Wuolah Free Psicologia Social

Psicologia-social.
pdf
Anónimo
Bases socials del comportament: Psicologia social
1º Grado en Psicología
Facultad de Psicología, Ciencias de la Educación y del Deporte -

Blanquerna
Universidad Ramón Llull
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Psicologia social.
Índex
1. La Psicologia Social com a disciplina científica: concepte, objecte i objectiu ............ 2
2. Bases epistemològiques (teòriques, científiques i metodològiques) de la Psicologia
Social. .............................................................................................................................. 2
2.1. Principals paradigmes i orientacions teòriques en Psicologia Social. ................................ 5
Conductisme social .............................................................................................................................. 5
Sociocognitivisme ................................................................................................................................ 6
Teories simbòliques.............................................................................................................................. 7
Teories constructivistes postmodernes ................................................................................................. 8
2.2. Bases històriques i metodològiques de la Psicologia Social............................................... 8
3. Principals processos i fenòmens psicosocials: ........................................................... 10
3.1. Bases de la conducta social. .............................................................................................. 10
Valors i ideologies .............................................................................................................................. 12
3.2. Cognició social i emoció................................................................................................... 13
La representació social ....................................................................................................................... 13
Experiment de Solomon Asch: ........................................................................................................... 14
Atribució de la causalitat .................................................................................................................... 15
Percepció i cognició social ................................................................................................................. 15
T. de A. de Kelley .............................................................................................................................. 15
T. de A. de Weiner ............................................................................................................................ 15
Cognició social. .................................................................................................................................. 15
3.3. Actituds i canvi d'actituds. ................................................................................................ 17
Prejudicis i esteriotips ........................................................................................................................ 17
Rols i estatus....................................................................................................................................... 18
3.4. Influència social (1): comunicació social i persuasió. ...................................................... 18
Comunicació social ............................................................................................................................ 18
La Persuasió. ...................................................................................................................................... 20
3.5. Influència social (2): normes, autoritat i excepcionalitat. ................................................. 23
3.6. Relacions interpersonals: afectivitat, amor, altruisme i conducta prosocial i agressió
social. ....................................................................................................................................... 26
Influència de l’entorn físic ................................................................................................................. 26
Expressions de territorialitat............................................................................................................... 26
Atracció interpersonal i amor ............................................................................................................. 27
Cooperació i competència .................................................................................................................. 28
Prosociabilitat i altruisme ................................................................................................................... 29
3.7. Processos de grup i moviments col · lectius: pertinença, minories i majories socials...... 30
Moviments col·lectius ........................................................................................................................ 30
Moviment social ................................................................................................................................. 30
Poder................................................................................................................................................... 30
Lideratge............................................................................................................................................. 31
Teoria X i Teoria Y, McGregor ......................................................................................................... 32
Efectes per trobar a les noticies ..................................................................................... 34
Consignes per al moment de fer l'examen de psicologia social ........ ¡Error! Marcador no
definido.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3127054
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Tardas más en elegir película que en estudiarte estos apuntes. Y ya es decir ¡Clic aquí!
Bases socials del comportame...
Banco de apuntes de la
1. La Psicologia Social com a disciplina científica: concepte,
objecte i objectiu
Concepte: Cada societat (comunitat, població...) té una estructura social que tendeix a la
homogeneïtat i l’equilibri (es vol que funcioni mitjançant unes normes), perquè l’estructura ha
de satisfer la naturalesa individual que es caracteritza per ser variable i dinàmica.
La societat forma l’estructura social, la qual aconsegueix reunir la naturalesa individual amb cada
un. Però aquest encaix, provoca tensió/conflicte (no tothom vol el mateix, necessitem una societat
per a tothom, lleis per a tothom i això és molt complicat). sAquí neix la psicologia social: Com
resolem aquesta tensió/conflicte?
L’estructura social busca un equilibri
La naturalesa individual de cadascú és dinàmica i variable.
Per tant, hi ha un conflicte d’interessos on hi ha tensió entre l’individu i la societat, aquí la
Psicologia Social haurà de mediar.
Objecte: Amb la intenció de resoldrà aquest fet, la psicologia social denomina com
a objecte d’estudi:
• Les persones que generen interacció i amb qui la generen. à Quan les
persones interactuen (El qui i amb qui).
• Els fenòmens que succeeixen quan les persones interactuen: conductes,
actituds, pensaments i sentiments. à Fenòmens (què).
• Causes, efectes i conseqüències. à Processos (com).
• Allò que no pots atribuir directament com a causa o afecta (=processos)
però, si estan dins el fenomen. à Condicions i condicionants.
Objectiu:
• Observació: recollir evidencies/dades de com les persones ens

comportem/sentim....
• Comprendre: interpretació de les dades.
• Explicar: cal explicar els resultats obtinguts.
• Predir: preveure què passarà en un futur. MOLT LIMITADA*.
• Influir: la voluntat de canviar. És cert que no podem aplicar principis
existencial sobre les persones, però podem influir sobre la conducta
interactiva de l’home i la seva relació amb la societat.
2. Bases epistemològiques (teòriques, científiques i

metodològiques) de la Psicologia Social.
La psicologia social no treballa sola: es relaciona amb altres disciplines, sobretot
amb la sociologia. Aquest fet ha provocat diferents corrents de pensament al
llarg de la història:
- NO independència de la Psicologia Social
• Psicologisme: Les lleis que regulen el comportament individual serveixen
per analitzar el comportament social. Defensaven que la psicologia social,
doncs, no és independent (Importància de conèixer el comportament individual).
• Sociologisme: El comportament de l’individu s’explica de la mateixa
manera com s’expliquen les estructures socials (focus d’atenció en conèixer
les estructures socials per entendre l’individu).
- Independència de la Psicologia Social
• Psicosociologisme o Sociopsicologisme (PS=P+S)

Tant els fenòmens psicològics com sociològics son producte de la
interacció.
Psicologia Social = Psicològic i Social
• Interdisciplinarietat P (PS) S
La Psicologia Social estudia el que té de social la Psicologia i el que té de
psicològic la Sociologia.
Psicològic (Psicologia Social) Social
• Sustantivisme P = PS = S
La Psicologia Social té un objecte propi d’estudi. És a dir, la psicologia
social no té res a veure amb la psicologia o la sociologia.
Psicolgia Social ¹ Psicologia ¹ Sociologia
Anàlisi dels processos d’interaccions
Analitzem les interaccions mitjançant tres nivells: personal, interpersonal i

transpersonals.
El nivel Interpersonal i el Trnaspersonal, impliquen el comportament social, és a
dir: la psicologia social i la sociologia. El primer, el nivell Personal, implica la
psicologia com a tal.
La psicologia social està dins de les ciències socials. I aquestes, estan a cavall
amb una ciència empírica (experiència sensorial: química, física, biologia...) i la
ciència d’interpretació/humana (interpretació: filosofia, dret, teologia...).
Per tant, la psicologia social vol utilitzar eines científiques, però també vol
interpretar i això, requereix de certa habilitat.
Nivells de formació de les teories
• Disciplinar: Decidir què està dins de la psicologia social i què no.

• Metaparadigmàtic: Decidir quin es el punt de vista que cal adoptar des de la psicologia
social per poder interpretar la realitat de les coses. Exemple: “Si volem explicar el
comportament social de les persones hem de partir de la idea que l’entorn ho condiciona
tot” o, “si volem explicar el comportament social de les persones hem de partir de la idea
que l’herència és clau.” I per tant, totes les teories construïdes seran en funció de la base.
• Paradigmàtic: Les teories/models.
• Teories abast mitjà: Els fenòmens més concrets als quals podem arribar a estudiar.
Teories generals.
• Microteories: Aquelles teories generals centrades en una persona en concret.
2.1. Principals paradigmes i orientacions teòriques en Psicologia
Social.
Les teories són una xarxa per apressar el mon de l’observació, explicar-lo, predir-
lo i influir sobre ell.
Les teories en Psicologia Social no són estrictament lògiques perquè depenen
de supòsit no expressats o intuïtius, més que de criteris de congruència
(llenguatge quotidià, indefinició de conceptes...).
Les diferencies d’interpretació de la realitat (els interrogants) entre concepcions
teòriques, poden estar marcades per tendències polítiques, ideològiques,
filosofies.
Principals orientacions teòriques
Conductisme social
Té un pressupòsit: l’individu com a ésser reactiu.
• Existeixen tres enfocaments fonamentals:

Conductisme: Antiintrospeccionisme. Només val allò observable.
Experimentalisme (control de variables, subjectes...). No subjectivitat.
• Associcionisme: L’estructura interna de la ment es desenvolupa per
l’associació d’unitats elementals d’informació vinculades per contigüitat
especial o temporal (condicionament).
• Hedonisme: Sempre s’actua buscant una recompensa, un plaer o la
fugida de dolor.àAssociaré (II) tot allò que em produeixin guany, plaer...
Teoría de l’aprenentatge social
Dollard i Miller són els autors més representats d’aquesta teoria.

