John Stuart Mill (1806-1873)

Introducció a la filosofia moral utilitarista

La filosofia moral és l'intent de comprendre en què consisteix la moral (quina és la seva
naturalesa) i què exigeix de nosaltres. Allò moralment just serà fer allò que es pugui justificar
amb les millors raons.

[Exercici 1. Introducció als dilemes morals. Què és allò correcte de fer?

Reflexió sobre els següents casos:
a) Theresa Ann Campo Pearson, nena anencefàlica: era correcte o incorrecte prendre-li els òrgans,
causant-li la mort immediata, per ajudar altres nens?
b) Mary i Jodie, germanes bessones unides: seria correcte o incorrecte separar-les?]

I. Introducció. Els dos problemes centrals en filosofia de la moral

1. Quin és principi i principis de la moralitat? Quin és el criteri que ens permet distingir
entre el que és moralment correcte i el que és moralment incorrecte, el que est bé i el que està
malament.

2. Com es justifica el principi de la moralitat? Per què l’hem d’obeir? Quines raons
tenim per complir-lo? D’on obté la seva força vinculant?

Relacionades amb les qüestions anteriors es plantegen també les següents preguntes: Quines són
les nostres intuïcions morals, són coherents o contradictòries?; com podem justificar els nostres judicis
normatius (els judicis sobre el que hem de fer). [Exercici 1. Experiment mental "Should you kill the fat
man?" www.philosophyexperiments.com]

II. Les teories morals

Cal distingir entre:

a) teories ètiques deontològiques o teories del deure: teories ètiques que jutgen la
correcció o incorrecció moral (la bondat o maldat) d'una acció en funció de si aquesta acció es
realitza d'acord amb un deure o obligació reconegut siguin quines siguin les conseqüències que
se'n derivin. L'ètica de Kant és una ètica deontològica.
b) teories ètiques conseqüencialistes: teories ètiques que jutgen la bondat o maldat d'un
acte per les seves conseqüències conegudes o previsibles. L'utilitarisme és un exemple d'ètica
conseqüencialista.

A. L’utilitarisme: la filosofia moral de L’utilitarisme

Què és l’utilitarisme?
Concepció de Jeremy Bentham (que va influir en J. S. Mill): D’acord amb Bentham, la
maximització de la felicitat/plaer, o la minimització del dolor, és el fi últim de totes les
accions –les accions polítiques, educatives i econòmiques són correctes en la mesura que
incrementin la felicitat agregada i incorrectes si incrementen el dolor.

Característiques centrals de la doctrina utilitarista:

(a) principi de maximització; (b) concepció hedonista del bé (allò que s’ha de
maximitzar, la felicitat, s’entén com plaer i la infelicitat, com dolor); (c) una concepció

1
experiencial del bé i el mal: per a què alguna cosa sigui bona per a mi, haig d’experimentar-la
com a tal, i això és tot el que importa (per a què pugui comptar com un bé); (d) la concepció que
podem mesurar el plaer i el dolor, i ponderar-los l’un en relació a l’altre, donant-los valors
numèrics (la possibilitat d’establir judicis comparatius sobre diferents formes de plaer (i, per
implicació, de dolor: els criteris per determinar quantitativament el valor del plaer són 7: la
duració, la intensitat, l’extensió, proximitat, puresa (probabilitat que no els segueixin sensacions
de tipus displaents), tendència a produir altres plaers, i probabilitat d’obtenir-los; (e) la
maximització de la felicitat i la minimització del dolor no és merament la finalitat de tota acció:
també és el criteri de la moralitat; f) és una concepció teleològica.
La teoria utilitarista de Mill: En darrer terme tots desitgem “una existència tan allunyada
com sigui possible del dolor, i rica tant com sigui possible en satisfaccions, tant des del punt de
vista quantitatiu com qualitatiu”. El criteri per avaluar la qualitat d’aquestes satisfaccions: les
preferències d’aquells que realment les han experimentat, i que són així els millors jutges de la
seva qualitat. Aquesta – la presència de tanta felicitat com sigui possible és l’únic fi de tota
l’acció humana. També és el criteri de la moralitat, la qual consisteix en seguir unes “normes
i preceptes per a la conducta humana, pel compliment de les quals una existència tal com la
descrita podria ser, en el major grau possible, garantida per a tota la humanitat; i no sols per a
ella, sinó, en la mesura en què ho permet la naturalesa de les coses, al conjunt dels éssers
capaços de sentir” .
Sembla, doncs, que la teoria de la utilitat de Mill (utilitarisme de la regla) és molt
semblant a la de Bentham (utilitarisme de l’acte). No obstant, es diferencia en aspectes crucials,
i també és problemàtica en alguns altres aspectes.

