Indefensió Apresa

Indefensió apresa
PID_00273417
Elena Muñoz Marrón
Temps mínim de dedicació recomanat: 4 hores

© FUOC • PID_00273417 Indefensió apresa
Elena Muñoz Marrón
Doctora en Psicologia per la Univer-

sitat Complutense de Madrid i és
professora de l'Àrea de Psicologia
Bàsica de la Universitat Oberta de
Catalunya. Està especialitzada en
l'estudi de les alteracions cerebrals i
la seva repercussió a nivell cognitiu.
La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

per la professora: Belén Jiménez Alonso (2020)
Quarta edició: febrer 2020

© Elena Muñoz Marrón
Tots els drets reservats
© d'aquesta edició, FUOC, 2020
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Realizació editorial: FUOC
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització
prèvia per escrit dels titulars dels drets.
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 7
1. Metodologia experimental per a l'estudi de la indefensió

apresa..................................................................................................... 9
2. Formulació inicial de la teoria de la indefensió apresa........... 11

2.1. Crítiques al model ....................................................................... 12
3. Reformulació de la teoria de la indefensió apresa................... 13

3.1. Locus de control .......................................................................... 13
3.2. Estil atribucional ......................................................................... 15
3.2.1. Estil atribucional optimista i estil atribucional
pessimista ....................................................................... 17
3.3. Indefensió personal i indefensió universal ................................. 18
4. Aspectes rellevants de la indefensió apresa................................ 20

4.1. Contigüitat i contingència .......................................................... 20
4.2. Controlabilitat i incontrolabilitat ............................................... 20
4.3. Curs temporal .............................................................................. 20
4.4. Efecte de generalització ............................................................... 21
4.5. Efecte de facilitació ..................................................................... 22
5. Dèficits causats per la indefensió apresa.................................... 23

5.1. Dèficits motivacionals ................................................................. 24
5.2. Dèficits cognitius o d'aprenentatge ............................................ 24
5.3. Dèficits emocionals ..................................................................... 26
6. Bases fisiològiques de la indefensió apresa................................. 28

6.1. Noradrenalina .............................................................................. 28
6.2. Serotonina ................................................................................... 29
6.3. GABA ........................................................................................... 30
6.4. Altres substàncies ........................................................................ 31
7. Experimentació en humans............................................................ 32
7.1. Moduladors de la indefensió apresa ........................................... 32
7.1.1. Variables experimentals ................................................. 33
7.1.2. Variables individuals ...................................................... 34
8. Prevenció i teràpia............................................................................ 37
8.1. Experiències prèvies de controlabilitat i creença de

controlabilitat .............................................................................. 38
8.2. Control discriminatori ................................................................ 39
8.3. Senyal de cessació i senyal de seguretat ..................................... 39
8.4. Augment de la predicibilitat i grau de control ........................... 41
8.5. Proporció de feedback o retroalimentació ................................... 42
8.6. Programes de reforçament .......................................................... 42
Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 43
Solucionari.................................................................................................. 45
Glossari......................................................................................................... 46
Què hauríeu de saber?............................................................................. 47
Bibliografia................................................................................................. 48
© FUOC • PID_00273417 5 Indefensió apresa
Introducció
El fenomen d'indefensió apresa va començar a cobrar importància dins de la

recerca psicològica fa poc més de tres dècades, apareixent lligat al condiciona-
ment clàssic i al condicionament instrumental. Van ser Overmier i Seligman
els qui, el 1967, van dur a terme una sèrie de recerques mitjançant les quals
van demostrar que els animals que eren exposats a descàrregues inescapables
es mostraven incapaços d'aprendre noves conductes d'evitació o escapada da-
vant de noves descàrregues escapables.
Aquests estudis van fer que diferents autors mostressin interès per aquest fe-
nomen en els anys següents (per exemple, Maier i Seligman, 1976; Seligman,
1975), de manera que van sorgir les primeres aproximacions teòriques sobre la
indefensió, les quals s'han anat transformant i perfilant gràcies a les crítiques
i remodelacions fetes per diferents investigadors, i s'han anat desenvolupant
models cada vegada més complexos i elaborats, encara que en alguns aspectes
més confusos.
En la teoria inicial de la indefensió apresa, proposada per Seligman el 1975,

l'autor afirma que "la indefensió és l'estat psicològic que es produeix freqüent-
ment quan els esdeveniments són incontrolables", i afegeix que "un fet és in-
controlable quan no podem fer res per a canviar-lo, quan fem el que fem sem-
pre ocorrerà el mateix".
La teoria de la indefensió opresa sosté que els organismes que experi-

menten fets incontrolables i són capaços de percebre aquesta falta de
control desenvolupen una sèrie de dèficits en els seus aprenentatges
posteriors.
Aquests dèficits han estat demostrats empíricament en una gran varietat

d'espècies animals, inclòs l'ésser humà, emprant diferents estímuls aversius (el
que s'ha utilitzat més freqüentment és la descàrrega elèctrica en animals no
humans) i aplicant-se a una gran varietat de tasques.
La segona formulació del model va ser duta a terme per Abramson, Seligman
i Teasdale el 1978 i un any més tard per Alloy i Abramson (1979). Aquesta
reformulació va sorgir com resposta a les crítiques que va rebre la primera te-
oria, ja que quan aquesta s'aplicava a éssers humans apareixien certes inade-
quacions teòriques; la principal aportació de la reformulació va ser el concepte
d'estil�atribucional. Malgrat les millores que ofereix, aquesta segona formu-
lació tampoc no ha estat exempta de crítiques.
El fenomen d'indefensió apresa s'ha utilitzat com model explicatiu d'un gran
nombre de trastorns, com, per exemple, la depressió, el fracàs escolar, trastorns
causats per agressions físiques, com robatori i violació, mort en institucions,
úlceres d'estómac, càncer o trastorn d'estrès posttraumàtic, entre d'altres. En
general, s'ha trobat cert grau de paral·lelisme entre les proves experimentals
i les reaccions sofertes en la vida real, la qual cosa ha fomentat un corrent
d'investigació que no té aparences de cessar actualment, tant en experimen-
tació humana com animal.
Objectius
Al llarg d'aquest mòdul aprofundirem en el fenomen de la indefensió apre-

sa i coneixerem, en primer lloc, quina és la metodologia experimental que
s'utilitza per a estudiar-la (heu de dominar el disseny triàdic a la perfecció) i,
en segon lloc, quina va ser la teoria inicial de la indefensió i quins motius van
portar a reformular-la. Aquesta reformulació va incloure nombroses novetats,
entre les quals destaca la inclusió de l'estil�atribucional com a element fona-
mental de la teoria.
És imprescindible per a entendre el fenomen d'indefensió estudiar en profun-

ditat els constructes de contigüitat i contingència, controlabilitat i incontro-
labilitat, i també assimilar en què consisteixen els efectes de generalització i
facilitació.
El fenomen d'indefensió apresa presenta una sèrie de característiques que heu

de conèixer en profunditat, com, per exemple, el seu curs temporal, les bases
fisiològiques que hi ha en el procés o la diferència que hi ha entre indefensió
personal i universal.
Un altre dels objectius d'aquest mòdul és conèixer quins són els dèficit que
causa la indefensió apresa (que poden ser de tres tipus: motivacionals, cogni-
tius i emocionals), en què consisteixen i com es poden prevenir i combatre
amb la teràpia adequada.
Finalment, estudiarem les variables, tant individuals com experimentals, que

poden modular la indefensió apresa, cosa que ha estat demostrat a partir de
l'experimentació feta en humans al llarg de més de tres dècades.
1. Metodologia experimental per a l'estudi de la

indefensió apresa
La recerca sobre el fenomen d'indefensió ha estat duta a terme principalment

amb un disseny experimental conegut com a disseny�triàdic, el qual permet
conèixer si la indefensió és causada per la incontrolabilitat de la descàrrega
inescapable o per algun paràmetre d'aquesta descàrrega. El disseny és compost
per dues fases i tres grups experimentals.
1) En la primera�fase, de pretractament o inducció, cadascun dels grups és

exposat a una tasca o situació diferent:
a)�Grup�escapable: els organismes són exposats a un esdeveniment que poden

controlar si donen una determinada resposta. Per exemple, l'exposició a una
descàrrega que es pot interrompre en prémer una palanca.
b)�Grup�acoblat�o�inescapable: els subjectes són exposats al mateix esdeveni-

ment que el grup anterior però no tenen control sobre aquest esdeveniment.
Per exemple, són exposats a la mateixa descàrrega, amb freqüència i intensitat
idèntiques, però no tenen la possibilitat d'interrompre-la de cap manera.
c)�Grup�control�o�inexpert: no és exposat a cap esdeveniment.
2) La segona�fase és de prova. Els tres grups hi són sotmesos a la mateixa tasca,

i el més freqüent és una tasca d'evitació o escapada. La diferència trobada entre
els tres grups en aquesta fase proporciona informació sobre com ha influït el
grau de controlabilitat de la fase anterior en una tasca d'aprenentatge posterior.
Com calia esperar, el grup acoblat és el que fa pitjor la tasca en la fase de prova,
i els grups escapable i control mostren un nivell d'actuació bo i similar en
ambdós grups.
Seligman va interpretar aquest fet afirmant que no és la descàrrega per

si mateixa el que impedeix que els subjectes facin conductes d'escapada,
sinó que és la incapacitat de controlar la descàrrega la que genera aquest
impediment.
Els organismes del grup acoblat han après en la primera fase que les conse-
qüències són independents de les seves respostes, per la qual cosa redueixen
la seva taxa de respostes en la fase de prova.
Esquema
Esquema del disseny triàdic usat en la recerca de la indefensió apresa
Esquema
Representació del disseny triàdic en experimentació animal

2. Formulació inicial de la teoria de la indefensió

apresa
La primera formulació va sorgir el 1975 de la mà de Seligman i un any més

tard de la de Maier i Seligman.
El supòsit bàsic d'aquesta formulació manté que els individus exposats

a fets incontrolables sofreixen diferents dèficits que es fan patents en
els aprenentatges futurs.
Més tard, Seligman va perfilar aquest supòsit i va afirmar que només els sub-
jectes que percebien la falta de control en aquestes situacions sofrien els dè-
ficits propis de la indefensió (Seligman, 1975), que poden ser de tres tipus:
motivacionals, cognitius o d'aprenentatge i emocionals. A més, els subjectes
transfereixen aquesta expectativa de falta de control als fets que s'esdevenen
en el futur, de manera que interfereixen amb els nous aprenentatges.
La teoria de la indefensió apresa proposa que l'exposició a un fet aver-

siu incontrolable fa que un animal, o un humà, es formi una represen-
tació de no-contingència entre el seu comportament i l'acabament de
l'esdeveniment aversiu i esperi que aquesta no-contingència es mantin-
gui en el futur.
Aquesta formulació parteix de tres elements principals: la informació sobre

la contingència, la representació cognitiva de la contingència i la conducta.
Quan es produeix la representació cognitiva és quan apareix la indefensió, ja
que el subjecte es forma l'expectativa que la resposta emesa per la seva part
Martin�Seligman�va�formular�la�teoria�de�la
i el resultat obtingut són independents, la qual cosa fa que percebi que les indefensió�apresa�el�1975
seves respostes no tenen èxit. Seligman posa èmfasi en el fet que únicament els
organismes que formen expectatives de no-contingència pateixen indefensió
(Seligman, 1975).
Maier i Seligman (1976) van comprovar que quan un animal és exposat prèvia-
ment a descàrregues escapables, els efectes posteriors d'indefensió apresa desa-
pareixen totalment, la qual cosa demostra que l'expectativa d'incontrolabilitat
és el factor crític d'indefensió, de manera que, si s'interfereix en els processos
de percepció de no-contingència i en l'expectativa de la futura incontrolabili-
tat es pot eliminar la indefensió, fins i tot si aquesta s'ha desenvolupat en la
seva totalitat.
Diferents investigadors mantenen que la indefensió no apareix únicament

quan els fets són aversius, sinó que també la trobem en individus exposats
a fets incontrolables positius (indefensió apetitiva) o neutres, encara que no
és tan freqüent (per exemple, Ferrándiz i de Vicente, 1997; Peterson, Maier i
Seligman, 1993). D'aquesta manera, els animals que experimenten esdeveni-
ments positius que són independents del seu comportament també aprenen
que no tenen control sobre ells i triguen més temps a aprendre quins compor-
taments futurs seran efectius en el control dels resultats.
2.1. Crítiques al model
Els resultats empírics són de vegades desconcertants, ja que els efectes nocius
de determinades situacions precipiten reaccions de diferent tipus i diferent du-
rada i no tots els subjectes que experimenten situacions incontrolables mos-
tren símptomes d'indefensió apresa. Aquests resultats no són explicats per la
primera formulació, que a més deixa sense resposta moltes altres preguntes:
no explica la disminució de l'autoestima en els subjectes indefensos, ignora
els factors etiològics responsables del fenomen, no separa les creences de fal-
ta de control dels efectes que produeixen –ja que la relació entre ambdós és
circular–, i no proporciona una explicació sobre els processos subjacents a les
creences i expectatives.
Respecte als éssers humans concretament, la formulació inicial presenta dos

problemes fonamentals:
1) No distingeix entre els casos d'indefensió universal, en la qual els resul-

tats són incontrolables per a tothom, i els casos d'indefensió personal, en els
quals són únicament incontrolables per a determinades persones. Ambdós ca-
sos comparteixen el fet que els subjectes perceben que no hi ha relació entre
el seu comportament i els resultats i que l'expectativa de la no-contingència
futura afecta el subjecte, però es diferencien en el fet que en la indefensió
personal el subjecte s'autorecrimina i apareixen pensaments que fan que dis-
minueixi l'autoestima, mentre que en la indefensió universal l'autoestima no
experimenta cap modificació.
Aquesta distinció es va fer en la segona formulació. Exemple
Si com a alumnes feu un exa-