Segons aquesta teoria les persones aprenen noves conductes mitjançant el
reforç o càstig, o mitjançant l’aprenentatge observacional dels factors socials del
seu entorn. Si les persones veuen conseqüències desitjables i positives en la
conducta observada, és més probable que la imitin, prenguin com a model i
adoptin. Ex.: posar la mà al foc à cremar-se.
Es produeix a través de tres fenòmens:
a) Condicionisme: Aconseguir necessitats bàsiques, adquirir competències

mitjançant l’associació. Exemple: si un nen aconsegueix una joguina
mitjançant una bufetada, farà l’associació de que això és el que s’ha de fer
per aconseguir-la = acabar sent agressiu.
b) Imitació: Només tindrà èxit si prèviament hem passat per la fase d’adquirir
les necessitats bàsiques
c) Simbolització: La realitat no sempre és externa a l’individu, no sempre

respon als estímuls sensorials reals. Exemple: Un nen es troba un gos pel
carrer, aquest borda i mossega al nen, aquest plora i la mare el cura i el
protegeix. La segona vegada que el nen vagi pel carrer i senti bordar al gos,
tot i que el gos no l’hagi mossegat, anirà directament cap a la mare perquè el
protegeixi.
Teoria de l’Intercanvi social
Aquesta teoria postula que les persones es relacionen sobre la base d’un càlcul
dels costos i beneficis que representa una interacció. És a dir, com les persones
ens comportem per obtenir el màxim de satisfacció de les relacions amb els altres
(Thibant & Kelly).
Justícia distributiva à recuperar la inversió que un individu inverteix en una

relació, si no es recupera, la relació pot perillar.
Inversió =
Recompensa
Sociocognitivisme
• No és simplement l’aplicació de la Psicologia Cognitiva al cam social, ja

que els fenòmens individuals sempre es donen en contextos socials.
• Respon al model d’”homo sapiens” i d’”homo cyberneticus”: l’individu com
a processador actiu d’informació.
• És antiintrospeccionista, anticoductista, experimenta.
• L’individu organitza, selecciona i simplifica l’experiència com a guia per a
l’acció i base de predicció de la conducta.
• La realitat pren sentit amb la contextualització i el contrast amb
l’experiència interna.
Autors rellevants:
o S. Asch amb la formació d’impressions i la Teoria de la

conformitat: Afirma que hi ha alguna dada en l’entorn que
l’observes a la primera impressió i que et dona una impressió sobre
quelcom que ja no pots canviar.
o F. Heider amb la teoria de l’atribució i de l’equilibri (balanç):
Fonamentar les seves teories en el sentit comú: les persones
tendim a buscar la causa i l’efecte de tot, i ho fem a partir del sentit
comú i la lògica. Exemple: el Madrid està obsessionat en saber perquè no
juga bé à Es busquen causes i efectes del per què. Davant la cerca de la
causa tendim a simplificar-ho molt, ja que, quan més complex sigui la causa més
complexa serà la solució i no interesa. A més, davant les nostres
percepcions necessitem cercar coherència i en cas, de no trobar-
les, necessitem mecanismes de compensació els quals
s’encarreguen de compensar totes aquelles percepcions que no
s’ajusten als nostres desitjos.
o K. Lewin amb la teoria del camp: Aporta les dinàmiques de grups,
on les persones no som només el que aportem individualment sinó
que, si estem en grup podem aportar moltes més coses entre tots.
Per aquest motiu, la teoria del camp: la qual afirma que la vida de
les persones es desenvolupa en ≠ àrees o regions, fent que cada
individu divideixi les seves relacions socials en diferents camps. I
en cada camp/àrea construïm els nostres equilibris que ens donen
força. Però, Lewin afirma que aquest equilibri que cada individu
crea dins les seves àrees és un equilibri de tensions, ja que es
modifiquen constantment. Però, què passa quan es trenca un
tensió? Exemple: Torre de Collxerola, s’aguanta degut a que té una base que
tensa i permet que aguanti dreta. Esta dissenyada de tal manera que si un tenso
de la base es trenca els altres poden seguir aguantat la torre. La torre és igual
que les nostres àrees: Si estem malament amb la novia busquem tensors com
els amics que ens permetin seguir endavant mentre no solucionem el problema
amb ella.
o L. Festinger amb teoria de la Comunicació social i Teoria de la

dissonància cognitiva.
Teoria de la comunicació social: En química existeixen vasos

comunicants, els quals un cop s’obre la comporta entre uns i altres
el líquid queda en equilibri en una comporta i en l’altre. Festinger
afirma que amb les persones succeeix al mateix: Una comporta és
l’individu A, mentre que l’altre és el B, quan s’obrís la comporta
l’individu B augmentaria la comunicació mentre que el A no
disminuiria. Per tant, la comunicació dona sempre guanys/enriqueix
i homogeneïtza les persones.
Teoria de la dissonància cognitiva: Normalment, davant la presa

d’una decisió estem enguixats; però un cop l’hem pres si no estem
segurs que sigui la millor sentim angoixa. Ell vol descobrir quins
mecanismes tenim per tal d’aconseguir que aquesta angoixa deixi
d’existir. Per tant, l’home modela la realitat per la seva pròpia
comoditat. Exemple: Pública o privada: Decideixo pública i busco els pros de
la pública i els conras de la privada per sentir-me bé.
Teories simbòliques
• L’ésser humà orienta els seus actes vers les coses en funció del que
aquestes signifiques per a ell (res pot tornar a ser igual).
• El significat de les coses sorgeix com a conseqüència de la interacció
social que cadascú manté el proïsme.
• Els significats es manipulen i modifiquen mitjançant un procés
interpretatiu desenvolupat per la persona quan intenta conèixer les
coses que va trobant al seu pas.
Teories constructivistes postmodernes

• El coneixement humà es caracteritza per processos proactius d’atribució
de significat a l’experiència.
• El constructivisme recolza la cosmovisió contextualitza del món com a
un text que canvia constantment i que cal ser activament interpretat i
reconstruït per a ser comprès.
• El fet bàsic en la construcció de significat és l’abstracció d’un constructe i
personal en funció de la percepció de similituds i contrastos entre
diferents esdeveniments.
• La realitat és construcció social. No hi ha veritats bàsiques o essencials.
Som el que expressem, i la veritat és consensuada a través dels nostres
discursos.
2.2. Bases històriques i metodològiques de la Psicologia Social.
Durant molts anys, l’home era pres per lleis divines i pautes de comportament
divinitzades, però aquesta visió canvia quan l’home comença a preguntar-se:
per què l’home ha de complir als poders fàctics (=església/reis...)? Què ens
aporten?
SEGLE XX
Psicologia dels instints (E.Ross i W. McDougall, 1900)

Els dos autors, tot hi anar per separat escriuen dos llibres anomenats iguals “la
psicologia social”. Aquest significar el primer cop que s’aplicava la psicologia en
un entorn social. Per E.Ross parava d’un comportament instintiu, mentre que
Dougall parlava d’adaptació, com les persones volen ajustar-se.
Psicologia del self (W.James, J. Baldwin, G.H Mead, 1910)

Són els primers psicòlegs en centrar-se en la societat i per tant, reflexionen
entorn la naturalesa social de les persones. Volien conèixer el jo
(característiques de personalitat, temperament, pulsions de cada individu) i les
seves relacions socials, ja que afirmaven que les relacions estan condicionades
pel “jo”.
Psicologia social de les actituds (Thurstone, 1920)

Afegeix una nova visió en l’estudi del comportament humà ja que, no només
estudia allò que fan les persones sinó també la predisposició de les persones
davant d’un fet/comportament (=un noi pot tenir una actitud respecta l’avortament
però no pot realitzar l’acció d’avortar, per tant ell el que planteja és estudiar totes
les actituds, entenentles com a sentiments, predisposició, accions...). Aquesta
idea va crear tot un moviment que ja estudiarem més endavant.
Psicologia experimental (F. Allport, 1920). Moviment que sorgeix
paral·lelament al de Thurstone. Allport, volia descobrir com afectava la psicologia
experimental del camp animal en el camp humà (quina relació tenien). Davant
del conflicte a nivell mundial els psicòlegs van plantejar-se com afecte la guerra
a la resta del món, van aprofitar la primera guerra mundial com una forma per
poder observar el comportament de les persones davant de situacions poc
habituals, diferents, incertesa...
Psicologia del comportament en grup (1930). Estudiaven el comportament

de les persones mitjançant teràpies de grup, els autors més rellevants són:
• J. Moreno: Psicodrama i sociograma. Eines d’anàlisi davant les

relacions que s’estableixen dins un grup.
Exemple: el professor passa un qüestionari on et demana que posis en
ordre les tres persones que escolliria per realitzar un treball de grup i
posar tres amb les que mai ho faries. Aleshores el professor fa una
estadística i sortirien persones amb molta força dins un grup per treballar
amb un grup i persones molt febles dins al mateix grup.
• K. Lewin: T-Group. La conseqüència del crack dels anys 20 va causar
un conflicte: el nostra model de societat que ens havien assegurat que
era perfecta s’enfonsa, de qui ens hem de refiar doncs?
Psicologia empírica (1940). La 2a Guerra Mundial va servir per fer molts

treballs de camp sobre fenòmens com les actituds, l’obediència, la
cooperació o el conflicte. En conseqüència,
va comença a desenvolupar-se sobre el treball de camp en respecta al
comportament de les persones en situació de guerra, els miliars, les
persones aquarterades (soldats a les trinxeres).
Psicologia experimental (1950). Els principals paradigmes adopten

l’experimentalisme com a estàndard per avalar els seus principis i teories
(Conductisme Social, Cognitivisme Social).
Normalitat paradigmàtica (1960). Aparició de l’ Interaccionisme

simbòlic. No tot acaba sent acceptat permanentment i per això, a finals
dels anys 60, principis 70 comença a haverhi crisis.
Psicologia social aplicada (1980 – S.XXI). Es vol aplicar la psicologia

social per tal de facilitar la vida d’aquells grups d’exclusió social. Es a dir,
intenten veure com els estudis sobre els fenòmens de processos
psicosocials han d’ajudar a les persones. Característiques d’aquest
moviment:
De la interdisciplinarietat a la rellevància social. Comencen a
plantejar-se temes de la interdisciplinarietat a la rellevància social (un
problema social com ara el bessos quan feia pudor, no és cosa només
dels psicòlegs, calen altres professionals: un grup mixta).
De la complexitat a la globalització. La complexitat de les situacions,
estan derivades a que cada cop és més gran perquè és més fàcil arribar
a la notícia/informació, en altres paraules la globalització causa major
“problemes”. Exemple: si hi ha un atemptat a Rússia ho saps al segon,
abans havien de passar dies i la noticia, com tens més informació a
l’abast, pot afectar més a nivell col·lectiu.
De la racionalitat a l’emocionalitat. Quin és l’impacte de les emocions
en el comportament humà? En la racionalitat?
De la Psicologia Ambiental a la Prosociabilitat. Molts cops els espais
poden estar dissenyats de tal manera per minimitzar els efectes negatius
cap a una persona. (el disseny d’un espai condiciona la qualitat de vida
d’unes persones).
De les certeses al relativisme. No podem ser taxatius, tot pot canviar,
tot es pot viure i veure d’una altra manera.
3. Principals processos i fenòmens psicosocials:

