Contrasta el dualisme òrfic amb la psicologia homèrica, així com les

concepcions de la mort òrfica i homèrica? Quin penses que és l’atractiu

de les creences òrfiques en contrast amb les pròpies de la religió olímpica
oficial (Homer)?
Per Diana Martí Fuster.

La literatura homèrica i la religió (o, més precisament, el conjunt de creences

religioses) de l’Orfisme presenten/tenen models distints de quina és la
naturalesa, i la funció, de la vida humana. Efectivament, aquestes qüestions
han rebut variades respostes durant el llarg recorregut de la història de la
filosofia; el mateix ocorre amb la mort, una problemàtica per a la que òrfics i
homèrics també tindran propostes diferents, cadascuna atractiva en aspectes
concrets. Mostrar els punts més seductors dels respectius models
antropològics i per què, a la fi, els de l’Orfisme podien tenir més pes és el que
tractarem de fer en aquest assaig.

L’home que representa Homer no és un compost d’un cos i un ànima, és més

bé un “tot” unitari. Aquest pensarà i sentirà, però ho farà involucrant tot el seu
cos, ja que no es dona una clara distinció entre la psicologia i la fisiologia. El
que sent o el que pensa es reflexa per complet físicament: “l’activitat que
podríem anomenar “espiritual” es pot atribuir a cada membre” (H. Fränkel,
Poesía y filosofía de la Grecia Arcaica, pp. 84-5). Les facultats emocional i
intel·lectual de l’home es desenvolupen en zones del cos concretes, i així
doncs parlem d’òrgans al referir-nos a la seu de la raó o la emoció.
Aquests són, per a Homer, els òrgans des dels que es sent i es pensa: el
Thymós és la facultat emocional, d’on es genera el desig, el dolor, la ira...
També és per on s’estima i es donen els pressentiments i els impulsos.
Mitjançant el phren es pensa, es raona, l’home arriba a les seues conviccions.
Al noos també és l’intel·lecte, però més relacionat amb el coneixement, la
comprensió de les coses externes (emprant-lo s’ideen els plans).
Els òrgans no s’enfronten entre ells però, clarament, sí poden solapar-se.
No existeix una confrontació interna, si l’home és, fa, degut a que no intenta
reprimir emocions o pensaments, és un agent que ho aboca tot externament.
Per a apreciar açò és important obeir al vocabulari utilitzat a la versió original: la
por i l’acció de fugir s’expressen amb la mateixa paraula (𝜑ó𝛽𝑜𝜍), el mateix
ocorre amb el poder, la força interna, i la física (𝜅𝛼𝜏𝜊𝜍), i amb una infinitat més
de conceptes. Es manifesta en l’acció tot moviment intern, i açò resulta
especialment èpic des del punt de vista narratiu. Els personatges homèrics són
simultàniament monumentals i susceptibles de ser acusats de simples. I és que
fàcilment podríem preguntar-nos si estes persones no coneixen acàs la
contenció, per què no es plantegen reprimir emocions?
Probablement, ací juguen un paper decisiu els déus. Prenent la teoria olímpica,
les divinitats tenen un gran poder sobre la vida humana. Aleshores, si ells ens
transmeten un impuls, un sentiment, una idea, qui som nosaltres per a decidir
ignorar-ho? Deguem posar-ho en pràctica, resulte agradable o dolorós. Els
personatges acceptaran el seu destí amb gràcil serenitat. Açò resulta atractiu
per la manca de culpabilitat que implica: no es reprotxa un possible millor
actuació.
Quant a la mort, aquesta es donarà arribat el moment. Aleshores la vida
abandona a un míser cadàver. Només en aquest instant l’home es divideix en
cos i ànima, i el nostre esperit vagarà tristament per l’Hades. Així doncs, res
interessant ens espera després de la vida, el que incitarà als homes homèrics a
viure gaudint dels plaers mundans.

En canvi, el que es desprèn de l’Orfisme és molt distint. L’Orfisme és un culte

religiós que apareix al voltant del S.VI a.C. Es tracta d’un conjunt de creences
sobrenaturals i mistèriques que complementaven la religió establerta agafant
de referència la figura d’Orfeu. L’Orfisme situa el naixement de l’espècie
humana en el mite de Dionís i els Titans: Dionís és traït pels mesquins Titans,
els quals el devoren i l’acaben matant. Però Atenea es fa amb el seu cor i li’l
entregà a Zeus, qui al ingerir-lo aconseguirà reviure a Dionís. Zeus castigarà
als Titans per la seua barbàrie desfent-los amb el seu llamp diví, i a partir de les
seues cendres i la seua sang, mesclades amb terra, naix l’espècie humana.
D’aquesta manera els humans tenim una naturalesa divina, la que prové de
Dionís: l’ànima. I també una malvada, impura, la heretada dels Titans: el cos.
Per als òrfics, que creuen en la reencarnació de l’ànima després la mort, la vida
serà un procés en el que s’intenta purificar l’ànima; ja que si aconseguien viure
apartant allò roin i corromput que hi havia en ells serien recompensats amb
unes vides futures desitjables. Hi ha, pues, una condició de sacrifici, d’esforç
per aconseguir dominar una essència impura, a la vida dels seguidors de
l’Orfisme: ells, amb les seues accions, són responsables de com els anirà a la
vida, sobretot futura. Es dona un ànsia de superació per ser millors que implica
també inevitablement la presència del sentiment de culpabilitat. Aquest
aspecte, el de la presència de la responsabilitat i la culpa a la nostra vida, pot
resultar molt poc atractiu en la pràctica. Però hi ha altre detall òrfic, la seua
concepció de la mort, que resulta immensament atractiu: el reconfort que
aporta la immortalitat de l’ànima és molt gran. La seguretat de que l’ànima
purificada romandrà virtuosa eternament al món fàcilment atrapava, convencia
als grecs més que la impotència de saber una mort imminent, un final.
Definitivament, tant el model antropològic homèric com l’òrfic guarden notables
atractius. Homer, fusionant la psicologia i fisiologia, dotant al seu home de vida
en cada part del cos, crea una lògica especialment èpica en que tot el que s’és
es manifesta a l’acció. L’Orfisme separa rígidament a l’home en cos i ànima
(suposant el cos la presó d’un ànima que anhela ser purificada) i incentiva a
viure de manera en que la bondat del nostre esperit puga moderar els instints
impurs que sentim.
De la proposta antropològica homèrica i de com concep la mort, es desprèn
una acceptació davant tota sensació i actuació humana que implica una manca
de sentiment de culpabilitat davant no actuar “adequadament” que, amb
seguretat, resultaria atractiu per als grecs, que seguint aquest patró podien
entregar-se a una espècie de carpe diem on els efectes de les seues accions
s’acceptaven com a un reflex físic normal d’un fenomen intern.
A diferència de l’Orfisme, que fa a l’home responsable d’aconseguir purificar la
seua ànima, entenent que no qualsevol estat intern ni pressuposat qualsevol
acció és igual de vàlida, sinó que l’aspiració és alcançar la bondat que ens durà
a una fusió final amb la divinitat. Açò en efecte implica una vida de contenció i
sacrifici, però suposa algo molt potent: l’empara que proporciona la garantia
d’infinitud. A la fi, aquest consol és el que més sospesa.

Total de paraules: 1.155

Referències Bibliogràfiques:
 H. Fränkel, “II. Homero / 3. El hombre homérico”, en Poesía y filosofía de la
Grecia arcaica. Trad. R. Sánchez Ortiz de Urbina. Madrid: Visor, 1993
 F. Ferrer, “El problema del orfismo”, en F. Montero et al (eds.), La filosofía
presocrática; pp. 71-76. València: UV, 1989.
 S. Rosell, Apunts de Història de la Filosofia Antiga I (UV)