1

Plaute
laute - Els bessons
I. CONTEXTUALITZACIÓ

1. Encerca la resposta correcta:

1. Plaute va viure:
a) entre els segles II i I aC.
b) en el segle II aC.
c) entre els segles I aC i I dC.
d) entre els segles III i II aC.

2. L’objectiu principal que Plaute persegueix en les seves comèdies és:

a) motivar la reflexió del públic.
b) divertir els espectadors.
c) transmetre un missatge polític.
d) defensar-se
se de les crítiques dels seus rivals.

3. Les comèdies de Plaute estan escrites:

a) totalment en vers.
b) en prosa, però amb algunes parts en vers.
c) totalment en prosa.
d) en vers, però amb algunes parts en prosa.

4. El contingut de les comèdies de Plaute esdevé un testimoni cabdal per

conèixer:
a) la societat grega hel·lenística.
b) la vida quotidiana del món romà.
c) l’aristocràcia romana governant.
d) les lluites socials entre patricis i plebeus.
 2

2. Indica si són certes (C) o la falses (F) les afirmacions següents.

C F

Totes les comèdies conservades de Plaute són togates (fabulae togatae).

Són nombroses les obres atribuïdes a Plaute, com ara El soldat fanfarró,
Amfitrió o El persa.

Les comèdies de Plaute només tenien voluntat moralitzadora.

El pròleg de les comèdies romanes el representaven dones disfressades.

Plaute és l’autor més important de comèdia llatina.

3. De les afirmacions que hi ha a continuació, unes es poden atribuir només a Plaute

(P), d’altres només a Terenci (T) i algunes a tots dos indistintament (P/T). Identifica-
Identifica
les:

P T P/T

Va pertànyer al cercle intel·lectual dels Escipions.

El protagonista de la major part de les seves comèdies és un esclau

que embolica contínuament l’acció.

Va escriure exclusivament pal·liates (fabulae

( palliatae).

L’acció de les seves comèdies es desenvolupa sempre a Grècia.

Un dels temes principals de les seves obres és l’educació dels joves.

Tot i que escrivia en llatí, no havia nascut ni a Roma ni a la regió del

Laci.

L’objectiu de les seves obres és transmetre uns principis de

comportament ètic.

4. Desenvolupa, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), el

tema següent: «LaLa comèdia a Roma»
Roma (originalitat del gènere, autors i obres
principals, personatges de les comèdies, llenguatge de la comèdia, lloc de
representació, etc.).
 3

5. Comenta, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), les
afirmacions subratllades d’aquest text:

L’autor més important de les palliatae fou Tit Macci Plaute (254-184184 aC). [...] La tradició li
atribueix 130 obres, però Varró, un erudit romà del segle I aC, n’establí vint-i-una
vint com a
autèntiques. [...] Totes són palliatae i estan escrites seguint una estructura molt semblant:
un pròleg, en què es fa l’exposició del tema, i l’obra, dividida en unes parts dialogades
(diverbia)) i unes parts cantades (cantica),
( , que es reciten acompanyades de música i que
registren una gran quantitat de variacions mètriques.

El teatre plautí està pensat per divertir

diver un públic popular i, per tant, té menys pretensions
que el teatre grec. No és un teatre de denúncia social, com podia ésser la comèdia antiga
grega que ridiculitzava situacions i personatges de l’època. Els temes, els personatges i
les situacions de less comèdies de Plaute són una simple excusa per fer passar una bona
estona a un públic que ja sap, des d’un bon començament, com se succeiran les escenes
i quin serà el paper de cada un dels personatges.

Qualsevol recurs per provocar les rialles és vàlid:

vàlid un joc de mots, una referència a la
societat romana, un renec, un mot inventat, etc. Aquesta vivor, en detriment d’una acció
ben travada, fou la clau de l’èxit de les comèdies de Plaute i és l’explicació de la seva
pervivència i actualitat.

Maria Elena LASTERRA,

TERRA, pròleg a Plaute, La comèdia del fantasma (Barcelona, 1989,
pàg. 8-9).

6. Comenta els diferents escenaris en què transcorren Els bessons.

bessons Pots tenir en
compte aquesta valoració:

Pel que fa a la unitat de lloc, com és sabut, l’acció té lloc en una plaça o carrer d’una
ciutat grega davant les cases dels protagonistes i, per respectar aquesta llei, Plaute ha de
posar enmig del carrer diverses escenes d’interiors (que sens dubte li va semblar més
interessant representar que no pas narrar),
narrar), com ara l’escena del banquet de l’Asinaria
l’ (La
comèdia dels ases), ), en què Demenet és enxampat per la seva dona mentre està sopant
amb el seu fill i l’amant de tots dos, o les escenes d’orgia que tanquen El persa i Esticus
o, finalment, l’escena de la Mostellaria (L’ànima en pena)) en què Filemacia es pinta i
s’engalana en plena via pública, quan el més lògic hauria estat que ho hagués fet dins de
casa.

Pròleg de José Román BRAVO a Plauto, Comedias I (Madrid, 1993, pàg. 48-49).
48
 4

II. ELS BESSONS (O ELS DOS MENECMES)

MENECMES) COM A MOSTRA DE COMÈDIA
PLAUTINA

1. Relaciona cada personatge d’Els

d’ bessons amb els personatges tipus de Plaute:

Raspall esclau
Eròtia jove lliure
Messenió cuiner
Cilindre sogre
Menecme paràsit
Vell cortesana

2. Comenta, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), si els
personatges d’Els
Els bessons responen als arquetips de la comèdia plautina. Ho
pots relacionar amb aquesta explicació sobre els personatges de Plaute:

A la pal·liata no hi ha personatge col·lectiu, però tampoc no hi ha exactament individus.

Els personatges són més aviat figures típiques
típiques tallades per un mateix patró, com les que
descriu Teofrast a Caràcters.
Caràcters. Ara bé, els trets morals que els defineixen –és el cas de
l’avar, el fanfarró, etc. – tenen relació amb la seva complexió física. La teoria dels
temperaments, fermament sostinguda
sostinguda per l’escola hipocràtica, els ordenava segons la
diversa proporció dels humors corporals i, en conseqüència, lligava estretament la
constitució física amb la disposició moral. Així, les actituds morals dels personatges de la
Comèdia Nova, no deixen de ser ser reflex de la seva contextura orgànica; o, si es prefereix,
la configuració corporal del personatge anticipa el seu retrat moral.