2) La formulació inicial no explica quan es generalitzen els dèficits que apa- men que heu preparat molt i
reixen en els subjectes indefensos. el suspèn tota la classe, senti-
reu que el vostre esforç no està
en concordança amb els vos-
tres resultats, però la vostra au-
Per totes aquestes raons, Abramson, Seligman i Teasdale (1978) i Alloy i Abram- toestima no es veurà afectada
(indefensió universal). Al con-
son (1979) van reformular el model, l'aportació principal del qual és la intro- trari, si sou l'única persona de
ducció de l'estil atribucional com a variable moduladora. l'aula que suspèn l'examen,
sentireu igualment que el vos-
tre esforç no es correspon amb
els resultats, però, en aquest
cas, la vostra autoestima sí que
es veurà afectada, oi?
3. Reformulació de la teoria de la indefensió apresa
El 1978 Lyn Abramson, Martin Seligman i John Teasdale van presentar la re-
formulació del model d'indefensió apresa aplicada a éssers humans. La prin-
cipal modificació va ser l'assignació d'un efecte modulador a les atribucions
causals en el procés, per les quals es produeixen dèficits en experimentar es-
deveniments incontrolables.
Aquests autors mantenien que si ens trobem davant d'un fet incontro-
lable i ens preguntem a què és deu, la resposta que ens donem determi-
narà, en gran manera, la nostra reacció.
Concretament, el model inclou el concepte d'estil�atribucional (més enda-

vant anomenat estil�explicatiu per Peterson i Seligman, 1984) i proposa que
quan les persones són sotmeses a experiències d'incontrolabilitat i les perceben
així, fan una atribució respecte de quina és la causa d'aquesta falta de control, i
no n'hi ha prou amb percebre la no-contingència entre respostes i conseqüèn-
cies perquè apareguin els dèficits d'indefensió, sinó que és imprescindible que
els subjectes facin atribucions causals sobre aquesta no-contingència i consi-
derin les expectatives futures perquè sorgeixin aquests dèficits.
A partir d'aquesta segona formulació, el fenomen d'indefensió apresa presen-

taria les fases següents:
Esquema del model reformulat de la indefensió apresa
Font: Abramson, Seligman i Teasdale (1978)
3.1. Locus de control
Julian Rotter (1954) va elaborar la seva teoria�de�l'aprenentatge�social i va

posar un accent especial en la importància que té la combinació dels reforços i
les cognicions en la determinació del funcionament humà, el qual es produeix
dins d'un context social. A partir d'això, Rotter va afirmar que en una situació
determinada una persona té diferents opcions de comportament, cadascuna
de les quals està lligada a una conseqüència concreta, que té, al seu torn, un
valor de reforç associat. A més, les persones tenim expectatives sobre la pro-
babilitat que apareguin els reforçadors després de la conducta. Així, les conse-
qüències de les conductes, és a dir, els reforçadors, tenen un valor determinat
i unes expectatives concretes.
Sembla lògic pensar, i així ho va fer Rotter, que la probabilitat que certa con-
ducta es produeixi està en funció tant del valor del reforçador com de la pro-
babilitat que aquest reforçador aparegui. Aquests dos paràmetres són únics per
a cada individu, de manera que el que és rellevant per a una persona no cal
que ho sigui per a una altra, de la mateixa manera que no tots els subjectes
duen a terme els mateixos càlculs sobre la probabilitat d'ocurrència d'un fet.
Exemple
Per a mi pot tenir molt valor com a reforçador un comentari agradable que provingui
d'una persona determinada, algú a qui estimo o admiro, però aquest mateix comentari
per a una altra persona pot no significar res, perquè potser ni tan sols no coneix la persona
que jo admiro o estimo.
A més, aquests paràmetres també són únics per a cada situació concreta, i po-
den variar d'una situació a l'altra. Però no totes les expectatives dels subjectes
varien, sinó que hi ha expectatives que es mantenen en les diferents situaci-
ons: les expectatives generalitzades (Rotter, 1966a, b; 1990). Hi ha diferents
expectatives generalitzades, entre les quals hi ha la confiança interpersonal
(en quin grau es pot confiar en la paraula dels altres) o, i és aquesta la que aquí
ens interessa, el locus de control de reforç intern enfront de l'extern o teoria
del�lloc�de�control.
El concepte de locus�de�control fa referència a l'expectativa de connexió

entre característiques personals, accions i resultats experimentats.
• Les persones amb un lloc de control intern consideren que les conseqüèn-
cies de la conducta dependran en gran manera de l'esforç propi, mentre
que els individus que tenen un lloc de control extern pensen que el seu
esforç personal no té gaire importància, i consideren que els resultats de-
penen del destí, l'atzar, la sort o altres forces externes.
Exemple
Considereu que treure bona nota en l'assignatura de Psicologia de l'aprenentatge depèn

de vosaltres mateixos, del vostre esforç i de la dedicació que li poseu, tindreu un locus
de control intern, mentre que si considereu que la nota d'aquesta assignatura dependrà
únicament de la sort que tingueu en l'examen, tindreu un locus de control extern.
• Les persones que tendeixen a expectatives de control extern es compor-

ten d'una manera més congruent amb les descripcions d'indefensió: són
menys actives, expressen menys els sentiments positius, tenen en compte
menys quantitat d'informació disponible, etcètera.
La reformulació de la teoria de la indefensió apresa (Abramson, Seligman i Te-

asdale, 1978) concedeix gran importància a la noció de locus de control intern
enfront de l'extern, proposat per Rotter anys enrere, a partir del constructe
d'estil atribucional.
3.2. Estil atribucional
L'estil atribucional és una variable cognitiva de personalitat que reflecteix la

manera habitual en que la gent explica les causes dels esdeveniments que els
succeeixen (Peterson i Barret, 1987). Com s'observa en el diagrama anterior, la
reformulació de la teoria de la indefensió apresa insereix en el procés, com a
variable mediadora entre la percepció de no-contingència passada i present i
l'expectativa de no-contingència futura, les atribucions causals que el subjec-
te fa sobre una situació determinada. Així, cada subjecte, segons les seves di-
ferències individuals, pot considerar causes diferents davant d'un mateix fet,
cosa que es tradueix en termes de diferent grau de vulnerabilitat als dèficits de
la indefensió (Vázquez-Valverde i Polaino-Lorente, 1982).
L'interès psicològic per la interpretació causal que fem les persones sobre els
esdeveniments es deu a Heider (1958) i al seu llibre Psicología de las relaciones
interpersonales, en el qual s'aborda la qüestió de com la gent dóna sentit al món
en termes de causes, i com s'interpreten les causes del comportament propi
i aliè.
Heider mantenia que la gent busca un significat en les seves experiències

i que aquestes interpretacions es generalitzen més enllà de l'experiència
immediata.
Exemple
Per exemple, si us trobeu pel carrer a un amic vostre de la infantesa i aquest no us saluda,
vosaltres intentareu donar sentit a aquesta acció i pensareu en la causa que no us saludi
(pensareu que no us recorda o que no té un bon dia i prefereix no aturar-se a parlar amb
ningú). Tots intentem entendre el món atenent les causes dels esdeveniments que ens
ocorren.
Les idees de Heider van ser popularitzades per Kelley (1967) mitjançant la
postulació de la teoria�de�l'atribució, la qual ha tingut una gran influència
en l'explicació del fenomen d'indefensió.
La reformulació de la teoria de la indefensió sosté que els dèficits que provo-

ca la indefensió apresa són determinats per l'estil atribucional que tenen els
individus, i les atribucions es fan en funció de tres dimensions:
1)�Internalitat-externalitat
Aquesta dimensió fa referència a l'assignació de causalitat en funció de la res-

ponsabilitat que el subjecte creu tenir respecte als resultats. Així, les persones
poden considerar que les causes de l'esdeveniment incontrolable es deuen a
elles mateixes, és a dir, a variables personals (internalitat) o a causes situacio-
nals o relatives a altres persones, és a dir, externes a elles (externalitat).
Exemple
Podeu pensar que no heu aconseguit una feina a què optàveu perquè no vau fer bé
l'entrevista de feina a causa dels vostres nervis (internalitat) o que no ho heu aconseguit
perquè la persona que en feia la selecció, el dia de la vostra entrevista no estava de bon
humor i no va elegir cap dels entrevistats aquell dia (externalitat).
S'ha comprovat que atribuir la falta de control d'un succés negatiu a causes
internes produirà una disminució de l'autoestima, mentre que atribuir-la a
causes externes no l'afectaria en absolut. Així, el fet que considereu que no heu
estat seleccionats perquè l'entrevistador no tenia un bon dia no us afectarà
de la mateixa manera que pensar que no vau fer adequadament l'entrevista
de feina.
2)�Estabilitat-inestabilitat
Aquesta segona dimensió està relacionada amb el fet de creure o no creure

que la causa de l'esdeveniment es mantindrà en un futur, això és, si es deu
a factors estables o, al contrari, depèn de factors inestables i canviants. Amb
la consideració d'aquesta dimensió ens assegurem que tenim en compte la
variable temporal, que ha resultat ser molt rellevant en la gravetat i cronicitat
de la simptomatologia pròpia de la indefensió.
En el cas d'atribuir els fets negatius a una causa inestable, els dèficits de
la indefensió seran breus, perquè les causes del fet variaran, mentre que si
s'atribueixen a causes estables la indefensió persistirà i serà recurrent.
Exemple
Si considereu que sempre suspendreu una assignatura determinada perquè és extrema-

dament difícil (la dificultat és estable), els sentiments que es generaran seran de caràcter
més greu i prolongat que si, al contrari, creieu que en la propera convocatòria aprovareu
l'assignatura, ja que aquesta vegada no l'heu estudiat prou (el temps que dediqueu a es-
tudiar és variable en gran manera, és a dir, constitueix una causa inestable).
3)�Globalitat-especificitat
Finalment, aquesta dimensió es refereix al nombre d'àrees o situacions de la

vida que es veuen afectades. La causa de l'esdeveniment pot repercutir sobre
un gran nombre d'àrees de la vida del subjecte, de manera que es produeix una
gran generalització a diferents situacions (globalitat), o es limita únicament a

la tasca o situació original en la qual es va produir aquesta incontrolabilitat
(especificitat).
Exemple
El fet de considerar que no aprovo una assignatura perquè no sóc prou intel·ligent pot
portar-me a pensar que tampoc no seré capaç de fer correctament una feina o que no tro-
baré parella, perquè, en general, a la gent li agraden les persones intel·ligents, de manera
que es veuen afectades un gran nombre d'àrees de la meva vida (globalitat). Al contrari,
puc pensar que no tinc el tipus d'habilitat intel·lectual requerida per a aquesta assigna-
tura concreta, i que això no em repercutirà en altres assignatures i molt menys en altres
àrees de la meva vida.
En la taula següent es presenten alguns exemples tenint en compte les possi-

bles combinacions de les diferents dimensions de les atribucions.
Internes Externes
Estables Inestables Estables Inestables
Glo- Estudiant que sus- "No sóc intel·ligent." "Em trobo cansat" "La gent té normalment "Avui és dimarts i tretze."
bals pèn mala sort en els exà-
mens"
Home rebutjat "No resulto atractiu a "De vegades la meva "A les dones no els agra- "Les dones de vegades te-
les dones." conversa avorreix les do- den els homes rossos, nen certa predisposició al
nes." com jo." rebuig."
Espe- Estudiant que sus- "No se'm donen bé les "M'avorreixo amb els "La gent té normalment "L'examen de matemàti-
cífi- pèn matemàtiques." problemes de matemàti- mala sort en els exàmens ques era el nombre tretze."
ques ques." de matemàtiques."
Home rebutjat "No li resulto atractiu a "La meva conversa avor- "A ella no li agraden els "Ella tenia avui certa dispo-
aquesta dona." reix aquesta dona." homes rossos, com jo." sició a rebutjar-me."
Exemples d'atribucions atenent les seves tres dimensions

Font: adaptat de Buceta (1981)
3.2.1. Estil atribucional optimista i estil atribucional pessimista
La distinció entre estil atribucional optimista o positiu i estil atribucional pes-

simista o negatiu es deu a Peterson i Seligman (1984) i Peterson i Barrett (1987).
El primer, l'estil�atribucional�positiu, es caracteritza per fer atribucions inter-

nes, estables i globals per als esdeveniments positius, i externes, inestables i
especifiques per a fets negatius. Segons Isaacowitz i Seligman (2002), les perso-
nes amb un estil cognitiu d'aquestes característiques (aquest patró atribucional
s'ha denominat dins de l'àmbit de la psicologia social self-serving attributional
bias –'biaix atribucional d'autoservei'– Greenwald, 1980; Miller i Ross, 1975;
Weary i Arkin, 1981) presentaran, a llarg termini, un millor perfil afectiu i
una probabilitat inferior de simptomatologia depressiva i tindran menys pro-
babilitat de desenvolupar indefensió personal (Abransom et al., 1978) i de fer
atribucions globals després de l'exposició a situacions irresolubles (Pasahow,
1980), per la qual cosa constitueix un factor preventiu de la indefensió.
Al contrari, l'estil�atribucional�negatiu (tendència a explicar les causes d'una

manera pessimista) es caracteritza pel patró contrari, i atribueix els esdeveni-
ments negatius a causes internes, estables i globals, i els esdeveniments posi-
tius a causes externes, inestables i específiques. Aquest estil representa un fac-
tor de risc per a la indefensió i la depressió, i l'estabilitat i la globalitat són les
dimensions més rellevants en el desenvolupament de la mateixa, ja que serien
les responsables del manteniment dels dèficits al llarg del temps i en diferents
situacions (Abramson, Metalsky i Alloy, 1989; Alloy et al., 1988; Peterson, Ma-
ier i Seligman, 1993; Seligman et al., 1979).
Característiques�de�l'estil�atribucional�optimista�i�de�l'estil�atribucional�pessimista
Estil atribucional optimista Estil atribucional pessimista
Atribucions per als esdeveni- Internes, estables i globals Externes, inestables i especifiques
ments positius
Atribucions per als esdeveni- Externes, inestables i especifiques Internes, estables i globals
ments negatius
Repercussions • Millor perfil afectiu • Pitjor perfil afectiu

