El racó del Pensament

A la recerca de la Felicitat (Continuació)

Dèiem que ja havíem trobat un punt de partida en la recerca de la felicitat, també havíem
constatat, com a incògnita, el perquè d’aquesta necessitat intrínseca, de vegades desorbitada,
d'anhelar-la. Aquest punt inicial l'hem centrat en les filosofies de Plató i Aristòtil, els quals
donen dos conceptes antagònics però amb un denominador comú: la recerca contínua.

Sintetitzàvem que la llibertat, a Aristòtil, havia de ser buscada en allò físic, en el món
empíric o la realitat fàctica. Ara afegim que aquesta felicitat devia ser, al seu parer, un
compliment social: estar en harmonia amb la polis. Com veiem això exigia un reconeixement
de la sociabilitat que anul·lava per complet la interioritat de l'ésser (individu o individualitat).
L'ésser era considerat com un ésser-social, exterior i exposats a les adversitats o beneficis que
la mateixa societat imposava. Així, amb Aristòtil es desenvolupa un concepte de felicitat
estrictament social el compliment del qual significa com a benefici ser virtuós (ἀρετή). Virtut
(areté) i felicitat van unides com a causa i efecte fusionant-se de tal manera que és difícil saber
on comença una i on acaba l'altra. Això significa que la felicitat requereix del coneixement
social (heterònom), ja que la virtut materialitza precisament aquest reconeixement com a
persona destacada de la polis i, com a conseqüència en aquest reconeixement social, neix la
felicitat. Estem davant d'un concepte de felicitat articulat a l'exterior i alimentat, com a ressò,
des de l'interior: l’home desitja ser feliç (des de la individualitat) i ho aconsegueix a l’exterior
pel reconeixem dels altres.

No és gaire diferent, pel que fa a intenció, si pel que fa a metodologia, el sentit que Plató
atribueix a la felicitat. Per ell, ser feliç és també assumir la condició social a què es pertany
tenint present que existeix un camí intel·ligible (no sensible) per arribar a entreveure el món de
les Idees perfectes que són les úniques on s’alberga la felicitat. Segons Plató existeix un món
(que anomena intel·ligible) on jeuen les Idees perfectes de les coses sensitives (materials, còpies
d’aquesta realitat), diu que la nostra ànima està impresa d'aquestes Idees, el problema és que
quan l'ànima s'encarna en un cos, l'home no les reconeix, ja que se satisfà amb el que percep a
través dels sentits. Així, viure és una lluita contínua entre el món sensible (aparent realitat) i el
món intel·ligible (autèntica realitat) on jeuen les formes pures de les coses. Doncs bé, segons
Plató ser feliç, en general, consisteix a entreveure aquestes Formes Pures, intentar ubicar-te
en el camí correcte per aproximar-t'hi. El problema és que el cos és una interferència constant,
ja que ens fa creure que aquestes idees (falses, còpies, secundàries), que adquirim a través dels
sentits, és l'autèntica realitat. I és clar que, per a Plató, l'autèntica realitat no és la idea de felicitat
que experimentem en un moment determinat, ja que aquesta és una còpia de l'autèntica forma
pura de felicitat. Ser feliç, en plenitud, és impossible, aproximar-se a la felicitat, és possible
oposant el món sensible a l'intel·ligible, és a dir, reconeixent que la felicitat que experimento
no és pas l'autèntica.

JC(dC)