Tàrraco

Tàrraco (llatí: Tarraco; en grec antic:

Tàrraco
Ταρρακών) fou la ciutat romana capital de la
Hispània Citerior i després de la província de la (la) Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraconensis
(la) Tarraco
Tarraconense, actualment Tarragona.[4] Els orígens
de Tàrraco es troben en una petita guarnició
romana que els germans Gneu i Publi Corneli
Escipió deixaren durant la Segona Guerra púnica,
l'any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al
costat d'un oppidum ibèric, probablement Cesse)
aviat va esdevenir una important base militar que
donà lloc a la ciutat de Tàrraco. Tàrraco fou la
principal base d'hivernada dels exèrcits romans a
Hispània que iniciaren un llarg i complex procés
d'incorporació de les terres peninsulars al nou
ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, Maqueta de la ciutat a l'època imperial
on Tàrraco va jugar un paper fonamental. El Tipus Colònia romana i jaciment
conjunt arqueològic de Tàrraco va ser nomenat arqueològic
Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any Ubicació
2000. Entitat territorial Tarragona
administrativa
Localització actual Tarragona

Contingut
Història
Època preromana
Origen de Tàrraco
L'època romanorepublicana
L'època romanoimperial
La decadència de Tàrraco
Societat
Jocs i espectacles
Religió
Objectes de bronze
Abillament personal
Vidre i luxe
Alimentació
41° 06′ 59″ N, 1° 15′ 19″ E
Serveis de taula
Dades i xifres
Hàbits
Altitud 67 m
Aliments
Cereals i pa Patrimoni de la Humanitat

Economia Tipus → Europa-Amèrica del Nord

El mar Data ?
Àmfores Identificador 875 (https://whc.unesco.org/en/lis
 Ceràmica t/875)
Història
Art
Període 218 aC
Arquitectura
Troballa Conjunt arqueològic de
Temples arqueològica Tàrraco: Amfiteatre romà,
Vil·les aqüeducte de les Ferreres, arc
de Berà, circ romà, Fòrum de la
Escultura Colònia, Fòrum Provincial,
Mosaic mausoleu de Centcelles, muralles
romanes, necròpolis
El Museu Nacional Arqueològic de paleocristiana, pedrera romana
Tarragona del Mèdol, recinte de culte del
Vegeu també Fòrum Provincial, Teatre romà,
torre dels Escipions, vil·la romana
Referències dels Munts
Bibliografia Activitat
Gestor/operador Museu Nacional Arqueològic de
Enllaços externs Tarragona

Mapa de la Via Augusta

H Llegenda
direcció Narbo
Ad Salsulas (Salses?)[1]
Ad Combustam (?)[1]
Ruscino (Castellrosselló)[1]
Ad Stabulum / Illiberis (Elna)[1]
Ad Centuriones (?)[1]
Summus Pyreneum (Coll del Pertús?)[1][2]
Deciana (Llançà - La Jonquera)[1][2]
Iuncaria (Figueres)[1][2]
Cinniana (Fellines? -a Viladesens-)[1][2]
Gerunda (Girona)[1][2]
Aquis Voconis? / Aquae Calidae? (Caldes de
Malavella?)[1][2]

Blanda (Blanes)[1][2]
[2][1](Hostalric?) Seterrae
[2][1](Llinars del Vallès) Praetorio

Iluro (Mataró)[1][2]
[2](Granollers) Semproniana
[1]direcció Ausa

Baetulo (Badalona)[1][2]
direcció Ègara (Terrassa) [2][1]
Barcino (Barcelona)[1][2]
(Sabadell) Arraona

Ad Fines (Martorell)[1][2]

Antistiana (La Ràpita?)[1][2]

[2][1](a prop de l'Arboç) Stabulo Novo

Palfuriana (a prop del Vendrell)[1][2]

[2][1]direcció Ilerda Tarraco (Tarragona)[1][2]
Oleastrum (a prop de l'Hospitalet de l'Infant)[1][2]
 Sub Saltu (al nord del Coll de Balaguer)[2]
Tria Capita (El Perelló)[1][2]
Dertosa (Tortosa)[1][2]
Intybilis (Sant Mateu?)[3]
Ildum (?)[3]
Ad Novas / Sebelaci (?)[3]
Saguntum (Sagunt)[3]
Valentia (València)[3]
Sucro (?)[3]
Saetabis (Xàtiva)[3]
Ad Turres (?)[3]

(Chinchilla de Monte-Aragón) Saltigi Adello (?)[3]

(Lezuza) Libisosa Aspis (?)[3]
(Villanueva de la Fuente) Mentesa Oretana Illici (Elx)[3]
(Mengíbar) Iliturgi Thiar (?)[3]
(Còrdova) Corduba Cartago Spartaria (Cartagena)[3]
(Écija) Astigitana Colònia Augusta Firma
(La Monclova -a Fuentes de
Andalucia-) Obucla
(Carmona) Carmo
(Sevilla) Hispalis
(Dos Hermanas) Orippo
(Utrera) Ugia
(Rota) Rotea
(Cadis) Gades

Tàrraco, com totes les grans ciutats actuals de l'Europa occidental al

sud del Rin o del Danubi, és una ciutat d'origen romà. Segons
l'arqueòleg Miquel Tarradell:

"La ciutat neix a conseqüència de l'expansió del món

romà [...]. Ara bé, això no vol dir que les ciutats romanes
no tinguessin uns precedents indígenes, i en el cas de
Tàrraco aquests precedents són clars. La diferència
consisteix que en el món indígena no podem parlar
pròpiament de ciutats, sinó de poblats, i que en el
moment que un poblat entra en l'àrea d'influència Mapa de l'Imperi Romà a l'any
romana es transforma en una ciutat, potser petita, però 133 aC (en vermell), 44 aC (en
autèntica. Una ciutat amb una estructura social i taronja), 14 dC (en groc) i 117 dC (en
urbanística que correspon al fenomen urbà. Això fou verd)
conseqüència, en bona part, de la concepció del món
que tenien els romans. Per als romans, que havien estat
políticament engendrats per una sola ciutat, Roma, el món era una mena de constel·lació de
ciutats –no d'estats–, estructurades segons el model del que Roma havia estat".[5]

Tàrraco reuneix les principals característiques de les ciutats romanes, ja que tendeix a una estructura
planimètrica coherent i sistemàtica, amb carrers que es tallen en angle recte amb altres carrers transversals. A la
part central de les ciutats romanes trobem el fòrum, que exercia diverses funcions: era centre religiós, centre
cívic i centre de lleure i de conversa. Era el centre neuràlgic on hi havia les institucions administratives i
polítiques de la ciutat. Un altre aspecte específic de les ciutats romanes és que estaven ben proveïdes d'aigua,
mitjançant canalitzacions, que a vegades prenien la forma d'aqüeductes. A més a més, la higiene pública va
millorar molt amb les nombroses termes, i fins i tot banys privats a les
llars de les famílies riques.

D'altra banda, les ciutats romanes tenien, gairebé sempre, edificis

d'espectacles de masses.

"Hi havia tres tipus edificis destinats als grans

espectacles: els circs, on es feien curses de carros
lleugers; els amfiteatres, per a les lluites de gladiadors i
de feres; i els teatres, reservats a les representacions
teatrals, que rarament eren tragèdies, sinó més aviat Província de la Tarraconensis
espectacles semblants a les revistes actuals. Només les
grans ciutats tenien edificis de pedra permanentment
dedicats a aquests espectacles. A la Tarraconensis, només Tàrraco tenia alhora circ,
amfiteatre i teatre. Altres ciutats només en tenien dos: Sagunt, per exemple, tenia circ i teatre.
I fins i tot algunes petites ciutats en tenien un: és el cas de Pollentia (Alcúdia de Mallorca),
que tenia un petit teatre".[6]

Finalment, al voltant de les ciutats es crearen les vil·les rurals, que esdevenien centres importants tant des del
punt de vista general com des del punt de vista industrial; la més important de Tarragona la trobem a la vil·la
romana dels Munts d'Altafulla.

