Mohamed Ayadi Barrajal 22/02/2024 Pujada de nota de Filosofia

Anselm de Canterbury
- En aquest treball, explorarem com Anselm de Canterbury, un destacat teòleg
medieval, i John Locke, una figura clau en la filosofia moderna, han influït en el debat
de l'argument ontològic de la demostració de Déu. Ens centrarem en l'argument
ontològic presentat per Anselm i examinarem si Locke va fer ús d'aquest argument o
si hi ha indicis de paral·lelismes en la seva obra. Aquesta anàlisi ens permetrà
aprofundir en la comprensió dels temes de l'existència, la naturalesa de l'ésser i la
interacció entre la ment i la realitat, que han estat recurrents en el pensament
filosòfic al llarg del temps.

L'argument ontològic, com a contribució eminent de l'arquebisbe Anselm de Canterbury a la

filosofia medieval, ha suscitat debat i anàlisi durant segles. La seva presentació a l'obra
“Proslogion” planteja una estratègia peculiar per establir l'existència de Déu a partir de la
mateixa idea de “l'ente” suprem com a l'essència més perfecta i sublime imaginable. Anselm
parteix de la idea que, com a éssers pensants, som capaços de concebre un ésser
absolutament perfecte i, així, de reconèixer que la perfecció implica necessàriament
l'existència en la realitat, ja que un ésser que existeix en la ment i també en la realitat és
més gran que un ésser que només existeix en la ment.

Aquesta noció d'existència necessària es converteix en la clau de volta de l'argument

ontològic d'Anselm. Segons la seva argumentació, si Déu és conceptualitzat com l'essència
més perfecta i gran possible, llavors ha de tenir existència necessària. La seva lògica
sorgeix de la mateixa definició de Déu com a l'ente màxim i, per tant, no pot ser superat en
termes de perfecció. D'aquí, es dedueix que, si concebem Déu com a aquest ésser suprem,
necessàriament ha d'existir, ja que la seva no-existència implicaria una contradicció en els
termes mateixos de la seva definició.

No obstant això, la recepció d'aquest argument ha estat lluny d'unànime. Molts filòsofs han
qüestionat la seva validesa i robustesa lògica. Un dels crítics més destacats és John Locke,
qui, en la seva obra monumental “Essay Concerning Human Understanding”, aborda
diverses qüestions epistemològiques i metafísiques, incloent-hi una crítica substancial a
l'argument ontològic d'Anselm.

La crítica de Locke se centra principalment en la noció d'existència necessària.

Contràriament a Anselm, Locke sosté que no podem afirmar l'existència d'alguna cosa
simplement perquè la concebem en la nostra ment. Argumenta que, si bé és cert que hi ha
veritats analítiques que són autoevidents només pel seu significat, com les tautologies
lògiques, l'existència de Déu no pertany a aquesta categoria. Per a Locke, les veritats que
afirmen l'existència d'alguna cosa més enllà de les definicions conceptuals han de ser
verificades empíricament, a través de l'experiència i l'observació del món físic.

D'aquesta manera, mentre Anselm defensa l'existència de Déu com a necessària a partir de
la mateixa idea de Déu com a l'ente més gran possible, Locke qüestiona aquesta idea,
argumentant que l'existència de Déu hauria de ser subjecte a verificació empírica. Així,
l'enfrontament entre aquests dos pensadors il·lustra no només les divergències filosòfiques
Mohamed Ayadi Barrajal 22/02/2024 Pujada de nota de Filosofia

sobre la naturalesa de l'existència i la veritat, si no també les diferències en els mètodes i

les fonts del coneixement.

Així doncs, tot i que John Locke no necessàriament va plagiar l'argument ontològic
d'Anselm, la seva crítica proporciona una perspectiva alternativa i estimulant sobre la
qüestió de l'existència de Déu. Aquest debat entre Anselm i Locke sobre l'existència de Déu,
entre la racionalitat conceptual i l'experiència empírica, continua sent un tema de gran
rellevància i interès en la filosofia contemporània, revelant les complexitats intrínseques de
la nostra comprensió de la realitat i de la divinitat.