Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

J. S. MILL: L’UTILITARISME

APUNTS

1. Què és l’Utilitarisme?

1.1. El principi utilitarista

1.2. Objeccions i respostes

2. La prova del principi d’utilitat.

2.1. L’única forma de provar el Principi utilitarista

2.2. Objecció contra l’utilitarisme i resposta de Mill: la felicitat no és un
concepte abstracte.
2.3. Conclusions sobre la felicitat, la virtut i la prova del Principi d’utilitat
Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

1. Què és l’utilitarisme?

1.1. El Principi utilitarista

 El problema del summum bonum (Fi últim i criteri o estàndard de bé i mal moral) o el
fonament de la moral, constitueix un dels problemes filosòfics més importants de tots
els temps, i encara no està resolt. L’utilitarime pretén ser una solució a aquesta qüestió.
 L’Utilitarisme és, per tant, una teoria ètica que pretén explicar quan les nostres accions
són moralment bones i quan no. Ara bé, per decidir si una acció ha estat bona, sempre
cal compara-la amb l’obtenció del fi que perseguia (si vull aprovar i estudio per fer-ho,
estarà bé estudiar si em porta a aprovar). Així, com en totes les altres accions, en el cas
del valor moral que tenen (si són bones o dolentes moralment les accions de la vida
human) només es podrà decidir si sabem quin és el fi que pretenen. Per això
l’utilitarisme el primer que fa és cercar el fi útil. La solució que dona l’utilitarisme
estableix com a estàndard moral o criteri de bé i mal la felicitat: “una acció és bona en
proporció a la tendència a promoure la felicitat i dolenta en proporció a la seva
tendència a produir el contrari de la felicitat”.
 Ara bé, què entén per felicitat aquest estàndard o patró moral (criteri amb que s’han
de mesurar les accions per saber si són bones o dolentes)? L’utilitarisme respon: “per
felicitat s’entén plaer i absència de dolor; per infelicitat, dolor i privació de plaer”.

1.2. Objeccions i respostes

En el capítol 2 d’aquesta obra Mill intenta explicar millor aquest Principi o fi utilitarista. Per
fer-ho segueix una estratègia típica en la filosofia, respon a tota una sèrie d’objeccions que es
plantegen al principi utilitarista i així va delimitant la concepció utilitarista de la felicitat (o
plaer). I amb ella l’estàndard moral.

Objecció i resposta 1
 Objecció: en alguns esperit sensibles i nobles, afirmar que el plaer és l’únic fi de la vida
humana és degradar i rebaixar la vida humana i igualar-la a la dels “porcs” (apel·latiu
que rebien els epicuris a l’antiguitat).
Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

 Resposta: el fi de la vida humana seria degradant si el plaers de què es parla fossin

només els dels animals. Però no és així, perquè els plaers d’un animal no satisfan el
concepte de felicitat dels éssers humans. Hi ha altres plaers superiors als sensuals,
lligats a les facultats més elevades de l’ésser humà: els plaers de la ment (intel·lecte,
sensibilitat, imaginació, moralitat...; nosaltres podem trobar plaer en la creativitat, en
la broma, en la bellesa, en el coneixement...).
 Els plaers mentals són “superiors” per raons quantitatives, atès que són més
permanents, més segurs, menys costosos (son més permanents perquè depenen de les
nostre qualitats i aquestes a mesura que les anem adquirint formen part del nostre ser,
són menys costoses perquè no són externes no les hem de comprar o adquirir, etc.), I
també són superiors per raons qualitatives, intrínsecament, és a dir, perquè tothom
que ha pogut gaudir d’ambdós tipus de plaers, sempre considera més valuosos els
mentals i no renunciaria mai a aquests per tenir només els altres (ningú renunciaria a
l’amistat per un bon vi, o la capacitat de gaudir de la música per un plat de
macarrons...)

