ligència, l'home coneix el medi en què se'n surt en un grau de profundi- aget, podríeu llegir un dels
tat molt més elevat que qualsevol altra espècie animal. Aquest coneixement li seus llibrets de divulgació el
títol del qual és en castellà
permet de dominar la realitat amb una especial perícia, aprofita al màxim la Seis estudios de Psicología.
seva experiència passada i s'anticipa sorprenentment als esdeveniments futurs.
En definitiva, per a Piaget la intel·ligència humana és funcionalment equiva-

lent als mecanismes adaptatius d'altres espècies, encara que estructuralment
és molt diferent. Vegem-ho.
9.2.1. La intel·ligència: funció biològica
El món dels éssers vius és sorprenentment ric i variat. Des dels organismes
unicel·lulars fins a l'home, podem observar les més diverses formes de vida. Els
éssers vius no són sistemes tancats, sinó que necessiten extreure del seu entorn
els elements bàsics per a la seva supervivència. Qualsevol organisme està sot-
mès a una constant pèrdua d'energia, fet que dóna lloc a les seves necessitats
vitals més bàsiques (alimentació, reproducció, protecció, etc.). D'aquesta ma-
nera, la supervivència s'imposa en els organismes com una exigència adapta-
tiva que els impulsa cap a la recerca activa d'aquells objectes de l'entorn que
poden sadollar les esmentades necessitats.
Cada espècie vegetal o animal té, com a patrimoni comú, un conjunt de me-
canismes adaptatius perfectament diferenciables. Els éssers vius més primitius
s'adapten al seu entorn gràcies a estructures fisiològiques poc complexes, que
els permeten reaccions molt elementals d'aproximació i evitació. A mesura que
ascendim en l'escala filogenètica, ens trobem amb molts animals que resolen
els seus problemes adaptatius per mitjà d'òrgans molt especialitzats (sistemes
sensorials i motors), que normalment estan coordinats entre si per la interven-
ció d'un sistema nerviós més o menys desenvolupat. Altres organismes, més
evolucionats encara, fan dependre el seu èxit adaptatiu no tant d'estructures fi-
siològiques com d'estructures pròpiament conductuals. Els patrons de compor-
tament heretats (reflexos, instints) es combinen amb conductes noves apre-
ses (hàbits), que donen lloc a estructures adaptatives que bé podríem ja de-
nominar psicològiques, en la mesura que estan basades en l'aprenentatge in-
dividual. Finalment, arribats a l'espècie humana, ens topem amb la mateixa
intel·ligència, que no és una altra cosa que una poderosa estructura�psicolò-
gica�que�culmina�la�mateixa�història�de�l'evolució.
Per a Piaget, com ja anunciàvem, en la intel·ligència humana s'expressa la

continuïtat biològica des del punt de vista de la funció adaptativa. Tanmateix,
hi ha una diferència considerable entre la conducta del gira-sol que busca la
llum, per exemple, i la de l'home que resol els seus problemes intel·ligentment.
Per això, Piaget adverteix que fins i tot essent equivalents funcionalment, les
estructures en si mateixes són molt diferents.
9.2.2. La intel·ligència: estructura psicològica
En opinió de Piaget, és molt important que l'equivalència funcional no ens en-

cegui davant la diversitat real d'estructures adaptatives.
Proposicions per a una comprensió dels conceptes d'estructura i funció

Per a comprendre la manera com treballa Piaget amb els conceptes d'estructura i funció
pot ser útil no oblidar les proposicions següents:
1) Totes les estructures generades per la història de l'evolució comparteixen una mateixa
funció adaptativa.
2) Les estructures més evolucionades tenen la seva gènesi en la interacció entre les es-
tructures ja consolidades i la realitat.
3) De fet, és la interacció entre els organismes i el seu entorn allò que obliga a una inno-
vació constant d'estructures adaptatives de complexitat creixent.
4) En cada estructura podem trobar uns principis interns d'organització propis que la fan
recognoscible.
5) La realitat s'enjudicia de manera diferent, segons el grau de desenvolupament de

l'estructura adaptativa que actuï en cada cas.
La diferència que hi ha entre el tropisme que determina la conducta del gira-sol

que es gira cap a la llum i la intel·ligència humana és d'una magnitud gens
menyspreable. Per això, és tan important per a Piaget el fet de no descuidar
les característiques distintives de la intel·ligència.
Si ens fixem en la conducta de les plantes, veurem que respon a determinats

estímuls en la mesura que estan físicament relacionats amb la seva supervi-
vència (el sol, font de vida). Les plantes, com els animals més simples, respo-
nen només mecànicament als estímuls ambientals. Per contra, la intel·ligència
humana s'organitza segons principis lògics. Per a l'ésser humà allò que signi-
fiquen les coses depèn més del principi de classificació que fa servir, que de la
naturalesa pròpia de l'estímul (el sol pot ser simplement una font de vida, una
estrella, el centre de la via làctia, un agent cancerigen, etc.).
De la mateixa manera, segons el grau de desenvolupament de la seva

