L’UTILITARISME

ELS TEÒRICS DE L’UTILITARISME CLASSIC

JEREMY BENTHAM (1748-1832) va ser considerat un nen prodigi. Als

tres anys llegia tractats d’història i d’altres matèries, als cinc
tocava el violí i va començar a estudiar francès i llatí. Als dotze
anys va ingressar a la Universitat d’Oxford i va començar a exercir
com advocat als dinou.
Va mostrar-se crític amb les lleis i l’educació de la seua època.
Durant la seua vida va proposar ambicioses reformes socials i, a
partir de 1814, va convertir-se en el promotor del moviment
utilitarista. Entre els seus amics i seguidors més propers es trobava
James Mill, pare de John Stuart Mill.
Jeremy Bentham escrivia molt, però tenia el costum de deixar els seus escrits inacabats,
esperant que els completessin els seus editors (tasca a la qual es van dedicar en moltes
ocasions John Stuart Mill i el seu pare). La seua obra principal duu el títol d’Introducció als
principis de moral i legislació (1789).

JOHN STUART MILL (1806-1876). A l’edat de

tres anys ja tenia significatius coneixements
de grec antic, als vuit anys havia llegit les
faules d’Esop, l’Anàbasis de Xenofont, totes
les obres d’Heròdot, alguns diàlegs de Plató
i alguns dels textos d’Isòcrates, Demòstenes
Diògenes Laerci i Llucià de Samòsata. A
aquesta mateixa edat va començar a estu-
diar llatí i àlgebra, i als dotze anys va comen-
çar a estudiar la lògica escolàstica i a llegir
els tractats de lògica d’Aristòtil en la seua
llengua original. A l’any següent va introdu-
ir-se en l’estudi de l’economia política
(Adam Smith i David Ricardo).
Va treballar en la Companyia de les Índies Orientals i va ser membre de la Cambra dels
Comuns pel Partit Liberal. Allí va treballar per millorar la situació d’Irlanda (aleshores
ocupada per Anglaterra), pels drets de les dones, l’extensió del sufragi i la instauració d’un
sistema electoral més proporcional. Va conrear gairebé totes les branques de la filosofia, des
de la lògica fins a la política, passant per l’ètica.
LA TEORIA UTILITARISTA
L’utilitarisme naix de la voluntat de formular una teoria ètica objectiva que
superés el garbuix de teories ètiques existents, totes elles diferents i, en molts
casos, confrontades entre si, nascudes, cada una d’elles, d’una concepció
particular de la naturalesa humana o d’una creença religiosa. Enfront de totes
aquestes teories, basades en pressupòsits indemostrables (i, per tant, aparent-
ment subjectius), l’utilitarisme cerca oferir una alternativa científica al problema
de la moralitat, i, per a aconseguir-ho, es remet a una cosa tan aparentment
objectiva com l’observació empírica lliure de consideracions prèvies.

Així, per una banda, els utilitaristes observen que l’ésser humà cerca i prefereix
determinades coses i en rebutja unes altres, i ho fa perquè les primeres li
proporcionen benestar plaer o satisfacció, mentre que les altres li produeixen
dolor o frustració. D’altra banda, resulta igualment observable i constatable
quines accions són aquelles de les quals es deriven conseqüències plaents i
satisfactòries i quines són aquelles altres que comportaran el contrari. Tenint en
compte totes dues observacions, els utilitaristes conclouran que el fi de la
conducta ha de ser la felicitat i que una acció es justifica en funció del benefici
que proporcionen les conseqüències que d’ella es deriven. Una acció moral
correcta serà aquella que condueixi a conseqüències que produeixin felicitat
(entesa com a plaer, benestar i satisfacció de les pròpies preferències), mentre
que l’acció que comporti allò contrari serà rebutjada com a moralment
incorrecta.

