Filosofia segon examen: PLATÓ

Els diàlegs de Plató són les seves obres més importants. Veiem una evolució en les seves idees.
• Diàlegs de joventut: també coneguts com socràtics, és el pensament de Socrates més
pur, són dialegs curts, que acaben amb un dubte.

• Diàlegs de transcisió: Després del seu viatge a la Magna Gràcia, els Pitagòrics tindran
una gran influencia sobre ell, en concret les matemàtiques i el menyspreu al cos.
Menò, un matemàtic, és un exemple de influència de les matemàtiques, on en el diàleg
«Menò» explica la teoria de la reminiscència.
S’explica que en aquest viatge va visitar Cicilia, intenta aplicar el seu concepte de
República però fracassa i el venen com esclau.

• Diàlegs de maduresa: Torna a Cecilia i torna a fracassar. Al tornar fundarà La Acadèmia

Platònica. Són els diàlegs més importants de Plató, es parlarà sobre l’anima, ètica i
polítiques. Utilitza mites per explicar la filosofia.

• Diàlegs de vellesa: Torna a anar però torna a fracassar. Són en aquest diàlegs on
criticarà les seves idees anteriors. Diàlegs complexos i amb un aire religiós.

TEORIA DE LES IDEES

Distinguim dues realitats:

• El món sensible: Les coses del món sensible són materials, tot canvia per tant és poc
estable, res és etern ni absolut, per aquest motiu poden descriure a aquesta realitat
com un caos on tot canvia. Són copies del món de les idees, per exemple el triangle
d’aquest món sensible no seria perfecte, sinò la copia imerfecte del triangle del món
sensible.

• El món de les idees: res es modifica, no són coses materials. Esta compost
d’essències eternes e invariables, úniques i perfectes. Aquestes essències úniques
correspondrien a conceptes perfectes, un exemple seria el triangle, que correspondria
al concepte perfecte d’aquest. Són totalment independents del món senzill. Al
contrari del món de les idees, aquest món és ordenat i predomina la raó, ja que tot es
etern, i hi ha una estabilitat dins d’aquesta realitat.

Nominalisme
Seria el contrari del pensament de Plató, pensadors com Home, que creien que aquestes
essències no existeixen, ni el món de les idees, l’única realitat seria el món sensible. No hi ha
un model perfecte, per exemple el triangle perfecte, sinò que hi ha diversos triangles.

4.1 Plató: En una realitat canviant no és possible el coneixement

"Sòcrates: ¿Com podrà, per tant, ésser res allò que mai no roman igual? Perquè si roman igual un moment,
durant aquest temps és ben clar que no es desplaça, i si roman igual i es el mateix, com podria canviar o
moure's sense sortir gens de la seva forma?.
Cràtil: De cap manera.
Sòcrates: Ni tampoc no fóra conegut de ningú. Car tot just se li acostés algú per conèixer-lo, ja fóra un altre i
d'una altra mena, talment que no es podria ja conèixer què és ni com és. Cap coneixement, en efecte, no
coneix si allò que coneix no té cap manera d'ésser.
Cràtil: És com tu dius.
Sòcrates: Ni escau d'afirmar que hi ha coneixement, Cràtil, si totes les coses es transformen i res no roman."
4.2 Plató: La relació entre les coses sensible i les idees
"Sòcrates: Fixa’t bé en el que seguirà, i veu si no estàs d’acord amb mi. Em sembla que si hi ha alguna cosa
bella, a més d’allò bell en si, només pot ser bella perquè participa en aquesta mateixa bellesa; i així totes les
altres coses. Em concedeixes aquesta causa?
Cebes: Sí, te la concedeixo.
Sòcrates: Llavors, no comprenc totes aquestes altres causes sàvies. Si algú em diu que el que fa que una
cosa sigui bella, és la vivacitat dels seus colors o la proporció de les seves parts, o qualsevol altra cosa
semblant, deix de costat totes aquestes raons que no fan més que ofuscar-me, i responc sense cerimònia i
sense art, i potser massa simplement, que res la fa bella sinó la presència o la comunicació d’aquesta bellesa
en si, sigui quin sigui el mode com aquesta comunicació es produeixi. Perquè jo no afirmo res després
d’això. Afirmo només que és per la bellesa que són belles totes les coses belles. Mentre em mantingui en
aquest principi, no crec que pugui equivocar-me, i estic persuadit que puc respondre amb tota seguretat
que les coses belles són belles per la presència de la bellesa. No et sembla així també?
Cebes: Perfectament.
Sòcrates: De la mateixa manera, no són grans les coses grans per la grandesa, i les petites no ho són per la
petitesa?
Cebes: Sí."
4.3 Plató: La raó ens condueix cap a les essències
"- Primer és necessari, vaig dir, que ens posem d'acord i us recordo
el que ja s'ha dit tantes vegades.
- I què és? , va preguntar.
- Hi ha moltes coses belles, i moltes de bones, i igualment altres
l'existència de les quals afirmem i que diferenciem a través del llenguatge.
- Si, en efecte.
- Afirmem també l'existència d'allò bell en si, i igualment, per a totes les
coses que diem múltiples afirmem que a cadascuna li correspon una idea
que és única i que anomenem la seva essència.
- És veritat.
- I diem de les coses múltiples que són l'objecte dels sentits, i no de l'esperit,
mentre que les idees són l'objecte de l'esperit, i no pas dels sentits.
- Perfectament."