• Probabilitat de simptomatologia depressi- • Probabilitat de simptomatologia depressiva
va més baixa més alta
• Probabilitat d'indefensió personal més bai- • Probabilitat d'indefensió més alta
xa
3.3. Indefensió personal i indefensió universal
Amb la reformulació de la teoria es comença a considerar la diferència existent

entre la indefensió personal i la indefensió universal. Així, es posa l'accent en
el fet que no és el mateix que un subjecte que es troba davant d'un problema
o una situació irresoluble consideri que ni ell ni la resta de les persones no el
poden resoldre (indefensió universal), que pensi que ell concretament no és
prou capaç de trobar una solució (indefensió personal). Perquè es produeixi
indefensió personal és fonamental que la comparació que fa el subjecte entre
ell i la resta de les persones sigui amb individus que es troben en el mateix
nivell que ell; és a dir, les persones objecte de la comparació han de tenir ca-
racterístiques similars a ell quant als paràmetres que siguin rellevants en la
situació concreta en la qual es troba.
Exemple
Imagineu-vos que vosaltres –amb els coneixements de matemàtiques que teniu

d'educació secundària–, no sou capaços de resoldre un problema matemàtic de gran com-
plexitat; el fet que hi hagi experts en aquesta matèria que siguin capaços de resoldre'l no
us generarà indefensió, mentre que si considereu que la resta dels vostres companys de
l'aula són capaços de trobar la solució a aquest problema, sí que la podrà generar.
Si relacionem aquests dos tipus d'indefensió amb el tipus d'atribucions fetes

pels subjectes, es podria concloure que les atribucions externes i internes es
corresponen amb la indefensió universal i personal, respectivament. D'aquesta
manera, quan es considera que la causa d'un fracàs escapa del control personal,
és a dir, es fa una atribució externa, la indefensió és universal, mentre que si

l'atribució és interna, és a dir, es considera la causa del fracàs com una falta
d'habilitat o capacitat pròpia, la indefensió és personal.
Tampoc no es pot oblidar la repercussió que ambdós tipus d'indefensió poden

tenir en l'autoestima del subjecte.
L'autoestima disminuirà quan la persona no sigui capaç de fer front a

un problema però altres persones sí que ho puguin fer (indefensió per-
sonal), mentre que l'autoestima no es veurà minvada en cas que ni el
mateix subjecte ni la resta de les persones no puguin resoldre el proble-
ma (indefensió universal) (Buceta, 1981).
Aquesta distinció té un gran pes en els estats emocionals i l'autoestima dels

subjectes. Així, la indefensió personal comporta un dèficit de caràcter emoci-
onal i d'autoestima, mentre que la indefensió universal pot no produir aquests
dèficits. Tanmateix, els dèficits cognitius o d'aprenentatge i motivacionals apa-
reixen en ambdós casos, ja que el simple fet de considerar que no es té una
resposta adequada per a controlar una conseqüència produeix aquests dèficits,
independentment que altres persones tampoc no la tinguin.
4. Aspectes rellevants de la indefensió apresa
4.1. Contigüitat i contingència
La teoria de l'estímul-resposta (E-R) posa l'èmfasi únicament en la contigüi-

tat temporal entre la resposta i el reforç: si una resposta és seguida d'un re-
forç, aquesta quedarà reforçada encara que no hi hagi una relació "real" entre
aquests elements.
Al contrari, la teoria de la indefensió apresa proposa que el subjecte és capaç

de detectar la relació de causa-efecte, i que pot separar les relacions no causals
de les que sí que ho són. El subjecte després de percebre la contingència, o la
falta de contingència, es forma una expectativa sobre la contingència futura,
i és aquesta expectativa la que es considera crítica per a l'aparició dels dèficits
observats. El principi de contingència dóna peu a pensar que el subjecte inte-
gra informació sobre les conseqüències de les seves accions, és a dir, el que
ocorre després d'emetre una resposta o no emetre-la.
4.2. Controlabilitat i incontrolabilitat
La controlabilitat és un dels aspectes crítics de la teoria de la indefensió apre-

sa. Seligman, el 1975, va afirmar que la indefensió es produïa en cas que els
esdeveniments a què un animal era exposat fossin incontrolables, fet que ha
estat corroborat per diverses recerques més actuals (per exemple, Maier, 1990).
Un esdeveniment és incontrolable quan el resultat és independent de les res-

postes voluntàries del subjecte; s'entén per respostes�voluntàries aquelles que
poden ser modificades per la recompensa i el càstig, és a dir, la seva probabili-
tat augmenta quan són recompensades i disminueix quan són castigades.
Per esdeveniment� incontrolable entenem tot esdeveniment que no

podem canviar fem el que fem, aquell en el qual independentment de
la resposta que donem sempre ocorrerà el mateix.
4.3. Curs temporal
En la recerca experimental el fenomen d'indefensió apresa, tant en animals

com en humans, mostra un curs temporal. Els dèficits que sorgeixen en la
indefensió desapareixen passat un temps, que pot variar des de minuts a hores,
dies, mesos... segons la severitat (per exemple, Maier, 2001b). En la vida real
aquest efecte no és tan clar, ja que no és possible controlar la no-exposició
de l'individu a esdeveniments incontrolables, però es pot concloure que la

indefensió induïda al laboratori va decaient al llarg del temps, encara que no
es coneixen els paràmetres exactes d'aquest curs temporal.
El que sí sembla clar és que quan els individus donen explicacions estables
per als seus fracassos les alteracions es prolonguen més al llarg del temps que
quan les explicacions donades són de caràcter inestable (Brewin i Sapiro, 1985;
Mikulincer, 1988; Weiner, 1979).
4.4. Efecte de generalització
En general, els individus que expliquen els seus fracassos d'una manera glo-
bal (globalitat) veuen afectat un nombre més gran d'àrees o situacions que
els qui els expliquen d'una manera específica (especificitat) (Mikulincer, 1988;
Mikulincer i Nizan, 1988; Pasahow, 1980). Aquests últims individus única-
ment mostraran dèficit d'indefensió en situacions similars a la inicial, però no
en les que difereixen de l'original (Alloy et al., 1984).
La generalització és modulada per una sèrie de factors, els quals influeixen,

en major o menor grau, en el comportament dels organismes davant d'un
esdeveniment incontrolable:
• Control�discriminatori: en éssers humans s'ha demostrat que, de vega- Generalització de l'efecte

des, els subjectes són capaços de discriminar entre situacions controlables d'immunització
i incontrolables, la qual cosa limita la generalització. Diferents investigacions han

mostrat com aquest efecte
d'immunització pot ser gene-
• Significació�de�l'esdeveniment: els dèficits que apareixen quan un orga- ralitzat a situacions diferents
de l'actual (Anisman, Irwin, Be-
nisme és exposat a un esdeveniment molt traumàtic es poden generalitzar auchamp i Zacharko, 1983;
Warren, Rosellini, DeCola i
a fets menys traumàtics, però no a l'inrevés. Warren, 1986).
• Immunització: els subjectes poden ser immunitzats (és a dir, protegits

contra els efectes negatius que apareixen després de l'exposició a una situ-
ació incontrolable) mitjançant l'exposició prèvia a situacions en les quals
puguin exercir control (Dyck i Breen, 1978; Seligman i Maier, 1976; Yano
i Leite-Hunziker, 2000). La immunització és més efectiva si es duu a terme
mitjançant l'entrenament amb estímuls controlables i predicibles, que si es
duu a terme únicament amb estímuls controlables o només amb estímuls
predicibles (de Vicente, Ferrándiz i Pardo, 1991; Ferrándiz i Pardo, 1990).
Des del punt de vista cognitiu, la immunització dependrà de les atribucions

que facin les persones més que de la situació o tasca per si mateixa, de manera
que els subjectes que es formin l'expectativa que resposta i reforç són contin-
gents seran sensibles a la immunització, mentre que si l'expectativa formada
és feble o no té la força suficient, els individus es guiaran per la relació de no-
contingència, de manera que desapareixerà la sensibilitat a la immunització.
Factors�moduladors�de�la�generalització�de�la�indefensió�apresa
Factor modulador Efectes en la indefensió apresa
Control�discriminatori Els subjectes són capaços de discriminar entre situacions

controlables i incontrolables, cosa que limita la generalit-
zació.
Significació�de�l'esdeveniment Els dèficits que apareixen davant d'un esdeveniment molt

traumàtic es poden generalitzar a fets menys traumàtics,
però no al contrari.
Immunització L'exposició prèvia a situacions controlables protegeix els

subjectes dels efectes negatius que apareixen després de
l'exposició a una situació incontrolable.
4.5. Efecte de facilitació
Davant de situacions incontrolables pot aparèixer l'efecte contrari a la inde-

fensió. Aquest és l'anomenat efecte� facilitador, que consisteix en facilitar
l'aparició d'una conducta adequada en una fase posterior a la fase de pretrac-
tament (Frankei i Snyder, 1978; Job, 1987).
El fet que una mateixa situació incontrolable pugui provocar efectes oposats ha
estat interpretat en termes temporals: quan un organisme és exposat a un re-
forçament no contingent durant un període de temps moderat apareix l'efecte
facilitador, mentre que si el període de temps és més elevat es produeix in-
defensió. Aquest fenomen també ha estat interpretat en funció de la dificul-
tat i de l'esforç que requereix la tasca, de manera que si els subjectes pensen
que fracassaran a causa que la tasca té un nivell de dificultat alt, el rendiment
posterior serà millor (Frankei i Snyder, 1978).
Exemple
Si estem fent una gimcana amb uns amics i hem de fer diferents proves de lògica de
dificultat creixent, el nostre esforç per a fer les proves correctament augmentarà –ja que
considerem que en ser difícils ens hem d'esforçar més–, la qual cosa ens reportarà millors
resultats.
Costello (1978) i Bekerian (1980) sostenen que la facilitació està més relaci-
onada amb el nivell de motivació dels individus que amb factors cognitius.
Aquests autors mantenen que les situacions incontrolables patides en la fase
de pretractament augmenten l'ansietat i el nivell d'activació o arousal fins a
un punt òptim, de manera que la resposta en la tasca posterior serà facilitada.
5. Dèficits causats per la indefensió apresa
El fenomen d'indefensió apresa està associat a una sèrie de dèficits de pensa-

ment, sentiments i accions. La teoria de la indefensió apresa, tant l'original
com la reformulada, manté que la�incontrolabilitat és el factor crític per a
l'aparició dels dèficits i no l'esdeveniment traumàtic per si mateix, ja que lla-
vors no estaríem parlant d'indefensió.
Els efectes als quals dóna lloc la indefensió són molt diversos, i apareixen un
aprenentatge erroni de la conducta d'escapada, una disminució de l'activitat
en presència dels estímuls aversius, un augment del temps de latència en la
conducta, una por condicionada exagerada, ansietat, reducció de la interacció
social, etc. (Cemalcilar, Canbeyli i Sunar, 2003; Maier, 1990; Short i Maier,
1993; Will et al., 1998; Yela, Salgado, Gómez, Santamaría i Ayuso et al., 1996).
Perquè es pugui interpretar un fenomen en termes de la teoria de la indefensió

apresa s'han de complir tres criteris bàsics (Peterson et al., 1993):
• Aparició d'una passivitat�inapropiada, disminució de les conductes o ac-

cions encaminades a resoldre una situació en la qual és possible fer un
afrontament eficaç.
• Aparició d'aquesta passivitat com a conseqüència de la presència

d'esdeveniments�incontrolables.
• Les cognicions� adquirides durant l'exposició a estímuls incontrolables

són les que fan que sorgeixin els dèficits, ja que es generalitzen d'una ma-
nera errònia a noves situacions.
Aquests efectes conductuals es produeixen a partir de tres tipus de dèficits ge-

nerats per la indefensió: motivacionals, cognitius o d'aprenentatge associatiu
i emocionals. Segons Overmier (1985) cadascun dels efectes causats per la in-
defensió té un origen diferent; així, el dèficit motivacional sorgeix com a re-
sultat de la incontrolabilitat de l'esdeveniment negatiu, el dèficit cognitiu o
d'aprenentatge associatiu com a conseqüència de la impredictibilitat, i el dèfi-
cit emocional per la barreja d'incontrolabilitat i impredictibilitat experimen-
tada pel subjecte (Calef, Choban, Sharer i Dye, 1986; de Vicente, Ferrándiz i
Pardo, 1991; Ferrándiz, 1989; Yela, Gómez i Salgado, 2001 a, b).
5.1. Dèficits motivacionals
En una situació de caràcter aversiu els subjectes responen buscant un objectiu

determinat: que la seva resposta produeixi alleujament. Si el subjecte percep
que pot escapar de la situació estressant es genera un augment de l'activitat
fisiològica i cognitiva, la qual cosa prepara l'individu per a dur a terme una
actuació adaptativa i eficaç (Valdés i Flores, 1990).
La motivació per respondre davant d'una situació determinada té dos compo-

nents: drive i incentiu.
El drive fa referència als impulsos determinats biològicament, com la

gana o la set, mentre que l'incentiu es refereix a l'anticipació d'un reforç
futur.
Aquest últim aspecte de la motivació és el que es veu afectat per les situacions
d'incontrolabilitat, ja que perquè els organismes executin respostes voluntàri-
es han de tenir expectatives d'incentiu. Si ens trobem davant d'una situació en
la qual l'incentiu de l'alleujament desapareix, perquè el subjecte percep que
no pot resoldre la situació de cap manera, les respostes voluntàries tendiran a
anar desapareixent, de manera que s'anirà reduint la probabilitat fins a arribar
a una actitud de completa passivitat acompanyada de falta d'interès per la tas-
ca, estats emocionals negatius i expectatives de desesperança (Valdés i Flores,
1990; Yela et al., 1996).
Quan un organisme aprèn que les seves respostes no tenen influència sobre els Dèficits motivacionals
resultats, és a dir, que respostes i resultats són independents, l'expectativa que
Els dèficits motivacionals han
respondre produirà alleujament va disminuint fins a desaparèixer, per la qual estat àmpliament demostrats
cosa la iniciació de respostes voluntàries es redueix fins a quedar totalment empíricament en un gran
nombre d'espècies, com, per
anul·lada, i desapareix la motivació per l'exercici de la tasca. Dit d'una altra exemple, peixos, ocells, rates,
ratolins, gats, primats i, sens
manera, la incontrolabilitat disminueix la motivació per a iniciar respostes dubte, humans (Albert i Geller,
1978; Griffith, 1977; Pasahow,
voluntàries (Peterson, Maier i Seligman, 1993; Seligman, 1975; Yela i Gómez, 1980).
2000).
Exemple
Imagineu-vos que pertanyeu a un club de tennis i que cada tres mesos el club competeix
en un campionat municipal. A vosaltres us fa molta il·lusió competir (no tots els membres
del club ho poden fer) i per això entreneu molt dur durant tot l'any. Però resulta que
l'entrenador no us selecciona mai per a participar en les competicions. No creieu que
la vostra motivació disminuiria i deixaríeu d'entrenar tant? Si considereu que les hores
d'entrenament i l'esforç que dediqueu a la vostra preparació no tenen relació amb la
selecció de l'entrenador, òbviament, deixareu de preparar-vos tan a fons.
5.2. Dèficits cognitius o d'aprenentatge
El principal dèficit cognitiu (també conegut com a dèficit�associatiu) consis-

teix en l'adquisició d'una expectativa d'independència entre resposta i con-
seqüència, que es tradueix en una dificultat per a aprendre que les conduc-
tes pròpies generen un resultat en una situació controlable (per exemple, Ye-
la et al., 1996). Per tant, quan un organisme aprèn, davant d'una situació
d'incontrolabilitat, que una determinada conseqüència és independent de la
resposta emesa, li resulta més difícil aprendre posteriorment que les seves res-
postes produeixen algun resultat.
Exemple
Continuant amb l'exemple de tennis, com que vosaltres heu adquirit l'expectativa que el
vostre esforç no té res a veure amb els resultats (ser seleccionats per a participar-hi) encara
que us canviïn l'entrenador i aquest últim sí que tingui en compte la vostra dedicació,
us serà difícil aprendre que competir o no competir en les olimpíades estarà relacionat
amb l'esforç i el temps que dediqueu a entrenar.
La independència entre resposta i resultat s'aprèn d'una manera activa i, com

qualsevol altre aprenentatge dut a terme activament, produeix una interferèn-
cia en l'aprenentatge de les contingències contràries, és a dir, interfereix amb
l'aprenentatge de la dependència resposta-resultat.
Segons Minor i els seus col·laboradors (1984) el dèficit cognitiu es pot deure
al fet que els estímuls aversius produeixen:
a) un dèficit�atencional-perceptual, és a dir, els organismes no atenen a les

pistes relacionades amb la seva pròpia resposta i, per tant, no associen la seva
resposta amb l'acabament de l'estímul aversiu; o bé
b) un dèficit�d'expectativa, el qual fa referència al fet que els organismes te-
nen un biaix expectacional, per la qual cosa no esperen que hi hagi contin-
gència resposta-resultat en un futur.
Peterson i els seus col·laboradors (1993) mantenen que, després de l'exposició