D’acord amb això, l’utilitarisme pot ser considerat com una forma d’hedonisme,
el qual, no obstant, mantindrà una diferència fonamental amb l’hedonisme
epicuri, i és que mentre aquest darrer constitueix una ètica essencialment
individualista (se centra en el plaer propi),1 l’utilitarisme és un hedonisme social
i universalista (valora una acció a partir de les seues conseqüències sobre la
felicitat d’aquell qui actua, però també a partir de les conseqüències que
aquella acció té per a la felicitat de tots aquells altres que també s’hi veuen
afectats). Així, l’utilitarisme no distingeix entre el bé i la felicitat d’uns i el bé i la
felicitat d’altres, sinó que tots els individus tenen, per a ell, el mateix valor, és a
dir, adopta un punt de vista general i imparcial. D’acord amb això, una acció
bona (i, per tant, moralment prescriptible, serà aquella que produeixi una
felicitat col·lectiva i no una felicitat merament individual). La màxima general de
l’utilitarisme és:

1
Tinguem en compte que Epicur ressaltà també la importància de plaers compartits com ara el de
l’amistat, i va valorar virtuts altruistes com la generositat, però encara que l’epicureisme tingui en
compte els altres, ho fa partint sempre de la consideració que, fer-ho, comporta conseqüències
agradables a per a un mateix (de fet, és obvi que no es pot dur una vida plaent sense amics, fent
enfadar altres persones o no ajudant els altres, encara que sols sigui perquè aleshores puc esperar
que els altres no em facin enfadar a mi i que m’ajudin quan ho necessiti).
“FES ALLÒ QUE COMPORTI LA MÉS GRAN FELICITAT POSSIBLE [UTILITAT, PLAER, BENESTAR] PER
AL NOMBRE MÉS GRAN POSSIBLE [DE PERSONES].”

El bé al qual faria referència aquesta màxima seria el balanç de totes les bones i
les males conseqüències d’una acció determinada, a curt i a llarg termini, sobre
tots els afectats. Per consegüent, una acció serà moralment correcta si produeix
més bé (o evita més mal) a un nombre major de persones que no qualsevol altra
de les alternatives a ella possibles (en definitiva: l’utilitarisme considera que la
correcció moral de qualsevol acció depèn únicament de la quantitat de felicitat
total que produeix).

L’utilitarisme parla d’un càlcul de plaers, com, de fet, ja feia l’epicureisme, però
aquí el càlcul es complica una mica, ja que ara caldrà calcular, no pensant
únicament en l’agent de l’acció (individualment), sinó en la col·lectivitat que es
veu afectada per les conseqüències d’una acció concreta. L’individu que actua
és un més a tenir en compte en aquest càlcul, en el qual caldrà tenir en compte
també totes les persones que poden ser afectades per la seua acció.2

Com Epicur, Stuart Mill hagué de defensar-

se de l’acusació que la seua ètica hedonis-
ta era una “ètica per a porcs” (és a dir, per
a aquells que només valoren el plaer, fins
al punt de rebolcar-s’hi, al marge de tota
dignitat). Davant d’això, Stuart Mill afirmà
la superioritat del plaers espirituals per
damunt dels corporals, i no sols perquè
aquests fossin més duradors i no anessin
acompanyats de contrapartides negatives,
com ja havia destacat Epicur, sinó defensant que aquests plaers són més propis
de l’home i assegurant el seu més gran valor intrínsec, que conduiria a una
millora de les persones i, amb ella a una forma de vida superior i més
satisfactòria. Les seues paraules al respecte són molt clares:

«Poques criatures humanes consentirien a transformar-se en algun dels animals inferiors

davant la promesa del més complet goig dels plaers d’una bèstia: cap ésser humà intel·ligent
admetria convertir-se en un neci, cap persona culta [és a dir, cap persona que hagués accedit
a la cultura i hagués tastat què significa ser culta] voldria ser un ignorant, cap persona amb
sentiments i consciència voldria ser egoista i depravada, ni que hom la persuadís que el neci,
l’ignorant o el desvergonyit pogueren estar més satisfets amb la seua sort que no ells amb la
seua.»3

«És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet
que un neci satisfet. I si el neci o el porc opinen d’una altra manera és a causa que ells sols
coneixen una cara de la qüestió. L’altre membre de la comparació [és a dir, el savi] coneix
totes dues cares.»
John Stuart Mill (L’utilitarisme)

