Sentits del terme “veritat” 

El  problema  del  coneixement  està  íntimament  relacionat  amb  el  problema  de  la  veritat. 
Considerem  que  hi  ha  fets  i  objectes  que  són  vertaders  o  autèntics.  Però  també 
considerem  que  les  nostres  afirmacions  o  oracions  poden  ser  certes  o  vertaderes.  Per 
aquesta raó, distingim dos tipus fonamentals de veritat: de fets i de proposicions. 
 

Veritat de fets​. 

Quan  diem:  “En  Santi  buscava  la  seva  veritable  mare”,  o  “Les  perles  eren  de  veritat”, 
estem  utilitzant  el  terme  veritat  com  a  sinònim  d’autèntic  (autèntica  mare,  perles 
autèntiques).  Però,  significa  això  que  alguns  objectes  són  autèntics  i  uns  altres  no?  Per  a 
alguns  filòsofs,  cal  distingir  entre  l’autèntica  realitat:  objectes  i  fets  del món tal com són 
realment  (per  exemple,  com  és  realment  una  rosella),  i  la  realitat  aparent:  forma  com 
apareix  o  com  es  manifesta  aquesta  realitat  (per  exemple,  vermella  per  a  nosaltres, 
violeta per a les abelles...) 
 
La  distinció  entre  realitat  i  aparença  ha  estat  objecte  d’una llarga polèmica en la història 
de  la  filosofia.  Tanmateix,  sovint  ha  predominat  la concepció que considera les aparences 
com  a  ocultacions  de  la  realitat.  Segons  això,  les coses que veiem no són tal com semblen 
ja  que,  per  exemple,  els  objectes  no  es  fan  petits  quan  s’allunyen,  el  bastó  no  es  trenca 
quan  se  submergeix  en  l’aigua  (encara  que  ho  sembli)...  Així,  s’ha  considerat  que  les 
aparences  ens  enganyen  i  oculten l’autèntica realitat, ja que no ens deixen veure com són 
realment les coses. 
 
Segons aquesta concepció, la veritat s’identifica amb la realitat autèntica, en oposició a la 
realitat  aparent;  és  a  dir,  els  fets  vertaders són els fets autèntics, enfront dels aparents o 
enganyosos.  Per  això,  s’entén  la  recerca  de  veritat  com  un  procés  de  desvetllament  del 
que és autèntic, que, altrament, romandria ocult per les aparences. 
 

Veritat de proposicions 

La veritat no s’atribueix tan sols a la realitat, sinó, sobretot, a les afirmacions que en fem. 
Entesa  d’aquesta  manera,  la  veritat  seria  una  propietat  que  poden  tenir  les  nostres 
proposicions;  és  a dir, una propietat d’aquelles oracions que afirmen o neguen alguna cosa 
i  que,  per  tant,  poden  ser  vertaderes  o  falses.  Ara  bé,  tal  com  distingim  dos  tipus  de 
proposicions (empíriques i formals), distingirem, també, dues classes de veritat. 
 Proposició​: tipus d'oració. Es consideren proposicions les oracions declaratives que 
afirmen o neguen alguna cosa. Així, una oració com "El Ter passa per Girona" és una 
proposició, i no ho és una oració com "Tens hora?" 

 
Tipus de proposicions 

Empíriques  Formals 

Afirmen o neguen alguna cosa sobre el  No tenen contingut empíric. És a dir, no diuen 
món. Tenen contingut empíric que es  res del món, sinó de les relacions entre 
pot contrastar en l'experiència.  símbols. 

   

- "La Maria i en Joan van anar al  - 3 elevat al quadrat és igual a 9. 
cinema" 
- En el pla, la recta és la distància més curta 
  entre dos punts. 

- Els camells són animals de mal   

caràcter,però molt resistents. 

Criteris per a reconèixer la veritat empírica 

Saber  en  què  consisteix  la  veritat  no  és  suficient.  A  més,  hem  de  saber  com  podem  estar 
segurs  que  quelcom  és  vertader.  Però  saber  quan  les  nostres  proposicions  representen els 
esdeveniments,  apreciar  quan  són  plenament  coherents  amb  la  resta  del  sistema  o 
valorar-ne  les  conseqüències...  no  sempre  és  senzill.  Per  això  necessitem  un  criteri  que 
ens  permeti  de  reconèixer  la  veritat.  Pel  que  fa  a  aquest  tema, s’acostumen a assenyalar 
com a ​criteris de veritat l’evidència i la intersubjectivitat. 
 
