L'e Psicologi

L’ePsicologia
PID_00290587
Beni Gómez-Zúñiga
Manuel Armayones Ruiz
Antoni Baena García
Belén Jiménez Alonso
Diego Redolar-Ripoll
Temps mínim de dedicació recomanat: 4 hores

© FUOC • PID_00290587 L’ePsicologia
Beni Gómez-Zúñiga Manuel Armayones Ruiz Antoni Baena García
Llicenciada en Filosofia, especialis- Doctor en Psicologia. Coordinador Doctor en Psicologia (URL). Direc-
ta en filosofia i epistemologia de del grup de recerca Behavior Design tor del Màster en Salut Digital (eHe-
la ciència, i llicenciada en Psicolo- Lab de l’eHealth Center de la Uni- alth) i professor dels Estudis de Ci-
gia, experta en processos psicolò- versitat Oberta de Catalunya i dels ències de la Salut (UOC), on el seu
gics bàsics. Doctora en Psicologia i Estudis de Psicologia i Ciències de interès principal és l’eSalut, l’ètica
membre del Behavior Design Lab de l’Educació. i la deontologia de l’ús de les TIC
l’eHealth Center de la UOC, la seva en salut, l’alfabetització digital,
activitat investigadora està centrada Els seus interessos de recerca són el
l’empoderament dels pacients/pro-
en el disseny del comportament i la disseny del comportament aplicat a
fessionals i les competències digitals.
tecnologia. la promoció de la salut i els estils de
Posseeix una àmplia experiència en
vida saludables per mitjà de la tec-
la formació de professionals de la sa-
nologia.
lut en l’ús de les TIC. Ha publicat di-
ferents articles científics i ha partici-
pat en nombrosos congressos nacio-
nals i internacionals.
Belén Jiménez Alonso Diego Redolar-Ripoll
Doctora en Psicologia, és professora Professor de Neurociència i Psicobi-

a la UOC i psicòloga clínica, mem- ologia dels Estudis de Psicologia i Ci-
bre de la Xarxa de Professionals Sa- ències de l’Educació de la Universi-
nitaris La Providence a Tolosa (Fran- tat Oberta de Catalunya.
ça). Ha estat investigadora visitant a
la University of Cambridge i al Cen- Llicenciat en Psicologia, màster en
tre Alexandre-Koyré-Histoire des sci- Neurociència, màster en Estadísti-
ences et des techniques, investiga- ca i doctor en Neurociències per la
dora postdoctoral Marie Curie al la- UAB. Actualment, és professor agre-
boratori multidisciplinari Cermes3 gat dels Estudis de Psicologia i Cièn-
(CNRS UMR 8211) i professora aju- cies de l’Educació de la UOC i inves-
dant a la Universitat de Niça. La se- tigador del Cognitive Neurolab.
va recerca està focalitzada en com Disposa d’una àmplia experièn-
les noves tecnologies transformen cia investigadora en l’àmbit de les
les nostres maneres d’experimentar neurociències, específicament en
el dol i d’enfrontar-nos al final de la l’estudi de les funcions cognitives
vida en la societat digital actual. mitjançant tècniques d’estimulació
invasiva i no invasiva del sistema
nerviós en models animals i hu-
mans.
L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats

per la professora: Beni Gómez-Zúñiga
Primera edició: setembre 2022

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Beni Gómez-Zúñiga, Manuel Armayones Ruiz, Antoni Baena García, Belén Jiménez Alonso,
Diego Redolar-Ripoll
Producció: FUOC
Tots els drets reservats
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
© FUOC • PID_00290587 L’ePsicologia
Índex
1. L’ePsicologia......................................................................................... 5
1.1. Fites tecnològiques ...................................................................... 7
1.2. Què és i què no és l’ePsicologia ................................................. 8
1.3. Referències bibliogràfiques .......................................................... 11
2. Ètica, codi deontològic i legislació per a la pràctica de

l’ePsicologia......................................................................................... 13
2.1. Ètica de la distància .................................................................... 14
2.2. Llei de la distància ...................................................................... 15
2.3. Deontologia de l’ePsicologia ....................................................... 16
2.3.1. Proposta de codi deontològic de la pràctica
psicològica a distància ................................................... 17
2.4. La roboètica ................................................................................. 19
2.4.1. El llenguatge natural ..................................................... 20
2.5. Consideracions i qüestions específiques de l’entorn .................. 20
2.6. Consideracions i qüestions específiques dels professionals de
la psicologia ................................................................................. 21
2.7. Conclusions ................................................................................. 21
3. Nous rols professionals per a l’ePsicologia?................................ 25

3.1. Algunes reflexions sobre la mediació de les noves tecnologies ... 25
3.2. Competències del professional de l’ePsicologia .......................... 28
3.3. L’ePsicologia des d’un punt de vista crític .................................. 29
4. Intervenció i aplicació de l’ePsicologia....................................... 36

4.1. Opinió enfront de l’evidència científica La no banalització
de la professió ni del professional Què és la pràctica basada
en l’evidència (PBE)? ................................................................... 36
4.1.1. El procés de la PBE ........................................................ 38
4.1.2. Tractaments amb suport empíric ................................... 39
4.1.3. Fases i components principals de la PBE ....................... 39
4.2. Criteris d’adequació de les diferents tecnologies a la
intervenció psicològica ............................................................... 43
4.2.1. El joc .............................................................................. 43
4.2.2. Els videojocs .................................................................. 44
4.2.3. Millora cognitiva? .......................................................... 44
4.2.4. Què succeeix en el sistema nerviós? ............................. 45
4.2.5. La cara oculta ................................................................ 45
4.2.6. Conclusions ................................................................... 46
© FUOC • PID_00290587 5 L’ePsicologia
1. L’ePsicologia
L’any 2021, el 91,8 % de la població espanyola d’entre 16 i 74 anys va utilitzar

internet de manera freqüent (Institut Nacional d’Estadística, 2021). Internet
està canviant el nostre món, i el seu ús està augmentant molt en la població.
Un telèfon pot reconèixer la nostra veu; un robot detecta les nostres emoci-
ons; hi ha robots que es comuniquen amb persones amb autisme; programes
d’intel·ligència artificial (IA) que llegeixen els llavis; pròtesis cognitives que
corregeixen danys neurològics, etc. (Finkel, 2017). A més, ens comuniquem de
manera diferent amb els altres (Twitter, correu electrònic, Instagram o What-
sApp). Tot això són exemples de com les que van ser noves tecnologies estan
envaint les nostres vides. Això revoluciona com experienciem la vida i, en
concret, l’accés a la salut (Hilty et al., 2016).
Aquesta dinàmica afecta la psicologia de manera directa. De fet, ja hem co-

mençat a veure com la representació emocional de les nostres experiències,
les nostres representacions cognitives i la nostra conducta estan canviant per
l’impacte de les tecnologies.
La frontera entre la tecnologia i la psicologia cada vegada és més difusa;

les nostres esferes més íntimes s’estan desplaçant a l’àmbit digital.
Els enginyers necessiten una ment artificial que tingui emocions i que enten- Psicologia i tecnologia
gui les emocions dels éssers humans; els assistents virtuals necessiten entendre com a aliats
i processar el llenguatge natural; els dissenyadors digitals necessiten compren- Molts termes s’han utilitzat
dre com perceben i pensen els éssers humans; o les persones responsables de per designar la psicologia i la
tecnologia com a aliats: cy-
la salut pública volen aplicacions de salut que siguin òptimes i que millorin bertherapy, e-Interventions,
online psychology, web-based
l’adherència per a la salut. Són només uns pocs exemples sobre com està pre- psychology, etc. La diversitat
nent forma una nova disciplina: l’ePsicologia. d’aquesta terminologia mostra
que es tracta d’una àrea pione-
ra, en creixement i expansió.
Per minorar aquesta ambigüitat terminològica, adoptarem el terme de

l’ePsicologia perquè reflecteix millor algunes de les qüestions fonamentals de
les quals partim:
• La tecnologia no únicament pot ser aplicada a les intervencions clíniques.

Les tecnologies travessen tota la disciplina i tots els seus àmbits d’actuació
(clínica, escolar, social, etc.).
• La tecnologia no és només una eina social i psicològica. És un aspecte

essencial que traspassa tot el camp de la psicologia, i en fa una disciplina
nova (ePsicologia), amb un objecte nou d’estudi (la persona digital).
En aquest mòdul pretenem preparar el nostre estudiantat per al futur, i per

això ens endinsem, de ple, en les tecnologies. Com es relaciona la psicologia
amb la tecnologia? Quin tipus de vincle s’estableix amb algú que hem conegut
per Instagram? Què implica l’ús d’un robot amb un nen amb autisme? És lícita
una aplicació que permeti mantenir contacte amb el professional de la psico-
logia 24/7? Un videojoc pot millorar els processos atencionals? Un robot ens
pot acompanyar en un procés de dol? És legítim utilitzar estratègies de persu-
asió per millorar l’adherència a una aplicació mòbil? Què podem fer amb els
recursos tecnològics amb els quals comptem com a futurs professionals de la
psicologia? En aquest mòdul no donem solucions a totes aquestes preguntes,
però suggerim, guiem, apuntem en una direcció i acompanyem en la cerca de
respostes.
En la societat digital en la qual vivim, com a professionals de la psico-

logia, hem de conèixer i comprendre què implica la tecnologia en la
nostra activitat, i què suposa la tecnologia en el nostre comportament
i en el nostre desenvolupament com a persones.
Des de fa ja uns anys, la psicologia no es pot entendre sense la tecnologia.

Penseu en vosaltres mateixos. És possible que estigueu utilitzant de manera
intensiva les pantalles, que estigueu permanentment connectats, que no pu-
gueu sortir de casa sense el vostre dispositiu mòbil, que useu el vostre telèfon
mòbil per tot menys per trucar, que el vostre lloc més social sigui la xarxa, que
us hagin tractat una fòbia a volar amb realitat virtual i augmentada, etc. I la
psicologia és aquí, en tots aquests processos, com a àmbit de coneixement i
d’aplicació en el qual la tecnologia juga un paper crucial i en el qual els futurs
professionals s’hauran de situar i definir.
Ja fa molts anys que els psicòlegs s’estan preguntant per aquestes qüestions. El
Consejo General de la Psicología de España (COP), l’any 2006, feia una entre-
vista a la Dra. Cristina Baños sobre l’aplicació de les noves tecnologies en psi-
cologia (http://www.infocop.es/view_article.asp?id=746). En aquesta entrevis-
ta parlava, ja llavors, i entre moltes altres coses, de la inducció d’estats d’ànim
a través de la realitat virtual per ajudar a manejar el dolor. Al mateix temps,
la repercussió de la tecnologia en la societat ha fet que la comunicació, l’accés
a la informació i els serveis prestats a la població hagin hagut de canviar. El
sorgiment d’una societat digital ha iniciat una evolució en la psicologia que
no només està determinant les eines per a la intervenció en psicologia, sinó
determinant també la pròpia disciplina i com la persona integra la tecnologia
en la seva vida i com afecta tot allò que experimenta.
La nostra salut i el nostre benestar no han estat mai tan supeditats a la societat
digital. L’accés universal a la informació i la tecnologia mòbil, les dades mas-
sives o el desenvolupament dels ordinadors han canviat un enorme nombre
d’àmbits i, en el cas de la psicologia, està canviant (i ho farà cada vegada més)
la pròpia disciplina i l’acostament al seu objecte d’estudi.
És a dir, la psicologia, per caminar amb la tecnologia, s’haurà

d’acompanyar de teoria, una teoria que reconstrueixi el subjecte psico-
lògic i la pràctica psicològica dins dels marges de l’àmbit digital. Hau-
rà d’investigar quins processos o models psicològics hi ha al darrere de
la tecnologia i com es representen els estats psicològics o físics media-
titzats per la tecnologia. Només així podrem garantir que la psicologia
s’adapta als criteris de viabilitat i eficàcia que requereix qualsevol àmbit
científic.
1.1. Fites tecnològiques
La psicologia, que integra la promoció, prevenció i intervenció en la salut,

s’ha vist involucrada en la irrupció de la tecnologia a la nostra societat. Estar
connectats a internet, l’ús d’aplicacions i altres efectes de la tecnologia van
començar amb els avenços tecnològics i la seva implementació a la nostra vida
quotidiana. A continuació, n’esmentem els més importants:
1945: Es publica: Bush, V. (1945). As we may think. The Atlantic Monthly, July. Aquest
article representa la primera articulació sobre la idea d’una world wide web.
1950: S’utilitzava la ràdio d’ona analògica i el telèfon per enviar informació auditiva
de manera general o individual. Amb la ràdio es comencen a desenvolupar espais
d’assistència a distància i espais de psicoeducació (Martí, 2022).
1956:�John McCarthy encunya el terme intel·ligència artificial.
1960: Ús de la videoconferència per a la intervenció pels psicòlegs C. L. Wittson, D.

C. Affleck i V. Johnson.
1963:�H. Gernsbac inventa The Teleyeglasses, una televisió subjecta al cap com unes
ulleres. S’anticipa a la realitat virtual.
1966: J. Weizenbaum dissenya el programa Eliza, que simulava les respostes d’un
terapeuta.
1969: Informatització de les proves d’intel·ligència Wechsler.
1973: Apareix el primer correu electrònic internacional amb V. Cerf, a l’International

Networking Working Group de la University of Sussex (Leslie, 2013).
1979: K. MacKenzie, un nou membre del grup MsgGroup, inventa les emoticones
(Trigo, 2004).
1980: Aparició de la divisió de «Mitjans i Tecnologia» de l’APA.
1982: Apareixen grups de suport en línia de salut mental (Kanani i Regehr, 2003).
1984: Neix la primera persona reconeguda en el món com a cíborg.
1990: Apareixen els primers telèfons mòbils i es desenvolupa la World Wide Web.
1992: S’estrena la pel·lícula The Lawnmower Man. Incrementa l’interès comercial per
la realitat virtual.
1995: Primers serveis d’atenció psicològica a distància; primeres clíniques virtuals per
curar els ciberaddictes: Netaddiction.com, el Centre per a la Recuperació de l’Addicció
a Internet, de la Dra. Kimberly Young.
1998: Aparició de la primera revista especialitzada amb impacte: Cyberpsychology, Be-

havior and Social Networking.
2001: Apareixen les primeres recerques sobre tractaments psicològics a distància.
2004: Es reuneix per primera vegada The International Society for Research on In-
ternet Interventions, amb l’objectiu de fomentar l’excel·lència de les intervencions
basades en internet per millorar la salut i el benestar de les persones (Martí, 2022).
2011: El programa informàtic d’intel·ligència artificial d’IBM, Watson, guanya a Jeo-

pardy (Finkel, 2017).
2006-actualitat: Augment i expansió de les possibilitats i el desenvolupament de les

TIC aplicables en psicologia clínica.
Les fites que hem citat són només alguns dels avenços tecnològics que han
marcat el curs del món i el de les nostres vides, i que estan vinculats de ple amb
el desenvolupament de la psicologia i la tecnologia. Tots aquests, més molts
altres que no hem detallat aquí, són els responsables que avui ens plantegem
l’ePsicologia.
1.2. Què és i què no és l’ePsicologia
Encara no hi ha una definició clara del que és l’ePsicologia, de manera que

presentem, en primer terme, aclariments sobre el que no és. D’altra banda, i a
la taula següent, presentem també els nostres punts de partida per al concepte
d’ePsicologia, delimitant el que sí que és la disciplina i tenint en compte que
tant la psicologia com la tecnologia s’han relacionat de forma permeable:
Taula 1. El que no és i és l’ePsicologia
L’ePsicologia�NO�és • Un àmbit clarament definit.

