Bàrcino

Bàrcino (del llatí Barcino i aquest de l'ibèric

Bàrcino
baŕkeno) fou una colònia romana que ha donat lloc
a la ciutat de Barcelona. La colònia tenia el nom (la) Colonia Faventia Iulia Augusta Pia Barcinonensis
(la) Barcino
complet de Iulia Augusta Faventia Paterna
Barcino (IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·, com
es pot veure escrit en una làpida conservada al
Museu d'Història de Barcelona). Iulia Augusta
denota que es trobava sota l'auspici de la família
imperial dels Júlia Augusta.

Contingut
Història de la ciutat
Urbanisme
Emplaçament
Habitatges i altres edificis
El fòrum
Temple d'August Plànol de Bàrcino sobreposat al traçat urbà
Aqüeductes contemporani
Termes públiques Tipus Jaciment arqueològic i colònia
romana
Necròpolis
Altres noms baŕkeno (ibèric)
Les muralles Barcino (llatí)
Bàrcino a la fi de l'edat antiga Ubicació

Vegeu també Entitat territorial Hispània Tarraconense (Antiga

administrativa Roma)
Referències Localització actual Barcelona
Enllaços externs
Bibliografia

Història de la ciutat
Els romans van arribar a l'actual territori català en
el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Cneu
Corneli Escipió, que actuava com a llegat del seu
germà Publi, desembarcà a Empúries amb la
finalitat de convertir-la en una base de suport
militar en la llarga lluita que Roma sostenia amb
els cartaginesos pel domini del Mediterrani. En els
anys de trànsit entre el segle III i II aC, aquest
procés colonitzador va anar avançant per una
àmplia zona del territori. En aquell mateix temps,
els romans van mantenir contacte directe amb les 41° 23′ N, 2° 11′ E
civilitzacions d'ibers de la zona i van convertir les Història
seves poblacions en centres de control romà, i Període antiguitat clàssica
inclús les potenciaren. Amb el pas del temps i les Cronologia Entre el 15 i 13 aC - segle V
conquestes, aquelles poblacions van acabar Troballa Domus, fòrum, Temple
romanitzades del tot i els antics assentaments ibers arqueològica d'August de Barcelona,
van esdevenir ciutats consolidadament romanes, de dos aqüeductes, termes,
vegades traslladant-se a una nova ubicació necròpolis, muralles

Mapa de la Via Augusta

Llegenda
direcció Narbo
Ad Salsulas (Salses?)[1]
Ad Combustam (?)[1]
Ruscino (Castellrosselló)[1]
Ad Stabulum / Illiberis (Elna)[1]
Ad Centuriones (?)[1]
Summus Pyreneum (Coll del Pertús?)[1][2]
Deciana (Llançà - La Jonquera)[1][2]
Iuncaria (Figueres)[1][2]
Cinniana (Fellines? -a Viladesens-)[1][2]
Gerunda (Girona)[1][2]
Aquis Voconis? / Aquae Calidae? (Caldes de
Malavella?)[1][2]

Blanda (Blanes)[1][2]
[2][1](Hostalric?) Seterrae
[2][1](Llinars del Vallès) Praetorio

Iluro (Mataró)[1][2]
[2](Granollers) Semproniana
[1]direcció Ausa

Baetulo (Badalona)[1][2]
direcció Ègara (Terrassa) [2][1]
Barcino (Barcelona)[1][2]
(Sabadell) Arraona

Ad Fines (Martorell)[1][2]

Antistiana (La Ràpita?)[1][2]

[2][1](a prop de l'Arboç) Stabulo Novo

Palfuriana (a prop del Vendrell)[1][2]

[2][1]direcció Ilerda
Tarraco (Tarragona)[1][2]
Oleastrum (a prop de l'Hospitalet de l'Infant)[1][2]
Sub Saltu (al nord del Coll de Balaguer)[2]
Tria Capita (El Perelló)[1][2]
Dertosa (Tortosa)[1][2]
Intybilis (Sant Mateu?)[3]
Ildum (?)[3]
Ad Novas / Sebelaci (?)[3]
Saguntum (Sagunt)[3]
Valentia (València)[3]
Sucro (?)[3]
 Saetabis (Xàtiva)[3]
Ad Turres (?)[3]