Tesis principals de l'utilitarisme

L'utilitarisme és una doctrina que inclou dues dimensions. En primer lloc és una teoria
sobre quines coses són valuoses, què és allò que perseguim a la vida (teoria de la vida). En
segon lloc, és també una teoria sobre què és el que estem obligats a fer, com hem d'actuar
(teoria moral). La teoria moral és basa en la teoria de la vida: allò que volem aconseguir en les
nostres vides (la felicitat) determina el contingut del que és moralment correcte de fer
(maximitzar la felicitat agregada).

1. Teoria de la vida: Quines coses són valuoses?

L’utilitarisme, igual que la filosofia d’Epicur, és una concepció hedonista que identifica
la felicitat, entesa com el fi últim de la vida, amb el plaer (o absència de dolor).

Hedonisme: El fi últim de tota acció humana és la felicitat, la qual es simplement un estat

mental agradable que consisteix en experimentar plaer o absència de dolor. El plaer, i només el plaer, té
un valor intrínsec.

Valor intrínsec: Una cosa té valor intrínsec quan és valorada per si mateixa.
Valor instrumental: Una cosa té valor instrumental quan és valorada perquè és un mitjà per
aconseguir una altra cosa valuosa.

La deliberació moral: Per Bentham la deliberació moral consisteix en fer un càlcul de

la quantitat de plaer que generarien les diferents opcions disponibles i triar la que en
maximitzi la suma. Per realitzar aquest càlcul felicífic, i poder establir comparacions entre els
plaers, Bentham distingeix els plaers quantitativament tenint en compte els següents paràmetres:
per la seva intensitat, duració, tendència a produir altres plaers, nombre de persones que en
participen, probabilitat d'obtenir-los, la proximitat o llunyania dels plaers, la puresa (la
probabilitat que té un plaer de què no el segueixin sensacions doloroses). Recordem que per a
Kant la deliberació moral consistia en fer l’exercici d’aplicar l’imperatiu categòric (en les

2
seves diferents) a la màxima de conducta de la respectiva acció, en fer passar la màxima pel test
de l’imperatiu categòric.

J. S. Mill enriqueix aquest càlcul introduint una distinció qualitativa entre plaers.

La distinció de Mill entre plaers superiors i plaers inferiors [Llibre de text, pàg. 247]

Aquest punt és central en la concepció de la felicitat de Mill. Mill està d’acord amb
Bentham en què la felicitat s’ha d’entendre en termes d’experiències plaents, i la infelicitat en
termes d’experiències doloroses (II-2). Tanmateix, segons Mill, hem de distingir entre l’aspecte
quantitatiu dels plaers que experimentem, i la seva qualitat. En particular, existeixen plaers
superiors (llegir poesia, estudiar filosofia, elaborar una teoria científica, dissenyar un
experiment, resoldre un problema matemàtic, fer una demostració..) i plaers inferiors (jugar a
llençar dards, rebolcar-se en el fang). Com escriu Mill, “és millor un ésser humà satisfet que un
porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci.” Com es determina quins plaers
són més valuosos, i, per tant, quin mode d’existència és el més gratificant (el basat en l’obtenció
de plaers de naturalesa sensorial (acontentament) o bé el basat en el conreu de les facultats
superiors i l’obtenció dels plaers superiors corresponents (felicitat)? Segons Mill es criteri ha de
ser l’opinió majoritària d’aquelles persones que estan familiaritzades i tenen la formació
necessària per poder experimentar i gaudir dels dos tipus de plaers.

a) plaers superiors: Són els plaers que provoca l’exercici de les capacitats pròpiament
humanes i en les quals basem l’autoestima (el sentiment de la pròpia dignitat ens fa preferir la
vida d’un Sòcrates insatisfet (d’una persona insatisfeta) a la d’un porc satisfet o d’un neci).
Aquests plaers de naturalesa intel·lectual serien els preferits per la majoria de persones que
hagin tingut experiència dels dos tipus de plaer si haguessin de triar. Aquests plaers compten
més en el càlcul de felicitat.

b) plaers inferiors: plaers de naturalesa sensorial.

