Professional Documents
Culture Documents
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
© FUOC • PID_00224018 Indefensió apresa
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 7
7. Experimentació en humans............................................................ 32
7.1. Moduladors de la indefensió apresa ........................................... 32
7.1.1. Variables experimentals ................................................. 33
7.1.2. Variables individuals ...................................................... 34
8. Prevenció i teràpia............................................................................ 37
© FUOC • PID_00224018 Indefensió apresa
Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 43
Solucionari.................................................................................................. 45
Glossari......................................................................................................... 46
Bibliografia................................................................................................. 48
© FUOC • PID_00224018 5 Indefensió apresa
Introducció
Aquests estudis van fer que diferents autors mostressin interès per aquest fe-
nomen en els anys següents (per exemple, Maier i Seligman, 1976; Seligman,
1975), de manera que van sorgir les primeres aproximacions teòriques sobre la
indefensió, les quals s'han anat transformant i perfilant gràcies a les crítiques
i remodelacions fetes per diferents investigadors, i s'han anat desenvolupant
models cada vegada més complexos i elaborats, encara que en alguns aspectes
més confusos.
La segona formulació del model va ser duta a terme per Abramson, Seligman
i Teasdale el 1978 i un any més tard per Alloy i Abramson (1979). Aquesta
reformulació va sorgir com resposta a les crítiques que va rebre la primera te-
oria, ja que quan aquesta s'aplicava a éssers humans apareixien certes inade-
quacions teòriques; la principal aportació de la reformulació va ser el concepte
d'estil�atribucional. Malgrat les millores que ofereix, aquesta segona formu-
lació tampoc no ha estat exempta de crítiques.
© FUOC • PID_00224018 6 Indefensió apresa
El fenomen d'indefensió apresa s'ha utilitzat com model explicatiu d'un gran
nombre de trastorns, com, per exemple, la depressió, el fracàs escolar, trastorns
causats per agressions físiques, com robatori i violació, mort en institucions,
úlceres d'estómac, càncer o trastorn d'estrès posttraumàtic, entre d'altres. En
general, s'ha trobat cert grau de paral·lelisme entre les proves experimentals
i les reaccions sofertes en la vida real, la qual cosa ha fomentat un corrent
d'investigació que no té aparences de cessar actualment, tant en experimen-
tació humana com animal.
© FUOC • PID_00224018 7 Indefensió apresa
Objectius
Un altre dels objectius d'aquest mòdul és conèixer quins són els dèficit que
causa la indefensió apresa (que poden ser de tres tipus: motivacionals, cogni-
tius i emocionals), en què consisteixen i com es poden prevenir i combatre
amb la teràpia adequada.
Els organismes del grup acoblat han après en la primera fase que les conse-
qüències són independents de les seves respostes, per la qual cosa redueixen
la seva taxa de respostes en la fase de prova.
© FUOC • PID_00224018 10 Indefensió apresa
Esquema
Esquema
Més tard, Seligman va perfilar aquest supòsit i va afirmar que només els sub-
jectes que percebien la falta de control en aquestes situacions sofrien els dè-
ficits propis de la indefensió (Seligman, 1975), que poden ser de tres tipus:
motivacionals, cognitius o d'aprenentatge i emocionals. A més, els subjectes
transfereixen aquesta expectativa de falta de control als fets que s'esdevenen
en el futur, de manera que interfereixen amb els nous aprenentatges.
seves respostes no tenen èxit. Seligman posa èmfasi en el fet que únicament els
organismes que formen expectatives de no-contingència pateixen indefensió
(Seligman, 1975).
Maier i Seligman (1976) van comprovar que quan un animal és exposat prèvia-
ment a descàrregues escapables, els efectes posteriors d'indefensió apresa desa-
pareixen totalment, la qual cosa demostra que l'expectativa d'incontrolabilitat
és el factor crític d'indefensió, de manera que, si s'interfereix en els processos
de percepció de no-contingència i en l'expectativa de la futura incontrolabili-
tat es pot eliminar la indefensió, fins i tot si aquesta s'ha desenvolupat en la
seva totalitat.
© FUOC • PID_00224018 12 Indefensió apresa
Els resultats empírics són de vegades desconcertants, ja que els efectes nocius
de determinades situacions precipiten reaccions de diferent tipus i diferent du-
rada i no tots els subjectes que experimenten situacions incontrolables mos-
tren símptomes d'indefensió apresa. Aquests resultats no són explicats per la
primera formulació, que a més deixa sense resposta moltes altres preguntes:
no explica la disminució de l'autoestima en els subjectes indefensos, ignora
els factors etiològics responsables del fenomen, no separa les creences de fal-
ta de control dels efectes que produeixen –ja que la relació entre ambdós és
circular–, i no proporciona una explicació sobre els processos subjacents a les
creences i expectatives.
El 1978 Lyn Abramson, Martin Seligman i John Teasdale van presentar la re-
formulació del model d'indefensió apresa aplicada a éssers humans. La prin-
cipal modificació va ser l'assignació d'un efecte modulador a les atribucions
causals en el procés, per les quals es produeixen dèficits en experimentar es-
deveniments incontrolables.
Aquests autors mantenien que si ens trobem davant d'un fet incontro-
lable i ens preguntem a què és deu, la resposta que ens donem determi-
narà, en gran manera, la nostra reacció.
de les quals està lligada a una conseqüència concreta, que té, al seu torn, un
valor de reforç associat. A més, les persones tenim expectatives sobre la pro-
babilitat que apareguin els reforçadors després de la conducta. Així, les conse-
qüències de les conductes, és a dir, els reforçadors, tenen un valor determinat
i unes expectatives concretes.
Sembla lògic pensar, i així ho va fer Rotter, que la probabilitat que certa con-
ducta es produeixi està en funció tant del valor del reforçador com de la pro-
babilitat que aquest reforçador aparegui. Aquests dos paràmetres són únics per
a cada individu, de manera que el que és rellevant per a una persona no cal
que ho sigui per a una altra, de la mateixa manera que no tots els subjectes
duen a terme els mateixos càlculs sobre la probabilitat d'ocurrència d'un fet.