Cada personatge ocupa un lloc fix en un ordre social establert. N’hi ha de classe mitjana
burgesa (pares rics i fills enamorats
enamorats que dissipen la seva hisenda; esposes amb bones
dots i filles raptades), n’hi ha de classe baixíssima, éssers necessitats, de vegades
explotats (esclaus, meretrius, dides) i altres vegades explotadors (proxenetes, alcavotes,
paràsits).

Els personatges nobles, tant els déus i herois mitològics com els aristòcrates, són
patrimoni del gènere sublim de la tragèdia o del drama històric. Els déus, que poden
aparèixer durant el desenvolupament de l’acció, intervenen singularment en el moment
culminant amb la funció de deus ex machina.. En les comèdies, en canvi, la presència
divina es limita a la recitació del pròleg i, en aquest cas, més que d’un déu personal, es
tracta de figures al·legòriques, com el mateix Pròleg divinitzat d’Els
d’Els bessons.
bessons

Introducció de Benjamín García-Hernández

García a Plauto, Comedias (Madrid, 1993,
pàg. 37-38).
38).
 5

3. Una de les característiques del teatre de Plaute és que els seus personatges
són enredaires i astuts. Explica de quina manera en aquesta conversa la
serventa i Menecme II intenten enganyar-se
enganyar se mútuament i ser l’un més llest que
l’altre:

SERVENTA (anant
anant cap a MENECME II; amb un braçalet a la mà): mà): Menecme, Eròtia
diu que t’agrairia molt que, de passada, portessis a la joieria aquest braçalet, que hi
facis afegir una unça d’or i el facis muntar de nou.
MENECME II:: Està bé. Ja li pots dir que serà servida, i que si vol res més, només ha
de manar.
SERVENTA: No et recordes d’aquest braçalet?
braç Què me’n dius?
MENECME II:: Res més, sinó que és d’or.
SERVENTA: És aquell que, segons tu, havies pres dels calaixos de la teva dona.
MENECME II:: Per Hèrcules! Mai de la vida no he fet una cosa semblant.
SERVENTA: Ah, sí? Doncs torna’l ben de pressa, si ja no te’n recordes.
MENECME II:: Espera’t... Justa! És aquell que li vaig donar.
SERVENTA: Ho veus, home!
MENECME II:: I aquelles polseretes d’or que li vaig regalar, on són?
SERVENTA: Polseres? Mai no me n’has donada cap.
MENECME II:: Ja ho crec que sí! Al mateix temps que li vaig regalar això.
SERVENTA: Què? Li dic que te n’encarregues?
MENECME II:: Sí; digues-li-ho.
digues ho. No me n’oblidaré. Mantell i braçalet faran plegats la
mateixa tornada.
SERVENTA: I escolta, Menecme: no em donaràs unes arracadetes i dues dracmes
d
perquè me’n faci uns penjolls, que m’alegri de veure’t quan ens vens a visitar?
MENECME II:: Tracte fet. Vinga l’argent; jo m’encarregaré de pagar la mà d’obra.
SERVENTA: Avença-me’l
me’l tu, si em vols fer aquest favor; després ja te’l tornaré.
MENECME II:: Ca! Tu dona-me’l
dona ara i després, jo te’l tornaré duplicat.
SERVENTA: És que no el tinc.
MENECME II:: Doncs, quan el tindràs, me’l dones.
SERVENTA: Em necessites per alguna cosa?
MENECME II:: No; digues a la teva mestressa que ja procuraré... (baixant
(baixant la veu)
vendre-ho així que pugui, i pel seu just valor. (La
( serventa entra). ). Ja és dins? Sí; i ha
tancat la porta. La veritat és que tots els déus m’ajuden, m’afavoreixen, em valen.
Però no ens aturem, ara que l’ocasió s’ofereix, i el temps, d’allunyar-
d’allunyar- me d’aquests
indrets prostibularis. Au, Menecme! En marxa! Mou-te:
Mou te: en marxa! Em llevaré
aquesta corona i la llençaré aquí, a l’esquerra, perquè, si se’ls acudís de seguir-me,
seguir
es pensin que he tirat per aquest cantó. Aniré a trobar, si encara hi sóc a temps, el
meu esclau, per tal de comunicar-li
comunicar li jo mateix tot aquest bé de Déu de coses. (Se’n
(
va per la dreta.)
(acte III, escena III)
 6

4. Digues quins elements provoquen el riure en aquesta conversa. Comenta altres

recursos que fa servir Plaute per provocar el riure:

METGE (a MENECME): Vejam, digues: no et sents, algunes vegades, com si els ulls se
t’endurissin?

MENECME I:: Com dius? Que et penses que sóc una llagosta, beneit?

METGE: I digues: no t’has adonat si et rondinen de tant en tant els budells?

MENECME I:: Quan estic tip no rondinen; és quan tinc gana, que es posen a rondinar.

METGE: Vet aquí, Pòl·lux, una resposta que no és pas de boig! Dorms d’un son, fins que
és clar? Et costa gaire d’adormir-te,
d’adormir quan estàs ajagut?

MENECME I:: Quan he pagat als meus creditors, dormo com un albat. Que Júpiter i tots els
déus et confongui, amb les teves preguntes!

METGE (al vell):

): Ja li torna l’accés. Sents el que diu? Posa’t en guàrdia.

(acte V, escena VI)

5. Es diu que Plaute introdueix referències romanes en els seus models, que
normalment procedeixen de la Comèdia Nova. Llegeix l’inici de l’escena II de
l’acte IV i digues quines referències romanes hi trobes.

6. Una de les característiques del teatre plautí és la

l contaminatio.. Defineix-la
Defineix i
digues si l’escena del metge a l’acte V et sembla un possible cas de
contaminatio.
 7

III. COMPRENSIÓ DE LA TRAMA

1. Indica si aquestes afirmacions sobre Els bessons són certes o falses:

Cert Fals

La comèdia transcorre a Siracusa.