Ara bé, es poden plantejar alguns problemes a la distinció entre plaers superiors i plaers
inferiors: (a) no està clar perquè intel·lectuals són per se plaers superiors mentre que els plaers
físics o sensorials són plaers inferiors; (b) A més, les dicotomies alt/baix, superior/inferior són
massa simplistes: menjar un plat indi molt delicadament cuinat i aromàtic sembla
qualitativament millor que menjar-se un plat precuinat.

D’altra banda, tampoc no es pot considerar que Mill defensi una posició elitista segons
la qual la vida característica de les persones afavorides econòmicament sigui més valuosa que la
de la resta. J. S. Mill reivindica la necessitat d’universalitzar l’educació i de millorar les
condicions socioeconòmiques de les classes treballadores perquè tothom tingui una oportunitat
igual per a accedir a aquells tipus d’activitats que permeten conrear els sentiments de
l’autoestima i l’autorespecte.

La “teoria de la vida” de l’utilitarisme [Llibre de text, pàgs 246-252]

És veritat que la felicitat (el plaer o l’absència de dolor) és la finalitat última de la vida de les
persones? És cert que la felicitat (el plaer o l’absència de dolor) és allò que perseguim en últim
terme? És racional perseguir l’augment de la felicitat? És correcta la teoria de vida en la qual es
fonamenta el principi de la utilitat? J.S. Mill revisa diferents objeccions que se li poden
plantejar:

1. La teoria no és correcta perquè la felicitat és inassolible: [Llibre de text, 4.7, pàg. 249]

3
 Resposta: a) Encara que ho fos, es podria reduir el dolor en una mesura
considerable; i b) No està clar que sigui inassolible: per poder determinar si la felicitat és o no
inassolible cal que coneguem primer quins són els ingredients de la felicitat. Els ingredients de
la felicitat són dos: tranquil·litat i excitació. I tots dos estan a l’abast de tothom (l’interès per la
humanitat i la curiositat intel·lectual són dues fonts de plaer, pensa Mill, de les quals poden
gaudir totes les persones).

2. La teoria no és correcta perquè no és necessàriament el fi últim de la vida d’una

persona ja que no sempre es persegueix: hi ha persones que voluntàriament renuncien a la
felicitat. [Llibre de text, pàg. 250]
Resposta: La renúncia a la pròpia felicitat és fa molt sovint amb l’objectiu
d’aconseguir augmentar la felicitat d’altres persones, i quan no és aquesta la raó aquesta
renúncia no té sentit.

3. La teoria no és correcta perquè el càlcul (el càlcul felicífic que proposava Bentham)
que ens permetria determinar quins tipus d’acció o tipus de vida contribueixen a augmentar el
benestar general no es pot fer. [Llibre de text, pàg. 252]
Resposta: No cal fer el càlcul ja que la humanitat acumula una experiència de
segles la qual ens permet saber quins són els tipus d’acció que contribueixen a satisfer l’objectiu
de la felicitat general. D’altra banda, aquells extravagants que s’atreveixen a viure vides
originals mereixen l’agraïment de la resta perquè s’atreveixen a experimentar noves formes de
vida que els altres podríem descobrir que serien bones vides per viure. Finalment, les
consideracions sobre les diferents paràmetres quantitatius assenyalats per Bentham i els
qualitatius introduïts després per Mill permetrien establir una jerarquització ordinal entre les
diferents opcions.

4. La teoria no és correcta perquè és massa exigent ja que “demanar que la gent actuï
sempre moguda per la promoció de l’interès general de la societat és una exigència excessiva”.
[Llibre de text, 4.9 pàg. 250]
Resposta: No és el motiu pel qual es fa una acció el que compta, sinó les seves
conseqüències, la majoria de les bones accions no busquen el benefici del món.