Època preromana

Gràcies a les fonts clàssiques, coneixem els noms dels distints pobles ibèrics que habitaven les terres catalanes,
encara que es fa difícil d'establir-ne els límits amb una mica de precisió. Pel que fa a les comarques meridionals
del Principat, els ilercavons estaven centrats en la zona del Baix Ebre, mentre que els cessetans ocupaven el
Camp de Tarragona i també, probablement, la Conca de Barberà i el Penedès.[7]

L'arqueologia ha evidenciat una important densitat de jaciments ibèrics en totes les nostres contrades,
especialment a les terres de l'Ebre. N'és un bon exemple el poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa), situat en
una gran plataforma que domina i controla el pas del riu. Les diverses excavacions que s'hi han realitzat, des
que entre els anys 1912 i 1927 hi aparegué, per atzar, l'anomenat "tresor de Tivissa" (objectes d'orfebreria,
plats i vasos d'argent i monedes preromanes), han permès conèixer parcialment el seu urbanisme i
l'excepcional sistema de defensa. Sembla que podem situar l'època de florida del poblat en els segles IV i III
aC. També al Camp de Tarragona les estacions ibèriques són nombroses. Es poden recordar les de
Fontscaldes, del Vilar (Valls), dels Garràfols (Vallmoll), del Degotall (Alcover), del puig de Santa Anna
(Castellvell del Camp), de les Timbes (Riudoms), etc.[7]

A Tarragona, diferents intervencions arqueològiques portades a terme de pocs anys ençà en la zona compresa
entre els carrers dels Caputxins i de Pere Martell han pogut documentar in situ restes d'estructures d'hàbitat i
recuperar materials d'època ibèrica datables a partir del segle V aC. Això confirma l'existència d'un oppidum
indígena a la part baixa de la ciutat (que rebria el nom de Kese), a la vora d'una elevació natural del terreny
molt pròxima a la fondalada portuària i a la desembocadura del Francolí.[7]

Origen de Tàrraco

Després de desembarcar a Empúries l'any 218 aC, Gneu Corneli Escipió inicià la conquesta de tota la costa
catalana fins al riu Ebre i s'enfrontà a les tribus indígenes que havien estat sotmeses als cartaginesos. La
primera batalla es va lliurar a prop de Kese i va ser favorable als romans, que ocuparen el poblat, on va quedar
establerta una guarnició. Després de la definitiva expulsió dels cartaginesos d'aquesta àmplia zona costanera,
Tàrraco es constituí en el campament d'hivern de les legions
romanes.[8]

Un cop instal·lades les tropes i assegurada la defensa de la nova base

militar mitjançant la construcció d'una muralla, els romans iniciaren -
l'any 217 aC- la conquesta de les terres interiors ocupades per les
tribus ilergetes, lacetanes i ausetanes, aliades dels cartaginesos.
Tàrraco adquirirà, doncs, el caràcter de plaça forta. Dos elements
resultaran decisius per a la seva posterior evolució urbana i, fins i tot,
la condicionaran fortament: la muralla i el port. Tots es van construir i
adequar, respectivament, per ordre dels Escipions i és per això que la
ciutat va guanyar el qualificatiu de Tarraco Scipionum opus ('Tàrraco,
obra dels Escipions') que li va donar l'historiador romà Plini el Vell (s.
I aC).[8]

L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de

dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment,
l'any 27 aC, August, que va residir-hi entre els anys 26-25 aC i seguia
les operacions militars de la cornisa Cantàbrica, li va concedir la En un dels angles del costat sud del
capitalitat de la província Tarraconense dins de la nova organització Fòrum Provincial de Tarraco, s'alça
provincial. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar l'edifici del Pretori
la colònia romana d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb
la importància i significació de la ciutat. Tàrraco va arribar al seu
màxim prestigi durant el segle II dC.

« Tàrraco serà una Roma en petit: una ciutat fortificada, amb edificis públics dedicats als
déus, l'administració i el lleure dels ciutadans. Una divisió clara entre barris suburbials
i barris dels potentats, una vida urbana rica i intensa... L'actual Tarragona serà
considerada en tot l'imperi com una mena de paradís, un lloc on la vida és plaent i
còmoda, òbviament per a tots aquells que es podien permetre una vida així.[9]
»
En aquesta època, els habitants romans d'aquesta ciutat gaudiren d'un nivell de vida que no es tornarà a assolir
fins ben bé a l'edat moderna. Com a mostra, el testimoni de Luci Anneu Flor, orador romà del segle II dC:

« Tàrraco per a mi és la ciutat més agradable i estimada de totes les que s'escauen per
al descans. Aquí tens un poble honrat, econòmic, tranquil, que manté una certa
recança envers els forasters, però una vegada coneguts els tracta bé. El cel, que és
molt temperat, no té canvis bruscs de temperatura i l'any sembla una primavera
constant. La terra és fèrtil als camps i més encara als puigs, i produeix vi i blat tan bons
com a Itàlia sense ser la collita de la tardor inferior. A més a més, la ciutat ofereix grans
avantatges, ja que conserva estendards del Cèsar i ostenta en nom seu el títol
triomfant. Però té també monuments notables de procedència estrangera: si mires els
temples antics, veus que aquí s'adora Júpiter Ammó.[10]
»
La vitalitat es mantingué fins a mitjan s. III dC, quan, a conseqüència de la crisi general i amb les primeres
incursions dels francs, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic,
que es plasmà en la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta, que esdevindrà el nucli
principal de l'hàbitat. Tanmateix, i malgrat les invasions dels bàrbars, els tarraconenses mantindran lleis i
costums durant molts més anys que en altres ciutats del món romà. Per tant, són més de vuit segles de
persistència romana a Tarragona.

L'època romanorepublicana
 Vegeu també: República Romana

Tàrraco sorgeix arran de l'arribada dels exèrcits romans a la península

Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació entre romans i
cartaginesos, en l'anomenada Segona Guerra púnica. Aquest cos
expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d'Emporion
(Empúries), per dirigir-se des d'allà ràpidament cap al sud, amb la
finalitat de controlar les terres al nord de l'Ebre. Les tropes romanes
estaven comandades per Gneu Corneli Escipió, al qual es va afegir,
un any més tard, el seu germà Publi Corneli Escipió. Gneu, després Muralles de Tarragona, amb els
afegits posteriors del portal de Sant
de vèncer, en un primer combat, els cartaginesos, va deixar una petita
Antoni i finestres de cases
guarnició, que poc de temps després es va transformar en la principal
particulars
base militar romana a Hispània. Aquest primer assentament romà es
trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a finals del
segle V aC i arqueològicament documentat recentment.[11]

La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i
l'àrea residencial, a l'entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència
militar estable va comportar l'arribada no sols de soldats sinó també de comerciants i ciutadans romans que van
veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. L'arribada dels romans va suposar també d'una
nova cultura (la romanització) que, lentament, va imposar-se al conjunt de la societat.

La immigració va ser un dels factors que va contribuir a consolidar el procés de desenvolupament econòmic i
demogràfic de Tàrraco. En el decurs de la primera meitat del segle I aC, arriben a Hispània importants
contingents de gent emigrada d'Itàlia, Grècia i Orient, esperant millorar la seva situació econòmica i social
mitjançant el comerç i l'agricultura. L'estudi de les inscripcions romanorepublicanes trobades a Tarragona ha
proporcionat algunes dades per conèixer el tipus de població de la ciutat. Es tractaria, fonamentalment, de
veterans llicenciats de l'exèrcit, immigrants de distinta procedència, artesans, comerciants i funcionaris.[12]

Probablement l'element indígena era encara majoritari, però el seu grau de romanització devia ser tan avançat
que havia permès el domini del llatí sobre l'antic idioma ibèric, sense que això signifiqués la seva total
desaparició. Es comprova, per l'estudi d'alguns noms apareguts a les inscripcions (Aemilius, Caesius, Flavius,
etc.), l'existència de famílies itàliques establertes a Tàrraco, algunes originàries d'Aquileia (Annius) o Càpua
(Veicius).[12]

Una de les principals infraestructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port i les
muralles que servien de protecció al primitiu nucli civil i a la important base militar. Port i muralles romanes
són el punt de partença de les expedicions de conquesta vers les terres de la vall de l'Ebre i del llevant
peninsulars. Gràcies a les dades extretes dels autors clàssics, sabem que Tàrraco tenia ja en aquest moment un
gran port, ubicat al mateix emplaçament que l'actual.

Sens dubte, l'edificació romana més antiga i més ben conservada d'època republicana són les muralles
romanes. En un primer moment, hem d'imaginar-nos-la com una simple palissada de fusta que degué protegir
la guarnició militar. La victòria romana sobre els cartaginesos i la incorporació d'Hispània a l'estat romà va
accelerar el procés de consolidació de les defenses. La construcció de la primera muralla de pedra, datada
arqueològicament a inicis del segle II aC, s'ha relacionat amb la divisió provincial de 197 aC. L'opinió més
estesa és que, a l'entorn de 150/125 aC, la muralla va patir una transformació important, va créixer en extensió,
alçada i amplada. D'aquesta manera, va passar a encerclar el nucli urbà.