Menecme I tracta malament la seva muller.

El mantell que Menecme I pren a la seva dona és per a Menecme II.

Mentre a casa d’Eròtia preparen el menjar, Menecme I i el seu paràsit marxen

al fòrum.

Menecme II ha recorregut moltes terres buscant el seu germà.

Eròtia no confon Menecme I amb Menecme II.

Menecme II acaba caient en la temptació i va amb Eròtia.

Menecme II no accepta el mantell que li dona Eròtia.

Menecme II té la intenció de quedar-se

quedar amb el mantell que li ha donat Eròtia.

La dona de Menecme I no s’adona que el seu marit li pren coses per donar-les
donar
a Eròtia.

Raspall es queixa perquè no ha pogut berenar a casa d’Eròtia, en haver-se

haver
perdut el seu amo Menecme I.

Raspall explica a la dona de Menecme I que el seu marit li ha pres un mantell.

Quan Menecme I demana a Eròtia el mantell que li ha donat, aquesta l’hi dona,
juntament amb un braçalet.

El pare de la dona de Menecme I, quan aquesta li explica el que li fa el seu

marit, es posa a favor de la seva filla.

Davant del pare de la dona de Menecme I, Menecme II es fa el boig.

El pare de la dona de Menecme I fa un encanteri per guarir la suposada

malaltia de Menecme II.

Messenió porta Menecme I davant dels esclaus, perquè se l’emportin al

a metge.

Messenió demana a Menecme I que li concedeixi la llibertat, pensant-se

pensant que és
Menecme II.

Per tal d’assegurar-se

d’assegurar se que són germans, els dos Menecmes es fan preguntes
sobre el seu llinatge.

Al final de l’obra, Menecme II concedeix la llibertat al seu esclau Messenió.

 8

2. Identifica les escenes a les quals podrien correspondre aquestes imatges:

B
 9

3. Relaciona cada intervenció amb el personatge que la fa:

Menecme II / Muller de Menecme I / El vell / Messenió /

Raspall / Eròtia

a Ara mateix jo me’n vaig a casa de Menecme, en potestat del qual estic ja fa temps; i ben
cofoi que hi vaig, perquè em lligui. Ell, en comptes d’alimentar la seva gent, els engreixa i
reforça: no hi ha metge que tracti millor els seus clients. És així aquest
aquest minyó; ell mateix és
un gran devorador, i els sopars que dona són uns veritables àpats de Ceres. Para unes
teulades, i hi munta unes piles de plats!... T’has d’enfilar sobre el banc, si vols haver alguna
cosa del que hi ha dalt de tot.

b No t’havia pas demanat que me’l donessis; si ho has fet, ha estat ben bé perquè has
volgut. Me l’has regalat, i ara demanes que te’l torni: ja te’l pots confitar! Guarda-te’l,
Guarda posa-
te’l, tu o la teva dona, entaforeu-vos-el,
entaforeu si voleu, dins de les caixes. Però ja et pots oblidar
de tornar a posar els peus en aquesta casa. Ja que tan poc valor dones a les
consideracions que t’he tingut, si no portes els diners a la mà, és inútil: de mi no en treuràs
res. Te n’hauràs de cercar una altra, que ensarronis
en al teu gust.

c Bon dia, filla. Aquí estic. Com anem: bé? No deus tenir cap motiu de queixa, oi? Encara
que m’hagis fet venir. Què és aquest posat? I ell, què hi fa allí, amb aquella cara de
vinagre? Ja hi deu haver hagut alguna baralla, entre
entre vosaltres, oi? Parla. Vejam: qui en té
la culpa? En poques paraules: no estic per sermons.

d O aquell és un enredaire o és el teu germà bessó. Mai he vist dues persones que
s’assemblessin tant com ell i tu. Dues gotes d’aigua o de llet, creu-me,
creu me, no són tan iguals
com sou vosaltres dos. A més, ell diu que és del mateix país que tu i fill del mateix pare.
Anirem a interrogar-lo;
lo; és el millor que podem fer.

e Ah, no puc tolerar tanta insolència! M’estimaria més passar-me

passar me tota la vida sola, que
suportar tots els insults que rebo del meu home!

f Miro de topar algú que em tregui de dubtes i declari saber la seva mort: llavors
abandonaré, finalment, la meva empresa.
empresa. Si no és així, no deixaré d’anar investigant,
mentre em resti un alè de vida. Només jo sé com l’enyoro!
 10

IV. COMENTARI DE TEXT

1. Llegeix aquests textos. En quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules),
explica en cada cas el sentit del fragment, situant-lo
situant lo en la trama de l’obra.

a
ERÒTIA: Deixa oberta la porta: no cal que la tanquis. Ves i prepara-ho
prepara ho tot. I dona’t una mica
d’ànsia; que tot estigui endegat. Pareu bé els llits per a l’àpat i cremeu perfums. La condícia
és l’esquer dels enamorats. Una mica de luxe, a ells els fa rodar el cap, i a nosaltres ens
dona una font d’ingressos. Però on és? El cuiner acaba de dir-medir me que era aquí, davant de la
porta... Ah, mira-te’l!
te’l! Aquest sí que és un home útil i profitós! Bé es mereix que, en justa
correspondència, se l’aculli millor que els altres. M’acostaré i li adreçaré la paraula. (A
(
MENECME II). ). Videta meva, què t’atura, davant d’una porta que se t’obre més de grat que la
de casa teva, i que ho és d’una casa on ets amo i senyor? Tot és a punt d’acord amb les
teves ordres i desigs. No vols entrar?
entrar? He procurat que l’àpat estigués a l’hora, tal com volies.
Quan et sembli bé, ja ens podem entaular.
MENECME II (a
a Messenió):
Messenió Amb qui se les heu, aquesta?
ERÒTIA: A tu, ho dic.
MENECME II: A mi? Que jo sàpiga, no ens coneixem; jo almenys no et tinc present.
presen
ERÒTIA: Pòl·lux! Per a tu Venus ha volgut que reservés les meves preferències. I t’ho ben
mereixes; perquè, per Càstor!, gràcies a la teva generositat, puc viure molt decentment.
MENECME II: O no hi és tota o ha begut massa, Messenió. On s’és vist: parlar-me,
parl a mi, un
desconegut, amb aquest to d’intimitat?
MESSENIÓ: No t’ho deia? Són així aquestes. I això són només les fulles; si ens estem aquí
tres dies més, llavors arbres sencers et cauran al damunt. Perquè aquí les cortesanes són
d’aquesta manera: totes
tot són d’allò més múrries a xuclar-te
te els diners. Però, deixa que li
parli. (A ERÒTIA) Ep, mestressa! A tu t’ho dic!
ERÒTIA: Què hi ha?
MESSENIÓ: On l’has conegut, aquest home?
ERÒTIA: Aquí mateix. Ens tractem des de fa temps aquí, a Epidamne.
MESSENIÓ: A Epidamne? Si fins avui no hi ha posat els peus...
ERÒTIA: I ara! Estàs de broma (A
( MENECME II).
). Vaja, Menecme meu, no vols entrar? Estaràs
millor dins.
MENECME II: Mala negada! Aquesta dona em crida pel meu nom. No m’ho explico.
(acte II, escena III)
 11