intel·ligència, l'home concep de manera diferent els objectes del seu entorn.
En el cas de l'ésser humà adult, la�intel·ligència�confereix�als�estímuls�am-
bientals�un�conjunt�de�significats�que�van�sempre�molt�més�enllà�del�pu-
rament�físic. I aquests significats, que depenen de l'estructura intel·lectual de
l'home, li permeten un distanciament de la realitat immediata. Així, les nos-
tres respostes als objectes de l'univers depenen de l'avaluació que fem d'aquests
per la nostra intel·ligència. El nostre comportament, segons l'opinió de Piaget,
no està causat per les propietats inherents a l'estímul, sinó pel que nosaltres
sabem o creiem saber sobre allò que són les coses.
Si resumim aquest apartat, direm que per Piaget l'home no respon me-
cànicament davant els estímuls físics, sinó que aplica la seva raciona-
litat a les coses. La intel·ligència humana, com a estructura psicològi-
ca, permet a l'home de prendre decisions racionals fonamentades en
el seu coneixement de l'entorn. Fins i tot acomplint la mateixa funció
adaptativa, l'estructura d'un tropisme (per exemple) és ben diferent de
l'estructura de la intel·ligència humana.
9.2.3. La intel·ligència: estructura en evolució
Fins aquí, doncs, queda clar que per a Piaget la intel·ligència fa una funció
adaptativa, que posa en marxa un conjunt de principis interns d'organització
racionals. Però, de la mateixa manera que en la filogènesi observem una cons-
trucció contínua d'estructures, la intel·ligència humana travessa per diverses
etapes. Per a Piaget, en conseqüència, la�mateixa�intel·ligència�no�és�una�es-
tructura�acabada�que�ja�ens�ve�donada�als�humans�en�el�nostre�naixement.
Ben al contrari, segons Piaget, hem de considerar la intel·ligència de l'adult
com el resultat d'una construcció ontogenètica. La intel·ligència humana té
propietats estructurals molt complexes, però aquestes tenen la seva gènesi en
les mateixes estructures adaptatives que la precedeixen.
Aquesta és la raó que va fer que Piaget es remuntés als mateixos orígens de Lectura recomanada
la nostra vida quan va tractar d'explicar el naixement de la intel·ligència. Va
El llibre de Ginsburg i Oppe-
suposar que la� intel·ligència� era� una� resposta� biològica� al� problema� de er (1981) Piaget y la teoría del
l'adaptació, i va rastrejar l'evolució de la intel·ligència humana des dels nens desarrollo intelectual, encara
que no molt recent, continua
nounats fins a l'adult. El resultat va ser que diferencià quatre grans etapes evo- essent encara, en la nostra
opinió, unes guies introduc-
lutives.
tòries als treballs de Piaget de
les més bones. En aquest lli-
Etapes del desenvolupament de la intel·ligència. bre es poden trobar exposa-
des amb tota claredat les ca-
Les etapes del desenvolupament de la intel·ligència segons Piaget són les següents: racterístiques pròpies de la
intel·ligència en cada una de
les seves etapes evolutives.
1)�Estadi�sensoriomotor: la seva durada s'estén aproximadament des del naixement fins
als dos anys. En aquesta fase del desenvolupament, la intel·ligència és purament pràctica
i depèn de la coordinació i la diferenciació dels esquemes d'acció del nen, l'origen dels
quals és en les mateixes accions reflexes heretades.
2)�Estadi�preoperacional: aquesta etapa va, sempre aproximadament, des dels dos als
set anys. Els nens ofereixen mostres d'incapacitat per a atendre al punt de vista dels altres
(egocentrisme), i el seu comportament és absolutament autoreferencial. El seu coneixe-
ment del món encara no respon a una estructura lògica, i predomina un tipus de pen-
sament màgic.
3)�Estadi�de�les�operacions�concretes: entre els set i els onze anys, els nens aconseguei-
xen de descentrar-se, tenen en compte les perspectives dels altres. En aquesta etapa veiem
també que les activitats del nen s'estructuren lògicament, sempre que ells puguin mani-
pular directament els objectes de la realitat. Encara no es poden solucionar problemes
abstractes.
4)� Estadi� de� les� operacions� formals: és l'última fase del desenvolupament de la
intel·ligència, a la qual no tothom ha d'accedir necessàriament. A partir dels onze o dotze
anys, que és quan se sol iniciar aquesta etapa, l'adolescent té la possibilitat de pensar en
abstracte, sense necessitat de manipular la realitat concreta. També, des del punt de vista
del comportament social, és el moment de la cooperació.
Aquí deixem només enunciades les etapes del desenvolupament de la intel·ligència, i

donen per fet que s'estudiaran amb deteniment en assignatures com Psicologia evolutiva
o Psicologia del pensament.
D'aquesta manera, Piaget assenyalava les grans diferències que hi ha, des d'un
punt de vista estructural, dins la intel·ligència humana al llarg de la seva evo-
lució. Però diferenciar diversos estadis en el desenvolupament de la pròpia
intel·ligència només és descriure un fet. Piaget també va exposar els mecanis-
mes bàsics que expliquen el desenvolupament de la intel·ligència.
9.3. Els principis explicatius de la teoria de Piaget
Constructivisme� interaccionista i equilibrament són dos dels conceptes

clau que ens permetran d'entendre la posició de Piaget. Com anunciàvem
al principi d'aquest capítol, Piaget considerava que la intel·ligència es podia
explicar perfectament sense recórrer a principis que fossin aliens a la matei-
xa ciència. Piaget (ja ho sabem) defensava una interpretació naturalista de la
intel·ligència, concebuda com el fruit més madur de l'evolució.
La intel·ligència per a Piaget és un òrgan de coneixement que permet al sub-

jecte humà d'apropiar-se de la realitat (conèixer-la) amb una profunditat di-
ferent de la que ho podria fer qualsevol altre animal superior. La realitat su-
cumbeix així davant l'home, que és capaç d'anticipar-se als fenòmens de la
naturalesa, i de comportar-se en conseqüència d'acord amb el seu coneixe-
ment. Això no significa, segons Piaget, que la intel·ligència està capacitada per
a conèixer la realitat sense haver-hi tingut cap contacte previ: el�desenvolu-
pament�de�la�intel·ligència�humana�depèn�de�la�pròpia�experiència. Però
la intel·ligència tampoc no és el reflex exacte d'una realitat independent de les
activitats intel·lectuals del subjecte humà: la�intel·ligència�humana�intervé
en�la�construcció�de�la�realitat. Haurem d'oferir, per tant, un lloc privilegiat
en l'explicació de Piaget, als conceptes de construcció i interacció, per tal de
percebre amb claredat l'abast de la seva teoria epistemològica i psicològica.
9.3.1. Interacció i construcció en Piaget
Per a Piaget el coneixement en si no depèn completament ni de les activitats

mentals del subjecte, ni de les propietats objectives de la realitat, sinó de la
interacció entre unes i altres.
Citació
"(La meva és) una epistemologia que és naturalista sense ser positivista, que mostra
l'activitat del subjecte sense ser idealista, que dóna suport igualment sobre l'objecte però
el considera un límit (que existeix, per tant, amb independència de nosaltres, però sense
ser assolit mai completament), i sobretot que veu en el coneixement una construcció
contínua".
J. Piaget (1970/86). L'epistemologia genètica (pàg. 40). Madrid: Debate.
La psicologia genètica de Piaget, per tant, ens distancia tant de l'empirisme

positivista de les psicologies objetivistes, com de l'idealisme d'altres psicologies
subjetivistes, per a situar-nos a l'espai de l'interaccionisme.
Piaget defensava una posició teòrica que observava la trobada de la ment

amb el món (o del subjecte amb l'objecte) des d'una� perspectiva� in-
teraccionista. Des de la seva posició, és un error en l'àmbit del coneixe-
ment atorgar un domini absolut bé a la ment (apriorisme�idealista), bé
al món (empirisme), quan un i un altre es troben per primera vegada en
el nen. Més aviat, allò que ocorre és que ni el subjecte, ni l'objecte, són
en l'inici entitats diferenciades. La diferència entre subjecte i objecte és
el producte d'una construcció�històrica, que resulta de la trobada d'un
organisme amb necessitats (però sense ment) i d'un món que les pot
satisfer (però que té encara propietats objectives, encara per definir).
En l'etapa inicial del desenvolupament de la intel·ligència, el nen encara no