TEORIA DEL CONEIXEMENT

El coneixement del món sensible no és coneixement real, al contrari, és un coneixement irreal,
ja que no poden aconseguir el coneixement real a partir dels sentits, pel fet de que tot està en
constant canvi. Si volem assolir el coneixement real, l’única manera és a través de la raó i del
pensament.

Podem distingit diversos punt de coneixement:

Món sensible Món de les idees
IMAGINACIÓ CREENÇA PENSAMENT CONEIXEMENT
Idea Objecte Matemàtiques Essència o idea
Opinió (DOXA) CIÈNCIA

-Imaginació: és el grau més baix, és el coneixement del que reflecteix els objectes del món
sensible, com l’art, per la qual cosa seria la copia de la copia, ja que els objectes del món
sensible copien les essències del món de les idees i el aquest grau de coneixement copia
aquest objectes.
-Creença: són els objectes del món del món sensible. Aquest grau de coneixement és baix
perquè obtenim aquest coneixement a partir dels sentits i perquè el món sensible està en
constant canvi, per la qual cosa, no podem dir que allò que estem observant és la real.

-Pensaments: és el grau de coneixement que serveix per preparar-nos per al món de les
essències, encara que encara està allunyada del món de les idees podem apropar-nos, un
exemple seria les matemàtiques, que volen imitar una essència casi a la perfecció. (deduccions
e hipòtesis)

-Idees: es la veritat absoluta, les essències del món de les idees. Dins d’aquest grau màxim
encara hi han nivells, i en el més alt es trobaria el concepte de bé.

4.5 Plató: De la creença al coneixement

"-Entonces -dije yo- el método dialéctico es el único que, echando abajo las hipótesis, se encamina hacia el
principio mismo para pisar allí terreno firme; y al ojo del alma, que está verdaderamente sumido en un
bárbaro lodazal lo atrae con suavidad y lo eleva a las alturas, utilizando como auxiliares en esta labor de
atracción a las artes hace poco enumeradas, que, aunque por rutina las hemos llamado muchas veces
conocimientos, necesitan otro nombre que se pueda aplicar a algo más claro que la opinión, pero más
oscuro que el conocimiento. En algún momento anterior empleamos la palabra "pensamiento"; pero no me
parece a mí que deban discutir por los nombres quienes tienen ante sí una investigación sobre cosas tan
importantes como ahora nosotros.
-No, en efecto -dijo.
-Pero ¿bastará con que el alma emplee solamente aquel nombre que en algún modo haga ver con claridad la
condición de la cosa?
-Bastará.
-Bastará, pues -dije yo-, con llamar, lo mismo que antes, a la primera parte, conocimiento; a la segunda,
pensamiento; a la tercera, creencia, e imaginación a la cuarta. Y a estas dos últimas juntas, opinión; y a
aquellas dos primeras juntas, inteligencia. La opinión se refiere a la generación, y la inteligencia, a la
esencia; y lo que es la esencia con relación a la generación, lo es la inteligencia con relación a la opinión, y lo
que la inteligencia con respecto a la opinión, el conocimiento con respecto a la creencia y el pensamiento
con respecto a la imaginación.
4.6 Javier Gomá: Plató menysprea l'art
"Por último, el pintor copia, no la Idea de cama única y permanente, sino las camas cambiantes y múltiples
que fabrica los artesanos. La Idea de cama es el modelo perfecto e inmutable y la cama del artesano su
imitación, participación de la cosa en su forma; en consecuencia, la cama que el pintor representa en su
lienzo es una imitación de una imitación, imitación segunda o reduplicada. [...]
La razón alcanza sobriamente la verdad y el ser; la poesía, con su dulzura y su encanto, que tanto seducen a
las multitudes y a los niños, encienden la parte irracional del alma con imágenes falsas: 'el poeta imitativo
implanta privadamente un régimen perverso en el alma de cada uno, condescendiendo con el elemento
irracional que hay en ella'" J. Gomá Lanzon. Imitación y experiencia. Crítica. Barcelona. 2005. Pag: 115 i
116. 

TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA
Segons Plató, el coneixement es torba al nostre interior, i quan aprenem alguna cosa, la
recordem. Diu que hem de aplicar l’estimul necessari per extreure aquest coneixement
oblidat. Aquesta idea és influencia dels Pitagòrics, que creien en la reencarnació.

4.8 Plató: Les preguntes podem estimular el record

"—Es tracta d’un únic argument magnífic —digué Cebes—: quan preguntes a la gent si es fan bé les
preguntes, per ells mateixos ho responen tot tal com és, cosa que no serien capaços de fer si no tinguessin
ells mateixos una ciència i una recta apreciació d’allò de què es tracta. I a més, si un els posa davant les
figures geomètriques o coses semblants, es pot mostrar ben clarament que això és així." Fedó

PROCÉS DEL CONEIXEMENT

Plató creu que el procés de coneixement és llarg i només aptes per alguns. Explica aquest
procés a partir del mite de la caverna.

El mite de la caverna representa una cova, les persones miren a una paret, darrera seu hi ha
unes figures, un foc reflexa l’ombra d’aquestes figures sobre la paret, i els individus només
veuen aquestes ombres, per tant creuen que les ombres són l’única realitat.

Els graus de coneixement estarien representats en aquest mite, l’ombra seria imaginació, els
objectes la creença, el foc els pensaments i l’exterior el món de les idees.

Un home es girarà i descobrirà que l’ombra i les figures no són la realitat, patirà la refutació.
Primer haurà de d’experimentar els graus de coneixement més baixos, com el foc, i que aquest
coneixement no tant avançat li ajudi a adaptar-se al coneixement màxim, el qual és l’exterior.

El savi, ha de escalar en els graus de coneixement, fins arribar al coneixement màxim el qual
és el bé, representat com el sol, ja que sense el bé no hi hauria coneixement i sense el sol no
veuríem la realitat.

Després de patir aquest procés haurà de tornar a reconduir a la resta d’individus de la cova
cap al coneixement, però sense res canvi.

ANTROPOLOGIA
Racional Desig de coneixement Saviesa, valentia, Dirigent: filosof
moderació
Irascible Emocions, ira Valentia, moderació Guardians
Irracional Desitjos del cos Moderació Artesans

Plató és un pensador dualista, creu que estem formats de cos i anima, és a dir que el cos no
forma a la anima. Per influència del Pitagorics, tindrà un menyspreu al cos i creu que és la
prissió de l’anima. Per tant diu que la filosofia és un preparació per la mort.

També argumenta amb la teoria de la reminiscència que l’anima és immortal, i que no

necessita del cos per a subsistir, al contrari, el cos necessita de l’anima per a tenir moviment i
vida. Diu que és inmortal perquè els nostres coneixements formen part de l’anima, i com no
els oblidem, sinò que segueixen en el nostre interior, és impossible que l’ànima desapareixi
perquè desapareixeria amb ella aquest coneixement perdut.

Sobre l’ànima també diu que no hi ha una unitat absoluta, sinò que està composta de diferents
unitats, que són contradients entre sí.

-L’ànima irracional: és una anima moguda per la voluntat de complir els desitjos del cos, és la
part de l’anima més mortal i vinculada al cos. Aquesta anima a de controlar-se amb moderació,
per ser feliços i a la vegada justos.
-L’ànima irascible: és l’anima que explica quan nosaltres ens enfadem, està relacionada amb
les emocions i els sentiments. Aquesta anima entra en contradiccions en moltes vegades amb
l’anima irracional, ja que en ocasions rebutgem satisfer els desitjos del cos quan estem
enfadats.

Aquestes emocions no sempre són dolentes, fins i tot són necessàries, però hem de controlar-
les i tenir moderació. Una altra virtut que requereix aquesta anima és la valentia, ja que en
algunes situacions ens hem de expressar els nostres sentiments i no els expressem els nostres
sentiments per por.

-L’ànima racional: aquesta anima mou el desig de coneixement, és una anima guiada per la
raó i calcular les conseqüències que tenen els nostres actes. Aquesta anima a de ser moderada,
i controlar i ser racional i a la vegada just. A de tenir valentia, ja que ha de dirigir les dues
altres ments i tomar una decisió racional sense por. Per últim, la característica exclusiva
d’aquesta ment és que ha de ser savia, per prendre la decisió correcta per cada situació.

La persona justa és la que té una harmonia entre les tres animes i que la irracional i la
irascible siguin dominades per la racional.