Ambdós elements, recinte emmurallat i port, degueren desenvolupar un paper fonamental en la consolidació de
la ciutat; tant en l'àmbit militar (base de les legions) com en el comercial (centre d'embarcament dels productes
i mercaderies exportats/importats a/de la metròpoli). A finals del període republicà, tenim documentats a
Tàrraco tres edificis públics monumentals: el temple dedicat a la dea Tutela, el fòrum de la Colònia i el teatre.
Això denota la vitalitat i significació assolides per la ciutat en els darrers moments d'aquesta fase de
consolidació.

Tàrraco va créixer de maneraaccelerada durant els segles II i I aC, i es va convertir, juntament amb Cartago
Nova, en la ciutat més important de la Hispània Citerior. Cèsar hi va reunir els seus legats durant la Guerra
civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins, Cèsar concedí a Tàrraco el títol de colònia
de dret romà l'any 45 aC, fet que refermà la consolidació de la capitalitat.

L'època romanoimperial
Vegeu també: Imperi Romà

Durant els anys 26-25 aC, Tàrraco es convertí en la capital del món
romà quan August va residir-hi i dirigí les campanyes contra càntabres
i asturs. Gràcies a la presència militar, Tàrraco es va consolidar com a
capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una
mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.

La designació de la ciutat com a capital de la Tarraconense per

l'emperador August l'any 27 aC és un fet cabdal per a la comprensió
del paper que va jugar Tàrraco en el procés de romanització
d'Hispània. A partir d'aquest moment, s'inicia un ampli programa
urbanístic tendent a fornir la colònia d'un alt nivell
urbanisticomonumental, d'acord amb la seva importància i
significació.

A aquest moment, cal adscriure una reforma en profunditat de tota la

trama urbana, reforma que tenim plenament documentada a la part alta La torre dels Escipions, un dels
de la ciutat, que resta distribuïda en tres zones amb diferent funció, monuments funeraris més
disposades en terrasses esglaonades. importants, datat cap a la primera
meitat del segle I dC
A la primera, a la zona d'emplaçament de l'actual catedral,
es va erigir un temple dedicat a August divinitzat, temple
que, malauradament, es coneix només per textos literaris i
històrics de l'època, per la numismàtica i també pels
elements arquitectònics aïllats trobats en el sector.
A la segona terrassa, la intermèdia, ordenada en forma de
gran plaça porxada, hi ha el fòrum Provincial de la
Tarraconense, lloc en el qual es reunien, entre d'altres, les
assemblees dels representants dels diferents districtes
(conventi) d'aquest ampli territori per tractar dels
assumptes relacionats amb la seva administració. A
aquesta estructura pertanyen el pretori Romà i la torre de Volta del circ romà de Tàrraco
l'Audiència.
El circ ocupava la terrassa inferior i, al mateix temps, separava la zona oficial, ubicada a la part
alta, de l'àrea destinada fonamentalment a l'hàbitat, que s'estenia des del circ fins a la zona
portuària. En el circ es desenvolupen curses de cavalls i carros (bigues i quadrigues
principalment).
Durant el segle I aC, la ciutat va créixer i es va consolidar. L'any 68,
Neró va ser assassinat i s'inicia un període de convulsions en tot
l'Imperi Romà i una sagnant guerra civil. El general romà Galba va
ser nomenat emperador per les legions romanes hispanes, mentre que
en altres parts de l'imperi van sorgir altres pretendents a emperador.
Mort Galba, les províncies hispanes van donar suport a Vespasià, que
va ser qui, finalment, va arribar al poder. S'iniciava així la dinastia
Flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes.
Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià els concedí els Ius Latii,
Tarragona, via de l'Imperi Romà
a l'entorn de l'any 73, fet que significava que tots els hispans foren
considerats ciutadans romans de ple dret i que els nuclis més
importants de població, molts dels quals encara mantenien l'estatus
sorgit en el moment de la conquesta, es convertissin en municipis. Alhora, comportà la necessitat de crear una
nova administració que s'adeqüés a aquesta nova realitat que tingués com a nuclis rectors les capitals
provincials. En conseqüència, Tàrraco, com a capital de la Hispània Citerior, va disposar de dos fòrums: un de
colonial i l'altre provincial. Sabem, també, que a la zona anomenada la Pedrera del Port hi havia un barri
residencial de l'època altoimperial ocupat per vil·les de grans sumptuositats i que en els primers segles de la
nostra era es construeixen l'amfiteatre, l'aqüeducte de les Ferreres, la torre dels Escipions, l'arc de Berà...

Per obtenir la pedra necessària per a la construcció de tot aquest conjunt urbanisticomonumental, es varen
posar en explotació una sèrie de pedreres situades als voltants de Tàrraco. La més important de totes és
l'anomenada pedrera romana del Mèdol.

Tot aquest conjunt converteix Tàrraco en una de les ciutats importants de l'imperi. "Tarraco, civitas ubi ver
aeternum est"; 'Tarragona, la ciutat on la primavera és eterna'. Aquesta és la descripció que l'emperador Adrià
va fer de la ciutat l'any 122-123 dC.

El territori situat al voltant de les ciutats romanes era, normalment, ocupat per un seguit d'establiments
agrícoles, les villae, que, en alguns casos, esdevingueren també residència secundària de plaer per a la gent
urbana, luxosament decorades. A l'àrea d'influència de Tàrraco, coneixem algunes residències prou importants:
la vil·la romana dels Munts (Altafulla), els Antigons (Reus), la Pineda (Vila-seca), Paret Delgada (la Selva del
Camp) o la del mausoleu de Centcelles (Constantí).

Les àrees de necròpolis conegudes a Tàrraco són ambdues al llarg de la via Augusta: l'una prop del riu
Francolí, on més tard es va desenvolupar l'important nucli de la necròpoli paleocristiana de Tarragona; l'altra,
prop de l'amfiteatre, a l'est del nucli urbà. Quant a enterraments de caràcter monumental, se'n conserven dos
d'una importància excepcional: l'anomenada torre dels Escipions i el mausoleu de Centcelles a Constantí.

La decadència de Tàrraco

La vitalitat de Tàrraco es manté fins a mitjans del segle III dC, moment en què, per efecte de la crisi econòmica
i de les primeres onades bàrbares, s'inicia el procés de regressió en l'ordre demogràfic i urbanístic. Segons ens
relaten les fonts, i sembla que ho corrobora l'arqueologia, la ciutat va ser devastada el 260 pels vàndals, i en
resultà especialment afectada la zona d'habitatges. Després d'un període d'incertesa que va representar bona
part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir, especialment, de la recuperació general que va
suposar l'adveniment al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que va establir el 285. A partir d'aquesta data i
amb continuïtat al llarg de la meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar, tal com ho manifesta la construcció
de nous edificis públics, el manteniment dels espectacles, l'amfiteatre o la restauració d'edificis públics d'època
de l'alt imperi. Amb tot, Tàrraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, política i econòmica
que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d'Occident.
Un element imprescindible per a la ciutat tardana de Tàrraco va ser la difusió del cristianisme i les actes
martirials del bisbe sant Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l'any
259. El lloc de la sepultura es va acabar convertint en el centre eclesiàstic a partir del segle V, amb la
construcció d'una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri.

La documentació escrita dels inicis del segle V ens mostra que Tàrraco mantenia estructures socials
complexes, on el bisbe metropolità era el defensor de l'ordre establert, en un imperi en què christianitas era
sinònim de romanitas.

El 476 va ser destronat el darrer emperador romà, Ròmul Augústul. La Tarraconense fou en gran part
conquerida, el mateix any o poc abans, pel rei visigot Euric, i Tarragona va continuar sent una de les
metròpolis durant la monarquia visigoda. Tanmateix, hi haurà un allunyament de la ciutat dels centres polítics
decisius de l'època: primer respecte a Tolosa, després respecte a Bàrcino (Barcelona) i, finalment, respecte a
Toletum (Toledo, s. VI). La importància urbana resta fonamentada en la seva condició de seu eclesiàstica
metropolitana i en el manteniment de les instal·lacions portuàries.