La  paraula  ​evidència  prové  del  terme  llat​í  ​videre  (veure)  i  es  refereix  a  la  manera 
especial  de  presentar-se  que  tenen  uns  determinats  fets  i  proposicions  que  considerem 
evidents.  Un  coneixement  és  evident  quan  es  presenta  de  forma  immediata  al  subjecte 
que  coneix,  per  la  qual  cosa  a  aquest  li  és  impossible  de  dubtar  de  la  seva  veritat.  Per 
exemple,  és  evident  que  “A  és  A”,  “El  tot  és  més  gran  que  les  parts”... Perquè, tot i que 
no  puc  provar-ho,  la  seva  veritat  se’m  presenta  de  forma  tan  directa  i  palesa  que  m’és 
impossible  de  dubtar-ne.  Malgrat  aquesta  certesa  que  acompanya  les  proposicions 
evidents,  cap  autor  no  ha  aconseguir  encara  de  determinar  de  forma  precisa  en  què 
consisteix,  de  manera  que  puguem  establir  definitivament  quines  proposicions  són 
evidents  i  quines  no.  Per  aquesta  raó,  hem  d’admetre  que  l’evidència  resulta  un  criteri 
insuficient  per  a  reconèixer  la  veritat,  ja  que,  sovint,  els  fets  i  proposicions  que  són 
evidents per a mi no ho són per als altres.  
Aquest  sentiment  de  seguretat  que  acompanya  l’evidència  –i  que  ens  impedeix  de  dubtar 
de  les  proposicions  que  ho  són-  s’anomena  certesa.  Ara  bé,  com  que és un estat mental o 
sentiment,  és  propi  del  subjecte  que  coneix  i  no  d’allò  que  coneix;  és  a  dir,  és  quelcom 
subjectiu.  Per  tant,  no  és  quelcom  que  es  pugui  considerar  un  criteri absolutament fiable 
per  a  reconèixer  la  veritat.  Mentre  jo,  per  exemple,  sento  la  certesa  que  hi  ha  vida  en 
altres  planetes,  un  altre  pot  no  sentir-la,  i  fins  i  tot,  pot  tenir  dubtes  seriosos  sobre 
aquesta  possibilitat.  Una  prova  que  el sentiment de certesa no es pot considerar un criteri 
de  veritat  són  els  nombrosos  casos  en  els  quals,  malgrat  la  certesa que sentíem, la nostra 
creença  ha  acabat  essent  falsa.  Durant  molt  de  temps,  per  exemple,  es  va  sostenir  amb 
convenciment  que  la  Terra  era  plana;  tanmateix,  quan  es  va  demostrar que la seva forma 
era,  en  realitat,  esfèrica,  va  quedar  clar  que  aquesta  havia  estat  una  certesa  sense 
fonament. 
 
La  ​intersubjectivitat  consisteix  en  el  fet  que  les  nostres creences, per tal de ser admeses 
com  a  veritable  i  constituir  coneixement,  han  de  ser  acceptables  per  qualsevol  subjecte 
racional.  Aquest  criteri  es  basa  en  a  idea  que  el  coneixement  és  objectiu  i,  per  tant, 
compartible  per  tots  i  no  exclusiu  d’una  persona  en  particular.  Respecte  del  criteri 
d’evidència,  té  l’avantatge  que  no  es  basa  tan  sols  en  el  reconeixement  de la veritat que 
faci  un  únic  subjecte,  sinó  en  el  reconeixement  per  part  de  molts  subjectes,  per  la  qual 
cosa en principi existeixen més garanties d’encert. 
 
Així,  els  qui  defensen  la  validesa  d’aquest  criteri,  tot  i  que  admeten  que  un  únic 
investigador  pot  defensar  l’evidència  d’una  hipòtesi  científica,  consideren  que  si  aquesta 
no  és  acceptable  públicament  per  la  comunitat,  no podrà ser admesa com a vertadera. La 
veritat  no  és  una  cosa  privada,  sinó  que  requereix  el  consens  de  la  comunitat.  La  veritat 
exigeix  consens  en  el  sentit  que  no  és  res  misteriós  que  estigui  reservat  a  uns  pocs  o  que 
només  uns  pocs  puguin  arribar  a  assolir.  La  veritat,  ,  per  a  ser-ho,  ha  de  poder  ser 
comunicada  i  compresa  per  tothom.  Però,  malgrat  que  la  veritat  exigeix  consens,  el 
consens  no  és  garantia  suficient  de  veritat.  Per  això,  hem  d’admetre  que  la 
intersubjectivitat  és,  també, un criteri insuficient. Tota la comunitat pot estar equivocada 
(com  ho  estava  la  societat  de  Galileu,  profundament  convençuda  del  geocentrisme)  i 
resistir-se  a  reconèixer  que  la  seva  certesa  pugui  estar  fundada  en  les  creences  pròpies 
d’un context sociocultural concret, i no pas en l’evidència. 
 