Exemple
Per a mi pot tenir molt valor com a reforçador un comentari agradable que provingui
d'una persona determinada, algú a qui estimo o admiro, però aquest mateix comentari
per a una altra persona pot no significar res, perquè potser ni tan sols no coneix la persona
que jo admiro o estimo.
A més, aquests paràmetres també són únics per a cada situació concreta, i po-
den variar d'una situació a l'altra. Però no totes les expectatives dels subjectes
varien, sinó que hi ha expectatives que es mantenen en les diferents situaci-
ons: les expectatives generalitzades (Rotter, 1966a, b; 1990). Hi ha diferents
expectatives generalitzades, entre les quals hi ha la confiança interpersonal
(en quin grau es pot confiar en la paraula dels altres) o, i és aquesta la que aquí
ens interessa, el locus de control de reforç intern enfront de l'extern o teoria
del�lloc�de�control.
• Les persones amb un lloc de control intern consideren que les conseqüèn-
cies de la conducta dependran en gran manera de l'esforç propi, mentre
que els individus que tenen un lloc de control extern pensen que el seu
esforç personal no té gaire importància, i consideren que els resultats de-
penen del destí, l'atzar, la sort o altres forces externes.
Exemple
L'interès psicològic per la interpretació causal que fem les persones sobre els
esdeveniments es deu a Heider (1958) i al seu llibre Psicología de las relaciones
interpersonales, en el qual s'aborda la qüestió de com la gent dóna sentit al món
en termes de causes, i com s'interpreten les causes del comportament propi
i aliè.
Exemple
Per exemple, si us trobeu pel carrer a un amic vostre de la infantesa i aquest no us saluda,
vosaltres intentareu donar sentit a aquesta acció i pensareu en la causa que no us saludi
(pensareu que no us recorda o que no té un bon dia i prefereix no aturar-se a parlar amb
ningú). Tots intentem entendre el món atenent les causes dels esdeveniments que ens
ocorren.
Les idees de Heider van ser popularitzades per Kelley (1967) mitjançant la
postulació de la teoria�de�l'atribució, la qual ha tingut una gran influència
en l'explicació del fenomen d'indefensió.
1)�Internalitat-externalitat
© FUOC • PID_00224018 16 Indefensió apresa
Exemple
Podeu pensar que no heu aconseguit una feina a què optàveu perquè no vau fer bé
l'entrevista de feina a causa dels vostres nervis (internalitat) o que no ho heu aconseguit
perquè la persona que en feia la selecció, el dia de la vostra entrevista no estava de bon
humor i no va elegir cap dels entrevistats aquell dia (externalitat).
S'ha comprovat que atribuir la falta de control d'un succés negatiu a causes
internes produirà una disminució de l'autoestima, mentre que atribuir-la a
causes externes no l'afectaria en absolut. Així, el fet que considereu que no heu
estat seleccionats perquè l'entrevistador no tenia un bon dia no us afectarà
de la mateixa manera que pensar que no vau fer adequadament l'entrevista
de feina.
2)�Estabilitat-inestabilitat
En el cas d'atribuir els fets negatius a una causa inestable, els dèficits de
la indefensió seran breus, perquè les causes del fet variaran, mentre que si
s'atribueixen a causes estables la indefensió persistirà i serà recurrent.
Exemple
3)�Globalitat-especificitat
Exemple
El fet de considerar que no aprovo una assignatura perquè no sóc prou intel·ligent pot
portar-me a pensar que tampoc no seré capaç de fer correctament una feina o que no tro-
baré parella, perquè, en general, a la gent li agraden les persones intel·ligents, de manera
que es veuen afectades un gran nombre d'àrees de la meva vida (globalitat). Al contrari,
puc pensar que no tinc el tipus d'habilitat intel·lectual requerida per a aquesta assigna-
tura concreta, i que això no em repercutirà en altres assignatures i molt menys en altres
àrees de la meva vida.
Internes Externes
Globals Estudiant que sus- "No sóc intel·ligent." "Em trobo cansat" "La gent té normal- "Avui és dimarts i tret-
pèn ment mala sort en ze."
els exàmens"
Home rebutjat "No resulto atractiu "De vegades la meva "A les dones no els "Les dones de vegades
a les dones." conversa avorreix les agraden els homes tenen certa predispo-
dones." rossos, com jo." sició al rebuig."
Específiques Estudiant que sus- "No se'm donen bé "M'avorreixo amb els "La gent té normal- "L'examen de mate-
pèn les matemàtiques." problemes de mate- ment mala sort en màtiques era el nom-
màtiques." els exàmens de ma- bre tretze."
temàtiques."
Home rebutjat "No li resulto atrac- "La meva conversa "A ella no li agraden "Ella tenia avui cer-
tiu a aquesta dona." avorreix aquesta do- els homes rossos, ta disposició a rebut-
na." com jo." jar-me."
Atribucions per als esdeveniments Internes, estables i globals Externes, inestables i especifiques
positius
Atribucions per als esdeveniments Externes, inestables i especifiques Internes, estables i globals
negatius
Exemple
El que sí sembla clar és que quan els individus donen explicacions estables
per als seus fracassos les alteracions es prolonguen més al llarg del temps que
quan les explicacions donades són de caràcter inestable (Brewin i Sapiro, 1985;
Mikulincer, 1988; Weiner, 1979).
En general, els individus que expliquen els seus fracassos d'una manera glo-
bal (globalitat) veuen afectat un nombre més gran d'àrees o situacions que
els qui els expliquen d'una manera específica (especificitat) (Mikulincer, 1988;
Mikulincer i Nizan, 1988; Pasahow, 1980). Aquests últims individus única-
ment mostraran dèficit d'indefensió en situacions similars a la inicial, però no
en les que difereixen de l'original (Alloy et al., 1984).
• Immunització: els subjectes poden ser immunitzats (és a dir, protegits Generalització de l'efecte
contra els efectes negatius que apareixen després de l'exposició a una situ- d'immunització
ació incontrolable) mitjançant l'exposició prèvia a situacions en les quals Diferents investigacions han
puguin exercir control (Dyck i Breen, 1978; Seligman i Maier, 1976; Yano mostrat com aquest efecte
d'immunització pot ser gene-
i Leite-Hunziker, 2000). La immunització és més efectiva si es duu a terme ralitzat a situacions diferents
de l'actual (Anisman, Irwin, Be-
mitjançant l'entrenament amb estímuls controlables i predicibles, que si es auchamp i Zacharko, 1983;
Warren, Rosellini, DeCola i
duu a terme únicament amb estímuls controlables o només amb estímuls Warren, 1986).
predicibles (de Vicente, Ferrándiz i Pardo, 1991; Ferrándiz i Pardo, 1990).