Interacció entre persona i situació
La conducta s’orienta cap a uns objectius. La conducta social representa una continua interacció
(tot allò que surt del propi individu) entre la persona i la situació. Pot ser que diferents persones
responguin de forma diferent a la mateixa situació: una persona veu una festa com una oportunitat
de fer amics, i un altre com una oportunitat d’emborratxar-se. Situacions que es poden donar:
• La situació condiciona la persona: una persona alta pot estar condicionada a fer bàsquet.
• La persona també pot condicionar la situació: una persona agressiva pot generar amb més
facilitat situacions violentes, mentre que una persona més tranquil·la farà activitats més
tranquil·les.
• Les persones poden canviar la situació: una persona molt extravertida pot aportar més
dinamisme a una festa avorrida.
• Les situacions canvien a les persones: només després de tenir un accident de cotxe, la
persona entendrà com d’important és posar-se el cinturó de seguretat.
La influència de l’individu i el context sempre és recíproca.
3.1. Bases de la conducta social.

Les condicions que permeten la interacció entre l’individu i l’entorn és mitjançant la
socialització/sociabilització vol dir relacionar-se amb l’entorn i altres persones, participant en
una estructura ja està en marxa i ens reclama d’una adaptació (seguir normes, cooperar, etc.), ens
referim a la societat. La socialització no només és el fet d’afegir-se a una cosa que ja està en
marxa, també és el fet de que les pròpies persones la formem, perquè sinó no hi hauria d’existir.
Existeixen dos nivells de socialització:
• La sociabilitat són les pautes bàsiques d’adaptació comunes a qualsevol cultura, per dir
que es constitueix una societat: tota societat preserva la vida dels seus membre.
• La conformitat és l’adequació a les característiques concretes d’una societat
determinada, com tenir respecte per les persones grans.
Per a la socialització s’aprèn a executar rols i adquirir un status, amb un interès d’integrar-nos a
la societat de la manera més harmònica. Tot aquest procés es fa a través de la família o l’escola,
anomenats agents primaris. Aquests agents primaris van perdent importància a mesura que els
agents secundarisvan prenent força, com els mitjans de comunicació, o l’entorn en el que ens
relacionem. No són excloents, però d’alguna manera hi ha un relleu.
La idea és que aquest procés de socialització es vagi internalitzant, és a dir, que no hi hagi ningú
que ens digui com ens hem de comportar, i estigui ben interioritzat per nosaltres mateixos (és
l’ideal de tota societat, ja que respon als principis de l’ètica i la moral). El control social (per part
d’altres persones, del propi Estat a través de la policia, etc.) es torna autocontrol (la mateixa
persona es comporta d’una forma diligent perquè és com ha de ser), ja que cada generació nova
que va arribant a la societat se li exigeix uns patrons de conducta socialment acceptats, per tant la
resta de la societat pot exigir (i d’aquesta manera controlar) un cert comportament a altres
persones.
La principal via d’interacció entra les persones és a través del llenguatge, la intenció amb la que
diem les coses, el to, etc., és fonamental per saber conceptualitzar simbòlicament del món que
ens envolta; ens allibera “de l’aquí i l’ara”, podem fer referència a coses que no podem percebre
amb els sentits.
Què és primer, pensament o llenguatge? Gràcies a pensar podem parlar o gràcies a parlar
podem pensar?
Per què a partir d certa edat podem recordar frases i idees? El llenguatge és el nexe que ens permet
capturar idees, ja que quan no sabem el llenguatge només podem retenir imatges. No podem
elaborar pensaments complexos si no tenim un domini del llenguatge, per tant la capacitat
lingüística retro alimenta la capacitat cognitiva.
Per això el llenguatge ens allibera de l’aquí i l’ara: les persones tenim la capacitat de simbolitzar,
cosa que els animals no, ja que nosaltres podem comunicar idees més complexes.
Els animals, tècnicament no tenen llenguatge. El llenguatge només és propi dels humans, ja que
és la capacitat de generar codis simbòlics que interpretem, ja que decidim un valor que li atribuïm
a un determina signe. Hi ha una comunicació prèvia intraindividual i interindividual.
Conceptes vinculats al concepte del llenguatge:
• Semiòtica: És l’estudi del significat de les paraules. Hi ha tres tipus bàsics de signes:
o La icona: és el signe que té semblances físiques amb l’objecte que representa.
Com el dibuix d’una poma. El dibuix de les corbes dins una senyal de trànsit que
indica perill.
o Índex o senyal: és un signe que està físicament connectat amb l’objecta evocat:
el fum porta la idea del foc. El lloc on està posada una senyal de trànsit.
o El símbol: és un signe que manté una relació arbitrària amb l’objecte representat,
com les mateixes lletres que conformen una paraula. Entra en joc un acord o
consens entre la gent per lligar una representació a una realitat que vol evocar. El
triangle representa una senyal de trànsit.
• Pragmàtica: És l’ús del llenguatge.

o El significat de les paraules no és fix, és dinàmic i negociable.
o La constitució de diferents referents per a les mateixes paraules dóna un sentit o
altre a les expressions.
o L’essència del comunicador és copsar intencionalitats.
o Darrera d’un significat literal pot haver un significat pragmàtic.
o El silenci també és una forma de comunicació.
o El llenguatge només s’aprèn amb interacció social.
• Comunicació no verbal.
o Parallenguatge (tot allò relacionat amb la veu): entonació de la veu, to, volum,
pauses, ritme, velocitat.
o Inclou: la pose del cos, la cara de la persona i les expressions; l’aspecte físic.
o Proxèmia: la distància a la que dues persones es comuniquen, segons si conec la
persona, el contingut de les paraules, etc.
o Moviments gesticulars i posturals, també amb la pupil·la.
o Expressió facial: la cara genera molt outputs molt significatius, ja que actua com
un sistema multi semàntic on hi ha una multitud de senyals, on hi ha també
flexibilitat expressiva.
L’expressió facial proporciona informació sobre:
§ Estats afectius (emocions, estats d’humor...).
§ Activitat cognitiva (avorriment, concentració).
§ Temperament i personalitat (sociabilitat, timidesa).
§ Veracitat (confiança – desconfiança).
§ Psicopatologies (detecció i diagnòstic de desordres).
Quatre classes de senyals que contribueixen al reconeixement facial:
§ Senyals facials estàtiques (trets permanents), l’estructura òssea d’una
persona abans es vinculava a trets de la personalitat.
§ Senyals facials lents (canvis progressius), arrugues, ulleres.
§ Senyals facials artificials (ulleres, cosmètica).
§ Senyals facials ràpides (canvis en l’activitat neuromuscular).
En resum, a la comunicació intervenen diferents aspectes que s’han de contemplar com un tot, ja
que si es contempla de forma aïllada correm el risc d’interpretar tota aquesta comunicació
erròniament i traient les coses de context de forma que es desvirtua el missatge original. Sempre
hi ha comunicació:
Valors i ideologies
Valors
Hi ha un sistema de referents culturals que regulen l’adequació entre l’individu i la societat.
Els valors permeten fer un judici social sobre les pautes de conducta que es consideren desitjables
i les que no.
Els fonaments en els ideals de funcionament o organització social que es proposen com a
recomanables (els interessos globals de la majoria. Sovint poden entrar en conflicte l’adequació
dels valors de la societat i els de l’individu).
S’organitzen al voltant d’una jerarquia, per exemple que la pau, com a valor, quedi supeditada a
qualsevol altre acció.
Distingim entre un sistema de valors (a nivell estatal, no es donen facilitat per els refugiats de
Síria) i una escala de valors, decidint quins valors prioritzem en la nostra vida (que siguem
solidaris).
Kohlberg parlava d’una escala de valors en funció del nivell de maduresa.
Ideologies
És la construcció d’un conjunt de valors que es proposa per a un determinat grup (partit polític,
religió). Hi ha gent que se sent còmode perquè no ha de pensar.
Les ideologies posen en pràctica els valors, amb propostes de gestió real: la religió encaixa amb
els principis d’amor, caritat, bondat. En el cas dels partís polítics, es proposa la gestió dels
pressupostos o igualtat, que al final s’acaben materialitzant en actes concrets , etc.
Les ideologies legitimen els interessos d’un grup, que potser no només vetllen pels interessos
desinteressats del col·lectiu.
***
En definitiva, els valors i les ideologies marquen la forma bàsica de comportar-nos, ja que vivim
en societat.
VALORS IDEOLOGIES
Sistema de referents culturals que regulen “Paquet” de valors que proposa un
l’adequació entre l’individu i la societat. determinat grup.
Els valors permeten fer un judici social sobre les
pautes de conducta que es consideren desitjables i Et marquen el camí, la ruta.
les que no.
Es fonamenten en els ideals de funcionament (on si
Proposta de materialització dels valors
la gent els complís tot estaria millor) o organització
referents a l’organització social.
social que es proposen com a recomanables.
Sistema organitzat d’explicació de la realitat
S’organitzen entorn d’objectius ordenats
social, de guia d’accions col·lectives i
jeràrquicament (valors centrals i valors secundaris).
orientació de les decisions individuals.
Distingim entre un sistema de valors i una escala de
És el suport d’expressió i legitimació dels
valors. (Ex.: societat consumisme en la que vivim
interessos.
avui en dia).
3.2. Cognició social i emoció.