(Chinchilla de Monte-Aragón) Saltigi Adello (?)[3]

(Lezuza) Libisosa Aspis (?)[3]
(Villanueva de la Fuente) Mentesa Oretana Illici (Elx)[3]
(Mengíbar) Iliturgi Thiar (?)[3]
(Còrdova) Corduba Cartago Spartaria (Cartagena)[3]
(Écija) Astigitana Colònia Augusta Firma
(La Monclova -a Fuentes de
Andalucia-) Obucla
(Carmona) Carmo
(Sevilla) Hispalis
(Dos Hermanas) Orippo
(Utrera) Ugia
(Rota) Rotea
(Cadis) Gades

propera: Bàrcino, la ibèrica Barkeno, va ser una d'aquestes ciutats. Entre l'any 15 i 13 aC, en època de
l'emperador August, els romans van aixecar en el Mons Taber un temple de 12 metres d'alçada, just al mig de
l'actual barri Gòtic de Barcelona.

Bàrcino apareix en un moment de gran impuls urbà, que va prolongar-se fins a la mort d'August, l'any 14 dC.
La ciutat tenia la típica estructura romana de les ciutats, amb una forma octogonal i amb una distribució en
quadrícula dels habitatges i edificis que conformaven la ciutat. Bàrcino era una ciutat petita comparada amb
altres ciutat de la península: el clos emmurallat delimitava unes 10 hectàrees i en la seva màxima esplendor
demogràfica va assolir els 2.000 habitants.

Una part significativa de l'antiga Bàrcino és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona,
on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants.[4]

Urbanisme
En l'occident mediterrani, la urbanització respon a l'expansió de
Roma, perquè en la concepció del món que tenien els romans,
políticament engendrats per una sola ciutat, el món era una mena de
constel·lació de ciutats –no d'estats-, estructurades segons el model del
que Roma havia estat. La ciutat controla un territori, és la cèl·lula Marbre amb la inscripció "COL IVL
AVG FAV PAT BARCIN" ("Colonia
administrativa bàsica i el centre de la vida social i cultural. Als Països
Julia Augusta Faventia Paterna
Catalans la xarxa urbana romana té poc a veure amb els dispersos
Barcino").
vilatges ibers. Les ciutats s'ubiquen en indrets geoestratègics des del
punt de vista econòmic o militar, fruit d'un planejament urbanístic
previ. Ara bé, això no vol dir que les ciutats romanes no tinguessin
uns precedents indígenes, i en el cas de Catalunya aquests precedents són clars. La diferència consisteix que en
el món indígena no hi ha pròpiament ciutats, sinó poblats o vilatges, i que en el moment que un d'aquests
nuclis de població entren en l'àrea d'influència romana es transformen en una ciutat, potser petita, però amb
una estructura social i urbanística que correspon al fenomen urbà.[5]

A la ciutat s'organitza una xarxa de relacions socials, es construeixen institucions d'autogovern i es fan
pràctiques col·lectives de culte i activitats lúdiques. El ciutadà té la consciència de pertànyer a un cos cívic en
el vèrtex del qual hi ha l'elit que controla el poder econòmic i l'aparell de govern, mentre en la base hi ha un
grup molt ampli: la plebs urbana, formada per homes i dones lliures i lliberts. Els esclaus són propietats dels
seus amos. Aquesta escala es reflecteix en els tipus d'habitatges, que passen de les domus, residències luxoses,
a les insulae o blocs d'apartaments modestos.