L'any 713, volgué resistir els exèrcits islàmics de Mussa ibn Nussayr, però fou destruïda i abandonada durant
més de tres segles. Frontera amb Al-Àndalus, la ciutat no es comença a recuperar fins a la seva conquesta el
1116 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III.

Societat
Pels objectes descoberts en les excavacions arqueològiques es pot
saber com era la vida quotidiana de Tàrraco. Cal dir, però, que les
formes de vida van anar canviant al llarg del dilatat període que abasta
l'antiguitat romana. És normal, doncs, que s'observin grans diferències
entre els gustos i costums d'època republicana i els d'època imperial, i
que siguin diferents els dels primers segles de l'imperi que els del baix
imperi.[13]

Cal tenir en compte, també, que les restes materials il·lustren aspectes
concrets d'aquestes formes de vida, molt diferents segons provinguin
d'una societat urbana o d'una comunitat camperola i diferents, també,
segons pertanyin a un grup social privilegiat o, al contrari, facin
referència als més desposseïts.[13]

Elements de la vaixella (plats, bols, vasos, etc.), objectes domèstics

(molins, cassoles, llànties d'oli), objectes d'ús personal (agulles de cap,
fíbules, anells), joguines (fireta, sonall, daus), tots ens mostren Nina d'ivori romana, Tarragona
aspectes, encara que parcials, de la vida i dels costums romans a les
nostres contrades.[13]

Jocs i espectacles

Els jocs i diversions de què gaudien els romans es poden dividir en dos grans grups: els privats (aquells amb
els quals es distreien els infants, els joves i els adults) i els públics (que proporcionaven l'estat o els magistrats
als ciutadans). Molts dels jocs privats romans tenen una gran similitud amb els nostres. Els nens i nenes
jugaven a fet a amagar, a parells i senars, a la gallina cega o a la rutlla (guiant el cèrcol amb l'ajut de pals).
Tenien baldufes, jugaven a les tabes i feien construccions, jugaven amb nines de fang cuit, de fusta, d'os o
d'ivori, algunes de les quals eren articulades (com la que va aparèixer a la tomba d'una nena a la necròpolis
paleocristiana de Tarragona), i amb petits vasos i atuells de ceràmica (fireta).[14]
La gimnàstica era part de l'educació dels joves i cercava el
desenvolupament equilibrat del cos i de l'esperit (curses, salts,
llançaments del disc o de la javelina, etc.). Jugaven a la pilota (feta
amb un farcit de pèls o plomes embolcallat amb llana o pells cosides) i
a molts altres jocs de participació. La música, molt relacionada amb la
religió, també formava part de les seves distraccions.[14]

Els adults s'entretenien amb alguns d'aquests jocs (tabes, daus, etc.) i
amb d'altres en els quals apostaven -de vegades- una important
Detall de l'amfiteatre romà de
quantitat de diners. Jugaven al marro (amb el quadrat dibuixat a terra
Tàrraco
o gravat en una llosa o graó) i als soldats o latrunculi (joc que era una
mena de combat simulat, similar als escacs). Però sobretot estimaven
els ludi, dies en els quals es realitzaven els jocs i espectacles públics.
De setanta-set dies de ludi oficials que hi havia al final de la República es va passar a cent setanta-set dies en el
segle IV dC. Els més nombrosos eren els dedicats als espectacles teatrals, seguits dels desenvolupats al circ
(curses de carros tirats per cavalls) i dels realitzats a l'amfiteatre (lluites de gladiadors, caceres simulades, lluites
entre persones i feres, etc.).[14]

Relacionats en un principi amb les festes religioses, van anar creixent en nombre i esdevingueren un potent
vehicle de consens popular en la política imperial, fenomen que es pot resumir en el conegut aforisme de
Juvenal: panem et circenses ('pa i espectacles'), el qual fa referència a la intenció de tenir satisfet el poble amb
la distribució gratuïta de blat i amb l'organització de jocs públics, per tal d'evitar una possible revolta.
Mitjançant les escenes representades en relleus escultòrics, pintures i mosaics, i també en llànties, ceràmiques i
altres elements decorats, així com per la literatura de l'època, coneixem molts dels aspectes de les diversions i
dels espectacles dels romans.[14]

Religió

La superstició era quelcom habitual en la vida privada dels romans, al

costat de les devocions religioses personals i del culte tradicional
domèstic i familiar (amb el record pietós als avantpassats). Roma va
respectar, molt assenyadament, els cultes i les creences dels habitants
dels diversos territoris que anava conquerint. La romanització va
suposar -entre altres coses- l'assimilació i el sincretisme de diferents
advocacions i la incorporació de nombroses divinitats estrangeres al
panteó primitiu de la República, molt especialment de les procedents
de Grècia i de la Mediterrània oriental. El principat d'August
Necròpolis paleocristiana de
comportarà importants transformacions en el vessant religiós de la
Tarragona
nova estructura imperial. Les manifestacions religioses oficials
derivaran ràpidament vers un culte prioritari a una ideal i abstracta dea
Roma i a uns reals i personals emperadors (primerament divinitzats a
la seva mort, però després virtuals déus vivents fins i tot en companyia dels altres membres de la família
imperial).[15]

El culte imperial així entronitzat -tot i les desviacions i els excessos- tindrà una especial influència en els
diversos àmbits religiosos: els mateixos déus tradicionals romans -com Juno, Minerva, Silvà o Venus- rebran
l'apel·latiu d'augustos. El rebuig a retre culte a l'emperador -personificació de l'estat- serà considerat un crim
politicoreligiós i la negació reiterada serà penada amb la mort i causa de diverses persecucions contra els
cristians "subversius".[15]
El cristianisme s'introdueix ben aviat a Tàrraco, però no tenim notícies fidedignes que demostrin un
assentament estable a la ciutat fins al segle III. L'any 259, són martiritzats a l'arena de l'amfiteatre el bisbe
tarraconense Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. El paganisme i les religions orientals de salvació
(inclosos els cultes a Mitra, Cíbele o Isis, però també el judaisme i els seguidors de la doctrina cristiana)
conviuran -amb menor o major hostilitat- fins a la imposició general del cristianisme, que esdevindrà la religió
oficial de l'imperi. Fins a la invasió musulmana, sovintejaran les repressions antipaganes i els conflictes sectaris
entre catòlics i arrians.[15]

Objectes de bronze

Els romans van utilitzar l'or, l'argent, l'estany, el plom, el coure, el ferro i altres metalls. Sobresortien tant en la
mineria com en l'art de separar el metall del mineral i de fondre'l per a omplir motlles. També sabien barrejar
metalls per obtenir aliatges, el més clàssic i conegut dels quals era el bronze, fabricat amb coure i estany. El
bronze va ser un dels materials més utilitzats pels romans. Els seus usos eren molt variats. S'utilitzava per als
serveis de taula, per a mobles i objectes domèstics molt diversos, per a eines i elements tècnics i mecànics, per
a batre monedes, com a suport per a la publicació de lleis, per a la decoració d'edificis, per a petites escultures i
per a les representacions monumentals dels déus i dels personatges importants, etc.[16]

L'utilitzaven de manera abundant en la vida quotidiana i oficial. Era una alternativa al marbre en els edificis o
en els espais públics. Podia ser més costós, però permetia un tipus d'obres més lliures i flexibles. El bronze
substituïa, en la decoració de la casa luxosa, els objectes de ceràmica o terracota, més modestos. Lampadaris,
canelobres, estufes i fins i tot llits, amb els seus corresponents elements decoratius, eren fets de bronze. També
servia, especialment per a satisfer clients rics, per a la representació de les diferents divinitats (com ara els déus
lars) que formaven part del parament domèstic. La seva utilització en l'abillament personal era molt corrent
(fíbules, anells, braçalets, amulets, penjolls, agulles), així com en l'instrumental mèdic i de bellesa (escalpels,
espàtules, sondes, culleretes, pinces, estoigs).[16]

Els bronzes elaborats sortien de les officinae, tallers especialitzats en què cada artesà tenia una funció concreta,
amb experts que s'encarregaven de la fabricació de determinats objectes. Les peces més singulars devien ser
fruit d'un comerç intens, com sembla demostrar la troballa en el fons del mar d'alguns dels exemplars de les
peces més famoses, procedents de vaixells comercials enfonsats. Per contra, les peces més comunes devien
procedir de petits tallers locals. El gran nombre de fragments i les escasses peces completes que s'han recuperat
o ens han arribat des de l'època romana són testimonis de l'abundància i la varietat d'objectes realitzats amb
aquest aliatge. Tanmateix, la majoria de la producció elaborada aleshores s'ha perdut o malmès a causa del
productiu reciclatge i fàcil reaprofitament que ha patit aquest material fins als nostres dies.[16]