4.14 La filosofia ens prepara per a la mort

"Segurament la gent no s’adona que tots els qui es dediquen com cal a la filosofi a no fan altra cosa que
preparar-se a morir i a estar morts. Ara bé, si això és veritat, seria cosa ben estranya que un s’esforcés
durant tota la vida només en això i que, arribat el moment de morir, es rebel·lés contra allò que de tant de
temps desitjava i preparava. [...]
I no és veritat que quan millor raona (l'ànima) és quan no la destorba res d’això, ni l’oïda, ni la vista, ni cap
dolor o plaer, sinó que ella es concentra tant com pot en si mateixa, deixant estar el cos, sense comunicar-se
amb ell ni agafar-se d’ell, tendint així vers el que és real?" Plató. Fedó 64a- 65a
4.12 Plató: El paral·lelisme entre l’individu i la ciutat (La República)
Sòcrates intenta definir una ciutat justa, aquesta mateixa idea de justícia la aplicarà a
l’individu, i creu que entre la justícia de l’individu i la de la societat hi ha una estreta relació.
(estructures que són iguals, el que podem dir que es just per l’individu serà just per la
societat).

Per l’individu diu que trobar la justícia és difícil (lletra petita). Però com es més fàcil tribar la
justícia de la societat, podem aplicar aquesta mateixa justícia a l'individu quan trobem la
verdadera justícia de la societat.

FILOSOFIA POLÍTICA -LA REPUBLICA-

Creia possible una política que feia feliç a tots el ciutadans d’una societat. Ell veu que en tota
societat hi han 3 funcions necessàries perquè tot funcioni, si una no existeix la societat no
seria viable., les tres funcions, són la dels artesans, guardians i dirigent.
-Els artesans: són els productors, i són els que fan viable el manteniment de la vida de
l’individu.
-Guardians: cuiden l’ordre de la societat, fan el que el dirigent dicta. També protegeixen les
fronteres per donar seguretat a la societat.
-Dirigent: són els que prenen les decisions i tenen el poder.

Segons Plató, que una societat serà justa, quan hi hagi una harmonia entre les tres funcions, i
que el dirigent prengui les decisions del govern, és a dir que sigui quin domini. També totes les
funcions han de tenir diverses característiques, els artesans moderació, guardians moderació i
valentia, per últim, els dirigents, moderació, valentia i saviesa.
Per Plató, les qüestions que s'han de veure en la política són decisions que es poden prendre
des de la racionalitat, per aquesta raó el dirigent ha de prendre les decisions, perquè ha de ser
el savi, el qual ha de ser llest per tomar la decisió correcte segons el que sigui millor per a la
comunitat.

Plató creu que no neixen igual, i que segons les seves capacitats seran artesans, guardians i
dirigents. La majoria neix amb capacitats que neixen per ser bons artesans, pocs amb
capacitats per ser bons guardians i molts pocs amb capacitats de ser bons dirigents. (molts
pocs poden sortir de la caverna).

Però encara que tingui capacitats, no es neix sent perfecte, per tant és molt important una
bona capacitat per potenciar aquestes capacitats. Dona molta importància a la societat,
exactament per:

• Desenvolupar les nostres capacitats nates que ya té l’individu (potenciar-les)

• Seleccionar als individus per dividir als individus en les tres funcions de la societat. (si
és artesà, guardià, dirigent) (hierro, plata, oro).

Segons Plató no hi ha una persona més important que altra, sinò que són necessaries totes les
funcions per aconseguir un govern just.

Hi haura tres etapes en aquesta educació:

-Primera etapa: la primera etapa serà una educació igualitaria per a tots, ja que no hem pogut
diferenciar les característiues de cada individu, per tant serà una educació basada en la
moderació, tret que han de tenir les tres funcions de la societat, basada en l’obediència i
l’acceptació del poder.

-Segona etapa: en aquesta etapa podrem distingir als artesans, que seran els primers en anar-
se’n de l’escola per especialiitzar-se en el que millor se li’s doni. Quedaran els guardians i els
dirigents, els quals encara no estan totalment diferenciats entre sí. En aquesta etapa es farà
gimnasia, ja que un cos fort és més valent, i també s’estudiarà música, ja que relacionarà la
música amb l’estat d’ànim, i per això una determinada música podria potènciar la valentia, en
resum cultivaven el tret de la valentia, la qual és funamental en la funció de guardià i dirigent.

