SISTEMES ÈTICS

ÈTIQUES MATERIALS: Aristòtil, Estoics… (tots els que no son kant)

CÍNICS (GOS):
Tenen vinculada la felicitat amb la natura. Anaven despullats i fora de qualsevol
norma social de Grècia. Deien que les normes socials ens allunyen a l’estat de
natura. La finalitat d’un cínic és arribar a l’autarquía: ser autosuficients intel·lectual,
física i moralment, i lliures per poder expressar-se i no dependre de ningú.
ESTOICS
Tenim destí, estem determinats. Intenten fer l’Apatheia per arribar a la Ataraxia (viure
en equilibri). L’Apatheia (despendre’t dels sentiments) és l'absència de passió.
L’Ataraxia era viure el teu destí amb harmonía amb el cosmos o natura.
ARISTÒTIL
El bé suprem és la felicitat (Eudaimonia). La única finalitat de la vida és l’Eudaimonia
i tots els mitjans han de ser útils per arribar a aquesta. El mesotes era el punt mig
que s’havia de trobar per arribar a la felicitat (ser moderat ante el vici, ser virtuós) .
L’única finalitat que té l’ètica es fer-nos feliços (eudaimonia).
EPICUR
Busquen una ètica hedonista és a dir és la recerca del plaer sense pasar-se , ens
hem de treure les pors, no tenim que tenir por de Déu perquè pot ser no existeix i si
existeix no es preocupa de coses com nosaltres. No hem de tenir por del dolor
perquè és passatger i no hem de tenir por de la mort perquè nosaltres no viurem la
nostra pròpia mort.
El plaer és un bé on hi predomina la absència de dolor després d'això arribes a la
autarquia (és un camí) on et governes a ti mateix i tens autocontrol sobre tu mateix,
així et lliberes d’inquietuds i temors (ataraxia).

Ètica material- Tots abans de Kant Ètica formal- Kant

Ètica material: Jutja la moralitat de les
accions humanes per la seva finalitat. Jutja
la finalitat, no l’acció (després de
l’experiència).
Per saber si una acció és bona, ens fixem
en l’objectiu, en el resultat, que ha
aconseguit.
Ètica formal: jutja no l’acció ni la finalitat
sinó la forma. He d’actuar d’acord amb una
norma que vull que esdevingui universal.
(abans de l’experiència).
Per saber si una acció és bona ens fixem
en la intenció, en l’origen de l’acció.

Objectiu: Objectiu:
El màxim bé per al màxim nombre de Fer el bé → no mentir mai
persones. Una acció pot ser correcta encara que les
Bé = felicitat conseqüències no siguin bones.
Utilitarisme (ètica hedonista)
és valorar una ètica segons si és bona
segons si es útil o no és útil. (si fas una
cosa y té conseqüències bones és útil y si
fas altre cosa i té conseqüències negatives
no és útil).
La ètica hedonista està lligat amb
l’utilitarisme perquè si les nostres accions
morals comporten plaer llavors són bones i
 útils.
● J. Bentham
Diu que hi ha plaers superior als
altres, el plaer intel·lectual es superior
al material.
● J. S. Mill
Diu que els plaers intelectuals son
molt més bons i calcula el plaer.
Calcula el plaer a partir de
l’ intensitat, durada,
certesa/incertesa,
proximitat/llunyania, abast persona i
fecunditat.

Heterònoma Autònoma (tot alló que sempre hem de fer)

Depèn de alguna cosa externa el subjecte,
per tant, qualsevol ètica meaterial serà
heterònoma.
ex: si jo dic la veritat y depèn de les
conseqüències conciderarem si aquesta
veritat ésbona o dolenta això es una ètica
heterònoma.
consequencies no importen, nomès és
important l’origen.
La raó ens diu com hem d’actuar i la meva
acció només depèn de mi; no de res extern.
Máximes cantinanes:
- Actua de manera que la màxima de
la teva voluntat pugui esdevenir una
llei universal (el que jo faig ho han
de poder fer els altres)
- Actua de manera que tractis sempre
la humanitat en la teva persona i en
la dels altres mai com un mitjà (no
podem fer servir a les persones pel
nostre profit ni al revés)

Imperatiu hipotètic Imperatiu categòric

Els judicis depenen de les conseqüències Els judicis han de ser universals, absoluts,
dels nostres actes. sense excepcions.

Acció: és tot comportament lliure dels homes, tota actuació que es posa de manifest una
intencionalitat.
Ataraxia: impertorbabilitat, absència de pertorbació, pau anímica que s’obté a partir del
domini o extinció de les passions.
Comportament moral: conjunt de reaccions i actituds d’una persona davant d’unes normes
morals en les quals es creu i a les quals s’até i s’ajusta.
Emotivisme: doctrina ètica segons la qual el fonament de la moralitat no és la raó, sinó les
emocions.
Epokhé: paraula que l’escepticisme grec aplica a la decisió de suspendre el judici quan ens
trobem davant d’opinions amb el mateix valor.
Ètica: branca de la filosofia que té com a objecte la moral.
Eudemonisme: teoria que sosté que la finalitat de l’acció humana és la felicitat, entesa com
la millor vida que pot viure l’home.
Hedonisme: corrent filosòfic que busca el plaer com a font de la felicitat i sentit de la pròpia
existència.
Heteronomia: la voluntat és heterònoma, i per tant té heteronomia, quan la regla de la seva
conducta no se la dóna ella mateixa, sinó que està determinada per alguna cosa que és
exterior a ella.
Idealisme: corrent filosòfic que postula que la realitat no és quelcom independent sinó que
és conseqüència del subjecte pensant.
Immoral: el que s’oposa a la moral, el que s’oposa als bons costums.
Intel·lectualisme moral: doctrina ètica, atribuïda a Sòcrates, que sosté que ningú no fa mal
sabent-ho i que, per tant, l’origen del mal és la ignorància.
Llibertat: condició del vivent capaç de ser ell mateix la causa de si mateix.
Lliure albir: capacitat que permet a l'ésser humà poder escollir els seus actes sense que hi
hagi cap coacció interna.
Moral: conjunt de normes que operen socialment, que estableixen quins són els deures dels
membres d’aquesta societat i que ho fan sota el supòsit més o menys explícit que són
vàlides.
Norma: regla que cal seguir quan fem alguna cosa
Utilitarisme: doctrina ètica que identifica el bé amb la utilitat, i la utilitat amb allò que
contribueix a la meva felicitat, de manera que situa la utilitat com a únic fonament de la
moral.
Utopia: concepció imaginària d’una societat ideal. Concepció d’un ideal irrealitzable.