b
RASPALL: En més de trenta anys que soc al món, mai a la vida no havia fet una atzagaiada
tan gran ni tan desastrosa com la d’avui; tot per haver, com un infeliç, ficat el nas al mig de
l’assemblea. Mentre hi estava badant, Menecme m’ha deixat sol, i em fa por que se n’ha
anat a casa de la seva amiga, sense voler-m’hi.
voler m’hi. Que tots els déus confonguin qui s’empescà
les assemblees públiques, per donar més feina als que ja en tenen prou. No hauria valgut
més escollir els desvagats, per a aquest ofici, i, si no compareixen,
compareixen, emparar-se
emparar de seguida
de tots els seus béns? Tanta gent com hi ha al món, que solament fa un àpat al dia i s’està
sense fer res! Aquests ni conviden ni són mai convidats a entaular-se.
entaular se. Són aquestes les
persones que s’haurien de preocupar d’assemblees i comicis.
comicis. Si es fes així, avui no
m’hauria perdut un berenar de primera. Com hi ha món, que ja el tenia coll avall! Deixa’m
entrar; encara tinc esperança d’escurar les deixes. Però, què veig? Menecme surt, tot
coronat. Ja ha desparat la taula! Pòl·lux, arribo
arribo en mal moment! Espiaré què fa; després
m’hi acostaré i li’n diré quatre de fresques.
(acte III, escena I)

c
MENECME I (a
a la seva muller):
muller Per què em fas mala cara?
MULLER: Ja prou que ho deus saber.
RASPALL: De sobres, ho sap; però
pe dissimula, el gran trapella.
MENECME I: Però què passa?
MULLER: El mantell...
MENECME I: Un mantell?
MULLER: Sí, un mantell. De què t’esveres?
MENECME I: Que m’esvero? Potser he empassegat amb aquest mantell que dius...
RASPALL (a MENECME): Així aprendràs a fer berenades sense mi. (A
A la dona.)
dona. Au! No et
planyis.
MENECME I (en
en veu baixa al Raspall):
Raspall Vols callar, tu, d’una vegada?
RASPALL: No callaré, com hi ha món! (A
( la dona.)) Ara em fa ganyes perquè calli.
MENECME I: Jo? No faig cap ganya, ni tampoc l’ullet.
RASPALL: Mai no he vist un desvergonyiment més gran. Nega el que tu mateixa pots veure.
MENECME I: Per Júpiter i tota la cort celestial et juro –ii em penso, dona, que això et bastarà–
bastarà
que no li feia cap ganyota.
RASPALL: No cal que t’escarrassis, que ja et creu. Però saps què pots fer? Tornar-te’n
Tornar allí d’on
vens.
MENECME I: On dius que me n’he de tornar?
RASPALL: A cal brodador, home! Apa; ves-hi
ves i porta el mantell aquí.
MENECME I: Però, de quin mantell em parles?
RASPALL aspall (veient
veient que la dona es posa a plorar):
plorar): No badaré boca, ja que aquesta no es
preocupa de defensar el seu interès.
(acte IV, escena II)
 12

d
MENECME I: Vejam, què em deies?
MULLER: Que un mantell ha desaparegut de casa meva.
MENECME I: I qui l’ha fet desaparèixer?
MULLER: Pòl·lux! Això ho sap qui l’ha fet córrer.
MENECME I: I qui és aquesta bona peça?
MULLER: Un tal Menecme...
MENECME I: Doncs, com hi ha món!, que és molt mal fet, això. I aquest Menecme, qui és?
MULLER: Tu mateix. Ho saps ara?
MENECME I: Jo?
MULLER: Sí, tu!
MENECME I: I qui m’acusa?
MULLER: Jo mateixa.
(acte IV, escena II)

e
VELL: I doncs, què passa?
MULLER: Que em tracten com un drap brut, pare meu.
VELL: Qui?
MULLER: Aquell a qui tu em vas confiar: el meu marit.
VELL: Vaja, vaja! Un altre malentès! Quantes vegades t’he dit, filla, que no em vinguéssiu a
molestar amb les vostres queixes, ni l’un ni l’altre?
MULLER: Com me’n podria estar, pare?
VELL: A mi m’ho preguntes? Basta que tu no ho vulguis. Ja t’he advertit, tot sovint, que
hauries d’ésser condescendent amb el teu home, i que no espiessis què fa, on va, què
l’ocupa.
MULLER: Però és que s’entén amb una donota que viu aquí al costat.
VELL: Ben fet que fa; i asseguraria que, amb els teus
teus recels, s’hi entendrà millor cada dia.
MULLER: I hi va a beure.
VELL: I et creus que, per la teva bona cara, beurà menys, allí o on li plagui d’anar? Ets ben
fresca, tanmateix! A aquest pas, potser li voldries impedir que acceptés un sopar, o que
convidésés algú a casa seva... T’imagines que els marits són uns esclaus? Potser encara
voldries donar-lili un munt de llana, i que s’assegués entre les teves minyones, i anés cardant
llana...
MULLER: No sembla pas que t’hagi cridat perquè m’assisteixis pare; sinó per p assistir el meu
marit. Ets de la meva banda, i tot el que se t’acudeix, és sortir a defensar-lo.
defensar
VELL: Si en alguna cosa ha faltat, molts més retrets li faré que no et faig a tu. Però, ja que es
preocupa perquè no et manquin joies, vestits ni serventes, i et forneix el que t’és necessari,
val més que t’ho prenguis amb enteniment, dona.
(acte V, escena II)
 13