a esdeveniments incontrolables, els subjectes atenen menys a les pistes asso-
ciades a la seva resposta i no les associen amb l'acabament de l'estímul aver-
siu. La disminució de l'atenció a aquestes pistes, considerades internes, fa que
s'incrementi l'atenció a pistes externes, la qual cosa dificulta un aprenentatge
adequat si hi ha pistes externes i aquestes són irrellevants.
En éssers humans, la indefensió apresa produeix l'anomenada disposició�cog-

nitiva�negativa, segons la qual l'individu creu que l'èxit i el fracàs són inde-
pendents de les seves accions i, per tant, apareix una dificultat per a aprendre
que les seves respostes han estat i seran eficaces, tot i que realment ho hagin
estat (Seligman, 1975).
Per a verificar empíricament aquest fenomen s'han utilitzat, entre d'altres, tas-
ques de resolució d'anagrames, tests d'intel·ligència, tasques de substitució de
dígits i lletres o tasques de decisió lèxica (per exemple, Cemalcilar et al., 2003),
i s'ha fet servir com a element de mesura el temps que triga el subjecte a resol-
dre la tasca i el nombre d'errors comesos.
5.3. Dèficits emocionals
L'experiència d'incontrolabilitat també produeix canvis emocionals (Selig-

man, 1975; Peterson, Maier i Seligman, 1993; Yela et al., 1996; Yela i Gómez,
2000). Conèixer que un no controla els fets crea un estat d'ansietat (Short i
Maier, 1993), por o apatia (Labrador, 1992) que persistirà fins que: a) el sub-
jecte aprengui que pot controlar l'esdeveniment i, per tant, l'ansietat disminu-
eixi o fins i tot desaparegui totalment, o b) el subjecte sigui conscient que no
pot controlar l'estímul aversiu, aquest estímul persisteixi en el temps i la por o
l'ansietat donin pas a la depressió (Peterson, Maier i Seligman, 1993; Seligman,
1975; Swendsen, 1997).
Waikar i Carke (1997) afirmen que és a partir de l'expectativa de falta de control

sobre els resultats futurs que emergeix l'ansietat, de manera que s'incrementa
el nivell d'arousal i apareix hipervigilància quan el subjecte es prepara per a
esdeveniments nous. Al contrari, quan es coneix amb certesa que els resultats
futurs són negatius, la síndrome que apareix és constituïda per una barreja
d'ansietat i depressió.
A més de l'ansietat i la por, s'ha trobat que l'exposició a una estimulació negati- Exemple
va inescapable pot provocar l'aparició d'ira (Miller i Seligman, 1976; Peterson,
Si comprem un regal molt bo-
Maier i Seligman, 1993; Tennen, Guillén i Drum, 1982), i és altament probable nic per a un amic i quan l'hi
quan es fa una atribució externa davant del fracàs. Bodner i Mikulincer (1998) donem ens cau perquè no el
teníem ben agafat, apareixe-
sostenen que quan un mateix se'n considera culpable del fracàs, els sentiments ran en nosaltres sentiments de
tristesa; però si ens cau perquè
que es generen són de tristesa, mentre que quan el focus d'atenció es dirigeix en el moment de lliurar el re-
gal una persona ens empeny,
cap a un altre agent amenaçador sorgeix ira. és molt probable que el senti-
ment que experimentem sigui
més semblant a la ira.
Al contrari, hi ha autors que defensen que l'aparició de la ira està relacionada
amb atribucions causals de caràcter intern (Rotenberg, Kim i Herman-Stahal,
1998; Weiner, 1985, 1992) o amb atribucions causals d'inestabilitat (Mikulin-
cer, 1994).
L'ansietat, la depressió i la ira són tres emocions estretament relacionades en-

tre elles (Bodner i Mikulincer, 1998; Camuñas et al., 1999; Peterson et al., 1993;
Rotenberg et al., 1998). Aquestes tres emocions comparteixen una valència
negativa, la qual cosa en pot explicar la correlació elevada, però també se'n pot
explicar l'associació si atenem a un altre possible punt en comú: l'existència
d'un mateix estil atribucional comú per als fets de caràcter negatiu associat
a l'aparició d'aquestes tres emocions negatives, és a dir, l'estil atribucional ca-
racterístic de la indefensió apresa.
Les situacions d'incontrolabilitat també produeixen un decrement dels senti-

ments de felicitat, confiança i satisfacció (Yela, 1995; Yela et al., 1996), i po-
den generar fòbia davant de situacions o estímuls nous (Job i Barnes, 1995),
la qual cosa provoca que la conducta d'exploració dels subjectes es redueixi
d'una manera considerable.
S'han estudiat diferents paràmetres fisiològics que acompanyen aquests dèfi-

cit. Per exemple, la conductància de la pell es veu reduïda en els subjectes amb
indefensió apresa (per exemple, Gatchel et al., 1975); les úlceres d'estómac i
altres alteracions gàstriques són una mesura bastant fiable de l'emocionalitat,
ja que apareixen un nombre d'úlceres més gran en rates indefenses que mani-
festen ansietat (per exemple, Levis, 1976; Steptoe i Appels, 1989) i apareix una
disminució de la gana i el pes en rates que no poden controlar la descàrrega
que els està sent aplicada (per exemple, Dess et al., 1989; Yela, Salgado, Gómez
i Santamaría, 1996, 1998; Yela, Gómez i Salgado, 2001 a, b).
Tots aquests dèficits són accentuats per les expectatives que tenen els subjec-
tes de patir indefensió. D'aquesta manera, els individus amb expectatives altes
d'indefensió presenten més sentiments de frustració, de depressió i de vergo-
nya i un nombre inferior de respostes en comparació dels subjectes amb ex-
pectatives generals d'indefensió baixes (Yela et al., 1996). A més, les persones
amb un nivell d'expectatives d'indefensió baix consideren que en una futu-
ra tasca els resultats dependran en major mesura de la seva pròpia actuació i
comportament.
En resum, la incontrolabilitat dels esdeveniments aversius provoca un

ampli ventall de dèficit, que apareix en una gran varietat de circums-
tàncies i espècies:
• Redueix la motivació per a controlar el resultat.

• Interfereix en l'aprenentatge que hi ha respostes que controlen els
resultats.
• Si el resultat és traumàtic produeix ansietat i por durant un temps i
pot donar pas posteriorment a la depressió.
• Es produeix interferència proactiva, és a dir, haver après la indepen-
dència entre resposta i resultat fa més difícil aprendre posteriorment
que les respostes poden produir resultats.
• La incontrolabilitat distorsiona la percepció de control.
• En humans apareix disposició cognitiva negativa.
6. Bases fisiològiques de la indefensió apresa
La recerca sobre les bases bioquímiques, neurals, fisiològiques, en definitiva,

s'ha centrat en els canvis neuronals i neuroquímics que poden ser causats per
la incontrolabilitat i en el fet de si aquests canvis intervenen en les variacions
comportamentals que apareixen en la indefensió apresa. Són molts els medi-
adors biològics de la indefensió.
En aquest apartat ens centrarem en el paper que la noradrenalina, la seroto-

nina, el GABA i altres neurotransmissors i hormones tenen en el fenomen de
la indefensió.
6.1. Noradrenalina
Les primeres recerques sobre les bases neuroquímiques de la indefensió apresa

van sorgir en la dècada de 1970 i es van centrar en el paper que exerceix la
noradrenalina, principal neurotransmissor colinèrgic. Aquest neurotransmis-
sor es localitza, gairebé d'una manera exclusiva, en un grup de nuclis del pont
de Variolo i la medul·la. El nucli més estudiat és el locus coeruleus, ja que les
seves neurones contenen el 80% de la noradrenalina total del cervell, i els seus
terminals axonals s'expandeixen sobre una àmplia àrea.
Principals vies noradrenèrgiques en l'SNC humà
Weiss i col·laboradors (1981) van trobar que la noradrenalina cerebral era re-
duïda quan el subjecte era exposat a esdeveniments incontrolables, mentre
que si el fet era controlable aquesta substància augmentava. Aquests autors
van argumentar que la disminució de la noradrenalina podia ser l'explicació
de la indefensió apresa, la responsable dels dèficits d'aprenentatge, de la dis-

minució del nivell d'activació general i dels dèficits motors, ja que la noradre-
nalina regula diverses funcions generals, com l'arousal o l'estat d'ànim.
El 1986 Weis i Simson van demostrar, a partir de les seves investigacions, que
les variacions de noradrenalina en el locus coeruleus eren crucials en la indefen-
sió apresa. Aquest nucli conté els cossos cel·lulars de les neurones de noradre-
nalina i aquests cossos cel·lulars tenen receptors d'aquesta mateixa substàn-
cia; per tant, si la noradrenalina activa aquests autoreceptors produeix l'efecte
d'inhibir l'activitat d'aquesta neurona, per la qual cosa la noradrenalina alli-
berada en el locus coeruleus inhibeix l'activitat de les seves pròpies neurones.
Aquesta reducció de noradrenalina a determinades regions cerebrals en estats
d'indefensió s'ha trobat en gran quantitat de recerques (per exemple, Anisman,
Suissa i Sklar, 1981; Petty et al., 1996).
Les conseqüències biològiques de les exposicions a esdeveniments incontrola-

bles varien en funció de si aquesta exposició és crònica o aguda, ja que la no-
radrenalina no es comporta de la mateixa manera (Weiss, Glazer i Pohorecky,
1976). Si l'exposició és breu s'incrementa la utilització de noradrenalina al cer-
vell fins al punt que aquest nivell deixa enrere la síntesi de noradrenalina no-
va, moment en què se'n produeix una disminució. La depleció d'aquesta subs-
tància es recupera en pocs dies, i desapareixen així els dèficits ocorreguts. Però
la simple exposició del subjecte al context en el qual ha tingut lloc la situació
d'incontrolabilitat fa que torni a aparèixer una depleció de la noradrenalina,
per la qual cosa tornen a sorgir els dèficits de la indefensió (Maier, 2001a).
La reducció de noradrenalina sembla ser una condició necessària però insufi-

cient per a produir el comportament indefens, per la qual cosa és necessari
apel·lar a l'estat cognitiu de la indefensió. La disminució de la noradrenalina
no cal que impliqui que la cognició no existeix, sinó que n'és un correlat.
6.2. Serotonina
La serotonina també té un paper central en la neuroquímica de la indefensió

apresa (Wu et al., 1999).
Igual que la noradrenalina, la serotonina també és reduïda després de

l'exposició a un estímul aversiu inescapable, i aquesta reducció és molt patent
en el nucli del rafe (Amat et al., 1998 a, b; Amat et al., 2001; Grahn et al., 1999;
Maier et al., 1995; Petty et al., 1996). L'efecte que produeix aquest canvi en
els nivells de serotonina fa que la projecció d'aquest neurotransmissor durant
la fase d'escapada es redueixi, per la qual cosa sembla estar implicat en l'error
en la tasca d'escapada a l'estímul aversiu (Amat et al., 1998 a, b). Els baixos
nivells de serotonina es recuperen en uns dies, la qual cosa dóna compte del
curs temporal de la interferència amb la resposta d'escapada (Maier, 2001).
Principals vies serotoninèrgiques en l'SNC humà
Igual que ocorre amb la noradrenalina, l'exposició a les claus contextuals que
eren presents durant l'aparició de l'estímul inescapable fa que tornin a emer-
gir els canvis en el nivell de serotonina (Maier, 2001), i la reexposició a aques-
tes claus pot generar una durada superior de les seqüeles comportamentals, a
causa del manteniment de les conseqüències neuroquímiques produïdes per
l'estímul inescapable (Maier, 2001; Weiss et al., 1981).
6.3. GABA
Les primeres recerques fetes a fi de conèixer el paper del GABA en la indefensió

apresa van ser els estudis duts a terme per Petty i Sherman el 1981. Aquest
neurotransmissor és l'inhibidor del cervell més gran, el més abundant i es tro-
ba distribuït per tot el sistema nerviós. Igual que en els casos anteriors, el nivell
de GABA disminueix després de l'exposició a esdeveniments incontrolables i
assoleix uns nivells més reduïts que els trobats en subjectes que no han estat
exposats a esdeveniments d'aquest tipus (Drugan et al., 1989; Petty i Sherman,
1981; Petty et al., 1996). A més, s'ha trobat en un experiment amb rates que
la injecció de GABA en l'hipocamp fa que els dèficits d'aprenentatge desapa-
reguin, mentre que quan s'hi injecta un receptor antagonista d'aquest neuro-
transmissor es produeixen els efectes propis de la indefensió (Peterson, 1993).
Les benzodiazepines tenen la propietat de facilitar l'acció del GABA i s'ha com-
provat que l'administració d'aquestes substàncies abans de l'exposició a un
factor d'estrès redueix l'ansietat i la por, relaxa els músculs i redueix la fati-
ga cerebral (Paul, Maranfos i Skolnick, 1981), a més de prevenir els dèficits
d'aprenentatge (Drugan, Ryan, Minor i Maier, 1984).
A partir de les dades recollides en els diferents estudis duts a terme per a conèi-
xer el paper específic del GABA es pot afirmar que les substàncies que interfe-
reixen en la seva transmissió i produeixen ansietat poden generar els efectes de
la indefensió apresa, mentre que les que en faciliten la transmissió i redueixen
l'ansietat poden prevenir aquests efectes.
6.4. Altres substàncies
Sembla que l'acetilcolina, la dopamina i algunes hormones, com els cortico-

esteroides, estan implicades en l'aparició de la indefensió apresa, ja que els
experiments demostren que aquestes substàncies s'alteren principalment per
factors d'estrès que varien en el seu grau de controlabilitat, i la seva manipu-
lació farmacològica, prèvia a l'exposició, altera l'impacte que el factor d'estrès
té en l'organisme (Peterson, 1993).
7. Experimentació en humans
Els resultats obtinguts en experimentació animal i humana són bastant

paral·lels; es troben conseqüències molt semblants tant a escala cognitiva com
motivacional i emocional. Però també hi trobem diferències, ja que en els és-
sers humans les conseqüències són determinades per l'estil de vida, les dispo-
sicions personals i moltes altres variables que no afecten de la mateixa manera
els animals.
El disseny experimental en humans és igual que l'utilitzat amb animals: hi ha

tres grups i dues condicions. Els subjectes són avaluats en alguna tasca en què
es puguin posar de manifest els dèficits atribuïts a la indefensió apresa després
d'estar sotmesos a diferents situacions en funció del grup a què han estat as-
signats (controlable, incontrolable i no-exposició) i els dèficits apareixen en
els individus que han estat exposats prèviament a incontrolabilitat.
En experimentació humana s'han fet servir una gran varietat de procediments

experimentals, entre els quals destaquen: resolució d'anagrames, trencaclos-
ques irresolubles i tasques de decisió lèxica, essent l'estímul aversiu més fre-
qüent un soroll d'alta intensitat.
Les mesures més utilitzades per a comprovar l'aparició dels símptomes de la

indefensió apresa han estat:
• Latència de resposta per a mesurar els dèficits motivacionals.