• La mera suma de psicologia i tecnologia.
• Tecnologia per al psicòleg.
• Tecnologia per a la intervenció en psicologia clínica.
• La internet de les coses (IdC) aplicada a l’àmbit psicològic.
• Psicologia a distància.
• Un catàleg d’eines tecnològiques.
• Una col·lecció d’eines tecnològiques per prestar serveis psico-
lògics.
• Una tecnologia per a la salut mental.
• Psicologia amb tecnologia per a l’atenció psicològica.
L’ePsicologia�SÍ�que�és • La convergència entre internet i psicologia; fruit de la intersec-

ció entre psicologia i tecnologia.
• Alguna cosa més que un desenvolupament tecnològic de la
disciplina.
• Una nova manera de considerar la interacció persona-tecno-
logia que implica posar en joc noves qüestions ètiques.
• Una nova perspectiva ètica i moral; planteja nous dilemes pro-
fessionals.
• Un compendi de les noves oportunitats que internet ofereix a
la psicologia tradicional.
• Un esforç per entendre com i per què la psicologia està canvi-
ant amb l’ús de la tecnologia.
• Una evolució natural de la psicologia amb l’adopció de les tec-
nologies de la informació i la comunicació.
• Una nova manera de conceptualitzar i treballar en psicologia:
una nova actitud científica.
• Una disciplina basada en l’evidència i en l’eficiència amb rigor
i avaluació científica.
• Coneixement basat en l’evidència de l’ús de tecnologies en la
pràctica psicològica.
• Una relació de la ment humana amb la tecnologia; com evo-
luciona la ment humana en la societat digital.
• Transversal; al·ludeix tots els àmbits de la psicologia.
• Tecnologia per a la psicologia i psicologia per a les persones
(per exemple, cíborg o telèfon intel·ligent).
• Psicologia amb tecnologia per a la prevenció, promoció i in-
tervenció en salut.
En aquest punt, és urgent comptar amb una conceptualització que ens ajudi a
entendre què hi ha darrere de l’ePsicologia i altres conceptes afins (psicologia
digital, telepsicologia, ciberpsicologia, psicologia en línia, etc.). A més, també
cal que ens plantegem l’ús de webs, aplicacions, realitat virtual, assistents vir-
tuals, dades massives, intel·ligència artificial, videojocs, etc. Què fem amb les
possibilitats que aquestes eines ens ofereixen? Quins beneficis aporta a la psi-
cologia tot el món digital? Com s’està transformant la psicologia amb les dades
massives, els sistemes d’informació, la tecnologia mòbil o les xarxes socials?
Tots aquests interrogants donen compte de l’evolució de la psicologia en els

últims anys, una evolució que ha vingut marcada per alguns facilitadors, però
també per alguns obstacles. Inspirant-nos en el treball de Sandra Bucci et al.
(2019), presentem a continuació una taula amb la qual hem determinat com
a oportunitats i obstacles per a l’ePsicologia.
Taula 2. Oportunitats i obstacles per a l’ePsicologia
Oportunitats Obstacles
• Acompanya la persona en la societat digital. • Difusió d’informació sense evidència científica.

• Nou objecte d’estudi: la persona en el seu nou context digital. • Desenvolupament tecnològic sense fonamentació teòrica.
• Personalitzable. • Qualitat de l’evidència.
• Combina les dades massives amb el mitjà social. • Habilitats tecnològiques del psicòleg.
• Accessibilitat: sense límits d’espai o temps. • Privacitat de les dades i qüestions ètiques.
• Ubiqüitat.
• Menys costos.
• Connectivitat.
Aquesta distinció del que són els obstacles i les oportunitats és una distinció
que ens facilita que ens acostem a l’ePsicologia, però hem de ser conscients
que, en certa manera, és una distinció problemàtica. La connectivitat és sem-
pre una oportunitat o pot ser també un obstacle? Menys costos implica sempre
una oportunitat o pot anar en detriment de l’atenció, per exemple? El context
i els agents de la implementació tecnològica poden determinar que un mateix
aspecte pugui ser considerat com una oportunitat o com un obstacle, de ma-
nera que sempre seran aquests factors els que determinin, en últim terme, com
els hem de considerar.
A partir d’aquí podem entreveure quins seran els reptes als quals s’enfrontarà
l’ePsicologia. Encara que la tecnologia inauguri, en cert sentit, una nova dis-
ciplina, el seu potencial pot venir limitat per problemes d’escalabilitat en la
seva aplicació, les dificultats per arribar i connectar no només les persones,
sinó també els professionals de la psicologia de manera que ni el temps ni la
localització siguin un problema.
Amb tot, la responsabilitat, que cada vegada més recau en la pròpia per-
sona, provoca que cadascun de nosaltres, com a professionals de la psi-
cologia o futurs professionals, s’hagi d’encarar amb la psicologia i amb
la seva pràctica en qualsevol àmbit des del seu coneixement i posicio-
nament respecte a la tecnologia.
El que alguns autors han anomenat la revolució�digital (Krittanawong, 2021;

Bucci et al., 2019) està impactant de ple en tots els àmbits de la vida i de la
ciència, i la psicologia n’és un clar exemple. De fet, no parem de formular-nos
preguntes com: Què diu la psicologia de l’ús de les tecnologies per part de les
persones? Com els afecta? En què canvia les seves vides? Podrem desenvolupar
l’empatia, o valorar la intenció i motivació de l’altre a través d’una comuni-
cació a distància? Podrem mantenir una relació basada en la confiança amb
l’altre a través d’una comunicació que no sigui cara a cara? Podrem desenvo-
lupar una teoria de la ment com evolutivament ho fèiem? Un robot podrà
arribar a fer de psicoterapeuta? Un professional de la psicologia pot o ha de
buscar informació sobre un pacient, una organització o col·lectiu a les xarxes
socials, internet, etc., abans d’establir-hi una relació professional? Quin valor
tindria veure una manifestació de depressió d’un o una pacient a Instagram?
Com ens haurem d’enfrontar a les noves xarxes socials que sorgiran a partir de
la IA, com la pionera TikTok? En el mòdul d’ePsicologia no pretenem respon-
dre a totes aquestes preguntes, sinó que la qüestió seria una altra: com afecta
l’ús de les tecnologies la disciplina psicològica? Com influeix la tecnologia a
la psicologia com a ciència i com a camp d’aplicació?
Al llarg de les pàgines següents ens acostarem a aquest tema per mitjà d’una
presentació exhaustiva del problema. L’apartat 2 és el d’«Ètica, codi deontolò-
gic i legislació per a la pràctica de l’ePsicologia» i inclou qüestions relacionades
amb l’ètica a distància, problemes límit de l’ePsicologia, presa de decisions des
del codi deontològic, roboètica o com afecta la llei de protecció de dades la
pràctica professional amb tecnologia. L’apartat 3 es titula «Nous rols professi-
onals per a l’ePsicologia?», i reuneix en les seves pàgines diferents reflexions

sobre el professional de l’ePsicologia, les competències associades a aquest rol,
les expectatives, les reticències i el valor esperat. A més, inclou una perspecti-
va crítica de la disciplina, i mostra com l’ePsicologia es pot aplicar al disseny
d’intervencions per millorar la salut, però també com es poden utilitzar tècni-
ques psicològiques per a la persuasió o per a la manipulació de les persones.
Finalment, l’apartat 4 es titula: «Intervenció i aplicació de l’ePsicologia». En
aquesta secció es presenta el panorama obert per la tecnologia que té a veure
amb el cervell humà, la cognició i la conducta. Tenint en compte el nostre
«hipergrau de connexió», resulta de vital importància assenyalar els aspectes
tant positius com negatius de l’ús de la tecnologia. En concret, presentarem el
cas dels videojocs i la seva influència en aspectes cognitius com ara l’atenció,
la memòria, el desenvolupament del llenguatge o el processament de la infor-
mació, entre altres.
Busquem un terreny nou que hem de construir entre tots, col·locant

l’estudiantat en un lloc en el qual s’haurà de fer preguntes. Valorarem la tec-
nologia i la psicologia per donar resposta científica als nostres judicis o pri-
meres apreciacions sobre aquest camp. Potser alguns aspectes de la tecnologia
posen en perill aspectes fonamentals de la psicologia i la seva pràctica aplica-
da, encara que potser no hauríem de tenir por si ens enfrontem a aquest en-
creuament amb coneixement, amb evidència científica i des d’una perspectiva
ètica. El desafiament el presentem al llarg d’aquest mòdul.
L’ePsicologia no resoldrà, necessàriament, vells problemes, sinó que possi-

blement ens presentarà nous reptes sobre els quals desenvolupar la ciència.
De fet, és possible que just ara estiguin evolucionant qüestions vinculades a
l’ePsicologia que requeriran de nosaltres, com a professionals psicòlegs, nous
acostaments, recerca relacionada i una presa de decisions fonamentada i ba-
sada en l’evidència científica. El resultat serà un marc nou per a la psicologia,
tant teòric com de recerca, que presentarem en aquest mòdul. Tenim per en-
davant el creixement i la innovació de la psicologia. Esperem que gràcies a
aquest mòdul puguem fer amb responsabilitat i coherència científica diferents
aportacions.
1.3. Referències bibliogràfiques
Bucci, S., Schwannauer, M. i Berry, N. (2019). The digital revolution and its
impact on mental health care. Psychology and Psychotherapy, 92(2), 277-297.
doi.org/10.1111/papt.12222.
Bush, V. (1945). As we may think. The Atlantic Monthly, July.
De la Torre, M. i Pardo, R. (2018). Guía para la intervención telepsicológica. Co-

legio Oficial de Psicología de Madrid.
Finkel, A. (2017). L’analyse cognitive, la psychologie numérique et la forma-

tion donis enseignants à l’université. Pratiques Psychologiques, 23(3), 303-323.
doi.org/10.1016/j.prps.2017.05.006.
Hilty, D., Fiorillo, A., Krysta, K., Krausz, M. i Mucic, D. (2016). E-mental health:
Updates on recent achievements and pitfalls. European Psychiatry, 33(S1), S609-
S609. doi.org/10.1016/j.eurpsy.2016.01.2277.
Hollis, C., Morriss, R., Martin, J., Amani, S., Cotton, R., Denis, M. i Lewis,
S. (2015). Technological innovations in mental healthcare: harnessing the di-
gital revolution. British Journal of Psychiatry, 206(4), 263-5. doi.org/10.1192/
bjp.bp.113.142612. PMID: 25833865.
Instituto Nacional de Estadística (2021). Encuesta sobre equipamiento i uso de

tecnologías de información y comunicación en los hogares.
https://www.ine.es/ss/satellite?l=es_es&c=INESeccion_C&cid=125992552878
2&p=1254735110672&pagename=ProductosYServicios%2FPYSLayout.
Kanani, K. i Regehr, Ch. (2003). Clinical, Ethical, and Legal Issues in E-the-
rapy. Families in Society: The Journal of Contemporary Social Services, 84, 155-162.
10.1606/1044-3894.98.
Krittanawong, Ch. (2021). TeleHealth in the digital revolution era. European

Heart Journal, 42(21), 2033-2035. doi.org/10.1093/eurheartj/ehaa1019.
Leslie, Ch. (2013). Competing Historiïs of Technology: Recognizing the Vital

Role of International Scientific Communities behind the Innovation of the In-
ternet. International Conference on History of Computing (HC) (pp.196-206), juny
de 2013, Londres, Regne Unit. 10.1007/978-3-642-41650-7_18.hal-01455251.
Martí, J. J. (Ed.) (2022). Manual de telesalud mental: Tecnologías digitales en la

práctica clínica. Pirámide.
Trigo, V. (2004). Manual formativo de ACTA, 33, 22-32.
We Are Social (2021). Digital 2021: Global Overview Report. https://

wearesocial.com/digital-2021.
Winston, B. (1998). Media, Technology and Society: A History: from the Telegraph
to the Internet. Taylor & Francis Group. http://ebookcentral.proquest.com/lib/
bibliouocsp-ebooks/detail.action?docid=169790.
2. Ètica, codi deontològic i legislació per a la pràctica

de l’ePsicologia
L’ètica és la part de la filosofia que estudia els fonaments de la moralitat

dels actes humans, és a dir, allò que fa que aquests actes puguin ser
considerats bons o dolents, correctes o incorrectes.
Aquesta concepció de l’ètica la fa dependre de factors externs com la consci-

ència i del context social o històric en el qual ens trobem, per la qual cosa
podem dir que no�hi�ha�una�única�ètica sinó diferents «ètiques», ja que no
és una cosa estable, ni sobre el que hi hagi un consens internacional total o,
fins i tot, sigui fàcil d’observar en la majoria de les situacions.
Un clar exemple d’aquesta variabilitat és que fins fa relativament poc temps no

hi havia la necessitat de regular l’activitat psicològica a distància o l’aparició
de la roboètica per tot el relacionat amb la intel·ligència artificial (IA) o les
màquines.
D’altra banda, la deontologia és la part de l’ètica que s’ocupa dels deures

i principis professionals.
Seria definir, com més clarament millor, quins actes específics de la pràctica
professional diària de la psicologia en tots els seus diferents àmbits són consi-
derats correctes en un moment i en un context sociocultural determinat. Per
tant, la deontologia desenvolupa continguts concrets, recomanacions o pres-
cripcions a partir de l’aplicació dels principis ètics generals de no-maleficen-
cia, justícia, beneficència i d’autonomia. L’últim nivell d’anàlisi d’una actu-
ació professional correcta consisteix a conèixer, valorar i complir les lleis vi-
gents del país on s’estigui exercint. Si bé pot semblar obvi, amb l’ús de les TIC
s’obren escenaris complexos que dilueixen les fronteres físiques tradicionals o
el temps, com veurem més endavant.
En definitiva, hem d’aprendre a reconèixer quan ens estem regint per criteris
ètics generals, quan ens basem en el codi deontològic de la professió, quan
seguim criteris legals i quan aconseguim complir-los tots sense incongruències
i, més important encara, saber reconèixer, gestionar i solucionar els possibles
desacords entre aquests tres eixos, especialment, davant intervencions noves
o contextos socials canviants als quals calgui adaptar-se ràpidament i eficaç-
ment. En realitat, és bastant freqüent estar davant situacions en les quals no
es té clara l’actuació més correcta, és a dir, trobar-se amb un dilema ètic; per
sort, les etapes que cal seguir per resoldre’ls han estat àmpliament estudiades
i es poden consultar a la taula següent, a tall d’exemple pràctic.
Taula 3. Etapes per a la presa de decisions ètiques
Fase Descripció
Identificació Identificar el component ètic d’un problema i les

persones involucrades en la situació: és recomana-
ble utilitzar els principis ètics, la legislació o la re-
gulació vigent i el codi deontològic de la professió
com a eina d’anàlisi del problema. S’ha d’avaluar
amb quina persona o persones es té una obligació
o responsabilitat professional.
Avaluació�del�propi�coneixement Valorar les limitacions de la formació i el coneixe-

ment pròpies per poder gestionar el problema de-
tectat.
Desenvolupament�d’hipòtesis�alternati- Ser capaç de veure el problema des de diferents

ves punts de vista i analitzar els possibles riscos de cada
estratègia, diferenciant el que és una solució tèc-
nica del que és un posicionament ètic i buscant el
màxim benefici per a la persona o persones involu-
crades. Pot ser adequat obtenir consell d’altres pro-
fessionals o comissions deontològiques.
Elecció�i�execució�òptima�de Triar i executar l’estratègia òptima: portar a la pràc-

l’estratègia tica la solució triada.
Revisió�i�avaluació�de�resultats Revisar i avaluar els resultats: valorar si la solució tri-

