El Racó del Pensament

Què és filosofar?

És del tot corrent escoltar la frase: pren-t'ho amb filosofia, com si fos un remei. No va del
tot mal encaminada: filosofar és cercar (més que trobar), dubtar (més que asseverar), desesperar
(més que tranquil·litzar); filosofar, en definitiva, és viure amb inquietud i inconformisme. És
buscar el perquè, les raons que sustenten certs arguments els quals representen una sospita al
nostre parer. Prendre'l amb filosofia és intentar ser-un-mateix, si això és possible. Intentar tenir
una visió del món pròpia la qual sintonitzi, el màxim possible, amb la visió dels altres. En
aquesta línia es van obrir camí, ja cap al 340 a.C, les anomenades Escoles Hel·lenístiques que
tenien com a denominador comú aconseguir l'Ideal de Savi, al qual s’arriba -deien- sent feliç:
mantenint-se en un estat d'equilibri. Com veieu: filosofia pràctica, que es fa real sent una praxis
filosòfica, no una sèrie de teories innòcues abstractes i, fins i tot utòpiques. Filosofar és assolir
l'únic objectiu vital: la felicitat. Dit altrament: l'objectiu de tota filosofia és esbrinar la felicitat
i filosofar es apropar-se a aquest esbrinar.

En la història del pensament, però, estudiem com la filosofia s'expressa també a través
d'anàlisis, aparentment, allunyades de la temàtica sobre felicitat. És propi del pensament
analitzar el sentit de l'ésser (Metafísica), el procés del coneixement (Epistemologia), el
comportament cívic (Ètica) i una infinitat més d'aspectes. Filosofar, doncs, consisteix a analitzar
tot allò del que espero tenir una entesa clara amb el resultat final i satisfactori d'haver complert
el meu objectiu. Aquí sorgeix la felicitat com a compliment d'un projecte les adversitats de les
quals passen per l'anàlisi d'aspectes aparentment remots a la mateixa felicitat. Arribat a aquest
punt, ens preguntem: és possible assolir un estat de felicitat satisfactori? És la felicitat un trànsit,
un conformisme? Hi ha una felicitat fora de nosaltres o existeix únicament la meva felicitat?
Un cop més veiem com a filosofar és aproximar-se a una incertesa, un desequilibri el qual és,
precisament, el que ens manté dinàmics en la recerca de les nostres veritats.

Potser, en la nostra contemporaneïtat, en aquest moment que vivim, en aquesta època

anomenada postmodernitat, la felicitat és un projecte més inabastable i cal recórrer a la filosofia
com a guia. El filòsof Deleuze (1925-1995) deia que filosofar és crear pensaments, inventar
conceptes nous, al·legòrics per despistar-nos d'aquesta angoixa existencial que ens absorbeix i
puguem acostar-nos a experimentar això de ser feliços.

Joan Carles Gómez (JC(dC))