-Tercera etapa: aquí els guardians ja seran distingits dels dirigents i abandonaràn l’escola,
quedant un número molt reduït els quals seran instruits er aconseguir completar el prcés de
coneixement i ser savis. Estudiran matemàtiques, l’harmonia de la música i l’astronomia per
observar l’ordre del cosmos. Al final de la seva instrucció estudiarien la dialectica, per
aconseguir assolir de manera gradual el coneixement màxim el qual és el bé. Aquest individus
seran els que sortiran de la caverna i tornaàn a entrar per guiar a la societat. Aquest individus
seràn els únics que podran mentir, es clar, si porta algun benefici a la seva societat o govern.

Tipus de govern:
• Aristocràcia: és el seu model politic on l’unic dirigent és el savi.
• Etimocracia: és el govern dels forts, el que fa injust aquest govern és que els guardians,
els més forts governin, ja que no posseeixen la saviesa necessaria.
• Oligarquia: governen els més rics és a dir, els artesans. No és just, ja que malgrat que
siguin rics, perseguiran els seus interessos i no cercaran el bé de la comunitat.
• Democràcia: és el govern del poble i el que va matar a Socrates. Diu que és injust per
diverses raons:
 -Parteix de la idea que moltes opinions en comú són certes, i això és incorrecte. És un
govern guiat per l’opinió, per tant del caòs.
-El que té més poder, el dirigent, no és el més savi, sinò el que més sap convencer a la
gent.
-No es busca a l’expert, que encara a tomar una decisió que no agrada a tots, és la més
correcte i racional.
-La democràcia menys té als pares, els que no respecta, per la igualtat que es crea amb
aquest sistema de govern.
• Tirania: és el més injust, mogut pels desitjos.

4.15 El dirigent ha de ser el filòsof

"Sòcrates: Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i
governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona
el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per
cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat
Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans
d'això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política
que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè veia que
era una manera de parlar controvertida; i és difícil d'advertir que no hi ha cap més manera
d'ésser feliç tant en la vida privada com en la pública."
Plató. La República, 473d-e

4.16 Plató: Les qualitats que ha de tenir un filòsof

"-Es, pues, menester que el verdadero amante del saber tienda, desde su juventud, a la verdad sobre toda
otra cosa.
-Bien de cierto.
-Por otra parte, sabemos que, cuando más fuertemente arrastran los deseos a una cosa, tanto más débiles
son para las demás, como si toda la corriente se escapase hacia aquel lado.
-¿Cómo no?
-Y aquel para quien corren hacia el saber y todo lo semejante, ése creo que se entregará enteramente al
placer del alma en sí misma y dará de lado a los del cuerpo, si es filósofo verdadero y no fingido.
-Sin ninguna duda.
-Así, pues, será temperante y en ningún modo avaro de riquezas, pues menos que a nadie se acomodan a él
los motivos por los que se buscan esas riquezas con su cortejo de dispendios.
-Cierto.
-También hay que examinar otra cosa cuando hayas de distinguir la índole filosófica de la que no lo es.
-¿Cuál?
-Que no se te pase por alto en ella ninguna vileza, porque la mezquindad de pensamiento es lo más opuesto
al alma que ha de tender constantemente a la totalidad y universalidad de lo divino y de lo humano.
-Muy de cierto -dijo.
-Y a aquel entendimiento que en su alteza alcanza la contemplación de todo tiempo y de toda esencia, ¿crees
tú que le puede parecer gran cosa la vida humana?
-No es posible -dijo.
-¿Así, pues, tampoco el tal tendrá a la muerte por cosa temible?
-En ningún modo.
-Por lo tanto, la naturaleza cobarde y vil no podrá, según parece, tener parte en la filosofía.
-No creo.
-¿Y qué? El hombre ordenado que no es avaro, ni vil, ni vanidoso, ni cobarde, ¿puede llegar a ser en algún
modo intratable o injusto?
-No es posible.
-De modo que, al tratar de ver el alma que es filosófica y la que no, examinarás desde la juventud del sujeto
si esa alma es justa y mansa o insociable y agreste.
-Bien de cierto.
-Pero hay otra cosa que tampoco creo que pasarás por alto.
-¿Cuál es ella?
-Si es expedita o torpe para aprender: ¿podrás confiar en que alguien tome afición a aquello que practica
con pesadumbre y en que adelanta poco y a duras penas?
-No puede ser.
-¿Y si, siendo en todo olvidadizo, no pudiera retener nada de lo aprendido? ¿Sería capaz de salir de su
inanidad de conocimientos?
-¿Cómo?
-Y trabajando sin fruto, ¿no te parece que acabaría forzosamente por odiarse a sí mismo y al ejercicio que
practica?
-¿Cómo no?
-Por lo tanto, al alma olvidadiza no la incluyamos entre las propiamente filosóficas, sino procuremos que
tenga buena memoria.
-En un todo.
-Pues por lo que toca a la naturaleza inarmónica e informe, no diremos, creo yo, que conduzca a otro lugar
sino a la desmesura.
-¿Qué otra cosa cabe?
-¿Y crees que la verdad es connatural con la desmesura o con la moderación?
-Con la moderación.
-Busquemos, pues, una mente que, a más de las otras cualidades, sea por naturaleza mesurada y bien
dispuesta y que por sí misma se deje llevar fácilmente a la contemplación del ser en cada cosa.
-¿Cómo no?
-¿Y qué? ¿No creerás acaso que estas cualidades, que hemos expuesto como propias del alma que ha de
alcanzar recta y totalmente el conocimiento del ser, no son necesarias ni vienen traídas las unas por las
otras?
-Absolutamente necesarias -dijo.
-¿Podrás, pues, censurar un tenor de vida que nadie sería capaz de practicar sino siendo por naturaleza
memorioso, expedito en el estudio, elevado de mente, bien dispuesto, amigo y allegado de la verdad, de la
justicia, del valor y de la templanza?
-Ni el propio Momo -dijo- podría censurar a una tal persona.
-Y cuando estos hombres -dije yo- llegasen a madurez por su educación y sus años, ¿no sería a ellos a
quienes únicamente confiarías la ciudad? "
Platón. La República, libro VI.
 