V. REFLEXIÓ SOBRE L’OBRA

1. Comenta aquesta afirmació, relacionant-la

relacionant la amb l’argument de l’obra i il·lustrant-
il·lustrant
la amb algun passatge concret:

Tots els personatges secundaris: la muller, el sogre, l’amiga, el paràsit d’un dels germans,
l’esclau fidel de l’altre, el metge que és cridat
cridat a intervenir, obren amb la més gran bona fe.
Com observa Naudet, «l’enganyador és, aquí, l’atzar, que ajunta en un mateix lloc dos
bessons que, portant el mateix nom i tenint la mateixa fesomia, no es coneixen».

Marçal Olivar, notícia preliminar a Plaute,

Plaut Els dos Menecmes,, Barcelona, 1947, pàg. 57.

2. Desenvolupa, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), el

tema següent:

Els personatges femenins a Els bessons de Plaute

Digues-ne
ne els noms i la classe social a què pertanyen; descriu-ne
ne el caràcter, i
explica’n la participació en la comèdia i la relació que tenen amb els
personatges masculins.

3. Explica quin paper té, al llarg de l’obra, el mantell que Menecme I ha robat a la
seva dona, i de quina manera fa avançar l’acció.

4. Quin
in paper té en l’obra Messenió, l’esclau de Menecme II? És important per al
desenllaç i la resolució final del conflicte? És habitual en Plaute que els esclaus
tinguin un paper destacat en l’evolució de les trames?

5. Explica quins valors imperen en la societat

societat de l’època plautina, a partir del que
es pot deduir en les seves comèdies.
 14

VI. PLAUTE EN LA TRADICIÓ

1. Carlo Goldoni, dramaturg italià del segle XVIII, va escriure Els dos bessons
venecians, inspirant-se
inspirant en Els bessons de Plaute. Llegeix-ne
ne l’argument i, en
unes quinze línies, explica quines semblances i diferències veus entre les dues
obres:

Zanetto, fill imprudent d’un comerciant i criat a Bèrgam, arriba a Verona per trobar-se
trobar amb
la seva futura esposa, Rosaura, filla
filla del doctor Balanzoni. Zanetto té un germà bessó,
Tonino, que s’ha criat a Venècia i que es distingeix d’ell perquè és intel•ligent i encantador.
Per casualitat, en aquest mateix període Tonino també està a Verona, perquè s’hi ha de
trobar amb la seva estimada
estimada Beatrice, confiada a l’amic Florindo perquè la defensi del
corteig insistent d’un cert Lelio.

Una sèrie de coincidències i equívocs dona lloc a un intercanvi entre els dos bessons
Zanetto i Tonino, que pateixen diverses peripècies. Mentre Colombina,
Colombin la serventa de la
casa Balanzoni, intenta convertir-se
convertir se en esposa del servent de Zanetto ‒Arlecchino‒, el vell
Pancrazio, hipòcrita amic del doctor, ha posat els ulls en Rosaura i intenta convèncer-la
convèncer
que deixi córrer el matrimoni però, com que no se’n surt,
surt, mata Zanetto, enverinant-lo.
enverinant

Desemmascarat pel sagaç Tonino, Pancrazio se suïcida, bevent el mateix verí.

2. Els bessons van influir decisivament en La comèdia dels errors de William

Shakespeare. Llegeix l’argument de l’obra i el fragment que en seleccionem i
digues quin embolic presenta, quina relació té amb Plaute i a quin moment de
l’obra creus que pertany el fragment.
3.
a Argument de La comèdia dels errors.
errors

Egeon i Emilía van tenir bessons, i aquest mateix dia Egeon va comprar dos bessons
acabats de néixer a una família humil perquè cada un dels seus fills tingués un servent. En
un dissortat viatge, un naufragi els separa, i des de llavors Egeon roman amb un dels seus
fills i un dels futurs criats, i Emília amb els altres
altres dos. La resta de la família acabarà a Efès.
Després de diversos anys sense contacte, Antífol, un dels germans bessons, i Dromió de
Siracusa, el seu criat, decideixen sortir a recórrer el món a la recerca del seu germà Antífol,
del criat d’aquest, Dromió d’Efès, i de la seva mare Emília, i entre els molts llocs que
visiten, arriben a Efès. Poc després de desembarcar, comencen a ser confosos amb Antífol
i Dromió d'Efès tant per la població de la ciutat com per la seva dona i cunyada i fins i tot
entre ells mateixos quan coincideixen un Antífol d’una ciutat amb un Dromió de l’altra.
 15

b Fragment de La comèdia dels errors.

errors

ADRIANA [esposa d’Antífol d’Efès]: Veig dos marits, o els ulls m’enganyen?
DUC D’EFÈS: Un d’aquests homes és el geni de l’altre. l’altre. I d’aquests dos també. Quin és el
natural, i quin és l’esperit? Qui ens els pot distingir?
DROMIÓ DE SIRACUSA: Senyor, sóc Dromió. Feu que l’altre se’n vagi.
DROMIÓ D’EFÈS: No, senyor. Dromió soc jo. Deixeu que em quedi.
ANTÍFOL DE SIRACUSA: I vós, sou Egeon o el seu fantasma?
DROMIÓ DE SIRACUSA: Ah, vell amo, qui us ha lligat així?
EMÍLIA: Fos qui fos, jo el deslligaré, i guanyaré un marit deixant-lo
deixant lo lliure. Parleu, vell
Egeon, i digueu si sou l’home que tenia una esposa anomenada Emília que us va donar
dos bells infants d’un cop. Ah, si sou el mateix Egeon, confesseu-ho,
confesseu ho, i confesseu-ho
confesseu a la
mateixa Emília!
EGEON: Si no somio, vós sou la mateixa Emília. Si sou ella, digueu-me
digueu me on és el fill que
surava lligat al vostre pal.
EMÍLIA: Uns homes d’Epidamni ens varen acollir a ell, a mi i a Dromió; però després uns
rudes pescadors procedents de Corint em van arrabassar el meu fill i Dromió, i, a mi, em
van deixar a Epidamni. Què els va passar a ells, no ho sé. Jo he tingut el destí que ara
veieu.
DUC D’EFÈS: Ara comença a resultar creïble tot el que diu que li ha passat aquest matí.
Els dos Antífols, tan semblants, i aquests dos Dromions, que semblen un de sol, ‒i a més
això que ens diu d’un naufragi a la mar‒,
mar , aquests, doncs, són els pares d’aquests nois,
que, per
er atzar, es van trobar.
 16