Abillament personal

L'escultura, els objectes de tocador, la joieria i els altres elements d'ús personal constitueixen la font més
valuosa per a conèixer aspectes tan importants de la vida quotidiana com el vestit, el calçat i la manera de
guarnir-se o de pentinar-se.[17]

Donada la manca de conservació de restes de teixits i d'altres matèries orgàniques que formaven part del
complex món de la indumentària, les escultures -exemptes o en relleu- són la font bàsica per a conèixer la
imatge dels avantpassats romans. Per aquestes, sabem que la indumentària comuna era la toga, que anava
damunt d'una túnica de mànigues, curtes o no. Era blanca, tot i que els nens de condició lliure i els cònsols i
magistrats la portaven amb una banda color porpra teixida a la vora. Els nens la portaven així fins als quinze
anys, moment en el qual -enmig d'una gran cerimònia- prenien la toga viril (blanca), a la vegada que es
desprenien de la bulla (penjoll amulet que portaven al coll). Les dones vestien túniques llargues i anaven
embolcallades amb mantells. Les bracae, una mena de pantalons ajustats més o menys a l'alçada dels turmells,
no eren pròpies de la província Tarraconense i sí característiques dels "bàrbars" o de les Gàl·lies. El calçat
complementava la indumentària. Era variat (botes, sandàlies, etc.), sense diferència entre sexes i, segons els
tipus, distingia les classes socials.[17]

Una major diferenciació es donava en el pentinat, lligat a les modes dictades normalment des de Roma pels
membres de la família de l'emperador, i s'estenia per les províncies gràcies a la ràpida difusió de les imatges
imperials. Els cabells llargs (de vegades augmentats amb postissos) de les dones permetien una gran varietat i
fantasia en els pentinats. Es podia arribar a una complexitat increïble que feia necessària la utilització d'agulles
(una troballa molt freqüent en les excavacions arqueològiques), fabricades en os o en ivori. El maquillatge era
un altre factor destacat. En són testimonis els nombrosos ungüentaris de vidre, capses de ceràmica, pintes d'os
o d'ivori, miralls de bronze o d'argent, pinces de metall i altres estris que complementaven els perfums i les
joies.[17]

Vidre i luxe

En el món romà, el vidre tenia -al començament- un lloc de prestigi per raó de la lentitud i del cost de la seva
producció, que el feien una peça d'artesania de luxe. A partir de la segona meitat del segle I aC, el
descobriment de la tècnica del bufament revolucionarà aquesta artesania. Aquest procediment tan senzill, sigui
bufant lliurement o fent servir un motlle, va permetre la producció d'envasos i objectes amb més rapidesa i
obtenir una varietat més àmplia de formes i mesures que amb qualsevol altre material. El vidre va passar a
competir amb les altres produccions, de ceràmica o de metall, que fins aleshores havien estat les més corrents,
per a l'elaboració dels elements d'ús domèstic.[18]

Desenvolupada en un primer moment en tallers situats a la Mediterrània oriental (principalment a Síria), la

tècnica del bufament es va difondre ràpidament per l'Occident, a prop dels nuclis urbans més importants i al
costat dels rius amb sorres de qualitat apropiada. Se'n va elaborar una gran quantitat de formes i es van utilitzar
totes les tècniques complementàries conegudes (motius aplicats, escenes gravades o impreses i decoracions
diverses). També van ser fabricades peces llises per a l'ús domèstic, petits contenidors per a medicines i
ungüents, estris de tocador i fins i tot urnes cineràries. Les peces més complexes i costoses solien ser productes
per a l'exportació. Per les grans quantitats d'escòries, nòduls i sobrants de fregitel·les aparegudes en els
possibles assentaments de forns, i també per les troballes de peces de producció local (entre altes llocs, a
Tarragona), es pot pensar que a la costa catalana hi va haver petits grups d'artesans que produïen peces de
vidre, segurament dels tipus més comuns. Després del segle IV dC, el gust pel vidre va decaure alhora que en
minvava la producció, la qual es limità a senzilles peces bufades d'ús quotidià.[18]

Alimentació

Serveis de taula

El tipus de ceràmica romana més estudiat -i més divulgat- és el de la

vaixella de taula, especialment el d'època altoimperial, amb el seu
característic vernís vermell (la terra sigillata, dita així per la presència
més o menys habitual de segells impresos amb els noms dels tallers o
fabricants). Els plats corresponen a la denominació de patella i les
escudelles o tasses al genèric de catillus o catinus (perfectament Recreació d'una família romana en el
documentat en els grafits trobats al taller de la Graufesenque), tots els marc dels actes de Tàrraco Viva
quals s'utilitzaven per a servir peix, llegums, preparats a base de
farina, etc. Per beure, el vas (got) es designava primer de tot amb el
genèric poculum, però amb les mateixes funcions hi havia l'scyphos, el kylix i el calix, o formes més complexes
com el cantharos, fabricats en parets fines o vidrades, entre altres modalitats. Les ceràmiques campanianes, al
començament del segle III aC, assenyalen una evident renovació en les formes, a base del cantharos i del
crateriscos. Completen el servei destinat a la beguda el gerro o la gerra, anomenats urceus, urceolus o
nasiterna, i l'ampolla, és a dir, lagoena, lagena, lacuna o laguncula.[19]

També destaca l'anomenada ceràmica de vernís roig pompeià, cumanae patellae, la qual és una creació típica
del món itàlic i que caracteritza una forma alimentària determinada.[19]

Hàbits

Durant els primers segles de la història de Roma, no hi va haver distincions socials en l'alimentació dels
ciutadans i, lluny d'una àmplia oferta de productes, la cuina romana era molt local i lligada als productes de la
regió. Del blat i de l'olivera provenia l'aliment essencial. Es menjava -sobretot- carn de porc i el peix es
consumia pràcticament només a la costa.[19]

Aquesta alimentació austera va anar canviant a mesura que creixien els contactes amb el nord d'Àfrica i amb
l'Orient romà (Grècia, Egipte i l'Orient Mitjà). L'acceptació dels nous gustos i el canvi de costums
gastronòmics es troba directament relacionat amb la diferent capacitat econòmica. Malgrat tot, es pot dir que a
partir del segle I aC hi ha un cert gust culinari comunament acceptat. Del gra mòlt en el morter, fent farina, i del
bullit (el pulmentum) dels llegums o del pa morè amb sal, es passa a una cuina en què dominaven les espècies i
les salses.[19]

Un altre element definidor de la cuina romana és la utilització de la mel i la combinació dels ingredients dolços
amb les espècies. Un dels condiments més apreciats i més habituals en tots els plats d'una determinada qualitat
era el garum, una mena de salsa feta amb les entranyes de diversos peixos, posats en salmorra i deixats
fermentar i descompondre al sol. Malgrat tot, els ingredients més usuals eren els que donava la terra i els que
tenien més pròxims: els cereals, els llegums, la fruita (sobretot la seca i la de closca), el bestiar porcí i oví i les
aus més freqüents. Es condimentaven els plats amb oli, mel i espècies i s'acompanyaven amb vi, des de ben
aviat. Coneixem molts d'aquests aspectes per mitjà de la literatura gastronòmica, iniciada per Cató i continuada
per tants d'altres, entre els quals destaca l'autor de De re coquinaria, Apici.[19]

Aliments

Els romans menjaven tres o quatre vegades al dia: l'esmorzar (ientaculum), el dinar (prandium), el berenar
(merenda) i el sopar (cena). L'àpat principal era el sopar, fet en família, que tenia lloc a l'acabament de la
jornada. En un primer moment se sopava a l'atri, però més endavant s'utilitzà una habitació dedicada
expressament a aquesta activitat (cenaculum). Quan va arrelar el costum de menjar recolzats en divans, el
sopar es portava a terme al triclini. Es coneixen alguns menús de sopars per la literatura de l'època. Horaci, en
una de les seves sàtires, presenta Ofelius, pagès honrat, explicant com els dies feiners menja verdures i cuixa
de porc i, els dies en què té convidats, per contra, fa servir uns aliments més destriats i selectes.[19]

Un menú romà típic (amb receptes de Marc Gavi Apici, De re coquinaria):