El govern de la ciutat seguia les formes que l'imperi i la província atorgava a les colònies de la mateixa època,
un poder bastant autònom. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat en si (urbs) i l'àrea rural que l'envoltava
(territorium). Les classes socials, tan arrelades en l'antiga Roma, es podien dividir entre ciutadans (cives), els
nascuts a la ciutat o que n'havien obtingut la ciutadania; domiciliats sense ciutadania (incolae), residents
transitoris (hospitales) i esclaus sense drets. Ciutadans i domiciliats pagaven impostos municipals, encara que
només els plens ciutadans podien exercir llocs de govern. Només a partir de l'any 212, després de l'aprovació
de la Constitutio Antoniana de Caracal·la, els domiciliats i la resta d'homes lliures de les províncies podien
exercir drets de ciutadania.

La cúria municipal (ordo decuriorum), formada per un centenar de membres (curiales), era una assemblea que
tractava tots els aspectes de poder de la ciutat (polítics, administratius, judicials). La cúria es renovava cada
cinc anys, encara que per poder exercir es requeria ser un home lliure i posseir patrimoni. Dos representants
presidien la cúria per un any, i disposaven de poder civil, criminal i fins militar. Els edils (ædiles) vigilaven els
carrers i institucions públiques. Altres funcionaris, elegibles cada cinc anys, s'encarregaven del cens,
patrimonis, finances i cultes ordinaris (sacerdots o pontífexs) o imperials (sevir augustal), entre altres activitats.

Emplaçament

La colònia romana de Bàrcino fou construïda sobre un emplaçament

anterior iber i possiblement fenici o púnic. Al Mont Tàber l'elevació
era suficient llavors per controlar el que avui es coneix com a pla de
Barcelona, que era un extens ager on hi havia diverses vil·les (com la
que s'excavà en una excavació d'emergència durant la remodelació de
l'Estació de la Sagrera de la dècada del 2010). Destaca la presència de
l'altre establiment romà de Baetulo (actual Badalona) a la seva rodalia.

La disposició de les portes d'accés a la ciutat i les restes

arqueològiques que s'han trobat fan pensar que l'interior del recinte Columnes del temple d'August de
estava organitzat a la manera dels castrum: Bàrcino conservades in situ a la seu
del Centre Excursionista de
Una via llarga central, Decumanus maximus, de 825 m., Catalunya.
que travessa la ciutat des de la Porta Praetoria (ara Portal
del Bisbe, a la Plaça Nova), passant pels actuals carrers
del Bisbe, de la Ciutat i de Regomir fins a la Porta Decumana. D'aquestes dues portes, del
portal del Bisbe en queden encara les torres a la plaça Nova, mentre que de la Porta
Decumana se n'han excavat les restes al carrer de Regomir.[6]

Una via també central, perpendicular a l'anterior, Cardo maximus, de 550 m, que uneix la Porta
principalis sinistra (plaça de l'Àngel) i la Porta principalis dextra (que estava entre els carrers
de Ferran i del Call) i que passava pel carrer de la Llibreteria i un tram del carrer del Call.

Unes vies secundàries, decumani minores, paral·leles al Decumanus maximus, (actual carrer
dels Gegants, ptge. de l'Ensenyança i carrer de Salomó ben Adret).

Altres vies secundàries, cardines minores, aquestes, repetint l'esquema, paral·leles al Cardo
maximus (com ara els carrers de Sant Sever, la baixada de Santa Clara, els carrers de la
Pietat, del Bisbe Caçador, de la Font de Sant Miquel, i la baixada de Sant Miquel).
En els espais delimitats per aquests carrers hi havia construïdes les domi (cases), els edificis públics i termae
(banys) i d'altres com són el fòrum, el temple...

Inicialment, la Porta Praetoria donava accés a la colònia. De les tres arcades que tenia, es conserva avui dia
un dels passos laterals per als vianants, i les dues torres de planta circular que defensaven els costats (s. I-V
dC).