• Qüestionaris i observació conductual per a mesurar els dèficits emocionals.
• Nombre d'assaigs necessaris per a resoldre el problema i nombre d'errors
comesos a fi de mesurar els dèficits cognitius o d'aprenentatge. També
s'han utilitzat els autoinformes com a mesura d'aquest dèficit, però els re-
sultats dels estudis en els quals s'han usat són inconsistents (Alloy, 1982;
Tennen, 1982).
7.1. Moduladors de la indefensió apresa
La indefensió apresa no és un fenomen unitari, sinó que és un producte de

diferents factors causals, és a dir, un fenomen multidimensional (Mikulincer,
1994; Overmier, 1985). A més d'estar modulada per la controlabilitat i la pre-
dicibilitat, la indefensió apresa és influïda per un gran nombre de factors, tant
experimentals com individuals o personals.
Seligman (1975) va sostenir que la indefensió no depenia de cap aspecte rela-

cionat amb la freqüència, intensitat, durada o distribució temporal de la des-
càrrega, ni del lloc on es duu a terme l'entrenament ni on es produeixen els es-
tímuls aversius. Però aquesta afirmació no se sosté després de l'experimentació
duta a terme posteriorment (Anisman et al., 1978) i hi ha diferents autors que

defensen que el fenomen d'indefensió depèn, en gran manera, de variables
experimentals (Anisman et al., 1978; Maier et al., 1979).
7.1.1. Variables experimentals
1)�Característiques�de�la�mostra
No totes les poblacions es comporten de la mateixa manera davant dels fets

incontrolables, per la qual cosa no es poden extrapolar completament els re-
sultats obtinguts en experiments duts a terme amb nens a poblacions d'adults,
pacients psiquiàtrics, estudiants, etcètera.
2)�Paràmetres�de�l'estímul�aversiu
Dins dels paràmetres estudiats que influeixen en la indefensió apresa desta-

quen la intensitat de la descàrrega rebuda (Anisman et al., 1978; Glazer i Weiss,
1976), la sensibilitat a l'estímul aversiu (Yela i Marcos, 1988), l'interval de
temps entre la fase de pretractament i la fase del prova i el lloc on es produeixi
l'esdeveniment aversiu (Anisman et al., 1978). Els valors que tinguin cadascun
d'aquests paràmetres influeixen en l'aparició i la intensitat de la indefensió.
3)�Ambigüitat�de�la�situació
El grau d'ambigüitat de la situació a què s'enfronta un individu també influeix

en gran manera en el fenomen de la indefensió apresa. Així, s'ha trobat que la
indefensió és més severa, sobretot en els subjectes que fan atribucions globals,
quan la situació d'incontrolabilitat és ambigua.
4)�Presència�de�companys
Els subjectes amb un estil atribucional extern són menys influïts pels resultats
obtinguts pel seu company, mentre que els subjectes interns milloren la seva
execució en una segona tasca si han experimentat l'èxit del seu company en
la primera, i han fracassat ells. En conclusió, els subjectes que tenen un estil
atribucional intern responen davant del fracàs amb una millora en la tasca
posterior, almenys en certes circumstàncies (Ferrándiz et al., 1989a; Pittman
et al., 1979).
5)�Exposició�al�context�en�el�qual�es�va�produir�l'estimulació�incontrolable
L'exposició a l'ambient en el qual ha aparegut l'estímul aversiu incontrolable

prolonga la durada dels símptomes de la indefensió apresa. Però aquesta ex-
posició únicament és efectiva si es produeix durant el període que segueix
l'estímul aversiu, durant el qual és present la interferència amb la resposta
d'escapada (Maier, 2001). Perquè es produeixi aquest efecte és necessària la
presència de les claus que han estat presents durant l'estimulació aversiva in-
escapable i no es duplica per l'exposició addicional a altres factors d'estrès o
ambients estressants (Maier, 2001 a, b).
Molts dels dèficits comportamentals produïts per la indefensió es generen a

causa que l'estímul inescapable indueix estats d'ansietat i estrès (Maier, 1993;
Minor et al., 1990). Maier (2001 a, b) sosté que l'exposició a les claus del con-
text fan que tornin a sorgir aquests estats intensos, el que es tradueix en ter-
mes de durada superior de la simptomatologia de la indefensió. Són els estats
d'ansietat i por, i no el simple fet de recordar la situació per si mateix, els res-
ponsables de la prolongació dels dèficits.
Repetides exposicions a aquest context produeixen una prolongació definitiva

dels dèficits, és a dir, la indefensió apresa es fa crònica (Maier, 2001a, b).
7.1.2. Variables individuals
Hi ha un ampli nombre de variables que determinen com impacta un fet in-

controlable en la psicologia i la fisiologia de l'home (Baucon, 1983; Baucon i
Danker-Brown, 1984).
1)�Introversió-extraversió
Els subjectes introvertits mostren un rendiment millor que els extravertits des-
prés de l'exposició a situacions d'indefensió (Ferrándiz, Olea i Pardo, 1985),
però només els extravertits mostren l'efecte de facilitació després d'un entre-
nament feble en indefensió apresa. A més, les persones agressives, extraverti-
des i amb un bon estat físic i psicològic, quan experimenten un augment en
el control o predicibilitat ambiental, obtenen una millora gran en el seu estat
de salut i entusiasme vital.
2)�Gènere
El gènere és un moderador important dels efectes de la indefensió apresa, ja

que entren en joc variables com el nivell d'estrògens en la femella o l'estat
hormonal (Jenkins et al., 2001). Les dones semblen mostrar-se més indefenses
que els homes en situacions d'execució, en ser menys persistents i mostrar més
danys en l'execució.
Així mateix, les dones mostren una tendència més gran que els homes a sentir
vergonya i evitar les tasques que els resulten un repte o en les quals senten
que les seves habilitats estan sent avaluades (Dickhaeuser i Stiensmeyer, 2002;
Dweck i Bush, 1976; Dweck i Gilliard, 1975). Però no solament els afecten més
els fracassos, sinó que a més mostren una tendència més gran a la generalit-
zació dels efectes negatius a altres situacions noves, la qual cosa genera una
expectativa d'èxit més baixa en una àmplia gamma de dominis en compara-
ció dels homes (Dickhaeuser i Stiensmeyer, 2002; Dweck i Licht, 1980). Això
ocorre fins i tot en les tasques en les quals les dones han demostrat tenir una
gran habilitat.
Al contrari, els homes no solen percebre el fracàs com una falta de competèn-
cia per la seva part, sinó que l'entenen com una falta de motivació o esforç
i consideren la tasca com un repte, la qual cosa els condueix a augmentar la
seva persistència davant dels fracassos i millorar així la seva execució (Dweck
i Licht, 1980). A més, quan aconsegueixen un èxit el tendeixen a atribuir a les
seves habilitats. Ells mostren una tendència més gran a generalitzar els èxits a
noves situacions, mostren més confiança i aquesta és més difícil de dissipar.
Per tant, ambdós sexes interpreten els seus èxits i fracassos de manera diferent
i tenen diferents punts de vista sobre la implicació de les seves habilitats en els
resultats obtinguts. Tenen diferents criteris per a definir els èxits i els fracassos i
per a predir els resultats futurs, i difereixen en la persistència mostrada a l'hora
d'enfrontar-se a un problema.
3)�Locus�de�control
Com s'ha assenyalat anteriorment, en general, els subjectes que tenen un lo-
cus de control extern són més vulnerables a la indefensió. La primera formu-
lació de la indefensió apresa defensa que els subjectes externs es tornen més
indefensos perquè perceben que els reforços no depenen d'ells. Al contrari,
la reformulació de la teoria manté que la disminució de l'autoestima que es
produeix en els subjectes interns els fa més proclius a la indefensió.
D'altra banda, Pittman i col·laboradors (1979) van trobar en les seves investi-
gacions que els subjectes amb un locus de control intern intenten reafirmar el
seu control després d'una exposició lleu a una situació incontrolable, però si
aquesta és intensa pateixen més efectes d'indefensió que els subjectes externs.
En qualsevol cas, els resultats experimentals són una mica ambigus i equívocs,
ja que influeix molt el procediment experimental usat.
4)�Autocontrol
Segons Rosenbaum i Ben-Ari (1985) l'autocontrol és la variable que intervé

en els fracassos incontrolables, que és poc rellevant en els èxits del mateix
tipus. Aquests autors van observar que els individus que fan servir mètodes
d'autocontrol efectius són menys vulnerables a la indefensió apresa en situ-
acions de fracàs incontrolable. Van arribar als resultats següents després de
l'estudi d'aquesta qüestió més en profunditat: a) els subjectes amb puntua-
cions baixes en la variable autocontrol mostraven grans dèficits després de
l'exposició a diversos fracassos incontrolables, mentre que els subjectes amb
puntuacions altes no mostraven dèficits tan severs; b) quan els subjectes eren
exposats a situacions positives incontrolables el patró s'invertia, és a dir, els
subjectes amb puntuacions baixes en autocontrol experimentaven un efecte

facilitador en l'èxit incontrolable, mentre que els subjectes amb puntuacions
altes mostraven dèficits.
Moduladors�de�la�indefensió�apresa�en�humans
Variables�experimentals • Característiques de la mostra

• Paràmetres de l'estímul aversiu
• Ambigüitat de la situació
• Presència de companys
• Exposició al context en el qual es va produir l'esdeveniment
incontrolable
Variables�individuals • Gènere
• Locus de control
• Autocontrol
8. Prevenció i teràpia
Hi ha diverses teràpies encaminades a eliminar els efectes produïts per la in-

defensió apresa mitjançant l'augment de l'autoestima, l'entrenament assertiu,
l'increment de l'estat emocional positiu, l'aplicació de desensibilització siste-
màtica, l'assignació gradual de tasques, els programes de teràpia directiva (en
els quals es força el subjecte perquè respongui), els programes de discriminació
d'esdeveniments, la modificació d'atribucions, les teràpies cognitives o l'ús de
fàrmacs (per exemple, Raps, Peterson, Reinhard, Abramson i Seligman, 1982).
Abramson, Seligman i Teasdale (1978) i Seligman (1981) van elaborar quatre

estratègies d'intervenció terapèutica, les quals inclouen els aspectes següents:
1) Canviar la probabilitat estimada del resultat negatiu modificant l'ambient

de manera que es redueixi la possibilitat d'ocurrència d'esdeveniments aversius
i s'augmenti la de fets positius.
2) Reduir la desitjabilitat dels resultats preferits i la dels inassolibles, i també

l'aversivitat dels resultats inevitables.
3) Modificar les atribucions no realistes per als èxits i els fracassos cap a atri-
bucions més realistes i adaptatives, de manera que s'aconsegueixi que els fra-
cassos s'atribueixin a factors externs, específics i inestables i els èxits a factors
interns, globals i estables.
4) Canviar les expectatives d'incontrolabilitat a controlabilitat i entrenar el

subjecte en habilitats concretes per a executar respostes apropiades.
Aquestes quatre propostes d'intervenció encaixen en l'esquema de la teoria

reformulada de la indefensió apresa de la manera següent:
Proposta d'intervencions terapèutiques en termes de la reformulació de la indefensió apresa
Font: Abramson, Seligman i Teasdale (1978)

Hi ha diferents tècniques que immunitzen els subjectes contra els efectes de

la indefensió apresa, les quals difereixen en els mecanismes implicats i en el
grau en el qual influeixen la percepció de la contingència i les explicacions
donades pels subjectes. A continuació, es detallen les que han adquirit més
rellevància en la recerca.
8.1. Experiències prèvies de controlabilitat i creença de

controlabilitat
Quan un animal és exposat a esdeveniments controlables abans de ser ex-

posat a fets incontrolables, l'aprenentatge posterior és millor, ja que el fet
d'experimentar la contingència entre respostes i resultats facilita l'expectativa
sobre la contingència futura. Han estat molts els investigadors que han demos-
trat l'efectivitat de les experiències prèvies de controlabilitat en la immunitza-
ció contra els efectes de la indefensió apresa (per exemple, Buchwald, Coyne
i Cole, 1978; Ramírez, Maldonado i Martos, 1992).
Seligman i Maier (1967) van trobar que els subjectes poden ser immunit-
zats contra la indefensió si se'ls sotmet abans de la fase de pretractament a
un condicionament d'escapada, la qual cosa interfereix proactivament amb
l'aprenentatge produït davant descàrregues inescapables. Aquest efecte ha es-
tat demostrat en un gran nombre d'experiments (per exemple, Hirt i Genshaft,
1981), i és conegut com a domini�après. A més, Williams i Maier (1977) van
comprovar que la immunització es podia transferir d'una situació a una altra
i que era més efectiva com més semblants fossin les situacions.
D'altra banda, el simple fet que algú ens digui que podem exercir control sobre
la situació redueix els efectes de la indefensió; aquesta reducció és més acusada
si considerem que la persona que ens ho diu està ben informada. Al contrari,
que ens diguin que un esdeveniment és incontrolable pot produir indefensió
apresa.
Exemple
Imagineu-vos que acabeu la carrera de Psicologia i decidiu presentar-vos a l'examen del

PIR i un amic vostre, que va acabar la carrera un any abans i ja va fer l'examen, us comenta
que el PIR és un tipus de prova que si te la prepares bé la superes. Aquesta informació,
que prové d'una persona ben informada, ajudarà que no us sentiu indefensos durant la
preparació de l'examen, mentre que si aquest mateix amic us explica que feu el que feu
l'examen del PIR no el superareu, pot generar en vosaltres indefensió.
Geer, Davison i Gatchel (1970) van comprovar que els subjectes que creien
tenir un control van manifestar una resposta galvànica de la pell inferior i
menys ansietat en comparació dels subjectes que creien no tenir-lo. Això posa
de manifest que és l'expectativa i no les condicions objectives de controlabili-
tat el que determina l'aparició dels dèficits d'indefensió.
8.2. Control discriminatori
Quan una persona ha après en un lloc determinat que pot exercir control sobre
la situació però pateix situacions d'indefensió en un altre lloc, aquesta persona
ha de discriminar entre el diferent grau de control a què s'enfronta en ambdós
contextos. Si aquesta discriminació es produeix, la indefensió d'una situació
no afectarà l'actuació en la resta de les àrees.
Maier (1990) manté que davant de situacions incontrolables apareixen, a més

dels dèficits de rendiment característics, dos tipus de por: un condicionat a
les claus contextuals de la fase d'incontrolabilitat, i un altre relacionat amb
la sensibilització que es produeix davant de la presència de l'estímul aversiu
(vegeu també Mineka et al., 1984; Jackson i Minor, 1988; Williams, 1987; Yela,
Gómez i Salgado, 2001). Així, quan l'individu es troba davant d'una situació
controlable en què disposa de pistes externes situacionals o claus contextuals i
és capaç de discriminar les diferents situacions –incontrolable enfront de con-
trolable–, es pal·lien els efectes de la indefensió en les situacions controlables
(Ferrándiz i de Vicente, 1997).
8.3. Senyal de cessació i senyal de seguretat
Ferrándiz i Pardo (1990) i Ferrándiz i de Vicente (1992) van comprovar que

presentar un senyal just després d'un estímul aversiu inescapable redueix la
por condicionada d'aquest estímul i, per tant, els subjectes en aquesta situa-
ció es comporten d'una manera similar als subjectes exposats a descàrregues
escapables (vegeu, també, Jackson i Minor, 1988; Minor, 1990; Mineka, Cook
i Miller, 1984). El senyal extern adquireix propietats inhibitòries de la por, ja
que assenyala que vindrà un període de descans (senyal de cessació).
Representació del senyal de cessació

