TEORIA DEL CONEIXEMENT D’ARISTÒTIL

A l’hora d’explicar la teoria del coneixement d’Aristòtil cal parlar primer de la divisió
aristotèlica de les ciències. D’acord amb Aristòtil, comprenem un fenomen quan coneixem
les seves causes, d’aquí que la ciència sigui entesa com l’explicació causal dels fenòmens.
Com a conseqüència, planteja una divisió de les ciències en base al seu objecte d’estudi i
finalitat que persegueixen. De manera que, es distingeixen els següents tipus de ciències:
- Teorètiques: pretenen assolir la veritat, descobrint les causes i efectes.
- Pràctiques: pretenen orientar la conducta individual i la interacció col·lectiva humana.
- Poiètiques: pretenen orientar la producció d’objectes d’acord amb una finalitat

Tal com s’ha mencionat anteriorment, comprenem un fenomen per les seves causes. En
relació, Aristòtil afirma que hi ha quatre grans causes que cal identificar en tot esdeveniment
o objecte per poder afirmar que en tenim coneixement del mateix. Aquestes causes són la
formal, l’eficient, la material i la final. Això ens du a examinar el principi de causalitat
(teologia), ja que sembla racional inferir en què existeix una primera causa incausada. Això
és el que Aristòtil anomena Primer Motor i que fa referència a una primera causa eficient
que no és alhora efecte d’una causa anterior. També distingim la teleologia que és el
plantejament filosòfic segons el qual qualsevol entitat existent té una finalitat, objectiu o
tendència natural.

D’aquesta manera, la ciència és el coneixement causal dels fenòmens. Però, ara bé, el
coneixement humà és un coneixement racional (logos) expressat lingüísticament en
conceptes universals, resultat d’allò que coneixem com operacions mentals conceptuals.

Per tant, el plantejament d’Aristòtil que permet convertir les sensacions en conceptes és ben
diferent del de Plató. En aquest cas, a partir del material sensorial, la raó elaborarà els
conceptes, els quals serviran per comprendre allò sensitiu. Es pot dir que allò sensible és
punt de partida i retorn (objecte) d’allò conceptual, i per això es diu que Aristòtil és
empirista, a deferència de Plató que és idealista.

Respecte a l’abstracció de la forma (pas d’allò sensible a allò conceptual), hi intervindran

les facultats de la sensació, la memòria i la imaginació. La primera fa referència als
estímuls que impacten en els nostres òrgans sensorials posant-nos en contacte amb el
món de coses +concretes (substàncies primeres). La segona permet el record de les
diferents sensacions. I la darrera agrupa sensacions elaborant una imatge mental que conté
els elements materials i sensibles d’aquell objecte, però també els formals (substància
segona). Aquestes tres permetran l’aparició de l’experiència, que consisteix en el
coneixement de l’existència i comportament de les coses concretes (substància primera)
sense saber el perquè o la causa de tal existència o comportament. Constituint una
associació de causa-efecte (raonament inductiu).

L’enteniment o raó, per la seva part, realitza el procés d’abstracció de la forma universal
(substància segona), és a dir, retenir tot allò que és compartit per un grup d’individus que, tot
i ser accidentalment diferents, són essencialment iguals. Partint de les imatges mentals
producte de la sensació, memòria i imaginació obtindrà els conceptes que usem per referir-
nos a les coses concretes captades. Així és produeix la ciència que s’estableix regles
universals constants i es coneixen les causes. A diferència de l’experiència, sap també el
perquè hi és o passa.

En conclusió, per Aristòtil el coneixement és un procés ascendent que va des de l’objecte

captat pels sentits al concepte abstret per l'enteniment. Coneixem a través del cos i de
l’ànima.