4.17 Plató: La naturalesa de cada ésser humà ha de determinar el seu paper en la
societat (Mite dels metalls)
«Sois, pues, hermanos todos cuantos habitáis en la ciudad -les diremos siguiendo con la fábula-; pero, al
formaros los dioses, hicieron entrar oro en la composición de cuantos de vosotros están capacitados para
mandar, por lo cual valen más que ninguno; plata, en la de los auxiliares, y bronce y hierro, en la de los
labradores y demás artesanos. Como todos procedéis del mismo origen, aunque generalmente ocurra que
cada clase de ciudadanos engendre hijos semejantes a ellos, puede darse el caso de que nazca un hijo de
plata de un padre de oro o un hijo de oro de un padre de plata o que se produzca cualquier otra
combinación semejante entre las demás clases. Pues bien, el primero y principal mandato que tiene
impuesto la divinidad sobre los magistrados ordena que, de todas las cosas en que deben comportarse
como buenos guardianes, no haya ninguna a que dediquen mayor atención que a las combinaciones de
metales de que están compuestas las almas de los niños. Y si uno de éstos, aunque sea su propio hijo, tiene
en la suya parte de bronce o hierro, el gobernante debe estimar su naturaleza en lo que realmente vale y
relegarle, sin la más mínima conmiseración, a la clase de los artesanos y labradores. O al contrario, si nace
de éstos un vástago que contenga oro o plata, debe apreciar también su valor y educarlo como guardián en
el primer caso o como auxiliar en el segundo, pues, según un oráculo, la ciudad perecerá cuando la guarde el
guardián de hierro o el de bronce.»
Platón. La República 415 a-c.
4.18 Plató: Crítica a la democràcia
" - Sócrates: Oirás decir por doquier, en una ciudad gobernada democráticamente, que la libertad es lo más
hermoso y que sólo en un régimen así merecerá la pena vivir el hombre libre por naturaleza. Desde luego,
eso es lo que se dice repetidamente. Pero y a esto venía yo, ¿no es el deseo insaciable de libertad y el
abandono de todo lo demás, lo que prepara el cambio de este régimen hasta hacer necesaria la tiranía? [...]

- Sócrates: Pues que el padre -dije- se acostumbra a hacerse igual al hijo y a temer a los hijos, y
el hijo a hacerse igual al padre y a no respetar ni temer a sus progenitores a fin de ser
enteramente libre; y el meteco se iguala al ciudadano y el ciudadano al meteco y el forastero ni
más ni menos.

- Glaucón: Sí, eso ocurre -dijo.

- Sócrates: Eso y otras pequeñeces por el estilo -dije-: allí el maestro teme a sus discípulos y les
adula; los alumnos menosprecian a sus maestros y del mismo modo a sus ayos; y, en general,
los jóvenes se equiparan a los mayores y rivalizan con ellos de palabra y de obra, y los ancianos,
condescendiendo con los jóvenes, se hinchen de buen humor y de jocosidad, imitando a los
muchachos, para no parecerles agrios ni despóticos.

-Glaucón: Así es en un todo -dijo. [...]