5. La teoria no és correcta perquè fa els homes freds i mancats d’afectivitat. [Llibre de

text, 4.10 pàg.251]
Resposta: [...]

6. [...] Exercici: completeu la sèrie d’objeccions que el propi Mill planteja i respon en
el capítol II “Què és l’utilitarisme”, del llibre L’Utilitarisme (1861).

Altres objeccions possibles a l’hedonisme utilitarista

Contra el que afirma la concepció hedonista de la vida defensada per l'utilitarisme, no

sembla veritat que la felicitat entesa com experiència plaent sigui l'únic que ens importa
aconseguir en la vida:

a) El fet que una activitat proporcioni plaer no és condició suficient per a ser inclosa
entre els ingredients d’una vida bona. Casos del sadisme (moralment incorrecte) i l’addicció
(prudencialment incorrecte).

b) El fet que una activitat (moralment i prudencialment irreprotxable) proporcioni plaer

no és condició suficient per a ser inclosa entre els ingredients d’una vida bona. L’experiment
mental de la màquina de l’experiència de Nozick demostra que no desitgem experimentar plaer
si aquest plaer no respon a una satisfacció real dels desitjos que no són producte d'una
manipulació.

4
 c) El fet que una activitat proporcioni plaer no és condició necessària per a ser inclosa
entre els ingredients d’una vida bona. El coneixement (exemple de la malaltia terminal o de la
infidelitat), i la llibertat per a viure la pròpia vida d'acord amb el nostre propi criteri són coses
que desitgem fins i tot en contra del propi plaer.

[D'altra banda, tampoc no és necessari per a valorar quelcom que això sigui un objecte
d'experiència personal possible: valorem i ens importen coses que mai no podrem experimentar,
i per tant valorem coses que mai no ens produiran cap tipus de plaer o satisfacció (per exemple
ens pot preocupar el món en què viuran les generacions futures)]

2. Teoria de la moralitat: Quin és el principi moral segons

l’utilitarisme? Com hem d'actuar? [Llibre de text, pàgs 253-257]

D’acord amb el punt de vista utilitarista, existeix un únic principi moral general que
sempre es pot utilitzar per a determinar quina és l’acció moralment correcta:
Principi de la felicitat màxima o Principi de la utilitat [p. 74]: Hem de triar aquell
curs d'acció que tingui com a conseqüència el màxim augment del benestar general.
Conseqüencialisme: L’utilitarisme és un exemple de teoria conseqüencialista perquè la
correcció o incorrecció moral d'una acció, una virtut o una institució depèn de les conseqüències
que impliqui en termes d'augment del benestar general.

Dues versions de l’utilitarisme: [Llibre de text, 4.6 pàgs 248-249]

Bentham i J. S. Mill defensen dues versions diferents de la posició utilitarista:

1. Utilitarisme de l'acte (Bentham):

Principi de l'utilitarisme de l'acte: Realitza aquells actes les conseqüències
dels quals aportin la màxima felicitat per al major nombre de persones.

2. Utilitarisme de regles o regulatiu (Mill): Es presenta com una alternativa a

l'utilitarisme de l'acte que es diferencia d'aquest en què aplica la idea de maximitzar la felicitat
total a les normes que regulen la conducta i no a les accions específiques. En comptes de jutjar
per separat les conseqüències de cada acte avaluen les conseqüències del seguiment de normes
generals sobre els tipus d'acció que tendeixen a produir la felicitat màxima per al major nombre
de persones.
Principi de l'utilitarisme regulatiu: Actua d'acord amb normes o regles de
conducta que, si fossin universalment acceptades (és a dir, si tothom seguís), maximitzarien la
suma total de felicitat.