Habitatges i altres edificis

Quant als edificis, a Bàrcino hi havia per una part els habitatges, que en la seva gran majoria eren domus i
insulae,[7] i per l'altra banda els edificis d'ús públic. Com a colònia de població reduïda, no hi ha constància
que s'hi construïssin grans edificis com un amfiteatre o com un circ, ja que era una ciutat de mida molt reduïda
on la vida quotidiana estava bastant limitada. Malgrat això, recents estudis de l'arqueòloga Jordina Sales
sustenten la hipòtesi d'una arena o amfiteatre a l'indret on actualment hi ha l'església de Santa Maria del Mar
(antigament anomenada Santa Maria de les Arenes, potser com un topònim romanent de l'època romana), fora,
per tant, de les muralles, al qual amfiteatre s'accediria per l'actual carrer de l'Argenteria, que arrencava davant
de la porta de llevant de la muralla romana.[8]

Els ciutadans de Bàrcino tenien un teatre i també unes termes, termes que va donar la prestigiosa família
aristocràtica anomenada Minici Natal. La Vil·la romana de la Sagrera és, fins al moment, la vil·la (casa de
camp, amb part productiva i part de residència luxosa) més important que s'ha documentat a l'entorn immediat
de la ciutat. Dins la ciutat hi havia domus, cases separades les unes de les altres on vivia una
família.[9][10][11]Era normal, perquè Bàrcino era una colònia de militars retirats que tenien un sou elevat.
També hi havia les insulae,[7] com s'ha dit, que eren blocs de pisos (màxim 4), amb poques habitacions en
cada planta i de material poc resistent, on vivia la gent més humil o d'economia mitjana.

En qualsevol cas, Bàrcino gaudia d'una economia força elevada, ja que mantenia molt terreny de cultiu i era
una zona portuària on es feia molt comerç de vins, cereals, marisc i peix.

El fòrum

El fòrum de Bàrcino estava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un
ampli espai situat, aproximadament, entre els carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de Salomó ben Adret i de la
Freneria. Per tant, aquest espai inclouria l'actual Palau de la Generalitat. S'hi alçava un gran temple, construït
entre el final del segle I aC i el començament del segle I dC. i probablement dedicat al culte imperial d'August.

Temple d'August

El temple de Bàrcino estava dedicat a August, primer emperador i fundador de Bàrcino. Va ser construït pocs
anys després de la fundació de la ciutat, segurament cap al darrer quart del segle I aC. Era un edifici de planta
rectangular, sobre pòdium, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, d'uns 35 metres de llarg per 17,5 d'amplada,
unes dimensions considerables per a la ciutat, i amb dues columnes in antis. Entre la columnata d'ordre corinti
se situava la cella, un habitacle que contenia la imatge o escultura de l'emperador August, accessible des del
fòrum. Les cerimònies no es feien a l'interior del temple sinó a l'exterior, en el mateix fòrum, cap a la façana
principal del temple. Sembla que, a més del Temple d'August, el conjunt estava presidit per un o dos temples
menors més. Del Temple d'August avui se'n conserven quatre columnes i un part del podi de l'angle est (carrer
Paradís).[12]

Aqüeductes
Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la
muralla al costat de la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han
conservat restes (hi ha un arc reconstruït sobre els fonaments
originals), mentre al carrer Duran i Bas se n'ha descobert un tram de
quatre arcades incorporades a una paret mitgera. Així mateix el record
dels aqüeductes ha perdurat en els noms d'alguns carrers (dels Arcs,
Arcades d'un dels aqüeductes al
de les Voltes...). L'aigua que fornien els aqüeductes devia provenir de carrer de Duran i Bas
Collserola, en un cas, i del Besòs, en l'altre. Aquests arc acabarien
donant el nom d'un dels burgs fora muralla Vilanova dels Arcs, ja
entrada l'edat mitjana.

Termes públiques

Les termes públiques, actualment sota la plaça de Sant Miquel, van ser donades a la ciutat per la família Minici
Natal l'any 125 dC. Aquesta família, pròxima a l'emperador, va ser una de les més notables de la Barcelona
romana i va accedir a la categoria social més elevada, la classe senatorial. Fins i tot consta que en els Jocs
Olímpics del 129 dC, Luci Minici Natal Quadroni va guanyar les curses de quadrigues de la 227 Olimpíada (o
Jocs Olímpics).