ada és adequada als principis ètics i al codi deonto-
lògic.
Assumpció�de�responsabilitats Assumir les responsabilitats de les accions i les im-

plicacions per a problemes futurs.
Font: Cottone i Claus, 2000.
2.1. Ètica de la distància
Ens trobem amb una societat cada vegada més globalitzada i interconnectada
que mai, i amb unes eines tecnològiques de comunicació, aplicacions i màqui-
nes (robots, dispositius intel·ligents, etc.) com les actualment disponibles. Si
bé, clàssicament la relació de les TIC i la psicologia s’ha basat en l’estudi de les
problemàtiques derivades del seu ús, principalment, l’addicció a internet o als
jocs en línia, el mobbing o assetjament psicològic a distància, el comportament
dels internautes, l’aprenentatge programat, etc.
Per sort, no només s’ha centrat l’estudi en els desavantatges de les TIC, ja
que paral·lelament ha anat creixent un camp d’estudi complementari, encara
que en certa manera antagònic, que analitza i aprofita els avantatges�de�la
tecnologia per fer psicologia, principalment clínica pel seu desenvolupament
i estudi més profunds, però no únicament.
Així, veiem que el traspàs de l’actuació professional de la psicologia pre-

sencial a un entorn virtual ha provocat la incorporació de la comunica-
ció asíncrona, les aplicacions i eines d’autocura, la internet de les coses
(IdC) o la intel·ligència artificial com a elements comuns.
El temps, que fins ara era fix, estable i síncron, ja no ho és necessàriament, fet
que obre el nombre de possibilitats existents. Si ens centrem en les comuni-
cacions�asíncrones�a�distància, veiem un ús generalitzat i freqüent del telè-
fon i del vídeo, de la missatgeria instantània (text o veu; individual o grupal),
amb la qual cosa el setting presencial s’ha vist ampliat, no necessàriament apar-
tat, amb altres innombrables possibilitats noves, fàcils, econòmiques i àmpli-
ament acceptades i usades per la població en el seu dia a dia. De fet, la comu-
nicació síncrona sol ser molt semblant a les visites presencials tradicionals, ja
que requereixen la coincidència en el temps de pacient i terapeuta, de client
i professional de la psicologia. El que es dilueix realment és l’espai, que ja no
cal que sigui el mateix, amb les múltiples i variades opcions que això implica,
no sempre bones, ja que, per exemple, augmenta la vulnerabilitat de l’accés
de terceres persones a informació molt sensible si no s’han pres mesures de
seguretat.
En canvi, la comunicació asíncrona consisteix en intervencions no coinci-

dents en el temps, com pot ser el correu electrònic o l’àudio o vídeo pregra-
bats, amb el gran avantatge de permetre la interacció que superi les possibles
incompatibilitats d’horari. Es dilueix el temps, però també l’espai, si bé cal
tenir presents les limitacions geogràfiques que la legislació i deontologia ens
marquin, dilema inexistent en la pràctica tradicional.
En resum, diferents factors específics en la pràctica de l’ePsicologia, especial-

ment els relacionats amb l’entorn, tenen el potencial de conduir a una proba-
bilitat més gran de transgressions i violacions de procediments correctes (Ba-
ena i Quesada, 2007). La virtualitat de la prestació de serveis, que és un dels
avantatges més gran de l’ús de les TIC perquè afavoreix la interacció, també
facilita l’aparició d’alguns riscos (ciberatacs, robatori d’identitat, accés a infor-
mació confidencial, etc.).
2.2. Llei de la distància
En relació amb l’ús de les TIC, principalment en les intervencions professio- Webs recomanats
nals a distància, s’ha vist un gran desenvolupament, fins i tot a vegades ex-
Podeu consultar les dife-
cessiu per ocultar altres opcions, de tot el relacionat amb la protecció de les rents guies sobre la protec-
dades compartides, especialment les de màxima protecció, com són les de sa- ció de dades a l’Agència Es-
panyola de Protecció de Da-
lut. Per aquest motiu, la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protec- des https://www.aepd.es/es
o a l’Autoritat Catalana de
ció de dades personals i garantia dels drets digitals té per objectiu garantir i
Protecció de Dades https://
protegir les llibertats públiques i els drets fonamentals de les persones, especi- apdcat.gencat.cat/ca/inici/.
alment l’honor, la intimitat, la privacitat personal i familiar (Protecció de da-
des personals, 2020). Aquesta llei introdueix diferents requisits, com el deure
d’informació (sent obligatòria la declaració dels fitxers de protecció de dades
i el seu responsable a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades o a les res-
pectives agències autonòmiques, en cas d’haver-n’hi); la necessitat de tenir un
consentiment per a la recollida i manipulació d’aquestes dades; o la regulació
de l’accés a les dades per tercers.
2.3. Deontologia de l’ePsicologia
Finalment, tractarem amb més detall la deontologia�professional�de�la�psi-

cologia. Tenint en compte que no totes les professions tenen un codi deonto-
lògic que les reguli com el té la psicologia, és lògic pensar que hauria de for-
mar part irrenunciable i ineludible de la formació dels seus professionals tant
durant la seva formació com, posteriorment, durant el seu exercici. Recordem
que és d’obligat compliment, per la qual cosa no només és primordial el seu
coneixement i domini, sinó també la seva constant actualització (Nederlandt,
2009).
Per tant, el codi deontològic de la psicologia és un conjunt de regles

dirigides a la pràctica i l’objectiu intrínsec màxim de la qual és la qualitat
de la professió, el rigor científic i la protecció dels usuaris.
No és un codi per protegir els professionals de la psicologia dels usuaris, sinó

a l’inrevés. En definitiva, tenir un codi deontològic és una fortalesa, més en-
cara quan ens trobem amb un marc tecnològic i de comunicació en constant
desenvolupament. A més, no hem d’oblidar que l’exercici de la psicologia sol
comportar una interacció personal pròxima, de confiança i intimitat màxima
i secreta que pot afectar significativament usuaris o pacients, per la qual cosa
la implicació ètica de la pràctica psicològica és inevitable (Trujillo, s. d.).
Un codi deontològic es caracteritza per contenir uns principis orientadors i

unes normes d’obligat compliment, i ha de deixar el més clar possible quines
conductes seran considerades com a correctes en l’exercici professional, par-
tint de nocions universals, però situant-les en el context pràctic i operatiu apli-
cat concret, ja sigui en la clínica, l’ensenyament o la recerca, principalment.
Com a constructe social i col·lectiu és canviant; de fet, necessita ser canviant
per continuar aconseguint el seu objectiu final d’una psicologia de qualitat. No
obstant això, el principal problema dels codis deontològics és la gran dificul-
tat existent per aconseguir penalitzar els incompliments, més encara quan la
intervenció analitzada es troba en un entorn empresarial. És l’anomenat ethics
washing (rentada d’ètica), que moltes empreses apliquen als seus productes i
serveis, especialment present en l’àmbit dels videojocs, com veurem posteri-
orment.
A diferència del codi deontològic oficial en vigor en el Consell General

de la Psicologia d’Espanya o en els diferents col·legis oficials com el del
Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, hi ha diferents iniciatives i
propostes per conformar un codi deontològic de la pràctica psicològica
a distància, com el HON code: https://www.hon.ch/HONcode/Guideli-
nes/guidelines_sp.html.
2.3.1. Proposta de codi deontològic de la pràctica psicològica a

distància
Tenint en compte el creixent ús de les TIC i altres tecnologies en la pràctica

psicològica i la inseparable relació entre la pràctica i la deontologia, és clar
que s’ha d’examinar, avaluar i regular deontològicament, des de les primeres
etapes de formació, la manera com els professionals de la psicologia s’estan
preparant o ja estan treballant a distància, així com promoure el coneixement
d’aquesta nova regulació o crear una valoració crítica de qualsevol acció virtu-
al, desenvolupant les competències transversals més adequades per a l’exercici
a distància (Mahoney et al., 2018). A continuació, revisarem aquells principis
que més sovint es troben en les propostes d’un codi deontològic de la inter-
venció psicològica a distància. Utilitzarem indistintament el concepte pacient,
client, usuari o similar, ja que no només farem referència a l’entorn clínic i,
a més, en aquest entorn les persones prefereixen ser denominades pacients
(Costa, Mercieca-Bebber, Tesson, Seidler i López, 2019).
1)�Capacitació�professional�i�estàndards�de�procediment�operatiu. Es re-
fereix als límits i riscos de la intervenció a distància. Consisteix a redactar i
seguir un procediment d’intervenció emmarcat en la capacitació professional
del psicòleg responsable, ja sigui una intervenció clínica, escolar, social, jurí-
dica, etc. Qualsevol consell, intervenció o pràctica a distància l’ha de dur a
terme un professional de la psicologia especialitzat i qualificat.
2)�Integritat. El professional de la psicologia ha de mantenir l’honestedat i

el respecte cap als altres. Mai prioritzarà l’ús de tècniques, per molt que les
consideri idònies, davant la negativa del receptor de la intervenció.
3)�Adhesió�a�la�qualitat,�atribució�i�referències. És obligatori que totes les

intervencions dutes a terme siguin efectives, que les informacions utilitzades
com a font tinguin una alta qualitat i que siguin contrastables citant-les, po-
sant sempre la salut o les necessitats del pacient/client i la seva millora per
sobre de qualsevol altre objectiu. Aquest principi deriva directament del prin-
cipi de beneficència. Especialment, cal vigilar qualsevol valoració diagnòsti-
ca o recomanació informatitzada en la qual no mediï cap professional de la
psicologia com, per exemple, amb l’ús de la intel·ligència artificial. En el cas

de tractar-se d’intervencions experimentals o noves, pendents de valorar-ne
l’evidència, s’haurà d’explicar aquesta situació prèviament a la intervenció.
4)�Respecte�pels�drets�i�la�dignitat�de�les�persones. Directament relacionat

amb el principi de justícia. A més, se seguiran estrictament les lleis i el codi
deontològic del país d’origen de la pràctica psicològica.
5)�Emergències�i�procediments�alternatius. El professional de la psicologia

que treballi a distància ha d’estar prou capacitat per detectar les emergències
i tenir disposats procediments alternatius perquè les crisis siguin ateses al més
aviat possible, en aquelles intervencions en les quals pugui ser necessari. La
dificultat consisteix a trobar un mecanisme prou eficaç, ràpid i segur com per
resoldre aquestes situacions a distància, ja que el correu electrònic, per exem-
ple, no és una bona eina en la gestió d’una crisi, per la qual cosa el telèfon, la
missatgeria instantània o qualsevol altre mecanisme de comunicació síncron
poden ajudar en aquesta mena de situacions; millor si hi ha més d’un canal
de comunicació disponible i previst.
6)�Confidencialitat. Consisteix en l’obligació de garantir els mecanismes ade-

quats per evitar la intromissió aliena en les dades que el pacient/client o em-
presa ha confiat en el professional de la psicologia. Per exemple, utilitzant
l’encriptació o els servidors segurs (SSL) quan s’hagi d’intercanviar informació
confidencial amb pacients. En fer la labor professional a distància, ha d’existir
de forma molt clara i fàcilment accessible la correcta identificació del terapeu-
ta i fins i tot la seva ubicació física o geogràfica, així com les vies que permetin
comprovar la veracitat d’aquesta informació. És important que informi sobre
la seva titulació, experiència i la seva pertinència i número de col·legiat del
Col·legi Oficial de la Psicologia corresponent.
Quant a la identificació de pacients/usuaris, normalment s’haurà de sol·licitar Enllaç recomanat

aquesta identificació, encara que en algunes circumstàncies es podria accep-
Val la pena repassar el do-
tar l’anonimat, com indica la Federació Europea d’Associacions de Psicòlegs cument següent respec-
(EFPA) en la seva proposta de Meta Code of Ethics (http://ethics.efpa.eu/me- te a l’anonimització: 10
Malentesos relacionats amb
taand-model-code/meta-code/). l’anonimització https://
www.aepd.es/es/docu-
mento/10-malentendidos-
Independentment del que s’ha dit anteriorment, s’ha d’avisar dels límits ètics anonimizacion.pdf.
i legals de la confidencialitat, però el pacient/client ha de tenir la convicció
que la comunicació i el comunicat amb el professional de la psicologia no serà
revelat, excepte les excepcions clares que marquen el codi deontològic i la llei.
La inviolabilitat d’aquesta confidència és considerada essencial als propòsits i
a la continuïtat de la relació psicològica i la seva ruptura, un greu perjudici.
També s’explicaran els diferents procediments que el psicòleg, la plataforma
web o l’entitat de referència, per posar alguns exemples, seguiran per transme-
tre i emmagatzemar les dades relatives a l’activitat professional. El valor de la
llibertat i de la seguretat no pot estar en dubte per la tecnologia o per la manera

d’utilitzar-la. Per tant, cal buscar solucions diferents quan la tecnologia xoqui
amb la privacitat, mai buscar alternatives de dubtosa seguretat.
7)�Consentiment�informat. El pacient/client està obligat a acceptar les con-

dicions de la intervenció, especialment si estem en un entorn de recerca, i
per això se li demanarà algun tipus d’acord signat. En tractar-se d’un escena-
ri no presencial, pot ser que el document per escrit tan habitual fins ara no
sigui el més adequat, per la qual cosa es buscaran alternatives no presencials
per a la signatura o el consentiment, que ha de ser: lliure, específic, informat,
inequívoc, concret i directe, és a dir, exprés. En el cas d’utilitzar únicament
el telèfon o la videoconferència com a eina de comunicació, es podria gravar
el consentiment informat per facilitar tot el procés (Baena et al., 2007). Si els
pacients/clients són adults incapacitats o menors d’edat, han de ser els pares,
mares o tutors els qui acceptin la intervenció, si bé entra en joc la valoració
del menor com a «menor madur», concepte i situació molt interessant i no
allunyada de complexitat (Ivanova, 2017).
També s’ha d’informar i demanar la seva acceptació sobre el temps en el qual

s’emmagatzemarà la informació i si és o no objecte d’una recerca, encara que
a Espanya aquest requisit està dictaminat per diferents lleis estatals i autonò-
miques.
8)�Patrocini. Cal deixar ben clar qui patrocinen i la política professional per
mantenir la independència d’actuació enfront d’aquests, per la qual cosa cal
diferenciar prou la informació clínica, educacional o d’una altra mena de la
promocional.
9)� Cobrament� de� serveis. En el cas de cobrar pels serveis oferts, les tarifes
s’han de cenyir a la política de preus recomanats pels col·legis professionals i
garantir un sistema de cobrament de confiança i segur.
10)�Responsabilitat�social. S’ha de fer públic i compartir el coneixement ci-

entífic, de manera que el màxim de persones se’n pugui aprofitar. És a dir, es
recomana encaridament l’ús de plataformes i publicacions d’accés obert a la
informació (open access).
2.4. La roboètica
Les màquines tindran sentiments, consciència o sentit comú? Un robot pot

ser creatiu? Un robot pot estimar? Però per sobre de tot, cal que un sistema
intel·ligent artificial faci tot això en tasques automatitzades?
Amb la revolució industrial les màquines van assumir únicament les tasques
físiques, però ara els sistemes d’IA, a més d’aquestes tasques, tenen també la
capacitat de prendre� decisions, capacitat intel·lectual que pertanyia única-
ment a l’ésser humà. A més, recordem que els algorismes estan cada vegada
més presents en el nostre dia a dia, tant per a eleccions simples com comple-
xes. Però és precisament davant la presència cada vegada més freqüent de la IA
o una altra tecnologia en decisions complexes on es poden trobar amb dilemes
ètics. Poca, nul·la o errònia informació pot provocar danys col·laterals, per la
qual cosa és tan important que l’ètica i la valoració última d’aquesta mena de
situacions continuï corresponent a les persones, per molt que les màquines ja
tinguin la capacitat de decidir pels éssers humans.
És clar que no es pot ensenyar ètica a una màquina que no té ni sentit