El fet que una mateixa situació incontrolable pugui provocar efectes oposats ha
estat interpretat en termes temporals: quan un organisme és exposat a un re-
forçament no contingent durant un període de temps moderat apareix l'efecte
facilitador, mentre que si el període de temps és més elevat es produeix in-
defensió. Aquest fenomen també ha estat interpretat en funció de la dificul-
tat i de l'esforç que requereix la tasca, de manera que si els subjectes pensen
que fracassaran a causa que la tasca té un nivell de dificultat alt, el rendiment
posterior serà millor (Frankei i Snyder, 1978).
Exemple
Si estem fent una gimcana amb uns amics i hem de fer diferents proves de lògica de
dificultat creixent, el nostre esforç per a fer les proves correctament augmentarà –ja que
considerem que en ser difícils ens hem d'esforçar més–, la qual cosa ens reportarà millors
resultats.
Costello (1978) i Bekerian (1980) sostenen que la facilitació està més relaci-
onada amb el nivell de motivació dels individus que amb factors cognitius.
Aquests autors mantenen que les situacions incontrolables patides en la fase
de pretractament augmenten l'ansietat i el nivell d'activació o arousal fins a
un punt òptim, de manera que la resposta en la tasca posterior serà facilitada.
© FUOC • PID_00224018 23 Indefensió apresa
Els efectes als quals dóna lloc la indefensió són molt diversos, i apareixen un
aprenentatge erroni de la conducta d'escapada, una disminució de l'activitat
en presència dels estímuls aversius, un augment del temps de latència en la
conducta, una por condicionada exagerada, ansietat, reducció de la interacció
social, etc. (Cemalcilar, Canbeyli i Sunar, 2003; Maier, 1990; Short i Maier,
1993; Will et al., 1998; Yela, Salgado, Gómez, Santamaría i Ayuso et al., 1996).
Aquest últim aspecte de la motivació és el que es veu afectat per les situacions
d'incontrolabilitat, ja que perquè els organismes executin respostes voluntàri-
es han de tenir expectatives d'incentiu. Si ens trobem davant d'una situació en
la qual l'incentiu de l'alleujament desapareix, perquè el subjecte percep que
no pot resoldre la situació de cap manera, les respostes voluntàries tendiran a
anar desapareixent, de manera que s'anirà reduint la probabilitat fins a arribar
a una actitud de completa passivitat acompanyada de falta d'interès per la tas-
ca, estats emocionals negatius i expectatives de desesperança (Valdés i Flores,
1990; Yela et al., 1996).
Quan un organisme aprèn que les seves respostes no tenen influència sobre els Dèficits motivacionals
resultats, és a dir, que respostes i resultats són independents, l'expectativa que
Els dèficits motivacionals han
respondre produirà alleujament va disminuint fins a desaparèixer, per la qual estat àmpliament demostrats
cosa la iniciació de respostes voluntàries es redueix fins a quedar totalment empíricament en un gran
nombre d'espècies, com, per
anul·lada, i desapareix la motivació per l'exercici de la tasca. Dit d'una altra exemple, peixos, ocells, rates,
ratolins, gats, primats i, sens
manera, la incontrolabilitat disminueix la motivació per a iniciar respostes dubte, humans (Albert i Geller,
1978; Griffith, 1977; Pasahow,
voluntàries (Peterson, Maier i Seligman, 1993; Seligman, 1975; Yela i Gómez, 1980).
2000).
Exemple
Imagineu-vos que pertanyeu a un club de tennis i que cada tres mesos el club competeix
en un campionat municipal. A vosaltres us fa molta il·lusió competir (no tots els membres
del club ho poden fer) i per això entreneu molt dur durant tot l'any. Però resulta que
l'entrenador no us selecciona mai per a participar en les competicions. No creieu que
la vostra motivació disminuiria i deixaríeu d'entrenar tant? Si considereu que les hores
d'entrenament i l'esforç que dediqueu a la vostra preparació no tenen relació amb la
selecció de l'entrenador, òbviament, deixareu de preparar-vos tan a fons.
tes pròpies generen un resultat en una situació controlable (per exemple, Ye-
la et al., 1996). Per tant, quan un organisme aprèn, davant d'una situació
d'incontrolabilitat, que una determinada conseqüència és independent de la
resposta emesa, li resulta més difícil aprendre posteriorment que les seves res-
postes produeixen algun resultat.
Exemple
Continuant amb l'exemple de tennis, com que vosaltres heu adquirit l'expectativa que el
vostre esforç no té res a veure amb els resultats (ser seleccionats per a participar-hi) encara
que us canviïn l'entrenador i aquest últim sí que tingui en compte la vostra dedicació,
us serà difícil aprendre que competir o no competir en les olimpíades estarà relacionat
amb l'esforç i el temps que dediqueu a entrenar.
Segons Minor i els seus col·laboradors (1984) el dèficit cognitiu es pot deure
al fet que els estímuls aversius produeixen:
Per a verificar empíricament aquest fenomen s'han utilitzat, entre d'altres, tas-
ques de resolució d'anagrames, tests d'intel·ligència, tasques de substitució de
dígits i lletres o tasques de decisió lèxica (per exemple, Cemalcilar et al., 2003),
i s'ha fet servir com a element de mesura el temps que triga el subjecte a resol-
dre la tasca i el nombre d'errors comesos.
