Parmnides dElea(s. V a.C.

)
Filsof grec presocrtic. Originari dElea, va nixer cap al any 515 o 510 a.C. Sembla que va ser deixeble de Xenfanes de Colof (del qual va ampliar el seu panteisme i ho va convertir en un panlogisme) i, segons Teofrast, va ser deixeble d'Anaxmenes. Tamb va mantenir contacte amb els pitagrics, sent deixeble de Aminias i de Dioquetas (personatges sobre els quals res o gaireb res se sap). Per, en qualsevol cas, va reaccionar vigorosament contra el pitagorisme. Segons Guthrie, la gran influncia de Parmnides permet dividir la filosofia presocrtica en dos: aix, cronolgicament, s posterior a Herclit; mentre que Empdocles, Anaxgores, Leucip i Demcrit sn, tant cronolgica com filosficament, post-parmendis. s a dir, la seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant lontologia i la metafsica. Parmnides va escriure un extens poema de 154 versos hexamtrics dividit en dues parts i un proemi. A ms daquest proemi (compost per 32 versos), la primera part es titulava via de la veritat i la segona, via de lopini (veure text ). El proemi descriu com Parmnides va ser raptat per ens divins que el condueixen mitjanant un carro tirat per eugues i guiat per les filles del Sol cap a la presncia duna deessa benevolent, ms enll de les portes del dia i de la nit. Aquestes aurigues immortals franquegen la porta guardada per Dik (la justcia) fins a arribar davant la deessa que li comunicar la veritat (G8Z2,4"). La deessa lacull assenyalant-li que ha estat lamor a la justcia i a la saviesa els qui lhan portat a la seva presncia i a lautntic cam del coneixement. Ara, ha descoltar i entendre ja que cal que aprengui a conixer-ho tot, tant lincommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes, a les quals no deu concedir-los cap convicci verdadera. No obstant aix, cal que les conegui per a saber quin judici li han de merixer les esmentades falses opinions. El discurs de la deessa referent a la ben arrodonida veritat constitueix la via de la veritat; el discurs sobre les falses opinions dels homes constitueix la via de lopini ( `>"). Aquest proemi pot interpretar-se de diverses maneres complementries. Duna banda podria ser realment lexpressi duna vivncia mstica de Parmnides que ens narra, a la manera de lantiga tradici religiosa, la seva experincia daccs a una veritat suprema. Daltra banda, aquest accs a la veritat sha dentendre en clau epistemolgica: el viatge de la nit al dia, cap al domicili de la veritat s una allegoria del procs del coneixement. En aquest sentit, el mite de la caverna de Plat (veure text ), en qu el presoner del fons de la caverna s raptat i obligat a la fora a sortir cap al exterior i enfrontar-se a una realitat ms verdadera que la de les ombres projectades en el fons de la cova, podria entendres, en certa forma, com un homenatge al poema de Parmnides. El ser es correspon amb la veritat, que s intemporal, mentre que la nit o la foscor representaria el fals coneixement sotms a la variaci, al canvi i la multiplicitat. La via de la veritat es mostra com lnic cam realment practicable per al filsof, doncs, com diu la deessa, els dos nics camins dinvestigaci que es poden concebre sn: Lun, que el ser s i que el no-ser no s. s el cam de la certesa, ja que acompanya a la veritat. Laltre, que el ser no s i que necessriament el no-ser s. Aquest cam s un estret cam, en qu res illuminar els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no s, doncs no s possible, ni expressar-lo per mitj de paraules. Perqu el mateix s pensar i ser. Cal dir i pensar que el que s, s, ja que el ser s i el no-ser no s; afirmacions que tinvito a considerar b. Daquesta afirmaci de la deessa es deriven tota una srie de conseqncies: a) El ser s nic. Noms hi ha un ser, doncs en el cas que no fos aix, quins els diferenciaria?. No podria diferenciar-los alguna cosa que s, ja que, quant que aquesta diferncia s, s (segueix sent ser i, per tant, no s diferent del ser). Ni encara menys podria diferenciar-los lo que no s, ja que el que no s no s. Aix, mitjanant un procs de raonament per reducci a labsurd, Parmnides assenyala la unicitat del ser. b) El ser s etern: No va ser, ni ser, perqu s a la vegada sencera en linstant present, un, continu. Doncs, Quin origen pots buscar-li? Com i don haur crescut? No et deixar dir ni pensar que s del no-ser. Ja que no es pot dir ni pensar-se que no s. Quin necessitat el va fer

