Mill Kant

Interessants per l’ètica, en saber quines accions són bones, i, per tant, que hem de fer. En contra de l’egoisme ètic. Si la moral no és
immanent, estàs actuant com un nen petit.

Ètica:
1) Utilitarista → les accions bones són aquelles que
provoquen la major felicitat per al nombre més gran de
persones.
2) Material → Objectiu: major felicitat per al nombre més
gran de persones → ètica utilitarista
3) Conseqüencialista → té en compte les conseqüències de
les accions per saber si l’acció és bona (proporciona
felicitat al nombre més gran de persones)
Ètica:
1) Deontològica → les accions bones són un deure → el que
fa que una acció sigui bona si darrere hi ha bona
voluntat → les accions són bones en si mateixes
independentment de les conseqüències.
2) Formal → no proposa cap objectiu, perquè no s’atreveix a
dir quins objectius són millors que uns altres → cadascú
es pot proposar el seu propi objectiu perquè l’hem de
determinar nosaltres mateixos amb la raó autònoma

Sé que una acció és bona per experiència/sentiments Sé que una acció és bona per la raó (autònoma)
→ plaer/dolor → bona voluntat + accions bones en si mateixes

Kant li diria a Mill que està actuant com un nen petit, perquè no estàs en majoria d’edat. Els sentiments són externs a la raó, per
tant, no estàs fent servir la raó autònoma i t’estàs deixant influenciar pel que has d’evitar. Si penso en la quantitat de plaer/dolor
que provoco, corro un risc de tenir més en compte els mateixos sentiments que els de la resta. Sent utilitarista, és més fàcil caure
en l’egoisme ètic que si són kantià, perquè així no tinc en compte cap sentiment per ser totalment objectiu.

Norma: actua de manera que provoquis la màxima felicitat al 2 lleis que cal seguir/imperatius categòrics: com actuar
nombre més gran de persones 1) Actua segons la màxima acció universal
→ norma: s’ha de seguir, però no hi ha tanta obligatorietat/ 2) tracta a tothom com a fi i no només com a mitja
constrenyiment i, per tant, pots fer una excepció.
→ excepció: pots fer una excepció en el cas que provoquis la
màx. felicitat al nombre més gran de persones (ex: mentir)
→ imperatiu hipotètic/condicional: no universals, no racionals
(sentiments), subjectius (emocions són subjectives), no morals (no
em diuen ben bé el que està bé, em diuen el que és útil per
aconseguir l’objectiu)
Felicitat: és l’objectiu
Moral heterònoma/transcendent:
- Diferent del jo → té a veure amb els sentiments (diferent
de la raó pura), educació per part de l’estat, opinió
pública. → externs a mi
- Interioritzo a moral → consciència moral → més o menys
una moral immanent → surt de mi (jo)
La diferència: el procés
→ llei: implica molta més obligatorietat/constrenyiment. 100%
obligatorietat. No s’admeten excepcions.
→ imperatius categòrics: universals (els ha de complir tothom
sempre, sense excepcions), racionals (surten de la raó), objectius
(no depenen de preferències, inclinacions, sentiments…), morals
(perquè em diuen què està bé, el que és bo).
Felicitat: no és més valuosa que alguna altra cosa, tot i que si
que creu que la gent la busca → fa imperatius hipotètics sobre
la felicitat (imperatiu de prudència) → no són essencials
Moral autònoma/immanent:
- raó pura
- surt de mi (jo)