© FUOC • PID_00224018 26 Indefensió apresa
A més de l'ansietat i la por, s'ha trobat que l'exposició a una estimulació negati- Exemple
va inescapable pot provocar l'aparició d'ira (Miller i Seligman, 1976; Peterson,
Si comprem un regal molt bo-
Maier i Seligman, 1993; Tennen, Guillén i Drum, 1982), i és altament probable nic per a un amic i quan l'hi
quan es fa una atribució externa davant del fracàs. Bodner i Mikulincer (1998) donem ens cau perquè no el
teníem ben agafat, apareixe-
sostenen que quan un mateix se'n considera culpable del fracàs, els sentiments ran en nosaltres sentiments de
tristesa; però si ens cau perquè
que es generen són de tristesa, mentre que quan el focus d'atenció es dirigeix en el moment de lliurar el re-
gal una persona ens empeny,
cap a un altre agent amenaçador sorgeix ira. és molt probable que el senti-
ment que experimentem sigui
més semblant a la ira.
Al contrari, hi ha autors que defensen que l'aparició de la ira està relacionada
amb atribucions causals de caràcter intern (Rotenberg, Kim i Herman-Stahal,
1998; Weiner, 1985, 1992) o amb atribucions causals d'inestabilitat (Mikulin-
cer, 1994).
Tots aquests dèficits són accentuats per les expectatives que tenen els subjec-
tes de patir indefensió. D'aquesta manera, els individus amb expectatives altes
d'indefensió presenten més sentiments de frustració, de depressió i de vergo-
nya i un nombre inferior de respostes en comparació dels subjectes amb ex-
pectatives generals d'indefensió baixes (Yela et al., 1996). A més, les persones
amb un nivell d'expectatives d'indefensió baix consideren que en una futu-
ra tasca els resultats dependran en major mesura de la seva pròpia actuació i
comportament.
6.1. Noradrenalina
Weiss i col·laboradors (1981) van trobar que la noradrenalina cerebral era re-
duïda quan el subjecte era exposat a esdeveniments incontrolables, mentre
que si el fet era controlable aquesta substància augmentava. Aquests autors
van argumentar que la disminució de la noradrenalina podia ser l'explicació
© FUOC • PID_00224018 29 Indefensió apresa
El 1986 Weis i Simson van demostrar, a partir de les seves investigacions, que
les variacions de noradrenalina en el locus coeruleus eren crucials en la indefen-
sió apresa. Aquest nucli conté els cossos cel·lulars de les neurones de noradre-
nalina i aquests cossos cel·lulars tenen receptors d'aquesta mateixa substàn-
cia; per tant, si la noradrenalina activa aquests autoreceptors produeix l'efecte
d'inhibir l'activitat d'aquesta neurona, per la qual cosa la noradrenalina alli-
berada en el locus coeruleus inhibeix l'activitat de les seves pròpies neurones.
Aquesta reducció de noradrenalina a determinades regions cerebrals en estats
d'indefensió s'ha trobat en gran quantitat de recerques (per exemple, Anisman,
Suissa i Sklar, 1981; Petty et al., 1996).
6.2. Serotonina
Igual que ocorre amb la noradrenalina, l'exposició a les claus contextuals que
eren presents durant l'aparició de l'estímul inescapable fa que tornin a emer-
gir els canvis en el nivell de serotonina (Maier, 2001), i la reexposició a aques-
tes claus pot generar una durada superior de les seqüeles comportamentals, a
causa del manteniment de les conseqüències neuroquímiques produïdes per
l'estímul inescapable (Maier, 2001; Weiss et al., 1981).
6.3. GABA
Les benzodiazepines tenen la propietat de facilitar l'acció del GABA i s'ha com-
provat que l'administració d'aquestes substàncies abans de l'exposició a un
factor d'estrès redueix l'ansietat i la por, relaxa els músculs i redueix la fati-
ga cerebral (Paul, Maranfos i Skolnick, 1981), a més de prevenir els dèficits
d'aprenentatge (Drugan, Ryan, Minor i Maier, 1984).
© FUOC • PID_00224018 31 Indefensió apresa
A partir de les dades recollides en els diferents estudis duts a terme per a conèi-
xer el paper específic del GABA es pot afirmar que les substàncies que interfe-
reixen en la seva transmissió i produeixen ansietat poden generar els efectes de
la indefensió apresa, mentre que les que en faciliten la transmissió i redueixen
l'ansietat poden prevenir aquests efectes.
7. Experimentació en humans
1)�Característiques�de�la�mostra
2)�Paràmetres�de�l'estímul�aversiu
3)�Ambigüitat�de�la�situació
4)�Presència�de�companys
Els subjectes amb un estil atribucional extern són menys influïts pels resultats
obtinguts pel seu company, mentre que els subjectes interns milloren la seva
execució en una segona tasca si han experimentat l'èxit del seu company en
la primera, i han fracassat ells. En conclusió, els subjectes que tenen un estil
atribucional intern responen davant del fracàs amb una millora en la tasca
posterior, almenys en certes circumstàncies (Ferrándiz et al., 1989a; Pittman
et al., 1979).
5)�Exposició�al�context�en�el�qual�es�va�produir�l'estimulació�incontrolable
presència de les claus que han estat presents durant l'estimulació aversiva in-
escapable i no es duplica per l'exposició addicional a altres factors d'estrès o
ambients estressants (Maier, 2001 a, b).
1)�Introversió-extraversió
Els subjectes introvertits mostren un rendiment millor que els extravertits des-
prés de l'exposició a situacions d'indefensió (Ferrándiz, Olea i Pardo, 1985),
però només els extravertits mostren l'efecte de facilitació després d'un entre-
nament feble en indefensió apresa. A més, les persones agressives, extraverti-
des i amb un bon estat físic i psicològic, quan experimenten un augment en
el control o predicibilitat ambiental, obtenen una millora gran en el seu estat
de salut i entusiasme vital.
2)�Gènere
Així mateix, les dones mostren una tendència més gran que els homes a sentir
vergonya i evitar les tasques que els resulten un repte o en les quals senten
que les seves habilitats estan sent avaluades (Dickhaeuser i Stiensmeyer, 2002;
Dweck i Bush, 1976; Dweck i Gilliard, 1975). Però no solament els afecten més
els fracassos, sinó que a més mostren una tendència més gran a la generalit-
zació dels efectes negatius a altres situacions noves, la qual cosa genera una
expectativa d'èxit més baixa en una àmplia gamma de dominis en compara-
© FUOC • PID_00224018 35 Indefensió apresa
ció dels homes (Dickhaeuser i Stiensmeyer, 2002; Dweck i Licht, 1980). Això
ocorre fins i tot en les tasques en les quals les dones han demostrat tenir una
gran habilitat.