La representació social
Es refereix als sistemes de creences vinculats o que venen donats per la realitat que ens envolta,
com les relacions socials, les idees, les actituds i els sentiments.
És la imatge que ens formem del món exterior, per la necessitat de donar sentit a allò que ens
envolta. Quan hi ha una cosa que no sabem classificar, o bé l’apartem o bé li donem un sentit
figurat, en un intent per interpretar-ho.
Com ens formem opinions dels demés?
1. Establint conclusions generals, ja que partim d’un anàlisi segons els grups socials als que
pertany, així com les actituds i conductes del grup al que pertany.
2. La sensibilitat interpersonal, percebent com parla la persona, el to de veu, la forma de
vestir, de caminar, etc. Les impressions que contrasto amb la percepció general del grup.
La percepció social depèn de:
• Saber percebre adequadament la persona.
• Qualitat de la relació (que hi hagi confiança).
• Quantitat d’informació.
• Condicions externes (no hi hagi tergiversacions en les relacions).
• Predisposicions internes (s’ha de ser el més objectiu possible).
Processos d’inferència d’informació
• Extensió temporal: d’un atribut temporal inferim un de permanent: si una persona riu,
tindrem tendència a dir que és una persona alegre.
• Generalització: generalitzar és anar d’allò concret al general. Partint d’una característica
individual l’extrapolem a tots els individus d’un grup. Estereotips són neutres, procés de
generalització.
• Categorització: atribuïm característiques d’un grup a una persona concreta.
• Efecte halo (extensió de qualitats): un tret positiu porta associat altres aspectes positiu,
per exemple, si una persona és atractiva pensarem que també és agradable.
• Idees prèvies: comparem internament amb situacions que ja em viscut, ja que tenim uns
esquemes prefixats, i si no encaixa, busquem mecanismes per a que ho faci.
• Comparació: intentem contrastar les nostres percepcions amb les dels altres per evitar
dissonàncies.
Elements de judici
• L’aparença física.
• Conducta motora.
• Conducta verbal.
• Conducta social.
La formació de primeres impressions
L’home no espera a tenir tot un seguit d’indicis clars per poder generar una opinió personal sobre
els desconeguts, sinó que les persones generen conductes mentals sobre els individus a través de
conductes molt escasses (a través de les primeres impressions).
Experiment de Solomon Asch:

Tenim tendència a formar impressions a partir d’evidències escasses, especialment les primeres
impressions (molt resistents a canviar-les). És una tendència psicològica a voler tenir-ho tot ben
ordenat al cap i encaixar-ho als nostres esquemes (“tu entres al calaix dels amables, o de les
persones dolçes”).
Les impressions estan estructurades. Cada tret representa una part del tot; de com és
completament la persona. Mitjançant l’experiment d’Asch sobre la formació d’impressions, va
arribar a unes conclusions:
• Suma de trets: acumulem els trets que són rellevants i ens formen una impressió resultant.
• Trets per promig: l’atractiu d’una persona resultarà de la ponderació dels trets favorables
i desfavorables.
• Trets centrals i perifèrics: hi ha característiques més importants, que d’altres.
Juguem amb el sentit que li donem a les percepcions (que és una qüestió sensorial), ja que els
processos perceptius sempre van vinculats amb els processos cognitius que ho possibiliten
percebre. Tot això, per construir la nostra realitat, que serà el sentit comú (buscar saber el per
què; les causes del comportament à procés d’atribució de causalitat).
Mirarlo del pdf de Gisela:
Atribució de la causalitat
Percepció i cognició social
T. de A. de Kelley
T. de A. de Weiner
9/3/2020
Repàs.
Prejudicis són negatius, procés d’extendre una característica d’un grup a una persona en concret.
Una actitud injustificadament negativa.
La discriminació és posar en pràctica un prejudici.
Estereotips són neutres, procés de generalització.
Cognició social.
Amb els processos socio-cognitius tractem de comprendre tot allò que percebem i processem.
Donar significació i endreçar les coses que ens envolten, atribuint-les un sentit. Procés de
construcció social:
• Fer-se una idea de la informació que ens envolta.
• Allò es pot generalitzar a altres situacions? D’aquí la idea del sentit comú.
Creença del control propi

Les persones tenim la creença de que podem controlar tot allò que ens envolta.
Aquest control intern a vegades pensem que és més fort que factors externs, com l’atzar.
Com quan la persona creu que controla poder prendre drogues.
Reajustament cognitiu
Infravaloració de les nostres percepcions.
Quan la realitat externa xoca amb les nostres idees, que ens permeti encaixar la realitat de la
manera menys traumàtica possible, donant més o menys importància als fets. Degut a aquesta
ordenació i organització de les percepcions.
Reexplicació de la realitat
Necessitem tornar a explicar les coses que han quedat incompletes, re-explicant les coses per a
que encaixi en les nostres idees. Busquem la coherència en les nostres representacions.
Quan en un judici es fan preguntes cadencioses per crear records que no són reals.
Pes d’informació rellevants o impacte de informació anodines (sense importància).

Intentem valorar quan i de quina manera utilitzem informacions per_ de la nostra realitat. A
vegades ens interessa tenir una dada i donar-li més pes que una altre.
S’ha de tenir dades objectives.
Confirmació d’hipòtesi
Les persones generem unes expectatives en funció dels altres i condicionem la relació amb
aquestes persones per no defraudar aquestes expectatives. Relacionat amb l’efecte Pigmalió.
3.3. Actituds i canvi d'actituds.
Diferencia entre un comportament agressiu i una actitud agressiva, si bé les actituds determinen
moltes vegades el nostre comportament no és exactament el mateix tenir una actitud que mostrar
un determinat comportament.
• És una pre-disposició (apresa) de l’ànim que indica el grau d’afecte o d’identificació positiu
o negatiu associat a un objecte psicològic.
• Estan formades per idees, creences, sentiments, opinions o conductes relativament estables
que ens predisposen a respondre d’una determinada manera als objectes psicològics.
• Les actituds s’adquireixen per la satisfacció de necessitats i interessos, es defineixen per els
trets de personalitat i l’acumulació d’experiències i es consoliden per la necessitat
d’adaptació. Tenen, per tant, un component de predictibilitat de la conducta: si podem
controlar les actituds podem preveure accions futures.
Prejudicis i esteriotips
Estereotips
• Estereotip: generalització relativa atribuïm característiques no contrastades que les fan

diferents.
• No son ni positius ni negatius.
• Aquesta generalització és:
1. Feta a ultrança, rígida, sistemàtica, sense excepcions.
2. Falsa o errònia, per inexactitud o exageració.
3. Compartida.
4. Resistent a la modificació.
5. Predictiva.
• Per a Insko (73), els estereotips són creences populars culturalment compartides sense
cap component pejoratiu.
• Per a Tajfel (81), la funció dels estereotips és simplificar i sistematitzar l’abundant i
complexa informació que processem per d’assolir un grau d’adaptació cognitiu
satisfactori.
• Per tant:
o Tenen una funció positiva quan permeten simplificar la realitat (economia
cognitiva) i anticipar la conducta (predictibilitat).
o Tenen una funció negativa quan són determinants dels prejudicis (opinions o
creences que donen lloc als prejudicis).
Prejudicis
Prejudici: actitud injustificablement negativa cap a un grup i/o els seus membres.
o Implica una predisposició a estar en contra d’algú pel fet de pertànyer a un

determinat grup.
o En aquest cas, els prejudicis si que són sempre negatius.
o Emocions negatives.
o Respon a actituds apreses, estables en el temps i acompanyades de reaccions
afectives i sentiments intensos.
o La concreció dels prejudicis en accions o conductes l’anomenen discriminació
(conducta injustificadament negativa) (discriminacióà posar en practica).
o La font dels prejudicis és sociocultural, cognitiva i emocional.
Rols i estatus
Rol: expectatives de conducta definides per un conjunt de normes que estableixen de quina manera
han de comportar-se les persones en funció de la seva posició social.
Rol prescrit: fa referència a allò que espera la societat de nosaltres.
Rol subjectiu: expectatives que un individu percep com a aplicables al seu propi comportament
quan interactua.
Rol d’execució: comportaments manifestats; allò que es fa.
Un rol implica uns deures que han de ser realitzats i una determinada forma de realitzar-los. El
rol és el nexe entre la nostra individualitat i el que ens exigeix la societat.
Distingim entre conductes substancials, que afecten l’essència del rol (en el rol de pare, garantir
la supervivència dels fills. Si et desentens del fill, ja no tens la condició bàsica de pare), i
conductes irrellevants, que no afecten directament en l’execució del rol (fer d’una manera o d’un
altre el rol de pare).
Amb el temps es produeix un procés d’internalització del rol: deixa de ser un paper que ens
representa, que acaba per estar molt integrat en mi mateix i passa a ser una manera de ser.
Conflictes de rols: quan una persona ocupa posicions amb requeriments de rol incompatibles
(conflicte interrols), o el propi rol no està socialment ben definit (conflicte intrarrols), decidir quin
paper adoptem davant d’una situació.
Els rols estan molt relacionats amb l’estatus, també.

