ARISTÓTELES: SABIDURÍA Y FELICIDAD

(Ed. Cincel)

Tots els homes desitgen (oreksis = impuls) per naturalesa (per physis, és a dir, com a
animals) saber. El signe d’això és l’amor als sentits (la curiositat, motiu d’efectància). I
especialment la vista. Així, la percepció (aisthesis) es el fonament del saber

Els sentits més la memòria donen lloc a l’experiència (empeiria).

El saber tècnic consisteix a extreure l’universal present a l’experiència.

El camí del saber (=epagogé = inducció) és l’abstracció. Generalitzar allò que passa en un
cas concret, treient el que té de particular. El ser humà (dif. Específica: el logos) té la
capcitat d’obrirse a l’universal (el logos és allò comú)

La tècnica és el coneixement universal i teòric (pot ser expressat = logos) aplicable a casos
individuals. Està lligada a la producció (poiesis) i el saber fer (totes les arts hi són incloses).
Coneix les causes i el perquè, i el pot ensenyar (segueix).

Hi ha 5 disposicions (hékseis) per les quals ens trobem a la veritat. Elles realitzen la veritat
(aletheuein). Aquestes són les virtuts intel·lectuals. Les virtuts ètiques també son
disposicions, però envers el Bé.

La virtut és un hàbit que condueix al bé. La part racional de l’ànima té una part
contemplativa (theoria) i una part deliberativa (calculadora, phrónesis). Les virtuts
intel·lectuals són: la tècnica (techné), ciència (episteme), prudència (phrónesis, saviesa
pràctica), saviesa (sophía), intel·lecció (nous).

La tècnica està per sota de la ciència perquè aquest saber teòric està immediatament aplicat
a la producció. Es un saber fer. Així és una disposició racional productiva i també perquè
aquesta raó vertadera és d’allò que podria ser d’una altra manera.

La Ciència és un saber demostratiu dels principis (apodeiksis). Es el caràcter específic

d’allò que no pot ser d’una altra manera. Coneixement d’allò universal i necessari. Un
element són les definicions.

La Intel·lecció és la manera com coneixem els principis. Hem dit que tota ciència és una
disposició demostrativa. Però tota demostració parteix de principis (sil·logisme), ésa dir,
premises que no són resultat de cap demostració (regressum ad infinitum). És a dir, els
principis no es poden demostrar, sinó només mostrar. La manera de mostració d’aquests
principis és l’evidència mediada reflexivament; és a dir, mostrar mitjançant la reductio ad
absurdum que no és possible el pensament sense ells.
La Saviesa és la suma de la ciència más la intel·lecció. Es la virtut que correspon a la
filosofia. Es el saber de la totalitat, sense ser la suma dels sabers particulars. Les causes de
totes les coses són:

- La substància (ousia) o l’essència (toti en einai)

- La matèria o substrat
- El principi motor
- Fi (el bé)

Aquestes causes són usades en tots els àmbits de la filosofia. La filosofia és una ciència
dels fonaments (atenció a la metàfora).

¿Per què filosofia? Per res. Es filosofa per saber, no en virtut de cap utilitat. La filosofia
només sorgeix quan les necessitats bàsiques són cobertes. Per això l’estructura de la filosfia
mostra l’estructura de la llibertat. Per això és més divina que humana. La naturalesa
humana és esclava. Pero això també, la seva condició de possibilitat és el lleure.

Com sempre, per fer aquesta afirmació, Aristòtil es basa en l’experiència: “els homes
començaven a filosofar per fugir de la ignorància” o per l’admiració. Així la filosofia es
produeix com a recerca de saviesa, és a dir, de bona vida.

La Theoria es una forma de praxis que té el fi en si mateixa.

La forma de vida més elevada, el biós theoretikós no és ja un impuls, sinó una elecció
deliberada i esdevinguda hàbit no per un impuls indiferenciat sinó per una decisió
(proairesis). L’important de la praxis theorética ées que saber i actuar van junts. Així, el
fonament de la filosofia és antropològic.

CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES D’ARISTÒTIL

a) Poètiques (o tècniques). Estan relacionades amb la producció, com les arts (la
pintura, la música,…) la navegació, l’estratègia militar, la medicina,…
b) Pràctiques. Estan relacionades amb l’acció humana i amb la prudència, com l’ètica i
la política
c) Teòriques. Estan relacionades amb la contemplació. La seva divisió no és pas
uniforme.
a. TÒPICS: Lógica, Física, Ètica
b. METAFÍSICA I FÍSICA: matemática, Física i Teologia
c. METAFÍSICA (XII, 1) I FÍSICA (II, 7), segons el tipus d’ésser. Física i
astronomia o filosofia primera

La Lógica no és una ciència substantiva, sinó un instrument (organon). El ORGANON

consta dels analítics (1ers i 2ons), i els TÒPICS, sobre les refutacions sofístiques,
categories, sobre la interpretació. Els Analítics són l’estudi del sil·logisme (analítica). Els
Tòpics són la dialèctica, opinions generalment reconegudes.
FÍSICA

El punt de partida de la physika és que l’ésser es extàtic. Es a dir, ésser és ésser-fora-de-sí.

Si no fos així, no es resoldrien les paradoxes del canvi (Parmènides, Cràtil, Zenó). Aquest
èxtasi es palesa en el fenomen del temps. “El temps és el numero del moviment segons
l’anterior i el posterior” S’ha de dir, però, que el sentit fonamental no és pas mètric
(metron) sinó ordre qualitatiu. Tot canvi és canvi de quelcom a quelcom.

La diversitat i diferència de l’ésser es palesa també en l’estructura del logos: S és P.

Sobre el principi del moviment

Principi = el primer des del qual quelcom és o es fa o es coneix”. Els principis es divideixen
en intrínsecs (matèria i forma) i extrínsecs (motor i fi).

Els principis són la matèria-substrat i els contraris (la forma i la privació). L’esdevenir
consisteix en quelcom (substrat, hypokeimenon) que passaa ser quelcom (forma) a partir de
quelcom (privació).

La dualitat entre forma i matèria és entre el principi de determinació i el principi

d’indeterminació (¿l’ú i la diada indefinida?). El principi de determinació està relacionat
amb la Idea platònica, les característiques necessàries per ser quelcom i la matèria amb allò
que subjau en tota forma. No es veu mai. No es percep, s’ha de suposar.