ÈTICA DE KANT

Kant aspirava a dissenyar una ètica universal. Ell anomenava ètica material les elaborades per
filòsofs en el passat, ja que orienten la vida humana a la consecució d’un bé. Les ètiques
proposades per altres filòsofs són vàlides per als que reconeguin la importància de l’objectiu
que es tracta d’assolir (p.ex la felicitat en Aristòtil), per tant les propostes que fan són normes
hipotètiques. Les ètiques materials són heterònomes ja que les normes no provenen de
l’individu sinó provenen de fora d’ell. A més, són a posteriori perquè per trobar les normes ens
hem de basar en l’experiència. Les seves limitacions fan que les ètiques materials no puguin
esdevenir universals.

La seva ètica haurà de ser necessària perquè aspirem que sigui universal i vàlida per tots,
haurà de ser autònoma ja que l’individu ha d’elaborar per si mateix les pròpies normes en lloc
de seguir les normes de l’exterior. A més , haurà de ser a priori per a que les regles de
conducta siguin tan clares i segures que no calgués acudir a l’experiència per a saber com
comportar-nos. Kant renuncia a la cerca d’un objectiu concret, ell vol crea una ètica formal.
L’ètica formal no ens diu quines normes hem de seguir, únicament indica com han de ser
aquestes. És autònoma per que cadascú decideix les pròpies normes de conducta. A més és a
priori perquè les regles no depenen de l’experiència.

La raó pràctica és la raó orientada a dirigir la voluntat. Les màximes de conducta són les
normes individuals de comportament que cada persona ha d’escollir per si mateixa. Les
màximes de conducta han de respectar el que Kant anomena imperatiu categòric, que diu que
s’ha d’actuar només segons una màxima que puguis voler que esdevingui llei universal. Si no
respecta l’imperatiu categòric, no és èticament acceptable. La segona forma d’expressar
l’imperatiu categòric és d’actuar utilitzant la humanitat, tractant a les persones com a fins en si
mateixos. Kant insistia en treballa de forma conjunta per a que la societat s’apropés al regne
dels fins, una societat ideal on les persones es respecten mútuament i on es tracten com a fins
en si mateixos i no com a mitjans. La última forma d’expressar l’imperatiu categòric és d’actuar
amb les teves màximes com si fossis un membre legislador en un regne universal dels fins ,
tenint la responsabilitat de que els humans es respectessin mútuament entre ells.

L’ètica kantiana insisteix en el deure, per això és una ètica deontològica. Ell pensava que
l’acció moralment correcta és la que s’ajusta al deure, encara i que s’hagin de sacrificar els
nostres desigs i aspiracions personals. No totes les acciones respectuoses amb el deure tenen
el mateix valor moral. Existeixen les accions ajustades al deure i les accions per deure. L’acció
ajustada al deure és quan el comportament s’ajusta a la nostra obligació però que es realitzi
seguint la nostra inclinació i interessos egoistes. L’acció per deure les fem únicament per
obligació, encara i que estigui en contra dels nostres desigs i les nostres inclinacions. Aquestes
tenen valor moral autèntic. Exemple del botiguer que actua per obligació mantenint els preus
amb els clients habituals per obligació i també per inclinació personal i quan ve un estranger
que probablement no entri a la tenda un altre cop, el botiguer manté els preus i no els puja, fet
que fa una acció per deure.
ÈTICA ARISTÒTIL

Per a Aristòtil, tots els éssers humans aspirem a ser feliços. Es refereix a felicitat com
eudaimonia i la seva ètica és eudemonista. Les persones hem d’aspirar a una vida més plena,
ja que som éssers racionals i això ens distingeix essencialment dels altres animals.

Per a assolir la felicitat, necessitem disposar d’un mínim de benestar material, que ens
permeti satisfer necessitats més elementals. Però això només és un punt de partida ja que la
felicitat autèntica va molt més enllà de satisfer aquests desigs primaris.

La felicitat és una forma de vida completa. Per trobar aquesta felicitat hem d’esforçar-nos a
trobar la millor manera possible d’actuar en la nostra vida pràctica. Elegir sempre de forma
adequada, comportant-nos de forma excel·lent i apropiada i hem de fer atenció principalment
a la pràctica de la virtut. Existeixen les virtuts ètiques i les dianoètiques. La virtut ètica es
refereix a la millor forma de comportar-se en la relació amb els altres. Actuar de forma
adequada en la nostra convivència amb altres persones. Quan repetim una acció molt, i esdevé
un costum, ens canvia el caràcter i ens inclina a actuar d’una forma determinada en el futur.
Per això hem d’escollir bé els nostres hàbits, perquè així, decidim el tipus de persona que
volem ser.

Aristòtil pensa que ens hem d’acostumar a elegir sempre de forma moderada defugint de les
posicions extremades. Elegir el punt mitjà, i evitar posicions extremades. Aquest punt mitjà,
però, depèn de les circumstàncies, algú amb molts diners haurà de convidar sovint i algú amb
pocs diners només haurà de convidar de tant en tant.

Virtuts ètiques: valor, generositat, amistat, autodomini, sinceritat. La justícia és la virtut ètica
més important per a Aristòtil. Insisteix en donar a cadascú el que li correspon. Justícia
commutativa exigeix que hi hagi una equivalència entre allò que donem i allò que rebem.
Justícia distributiva, allò just és que hi aporti més el que més té.

Per segon, existeixen les virtuts dianoètiques, associades a la raó teòrica. Hi destaquen la
saviesa, la intuïció intel·lectual, la ciència i l’art, que ens ajuden a conèixer la realitat i a
intervenir-hi. A més esmenta una virtut dianoètica de gran importància , que és la prudència.
Ens ajuda a determinar racionalment quina és la millor manera de comportar-nos en la
pràctica. Encara que està relacionada amb la pràctica no és una virtut ètica ja que té a veure
amb la manera com emprem la raó. Algú prudent sap trobar el punt mitjà en cada cas,
valorant la situació i les circumstàncies.