Objecció i resposta 2
 Objecció: moltes persones amb aptituds pels plaers superiors els ajornen perquè cauen
a la temptació dels plaers sensuals.
 Resposta: la caiguda d’algú als plaers inferiors, tot i tenir aptitud pels superiors, és
més una qüestió de circumstàncies que de voluntat. Si en el moment que s’han de
conrear les facultats superiors, les circumstàncies no són favorables (manca de temps,
d’oportunitats...), aleshores es perd la capacitat de gaudir d’aquests plaers i hom
s’habitua als inferiors, però no és que es prefereixin realment.
 En aquest punt del text es reitera el criteri per establir dels plaers ens superiors i
inferiors explicat abans: només poden fer-ho els que estan familiaritzats amb els dos
tipus de plaers. I en cas que no estiguin d’acord, el que diu la majoria.

Objecció i resposta 3
 Objecció: una persona noble (que no perjudica els altres i té sentiments i conductes
bons envers ells) no per això és més feliç (= + plaer).
Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

 Resposta: el criteri utilitarista busca la felicitat general, la del conjunt, no

exclusivament la d’un mateix. La noblesa de caràcter contribueix a aquesta felicitat i és
per això que s’ha de conrear (podríem dir que això aporta un plaer mental de caràcter
moral que fa més feliç la persona que la recerca exclusiva del propi plaer).
 En aquest moment del text es torna a formular clarament el Principi utilitarista i
s’estableix com el fi últim de la vida humana i com el criteri (estàndard) moral de la
humanitat, respecte al qual s’han de valorar totes les conductes humanes (vegeu les
frases subratllades al text núm. 17).

Objecció i resposta 4
 Objecció: la noblesa implica renúncia a un mateix i, per tant, absència de felicitat.
 Resposta: la renúncia no és un fi en si mateix. Si un es sacrifica, ho fa per algun motiu,
per algun fi. La renúncia sempre es fa per al bé dels altres, la qual cosa demostra que
també busca la felicitat. Es bo que les persones se sacrifiquin per la felicitat dels altres,
però el sacrifici no és un bé en si mateix. Si el sacrifici no contribueix a augmentar el
bé o felicitat general, aleshores no té sentit, és malaguanyat. El principi moral cristià
(estima els altres com a tu mateix) és exemple molt clar de moral utilitarista (Mill,
sense ser cristià estrictament, concedeix al cristianisme un paper fonamental en la
història de l’educació moral de la humanitat).

Objecció i resposta 5
 Objecció: si la felicitat és irrealitzable, diuen alguns, aleshores no pot ser un propòsit
racional de l’ésser humà, ja que la raó sap que no el pot assolir.
 Resposta: cal precisar de quina felicitat es parla. Cal tenir en compte que per felicitat
s’entén també la mitigació o disminució de la infelicitat, la qual cosa ja justifica que la
recerca de felicitat sigui el fi de la vida humana. A més, la felicitat tampoc no s’ha
d’entendre com un estat de plaer sostingut, la qual cosa és impossible, sinó d’una
manera assenyada, és a dir, es tracta de la felicitat en la mesura en que aquesta és
possible per a un ésser humà: com un equilibri entre un mínim de dolors, una bona
dosi de plaers, especialment els actius (mentals) sobre els passius (corporals o
Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

sensuals), en la mesura en que això és pot assolir. Es tracta d’una felicitat humana, no
absoluta.
 Si s’analitzen els ingredients de la felicitat humana, poden sintetitzar-se en dos: la
tranquil·litat i l’excitació. Ambdós són compatibles i l’un estimula l’altre. Cal dir que
aquestes dues experiències no són tan difícils d’aconseguir.
 Els impediments més grans per a aconseguir la felicitat són dos: 1) l’egoisme (podríem
dir que, aparentment, dóna felicitat a qui el posseeix, però cal tenir en compte que fa
que la persona se senti desgraciada moralment); 2) la manca de conreu de les facultats
superiors, que són les que proporcionen els plaers superiors i, per tant, els que satisfan
més plenament un ésser humà.

