Ètica(2)

La mort de Socrate, 1787

Jacques-Louis David
ÍNDEX
 

2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental
2.2. Ètiques de la felicitat.
2.3. Ètiques de la justícia
 2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental

Els poemes homèrics

• Ilíada i Odissea.

• segles VIII-VII ac, Grècia.

• obres no filosòfiques, sinó literàries que presenten

un món moral sobre el qual reflexionarà la filosofia.
 2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental
Els poemes homèrics

• La moralitat homèrica es basa en:

o El que és bo = valor moral 1, consisteix a fer alguna cosa que

serveix, sobretot, a la pròpia comunitat (Troia, Ítaca)

o La virtut (areté) = Valor moral 2 ----> Excel·lència: capacitat de

sobresortir, que dóna un cert poder al virtuós.

o L'home bo és el que intenta sobresortir prestant els millors serveis a

la seva comunitat i és, per tant, el millor (aristós).
 2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental
Els poemes homèrics

o La virtut (areté)  hýbris

 Desmesura
  intent de transgressió dels límits imposats pels déus als
humans mortals i terrenals.
 Fúria i orgull.
 “Aquell a qui els déus volen destruir, primer el tornen boig”.
 2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental

L' intel·lectualisme socràtic

 la reflexió ètica s'inicia amb la disputa a Atenes

als segles V i IV ac entre els sofistes i Sòcrates.

 Sòcrates va plantejar les qüestions fonamentals de l'ètica i

va proposar mètodes i actituds per resoldre-les.

 Prèviament els filòsofs es van preocupar d'investigar els

principis del cosmos (la physis), però Sòcrates va centrar el
seu interès en la realització de l'ésser humà en societat.
 2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental
L' intel·lectualisme socràtic

SOFISTES
 Protàgores d'Abdera: "L'home és la mesura
de totes les coses".

 Relativisme cultural i moral.

 Principis morals: convencions: acords entre els membres

d'una comunitat. És l'home qui decideix què és just i injust,
bo i dolent, de la mateixa manera que decideix què és gran i
què petit.
----> no existeixen principis
morals universals.
 2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental
L' intel·lectualisme socràtic

SÒCRATES
 Existència de valors universals i objectius
com el bé i la justícia.
 Aquests valors es troben dins de cada individu, en el cor dels
homes. Si cadascú és capaç d'escoltar els seu propi daimon (véu o
consciència interior) i no centrar-se en els seus interessos egoistes-
particulars, podrà arribar a conèixer-los.
 Mètode Maièutic: (art de les llevadores) mitjançant el diàleg i la
reflexió es pot donar a llum la veritat.
 Els conceptes morals descoberts a través d'aquest mètode
serveixen per a tots els homes. Es passa de l'entorn comunitari a
l'universal.
 2. Teories ètiques
2.1. Els orígens de l'ètica occidental
L' intel·lectualisme socràtic

SÒCRATES

 Intel·lectualisme moral: Qui assoleix una completa comprensió

total i correcta del bé, actuarà bé. Qui fa el mal és perquè no té el
coneixement. MAL = IGNORÀNCIA, desconeixement.

 ARETÉ: Qui és virtuós? Aquell que fa el bé amb consciència, amb

coneixement de causa. Posem l'accent sobre els motius, la
voluntat, no sobre les conseqüències de l'acció.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.

Ètiques de la felicitat o de màxims:

 Els béns o guanys que les persones podem gaudir estan jerarquitzats (uns
són més valuosos que d'altres) amb l'objectiu de produir tanta felicitat com
sigui possible.

 Intenten oferir ideals de vida, models de conducta, orientar les nostres

accions, però mai com a exigència, sinó com a consell o invitació.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
 FELICITAT: EUDEMONIA, "εú" bo i " δαίμων" o daimon, mitjà per
aconseguir un bé, una finalitat, alguna cosa millor.
= bona vida

Ex: per a què estudio?

Per tenir coneixements.
Per què vull tenir coneixements?
Per poder accedir a una bona feina.
Per què vull una bona feina?
Per tenir diners.
Per comprar una casa, viatjar,...
-----> per ser feliç.

 Tota activitat humana té una finalitat, que al seu torn se supedita a

altres. Llavors tots aquests fins seran mitjans per a un fi últim que
donarà sentit a tots els altres.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
 La felicitat és el fi últim de l'activitat humana. Tot el que fem té
com a finalitat ser feliços. Ens podem demanar el per a què de moltes
coses, i sempre podríem trobar una resposta, però la pregunta que
no té sentit fer-se és per a què la felicitat?

-----> BÉ PERFECTE I SUFICIENT PER ELL MATEIX (qui el

busca no ho fa per aconseguir una altra cosa ni desitja
una altra cosa).

 Però què és la felicitat? Alguns la identifiquen amb la possessió de

béns materials, d'altres amb els honors i la fama (el prestigi), d'altres
amb el plaer,...
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.