Necròpolis

En el món romà estava prohibida la inhumació a l'interior de les

ciutats. Generalment les famílies adinerades feien monuments
funeraris en els camins d'entrada de les ciutats, amb plaques que
recordaven el nom de la família i del difunt. A Bàrcino hi ha
evidències arqueològiques de necròpolis al voltant de les carreteres
que arribaven a la ciutat com les descobertes arran de los obres de
reforma de les Drassanes de Barcelona a la dècada del 2010 restes
que s'han datat entre els segles I dC i IV[14] També s'han descobert
restes d'una necròpolis romana de la plaça de la Vila de Madrid avui Detall de la necròpolis situada a
dia restaurada a l'aire lliure, que conserva 85 elements funeraris, l'actual plaça de la Vila de Madrid,
sobretot del segle II dC al III, amb els tipus més freqüents de sepultura disposada al voltant d'un dels
romana de categoria humil: cupae, ares, esteles, cobertes de tegulae o camins que sortien de la ciutat, i que
d'àmfora o fosses.[15] se suposa que fou activa entre
mitjan segle I i mitjan segle III. Fou
descoberta el 1954[13]
Les muralles

La muralla de Barcelona és un magnífic exponent de l'enginyeria militar romana. Tenia un perímetre d'uns
1.270 metres, amb traçat octogonal-rectangular, i una ciutadella construïda de cara al mar. Els llenços de
muralla es reforçaven amb torres habitualment de planta rectangular, amb excepció de les cantoneres i de les
entrades, que eren rodones.[16]

La primera muralla de Bàrcino, de fabricació senzilla, es va començar a construir quan la ciutat tenia la
denominació de colònia, al segle I aC. Tenia poques torres, només en els angles i a les portes del perímetre
emmurallat. Les primeres incursions de francs i alamans aproximadament a partir de l'any 250 van suscitar la
necessitat de reforçar les muralles. Sota el mandat de Claudi II el Gòtic, en l'imperi ja decadent, Bàrcino inicia
la construcció d'una millor fortificació entre els anys 270 i 300. La nova muralla es va construir sobre les bases
de la primera, i estava formada per un mur doble d'entre 2/3 metres i fins a 8 metres en alguns trams, amb espai
al mig farcit de pedra i morter, tot i que les mostres arqueològiques més modernes demostren que també es van
utilitzar com a farciment escultures, inscripcions en pedra i altres elements arquitectònics. El mur constava
d'unes 80-82 torres d'uns 18 metres d'alçada, la majoria de base rectangular i deu amb base semicircular,
aquestes situades a les portalades. Les obres de millora van ser de les més importants fetes durant el Baix
Imperi a la Tarraconense, i constitueixen una de les causes per les quals Bàrcino va prendre rellevància i es
comença a comparar amb Tàrraco.

Bàrcino a la fi de l'edat antiga

La nova fortificació i la seva situació estratègica va donar a Bàrcino un paper més important en el període final
de l'antiguitat, que va ser quan va passar per davant de Tàrraco en importància. Així va esdevenir capital del
regne visigot (415, 507-510 i 531-548). En aquest període de trànsit de l'antiguitat a l'edat mitjana és quan
Barcelona esdevindrà la ciutat catalana més important a causa del declivi de Tàrraco, arrasada pels vàndals.

D'altra banda, el cristianisme es va fer cada volta més present: del segle V és la primera basílica cristiana
coneguda, de la qual es trobà i es museïtzà el baptisteri (sota la catedral actual) i la sala de recepcions del palau
episcopal (de tres naus) sota el carrer dels Comtes.[17][18]

Vegeu també
Història de Barcelona
Urbanisme de Barcelona
Arquitectura de Barcelona
Art públic de Barcelona