sorgir ms aviat o ms tard, si ve del no-res? Aix doncs, cal que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. No pot, doncs, haver tingut origen ni pot tenir fi. Si tingus origen, don procediria? No pot procedir del que s, ja que llavors no pot parlar-se dorigen (ja s el ser), no pot procedir del no ser, ja que el no ser no s. c) Igualment ha de ser immbil i immutable. Si el ser fos mbil shauria de moure en quelcom, per aquest quelcom, s o no s?. Si s, el ser s en el ser i no pot ser mbil. Daltra banda no pot no ser ja que el que no s no s. A ms, la mutabilitat o el canvi consisteix a deixar de ser per ser un altre. Per el deixar de ser no s possible ja que seria acceptar el no ser. d) Per les mateixes raons, no pot tenir principi ni fi. e) Es dna una identitat entre el pensar i el ser. Noms el ser pot ser pensat, ja que el no ser, en tant que no s, no pot ni tan sols ser concebut. Aquesta identificaci entre pensar i ser ha estat interpretada tamb com una identificaci dorigen mgic entre el smbol i all simbolitzat; entre el pensar i el dir; entre les paraules i les coses (com en la mgia simptica, per exemple). Per tamb pot entendres com una tesi panlogista: el pensar determina qu s real en la mesura que el pensar tamb s ja ser. Daquesta manera, partint de lafirmaci: el ser s i el no ser no s, presa com si dun axioma es tracts, sarriba a la deducci daquestes propietats. I el moviment, la pluralitat, la temporalitat, la generaci i la destrucci no sn ms que noms instituts pels homes en la seva credulitat. En tant que exercici deductiu, sha considerat el Poema de Parmnides com un acta de fundaci de la lgica, ja que, a ms, segons aquesta interpretaci, la veritat de la qual parla Parmnides seria la mera veritat lgica derivada dels principis de no contradicci i del tercer excls. En aquest cas, el ser del qual parla seria el ser del judici. En la via de lopini, que s la part pitjor conservada del poema, Parmnides elabora una filosofia de la naturalesa i una cosmologia basada en dos principis: el foc i la nit fosca. Sha discutit molt el significat daquesta tercera part del poema: com es relaciona amb la via de la veritat?, quin significat t?. Per a uns, s una part merament negativa en la qual Parmnides exposa una cosmologia per criticar i ridiculitzar lespeculaci dels seus predecessors, especialment els pitagrics. Per a altres, ms aviat es tracta dun intent de racionalitzaci del mn que vivim tal com ens el mostren els sentits. Si per la ra hem dacceptar que el ser s nic, mitjanant els sentits i lexperincia immediata hem dacceptar que, encara que illusori en cert sentit (abstracte), el mn fsic (concret) presenta canvi, multiplicitat i alteraci. En aquesta part, Parmnides oferiria una via dexplicaci de la realitat aparencial dels sentits i de lopini. En aquest sentit podria entendres com una explicaci del saber hum que, no obstant aix, ha de ser superada a un nivell superior per lautntic coneixement que ens ofereix la via de la veritat. De ser certa aquesta interpretaci, Parmnides oferiria una distinci entre el ser i lens. El ser, doncs, seria un principi ontolgic que no shauria de confondre amb els ens. Des daquesta perspectiva no hi ha contradicci a dir que el ser s nic, etern i immbil i dir-ho mentre sest caminant, ja que el discurs sobre el ser i el discurs sobre els ens es realitza en plans diferents. Parmnides, segons aquesta interpretaci, no diu que all ens no canvia; s el ser qui s immutable, ja que ho concep de manera purament conceptual, no com ens ni com cos espai-temporal. Per aix, en el ser, lespai i el temps queden abolits. Una posterior interpretaci religiosa del ser parmenidi la identificar amb el Du del monoteisme. Com en cas de Parmnides, i usant els seus mateixos arguments, es defensar que Du ha de ser nic, etern, immutable i imperible. No obstant aix, totes les interpretacions del poema de Parmnides topen amb lambigitat de ls del terme s (esti en grec) en les expressions el que s s, el que no s no s, ja que esti pot tenir tres accepcions: a) una accepci copulativa, com en la frase aix s una taula. b) una accepci existencial, com en la frase existeix alguna cosa. c) una accepci de verificaci, en el sentit de s veritat.