En paraules del propi Mill: “D’acord amb el principi de la màxima felicitat, tal com s’ha
explicat anteriorment, el fi darrer, amb relació al qual i pel qual totes les altres coses són
desitjables (tant si considerem el nostre propi bé o el dels altres), és una existència lliure, en la
mesura del possible de dolor i tan rica com sigui possible en plaers, tant pel que fa a la
quantitat com a la qualitat [...] Atès que aquest criteri és, d’acord amb l’opinió utilitarista, el fi
de l’acció humana, també constitueix necessàriament el principi de la moralitat, que es pot
definir, per tant, com “les regles i preceptes de la conducta humana” per mitjà de
l’observació de les quals podrà assegurar-se una existència tal i com s’ha descrit, en la
màxima mesura que pugui a tots els homes. I no solament a ells, sinó, en la mesura que la
naturalesa de les coses ho permeti, a les criatures que poden tenir sentiments en la seva totalitat”
[Mill, L’Utilitarisme, cap. II]

5
Prova o justificació del Principi de la Utilitat [L’Utilitarisme, cap IV]
[Llibre de text 5.1, 5.2, pàg. 253-256]

Mill vol demostrar ara que el Principi d’Utilitat és vertader. Cal demostrar que el Principi
d’Utilitat és el principi de la moral. L’ utilitarisme és vertader només si la felicitat és una, i
l'única, cosa desitjable en si mateixa (i no com a mitjà per aconseguir una altra cosa diferent). Si
allò que busquen les persones és la felicitat, llavors sembla clar que el que hem de fer és
aconseguir amb les nostres accions el grau més alt de felicitat (plaer o absència de dolor) per al
nombre més gran de persones. La defensa del Principi d’Utilitat s’articula en dos arguments:

Argument 1: Demostra que la felicitat és quelcom desitjable.

Argument 2: Demostra que la felicitat és l’única cosa desitjable.

Argument 1

P1 L'única evidència de què alguna cosa és desitjable és que és desitjada.

P2 És un fet que tothom desitja la felicitat
C1 Per tant la felicitat és desitjable.
C2 Ara bé, de la mateixa manera que la felicitat pròpia és un bé per cadascuna de les
persones, la felicitat general és un bé per al conjunt o suma de totes les persones. Per tant la
felicitat general és desitjable.

Crítiques a l’Argument 1

a) L’argument no és vàlid: L’argument comet una fal·làcia en canviar el significat del

terme desitjable al llarg de l’argumentació: en la P1 té un significat descriptiu (que una cosa és
desitjable vol dir que és capaç de ser desitjada), mentre que en la conclusió té un significat
normatiu (que una cosa és desitjable vol dir que és un objecte apropiat o adequat de desig).

b) L’argument conclou que la felicitat del conjunt és allò desitjable, però no queda clar
que hagi quedat demostrat que la felicitat del conjunt sigui desitjable per a cadascun dels
membres de la comunitat; del fet que cadascú desitgi la seva felicitat no es dedueix que hagi de
desitjar la felicitat de tothom. La simpatia és una capacitat superior comuna a totes les
persones, un instint inherent a la naturalesa humana. Per tant, la felicitat dels altres ens fa
feliços, raó per la qual es pot afirmar que no hi ha conflicte entre l’interès de l’individu i el bé
general, entre l’egoisme i l’altruisme.

Argument 2

P1 Si existeix alguna cosa el desig de la qual faci desitjable la resta de coses, llavors aquesta
cosa seria l'única cosa desitjable.
P2 Totes les coses (com la virtut, la música, els diners, la fama o el poder) són desitjables com
instruments per a aconseguir la felicitat.
C La felicitat és l’únic bé desitjable.

Crítiques a l’Argument 2

Contraexemples a la tesi que afirma que l'únic desitjable és la felicitat:

a) virtut
b) diners
c) fama i poder

6
 Resposta de Mill: És cert que tots aquests fins poden arribar a ser objecte de
desig per ells mateixos i no sols com mitjans per aconseguir una altra cosa, però quan això passa
(per l'activació d'un principi d'associació) passen a ser ingredients de la felicitat de l'individu:
“de ser mitjà de la felicitat, esdevenen ells mateixos un ingredient principal de la idea de la
felicitat d'un individu” (Utilitarisme, cap. IV, pàg. 320). Així doncs continua sent veritat que
allò que perseguim en últim terme és sempre la felicitat, el que passa és que la felicitat no és
quelcom abstracte, sinó un conjunt.