Referències
1. HURTADO, Víctor; MESTRE, Jesús; MISERACHS, Toni. Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62,
octubre 1998 (3a edició), p. 38-39. ISBN 84-297-4061-9.
2. MESTRE I CAMPI, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 77,
entrada: "Augusta, via". ISBN 84-297-3521-6.
3. BORJA DE RIQUER I PERMANYER, Borja (director). Història. Política, Societat i Cultura dels Països
Catalans. Volum 1. Els temps prehistòrics i antics fins al segle V. Enciclopèdia Catalana, 1996,
p. 446 pàgines, p. 303. ISBN 84-7739-979-4.
4. «MUHBA Plaça del Rei | MUHBA (https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/muhba-pl
aca-del-rei)». [Consulta: 14 juliol 2020].
5. Tarradell, Miquel "La ciutat antiga: dels orígens urbans als visigots", Pàgs. 13-20, esp. pàgina
15a Evolució urbana de Catalunya. Edicions de la Magrana. Institut Municipal d'Història.
Ajuntament de Barcelona. 1984
6. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Barcelona. Barcelona, 2008. Ed. Random House
Mondadori. ISBN 978-84-01-38717-3
7. Josep M. Gurt i Esparraguera i Rafael Hidalgo Prieto, L'urbanisme a la ciutat hispana al llarg
de l'antiguitat tardana (http://books.google.cat/books?id=9vcY1YXQP64C&pg=PA77), p.77
8. "La Arena de Barcino: La investigación de una historiadora sitúa un anfiteatro en el lugar
donde ahora se alza Santa Maria del Mar" (http://edicionimpresa.lavanguardia.es/premium/epa
per/20110320/54129923038.html) (pàgines 1-3 del suplement Vivir), La Vanguardia, 20 de
març de 2011
9. «MUHBA Domus Avinyó | MUHBA (https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/muhba-d
omus-avinyo)». [Consulta: 14 juliol 2020].
10. «MUHBA Domus de Sant Honorat | MUHBA (https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/c
a/muhba-domus-de-sant-honorat)». [Consulta: 14 juliol 2020].
11. «La Domus d'Avinyó. El luxe d'una casa de Barcino | MUHBA (https://ajuntament.barcelona.ca
t/museuhistoria/ca/publicacions/la-domus-davinyo-el-luxe-duna-casa-de-barcino)». [Consulta:
14 juliol 2020].
12. «MUHBA Temple d'August | MUHBA (https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/muhba
-temple-daugust)». [Consulta: 14 juliol 2020].
13. DURAN, Agustí. Barcelona i la seva història. Barcelona, 1972. Ed. Curial.
14. «Descoberta la primera necròpolis de Barcelona sota les Drassanes Reials (http://www.ara.cat/
cultura/Drassanes_Reials-necropolis-arqueologia-restes_0_655734569.html)». diari Ara, 01-
03-2012 [Consulta: 30 abril 2013].
15. «MUHBA Via Sepulcral Romana | MUHBA (https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/
muhba-sepulcral-romana)». [Consulta: 14 juliol 2020].
16. «Les muralles de Barcino | MUHBA (https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/publica
cions/les-muralles-de-barcino)». [Consulta: 14 juliol 2020].
17. Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i
X. Barcelona, 1999. Enciclopèdia Catalana.
18. «Barcelona a l'antiguitat tardana. El cristianisme, els visigots i la ciutat | MUHBA (https://ajunta
ment.barcelona.cat/museuhistoria/ca/publicacions/barcelona-lantiguitat-tardana-el-cristianisme
-els-visigots-i-la-ciutat)». [Consulta: 14 juliol 2020].

Enllaços externs
Guia d'Història Urbana Barcino/BCN (descarregable) (https://ajuntament.barcelona.cat/museuh
istoria/ca/publicacions/barcinobcn)
La Bàrcino romana (https://meet.barcelona.cat/ca/descobreix-barcelona/la-ciutat-i-els-origens/h
istoria/barcino-romana)
Pla Barcino (Ajuntament de Barcelona) (https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelon
a/pla-barcino/barcino3d/)

Bibliografia
De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de
Barcelona. Barcelonaː MUHBA, 2001 ISBN 84-932113-1-1

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bàrcino&oldid=25887955»

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 2 gen 2021 a les 20:13.

El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual; es poden aplicar
termes addicionals. Vegeu les Condicions d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia
Foundation, Inc.