Al contrari, els homes no solen percebre el fracàs com una falta de competèn-
cia per la seva part, sinó que l'entenen com una falta de motivació o esforç
i consideren la tasca com un repte, la qual cosa els condueix a augmentar la
seva persistència davant dels fracassos i millorar així la seva execució (Dweck
i Licht, 1980). A més, quan aconsegueixen un èxit el tendeixen a atribuir a les
seves habilitats. Ells mostren una tendència més gran a generalitzar els èxits a
noves situacions, mostren més confiança i aquesta és més difícil de dissipar.
Per tant, ambdós sexes interpreten els seus èxits i fracassos de manera diferent
i tenen diferents punts de vista sobre la implicació de les seves habilitats en els
resultats obtinguts. Tenen diferents criteris per a definir els èxits i els fracassos i
per a predir els resultats futurs, i difereixen en la persistència mostrada a l'hora
d'enfrontar-se a un problema.
3)�Locus�de�control
Com s'ha assenyalat anteriorment, en general, els subjectes que tenen un lo-
cus de control extern són més vulnerables a la indefensió. La primera formu-
lació de la indefensió apresa defensa que els subjectes externs es tornen més
indefensos perquè perceben que els reforços no depenen d'ells. Al contrari,
la reformulació de la teoria manté que la disminució de l'autoestima que es
produeix en els subjectes interns els fa més proclius a la indefensió.
D'altra banda, Pittman i col·laboradors (1979) van trobar en les seves investi-
gacions que els subjectes amb un locus de control intern intenten reafirmar el
seu control després d'una exposició lleu a una situació incontrolable, però si
aquesta és intensa pateixen més efectes d'indefensió que els subjectes externs.
En qualsevol cas, els resultats experimentals són una mica ambigus i equívocs,
ja que influeix molt el procediment experimental usat.
4)�Autocontrol
Variables�individuals • Gènere
• Locus de control
• Autocontrol
© FUOC • PID_00224018 37 Indefensió apresa
8. Prevenció i teràpia
3) Modificar les atribucions no realistes per als èxits i els fracassos cap a atri-
bucions més realistes i adaptatives, de manera que s'aconsegueixi que els fra-
cassos s'atribueixin a factors externs, específics i inestables i els èxits a factors
interns, globals i estables.
Seligman i Maier (1967) van trobar que els subjectes poden ser immunit-
zats contra la indefensió si se'ls sotmet abans de la fase de pretractament a
un condicionament d'escapada, la qual cosa interfereix proactivament amb
l'aprenentatge produït davant descàrregues inescapables. Aquest efecte ha es-
tat demostrat en un gran nombre d'experiments (per exemple, Hirt i Genshaft,
1981), i és conegut com a domini�après. A més, Williams i Maier (1977) van
comprovar que la immunització es podia transferir d'una situació a una altra
i que era més efectiva com més semblants fossin les situacions.
D'altra banda, el simple fet que algú ens digui que podem exercir control sobre
la situació redueix els efectes de la indefensió; aquesta reducció és més acusada
si considerem que la persona que ens ho diu està ben informada. Al contrari,
que ens diguin que un esdeveniment és incontrolable pot produir indefensió
apresa.
Exemple
Geer, Davison i Gatchel (1970) van comprovar que els subjectes que creien
tenir un control van manifestar una resposta galvànica de la pell inferior i
menys ansietat en comparació dels subjectes que creien no tenir-lo. Això posa
de manifest que és l'expectativa i no les condicions objectives de controlabili-
tat el que determina l'aparició dels dèficits d'indefensió.
© FUOC • PID_00224018 39 Indefensió apresa
Quan una persona ha après en un lloc determinat que pot exercir control sobre
la situació però pateix situacions d'indefensió en un altre lloc, aquesta persona
ha de discriminar entre el diferent grau de control a què s'enfronta en ambdós
contextos. Si aquesta discriminació es produeix, la indefensió d'una situació
no afectarà l'actuació en la resta de les àrees.
Hi ha altres explicacions per a aquest fet, donades per Maier i Keith (1987)
i Mineka i col·laboradors (1984). Aquests autors proposen que la presentació
d'un estímul determinat després de l'aparició d'un estímul aversiu altera la
informació sobre la independència entre la resposta i l'acabament de l'estímul
aversiu, ja que actua com a factor de distracció, la qual cosa es tradueix en
l'eliminació dels efectes negatius de la indefensió.
Però la hipòtesi del senyal de seguretat ha de ser matisada per la durada del
període de temps de seguretat de què disposa el subjecte. D'aquesta manera, els
períodes de seguretat més amplis, durant els quals el subjecte no està activat
fisiològicament, són els que aconsegueixen un nivell més baix d'ansietat o por
condicionada (Yela, Gómez i Salgado, 2001).
"El fet de no saber amb certesa si ocorre un esdeveniment determinat pot donar lloc a
un procés d'avaluació dilatat i a una reavaluació que genera pensaments, sentiments i
conductes conflictives, que, al seu torn, creen sentiments de desesperança i finalment
confusió".
R. Lazarus i S. Folkman (1984). Stress. Appraisal and coping (p. 114). Nova York: Springer
Publishing Company.
Jackson i Minor (1988) van trobar que els esdeveniments aversius incontrola-
bles predicibles no generen nivells de por tan elevats com els no predicibles,
ja que utilitzar estímuls que avisin que un esdeveniment aversiu tindrà lloc
(en l'estudi de Jackson i Minor era un canvi en la il·luminació) fa que, en els
subjectes exposats a aquestes situacions, les reaccions de por i els dèficits pro-
pis de la indefensió siguin iguals que els que sorgeixen en subjectes exposats a
© FUOC • PID_00224018 42 Indefensió apresa
Exercicis d'autoavaluació
Preguntes�breus
2) Quins són els dèficits principals que produeix la indefensió apresa? Expliqueu-los breu-
ment.
3) Feu un esquema del disseny triàdic usat per a l'estudi de la indefensió apresa.
4) Quines van ser les principals crítiques a la formulació inicial de la indefensió apresa?
