Sentits del terme “veritat” i criteris de veritat

El problema del coneixement està íntimament relacionat amb el problema de la veritat. Considerem que hi
ha fets i objectes que són vertaders o autèntics. Però també considerem que les nostres afirmacions o
oracions poden ser certes o vertaderes. Per aquesta raó, distingim dos tipus fonamentals de veritat: de fets i
de proposicions.

Veritat de fets o empírica.

Quan diem: “En Santi buscava la seva veritable mare”, o “Les perles eren de veritat”, estem utilitzant el
terme veritat com a sinònim d’autèntic (autèntica mare, perles autèntiques). Però, significa això que alguns
objectes són autèntics i uns altres no? Per a alguns filòsofs, cal distingir entre l’autèntica realitat: objectes i
fets del món tal com són realment (per exemple, com és realment una rosella), i la realitat aparent: forma
com apareix o com es manifesta aquesta realitat (per exemple, vermella per a nosaltres, violeta per a les
abelles...)

La distinció entre realitat i aparença ha estat objecte d’una llarga polèmica en la història de la filosofia.
Tanmateix, sovint ha predominat la concepció que considera les aparences com a ocultacions de la realitat.
Segons això, les coses que veiem no són tal com semblen ja que, per exemple, els objectes no es fan petits
quan s’allunyen, el bastó no es trenca quan se submergeix en l’aigua (encara que ho sembli)... Així, s’ha
considerat que les aparences ens enganyen i oculten l’autèntica realitat, ja que no ens deixen veure com són
realment les coses. Segons aquesta concepció, la veritat s’identifica amb la realitat autèntica, en oposició a la
realitat aparent; és a dir, els fets vertaders són els fets autèntics, enfront dels aparents o enganyosos. Per
això, s’entén la recerca de veritat com un procés de desvetllament del que és autèntic, que, altrament,
romandria ocult per les aparences.

Veritat de proposicions

La veritat no s’atribueix tan sols a la realitat, sinó, sobretot, a les afirmacions que en fem. Entesa d’aquesta
manera, la veritat seria una propietat que poden tenir les nostres proposicions; és a dir, una propietat
d’aquelles oracions que afirmen o neguen alguna cosa i que, per tant, poden ser vertaderes o falses. Ara bé,
tal com distingim dos tipus de proposicions (empíriques i formals), distingirem, també, dues classes de
veritat.

Proposició: tipus d'oració. Es consideren proposicions les oracions declaratives que afirmen o neguen
alguna cosa. Així, una oració com "El Ter passa per Girona" és una proposició, i no ho és una oració com
"Tens hora?"

Tipus de proposicions
Empíriques Formals
Afirmen o neguen alguna cosa sobre el món. No tenen contingut empíric. És a dir, no diuen res del
Tenen contingut empíric que es pot contrastar món, sinó de les relacions entre símbols.
en l'experiència. - 3 elevat al quadrat és igual a 9.
- "La Maria i en Joan van anar al cinema" - En el pla, la recta és la distància més curta entre dos
- Els camells són animals de mal caràcter, però punts.
molt resistents.

Criteris per a reconèixer la veritat empírica o de fets

Saber en què consisteix la veritat no és suficient. A més, hem de saber com podem estar segurs que quelcom
és vertader. Però saber quan les nostres proposicions representen els esdeveniments, apreciar quan són
plenament coherents amb la resta del sistema o valorar-ne les conseqüències... no sempre és senzill. Per
això necessitem un criteri que ens permeti de reconèixer la veritat. Pel que fa a aquest tema, s’acostumen a
assenyalar com a criteris de veritat l’evidència i la intersubjectivitat.
La paraula evidència prové del terme llatí videre (veure) i es refereix a la manera especial de presentar-se
que tenen uns determinats fets i proposicions que considerem evidents. Un coneixement és evident quan es
presenta de forma immediata al subjecte que coneix, per la qual cosa a aquest li és impossible de dubtar de
la seva veritat. Per exemple, és evident que “A és A”, “El tot és més gran que les parts”... Perquè, tot i que no
puc provar-ho, la seva veritat se’m presenta de forma tan directa i palesa que m’és impossible de dubtar-ne.
Objecció: Malgrat aquesta certesa que acompanya les proposicions evidents, cap autor no ha aconseguir
encara de determinar de forma precisa en què consisteix, de manera que puguem establir definitivament
quines proposicions són evidents i quines no. Per aquesta raó, hem d’admetre que l’evidència resulta un
criteri insuficient per a reconèixer la veritat, ja que, sovint, els fets i proposicions que són evidents per a mi
no ho són per als altres.