Ovidi - Les
es metamorfosis
I. CONTEXTUALITZACIÓ
1. Encerca la resposta correcta:
1. Ovidi va morir a...
a) Sulmona.
b) Roma.
c) Túsculum.
d) Tomis.

2. Quina característica és comuna a Virgili, Livi, Horaci i Ovidi?

a) Tots van pertànyer al cercle de Mecenes.
b) Tots van mantenir una bona relació amb August.
c) Cap no havia nascut a Roma.
d) Cap no va viatjar a Grècia, malgrat l’admiració que li tenien.

3. L’obra d’Ovidi que consisteix en un conjunt de cartes escrites fictíciament

per unes heroïnes mítiques als seus marits absents es titula...
a) Remeis a l’amor.
b) Fastos.
c) Heroides.
d) Tristes.

4. Quin dels següents escriptors va ser foragitat de Roma pel fet d’haver
d’h escrit
una obra el tema de la qual no s’adeia amb els principis morals proclamats
per August?
a) Ciceró
b) Ovidi
c) Terenci
d) Virgili

5. En quina obra Ovidi glossa la seva desesperació a l’exili?

a) Tristes
b) Fastos
c) Art amatòria
d) Metamorfosis
 17

6. A Roma Ovidi va conèixer els poetes...

a) Virgili i Mecenes.
b) Plaute i Terenci.
c) Horaci i Virgili.
d) Horaci i Terenci.

7. Ovidi va pertànyer al cercle literari de...

a) Mecenes.
b) Messala.
c) August.
d) Escipió.

8. Quina d’aquestes obres no és d’Ovidi?

a) Tristes
b) Amors
c) Geòrgiques
d) Pòntiques

9. Ovidi...
a) és considerat el «poeta de l’amor» per les seves poesies elegíaques.
b) escrivia sonets amorosos dedicats a Lèsbia.
c) va descriure les transformacions mitològiques en l’obra titulada Fastos.
d) va morir a Roma el segle I dC.

10. Les Metamorfosis d’Ovidi és un...

a) poema líric.
b) poema elegíac.
c) tractat filosòfic.
d) poema didàctic.

11. El tema principal de les Metamorfosis és...

a) les aventures i desventures de Juli Cèsar.
b) les transformacions de personatges humans i divins.
c) els embolics
ics dels esclaus, paràsits, matrones, avars i altres.
d) les conjuracions contra la República.
 18

2. Al primer capítol de la novel·la

novel· An Imaginary Life (1934), David Malouf explica
els darrers anys de la vida d’Ovidi. Llegeix-ne
Llegeix ne aquest fragment i respon les
preguntes
untes que hi ha a continuació:

Aquí sóc un exiliat... A Tomis no hi ha ningú que parli la meva llengua i no he sentit ni
una paraula en llatí des de fa un any... T’escric a tu, lector que vius en un altre segle,
perquè aquesta carta mai no l’enviaré a ningú... Et sona el meu nom? Potser algun dels
meus versos ha aconseguit evitar la prohibició dictada sobre els meus llibres en totes les
biblioteques i la seva incineració pública? He sobreviscut?

Escric aquestes ratlles a la claror d’un llum de ganxo. Per

Per terra corren un munt d’aranyes
petites. Elles tampoc no poden parlar, com jo. Em pregunto si tenen un llenguatge propi.
Seria capaç d’afinar la meva oïda per sentir-lo?
sentir lo? Perquè segur que han de poder
comunicar-se se entre elles. Potser podria començar a escriure
escriure una altra vegada en la
llengua de les aranyes: Noves metamorfosis del poeta a l’exili, en la llengua de les
aranyes...

En essència jo sóc una criatura social. Alguns poetes tenen oïda. Jo tinc olfacte i estic
proveït d’un bon nas. El nas és polític, fins i tot quan el fiques en els llocs més privats. El
nas et pot ficar en embolics... Jo estava trobant un nou estil nacional [de literatura] per a
la meva generació. Prou de patriotisme. Prou de glorificar els herois d’armes. Prou de
manuals en vers per a la criança d’abelles. Prou d’amors entre joves pastors. El meu
món [literari] era estrictament personal.

L’emperador ha creat la seva era. Jo també he creat la meva, per això m’odia. He estat
relegat als límits del món conegut i m’han expulsat de les terres on es parla la nostra
llengua, el llatí. Però aquesta nit, a l’ombra del pòrtic de Marcel estan passant algú per la
pedra. I això perquè jo, en una ocasió, vaig fer que succeís en un dels meus poemes i
vaig fer-ne
ne un acte de desafiament
desafia públic.

a Indica com sabem que Malouf està parlant d’Ovidi.

b A qui es refereix el protagonista quan parla de l’«emperador» (apareix subratllat al
text)?
c A quin fet es refereix quan diu: «He estat relegat als límits del món conegut»
(apareix subratllat al text)? Saps quines en van ser les causes?
d A quina de les seves obres es refereix el protagonista quan diu: «Jo, en una
ocasió, vaig fer que això succeís en un dels meus poemes» (apareix subratllat al
text)?
e En el fragment nt que va des de «Prou de glorificar» fins a de «joves pastors»
(apareix subratllat al text), l’escriptor es refereix al tema de tres obres escrites per un
altre literat contemporani seu. Digues qui és i quines són les obres.
f El nostre autor, tot i la pena
pena que expressa en el relat, demostra un cert sentit de
l’humor quan afirma: «Jo tinc olfacte i estic proveït d’un bon nas» (apareix subratllat
al text). Si en recordes el nom complet, podràs dir on és la ironia.
 19