és conscient de la seva pròpia activitat, ni de la seva existència com a entitat
diferenciada de la realitat. D'altra banda, els objectes que manipula el nen pe-
tit són, primerament, objectes per a l'acció que satisfan necessitats bàsiques, i
que passen, després, a ser considerats entitats independents de la pròpia acció,
subjectes a les lleis causals del món físic. És després d'un llarg procés de desen-
volupament, que l'ésser humà deriva en un subjecte conscient que és capaç de
conèixer objectivament els objectes materials del seu entorn.
Dit d'una altra manera: en l'origen del desenvolupament es parteix d'un es-
tat d'indiferenciació absolut (o adualisme, com ja va apuntar el funcionalista
americà Baldwin) entre subjecte i objecte. Al final d'aquest, podem distingir
perfectament les propietats que caracteritzen la ment humana i el món físic.
És així com, al final del desenvolupament, ens convertim en uns subjectes
conscients del món i de nosaltres mateixos. La nostra ment s'ha desenvolupat
en el sentit de la lògica i les matemàtiques. I la realitat a la qual ens hem de
continuar adaptant (i que ja podem manipular mentalment) és una entitat
amb propietats físiques objectives i independent de les nostres accions.
Com es produeix aleshores la diferenciació entre subjecte i objecte, i quin és

el principi central que regula la construcció d'aquesta diferència? Ara és quan
intervé el principi explicatiu de l'equilibrament. Amb l'equilibrament intern
de les estructures cognitives Piaget explica la construcció d'aquestes dues en-
titats diferenciades que són el subjecte i l'objecte.
9.3.2. L'equilibrament cognitiu
Hem de dir que davant els maduracionistes, que fan dependre tot el desenvo-
lupament de la intel·ligència del desplegament de les capacitats innates ja ins-
crites en el patrimoni genètic de l'organisme; i davant de conductistes i altres
teòrics de l'aprenentatge, per a qui el desenvolupament no és una altra cosa
que la direcció que imprimeix en l'organisme la pressió del món físic o social,
Piaget proposarà el seu concepte d'equilibrament:
"Els tres factors clàssics del desenvolupament són la maduració, l'experiència del físic i
l'acció del medi social. Aquests dos últims no poden explicar el caràcter seqüencial del
desenvolupament, i només amb el primer no n'hi ha prou, ja que el desenvolupament
de la intel·ligència no comporta un factor hereditari de programació com els subjacents
als instints. Hem d'afegir, per tant, un quart factor (que és en realitat necessari a la coor-
dinació dels tres primers): l'equilibrament o autoregulació."
J. Piaget (1970/81). "La teoría de Piaget". Infancia y aprendizaje (monografia núm. 2, pàg.
35).
En conseqüència, per a Piaget el procés intern d'equilibrament de les estructu-

res cognitives explica el desenvolupament del coneixement humà. La interac-
ció que s'estableix entre les accions del subjecte i les reaccions de l'objecte,
dóna lloc a un procés constant d'equilibrament�cognitiu. D'aquesta manera,
el coneixement intel·ligent de la realitat sorgeix com a resultat de la interac-
ció radical entre un subjecte, que tendeix inconscientment a apoderar-se dels
objectes, i d'uns objectes que imposen, al seu torn, determinades resistències
al subjecte. El procés d'equilibrament, que intervé en aquesta trobada adap-
tativa, ens condueix progressivament cap a dues direccions contràries, però
interdependents: una cap a la construcció del subjecte, i una altra cap a la
construcció de l'objecte.
Si l'equilibrament de les estructures cognitives és el motiu que impulsa

el desenvolupament, els mecanismes fonamentals bàsics que regulen
les relacions entre el subjecte i l'objecte són els d'assimilació i acomo-
dació.
En cada etapa del seu desenvolupament el subjecte aconsegueix un equilibri

inestable entre aquest i el seu entorn, i se serveix de tota la informació que
pot extreure del medi per intervenció de les seves estructures cognitives. Però
els intents del subjecte per� a� assimilar tota la realitat a les estructures que
construeix no sempre tenen èxit, i donen lloc a nous desequilibris adapta-
tius. Aquesta situació d'inestabilitat obliga les pròpies estructures del subjecte
a modificar-se constantment, amb la intenció d'acomodar-se a les situacions
noves i així restaurar l'equilibri perdut. El�moviment�circular,�que�implica
l'assimilació�de�l'objecte�al�subjecte�i�l'acomodació�correlativa�del�subjecte
a�l'objecte,�és�el�causant�del�desenvolupament�cognitiu.
Piaget donava per bona així la clàssica definició de la veritat, entesa, com
l'acord entre el pensament i la realitat. Però, per a ell, si hi ha un acord entre
l'estructura lògica de les operacions intel·lectuals del subjecte i l'estructura fí-
sica de la realitat objectiva, es deu, precisament, al fet que tenen un origen
comú i un desenvolupament correlatiu.
Recordem-ho: Piaget fixa la gènesi del coneixement humàen�la�interacció

radical entre un organisme i el seu entorn. I també fixa el mecanisme
responsable del seu desenvolupament en el procés d'equilibramanet
cognitiu.
9.4. Conclusions
Certament, la teoria de Piaget podríem molt bé interpretar-la com la seva res- Citació
posta personal al problema de la diversitat de la psicologia, tal com iniciàvem
"En la mesura que es podria ar-
aquest capítol. Però la teoria de Piaget mai no ha estat quieta. És cert que en els ribar a parlar del 'sistema de
últims escrits de Piaget trobem moltes de les idees que va fer servir a l'inici de Piaget', hi hauria un senyal evi-
dent del meu fracàs".
la seva carrera (idees que va adquirir de teòlegs, filòsofs i científics). Però no J. Piaget (1965/88). Sabiduría
e ilusiones de la filosofía (pàg.
és menys cert que el seu sistema teòric va estar sotmès a canvis substancials 39). Barcelona: Nexos.
al llarg de la seva trajectòria intel·lectual. De fet, el sistema de Piaget avui es
continua enriquint i modificant després de la seva desaparició física el 1980.
El grup d'investigació que avui s'identifica amb el nom d'Escola�de�Ginebra,
ha mantingut perfectament viva i canviant aquesta teoria psicològica de la
mateixa manera que ho va estar durant els gairebé setanta anys en què Piaget
va ser el seu representant principal.
Tanmateix (una vegada reconeguda l'evolució històrica del seu sistema), hem
d'admetre igualment que la teoria de Piaget ha conservat un conjunt de con-
ceptes�clau, que la fan perfectament diferenciable d'altres aproximacions psi-
cològiques. Qualsevol psicòleg reconeixeria avui Piaget, sense gaire dificultat,
darrere una teoria que parlés de coses com assimilació i acomodació, procés
d'equilibrament, principis estructurals o estadis evolutius.
Potser, si agaféssim de manera separada cada un dels conceptes que hem aca-
bem d'esmentar, podríem pensar bé en teories psicològiques marcadament bi-
ologicistes, bé en la psicologia de la Gestalt o bé en qualsevol aproximació te-
òrica que s'inscrigués en el marc de la psicologia evolutiva. Però aquests con-
ceptes presos en el seu conjunt donen lloc a una estructura teòrica que iden-
tifica clarament el sistema de Jean Piaget i ens el fa recognoscible.
10. La psicologia soviètica
Juan�Antonio�Vera
Crec que una bona manera d'iniciar aquest capítol és cridant l'atenció sobre el
seu títol: "La psicologia soviètica". Certament, per posar títol a aquest capítol
no hem fet una altra cosa que fer servir un criteri que usualment es fa servir en
història per tal d'organitzar els diferents temes: el de les tradicions nacionals.
Així, en aquest mateix llibre s'estudia, per exemple, la psicologia alemanya, la
psicologia francesa o la psicologia britànica.
Tanmateix, si reviseu l'índex no hi trobareu cap menció a una psicologia re-

