Gala Serrano Carbonell

Trimestral tercer trimestre filosofia → Continguts:

Branques de la filosofia (teòrica):
Metafísica: reflexió sobre idees de totalitat que estan més enllà de tota experiència sensible.

Idea de Déu:
• Teisme. (+deisme+fideisme+monoteisme+politeisme+panteisme).
Descartes com a exemple de teisme.
• Ateisme (+cientifisme).
Nietzsche com a exemple d’ateisme.
• Agnosticisme (indiferentisme).

Idea de llibertat:
• Indeterminisme: arguments en defensa de la llibertat.
• Determinisme: arguments en contra de l’existència de la llibertat.

1. Metafísica:

-Metafísica: Intenta aclarir aquelles qüestions que estan més enllà (meta) de la fisis (natura):
Per exemple: Existència de Déu, el problema de la llibertat, l’existència de la consciència, la
immortalitat de l’ànima.

2. Idea de Déu (metafísica de Déu):

Agnosticisme: S’afirma que la qüestió de l’existència o inexistència de Déu no la pot determinar la

raó humana.
Indiferentisme: Quan es considera que la qüestió de Déu és irrellevant per a les nostres vides (és
una forma d’agnosticisme).
Ateisme: Déu no existeix.
Cientisme: Déu no existeix, perquè la ciència ho pot o ho podrà explicar tot. El que encara no sabem
no són misteris religiosos sinó enigmes que la ciència encara no ha solucionat.
Teisme: Creença filosófica (que els filòsofs/es intenten sustentar amb arguments) segons la qual Déu
crea el món però no hi intervé. Els raonaments intenten demostrar sobretot l’existència de Déu
(Descartes).
Deisme: Creença religiosa segons la qual Déu crea el món i intervé en la naturalesa i la
vida dels humans.
Fideisme: Creença religiosa en l’existència de Déu, que ho justifica tot a partir de la fe,
sense buscar cap argumentació racional que la sustenti (creença religiosa en els misteris
lligats a Déu: miracles, dogmes de fe...
Monoteisme: Creença segons la qual existeix un únic déu.
Politeisme: Creença antiga segons la qual existeixen molts déus
Panteisme: Creença segons la qual Déu està per totes bandes, tot és Déu.
Gala Serrano Carbonell

· Descartes com a exemple de teisme:

Objectiu de Descartes: Donar unitat del coneixement perquè el fonamentarem en un principi

evident. Serà valent perquè el posarà (el principi) en el jo, però encara recorrerà a la idea de Déu.

Mètode que utilitza per descobrir el principi evident: el dubte, és a dir, descartarem com a
provisionalment fals tot allò que impliqui ni que sigui un mínim dubte.

Descartes analitzarà tres fonts del coneixement que tradicionalment s’han donat per vàlides i
mostrarà que no superen la prova del dubte:
o Sentits
o món extern
o veritats matemàtiques

Descartes (per “descarte” de les tres fonts anteriorment esmentades arriba al primer principi
indubtable: penso, per tant existeixo (principi evident a què s’arriba per intuïció intel·lectual, és a
dir, per una comprensió racional immediata).

Com ampliar la certesa del primer principi a tot allò que havíem posat en dubte? Hem arribat a la
certesa de l’autoconsciència (=això és el que significa “penso, per tant existeixo”), però com sortir
de l’autoconsciència i recuperar la possibilitat de confiar en els sentits, en l’existència del món
extern i en les veritats matemàtiques? Aquests seran els passos que Descartes seguirà per
aconseguir-ho:

1. Anàlisi de les idees que hi ha en la nostra ment i posa l’atenció en les idees innates (aquelles que
no he après d’enlloc i de les quals tinc comprensió d’una manera espontània).
2. De totes les idees es fixarà en la idea innata de Déu (idea d'un ésser perfecte), que és la que més
fàcilment permetrà el salt de la ment a la realitat.
3. Demostracions de l’existència real de Déu:

-Argument ontològic: si concebem Déu com un ésser perfecte no pot ser que li manqui l’existència,
que no sigui un ésser real, perquè això significaria que ja no és perfecte.
-Argument de causalitat: si jo m’hagués creat a mi mateix, m’hagués creat infinit i perfecte (com la
idea que tinc de Déu); com que no m’he creat així, m’ha d’haver creat un ésser que efectivament té
aquestes característiques.
- Argument d’infinitud: tinc la idea d’infinit dins meu, i jo que sóc finit no la puc haver produït,
només un ésser efectivament infinit la pot haver posat dins meu.