Molts autors que han destacat la possibilitat daquestes confusions han interpretat que tot el Poema de Parmnides s fruit dun equvoc derivat de la confusi entre aquestes accepcions, de manera que Parmnides, segons aquesta interpretaci, hauria arribat a la conclusi que no

s possible realitzar predicacions negatives. s a dir, ja que el no ser no s, no s possible dir que larbre no s verd, ja que el no s s absurd. Daqu se seguiria que no hi ha possibilitat de cap distinci, ja que si alguna cosa X s diferent de alguna cosa Y, llavors, shauria de X no s Y per, ja que no s possible dir ni pensar el que no s, no hauria distinci entre X i I i tot formaria una nica unitat idntica, homognia i indivisible. Contra aquest equvoc shauria alat Aristtil, per a qui en tot procs de canvi hi ha alguna cosa que sempre queda (el substrat), una forma i una privaci (veure text). Daquesta manera un substrat S que s P pot canviar, ja que canviar no s passar de S a no-S, sin que s el procs pel qual un S que s P passa a ser un S que s no-P (que sha privat de la propietat P). Aix, el canvi sempre suposa un substrat que no canvia. Lesmentat substrat, en ltima instncia, s la matria primera. Per, si b s cert que Aristtil supera el problema plantejat per les ambigitats del significat del verb esti i ofereix un important elaboraci de la noci de canvi a partir de les nocions dacte i potncia (veure text), no s clar que conceptualment vagi molt ms enll de lassenyalat per Parmnides, doncs lesti del qual parla aquest autor podria referir-se directament al substrat ltim que, tamb per a Aristtil, sempre queda. Per part seva, Plat, que havia criticat la concepci parmenideana del ser (veure text), va substituir la dicotomia eletica entre ser i no ser per una tricotomia: ser - no ser - esdevenir, classificant el mn sensible com una baula intermdia entre el no ser i el ser, i classificant de la mateixa manera al coneixement, atribuint el coneixement a la regi del ser, la ignorncia a la del no ser, i la creena a la regi intermdia de lesdevenir (veure text). A vegades sha contraposat la filosofia de Parmnides a la d'Herclit, assenyalant que mentre el primer destaca el carcter immutable del ser, el segon elabora una filosofia del pur esdevenir, i fins i tot sha dit que la frase del poema parmenidi que acusa als homes bicfals o de doble cara (per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara) es referia a Herclit, ja que aquest, al defensar lesdevenir, estaria afirmant que tot el que s, en la mesura que est contnuament canviant, s en quant que no s. Per, deixant a part que sigui dubtosa latribuci daquesta frase a una crtica a Herclit, cal destacar-se que, en certa mesura, la confrontaci entre Herclit i Parmnides no s tan radical com pot semblar a simple vista, ja que tamb Herclit va fer una crtica als mers dades sensorials i va negar dignitat ontolgica a la multiplicitat canviant, al reivindicar la necessitat dun punt de vista superior representat pel logos. Lobra de Parmnides va ser continuada pels altres eleates: Zen d'Elea i Melissos de Samos.