Objecció i resposta 6
 Objecció: hi ha qui retreu a l’utilitarisme el fet que és massa elevat per als humans, que
és un excés demanar que la gent actuï pel bé general.
 Resposta: Mill no està d’acord amb l’ètica del deure de Kant, que afirma que el criteri
moral és actuar segons el deure i no per cercar la felicitat. No es tracta d’actuar pensant
sempre en una abstracció com és el món o la societat en general. Les accions de les
persones són concretes i individuals, i són bones si contribueixen a augmentar la
pròpia felicitat, o la felicitat d’algú o a disminuir el dolor..., i és així, amb actes
particulars i intencions particulars com s’augmenta el bé col·lectiu (que és la suma de
totes les particularitats). Només cal tenir en compte de què amb les nostres accions no
anem contra el deure i perjudiquem el altres, però no té sentit voler actuar només per
deure.

2. La prova del principi d’utilitat

2.1. L’única forma de provar el Principi utilitarita
 En aquest apartat Mill pretén provar el Principi d’utilitat; és a dir, vol provar que els
utilitaristes tenen raó quan diuen que humans perseguim en totes les nostres accions
la màxima felicitat i per això aquest ha de ser el patró per jutjar quan les nostres accions
són moralment bones i quan no.
Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

 Ara bé, a l’hora de provar-ho constata que els principis primers no són demostrables
(no són susceptibles d’una demostra lògica i deductiva). I això passa tant en els
principis de coneixement (com el principi de no contradicció1, base de tota la nostra
lògica) com en els principis morals o pràctics. Així, doncs, el principi utilitarista,
(fonament i fi de la moral), no pot ser provat en sentit estricte.
 Això no obstant, en les qüestions relatives a la pràctica, és a dir als “fins” (el criteri
moral n’és una), es pot cercar si aquests són desitjats. I si ho són, està provat que són
desitjables. S’entén provat empíricament a través de la nostra constatació psicològica
de desig de felicitat.
 La prova que la felicitat és desitjable, com diuen els utilitariste, és doncs que la gent la
desitja. Per tant: la felicitat de cada persona és un bé per aquesta persona i la felicitat
general per a la suma de totes les persones.
 Tanmateix, amb això es demostra que la felicitat és “un” dels fins de la conducta, però
no “l’únic” fi. Caldria demostrar que la gent no desitja res més que la felicitat. Per fer-
ho Mill respon una altra objecció que es planteja als utilitaristes.

2.2. Objecció contra els utilitaristes i resposta de Mill: la felicitat no és un concepte

abstracte.
 Als utilitaristes se’ls objecta que els humans desitgem coses diferents de la felicitat, com
per exemple: la riquesa, el poder, la virtut i l’absència de vici, etc.. D’aquí, els crítics
n’extreuen que la felicitat no és l’estàndard (criteri) d’aprovació i desaprovació moral
de les accions humanes (és a dir, el criteri per decidir si són bones o dolentes
moralment).
 La resposta a aquesta objecció és que l’utilitarisme no nega que els humans desitgem
altres coses a part de la felicitat: es obvi que les desitgem i entre les coses que desitgem
també hi ha la virtut.
 Ara bé, els utilitaristes no neguen, per això, que quan desitgem aquestes altres bens o
plaers no cerquem la felicitat. Per què? Perquè en realitat constitueixen part de la