publicana o una psicologia monàrquica, per a posar dos exemples. El que us
volem dir és que el fet que hàgim de diferenciar històricament entre una psi-
cologia russa i una psicologia soviètica és per si mateixa una dada d'interès.
A diferència de la resta dels capítols que aquí hem estudiat, aquest és l'únic
cas en què identifiquem un tipus de psicologia amb un terme que designa una
forma d'organització política: la psicologia soviètica, cosa que ja per si sola és
molt significativa.
El fet és que quan parlem de psicologia soviètica donem per fet que es tracta
d'una psicologia que no neix motivada per la història de les pròpies idees psi-
cològiques. La psicologia soviètica no és fruit directe de l'argumentació cientí-
fica, sinó que té el seu origen en raons d'índole política: la revolució bolxevica
de 1917. La revolució russa va derivar, cap al final de 1922, en la constitució
de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). I, des d'aquella data
de 1922, un dels objectius prioritaris dels psicòlegs va ser fer coincidir les seves
teories amb la filosofia de Karl Marx.
La filosofia marxista, com ja sabem, implica un ferm compromís amb els prin-
cipis filosòfics del materialisme�històric�i�dialèctic. Bé és cert que hi ha psi-
cologies marxistes fora de la Unió Soviètica (per exemple, la de Wallon a Fran-
ça). Però a l'URSS, que la psicologia fos marxista, no era una qüestió d'opcions.
L'obligatorietat d'acomodar la psicologia a la filosofia marxista va donar lloc a

una situació que no sempre va ser fàcil de portar per a molts psicòlegs. Lògica-
ment, els psicòlegs idealistes (obertament distanciats del materialisme) van ser
els que més aviat van patir les conseqüències d'aquesta imposició doctrinal.
Però, més tard o més d'hora, pràcticament tots els psicòlegs soviètics van caure
en el punt de mira dels ideòlegs que tenien el poder polític.
La psicologia�soviètica, en definitiva, ocupa una porció de la història

de la nostra disciplina que coincideix, lògicament, amb la història de la
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (1922-1991).
Però parlar de psicologia soviètica no significa només identificar tempo-

ralment i geogràficament un conjunt de teories psicològiques. També
fa referència a un lloc i un moment històric en què la psicologia es va
veure obligada a ser materialista i dialèctica.
Com a conseqüència de la determinació doctrinal assenyalada, la revolució

de 1917, a part de les seves conseqüències polítiques i econòmiques, va fer
també trontollar els fonaments de la psicologia a Rússia. En aquest context és
en el qual adquireix tot el seu significat el treball de psicòlegs com Kornilov,
Vygotski, Leontiev, Luria o Rubisntein. Per això era important de ressaltar-lo.
Sense intenció de reduir només a aquests noms la història de psicologia sovi- Sobre les distorsions
ètica, sí que és cert que fent atenció a aquests se'n pot obtenir una visió sufi- 'pedològiques'
cient. Tots van participar en la construcció de la psicologia materialista i dia- Un dels exemples més sag-
lèctica. I tots, d'acord amb els aires polítics, van passar moments de glòria i de nants d'intrusió política va ser
el Decret del Partit Comunis-
pena. Però això ja és una altra història. Una història (la de la ingerència de la ta, publicat el 4 de juliol de
1936, en el qual es condemna-
política en els assumptes de la psicologia) que heu de tenir present, però que va la pràctica de la pedologia
per nociva i reaccionària. Molts
no explicarem aquí. psicòlegs importants que es-
taven interessats en la investi-
gació pedològica (el que avui
Un dels objectius d'aquest capítol és que pugueu comprendre amb claredat es podria correspondre més
o menys amb la nostra actual
quins eren els principis teòrics, derivats de la filosofia marxista que van guiar psicopedagogia) van ser públi-
la psicologia soviètica en el seu conjunt. Per això haurem de dedicar una mica cament assenyalats i, en el mi-
llor dels casos, condemnats a
de la nostra atenció a l'estudi del materialisme històric i dialèctic de Marx i l'ostracisme intel·lectual. Entre
aquests psicòlegs hi havia Vy-
Engels. Dedicarem també aquí unes línies a revisar les aportacions teòriques gotski i Luria.
de Vygotski i Luria, encara que només sigui perquè avui en dia representen
una de les aproximacions més atractives que la psicologia soviètica ha llegat a
la psicologia occidental. Però, abans de res, hem de repassar en quin estat es
trobava la psicologia abans de sovietitzar-se.
10.1. La situació de la psicologia a la Rússia prerevolucionària
Segons heu pogut estudiar en el punt 6 del mòdul "Fundació i establiment de

la psicologia científica", entre 1885 i 1912 s'havien produït totes les passes ne-
cessàries per a l'establiment de la psicologia científica a Rússia. Quan el poble
rus es va aixecar en armes contra el tsar Nicolau II, la institucionalització de
la psicologia pràcticament s'havia consumat. En menys de trenta anys, els psi-
còlegs russos s'havien dotat, com a la resta del món, de societats, instituts, la-
boratoris, revistes, etc., que garantien, així, la seva supervivència intel·lectual.
Encara que van ser molts els psicòlegs que van estar implicats en aquest procés
d'institucionalització, estem obligats almenys a no oblidar els noms de V.M.
Bechterev (1857-1927) i Chelpanov (1862-1936). Primer, perquè tant Bechte-
rev com Chelpanov van contribuir de manera destacada a l'establiment insti-

tucional de la psicologia. Però també perquè, a causa de la posició institucio-
nal que tenien, en ells residia la potestat de formar les generacions següents
de psicòlegs. I la direcció que imprimien a la psicologia un i altre, per la via
del magisteri, era diametralment oposada.
Com que la reflexologia s'ha estudiat ja en un altre capítol no ens sembla