Hi ha altres explicacions per a aquest fet, donades per Maier i Keith (1987)
i Mineka i col·laboradors (1984). Aquests autors proposen que la presentació
d'un estímul determinat després de l'aparició d'un estímul aversiu altera la
informació sobre la independència entre la resposta i l'acabament de l'estímul
aversiu, ja que actua com a factor de distracció, la qual cosa es tradueix en
l'eliminació dels efectes negatius de la indefensió.
Arran de l'experiència d'esdeveniments traumàtics incontrolables els subjectes

es tornen indefensos, excepte en presència d'un estímul o senyal de seguretat
que predigui d'una manera fiable que els subjectes es troben en una situació
o un moment segur. En absència d'aquest senyal de seguretat els subjectes es
mostren ansiosos, permanentment activats fisiològicament i amb por cròni-
ca en comparació dels subjectes que sí tenen aquest senyal (Vera-Villarroel i
Alarcón, 2000). Aquesta hipòtesi està relacionada amb el concepte de predi-
cibilitat, ja que quan hi ha un senyal de seguretat, l'estímul aversiu és com-
pletament predicible. Sembla que els subjectes prefereixen patir una por agu-
da (quan apareix l'estímul aversiu, però existeix senyal de seguretat) que ansi-
etat o por crònica (durant tot el temps, ja que desconeixen quan apareixerà
l'estímul aversiu).
Representació del senyal de seguretat
Però la hipòtesi del senyal de seguretat ha de ser matisada per la durada del
període de temps de seguretat de què disposa el subjecte. D'aquesta manera, els
períodes de seguretat més amplis, durant els quals el subjecte no està activat
fisiològicament, són els que aconsegueixen un nivell més baix d'ansietat o por
condicionada (Yela, Gómez i Salgado, 2001).
La combinació del senyal de seguretat i el senyal de cessació constitueix

la forma d'immunització més efectiva.
8.4. Augment de la predicibilitat i grau de control
Lazarus i Folkman (1984) descriuen la situació d'impredictibilitat de la manera

següent:
"El fet de no saber amb certesa si ocorre un esdeveniment determinat pot donar lloc a
un procés d'avaluació dilatat i a una reavaluació que genera pensaments, sentiments i
conductes conflictives, que, al seu torn, creen sentiments de desesperança i finalment
confusió".
R. Lazarus i S. Folkman (1984). Stress. Appraisal and coping (p. 114). Nova York: Springer
Publishing Company.
La predicibilitat fa referència al grau de probabilitat que un esdeveniment apa-

regui a partir d'un senyal o clau (Yela, Salgado, Gómez i Santamaría, 1996).
Però la predicibilitat no és una qüestió de tot o res, ja que hi ha situacions
en les quals un estímul pot ser predicible, però no en un 100%, per la qual
cosa no sempre s'està completament segur de l'aparició o no-aparició d'aquest
estímul. Aquest concepte es pot representar de la manera següent:
Representació gràfica del concepte de predicibilitat
En el punt B, l'absència de to és un predictor perfecte de l'estímul aversiu, igual

que la presència de to en el punt A, mentre que la situació contrària (aparició
de to en B i absència en A) prediu perfectament l'absència d'estímul aversiu.
Però en la línia diagonal, l'estímul es presenta de vegades amb to i de vegades
sense to, la qual cosa fa l'ambient impredicible. D'aquesta manera, com més
petit és el grau de predicibilitat de l'estímul aversiu, és a dir, més a prop de la
línia diagonal es troba l'ambient, més gran és el grau d'incertesa del subjecte,
per la qual cosa es generarà un nivell més gran d'estrès i ansietat i, per tant,
d'indefensió.
Jackson i Minor (1988) van trobar que els esdeveniments aversius incontrola-
bles predicibles no generen nivells de por tan elevats com els no predicibles,
ja que utilitzar estímuls que avisin que un esdeveniment aversiu tindrà lloc
(en l'estudi de Jackson i Minor era un canvi en la il·luminació) fa que, en els
subjectes exposats a aquestes situacions, les reaccions de por i els dèficits pro-
pis de la indefensió siguin iguals que els que sorgeixen en subjectes exposats a
situacions aversives controlables. Aquests resultats han estat corroborats més

tard per diferents autors (per exemple, Ferrándiz i Pardo, 1990; Ferrándiz i
de Vicente, 1992) els quals van trobar que els subjectes que experimentaven
senyals d'advertència en situacions incontrolables presentaven un rendiment
similar a l'aconseguit pel grup amb controlabilitat.
A partir dels resultats i de la consideració de les paraules de Lazarus i Folkman,

es pot considerar que en la intervenció el que s'ha de fer és intentar incremen-
tar la predicibilitat de l'ambient, ja que com més gran sigui la predicibilitat,
menys són els dèficits d'indefensió apresa que s'originen.
8.5. Proporció de feedback o retroalimentació
El fet de proporcionar retroalimentació als subjectes en l'entrenament

d'escapada-evitació sembla eficaç a l'hora d'immunitzar contra la indefensió
apresa, ja que millora l'aprenentatge i disminueix els efectes de la indefensió
apresa (Ferrándiz i de Vicente, 1992; Jackson i Minor, 1988; Mineka, Cook
i Miller, 1984; Volpicelli, Ulm i Altenor, 1984). S'ha demostrat que la mane-
ra més efectiva de reduir els dèficits produïts per la indefensió és mitjançant
l'aplicació de retroalimentació en un 50% dels assaigs (Ferrándiz i de Vicente,
1995 a, b, c), ja que aquesta retroalimentació actua com a reforçador intermi-
tent.
En qualsevol cas, l'aplicació d'un estímul de retroalimentació en situacions

incontrolables genera una interferència�proactiva, la qual cosa produeix una
atenuació dels dèficits generats per la indefensió (Ferrándiz i Vicente, 1995a,
b, c, 1997; Minor, Traumer, Lee i Dess, 1990).
8.6. Programes de reforçament
En intentar comparar l'eficàcia de diferents programes de reforçament en la Vegeu també

inversió dels dèficits produïts per la indefensió apresa, s'ha pogut comprovar
Sobre "reforçador intermitent"
que tant els programes de reforçament continu com els de reforçament�in- i altres tipus de programes
termitent són eficaços a l'hora d'invertir els dèficits de rendiment, i aquests de reforçament podeu veu-
re l'apartat 5 del mòdul "Con-
últims són els que provoquen una persistència més gran d'aquesta inversió dicionament instrumental"
d'aquesta assignatura.
(Nation, Cooney i Gartrel, 1979; Yela i Marcos, 1992). A més, ambdós tipus de
programes milloren considerablement l'estat d'ànim dels subjectes i disminu-
eixen els sentiments de frustració i tristesa (Yela, 1996).
En la fase de tractament dels dèficits, tant en el cas de rebre reforç continu

com intermitent, els subjectes mostraven un increment de l'interès per la tas-
ca i també dels seus sentiments d'alegria, satisfacció i confiança, i no hi ha-
via diferències significatives entre ells i els individus que pertanyien al grup
d'escapada o al grup control. Al contrari, el grup que no va rebre reforçament
en cap moment mostrava un descens de l'interès i de les reaccions emocionals
positives (Yela, 1996).
Exercicis d'autoavaluació
Preguntes�breus
1) Expliqueu breument en què consisteix el fenomen de la indefensió apresa.
2) Quins són els dèficits principals que produeix la indefensió apresa? Expliqueu-los breu-
ment.
3) Feu un esquema del disseny triàdic usat per a l'estudi de la indefensió apresa.
4) Quines van ser les principals crítiques a la formulació inicial de la indefensió apresa?
5) Expliqueu breument a què es refereixen els conceptes d'internalitat-externalitat, estabili-

tat-intestabilitat i globalitat-especificitat.
Preguntes�de�diferents�alternatives
6) Un dels conceptes fonamentals que va introduir la reformulació de la teoria de la inde-

fensió apresa va ser...
a) el locus de control.
b) l'estil atribucional.
c) el disseny triàdic.
7) Dins del disseny triàdic usat en l'estudi de la indefensió, el grup en què els subjectes són
exposats a un esdeveniment que poden controlar es denomina...
a) grup escapable.
b) grup inescapable.
c) grup control.
8) Segons la reformulació de la indefensió apresa, perquè apareguin els dèficit d'indefensió

és imprescindible que...
a) els subjectes percebin la no-contingència entre respostes i conseqüències.

b) els subjectes facin atribucions causals sobre aquesta no-contingència.
c) la situació sigui de caràcter apetitiu.
9) El fet de considerar que no he aprovat l'assignatura de Psicologia de l'aprenentatge perquè

el dia de l'examen no em concentrava en l'examen un tipus d'atribució...
a) específica i inestable.
b) global i estable.
c) global i inestable.
10) Les persones amb un estil atribucional optimista faran per als esdeveniments positius
atribucions de caràcter...
a) internes, estables i globals.

b) externes, inestables i especifiques.
c) externes, inestables i especifiques.
Preguntes�de�completar�frases:
11) La teoria de la indefensió apresa va ser formulada, el 1975, per

_______________________________________________________________
12) El tipus d'indefensió en què els resultats són incontrolables no únicament per a un sub-
jecte es denomina _______________________________
13) La variable cognitiva que reflecteix la manera com la gent explica les causes dels esdeve-
niments que els succeeixen es denomina ___________________________
14) Els tres principals neurotransmissors implicats en el fenòmen de la indefensió apresa són
_________________________________________
15) Esmenteu cinc mètodes per a prevenir la indefensió apresa

_______________________________________________________________________________________________________________________________________
Solucionari
Exercicis d'autoavaluació
1.�Podeu consultar l'apartat de la introducció i l'apartat de la formulació inicial de la inde-

fensió apresa.
2.�Podeu consultar l'apartat "Dèficits causats per la indefensió apresa".
3.�Podeu consultar l'apartat "Metodologia experimental per a l'estudi de la indefensió apresa".
4.�Podeu consultar l'apartat de "Crítiques al model".
5.�Podeu consultar l'apartat "Estil atribucional".
6.�b
7.�a
8.�b
9.�a
10.�a
11.�Martin Seligman.
12.�Indefensió universal.
13.�Estil atribucional.
14.�Noradrenalina, serotonina i GABA.
15.�Experiències prèvies de controlabilitat i creença de controlabilitat, control discriminato-

ri, senyal de cessació i senyal de seguretat, augment de la predicibilitat i grau de control,
proporció de retroalimentació.
Glossari
àcid gamma-aminobutíric GABA m Principal neurotransmissor inhibidor cerebral.
Substàncies químiques depressores del sistema nerviós central, com, per exemple, les benzo-
diazepines, provoquen un alliberament de GABA.
disseny triàdic m Disseny experimental utilitzat per a estudiar la indefensió apresa que
permet conèixer si la indefensió és causada per la incontrolabilitat de l'estímul inescapable
o per algun paràmetre d'aquest estímul.
drive m Estat intern de l'organisme que activa o vigoritza el comportament. Exemples clàs-
sics de drive són la gana i la set.
estrogen m Hormona sexual femenina, produïda principalment pels ovaris, que produeix
el desenvolupament mamari, de l'úter i la vagina, i influeix en els trets generals del cos fe-
mení.
hipocamp m Estructura cerebral situada al lòbul temporal que forma part del sistema lím-
bic i participa en la memòria i l'aprenentatge.
incentiu m Objecte o esdeveniment, en general extern al subjecte, que es produeix com a

conseqüència de la conducta i que activa o inhibeix l'execució d'aquesta conducta en el futur.
interferència proactiva f Efecte negatiu que una informació prèvia té sobre

l'aprenentatge de nova informació.
locus de control m Terme, introduït per Rotter, que fa referència a l'expectativa de con-
nexió entre característiques personals, accions i resultats. Pot ser intern (quan es considera
que els resultats depenen del mateix esforç o habilitat) o extern (els resultats depenen del
destí, l'atzar o altres persones).
noradrenalina f Neurotransmissor cerebral de caràcter excitador, del grup de les cateco-

lamines, relacionat amb els estats d'ànim i el nivell d'activitat física i mental.
serotonina f Neurotransmissor cerebral, del grup de les monoamines, implicat en la regu-

lació de l'estat d'ànim, la son, el dolor, la sexualitat i la gana, entre altres funcions.
temps de latència m Mesura que es refereix al període de temps que passa entre dos
esdeveniments. En l'àmbit de la recerca fa referència a l'interval de temps entre la presentació
d'un estímul i la resposta que emet el subjecte.
teoria de l'atribució f Teoria proposada per Heider segons la qual els éssers humans fem
inferències sobre les conductes i els esdeveniments de la nostra vida en termes de relacions
causals intuïtives.
Què hauríeu de saber?
La indefensió apresa constitueix un fenomen psicològic realment interessant

i més freqüent del que voldríem en la vida quotidiana. Al llarg d'aquest mòdul
hem aprofundit en com es produeix la indefensió i quins són els dèficit que
provoca en els subjectes que la pateixen, per la qual cosa heu d'estar en con-
dicions d'identificar aquest fenomen quan succeeix al vostre voltant.
Per a comprovar els vostres coneixements i el vostre grau de comprensió

d'aquest procés us proposem el següent: penseu en alguna situació de la vostra
vida en la qual us hàgiu sentit indefensos (tal com es descriu formalment la
indefensió apresa) i intenteu saber quina va ser la causa d'aquesta indefensió
(quina va ser la no-contingència, quines conductes no es van correspondre
amb els resultats esperats), quines atribucions vau fer d'aquest fet, que vau
pensar que succeiria en el futur i si considereu que es tracta d'indefensió per-
sonal o universal. A més, penseu quin dèficit va produir en vosaltres, tant mo-
tivacionalment i emocionalment com en l'àmbit de l'aprenentatge.
A més del procés per si mateix, heu de conèixer i comprendre la metodolo-

gia experimental que s'usa per a estudiar la indefensió i els seus dèficits, els
aspectes fonamentals del fenomen (contigüitat, contingència, controlabilitat,
etc.), i també les diferències entre la primera formulació de la teoria i la seva
reformulació tres anys més tard. Què és l'estil atribucional? A què es refereixen
els termes d'internalitat-externalitat, estabilitat-inestabilitat i globalitat-espe-
cificitat? Considereu que teniu un estil atribucional optimista o pessimista?
També és fonamental que conegueu les bases fisiològiques de la indefensió, ja

que els processos fisiològics subjeuen als psicològics, i és necessari entendre
tant els uns com els altres, igual que és imprescindible conèixer les maneres
de combatre l'aparició de la indefensió apresa (i prevenir-la en la mesura que
es pugui).
Finalment, després d'estudiar aquest mòdul heu de tenir clares les variables
que influeixen en el fenomen de la indefensió en els humans i el modulen, ja
que es tracta d'un aspecte molt estudiat en els últims anys.
Bibliografia
Bibliografia recomanada
Peterson, C. i Bossio, L. M. (1991). Health and optimism. Nova York: Free Press.
Peterson, C. (1982). Learned helplessness and health psychology. Health Psychology, 1(2), 153
Peterson, C. (1985). Learned helplessnes: fundamental issues in theory and research. Journal
of Social and Clinical Psychology, 3, 248 - 254.
Seligman, M. E. P. (1975). Helplessness: on depression, development and death. San Francisco:

Freeman. Traducció al castellà (1991; 5a. ed.): Indefensión: en la depresión, en el desarrollo y en
la muerte. Madrid: Debate.
Seligman, M. E. P. (2005). La auténtica felicidad. Barcelona: Ediciones B, SA.
Referències bibliogràfiques
Abramson, L. Y., Metalsky, G. I., i Alloy, L. B. (1989). Hopelessness depression: a theory-based

subtypo of depresion. Psychological Review, 96, 358-372.
Abramson, L. Y., Seligman, M. E. P., i Teasdale, J. (1978). Learned helplessness in humans:

critique and reformulation. Journal of Abnormal Psychology, 87, 49-74.
Albert, M. i Geller, E. S. (1978). Perceived control as a mediator of learned helplessness.