comú ni moralitat, per la qual cosa s’han de programar èticament en
concordança dels drets humans internacionals.
Però, a més, s’ha d’estar constantment avaluant, monitorant i corregint l’ètica Enllaç recomanat
d’aquestes actuacions autònomes. De fet, en un futur potser hi haurà un or-
És molt interessant analit-
ganisme regulador de la IA, ja sigui local o internacional (Benjamins i García, zar i avaluar els principis
2020; Latorre, 2019). d’Asilomar en intel·ligència
artificial, en els quals s’avalua
i es fan recomanacions so-
bre els aspectes ètics, polí-
I perquè aquest organisme sigui capaç d’avaluar la decisió d’un algorisme, s’ha
tics i legals de la investiga-
de poder explicar el procés, amb la qual cosa ha de ser accessible i clar, i su- ció, el desenvolupament i
l’aplicació de la IA, amb la fi-
perar l’actual caixa negra (black box) de la majoria de les decisions fetes per un nalitat que no signifiqui una
algorisme, i oferir una clara transparència i informació del raonament seguit amenaça per a les persones.
https://vdw-ev.de/wp-con-
(Benjamins i García, 2020; Latorre, 2019). tent/uploads/2019/05/In-
forme-sobre-los-principios-
Asilomar-en-Inteligencia-
2.4.1. El llenguatge natural Artificial_final.pdf.
Un dels camps més desenvolupats i interessants de la IA és el relacionat amb

l’ús d’un llenguatge natural humà, és a dir, aconseguir que una màquina sigui
capaç de comunicar-se�amb�les�persones amb un nivell de naturalitat que a
vegades sigui difícil de saber si no estem parlant amb un altre ésser humà. El
que pot semblar una cosa innocent no ho és, perquè èticament s’ha de deixar
clar quan es parla amb una màquina i quan amb una persona, fet que actu-
alment no succeeix sempre, especialment amb els assistents virtuals (Latorre,
2019).
2.5. Consideracions i qüestions específiques de l’entorn
La nova capacitat per treballar des de qualsevol lloc i en qualsevol moment

pot donar lloc a dilemes ètics interessants, com els que succeeixen quan
s’interacciona en entorns públics: és lícit tractar una persona que està en un
bar, al carrer, en un transport públic o en un centre envoltat d’altres persones,
encara que no sigui un problema per a ella? Es podria estar incomplint la con-
fidencialitat del pacient/client i amb múltiples distractors que dificulten els
esperables beneficis d’aquesta intervenció professional, a més sense assegurar

el mínim de qualitat que ajudaria a aconseguir els objectius marcats i amb una
interacció de menys qualitat i vulnerable (Acero-Rodríguez i Baena, 2022).
També és un problema el lloc on estigui el professional de la psicologia, ja que

seria inacceptable, si bé tècnicament possible, utilitzar entorns informals, fora
de l’oficina, a l’aire lliure, etc., atès que afavoreixen la dissolució entre el pro-
fessional i el personal, i envaeixen l’espai més privat d’una persona, a vegades
sense ser conscient en totes dues direccions, perquè habitualment entrarem a
casa de l’usuari. Això ens obliga a dissenyar i implementar una presencialitat
a distància i a posar uns límits flexibles a la informalitat i evitar que aquesta
aparegui (Acero-Rodríguez i Baena, 2022).
2.6. Consideracions i qüestions específiques dels professionals de

la psicologia
Finalment, una àrea addicional on poden sorgir problemes amb els límits es
refereix a factors específics del psicòleg i inclou problemes relacionats amb els
seus propis límits personals o formació específica, amb l’elecció del llenguatge
i la redacció o amb la protecció de la feina que fa. Encara que un benefici de
la comunicació asincrònica i la missatgeria de text és l’enregistrament d’un
registre permanent (Barak, 1999), això també és un inconvenient potencial a
causa de la capacitat de l’usuari per compartir la retroalimentació del terapeuta
amb altres (Hsiung, 2001) o tergiversar el sentit real de la comunicació per la
falta d’entonació en la comunicació escrita, tant pel professional com per cli-
ents/pacients, la qual cosa pot portar a males interpretacions que requereixin
després un esforç superior, per ser aclarides, de l’objectiu que es perseguia ini-
cialment. Per això, en alguns casos pot ser una bona idea utilitzar emoticones
o ampliar considerablement les explicacions en escriure un correu electrònic;
encara que ens pugui semblar un treball extra, pot reduir la càrrega posterior
(Midkiff i Joseph Wyatt, 2008; Acero-Rodríguez i Baena, 2022).
Respecte als propis límits personals a causa de la introducció de l’asincronia,

els professionals de la psicologia poden estar treballant en moments en els
quals habitualment no ho farien com, per exemple, de nit, quan estan malalts,
durant les vacances o durant els caps de setmana. Si bé al principi pot sem-
blar una bona idea en termes de flexibilitat i augment d’opcions i possibilitats
per als pacients/clients, al final pot tenir efectes inadequats, ja que, a més de
l’esgotament, es pot crear una relació laboral sense límits en la qual s’espera
una resposta gairebé immediata a qualsevol petita molèstia o problema (Ace-
ro-Rodríguez i Baena, 2022).
2.7. Conclusions
És clar que qualsevol intervenció convencional duta a terme pels professionals

de la psicologia fins al moment ha hagut de complir amb una ètica, deonto-
logia i legislació que li han donat valor i han protegit tant el professional com
l’usuari, en un entorn presencial més o menys controlat. Per tant, tot aquest
ensenyament ha de ser aprofitat per ajudar a desplegar la intervenció psicolò-
gica a distància de qualitat, eficaç i segura. No oblidem que tota pràctica pro-
fessional no és neutral, per la qual cosa ha de ser regulada i avaluada comptant
amb pacients/clients com a font d’informació privilegiada i no com a simples
receptors d’una pràctica cada vegada més freqüent i amigable. De fet, hauria
de ser tot el contrari, treballar en xarxa facilita les persones assumir el control
de la seva pròpia salut i beneficiar-se d’una gran personalització.
Està per veure a qui beneficiarà més l’ePsicologia, quines problemàtiques seran
les que millors resultats obtinguin, però no se’n generalitzarà l’ús sense una
important alfabetització digital dels seus professionals, una constant avaluació
del cost-eficàcia de les intervencions, un rigorós control professional que eviti
l’intrusisme i les males pràctiques, i una confidencialitat de les dades molt
significativa.
Quant a la IA, IdC i altres tecnologies autònomes, el gran repte serà progra-
mar�màquines�ètiques, especialment en relació amb els algorismes, principis
decidits i consensuats col·lectivament, per la qual cosa han de ser algorismes
d’accés obert o ben accessibles per a un organisme regulador consensuat.
De fet, ja hi ha iniciatives com la de Goodbot: un sistema de diàleg amb una moral

especial entre persona-màquina (Berndel, 2019) i altres models d’assistents virtuals ètics
(Dyoub, Costantini i Lisi, 2019).
Una altra opció seria valorar la possibilitat que siguin les mateixes màquines
les que, després d’analitzar una gran quantitat de dades, «decideixin» el que
és ètic i el que no, a més dels mecanismes pels quals es podran supervisar tots
aquests processos. En qualsevol cas, és summament important i necessari en-
senyar ètica al programador i definir quan la persona ha de tenir el control
final (human-in-the-loop, HITL), quan ha de supervisar les accions d’una mà-
quina (human-on-the-loop, HOTL) o quan la màquina podrà decidir autòno-
mament (human-out-of-the-loop, HOOTL) (Latorre, 2019).
Seguint aquestes tendències en tecnologia, sembla que el problema més im-

portant del futur pot ser que no sigui l’energia, sinó la regulació ètica de l’ús
de la tecnologia.
Acero-Rodríguez, P. D. i Baena, A. (2022). Ética y deontología de la telesalud

mental. A Manual de telesalud mental: Tecnologías digitales en la práctica clínica
(p. 29-41). Pirámide.
Baena, A., Obando, C. i Monterde, R. (2007). Teletratamiento del tabaquisme 6.

Baena, A. i Quesada, M. (2007). The integrating and complementary role

of the new Information and communication technologies in the control
and treatment of smoking habit. Trastornos Adictivos, 9(1). doi.org/10.1016/
s1575-0973(07)75630-1.
Barak, A. (1999). Psychological applications on the internet: A discipline on

the threshold of a new millennium. Applied and Preventive Psychology, 8(4),
231-245. doi.org/10.1016/s0962-1849(05)80038-1.
Bendel, O. (2019). Chatbots as Moral and Immoral Machines. A Implementing

Artefacts in Machine Ethics. CHI 2019 Workshop on Conversational Agents,
Glasgow, Regne Unit.
Benjamins, R. i García, I. S. (2020). El mito del algoritmo: Cuentos y cuentas de

la inteligencia artificial. Comercial Grupo Anaya, S. A.
Costa, D. S., Mercieca-Bebber, R., Tesson, S., Seidler, Z. i López, A. L. (2019).

Patient, client, consumer, survivor or other alternatives? A scoping review of
preferred terms for labelling individuals who access healthcare across settings.
BMJ Open, 9(3), e025166.
Cottone, R. R. i Claus, R. E. (2000). Ethical decision-making models: A review

of the literature. Journal of Counseling & Development, 78(3), 275-283.
Dyoub, A., Costantini, S. i Lisi, F. A. (2019). An approach towards ethical chat-

bots in customer service. A AIRO@ AI* IA.
Hsiung, R. (2001). Suggested Principles of Professional Ethics for the Online

Provision of Mental Health Services. Studies in Health Technology and Informa-
tics, 84, 1296-1300. doi.org/10.1089/153056201300093895.
Ivanova, A. S. M. (2017). El derecho de autodeterminación del menor maduro en

el ámbito de la salud, 28.
Latorre, J. I. (2019). Ética para máquinas. Ariel.
Mahoney, N., Walaszek, A. i Caudill, R. (2018). Incorporating Technology in-

to the Psychiatric Residency Currículum. Academic Psychiatry, 42(6), 847-851.
doi.org/10.1007/s40596-018-0978-3.
Midkiff, D. M. i Joseph Wyatt, W. (2008). Ethical Issues in the Provision of

Online Mental Health Services (Etherapy). Journal of Technology in Human Ser-
vices, 26(2-4), 310-332. doi.org/10.1080/15228830802096994.
Nederlandt, Pierre (2009). La deontología de los estudiantes de psicología en

Europa. Papeles del Psicólogo, 30(3), 3.
Protecció de Dades Personals i Garantia dels Drets Digitals, núm. del Estado,
E. J. (2021). Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre (2020). doi.org/10.2307/
j.ctv17hm980.
Trujillo, S. (s. d.). Ética: código deontológico en psicología, 67.

3. Nous rols professionals per a l’ePsicologia?
En aquest apartat reflexionarem sobre quins són els (nous) possibles rols per
a l’ePsicologia, mirant d’enfocar la qüestió des d’una perspectiva crítica i res-
saltant alguns aspectes clau quant al desenvolupament de competències del
nou professional.
3.1. Algunes reflexions sobre la mediació de les noves tecnologies
A les pàgines anteriors ja haureu hagut de reflexionar sobre la definició de

l’ePsicologia i sobre la dificultat per trobar un clar consens sobre què és i quines
són les competències que un professional d’aquest àmbit hauria de desenvolu-
par (una situació similar ocorre amb el terme eHealth; podeu veure, per exem-
ple, Boogerd, Arts, Engelen i Van de Belt, 2015). Així, encara que no podem
oferir una definició exacta de què s’entén pel rol d’un epsicòleg, sí que podem
afirmar que aquest paper no es limita a l’ocupació de les TIC o d’una altra
mena d’eines o dispositius tecnològics en l’exercici professional (per exemple,
un psicòleg clínic que empra la videoconferència per a la intervenció amb pa-
cients).
És a dir, l’epsicòleg és un professional capaç de reflexionar sobre l’ús

i l’impacte de les noves tecnologies en les persones i, en aquest sen-
tit, és capaç també d’emprar la psicologia per al disseny de dispositius
d’intervenció –fins i tot per al disseny d’aplicacions tecnològiques– i
d’avaluar les conseqüències de la seva implementació.
En presentar així el rol del professional de l’ePsicologia, obrim la possibilitat

de pensar també en noves funcions que no estan només focalitzades en les
que «clàssicament» podríem imaginar per a un psicòleg.
Per exemple: un psicòleg clínic en un gabinet de psicologia aplicada, una psicòloga edu-
cativa en un centre escolar, una psicòloga social en un departament d’acció comunitària
en un ajuntament, etc.
Fins i tot si tots ells poden ser professionals que empren les TIC i altres dispo-
sitius tecnològics –i s’han de qüestionar, per tant, les implicacions del seu ús–,
serien rols que ens podrien resultar més obvis o pròxims. Per això, en pensar
en els nous rols del professional de l’ePsicologia lligats al desenvolupament
de noves tecnologies basades en coneixements psicològics, estem pensant en
alguna cosa més.
Per exemple, professionals que dissenyen robots per ajudar-nos amb les tasques domès-
tiques d’atenció o que reflexionen sobre per què les persones estan enganxades als telè-
fons intel·ligents (per posar dos exemples que, de fet, ja estan molt estesos en el mercat
laboral actual).
Evidentment, no es tracta en aquest apartat de respondre com pensen els éssers Reflexió
humans i prenen decisions entorn de tecnologies d’atenció o com és possible
Per pensar: creieu que la dife-
que la gent s’«enganxi» al mòbil. El que volem és crear un marc que permeti rència principal entre un epsi-
pensar en el canvi de perspectiva que progressivament està tenint lloc, que còleg i un professional de la
psicologia «clàssic» consisteix
introdueix nous rols per al psicòleg a causa de la mediació tecnològica de la en el fet que el primer desa els
informes dels seus pacients a
seva activitat i de l’activitat de les persones amb les quals treballa (ja siguin l’iCloud en comptes d’un ar-
mari?
pacients en una clínica o usuaris d’un videojoc o d’un robot d’atenció) i que
necessàriament comporta fer-se preguntes sobre les implicacions ètiques, pro-
fessionals, culturals, etc., de tots aquests canvis. També suposa reflexions sobre
les nostres pròpies expectatives respecte a aquests nous rols i la disciplina, així
com sobre el valor esperat d’un professional de l’ePsicologia.
Taula 4. Exemples d’ús de les TIC aplicades a la pràctica professional enfront de possibles perfils
professionals nous
Esferes Usos / Eines Dissenys / Variables
Internet Ús de videoconferències Recollida de dades per analitzar trets de

personalitat (per exemple, xarxes socials)
Telèfons Enviament d’SMS Disseny de ludificació i persuasió tecno-

intel·ligents lògica
Realitat virtual Intervenció clínica en fòbies amb Estudi de la corporeïtzació

