APUNTS KANT TEÒRIC

Una vegada estudiades les principals corrents filosòfiques dels inicis de la modernitat
(empirisme i racionalisme) i com aquestes responen al principal problema filosòfic de la
Modernitat (què podem conèixer?), veurem com Kant fa una síntesi d’aquestes dues
corrents per intentar respondre de manera més exitosa aquesta mateixa pregunta.
Així doncs, Kant conjuga alguns aspectes del racionalisme i altres de l’empirisme per
donar lloc a una nova teoria del coneixement, que, com veurem, suposarà una gran
revolució en aquest àmbit.
Hem vist que l’empirisme, d’una banda, defenia que únicament podem conèixer allò que
percebem a través de l’experiència, dels sentits. A més, autors com Locke defenien que
la nostra ment era una “tabula rassa” (paper en blanc). D’altra banda, hem vist com el
racionalisme defensa l’existència d’unes idees innates en la nostra ment, cognoscibles a
través de la raó.
Doncs bé, Kant, com hem dit, agafa elements d’ambdues teories per donar lloc a la seua
teoria del coneixement. De l’empirisme pren la importància de l’experiència per al
coneixement, mentre que rebutja la hipòtesi d’acord amb la qual la nostra ment és una
“tabula rassa”. Contràriament, i d’acord amb els racionalistes, Kant defensa l’existència
de certs elements innats en la nostra ment. Així, per a Kant, tant importants són els
elements a priori (elements innats) com els a posteriori (l’experiència) a l’hora d’arribar
al coneixement al voltant de qualsevol objecte.
Però, quins elements a priori hi ha en la nostra ment d’acord amb Kant? L’autor defensa
que tots naixem una estructura mental determinada conformada per unes categories (una
espècie de calaixos). Aquestes categories, no obstant, hauran d’emplenar-se amb la
informació provinent de l’experiència. És per això que tant important són per a la
construcció del coneixement els elements a priori com els a posteriori.
Açò té com a conseqüència, afirma, que únicament podem conèixer la realitat filtrada a
través de la nostra estructura mental. No podem conèixer l’objecte en sí, la realitat,
independentment de la nostra percepció al voltant d’aquesta. La nostra estructura mental
determina la manera en la que se’ns presenten els objectes. Així doncs, què podem
conèixer, segons Kant? Podem conèixer la representació mental que els subjectes ens fem
de l’objecte, és a dir, la realitat filtrada a través de les nostres categories. A aquesta
representació que ens fem de la realitat Kant l’anomena fenòmen. Per a tindre
coneixement al voltant dels fenòmens necessitem, per tant, la nostra estructura mental
conformada per categories (a priori) i també l’experiència (a posteriori).
D’altra banda, diu Kant, podem conèixer també, únicament a través de la raó (a priori),
els elements que configuren la nostra ment i que determinen la manera en la que percebem
els objectes, és a dir, podem conèixer també les categories presents a la ment del subjecte.
I què no podem conèixer? Allò que queda més enllà del coneixement possible, afirma
Kant, és el món noümènic (noümens). O el que és el mateix, no podem conèixer l’objecte
en sí, la realitat independentment de la nostra percepció al voltant d’aquesta. És com si
duguérem unes ulleres amb els cristalls tenyits de rosa que no ens podem llevar, de
manera que només podem veure de la realitat allò que les ulleres (la nostra estructura
mental) ens permet filtrar de la realitat. Com serà la realitat independentment de la nostra
percepció al voltant de la mateixa? Simplement no ho podem saber, afirma Kant. Només
Déu, en cas d’existir, podria conèixer el món noümènic. A més, afirma que tampoc podem
conèixer tot allò que queda més enllà de l’experiència, doncs l’experiència és una
condició sense la qual la construcció de coneixement és impossible. Així, idees com Déu,
ànima... queden fora del que podem conèixer.
Aquesta teoria del coneixement de Kant suposa una autèntica revolució en l’àmbit de la
filosofia. És per això, que s’ha afirmat que en aquest sentit Kant efectua un gir copernicà.
Com sabem, Copèrnic és l’artífex d’una revolució importantíssima en l’àmbit astronòmic.
Aquest defensà que per a explicar millor el moviment dels astres la Terra havia de deixar
enrere el seu paper immòbil i estàtic al centre de l’univers i havíem de passar a concebre-
la com un astre en moviment, al voltant del Sol.
Doncs bé, en la teoria del coneixement de Kant, i és per açò que s’agafa el nom de
l’astrònom, es produeix una revolució semblant a la del trànsit al model heliocèntric, però
ara a l’àmbit de la filosofia.
Abans de Kant, la teoria hegemònica en epistemologia era la teoria de la veritat com a
correspondència. D’acord amb aquesta teoria, l’objecte se’ns presenta en la nostra ment
(la del subjecte) en una relació de correspondència, d’identitat. És a dir, la ment del
subjecte reflectiria l’objecte com una mena d’espill de manera que la imatge generada pel
subjecte coincidiria plenament amb l’objecte en sí. En aquest model, el paper del subjecte
en el procés de construcció de coneixement seria merament passiu, doncs la ment no
efectua ninguna operació per tal de conèixer l’objecte. La manera en la que se’ns presenta
l’objecte o el coneixement depèn únicament de com siga l’objecte.
Ara bé, com hem vist, aquesta teoria queda desbancada per la nova teoria del coneixement
kantiana. Ací, el subjecte té un paper actiu en el procés de construcció de coneixement.
Això és degut a que en el model kantià és el subjecte el que determina, condiciona, les
condicions de possibilitat sota les quals podem conèixer l’objecte. No és ja l’objecte el
que se’ns mostra tal i com és i, per tant, ja no depèn d’aquest la manera en la que el
coneixem. Ara és el subjecte, qui, mitjançant la seua estructura mental conformada per
les categories, imposa a l’objecte la manera en la que aquest es pot presentar en forma de
fenòmen. El paper del subjecte, per tant, és determinant en el procés de construcció de
coneixement.
És per això que s’encunya la revolució kantiana en l’àmbit de la filosofia teòrica com a
gir copernicà: De la mateixa manera que Copèrnic li atorga un paper actiu a la Terra i així
aconsegueix explicar molt millor el moviment dels astres, Kant, atorgant-li un paper actiu
al subjecte en el procés de construcció de coneixement, supera el model imperant de la
teoria de la veritat com a correspondència. D’aquesta manera i, com la copernicana en
astronomia, la teoria kantiana del coneixement és absolutament revolucionaria en l’àmbit
de la filosofia.