oportú de repetir aquí les seves característiques distintives.
El que sí que ens interessa és destacar que, amb els seus ensenyaments,
Bechterev formava uns psicòlegs materialistes i objetivistes. Psicòlegs
per als quals la ment, com volia el conductisme americà, no era un pro-
blema científic. El que era important era explicar causalment i de ma-
nera objectiva el comportament dels éssers vius, sense tenir en compte
les seves experiències conscients. La consciència, a les mans dels refle-
xòlegs, es diluïa entre els reflexos, elements bàsics de la conducta als
quals es reduïa qualsevol fenomen psicològic.
Recordeu que Chelpanov, per la seva part, representava la tendència europea

més compromesa amb la psicologia idealista i introspectiva. Chelpanov (que
va ser el promotor de l'Institut de Psicologia Experimental de Moscou i el seu pri-
mer director des de 1912), va ensenyar la psicologia típicament wundtiana que
ell mateix havia après a Alemanya amb Wundt i Stumpf.
Per a l'idealisme que representava Chelpanov, la ment era una realitat

tan indiscutible que qualsevol podia advertir la seva existència amb un
mínim exercici d'autoanàlisi, d'introspecció. I la consciència es conver-
tia en una entitat separada de la resta dels fenòmens del món natural.
Chelpanov volia una psicologia independent de la fisiologia, discipli-
na amb la qual es pot aprendre molt sobre la constitució material de
l'home, però ben poc sobre l'estructura de la seva ment. Una psicologia
que tenia per objecte precisament descriure i comprendre el món sub-
jectiu dels éssers humans, les facultats psicològiques més sublims que
s'escapaven de les determinacions naturals.
Tot i que entre el blanc del reduccionisme reflexològic i el negre de l'idealisme

psicològic podríem descobrir molts matisos de grisos teòrics, creiem que si
treballem amb aquests extrems deixem prou definida la situació en la qual es
trobava la psicologia quan va arribar la revolució.
10.2. El marxisme com a solució a la divisió de la psicologia
En els termes més generals, podem definir la psicologia soviètica com la

resposta marxista a l'enfrontament entre el reduccionisme materialista i
l'espiritualisme idealista.
Per dir-ho molt concisament, segons la doctrina de Marx i Engels la ma-

tèria, l'existència�de�la�qual�és�anterior�a�l'existència�de�la�conscièn-
cia�i�independent�d'aquesta, es troba sotmesa a un procés continu de
transformació històrica i dialèctica. La�consciència�representa�l'últim
estadi�de�l'evolució�de�la�matèria, i és una realitat tan important per
K. Marx
a la supervivència de l'ésser humà com ho puguin ser la resta dels seus
sistemes vitals.
Com veiem, pel fet de seguir Marx, els psicòlegs soviètics no van deixar de ser
materialistes; només que el seu materialisme és d'un signe diferent. Per ells,
el materialisme, que no és dialèctic ni històric, no és una altra cosa que mate-
rialisme�vulgar. Per al marxisme la consciència no és una entitat metafísica.
Ben al contrari, la consciència té un origen perfectament natural i troba la seva
raó de ser en el mateix món material. És precisament la mateixa història de la
matèria la que ens informa sobre la procedència de la consciència.
D'altra banda, la matèria del marxisme avança fent salts dialèctics. A cada nou
estadi evolutiu de la matèria emergeixen propietats que no són reductibles als
anteriors i, per tant, no es poden explicar pels elements que hi estan implicats.
Així, la matèria és, al principi, matèria inerta (coses), després sensible (animals)
i, finalment, conscient (persones). I un dels factors decisius en la transformació
de la matèria sensible a la conscient és la condició social de l'home.
Arribat a cert punt del seu desenvolupament, l'home va crear un conjunt Citació
d'eines que li van permetre de dominar la naturalesa, transformar-la al seu
"El llenguatge és tan vell com
antull (creant utensilis de cacera, cuina, art, etc.); és a dir, l'home va començar la consciència: el llenguatge
a treballar i a especialitzar-se en el treball. L'especialització del treball, exigia a és la consciència pràctica, la
consciència real, que existeix
l'home un instrument d'organització interna i de coordinació de les diferents també per als altres homes i
que, per tant, comença a exis-
funcions que exercien cada un dels treballadors: així es va originar el llenguat- tir també per a mi mateix; i el
llenguatge neix, com la cons-
ge. El llenguatge, que al principi servia per a controlar la conducta dels altres, ciència, de la necessitat, de les
es va acabar convertint en el vehicle de contacte de cada un amb si mateix, i ànsies de relació amb els altres
homes (...). La consciència,
així s'obrien les portes al desenvolupament de la consciència. per tant, és ja per endavant un
producte social, i ho continua-
rà essent mentre hi hagi éssers
humans."
D'aquesta manera, en el seu esdevenir la matèria acaba per convertir-se K. Marx; F. Engels (1979, pàg.
29). La ideología alemana.
en l'home en matèria conscient de si mateixa. El seu origen se situa en Moscou: Progreso.
la societat. I el treball i el llenguatge són els agents de la seva producció.
10.3. La traducció del marxisme a la psicologia soviètica
La filosofia marxista no ofereix més que afirmacions summament generals

sobre la consciència humana. El treball dels psicòlegs soviètics va consistir a
traduir les màximes filosòfiques en postulats psicològics concrets.
Els psicòlegs soviètics, adoptant els axiomes del marxisme que hem comentat
en l'apartat anterior, van lluitar per convertir la psicologia en una disciplina
que tingués en compte la consciència i que fos, alhora, científica (és a dir,
causalment�explicativa).
Sense cap dubte, per als psicòlegs soviètics la ment humana té les seves con-
dicions de possibilitat en la constitució material del cervell humà. És a dir,
si el sistema nerviós de l'home no hagués evolucionat en la direcció en què
ho va fer, difícilment hi podria haver una psique. Per a la psicologia sovièti-
ca, el sistema nerviós humà és una condició necessària per a l'existència de
la consciència. Per això, no és gens sorprenent l'enorme desenvolupament de
la psicofisiologia i la neuropsicologia soviètiques, des de Pavlov fins a A.R.
Luria (1902-1977). En aquest sentit, el materialisme marxista coincidia amb
el materialisme vulgar. D'aquesta manera, quedava recollida en la psicologia
soviètica la premissa materialista segons la qual la matèria és anterior a la idea
i independent d'aquesta.
Però tampoc no es descuida en aquest tipus de psicologia que el materialisme