Coherentment amb aquestes afirmacions, Stuart Mill va introduir una idea nova
en el plantejament utilitarista: un balanç encertat de les conseqüències d’una
acció no el podrà fer qualsevol, sinó que, fer-lo, restarà a les mans dels millors,
és a dir, dels més formats. Per tant, hauríem de completar l’afirmació feta més
amunt en el sentit que una acció serà moralment correcta si produeix més bé (o
evita més mal) a major nombre de persones que no qualsevol altra de les
alternatives a ella possibles, i reformular-la dient que una acció serà moralment
correcta si existeix consens entre els més capacitats que produeix més bé (o

2
Consegüentment amb això, l’utilitarisme admet com a moralment bo el sacrifici altruista, és a dir, el
sacrifici d’una persona pel bé de tota la resta, però no admetria com a moralment correcte el sacrifici
gratuït, com tampoc no admet que una col·lectivitat s’hagi de sacrificar per una sola persona, o per un
conjunt més petit (per dir-ho amb les paraules del poeta (Salvador Espriu: «De vegades és necessari i
forçós que un home mori per un poble, però no ha de morir tot un poble per un home sol»).
3
D’altra banda, amb l’afirmació que «cap persona amb sentiments i consciència voldria ser egoista i
depravada», Mill sembla acceptar l’existència ─coincidint en això amb les emotivistes─ d’un sentiment
moral que influiria en les nostres accions per damunt de la raó i de tot càlcul.
evita més mal) a major nombre de persones que no qualsevol altra de les
alternatives a ella possibles.4 Aquí, per “més capacitats” entendríem aquells que
tenen més coneixements i experiència, ja que aquests els haurien proporcionat
una perspectiva més àmplia de les diverses alternatives vitals que s’obren
davant dels homes i de les conseqüències que es derivarien de les diverses
accions, actituds i conductes possibles (com diu Mill, sols ells coneixen totes
dues cares, de manera que sols ells en poden fer balanç).

Segons l’utilitarisme, són moralment correctes –i, per tant, obligatòries- accions
com ara complir les promeses fetes, no humiliar les persones o no infligir
patiment als innocents, perquè aquestes accions produeixen més felicitat que
les respectives alternatives d’incomplir les promeses o humiliar o infligir
patiment.

Però, què passaria si el compliment d’una promesa no maximitzés la felicitat

sinó que, per contra, la felicitat fos maximitzada precisament pel seu
incompliment? En punts com aquest l’utilitarisme no és unànime i podem
distingir-hi dues posicions bàsiques:

a. L’utilitarisme de l’acte acceptaria que, encara que en general el compliment

de les normes morals socialment acceptades certament maximitzaria la
felicitat (una cosa semblant pensava Epicur), si es donés un cas en el qual
això no fos així seria acceptable transgredir-les en aquella ocasió.

b. L’utilitarisme de la regla, per contra, considera que, encara que es donin

casos en els quals, la transgressió d’una norma socialment acceptada
maximitzi la felicitat, serà necessari de respectar-la i complir-la, perquè el
criteri de la correcció moral d’una acció es troba en la felicitat que comporta
aquella mena d’acció del qual és un exemple. Així, hi ha accions, com ara el
“compliment de promeses”, que tenen com a característica general la
maximització de la felicitat, per això cal respectar-les en tots els casos, i no
importa si el compliment d’alguna promesa en concret no comporta aquesta
maximització, perquè, de fet, menys felicitat comportaria la inseguretat en el
compliment de les promeses que es derivaria de la possibilitat d’incomplir-
les quan així s’estimés oportú.