Preguntes�de�diferents�alternatives
7) Dins del disseny triàdic usat en l'estudi de la indefensió, el grup en què els subjectes són
exposats a un esdeveniment que poden controlar es denomina...
a)�grup escapable.
b)�grup inescapable.
c)�grup control.
a)�específica i inestable.
b)�global i estable.
c)�global i inestable.
10) Les persones amb un estil atribucional optimista faran per als esdeveniments positius
atribucions de caràcter...
Preguntes�de�completar�frases:
12) El tipus d'indefensió en què els resultats són incontrolables no únicament per a un sub-
jecte es denomina _______________________________
13) La variable cognitiva que reflecteix la manera com la gent explica les causes dels esdeve-
niments que els succeeixen es denomina ___________________________
14) Els tres principals neurotransmissors implicats en el fenòmen de la indefensió apresa són
_________________________________________
© FUOC • PID_00224018 44 Indefensió apresa
Solucionari
Exercicis d'autoavaluació
6.�b
7.�a
8.�b
9.�a
10.�a
Glossari
àcid gamma-aminobutíric GABA m Principal neurotransmissor inhibidor cerebral.
Substàncies químiques depressores del sistema nerviós central, com, per exemple, les benzo-
diazepines, provoquen un alliberament de GABA.
disseny triàdic m Disseny experimental utilitzat per a estudiar la indefensió apresa que
permet conèixer si la indefensió és causada per la incontrolabilitat de l'estímul inescapable
o per algun paràmetre d'aquest estímul.
estrogen m Hormona sexual femenina, produïda principalment pels ovaris, que produeix
el desenvolupament mamari, de l'úter i la vagina, i influeix en els trets generals del cos fe-
mení.
hipocamp m Estructura cerebral situada al lòbul temporal que forma part del sistema lím-
bic i participa en la memòria i l'aprenentatge.
locus de control m Terme, introduït per Rotter, que fa referència a l'expectativa de con-
nexió entre característiques personals, accions i resultats. Pot ser intern (quan es considera
que els resultats depenen del mateix esforç o habilitat) o extern (els resultats depenen del
destí, l'atzar o altres persones).
temps de latència m Mesura que es refereix al període de temps que passa entre dos
esdeveniments. En l'àmbit de la recerca fa referència a l'interval de temps entre la presentació
d'un estímul i la resposta que emet el subjecte.
teoria de l'atribució f Teoria proposada per Heider segons la qual els éssers humans fem
inferències sobre les conductes i els esdeveniments de la nostra vida en termes de relacions
causals intuïtives.
© FUOC • PID_00224018 47 Indefensió apresa
Finalment, després d'estudiar aquest mòdul heu de tenir clares les variables
que influeixen en el fenomen de la indefensió en els humans i el modulen, ja
que es tracta d'un aspecte molt estudiat en els últims anys.
© FUOC • PID_00224018 48 Indefensió apresa
Bibliografia
Bibliografia recomanada
Peterson, C. i Bossio, L. M. (1991). Health and optimism. Nova York: Free Press.
Peterson, C. (1982). Learned helplessness and health psychology. Health Psychology, 1(2), 153
Peterson, C. (1985). Learned helplessnes: fundamental issues in theory and research. Journal
of Social and Clinical Psychology, 3, 248 - 254.
Referències bibliogràfiques
Alloy, L. B. (1982). The role of perceptions and attributions for response-outcome noncon-
tingency in learned helplessness: a commentary and discusion. Journal of Personality, 50(4),
443-479.
Alloy, L. B., Hartlage, S., i Abramson, L. Y. (1988). Testing the cognitive diathesis-stress theory
of depression: issues of research design, conceptualization and assessment. A L. Alloy (Ed.),
Cognitive processes in depression (pp. 31-73). Nova York: Guilford Press.
Alloy, L. B., Peterson, C., Abramson, L. Y., i Seligman, M. E. P. (1984). Attributional style
and the generality of learned helplessness. Journal of Personality and Social Psychology, 46 (3),
681-687.
Amat, J., Matus-Amat, P., Watkins, L., i Maier, S. (1998a). Escapable and inescapable stress
differentially alter extracelular levels of 5-T in the basolateral amygdala of the rat. Brain Re-
search, 812, 113-120.
Amat, J., Matus-Amat, P., Watkins, L., i Maier, S. (1998b). Escapable and inescapable stress
differentially and selectively alter extracelular levels of 5-HT in the ventral hippocampus and
dorsal periaqueductal gray of the rat. Brain Research, 797, 12-22.
Amat, J., Sparks, P., Matus-Amat, P., Griggs, J., Watkins, L., i Maier, S. (2001). The role of
habenular complex in the elevation of dorsal raphe nucleus serotonin and the changes in
the behavioral responses produced by uncontrollable stress. Brain Research, 917(1), 118-126.
Anisman, H., De Catanzaro, D., i Remington, G. (1978). Escape performance following ex-
posure to inescapable shock: deficit in motor response maintenance. Journal of Experimental
Psychology: Animal Behavior Processes, 4, 197-218.
Anisman, H., Irvin, J., Beauchamp, C., i Zacharko, R. (1983). Cross-stressor inmunization
against the behavioral deficits introduced by uncontrollable shock. Behavioral Neuroscience,
97, 452-461.
Anisman, H., Suissa, A., i Skalar, L. (1980). Escape deficits induced by uncontrollable stress:
antagonism by dopamine and nerepinephrine agonists. Behavioral and Neural Biology, 28(1),
34-47.
Baucom, D. H. i Danker, P. (1984). Sex role identity and sex stereotyped tasks in the deve-
lopment of learned helplessness in women. Journal of Personality and Social Psychology, 46(2),
422-430.
© FUOC • PID_00224018 49 Indefensió apresa
Buchwald, A., Coyne, J., i Cole, C. (1978). A critical evaluation of the learned helplessness
model of depression. Journal of Abnormal Psychology, 87(1), 180-193.
Calef, R., Choban, M., Sharer, J., i Dye, J. (1986). The eddects of inescapable shock on the
retention of previously learned response in an appetitive situation with delay of reinforce-
ment. Bulletin of the Psychosomatic Society, 24, 213-216.