Demostrada l’existència de Déu, com a ésser bondadós i perfecte, podem estar segurs que ell és
garantia que no ens equivoquem quan pensem amb claredat i distinció que:
Gala Serrano Carbonell

1. La informació dels sentits que ens representem en la ment es correspon amb com són les coses.
2. Que les coses realment existeixen fora nostra.
3. Que no ens equivoquem quan calculem matemàticament. Tot això equival a presentar Déu com a
garantia de la realitat del món extern a nosaltres. Per tant, el jo és el principi del coneixement i Déu
el principi de la realitat.

Conclusió/resum de què diu René Descartes:

La seva teoria era que no ens podem fiar de res que pot fallar, i només hi ha una cosa infalible, que
es la ment, amb la seva activitat percebem la nostra existència, el principi del coneixement es
l'autoconsciència.
Però, després es planteja que si l'únic que sé que existeix està dins d’un mateix, estic sol amb la
meva consciència, el que pensem són idees produïdes per a ment. Hi ha idees molt valuoses, les
idees innates, que no les hem après d’enlloc, i diu que la idea de Déu no ens la ha ensenyat ningú.
Ell es queda amb la idea a Déu, que el permet fer el salt a l’existència, perquè ell vol que existeixi
alguna cosa més a part de l’existència.
Idea de Déu= cosa infinita, que ens ho posar dins nostre quan ens va crear.
Deu necessàriament ha d’existir perquè a una cosa perfecta, com és Déu, no li pot mancar
l’existència.

· Nietzsche com a exemple d’ateisme.

Röcken 1844 - Weimar, id., 1900. Filòsof alemany, nacionalitzat suís. Va estudiar filologia clàssica a
les universitats de Bonn i Leipzig, als vint-i-quatre anys va obtenir la càtedra extraordinària de la
Universitat de Basilea; pocs anys després, però, va abandonar la docència, decebut per
l'academicisme universitari. A la seva joventut va ser amic de Richard Wagner, per qui sentia una
profunda admiració, encara que més tard trencaria la seva relació amb ell.

- Conceptes claus de Nietzsche:

1. Voluntat de poder: cada ésser viu és físic, únic, ple de voluntat per autoafirmar-se a la seva
manera en l’existència.
2. Genealogía: mètode utilitzat per Nietzsche, basat en la recerca de l’origen de les paraules
(etimologia) i de les idees.
3. Vitalisme: Creença que la naturalesa física (l’única realitat que existeix) es mou per la creació
lliure i contínua de formes individuals úniques (aspecte apol·lini) des d’un fons indeterminat
del qual surten i al qual tornen (aspecte dionisíac). N. defensa que acceptem plenament la
vida en el seu dolor i les seves alegries. En general, N, critica la repressió dels individus, dels
seus instints i sentits, per part dels valors dominants a la cultura occidental, i la seva
substitució per abstraccions irreals i pretesament universals.
4. Crítica al concepte de veritat de la cultura occidental: Nietzsche vol "'indagar sota la
superfície" sobre la història de I'home occidental (considera errònia). Nietzsche → cultura
Gala Serrano Carbonell

occidental tot un engany (I'home teorètic amb Sòcrates, i la moral cristiana), basats en una
mentida (I'idealisme i el racionalisme). Nietzsche critica i sospita de la cultura occidental
(moral, religió, filosofia, ciència), preten desemmascarar la mentida que I'home ha construït
i que el domina. L'home ha creat una construcció imaginària (el Déu cristià) i una metafísica
falsa que el redueix a esclau.

5. Origen del llenguatge: Les paraules en el seu origen tenien una funció metafòrica per
expressar l’experiència de l’individu davant de coses i situacions concretes. La confusió ve
quan l’individu decideix viure en societat per sobreviure. Certes metàfores (usos de
paraules) es fixen com a comunes per a tots. S’oblida que els conceptes només són
generalitzacions abstractes i que el que existeix no són les idees o conceptes, sinó només
l’individual. Malgrat això, sembla que els individus s’han de sotmetre a aquells conceptes i
classificacions. El que és només una perspectiva, acaba passant per ser l’autèntica realitat i
l’explicació del conjunt es pren com una veritat objectiva. Qui se n’aparta (Nietzsche sería un
exemple d’algú que se n’aparta) és considerat un mentider, perillós perquè se surt del ramat.

6. La voluntat humana s’ha d’entendre des del punt de vista de la vida. Pel que fa a com
afrontar la vida, hi ha dos tipus de morals: moral de senyors, amb valors que afirmen la vida
(orgull, valentia...) i moral d’esclaus, amb valors fruit de la por, que neguen la vida
(resignació, humilitat, compassió...).