« Puré de verdures. Coeu api en aigua amb carbonat sòdic, escorreu-lo i talleu-lo en
petits trossos. Piqueu en un morter pebre, oliveretes, orenga i ceba, i macereu-ho
»
tot amb vi, garum i oli. Coeu-ho en una olla fins que bulli i després barregeu-ho
amb api.
Cuixa de porc. Heu de posar a coure la cuixa de porc amb moltes figues i tres fulles
de llorer. Una vegada cuita, traieu-li la pell i feu-li uns quadradets que omplireu
amb mel. A continuació arrebosseu-la amb farina i oli, de manera que quedi
 embolcallada dins d'una capa protectora. Poseu-la al forn, i quan estigui ben cuita,
traieu-la i serviu-la.
Fruita. Plat de préssecs. Netegeu uns quants préssecs durs, talleu-los en trossos,
deixeu-los coure en aigua i poseu-los en una plàtera. Tireu-hi unes gotes d'oli i
serviu-los amb salsa de comí.
Dolços. Traieu els pinyols d'uns quants dàtils, farciu-los amb nous, pinyons o pebre
mòlt. Arrebosseu-los amb sal, fregiu-los en un pot amb mel cuita i serviu-los.
— Marc Gavi Apici

[19]

Cereals i pa

Els cereals eren un dels aliments bàsics en l'època romana. En un primer moment, el blat es menjava quan
encara estava tendre a l'espiga. Més tard, aquest gra tractat esdevé farina. La farina, no sols de blat i d'ordi sinó
també altres llegums, es barrejava amb aigua formant el puls o pulmentum, l'aliment històric dels romans. Els
primers testimoniatges de la transformació del blat en farina daten de fa més de 18.000 anys, encara que el
tipus de pa més primitiu era una massa cuita, sense fermentar i en forma de galeta.[19]

La descoberta de la fermentació s'atribueix als egipcis, els quals, pels volts del 2600 aC feien el pa amb
mètodes essencialment semblants als actuals. La introducció del pa en l'alimentació romana no va ser
immediata. Considerat com quelcom aliè i fins i tot com a causa de la decadència dels antics costums, com
pensava Cató el Vell. Més tard, però, va passar a ser la base de l'alimentació, com demostra l'expressió panem
et circenses ('pa i espectacles'), que resumeix l'aspiració màxima de la plebs romana.[19]

Es coneixen molt bé les diferents fases de fabricació del pa en l'antiguitat. Els autors grecs i llatins en donen
molts detalls. A més, diferents monuments que les reprodueixen en els seus relleus escultòrics. Una vegada
mòlta i seca, la farina es garbellava, es barrejava amb una mica de llevat i aigua i sal, es pastava, se li donava
forma i es posava a coure en el forn. Hi havia molts tipus de pa, segons les particularitats de la fabricació,
segons el seu destí i segons la natura i la qualitat de les farines.[19]

En un primer moment el pa es fabricava a les cases (per les dones o pels esclaus), però més tard, ja a partir del
segle V aC, hi havia forners a les ciutats, tot i que el costum de fer el pa a casa no va arribar a desaparèixer mai
completament. Algunes cases riques tenien esclaus forners al final de l'època republicana i durant l'imperi, però
en general es comprava el pa al pistrinum, forn professional. En les antigues fleques era el mateix forner qui
molia el gra. D'aquí la presència de molins en els forns. És cert que el primer sistema per a moldre el gra va ser,
durant molts anys, aixafar-lo entre dues pedres planes o arrodonides. També es van fer servir, més tard, els
morters. Però ja des d'antic es feien servir els molins. El molí antic consistia essencialment en una part fixa,
denominada meta, i una part mòbil, el catillus. Podien funcionar amb la força dels braços o bé amb la tracció
animal, utilitzant ases (mola asinària) o cavalls (mola iumentaria). També hi havia molins d'aigua.[19]

Economia
En la zona pròxima a Tàrraco van començar a circular-hi monedes en un moment molt primerenc, com ens
demostra la troballa (feta pels volts de l'any 1860) d'un tresoret de monedes d'argent procedents de les seques
de Selinus, Massalia i Emporion, i que es pot datar cap al final del segle IV aC. En aquell moment, l'ús de la
moneda a la península Ibèrica és gairebé inexistent i només hi encunya moneda Emporion. Durant la primera
meitat del segle III aC, les úniques seques que encunyen moneda a Hispània són les colònies gregues
d'Emporion i Rhode i les feniciopúniques de Gades i Ebusus. En conseqüència, la circulació monetària
continua sent molt escassa i haurem d'esperar a la Segona Guerra púnica perquè Tàrraco aparegui com a
seca.[20]
L'any 237 aC, els cartaginesos desembarquen a la Península i
comencen a encunyar-hi moneda, entre altres raons per pagar els seus
soldats. Aquesta moneda degué circular, tot i que en molt escassa
quantitat, a Tàrraco, com ho demostra alguna troballa monetària. Però
la incorporació definitiva de Tàrraco i del seu territori al món de
l'economia monetària no es realitzarà fins després de l'any 218 aC,
quan els romans arriben a Hispània per lluitar-hi contra els
cartaginesos. Els romans introduiran la seva moneda, encunyada a la
seca de Roma i, a més, provocaran que les tribus indígenes comencin
a encunyar-ne de pròpia. Possiblement, una de les causes que els Detall de l'aqüeducte romà de les
pobles ibèrics encunyessin moneda va ser la de pagar tributs a Roma, Ferreres
però hi devia haver altres raons que encara són molt difícils de
determinar amb les dades de què disposem.[20]

Les troballes monetàries ens indiquen que, durant els segles II i I aC, les monedes que corrien amb més
abundància a Tàrraco i al seu territori eren les que havien estat encunyades a Kese, nom de la seca dels
cessetans i que probablement fa referència al nucli indígena de la nostra ciutat. També hi circulaven monedes
de la seca de Roma, de les seques ibèriques de la vall de l'Ebre i del llevant peninsular, a més d'algunes de la
Gàl·lia, d'Ebusus i de seques costaneres situades al sud de la península.[20]

El mar

Pel port de Tàrraco van passar primer els soldats i els tribuns, però, més endavant, també els artesans i els
comerciants. Des dels segles I al V de la nostra era, l'Imperi Romà era un immens territori, organitzat al voltant
de la Mediterrània, que tenia Roma com a centre vital. A les costes, centenars de ciutats comerciaven amb els
productes de l'interior i també amb els que procedien de llunyans països com l'Índia o l'Àfrica central. El mar
era la gran plataforma per la qual comerciants i productes podien traslladar-se amb rapidesa en totes direccions.
Grans vaixells mercants s'encarregaven d'aquesta tasca. Alguns eren autèntics gegants de més de cinc-centes
tones, dimensions que no van poder ser superades fins al segle XV.[21]

Les principals rutes passaven pel mateix port de Roma, Òstia. El tràfic marítim es realitzava en totes direccions
i amb tota mena de productes: oli, vi o salaons de peix envasats en àmfores, metalls en brut o ja elaborats,
marbres per a la construcció i el guarniment, tèxtils, fustes, esclaus, etc. La demanda sempre creixent de les
poblacions urbanes incentivava aquest comerç, que era controlat per l'estat mitjançant l'establiment de taxes i
de peatges. Tots, d'alguna manera, intentaven treure benefici als avantatges d'una mar segura, lliure de pirates,
una mar romana...[21]

La Mediterrània ha estat una mena d'immens contenidor de materials arqueològics. Els temporals -
especialment els provocats pel sobtat i fort vent de xaloc- i la mala fortuna o la descurança dels mariners han
fet que el litoral tarraconense hagi esdevingut dipòsit de vaixells enfonsats (derelictes) o de parts importants de
llurs càrregues.[21]

Així, no és estrany que la recerca arqueològica submarina a Tarragona contingui troballes destacables, sobretot
en els darrers decennis: la recuperació, l'any 1948 -a prop de la punta de la Móra-, del sarcòfag de marbre amb
la representació de la bella i mítica història d'Hipòlit i de Fedra n'és una de les fites remarcables. L'anàlisi dels
derelictes antics localitzats sota les aigües tarraconenses, des de l'Ametlla fins a Calafell, ha aportat indicis dels
intensos contactes comercials de Tàrraco amb totes les regions mediterrànies.[21]