Criteris per a reconèixer la veritat de les proposicions 
 
-​Veritat  de  les  proposicions  empíriques​.  Pel  que  fa  ala  veritat  de  les  proposicions  que 
afirmen alguna cosa dels fets i esdeveniments del món, hi ha diverses teories. 
 
La  ​veritat  com  a  correspondència​.  ​Considera  que  una  proposició  és  vertadera quan hi ha 
una  adequació  entre  el  que  la  proposició  expressa  i  la  realitat  a  la  qual  es  refereix.  Per 
exemple,  “La  Maria  i  en  Joan  van anar al cinema” és una proposició vertadera si la Maria i 
en  Joan  van  anar,  efectivament,  al  cinema,  i  és  falsa  si  no  van  anar-hi.  El  primer  que  va 
proposar  aquesta  teoria  va  ser  Aristòtil.  Des  d’aleshores,  nombrosos  filòsofs  consideren 
que  una  proposició  és  vertadera  quan  en  la  realitat  ocorre  el  que  indica.  Però,  tot  i  que 
aquesta  teoria  ens  resulta  molt  intuïtiva,  no  aconsegueix  de  determinar  en què consisteix 
exactament aquesta correspondència entre el llenguatge i la realitat. 
 
La  ​veritat  com  a  coherència​.  ​Considera  que  una  proposició  és  vertadera  si  no  entra  en 
contradicció  amb  la  resta  de  proposicions  acceptades.  Per  exemple,  la  proposició  “Si 
continues  cap  a  l’horitzó,  arribaràs  a  la  fi  del  món”  és  falsa  perquè entra en contradicció 
amb  nombrosos  proposicions  vertaderes  (per  exemple,  amb  la  proposició  “La  Terra  és 
rodona”).  El  primer  filòsof  que  va  plantejar  aquesta  concepció  va  ser  Friedrich  Hegel 
(1770  –  1831).  Per  a  Hegel,  la  veritat  d’una  proposició  no  es  determina  pel  recurs  a  la 
realitat,  sinó  a  la  resta  de  les  proposicions  de  la  teoria.  Per  tant,  la  coherència  (no 
contradicció)  de  la  nova  proposició  amb  les  proposicions  que ja sabem que són vertaderes 
indica que aquesta nova també ho és. 
 
La  ​veritat  com  a  utilitat  o  èxit.  Considera  que  una  proposició  és vertadera quan és útil i, 
per  tant,  condueix  a  l’èxit.  La  veritat  o  falsedat  d’una  proposició  coincideix  amb  les 
conseqüències  que  resultin  d’aplicar-la.  Una  proposició  és  vertadera  si  la  seva  posada  en 
pràctica  té  resultats  positius;  en  canvi,  una  proposició  falsa  és  aquella  les  conseqüències 
de  la  qual  són  negatives.  Així,  una  teoria vertadera sobre la sida serà aquella que permeti 
de guarir-la. William James (1842 – 1910) va ser el principal defensor d’aquesta teoria. 
 
La  ​veritat  com  a  consens​.  ​S’estableix com a veritat allò que les persones acorden, pacten,
consensuen com a veritat. Es tracta d’aportar raons suficients per a que la majoria accepti
un coneixement com a vertader.

Veritat  de  les  proposicions  formals​. Com que les proposicions formals no diuen res sobre la 

realitat,  la  seva  veritat  no  pot  consistir en la correspondència amb aquesta nien la utilitat 
de  la  seva  aplicació.  Així,  en les proposicions formals, l’únic sentit que pot tenir la veritat 
és  com  a  ​coherència​.  Una  proposició  com  “3  elevat  al  quadrat  és  9”  només  pot  ser 
vertadera  si  no  entra  en  contradicció  amb  la  resta  de  les  proposicions  acceptades  del 
sistema  o  teoria  dins  dels  quals  treballem.  En  quest  cas,  la  proposició  només  serà 
vertadera si es coherent amb les regles i els principis que formen el sistema matemàtic.