del marxisme és històric i dialèctic. La naturalesa es fa conscient de si mateixa
per virtut de l'emergència�d'una�realitat�nova, no menys material, però sí
amb propietats diferents a les trobades en la matèria sensible o la inerta: la
consciència�humana. Per a la psicologia soviètica, la consciència de l'home
(que és capaç de reflectir objectivament el món) és una realitat qualitativa-
ment�diferent a la de l'animal, i aquestes diferències s'expressen en el com-
portament humà.
Dèiem que el sistema nerviós és una condició necessària per a la conscièn-

cia. Tanmateix, encara que condició necessària, l'estructura del sistema nervi-
ós humà no és condició suficient. La consciència humana no és només el pro-
ducte d'un cervell en acció, sinó que les seves propietats depenen també de
l'estructura de la societat en la qual l'home creix.
La consciència, essent una estructura psicològica real i no ideal, es desenvo-

lupa en cada un de nosaltres en el sentit que marquen els estàndards socials
i culturals en els quals habitem. La interiorització de la cultura pròpia (per
mitjà del llenguatge i altres eines que intervenen en l'activitat pràctica), fa de
l'ésser humà un animal molt peculiar. Com que la consciència és el reflex de
l'estructura de les relacions socials de les quals ha nascut, l'activitat humana
està completament condicionada pel tipus de societat.
L'home es converteix, així, en un animal que resol els seus problemes vitals no
ja modificant les seves estructures fisiològiques, sinó inventant eines culturals
o utilitzant les que ja es troben a la seva disposició en el medi social. Per a
mirar més lluny no és necessari de perfeccionar la fisiologia dels nostres ulls,
sinó que n'hi ha prou d'utilitzar un telescopi.
Quan un nen, per a modificar la conducta dels altres o la pròpia, comença a fer
servir els instruments que al llarg de la història de la humanitat s'han inventat,
és quan dóna el salt dialèctic que transformarà les seves capacitats naturals
(fisiològiques) en processos psicològics superiors, socialment i culturalment
determinats. Per a posar un exemple, podem dir que la memòria o l'atenció
involuntàries (funcions psicològiques naturals que tenen evidents limitacions
fisiològiques), es converteixen en processos psicològics superiors quan se sub-
ordinen al pensament logicoracionalment estructurat.
Però la lògica és en si mateixa el resultat d'un laboriós procés cultural i histò-

ric de l'ésser humà. Ja hem dit que el salt dialèctic de la matèria sensible a la
conscient (motivat per la condició social de l'home), implica l'emergència de
propietats no reductibles a allò que és fisiològic. Aquesta és la raó per la qual
els psicòlegs soviètics també destaquen en l'estudi dels processos psicològics su-
periors típicament humans, això és, conscients, i no solament en l'anàlisi de les
conductes més bàsiques i elementals, com els reflexos.
Per tant, en opinió de la psicologia soviètica, sols una concepció mate-

rialista de la història, de la naturalesa i de l'ésser humà, pot conduir cap
a una psicologia científica capaç de superar els inconvenients teòrics de
l'idealisme subjectiu i del materialisme reduccionista (vulgar) de les psi-
cologies objectives. La consciència humana és una realitat l'origen de
la qual és tan material com qualsevol altre fenomen de la naturalesa.
La consciència és, en definitiva, el resultat de la trobada dialèctica entre
dues realitats en si mateixes materials: els segments superiors del siste-
ma nerviós central (que és matèria altament evolucionada) i els proces-
sos socials.
La consciència, per tant, no és un epifenomen. No és la consciència una realitat

il·lusòria que no exerceix cap funció adaptativa en l'home. Més aviat al con-
trari, la�consciència�humana�és�un�instrument�que�serveix�efectivament
per�a�reflectir�les�propietats�objectives�de�la�realitat,�i�regular�el�compor-
tament�de�l'ésser�humà�depenent�del�coneixement�que�l'esmentat�reflex
li�proporciona.
Ens queda per fer un últim comentari: la relació causal entre la consciència i
la realitat, segons els psicòlegs soviètics, no la defineix una línia unidireccio-
nal que va de la realitat a la consciència. No seria correcte pensar que per a
la psicologia soviètica l'únic cert és que la realitat objectiva causa la conscièn-

cia, sinó que la consciència, al seu torn, també transforma (causa) la realitat
objectiva.
Avui en dia és molt difícil d'imaginar la nostra relació amb la naturalesa si no és

pensant en el conjunt d'eines que fem servir com a mitjanceres entre aquesta
i nosaltres (pensem novament en el cas del telescopi). Però és que, a més, una
vegada hem intervingut amb les nostres eines, la pròpia naturalesa es trans-
forma en objectes artificialment modificats per a facilitar la nostra subsistència. És
a dir, la nostra activitat dóna lloc a una contínua elaboració d'objectes nous. I
els objectes creats per l'home originen una espècie de segona naturalesa artificial,
a la qual l'home mateix s'ha d'adaptar també.
En aquest moment en què aquí, a occident, estem tan acostumats a tractar les
ciències d'allò que és artificial ens pot resultar molt més fàcil entendre aquest
supòsit de la psicologia soviètica. Resulta que vivim en un món en el qual la
major part dels objectes que ens envolten són productes construïts per l'activitat
laboral de l'home. Això vol dir, molt literalment, que la naturalesa en què ha-
bita l'ésser humà és una naturalesa artificial. Una segona naturalesa que mo-
difica substancialment els nostres hàbits de vida i la nostra concepció del món
objectiu (tal com aquest queda reflectit en la nostra consciència).
En resum: la pròpia activitat de la consciència, en la seva trobada dia-

lèctica amb la naturalesa, intervé en la transformació de la realitat ma-
terial. Per a la psicologia soviètica, el treball humà (que és tal perquè
està conscientment dirigit) transforma constantment la pròpia natura-
lesa de les coses. I, com a conseqüència, la mateixa consciència es veu
transformada a reflectir les noves relacions objectives que defineixen la
realitat que l'activitat humana ha modificat. Procés circular que actua
sobre la història material i dialèctica de la construcció de l'ésser humà.
10.4. La psicologia soviètica es concreta: la teoria sociohistòrica
Moltes van ser les teories que, al llarg de la història de la psicologia soviètica,
es van proposar, com la solució marxista al problema de la divisió de la psi-
cologia. Però si un corrent de pensament va brillar amb llum pròpia va ser el
que va inspirar a l'escola�sociohistòrica�o escola�historicocultural. No volem
donar a entendre amb aquesta afirmació que els treballs de l'escola sociohis-
tòrica van ser rebuts en el seu temps amb un entusiasme especial. Més aviat va
ocórrer el contrari, segons veurem. Com ocorre a les estrelles del firmament,
l'esplendor que irradiava d'aquesta teoria va necessitar també que transcorre-
gués un temps històric per a poder ser percebut. Però, certament, avui en dia
l'escola històricocultural exerceix un paper important en l'escenari de la psi-
cologia contemporània. Per això li dedicarem unes quantes pàgines.
El responsable principal del fet que l'escola sociohistòrica fos un referent per
als psicòlegs soviètics dels anys vint i trenta va ser el psicòleg bielorús Lev Sevi-
onovich Vygotski (1896-1934). Quan el 1924 Kornilov va ser nomenat director
de l'Institut de Psicologia de Moscou, es va veure en l'obligació d'envoltar-se de
joves investigadors que no estiguessin tocats per les psicologies no marxistes
representades per Bechterev o Chelpanov. I un dels fitxatges de Kornilov va
ser el jove Vygotski. Des d'aquell instant, Vygotski, juntament amb A.R. Luria
(1901-1977) i A.N. Leontiev, va treballar incansablement en la construcció de
la psicologia marxista que tots buscaven.
Vygotski, com la resta de psicòlegs de la seva època, va entendre perfectament