Àmfores
Les àmfores servien per a transportar en bones condicions un volum considerable d'aliments peribles, des dels
llocs d'origen fins als magatzems i contenidors públics o privats (grans sitges o dipòsits, dolia, gerres, etc.). Les
més abundants són les destinades a transportar vi, del qual se'n feia un gran consum (hom ha calculat que la
demanda d'aquest producte a Roma, en el segle I, era de l'ordre d'un milió i mig d'hectolitres a l'any). Molt
habitual era també l'exportació-importació d'oli, fonamental en l'alimentació i la cuina romanes (al costat del
port fluvial de Roma, les àmfores buides d'oli -procedents majoritàriament de la Bètica- van arribar a formar
una petita muntanya, l'anomenat mont Testaccio).[22]

En alguns dels centres en què eren elaborats -de manera gairebé industrial- aquests productes, s'hi fabricaven
simultàniament els envasos corresponents. És el cas, per exemple, d'un seguit de vil·les agrícoles del Camp de
Tarragona, del Penedès i de la Ribera d'Ebre en què han estat documentades arqueològicament les restes de
forns que produïen -sobretot- àmfores vinàries que imitaven tipologies de prototipus itàlics. D'altra banda, es
van importar de diferents llocs productors del sud de la península Ibèrica, del nord d'Àfrica i de la Mediterrània
oriental (en un primer moment, també d'Itàlia) grans quantitats de vi, oli, cereals, conserves, salaons, garum,
fruites, etc.[22]

A partir del segle II dC, una bona part del transport de vi es fa mitjançant envasos més pràctics (més resistents
als cops i menys pesants), com les bótes de fusta. Tanmateix, l'àmfora es transformarà -adaptant-se al contingut
específic- i mantindrà diverses varietats en ús durant tot el baix imperi i fins a l'època medieval.[22]

Ceràmica

Avui veiem la ceràmica romana com una extraordinària indústria que originà una producció massiva i d'una
gran varietat de formes i de tipus destinats a satisfer un mercat amb diverses demandes comercials i, també a
competir entre si i amb altres objectes fabricats amb materials diferents, com els metalls o el vidre.[23]

La ceràmica és el "fòssil director" de major importància dins de les excavacions arqueològiques de Tàrraco, i
mitjançant aquest material podem anar traçant les grans línies del seu desenvolupament. D'aquesta manera, des
dels últims segles de la República romana (ceràmiques de vernís negre i presigillates), fins al principat
d'August (sigillata itàlica) i els primers segles de l'imperi (vasos de parets fines i sigillates gàl·liques i
hispàniques), o amb les sigillates africanes, que cobreixen els segles més avançats al costat de les produccions
hispàniques tardanes, anirem coneixent amb detall alguns aspectes de les relacions comercials i del panorama
econòmic de la nostra ciutat i del seu territori.[23]

Juntament amb aquests vasos, les llànties o les anomenades ceràmiques comunes de cuina i de taula
(abundantíssimes i en una proporció aclaparadora entre els materials procedents d'excavacions), ens permetran
aproximar-nos amb fidelitat al quadre de l'instrumentum domesticum i a les necessitats més immediates de la
taula i de la cuina romanes.[23]

Altres envasos, destinats al transport de mercaderies, com les àmfores, són fins ara els més útils elements per a
conèixer l'intercanvi de determinats aliments. Menys estudiats i valorats han estat encara els materials ceràmics
de construcció i de decoració arquitectònica, com els maons, les tègules, els imbrex, les antefixes o les plaques
o lastres Campana, i algunes produccions plàstiques menors, com les figuretes i joguines de fang cuit o les
terracotes.[23]

Art

Arquitectura
La romanització suposa la plena integració en una societat
eminentment urbana. Les ciutats romanes de l'actual Catalunya eren
de dimensions reduïdes, exceptuant Tàrraco que, des d'època
d'August fou la capital de la Hispania Citerior o Tarraconensis i, per
tant, la seu del governador i de l'aparell administratiu, ideològic i
econòmic de gran part de la península Ibèrica.[24]

L'urbanisme i l'arquitectura de Tàrraco són un bon exemple dels

principals trets definidors d'una ciutat romana. En època imperial, a
l'interior del recinte emmurallat es disposaven –del cim al port– un
Restes del fòrum Provincial romà,
recinte de culte, una gran plaça de representació vinculada al govern
plaça del Fòrum
de la província, el circ, el fòrum de la colònia, el teatre i el port.
Només una part significativa del conjunt d'edificis públics (temples,
termes, jardins, etc.) que, juntament amb l'entramat regular de carrers, definien el paisatge urbà. Fora del
recinte emmurallat es va construir, a inicis del segle II, l'amfiteatre. L'àrea residencial intramurs, molt poc
coneguda, es disposava pel vessant meridional del turó, entre el circ i el fòrum de la colònia. Fora muralles, es
van desenvolupar a partir d'època d'August densos barris suburbials com el que sorgeix entre la
desembocadura del riu Francolí i el port.[24]

A més dels testimonis físics conservats, sabem de l'existència a Tàrraco d'un collegium fabrum, una associació
que agrupava els treballadors de la construcció de Tàrraco a l'inici del s. II dC. Els materials emprats van ser,
bàsicament, el formigó, la pedra (procedent de pedreres locals com el Mèdol), i una ingent quantitat de marbres
d'arreu de la Mediterrània que van ser emprats, principalment, en la decoració d'edificis públics i privats.[24]

Temples

A Tàrraco, a més del recinte de culte del conjunt monumental del

fòrum provincial, hi havia altres temples, dels quals es tenen notícies
per l'epigrafia, la numismàtica o les fonts escrites. El temple d'August,
conegut per les monedes encunyades a la seca de Tàrraco i citat per
Tàcit (que ens diu que l'any 15 dC se'n va autoritzar la construcció),
havia estat situat tradicionalment a la zona del fòrum provincial. La
seva cronologia, el testimoni de diverses inscripcions relacionades
amb el culte imperial trobades reutilitzades a l'àrea de la necròpolis
paleocristiana pròxima al fòrum de la colònia i el fet que en aquesta
zona s'hagi trobat un conjunt icònic d'estatuària imperial, fa pensar,
però, que el temple d'August estigué situat en el fòrum de la
colònia.[25]

Diversos elements ens parlen d'altres temples que estarien localitzats a Recreació de l'estàtua colossal
Tàrraco, la situació dels quals avui desconeixem. Les dues ares o d'August divinitzat que presidia el
altars votius que es poden apreciar en aquesta sala en són una mostra. recinte de culte del fòrum Provincial
de Tàrraco
Una, porta una inscripció referent a un mestre de cases anomenat
Quintus Attius Messor, que va pintar i restaurar a expenses seves
l'exedra i la façana del llavors ja envellit temple de Minerva. La
inscripció de l'altra anomena un personatge, Baba, que intervingué en la construcció del temple de Tutela.
També hi ha nombrosos fragments de relleus, alguns dels quals, possiblement, correspondrien a un trofeu, de
procedència malauradament desconeguda.[25]

Vil·les
Per a la societat romana el concepte de vil·la era sinònim d'una vida
feliç, plena de luxes i lliure dels deures quotidians. Les grans vil·les,
l'element més característic de les quals era la inclusió de jardins i parcs
dins del conjunt residencial, es guarnien amb una gran profusió
d'estàtues de tota classe. Aquest marc sumptuós era exclusiu d'uns
pocs privilegiats.[26]

Els que havien aconseguit una certa prosperitat econòmica desitjaven

participar dels luxes dels patricis i imitaven les seves cases urbanes i
Vil·la romana dels Munts
les seves vil·les. Els elements arquitectònics es reproduïen a petita
escala, de manera que la decoració escultòrica s'havia d'adaptar a
l'espai disponible. Tant a les vil·les aristocràtiques com als habitatges
urbans, era a l'atri on generalment estava situat el larari. Aquest era un petit tabernacle on es guardaven i
veneraven imatges, normalment de petit format, que representaven algunes divinitats (lares, penates), així com
el genius del pater familiae. Els retrats dels avantpassats i emperadors s'alçaven també a l'atri, mentre que al
peristil i al jardí es col·locaven les efígies de filòsofs i poetes grecs, així com les de romans il·lustres. Entre les
columnes del peristil penjaven relleus i màscares, freqüentment amb motius bàquics. Els canals i nimfeus
també estaven decorats amb escultures, així com els mateixos jardins.