4
Cal tenir present que aquesta esmena fonamental es deu a Stuart Mill, i no havia estat tinguda en
compte per Jeremy Bentham. Aquest darrer considerava que la quantitat de plaer pot mesurar-se de
manera prou precisa, per a la qual cosa calia valorar, per a cada mena de plaer, aspectes com ara la
seua intensitat, la fecunditat (és a dir, tenir en compte si un plaer pot generar-ne d’altres), la puresa
(entesa com absència de dolor) o l’extensió (quanta gent quedaria afectada per l’acció).
ELS PROS I LES CONTRES DE L’UTILITARISME

Els principals punts a favor de la teoria utilitarista serien els següents:

• Sembla convincent que la correcció moral d’un acte depengui dels beneficis
que té sobre totes les persones afectades, i no solament sobre l’agent de
l’acció (en aquest sentit direm que l’utilitarisme té en compte, en totes les
decisions morals, l’altre i, per tant, constitueix un tipus de plantejament
moral propi dels nivells més alt de desenvolupament moral segons la teoria
de Kohlberg. L’utilitarisme seria una ètica finalista (s’orienta cap a la
consecució d’un fi concret: la felicitat, identificada amb benestar, plaer i
utilitat, però, al mateix temps, és una ètica deontològica: tothom té el deure
d’actuar segons el principi de recerca de la màxima felicitat per al major
nombre de persones, encara que això comporti minimitzar o, fins i tot,
renunciar a la pròpia felicitat).

• L’utilitarisme ofereix un sol criteri, clar, senzill, basat en l’experiència (empí-

ric) i comprovable, de justificació de les creences i decisions morals.

Per un altre costat, contra l’utilitarisme poden argumentar-se un bon nombre

d’objeccions:

• El càlcul i la comparació dels efectes produïts per les diverses alternatives

que se’ns plantegen a l’hora de prendre una decisió moral són, molt sovint,
tan difícils i complicats, que semblen impossibles.

Així, per exemple, en el cas del suborn a una professora perquè aprovés l’alumne que la
temptés, en què aparentment tots els implicats en sortirien beneficiats, com es pot
mesurar la felicitat que els diners provocaran en la professora i la que provocarà la falsa
nota en l’alumne i la seua família? Com es poden comparar? Comporta aquesta acció
també conseqüències negatives? I si el suborn es descobreix i es fes públic? Com es
podria contrapesar la felicitat amb la infelicitat que provocaria en moltes altres persones
la pèrdua de confiança en l’honradesa i l’equanimitat del professorat? Com es podria
calcular la probabilitat que es descobrís? I si no es descobrís?

• L’utilitarisme valora de la mateixa manera la felicitat experimentable per

tots aquells que resulten afectats per una acció, però és això just? Si justícia
és donar-li a cadascú el que li correspon, ¿no partim de la consideració que
no necessàriament tots tenim els mateixos mèrits, drets i necessitats, de
manera que la felicitat d’uns hauria de passar de damunt de la d’uns altres?

• L’utilitarisme no sembla una teoria adequada per a salvaguardar els drets de

les minories (de fet, els teòrics de l’utilitarisme en van ser conscients, de bon
principi, d’aquesta dificultat).
Potser algunes d’aquestes dificultats podrien superar-se de tenir en compte la
següent proposta: si el principi bàsic de l’utilitarisme, que serveix de criteri a
l’hora de determinar les nostres accions, és l’assoliment de la màxima felicitat
per al màxim nombre, ¿no hauríem de concloure que, ja que el màxim nombre
de persones afectades per una acció és, de fet, totes les que en són afectades
d’una manera o d’una altra, no caldria fer sempre de tal manera que l’acció en
qüestió comportés beneficis a totes elles, encara que aquests beneficis, per
haver-los de fer arribar a la totalitat, fossin menys que els que s’experi-
mentarien si en comptes de fer-los extensius a tots arribessin únicament a un
part –encara que majoritària─ d’aquestes persones? Dit d’una altra manera: ¿no
se solucionarien bona part de les dificultats que s’addueixen contra l’utilitarisme
si aquest, a l’hora de plantejar-se la seua màxima capital, en comptes de
focalitzar la seu atenció sobre la idea de “màxima felicitat”, ho fes sobre la del
“màxim nombre”, és a dir, si, per damunt de la felicitat, valorés, ja que no fa
distincions entre els afectats d’una acció, la plena igualtat?. Al cap i al fi, una
felicitat menor però que afecti un nombre més gran d’individus pot ser, en
conjunt, major que no una de més gran que afecti, però, un nombre més petit
de subjectes.