Problemes filosòfics II (Grup A 2), professor: Álex Mesa

(17/10/2022 i 18/10/2022)

3.1. Què és l’ontologia? Metafísica i altres formes de pensar l’ésser. Essència i existència.

- Ontologia: Branca de la filosofia que s'ocupa de l'estudi de "l'ésser". Hi ha diferents

concepcions de l'ontologia a la filosofia occidental, però la dominant ha estat la
metafísica. Literalment, "metafísica" significa "allò que està més enllà de la física" i,
per tant, la metafísica s'ha ocupat tradicionalment de trobar el substrat, allò que
romanc més enllà de l'aparença i de la materialitat. Més contemporàniament, hi ha
hagut aproximacions a l'ontologia que rebutgen o discrepen de l'aproximació
metafísica. En general, aquestes formes de fer ontologia cauen sobre el paraigües del
que s'anomena ontologia relacional: el punt comú de totes aquestes ontologies és la
negació de qualsevol substrat o essència que sigui independent de la materialitat i
l'aparença.

- Essència: Concepte fonamental dins de la metafísica (i, també, per la crítica

d'aquesta). L'essència és allò que roman, allò que subsisteix per si mateix, que no
depèn de res i que no és afectat pel temps ni la materialitat: és quelcom immutable.
Dins de la filosofia platònica, les essències correspon a les idees i en moltes filosofies
posteriors rep diferents noms. L'essència és l'eix central de tota metafísica perquè
apel·la a allò que és permanent i que, a diferència d'allò visible i aparent (físic), no
canvia. El concepte d'essència s'ha utilitzat també fora de l'àmbit metafísic,
habitualment per realitzar-hi una crítica. Així, moltes aportacions com les dels filòsofs
Sören Kierkegaard, Friedrich Nietzsche o Jean-Paul Sartre, per posar només alguns
exemples, trenquen amb aquesta tradició tot criticant les implicacions del concepte1.

- Existencialisme: L'existencialisme és un dels primers i més rellevants moviments que

trenquen amb la tradició metafísica i, per tant, ho fan també amb el concepte
d'essència. Un dels postulats fonamentals de tots els existencialismes és que l'ésser
humà no té una essència o natura prèvia a la seva existència. És a dir, no som
intrínsecament o inherentment res més enllà del que finalment fem nosaltres amb la
nostra vida: per tant, com escriu Sartre l'existència precedeix a l'essència, que, en
realitat, no és pròpiament res.

1
Una d'aquestes implicacions és la primacia de l'objecte per sobre del subjecte. D'una banda, en el
marc de la metafísica tradicional, el concepte d'essència implica admetre que hi ha objectes totalment
independents/independitzats del subjecte. D'altra banda, s'assumeix que el subjecte no intervé en la
constitució o en la "natura" (essència) de l'objecte. Però ser subjecte implica poder ser un observador
neutral: i aquí apareix la lògica de la dominació. En aquesta lògica conèixer els objectes significa
poder controlar les seves propietats i, per tant, poder dominar-los. Un gir a tenir en compte: la tradició
ha negat l'estatut de subjecte de molts d'ells (dones, negres, animals, natura, etc.) per tal de poder
estendre la dominació sobre ells.
 - Relació: Encara i sense remetre a l'essència, com succeeix amb el trencament amb la
metafísica que fan l'existencialisme i altres moviments, la pregunta per l'ésser
(pregunta ontològica per antonomàsia) continua fent sentit. L'ésser és alguna cosa,
més enllà de la comprovació fàctica de l'existència. Com s'ha assenyalat, les
ontologies relacionals posen el focus en la relació: l'ésser es constitueix, es fa i
perdura en la relació. Això, que en un principi pot resultar una idea una mica abstracta
i complexa, és realment més intuïtiu i concret del que sembla: si tornem, per exemple,
a l'obra de Donna Haraway, la lluita en vers una "posició orgànica i natural" és la
lluita contra l'essencialisme (que defensa que hi ha una essència que romanc per sobre
de tot) i, en aquest context, l'únic que tenim són les "aliances puntuals" que permeten
la comunicació i donen la possibilitat d'edificar en uns sabers situats que, no obstant
això, són objectius. Entendre i copsar la importància de la categoria de relació és
entendre que no hi ha absolut: que no hi ha una posició neutra i privilegiada on hi és
la veritat. Les ontologies relacionals, per tant, sostindrien, a grans trets, que l'ésser es
dona en la pròpia relació: la fantasia de l'individu aïllat i invulnerable és només això,
una fantasia.