American Journal of Psychology, 9(3), 389-400.
Alloy, L. B. (1982). The role of perceptions and attributions for response-outcome noncon-
tingency in learned helplessness: a commentary and discusion. Journal of Personality, 50(4),
443-479.
Alloy, L. B. i Abramson, L. Y. (1979). Judgment of contingency in depressed and nondepres-

sed students. Journal of Experimental Psychology: General, 108, 441-485.
Alloy, L. B., Hartlage, S., i Abramson, L. Y. (1988). Testing the cognitive diathesis-stress theory
of depression: issues of research design, conceptualization and assessment. A L. Alloy (Ed.),
Cognitive processes in depression (pp. 31-73). Nova York: Guilford Press.
Alloy, L. B., Peterson, C., Abramson, L. Y., i Seligman, M. E. P. (1984). Attributional style
and the generality of learned helplessness. Journal of Personality and Social Psychology, 46 (3),
681-687.
Amat, J., Matus-Amat, P., Watkins, L., i Maier, S. (1998a). Escapable and inescapable stress
differentially alter extracelular levels of 5-T in the basolateral amygdala of the rat. Brain Re-
search, 812, 113-120.
Amat, J., Matus-Amat, P., Watkins, L., i Maier, S. (1998b). Escapable and inescapable stress
differentially and selectively alter extracelular levels of 5-HT in the ventral hippocampus and
dorsal periaqueductal gray of the rat. Brain Research, 797, 12-22.
Amat, J., Sparks, P., Matus-Amat, P., Griggs, J., Watkins, L., i Maier, S. (2001). The role of
habenular complex in the elevation of dorsal raphe nucleus serotonin and the changes in
the behavioral responses produced by uncontrollable stress. Brain Research, 917(1), 118-126.
Anisman, H., De Catanzaro, D., i Remington, G. (1978). Escape performance following ex-
posure to inescapable shock: deficit in motor response maintenance. Journal of Experimental
Psychology: Animal Behavior Processes, 4, 197-218.
Anisman, H., Irvin, J., Beauchamp, C., i Zacharko, R. (1983). Cross-stressor inmunization
against the behavioral deficits introduced by uncontrollable shock. Behavioral Neuroscience,
97, 452-461.
Anisman, H., Suissa, A., i Skalar, L. (1980). Escape deficits induced by uncontrollable stress:
antagonism by dopamine and nerepinephrine agonists. Behavioral and Neural Biology, 28(1),
34-47.
Baucom, D. H. i Danker, P. (1984). Sex role identity and sex stereotyped tasks in the deve-
lopment of learned helplessness in women. Journal of Personality and Social Psychology, 46(2),
422-430.
Bekerian, D. D. (1980). The effects of learned helplessness manipulations on perceptual

responding: a signal detection theory analysis. Quarterly Journal of Experimental Psychology,
32, 571-584.
Bodner, E. i Mikulincer, M. (1998). Learned helplessness and the occyrrence of depressive-like

and paranoid-like responses: the role of attentional focus. Journal of Personality and Social
Psychology, 74, 1010-1023.
Brewin, C. R. i Shapiro, D. A. (1985). Selective impact of reattribution of failure instructions

on task performance. British Journal of Social Psychology, 24(1), 37-46.
Buceta, J. M. (1981). Learned helplessness: un acercamiento experimental al estudio de la depresión.

Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació. Secció Psicologia. UCM.
Buchwald, A., Coyne, J., i Cole, C. (1978). A critical evaluation of the learned helplessness
model of depression. Journal of Abnormal Psychology, 87(1), 180-193.
Calef, R., Choban, M., Sharer, J., i Dye, J. (1986). The eddects of inescapable shock on the
retention of previously learned response in an appetitive situation with delay of reinforce-
ment. Bulletin of the Psychosomatic Society, 24, 213-216.
Camuñas, N., Pérez Nieto, M., Ferrándiz, P., Miguel-Tobal, J., Cano-Vindel, A., i Iruarrizaga,
I. (1999). Ansiedad, depresión e ira: relaciones entre el estilo atribucional y las emociones
negativas. Ansiedad y Estrés, 5, 175-189.
Cemalcilar, Z., Canbeyli, R., i Sunar, D. (2003). Learned helplessness, therapy, and persona-
lity traits: an experimental study. Journal of Social Psychology, 143(1), 65-81.
De Vicente, F., Ferrándiz, P., i Pardo, A. (1991). Entrenamiento con descargas escapables
y/o predecibles sobre la conducta de escape. Revista de Psicologia General y Aplicada, 44(3),
299-304.
Dess, N., Raizer, J., Chapman, C., i Garcia, J. (1989). Stressors in the learned helplessness
paradigm: effects on body weight and conditioned taste aversion in rats. Physiology and Be-
havior, 44(4-5), 483-490.
Dickhaeuser, O. i Stiensmeyer-Pelster, J. (2002). Erlernte Hilflosigkeit am Computer? Gesch-

lechtsunterschiede in computerspezifischen attributionen. Psychologie in Erziehung und Un-
terricht, 49(1), 44-55.
Drugan, R. C., Morrow, A. L., Weizman, R., i Weizman, A. et al. (1989). Stress-induced beha-
vioral depression in the rat is associated with a decrease in GABA receptor-mediated chloride
ion flux and brain benzodiazepine receptor occupancy. Brain Research, 487(1), 45-51.
Drugan, R. C., Ryan, S. M., Minor, T. R., i Maier, S. F. (1984). Librium prevents the analgesia
and shuttlebox escape deficit typically observed following inescapable shock. Pharmacology,
Biochemistry and Behavior, 21(5), 749-754.
Dweck, C. i Licht, B. (1980). Learned helplessness and intellectual achievement. A J. Garber

i M. E. P. Seligman (Ed.), Human helplessness: thepry and applications. Nova York: Academic
Press.
Dweck, C. S. i Busch, E. S. (1976). Sex differences in learned helplessness: differential debi-

litation with peer and adult evaluators. Developmental Psychology, 12, 147-156.
Dweck, C. S. i Gilliard, D. (1975). Expectancy statements as determinants of reactions to

failure: Sex differences in persistence and expectancy change. Journal of Personality and Social
Psychology, 32(6), 1077-1084.
Dyck, D. i Breen, L. (1978). Learned helplessness, immunization and importance of task in

humans. Psychological Reports, 43(1), 315-321.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1992). El efecto de los estímulos predecibles y del feedback en

los déficit producidos por descargas inescapables. Investigaciones Psicológicas, 11, 47-56.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1995a). Effects of feedback stimulis in fear conditioned with

escapable and inescapable shocks in rats. Psicothema, 7, 351-359.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1995c). El papel de la prediccion y del feedback en contextos

apetitivos no-contingentes y su influencia en el aprendizaje discriminativo. Revista Interame-
ricana de Psicologia, 29(2), 201-213.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1997). The conditioned attention theory and bifactorial theory
on the learned helplessness syndrome in appetitive contexts. International Journal of Psycho-
logy, 32 (6), 399-408.
Ferrándiz, P. i Pardo, A. (1990). Immunization to learned helplessness in appetitive noncon-

tingent contexts. Animal Learning and Behavior, 18(3), 252-256.
Ferrándiz, P. (1989a). Indefensión aprendida. A J. Pinillos i J. Mayor (Ed.), Aprendizaje y Con-

dicionamiento. Madrid: Alhambra.
Ferrándiz, P. (1989b). Immunization, controllability and predictability in noncontingent

context. En Bond, NW. & Siddle, DAT. (eds.). Psychobiology: Issues and applications. New York:
North-Holland Elsevier Science Publishers.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1995b). The effects of predictability and feedback in appetitive

discrimination test. Interamerican Journal of Psychology, 29, 201-213.
Ferrándiz, P., Olea, J., i Pardo, A. (1985). Efecto modulador del rasgo introversión-extrover-
sión sobre el entrenamiento en indefension aprendida. Boletín de Psicologia, 9, 99-115.
Frankel, A. i Snyder, M. L. (1978), Poor performance following unsolvable problems: learned

helplessness or egotism?. Journal of Personality and Social Psychology, 36(12), 1415-1423.
Gatchel, R., Paulus, P., i Maples, C. (1975). Learned helplessness and self-reported affect.
Journal of Abnormal Psychology, 84, 732-734.
Geer, J. H., Davison, G. C., i Gatchel, R. I. (1970). Reduction of stress in humans through
nonveridical perceived control of aversive stimulation. Journal of Personality and Social Psyc-
hology, 16(4), 731-738.
Glazer, H. I. i Weiss, J. M. (1976). Long-term interference effect: An alternative to learned

helplessness. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 2(3), 202-213.
Grahn, R., Will, M., Hammack, S., Maswood, S., McQueen, M., Watkins, L., i Maier, S. (1999).
Activation of serotonin-immunoreactive cells in the dorsal raphe nucleus in rats exposed to
an uncontrollable stressor. Brain Research, 826(1), 35-43.
Greenwald, A. (1980). The totalitarian ego: Fabrication and revision of personal history.
American Psychologist, 35, 603-618.
Griffith, N. (1977). Effects of noncontingent success and failure on mood and performance.
Journal of Personality, 45, 442-457.
Hirt, M. i Genshaft, J. L. (1981). Immunization and reversibility of cognitive deficits due to

learned helplessness. Personality and Individual Differences, 2(3), 191-196.
Isaacowitz, D. i Seligman, M. (2002). Cognitive style predictors of affect change in older

adults. International Journal of Aging and Human Development, 54(3), 233-253.
Jackson, R. i Minor, T. (1988). Effects of signaling inescapable shock on subsequent learning:

implications for theories of coping and learnedd helplessness. Journal of Experimental Psycho-
logy: Animal Behavior Processes, 14, 390-400.
Jenkins, J., Williams, P., Kramer, G., Davis, L., i Petty, F. (2001). The influence of gender and
the estrous cycle on learned helplessness in the rat. Biological Psychology, 58(2), 147-158.
Job, R. i Barnes, B. (1995). Stress and consumption: inescapable shock, neophobia and qui-
nine finickiness in rats. Behavioural Neuroscience, 109, 106-116.
Job, R. (1987). Learned helplessness in an appetitive discretc-trial T-maze discrimination test.

Animal Learning and Behavior, 16, 451 - 460.
Kelley, H. H. (1967). Attribution theory in social psychology. A L. Levine (Ed.), Nebraska

Symposium on Motivation (15). Lincoln, NB: University Nebraska Press.
Labrador, F. (1992). El estrés. Nuevas técnicas para su control. Madrid: Temas de hoy.
Lazarus, R. i Folkman, S. (1984). Stress. Appraisal and coping. Nova York: Springer Publishing
Company.
Levis, D. (1976). Learned helplessness: A reply and an alternative S-R interpretation. Journal
of Experimental Psychology: General, 105, 47-65.
Maier, S. F. i Seligman, M. E. P. (1976). Learned helplessness: Theory and evidence. Journal

of Experimental Psychology: General, 105(1), 3-46.
Maier, S. F. (1989). Learned helplessness: event covariation and cognitive chanfes. A S. B.

Klien i R. R. Mowrer (Ed.), Contemporary learning theories: instrumental conditioning theory and
the impact of biological constraints on learning. Hillsdale, N. J.; Lawrence: Erlbaum Associates.
Maier, S. F. (1990). The role of fear in mediating the shuttle escape learning deficit produ-
ced by inescapable shock. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 16,
137-150.
Maier, S. F. (1993). Learned helplessness: relationship with fear and anxiety. A S. Maier (Ed.),
Stress: from synapse to syndrome. (pp. 207-243). San Diego: Academic Press.
Maier, S. F. (2001a). Exposure to the stressor environment prevents the temporal dissipation
of behavioral depression/learned helplessness. Biological Psychiatry, 49, 763-773.
Maier, S. F. (2001b). Time course of behavioral depression. Biological Psychiatry, 49, 763-773.
Maier, S. F. i Keith, J. (1987). Shock signals and development of stress-induced analgesia.