3. Ovidi també va escriure poemes elegíacs. Explica,

Explica, en quinze línies com a mínim
(unes cent cinquanta paraules), les característiques mètriques i els temes que tracta
aquest
uest gènere de poesia;
poesia esmenta el títol de ‒com a mínim‒ ‒ tres obres d’aquest
autor escrites en versos elegíacs i resumeix el tema que
que hi tracta; parla de les
relacions que el poeta va tenir amb August i de les conseqüències que se’n van
derivar; finalment, esmenta altres poetes romans que també van conrear l’elegia.

4. Llegeix el text següent i comenta’l en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta
paraules) fent referència, entre altres, a aquests aspectes: les Metamorfosis com a
mostra de gènere èpic;
èpic; el contingut mitològic de l’obra; l’extensió variable dels mites
que s’hi tracten; l’ordenació i la cohesió dels mites que narra Ovidi.

Ovidi [...] va treballar en una Gigantomàquia i va llegir en un saló públic, amb molt d’èxit, una
tragèdia, Medea (l’any 12 a C). Tenia qualitats dramàtiques i era versat en mitologia: el tema de les
Metamorfosis li va semblar adequat (cap a l’any 1 aC?) per escriure un llarg poema èpic (en
hexàmetres). s). Les llegendes gregues oferien abundants transformacions de déus i homes en
animals, en plantes, etc. A l’època alexandrina alguns poetes van intentar agrupar-les,
agrupar narrant, per
exemple, les que es referien a l’origen dels ocells (Ornithogonia).
( ). Sembla que
q les principals fonts
d’Ovidi han estat sobretot Nicandre de Colofó (segle II o III) i també Antígon de Carist (cap al 270) i
Parteni de Nicea, el mestre de Corneli Gal. D’altra banda, la poesia llatina se sentia atreta cap a
aquests encants pintorescos. També donava actualitat a la doctrina del transformisme una
renovació en la fe cap al pitagorisme. Ovidi va catalogar de manera diversa –en 15 llibres–
centenars de faules, des del caos i el diluvi fins a l’apoteosi de Cèsar, desenvolupant-les,
desenvolupant tractant-
les
es de passada o bé fent-hi
fent hi referència. El més difícil era dotar d’una composició aquesta matèria
heterogènia: Ovidi es va inspirar en els Catàlegs i en les Genealogies d’Hesíode i dels seus
precursors, sense deixar de banda tota mena d’artificis alexandrins.
alexandrin

Jean BAYET. Literatura latina.. Barcelona, 1970 (pàg. 298-299).

298

5. Comenta aquest text en quinze línies com a mínim. Indica un mite que estigui
explicat molt breument i un que s’expliqui in extenso.. Indica en quin gènere
classificaries tu les Metamorfosis i per què.

Ovidi va aconseguir donar varietat al seu relat combinant

combinant amb art els diversos tipus de
metamorfosis que estaven disseminades a l’atzar, o classificades d’acord a una ordenació massa
didàctica, en els treballs de mitologia i en els poemes mitològics dels seus predecessors. L’única
manera de no avorrir el lector
lector era espaiar el que s’assemblava massa i mesclar els temes en un
desordre savi. Entre les seves metamorfosis es repeteix fins a vint vegades el canvi d’home en
ocell, i fins a tres el d’un heroi en cigne. Però unes vegades descriu el prodigi en dos versos,
vers
altres en vuit... En el llibre IV hi ha un magnífic testimoni de com Ovidi sap creuar els mites referits
a bèsties, plantes i pedres, de manera que cada transformació suggereix una descripció diferent.

Les Metamorfosis participen, a més, de tots els gèneres

gèneres literaris, i no només perquè Ovidi agafés
idees i desenvolupaments de tots, sinó perquè fins i tot en els aspectes formals sembla que
s’hagués proposat oferir una mostra de cadascun. Si es pren en consideració el metre, és una
epopeia; tenint en compte
compte el fons, una obra didàctica. Però també trobem en el poema un himne
a Bacus (L. IV, 17-30);
30); un himne a Ceres (L. V, 341-361);
341 361); el temple poètic de l’oda (L. VII, 433-
433
450 y X, 17-39),
39), o els monòlegs d’Àiax i d’Ulisses ens suggereixen la tragèdia (L. XII, 1-398).

Ovidio. Metamorfosis (introducció de José Antonio ENRÍQUEZ). Madrid, 1997 (pàg. 30-31).
30
 20

II. IDENTIFICACIÓ DE PERSONATGES

Encercla la lletra de l’opció que identifica el personatge, o personatges, que parla en

els passatges següents de les Metamorfosis:
a «Paret envejosa, per què t’interposes entre els amants? Què et costaria deixar que
s’unissin els nostres cossos, o, si això
això és demanar massa, que t’obrissis una mica
perquè poguéssim besar-nos?
nos? Tanmateix, no som desagraïts; hem de confessar que
et devem que hagis donat a les nostres paraules un camí de pas fins a les orelles
estimades.»
a) Deucalió i Pirra
b) Filèmon i Baucis
c) Píram i Tisbe
d) Orfeu i Eurídice

b «Nimfa, t’ho suplico, filla de Peneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions;
nimfa, atura’t. Així fuig l’ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales
tremoloses les colomes de l’àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo
perquè t’estimo. Pobre de mi!»
a) Júpiter
b) Apol·lo
c) Narcís
d) Bacus

c «Et demanem convertir-nos

nos en sacerdots i tenir cura del vostre temple, i, ja que hem
passat els anys de la nostra vida en una total harmonia, voldríem que la mateixa hora
ho
se’ns endugués a tots dos. Tant de bo no hagi de veure mai la pira funerària de la
meva esposa, ni ella hagi de portar-me
portar a la tomba.»
a) Filèmon
b) Tirèsies
c) Orfeu
d) Deucalió

d «Perquè no continuïs cobert d’aquest or que vas tenir el mal pensament de desitjar»,
li va dir «ves al riu que hi ha a la vora de la gran ciutat de Sardes i fes camí en sentit
contrari al del corrent de l’aigua pels turons que hi ha a la riba fins que arribis a la deu
del riu; posa el cap sota l’aigua escumejant de la font, allà on surt amb més força, i
renta a la vegada el teu cos i la teva culpa.’»
a) Mercuri
b) Apol·lo
c) Mides
d) Bacus
 21