RV
Robots Ús de l’aplicació eHealth per al se- Aplicació de teories per resoldre pro-
guiment blemes lligats a la creació de robots
col·laboratius (cobots)
Ús�de�noves�tecnologies Nous�rols
El professional de l’ePsicologia, llavors, no només hauria de ser capaç d’usar

noves tecnologies i, sobretot, de reflexionar sobre el seu ús (en quin context
i quines condicions, per a qui, com, etc.) en pràctiques professionals que li
són conegudes o familiars (vegeu Baños, 2020), sinó que també hauria de ser
capaç de reflexionar sobre com les tecnologies condicionen la seva pràctica
professional i, a més, afecten o influeixen les persones. De fet, com suggeríem
més amunt, aquesta última dimensió és la que està en la base de la creació de
nous rols professionals. Esmentem-ne dos exemples:
1) El del «behaviour�designer» (dissenyador del comportament), que aplica els seus co-
neixements en àmbits com el de l’experiència d’usuari, el disseny d’aplicacions mòbils,
el màrqueting, el comportament del consumidor, i en general qualsevol àmbit en el qual
les variables pròpies de la persona s’entrecreuen amb la tecnologia.
2) El del «robopsychologist» (robopsicòleg) que no vol dir, com fa broma l’alemanya Mar-
tina Mara (2015) –una de les primeres dones a treballar en aquest àmbit–, ser «terapeu-
ta de robots», sinó treballar pel benestar de les persones que utilitzen els robots en la
seva vida quotidiana i, en relació amb això, reflexionar com haurien de ser els robots
per interaccionar amb els éssers humans (en el cas, per descomptat, que considerem que
els robots poden o han d’interaccionar i comunicar-se amb nosaltres, per exemple, en
àmbits terapèutics o altres).
Figura 1. Captura de pantalla de la conferència de Martina Mara a Ars Electronica
Font: https://www.youtube.com/watch?v=bvh44azgkl0
En aquest últim sentit, si l’epsicòleg s’ha d’enfrontar ara a reptes lligats a les
noves tecnologies i al desenvolupament de nous rols professionals i àmbits
d’aplicació, llavors cal que ens plantegem algunes qüestions mínimes relacio-
nades amb com les tecnologies s’integren en les activitats del professional i de
la seva possible relació amb les persones amb les quals treballa (sobretot si les
tecnologies intervenen en les relacions de caràcter terapèutic).
Per a això, partirem de l’exemple següent ofert per Vallès-Peris i Domènech

(2020):
«Les tecnologies possibiliten determinades relacions dels humans amb el món que d’una
altra manera no haurien estat possibles. No obstant això, les tecnologies no són interme-
diaris neutrals, sinó mediadores actives que contribueixen a la formació de les percepci-
ons i la interpretació que els humans fem de la realitat. Verbeek il·lustra aquesta idea amb
l’exemple de les ecografies obstètriques, les quals no s’utilitzen solament per veure el fe-
tus, sinó que configuren la nostra manera d’interpretar el bebè en l’experiència humana
i, en fer-ho, explica les eleccions informades que faran els futurs pares i en configura les
expectatives. En la manera en què l’ecografia intervé entre la relació del fetus i els futurs
pares, es constitueixen tant el bebè com els pares d’una sèrie de maneres específiques. A
través de l’ecografia, el fetus pot ser pres com una entitat separada del cos de la dona».
(p. 93)
Amb aquest exemple, volem cridar l’atenció sobre la importància d’identificar

les variables que configuren les relacions entre les persones i les tecnologies, bé
sigui l’ús d’una eina de realitat virtual per al tractament d’una fòbia, bé sigui el
disseny d’un robot perquè una persona gran estableixi un vincle afectiu amb
aquest artefacte.
El professional de l’ePsicologia ha de ser capaç de fer-se preguntes ja no només

–insistim una vegada més– sobre les condicions d’ús de les tecnologies, sinó
sobre la pròpia capacitat mediadora d’aquests artefactes tecnològics i les rela-
cions que possibiliten. Això ens porta a ampliar el debat maniqueu sobre si
les tecnologies són bones o dolentes en si mateixes o sobre els seus avantatges
i inconvenients.
La clau no està tant en les tecnologies en si mateixes (per exemple, les

seves característiques), com en l’ús relacional i contextual que possibi-
liten, és a dir, no en el que són, sinó en el que permeten fer.
D’aquesta manera, es desplaça el debat cap a un àmbit pràctic en el qual plan-

tejar-se preguntes que tenen a veure amb les transformacions que les noves
tecnologies introdueixen en les relacions entre persones, en les seves vides i
fins i tot en si mateixes (recordem aquí l’exemple de l’ecografia obstètrica). Si
s’entén aquesta qüestió, s’entendrà llavors per què la reflexió sobre l’entramat
de condicions, contextos i relacions no pot deixar de costat una perspectiva
ètica de caràcter pràctic.
Més enllà de preguntar-se si les tecnologies que empra són bones o do-
lentes, el professional de l’ePsicologia hauria de ser capaç de reflexionar
sobre la capacitat mediadora d’aquests artefactes tecnològics i les rela-
cions que possibiliten.
En connexió amb aquesta última qüestió, podríem afirmar que una de les ex- Reflexió
pectatives del rol del professional de l’ePsicologia és la seva capacitat per qües-
Què creieu que podria portar
tionar aspectes ètics del propi ús d’eines (per exemple, seguretat, usabilitat, a un psicòleg a no emprar les
etc.), la seva finalitat (per què utilitzar-les) i els seus efectes (per exemple, quin noves tecnologies (per exem-
ple, la videoconferència) en la
impacte té en la relació d’atenció i en la pròpia definició d’atenció en la qual seva pràctica professional?
volem situar la nostra pràctica professional). Dit d’una manera molt senzilla
amb un altre exemple: el professional de l’ePsicologia no és (només) la perso-
na que porta una consulta en línia perquè el pacient disposa d’internet (això
seria com reduir l’ètica a l’accessibilitat per a cadires de rodes en el nostre ga-
binet), sinó que és el professional que s’ha assegurat que la videoconferència
compleix tots els requisits ètics respecte al seu ús, sobre la idoneïtat respecte
al pacient i el seu context i sobre la relació terapèutica que es vol construir, a
més de l’eficàcia, en la intervenció amb noves tecnologies.
3.2. Competències del professional de l’ePsicologia
En relació amb les competències necessàries per a una intervenció a distàn-

cia en psicologia, els estudis específics en aquest camp són pràcticament in-
existents. Per això, és molt necessari fomentar la formació en aquestes com-
petències entre els psicòlegs en formació (Pote, Rees, Holloway-Biddle i Grif-
fith, 2021), en ser una de les principals barreres per al desenvolupament de
l’ePsicologia: la falta de formació i de pràctica específica en la majoria d’estudis
de grau i postgrau en psicologia.
Les principals àrees de coneixement en ePsicologia considerades com a essen-

cials són la pràctica digital basada en l’evidència i en l’ètica, l’aliança terapèu-
tica, les habilitats de comunicació, la confidencialitat, el coneixement de la
tecnologia adequada a cada persona, moment i situació, els possibles riscos i
la capacitat d’avaluació de les intervencions realitzades (Pote et al., 2021).
Dominis de competència
1) Avaluació psicològica (clínica, escolar, social, etc.) i atenció (avaluació i interven-

ció, competència cultural i diversitat, documentació i procediments administratius).
2) Entorn virtual i telepresència.
3) Tecnologia.
4) Assumptes legals, ètics i deontològics.
5) Pràctica basada en l’evidència.
6) Aplicacions mòbils.
7) Desenvolupament pràctic de l’ePsicologia.
Font: Adaptat de Hilty et al., 2018.
3.3. L’ePsicologia des d’un punt de vista crític
Per acabar aquest apartat, escriurem algunes notes� crítiques sobre

l’ePsicologia. Quan parlem d’ePsicologia i d’una manera natural, molts estu-
diants s’imaginen un psicòleg que duu a terme teràpies en línia, sigui a través
de videoconferències, combinant la seva activitat presencial amb l’ús de dis-
positius mòbils (telèfons, «dispositius vestibles» o fins i tot robots). Sens dub-
te, el rol de l’epsicòleg en aquest àmbit no ha fet més que començar i situaci-
ons com la pandèmia del SARS-CoV-2 han esperonat una realitat que s’estava
obrint pas a marxes forçades.
Hem deixat expressament de costat un aspecte de la tecnologia que conside-

rem clau perquè aquesta estigui cada vegada més present en la nostra vida
quotidiana. I aquest aspecte no és cap altre que el�seu�disseny. Parlar de dis-
seny en un mòdul introductori a l’ePsicologia pot semblar un contrasentit.
Però no ho és tant si ens referim al «disseny del comportament», entès com
un conjunt de models i tècniques psicològiques que té com a objectiu influir
sobre actituds i comportaments i que, òbviament, troba en la tecnologia un
canal privilegiat per a la seva utilització a través de tècniques encara més es-
pecífiques que s’agrupen en la subàrea de «persuasió tecnològica».
És important destacar que la tecnologia persuasiva, que es nodreix bàsicament

de coneixements propis de la psicologia, es pot utilitzar a favor o contra la
persona. En el primer cas, trobem aplicacions mòbils que ens ajuden a cuidar
la nostra salut i qualitat de vida, que ens ajuden a millorar les nostres compe-
tències, a estalviar, a gestionar millor la nostra alimentació, i un llarg etcètera
d’aplicacions beneficioses per a la persona. Però en el segon cas tenim aplica-

cions que utilitzen «patrons foscos» que creen addicció. És a dir, que posen en
joc una sèrie de «tècniques» que no tenen un altre objectiu que «obligar» la
persona, moltes vegades basant-se en principis ben coneguts en psicologia, a
fer alguna cosa que satisfà les necessitats de l’empresa que està darrere d’una
aplicació mòbil, però no de l’usuari.
Com que els exemples són sempre més il·lustratius que les grans dissertacions, us convi-
dem a pensar com pot ser de complicat donar-se de baixa definitiva a Facebook o d’una
companyia telefònica qualsevol. El més probable és que per diferents motius hàgim de
dedicar a aquesta mena de tasques un esforç cognitiu i de temps molt superior al que
vam haver de dedicar en donar-nos d’alta. Això, òbviament, no és casualitat i es basa en
l’ús de tècniques de «persuasió tecnològica».
En aquest sentit, com a psicòlegs necessitem desenvolupar una actitud crítica

enfront de l’ús de la tecnologia�persuasiva, la qual cosa ja advertim que no és
fàcil, perquè a vegades els interessos econòmics poden pesar tant que difícil-
ment els professionals de la psicologia, o de qualsevol altre àmbit, s’hi poden
sostreure. La línia entre els «patrons foscos» en el disseny i l’ús de tècniques
per augmentar l’engagement (que podríem traduir com «l’activació o el com-
promís» dels usuaris) amb una aplicació determinada, a vegades, és molt més
fina del que pot semblar a simple vista.
No és fàcil adonar-se que en el context professional conviuen professionals de

la psicologia que es dediquen a treballar en temes com l’addicció a internet
amb altres que treballen en empreses, amb l’encàrrec de fer que els usuaris es
mantinguin com més temps millor connectats (com ocorre en xarxes socials
àmpliament conegudes). És a dir, i dit d’una manera planera, psicòlegs que
treballen a «desenganxar» i psicòlegs que treballen a «enganxar»; encara que
òbviament no s’utilitzen aquests termes.
Per això precisament és tan important mantenir una actitud de crítica raona-
da sobre els límits de la nostra capacitat d’influir en el comportament de les
persones i tenir present el codi deontològic de la professió en qualsevol àmbit
de la nostra activitat.
En aquest sentit, la nostra invitació a l’estudiant de Psicologia, però també a

professionals psicòlegs de qualsevol àmbit, és al fet que tingui en compte que
la majoria de les intervencions professionals que duem a terme tenen com a
objectiu canviar actituds o comportaments. De fet, en la pròpia etimologia de
la paraula d’origen llatí intervenció, ja tenim al·lusions a l’acció i al canvi. I
no fa falta dir que la intervenció professional del psicòleg «fora de línia» (pre-
sencial) està àmpliament regulada i sotmesa a control per part dels col·legis
professionals, però és possible que no ocorri el mateix amb les intervencions
«en línia» (a distància) quan sortim de l’estricte àmbit de les intervencions que
duen a terme els psicòlegs que treballen en àmbits com el sanitari.
Canviar el comportament humà, aconseguir que les persones canviïn el seu

estil de vida, els hàbits, les actituds, etc., és un objectiu clar de la intervenció
psicològica, amb o sense tecnologia pel mig. La idea, més o menys imperant
en àmbits com el de la promoció de la salut, que oferir informació i capacitar
les persones n’hi ha prou perquè aquestes adoptin, per exemple, estils de vida
saludables és, si més no, il·lusa (Fogg, 2020).
Com a professionals sabem que són molts els factors que incideixen
en el comportament humà, i que si volem aconseguir canvis sistèmics
necessitem abordatges amplis que vagin més enllà del comportament
individual i incideixin en les variables de context. I en aquest sentit, el
paper de la tecnologia és clau, per la seva capacitat d’arribar a milers, si
no milions de persones, alhora.
La mateixa Organització de les Nacions Unides (ONU) ja apunta en una recent

nota informativa el paper central i primordial de les ciències del comporta-
ment i, per extensió, de les intervencions basades en el disseny del compor-
tament, orientades a resoldre els problemes més urgents en la nostra societat
(United Nations, 2021).
En paraules del secretari general de les Nacions Unides: «La ciència del com- Enllaç recomanat
portament és una eina fonamental perquè l’ONU avanci en el seu mandat. Pot
Podeu consultar l’informe
contribuir a la lluita contra la pobresa, a la millora de la salut i la seguretat complet aquí: https://
públiques, a la prevenció i gestió de prevenir i gestionar les crisis, promoure www.un.org/en/content/ be-
haviouralscience/.
la igualtat econòmica i de gènere, combatre la corrupció, l’enfortiment de la
consolidació de la pau i tots els Objectius de Desenvolupament Sostenible de
l’Agenda 2030 de l’ONU. Al mateix temps, permetrà fer més eficient el sector
públic».
L’Organització de les Nacionals Unides indica per mitjà d’una nota tèc-
nica que per a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Soste-
nible 2030 cal tenir en compte la necessitat d’aconseguir que les perso-
nes i poblacions duguin a terme accions específiques, i que aquestes,
sent l’objecte d’estudi de les ciències del comportament, es poden be-
neficiar de l’ús de la tecnologia.
La pregunta que ens fem és si realment estem preparats, és a dir, si tenim els
models teòrics i les tècniques adequades per ser capaços d’aconseguir canvis
sistèmics en els àmbits en els quals l’aportació dels professionals de la psico-
logia pot ser clau: per exemple, a aconseguir que la major part possible de la
població prengui la decisió de vacunar-se contra la COVID-19.
Però, d’altra banda, i com apuntàvem en un paràgraf anterior, hem de vetllar i

prevenir un mal ús de la combinació entre disseny del comportament i tecno-
logia, és a dir, disseny persuasiu, perquè aquestes tècniques no es converteixin
en una «eina del sistema» per influir en la població sense que aquesta n’estigui
informada i s’hi hagi prestat.
Valgui com a anècdota literariohistòrica que l’escriptor Isaac Asimov, en la seva trilogia
La Fundació, fa referència al poder i al rol dels psicohistoriadors que, basant-se en la cièn-
cia de la «psicohistòria», («Psicohistòria (ficció)», 2022) podien preveure amb precisió el
comportament de les masses, tant en el present, com en futurs remots. Així, a l’entrada de
la Viquipèdia es defineix la psicohistòria («Psicohistòria (ficció)», 2022) (en l’accepció de
ficció) com: «és una ciència fictícia desenvolupada pel personatge Hari Seldon a la Saga de
la Fundació d’Isaac Asimov, que combina història, psicologia i estadísticamatemàtica per
fer prediccions generals sobre el comportament futur de grups molt grans de persones».
Com es pot observar, la psicohistòria, malgrat ser una ciència-ficció formulada