• Felicitat com a autorealització

• Felicitat com a plaer (hedonisme)
• Felicitat com a autosuficiència.
• Felicitat com a utilitat.
Felicitat com a autorealització

 Aristòtil (Estagira, 384 aC - Eubea, 322 aC)

 Ètica a Nicòmac  COM HEM DE VIURE?

 Tots desitgem l’eudeimonia, és a dir, viure bé, una

vida COMPLETA.

 Com assolir la felicitat? ARETÉ - Assolint l’excel·lència; sent

virtuosos, és a dir, perfeccionant les nostres capacitats.

 Ex: quan serà virtuós un navegant? Un músic? Un polític? Un

atleta? Quan realitza el millor possible la seva tasca, la seva
activitat. Quan es perfeccioni.

 Quina és l'activitat més pròpia dels éssers humans?

La felicitat consistirà en exercir-la al llarg de la vida.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a autorealització

 Resposta d'Aristòtil: Concepció de la natura humana:

- cos
- ànima

 Tres tipus d'ànima:

 vegetativa: pròpia de les plantes: nutrició,
desenvolupament, aprofitament dels recursos,
reproducció. CONSERVACIÓ.
 sensitiva: pròpia dels animals: inclou les funcions de
l'ànima vegetativa més les percepcions sensibles i el
moviment.
 racional: pròpia dels humans: inclou les anteriors més
les funcions i capacitats pròpies com el coneixement,
la deliberació i l'elecció. (destinades finalment a
l’acció, a “fer alguna cosa”.)
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a autorealització

 Segons Aristòtil, la veritable felicitat és el perfeccionament com a

ésser humà, viure segons la pròpia naturalesa i la naturalesa
humana és racional.
 L'home virtuós/bo serà aquell en el qual la raó governi sobre
les altres parts del seu ésser, la sensitiva principalment (els
desitjos i els plaers).
 Activitat teòrica de la raó o intel·lecte: VIDA CONTEMPLATIVA,
la vida en el CONEIXEMENT.
Val a dir, però que “només els déus poden dedicar-se
únicament a la contemplació filosòfica, a la
reflexió” (pragmatisme)
 Funció pràctica: Serà virtuós i per tant feliç aquell que apliqui la
raó utilitzant la virtut de la PRUDÈNCIA (phronesis), qui triï,
elegeixi el terme mig, el just mig, per no caure en els extrems
del defecte i l'excés, que són perjudicials. MODERACIÓ.
Equilibri.
(no implica PASSIVITAT)
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.

covardia - - temeritat
valentia

passivitat - - incontinència
temprança

avarícia- - prodigalitat (malbaratament)

generositat

 TERME MIG = JUSTÍCIA

 La felicitat necessitarà també, per acomplir-se, d'una política
justa, una vida en societat on governi la llei virtuosa.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a plaer. Hedonisme.

 "hedoné" : plaer.

 Una moral hedonista serà tota

aquella que consideri que allò
que ens motiva és la recerca
de plaer.

 La finalitat última de les nostres

accions és aconseguir plaer.

 BÉ = PLAER = FELICITAT
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a plaer. Hedonisme.

 Ara bé, l’ hedoné pot ser entès de diferents maneres:

cirenaics (V ac):

 escola fundada pel deixeble

de Sòcrates, Aristip.

 la felicitat és el plaer sensible,

gaudir mitjançant els sentits,
el plaer del cos.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a plaer. Hedonisme.
epicuris (IV ac):
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/epicur.htm

 La medicina de l’ànima: el tetrafarmakón.

 La por dels déus
 Existeixen, però no afecten les nostres vides
 La por de la mort
 Quan nosaltres hi som, la mort no hi és; quan hi és la mort, no estem
nosaltres
 La por del destí.
 És fàcil aconseguir el necessari per viure. Voler més del necessari és desitjar
coses que ens poden aportar malestar.
 La por del dolor.
 Tot dolor és soportable, ja sigui per la duració o pel patiment.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a autosuficiència. Estoïcisme
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a autosuficiència. Estoïcisme

 Stoa, pòrtic a l’àgora.

 Origen: s.IV ac
 Fundador: Zenó de Cítion

 Conservem pocs testimonis de l’escola

a Grècia, però va tenir un gran èxit a
Roma i ens ha arribat sobretot a través de
filòsofs de l’època imperial:
Sèneca (s. I)
Epictet (s. I-II)
Marc Aureli (s. II).
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a autosuficiència. Estoïcisme

 La moral estoica es basa en una concepció del cosmos

segons la qual tot el que esdevé està determinat per una llei
universal o logos.
 Hi ha un destí inexorable que limita la vida humana. Per tant,
no té cap sentit amoïnar-se per allò que no es pot modificar.

 Si patim és perquè desitgem o busquem coses que queden

més enllà del nostre abast. Ens preocupem per coses que no
podem controlar.

 Solució: el domini de les emocions, no fer-nos il·lusions

respecte el futur, ser insensibles al patiment i les opinions
alienes.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a autosuficiència. Estoïcisme

 FELICITAT = IMPERTORBABILITAT DE L'ÀNIMA =

AUTOSUFICIÈNCIA

 Per trist i anguniós que pugui ser el destí personal, això no

autoritza l’estoic a blasmar el món o la societat.