Teoria de les Sancions

Per què hauríem d’acceptar el Principi de la Utilitat? D’on sorgeix la força vinculant del
Principi d’Utilitat? Per què estic obligat a promoure la felicitat general? Per què haig de realitzar
les accions que afavoreixen la felicitat del major nombre de persones? Una sanció d’un principi
moral es defineix com una motivació que podem tenir per seguir el principi moral i com una de
les raons que permeten justifiquen el principi.

Existeixen dos tipus de sancions:

a) Sancions externes. Sancions que poden imposar als infractors els agents externs: la
llei i l’opinió de la resta que poden imposar un càstig a l’individu que infringeix una norma. Les
sancions externes són insuficients per garantir el compliment dels deures en totes les ocasions.
b) Sancions internes: Els escrúpols de consciència o sentiment d’obligació.
L’aprovació reflexiva: estic obligat a fer el que la meva consciència diu [“Estic obligat a
promoure la felicitat general”]; el nostre caràcter moral neix del sentiment d’unitat amb els
nostres semblants. Existeix un sentiment moral inscrit en la naturalesa humana que és
natural però no innat, sinó adquirit i cultivable. Neix del desig de viure en societat i de la
cooperació amb els altres en tasques comunes cada cop més freqüents, les quals ens fan adonar
que cal tenir en compte els interessos de tothom, interessos que acaben integrant-se en els meus
propis interessos. L’educació pot inculcar el sentiment d’unitat sense limitar les llibertats i
possibilitats de desenvolupament de la individualitat. [Hume també sosté que existeix un
sentiment de simpatia....; actualment es defensa la tesi que hi ha una moral innata: cf. les
investigacions empíriques de P. Bloom, Turiel,....]

III.2 Valoració de l'utilitarisme

a) Aspectes positius de l'utilitarisme

a.1 Igualitarisme: a l'hora de calcular la quantitat de felicitat que produirà una acció la
felicitat de cadascuna de les persones haurà de tenir-se en compte i serà comptabilitzada per
igual. (La felicitat dels rics no compta més que la dels pobres, la dels homes no compta més que
la de les dones)

a.2 Drets dels animals: Bentham defensà que tots els éssers capaços de sentir dolor i
plaer (felicitat i infelicitat) haurien de ser tinguts en compte a l'hora de realitzar el càlcul
utilitarista, d'aquesta manera inclou els animals en l'àmbit de les preocupacions morals. El
filòsof utilitarista contemporani Peter Singer es basa en aquest fet quan argumenta contra el
consum de carn.

a.3 Criteri clar: Ofereix un criteri clar i raonable per a resoldre els dilemes morals. En
el cas que dues normes morals entrin en conflicte, el que cal és calcular quina de les dues
normes aporta major utilitat a un nombre més gran de persones.

7
 b) Crítiques a l'utilitarisme

b.1 Dificultat de realitzar el càlcul

b.1.1 És molt difícil mesurar la felicitat que experimenta cada persona i comparar-
la amb la d'una altra (Dificultat d'establir un enunciat del tipus: "La suma total de la felicitat de
l'Enric -6,5- i la Paula -9- és superior a la suma total de la felicitat del Marià -3,2-, l'Albert -1-, i
la Dolors -4,5")
b.1.2 Només podem comptar amb les conseqüències probables, és molt difícil
saber quines són les accions que maximitzaran la suma total de felicitat a llarg termini.

b.2 És una ètica massa exigent

No permet el conreu de relacions especials (amistoses i personals) que es consideren
elements essencials de tot pla de vida bona. Tampoc no permet el reconeixement dels deures o
obligacions especials (per ex. dels jutges, professors o familiars).

b.3 Implicacions inacceptables de l'utilitarisme de l'acte

b.3.1 Incompatibilitat amb el respecte dels drets humans: L'utilitarisme de l'acte
permet sacrificar els drets humans i la justícia per la felicitat global, i justificar actes que
generalment considerem immorals (per ex. El sacrifici d'uns innocents en benefici de la pau
social –podeu veure la pel·lícula de J. Sheridan, En el nom del pare sobre el cas del quatre de
Guildford).
b.3.2 Permetria justificar polítiques inacceptables de provisió de drogues a la
població per tal de proporcionar-los estats plaents o endollar-los a una "màquina de
l'experiència".

b.4 Objeccions a l’hedonisme utilitarista

Són les diferents objeccions a la teoria utilitarista sobre la vida bona que s’han exposat
anteriorment.