III. IDENTIFICACIÓ D’EPISODIS EN TEXTOS

En quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), explica tot el que sàpigues
d’aquests episodis: a quina
na obra pertany i qui n’és l’autor, qui són els personatges
esmentats, en quina situació es troben i com ha començat i com acabarà la història.

a El món havia estat restaurat de nou. En veure’l buit i en veure les terres desolades i sumides en un
profund
nd silenci, Deucalió, amb llàgrimes als ulls, va parlar així a Pirra: «Oh germana, oh esposa meva,
oh única dona supervivent, [...]. De totes les terres que el sol contempla, des del llevant fins al ponent,
nosaltres dos en som tota la població. Tota la resta
resta és en poder del mar. [...] ara per ara, de nosaltres
dos depèn tot el llinatge dels mortals; així ho han volgut els déus, som els únics exemplars que queden
de la raça humana.»

b La primera a provar la veritat i l’eficàcia dels seus oracles va ser la blavosa Liríope, que el riu Cefís
havia violat enllaçant-la
la en el seu corrent sinuós i empresonant-la
empresonant la en les seves aigües. La bellíssima
nimfa va quedar embarassada i del seu ventre va venir al món un nen, que ja en aquell moment era
capaç de despertartar passions [...]. En ser-li
ser li consultat si el nen viuria molts anys fins a una vellesa
avançada, l’endeví va vaticinar: «Si no s’arriba a conèixer».

c Sense perdre temps, totes dues es col•loquen davant telers diferents i comencen a tensar un ordit de
fils primíssims. La trama és subjecta a la peça travessera, la canya separa els fils de l’ordit, amb
llançadores punxegudes van inserint la trama al mig; amb els dits la fan passar i la van introduint entre
els fils de l’ordit, copejant-la
la i oprimint-la
oprimint a amb les dents entallades de la pinta. Una i altra s’afanyen i,
amb els vestits recollits a l’alçada del pit, mouen els braços amb habilitat, amb tant de zel que no
senten la fatiga.

d Ell, amb el seu cos juvenil, puja al carro lleuger, s’hi posa ben dret i gaudeix de sentir en les seves
mans el tacte de les regnes lleugeres i, des de dalt, dona les gràcies al seu contrariat pare. Mentrestant
Piroent, Eous i Etó, i el quart, Flegont, els cavalls voladors del Sol, omplen els aires amb els seus renills
renil
de foc i colpegen amb les potes les barreres.

e «Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la,
transformant aquesta figura
meva que m’ha fet ser massa desitjada». Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix
els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells
creixen transformant-sese en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats
a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d’arbre. Només queda d’ella la seva
bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant-la
estimant la [...]. El déu li digué: «Ja que no pots ésser
la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre.»

f El litoral s’omplí d’ovacions

vacions i d’aplaudiments que arribaren fins a les mansions elevades dels déus;
Cassiopea i Cefeu, el pare, plens de joia, el saluden com a gendre, proclamant-lo
proclamant auxiliador i salvador
de la seva casa; lliure de cadenes, avança vers ell la donzella, recompensa
recompensa i causa de la seva proesa.
L’heroi agafa aigua i es renta les mans victorioses; perquè la duresa de la sorra no danyi el cap ple de
serpents, estén per terra un jaç tou de fulles i de tiges de plantes submarines i hi posa al damunt la
testa de Medusa, fillailla de Forcis.
 22

IV. IDENTIFICACIÓ D’EPISODIS EN IMATGES

Identifica els episodis d’aquestes imatges i explica’ls breument. Indica en quin o quins
elements t’has fixat per identificar de quina metamorfosi es tracta en cada cas:

Edward John Poynter (1862).

René-Antoine
Antoine Houasse (1706).
 23

Jan Cossiers (1636-1638).

1638).

Juan Bautista Martínez del Mazo (copia de Jan Cossiers) (segle XVII).
 24

Jacob van Oost (segle XVII).

Abraham Hondius (1660--1675).

 25

Theodoor
eodoor van Thulden (1636-1638).
(1636

Charles André van Loo (1735-1740).

(1735
 26

Giovanni Lanfranco. Segle XVII.

Jacob Peter Gowy. Segle XVII.

 27

Johann
ann Michael Franz. Segle XVIII.

Escultura de Pèrgam del segle III aC.

 28

V. TRIA DE LA RESPOSTA CORRECTA

1. Encercla la resposta correcta per a cada afirmació.

1. Pirra i Deucalió eren:

a) Germans.
b) Fills de Zeus.
c) Esposos i cosins germans.
germans
d) Esposos.

2. El teixit que teixeixen Pal·las

Pal· i Aracne representa:
a) La fundació de Roma.
b) L’episodi dels Set contra Tebes.
c) Les noces de Cadmos i Harmonia.
d) La disputa entre Atena i Posidó pel domini de l’Àtica.

3. Ícar, amb la seva mort, va donar nom a:

a) Un mar.
b) Un riu.
c) Una muntanya.
d) Una regió del sud d’Itàlia.

4. Dafne demana ser convertida en llorer a:

a) La seva mare Creüsa.
b) Al mateix Apol•lo que l’empaitava.
c) El seu pare Peneu.
d) A Zeus, pare dels déus i dels homes.

5. Faetont s’adreça al palau del Sol per:

a) Fer una predicció
dicció sobre el futur de Corint.
b) Donar gràcies al seu pare perquè li ha deixat conduir el carro del sol.
c) Oferir-lili el carro del sol que acaba de construir.
d) Demanar al seu pare que li demostri que és fill seu.