7. Nihilisme: el triomf de la moral d’esclaus fa que ens fixem uns ideals tan difícils d’aconseguir
que ens sentim buits, abocats al no-res (nihil), perquè no podem assolir- los. Per a N, tenim 2
opcions: nihilisme negatiu/passiu (enfonsar-nos) i nihilisme positiu o actiu (assumir una
posició activa en el govern de la pròpia vida).

8. Etern retorn: Superhome s’adona que només hi ha el present i cada instant de la pròpia vida
és valuós per si mateix (tant si és agradable com dolorós). Per això, el superhumà acceptaria
viure gustosament cadascun d’aquests instants de la pròpia vida infinites vegades sense
cansar-se’n.

9. Superhumà: Accepta la natura física, la vida com l’únic que existeix i rebutja tot discurs
sobrenatural (platonisme, cristianisme...), perquè aquests menyspreen la naturalesa viva i
creadora. El superhumà és com un nen, innocent i lliure de tot sentit de culpa per existir,
transvalora/transmuta tots els valors d’acord amb la vida i, com ella, juga creativament
(importància de l’art per a Nietzsche). Els “déus” (les idealitats) pretenen fixar-ho tot i no
permeten la possibilitat creadora. Per tant, el superhome elimina la necessitat de Déu/déus,
i tots els valors de la cultura occidental (felicitat, raó, virtut, ànima enfront del cos...), perquè
crea nous valors basats en la vida.
3. Idea de llibertat:
Gala Serrano Carbonell

1. Definició:
És la capacitat de triar en quina direcció volem actuar i actuar en aquesta direcció. Els que defensen
que la llibertat no existeix s’anomenen deterministes, el que defensen que sí que existeix
llibertaristes (o indeterministes).

DETERMINISME (NO EXISTEIX LA LLIBERTAT):

El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot està determinat, és a dir, que igual
que tot esdeveniment de l’univers té una causa, també la tenen les accions humanes. Per tant, el
determinisme nega l’existència de llibertat. Per a fer-ho, es basa en el principi de causalitat. Segons
aquest principi, tot esdeveniment del món està causat. Segons aquest principi, també les accions
estan determinades per un factor en presència del qual s’esdevenen inevitablement. Així, doncs, per
als deterministes, la creença en l’existència de llibertat no és una creença vertadera, perquè en
realitat consisteix en la dificultat que tenim a establir les causes dels nostres desitjos i eleccions.
Tanmateix, els deterministes insisteixen que la dificultat a trobar la causa d’alguna cosa no significa
que no en tingui.

Quines són les possibles causes que determinen el nostre comportament i, que per tant, no existeixi
la llibertat de decisió?:

-Determinisme genètic: S’acostuma a centrar en l’explicació del comportament dels éssers orgànics,
en especial dels animals i dels éssers humans. Segons el determinisme genètic, el comportament
d’un ésser està determinat pel codi genètic que el defineix: no som res més que la manifestació dels
nostres gens, els quals determinen la nostra constitució física (tenir els ulls blaus), però també el
nostre caràcter (ser tímids) i les nostres accions concretes (sortir corrent davant el perill).

-Determinisme ambiental o educacional: Segons aquesta posició no són els gens els que
determinen la nostra conducta, sinó els factors ambientals. Aquests factors poden ser de diversos
tipus: socials, culturals, econòmics, familiars... i, fins i tot, factors educacionals i d’aprenentatge:
l’educació que he rebut i el que he après són decisius en el meu comportament. Així, sortir corrent
o fugir no és una conducta determinada genèticament, sinó per factors ambientals (situació de
perill) i pel que s’ha après en situacions similars.

-Determinisme econòmic: Per als qui mantenen aquesta posició, són factors econòmics (formes de
producció, sistema de vida, organització productiva, situació econòmica...) els que determinen
la nostra conducta. D’aquesta manera, tant en el pla social com en l’individual, tot es pot
comprendre si analitzem el funcionament de l’economia. La clau de les guerres, els canvis socials,
les doctrines religioses, els estils artístics, l’organització política... rau en el desenvolupament de
l’economia. També a petita escala, l’acció d’un delinqüent o d’un treballador està determinada per
les circumstàncies econòmiques en què viu.
LLIBERTARISME / INDETERMINISME (NO EXISTEIX LA LLIBERTAT):
Gala Serrano Carbonell

El llibertarisme defensa que la llibertat existeix. Entèn la llibertat com la capacitat de triar en quina
direcció volem actuar i actuar en aquesta direcció escollida. El llibertarisme nega que hi hagi factors
determinants de la conducta, però no nega que la conducta estigui condicionada i influenciada per
motius i raons.