SER quiere decir para los griegos: la ESTABILIDAD en el doble sentido:

1) El estar en sí mismo en tanto lo que está surgiendo.
2) Pero como tal “estable”, es decir, permanente, el perdurar.
NO-SER significa por tanto: salir de esta estabilidad surgida en y por sí misma:
“EXISTENCIA”, “EXISTIR” significa para los griegos precisamente: NO-SER.
(Heidegger, 2001, pp. 62-65)

Las dificultades que encuentra la metafísica tradicional, con sus prolongaciones también en
el pensamiento moderno, para concebir la historicidad y la vida, se deben, como ya hemos
indicado y como se aclarará en el examen de Ser y tiempo, al hecho de que el sentido del
concepto de SER se identifica siempre con la noción de la PRESENCIA, la cual podríamos
llamar también, con términos quizá más familiar, la OBJETIVIDAD. Es, en sentido pleno,
aquello que “SUBSISTE”, aquello que puede encontrarse, aquello que “SE DA”, aquello
que está presente; por lo demás no es una casualidad el hecho de que el ser supremo de la
metafísica, Dios, es también eterno, es decir, presencia total e indefectible. (Vattimo, 1995,
pp. 23-24)

El PODER SER es, en efecto, el sentido mismo del concepto de EXISTENCIA. Descubrir que
el HOMBRE ES ESE ENTE, que es en cuanto está referido a su propio ser como a su
posibilidad propia, a saber QUE ES SÓLO EN CUANTO PUEDE SER, significa descubrir
que el carácter más general y específico del hombre, su “naturaleza” o “esencia” es el
existir. LA “ESENCIA” DEL HOMBRE ES LA “EXISTENCIA”. Términos como naturaleza y
esencia se han escrito entre comillas, y lo mismo existencia, porque a partir de aquí se revela
que el uso de esas nociones, que sin embargo son centrales en toda filosofía, está plagado de
equívocos que pueden comprometer desde el principio el resultado de la indagación. En
efecto, si decimos que el hombre está definido por su poder ser, es decir, por el hecho de que
está referido al propio ser como a la propia posibilidad, ¿qué sentido tiene hablar en este
caso de esencia y de naturaleza? Tradicionalmente, cuando se habla de la naturaleza de un
ente se entiende el conjunto de los caracteres constitutivos que el ente posee y sin los cuales
no es aquello que es. Pero decir que la NATURALEZA DEL HOMBRE es PODER SER
equivale a decir que su naturaleza consiste en NO TENER una naturaleza o ESENCIA.
(Vattimo, 1995, pp. 25-26)

No se puede hablar de “cosas en sí”, escribe Nietzsche, porque ninguna cosa se da si no es

en referencia a un horizonte de sentido, que hace posible su darse. Si es así, deberemos decir
que las cosas son obra del sujeto que las representa, las quiere, las experimenta. También el
sujeto, sin embargo, es algo análogamente “producido”, una “cosa” como todas las otras:
“una simplificación, hecha para indicar la fuerza que pone, que inventa, que experimenta,
distinguiéndola de cualquier detalle: en el fondo, el hacer pensado en conjunto desde el
punto de vista de todo el hacer que aún se puede esperar.” (Vattimo, 1992, pp. 28-29)

Bibliografia específica:
Camus, Albert (2006). El mito de Sísifo. Madrid: Alianza Editorial.
Heidegger, Martin (2001). Introducción a la metafísica. Barcelona: Editorial Gedisa.
Kierkegaard, Sören (2001). Temor y temblor. Madrid: Alianza Editorial.
Rorty, Richard (1991). Contingencia, ironía y solidaridad. Barcelona: Paidós.
Vattimo, Gianni (1992). Más allá del sujeto: Nietzsche, Heidegger y la hermenéutica.
Barcelona: Editorial Gedisa.
Vattimo, Gianni (1995). Introducción a Heidegger. Barcelona: Editorial Gedisa.