1
Nosaltres no podem provar perquè el principi de no contradicció és veritat, però no podem admetre cap
veritat que no estigui basada en aquest principi; perquè quan sabem que una cosa és sabem que no pot ser
que no sigui el que és o que pugui ser el contrari (principi de no contradicció, és congènit)
Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

felicitat, malgrat que en un principi només fossin mitjans per assolir-la.. Els
ingredients de la felicitat són molt variats i, a més de ser mitjans, esdevenen part de fi
quan són desitjades. Segons l’utilitarisme, per exemple, “la virtut no és una part
natural ni originària del fi (la felicitat), però és susceptible de ser-ho per aquells que
l’estimen com una part de la seva felicitat”.
 La idea general és que la virtut i altres coses, si no fossin mitjans per a una altra cosa,
ens serien completament indiferents, però acaben sent un fi per associació amb allò
per a què ella és un mitjà. És a dir, s’acaben desitjant intensament per elles mateixes.
 Per exemple, l’amor als diners. El seu valor només prové de les coses que es poden
comprar amb ells. Però, l’amor als diners és un dels motors més poderosos de la vida
humana i moltes vegades el desig de posseir els diners és més fort que el desig d’usar-
los. De mitjà, passen a ser un ingredient principal de la idea de felicitat d’una persona.
 La raó d’això, com també en el cas del “poder” o de la “fama”, és que es crea una
“estreta associació” entre els mitjans esmentats i els objectes del desig, donat que
aquells són una ajuda fonamental per tal d’aconseguir aquests. La qual cosa provoca
que, a vegades, el mitjà es desitgi amb més intensitat que el propi fi. És a dir, el mitjà
és desitjat com un fi per si mateix i, per tant, constitueix una “part de la felicitat”: la
persona pensa que és o que pot ser feliç amb la possessió, per exemple, de diners o
poder o fama, i infeliç si no aconsegueix aquestes coses.
 Per precisar més això, cal dir que la felicitat no és una cosa abstracta, sinó un “tot
concret” en el qual no només hi caben els desigs primaris, sinó també les coses que hi
van associades (originàriament mitjans) i que esdevenen, que es converteixen, en
plaers fins i tot superiors en durada i en intensitat. Per això, cada home acaba tenint
un concepte particular de felicitat.
 Després de l’exemple anterior, cal dir que la virtut (desitjada en principi com un
instrument per a obtenir plaer o evitar dolor), esdevé un fi per la raó explicada en el
punt anterior: per l’associació intrínseca que es produeix entre mitjans i fins, que fa
que els mitjans acabin esdevenint fins per si mateixos.
 Ara bé, Mill observa que entre desitjar la virtut i desitjar altres coses, moralment, hi
pot haver una diferència molt important: la virtut és molt diferent dels diners o el
poder o la fama, perquè aquestes poden fer que una persona es torni perjudicial per
Materials d’història de la filosofia Montserrat Timoneda

als altres membres de la societat, mentre que l’amor desinteressat de la virtut sempre
és beneficiosa per als altres. Un home que es perfecciona i té moltes qualitats morals,
es obvi que contribueix a la felicitat dels altres i , per tant, a la major felicitat.
 De l’anterior es desprèn que l’utilitarisme aprova que s’estimi els diners, etc. mentre
això no comporti conseqüències negatives per a la societat, però sobretot aprova el
conreu de l’amor a la virtut per damunt de totes les coses importants per a la felicitat.

2.3. Conclusions sobre la felicitat, la virtut i la prova del Principi d’utilitat

 Com a conclusió de tota l’anàlisi anterior, la felicitat és l’única cosa que desitgem
realment. Totes les altres coses que desitgem (originàriament mitjans), ho fem perquè
esdevenen una “part” de la felicitat. Només per això són desitjades per elles mateixes,
perquè acaben sent un ingredient de la felicitat concreta de les persones.
 En definitiva, aquí tenim la prova buscada al principi: la felicitat és l’únic fi de l’acció
humana i el seu foment el criteri pel qual hem de jutjar la conducta humana, és a dir, el
criteri de la moralitat.
 De quina felicitat es tracta: de la felicitat general, perquè la felicitat individual no pot
existir ni ser pensada sense els altres: sense la seva col·laboració, sense la seva felicitat...
És a dir, com que la felicitat és una “part” de la felicitat general i no pot existir sense
aquest “tot”, aleshores, quan desitgem la nostra felicitat, desitgem també la dels altres,
i els altres desitgen la nostra...