que la psicologia soviètica necessitava fonamentar-se en el marxisme. Però,
a més, hem de saber que Vygotski era un pensador marxista. El que volem
dir és que Vygotski estava convençut que l'única manera de construir una
psicologia científica era traduint els principis filosòfics del marxisme al terreny
de la investigació psicològica. Però, en la seva opinió, aquest feina de traducció
encara s'havia de fer.
Per Vygotski, no es tractava de fer servir el llenguatge de l'economia, com Marx

havia fet, sinó el de la pròpia psicologia. Per això, no trobem en els seus escrits
conceptes com el de lluita de classes o plusvàlua. Ben al contrari, allò que tro-
bem a Vygotski és una concepció de l'ésser humà pròpia del marxisme, però
sense caure en economicismes: l'home arriba a ser tal perquè el seu desenvolu-
pament en societat l'obliga a compartir amb els seus congèneres un conjunt
d'eines materials i culturals.
Com veiem, l'escola sociohistòrica (que com a escola va començar a ser reco-
neguda a la Unió Soviètica entre 1928 i 1932), bevia directament de les fonts
de la filosofia marxista. La seva màxima essencial era que els processos psi-
cològics superiors (és a dir, aquelles funcions psicològiques que distingeixen
l'espècie humana de la resta dels animals) tenen el seu origen en la societat. Per
a l'escola historicocultural, com per a la filosofia marxista, la ment de l'ésser
humà adult es construeix històricament, sempre per la intermediació de les
eines culturalment ideades.
Segons l'escola sociohistòrica, la utilització d'instruments indueix en l'ésser

humà una transformació psicològica inevitable. Ja ho vèiem abans, quan ens
referíem a la utilització del telescopi. Però això és cert pel fet que hi�ha�deter-
minats�instruments�que�estan�psicològicament�orientats. Instruments que
(a diferència d'un telescopi, els efectes del qual estan orientats cap al món ex-
terior) estan dirigits estrictament cap a l'interior de la persona.
El paper i el llapis que comunament emprem per a escriure ens poden servir
com a exemple paradigmàtic d'aquest tipus d'eines, les repercussions de les
quals seran més psicològiques que d'un altre ordre. Perquè quan fem servir
paper i llapis ampliem d'una manera artificial l'estructura de la nostra memò-
ria, la potenciem fins a límits insospitats. I quan allò que usem són paraules
de la nostra llengua, les repercussions psicològiques són ja revolucionàries. El

llenguatge que, en un principi, s'orienta cap a l'exterior, cap al control de la
conducta dels altres, es converteix en una de les eines psicològiques, interna-
ment orientada, més importants.
En opinió dels psicòlegs sociohistòrics, la utilització del llenguatge és en gran

part responsable del fet que la ment humana adquireixi una estructura racio-
nal, que al seu torn ens permet d'adaptar-nos a una realitat que ha estat con-
ceptualment reorganitzada.
D'aquesta manera, l'estructura psíquica natural amb la qual els nens vé-
nen al món (dominada per reaccions associatives reflexes), es convertirà
en una ment conscient (controlada per plans d'acció racionalment re-
gulats). Amb la interiorització dels instruments culturals (essent el llen-
guatge l'eina psicològica per excel·lència), el nen es converteix en ho-
me. O, el que és el mateix, els processos psicològics bàsics (biològica-
ment heretats) es transformen en processos psicològics superiors (cul-
turalment determinats).
Lev Semionovich Vygotski, que va néixer el 5 de novembre de 1896 a Bielo- Lectura recomanada
rússia, es va morir d'un atac de tuberculosi a l'edat de trenta-set anys. Des que
El treball del professor Angel
es va instal·lar als soterranis de l'Institut de Moscou el 1924, fins al moment de Rivière, que porta per títol La
la seva mort, va lluitar incansablement tractant d'elaborar una teoria marxista psicología de Vygotski: sobre la
larga proyección de una corta
capaç d'explicar els processos psicològics superiors de l'ésser humà. La teoria biografía, continua essent un
referent imprescindible per
sociohistòrica va ser proscrita, per raons més polítiques que científiques, poc
a tot aquell que vulgui intro-
després de la mort de Vygotski, el 1934. I només quan van haver passat més duir-se en la psicologia soviè-
tica en general i en la teoria
de vint anys, es van començar a publicar allà novament els seus treballs per de Vygotski en particular.
iniciativa del propi Luria.
Durant el temps que va durar la dictadura stalinista, Luria va dedicar els seus
esforços científics a la neuropsicologia i la neurolingüística, disciplines per
les quals és avui mundialment conegut. Tanmateix, segons el mateix Luria
ha expressat en més d'una ocasió, el seu treball no feia una altra cosa que
desenvolupar el projecte científic de Vygotski.
Luria va participar també en la difusió de l'obra de Vygotski a occident. Va ser

a partir de la dècada dels seixanta quan, tímidament, va començar la teoria
sociohistòrica a penetrar en els cercles psicològics occidentals. I, una vegada
comprovada la força teòrica d'aquesta escola, la seva popularitat no ha deixat
de créixer des de llavors. Fins a tal punt és així que avui en dia és pràcticament
impossible d'escriure una història de la psicologia en la qual, com hem fet
aquí, no es dediquin almenys unes línies a descriure els elements centrals de
la teoria sociohistòrica.
10.5. Principis generals de la psicologia soviètica
Per acabar ja aquest últim capítol d'aquest mòdul, és molt oportú, potser, de
resumir en un reduït nombre de principis el conjunt de les idees que defineixen
la psicologia soviètica, tal com s'ha comentat en els apartats anteriors.
Principis generals de la psicologia soviètica:
1) La ment humana és un producte�històric. La matèria, que no és una entitat estàtica,

evoluciona per mitjà de canvis qualitatius, i dóna lloc finalment a la consciència humana.
2) La ment humana té el seu origen en la trobada�dialèctica entre la societat i el cervell

humà.
3) La ment és una qualitat o funció de la matèria altament desenvolupada, que existeix