Journal of Experimental Psychology. Animal behavior Processes, 13, 226-238.
Maier, S. F., Grahn, R., i Watkins, L. (1995). 8-OH-DPAT microinjected in the region of the
dorsal raphe nucleus blocks and reverses the enhancement of fear conditioning and the
interference with with escape produced by inescapable shock. Behavioural Neuroscience, 109,
404-413.
Maier, S. F., Seligman, M. E. P., i Solomon, R. (1979). Pavlovian fear conditioning and learned
helplessness: Effects on escape behavior of (a) the CS-US contingency, and (b) the indepen-
dence of the US and voluntary responding. A B. A. Campbell i R. M. Church (Ed.), Punishment
and aversive behavior. Century Crofts.
Mikilincer, M. i Nizan, B. (1988). Causal attribution, cognitive interference and the genera-
lization of learned helplessness. Journal of Personality and Social Psychology, 55(3), 470-478.
Mikilincer, M. (1988). The relation between stable-unestable attribution and learned hel-
plessness. British Journal of Clinical Psychology, 27(3), 221-230.
Mikulinzer, M. (1994). Human helplessness: a coping perspective. Nova York: Plenum Press.
Miller, W. i Ross, M. (1975). Self-serving biases in the attribution of causality: fact or fiction?.
Psychological Bulletin, 82, 213-225.
Miller, W. i Seligman, M. (1976). Learned helplessness, depression and the perception of

reinforcement. Behavioural Research and Therapy, 14, 7-17.
Miller, W. i Seligman, M. (1975). Depression and learned helplessness in man. Journal of

Abnormal Psychology, 84, 228-238.
Mineka, S., Cook, M., i Miller, S. (1984). Fear conditioned with escapable and inescapable
shock: the effects of a feedback stimulus. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior
Processes, 10, 307-323.
Minor, T. R. (1990). Conditioned fear and neophobia following inescapable shock. Animal
Learning and Behavior, 18(2), 212 - 226.
Minor, T. R., Jackson, R. L., i Maier, S. F. (1984). Effects of task-irrelevant cues and reinfor-
cement delay on choice-escape learning following inescapable shock: Evidence for a defi-
cit in selective attention. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 10(4):
543-556.
Minor, T. R., Trauner, M., Lee, C., i Dess, N. (1990). Modeling signal features of escape res-
ponse: effects of cessation conditioning in "learned helplessness" paradigm. Journal of Expe-
rimental Psychology: Animal Behavior Processes, 16(2), 123-136.
Nation, J., Cooney, J., i Gartrell, K. (1979). Durability and generability of persistence training.
Journal of Abnormal Psychology, 88, 121-136.
Overmier, J. i Seligman, M. E. P. (1967). Effects of inescapable shocks upon subsequent escape

and avoidance responding. Journal of Comparative and Psysiological Psychology, 63, 28-33.
Overmier, J. (1985). Toward a reanalysis of the causal structure of the learned helplessness
syndrome. A F. Brush i J. Overmier (Ed.), Affect, conditioning and cognition: essays on the deter-
minants of behavior. Nova York: Lawrence Erlbaum Associates.
Pasahow, R. (1980). The relation between on attributional dimension and learned helpless-
ness. Journal of Abnormal Psychology, 89(3), 358-367.
Paul, S. M., Marangos, P. J., i Skolnick, P. (1981). The benzodiazepine-GABA-chloride io-

nophore receptor complex: Common site of minor tranquilizer action. Biological Psychiatry,
16(3), 213-229.
Peterson, C. i Barrett, L. C. (1987). Explanatory style and academic performance among

university freshmen. Journal of Personality and Social Psychology, 53, 306-607.
Peterson, C. i Seligman, M. E. P. (1984). Causal explanations as a risk factor for depression:

theory and evidence. Psychological Review, 91(3), 347-374.
Peterson, C., Luborsky, L., i Seligman, M. E. P. (1983). Attributions and depressive mood
shifts: a case study using the symptom-context method. Journal of Abnormal Psychology, 92,
96-103.
Peterson, C., Maier, S., i Seligman, M. (1993). Learned helplessness. A theory for the age of per-
sonal control. Nova York: Oxford University Press.
Peterson, C., Schwartz, S. M., i Seligman, M. E. (1981). Self-blame and depressive symptoms.
Journal of Personality and Social Psychology, 49, 337-348.
Petty, F. i Sherman, A. (1981). GABAergic modulation of learnedd helplessness. Pharmacology

and Biochemistry of Behavior, 15, 567-570.
Petty, F., Davis, L., Kable, D., i Kramer, G. (1996). Serotonin dysfunction disorders: a beha-
vioral neurochemistry perspective. Journal of Clinical Psychiatry, 57, 11-16.
Pittman, N. i Pittman, T. S. (1979). Effects of amount of helplessness training and inter-

nal-external locus of control on mood and performance. Journal of Personality and Social Psyc-
hology, 37(1), 39-47.
Ramirez, E., Maldonado, A., i Martos, R. (1992). Attributions modulate immunization against
learned helplessness in humans. Journal of Personality and Social Psychology, 62, 139-146.
Raps, C., Peterson, C., Reinhard, K., Abramson, L., i Seligman, M. (1982). Attributional style
among depressed patients. Journal of Abnormal Psychology, 91, 102-108.
Rosellini, R. A., DeCola, J. P., i Warren, D. A. (1986). The effects of feedback stimuli on
contextual fear dependes upon the length of the minimum intertrial interval. Learning and
Motivation, 17, 229-242.
Rosenbaum, G. i Ben-Ari, K. (1985). Learned helplessness and learned resourcefulness: effects

of noncontingent success and failure on individuals differing in self-control skills. Journal of
Personality and Social Psychology, 48(1), 198-215.
Rotenberg, K., Kim, L., i Herman-Stahl, M. (1998). The role of primary and secondary ap-
praisals in the negative maladjustment of children of divorce. Journal of Divorce and Remar-
riage, 29, 43-66.
Rotter, J. (1954). Social learning and clinical psychology. N. J.: Prentice-Hall.
Rotter, J. (1966a). Generalized expectancies for internal vs external control reinforcement.

Psychological Monographs, 81.
Rotter, J. (1966b). Internal-external control of reinforcement. Psychological Monographs, 80.
Rotter, J. (1990). Internal versus external control of reinforcement: a case history of a varia-
ble. American Psychological Assesment, 45(4), 489-493.
Seligman, M. E. P. i Maier, S. F. (1967). Failure to escape traumatic shock. Journal of Experi-

mental Psychology, 74, 1-9.
Seligman, M. E. P. (1975). Helplessness: on depression, development and death. San Francisco:

Freeman. Traducció al castellà (1981): Indefensión: en la depresión, en el desarrollo y en la muerte.
Madrid: Debate.
Seligman, M. E. P. (1981). A learned helplessness point of view. A L. E. Rehm (Ed.), Behavior

therapy for depression: present status and future directions. Nova York: Academic Press.
Seligman, M. E. P., Abramson, L., Semmel, A., i Von Baeyer, C. (1979). Depressive attributi-
onal style. Journal of Abnormal Psychology, 88, 242-247.
Short, K. i Maier, S. (1993). Stressor controllability, social interaction, and benzodiazepine

systems. Pharmacology and Biochemistry of Behavior, 45, 1-9.
Steptoe, A. i Appels, A. (1989). Stress. Personal control and health. Wiley: Chichester.
Swendsen, J. (1997). Anxiety, depression and their comorbidity: an experience sampling test
of the helplessness/hopelessness theory. Cognitive Therapy and Research, 21, 97-114.
Tennen, H. (1982). A re-view of cognitive mediators in learned helplessness. Journal of Per-

sonality, 50(4), 526-541.
Tennen, H., Guillen, R., i Drum, P. (1982). The debilitating effect of exposure to noncontin-
gent escape: a test of the learned helplessness model. Journal of Personality, 50(4), 409-425.
Valdés, M. i Flores, T. (1990). Psicología del estrés. Barcelona: Martínez Roca.
Vázquez-Valverde, C. i Polaino Lorente, A. (1982). La indefensión aprendida en el hombre:

revisión crítica y búsqueda de algún algoritmo explicativo. Estudios de Psicología, 11, 69-89.
Vera-Villarroel, P. i Alarcón, S. (2000). Condicionamiento excitatorio e inhibitorio de dos

respuestas fisiológicas en un grupo de ratas. Psichothema, 12, 466-470.
Volpicelli, J. R., Ulm, R. R., i Altenor, A. (1984). Feedback during exposure to inescapable
shocks and subsequent shock-escape performance. Learning and Motivation, 15, 279-286.
Waikar, S. i Craske, M. (1997). Cognitive correlates of anxious and depressive symptomato-

logy: an examination od the helplessness/hopelessness model. Journal of Anxiety Disorders,
11, 1-16.
Warren, D., Rosellini, R., Plonsky, M., i DeCola, J. (1986). Learned helplessness and immu-
nuzation: sensitivity to response-reinforcer independence in immunized rats. Journal of Ex-
perimental Psychology: Animal Behavior Processes, 11(4), 576-590.
Weary, G. i Arkin, R. (1981). Attributional self-representation. A J. Harvey, W. Ickes i R. Kidd

(Ed.), New directions in attribution research. Hilsdale, Nova York: Erlbaum.
Weiner, B. (1979). A theory of motivation for some classroom experiences. Journal of Educa-
tional Psychology, 71, 3-25.
Weiner, B. (1985). An attributional theory of achievement motivation and emotion. Psyc-

hological Review, 92, 548-573.
Weiner, B. (1992). Human motivation: metaphors, theories and research. Newbury Park: Sage
Publications.
Weiss, J., Glazer, H. I., i Pohorecky, L. A. (1976). Coping behavior and neurochemical chan-
ges: an alternative explanation for the original "learned helplessness" experiments. A G. Ser-
ban i A. Kling (Ed.), Animal models in human psychology (pp. 141-173). Nova York: Plenum
Press.
Weiss, J., Goodman, P., Losito, B., Corrigan, S., Charry, J., & Bailey, W. (1981). Behavioral de-
pression produced by an uncontrollable stressor: relationship to norepinephrine, dopamine,
and serotonin levels in various regions of the rat brain. Brain Research Review, 3, 167-205.
Will, M., Watkins, L., i Maier, S. (1998). Uncontrollable stress poetentiates morphine' s rewar-
ding properties. Pharmacology and Biochemistry of Behavior, 60, 655-664.
Williams, J. i Maier, S. (1977). Transituational inmunization and therapy of learned helpless-

ness in the rat. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 3, 240-253.
Williams, J. (1987). Influence of nonspecific stress odors and shock controllability on de-
fensive burying. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 15, 333-341.
Wu, J., Kramer, G., Kram, M., Steciuk, M., Crawford, I., i Petty, F. (1999). Serotonin and le-
arned helplessness: a regional study of 5-HT-sub (1A), 5-HT-sub (2A) receptors and the sero-
tonin transport site in rat brain. Journal of Psychiatric Reseach, 33(1), 17-22.
Yano, Y. i Leite-Hunziker, M. (2000). Desamparo aprendido e imunizacao com diferentes

responstas de fuga. Acta Comportamentalia, 8(2), 143-166.
Yela, J. R. (1996). Inversión de los déficit motivacionales y emocionales generados en situa-

ciones de indefensión. Psicológica, 17(1), 55-69.
Yela, J. R. i Gómez, M. (2000). Efecto de las expectativas generales de éxito en situaciones de

estrés incontrolable. Revista de Psicología General y Aplicada, 53(2), 335-346.
Yela, J. R. i Marcos, J. L. (1988). Indefensión aprendida: influencia de la sensibilidad al estí-

mulo aversivo utilizado en la prueba de escape en el diseño de pares acoplados. Análisis y
Modificación de Conducta, 14(41), 461-487.
Yela, J. R. (1995). Efectos de la exposición a estímulos aversivos incontrolables en humanos

(Evaluación sistemática del modelo de indefensión aprendida de Seligman). Análisis y Modi-
ficación de Conducta, 21(80), 757-794.
Yela, J. R., Gómez, M., i Salgado, A. (2001a). Indefensión aprendida: efectos de la predecibi-
lidad de un estresor crónico. Revista Española de Motivación y Emoción, 2, 59-66.
Yela, J. R., Gómez, M., i Salgado, A. (2001b). Efectos de la predecibilidad en indefensión

aprendida crónica. Psicothema, 13(4), 592-597.
Yela, J. R., Salgado, A., Gómez, M., i Santamaría, B. (1996). Efecto de la predictibilidad-con-
trolabilidad del estímulo aversivo en déficits motivacionales y asociativos en ratas. Psicológi-
ca, 17, 55-69.
Yela, J. R., Salgado, A., Gómez, M., i Santamaría, B. (1998). Indefensión aprendida crónica: ef-
fectos sobre variables de rendimiento, peso y respuesta inmunológica en ratas. I Premi Nacional de
Recerca Lafourcade-Ponce. Madrid.

Indefensió Apresa

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Indefensió Apresa

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Indefensió apresa

Elena Muñoz Marrón

Temps mínim de dedicació recomanat: 4 hores

Elena Muñoz Marrón

Doctora en Psicologia per la Univer-

La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

Quarta edició: febrer 2020

1. Metodologia experimental per a l'estudi de la indefensió

2. Formulació inicial de la teoria de la indefensió apresa........... 11

3. Reformulació de la teoria de la indefensió apresa................... 13

4. Aspectes rellevants de la indefensió apresa................................ 20

5. Dèficits causats per la indefensió apresa.................................... 23

6. Bases fisiològiques de la indefensió apresa................................. 28

8.1. Experiències prèvies de controlabilitat i creença de

Què hauríeu de saber?............................................................................. 47

El fenomen d'indefensió apresa va començar a cobrar importància dins de la

En la teoria inicial de la indefensió apresa, proposada per Seligman el 1975,

La teoria de la indefensió opresa sosté que els organismes que experi-

Aquests dèficits han estat demostrats empíricament en una gran varietat

Al llarg d'aquest mòdul aprofundirem en el fenomen de la indefensió apre-

És imprescindible per a entendre el fenomen d'indefensió estudiar en profun-

El fenomen d'indefensió apresa presenta una sèrie de característiques que heu

Finalment, estudiarem les variables, tant individuals com experimentals, que

1. Metodologia experimental per a l'estudi de la

La recerca sobre el fenomen d'indefensió ha estat duta a terme principalment

1) En la primera�fase, de pretractament o inducció, cadascun dels grups és

a)�Grup�escapable: els organismes són exposats a un esdeveniment que poden

b)�Grup�acoblat�o�inescapable: els subjectes són exposats al mateix esdeveni-

c)�Grup�control�o�inexpert: no és exposat a cap esdeveniment.

2) La segona�fase és de prova. Els tres grups hi són sotmesos a la mateixa tasca,

Seligman va interpretar aquest fet afirmant que no és la descàrrega per

Esquema del disseny triàdic usat en la recerca de la indefensió apresa

Representació del disseny triàdic en experimentació animal

2. Formulació inicial de la teoria de la indefensió

La primera formulació va sorgir el 1975 de la mà de Seligman i un any més

El supòsit bàsic d'aquesta formulació manté que els individus exposats

La teoria de la indefensió apresa proposa que l'exposició a un fet aver-

Aquesta formulació parteix de tres elements principals: la informació sobre

Diferents investigadors mantenen que la indefensió no apareix únicament

2.1. Crítiques al model

Respecte als éssers humans concretament, la formulació inicial presenta dos

1) No distingeix entre els casos d'indefensió universal, en la qual els resul-

Aquesta distinció es va fer en la segona formulació. Exemple

Si com a alumnes feu un exa-

3. Reformulació de la teoria de la indefensió apresa

Concretament, el model inclou el concepte d'estil�atribucional (més enda-

A partir d'aquesta segona formulació, el fenomen d'indefensió apresa presen-

Esquema del model reformulat de la indefensió apresa

Font: Abramson, Seligman i Teasdale (1978)

3.1. Locus de control

Julian Rotter (1954) va elaborar la seva teoria�de�l'aprenentatge�social i va

El concepte de locus�de�control fa referència a l'expectativa de connexió

Considereu que treure bona nota en l'assignatura de Psicologia de l'aprenentatge depèn

• Les persones que tendeixen a expectatives de control extern es compor-

La reformulació de la teoria de la indefensió apresa (Abramson, Seligman i Te-

3.2. Estil atribucional

L'estil atribucional és una variable cognitiva de personalitat que reflecteix la

Heider mantenia que la gent busca un significat en les seves experiències

La reformulació de la teoria de la indefensió sosté que els dèficits que provo-

Aquesta dimensió fa referència a l'assignació de causalitat en funció de la res-

Aquesta segona dimensió està relacionada amb el fet de creure o no creure

Si considereu que sempre suspendreu una assignatura determinada perquè és extrema-

Finalment, aquesta dimensió es refereix al nombre d'àrees o situacions de la