Sócrates: ¿Y conoces -dije- el resultado de todas estas cosas juntas, por causa de las cuales se
hace tan delicada el alma de los ciudadanos que, cuando alguien trata de imponerles la más
mínima sujeción, se enojan y no la resisten? Y ya sabes, creo yo, que terminan no
preocupándose siquiera de las leyes, sean escritas o no, para no tener en modo alguno ningún
señor."

Platón. La República, 562a-563e

«...en el alma del mismo hombre hay algo que es mejor y algo que es peor; y cuando lo que por
naturaleza es mejor domina a lo peor, se dice que «aquél es dueño de sí mismo», lo cual es una
alabanza, pero cuando, por mala crianza o compañía, lo mejor queda en desventaja y resulta
dominado por la multitud de lo peor, esto se censura como oprobio, y del que así se halla se
dice que está dominado por sí mismo y que es un intemperante».

Platón. La República, 430e-431a

"- Tu pensa que el que et diré ha succeït a una o a moltes naus: hi ha un patró que guanya tots
els de la nau en corpulència i en força, però sordeja i no s’hi veu gaire, i els seus coneixements
de nàutica són a nivell dels sentits que hem dit; altrament, els mariners es barallen entre ells
per pilotar, i cadascun es creu que ho ha de fer ell, tot i que mai no n’ha après l’art, i no pot dir
qui ha estat el seu mestre ni el temps en què féu l’aprenentatge. Però és que damunt encara
afirmen que no és cosa ensenyable, i estan disposats a esquarterar el qui digui que ho és; ells
s’escampen sempre al voltant del patró i li demanen, i li fan tots els papers de l’auca perquè els
confiï el timó; quan no el poder convèncer, sinó que més aviat ho fan d’altres, aquests, els
maten o foragiten del vaixell; després subjuguen el noble patró amb mandràgores, o begudes o
amb qualsevol altra cosa, i governen la nau i malgasten el que hi ha, i naveguen així, bevent i
banquetejant, que és el que es pot esperar d’aquests tals, i , per acabar-ho d’adobar, lloen,
qualificant-lo d’expert en nàutica i en l’art de pilotar i d’entès en les coses d’un vaixell, el que
sigui hàbil a col·laborar perquè ells governin el bastiment convencent o violentant el patró; el
qui no es presta a fer-ho, me’l menyspreen per inútil, tot això quan ells, de l’ofici en si del pilot
no en saben res de res, de com li cal necessàriament tenir en compte les estacions de l’any , i el
cel, i els astres, i els vents, i tots els aspectes que corresponen a aquests art, això si el pilot ha de
ser realment el capità de la nau, per governar-la, tot prescindint del fet que alguns ho acceptin
o no perquè pensin que un tal ofici i la seva pràctica no es poden assimilar només exercint el
 pilotatge. Doncs bé, si a les naus succeeix això que hem dit, no creus que del veritable pilot
d’ofici els mariners de les naus tripulades així en diran que viu a la lluna, que té molta
xerrameca, i que no els serveix per a res?
- Sí, i molt – afirmà Adimant.
I vaig fer jo: - No penso pas que et calgui veure la comparació interpretada en el sentit que
aquesta actitud és equiparable a la de les ciutats pel que fa als filòsofs veritables; ja comprens
el que vull dir.

República, 488a-489a

4.18 Plató: Els dirigents poden mentir

“Si hay, pues, alguien a quien le sea lícito faltar a la verdad, serán los gobernantes
de la ciudad, que podrán mentir con respecto a sus enemigos o conciudadanos en
beneficio de la comunidad, sin que ninguna otra persona esté autorizada a
hacerlo.” La República, Llibre III, 339b
 

Bueno en sí mismo i por sus consequèncias.Però pq es un bien por si mismo? Como lo

demuestra socatres?
Aqui Socrates dice que buscando el bien del individuo estamos leyendo letra pequeña. Pero la
justicia de la sociedad es en letra grande.
La justicia seria la harmonia entre las tres funciones lideradas por la racional, o tambien en el
nivel de l’individuo, las tres mentes lideradas por la racional.

Segun los sofistas la justicia no es un bien por sí mismo si no por sus consequencias. Giges:
anillos

Las lleis se crearon como contracte social, justicia és el bien medio entre los majores deseos i
estar indefensos a las injusticias ajenas. Somos justos por necessidad no por voluntad.
ARISTÒTIL
Aristòtil té molt que veure amb les assignatures que nosaltres estudiem. Moltes de les seves
teories van estar en l’àmbit de la física, l'astronomia, matemàtiques... Encara que algunes han
sigut refutades.

Va tenir com a mestre a Plató, va estudiar a la Acadèmia Platònica i després va exercir de

professor en aquesta. Va escriure des de jove, obres amb idees que s’assemblen molt a les de
Plató.

Abandona l’acadèmia amb la mort de Plató, és aquí on comença a viatjar a diferents polis. A un
viatge a Macedònia va fer una gran aportació, va ser el professor d’Atzam el Gran. Va formar
una escola que s’anomena l’Eliseus, en aquesta època s on va escriure la majoria de llibres que
ens han arribat. Les seves obre eren diferents a la de Plató, no eren en diàleg i eren escrits per
als alumnes de la seva escola (al contrari que Plató que només van perdurar els escrits per al
«poble»).

LES APORTACIONS D’ARISTÒTIL EN LA FILOSOFIA OCCIDENTAL

Física: segons Aristòtil creia que la terra que el món subllunar (des de la lluna cap a la terra)
es comportava d’una manera i el món suprallunar (de la lluna a les estels)
-Món suprallunar: un món simple amb un sol element el qual era l'èter, un element perfecte i
diví, amb un moviment circular, el qual era la figura perfecte, amb velocitat constant.

-Món subllunar: Tot tendeix a anar al seu lloc natural de l’univers, l’aigua seria a la superfície,
o el foc que seria el més extern, ja que tendeix a anar-se’n cap l’exterior
• Moviment natural: moviment que té alguns objectes que no calen de força, es mouen
quan es dirigissin cap al seu lloc natural, el boli cauria si el deixem caure perquè
tendeix a anar cap al seu lloc natural.
• Moviment violent: es dirigés cap un lloc de l’univers que no és el seu lloc natural,
necessita d’una força per impulsar-lo cap al lloc no natural. Quan aquest motor que
aporta la força para d’oferir-la provocarà que l'objecte es dirigés cap el seu lloc natural.
(si es aire entre el foc i l’aigua, terra cap al centre de l’univers, l’aigua a la superfície)

-Biologia: la seva mirada del món és una mirada biològica,

no matemàtica, sobre la totalitat del cosmos. Ell s'anadona
que tot en la vida té una determinada funció i un objectiu
final. Tot té una finalitat, en la física el moviment també
tindria un sentit i objectiu. Intenta veure tot des de el que
passa en la vida. Va ser el precursor del fixisme, que no
existeix l’evolució. sobrellunar
-La lògica: estudi del raonament humà. La lògica
aristocràtica diu que qualsevol raonament es pot reduir a
cinc figures.
-Geocentrisme: la terra és al centre de l’univers.
Suprallunar
-Metodologia: dona importància a les dades, parteix de l’idea
que adquirim dades i fem un procés d’inducció.
-Política: fa un anàlisi de diferents sistemes polítics i els critica
PROPOSTA ÈTICA
De les més importants amb la kantiana. Aristòtil va escriure tres llibres d’ètica: la Gran ètica,
l’ètica Nicemec i l’ètica Eudem.

Considera a la filosofia i per tant a l’ètica una ciència pràctica com la política. Trenca amb
l’idea del destí, tenim un marge de decisió. És la reflexió de com hem d’actuar, i segons com
actuem podem canviar a bé la nostra vida.

Necessitem un mínims de béns extern per sobreviure, hem de satisfer aquest béns per viure
bé, aquest béns són dormir, aliments, beguda... (NO NECESSÀRIAMENT GENEREN LA
FELICITAT).

Ell defineix el concepte de virtut té que veure amb la felicitat, tot aquella acció que ens apropa
a la felicitat és virutosa, però si en allunya és invertuosa. Es la nostra natura buscar la felicitat,
els humans tenen com a lloc natural la felicitat per tant nosaltres com en el tema de la física,
busquem la felicitat el qual és el nostre lloc natural. IMPULS NATURAL A BUSCAR LA
FELICITAT.

Farà una critica a la etica paltònica, la primera es la critica a l’intelectualisme moral, que
conecta la felicitat la justicia i la saviesa. «Hay cosas malas que hacemos però no poremos
parar» «esta bien hacer deporte, lo sabemos, però no podemos» por eso es falso. Saber que es
virtuosso no es necessariamente serlo, no es suficiente saberlas, sino hacerlas.

Aristotil pensa en el mon d’una manera mes concreta. No existeixen les idees. (LA IDEA DE BE
ES MASA ABSTRACTE)

Ell distingeix dos tipis de virturs:

-Etica: té que vere amb la manera que nosaltres que satisfem els nostres desitjos. Proposa la
seva proposta del terme mig, satisfer els nostres desitjos de forma controlada, omplir el vaso a
la mitad. Hem de agafar l’abit, per construir un abit s’ha de repetir, per aconseguir construir
abits que et portin a la felicitat.

-Intelectual: