HEL·LENISME I SÈ NECA

Abasta una part del mó n grec i una part del mó n romà .

L’hel·lenisme filosòficament és situa entre el s.III aC i el s.III dC.

Qü estions polítiques amb repercussió a la filosofia hel·lènica:

- Guerra contra els perses

- Guerres internes: Atenes vs. Esparta

338 aC- Macedò nia conquereix gairebé tota Grècia

146 aC- ho fan els romans

RESUM: temps de crisis política, social, religiosa...

- Estoïcisme (stoa):

· Escola antiga  Grècia

^ Zenó de Citium (III aC)

^ Cleartes (III-II aC)

^ Crisip (II aC)

· Escola mitja  Romans

^ Paneci (I aC)

^ Posidoni (I aC)

· Escola nova  Romans

^ Séneca (I dC)

^ Epictet (II dC)

^ Marc Aureli (NO l’Emperador) (II dC)

Propugnava una actitud d’impassibilitat com a forma de viure en un mó n en crisi.

- Epicureisme
 L’estoïcisme i l’epicureisme es van convertir en les dues escoles de pensament
ètiques predominants de l’època perquè proposaven dues formes de viure que
facilitaven la vida en aquests temps de crisi.

Estoïcisme
Tractats de lògica, física i ètica (només les escoles antiga i mitja)  só n els 3
termes centrals de l’estoïcisme.

Temes centrals: Déu (théos: ) = natura (physis: ) = raó (logos: )  PANTEISME

[Relació causa-efecte:

- Causa és immanent (causa i efecte en una sola realitat)

- L’efecte és transcendent de la causa (causa i efecte com a coses separades)]

El panteisme es basa en un immanentisme.

Física La physis té una regularitat o providència (heimarmene: Ἑιμαρμενη), pel que

l’univers està tot ordenat (kósmos: ), no és caò tic, i està format per moltes
singularitats. Entre les coses que conformen el mó n hi ha harmonia (syntonía: ) =
mateix pathos (sympátheia: ).

[L’univers és necessari; les singularitats só n contingents (quan una cosa es mor, la

seva singularitat desapareix, però la cosa en si simplement es transforma; el tot és
necessari).]

Aquesta explicació harmoniosa de l’univers suposa un problema: els estoics

hauran de fer front a la qü estió del mal, perquè... com pot existir el mal en un
univers ordenat i harmonió s?

Com que l’univers es basa en la providència, existeix el destí (pronoia: )- que

tractarem sempre amb relació a l’ésser humà (anthropos: ).

É SSER HUMÀ segons els estoics:

- Passió (páthos: )  els estoics sempre veuran les passions de forma negativa

- Raó (lógos: )  cada persona té el seu logos individual, que forma part del Logos
de la natura, del Logos diví.
La clau de l’eudaimonía està en que el lógos treballi el páthos  l’eudaimonía
estoica consisteix en l’apatheia i en acceptar la providència i el destí. Qui té virtut
(areté: ) és qui actua ú nicament amb el lógos, i aquesta és l’ú nica forma com
s’aconsegueix la llibertat (eleutheía: ) i, per tant, la veritable eudaimonía.

Parlar de destí vol dir adonar-se que l’ésser humà no té la capacitat de triar
tot allò que li passa.

SÈ NECA – Sobre la felicitat (De vita beata)

Totes les persones volen ser felices degut a un desig natural, però es passen la vida
buscant què és la felicitat.

La vida feliç és aquella que està d’acord amb la seva prò pia naturalesa, fet que
requereix una ment sana i en possessió del seu seny. Quan s’aconsegueix apartar
els plaers i els dolors desenfrenats, que só n perjudicials i frà gils, s’aconsegueix una
perpetua tranquil·litat i llibertat; sorgeix una alegria enorme, infrangible i
constant, al mateix temps que una pau i concò rdia anímiques, perquè tota ferocitat
prové de la debilitat. Amb altres paraules, com que la persona que està sotmesa al
plaer també ho està al dolor, l’individu feliç és aquell per a qui res és dolent o
bo (excepte el tenir una à nima bona o dolenta), a qui la fortuna ni exalta ni trenca, i
que té com a vertadera passió el menysprear totes les demés passions.
Seguint aquesta idea, la llibertat és la despreocupació per la sort. Grà cies a
aquesta llibertat, sorgeix el bé suprem de la tranquil·litat de l’ànima
impertorbable (virtut).

S’ha d’acceptar amb magnanimitat tot el que s’ha de pair a causa de la constitució
de l’univers. S’ha de viure d’acord amb la nostra naturalesa mortal i sense alterar-
se per tot allò que no es pot evitar. L’ésser humà ha nascut en un món en què la
seva llibertat consisteix a obeir a Déu (la naturalesa – physis).

Per això , és feliç la persona que, grà cies a la raó , no tem ni desitja. I per això , el
plaer (que tan sovint és objecte de desig) no pot estar lligat a la virtut, car en
les vides dels individus més cruels també hi ha plaer, sense que siguin individus
virtuosos. A més, mentre que cap excés en la virtut pot ser nociu, l’excés en els
plaers és perjudicial, i no és bo el que pateix a causa de la seva pròpia
magnitud. Ara bé, la felicitat no consisteix a fugir dels plaers, consisteix a no ser
esclau dels plaers i simplement acceptar-los quan es presenten (així com el dolor
s’haurà d’acceptar també). Si es permet que, mitjançant la raó , la virtut sigui la
guia, no per això tindrem menys plaers, al contrari, en serem els seus amos i
moderadors.

En resum, Sèneca es mostra completament contrari a la filosofia epicúria tot

defensant que aquell que considera com a bé suprem i virtuós el plaer no en té
realment, sinó que el plaer el té a ell, ja que pateix o bé per la seva mancança
o bé per la seva abundància i, per tant, no és lliure.

No és ni tan sols permissible que el plaer estigui lligat a la virtut, tot i que sigui en
grau desigual, perquè això condueix a viure una vida pendent de la fortuna, la qual
és la màxima forma d’esclavitud.

DE VITA BEATA – 3 idees principals:

1. Acceptar la necessitat (és a dir, el que està previst que passi): destí

2. La virtut (viure conforme la raó, és a dir, conforme la naturalesa)

3. La persona feliç és la persona que no sent ni desig ni temor, les dues passions
bà siques que malmeten la nostra vida

En l’ètica estoica l’individu no té responsabilitat moral més enllà que la de fer

una auto-transformació por poder acceptar el destí. No es podrà dir mai “tal acció
o tal decisió que ha fet X persona és bona o dolenta” / si algú mata a un altre no es
pot dir que hagi fet un acte dolent, ja que l’individu simplement ha comès el que
havia de fer pel seu destí de criminal.

Cal tenir en compte que l’ètica estoica és una ètica pensada i nascuda per
sobreviure, en una època on hi ha canvis que poden afectar la teva estabilitat.

La persona que amb la realitat només hi té una relació de racionalitat accepta la

realitat tal i com és, ni dolenta ni bona  acceptació  només el que s’ha alliberat
de les passions és qui accepta (sense passions: apatheía)  només qui accepta és
lliure (viure amb apatheía promet que no tindrà s ni obligacions, ni deures, serà s
lliure · · · tindrà s eudaimonía)
La típica pregunta “per què a mi” no té lloc en els textos estoics.

L’estoic entén que allò que ha esdevingut és perquè ho havia de fer.

Crítiques al pensament de Sèneca al qual dó na resposta al seu llibre

I crítica:

- Sèneca és retret el suposat fet que el que escriu i del que parla és diferent de com
actua

+ Resposta:

L’accés a la virtut (actuar només racionalment) és un camí. Sèneca admet no ser

l’estoic virtuó s perfecte, però almenys ja és millor que els pitjors individus. Ell és
conscient dels seus vicis però també que s’està encaminant cap a la virtut i
llibertat.

Els que el critiquen és per enveja, sense adonar-se que tenen molts dels defectes
que ells mateixos retreuen i que tal atreviment es formula en perjudici propi.

I, a més a més, aquella persona que s’ha atrevit a aspirar per la virtut, aquell
individu que s’ha proposat assolir la llibertat que només la raó , en sacrifici dels
plaers immediats i de l’aparent felicitat instantà nia, pot assolir, aquella persona és
més digne que aquells que es sotmeten a una vida voluptuosa on els plaers i dolors
els perjudicaran, esclavitzant-los.

II crítica:

- Sèneca és acusat de tenir molta riquesa i poder – un estoic, si és estoic, pot tenir
tant?

+ Resposta:

L’estoic no te perquè menysprear els dons de la fortuna. Si la fortuna afavoreix

l’estoic, aquest haurà d’acceptar els béns de la fortuna.

Ningú no ha condemnat la saviesa a ser pobra- la saviesa es una cosa i la pobresa

una altra. Un pot ser savi en riquesa i en pobresa.
El savi pot preferir certes coses, sempre que no tingui la preocupació de posseir-les.
Això és perquè algunes coses, per més que siguin de poca rellevà ncia en el conjunt
i puguin ser sostretes sense arruïnar el bé principal, no deixen d’afegir alguna cosa
a la perpetua alegria que neix de la virtut.