Epistemlogia de Kant

EPISTEMOLOGIA DE KANT
El motiu de l’obra, Crítica de la raó pura, de Kant van ser les contradiccions que
Kant va assenyalar que es trobaven en la raó. Quan s’utilitzava al raó per especulacions
metafísiques semblava que la raó quedava embolicada en contradiccions, que Kant va
anomenar antinòmies. Respecte a les qüestions sobre si el món està limitat en l’espai i
el temps, l’existència de Déu, la immortalitat de l’ànima, així com la llibertat humana,
podem trobar afirmacions contràries, totes dues amb aparença de racionalitat. Quin
problema hi ha aquí? Podem posar en dubte la raó i amb això faríem impossible la raó
com a instrument de coneixement. O l’altra possibilitat que serà el camí triat per Kant,
fem veure que en les antinòmies estem fent un ús incorrecte de la raó i per què. Però
per això, primer hem d’analitzar quin és el paper de la raó en el coneixement.

Aquestes contradiccions són degudes a:

a) Són conclusions sobre quelcom que l’experiència no pot verificar

ni falsar. Són conclusions referents al món, a l’ànima i a Déu. Són el que Kant
anomena proposicions metafísiques.
b) Cap de les conclusions és correcta.

Per fer una crítica de l’ús que s’ha fet de la raó aplicant-la a qüestions
metafísiques, Kant comença per analitzar els diferents tipus de proposicions:

a) Proposicions analítiques. En elles el predicat està contingut en el

subjecte. Sempre són a priori. Per exemple, tots els cossos són extensos.
b) Proposicions sintètiques. Són les que amplien el contingut del
subjecte i per tant són les que ens proporcionen coneixement. Poden ser:
- a posteriori (ho sabem per experiència, no es poden saber amb
anterioritat a l’experiència). Per exemple, tots els cossos són pesants.
- a priori , se saben independentment de l’experiència. A aquest tipus
pertanyen totes les proposicions de l’aritmètica i de la geometria, com també
alguns principis de la física, com per exemple: “En tots els canvis del món
corpori la matèria roman constant”.

Per a que l’experiència tingui sentit, necessitem les categories, que són uns
conceptes purs que apliquem a allò que prové dels sentits, són la forma de
l’experiència. Més que constituir el contingut de l’experiència, les categories
determinen l’estructura d’aquest contingut. Són també les condicions necessàries de
l’experiència; val a dir: sense aquestes categories no podria haver experiència en
absolut.

1
Epistemlogia de Kant

Per exemple, per a que l’experiència tingui sentit, cal la categoria de substància.
El que és comú a totes les proposicions o judicis de subjecte i predicat és que certa
propietat és adscrita a cert objecte. Sembla necessari doncs, distingir entre una cosa i
les seves propietats. Allò del que tenim impressions sensibles són les propietats de la
cosa. Mai tenim impressions sensibles de la substància. Però no per això podem
prescindir d’aquest concepte; és impossible parlar, amb sentit, de propietats sense
implicar que aquestes siguin propietats d’alguna cosa. El concepte de substància és
una condició necessària per concebre les nostres impressions sensibles com a coses o
objectes amb propietats.

Per altra banda, el temps és necessari per entendre el concepte de canvi. Però
també ho és la substància, ja que no es pot entendre un procés de canvi sense
pressuposar alguna cosa que canviï.

Les proposicions hipotètiques, per exemple “si plou els carrers es mullen”,
expressen quelcom que està condicionat per alguna altra cosa. Per entendre aquest
tipus de proposicions cal tenir abans la categoria de condició, de causalitat.

A més a més de les categories de substància i la de causalitat , diu Kant que hi

ha altres deu categories, dotze en total. No és important si són dotze o si es podria
afegir alguna més, encara que no és arbitrari que Kant estableixi dotze, sinó que és el
resultat de l’anàlisi dels diferents tipus de judici. Totes les categories tenen en comú
que no tenim coneixement d’elles mitjançant l’experiència. Les categories
constitueixen la forma de l’experiència, determinen la seva estructura. Són també
condicions necessàries de l’experiència, és a dir, sense elles no hi hauria experiència en
absolut.

Kant difereix de Hume . Hume diu que no tenim cap motiu per creure que hi
hagi una connexió determinada per llei dels diferents esdeveniments, perquè no pot
ser validada per l’experiència, perquè no tenim cap impressió de la connexió
necessària ni de la regularitat de la naturalesa. Kant dirà que aquesta llei no pot ser
validada per l’experiència perquè és una condició de l’experiència, és una categoria a
priori.

Les categories són condició per a l’experiència. La seva funció és ordenar,

concebre i entendre –categoritzar- el material rebut pels sentits i intuït en l’espai i el
temps. Si les categories les apliquem només a allò percebut pels sentits i inclòs en un
espai i un temps no hauria antinòmies. Però és l’estructura de la raó la que ens porta a
les antinòmies. La idea de coses condicionades ens porta a buscar alguna cosa
incondicionada. L’antinòmia es produeix quan pretenem que la idea de l’incondicionat
correspon amb quelcom existent.

Els arguments de l’existència de Déu que depenen de la prova ontològica són

un cas d’aplicació de les categories més enllà de l’experiència. L’argument ontològic

2
Epistemlogia de Kant

es basa en el concepte d’existència necessària, és a dir una existència que seria

impossible negar. Segons Kant, l’existència de Déu només seria necessària si negar la
seva existència fos una contradicció, però la proposició “déu no existeix” no és una
contradicció. Les proposicions que són necessàriament verdaderes, és a dir que la seva
negació és una contradicció, són proposicions analítiques (com per exemple: “un
triangle té tres angles”), però una proposició que parla de l’existència de quelcom no
pot ser una proposició analítica. Quan diem que Déu és totpoderós estem dient una
propietat de Déu i per tant la proposició és analítica, però quan diem Déu existeix no
estem predicant cap propietat que li hagi de pertànyer necessàriament. Així la creença
en l’existència de Déu només és una qüestió de creença o fe. Aquesta posició de Kant
respecte a l’existència de Déu es diu agnosticisme.