8
Exemple d'examen resolt sobre un fragment del llibre L'utilitarisme de J. S. Mill

“Les preguntes sobre els fins són preguntes sobre quines coses són desitjables. La doctrina
utilitarista és que la felicitat és desitjable i que és l’única cosa desitjable com a fi, totes les altres
coses són només desitjables com a mitjans per a aquest fi [...]. L’única prova que es pot donar
que un objecte és visible és que de fet la gent el veu. L’única prova que es pot oferir que un so
és audible és que la gent de fet el sent: i així pel que fa a les altres fonts de l’experiència. De
manera semblant, entenc que l’única evidència que és possible aportar que una cosa és
desitjable és que la gent realment la desitja. [...] L’única raó que es pot donar a favor que la
felicitat general és desitjable és que tota persona, en la mesura que creu que la pot assolir,
desitja la pròpia felicitat. Doncs bé, com que això és un fet, no solament tenim tota la prova que
és possible donar en aquest cas, sinó també tota la prova que es podria exigir, que la felicitat és
un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per a aquella persona, i que la felicitat general és,
doncs, un bé per a la suma de totes les persones. Amb això, la felicitat adquireix un títol legítim
de ser un dels fins de la conducta i, consegüentment, un dels criteris de la moral. Però això per
si sol no demostra que sigui el criteri únic. Per a ser-ho, semblaria necessari mostrar no
solament que la gent desitja la felicitat, sinó també que no desitja mai res més. Ara, és ben
palpable que la gent de fet desitja coses que en el llenguatge corrent són decididament diferents
de la felicitat. Desitgen, per exemple, la virtut i l’absència de vici [...].”
John Stuart Mill. L’utilitarisme, capítol IV

1. Per assolir la màxima puntuació, l’alumne haurà de connectar amb una mínima correcció les
idees bàsiques següents:
(i) La felicitat és desitjada, i per tant, segons Mill, desitjable i per tant un fi de la conducta
(ii) Per a justificar que la felicitat és el fi de la conducta caldria encara mostrar que no hi ha cap
altre fi (cap altra cosa que es desitgi per ella mateixa) a banda de la felicitat.

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el
text els mots o les expressions següents: «felicitat» i «desitjable com a fi» :
a) «felicitat»: plaer i absència de dolor
b) «desitjable com a fi»: que és desitjable per ella mateixa, i no perquè permet obtenir
una altra cosa.

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de l’afirmació següent: «la
felicitat és desitjable i [...] és l’única cosa desitjable com a fi». (En la resposta, us heu de referir
als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament
en el text.)

La màxima puntuació requeriria referir-se correctament a:

(i) L’explicació del principi utilitarista, i de la noció de felicitat com a plaer i absència
de dolor (ii) La “prova” de Mill que la felicitat general és un fi de la conducta aquesta prova
inclou, de forma crucial, el pas de la premissa que la felicitat és desitjada, a la conclusió que la
felicitat és desitjable, i d'aquí a que la felicitat és un fi de la conducta) (iii) La justificació que
tots els altres fins de conducta són part de la felicitat.

4. Compareu la concepció de Mill sobre el bé (o sobre allò que té valor per ell mateix) amb la
concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia
occidental.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Del fet que tothom
desitja la seva pròpia felicitat, se’n dedueix que cadascú ha d’actuar de la manera que més
propiciï que hi hagi el màxim de felicitat general.» Responeu d’una manera raonada.

Com en tots els altres casos aquesta pregunta és molt oberta. En particular, la pregunta
pot tenir la màxima puntuació tant si, per exemple, l’estudiant se centra en la qüestió de si està

9
justificat el pas de: “per a cada persona la seva pròpia felicitat és desitjable” a: “per a cada
persona la felicitat de tots (i no sols la d’aquella persona) és desitjable”; com si l’estudiant se
centra en la qüestió més general de si ell/a creu que el principi Utilitarista (“fes allò que
maximitzarà la felicitat general”) és adequat o no.

10