ESCOLES SOCRÀTIQUES I HEL·LENÍSTIQUES

L’any 399 a. C. mor Sòcrates condemnat pels atenesos. La majoria dels seus
deixebles ha de fugir d’Atenes, incloent Plató. Això provoca la dispersió de les
anomenades “escoles socràtiques”.

Entre els deixebles de Sòcrates cal distingir dos ramals:

 Els més antics, vinculats al mestre des del 430 a- C. Hi pertanyen: Críties
(un dels Trenta Tirans i més aviat sofista que socràtic), Antístenes,
Euclides de Mègara (no l’hem de confondre amb el geòmetra), Alcibíades,
Critó, Xenofont, Querefont, Querècrates, Esquines d’Esfetos, etc.

 Els més joves, entre els que trobarem Plató.

A la mort del mestre, els deixebles disputen entre ells l’herència socràtica, però
la dispersió dels diferents deixebles separa geogràficament les diferents
tendències del socratisme. Així, torbarem:

 L’Escola de Mègara. Fundada per Euclides, un dels primers deixebles de

Sòcrates, que es va establir molt aviat a Mègara per difondre el missatge
socràtic. En aquesta línia es fa èmfasi en la realitat del bé, per influència
de Parmènides. Hi ha una identitat entre el bé i la realitat, amb les
propietats de l’ésser de Parmènides, per la qual cosa hi ha la negació del
canvi i de la realitat del món empíric. Segueixen una metodologia erística
(disputa), que és també herència socràtica. Entre els seguidors d’aquesta
línia hi trobem Eubúlides (autor de la fal·làcia del mentider), Diodor
Cronos i Filó de Mègara (autor d’unes taules de veritat precursores de les
desenvolupades per Wittgenstein).

 L’Escola Cínica. Fundada per Antístenes, un altre dels deixebles antics.

En morir Sòcrates, va voler imitar el seu estil de vida, el seu rebuig de les
convencions, de les opinions, i la seva manca d’ambició mundana; tot
això és la vessant cínica de Sòcrates, oposada a la vessant més metafísica.
El nom de l’escola deriva del gimnàs on es varen establir, un lloc de

113
 segona fila, sovintejat per la classe baixa atenesa, anomenat Kynósargos,
és a dir, del gos; per això els cínics pertanyen a l’escola del gos. El seu
tarannà és antiplatònic: només reconeixen l’existència de les percepcions;
rebuig de les convencions i les lleis; cosmopolitisme. La felicitat rau en el
desinterès, i la virtut és l’autodomini, l’ascetisme i la manca de
necessitats. Un altre cínic famós va ser Diògenes de Sínope. Influència
posterior sobre els estoics i Epicur.

 L’Escola de Cirene (ciutat de la costa de l’actual Líbia). Fundada per

Aristip de Cirene, defensen una mena d’hedonisme que servirà de base a
Epicur. Contacte amb el pitagorisme. Un altre seguidor és Teodor de
Cirene o l’Ateu.

ESCOLES HEL·LENÍSTIQUES

 Els estoics. Nom derivat de stoa (pòrtic), pel lloc on es desenvolupaven

els seus ensenyaments. Fundada per Zenó Citeu, va tenir seguidors grecs
com Epíctet, i altres romans, com ara Sèneca, i Marc Aureli. Per als
estoics, la felicitat era el problema central del pensament i la vida, i
només podia aconseguir-se mitjançant l’apatheia, és a dir, la indiferència
com a actitud vital, la resignació davant els obstacles, la pau amb les
forces del cosmos i l’admissió de la necessitat del món, que no es pot
canviar. Només per l’anul·lació dels desitjos és pot evitar el dolor. Creien
en el cosmopolitisme i en l’extensió de la raó humana a tots els homes,
cosa que permet pensar el món com a Estat universal, on les diferències
culturals i individuals passen a segon pla. Per això, són els fundadors del
dret natural (iusnaturalisme modern).

 Els escèptics. Representats per Pirró d’Èlide i Ciceró. Formulen dubtes

sobre la possibilitat del conceixement. Aleshores, creuen que és millor
suspendre tot judici i posar el món entre parèntesi (epokhé), i mantenir-
se en silenci (afasia). Es tracta de viure amb serenitat, acomodant-se a
tot i evitant el conflicte amb els altres, atès que no podem defensar cap
veritat (com la futura moral provisional de Descartes)

114
 Els hedonistes. Representats per Epicur de Samos (341-270 a. C.). Per als
hedonistes, la felicitat s’assoleix mitjançant el plaer, però no el plaer
material, sinó l’espiritual, que és més durador. La satisfacció de les
necessitats materials només serveix per evitar el dolor derivat de la seva
insatisfacció, i afavorir l’assoliment de la calma i la serenor (ataraxia),
que és el veritable camí de la felicitat. Per tant, no rebutgen els plaers
materials, sinó que els situen en un segon pla, necessaris per poder
arribar a un pla superior, el dels plaers espirituals (amistat) i
intel·lectuals (filosofia).

115