Un dels problemes als quals s’enfronten els defensors de la llibertat és com demostrar- ne
l’existència. La creença fortament arrelada que posseïm llibertat d’elecció i que, per tant, sovint
podríem haver triat d’una manera diferent a com ho hem fet, com es pot provar?

Els defensors de la llibertat al·leguen contra els deterministes que aquests han confós el que són
factors condicionants amb factors determinants. Així, doncs, fan la distinció següent:

- Factors determinants.
Equivalen a les causes de l’acció. El comportament humà es considera conseqüència inevitable de
factors que l’ésser humà no controla. Per exemple, diem que un factor com el perill causa l’acció de
sortir corrent, perquè sempre que es produeix aquesta situació,inevitablement sortim corrent.

- Factors condicionants.
Equivalen als motius de l’acció. El comportament humà està influït per aquests factors externs, però
no se’n considera el resultat. Així, una situació de perill és un factor que motiva que surti corrent,
però no determina inevitablement que ho faci, ja que podria quedar-me paralitzat.

En aquest sentit es considera que la llibertat no pot ser absoluta, però que això no vol dir que no
existeixi. És a dir, sempre hem de prendre una decisió sota la pressió d’A, B..., circumstàncies que
condicionen l’exercici de la llibertat, però que no l’anul·len. De fet, sort que decidim limitats per les
circumstàncies perquè, si no fos així, tindríem infinites opcions i llavors ens resultaria molt difícil
decantar-nos per una perquè no tindríem temps a pensar el que és millor. Sempren que prenc una
decisió, em plantejo “si la situació és com és, què puc fer?” Em plantejo les diferents opcions (que
no són infinites) i delibero (reflexiono) per triar la millor.

OBJECCIONS AL DETERMINISME:

A) SI EL DETERMINISME FOS VERITAT, NINGÚ NO PODRIA SER CONSIDERAT RESPONSABLE DE RES NI

SER ACUSAT DE RES.
Si l’ésser humà no té llibertat d’elecció, aleshores no és possible parlar de responsabilitat ni de
moralitat. Només podem fer a algú responsable dels seus actes si realment ho és, és a dir, si ha
actuat conscientment, voluntàriament i lliurement. Si no tenim capacitat d’elecció, si inevitablement
ens veiem empesos a actuar d’aquesta manera o d’aquella, com se’ns poden demanar
responsabilitats? De la mateixa manera que no responsabilitzem la pluja per les inundacions, ni el
Sol per la nostra insolació, per què seríem nosaltres responsables d’haver atracat un banc o d’haver
Gala Serrano Carbonell

mentit, si no podem fer cap altra cosa? Tenir llibertat d’elecció i haver de responsabilitzar-nos de les
nostres accions ens converteix en l’únic animal moral que existeix.

B) EXPERIÈNCIA SUBJECTIVA DE LA LLIBERTAT:

Tots, en algun moment o altre, creiem prendre decisions i actuar amb llibertat. Aquesta creença ja
seria considerada, pels llibertaristes, com una prova de l’existència de la llibertat.

JOHN STUART MILL: exemple de filòsof llibertarista

Segons Mill, el valor que la societat i l’Estat han de preservar per damunt de tots és el de la llibertat,
perquè només sent lliures poden les persones desenvolupar la seva individualitat. Desenvolupar la
pròpia individualitat significa poder dur a terme el teu projecte vital personal. Per això que es
respecti el principi del dany.

Principi del dany: Que l’Estat i la societat interfereixin el mínim en la vida de la gent.
Això significa respectar el principi del dany, que contempla aquests dos aspectes:

a. Només intervindrà l’Estat quan la decisió d’un individu vulneri els drets d’un altre. La sanció serà
llavors el càstig legal.

b. Només intervindrà la societat quan es vulnera el benestar d’un altre individu. La sanció en aquest
cas és la reprovació moral.

En tots els altres casos, l’individu serà absolutament lliure sobre si mateix i, si s’està equivocant, no
l’hem de sobreprotegir ni interferir en la seva vida; el seu error li servirà d’aprenentatge i serà
dissuasori per a qui vulgui decidir igual.

D’aquesta manera evitarem la uniformització social (que tothom actuï de la mateixa manera, cosa
que va en contra de la innovació i de la diversitat) i la tirania de la majoria (que algú, des d’una
suposada normativitat, vulgui imposar a la resta el que cal pensar i fer).