fa més de cinquanta anys, no dista molt del que en aquests moments es pot fer
i, de fet, s’ha dut a terme utilitzant tècniques de ciència de dades. Això ens ha
de servir, com a professionals de la psicologia, com a «avís per a navegants»:
determinats usos de l’ePsicologia ens poden portar a reptes ètics, legals i fins
i tot laborals.
En aquest sentit, val la pena recordar el cas de la manipulació que es va dur a terme,
utilitzant tècniques de disseny de comportament i persuasió psicològica en les eleccions
presidencials de 2016, on la consultora Cambridge-Analytica contractada per l’equip de
Donald Trump va aconseguir apoderar-se de les dades de milions de nord-americans a
través d’una aplicació que es podien descarregar des de Facebook. Posteriorment, i utilit-
zant la informació personal dels usuaris, la campanya de màrqueting de Trump els envia-
va informació personalitzada i basada tant en els seus trets de personalitat com en la seva
activitat prèvia a la xarxa social, de tal manera que: «a cada persona se li deia exactament
allò que volia sentir», com podem veure en el vídeo.
«De quina manera Cambridge Analytica va analitzar la personalitat de milions d’usuaris

de Facebook orientant el seu vot cap a la candidatura de Trump que va guanyar aquelles
eleccions» (BBC News Mundo, 2018). https://www.youtube.com/watch?v=7831ngclsrm.
Aquest tipus de casos, reals i contrastats, d’un ús inadequat, poc ètic i de fet
delictiu de tècniques de disseny del comportament i persuasió no ens poden
fer perdre de vista una cosa que qualsevol psicòleg ha de conèixer. I no és una
altra que el fet que les mateixes eines poden ser utilitzades de manera ètica
o no. No aprofundirem en aquest apartat en la importància que té l’ètica, ja
que s’ha tractat ja en apartats anteriors. Però sí que ens centrarem breument
en com algunes tècniques psicològiques es poden utilitzar de manera «fosca»
a través de la tecnologia. Per a això, ens fixarem en la feina de Nyström i Stibe
(2020), que, desenvolupant projectes en el MIT, van establir la matriu que
segueix, i en la qual fàcilment podem classificar gran part de la feina que poden
dur a terme professionals de la psicologia, de qualsevol àmbit, que treballen
amb les TIC.
En el primer (quadrant de dalt a la dreta) hi hauria aquelles feines en les quals Enllaç recomanat
intentem dissenyar una intervenció a distància perquè es produeixi un canvi
Podem veure el gràfic en el
(per exemple, que pacients hipertensos caminin cada dia) i, efectivament, ho vídeo següent:
aconseguim. En aquest cas tindríem una intervenció en la qual buscàvem un «When Persuasive Tech-
nology Gets Dark?».
efecte (eix de les ordenades de la gràfica), i que aquest sigui positiu per a la Tobias Nyström y Ag-
persona (eix de les abscisses). nis Stibe: https://
www.youtube.com/watch?
v=fx0KmvmTfok.
En el segon grup, i mantenint-nos en el costat de les intervencions amb efecte
positiu però «no intencionades», tindríem les intervencions «sorpresa», és a
dir, aquelles intervencions en les quals sense buscar un efecte positiu, aquest
s’aconsegueix. L’exemple clàssic seria el joc Pokémon Go, que, encara que ini-
cialment no estava pensat per promoure l’activitat física, s’ha anat convertint
en un recurs útil perquè algunes persones disminueixin el sedentarisme.
També podem tenir intervencions que de manera inintencionada provoquen

un efecte negatiu i contraproduent en la població. Per exemple, imaginem
que una aplicació, inicialment pensada perquè els joves no vaporegin, acaba
provocant un augment del consum de cigarrets clàssics. Sens dubte, aquest
efecte «paradoxal» s’hauria de detectar en l’avaluació i dur a terme els canvis
necessaris per evitar-lo.
Finalment, tindríem a dalt a l’esquerra, els coneguts «patrons foscos», és a

dir, intervencions intencionades que tenen un efecte negatiu sobre les perso-
nes. Serien exemples d’això els comentats sobre la manipulació de Cambridge
Analytics o sobre dissenyar videojocs per «enganxar» tant com es pugui (enca-
ra que utilitzaríem paraules com engagement) a preadolescents, sabent que, en
molts casos, això pot suposar problemes per a ells (a l’apartat següent desen-
voluparem aquesta qüestió).
Figura 2. Gràfica de la classificació de la persuasió tecnològica sobre la base del seu

efecte positiu o negatiu en les persones
Font: adaptada de Nyström, T., i Stibe, A. (2020). When Persuasive Technology Gets Dark? BT-Information
Systems. A M. Themistocleous, M. Papadaki, i M. M. Kamal (Eds.), 331-345. Springer International Publishing.
Com hem vist, més enllà de la nostra disciplina, l’anàlisi del comportament,
i també el «disseny» d’aquest, és alguna cosa que preocupa tant governs i ins-
titucions supranacionals com l’ONU i la indústria. Els principis psicològics
són els mateixos i provenen dels camps de la neurociència, la psicologia de
l’aprenentatge, la modificació de la conducta, la psicologia social, la psicologia
del desenvolupament i, en definitiva, de tots i cadascun dels àmbits de treball
de la psicologia i, també, de la seva interacció amb altres disciplines com la
sociologia, l’antropologia, l’economia, etc. Més enllà d’aquesta apreciació, el
que realment ens ha de preocupar com a psicòlegs és que aquests principis
s’apliquin de manera eficaç, ètica, i respectant la salut, llibertat i integritat de
la població a la qual com a professionals de la psicologia servim.
Baños, R. (2020). Psicoterapia y Tecnología: Confluencia de Caminos. ASCO-

FAPSI. https://www.youtube.com/watch?v=oegky6np5v8.
BBC News Mundo (2018, abril 9). Com Cambridge Analytica va analitzar
la personalitat de milions d’usuaris de Facebook. https://www.youtube.com/
watch?v=7831ngclsrm.
Fogg, B. F. (2020). Tiny Habits: The Small Changes That Change Everything.
Hilty, D. M., Maheu, M. M., Drude, K. P. i Hertlein, K. M. (2018). The Ne-

ed to Implement and Evaluate Telehealth Competency Frameworks to Ensure
Quality Care across Behavioral Health Professions. Academic Psychiatry, 42(6),
818-824. doi.org/10.1007/s40596-018-0992-5.
Maheu, M. M., Drude, K. P., Hertlein, K. M. i Hilty, D. M. (2018). A Fra-

mework of Interprofessional Telebehavioral Health Competencies: Implemen-
tation and Challenges Moving Forward. Academic Psychiatry, 42(6), 825-833.
doi.org/10.1007/s40596-018-0988-1.
Mara, M. (2015). POST CITY Symposium I: Future Mobility. Ars Electronica.

https://www.youtube.com/watch?v=bvh44azgkl0.
Nyström, T. i Stibe, A. (2020). When Persuasive Technology

Gets Dark? A Lecture Notes in Computer Science (pp. 331-345).
doi.org/10.1007/978-3-030-63396-7_22.
Psicohistòria (ficció) (2022). A la Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. https://

ca.wikipedia.org/wiki/Psicohist%C3%B2ria_(Asimov).
Pote, H., Rees, A., Holloway-Biddle, C. i Griffith, E. (2021). Workforce

challenges in digital health implementation: How are clinical psychology
training programmes developing digital competences? Digital Health, 7.
doi.org/10.1177/2055207620985396.
United Nations (2021). UN Secretary-General’s Guidance Note on Behavioural

Science [Guidance Noti]. United Nations. https://www.un.org/en/content/be-
haviouralscience/.
4. Intervenció i aplicació de l’ePsicologia
Tal com s’ha assenyalat al principi, hi ha una línia molt prima entre la tec-
nologia i la psicologia en la societat en la qual vivim. En aquest context,
l’ePsicologia cobra una especial importància.
La tecnologia pot ajudar a configurar eines de gran utilitat per als diferents
àmbits de la psicologia, tant en els processos d’avaluació i monitoratge com
en les intervencions que un professional de la psicologia pugui dur a terme.
En aquest sentit, resulta de cardinal importància poder fer una valoració de
la utilitat de la tecnologia en els diferents àmbits de la psicologia, fent una
lectura crítica basada en l’evidència disponible fins al moment.
En aquest apartat, es presentarà què és la pràctica basada en l’evidència (PBE)

i la relació que pot tenir amb la tecnologia a partir d’un exemple concret: la
utilització dels videojocs en la psicologia.
4.1. Opinió enfront de l’evidència científica La no banalització

de la professió ni del professional Què és la pràctica basada
en l’evidència (PBE)?
Hi ha una motivació important: l’enorme variabilitat en la pràctica en psico-

logia i una falta de fonamentació científica de moltes decisions.
De forma afegida, hi ha un gran volum d’informació. A la taula 5, es mostren

els resultats obtinguts en diferents cerques mitjançant el motor de cerca Pub-
med. A tall d’exemple, s’han triat alguns termes d’índole variada, sense pre-
tendre exhaustivitat o total representativitat dels diferents àmbits de la pro-
fessió psicològica (vegeu la taula 5).
Taula 5. Exemples de resultats obtinguts en diferents recerques mitjançant el motor de cerca

Pubmed
Terme Cerca Resultats
Depressió Depression 57.313
Salut mental Mental health 45.376
Psicologia social Social psychology 120.987
Salut digital Digital health 4.549
Intervencions educacionals Educational interventions 91.514
Font: Motor de cerca Pubmed. Consulta maig de 2022.

La PBE en psicologia parteix d’un antecedent, a saber, la medicina basada en

l’evidència (MBE). Els objectius de la MBE se centren en dotar el professional
d’habilitats per buscar la millor evidència científica del moment, avaluar-la i
jerarquitzar-la, integrant-la amb la pròpia experiència o judici professional per
així poder oferir al pacient les millors alternatives de curació o atenció.
El concepte de PBE s’aplica a l’àrea de la salut en les seves múltiples accepci-

ons: evidence-based clinical practice, evidence-based mental health, evidence-based
healthcare i s’ha generalitzat el concepte en el de pràctica basada en l’evidència
(evidence-based practice).
Figura 3. EBP (Evidence-based practice)

Lectura recomanada
APA�Task�Force�on�Eviden-
ce-Based�Practice (2006).
Evidence-based practice in
psychology. American Psycho-
logist, 61(4), 271-285.
Font: EBP (Evidence-based practice): «Integration of the best available research with
clinical expertise in the context of patient characteristics, culture, and preferences».
La PBE en psicologia es focalitza en la integració de la millor recerca dis-

ponible amb l’experiència clínica en el context de les característiques,
la cultura i les preferències del pacient.
Aquesta definició es basa en la definició de PBE adoptada per l’Institut de Me-

dicina (2001; adaptada de Sackett, Straus, Richardson, Rosenberg i Haynes,
2000):
«La pràctica basada en l’evidència és la integració de les millors proves de recerca amb
l’experiència clínica i els valors del pacient». (p. 147)
El propòsit de la PBE en psicologia és promoure una pràctica psicològica efi-

caç i millorar la salut pública mitjançant l’aplicació de principis empíricament
emparat d’avaluació psicològica, formulació de casos, relació terapèutica i in-
tervenció.
4.1.1. El procés de la PBE
És important tenir present que la pràctica psicològica implica molts tipus

d’intervencions, en múltiples entorns, per a una àmplia varietat de potenci-
als pacients.
Figura 4. Procés circular de la PBE
Font: elaboració pròpia.
En aquest text, ens referirem a la intervenció per abordar tots els serveis direc-
tes prestats pels psicòlegs, incloent-hi l’avaluació, el diagnòstic, la prevenció,
la promoció de la salut i d’altres aspectes vinculats amb la pràctica en psicolo-
gia, la intervenció i la consulta. En aquest sentit, una premissa fonamental és
que gran part de la recerca centrada en la PBE s’ha focalitzat en el tractament i
en les diferents intervencions, valorant la seva eficàcia per a les diferents con-
dicions. No obstant això, els mateixos principis generals es poden aplicar a al-
tres procediments i fases del procés com, per exemple, l’avaluació psicològica,
el procés de diagnòstic o les accions implementades en l’àmbit preventiu i de
promoció de la salut i d’altres aspectes vinculats amb la pràctica en psicologia.
Pel que fa als possibles entorns, aquests inclouen, entre altres, hospitals, clí-
niques, consultes privades, escoles, institucions de salut pública, instituts de
rehabilitació, centres d’atenció primària, centres d’assessorament, residències
d’ancians, entre molts altres.
Per ser coherents amb els debats sobre la PBE en altres àmbits de l’atenció psi- Terminologia
cològica, ens podem centrar en el concepte de pacient per referir-nos a una
En moltes situacions hi ha ra-
varietat de rangs del moment evolutiu (nens, adolescents, persones adultes, ons importants i vàlides per
persones grans, etc.) i a agrupacions de persones (parella, família, grup, orga- utilitzar termes com client, con-
sumidor o persona en lloc de
nització, comunitat, etc.) que reben serveis psicològics. pacient per descriure el recep-
tor dels serveis. A més, els pro-
fessionals de la psicologia es
dirigeixen a una varietat de
4.1.2. Tractaments amb suport empíric problemes, que inclouen, però
no es limiten, a salut mental, i
són problemes acadèmics, vo-
Hi ha una relació marcada entre PBE i els tractaments que compten amb un cacionals, relacionals, de salut,
de comunitat i altres possibles
suport empíric (TSE). No obstant això, el concepte de PBE és molt més ampli. problemes en les seves pràcti-
En aquest context, els TSE parteixen d’una intervenció concreta i es planteja ques professionals.
si aquesta intervenció és eficaç per a un determinat trastorn o problema en

circumstàncies específiques. D’altra banda, la PBE parteix del pacient i es pre-
gunta quines evidències de recerca ajudaran el psicòleg a aconseguir el millor
resultat. A més, els TSE són tractaments psicològics específics que han demos-
trat la seva eficàcia en assajos clínics controlats, mentre que la PBE inclou una
gamma més àmplia d’activitats (per exemple, avaluació psicològica, formula-
ció de casos, relacions terapèutiques, consell psicològic, etc.).
La PBE articula un procés de presa de decisions per integrar múltiples

fluxos d’evidència de recerca en el procés d’intervenció.
4.1.3. Fases i components principals de la PBE
En el procés de la PBE podem distingir diferents fases, a saber:
1) Convertir el problema psicològic en una pregunta concreta: participants,

intervencions, comparacions, mesura de les variables i disseny de l’estudi.
2) Buscar la millor «evidència» en la recerca disponible.
3) Dur a terme una valoració crítica de la literatura disponible.
4) Tenir en compte l’experiència professional i aplicar els resultats en la pràc-

tica professional.
5) Avaluar i valorar el rendiment d’aquesta aplicació tenint en compte les ca-

racterístiques, la cultura i les preferències de pacients/clients i persones que es
poden beneficiar de la pràctica psicològica en els diferents àmbits.
En aquest sentit, les fases 2 i 3 impliquen la utilització de bases de dades (com

PsycINFO o Pubmed) i tècniques de documentació. Així mateix, calen com-
petències metodològiques per dur a terme una valoració crítica sobre la vali-
desa del coneixement aportat pels estudis publicats i la validesa de l’anàlisi
de dades.
Per tal de simplificar el procés, aglutinarem aquestes fases en tres components

principals: la millor evidència de recerca disponible, l’experiència disponible,
les característiques, la cultura i les preferències dels pacients i la seva integra-
ció.
Figura 5. Components principals de la PBE
Font: APA (2006). Evidence-Based Practice in Psychology. American Psychologist,