Estatus: posició que ocupa una persona en relació a d’altres en cadascun dels sistemes de
classificació social en que s’organitza la seva activitat vital, i que atorga privilegis o obligacions.
Els estatus poden ser en relació a la seva capacitat de poder, el que sap, el que és l’individu, etc.
L’estatus més habitual és el de classe social, que s’organitza en funció de la capacitat adquisitiva.
La valoració del conjunt d’estatus confereix a l’home la seva posició social i el jerarquitza.
Algunes característiques innates condicionen l’estatus de l’individu (raça, sexe).
30/3/2020
3.4. Influència social (1): comunicació social i persuasió.

Comunicació social
Comunicació, com un element d’influència sobre els altres; com utilitzem el llenguatge per
modificar idees en els altres, com la retòrica. 2 funcions bàsiques de la comunicació:
• Control: es refereix al domini de la situació i poder sobre els altres que s’exerceix a través
de l’acte comunicatiu. A partir d’aquí s’estableixen rols, on es pot controlar el flux
d’informació que pot haver, qui participa en les conversacions, o qui controla la situació,
això es pot fer de manera verbal i no verbal.
• Afiliació: es refereix a la implicació afectiva/emocionals (positiva o negativa) i
descobriment personal que es produeix a través de la relació comunicativa. No ens
centrem tant en el què diem sinó en la capacitat d’aprofundir en la relació a través de la
comunicació. Quan utilitzem la mentida, l’engany, quan parlem de les capacitats d’un
mateix, etc. La comunicació també es pot fer servir per crear distància entre les persones.
Comunicació paradoxal: contradiccions entre el que diem i el què fem.
Patologies comunicacionals
Problemes de les persones que es generen per no gestionar bé la comunicació entre persones.
Estructura de la comunicació: Comptar quantes persones hi ha en la conversació, possibilitats
de contacte, etc. Es centra en els aspectes materials que condicionen la comunicació, com si fos
el hardware.
Xarxa de comunicació
Com s’organitzen els intercanvis comunicacionals en el grup.
Estudi de xarxes: Com es poden relacionar 5 persones en un grup? L’autor Bavelas al 1950:
Estructura de cadena: si l’individu 1 es vol comunicar amb l’individu 5, haurà de fer passar la
informació entre els individus 2, 3 i 4. Com en una empresa. La comunicació es desvirtua molt.
Estructura de cercle: és com l’estructura de cadena però tancada. Tothom té les mateixes
possibilitats de comunicació. És la menys habitual perquè és pot operativa.
Estructura de radi: un element central que recull la informació que ve dels extrems. Quan les
situacions han de ser molt eficients, es minimitza el flux d’informació per guanyar eficiència, per
tant l’individu del mig es tracta de lideratge. És molt més àgil per donar instruccions.
Un altre autor, Leavitt, al 1951 afegeix dues xarxes més:

Y grega: combinació de radi i de cadena: lineal i dispersió. Exemple amb el
delegat de classe.
Estructura d’estrella: on tothom es pot comunicar amb tothom.
És una estructura molt democràtica. Model d’estructura al
seminari. La desavantatge és que a l’hora de prendre decisions
és molt més lent, ja que s’ha de consensuar.
Distància: és el número d’eslavons o baules necessaris per a que arribi el missatge al

destinatari de la forma més curta.
Centralitat: posició dins d’una estructura comunicativa que garanteix la mínima distància
en relació en tots els altres membres. En el cercle tots tenen la mateixa centralitat, però
en el radi hi ha un que té una centralitat molt més accentuada i ha de fer menys passos per
comunicar-se amb els altres.
Si C vol parlar amb A, la seva distància és de 2, si vol fer-ho amb B, 1 distància, etc, i si ho
sumem tot, la seva centralitat serà de 6. Per tant el subjecte C té més accés a la informació que
qualsevol altre membre de la cadena.
Conclusions:
• Això ens porta a pensar que en les posicions jeràrquiques té una informació esbiaixada
del que succeeix en una empresa, ja que la informació ha de passar per moltes més
persones.
• Les xarxes centralitzades faciliten l’aparició d’un líder.
• Les xarxes centralitzades són més eficients per tasques simples.
La Persuasió.
Sempre hi ha un propòsit persuasiu quan es busquen els canvis desitjats en les actituds o conductes
dels demés. Sense que sembli un interès meu, sinó que l’altre persona vulgui el canvi.
Com a persuador puc establir les condicions que promouen el canvi d’actitud o conducta de l’altre,
però com a persuadit tinc el poder de decidir quins canvis accepto o rebutjo.
Parlem sempre de canvis desitjats. Això vol dir que, abans que la persuasió tingui lloc, el persuadit
ha de voler que es produeixen aquests canvis. És això el que distingeix la persuasió de la coerció
o la intimidació.
Sempre que vulgui establir un procés de persuasió, hauré d’averiguar els punts febles de la
persona persuadit, fer-lo conscient i presentar-li el missatge de forma atractiva.
El contacte persuasiu interpersonal requereix tant parlar com saber escoltar. Cal saber utilitzar les
preguntes de forma convenient per tal d’obtenir informació requerida. És tot un procés que pot
durar més o menys temps.
Elements persuasius
La Font persuasiva
Ha de ser creïble. Aquesta credibilitat és segons l’experiència, accés a la informació, dades
actualitzades o habilitats comunicatives de les quals disposa la font.
A part de la credibilitat, també la sinceritat (o donar la imatge) de la font persuasiva.
Un altre característica és l’atractiu, la semblança que guardo amb la font persuasiva (generant
empatia) i poder d’influència, com exercint un lideratge.
Missatges persuasius
• Depèn molt del canal que utilitzem. Poden ser racionals (evidències, proves,
demostracions) o emotius (sentiments, pors, desitjos), segons que ens pugui interessar.
• També poden ser missatges unilaterals (mostrant només allò els avantatges) o bilaterals
(expressa aspectes negatius per apreciar la sinceritat).
• Si les conclusions són explícites (la raó del missatge es diu expressament) o implícits (es
suggereix la intenció).
• Preeminència (quan centrem els nostres arguments en allò que és important) i recència
(allò que és més actual o recent).
Etapes de la persuasió (McGuire)
1. Exposició. El missatge que has de presentar ha de ser clau.

2. Atenció. Que cridi l’atenció, que sigui diferent.
3. Interès. Preguntar si realment això que m’ha cridat l’atenció m’interessa o no.
4. Comprensió.Que el missatge s’entregui.
5. Generació de cognicions. Que el missatge s’entengui.
6. Adquisició d’habilitats.
7. Acceptació.
8. Memorització. Interioritzar.
9. Recuperació.
10. Presa de decisió. El persuasor ha de saber com influir per tal que el persuadit ho
recordi ràpidament.
1 coin = 1 pdf sin publicidad

11. Actuació.
12. Consolidació. Recuperem de la memòria si era bo, interessant, etc. la pròxima vegada
ja actuarem de manera automàtica.
Cal passar successiva i ordenadament per cadascun dels graons per a que la comunicació
tingui un impacte persuasiu.
Tipologies de persuasió
Llenguatge no verbal i persuasió

1. Afiliació i confiança expressades de manera no verbal.
- Somriure,
- Moviments afirmatius del cap.
- Moviments de les mans sense contacte.
- Contacte visual del 80%.
- Angle directe d’orientació de les espatlles.
- Inclinació corporal endavant d’un 20%.
Els comunicadors que usen conductes afiliatives d’aquesta mena solen ser més persuasors.
2. Mirada: Els persuasors emprenen més temps en mirar l’altre que els persuadits. La direcció
de la mirada sembla la variable més important en afectar el canvi d’actitud en la direcció de
l’acció persuasiva.
3. Posiciócorporal.
- Els comunicadors que usen postures obertes de cames i braços resulten més persuasius.
- Un contacte corporal discret té en les relacions afectives i avaluatives del receptor un
efecte positiu.
Continu d’influències
Receptes persuassives
- Utilitzar amb mesura la repetició de frases i idees.
- El com es diuen les coses pot ser tant o més important que el que es diu. El to de la veu pot
marcar la diferència entre la imatge d’una autoritat i la d’un xerraire
- Mostreu atenció als comentaris dels receptors. Quan més parlin més probabilitats hi ha de
que acabin acceptant les nostres idees
- Intenteu remarcar els aspectes més atractius de vosaltres; exploteu les vostres potencialitats
comunicatives
- Compara i reflexa: les persones se senten atretes i confien més en aquelles persones que
els hi recorden a elles mateixes. Imita-les amb prudència i discreció
- Mira i escolta: Hi ha persones que són “visuals”(acostumen a ser actives, impulsives):
introdueix les teves frases amb “mira, Joan...”. Per a les persones que són més “auditives”
(acostumen a ser més reflexives) introdueix les frases amb “escolta, Joan...”.
- Transforma els arguments i les raons en beneficis pràctics per al receptor. (Per ex., si parles
d’assegurances, no parlis tant de primes o costos i sí de protecció i seguretat).
- Ús del silenci: “qui parla primer, claudica”. Especialment pràctic en
- preses de decisió.
- Tècnica del boomerang: no podem deixar que ens arraconin si ens agafen en una
contradicció o en un lapsus argumental: hem de contraatacar abans de donar senyals de dubte
o indecisió.
Entre altres (apuntes Gisela)
3.5. Influència social (2): normes, autoritat i excepcionalitat.