La decoració de les cases és bastant homogènia, i es repeteixen els mateixos prototipus grecs copiats per servir
d'adornament. Es pot observar una especial predilecció per certs temes: Apol·lo, Venus, Diana, nimfes i,
sobretot, Bacus i els seus acompanyants. A Tarragona s'han localitzat diverses domus, algunes de notable
sumptuositat. Especialment rellevants són les troballes en els terrenys ocupats antigament pel suburbi portuari
de Tàrraco.

Escultura

A les ciutats de l'Imperi Romà s'aixecaven gran nombre d'estàtues. A

les places i edificis públics proliferaven les escultures, així el poble
podia contemplar diàriament les representacions de divinitats, herois,
emperadors i persones il·lustres. El paper de la plàstica en l'àmbit
públic no es limitava solament a ser l'expressió d'un sentit purament
estètic, sinó que s'ha d'interpretar com a testimoni de l'ordre polític i
social damunt del qual s'assentava l'Imperi Romà, amb una clara
funció programàtica de representació. Dins del vast conjunt d'una
ciutat, algunes construccions públiques mostraven una decoració
escultòrica més profusa que d'altres. Aquest era el cas dels temples o
d'edificis destinats a l'oci, com els teatres, les biblioteques, les termes i
els nimfeus.[27]

El fòrum, com a centre administratiu i comercial d'una ciutat, era el

lloc més apropiat per a la col·locació d'escultures. A Tarragona, les
estàtues que es conserven van ser trobades a la zona de la ciutat
situada entre el circ i el port coincidint amb edificis públics molt
determinats, com el teatre, el fòrum de la ciutat i la schola del Nero Julius Caesar
Collegium Fabrum. No han quedat, quasi, restes escultòriques
procedents de les dues terrasses superiors de Tàrraco, reservades al
concili provincial i on s'aixecaven la majoria de les escultures. Aquest fet es deu, segurament, a les successives
destruccions de les construccions romanes de la part alta de la ciutat.[27]

Mosaic
Durant els primers segles imperials, Tàrraco adquirí l'aspecte de gran
capital de província. Paral·lelament a la construcció dels principals
edificis públics, es van edificar nombroses vil·les urbanes. Els mosaics
pavimentats, conservats i exposats en aquesta sala, procedeixen
fonamentalment dels habitatges romans de la zona coneguda com la
pedrera del Port. Els primers paviments coneguts a Tarragona són els
d'opus signinum. Molt aviat s'introduí la moda dels mosaics de
tessel·les en blanc o en blanc i negre. Aquests, amb el temps, deriven
cap a un barroquisme que inclou gran quantitat de detalls ornamentals.
Mosaic dels peixos de la Pineda
Cap al començament del s. III dC, els mosaics policroms substitueixen
els anteriors.[28]

Amb la crisi del s. III i el pas de les invasions germàniques, la producció de mosaics de Tàrraco experimentà
una important davallada. A partir d'aquest moment, els tallers es concentraran en la decoració de les
sumptuoses vil·les dels voltants de la capital, com la de Parets Delgades.[28]

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

El centre de conservació i difusió dels testimonis materials del passat
romà és el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT).
L'edifici, alçat de nova planta sobre un fragment de la muralla que
conserva en el seu interior, és ubicat a la part alta de la ciutat, a la
plaça del Rei. Reuneix una important col·lecció de materials
(escultures, mosaics, objectes quotidians...) i explicacions sobre
l'època. Una de les peces més destacades n'és una nina articulada
d'ivori, trobada en la sepultura 152, que pertany a una nena de cinc
anys. La singularitat de l'articulació de cames i braços li dóna una Vista general del Museu Nacional
plaent mobilitat en el moment del joc. Les faccions de la cara –ulls Arqueològic de Tarragona
grossos i trepanats– i els cabells en forma de trenes recollides, són
representatius dels cànons d'època romana.[29]

Vegeu també
Llista de jaciments arqueològics de Catalunya.
Collegium Fabrum.
Conjunt arqueològic de Tarragona.

Referències
1. HURTADO, Víctor; MESTRE, Jesús; MISERACHS, Toni. Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62,
octubre 1998 (3a edició), p. 38-39. ISBN 84-297-4061-9.
2. MESTRE I CAMPI, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 77,
entrada: "Augusta, via". ISBN 84-297-3521-6.
3. BORJA DE RIQUER I PERMANYER, Borja (director). Història. Política, Societat i Cultura dels Països
Catalans. Volum 1. Els temps prehistòrics i antics fins al segle V. Enciclopèdia Catalana, 1996,
p. 446 pàgines, p. 303. ISBN 84-7739-979-4.
 4. «Tàrraco (http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94
a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=2aeeef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextcha
nnel=2aeeef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=5f6c
110e279d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD)». Culturcat. Generalitat de Catalunya, 2012.
[Consulta: 14 octubre 2012].
5. Tarradell, 1984, p. 15.
6. Tarradell, 1984, p. 18.
7. «Sala I. Època prerromana (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». MNAT.cat.
MNAT. [Consulta: 4 agost 2014].
8. «Sala I. Tàrraco campament militar (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)».
MNAT.cat. MNAT. [Consulta: 4 agost 2014].
9. Calpena, Enric i Rodríguez, Esther. Històries de Catalunya. Valls. Editorial Cossetània. 2007,
pàgina 13
10. Florus, orador romà (segle II dC). Citat per Freixenet, Dolors: L'empremta d'un imperi. La
romanització. Barcelona, Barcanova, 1991, pàgina 89.
11. CÒNSUL, Arnau «Tàrraco. Capital del Món». Sàpiens [Barcelona], núm. 70, agost 2008, p. 20-23.
ISSN: 1695-2014 (https://www.worldcat.org/issn/1695-2014).
12. «Tàrraco republicana (planta -1, sala 1) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)».
mnat.cat. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
13. «Objectes d'ús qüotidià (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat. Museu
Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
14. «Jocs i espectacles (sala 4) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat. Museu
Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
15. «Religió i cultures (sala IV) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat. Museu
Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
16. «El bronze (sala IV) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat. Museu
Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
17. «Abillament personal (sala IV) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat.
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
18. «El vidre (sala IV) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat. Museu Nacional
Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
19. «Alimentació (sala IV) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat. Museu
Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
20. «La circulació monetària a Tàrraco (sala I) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)».
mnat.cat. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
21. «El mar (sala V) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat. Museu Nacional
Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
22. «Les àmfores i el comerç (sala IV) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat.
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
23. «Produccions ceràmiques (sala IV) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat.
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
24. «Arquitectura romana a Tàrraco (Planta 0, sala 2) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visit
a#)». mnat.cat. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
25. «Els temples (sala 2) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnac.cat. Museu
Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
26. «Vil·les urbanes (Sala VIII) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnac.cat. Museu
Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
27. «Escultura romana a Tàrraco (Planta 2, sala 6) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita
#)». mnat.cat. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
28. «Mosaic romà de Tàrraco (sala III) (http://www.mnat.cat/?page=arqueologic-visita#)». mnat.cat.
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
29. 30 anys, 30 obres Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (http://www20.gencat.c
at/docs/msi-cultura/CRBMC/pdf/Arxiu/Opuscle_30anys.pdf) Centre de Restauració de Béns
Mobles de Catalunya

Bibliografia
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona "Tàrraco. L'urbanisme", 1984.
TARRADELL, Miquel. La ciutat antiga: dels orígens urbans als visigots. Barcelona: Edicions de la
Magrana. Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona, 1984.

Enllaços externs
Pàgina web de la ciutat (http://www.tarragona.cat/). A Wikimedia Commons (h
Web amb informació de la Tàrraco imperial (http://www.tarr ttps://commons.wikimedia.
acovirtual.turincon.com/). org/wiki/P%C3%A0gina_p
rincipal?uselang=ca) hi ha
Web amb imatges de Tàrraco i de la Tarragona actual (htt contingut multimèdia
p://lesnostresimatges.org/laciutat/tarraco/index.html/). relatiu a: Tàrraco
El conjunt arqueològic de Tàrraco, en Patrimoni.gencat (htt
p://www20.gencat.cat/portal/site/Patrimoni/menuitem.6a2dec9a300f68a8cd0181dfb0c0e1a0/?v
gnextoid=0169f4a3876b0110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=0169f4a3876
b0110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default).
Pàgina del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (http://www.mnat.es/).
Reconstrucció de Tàrraco realitzada pel Seminari de Topografia Antiga de la URV (http://setop
ant.com/tarraco/).

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tàrraco&oldid=25915708»

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 4 gen 2021 a les 20:39.

El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual; es poden aplicar
termes addicionals. Vegeu les Condicions d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia
Foundation, Inc.