61(4), 271-285. doi.org/10.1037/0003-066x.61.4.271.
El primer que cal tenir en compte és la importància d’obtenir, mitjançant la

utilització de les bases de dades i utilitzant les diferents eines de documentació
científica en psicologia, evidències�de�recerques�dutes�a�terme�en�l’àmbit
d’interès.
En aquest sentit, hi ha un considerable conjunt de proves científiques extretes

d’una varietat de dissenys i metodologies de recerca que testifiquen l’eficàcia
de les diferents pràctiques psicològiques en els diferents àmbits de la psicolo-
gia. La literatura de recerca sobre l’efecte de les intervencions psicològiques
indica que aquestes intervencions són segures i efectives per a un gran nom-
bre de nens, joves, persones adultes i persones grans en una àmplia gamma
de situacions. A més, la recerca ha demostrat que la pràctica psicològica pot
i sovint s’amortitza en termes de compensació de costos, augment de la pro-
ductivitat i satisfacció vital.
En segon lloc, resulten de cardinal importància les competències en documen-

tació, metodologia i estadística. Els professionals de la psicologia posseeixen
fortaleses distintives en l’obtenció de documents i fonts primàries, en el dis-
seny d’estudis, en l’anàlisi de les dades i en la interpretació crítica d’aquestes
que poden guiar la PBE en psicologia.
A més, la psicologia –com a disciplina científica i com a professió– es distingeix

per combinar compromís científic amb un èmfasi en les relacions humanes i
les diferències individuals. Com a tal, la psicologia pot ajudar a desenvolupar,
ampliar i millorar la base de recerca per a la PBE. Hi ha un ampli consens
en què la pràctica psicològica s’ha de basar en l’evidència i que la recerca ha
d’equilibrar la validesa interna i externa. La recerca no sempre abordarà totes
les necessitats de la pràctica.
Les principals�qüestions que es plantegen a l’hora d’integrar la recerca en la

pràctica diària són les següents:
1) el pes relatiu que cal donar als diferents mètodes de recerca;
2) la representativitat de les mostres de recerca;
3) si els resultats de la recerca han de guiar la pràctica en l’àmbit de principis

de canvi, estratègies d’intervenció o protocols específics;
4) la generabilitat i la portabilitat dels tractaments emparats per la recerca con-

trolada en els entorns de la pràctica psicològica;
5) la mesura en què es poden fer judicis sobre els tractaments d’elecció quan
el nombre i la durada dels tractaments provats han estat limitats;
6) el grau en el qual els resultats de la recerca sobre l’eficàcia i l’efectivitat es

poden generalitzar a poblacions minoritàries i marginades.
No obstant això, la recerca sobre la PBE ha avançat en la recerca d’aquestes

qüestions i està aportant proves que responen millor a la pràctica diària.
Les recerques metaanalítiques dutes a terme des dels anys setanta han demos-
trat que la majoria de les pràctiques terapèutiques d’ús clínic generalitzat són
generalment eficaces per tractar una sèrie de problemes. De fet, les mides dels
efectes de les intervencions psicològiques per a nens, adults i ancians rivalitzen
o superen les dels tractaments mèdics àmpliament acceptats. És important no
assumir que les intervencions que encara no s’han estudiat en assajos contro-
lats són ineficaces. Les intervencions específiques que no s’han sotmès a pro-
ves empíriques sistemàtiques per problemes específics no es pot assumir que
siguin eficaces o ineficaces; simplement no han estat contrastades fins avui.
No obstant això, la bona pràctica i la ciència exigeixen la contrastació oportu-
na de les pràctiques psicològiques, de manera que s’operacionalitzen adequa-
dament utilitzant una metodologia científica apropiada. Segons l’Associació

Americana de Psicologia (APA), les pràctiques psicològiques àmpliament uti-
litzades, així com les innovacions en el camp o en el laboratori, han de ser
avaluades rigorosament, i els obstacles per dur a terme aquesta recerca han de
ser identificar i abordar els obstacles per fer aquesta recerca.
Seguint a Greenberg�i�Newman (1996), la PBE requereix que els professionals

de la psicologia reconeguin els punts forts i les limitacions de l’evidència ob-
tinguda de diferents tipus de recerca.
• L’observació clínica (inclosos els estudis de casos individuals) i la psicològica bà-

sica són fonts valuoses d’innovacions i hipòtesis (el context del descobriment
científic).
• La recerca qualitativa es pot utilitzar per descriure les experiències viscudes subjec-
tives de les persones, inclosos els participants en diferents tipus d’intervencions.
• Els estudis de casos sistemàtics són particularment útils quan s’agreguen, com en
la forma de xarxes de recerca pràctica, per comparar pacients individuals amb
altres amb característiques similars.
• Els dissenys de recerca de cas únic són particularment útils per establir relacions
causals en el context d’un individu.
• La recerca etnogràfica i de salut pública són especialment útils per rastrejar la

disponibilitat, utilització i acceptació de diferents tipus d’intervencions, així com
per suggerir maneres d’alterar aquestes intervencions per maximitzar la seva uti-
litat en un context social determinat.
• Els estudis de procés-resultat són especialment valuosos per identificar mecanis-

mes de canvi.
• Els estudis d’intervencions que es duen a terme en entorns naturals (recerca

d’efectivitat) són molt adequats per avaluar la validesa ecològica dels tractaments.
• Les RCT i els seus equivalents lògics (recerca d’eficàcia) són l’estàndard per ex-
treure inferències causals sobre els efectes de les intervencions (context de veri-
ficació científica).
• El metaanálisis és un mitjà sistemàtic per sintetitzar els resultats de múltiples

estudis, provar hipòtesis i estimar quantitativament la mida dels efectes.
Múltiples dissenys de recerca que contribueixen a la PBE en psicologia. Cada disseny

pot ser més adequat per respondre a diferents tipus de preguntes. (Font: Greenberg
i Newman, 1996).
D’altra banda, l’experiència�professional és essencial per identificar i integrar

les millors proves de recerca amb les dades en el context de les característiques
i preferències del pacient, amb la finalitat de prestar serveis que tinguin la pro-
babilitat més gran d’aconseguir els objectius de la intervenció. Un avantatge
de la formació psicològica és que fomenta una experiència professional infor-
mada per l’experiència científica, la qual cosa permet al psicòleg comprendre i
integrar la literatura científica, així com emmarcar i posar a prova les hipòtesis
i intervencions en la pràctica des de la disciplina científica.
Un últim aspecte són les�característiques,�la�cultura�i�les�preferències�dels

usuaris. L’atenció psicològica té més probabilitats de ser eficaç quan respon
als problemes específics, tenint en compte el context sociocultural i les prefe-
rències del pacient.
La llarga història de la psicologia en l’estudi de les diferències individuals i el

canvi en el desenvolupament, i la seva creixent literatura empírica relacionada
amb la diversitat humana, la situen en una posició envejable per identificar
formes eficaces d’integrar la recerca i l’experiència clínica amb la comprensió
de les característiques dels pacients, la seva cultura i els seus entorns.
El codi deontològic del psicòleg destaca la responsabilitat professional

per oferir intervencions amb suport empíric que garanteixin la validesa
dels seus efectes, i el deure ètic d’actualització de la seva competència
professional.
4.2. Criteris d’adequació de les diferents tecnologies a la

intervenció psicològica
A l’apartat anterior, hem vist que l’experiència és essencial per identificar i

integrar les millors proves de recerca amb les dades obtingudes en el context
de les característiques i preferències del pacient, amb la finalitat de prestar ser-
veis que tinguin la probabilitat més gran d’aconseguir els objectius de la inter-
venció. D’altra banda, els resultats de la recerca ens podrien ajudar a guiar la
pràctica en l’àmbit de principis de canvi, estratègies d’intervenció o protocols
específics.
En aquest context, les diferents tecnologies avancen amb passes de gegant i

resulta de cardinal importància dur a terme una valoració crítica de la possi-
bilitat d’integrar-les en el procés d’intervenció psicològica. Per a això, hem de
basar les nostres valoracions en la PBE.
En aquest apartat tractarem un aspecte que ha generat molt de debat: la uti-

lització de videojocs en l’àmbit psicològic.
4.2.1. El joc
Els cadells de llop saltironen emprant agressions ritualitzades motivades pel

seu instint. Tenen unes regles per al joc violent integrades en els gens. Els és-
sers humans no tenim gens per al futbol o per als videojocs, però els jugadors
aprenen un conjunt equivalent d’idees sobre aquestes activitats lúdiques. Són
regles compartides i necessàries perquè hi hagi una cooperació en l’espècie
humana. Malgrat que l’acte de jugar podria ser consubstancial a la cultura hu-
mana, és important analitzar-lo tenint com a marc de referència l’evolució del
nostre sistema nerviós. En aquest context cobra especial importància l’ús de

videojocs en tant que s’ha convertit en un tret cultural vertebral de la societat
en la qual vivim. Té una profunda importància en diferents àmbits.
4.2.2. Els videojocs
Des de la perspectiva econòmica, s’estima que el 2020 la despesa total en vi-

deojocs aconseguirà l’esgarrifosa xifra d’uns 189.000 milions de dòlars. Així
mateix, segons les dades de la plataforma d’anàlisi Newzoo, Espanya ocupa el
lloc número 9 en l’àmbit mundial quant als diners que els videojocs mouen
anualment (uns 2.580 milions de dòlars) i el nombre de jugadors (25,8 mili-
ons). El primer informe que analitza l’impacte de la indústria dels videojocs
sobre la comptabilitat nacional, elaborat per l’Associació Espanyola de Video-
jocs (AEVI), conclou que aquesta indústria va suposar el 0,11 % del PIB espa-
nyol el 2016. L’impacte total del sector sobre l’economia és de 3.577 milions
d’euros i genera 22.828 ocupacions. D’altra banda, és important tenir present
que l’accés als videojocs és d’una gran ubiqüitat. Es pot dur a terme a través
d’ordinadors, consoles, dispositius mòbils o tauletes. Això possibilita que no
hi hagi una restricció ni de temps ni de lloc per jugar. A més, l’ús d’aquests
productes pot tenir una gran influència sobre les activitats que duen a terme
els nens i adolescents, i fins i tot afectar el seu desenvolupament.
En aquest context, afloren una sèrie de qüestions i plantejaments que poden

tenir un significatiu impacte social i una gran importància ètica.
4.2.3. Millora cognitiva?
Un missatge que s’ha transmès àmpliament és que l’ús de videojocs pot te-
nir efectes perjudicials i redundar de manera negativa sobre diferents aspectes
del funcionament cognitiu, social i emocional (Peracchia et al., 2018). Algu-
nes recerques posen de manifest l’existència d’una correlació negativa entre
la quantitat d’hores dedicades als videojocs i l’èxit acadèmic en nens i adoles-
cents (Sharif i Sargent, 2006). Malgrat aquests resultats, estudis actuals sugge-
reixen que el consum de videojocs podria modificar les estratègies cognitives
que les persones utilitzen en el dia a dia (Choi et al., 2020). En aquest sen-
tit, s’ha demostrat que els videojocs d’acció són els que tenen més beneficis
cognitius (Bavelier et al., 2012; Dale et al., 2020). Jugar a aquesta mena de vi-
deojocs millora diferents tipus d’atenció, incloses la sostinguda, la selectiva i
la dividida (Anderson et al., 2011; Bavelier et al., 2012; Föcker et al., 2019), i
augmenta l’eficiència en el control d’aquesta capacitat (Bavelier et al., 2019).
També augmenta la velocitat amb la qual les persones processen la informació
(Bediou et al., 2018), la qual cosa permet una prestesa d’actuació més gran en
situacions de pressió. Així mateix, els jugadors habituals de videojocs d’acció
mostren una millor capacitat perceptiva (Chopin et al., 2019), sobretot a l’hora
de centrar-se en els detalls visuals. També són més ràpids a l’hora d’orientar-
se espacialment en entorns nous (Kühn et al., 2013) i d’optimitzar els costos
cognitius que suposen fer tasques complexes que impliquen una coordinació
sensorial i motora per moure’s en un entorn canviant (Kim et al., 2015). Fi-
nalment, els seus usuaris presenten una millor memòria, tant episòdica com
de treball (Toril et al., 2016) i són més hàbils a l’hora de fer diverses tasques
alhora i de canviar de l’una a l’altra amb més facilitat (Anguera et al., 2013;
Anguera et al., 2021).
4.2.4. Què succeeix en el sistema nerviós?
El consum de videojocs no només està canviant la manera com ens relacio-

nem amb la realitat que ens envolta (Pichon et al., 2020), sinó també la confi-
guració del nostre sistema nerviós. Jugar pot generar canvis neuronals (Föcker
et al., 2018; Nahum et al., 2020; Palaus et al., 2017; Palaus et al., 2021) tant
relacionats amb l’estructura com vinculats amb l’organització funcional de re-
gions crítiques per a diferents dominis cognitius (Palaus et al., 2021).
Figura 6. Regions cerebrals en les quals s’han trobat canvis estructurals i funcionals per l’ús de
videojocs
Font: M. Palaus: Cognitive enhancement by means of TMS and video game training: synergistic effects (tesi doctoral).
En definitiva, l’ús habitual de videojocs ha mostrat la seva capacitat de

modificar l’organització estructural i funcional de regions cerebrals que
són de crítica importància per a funcions cognitives com l’atenció, la
percepció, la memòria i les funcions executives.
4.2.5. La cara oculta
Els videojocs estan dissenyats perquè ens agradin i, per tant, per assegurar que
passem un temps considerable enganxats a les pantalles matant zombis o per-
seguint extraterrestres. Diverses recerques han mostrat que els videojocs acti-
ven les mateixes regions cerebrals sobre les quals actuen les drogues d’abús, a
saber, l’anomenat substrat nerviós del reforç (Lorenz et al., 2015). Això té una
implicació positiva: els confereix la potencialitat d’utilitzar-se com a eines de
rehabilitació cognitiva, en tant que constitueixen una opció òptima per mo-
tivar els pacients (Stanmore et al., 2017). No obstant això, el fenomen també
té una cara oculta: fa que jugar es pugui convertir en una addicció (Klasen
et al., 2020). Això succeeix quan es deixen de fer coses importants de la vida
diària per jugar als videojocs. Avui sabem que l’encèfal d’una persona addicta
als videojocs mostra els mateixos canvis neurals (funcionals i de connectivitat
estructural) que sobrevenen en altres addicions com, per exemple, el consum
de substàncies (Wang et al., 2018).
4.2.6. Conclusions
Com a professionals de la psicologia, podríem prescriure l’ús de videojocs per

a la millora o la rehabilitació cognitiva?
S’han identificat diferents factors amb una importància crítica per al bon
desenvolupament cerebral i per al bon funcionament cognitiu. Entre aquests
factors destaquen l’exercici físic, una adequada qualitat del son, una bona so-
cialització i unes pautes correctes d’alimentació. Si una persona deixa de fer
aquestes coses per jugar a videojocs, podria obtenir els seus efectes positius,
però perdria els beneficis dels altres factors. No hi ha una recepta específica
que fixi l’ús o no de videojocs o que proporcioni un límit de temps d’ús o un
indicador d’abús dels videojocs. Es tracta d’una balança: cal buscar l’equilibri.
El que resulta d’una importància crítica per poder contestar a la pregun-

ta plantejada és centrar-nos en els fonaments de la PBE en psicologia.
D’aquesta manera, hem de focalitzar la nostra atenció en la integració
de la millor recerca disponible amb l’experiència clínica en el context de
les característiques, la cultura i les preferències dels pacients que tenim
davant i que es podrien beneficiar de la utilització dels videojocs.
Ackerman, S. J. i Hilsenroth, M. J. (2003). A review of therapist characteristics

and techniques positively impacting the therapeutic alliance. Clinical Psycho-
logy Review, 23, 1-33.
Anderson, J. R., Bothell, D., Fincham, J. M., Anderson, A. R., Poole, B. i Qin, Y.
(2011). Brain regions engaged by part- and whole-task performance in a video
game: a model-based test of the decomposition hypothesis. Journal of Cognitive
Neuroscience, 23(12), 3983-97. doi.org/10.1162/jocn_a_00033.
Anguera, J. A., Boccanfuso, J., Rintoul, J. L., Al-Hashimi, O., Faraji, F., Ja-
nowich, J., Kong, E., Larraburo, I., Rolle, C., Johnston, E. i Gazzaley, A.
(2013). Video game training enhances cognitive control in older adults. Natu-
re, 501(7465), 97-101. doi.org/10.1038/nature12486.
Anguera, J. A., Schachtner, J. N., Simon, A. J., Volponi, J., Javed, S., Gallen, C.
L. i Gazzaley, A. (2021). Long-term maintenance of multitasking abilities fo-
llowing vídeo game training in older adults. Neurobiology of Aging, 103, 22-30.
doi.org/10.1016/j.neurobiolaging.2021.02.023.
APA (2006). Evidence-Based Practice in Psychology. American Psychologist,

61(4), 271-285. doi.org/10.1037/0003-066x.61.4.271.
Barlow, D. H. (1996). The effectiveness of psychotherapy: Science and policy.

