5 CRÍTICA TRANSCENDENTAL DE LA METAFÍSICA

INTRODUCCIÓ

Segons Kant, per a ell la “crítica transcendental de la metafísica” es refereix a l’acció crítica
exercida sobre la metafísica tradicional per tal de veure si aquesta ha estat elaborada
transcendentalment, com ha ocorregut amb la ciència natural. A més, la metafísica tradicional
afirma que tenim un coneixement de certes coses com Déu que res han de veure amb
l’experiència perquè tenim aquestes idees de forma innata. A més, ens diu que no compleix les
condicions transcendentals del coneixement que ha de complir la ciència i no es pot demostrar
les seues afirmacions i per això les estableix de forma indiscutible.

COS ARGUMENTATIU

Kant entén la “metafísica” pels significats següents:

a) Tradicional o dogmàtica: els tradicionals sistemes de filosofia que no atenien a la crítica de la

seua pròpia capacitat de conéixer. Els dogmàtics afirmen que tenim un coneixement de certes
coses (Déu...) que res tenen que veure amb l’experiència perquè tenim aquestes idees de
forma innata.

b) Tendència natural de l’ésser humà: tendència espontània dels éssers humans per interrogar-
se i pretendre aconseguir els absoluts.

c) Crítica i mètode: la pròpia filosofia kantiana en quant que conté una crítica a la facultat de
conéixer i desenvolupar sistemes derivats dels seus propis principis.

d) Moral: més enllà de l’univers de l’experiència roman un territori alié a ella en el que es
desenvolupa el món especulatiu dels valors.

Per a solucionar el problema que plantejen els dogmàtis, Kant diferencia entre fenomen que
són dades sensibles que al coincidir amb el nostre temps i espai podem percebre, estudiar o
realizar proves, ja que són conegudes per l’ésser humà; per aquest motiu quan coneguem
alguna cosa té doble dimensió: per una part la forma humana d’intuir i percebre i per altra
banda la matèria captada pels sentits.

Per contra de les coses en si no podem dir res perquè com no les percebrem i no sabem com
són, aquestes les nomenem noümen que és allò que com que no coincideix amb el nostre
espai i temps no pot percibir-se’n ni podem saberja que no podem fer proves ni
demostracions.

Els racionalistes dogmàtics confonen el fenomen i el noümen, actuen com si fora possible
conéixer el noümen. Però sols podem fer ciència i demostrar aquelles coses que són fenòmens
i per tant ens donen en l’experiència.

L’equivocació a la metafísica tradicional es deu perquè no ha tingut un tribunal davant del qual
analitzar les seues propostes i perquè l’ésser humà té una tendència natural i irresistible que
el du a voler obtindre una explicació final i absoluta de tots els seus problemes. La següent
equivocació es basa a creure que podem conéixer allò que no es dona en l’experiència.
Accepta l’existència d’éssers suprasensibles. També, quan els dogmàtics fan judicis, arguments
o teories sobre el no-res, és a dir, sobre allò com que no pot donar-se en l’experiència (Déu...) i
és noümen, sols pot dogmatitzar-se, i imposar-ho com a indiscutible.
CONCLUSIÓ

Per concloure, podem dir que la crítica transcendental a la metafísica aconsegueix:

Determinar què i com coneixem, és a dir, establir els límits del coneixement que quedaran
fixats en l’experiència. Sols podem conéixer el que es dona en l’experiència, els fenòmens però
no podem conéixer allò que per no poder donar-se en l’experiència és denominat per Kant
noümen.

Eliminar la filosofia transcendent, per la seua defectuosa construcció.

Potenciar un territori més enllà de l’experiència, el de la moral, que és valuós per si mateix, és
l’àmbit dels valors i les inclinacions: amistat, solidaritat, llibertat... però que no necessita cap
de demostració, és suficient amb què les pensem.

Per tant, en la ciència hem de fer proves i demostracions basades en l’experiència, en la moral
no necessitem fer cap prova ni demostració, és suficient que pensem que, per exemple, som
lliures o solidaris...