 Autosuficiència: coneixement del logos, de l'ordre del món per

poder acceptar l'inexorable i actuar allà on sí hi ha marge de
moviment.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a autosuficiència. Estoïcisme
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a utilitat
 Diferenciació de plaers:
 "Més val ser un home insatisfet que un porc satisfet,
més val ser Sòcrates insatisfet que no pas un imbècil
satisfet ". 
 plaers inferiors: sensuals, sensitius i materials.
 plaers superiors: morals i intel·lectuals.

 Stuart Mill considerava que els humans tenim uns sentiments

socials, la satisfacció dels quals ens dóna plaer.
 Un cop garantides les nostres necessitats materials individuals, el
que ens fa feliços és contribuir a la millora de la societat.
 P.e: simpatia (capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, patint el
seu dolor, gaudint amb la seva alegria).

 Ens porta a estendre als altres el nostre desig d'obtenir la felicitat.

 2. Teories ètiques
2.2. Ètiques de la felicitat.
Felicitat com a utilitat
 L'utilitarisme s'emmarca en la tradició empirista i en el liberalisme
econòmic, aspira a reduir la misèria i els desequilibris que la
Revolució Industrial i l'economia capitalista havien generat.

 Aquest criteri de felicitat, aplicat a la vida social, ha originat l'economia

del benestar i un gran nombre de reformes socials.

 El valor moral d'una acció està en funció de les seves conseqüències,

de la utilitat en termes del màxim benefici social que pugui
proporcionar.

 Stuart Mill fou un defensor de la llibertat individual i del seu ple

exercici evitant perjudicar els altres.

 També va ser un defensor de la igualtat sexual i del reconeixement a

la dona dels mateixos drets que l'home, per exemple, del dret de vot.
Harriet Taylor Mill.
 2. Teories ètiques
2.3. Ètiques de la justícia.
Ètiques de la justícia o de mínims:

 teories que justifiquen les normes i valors per aconseguir

garantir una situació bàsica d'igualtat, imparcialitat i solidaritat.

 És a dir, pretenen establir uns mínims exigibles a qualsevol

ésser racional, unes condicions mínimes que marquin els
límits dels nostres projectes vitals.

 Finalitat: Universalitzar uns valors, arribar a una consciència

moral compartida.
 justícia universal: el reconeixement d'uns principis morals
abstractes (independents de les particularitats dels individus) i
universals (vàlids per a tots els éssers humans).
 2. Teories ètiques
2.3. Ètiques de la justícia.
 2. Teories ètiques
2.3. Ètiques de la justícia.
Ètiques de la justícia o de mínims:

ÈTIQUES DE LA ÈTIQUES DE LA JUSTÍCIA

FELICITAT

materials formals

heterònomes autònomes

teleològiques deontològiques
 2. Teories ètiques
2.3. Ètiques de la justícia.
Ètiques de la justícia o de mínims:

 Les ètiques de la felicitat són ètiques materials, ja que

proporcionen uns preceptes concrets, determinen la matèria,
el contingut del que és bo (la vida contemplativa, el plaer,
complir la constitució política...).

 Les ètiques de la justícia són ètiques formals: l'interessa la

forma de les normes, no què hem de buscar i fer per
aconseguir aquest objectiu , sinó com hem d'actuar.
 2. Teories ètiques
2.3. Ètiques de la justícia.
Ètiques de la justícia o de mínims:

 Immanuel Kant (1727- 1804):

La moral no ens ha de proporcionar cap llistat de normes o directrius
que ens marquin el camí per arribar a un objectiu.
Què passa si no ens interessa aquest objectiu pre-fixat?
Que no ens sentiríem obligats a seguir-lo.

Però tots hem de sentir-nos obligats a assolir i realitzar uns principis

morals bàsics justos i universals, tots els humans han d'acceptar uns
mínims.
Per aquest motiu el millor és una ètica formal (sense continguts,
sense especificar què s'ha d'aconseguir).

BÉ MORAL ≠ FELICITAT
= DEURE
 2. Teories ètiques
2.3. Ètiques de la justícia.
Ètiques de la justícia o de mínims:

 Èt. Felicitat ---> heterònomes: allò que és moralment bo, i allò

que volem assolir és un fi "extern". P.e: plaer: la naturalesa;
ètiques religioses: Déu.

 Èt. de la justícia ---> autònomes: és la voluntat la que es dóna

a sí mateixa la llei. La llei moral dictada per la raó s'expressa
mitjançant l'imperatiu categòric, que diu així:
"Actua de manera que la teva acció
pugui convertir-se en norma d'una
legislació universal"
 2. Teories ètiques
2.3. Ètiques de la justícia.
Ètiques de la justícia o de mínims:

 Èt. Felicitat ---> teleològiques: tendeixen cap a un fi (telos).

 Èt. Justícia ---> deontològiques: es preocupen pel DEURE

(déon).