Normes
Normes: és una regla explícita o implícita. L’efecte és engendrar una certa uniformitat, un món
estable amb comportaments previsibles. Requereix una constant adequació a la realitat social a la
que es refereixen. La percepció d’arbitrarietat d’una norma dificulta el seu procés
d’interiorització.
Funcions:
1. Reducció de l’ambigüitat. Quan no sabem com actuar en diferents moments, les normes
ens ho aclareixen. Una norma m’ajuda a prendre decisions.
2. Evitació del conflicte. Les normes faciliten la convivència.
3. Operativitat del grup.
4. Manteniment del grup.
Desviació social
La conducta desviada és la resultant d’un conflicte entre els valors dels individus i les normes
socials, generant un procés d’inadaptació o d’exclusió.
Distingim entre la conducta antisocial i la personalitat antisocial:

- La conducta antisocial: fa referència als actes que violen les normes i els drets dels demès.
(Persones incapaces de complir normes).
- La personalitat antisocial caracteritzada per: menyspreu per les obligacions socials, manca de
sentiments vers els altres, agressivitat i violència impetuosa, baixa tolerància a la frustració,
persones incapaces d’assumir responsabilitats, impulsives.
Conceptes bàsics:
• La reactància: es refereix a la resistència a la pressió i acceptació de les normes socials

per part de l’individu quan veu amenaçada la seva llibertat, desenvolupant una motivació
negativa.
• L’anomia social: es refereix als efectes de desordre social associats a col·lectius i
vinculats als conflictes existents entre valors i normes.
Es produeix quan la societat proposa objectius però no recursos per assolir-los o quan la
conducta dels individus no està regida per normes clares o aquestes canvien ràpidament.
Aquesta anomia social molts cops s’alimenta de:
• La desindividualització: es dona si els individus adopten, quan estan en grup,
comportaments que no tindrien quan estan sols: menys responsables, més anonimat.
Excepcionalitat:
L’excepcionalitat fa referència als casos en que una persona se sent o percep diferent d’aquells
que l’envolten o és percebuda diferent pels altres com és o pel que fa.
La diferencia en relació a una persona desviada és que no hi ha voluntat de trencar les normes,
sinó unes situacions o condicions que impedeixen o dificulten una plena adequació al seu entorn.
Es dona tant en processos d’adaptació social, físic, intel·lectual...
• Integració ètnica.
• Tendències sexuals.
• Discapacitació física.
• Infants ben dotats.
• Malalties.
• Marginació – exclusió social.
Conformitat
Conformitat: experiment d’Asch a partir de la influència dels altres (majoria cap a la minoria):
Les persones adeqüen les seves conductes i opinions per tal de no sentir-se marginats o diferents
de la resta del grup. En alguns casos es produeix una reorganització cognitiva o adaptació dels
nous estímuls per no generar dissonàncies internes (convenciment).
S. Moscovici (minoria cap a la majoria). Renunciar a les nostres idees per la por de sentir-nos
diferents als altres. creu que la conformitat no necessàriament s’ha d’exercir des de la majoria
vers la minoria que s’adapta sinó que, en determinades condicions, la majoria pot adequar-se als
criteris i opinions de la minoria:
Conformitat ¹ Conformisme
Tant en el cas de la força de la majoria com de la minoria es vol contrastar que les persones poden
renunciar a les conviccions més profundes en resposta a la pressió grupal.
Obediència
Milgram: experiment sobre submissió i obediència, de les descarregues elèctriques.
- Legitimitat de l’autoritat.
- Autoritat institucional.
- Alliberament de responsabilitats individuals.
- Importància de la distància emocional amb la víctima.
Publicitat: donar conèixer una cosa. Estatut de la publicitat (1946). (más desarrollado en los
apuntes de Gisela)
3.6. Relacions interpersonals: afectivitat, amor, altruisme i conducta

prosocial i agressió social.
Influència de l’entorn físic
El medi físic condiciona la nostra conducta i les nostres relacions.
Territorialitat: és l’acció comportamental que s’exerceix per preservar, marcar i defensar el
nostre espai de la intrusió d’altres membres. Com els animals perquè som territorials.
Formes de defensar la territorialitat: segons l’ordre jeràrquic; qui té la capacitat de controlar (per
qui té el poder i control de l’espai físic i psicològic de les persones i a nivell institucional). Per
exemple, com els indis, gitanos confinats als campaments, negres als ghettos, desviats a les
presons, les dones a la cuina, treballadors al seu “lloc” de treball.
Expressions de territorialitat
Espai personal: àrea física que cada individu preserva activament al seu voltant de les incursions
dels demés. És portàtil i invisible. És un espai en el que m’he de sentir segur, normalment la
distància de quan estirem els braços.
Territori situacional: espai sobre el que exercim un domini de manera temporal.
Territori fix: es considera l’espai que pertany a l’individu encara que no s’utilitzi, com la nostra
casa, dormitori o el cotxe.
Territori compartit: determinats espais són compartits de manera simultània o consecutiva sense
permetre generar sensació de domini o control. La manca de privacitat pot generar situacions
conflictes.
Violació del territori: a banda de la presència física d’individus no autoritzats, la violació també
es pot produir per contaminació, és a dir, la percepció de rastres de la presència d’altres persones.
Defensa del territori:
- Per ocupació: no deixar que els altres entrin al teu espai.
- Per demarcació: utilitzem senyals o marques que indiquin l’ocupació o propietat d’un
territori.
- Per evitació: busquem un espai que no estigui ocupat.
Reacció a la invasió: Davant la impossibilitat de defensar la invasió, i si la fugida no és possible,
s’intenta ignorar la presència de l’altra o se’l despersonalitza.
Atracció interpersonal i amor
Les grans obres literàries, cinematogràfiques... contenen i treballen el tema de l’amor.
Atracció interpersonal: judici sobre les persones basat en una dimensió actitudinal que valora
globalment l’individu entre els extrems de l’avaluació positiva (amor) i la negativa (odi).
Aquest judici els fonamenta en la percepció i generació de cognicions, sentiments i conductes
resultants de la interacció.
Bàsicament ens sentim atrets per aquelles persones que generen sentiments gratificants i
aquelles persones que ens recompensen. Ens agrada qui agradem i correspondre a qui ens acull.
Factors que influeixen en l’atracció
• Proximitat física: generalment les persones més properes físicament són més
accessibles, i la freqüència de la interacció permet explorar les característiques o
interessos comuns.
• Atractiu físic: hi ha tendència a que ens agradin més les persones que ens resulten
atractives físicament, possiblement degut a l’efecte “halo”, segons el qual suposem que
qui té una bona qualitat també tindrà altres qualitats bones. També es considera que quan
ens associem a una persona amb característiques físiques atractives, la nostra imatge
pública surt afavorida
• Semblança: diverses investigacions mostren que tenen més força les similituds que les
complementarietats a l’hora de generar atracció interpersonal. L’aprovació i l’acord
porten a l’equilibri.
• Característiques personals: els trets més valorats en les persones s’agrupen en dos
conjunts: afecte i competència.
L’amor té quatre components bàsics, segons Kelley (1983): necessitat de l’altre, cura de l’altre,
confiança i tolerància. Altres investigacions mostren que si comparem la naturalesa de l’amor en
diversos tipus de relació (pares-fills, amistat, relació de parella, amor fraternal...) hi trobem
elements comuns: comprensió mútua, recolzament mutu, valoració de l’altre, fruïció de la
companyia de l’altre...
En el cas de l’amor romàntic trobem apassionament, excitació fisiològica, desig sexual, gelosia,
idealització, afany d’exclusivitat, emocions intenses, expressions verbals d’afecte, revelació
d’aspectes íntims, compromís...
L’amor company és el que sentim per les persones que tenen una vida molt estretament
relacionada amb la nostra i per la que tenim preocupació per la seva felicitat i benestar. Ens sentim
profundament units a elles i mantenim relacions estables i duraderes. Implica convivència i
adaptació.
Tant l’amor romàntic com l’amor company comparteixen dues característiques: – Intimitat o
procés d’autorevelació. Ens manifestem tal com som.
– Gratificació mútua. La relació no resulta gratificant quan hi ha diferència entre el que donem i
el que rebem, o quan la relació no respon a les expectatives creades.
Cooperació i competència
Són dos processos psicosocials que no són antagònics perquè cooperar i competir amb altres
persones a vegades es dona en situacions molt similars.
Cooperació
Cooperació: què és el que fa que les persones formin part d’un equip, associació o organització?
A diferència de la facilitació social (com les persones es senten influenciades per la presència
d’altres), la cooperació implica la presència activa i necessària dels altres per assolir determinats
objectius que no podríem aconseguir per nosaltres mateixos.
En la cooperació, un aspecte clau és la confiança, per poder-se fiar de l’altre.
La cooperació dins d’un grup pot donar-se degut a:
- Una normativització externa: un treball en cadena, equip esportiu.
- Una normativització interna: cua al súper, grup de treball de classe.
- Interessos comuns: organitzem una festa, compartim un objectiu.
- Interessos personals: necessitem els altres per a interessos propis.
- Amenaça comú: compartim el mateix “enemic” perquè s’ha de fer front a aquest enemic
comú.
La cooperació vetlla pels interessos personals només es mantindrà mentre es doni o s’acompleixi
la percepció d’injustícia:
!" $%& '( )(*( !" $%& -% )(*&.
=
!" $%& '( +&,( !" $%& -% +&/.
Així doncs, la cooperació es dona dos nivells:

Interès: avaluem els avantatges i inconvenients de la cooperació (guanys personals, grupals, a
curt, mig o llarg termini, compensacions...)
Motivacions socials: altruisme, necessitat d’aprovació social, etc.
Competència
Competència: el tipus de relació que
establim amb altres persones per
aconseguir un bé escàs, material o
immaterial. Aquesta pot generar més
rendiment quantitatiu i/o qualitatiu a les
accions de l’individu a l’implicar aspectes
motivacionals, però també pot generar
conflicte a partir de les frustracions o
insatisfaccions si no s’assoleixen els
objectius.
Abans d’entrar en competència, sempre es
posen en joc les expectatives d’èxit o de
fracàs pròpies i dels altres.
La competència, a l’igual que la cooperació, tant pot ser interindividual com intergrupal. En
aquest cas, és interessant veure l’equilibri de forces entre els interessos personals dins del grup i
els interessos grupals que entren en competència amb els d’un altre grup.
Prosociabilitat i altruisme
Prosociabilitat: A favor dels vincles i establir lligams.
Altriusme: Estar pendents dels altres.
Distingim diferents graus d’implicació del comportament prosocial:
• Condolència: preocupació pel dolor dels altres.
• Cooperació: col·laborar pel benefici comú.
• Ajuda: acció per a que l’altre assoleixi una finalitat.
• Donació: contribució caritativa.
• Altruisme: conducta que beneficia als altres sense esperar res a canvi.
Contraposem l’hedonisme amb la responsabilitat social.
Motius psicològics dels actes prosocials: Fem actes prosocials per obtenir algun guany o evitar
alguna pèrdua, perquè busco l’aprovació o reconeixement social, també actuem en favor d’altres
per evitar la desaprovació social, o per motivacions religioses o cíviques.
Teories que defensen per què les persones som prosociables:
- Teories de l’intercanvi social: ponderem els costos i beneficis d’unes accions.
- Teoria d’equitat: equilibri entre la proporció del que jo dono i rebo en relació al que els
altres aporten.
- La hipotèsi del món just parla de que el món es com és i s’han de quedar així.
- El model de responsabilitat social: és al responsabilitat individual o col·lectiva d’influir
en els altres per millorar les condicions d’altres persones.
- Reciprocitat: és una mena d’equitat, que només funciona per compensar una acció prèvia
que hem rebut.
Conflicte, agressió i violència
Más completo en los apuntes de Gisela
Conflicte: estat en el que percebem incompatibilitat i/o contradiccions entre accions i/o propòsits
quan és intrapersonal l’anomenem dissonància cognitiva i emocional. Un conflicte pot estar
causat per:
- Percepció d’una injustícia.
- Error d’atribució.
- Interessos personals per damunt dels col·lectius.
- Desconfiança.
Quan el conflicte és interpersonal o intergrupal genera confrontació o tensió, que es tracta de
reduir a través del diàleg, sinó amb la negociació (ambdues parts han de cedir en alguna cosa),
sinó finalment amb la imposició i agressivitat. Pot haver un mediador que ens ajudi a decidir, però
no decideix per nosaltres, per això estarà l’arbitratge.
L’agressivitat és la conducta física intencional o manifestació verbal que fereix, és destructiva o
està destinada a fer mal.
La violència és la materialització de l’agressivitat. Tipus d’agressivitat: pot estar orientada a
l’objecte que ens causa la agressivitat o a un objecte substitutori.
Causes: explicacions instintives con amb la psicoanàlisi, etologia, sociobiologia. Per frustracions,
competitivitat, pressió de l’entorn aprenentatge (observació o modelatge), predisposicions
psicològiques, etc.
Formes de reducció de l’agressió: per control coercitiu o càstig (repressió), o per catarsi (desviar
l’agressivitat).
3.7. Processos de grup i moviments col · lectius: pertinença,
minories i majories socials.
Moviments col·lectius
Són formes de pensar, sentir i actuar relativament espontànies i desestructurades i imprevisibles
que sorgeix dins d’un grup com a conseqüència de l’estimulació mútua dels participants.
Aquest fet ha comportat forces teories:
• El contagi. L’homogeneïtat de la conducta és conseqüència del contacte estret que es

dóna en la multitud. Exemple: parella de policies que són assassinats perquè dues mares
van fer creure a tota la resta que eren pederastes. [Els rumors s’expandeixen tant que a
vegades s’acaba creien que són veritat].
• La convergència. Les multituds es generen perquè hi convergeixen persones que
comparteixen alguna característica comuna. És a dir, si hi ha un grup de persones que
comparteixen característiques comunes poc a poc, la gent a fina aquestes s’aniran ajuntant
i el comportament serà un ànim. Exemple: 11-M acampada a plaça Catalunya (van
començar sent tres i van acabar sent milers).
• Norma emergent. L’homogeneïtat de la conducta és una il·lusió dels observables externs
quan destaquen i generalitzen comportaments d’una part del grup. Aquesta valoració
retroalimenta i orienta el propi grup cap a noves accions.
Quan es donen condicions estructurals, tensió estructural i desencadenants aquest

comportament col·lectiu s’acaba consolidant. I quan un comportament col·lectiu es
consolida passa a ser anomenat: moviment social.
Moviment social
És un grup agreujat que s’organitza de manera alternativa a la institucional per tal de tractar de
millorar les seves condicions o posición social. Les característiques d’aquest són: alt grau
d’organització, llarga durada i conducta extrainstitucional (=noves formes de reorganitzar la
societat).
Tipus de moviments socials
• Transformadors. Busquen una reestructuració més o menys globals de la societat. Solen

ser poc pragmàtics, realistes i idealistes.
• Reformadors. Volen aspirar a canviar només aspectes parcials de l’ordre social existent.
• Redentors. Busquen el canvi radical en les persones (=les actituds personals), no en les
institucions. Exemples: ecologistes.
• Renovadors. Busquen un canvi parcial en alguns aspectes dels individus.
Poder
En les relacions socials, trobem la capacitat de domini d’unes persones sobre d’altres.
• Poder de recompensa: algú té la potestat de premiar o castigar a una altra persona. És