La intersubjectivitat consisteix en el fet que les nostres creences, per tal de ser admeses com a veritable i
constituir coneixement, han de ser acceptables per qualsevol subjecte racional. Aquest criteri es basa en a
idea que el coneixement és objectiu i, per tant, compartible per tots i no exclusiu d’una persona en
particular. Respecte del criteri d’evidència, té l’avantatge que no es basa tan sols en el reconeixement de la
veritat que faci un únic subjecte, sinó en el reconeixement per part de molts subjectes, per la qual cosa en
principi existeixen més garanties d’encert.

Criteris per a reconèixer la veritat de les proposicions empíriques i formals

- Veritat de les proposicions empíriques. Pel que fa ala veritat de les proposicions que afirmen alguna cosa
dels fets i esdeveniments del món, hi ha diverses teories.

- La veritat com a correspondència. Considera que una proposició és vertadera quan hi ha una adequació
entre el que la proposició expressa i la realitat a la qual es refereix. Per exemple, “La Maria i en Joan van anar
al cinema” és una proposició vertadera si la Maria i en Joan van anar, efectivament, al cinema, i és falsa si no
van anar-hi. El primer que va proposar aquesta teoria va ser Aristòtil. Des d’aleshores, nombrosos filòsofs
consideren que una proposició és vertadera quan en la realitat ocorre el que indica. Objecció: Però, tot i que
aquesta teoria ens resulta molt intuïtiva, no aconsegueix de determinar en què consisteix exactament
aquesta correspondència entre el llenguatge i la realitat. Es pot caure en paradoxes: raonaments sense
sentit.

La veritat com a coherència. Considera que una proposició és vertadera si no entra en contradicció amb la
resta de proposicions acceptades. Per exemple, la proposició “Si continues cap a l’horitzó, arribaràs a la fi del
món” és falsa perquè entra en contradicció amb nombrosos proposicions vertaderes (per exemple, amb la
proposició “La Terra és rodona”). Per tant, la coherència (no contradicció) de la nova proposició amb les
proposicions que ja sabem que són vertaderes indica que aquesta nova també ho és. Objecció: El sistema
pot ser fals o es pot partir de prejudicis.

La veritat com a utilitat o èxit. Considera que una proposició és vertadera quan és útil i, per tant, condueix a
l’èxit. La veritat o falsedat d’una proposició coincideix amb les conseqüències que resultin d’aplicar-la. Una
proposició és vertadera si la seva posada en pràctica té resultats positius; en canvi, una proposició falsa és
aquella les conseqüències de la qual són negatives. Així, una teoria vertadera sobre la sida serà aquella que
permeti de guarir-la. William James (1842–1910) va ser el principal defensor d’aquesta teoria. Objecció: no
dir la veritat pot ser útil.

La veritat com a consens. S’estableix com a veritat allò que les persones acorden, pacten, consensuen com a
veritat. Es tracta d’aportar raons suficients per a que la majoria accepti un coneixement com a vertader.
Objecció: Un grup de persones pot establir com a vertader el que en realitat és fals. Ex: testimonis en un
judici.

Altres criteris: Autoritat, tradició i evidència (veure ppt classe Unitat 4)

Veritat de les proposicions formals. Com que les proposicions formals no diuen res sobre la realitat, la seva
veritat no pot consistir en la correspondència amb aquesta nien la utilitat de la seva aplicació. Així, en les
proposicions formals, l’únic sentit que pot tenir la veritat és com a coherència. Una proposició com “3 elevat
al quadrat és 9” només pot ser vertadera si no entra en contradicció amb la resta de les proposicions
acceptades del sistema o teoria dins dels quals treballem. En quest cas, la proposició només serà vertadera si
es coherent amb les regles i els principis que formen el sistema matemàtic.