Clinical Psychology: Science and Practice, 1, 109-122.
Bavelier, D., Achtman, R. L., Mani, M. i Föcker, J. (2012). Neural bases of selec-
tive attention in action video game players. Vision Research, 15(61), 132-143.
doi.org/10.1016/j.visres.2011.08.007.
Bavelier, D., Green, C. S., Pouget, A. i Schrater, P. (2012). Brain plasticity

through the life span: learning to learn and action video games. Annual Review
of Neuroscience, 35, 391-416. doi.org/10.1146/annurev-neuro-060909-152832.
Bavelier, D. i Green, C. S. (2019). Enhancing Attentional Control: Les-

sons from Action Video Games. Neuron, 104(1), 147-163. doi.org/10.1016/
j.neuron.2019.09.031.
Bediou, B., Adams, D. M., Mayer, R. E., Tipton, E., Green, C. S. i Bavelier, D.
(2018). Meta-analysis of action video game impact on perceptual, attentio-
nal, and cognitive skills. Psychology Bulletin, 144(1), 77-110. doi.org/10.1037/
bul0000130.
Choi, E., Shin, S. H., Ryu, J. K., Jung, K. I., Kim, S. Y. i Park, M. H. (2020). Com-
mercial video games and cognitive functions: video game genres and modu-
lating factors of cognitive enhancement. Behavioral and Brain Functions, 16(1),
2. doi.org/10.1186/s12993-020-0165-z.
Chopin, A., Bediou, B. i Bavelier, D. (2019). Altering perception: the casi of acti-
on video gaming. Current Opinion in Psychology, 29, 168-173. doi.org/10.1016/
j.copsyc.2019.03.004.
Dale, G., Joessel, A., Bavelier, D. i Green, C. S. (2020). A new look at the cog-
nitive neuroscience of video game play. Annals of the New York Academy of Sci-
ences, 1464(1), 192-203. doi.org/10.1111/nyas.14295.
Föcker, J., Cole, D., Beer, A. L. i Bavelier, D. (2018). Neural bases of enhanced
attentional control: Lessons from action video game players. Brain Behavior,
8(7), e01019. doi.org/10.1002/brb3.1019.
Föcker, J., Mortazavi, M., Khoe, W., Hillyard, S. A. i Bavelier, D. (2019). Neu-
ral Correlates of Enhanced Visual Attentional Control in Action Video Ga-
me Players: An Event-Related Potential Study. Journal of Cognitive Neuroscience,
31(3), 377-389. doi.org/10.1162/jocn_a_01230.
Gambrill, E. (2005). Critical thinking in clinical practice: Improving the accuracy

of judgments and decisions (2a ed.). Wiley.
Goodheart, C. D. (2006). Evidence, endeavor, and expertise in psychology

practice. A C. D. Goodheart, A. E. Kazdin i R. J. Sternberg (Eds.). Evidence-based
psychotherapy: Where practice and research meet (pp. 37-61). American Psycho-
logical Association.
Greenberg, L. S. i Newman, F. L. (1996). An approach to psychotherapy change

process research: Introduction to the special section. Journal of Consulting and
Clinical Psychology, 64, 435-438.
Groth-Marnat, G., Beutler, L. E. i Roberts, R. I. (2001). Client characteristics

and psychotherapy: Perspectives, support, interactions, and implications for
training. Australian Psychologist, 36, 115-121.
Haynes, R. B., Devereaux, P. J. i Guyatt, G. H. (2002). Clinical expertise in the

era of evidence-based medicine and patient choice. Evidence-Based Medicine,
7, 36-38.
Henry, W. P., Schacht, T. E., Strupp, H. H., Butler, S. F. i Binder, J. L. (1993).

Effects of training in time-limited dynamic psychotherapy: Changes in thera-
pist behavior. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 61, 434-440.
Hollon, S. D., Stewart, M. O. i Strunk, D. (2006). Enduring effects for cognitive

behavior therapy in the treatment of depression and anxiety. Annual Review
of Psychology, 57, 285-315.
Horvath, A. O. i Bedi, R. P. (2002). The alliance. A J. C. Norcross (Ed.). Psychot-

herapy relationships that work: Therapist contributions and responsiveness to pati-
ents (pp. 37-70). Oxford University Press.
Kazdin, A. E. i Weisz, J. R. (eds.). (2003). Evidence-based psychotherapies for chil-

dren and adolescents. Guilford Press.
Kim, Y. H., Kang, D. W., Kim, D., Kim, H. J., Sasaki, Y. i Watanabe, T. Real-Time
Strategy Video Game Experience and Visual Perceptual Learning. Journal of
Neuroscience, 35(29), 10485-92. doi.org/10.1523/jneurosci.3340-14.2015.
Klasen, M., Mathiak, K. A., Zvyagintsev, M., Sarkheil, P., Weber, R. i Mat-
hiak, K. (2020). Selective reward responses to violent success events during
video games. Brain Structure and Function, 225(1), 57-69. doi.org/10.1007/
s00429-019-01986-7.
Kühn, S., Gleich, T., Lorenz, R. C., Lindenberger, U. i Gallinat, J. (2014). Playing
Super Mario induces structural brain plasticity: gray matter changes resul-
ting from training with a commercial video game. Molecular Psychiatry, 19(2),
265-71. doi.org/10.1038/mp.2013.120.
Lorenz, R. C., Gleich, T., Gallinat, J. i Kühn, S. (2015). Video game training
and the reward system. Frontiers in Human Neuroscience, 9, 40. doi.org/10.3389/
fnhum.2015.00040.
Nahum, M. i Bavelier, D. (2020). Video games as rich environments to foster

brain plasticity. Handbook of Clinical Neurology, 168, 117-136. doi.org/10.1016/
b978-0-444-63934-9.00010-x.
National Institutes of Health (2004). State implementation of evidence-based

practices: Bridging science and service.
Norcross, J. C., Beutler, L. E. i Levant, R. F. (Eds.). (2005). Evidence based practices

in mental health: Debate and dialogue on the fundamental questions. American
Psychological Association.
Palaus, M., Marron, E. M., Viejo-Sobera, R. i Redolar-Ripoll, D. (2017). Neural

Basis of Video Gaming: A Systematic Review. Frontiers in Human Neuroscience,
11, 248. doi.org/10.3389/fnhum.2017.00248.
Palaus, M., Viejo-Sobera, R., Redolar-Ripoll, D. i Marrón, E. M. (2020). Cogniti-

ve Enhancement via Neuromodulation and Video Games: Synergistic Effects?
Frontiers in Human Neuroscience, 14, 235. doi.org/10.3389/fnhum.2020.00235.
Peracchia, S. i Curcio, G. (2018). Exposure to video games: effects on sleep and

on post-sleep cognitive abilities. A sistematic review of experimental eviden-
ces. Sleep Science, 11(4), 302-314. doi.org/10.5935/1984-0063.20180046.
Pichon, S., Bediou, B., Antico, L., Jack, R., Garrod, O., Sims, C., Green, C. S.,
Schyns, P. i Bavelier, D. (2020, 6 de juliol). Emotion perception in habitual
players of action video games. Emotion. doi.org/10.1037/emo0000740.
Roth, A. i Fonagy, P. (2004). What works for whom? A critical review of psychot-
herapy research (2a ed.). Guilford Press.
Sackett, D. L., Rosenberg, W. M., Gray, J. A., Haynes, R. B. i Richardson, W. S.

(1996). Evidence based medicine: What it is and what it isn’t. British Medical
Journal, 312, 71-72.
Sackett, D. L., Straus, S. E., Richardson, W. S., Rosenberg, W. i Haynes, R. B.

(2000). Evidence based medicine: How to practice and teach EBM (2a ed.). Churc-
hill Livingstone.
Sharif, I. i Sargent, J. D. (2006). Association between television, movie, and

video game exposure and school performance. Pediatrics, 118(4), e1061-70.
doi.org/10.1542/peds.2005-2854.
Sox, H. C., Jr. i Woolf, S. H. (1993). Evidence-based practice guidelines from the
U.S. Preventive Services Task Force. Journal of the American Medical Association,
169, 2678.
Stanmore, E., Stubbs, B., Vancampfort, D., de Bruin, E. D. i Firth, J. (2017). The
effect of active video games on cognitive functioning in clinical and non-clini-
cal populations: A meta-analysis of randomized controlled trials. Neuroscience
& Biobehavioral Reviews, 78, 34-43. doi.org/10.1016/j.neubiorev.2017.04.011.
Substance Abuse and Mental Health Services Administration Re-

quest for Application MH-03–007). http://grants1.nih.gov/grants/guide/rfa-fi-
les/RFAMH-03–007.html
Sue, S. i Lam, A. G. (2002). Cultural and demographic diversity. A J. C. Nor-

cross (ed.). Psychotherapy relationships that work: Therapist contributions and res-
ponsiveness to patients (pp. 401-421). Oxford University Press.
Sue, S., Zane, N. i Young, K. (1994). Research on psychotherapy with culturally

diverse populations. A A. E. Bergin i S. L. Garfield (Eds.). Handbook of psychot-
herapy and behavior change (4a ed., pp. 783-817). Wiley.
Tanenbaum, S. J. (2005). Evidence-based practice as mental health policy:

Three controversies and a caveat. Health Affairs, 24, 163-173.
Thorne, F. C. (1947). The clinical method in science. American Psychologist, 2,

159-166.
Toril, P., Reals, J. M., Mayas, J. i Ballesteros, S. (2016). Video Game Training En-
hances Visuospatial Working Memory and Episodic Memory in Older Adults.
Frontiers in Human Neuroscience, 10, 206. doi.org/10.3389/fnhum.2016.00206.
Wang, R., Li, M., Zhao, M., Yu, D., Hu, Y., Wiers, C. E., Wang, G. J., Volkow, N.
D. i Yuan, K. (2019). Internet gaming disorder: deficits in functional and struc-
tural connectivity in the ventral tegmental area-Accumbens pathway. Brain
Imaging Behavior, 13(4), 1172-1181. doi.org/10.1007/s11682-018-9929-6.

L'e Psicologi

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

L'e Psicologi

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

L’ePsicologia

Temps mínim de dedicació recomanat: 4 hores

Beni Gómez-Zúñiga Manuel Armayones Ruiz Antoni Baena García

Belén Jiménez Alonso Diego Redolar-Ripoll

Doctora en Psicologia, és professora Professor de Neurociència i Psicobi-

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats

Primera edició: setembre 2022

2. Ètica, codi deontològic i legislació per a la pràctica de

3. Nous rols professionals per a l’ePsicologia?................................ 25

4. Intervenció i aplicació de l’ePsicologia....................................... 36

L’any 2021, el 91,8 % de la població espanyola d’entre 16 i 74 anys va utilitzar

Aquesta dinàmica afecta la psicologia de manera directa. De fet, ja hem co-

La frontera entre la tecnologia i la psicologia cada vegada és més difusa;

Per minorar aquesta ambigüitat terminològica, adoptarem el terme de

• La tecnologia no únicament pot ser aplicada a les intervencions clíniques.

• La tecnologia no és només una eina social i psicològica. És un aspecte

En aquest mòdul pretenem preparar el nostre estudiantat per al futur, i per

En la societat digital en la qual vivim, com a professionals de la psico-

Des de fa ja uns anys, la psicologia no es pot entendre sense la tecnologia.

És a dir, la psicologia, per caminar amb la tecnologia, s’haurà

1.1. Fites tecnològiques

La psicologia, que integra la promoció, prevenció i intervenció en la salut,

1956:�John McCarthy encunya el terme intel·ligència artificial.

1960: Ús de la videoconferència per a la intervenció pels psicòlegs C. L. Wittson, D.

1969: Informatització de les proves d’intel·ligència Wechsler.

1973: Apareix el primer correu electrònic internacional amb V. Cerf, a l’International

1980: Aparició de la divisió de «Mitjans i Tecnologia» de l’APA.

1984: Neix la primera persona reconeguda en el món com a cíborg.

1998: Aparició de la primera revista especialitzada amb impacte: Cyberpsychology, Be-

2001: Apareixen les primeres recerques sobre tractaments psicològics a distància.

2011: El programa informàtic d’intel·ligència artificial d’IBM, Watson, guanya a Jeo-

2006-actualitat: Augment i expansió de les possibilitats i el desenvolupament de les

1.2. Què és i què no és l’ePsicologia

Encara no hi ha una definició clara del que és l’ePsicologia, de manera que

Taula 1. El que no és i és l’ePsicologia

L’ePsicologia�NO�és • Un àmbit clarament definit.

L’ePsicologia�SÍ�que�és • La convergència entre internet i psicologia; fruit de la intersec-

Tots aquests interrogants donen compte de l’evolució de la psicologia en els

Taula 2. Oportunitats i obstacles per a l’ePsicologia

• Acompanya la persona en la societat digital. • Difusió d’informació sense evidència científica.

El que alguns autors han anomenat la revolució�digital (Krittanawong, 2021;

onals per a l’ePsicologia?», i reuneix en les seves pàgines diferents reflexions

Busquem un terreny nou que hem de construir entre tots, col·locant

L’ePsicologia no resoldrà, necessàriament, vells problemes, sinó que possi-

1.3. Referències bibliogràfiques

Bush, V. (1945). As we may think. The Atlantic Monthly, July.

De la Torre, M. i Pardo, R. (2018). Guía para la intervención telepsicológica. Co-

Finkel, A. (2017). L’analyse cognitive, la psychologie numérique et la forma-

Instituto Nacional de Estadística (2021). Encuesta sobre equipamiento i uso de

Krittanawong, Ch. (2021). TeleHealth in the digital revolution era. European

Leslie, Ch. (2013). Competing Historiïs of Technology: Recognizing the Vital

Martí, J. J. (Ed.) (2022). Manual de telesalud mental: Tecnologías digitales en la

Trigo, V. (2004). Manual formativo de ACTA, 33, 22-32.

We Are Social (2021). Digital 2021: Global Overview Report. https://

2. Ètica, codi deontològic i legislació per a la pràctica

L’ètica és la part de la filosofia que estudia els fonaments de la moralitat

Aquesta concepció de l’ètica la fa dependre de factors externs com la consci-

Un clar exemple d’aquesta variabilitat és que fins fa relativament poc temps no

D’altra banda, la deontologia és la part de l’ètica que s’ocupa dels deures

Taula 3. Etapes per a la presa de decisions ètiques

Identificació Identificar el component ètic d’un problema i les

Avaluació�del�propi�coneixement Valorar les limitacions de la formació i el coneixe-

Desenvolupament�d’hipòtesis�alternati- Ser capaç de veure el problema des de diferents