un poder reconegut i implica docilitat. Exemple: “sóc el teu pare i per això em faràs cas”,
observem una autoritat ètica-moral, ja que els fills obeeixen per el simple fet que els
poden castigar o premiar.
• Poder coercitiu: algú té la potestat de forçar la conducta dels altres, i no necessita
reconeixement ni implica necessàriament submissió o docilitat. Aquest tipus de poder
necessita la por per funcionar. Exemple: un nen que pateix bulliyng ho suporta perquè té
por a que li facin mal, a que el deixin fora del grup...
• Poder legítim: es basa en l’acord social relatiu a qui té el dret de percebre decisions sobre
el comportament dels altres. És per tant un acord social. “Legítim” equival a un acord
que hi ha lleis que l’avalen.
• Poder de referència: ser un referent d’identificació proporciona un cert grau de poder.
Solen exercir-ho les institucions, persones de referència... les quals exerceixen un poder
d’orientació. Exemple: institucions que són una referència davant la recerca del càncer,
si diuen certes pautes tothom les seguirà.
• Poder d’expert: és el reconeixement del coneixement i habilitats.
• Poder de la informació: és una de les formes de poder més eficaces i amb més capacitat
de manipulació. Sempre s’ha dit que qui tenia la informació tenia el poder, actualment
tothom pot accedir a la informació però no tothom pot manipular-la de manera adequada.
Exemple: Anonymous, una associació que pot xatejar a alts càrrecs polítics per tenir accés
a certa documentació.
Lideratge
1. Procés a través del qual determinats individus movilitzen i guien als grups.
Característiques personals relacionades amb el líder: el caràcter, la carisma, l’encant, el
talent, etc. Tot i aquest component marcadament consubstancial a la naturalesa de
l’individu, el lideratge també s’ha considerat com a un estil de conducta que es pot
adquirir.
Els diferents estils de lideratge poden marcar diferents graus de cohesió o eficàcia en els
grups a l’hora de prendre decisions o assolir els objectius proposats, en funció del grau
de dependència, autonomia, competitivitat, fidelització, etc. condicionat pel líder. És a
dir, els interessos marquen molt l’estil de lideratge que condicionarà les decisions.
Exemple: Podemos i IU pacten per desbancar al PP, però alhora volen impedir que el
PSOE (d’esquerres com ells) aconsegueixi majoria.
Així doncs, el lideratge es pot exercir orientat tant cap a l’execució d’una tasca com
a la cohesió del grup. Aquest equilibri entre prioritzar les tasques i l’harmonia del grup
ha estat i és força discutida.
Teoria X i Teoria Y, McGregor
Amb aquest plantejament, trobar la resposta a la pregunta sobre “com exercir el lideratge”,
McGregor crea la teoria X i teoria Y:
L’autor identifica dos grups bipolars de pressupòsits o creences que els líders tendeixen a atribuir
als demès:
En aquestes disjuntives entre teories, McGregor afirma que els líders que recolzen els supòsits de
la Teoria X, consideren els treballadors com a eines de producció, motivats per la por al càstig i
el desig de seguretat i diners. Utilitzen estratègies basades en el control i aplicació estricte de les
normes i en l’ús de l’amenaça.
Per contra, els líders que recolzen els supòsits de la Teoria Y, consideren els treballadors com a
persones amb múltiples necessitats, i consideren tan importants la satisfacció de les necessitats de
l’organització com les dels treballadors. Creuen que els respectius objectius poden ser
comprensibles i els permeten participar en les preses de decisions.
TEXTOS PER ANALITZAR (examen)
“Algunos de los muchachos de mi cofradía decidieron hacer una broma que les parecía muy
divertida: pasar corriendo, desnudos, frente a la casa del rector de la universidad. La idea me
atrajo: era osada y tenía algo de aventura. Pero también me causaba temor. No me hubiera gustado
ser reconocido y aprehendido por la policía. Así que cuando algunos de mis amigos se detuvieron
frente a mi cuarto y me preguntaron si me sumaba a ellos, yo me puse a la defensiva y me mostré
vacilante. Entonces me comentaron que eran un montón los que iban a participar en la broma, y
que se pondrían medias largas en la cabeza para no ser reconocidos. Esto me hizo cambiar de
opinión de inmediato y acepté participar”
Fenómenos identificats:
• Desindividuación: se adoptan ciertas conductas por estar en un grupo, cosas que no se
harían de estar solo. El objetivo es pasar desapercibido.
• Teoria de la dissonància cognitiva: valorar pros i contres i al final de dues opcions
contràries, i esculls una opció i et justifiques donant-te raons perquè l’altra raó no era tan
bona.
• Persuasió: insistència per convèncer a una persona a fer una cosa, i que es pensi que ella
mateixa ha arribat a aquesta conclusió.
• Procés de conformitat: degut a la pressió de grup.
• Influència social: sempre apareix.
• Conducta antisocial: el que fan els companys de cofradia perquè violen les normes, ho
anomenem:
• Desviació social: quan ens saltem les normes (orientat a perjudicar a algú; en contra la
societat).
“Ahir vaig anar a la fira de cotxes d’ocasió. Cobren 6 € per l’entrada. Un cop dins, pots veure tots
els cotxes exposats, amb una excepció: separat dels altres per una cortina estava la “limousine”
de John Lennon, i per veure-la calia abonar 2€ addicionals. Jo, com tots els altres nois, els vaig
pagar i vaig veure el cotxe. Érem una pila de gent al seu voltant admirant-lo. Però si he de ser
sincer, he de dir que en realitat no tenia res d’especial, i que a la fira hi havia uns quants cotxes
més atractius que aquest. Malgrat tot, vam pagar per veure’l. Admetre que vam ser uns babaus
per pagar aquesta quantitat addicional hagués estat una sortida difícil per al nostre orgull, i com
ja havíem pagat, vam equilibrar les nostres cognicions redefinint aquest cotxe com el millor del
món”
Fenòmens identificats
• Dissonància cognitiva: si pago els 2 euros o no els pago, m’he de reorganitzar
cognitivament per explicar-me perquè vaig pagar o no he pagat.
• Formació d’impressions d’Asch: . Érem una pila de gent al seu voltant admirant-lo.
• Efecte halo: pensar que el cotxe de John Lennon serà especial, el seu cotxe també serà de
Lennon.
• Procés de persuasió a través de generar interès relacionat amb l’emoció.
• Status i exclusivitat: pel fet de que sigui de Lennon.
• Procés de conformitat: sóc convençut a través dels altres.
• Fals consens: ??????. en el tema 3.8
• Falsa originalitat: una capacitat que és més comuna del que creus.
Exercici PG: Efectes per trobar a les noticies
https://www.lifeder.com/teorias-efectos-psicologia-social/
• The door in the face: és una tècica que Ens ajuda a aconseguir coses quan al principi ha
costat.
• The food in the door: És una altre tècnica. La utilitzaven els comerciants quan abans
anaven de casa en casa llavors la gent quan obria la porta i els veia, llavors el que feia era
tancar la porta i abans de que es tanques del tot, el comerciant posava el peu i aconseguia
que al menys agafes el bolletí. Primer demana compromisos mes petits, que després es
van fent més grans, i la gent no es pot tirar enrere.
• The low ball effect.
• Efecte halo (extensió de qualitats): un tret positiu porta associat altres aspectes positiu,
per exemple, si una persona és atractiva pensarem que també és agradable.
• Generalització: generalitzar és anar d’allò concret al general. Partint d’una característica
individual l’extrapolem a tots els individus d’un grup. Estereotips són neutres, procés de
generalització.
• Categorització: atribuïm característiques d’un grup a una persona concreta.
• Pertinença a un grup i un rol
• Dissonància cognitiva
• Formació d’impressions
• Suma de trets
• Prejudicis
• Teoria de forces
• Teoria de camp
• Efecte del peu a la porta: preveient una negativa d’algú al que tu proposes, facilitis que
quedi sempre una escletxa entre tu i aquella persona, deixar un marge per introduir una
idea, i aquesta li serà difícil negar-se, així a poc a poc, li serà difícil negar-se.
• Fenomen dels valors i les ideologies
• Teoria de la dissonància cogntitiva: valorar pros i contres i al final de dues opcions
contràries, i esculls una opció i et justifiques donan-te raons perquè l’altra raó no era tan
bona.
• Desindividuación: se adoptan ciertas conductas por estar en un grupo, cosas que no se
harían de estar solo. El objetivo es pasar desapercibido.
• Persuasió: insistència per convèncer a una persona a fer una cosa, i que es pensi que ella
mateixa ha arribat a aquesta conclusió.

Wuolah Free Psicologia Social

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Psicologia Social

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Psicologia-social.

Bases socials del comportament: Psicologia social

Facultad de Psicología, Ciencias de la Educación y del Deporte -

Reservados todos los derechos.

• Observació: recollir evidencies/dades de com les persones ens

2. Bases epistemològiques (teòriques, científiques i

• Psicosociologisme o Sociopsicologisme (PS=P+S)

Psicologia Social = Psicològic i Social

Psicològic (Psicologia Social) Social

Psicolgia Social ¹ Psicologia ¹ Sociologia

Anàlisi dels processos d’interaccions

Analitzem les interaccions mitjançant tres nivells: personal, interpersonal i

Nivells de formació de les teories

• Disciplinar: Decidir què està dins de la psicologia social i què no.

Principals orientacions teòriques

Té un pressupòsit: l’individu com a ésser reactiu.

• Existeixen tres enfocaments fonamentals:

Teoría de l’aprenentatge social

Dollard i Miller són els autors més representats d’aquesta teoria.

a) Condicionisme: Aconseguir necessitats bàsiques, adquirir competències

c) Simbolització: La realitat no sempre és externa a l’individu, no sempre

Teoria de l’Intercanvi social

Justícia distributiva à recuperar la inversió que un individu inverteix en una

• No és simplement l’aplicació de la Psicologia Cognitiva al cam social, ja

o S. Asch amb la formació d’impressions i la Teoria de la

o L. Festinger amb teoria de la Comunicació social i Teoria de la

Teoria de la comunicació social: En química existeixen vasos

Teoria de la dissonància cognitiva: Normalment, davant la presa

Teories constructivistes postmodernes

2.2. Bases històriques i metodològiques de la Psicologia Social.

Psicologia dels instints (E.Ross i W. McDougall, 1900)

Psicologia del self (W.James, J. Baldwin, G.H Mead, 1910)

Psicologia social de les actituds (Thurstone, 1920)

Psicologia del comportament en grup (1930). Estudiaven el comportament

• J. Moreno: Psicodrama i sociograma. Eines d’anàlisi davant les

Psicologia empírica (1940). La 2a Guerra Mundial va servir per fer molts

Psicologia experimental (1950). Els principals paradigmes adopten

Normalitat paradigmàtica (1960). Aparició de l’ Interaccionisme

Psicologia social aplicada (1980 – S.XXI). Es vol aplicar la psicologia

3. Principals processos i fenòmens psicosocials:

3.1. Bases de la conducta social.

• Pragmàtica: És l’ús del llenguatge.

3.2. Cognició social i emoció.

La formació de primeres impressions

Experiment de Solomon Asch:

Creença del control propi

Pes d’informació rellevants o impacte de informació anodines (sense importància).

• Estereotip: generalització relativa atribuïm característiques no contrastades que les fan

o Implica una predisposició a estar en contra d’algú pel fet de pertànyer a un

Els rols estan molt relacionats amb l’estatus, també.

3.4. Influència social (1): comunicació social i persuasió.

Un altre autor, Leavitt, al 1951 afegeix dues xarxes més:

Distància: és el número d’eslavons o baules necessaris per a que arribi el missatge al

1. Exposició. El missatge que has de presentar ha de ser clau.

1 coin = 1 pdf sin publicidad

Llenguatge no verbal i persuasió

3.5. Influència social (2): normes, autoritat i excepcionalitat.

Distingim entre la conducta antisocial i la personalitat antisocial:

• La reactància: es refereix a la resistència a la pressió i acceptació de les normes socials

Es dona tant en processos d’adaptació social, físic, intel·lectual...

3.6. Relacions interpersonals: afectivitat, amor, altruisme i conducta

Les grans obres literàries, cinematogràfiques... contenen i treballen el tema de l’amor.

Factors que influeixen en l’atracció

Així doncs, la cooperació es dona dos nivells: