IMO20BAT03

FULL D’ACTIVITAT
REV 00 09/14

FELICITAT I FILOSOFIA
Llegeix els tres textos i respon les preguntes que trobaràs al final del
document.

ARISTÒTIL
(Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC)

Si la felicitat és l'activitat conforme a la virtut, és raonable que ho sigui d'acord

amb la virtut suprema, és a dir de la virtut que correspon a la part millor de
l'home. Ja sigui aquesta part la raó o alguna altra facultat a la qual atribuïm la
nostra capacitat de control i de pensar coses nobles i divines, i sigui aquesta
part divina en si mateixa o només l'element més diví del nostre ésser, la
felicitat perfecta haurà de consistir en l'activitat d'aquesta part, d'acord
amb la virtut que pròpiament li correspongui. Ja hem dit que aquesta activitat
és contemplativa.

Ara bé, aquesta afirmació sembla estar d'acord no només amb tot el que
abans hem dit, sinó així mateix amb la veritat. Doncs, en primer lloc, aquesta
activitat és la millor (perquè no només és la raó la millor cosa en nosaltres,
sinó que a més els objectes de la raó són els millors objectes cognoscibles); i,
en segon lloc, l'exercici d'aquesta activitat és el més continu, ja que ens és
possible lliurar-nos a la contemplació d'una manera més continuada que a
qualsevol forma d'accion pràctica.

D'altra banda, pensem que el plaer ha d'anar associat a la felicitat, però és

opinió comuna que l'exercici de la saviesa filosòfica és la més plaent de les
activitats virtuoses. Aristòtil: Ètica a Nicòmac X,
 IMO20BAT03
FULL D’ACTIVITAT
REV 00 09/14

EPICUR
(Samos, 341 aC - Atenes, 270 aC)

Quan diem que el plaer és l’única finalitat, no es tracta dels plaers que
cerquen els dissoluts o els cràpules, tal com diuen alguns que desconeixen la
nostra doctrina o no hi estan d’acord o la interpreten malament, sinó el no
sentir dolor al cos ni trasbals a l’ànima. Perquè ni els convits i les festes
contínues, ni el gaudir de jovenets i dones, ni els peixos ni altres aliments que
ofereixen les taules luxoses ens fan la vida feliç, sinó el judici encertat que
investiga les causes de cada acte d’acceptació o de rebuig i sap guiar les
nostres opinions lluny d’aquelles altres que omplen l’ànima d’inquietud. De
totes aquestes coses n’és principi i màxim bé el seny, i per aquest motiu el
seny, origen de totes les altres virtuts, és més apreciable que la mateixa
filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix
temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i
justícia, sense ser feliç. Ja que les virtuts són connaturals a la vida feliç, i el
fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la virtut.

Totes aquestes coses i d’altres semblants, medita-les i exercita-les dia i nit en

el teu interior i en companyia d’algú que se t’assembli, i mai, tan despert com
en somnis, la teva ànima no patirà torbació, sinó ben al contrari, viuràs entre
els humans com un déu. Perquè no s’assembla gens a un mortal l’ésser
humà que viu entre béns que no moren. Epicur: Carta a Meneceu

JOHN STUART MILL

(Pentonville, Londres, Anglaterra, 20 de maig del 1806 - Avinyó, França, 8 de
maig del 1873)

El credo que accepta la Utilitat o Principi de la Major Felicitat com a fonament

de la moral, sosté que les accions són justes en la proporció amb què
tendeixen a promoure la felicitat; i injustes en quant tendeixen a produir el
 IMO20BAT03
FULL D’ACTIVITAT
REV 00 09/14

contrari de la felicitat. S'entén per felicitat el plaer, i l'absència de dolor; per

infelicitat, el dolor i l'absència de plaer.

Per donar una visió clara del criteri moral que estableix aquesta teoria, caldria
dir molt més particularment, quines coses s'inclouen en les idees de dolor i
plaer, i fins a quin punt és aquesta una qüestió patent. Però aquestes
explicacions suplementàries no afecten la teoria de la vida en què es recolza
aquesta teoria de la moralitat: a saber, que el plaer i l'exempció de dolor són
les úniques coses desitjables com a fins; i que totes les coses desitjables
(que en la concepció utilitària són tan nombroses com en qualsevol altra), ho
són o pel plaer inherent a elles mateixes, o com mitjans per a la promoció del
plaer i la prevenció del dolor.

Ara bé, aquesta teoria de la vida suscita un inveterat desgrat en moltes

ments, entre elles, algunes de les més estimables pels seus sentiments i
intencions. Com diuen, suposar que la vida no té un fi més elevat que el plaer
-un objecte de desig i persecució més noble- és un egoisme i una vilesa, és
una doctrina digna només del porc, amb qui van ser comparats
menyspreadorament els seguidors d'Epicur, en una època molt primerenca;
doctrina els moderns defensors de la qual són objecte, de vegades, d'aquesta
cortès comparació per part dels seus detractors francesos, alemanys i
anglesos.

Quan se'ls ha atacat així, els epicuris han contestat sempre que els que
presenten a la natura humana sota un aspecte degradant no són ells, sinó els
seus acusadors, ja que l'acusació suposa que els éssers humans no són
capaços d'altres plaers que els del porc. Si aquest supòsit fos vertader,
l'acusació no podria ser rebutjada; però llavors tampoc seria una acusació;
perquè si les fonts del plaer fossin exactament iguals per al porc que per a
l'home, la norma de vida que fos bona per a l'un seria igualment bona per a
l'altre. La comparació de la vida epicúria amb la de les bèsties es considera
 IMO20BAT03
FULL D’ACTIVITAT
REV 00 09/14

degradant precisament perquè els plaers d'una bèstia no satisfan la

concepció de la felicitat d'un ésser humà.

Els éssers humans tenen facultats més elevades que les apetències animals
i, un cop que s'han fet conscients d'elles, no consideren com a felicitat res
que no inclogui la seva satisfacció. Realment, jo no crec que els epicuris
hagin deduït cabdalment les conseqüències del principi utilitari. Per fer això
d'una manera suficient cal incloure molts elements estoics, així com cristians.
Però no es coneix cap teoria epicúria de la vida que no assigni als plaers de
l'intel·lecte, dels sentiments i de la imaginació, un valor molt més alt en tant
que plaers, que als de la mera sensació. No obstant això, ha d'advertir-se que
la generalitat dels escriptors utilitaristes posen la superioritat d'allò mental
sobre allò corporal, principalment en la major permanència, seguretat i
facilitat d'adquisició; és a dir, més aviat en els seus avantatges
circumstancials que no en la seva naturalesa intrínseca.

Respecte a aquests punts, els utilitaristes han provat completament la seva

tesi; però, amb la mateixa consistència, podrien haver-ho fet respecte als
altres, que estan, per dir-ho així, en un pla més elevat. És perfectament
compatible que algunes classes de plaer són més desitjables i més valuoses
que altres. Seria absurd suposar que els plaers depenen només de la
quantitat, sent així que, en valorar totes les altres

1. Quina és la visió de la felicitat segons Aristòtil, Epicur i John Stuart Mill?

2. Compareu els pensament dels tres autors.
3. Hi esteu d'acord? Vosaltres què en penseu? Argumenteu el vostre punt de
vista.