Camuñas, N., Pérez Nieto, M., Ferrándiz, P., Miguel-Tobal, J., Cano-Vindel, A., i Iruarrizaga,
I. (1999). Ansiedad, depresión e ira: relaciones entre el estilo atribucional y las emociones
negativas. Ansiedad y Estrés, 5, 175-189.
Cemalcilar, Z., Canbeyli, R., i Sunar, D. (2003). Learned helplessness, therapy, and personality
traits: an experimental study. Journal of Social Psychology, 143(1), 65-81.
De Vicente, F., Ferrándiz, P., i Pardo, A. (1991). Entrenamiento con descargas escapables y/
o predecibles sobre la conducta de escape. Revista de Psicologia General y Aplicada, 44(3),
299-304.
Dess, N., Raizer, J., Chapman, C., i Garcia, J. (1989). Stressors in the learned helplessness
paradigm: effects on body weight and conditioned taste aversion in rats. Physiology and Be-
havior, 44(4-5), 483-490.
Drugan, R. C., Morrow, A. L., Weizman, R., i Weizman, A. et al. (1989). Stress-induced beha-
vioral depression in the rat is associated with a decrease in GABA receptor-mediated chloride
ion flux and brain benzodiazepine receptor occupancy. Brain Research, 487(1), 45-51.
Drugan, R. C., Ryan, S. M., Minor, T. R., i Maier, S. F. (1984). Librium prevents the analgesia
and shuttlebox escape deficit typically observed following inescapable shock. Pharmacology,
Biochemistry and Behavior, 21(5), 749-754.
Ferrándiz, P. i de Vicente, F. (1997). The conditioned attention theory and bifactorial theory
on the learned helplessness syndrome in appetitive contexts. International Journal of Psycho-
logy, 32 (6), 399-408.
Ferrándiz, P., Olea, J., i Pardo, A. (1985). Efecto modulador del rasgo introversión-extroversi-
ón sobre el entrenamiento en indefension aprendida. Boletín de Psicologia, 9, 99-115.
Gatchel, R., Paulus, P., i Maples, C. (1975). Learned helplessness and self-reported affect.
Journal of Abnormal Psychology, 84, 732-734.
Geer, J. H., Davison, G. C., i Gatchel, R. I. (1970). Reduction of stress in humans through
nonveridical perceived control of aversive stimulation. Journal of Personality and Social Psyc-
hology, 16(4), 731-738.
Grahn, R., Will, M., Hammack, S., Maswood, S., McQueen, M., Watkins, L., i Maier, S. (1999).
Activation of serotonin-immunoreactive cells in the dorsal raphe nucleus in rats exposed to
an uncontrollable stressor. Brain Research, 826(1), 35-43.
Greenwald, A. (1980). The totalitarian ego: Fabrication and revision of personal history. Ame-
rican Psychologist, 35, 603-618.
Griffith, N. (1977). Effects of noncontingent success and failure on mood and performance.
Journal of Personality, 45, 442-457.
Jenkins, J., Williams, P., Kramer, G., Davis, L., i Petty, F. (2001). The influence of gender and
the estrous cycle on learned helplessness in the rat. Biological Psychology, 58(2), 147-158.
Job, R. i Barnes, B. (1995). Stress and consumption: inescapable shock, neophobia and qui-
nine finickiness in rats. Behavioural Neuroscience, 109, 106-116.
Labrador, F. (1992). El estrés. Nuevas técnicas para su control. Madrid: Temas de hoy.
Lazarus, R. i Folkman, S. (1984). Stress. Appraisal and coping. Nova York: Springer Publishing
Company.
© FUOC • PID_00224018 51 Indefensió apresa
Levis, D. (1976). Learned helplessness: A reply and an alternative S-R interpretation. Journal
of Experimental Psychology: General, 105, 47-65.
Maier, S. F. (1990). The role of fear in mediating the shuttle escape learning deficit produ-
ced by inescapable shock. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 16,
137-150.
Maier, S. F. (1993). Learned helplessness: relationship with fear and anxiety. A S. Maier (Ed.),
Stress: from synapse to syndrome. (pp. 207-243). San Diego: Academic Press.
Maier, S. F. (2001a). Exposure to the stressor environment prevents the temporal dissipation
of behavioral depression/learned helplessness. Biological Psychiatry, 49, 763-773.
Maier, S. F. (2001b). Time course of behavioral depression. Biological Psychiatry, 49, 763-773.
Maier, S. F., Grahn, R., i Watkins, L. (1995). 8-OH-DPAT microinjected in the region of the
dorsal raphe nucleus blocks and reverses the enhancement of fear conditioning and the
interference with with escape produced by inescapable shock. Behavioural Neuroscience, 109,
404-413.
Maier, S. F., Seligman, M. E. P., i Solomon, R. (1979). Pavlovian fear conditioning and learned
helplessness: Effects on escape behavior of (a) the CS-US contingency, and (b) the indepen-
dence of the US and voluntary responding. A B. A. Campbell i R. M. Church (Ed.), Punishment
and aversive behavior. Century Crofts.
Mikilincer, M. i Nizan, B. (1988). Causal attribution, cognitive interference and the genera-
lization of learned helplessness. Journal of Personality and Social Psychology, 55(3), 470-478.
Mikilincer, M. (1988). The relation between stable-unestable attribution and learned hel-
plessness. British Journal of Clinical Psychology, 27(3), 221-230.
Mikulinzer, M. (1994). Human helplessness: a coping perspective. Nova York: Plenum Press.
Miller, W. i Ross, M. (1975). Self-serving biases in the attribution of causality: fact or fiction?.
Psychological Bulletin, 82, 213-225.
Mineka, S., Cook, M., i Miller, S. (1984). Fear conditioned with escapable and inescapable
shock: the effects of a feedback stimulus. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior
Processes, 10, 307-323.
Minor, T. R. (1990). Conditioned fear and neophobia following inescapable shock. Animal
Learning and Behavior, 18(2), 212 - 226.
Minor, T. R., Jackson, R. L., i Maier, S. F. (1984). Effects of task-irrelevant cues and reinfor-
cement delay on choice-escape learning following inescapable shock: Evidence for a defi-
cit in selective attention. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 10(4):
543-556.
Minor, T. R., Trauner, M., Lee, C., i Dess, N. (1990). Modeling signal features of escape res-
ponse: effects of cessation conditioning in "learned helplessness" paradigm. Journal of Expe-
rimental Psychology: Animal Behavior Processes, 16(2), 123-136.
Nation, J., Cooney, J., i Gartrell, K. (1979). Durability and generability of persistence training.
Journal of Abnormal Psychology, 88, 121-136.
© FUOC • PID_00224018 52 Indefensió apresa
Overmier, J. (1985). Toward a reanalysis of the causal structure of the learned helplessness
syndrome. A F. Brush i J. Overmier (Ed.), Affect, conditioning and cognition: essays on the deter-
minants of behavior. Nova York: Lawrence Erlbaum Associates.
Pasahow, R. (1980). The relation between on attributional dimension and learned helpless-
ness. Journal of Abnormal Psychology, 89(3), 358-367.
Peterson, C. i Barrett, L. C. (1987). Explanatory style and academic performance among uni-
versity freshmen. Journal of Personality and Social Psychology, 53, 306-607.
Peterson, C., Luborsky, L., i Seligman, M. E. P. (1983). Attributions and depressive mood
shifts: a case study using the symptom-context method. Journal of Abnormal Psychology, 92,
96-103.
Peterson, C., Maier, S., i Seligman, M. (1993). Learned helplessness. A theory for the age of per-
sonal control. Nova York: Oxford University Press.
Peterson, C., Schwartz, S. M., i Seligman, M. E. (1981). Self-blame and depressive symptoms.
Journal of Personality and Social Psychology, 49, 337-348.
Petty, F., Davis, L., Kable, D., i Kramer, G. (1996). Serotonin dysfunction disorders: a behavi-
oral neurochemistry perspective. Journal of Clinical Psychiatry, 57, 11-16.
Ramirez, E., Maldonado, A., i Martos, R. (1992). Attributions modulate immunization against
learned helplessness in humans. Journal of Personality and Social Psychology, 62, 139-146.
Raps, C., Peterson, C., Reinhard, K., Abramson, L., i Seligman, M. (1982). Attributional style
among depressed patients. Journal of Abnormal Psychology, 91, 102-108.
Rosellini, R. A., DeCola, J. P., i Warren, D. A. (1986). The effects of feedback stimuli on con-
textual fear dependes upon the length of the minimum intertrial interval. Learning and Mo-
tivation, 17, 229-242.
Rotenberg, K., Kim, L., i Herman-Stahl, M. (1998). The role of primary and secondary apprai-
sals in the negative maladjustment of children of divorce. Journal of Divorce and Remarriage,
29, 43-66.
Rotter, J. (1990). Internal versus external control of reinforcement: a case history of a variable.
American Psychological Assesment, 45(4), 489-493.
Seligman, M. E. P., Abramson, L., Semmel, A., i Von Baeyer, C. (1979). Depressive attributional
style. Journal of Abnormal Psychology, 88, 242-247.
Steptoe, A. i Appels, A. (1989). Stress. Personal control and health. Wiley: Chichester.
Swendsen, J. (1997). Anxiety, depression and their comorbidity: an experience sampling test
of the helplessness/hopelessness theory. Cognitive Therapy and Research, 21, 97-114.
Tennen, H., Guillen, R., i Drum, P. (1982). The debilitating effect of exposure to noncontin-
gent escape: a test of the learned helplessness model. Journal of Personality, 50(4), 409-425.
Volpicelli, J. R., Ulm, R. R., i Altenor, A. (1984). Feedback during exposure to inescapable
shocks and subsequent shock-escape performance. Learning and Motivation, 15, 279-286.
Warren, D., Rosellini, R., Plonsky, M., i DeCola, J. (1986). Learned helplessness and immu-
nuzation: sensitivity to response-reinforcer independence in immunized rats. Journal of Ex-
perimental Psychology: Animal Behavior Processes, 11(4), 576-590.
Weiner, B. (1979). A theory of motivation for some classroom experiences. Journal of Educa-
tional Psychology, 71, 3-25.
Weiner, B. (1992). Human motivation: metaphors, theories and research. Newbury Park: Sage
Publications.
Weiss, J., Glazer, H. I., i Pohorecky, L. A. (1976). Coping behavior and neurochemical changes:
an alternative explanation for the original "learned helplessness" experiments. A G. Serban i
A. Kling (Ed.), Animal models in human psychology (pp. 141-173). Nova York: Plenum Press.
Weiss, J., Goodman, P., Losito, B., Corrigan, S., Charry, J., & Bailey, W. (1981). Behavioral de-
pression produced by an uncontrollable stressor: relationship to norepinephrine, dopamine,
and serotonin levels in various regions of the rat brain. Brain Research Review, 3, 167-205.
Will, M., Watkins, L., i Maier, S. (1998). Uncontrollable stress poetentiates morphine' s rewar-
ding properties. Pharmacology and Biochemistry of Behavior, 60, 655-664.
Williams, J. (1987). Influence of nonspecific stress odors and shock controllability on defen-
sive burying. Journal of Experimental Psychology: Animal Behavior Processes, 15, 333-341.
© FUOC • PID_00224018 54 Indefensió apresa
Wu, J., Kramer, G., Kram, M., Steciuk, M., Crawford, I., i Petty, F. (1999). Serotonin and lear-
ned helplessness: a regional study of 5-HT-sub (1A), 5-HT-sub (2A) receptors and the seroto-
nin transport site in rat brain. Journal of Psychiatric Reseach, 33(1), 17-22.
Yela, J. R., Gómez, M., i Salgado, A. (2001a). Indefensión aprendida: efectos de la predecibi-
lidad de un estresor crónico. Revista Española de Motivación y Emoción, 2, 59-66.
Yela, J. R., Salgado, A., Gómez, M., i Santamaría, B. (1996). Efecto de la predictibilidad-con-
trolabilidad del estímulo aversivo en déficits motivacionales y asociativos en ratas. Psicológi-
ca, 17, 55-69.
Yela, J. R., Salgado, A., Gómez, M., i Santamaría, B. (1998). Indefensión aprendida crónica: ef-
fectos sobre variables de rendimiento, peso y respuesta inmunológica en ratas. I Premi Nacional de
Recerca Lafourcade-Ponce. Madrid.