com a reflex�subjectiu�de�la�realitat�objectiva.
4) Tanmateix, la ment humana no�reflecteix�passivament�la�realitat. La realitat per a

cada home depèn de la seva experiència passada, les seves necessitats actuals i el lloc que
ocupa en l'escenari de les relacions socials. I des d'aquesta posició l'home actua.
5) En aquest sentit, per a la psicologia soviètica la consciència i l'activitat humanes cons-

titueixen una unitat�indissoluble.
6) La ment humana és un instrument�de�transformació�del�món.
7) Però cada modificació de la naturalesa per la ment, implica així mateix una transfor-
mació de la pròpia ment. Per això, encara que la ment està causalment determinada, la
psicologia soviètica no�considera�que�la�ment�pugui�ser�descrita�o�explicada�utilitzant
una�concepció�de�la�causació�unidireccional.
Hi ha una diferència�qualitativa entre la ment de l'animal i la humana, ja que en aquesta

intervé de manera determinant la capacitat de treball i de comunicació de l'home (uti-
lització�d'eines�i�llenguatge).
Heu de ser conscients que l'establiment d'aquests vuit principis, en què ara
hem resumit la psicologia soviètica, es va aconseguir després de moltes dispu-
tes teòriques i polítiques al llarg de la història. La formulació d'aquests princi-
pis van córrer a càrrec de diversos autors soviètics (Vygotski, Rubinstein, Lo-
mov, etc.), que no van compartir escola ni van coincidir exactament en el
temps de la seva formulació. Tampoc no hem d'interpretar que tots els psi-
còlegs soviètics van treballar en bloc assumint aquests principis com a igual-
ment importants. Tanmateix, estem convençuts que al voltant d'aquests prin-
cipis podríem reunir, sense molta dificultat, la majoria dels psicòlegs que van
treballar en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

La Psicologia en La Primera Meitat Del Segle XX: Segona Part: Escoles I Sistemes Psicològics

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

La Psicologia en La Primera Meitat Del Segle XX: Segona Part: Escoles I Sistemes Psicològics

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

La psicologia en

Dra. Milagros Sáiz Roca

1. La situació de la psicologia al principi del segle XX................ 9

3. Estructuralisme enfront de funcionalisme................................. 19

5.3.1. Divulgació i vulgarització d'una proposta científica ..... 58

8. Els neoconductismes.......................................................................... 115

8.4. El conductisme radical de Burrhus Frederick Skinner ................. 131

9. La psicologia genètica de Piaget i l'Escola de Ginebra............. 138

10. La psicologia soviètica...................................................................... 150

Aquest mòdul es pot considerar un dels blocs centrals de l'assignatura, per-

• Conèixer els antecedents i influències de cada una de les principals escoles

• Identificar i indicar les característiques dels seus representants principals.

• Establir diferències i punts en comú entre les diferents escoles o sistemes.

• Adquirir la terminologia bàsica utilitzada per cada escola.

1. La situació de la psicologia al principi del segle XX

La psicologia com a ciència que estudia la ment o el comportament humà,

El model wundtià i la psicologia experimental que en va sorgir, malgrat que va

De fet, si el segle XIX es pot considerar el segle del naixement i establi-

Els primers enfrontaments teòrics es van produir dins el pla de l'estudi de la

El debat ja en territori americà és d'un altre caire. La psicologia s'havia de li-

Però el debat va arribar al seu punt àlgid de la mà de la Gestalt, escola alemanya

Aquest clima de debat pràcticament paral·lel ha fet que alguns historiadors

"Si un estudiant de psicologia, al principi de la dècada de 1920, hagués anat a la Universi-

Si hagués anat a Harvard, hauria trobat un to estructuralista, esquitxat amb conferències

En els pròxims apartats es desenvoluparan les característiques de les principals

L'Escola de Würzburg va estar formada per una sèrie d'investigadors,

Com a deixebles de Wundt, van ser hereus de l'introspeccionisme tal com va

Unes quantes dades biogràfiques d'O. Külpe i K. Marbe

Recordem l'experimentació psicològica duta a terme al laboratori de Leipzig,

Tanmateix, el pensament presenta una problemàtica específica quan s'intenta

ien aquest projecte completament inviable. També Wundt va ser prudent en

2.4. Els primers treballs de l'Escola de Würzburg

Així veiem que l'Escola de Würzburg va intentar de superar el problema

Van decidir d'anomenar-ho estats�de�consciència, un concepte procedent de

En els successius treballs de l'Escola es va comprovar una i altra vegada

La importància d'aquesta troballa de l'Escola de Würzburg resideix en

2.5. L'apogeu de l'Escola de Würzburg

Un gir conceptual molt important que té lloc a l'Escola de Würzburg es mani-

Aquest èmfasi en l'activitat i propositividad (intencionalitat) de la H.J. Watt

ment humana fa que els psicòlegs de l'Escola de Würzburg s'allunyin de

Aquest acostament progressiu de l'Escola de Würzburg a enfocaments alterna-

"Es coneixia la llei de Pitàgores a l'edat mitjana?"

K. Bühler (1907/1908). "Tatsachen und Probleme zu einer Psychologie der Denkvorgän-

Els estats� de� consciència s'expressen, segons Bühler, mitjançant mo-

2.6. Polèmiques suscitades per l'Escola de Würzburg

Aquests experiments fets per l'Escola de Würzburg van suscitar polèmica en

K. Bühler (1907/1908). "Tatsachen und Probleme zu einer Psychologie der Denkvorgän-

En el seu conjunt, l'Escola de Würzburg va estudiar tant els mecanis-

3. Estructuralisme enfront de funcionalisme

La psicologia nord-americana es va instal·lar a la Universitat, com a disciplina,

Aquesta afirmació no ha de portar a presentismes ingenus, ja que "(...) negar que hi va

La controvèrsia va enfrontar els qui donaven prioritat a l'anàlisi

De fet, es poden assenyalar, com ja heu vist en el mòdul "Fundació i establi-

1)�Filosofia�moral�i�mental�(1640-1776), molt determinada per les idees de

És en el tercer període de l'evolució marcada, quan s'inicia la polèmica en-

3.1.1. Això és Amèrica!

La prosperitat econòmica que va seguir a la unificadora i modernitzado-

Un punt de vista que, malgrat la indubtable influència de la psicologia fisio- Lectures

Va ser, de fet, E.B.Titchener�qui�va�convertir�en�ismes�el�punt�de�vista�es-

Això no obstant, i malgrat el seu deliberat intent d'identificar el seu sistema

3.1.2. El preàmbul de la polèmica

El punt de partida de l'enfrontament el constitueix la controvèrsia sobre els

E.G.�Boring (1927). "Edward Bradford Titchener". American Journal of Psychology (núm.