Teoria Metodología

lOMoARcPSD|17526164
Wuolah free Teoria Metodo
Metodologia de las ciencias sociales (Universitat de Barcelona)
Studocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)
lOMoARcPSD|17526164
Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó
BLOC I: CONCEPTES METODOLÒGICS BÀSICS
1.CONEIXEMENT, VERITAT I INFORMACIÓ
Què és saber alguna cosa científicament? Per què volem fer ciència?
- Per tal de millorar la nostra qualitat de vida: La ciència té raons instrumentals, la ciencia no
es ella mateixa: ciència com a instrument. La qualitat de vida és externa al coneixement, i
fem servir el coneixement per millorar aquesta qualitat de vida. Fem ciència per una finalitat
externa.
- Per entendre millor el món i la realitat i per resoldre dubtes: la ciència la prenem com una
finalitat en si mateixa i volem fer ciència d'una manera no instrumental. Moltes vegades
volem saber perquè volem saber, ja que la finalitat és el propi coneixement. (Autotèl·lica)
- Per curiositat: pot sorgir sense tu decidir-ho. Quan volem conèixer alguna cosa ho fem a
partir dels dos primers mètodes, ja que som conscients de que volem aconseguir algo extern
o intern. En canvi, la curiositat sorgeix sense tu decidir-ho. Tenim la capacitat de voler
construir coneixements sobre la realitat en algunes ocasions sense haver-nos plantejat de
voler-les aconseguir. És la predisposició humana a conèixer sense haver-nos ho plantejat.
Què entenem per ciència? Hi ha diferents concepcions:

- La ciència com a estoc de teories (preposicions, afirmacions, explicacions, teories).
- La ciència com a mètode: si no hi hagués una metodologia tot seria coneixement científic o
res seria coneixement científic.
- La ciència com a institució social: La ciència està conformada per persones reals en contextos
socials i entorns culturals determinats. La ciencia es una realitat social. Si la ciència no és un
fet espontani que surt del no-res, sinó a partir de la transmissió del coneixement científic.
La ciència és un tipus de coneixement que ha passat per un filtre determinat, en el qual l'anomenem
coneixement científic i ha estat validat per un mètode en concret. En les ciències socials hi ha molts
enfocaments i cada un té els seus mètodes.
Què caracteritza el coneixement científic?

El coneixement científic està composat per afirmacions i consisteix en elaborar preposicions
(afirmacions, teories…) que aspirin a ser certes. Alguna cosa que no és cert, no és ciència, ja que no
ens podem guiar per l’empirisme (experiència) per fer ciència.
Si volem coses que aspiren a ser certes és que tenim molt clar que poden ser falses. Les nostres
ments estan poblades de representacions mentals, és a dir, creences. Una creença religiosa és una
creença però no totes les creences. No totes les creences seran externes, sinó que també poden ser
representacions mentals internes. Creença equival a representació mental d’alguna cosa.
Ex. Joe Biden és president de EUA (es correspon amb la realitat) i Donald Trump és president de EUA
(és una creença falsa, no es correspon amb la realitat). Les dues son creences, la diferencia es que
una es realitat i l’altre no.

lOMoARcPSD|17526164
El coneixement científic no consisteix només en tenir creences o en elaborar enunciats sinó que els
seus enunciats han d’aspirar a ser certs i corresponguin en estats del món i la realitat. No té sentit
posar-se a fer coneixement científic fals, que no correspongui amb la realitat.
LA VERITAT
Què significa que una proposició sigui verdadera?

Per poder dir que una proposició es “verdadera” hem d’establir un “criteri de veritat”. Hi ha una
pluralitat de criteris. Per defecte, pressuposarem que fem servir el criteri de veritat com a
correspondència, però hi ha autors que en desensen d’alternatius.
Criteris de veritat: els utilitzem per avaluar com estem captant la realitat en si, la qual no canvia i és
no normativa.
- Veritat entesa com a correspondencia o adecuació
- Veritat entesa com a coherencia
- Concepció pragmatista de la veritat
Si una explicació pot ser falsa vol dir que creiem que pot ser falsa o també podria ser que fos
verdadera. Si una afirmació és certa és perquè es correspon amb el món: això és el criteri de veritat
que utilitzarem.
En ciencies naturals per defecte determina que el criteri, és el criteri de correspondència. En les
ciències socials va sorgir una forma de explicar-les que es demanava com sabem que si les
afirmacions són certes o no: en la mesura que aquesta creença no refuta creences anteriors ja
acceptades, l’acceptem, és a dir, el criteri és el fet de l’existència de coherència entre creences
(prèvies i actuals), però en canvi si refuta creences ja acceptades prèviament, és una creença
incoherent. Això és problemàtic perquè pot portar a concepcions relativistes, coses certes només en
un context i la realitat objectiva sempre ha de prevaldre.
Un conjunt de creences acceptades com a certes, el que s’accepta com a cert en el fons varia. Per
exemple, durant molt de temps es va dir que el sol girava sobre la terra i totes les teories havien de
verificar i acceptar aquesta teoria. Així doncs, el concepte de veritat depèn del context.
epistemològic: sobre el coneixement de la realitat (com es coneix la realitat)

Per determinar la certesa d'una creença hem de veure si aquella creença te la utilitat que esperem
d'ella, la conseqüència que nosaltres preveiem i no podem fer-ho directament, ho farem
indirectament.
Quan hi ha correlació entre dos fenòmens. correlació no implica causalitat

correlació espúria: correlació falsa, és a dir, per molt que al provar algo sembla que hagi funcionat en
aquell cas és a dir que hi hagi una correlació, no vol dir que sigui certa, no vol dir que prendre una
infusió hagi estat el motiu pel qual algú s’ha curat.
justificar: aportar arguments a una afirmació, però és molt difícil saber si una cosa és certa en termes
causals i tendim a pensar que si hi ha correlació hi ha casualitat

lOMoARcPSD|17526164
Hi ha alguna estrategia que ens ajudi a discernir quines proposicions poden ser certes (en el sentit
de “veritat” com a correspondència”)?
En el general, aquelles preposicions que estiguin justificades seran millors candidats a ser certes que
les que ho estiguin.
La tasa d’aturats està augmentant

Per a que es crei ocupació, l’economia ha de créixer més del 3% anual del PIB. El PIB espanyol va
decréixer un 11% del 2020. Per tant, la taxa d’aturats està augmentant.
La veritat té aspectes normatius i no normatius
- aspecte normatiu: significa que l'avaluem nosaltres mateixos, de manera que estem
considerant si aquest és bo o no, és desitjable o no, etc. És a dir, això no explica com és
aquest aspecte, sinó que explica com considerem que és, donant la nostra opinió.
- aspecte no normatiu: si estem parlant de veritat i no diem res més, a quin criteri ens estem
referint? al de correspondència. Els aspectes no normatius es corresponen amb la realitat,
fets i estats del món.
La veritat com a correspondencia o adequació:

- realisme extern: La realitat existeix com a tal ex. la pobresa existeix s’ha de combatre, la
captis com la captis hi és.
- antirealisme: Una postura contraria, la realitat com a tal no existeix, som nosaltres a través
dels nostres conceptes que creem la realitat. ex. la pobresa no existeix, sinó és un concepte
que hem creat nosaltres. La realitat no existeix com a tal, només a través de representacions,
les quals fan que la realitat acabi existint.

lOMoARcPSD|17526164
PER A QUÈ HI HAGI VERITAT:
- hi ha d’haver una representació, però encara que aquesta no hi fos, la realitat hi seguiria
sent, no depèn de la subjectivitat per ser-hi
- si no hi ha correspondència, es pot considerar que aquesta afirmació és falsa
- hi ha d’haver una justificació i explicacions per tal de que aquesta veritat existeixi.
Coneixement no instrumental: quan volem saber la realitat sense obtindre cap fi (saber per saber:
coneixement perfecte)
Coneixement instrumental: volem saber la realitat per obtindre una finalitat
Segons Aristòtil hi ha l’amistat per plaer o bé l’amistat per interès que són instrumentals, ja que es
busca alguna cosa en l’amistat que no és per si mateixa. En canvi, l’amistat per si mateixa és no
instrumental, gaudim d’ella sense voer aconseguir-la com a mitjà.
Això si ho traduïm al coneixement, el coneixement sempre té una part instrumental, ja que el
coneixement el fem servir per aconseguir alguna cosa i gaudir del seu fi a partir d’ell. En canvi el
coneixement perfecte, és aquell que el volem aconseguir simplement fet de conèixer, anomenat el
coneixement no instrumental.
¿N’hi ha prou amb què les afirmacions aspirin a ser certes? Per a poder-ho ser, normalment
imposem com a criteri que també estiguin justificades.
La veritat és valuosa:
La veritat és valuosa però no necessàriament és el valor més important. No estem disposat a
sacrificar els valors de la integritat humana.
“No només desitjo la veritat, sinó que desitjo desitjar la veritat”: és bo buscar la veritat ja que
aquesta té un valor i és important, però per molt que creiem que es valuosa no significa que els
humans no instrumentalitzem la mentida; és a dir, en algunes ocasions els humans podem fer servir
la mentida, que també és considerada instrumental, enlloc de la veritat.
Desitjar la veritat és bo i necessari. A priori sabem que la veritat és valousa, però hi ha circumstàncies
que estem disposats a no buscar-la, ja que trobem que hi ha solucions més fàcils, com la mentida.
Per tant, hem de articular mecanismes per seguir desitjant que vull la veritat. És una predisposició
que jo m’imposo encara que hi hagi solucions més fàcils que em facin no optar pel camí de la veritat.
La ciència és una activitat social de segon ordre que ens orienta cap a la veritat fins i tot quan no la
desitgem directament
JUSTIFICACIÓ:
En ciència, és suficient que una proposició sigui certa (i estigui justificada)?

lOMoARcPSD|17526164
“L’atur ha augmentat a Europa l’any 2020; per tant, l’atur ha augmentat a Europa l’any 2020”.
“Si la pissarra es blanca, llavors és de color blanc”. - Hi ha redundància. És una informació que és
vàlida per ella mateixa.
“A Barcelona, ahir va ploure o no va ploure”. No exclou cap possibilitat ni s’arrisca. Quan fem una
afirmació ja saps que no cal ni mirarla perquè ja son certes a priori. Pero no son aquest tipus d
afirmacions les que busquem.
“Previsió d’un economista molt respectat: els preus dels aliments bàsics durant el 2021 pujaran o
baixaran o es mantindran iguals”. És certa, perquè no es concret ni precis, no exclou cap possibilitat.
Com menys concretis més certa serà, ja que no t’arrisques.
En la ciència ens interessen informacions que no siguin tribials, que no excloguin possibilitats.
Tipus de proposicions i contingut de veritat:
- Només les proposicions (enunciats, afrimacions, oracions) poden ser vertaderes o falses:
Quan fem ciències sempre fem afirmacions, anunciats, proposicions, perquè son termes
linguistics que sempre poden ser o fals o vertaders. En canvi, “obre la porta” és una obligació
que no permet explorar aquest terme en falsedat o veritat. Per tant, només les afirmacions
poden correspondre amb la veritat, si s’hi acosten direm que és veritat, si no s’hi acosta
direm que no és veritat. Un ordre, una petició, una pregunta, una exclamació no poden ser
explorades en termes de veritat o falsedat del seu contingut de veritat.
Per tant, no tot els enunciats són igualment interessants en ciència, encara que aspirin a ser
certs. Quin tipus d’enunciats hi ha en ciència?
- Tipus de proposicions i contingut de veritat (totes son explorables en termes de veritat o
falsedat):
- tautologia: és tota afirmació que només pot ser certa a priori, és a dir, abans de la
seva exploració en el món empíric, abans de l’experiència. Independentment de la
experiencia empírica ja saps que pot ser veritat.
- contradicció: Un argument que no pot existir en el món empíric, fa referència a una

afirmació que manifesta el contrari del que ha dit una persona, és a dir, es
contradiu/contraposa. Tal com està formulat no es podrà explorar en el món empíric
perquè no hi pot existir.
- enunciat contingent: aquell que quan l’exploram en el món empíric pot ser cert o
fals, una de les dues coses, però aspiren a ser certs. Per saber si aquest enunciat és
cert, hem d’explorar la realitaat, és a dir, són enunciats explorables i a partir d’aquí es
pot veure si és cert o fals.
ex: “la pissarra és verda”, ja que pot ser que sigui cert quan explorem la realitat però
pot ser sigui fals, per tant, el que hem de fer per saber si és cert o no, és explorar la
realitat.

lOMoARcPSD|17526164
¿És suficient que les proposicions (enunciats, afirmacions) aspirin a ser certes i estiguin justificades?
Trobem molt exemples d’afirmacions certes a priori (abans de la seva exploració en el món empíric).
Són trivials, no exclouen cap opció: no són informatives
El joc de la ciència es una equilibri entre la precisió i la veritat. Com més precisió hi ha més t'arrisques
a que allò sigui fals.
1. Tota proposició és una tautologia, una contradicció o un enunciat contingent. Ara bé que
passa quan neguem aquestes:
2. La negació d’una tautologia és una contradicció

“Plou o no plou”. En funció del valor de veritat que li donem a una cosa o una altra serà
veritat o no.
3. La negació d’una contradicció és una tautologia
4. La negació d’un enunciat contingent és un enunciat
Què és la informativitat (precisió) d’un enunciat? Definició formal d’informativitat:

Segons la teoria de la comunicació de Shannon (1948), es pot captar la informativitat d’una proporció
a través
enunciat informatiu: si exclou alguna informació
I = 1- p
Els símbols que utilitzarem són els següents:
quan l’enunciat té una i: quan tenim una i, el que donem és vàlid si es donen les dues coses quan
explorem la realitat

lOMoARcPSD|17526164
a v b només pot ser V (vertader/vàlid) quan es donen les dues, ja que la condició és: “plou i fa vent”
quan l’enunciat té una o: o una cosa o l’altre, només es pot donar una d’elles
exemples:
1: “ahir va ploure” a= ploure.
i a
v v
f f
La veritat a priori de que sigui falsa

2 “ahir no va ploure” a= ploure
i a
v f
f v
I= 1-p= 0,5
3 “ahir va ploure o no va ploure” a= ploure

I= 1-p
el ploure o no ploure té una base, que és el fet de ploure (a)
quan la a és veritat, la no a és falsa; per tant, quan aquesta és falsa, la no a és vertadera.
quan la a és veritat, la b pot ser falsa o veritat, i a l’inrevés
a b
V V
V F
F V
F F
avb

lOMoARcPSD|17526164
5: “plou i fa vent”
quan tenim una i, el que donem és vàlid si es donen les dues coses quan explorem la realitat
a v b només pot ser V (vertader/vàlid) quan es donen les dues, ja que la condició és: “plou i fa vent”
hem de provar totes les combinacions possibles:
(VV)
(VF)
(FV)
(FF), per això:
a b avb
V V V
V F F
F V F
F F F
connectors
conjunció (i) ^
disjunció inclusiva (o) v
disjunció excloent o una cosa o una altra

(es dona una cosa o l’altre, no les dues) 亼
condicional ⟶
si...llavors, quan...llavors, en cas que...llavors
(una cosa condiciona l’altre: si passa aquest,
llavors passa l’altre)
bicondicional
↔
si i només si
6: “o bé plou, o bé fa vent”
a: ploure
b: vent
a b avb

lOMoARcPSD|17526164
V V F
V F V
F V V
F F F
i = 1-p = 1-2/4 = 0,5
7: “si plou, llavors fa vent”: enunciat condicional ja que el fet de fer vent depèn de si plou o no”
a: ploure
b: vent
a b a ⟶b
V V V
V F F
F V V
F F V
8: “Plou, si només si fa vent”

Si plou i fa vent és V. Plou, no fa vent és F. No plou, fa vent, F. No plou, no fa vent V.
a b a ↔b
V V V
V F F
F V F
F F V
9: “els empresaris d’èxit són cristians reformats o budistes, però mai catòlics” max weber
r: “els empresaris d’èxit són cristians reformats”
b: “els empresaris d’èxit són budistes”
c: “els empresaris d’èxit són catòlics”
r b c rvb ㄱc (r v b) ^ㄱ c
V V V V F F-
V V F V V V

lOMoARcPSD|17526164
V F V V F F-
F V V V F F-
V F F V V V
F V F V V V
F F V F F F-
F F F F V F-
I= 1-p=
1- ⅜ = ⅝ = 0,62
10

lOMoARcPSD|17526164
2.CIÈNCIA, RACIONALITAT I HEURÍSTICA
navalla d’occam: les entitats no s’han de multiplicar més enllà de la necessitat. Ens permet distingir
amb allò que es essencials i els fenomens que no.
Newton deia hem de admetre només aquelles causes de les coses naturals que siguin vertaderes i
suficients per a la seva aparició
CRITERIS:
1. Veritat: correspondència i precisió la part que explica que ha de ser excloent i no una
explicació trivial
2. Precisió: ha de ser precís, centrar-se concretament amb allò
3. Generalitat: imposar la norma general per sobre de casos particulars. L’objectiu de la ciència
no pot ser trobar explicacions particulars sinó veure factors recurrents en diferents contexts
històrics, socials... i ser capaç d’englobar el major nombre de casos particulars en una sola
explicació.
4. Delimitació: delimitar l’objecte d’estudi, posar límits, els quals poden ser més o menys grans
5. Parsimònia: simplificar, sintetitzar. Quedar-se amb els elements essencials i analitzar-los.
principi de parsimònia: economia de postulats - kiss (keep it simple, stupid)
6. Coherència: la coherència és allò obvi, ja que si alguna cosa que expliquem no té una mínima
coherència no té sentit. Si és una cosa específica hem de ser capaços de saber com es pot
relacionar amb altres coses/factors més grans.
7. Commensurabilitat: que és comparable amb d’altres. Si crees nous conceptes hi ha
problemes de commensurabilitat. La ciència aspira a trobar elements que siguin comparables
amb els que ja existeixen.
8. Rellevància: És considerat útil socialment. Per què el que vols explicar és important? Quin
interés hi ha, no només per la persona que ho explica sino socialment. Què i sobre què ens
aporta de nou?
diferència entre delimitació i precisió:

delimitar es posar límits i aquesta pot ser més gran o més petita però en funció d'aquesta intentam
que sigui el més precís possible. Hem de precisar l’estudi i demanar-mos: que és el que vull estudiar i
explicar?
baix capital social: tenir poques relacions interpersonals
L’activitat de fer ciència és prendre decisions pràctiques quotidianament del tipus que sigui. Buscar
coneixement és una de les moltes decisions que prenem. Volem que aquesta activitat sigui el més
raonable possible relacionada amb uns criteris, ens imposem formes de pensar sobre la realitat
(racionalitat epistèmica).
racionalitat epistèmica: aquella part de la racionalitat que s’ocupa de obtenir creençes que siguin
fiables sobre la realitat. Això es imposar-se un mètode per crear coneixement. Són regles racionals i
11

lOMoARcPSD|17526164
poden ser discutides. La racionalitat epistèmica és aquella part de la racionalitat que s’ocupa de
l’obtenció de creences fiables (certes, justificades, informatives) sobre el món.
Creences:
no sempre ens podem fiar de les nostres creences. El que no fa fiable les creences és quan estiguin
vinculades amb emocions o prejudicis o fets.
Les creences relacionades amb emocions o prejudics fa distorsionar la nostra comprensió de la
realitat (coneixement baixats). Hi ha biaixos que distorsionen la nostra realitat i son explicacions no
relacionats amb la realitat i no són racionals.
allò que ens fa posicionar cap a una banda o cap a l’altre és la forma de presentar la informació, això
representa el poc racionals que som i molt sensibles a l’hora de conèixer ja que la nostra ment es
deixa influir en moltes ocasions per factors
Un marc de referència consisteix en un esquema d’interpretació en el que es basen els individus per
a comprendre, i respondre a, esdeveniments, fets, realitats, etc. En sociologia, psicologia i ciència
política es refereix a la categorització d’un fenomen social per part d’un agent (grup polític,
moviment social, mitjans de comunicació,...), consistent en un procés d’influència selectiva sobre la
“percepció” que els individus tenen dels significats atribuïts a les expressions lingüístiques. La forma
de presentar un element promou certes interpretacions i en dissuadeix d’altres. Els marcs de
referència exploten el que, més en general, coneixem com un “biaix cognitiu” (en aquest cas, un biaix
d’emmarcament).
La immigració plantejada com un problema, al moment que planteges una cosa com un problema ya
estas condicionant i le stas emmarcant com un fenomen problemàtic.
La immigració plantejada com un problema de legalitat “els sense papers” “els immigrants il·legals”.
Al moment que es fa aquesta vinculació ja s'està veient com un problema.
La immigració plantejada com un problema de drets humans: l’immigrant entès com a refugiat
econòmic o públic.
Tenir una perspectiva crítica passa per intentar descobrir i desvelar els marcs de referència, els
emmarcaments amb els que els altres plantegen els seus problemes, moltes vegades aquest marc no
és conscient però de vegades si.
Tenim la capacitat d'analitzar els fenòmens, de emmarcar fenòmens i influint amb com es pensa
aquest fenomen. Quan en som conscients som capaços de criticar-los, posar-los en evidencia,
apoyar-los…
Quan cerques raons per justificar situacions en les quals t’has seguit per la intuició és difícil trobar
arguments racionals, ja que la intuïció és pre racional, per tant, som sensibles davant els biaixos
cognitius. Si només ens basam en la intuïció en molts de casoss nos podrem fer ciència ja que ciència
i intuïció solen ser contraris.
12

lOMoARcPSD|17526164
Biaix cognitiu: Efecte psicològic que produeix una desviació en el processament del que és percebut,
cosa que porta a una distorsió, judici inexacte, interpretació il·lògica, o el que s’anomena en termes
generals irracionalitat, que es dóna sobre la base de la interpretació de la informació disponible,
encara que les dades no siguin lògiques o que no estiguin relacionades entre sí.
irracionalitat: es dona sobre la base de la interpretació de la informació disponible.
Tipus de biaixos cognitius:

➢ Bandwagon effect (efecte de pujar-se al carro): és molt més costos tenir una opinió minoritària,
és a dir, una opinió diferent a la de la resta.
➢ Bias blind spot (ceguesa respecte al propi biaix): tenim més facilitat a detectar els errors dels
altres que les pròpies.
➢ Biaix de confirmació: és un biax molt recurrent en els humans, ens permet trobar patrons q ens
semblen lògics pero que son tan lògics que no els hi donem importància. Per justificar un problema
cerques dades per reforçar la teva tesi: biaix que cerca confirmar la teva tesi, i per tant sempre tens
raó, ja que sempre tens dades per justificar-ho, encara que no es pot fer ciència amb aquest tipus de
biaix.
➢ Biaix retrospectiu: És aquell que quan tu ja saps el resultat d'un cosa busques arguments per
buscar resultat, pero si t’ho pregunten abans no sabies que es donaria aquest resultat. Quan algú fa
prediccions qui guanyara les eleccions diu molt, però quan ja se sap el resultat es busquen arguments
en funció els resultats.
➢ Descompte hiperbòlic: vol dir fins a quin punt nosaltres resulta molt difícil quan juguem en el
temps. ex: demà et donem 50€ o d'aquí un any 150€, la gent en general prefereix els 50€ demà. és
més fàcil la gratificació pròxima que la gratificació més envant.
➢ Aversió a la pèrdua: Si perdem aquest 5 euros psicològicament afecta que més que no dir que no
rebràs 50 euros, que és el mateix però el fet de no tenir-los encara no afecta tan psicològicament.
Viure en més intensitat la pèrdua.
➢ Wishful thinking (pensament desideratiu): desitjar algo molt intensament pot afectar en la visió
dels fets.
➢ Fal·làcia d’afirmació del conseqüent: cometem aquesta falacia (error de raonament). Perquè hagi
passat un fenomen no vol dir que prèviament hagi passat aquest fenomen.
si P, aleshores Q.
Q.
Per tant, P.
- coneixement normatiu - el que no és normatiu són els fets, (“is” en anglès) parlem de com
són les coses. Quan volem fer ciència fem això
13

lOMoARcPSD|17526164
- coneixement no normatiu (descriptiu, anàlitic) - allò que és normatiu com els valors, el que
volem que sigui. (en anglès “ought”) el que volem que sigui, el preferible que fos.
James Mill: Defensa que una societat desitjable és la que genera el màxim de felicitat general i
aquells que generen més felicitat son aquells que tenen menys i que per poc que rebin allò els hi és
molt útil i augmenta molt el seu benestar, i si hi ha desigualtats és perquè n’hi ha d'haver. que hi hagi
desigualtat a una societat no justifica que aquesta hagi d’existir, això és una fal.làcia, un error de
raonament.
És un raonament erroni, ja que vincula dos plans diferents, el pla normatiu dels fets i el pla normatiu
establint una relació causal. Això es una fal.làcia. Si hi ha desigualtat no té res a veure que hi hagi de
ser o no la desigualtat. Si hi ha esclavitud res justifica que hi hagi d'haver esclavitud.
Abans l’utilitarisme anava lligat a la felicitat, però avui dia va lligat al benestar.
Bentham: Deia que la desigualtat no s’ha de corregir, que s'anirà corregint pel seu propi camí.
Altres fal·làcies (errors de raonament): d’entre moltes fal.làcies (errors de raonament) que cometem
quan fem ciència n’hi ha dues de particularment interessants:
- fal·làcia naturalista: és la que parteix d'allò que és com a justificació del que ha de ser. Se’n
diu naturalista perquè d'allò que és natural en deriva allò que és correcte que existeixi. D’allò
que és en deriven allò que ha de ser.
ex. darwinisme social, desigualtat: Com que hi ha esclavitud és bo que hi hagi esclavitud
- fal·làcia moralista: direcció contrària, nosaltres fixem que ha de ser, que és bo que sigui o
desitjable i d’això en derivem el que hi ha. Com això és el que ha de haver, és el que hi ha. ex.
lysenkisme
Lysenko: se li va proposar crear un aparell de ciencia que servis per avaluar les teories
soviètiques, va fer experiments i proves per demostrar com es produien canvis genetics si. La
lògica era que el coneixement científic dervivava del que nosaltres volíem que fos, a priori es
posa el que nosaltres volíem que fos i després les proves, l'explicació es la que condiciona les
proves.
N’hi ha una que ens interessarà quan parlem de macro i micro:

- fal·làcia de composició: és una fal·làcia fàcil de cometreex. tragedia dels consums.
exemple 1:
➔ un àtom no és matèria viva
➔ un organisme composat d’àtoms no te vida
Que el primer sigui vertader no justifica que el segon també sigui vertader, ja que com podem veure
en aquest cas el segon enunciat és fals.
exemple 2:
➔ a un espectacle de teatre: “si et poses dret veuràs millor l’escenari”
➔ “si tothom es posa dret, veurà millor l’escenari”
No vol dir que quan agrarem la mateix afirmació sumada moltes vegades sigui vertader, és fals.
exemple 3:
➔ si corres més de pressa, guanyaràs la cursa
14

lOMoARcPSD|17526164
➔ si tothom corre més de pressa, guanyara la cursa

el primer enunciat és vertader, a diferència del segon que és fals, ja que si tothom corre més de
pressa hi haurà menys probabilitats de guanyar la cursa.
La conclusió que en podem extreure és:

1. No podem fiarnos de les nostres creences espotanies o intuities
2. Els humans som sensibles a múltiples biaixos cognitius:
3. La ciència, a més d’intentar “explicar” la realitat, també ha de establir criteris metodològics
per detectar biaixos (errors, fal·làcies, raonaments il·logics)
aquests criteris ens els autoimposen pq tots ells ens ajuden anar filtren possibles biaixos, errors…
15

lOMoARcPSD|17526164
3.EL PROBLEMA DE L’OBJECTIVITAT EN LA CIÈNCIA
Dos plans d’anàlisi de l’objectivitat:

- pla ontològic: fa referència a com existeixen les coses
la realitat que volem estudiar, existeix per sí mateixa. Per existir, necessàriament han de
participar-hi el humans?
En el pla ontològic quan xerram d’objectiu i subjectiu ens referim a com existeix la realitat. Hi
ha un sentit de l'objectivitat que té a veure més enllà del llenguatge: nosaltres quan parlem
de la realitat totes les coses de les què parlem son iguals? tenen una forma d’existir
(ontologia) igual? existeixen totes d’una mateixa manera? No, té una forma d’existir
objectiva, ja que no necessiten subjecte: ontologia objectiva. En canvi, si alguna cosa
necessita subjecte per existir, com per exemple la pobresa, que requereix dels humans, és
una ontologia subjectiva. Tot allò que té a veure en l’entorn social són ontologies subjectives
ja que necessiten que els humans les coneguin, les puguin percebre, entendre etc, per tant,
depenen de l’existència dels humans per elles poder existir.
➢ ontologia objectiva: aquella realitat que per existir no requereix de la participació de
subjectes.
➢ ontologia subjectiva: aquella realitat que per existir no requereix de la participacio
de subjectes (per a percebre-la, donar-li significat, etc.).
- pla epistèmic: es refereix a què afirmem sobre les coses

el coneixement de la realitat es basa en afirmacions sobre ella. Totes les afirmacions aspiren
a ser objectives?
Quan parlo de subjectiu o objectiu en el pla epistèmic no ens referim a la seva existència,
sinó que es dóna èmfasi a la realitat, que aspira a què sigui objectiva. Quan una afirmació és
objectiva, és aquella afirmació (enunciat, proposició) que aspira a correspondre's amb els
fets (realitats) i poden ser explorades en termes de veritat o falsedat. Tota afirmació és sobre
la realitat i que correspongui amb els fets. Ex. les vaques són verdes. No hi ha vaques verdes,
pero
En canvi, una afirmació subjectiva en canvi, és aquella afirmació (enunciat, proposició) que
no aspira a correspondre’s amb fets i no poden ser explorades en termes de veritat o
falsedat. ex enunciat subjectiu: m’agrada més aquesta taula que la del costat (el que jo
preferesc)
Tipus d’afirmacions (combinació dels plans epistèmic i ontològic):

- afirmació (epistèmicament) objectiva sobre una ontologia objectiva
- afirmació (epistèmicament) subjectiva sobre una ontologia objectiva
- afirmació (epistèmicament) objectiva sobre una ontologia subjectiva
- afirmació (epistèmicament) subjectiva sobre una ontologia subjectiva: un exemple seria “no
m'agrada que plogui perquè em poso trista”
16

lOMoARcPSD|17526164
ontologia: fa referència a la forma d’existir de les coses.

objectiu: que aspira a correspondre's amb els fets
exemples preg test bloc I:
RESPOSTA: C
L’activitat de produir coneixement científic es basa només en el coneixement espotani? La ciència és

alguna cosa més que tenir només creences.
17

lOMoARcPSD|17526164
BLOC II: ARGUMENTS I ARGUMENTACIÓ
1.ARGUMENTAR, JUSTIFICAR I RAONAR
Argumentar es fa servir en el mateix sentit que raonar. Els arguments a dintre d’ells hi ha d'haver una
justificació de la conclusió que arribem.
Hi ha molts contextos en els quals nosaltres ens preguntem com actuar, que decidir, i la resposta que
donem és un argument. La manera de respondre aquestes preguntes tenen bona part del context el
qual ens trobem, el tipus d’argument que donarem estara relacionat.
Hi ha dos tipus d’argumentació:

- negociació: És una presa de compromís a través d’una oferta. Només es compromet a aquell
que realitza l’oferta quan el receptor l’accepta, no està feta en relació a l’interès del receptor.
Una oferta és un acte de parla que només compromet aquell que la realitza quan
l'interlocutor l’accepta, si l'interlocutor no acepta la oferta, el que la realitza no queda
compromès.
- deliberació: Consisteix en la realització de propostes. Es tracta en l’acte de parla, en fer una

proposta. A diferència de l’oferta, dels diferents cursos d’accions possibles o proposo aquest
curs d’acció. ex. algú proposa que fem? i un respon, anem al cine. Això són propostes, no
ofertes. A la proposta hi ha d’haver-hi un interès comú, i tenir un interès col·lectiu. En canvi,
en l’oferta hi ha un interés individual. Així doncs, la presa de decisió a partir d’una proposta
requereix d’arguments a favor o en contra d’una proposta. No hi pot haver-hi deliberació
sense argumentació.
Aquestes dos comparteixen el tret de ser estratègies consistents en procediments per a la presa de
decisions col·lectiva i són les dues racionals. Tot i que tenen “actes de parla” diferent.
Diferències entre la realització d’una proposta i la realització d’una oferta:

- Una proposta implica una acció comuna, basada en interessos compartits
- Una oferta només implica a qui la realitza, els interessos no son compartits, sino que hi ha un
conflicte d’interessos.
- La deliberació sempre requereix d'argumentació.

- L'oferta no requereix d’argumentació.
Característiques d’un context deliberatiu ( o comunitat de judici normatiu):

- Les afirmacions (propostes: teories, explicacions, etc.) han de ser expressades públicament.
- Han d’estar justificades, és a dir, argumentades. Han de tenir consistència interna i, en la
mesura del possible, han d’estar avalades per evidències a favor seu.
18

lOMoARcPSD|17526164
- Tothom que participa d’aquest context ha d’estar disposat a argumentar i, per tant, ha d’estar
obert a deixar-se convèncer pel millor argument (proposta) dins dels disponibles. Es dóna per
suposat que el fi (afirmacions certes i informatives) és compartit per tots els que formen part
del context deliberatiu.
Fer ciència el que s'assembla més a un context social de deliberació. Ens autoimposem uns requisits:
- És un objectiu comú i compartit i no es basa en el interés propi.
- S’ha d’expressar públicament
- No es pot publicar una teoría sense tenir una justificació darrere.
- Si algú té una millor afirmació, que jo, m'hauré de deixar convèncer.
Les teories han d’estar justificades, és a dir, argumentades, han de constar d’arguments per tal de
sostenir la seva tesi
Quin tipus de context dissenyem per a la ciència? el context deliberatiu. La deliberació ha d’estar
argumentada, a diferència de la negociació
Democràcia va lligat amb el coneixement de la realitat
ARGUMENTS I ARGUMENTACIÓ:
Què és argumentar? argumentar significa demostrar o justificar alguna cosa mitjançant arguments
En el que segueix, es consideran equivalents les nocions:

- raonament: Quan parlem de argumentar podem dir raonar, ja que no només dius una cosa
sinó que també la justifiques.
- argument/argumentació
- inferència: és un requisit fonamental de qualsevol argument. Quan jo dic alguna cosa i allò
que dic en deriva una altra cosa. Un argument sempre requereix que es facin inferencies.
“per tant”
Que és un argument? Un argument és un encadenament d’afirmacions

- Un raonament o argument lògic és l’acte de parla que resulta de realitzar una inferència
d’una conclusió a partir d’un conjunt de premisses
- En relació a aquesta finalitat, els arguments es poden veure com a seqüeles d’afirmacions
connectades per una regla d’inferència.
Tot argument requereix de tres part: premisses - inferència - conclusió

premissa: les afirmacions de les quals es pretén que se segueixi a les conclusions, allò que ens
serveix per justificar la conclusió.
inferència: és un vincle que et permet saltar de la premissa a la conclusió, no és una afirmació.
conclusió: allò que volem justificar.
SI NO HI HA ALGUN DELS TRES ELEMENTS NO ÉS UN ARGUMENT!
“Com ha vingut una bossa d’aire fred del nord que ha xocat amb vents del sud, ha plogut a BCN.”
19

lOMoARcPSD|17526164
Premissa: “Com ha vingut una bossa d’aire fred del nord que ha xocat amb vents del sud” (primera
afirmació)
Conclusió: “ha plogut a BCN”. (segona afirmació)
La inferència les uneix.
L’ordre que segueixen aquestes tres parts:

- quan es representa llenguatge formal, sol col.locar-se la conclusió com a darrera afirmació de
la seqüència
- Llenguatge natural: la conclusió pot estar a qualsevol lloc de la seqüència, tot i que
normalment està la principi o al final
Marcadors linguistics:
Normalment disposem de marcadors com “per tant” “en conseqüència” “per això” “donat que “com
que”, etc.
Alguns d’aquests marcadors com “per tant” indiquen allò que l’antecedeix són les premisses i el que
segueix la conclusió.
Altres, com “donat que”, que en general funciona inversament, estan precedits per la conclusió i
seguits per la premissa, però també poden iniciar l’argument essent seguit primer per les premisses i
després la conclusió
A vegades fins i tot poden faltar les premisses explícites si el context fa prou clar que hi ha una
premissa
Exemples d’arguments:
1: “com que per crear ocupació l’economia ha de créixer almenys 3% i ara només creix 0,1% no es
crea ocupació”:
2: “tots els rectors de la universitat de Barcelona han estat homes. L’actual rector és un home. Per
tant, el pròxim rector serà un home”: el “per tant” és una inferència, i la afirmació final és la
conclusió,
3: “segur que l’Ariadna és a classe, atès a què pot ser a classe, a la biblioteca o al bar, i no és ni a la
biblioteca ni al bar”: la premissa és tot, té el format d’una teoria
LA VALIDESA DELS ARGUMENTS: TOTS ELS ARGUMENTS QUE COMPONEN UNA AFIRMACIÓ SÓN
VÀLIDS?
Correcció (validesa) dels arguments

- els arguments no són vertaders ni falsos, només poden ser correctes (o vàlids) o incorrectes
(invàlids). Com podem determinar quan argumentem correctament o no? hi ha algun criteri
que ens ajudi a seleccionar arguments més bons que altres?
- les afirmacions (premisa, conclusió) poden ser vertaderes o falses; l’argument mateix no pot
ser cert o fals; és vàlid o invàlid
- Les afirmacions (premissa, conclusió) poden ser vertaderes o falses.
- Els arguments no són vertaders ni falsos. Els arguments només poden ser correctes (o vàlids)
o incorrectes (o invàlids).
20

lOMoARcPSD|17526164
- En general, un argument és formalment vàlid quan té conclusions que es recolzen en

premisses (argument formalment justificat).
- En canvi, un argument és materialment vàlid quan, a més de ser formalment vàlid, les
premisses són vertaderes (argument materialment justificat).
Un argument està format per afirmacions i pot ser correcte o incorrecte, vàlid o no vàlid. En canvi
cadascuna de les afirmacions poden ser vertadera o falsa.
QUÈ ENTENEM PER VÀLID O NO VÀLID:
- Un argument és formalment vàlid quan té conclusions que es recolzen en premisses

(argument formalment justificat). Per determinar si un argument es formalment vàlid si la
forma que el plantegem és acceptable l'únic requisit és que les conclusions es recolzin en
premisses.
- Un argument és materialment vàlid quan, a més de ser formalment vàlid, les premisses són
vertaderes (argument materialment justificat).
Les afirmacions poden ser falses o vertaderes, a diferència dels arguments, que són vàlids o no vàlids
TOTS ELS ARGUMENTS SEGUEIXEN LES MATEIXES REGLES DE VALIDESA?

No tots els arguments segueixen les mateixes regles. La intencionalitat amb què es construeix un
argument condiciona les regles de validesa que s’hi apliquen.
Dos principals tipus d’arguments científics:
- arguments deductius: es caracteritzen per la pretensió que la veritat de les premisses

garanteix plenament la veritat de la conclusió. Si trobes premisses que són certes, la
conclusió serà certa. Els arguments deductius es caracteritzen perquè tota la informació de la
conclusió està continguda en les premisses. No augmenten la informació, però sí es fa una
hipòtesi i es contrasta la premissa amb fets concrets (la conclusió). És el seu punt feble.
Alguns autors diuen que per això els arguments deductius són explicatius, però no
argumentatius. Aquests arguments són molt importants en la ciència i en la vida quotidiana.
Per a conèixer la realitat no en tenim prou amb assegurar deductivament la veritat de les
conclusions a partir de les premisses vertaderes.
“La teoria de la melàmica clàssica de partícules preveu la trajectòria dels planetes. A les
07.30, la rotació del planeta terra fa que bcn rebi llum solar. Per tant, demà sortirà el sol a
bcn”.
Analitzem 4 possibilitats d’arguments:

1. La premissa pot ser vertadera i la conclusió necessàriament ha de ser vertadera.
“Tots els homes són mortals. Sòcrates és home. Per tant, Sòcrates és mortal”. Això és
un argument deductiu vàlid
2. La premissa pot ser falsa i la conclusió vertadera. “Tots els homes són grecs. Sòcrates
és home. Per tant, Sòcrates és grec”. Això és un argument deductiu vàlid
21

lOMoARcPSD|17526164
3. La premissa pot ser vertadera i la conclusió falsa. “Els humans pertanyen a l’espècie
Homo sapiens. Sòcrates és humà. Per tant, Sòcrates pertany a l’espècie Pan
paniscus”. Això és un argument deductiu invàlid
És l’única combinació exclosa, donat que la validesa deductiva significa precisament
això, que en cas de ser vertaderes les premisses la conclusió també ho és.
4. La premissa pot ser falsa i la conclusió falsa. “Tots els homes són russos. Sòcrates és
home. Per tant, Sòcrates és rus”. Això és un argument deductiu vàlid
En altres paraules:
(1) Els arguments deductius són conservadors perfectes de veritat. És el seu punt fort. Els arguments
deductius es caracteritzen perquè tota la informació de la conclusió està continguda en les
premisses.
(2) No augmenten la informació. És el seu punt feble.
Alguns autors diuen que, per això, els arguments deductius són explicatius, però no augmentatius.
Esquemes de deducció vàlida:

modus ponens: si a, llavors b; quan passa a doncs passa b
modus tollens: si a, llavors b; quan no passa b, no passa a
- arguments inductius: és formalment correcte quan la conclusió hi ha més informació que a

la premissa. Una característica és que són augmentatius, augmenta la informació que
disposavem al principi. El fet que siguin augmentatius fa que el seu criteri de validesa no
pugui ser el mateix que en els deductius. La veritat de les premisses no garanteix la veritat de
la conclusió. És el seu punt dèbil. Encara que les premisses siguin vàlides, no tenim cap criteri
per saber si la conclusió és vàlida
ex: ahir no va ploure, avui no està plovent. Per tant, demà no plourà. No hi ha cap manera
d’assegurar que serà vertader.
“Ahir va sortir el sol. Avui ha sortit el sol. Per tant, demà sortirà el sol”.
Argument inductiu vàlid és possible qualsevol combinació de veritat i falsedat de les

afirmacions involucrades, inclosa que les premisses siguin vertaderes i la conclusió falsa.
Amb un argument inductiu el que es pretén és només que les premisses recolzin o justifiquin
la conclusió en un cert grau; la veritat de les premisses fa “probable” la conclusió.
Per això, direm que un argument inductiu en general serà més interessant quan les
premisses hagin passat més proves empíriques, de manera que la conclusió (o predicció)
sigui més fiable
Com es relacionen inductivament les premisses i conclusio?

la veritat de les premisses fa “probable la conclusió” Per això diem que un argument inductiu
serà més interessant quan les premisses hagin passat més proves empíriques, de manera
que la conclusió (o predicció) sigui més fiable.
22

lOMoARcPSD|17526164
Com és millor fer ciència: amb arguments inductius o deductius? És millor fer ciència amb
arguments deductius.
dades (casos concrets)⟶ models (teories) ⟶ casos concrets

El pas de models a casos concrets és l'argumentació.
CONCEPTES CIENTÍFICS:
Fem servir conceptes més enllà del llenguatge per fer entendre la realitat i creem conceptes per
anomenar coses que no coincideixen amb el llenguatge pero defineix una realitat. Per tant, la realitat
no només existeix a través dels conceptes. És incorrecte pensar que nosaltres creem els conceptes i
que no existeix la realitat. Els conceptes aspiren a correspondre’s amb la realitat, la realitat objectiva,
externa, amb nosaltres. Aquesta és la finalitat captar de la forma més informativa la realitat que
volem explicar. Nosaltres no creem els conceptes amb la realitat, sinó que existeix una realitat com a
tal, objectiva.
Tots el conceptes tenen una base classificatòria. Per a què hi hagi un concepte mètric ha d'existir un
concepte classificatori i perquè sigui classificatori ha de poder-se comparar entre ells i els
comparatius han de poder tenir uns valors, explicar una realitat a través d’un index mètric.
Hi ha tres tipus de conceptes:

- conceptes classificatoris: Tot concepte classifica. No es pot tenir cap concepte que no es
pugui classificar. Classifica coses a partir de característiques que els fan diferents, és a dir,
han de tenir unes propietats per tal de classificar la realitat. Es diu que divideixen la realitat
amb classes d’equivalència.
1. Les classificacions han de construir-se sobre un domini empíric d’objectes en públic
perfectament delimitat de forma que sempre ha de ser possible determinar si un
objecte o fenòmen pertany a un determinat domini. Totes han de ser clasificables.
2. Hi ha d’haver almenys un objecte del domini a cada classificació. Totes han de
pertànyer a un domini.
3. Cap individu del domini pot ser caracteritzat d’acord amb algun concepte de la
classificació. Un mateix individu no pot caure en un mateix concepte.
4. Tots els objectes del domini han de poder ser categoritzats d’acord amb algun
concepte de la classificació.
Conclusió: les classificacions són particions en classes d’equivalència (basades en
propietats de pertinença).
ex. cavall i gos no pertany mateixa classificació, pertanyen al domini dels animals. Si
cauen dins del mateix domini serà un domini molt ampli, com per exemple
“animals”. Però cavall i gos de per si, pertanyen a diferents classificacions.
“classe d’equivalència”: fer servir un concepte és classificar.
- conceptes comparatius: Tot concepte comparatiu, és classificatori. Si no està classificat no es

pot comparar. Per poder comparar hi ha d’haver una classe d’equivalència, és a dir, una
classificació. ex. classe social alta, classe social baixa… Hi ha un concepte classificatori i puc
establir criteris per dir quina és més baixa. alta, bona, pitjor…
23

lOMoARcPSD|17526164
A la propietat de pertinença s’hi suma la de precedència:

1. La relació de pertinença (equivalència). Per poder comparar característiques de
diferents individus, primer han de pertànyer al mateix conjunt o classificació.
2. Relació de precedencia (ordre lineal). En segon lloc, hem de poder establir que
significa més o menys dins d’aquell conjunt.
exemple: duresa, antiguitat, conservador, explotació, igualtat, modernització,
democratització…
Weber criteri de modernització: hi ha societats més i menys modernitzada. Diu que
les societats que deixen enrere els aspectes tradicionals i és més racional és més
modernitzada.
- conceptes mètrics: Allò que es metric es que és capaç de traduir les propietats en magnituds
numeriques. Tot concepte mètric és classificatiu i a més a més comparatiu. ex. classe social
baixa, alta… És classificatori i es compara, però també fa referència a una renda de 3000€,
per tant hi ha un concepte mètric.
1. A les propietats d’un concepte comparatiu s’hi suma que es pot operar
matemàticament amb ell.
2. Els concptes mètrics assignen valors númerics a certes propietats o magnituds dels
objectes d’un domini empíric, i permeten operar matemàticament amb elles de
manera que els resultats obtinguts com a conseqüència d’aquestes operacions tenen
un signficiat empíric ple.
exemple: utilitat, taxa d’inflació, índex de natalitat, índex de fragilitat
índex de gini= A/A+B
Hi ha conceptes millors que d’altres? (classificatoris, comparatius, mètrics)?

Doble conclusió:
- Els conceptes científics ens serveixen per ordenar el món
- Però això no vol dir que siguin arbitraris. Aspirem a què siguin epistèmicament objectius.
QUÈ ÉS UNA BONA DEFINICIÓ D’UN CONCEPTE?
HI HA ALGUN MÈTODE QUE PERMETI UNA DEFINICIÓ COMPLETAMENT PRECISA?
TIPUS DE DEFINICIÓ:
Una definició extensional d’un concepte especifica la seva extensió. És una llista que anomena tots
els individus que formen part d’un conjunt determinat.
Punt fort: és robusta (epistèmicament fiable).
Punt dèbil: és poc eficient quan el conjunt no és molt petit.
Resum: l’extensió d’un concepte és la totalitat d’individus als que es refereix.
Concepte purament extensional: Només té un significat (que no variï el context)

Un concepte extensional és aquell pot variar d’acord amb el context (històric, normatiu, cultural…)
24

lOMoARcPSD|17526164
LA FINALITAT DE LA CIÈNCIA: EXPLICAR
La ciència no només és descriure les coses, sinó explicar el perquè de les coses. Té com a finalitat
explicar mitjançant proposicions certes, justificades i informatives, i, sovint, l’explicació científica
comença amb la descripció.
És el mateix descriure que explicar? No és el mateix, la manera de resumir-ho és que descriure
significa mostrar el “què”, i explicar fa referència, a partir del “què”, hem de trobar el “perquè” dels
fenòmens.
Fer ciència no és només un problema d’acomular dades, avui tindrem casi totes les informacions de
la realitat, també volem veure la relació amb aquestes dades. ex. que és un rellotge? un rellotge de
polsera, de sol, de sorra… Per tant si la llista és completa tindria la llista completa de rellotge, pero
acomular dades serà perfecte pero no eficient i completa, apart de que sempre hi haurà dades que
quedaran fora. La definició no ha de ser extensional sino intencional; nosaltres comprimim totes
aquestes dades en informació complexa i diem que es rellotge tot allò que serveix per mesurar el
temps.
En ciència podem fer descripcions, però amb això no en tenim prou, sino que intentem de fer
descripcions de revelin patrons. Els patrons de la realitat són anomenats defincions denses.
Nosaltres tenim una cognició dissenyada per trobar patrons constantment, ja que a la nostra vida
passen coses més d’una vegada i n’aprenem a partir d'un patró que es va repetint.
DESCRIPCIÓ, DESCRIPCIÓ DENSA I LLEIS EMPÍRIQUES

Descriure no densa: és una descripció enumerativa. “He anat a tal super i la senyora tal no l’ha
comprat”.
Descripció densa: es trobar patrons entre característiques. “Sempre que puja el preu d’un producte
disminueix el seu consum”, perquè de la manera que ho descriu està explicant un patró, una relació
entre dos fenòmens.
Podem arribar a trobar lleis a partir d’aquestes regularitats o descripcions denses? Scott Gordon les
anomena lleis empíriques.
Quines limitacions tenen lleis empíriques com la “Llei de distribució de l’ingrés” de Pareto o la “Llei
de ferro de l’oligarquia” de Michels?
Gordon diu que les lleis empíriques són molt dèbils, ja que un sol cas en contra d’aquesta llei, la
invalida. Per tant aquestes lleis de l’ingrés no a tot arreu és igual, ni es una llei abstracta. No són lleis,
però tot i no ser considerades lleis, la ciència no pot eliminar totes aquestes explicacions de la
realitat, sinó que intenta agrupar aquests casos en una explicació conjunta, amb una hipòtesis
conjunta. Llavors es mira si es dona a casos concrets.
Les lleis empíriques tenen la capacitat d’ampliar la informació que els casos concrets, és a dir,
comporta més info premisses que conclusió.
Les lleis analítiques expliquen quin tipus de relacions es donen de manera necessària hi són presents
en els individus i són de pensament racional. Que l’argument utilitzi dades certes i lògiques no
25

lOMoARcPSD|17526164
garantitza la explicació que busquem. Per tant, si la premissa és vertadera, la conclusió és certa; però
si una premissa és falsa, la conclusió ja pot ser falsa o vertadera. Com no té suficient informació es
basen en la argumentació deductiva.
Les lleis causals són explicacions que a més a de saber el què, també intentem entendre el per què.
El per què equival a la causa. Correlació no equival a causalitat. Pot haver-hi correlació que equivalgui
amb una falsa causalitat, anomenada espúria. Per altissima que sigui una correlació no
necessariament hi haurà una causa.
El problema de parlar de causes:

La conclusió entre correlació i causalitat
5 LLEIS CAUSALS:
- En una explicació, a més de saber el què, també intentem entendre el per què
- En un cert sentit, el per què equival a la causa.
- Correlació no equival a causalitat
- Convé distingir entre dues concepcions de la causalitat:
➢ causalitat determinista: el determinisme és l’aplicació del principi de causalitat en
tota naturalesa
➢ causalitat condicionada/com la del model INIS de l’article de Gordon: cada factor és
necessari i suficient. Poden haver hi altres factors i altres cadenes causal que ho
provoquin, per tant no ens hem de basar només amb un. Cada factor d’una cadena
causal és una condició insuficient però necessària per a què ocorri Y.
A la vegada, cada cadena causal és una condició innecessària però suficient per a què
ocorri Y.
TEORIES D’ABAST MITJÀ (ROBERT MERTON):

Aquestes teories són les que es troben entre hipòtesis de treball menors pero necessàries que van
apareixent en el treball quotidià del cienífic o bé son les que es troben entre els esforços sistemàtics
d’inclusió de tots els elements per a desenvolupar una teoria unificada que explicarà totes les
uniformitats observades del comportament social, de l’organització social i del canvi social.
Exemple de teoria d’abast mitjà: Stanley Milgram va conformar una teoria “small world problem”:
nosaltres respecte qualsevol altra persona tenim com a màxim sis nodes entre mig.
26

lOMoARcPSD|17526164
Entre la persona A coneix a una altra persona i aquesta persona coneix una altra persona i aquesta
altra una altra… i així tot interconnectat. Entre qualsevol de nosaltres de promig tenim entre 6
persones entreposades per conèixer aquesta A. Per exemple, tenim un promig de 6 persones entre
mig, 6 graus de separació, que coneixen al primer ministre. El món és més petit del que sembla
perquè tenim més proximitat del que sembla amb algú. Avui en dia aquest teoria es refutada però es
fa servir com a estructura de teoria. En conclusió una teoria d’abast mitjà és fàcil que sigui refutada.
Explicació mitjançant mecanismes:

Les ciències socials no poden aspirar a fer explicacions causals, ja que són molt exigents i són molt
difícil de ser completades. Però si volen connectar diferents fenòmens es a partir dels mecanismes.
Un mecanisme no és una causa sino una connexió entre dos fenòmens.
Una justificació del pas d’explicacions teòriques a explicacions basades en mecanismes, segons Jon
Elster: “(...) la teoría de la elección racional procura predicciones y prescripciones indeterminadas en
más casos de los que la mayoría de sociólogos y de quienes toman decisiones están dispuestos a
admitir. Antes que el de teoría, el concepto básico en las ciencias sociales debería ser el concepto de
mecanismo. A mi juicio, las ciencias sociales distan años luz de la fase en la cual será posible formular
regularidades, semejantes a leyes generales, sobre la conducta humana. Deberíamos concentrarnos,
en cambio, en mecanismos pequeños y de medianas dimensiones para considerar la acción y la
interacción humana, mecanismos plausibles, modos frecuentemente observados en qué ocurren las
cosas”.
Un problema important d’aquesta proposta és que no hi ha acord sobre què és un mecanisme. Hi ha

diferents definicions:
Bunge (2004): Un mecanisme és un procés en un sistema concret que és capaç de provocar o d’evitar
algun canvi en el sistema.
Elster (1989): Un mecanisme explica alguna cosa mitjançant l’obertura de la caixa negra i mostrant
els engranatges de la seva maquinària interna. Un mecanisme proporciona una continua i contigua
cadena de vincles causals o intencionals entre l’explanans [conjunt de premisses] i l’explanandum
[conclusió].
Elster (1999): Els mecanismes són patrons causals d’aparició freqüent i fàcils de reconèixer que es
posen en funcionament en condicions generalment desconegudes.
Hedström (2005): Els mecanismes consisteixen en entitats (amb les seves corresponents propietats) i
en les activitats que aquestes entitats desenvolupen, ja sigui per sí mateixes o en combinació amb
altres entitats. Aquestes activitats provoquen el canvi, i el canvi provocat dependrà de les propietats
de les entitats i de com les entitats estan especialment i temporalment organitzades
Exemples d’explicació mitjançant mecanismes:

1. Mecanisme de formació de creences: En situacions d’incertesa, la propensió d’un individu a
executar una acció dependrà de la quantitat d’individus que ja ho hagin fet. Ex. quan estàs a una
27

lOMoARcPSD|17526164
ciutat i no saps a on menjar i veus que hi ha gent menjant a un lloc ho assumeixes la creença com un
lloc que es menja bé, en canvi si no hi ha gent assumeixes la creença dels altres que no es menja bé.
Exemple: La teoria de la profecia autocomplerta: jo tinc la creença que el meu banc té problemes
econòmics i fara fallida, però no perquè estar-ho. Si tinc aq creença i la traspaso a molta gent i
tothom retira diners del banc, provoca l’efecte de que la creença original s’havia representat, fer
fallida.
2. Mecanisme d’acció-formació de creences: Una combinació específica de desitjos, creences i

oportunitats d’acció individuals generen una acció particular. Exemple: reducció de dissonància
cognitiva (quan una cosa no és possible, es diu que no es desitja). El fet de que nosaltres desitgem
una cosa però veiem que és impossible ens acabarem dient a nosaltres que és impossible, canviarem
la nostra creença.
3. Mecanisme de transformació: Certa quantitat d’individus interactua i el mecanisme específic

mostra com aquestes accions individuals tenen repercussions col·lectives, intencionades o no.
Exemple: la tragèdia dels comuns: Garrett Hardin va dir que quan hi ha béns comuns, és a dir que no
son de ningú i tothom pot tenir accés a ells, això provoca que tothom vulgui treure un profit major
per si mateix i això fa que s’esgotin. Ex. una pastura és comuna i cada pagés hi accedeix. I els pagesos
augmenten el número de vaques i això comporta la sobreexplotació fins l'aniquilació del recurs i tots
en surten perjudicats.
28

lOMoARcPSD|17526164
BLOC III: ELS PROBLEMES METODOLÒGICS DE LES CIÈNCIES SOCIALS: UNA VISIÓ
GENERAL HISTÒRICA
LA IL.LUSTRACIÓ I EL GRAN CANVI EN LA CIÈNCIA

La il.lustració sorgeix com un moviment social crític, amb la situació social i política del seu moment,
ja que es basa en que cadascú pot conèixer la realitat i qüestionar l'estat de les coses.
1. Els il.lustrats (Voltaire, Diderot, Montesquieu, Rousseau, Spinoza, Leibniz, Descartes, Newton,
Locke…) sostenien la preeminència de la “raó”
2. Això va permetre el sorgiment del pensament crític (filosòfic, sociològic): a través de la raó
era possible examinar les condicions socials en les que sorgia el coneixement: No és el
mateix enganyar per tenir poder, que fer explicacions errònies. En una explicació errònia no
té perquè haver-hi mala intenció.
3. Denuncien que (i) la mentida i l’engany deliberat com a diferents de (ii) l’error o (iii) la
ignorància: amb l’ignòrancia se sotmet als individus però sense la idea de sotmetre.
4. Denuncien que coneixement i interessos (polítics, religiosos, econòmics) estan connectats: el

fet de lligar aquests interessos amb formes de coneixement, dona formes de pensar com la
sociologia. La sociologia tal com l’entenem avui dia és el resultat del pensament il.lustrat
- Exemple d’anàlisi il.lustrada que desemmascara l’engany deliberat: “Ara be, el gran secret del
regim monarquic absolutista i el seu maxim interes consisteix en manetrni enganyats les
homes i en disfressar, sota l’enganyos nom de la religio, la por amb que sels vol controlar, a fi
que lluitin per la seva esclavitud com si es tractes de la seva salvacio, i no considerin una
ingominia, sino el maxim honor, donar la seva sang i la seva ànima per a l’orgull d’un sol
home”
La Il·Lustració: Mostra la seva connexió, a les formes de coneixements, les formes de la
realitat i el poder. Quan mostres que estan connectats estas fent sociología.
7. La veritat obtinguda a partir de la ment racional “penso, llavors existeixo”: Si alliberes la ment de
les idees preconcebudes i del que és acceptat per l’autoritat ¿podria estar segur d’alguna cosa? si, la
reflexió garanteix que existeix la ment reflexiva, o sigui, jo mateix. SI, la reflexió garanteix que existeix
almenys la pròpiament reflexiva, per tant nosaltres existim quan podem pensar per nosaltres
mateixos.
8. El pas d’una visió del món amb un significat, amb una finalitat (teleologia) a una nova visió
mecànica de la realitat: ara només s’han de descobrir les parts de la realitat i entendre’n les seves
funcions necessàries, les lleis amb què operen.
9. Francis Bacon sosté que hi ha dues formes de descobrir la realitat: (1) a través de les lleis que
governen la realitat (via racionalista) o (2) a través de les observacions i percepcions (via empirista o
positivista)
29

lOMoARcPSD|17526164
LA VIA RACIONALISTA DE CONÈIXER:

1. Suposa una teoria del coneixement en què la ment no necessita dependre dels sentits. Hem
de conèixer la realitat però sense ser-ne esclaus.
2. Suposa que hi ha forces i estructures que podem descobrir (l’) no només captem a través
dels sentists, sino també des de la raó. L’analogia amb el rellotge: el funcionament del
rellotge i de les seves agulles percebem el temps i transformem aquesta visió en una creença
mundial. Quan mirem el rellotge estas suposant coses que no t'estàs plantejant, un sistema
mecànic darrere que permeten que tu percebis el moviment de les busques i interpretes el
pas del temps. El fonamental del rellotge és allò que fa funcionar el rellotge, que són
elements mecànics. Així doncs, la realitat funciona per què hi ha lleis universals, i nos a l'hora
de fer ciència i conèixer la realitat, es descorhri aquestes lleis universals perquè amb elles
entendrem el funcionament del món.
3. Conèixer consisteix en buscar lleis universal necessàries. És una concepció determinista del
funcionament del món.
4. El dualisme cartesià com una forma d’escapar del determinisme: el cos es comporta
mecànicament; la ment es manté lliure. La ment és lliure. El dualisme té una part mecanica
pero per una altra té una part cognitiva i psicologica que no es basa per aquestes lleis
mecàniques
5. Distinció entre aparença (fenòmens en la ment de l’observador) i la realitat (el món, les
causes dels fenòmens).
6. Com podem conèixer les estrcutures ocultes de la realitat si no ens podem fiar dels sentits?
Mitjançant la “intuïció intel·lectual”
7. La crítica que es fa a aquesta visió és que allò que es creu saber per intuïció potser no és res
més que una explicació que té coherència interna. Com saber què és certa (en el sentit de
veritat entesa com a correspondència)?
8. Si la vida racionalista presenta problemes, per què seguien defensant que era necessària?
a. La teoria és necessària perquè intenta descobrir les causes, mentre que l’observació
només pot aspirar a trobar correlacions.
b. La lògica i les matemàtiques ens revelen fets objectius de la realitat. La “ necessitat
lògica” i la “necessitat causal” estan connectades.
9. Conclusió: La vida racionalista és (purament) deductiva (basada en el que Gordon en diu
“lleis analitiques”)
10. PREGUNTA:
Si la via purament racionalista té problemes ¿significa que no hem d’aspirar a descobrir
connexions fortes en la realitat (causa) a través d’explicacions teòriques? La via racionalista
té problemes quan es porta fins l’extrem, significa això que hem de deixar de fer teoria per
aproximar-nos a la realitat?
LA VIA EMPIRISTA DE CONÈIXER I EL POSITIVISME

Bacon (1620) considerava que la via alternativa a la racionalista era conèixer a través de l’observació i
intentar inferir-ne explicacions més generals: parteix dels “sentits i dels fets particulars, s’erigeix
mitjançant un ascens gradual i constant i acaba per arribar als axiomes més generals”. I afegia que
considerava que aquesta era “la vertadera via que, no obstant, encara no s’ha assajat mai.”
La via empirista és fonamentalment inductiva: la percepció a través dels sentits és el punt de partida i
la inducció ens permet generalitzar.
30

lOMoARcPSD|17526164
3. En ciències socials la vida empirista va prendre la forma de “positivisme”

4. August Comte: LA “LLEI DELS TRES ESTADIS”
- estat teològic o fictici
- estat metafísic abstracte
- estat cientific o positiu
5. Una ciència social positiva busca “fets socials” (Durkheim) que es caracteritzen per:
- no ser fets psicològics
- sinó ser fets externs
- en ser externs, són observables
- en ser observables, han de poder ser mesurables
ex. de durkheim: el suïcidi es un fet social, no un fet originat per factor psicologics
suïcidi anòmic: és aquell suïcidi que es produeix pq un individu no ha normalitzat suficient
les normes socials.
6. Problemes de la via empirista o positivista
a. Tots els “fets” són observables? Si la resposta és que no, llavors potser s’ha de refomular la
posició purament positivista
b. Els problemes propis de la inferencia inductiva:
i. tot i que ens permet fer generalitzacions en forma de correlacions, correlació no és
causalitat
ii. encara que les premisses siguin certes, mai podrem estar segurs de la certesa de la
conclusió (com a molt, la certesa de les premisses augmenta la probabilitat que la
conclusió sigui certa).
EL POSITIVISME LÒGIC (O CONCEPCIÓ HERETADA):

Les ccss no poden adequar-se a aquests requisits tan concrets del positivisme lògic
1. El positivisme lògic (o empirisme lògic o neopositivisme) es desenvolupà entre els anys 20 i
40 del segle XX al voltant del Cercle de Viena.
2. Va rebre influències del positivisme i empirisme clàssics, l’atomisme lògic de Russell (segons
la interpretació de Wittgenstein) i el positivisme sociològic.
3. Els promotors del positivisme lògic:
- Realisme. La ciència estudia un món extern independent. Tractar la realitat com alguna cosa
externa a nosaltres
- Criteri de demarcació entre ciència i no ciència.
- Acumulabilitat del coneixement científic. Els conceptes no varien
- Distinció entre l’observació i la teoria. Com nosaltres interpretam i relacionam aquestes
dades, la qual cosa ha de ser interpretada independentment de les teories.
- Només observació (primer) i experimentació (després) serveixen de fonament de la
justificació d’hipòtesis i teories.
- Estructura deductiva de les teories, i aquestes es troben a través de l’observació. És un
positivisme (o empirimse) que parteix d’hipòtesis teòriques. Totes les teories han de tenir
una estructura analítica, i la lògica ha de ser deductiva: si tenim un argument on les
premisses són certes, la conclusió també serà certa, però si les premisses són certes i la
conclusió és falsa, la teoria no serà vàlida.
31

lOMoARcPSD|17526164
- Invariància dels conceptes científics. La bona ciència s’ha de fer amb conceptes que són
permanentment aquests
- Distinció entre context de descobriment i context de justificació.
- Unitat de la ciència (principi de reductibilitat).
- El realisme extern es basa en el supòsit que la realitat existeix, és objectivista; en canvi,
l’antirrealisme es basa en el supòsit que la realitat és construida per nosaltres, és a dir, és
subjectivista.
LA CRÍTICA AL POSITIVISME I L’APORTACIÓ DE T.S. KUHN A LA METODOLOGIA DE LA CIÈNCIA:

1. Les observacions estan carregades de teoria (Norwood Russell Hanson)
Hanson va explicar que en la ciencia no existia una separació entre l'observació i la teoria,
sinó que, des del moment inicial de l’observació científica, aquesta està integrada en teories,
concepte, expectatives i creences.
a. Les teories que un coneix condicionen les seves observacions. La manera
d’identificar objectes i les seves propietats i relacions depèn tant de com estimulen
els sentits, com dels marcs de referència conceptuals i dels estats mentals dels
investigadors.
b. Per tant, la base empírica és relativa, sempre lligada a alguna toria
contextualitzadora que és la que dóna significat a l’observació.
c. Per això, l’aprenentatge és un factor fonamental per a transformar i consolidar
organitzadament l’observació i la resta d’activitats cognitives dels científics.
2. Thomas S. Kuhn comença les seves recerques metodològiques fent historia de la ciència. Kuhn
distingeix entre:
- moments de ciència normal: hi ha un acord entre els tipus de preguntes rellevant i com s'han
d’estructurar aquestes preguntes i el resultat d'aquestes recerques: això és un moment de
ciència normal.
- moments en què les explicacions acceptades tenen explicacions competidores alternatives:
- moments de desordre: amb el pas del temps alguna de les explicacions va prenent més
consistència i acaba sent aceptada com una explicació fonamental pel context científic del
moment que és més acceptable que els altres.
- moments en què alguna de les explicacions s’acaba imposant a les altres (per raons
epistèmiques i no epistèmiques) i, novament,
Si s’ha donat aquest procés, és que ha ocorregut una revolució científica
Per a desplegar aquesta anàlisi del procés de formació del coneixement científic utilitza els següents
conceptes:
- ciència normal
- paradigma
- matriu disciplinària (a. generalitzacions simbòliques o relacions lògiques i empíriques
establertes + b. models + c. exemplars). Quin tipus d’observacions són pertinents i què
observem? En realitat, quan hi ha ciència normal tu estas condicionat a observar unes
determinades coses en concret
- incommensurabilitat
- revolució científica
32

lOMoARcPSD|17526164
Sense que aquest fos el seu objectiu principal, Kuhn ha acabat tenint una gran influència en les
ciències socials, en diversos sentits:
- superació de les rigideses del positivisme lògic. És elemental
- concepció de l’acumulabilitat del coneixement científic únicament dins de cada paradigma
(no entre paradigmes, que són incommensurables)
- importància dels factors no epistèmics en la formació del coneixement científic. Es dóna a
conèixer que fer ciència no només fa referència a seguir uns passos
- eliminació de les diferències observació/fet, fenomen/realitat. Com nosaltres vivim,
coneixem i experimentem la realitat.
- progressiva dissolució de la distinció context de justificació/context de descobriment, donant
un paper dominant al segon
- relativitat del coneixement científic
3. Evidència que en els processos d'elaboració del coneixement científic hi intervenen factors
epistèmics (justificació racional) i ractor no epistemics (socials, polítics, ideològics…)
a) Els estudis de vida de laboratori: a través d’estudis etnogràfics del treball dels científics es pot
constatar que encara que la ciència tingui una aparença de rigor, coherència i de basar-se en
els fets, en realitat hi ha moltes pràctiques locals, contingents i oportunistes. Es fa èmfasi a la
idea que en el fons la idea només és una construcció d'un recurs que remeten d’explicacions
empíriques per reforçar aquest discurs.
Els científics quan elaboren teories a partir de les dades, estan construint “discursos” que
tenen a veure amb persuadir, mobilitzar recursos, etc. més que amb metodologies internes i
universals de validació del coneixement.
b) El programa empíric del relativisme: els fets rellevants de l’activitat científica contemporània
no ocurren en els laboratoris, sinó que el més important és com es gestionen i es tanquen les
controvèrsies científiques, influides per factors polítics, socials i econòmics.
Ni la naturalesa ni la racionalitat juguen un paper rellevant; com a molt, la lògica i l’evidència
empírica juguen algun paper en la construcció, transmissió i avaluació del coneixement
científic.
L’important és observar com es tanca una controvèrsia sorgida per les propostes que
qüestionen les teories existents: Hi ha flexibilitat interpretativa dels resultats? Com es tanca
una discussió quan no es tenen evidències concloents? Quin paper juguen les estructures
polítiques i socials?
c) Etnometodología de l’activitat científica, anàlisi del discurs i reflexivitat:
- Etnometodologia: el principal propòsit és posar fi a la distinció entre activitat
científica i no científica; es posa èmfasi en què l pràctica científica es fan servir
raonament de sentit comú, no constitueixen raonaments metodològics científics
especials
- Anàlisi del discurs: es proposa analitzar com les descripcions i representacions
científics s’organitzen d'acord amb el context (afecta a com es descriuen els fets, com
es construeixen les teories, etc.)
- Reflexivitat: no només és relativa la metodologia vàlida que es fa servir a en ciència,
sinó que també és relatiu el propi objecte d’estudi.
33

lOMoARcPSD|17526164
EL “PROGRAMA FORT” DE LA SOCIOLOGIA DEL CONEIXEMENT:

Els promotors del Programa Fort estan influïts per autors que donen molta importància al context en
l’elaboració de coneixement científic:
- El segon Wittgenstein: la gent no actua directament seguint les normes, sinó que el context
social previ és el que explica per què segueix la norma. El mateix passa amb la ciència.
- Kuhn: la validació del coneixement científic es fa per factors epistèmics i per factors no
epistèmics.
- Durkheim: les classificacions socials determinen les classificacions científiques
Tal com s’organitza la vida social això determina la forma d’ordenar el nostres pensament; per tant, el
pensament està lligat a com ens organitzem socialment.
Els 4 principis del Programa Fort:

a) La sociologia del coneixement ha de proporcionar explicacions causals (en quines condicions
es produeixen les creences). Explicacions causal vol dir les condicions del context que es
produeix, la causa del context. ex. pluja conjunt d'esperit que provoquen aquest fenomen,
això té a veure com la societat es relaciona amb la natura, en canvi si una societat ho explica
com procediments físics, les explicacions que sorgiran d’aquesta societat seran
condicionades pel context.
b) Ha de proporcionar explicacions imparcials (el coneixement s’ha de presentar tal com se
l’hagi considerat en cada moment: vertader o fals, racional o irracional, exitós o fracassat). és
a dir, ha de ser prouser prou descriptiva
c) Ha de ser simètrica en les seves formes d’explicació: els mateixos tipus de causes han
d’explicar les creences certes i les falses. El mateix context serveix per explicar creences
certes o bé creences falses, no es que hi hagi per les creences falses uns fenòmens
deterimants. La causalitat sempre és la mateixa, per tant són explicacions imparcials perquè
el context sempre és el mateix.
d) Ha de ser reflexiva: els seus models d’explicació s’hauran d’aplicar pròpia sociologia del
coneixement. Significa que allò que diu sobre que i com s'ha d'estudiar, tu estudies quin és el
context de l'origen de les creences i et planteges si son certes o falses. Quan tu avalues
aquesta cosa no val per tothom.
Els de programa fort entenen la veritat com a coherència fins a l’últim extrem.
Resumidament:
- La validesa del coneixement és contextual, no universal.
- El context és la cultura. Per tant, juguen un paper fonamental la socialització, l’autoritat o
l’adaptació al medi (natural o social), no els mètodes racionals o empírics suposadament
generalitzables.
- El coneixement considerat vàlid està relacionat amb els interessos i el poder social: el
coneixement és fonamental el producte de la negociació, no de la deliberació
- En definitiva, el valor epistèmic del coneixement és relatiu (al context).
34

lOMoARcPSD|17526164
EL PROBLEMA DEL RELATIVISME EN LES CIÈNCIES SOCIALS
Kuhn va tenir molta influència i va fer història de la ciència i els seus fenòmens, explicat a través de la
ciència. Com hi han hagut canvis que ens han portat fins a la ciència. Al final de la seva vida fa un
balanç de que ha aportat les seves aportacions.
És important l’interés, la política i autoritat té influència en la ciència.
S’ha de distinguir entre:

- Relativisme (epistèmic) sociològic descriptiu: És trivial, no té implicacions rellevants.
“Allò que els humans consideren coneixement varia i depèn de la cultura en què s’han
format).
- Relativisme (epistèmic) sociològic normatiu: és rellevant, té conseqüències importants.

“Allò que sigui el coneixement varia i depèn de cada cultura”.
35

lOMoARcPSD|17526164
La veritat és allò que es considera a una cultura, i si hi ha subcultures hi haurà diferents concepcions
de la veritat. Per tant, la veritat és allò que pensa cada persona i és un concepte totalment subjectiu.
Si algú diu que no existeix cap veritat: afirmació típicament relativa. Dir això té un problema: el que
jo pretenc dir jo estic intentant afirmar que això sigui veritat: això és autorefutatori, és a dir, tota
veritat amaga una voluntat de poder i és una veritat interessada.
El fet que a una cultura determinada s’acceptin certes actituds no significa que sigui correcte. Parlam
de relativisme moral.
RESUM:
La ciència moderna i contemporània és producte de la Il.lustració
Els que consideren preferible la via racionalista suposen que al món hi ha causes profundes que
“descobrim” a través de teories lògicament consistents basades en “intuïcions” profundes. El resultat
són “lleis anàlitiques”.
El que considerem preferible a la vía empirista considerem que la ciència a partir de fets observables.
El resultat són “lleis empíriques” (inducció), però això té limitacions.
La crítica del positivisme lògic es pot resumir en dues idees: les observacions estan carregades de
teoria (Hanson) i el progrés en la ciència és que només es produeix progrés dins d’un paradigma
(Kuhn)
En concret, Kuhn ha influït en moltes perspectives, com les dels estudis de laboratori,
l'etnometodologia o el Programa Fort de la sociologia del coneixement.
El resultat ha estat una subjectivització i relativització del coneixement científic.
El risc del relativisme epistèmic sociològic normatiu és que porta al solipsisme i a l’autorrefutació.
3.2 L’EXPLICACIÓ INTENCIONAL I ELS SEUS PROBLEMES METODOLÒGICS:
L’OBJECTIU DE LA CIÈNCIA: EXPLICAR

És possible realitzar explicacions causals de tipus intencional?
- Descriure significa fer un llistat de les propietats d’alguna cosa (què) no equival a explicar-la
(per què)
- Trobar patrons (descripcions denses): trobar patrons pautes, tipus de vincle que són
habituals, és més que descriure. Descobrir pautes de comportament de la realitat no equival
a explicar-la, com a molt obtenim correlacions interessants correlacions interessants (“que”),
no explicacions (“per què”)
- L’idea seria arribar a una explicació causal: explicar vol dir fer servir una descripció densa per
donar compte d’una altra.
36

lOMoARcPSD|17526164
Hi ha diferents enfocaments a l’hora de fer explicacions en ciències socials, que difereixen en

aspecte substantius.
EL SENTIT GENERAL DE LA FOLK PSYCHOLOGY (psicologia inutÏtiva)

Volem explicar l’acció humana, que compren els desitjos i les creences dels individus com els motius
que hi ha darrera de les activitats que duim a terme. D’això en coneixem com activitat humana. Acció
humana sempre implica presuposar estats mentals que porten als individus a actuar, això és l’acció
humana. Els desitjos i les creences els anomenem “causes” de l’acció humana i són els estats mentals
intencionals. Tot l’estat mental l'anomenem estat mental intencional.
- Una explicació intencional es basa en el supòsit que l’acció humana té com a causes els
desitjos i les creences dels individus.
- Per tant, es considera que les activitats humanes que han d’estudiar les ciències socials són
les accions, no les “meres” conductes.
- Generalitzant, en una explicació intencional de (a) l’acció humana és recorre a (b) les
creences i (c) desitjos que han portat a realitzar-la.
- Aquest enfocament s’ha aplicat des de temps immemorials: a la Història de la guerra del
Peloponès i a la Ètica a Nicòmac hi ha moltes afirmacions que es basen en l’esquema:
x va actuar d’aquella manera perquè sabia tal cosa i volia aconseguir-ne tal altra.
Exemple: per què Cèsar va creuar el Rubicó l’any 49 a.C?
- Una explicació intencional pressuposa que els humans estem dotats de capacitat intencional
Definició de intencionalitat: Totes aquelles representacions mentals que tendeixen allò que
representa són intencionals. És aquella capacitat de representar i quan els representem tendim a
realitzar-les.
ex. caure en depressió pq has perdut la feina, és un tipus de representació mental intencional, ja que
no es una depressió perquè si, sinó és perquè hi ha un fenomen. Igual que desitjar, vull això, hi ha
una causa de desig.
37

lOMoARcPSD|17526164
Què no és intencional:
- Hi ha un tipus de depressió que no és intencional, és la depressió post-part, canvi hormonals
que produeixen un canvis bioquimics i poden comportar un estat depressiu, no son accions
mentals intencionals.
- Un altre exemple és, al estar en una bassa que saps que hi ha granotes, agafes un pal amb
llana negra al final del pal, si el poses a l’aigua, una granota es menjarà el tros de llana
perquè es pensara que es una mosca. Això és perquè les granotes no són conscients dels
seus desitjos i actua amb estímuls i no té una representació intencional, ni intencionalitat.
- Quan els gossos mouen la cua, els humans entenem que està content, això és perquè li
atribuïm intencionalitat.
Com opera la intencionalitat humana? Una forma d’explicar-la és a través d’un cercle hermenèutic
(Alexander Rosenberg)
La intencionalitat són representacions mentals.
Definició d’intencionalitat: “La intencionalidad es aquella propiedad de muchos estados y eventos

mentales en virtud de la cual éstos se dirigen a, o son sobre o de, objetos y estados de cosas del
mundo. Si por ejemplo, tengo una creencia, debe ser una creencia de que tal y tal es el caso; si tengo
un temor debe ser de algo o de que algo ocurrirá; si tengo un deseo, debe ser un deseo de hacer
algo, o de que algo suceda o sea el caso; si tengo una intención, debe ser una intención de hacer
algo. (...)” (Searle, John R., Intencionalidad, Tecnos, Madrid, 1992, p. 17).
EL CERCLE HERMENÈUTIC (interpretatiu) DE LA FOLK PSYCHOLOGY

Hermenèutic significa interpretar alguna cosa, interpretatiu.
Interpretem que els motius que ens han portat a dur algú al carrer, ens explica la seva acció. Estem
interpretant els seus desitjos i creences i donem explicacions sobre aquests desitjos, en terme d’una
interpretació, ja que no estem observant. No és una via positivista.
desitjos → creences → acció
El “cercle hermenèutic” (Alexander Rosenberg) o “triangle hermenèutic” ens permet interpretar

intuïtivament les accions en termes dels desitjos i creences que les motiven.
38

lOMoARcPSD|17526164
“folk psychology” : aquell tipus de capacitats cognitives espontànies i intuïtives d’explicació de la

conducta i les accions humanes.
Una explicació intuitiva és espontània, en canvi l’altre és elaborada.
Els humans hem desenvolupat una capacitat de manera espontània. Quan algú plora li atribuïm que
està trist, això és una capacitat espontània de deduir les conductes dels altres. Precisament per això
hi ha un cercle interpretatiu permanent.
La interpretació intuïtiva té un punt fort que ens porta a plantejar-nos si seria viable formalitzar la
intuïció intencional en termes d’una teoria científica basada en la intencionalitat. Aquesta pretensió
té limitacions o punts dèbils.
De forma intuïtiva, els humans tenim la capacitat de llegir la ment dels altres.
- Quan sabem com ha actuat algú i coneixem les seves creences, podem interpretar
(hermeneia, en grec) amb molta fiabilitat quins desitjos tenia.
- Quan sabem com ha actuat algú i coneixem els desitjos que tenia, podem interpretar amb
molta fiabilitat quines creences tenia.
- Quan sabem quines creences i quins desitjos té algú, podem interpretar predictivament amb
molta fiabilitat com actuarà.
Si això és així, vol dir que estem dotats d’una capacitat intuïtiva (pre-teòrica) que ens permet navegar
“espontàniament” pel món social. No sempre encertem però vol dir que ens fiem molt d’aquest
mecanisme de la sociologia sense tenir-ho pensat abans.
Una aplicació científico-social de l’explicació intencional és a través de la “Teoria de l’elecció racional”

(Rational choice theory) La teoria de l’elecció racional no és capaç de superar algunes de les
limitacions de la psicologia intuïtiva.
Una segona aplicació científico-social de l’explicació intencional és a través de la “Sociologia

comprensiva” (Verstehende Soziologie). “la sociologia (…) és la ciència que pretén comprendre,
interpretant-la (deutend verstehen), l’acció social per a, d’aquesta manera, explicar-la causalment en
el seu desenvolupament i efectes” (Weber, Economia i societat).
i. Weber es va centrar en desenvolupar la idea metodològica que les ciències socials eren diferents
de les ciències naturals:
ii. En ciències socials no és possible buscar lleis. En canvi, sí que es poden formular “tipus ideals”.
iii. Els éssers humans sempre actuen d’acord amb allò que valoren (neokantisme). Les ciències socials
s’han de centrar en la comprensió (Verstehen), en els significats que fan intel·ligible l’acció, no en
l’explicació (Erklären).
iv. Els fets mai parlen per sí mateixos, sinó que requereixen d’interpretació.
v. La comprensió i la interpretació pressuposen intencionalitat (agència, acció social).
vi. Els que actuen són els individus en contextos social. Aquests contextos socials s’han de descriure
per interpretar correctament l’acció.
vii. “L’acció social no és l’únic que interessa a la sociologia, però si que és l’element que la defineix
com la ciència que és”.
“(…) algo que nunca es alcanzable en las ciencias naturales, es decir, la comprensión subjetiva de la
acción de los componentes individuales. Por otra parte, las ciencias naturales no pueden hacer esto
39

lOMoARcPSD|17526164
al ser limitadas a la formulación de la uniformidad causal en objetos y hechos, y la explicación de los

hechos individuales al aplicarlos. El logro adicional de la explicación mediante la comprensión
interpretativa, a diferencia de la observación externa, sólo se logra por supuesto a un precio: el
carácter más hipotético y fragmentario de los resultados. Sin embargo, la comprensión es la
característica específica del conocimiento sociológico” (Economía y sociedad). Què és una relació
social: “Se dice que existe una relación social cuando varias personas ajustan recíprocamente su
conducta entre sí con respecto al significado que le atribuyen, y cuando ese ajuste recíproco
determina la forma que toma. Una relación social, por lo tanto, se caracteriza completa y
exclusivamente por el hecho de que las posibilidades de la acción social ocurren de un modo
identificable por su significado, al margen de cuales sean esas posibilidades”. (Weber, M., La acción
social: ensayos metodológicos, Península, Barcelona, 1984, p. 45.)
Weber aconsegueix superar algunes de les limitacions pròpies de les explicacions purament
intencionals.
Altres autors que també aplicaran alguna versió de la sociologia comprensiva: Georg Simmel, Alfred
Schutz.
Què fa possible que això sigui tan “fàcil”? La capacitat introspectiva.

- El fet que cada persona sigui (i) introspectivament capaç de relacionar causalment
desitjos-creences-accions i el fet que (ii) tots els humans estiguem dotats d’una capacitat
intencional semblant, facilitaria la projecció d’aquest cercle hermenèutic per explicar els
desitjos-creences-accions dels altres amb molt fiabilitat.
Nosaltres som capaços d’establir el vincle que quan plorem estem tristos i projectem aquest
vincle viscut sobre els altres i els hi atribuim.
- Vol dir això que les nostres interpretacions sempre encerten? No, perquè per a
interpretar-ho bé necessitem conèixer el context. Com es tan eficaç moltes vegades no
encertem.
Un contraexemple que reforçaria la defensa de l’existència del cercle hermenèutic

desitjos-creences-accions seria l’existència de la mentida.
Mentir amb èxit és impedir correctament la meva ment. Espontàniament es facil enganyar perquè la
mentida sol utilitzar el mateix esquema pero distorsionat.
Què més fa que sigui tan “fàcil” fer interpretacions de les creences-desitjos.accions dels altres? (iii) La
consistència de la relació entre els tres elements. Sovint d’això en diem la racionalitat.
Si no hi hagués un supòsit de racionalitat, seria impossible encertar en les interpretacions.
En resum, l’existència d’un vincle consistent entre creences, desitjos i accions (cercle hermenèutic
basat en la racionalitat) ens permet fer servir les creences i els desitjos com a raons (o motius o
causes) que explicarien les accions
Punt fort: la folk psychology té una alta eficàcia interpretativa (retrodictiva i predictiva)
40

lOMoARcPSD|17526164
Alguns autors sostenen que les raons (en forma de desitjos o creences) són les causes de leds
accions.
Pregunta metodològica: Si en el domini de la vida quotidiana aquest cercle hermenèutic és tan

eficaç, seria possible desenvolupar en termes científics bones explicacions causal a partir de la
intencionalitat?
4. PROBLEMES DE L’EXPLICACIÓ INTENCIONAL:

Quan intentem donar un format científic a la folk psychology ens trobem amb quatre problemes o
PUNTS DÈBILS:
- Les explicacions intencionals estan lligades al resultat de ‘l'acció (explicacions teològiques),
que condiciona la interpretació que donem: si l’acció ha estat X, tot s'adequa a explicar X.
- no tenim forma de determinar quin dels factors (motius o raons) és realment la causa dels
altres, de manera que cau en una argumentació circular: els desitjos i creences causen
l’acció; l’acció té com a causa els desitjos i creences. Segons l’argument Debyle cada element
és independent i els expliquem com a relació, ja que sempre estan relacionats aquests tres
elements. Allò que es la causa es el que defineix com es l’acció Per tant, l’argumentació és
circular.
- Això passa perquè en realitat no tenim forma de demostrar de forma independent que els
desitjos i creences existeixen com a tals; quan diem que existeixen és quan passen a existir:
vacuïtat o falsedat de les proposicions intencionals.
- Les explicacions intencionals són context-dependents: no hi ha forma d’interpretar el
significat de desitjos-creences-accions fora d’un context que els doni significat. Si no podem
observar quin és el contingut dels desitjos i de les creences, acabem fent argumentació
circular. No tenim una fórmula empírica per poder comprovar la connexió dels desitjos
creences i accions. Per tant aq contingut de desitjos i creences te a veure el nostre context
social de la creença.
PUNT FORT:
- L’explicació intencional té molta eficàcia en la interpretació dels estats intencionals dels altres
a través del vincle creences-desitjos-acció (cercle hermenèutic)
5. TEORIES QUE APLIQUEN L’EXPLICACIÓ INTENCIONAL (1): LA TEORIA DE L’ELECCIÓ RACIONAL:

1. Síntesi dels trets bàsics de la teoria de l’elecció racional:
a) La teoria de l’elecció racional es basa en el supòsit de racionalitat dels individuos.
b) Els individus tenen desitjos o preferències, que configuren els fins de l’acció.
c) Donades unes creences sobre les restriccions (element objectiu de l’acció) en les que
poden prendre les seves decisions.
d) L’acció és el millor mètode per a satisfer els desitjos de l’agent, donades unes
creences i unes restriccions.
e) La teoria de l’elecció racional fa servir els desitjos i creences com a “causes” de
l’acció, i aquesta potser maximitzadora o satisfaent.
41

lOMoARcPSD|17526164
DE L’ACCIÓ HUMANA A LA CONDUCTA

La perspectiva conductista implica un canvi en el punt de vista sobre la realitat social per evitar els
problemes de la folk psychology; passar d’estudiar l’acció social a estudiar la “mera” conducta.
1. L’acció social:
- és subjectiva, interna i no observable
- és significativa, interpretable
- pressuposa l’existència de categories mentals intencionals que tenen un vincle amb
les accions (motius, raons o causes d’aquests)
2. La conducta:
- és objectiva, externa i observable
- permet establir correlacions entre estímuls, respostes i reforç
- pressuposa que les categories mentals no són rellevants per explicar la conducta
social
EL CONDUCTISME: ANTECEDENTS I PERSPECTIVA DOMINANT

a) Condicionament clàssic (associació): reflex condicionat (Pavlov)
b) Condicionament operant: reforç (veure més endavant el punt 5. la llei d’efecte)
- John B Watson: el conductisme sosté que només poden observar-se de forma objectiva les
manifestacions externes de la conducta dels individus (definició del conductisme
metodològic)
- B.F. Skinner: va proposar el conductisme radical com a explicació de la conducta mitjançant
la noció de reforç. Això converteix l’estudi de la conducta en una ciència natural
EL CONDUCTISME OPERANT: procés sense fi i dinàmic en que estem condicionats pels estímuls però
sobretot hi estem pel reforç, que és un tipus d’estímul
ESTÍMUL - RESPOSTA (conducta)
CONDUCTISME ONTOLÒGIC: perquè hem d'estudiar l'activitat externa? perquè només hi ha activitat
externa, ja que la ment no existeix com a tal.
LA LLEI DE L’EFECTE ESTÍMUL-RESPOSTA-REFORÇ:

1. Ja no estariem davant una interpretació de l’acció social (folk psychology), sinó d’una
explicació causal de la conducta, que podria expressar-se com una “llei”:
- “si un comportament realitzat és reforçat, serà repetit amb més freqüència (o
intensitat o durada). Si en canvi és penalitzat, serà repetit amb menor freqüència (o
intensitat o durada).
2. D’aquí que tota activitat humana sigui vista com a comportament operant, i el que
efectivament ocorre s’explica per la freqüència amb què ha estat reforçat o penalitzat en el
passat. Per tant, hi ha tres conceptes centrals: estímul - resposta (conducta) - reforç.
42

lOMoARcPSD|17526164
EXEMPLES I AVALUACIÓ CRÍTICA
exemple 1:
Mowrer (1960) va desenvolupar una explicació mitjançant un model conductista doble, que
suggereix que les fòbies són adquirides per aprenentatges.
Les fòbies s’adquireixen primer mitjançant el condicionament clàssic (aprenentatge per associació). Si
una emoció desagradable es combina amb un estímul, les dues s’associen entre elles mitjançant el
condicionament. Per exemple, un nen que és tombat per un gos associa el desagradable fet de caure
amb els gossos.
Les fòbies es mantenen mitjançant un condicionament operant (aprenentatge mitjançant

recompenses/càstigs): la persona evita l’estímul fòbic i obté una recompensa per fer-ho. Per
exemple, evitar constantment situacions relacionades amb gossos. Això manté la fòbia perquè
l’associació temuda mai no es “desaprèn”.
exemple 2: d’explicació conductista: el llenguatge

Per al conductisme, l’aprenentatge del llenguatge és un procés mecànic que porta als aprenents a la
formació d’un hàbit, l’esquema subjacent del qual és el reflex condicionat.
La cadena d’estímuls-respostes és un cas de condicionament. La teoria conductista de l’aprenentatge
“posa èmfasi en el condicionament i la construcció des de les respostes condicionades més simples
fins a conductes més i més complexes” (Palermo, 1978). Es pot entendre com una cadena provoca
una resposta, la qual és una iniciadora d’un estímul, i així successivament.
Tot l’aprenentatge lingüístic es pot entendre com un procés de reforç (recompensa/càstig) fent que
es pugui convertir en un hàbit o que deixi de practicar-se.
Avaluació crítica de l’exemple (2): llenguatge:

Si un infant només aprèn per imitació i reforç, la teoria conductista hauria de tenir una explicació per
a la capacitat de crear paraules, expressions i significats que mai ha escoltat. No la té. Al contrari, hi
ha estudis experimentals que mostren que la mera imitació pot bloquejar l’espontaneïtat i la
creativitat lingüístiques.
Aquests supòsits condueixen a entendre la capacitat cognitiva lingüística humana com a (a) buida
(tabula rasa), (b) completament dependent de l’aprenentatge, i per tant, de la socialització (supòsit
de socialització massiva).
Des de l’aparició de la psicologia cognitiva tenim evidències experimentals que apunten a què la
capacitat lingüística és ontogenètica. Per tant, la ment entesa com a tabula rasa i la idea de
socialització massiva serien incorrectes.
PUNTS FORTS I FEBLESES DEL CONDUCTISME:
PUNTS FORTS:
- aparentment evita els problemes de circularitat explicativa i vacuïtat de la folk psychology
- aspira a fer explicacions causals
- recull factors socials empíricament comprovables: podem influir en la conducta dels
individus
43

lOMoARcPSD|17526164
PUNTS FEBLES:
- Supòsit de ment com a tabula rasa (recipient buit), que altres ciències avui mostren que és
fals (recordar la crítica de Chomsky)
- Supòsit de socialització massiva, que comporta diverses conseqüències sòcio-polítiques: (a)
determinisme social; (b) legitimació de les situacions sociopolítiques existents; etc.
- no dóna una explicació plausible de perquè als estímuls ambientals, el reforç i la conducta
són suficients i no s’ha de recórrer mai a conceptes intencionals.
3.4 EL PROGRAMA FUNCIONALISTA EN SOCIOLOGIA I ANTROPOLOGIA:
1. Definició
Alexander Rosenberg sosté que sí: “L’estructuralisme és una forma d’anomenar la tesi segons
la qual hi ha trets - estructures - de la societat que són necessaris per a la seva persistència,
però que no han estat intencionalment construïts o ni tan sols són coneguts pels seus
membres, i que per tant, aquestes estructures no poden reduir-se a, o ser explicades en,
termes de la conducta o dels pensaments dels seus individus i de grups d’individus.
L’estructuralisme és una tesi holista. Estipula la necessitat de buscar les funcions de les
estructures que identifica, però exclou la possibilitat que aquestes funcions siguin
intencionades, dissenyades o reconegudes pels participants en una societat”.
Aquestes característiques no han estat intencionalment construïts ni son coneguts pels seus
membres. Per tant, aquestes estructures no poden ser explicades en termes de la conducta.
La societat està formada per estructures que no han estat construïdes pels individus a través
d’una finalitat intencional, sinó que hi son per una altra raó.
2. Enunciat funcional i explicació funcional

La noció de funció és utilitzada de forma recorrent en el llenguatge quotidià i en el científic
perquè té les grans virtuts de comprimir informació, ser molt persuasiva i tenir la forma
d'una explicació causal. Però: són realment bones explicacions causals?
Exemples:
[1] "El confinament té la funció de frenar els contagis". Té una finalitat i allò existeix per què
ha de tenir una funció, per tant té la noció de funció.
[2] "El Covid-19 s'ha propagat perquè té la funció de control del creixement de la població
mundial". També utilitza la funció de noció.
[3] "Les fàbriques de sabatilles esportives s'han deslocalitzat perquè tenen la funció de
disminuir la desigualtat entre països".
44

lOMoARcPSD|17526164
[4] "La terra està aproximadament a 149.600.000 km de distància del sol perquè aquesta
distància és la necessària per a què els mamífers puguin viure a la terra". Aquesta distància té
la funció de que tingui mamífers i no ha estat creada deliberadament.
[5] "La neu dura és habitual a Noruega perquè és necessària per a la pràctica de l'esquí de
fons". La existència de la neu no és creada per la practica d’esquí.
[6] "Els humans tenen apèndix perquè tenir apèndix facilita morir d'apendicitis".
D'entrada, s'ha de distingir entre: enunciat funcional (no aspira a una explicació causal) i
explicació funcional.
El funcionalisme defensa que tot existeix perquè té funcions que son necesàries
Gerald Cohen distingeix dos usos de la noció de funció:
a) Enunciat funcional: aquell que assigna una funció a un objecte o procés. ex. un rellotge serveix per
mesurar el temps, simplement em limito a descriure només un dels sentits en que faig servir el
rellotge. ex. les ales dels ocells serveixen per volar. són enunciats funcionals.
b) Explicació funcional: no assigna explícitament una funció a res-sovint, fins i tot, no inclou la
paraula “funció”- sinó que explica la presència d’alguna característica en un sistema (sistema que és
estable perquè la característica hi és present) en termes de la contribució que la característica fa, on
en termes de certs efectes que la característica produeix, en el sistema del que n’és un component.
Quan fem una explicació funcional moltes vegades no fem servir el concepte funció, sino el que es fa
es explicar la presencia d’alguna característica en termes que fa que aquest sistema existeixi. Quan
parlem de funció diem que aquella característica és totalment necessària per que existeixi.
El funcionalisme en ciències socials té a veure amb realitzar explicacions funcionals.
exemples:
- Els ocells tenen ales perquè això els va donar un avantatge reproductiu en la selecció natural.
- La divisió del treball social és necessària perquè contribueix a la cohesió social. Aquesta
cohesió del treball social és imprescindible per augmentar la cohesió social, es necessària.
Durkheim considera que hi ha especialització del treball en la societat s’havia explicat com qüestió
eficència, van aparèixer professions i cadascú no s'hi produeix tot perquè el fet de que hi hagi
especialització i cadascú tingui una producció fa que una societat sigui més eficient i poder dur a
terme l'intercanvi entre ells.
Adam Smith diu que es erroni perquè diu que el passat de les petites societats es produeix una
transició entre tots produïen tots els béns que necessitaven per viure, hi havia un cohesió social molt
àmplia. Quan les societats es tornen industrials i hi ha divisió del treball.
45

lOMoARcPSD|17526164
Cada individu és molt més dependent en els altres individus en la divisió social, per tant, incrementa
la cohesió social.
3. Els antecedents de l’explicació funcional en ciències socials: teologia i organicisme
1. Com hem vist en temes anteriors de l'assignatura, en ciències socials sovint s'incorre en
explicacions teleològiques: explicar una realitat és equivalent a explicar el seu significat, el seu
propòsit, la seva finalitat (té/os).
Exemple d'explicació funcional teleològica (a partir de La divisió del treball social de Durkheim):
La divisió del treball social (A) és necessària perquè contribueix a la cohesió social (B). Per tant, (A)
només pot existir perquè té com a causa promoure la cohesió social (B).
La divisió del treball social només pot existir perquè té com a causa promoure la cohesió social.
Durkheim diu que si hi ha divisió del treball social augmenta la cohesió social Si (A →B) → A. Tot allò
que existeix a la societat és perquè promou la cohesió social, el que ell en diu la solidaritat. Els
raonaments d’aquest tipus acaben explicant que la conseqüència, que es la cohesió social provoca la
causa, la divisió social. La finalitat que estableixes en el fons és la auténtica causa, per tant la cohesió
social es la auténtica causa, la conseqüència actua com a causa.
La divisió del treball social (A) és necessària perquè contribueix a la cohesió social (B). Per tant, (A)
només pot existir perquè té com a causa promoure la cohesió social (B)
Formalment: Si (A, llavors 8), Ilavors A Problemes metodològics associats a l'explicació teològica:
(1) Risc de cometre la fal·làcia d'afirmació del conseqüent.
(2) Risc de caure en una circularitat tautològica. En el fons acaben fent un argument circular.
L’augment de la divisió del treball provoca cohesió social i en el fons la cohesió social es el perquè
existeix la divisió del treball.
(3) Risc de no distingir correlacions explicatives (causals) de meres correlacions (no explicatives). No
es pot distingir si son coses que passen el mateix temps, o si una passa abans de l’altre o provocada.
46

lOMoARcPSD|17526164
2. Les ciències socials sovint han buscat altres models científics (física, fisiologia, biologia) per
legitimar la seva validesa metodològica.
D'aquí que en la tradició sociològica (Saint-Simon i Comte en la seva primera etapa, Spencer,
Durkheim, etc.) hi ha hagut intents d'incorporar raonaments organicistes del tipus:
La societat pot entendre's com un organisme compost per diferents parts (òrgans). Cada
òrgan existeix perquè té una funció: mantenir viu el cos social. Per tant, descobrir la funció és
descobrir la causa.
La noció funció té un significat causal precís en biologia; quan s'aplica a la realitat social sorgeixen
complicacions metodològiques addicionals greus:
4. L’explicació funcional en biologia
1. Com opera la selecció natural?

Exemple: com la pigmentació de la pell es pot explicar em terme d’adaptació a la radiació
ultraviolada.
Si algú té uns trets adaptatius a la vida quotidiana té més probabilitat de sobreviure, a
diferència de les persones que no tenen trets adaptatius.
2. Com opera la selecció natural?

a) El mecanisme de selecció natural funciona per atzar i necessitat. Mentre que les
mutacions són aleatòries, el procés de selecció té a veure amb restriccions.
b) Dit d'altra manera: el mecanisme de selecció natural darwinià és miop i oportunista: es
produeix una maximització individual local.
c) La selecció natural no "aprèn del passat" (Lamarck), sinó que es basa en les
característiques que ha heretat del passat.
d) La selecció natural no preveu el futur, no adopta estratègies indirectes del tipus "un pas
enrere i dos passos endavant".
47

lOMoARcPSD|17526164
3. L'explicació funcional en biologia: és funcional perquè fem servir la funció com a causa.
➢ Una característica estructural o de conducta d'un organisme està explicada funcionalment
si es pot demostrar que (1) és part d'un màxim individual local respecte a (2) la capacitat
reproductiva, en un medi d'altres organismes que han assolit màxims locals similars.
➢ És a dir, que si podem demostrar que un petit canvi en la característica estudiada conduirà
a una capacitat reproductiva reduïda per a l'organisme, llavors entendrem per què
l'organisme té aquesta característica.
➢ Conclusió: en biologia, l'explicació funcional no té a veure amb un fi, un significat, un
objectiu.
4. L'explicació funcional en biologia resumida en una cita:

"Suposem que diem que un tret, T, és funcional per a produir un efecte, E, i que la disposició
a produir E és vista com una explicació de perquè trobem T en certs organismes. Aquesta
descripció de les coses esdevé una hipòtesi plausible si es basa en una explicació en termes
de la mecànica de la selecció natural. L'explicació s'esdevé aproximadament de la següent
manera. La mutació accidentalment induïda en virtut d'un gen que produeix T que va
aparèixer en els ancestres dels organismes en qüestió va atorgar a aquelles criatures un
avantatge sobre els seus competidors en la producció de descendència, i en l'augment de la
freqüència del tret T en la població; en concret, ho va fer en tant que els portadors del tret T
manifestaven l'efecte, E. Per què trobem T en la població o en una espècie, o on sigui? Bé,
doncs perquè T produeix E i perquè això atorga als portadors de T un avantatge en el joc de
la selecció natural: dit breument, perquè T és funcional, en tant que produeix E, perquè T té
la funció de produir E”.
5. En les ciències socials podem arribar a fer explicacions funcionals amb aquest significat
causal tan precís?
➢Si la resposta és afirmativa, per què ha rebut tantes tantes crítiques el funcionalisme en
sociologia i antropologia?
➢Si la resposta és negativa, llavors les ciències socials incorren en un:
(4) Risc de vaguetat o imprecisió
6. Tipus de funcions en ciències socials:

La diferència entre el paper de les funcions aparents i de les funcions efectives sovint és
descrita en termes de la distinció entre funcions latents i funcions manifestes.
Les funcions manifestes d’una institució social són les que van ser intencionalment
dissenyades per complir una finalitat i que són reconegudes com a tals pels que participen
d’aquell context social. Exemple: “El confinament té el propòsit de frenar els contagis”.
Les funcions latents són aquelles que es compleixen sense que hi hagi consciència de les
mateixes, sense que els participants en un context social les reconeguin com a tals. Es
considera que aquestes funciones que passen desapercebudes i són sistemàticament més
importants que les funcions manifestes de la institució. Exemple: “El confinament té com a fi
no declarat el control social”.
48

lOMoARcPSD|17526164
7. Programa fort del funcionalisme en ciències socials.

Principi de Malinowski: tots els fenòmens socials tenen conseqüències beneficioses
(intencionades o no, reconegudes o no) que els expliquen.
Proposa que les funcions rellevants són latents.
8. Programa dèbil del funcionalisme en ciències socials.

Principi de Merton: Cada vegada que els fenòmens socials tenen conseqüències beneficioses,
involuntàries i no reconegudes, també poden explicar-se a través d’aquestes conseqüències.
Hi ha funcions manifestes i hi ha funcions latents.
Tres crítiques de Merton del programa fort:

(1) Crítica del supòsit d’unitat funcional de la societat: “el supuesto de la unidad funcional
completa de la sociedad humana es con frecuencia contrario a la realidad. Los usos o los
sentimientos sociales pueden ser funcionales para unos grupos y disfuncionales para otros
de la misma sociedad”.
(2) Crítica del supòsit de funcionalisme universal: els sistemes socials i culturals no només
tenen funcions positives.
(3) Crítica del supòsit d’indispensabilitat: una mateixa funció en realitat pot ser
desenvolupada per formes culturals i socials diferents.
9. Exemples de funcionalismes:
[1] Funcionalisme de Durkheim:
“Considerar el castigo como un instrumento calculado para el control racional de la conducta
es no percatarse de su carácter esencial, confundir la forma superficial con el verdadero
contenido (...). Su verdadera función es mantener intacta la cohesión social, conservando en
toda su vitalidad la conciencia común”. Durkheim, E. (1987), La división social del trabajo,
Madrid: Akal: 49 y 118
[2] El funcionalisme (psicobiològic) de Malinowski:

“La identidad real de una cultura parece reposar en la conexión orgánica de todas sus partes,
sobre la función que tal detalle realiza en el interior de su sistema, sobre las relaciones entre
el sistema, el medio y las necesidades humanas”. Malinowski, B. (1977), Los jardines de coral,
Barcelona: Labor, p. 65.
“Toda institución tiene como finalidad o función satisfacer alguna de las necesidades
humanas. Por necesidad entiende el sistema de condiciones que se manifiestan en el
organismo humano, en el marco cultural y en la relación entre ambos con el ambiente físico,
y que es suficiente y necesario para la supervivencia del grupo y del organismo”. Malinowsli,
N. (1931), “La cultura”, en J.S. Kahn, El concepto de cultura: textos fundamentales, Editorial
Anagrama, Barcelona, 1975.
[3.a] El funcionalisme estructural de Radcliffe-Brown (crítica a Malinowski):

“Malinowski ha declarado que él fue el inventor del funcionalismo, al que dio nombre. La
forma en que lo define es clara: es la teoría o doctrina de que todos los rasgos de la cultura
de todos los pueblos pasados o presentes deben explicarse refiriéndolos a siete necesidades
49

lOMoARcPSD|17526164
biológicas de los seres humanos individuales (…). Por lo que a mi respecta, la rechazo
enteramente, considerándola inútil y aún peor que inútil”. Radcliffe-Brown, A.R. (1949),
“Functionalism: A Protest”, American Anthropologist, 51, pp. 320- 323.
[3.b] El funcionalisme estructural de Radcliffe-Brown:

“Tal perspectiva implica que un sistema social (la estructura total de una sociedad, junto con
la totalidad de los usos sociales en que esa estructura aparece y de los que depende para su
existencia continuada) tiene cierto tipo de unidad, a la que podemos llamar unidad
funcional. Podemos definirla como una condición en la que todas las partes del sistema
trabajan juntas con un grado suficiente de armonía o consistencia interna, es decir, sin que se
produzcan conflictos persistentes que no puedan ser resueltos ni regulados”.
Radcliffe-Brown, A.R. (1968), Estructura y función en las sociedades primitivas, Barcelona:
Península.
Defineix funció com: "La contribución que una actividad parcial hace a la actividad total de la
que forma parte". Radcliffe-Brown (1952), "El concepto de función en la ciencia social“, p.
206.
5. Funcionalisme estructuralista per explicar l'estratificació social

Per què trobem estratificació social --la distribució desigual de drets i privilegis— en les
societats modernes? Perquè així es fa possible que s'ocupin posicions que són socialment
indispensables però que no resulten en absolut atractives per als individus.
Així, l'estratificació és un «mecanisme inconscientment desenvolupat» que, no obstant, tota
societat desenvolupa o ha de desenvolupar a fi de sobreviure.
Davis, K.; Moore, W.E. (1945), "Some Principles of Stratification", Arnerican Sociological
Review, 10, pp. 242-247.
6. El funcionalisme estructural de Talcott Parsons:

Funcionalisme com a Teoria Unificada Tres sistemes d'acció: (1) sistema de personalitat, (2)
sistema social i (3) sistema cultural.
• Cada part forma part d'un tot (sístema).
• Tot sistema pressuposa un ordre, que indica que hi ha una estructura subjacent estable.
• D'aquí poden derivar-se un conjunt de prerequisits funcionals i estructurals, la
presència/absència dels quals són una condició necessària per a la supervivència del sistema.
• Donat un fet social, aquest haurà quedat explicat quan s'estableixi la seva relació amb
alguna de les condicions necessàries.
«La combinación de las pautas de orientación de valor que se adquieren (en la socialización)
debe ser en una considerable proporción una función de la estructura fundamental de los
roles y los valores predominantes del sistema social» (Parsons, The Social Systern, 1951:
227).
8. EI funcionalisme estructural de Robert Merton

A diferència de moltes perspectives anteriors, el funcionalisme de Merton:
50

lOMoARcPSD|17526164
a) Introdueix la idea de l'anàlísi funcional multinivell: no només s'ha d'analitzar les funciona
de la societat en el seu conjunt, sinó que també s'han d'analitzar, les organitzacions, les
institucions i els grups.
b) Distingeix entre funcions manifestes i funcions latents i realitza tres crítiques al programa
fort del funcionalisme (unitat funcional de la societat, funcionalisrne universal
indispensabilitat).
9. Punts forts del funcionalisme
El funcionalisrne té punts forts que expliquen la seva persitència: (1) El llenguatge funcional
permet comprimir informació. L'exemple del rellotge (2) Permet realitzar classificacions
eficaces de la realitat en termes de funcions: identificar unitats i relacionar-les amb conjunts
més amplis. (3) Contribueix a la nostra comprensió de la importància dels agregats i dels
macroprocessos en les ciències socials, (4) Ens ajuda a interrogar-nos sobre el problema del
significat dels fets socials: és veritat que tota realitat social existeix perque té una funció
latent?
10. Problemes metodolbgics del funcionalisme en ciències socials
El funcionalisme ha rebut critiques metodológiques que evidencien alguns dels seus

problemes:
Si (A, Ilavors B), Ilavors A
(1) Fal.làcia d'afirmació del conseqüent (que té el seu origen en la seva formulació
teleològica).
(2) L'explicació a través de les conseqüències no permet distingir entre correlacions

explicatives (causals) i meres correlacions (no explicatives). (a) Alguns autors ho expressen
dient que el problema rau en qué el funcionalisme social no és capaç de proporcionar el
mecanisme. Altres autors ho raonen dient que el problema rau en qué pot resultar dificil
distingir entre generalitzacions en forma de llei i generalitzacions accidentals, com les
representades per les "lleis" de conseqüència.
(3) Argumentació circular tautològica.
(4) Vaguetat: a) En biologia, es parla de conseqüències òptimes (màxim individual local de

l'adaptabilitat reproductiva; mentre que en sociologia es parla de conseqüències
beneficioses (que és molt vague). b) La biologia apel•la a la mateixa conseqüència en tots els
casos (adaptació reproductiva), mentre que en ciències socials els beneficis difereixen segons
el cas. c) Segons l'autor i la perspectiva es defineix de forma diferent "sistema social",
"funció",... Llavors, quin es el criteri funcional?
51

lOMoARcPSD|17526164
(5) El problema de la negació de la individualitat, en tant que tot és entès en termes de

superorganismes, estructures, sistemes, etc.
(6) La possibilitat de legitimar qualsevol realitat per la via de la funció, amb les implicacions
polítiques i morals que això té.
MICRO I MACRO EN LES CIÈNCIES SOCIALS:
1. Distinció metodològica clàssica:
Individualisme metodològic:
S’ha de distingir de:

Individualisme ontològic
Individualisme ètic/polític
1.1. L’individualisme metdològic:
L'individualisme metodològic sostindria que les explicacions de les ciencies socials han de poder-se
reduir a explicacions en termes d'accions o propietats individuals i a les seves concatenacions o
composicions.
No ha de confondre's amb altres tipus
— L'individualisme ontològic afirmaria que les úniques entitats reals de què està composada la
societat són els individus, sent qualsevol altra entitat supraindividual una mera agregació o de les
seves propietats,
— L'individualisme eticopolític sostindria tesis normatives tals com que els individus són els únics
subjectes morals o de drets, o que els individus constitueixen el valor ètic i polític suprem.
● Schumpeter: “the self-governing individual constitutes the ultimate unit of the social
sciences; and that all social phenomena resolve themselves into decisions and actions of
individuals that need not or cannot be further analysed in terms of superindividual factors”.
● Popper: L’individualisme és la tesi segons la qual “tots els fenòmens socials, i especialment el
funcionament de totes les Institucions socials, haurien d’entendre’s sempre com el resultat
de decisions, accions, actituds, etc. d’individus humans i mai n’hem de tenir prou amb una
explicació en termes dels anomenats col·lectius”.
● La teoria de l'elecció racional és un exemple clar de perspectiva metodològica individualista.
● El propi Max Weber afirma que la seva proposta és individualista metodològica.
1.2 Holisme metodològic:

En canvi, l’holisme metodològic tendeix a presentar la societat com una totalitat que consisteix en
«alguna cosa més» que la mera suma de les seves partes integrants, o dels individus que la
52

lOMoARcPSD|17526164
componen. L’holisme metodològic sol sostenir que la interacció social genera propietats i fenòmens
que son irreductibles a fenòmens individuals.
2. Diagrames micro-macro:
En el fons hi ha canvis socials globals, en la vida social no son individuals. Fan explicacions globals en
terme macro.
Max Weber va dir que a través d’una vida productiva i una vida que produeix gunys, porten una vida
molt autocontrolada, sistemática, productiva I previsiva. Acaba generant una massa de relacions
socials anomenades el capitalisme. Sorgiment dels protestants i capitalisme nsq.
Això és un tipus d’explicació holística: creences religioses
conjunt de connexions amb idees mes particulars

creences religioses - anar donar forma al conjunt de creences religioses i de valors que tenen els
individus
53

lOMoARcPSD|17526164
3. Distinció metodologia actualitzada (proposta de Philip Pettit)

- Eix 1: Existència o absència d’autonomia intencional dels individus
Individualisme metodològic vs. Col·lectivisme metodològic
- Eix 2: Existència o absència de relacions socials per a la formació de la identitat dels individus
Atomisme metodològic vs. Holisme metodològic
La combinació dels dos eixos, porta a les següents combinacions de perspectives
metodològiques:
Eix 1: Existència o absència d'autonomia intencional dels individus

Adopten una perspectiva metodològica individualista els que consideren que els humans tenen
autonomia intencional plena.
VS.
54

lOMoARcPSD|17526164
Adopten una perspectiva metodològica col-lectivista els que sostenen que amb una comprensió
completa dels factores que operen en la vida social entendrem que la perspectiva intencional es
errònia. Les regularitat estructurals expliquen la vida social i son discontinues respecte a la
intencionalitat humana.
Eix 2: Existència o absència de relacions socials per a la formació de la identitat dels individus
L'atomisme metodològic sosté que es poden entendre els individus com a capaços de desenvolupar
les seves capacitats sense pressuposar interacció amb d'altres individus.
VS.
El holisme metodològic, en canvi, sosté que moltes capacitats distintivament humanes molt
especialment la capacitat de pensar—depenen constitutivament de l'existència de relaciones socials.
La combinació dels eixos comporta les segünts combinacions:

Individualisme atomista metodològic
Individualisme holista metodològic
Col·lectivisme atomista metodològic
Col·lectivisme holista metodològic
3.1. Individualisme atomista metodològic
La vida social es pot entendre a través de pressuposar que els individus tenen capacitats intencionals
autònomes (individualisme metodològic), però que per al desplegament d'aquestes no és necessari
pressuposar que tenen relacions socials (atomisme metodològic). Quins autors o corrents tenen una
perspectiva individualista atomista metodològica?
3.2. Indiviclualisme metodològic
Per una banda, sosté que ei punt de partida metodològic fonamental és considerar que són els
individus els que tenen capacitats intencionals: individualisme metodològic.
Per una altra, sosté que l'explicació individualista és fonamental però insuficient, atès que els
individus són modelats tant per les interaccions amb altres individus, com por les Instltuciones,
estructures i sistemes en els que els individus participen: holisme metodològic.
Quins autors o corrents tenen una perspectiva individualista holista metodològica?
“La principal aportación del individualismo holista (…) es la de liberarnos de la restricción artificial
de pensar que los valores de los individuos pueden realizarse fuera de la sociedad, a partir de la
concepción de un individuo solitario. Según el holismo, nadie que esté dotado de las diversas
capacidades distintivamente humanas puede vivir una vida en completo aislamiento, por lo que no
puede considerarse que la condición de soledad absoluta sea una alternativa seria. En consecuencia,
55

lOMoARcPSD|17526164
debemos sentirnos libres de tomar en consideración la posibilidad de que, para la evaluación de las
instituciones socio-políticas, debamos recurrir a ciertos valores inherentemente sociales”. Pettit,
Philip (1995), The Common Mind. An Essay on Psychology, Society, and Politics, New York: Oxford
University Press.
3.4 Col·lectivisme holista metodològic:

Pressuposa que només els agregats són l'objecte d'estudi rellevant en ciéncies socials, de manera
que l'autonomia intencional dels individus no és significativa (col•lectivisme metodològic). D'aquí
que els individus siguin entesos fonamentalment com a modelats les institucions, estructures i
sistemes en els que participen (holisme metodològic).
Quins autors o corrents tenen una perspectiva col-lectivista holista metodològica?
56

lOMoARcPSD|17526164
BLOC IV: LA IMPORTÀNCIA DE LA HISTÒRIA DELS CONCEPTES EN LES CIÈNCIES

SOCIALS
Molts dels conceptes que utilitzen les ccss es resisteixen a una única definició en termes de
condicions necessàries i suficients.
La majoria de conceptes, concretament els que estan lligats al context, s’entenen depenent d’aquest,
per exempla la homosexualitat fa segles era considerada com una anormalitat. ex: concepte de
“normal”.
Poden tenir definicions alternatives els següents conceptes?
pobresa, desigualtat, sostenibilitat, llibertat, tolerància, dignitat, emancipació, modernitat.
Si responem afirmativament acceptem que són conceptes que tenen intensionalitat (amb s): per
tant, que el seu significat pot canviar; o, dit d’una manera precisa, que el seu significat està indexat.
modernització = racionalització (max weber)
Un concepte que varia el seu significat segons el context és un concepte que té intensionalitat (s), és
a dir, que el seu significat depèn del context. Al contrari, hi ha conceptes com per exemple el
concepte “nitrogen”, no tenen intensionalitat ja que tenguem el context que tenguem no canviarà el
seu significat.
EL CARÀCTER INDEXAT DELS CONCEPTES SOCIALS

En semiòtica, lingüística, antropologia, sociologia i filosofia del llenguatge, la indexació és quan algun
factor vincula (indexa) el significat d’un objecte al context en què es produeix. Quan un concepte
canvia de significat quan canvia el context és un concepte indexat.
Quines causes d’indexació hi ha?
1. context històric
2. context d’intencionalitat normativa
Aquesta indexació es pot observar diacrònicament i sincrònicament.
LA HISTÒRIA DE LES IDEES POLÍTIQUES DE L’ESCOLA DE CAMBRIDGE
Quentin Skinner (no skinner del Conductisme), John Pocock, John Dunn, James Tully, etc. Van intentar
analitzar els llenguatges utilitzats en les ccss han anat desenvolupant-se dins tradicions i aquestes
influeixen en com les persones han anat entenent les coses en cada moment. Defensen que sense
l’existència dels moviments obrers del segle XIX no hi hauria idees que defensen a la classe obrera.
Tradició analítica: actes de parla, motivacions, intencionalitat del discurs, predisposició dels
receptors.
Refús de la idea d’Arthur Lovejoy de les “idees-unitat” (o conceptes singulars) que són invariables al
llarg del temps. Considera que els conceptes no canvien ni varien, sinó que són estables.
Anàlisi a través de l’anàlisi dels llenguatges socials i polítics de l’època i de les tradicions filosòfiques i
polítiques anteriors, que influeixen en la comprensió dels discursos de cada moment.
LA HISTÒRIA DELS CONCEPTES (BEGRIFFSGESCHICHTE)
57

lOMoARcPSD|17526164
Reinhart Koselleck.
Hi ha una correspondència entre les estructures temporals de la història - tant de la història
conceptual com de la història factual - a la relació dels conceptes amb els estats de coses que capten.
Dit d’una altra manera: com s’articula la relació temporal entre conceptes i estats de coses?
El llenguatge té dues dimensions i és tan repectiu com productiu:
- enregistra receptivament el que és exterior a ell, manifesta el que se li imposa sense que això
darrer sigui lingüístic.
- el llenguatge fa seus activament tots els estats de cosa extralingüístics. Per a això, ha de
cristal.litzar en un concepte.
És necessari fer un seguiment detallat dels canvis en els significats que van sofrint els conceptes amb
el pas del temps, en quatre sentits exhaustius.
Com ha assenyalat Heiner Schultz, només hi ha quatre formes en què pot articular-se la
transformació correlativa entre de concepte i estat de coses. Són les següents:
1- el significat d’una paraula i l’estat de coses captat romanen iguals sincrònicament i diacrònicament
exemple: “esclau”, el seu significat i la seva realitat quan es dona no ha canviat al llarg de la història.
esclau = aquell que no és lliure a partir d’allò que entenem com “lliure”
2- el significat d’una paraula es manté igual, però l’estat de les coses es modifica. S’allunya del
significat anterior. Per tant, la realitat que està canviant ha de captar-se i comprendre’s novament de
forma lingüística.
exemple: concepte “ciutat”. Fustel de Coulanges entén com “la ciutat antiga”, cristal.lització de
persones que venen del món agrari. Després, s’entén com “polis”, i actualment, com “ciutat”, i entre
totes elles tenen moltes coses en comú ja que ens referim a allò mateix però el seu estat ha canviat,
els fets són diferents però el concepte és el mateix.
3- el significat d’una paraula canvia, però la realitat que abans captava roman igual. Per tant, la
semàntica que ha canviat necessita trobar noves formes d’expressió lingüística per ajustar-se a la
realitat.
exemple: revolució francesa, revolució industrial i revolució americana. generen canvis radicals cada
una d’elles, canvis diferents. els fets són canvis però el concepte és el mateix i passa a tenir una
connotació nova. es posen en majúscula perquè generen grans canvis, com Gran Guerra, Segona
Guerra
58

lOMoARcPSD|17526164
4- els estats i els significats es desenvolupen de forma completament separada de manera que la
relació que existia abans ja no s’entén. Només el mètode històrico-conceptual permet esbrinar com i
amb quin concepte es plasmava abans una realitat.
exemple: concepte de “estat”, el qual actualment s’ha separat del concepte “estament”.
ESTUDI DE CAS: EL CONCEPTE DE “PROPIETAT”
La propietat, una condició de la llibertat política, segons Aristòtil:

A l’inici del llibre segon de la Política, Aristòtil refusa la idea que els ciutadans no han de tenir res en
comú, doncs això faria impossible l’existència mateixa d’una comunitat política. D’aquí que,
referint-se a la propietat de la terra, consideri que (1) la possessió privada d’ús comú és preferible
tant a (2) la possessió comuna estil són cobejades sense límit”, el governant ha de poder confiscar la
riquesa “excessiva” dels molts rics si aquesta representa una amenaça per al bon govern.
La “propietat il.limitada”, segons Blackstone

No hi ha res que impacti tan generalment a la imaginació i involucri els efectes de la humanitat com
el dret de propietat; això és, aquell domini únic i despòtic que un home reclama i exerceix sobre les
coses externes del món, en total exclusió del dret de qualsevol altre individu de l’univers.
La “propietat absoluta” del Codi Civil napoleònic com a trencament amb la propieyay feudal
basada en obligacions personals
La propietat és el dret de gaudir i de disposar de les coses de la manera més absoluta, sempre que
hom no en faci un ús prohibit per les lleis o els reglaments.
La “funció de la propietat” del constitucionalisme democràtic modern.

L’article 153 de la constitució de weimar, amés d’afirmar que la constitució protegeix la propietat, el
contingut i límits de la qual estaran fixats per les lleis, estableix que la propietat obliga, i que el seu ús
que ha de constituir al mateix temps un servei per al bé general. La propietat deixa d’entendre’s com
un dret natural, inviolable i sagrat de mera resistència davant l’acció dels poders públics per quedar
vinculada de forma inseparable al bé de la comunitat. Vincle que legitima la imposició de límits que
lluny de ser excepcionals, s’enquadren dins de la normalitat.
REFLEXIÓ FINAL: Si, en darrer terme, tota propietat és pública i només de forma condicionada es
confia en mans privades o estatals o és gestionada com un bé comú, llavors fins i tot la propietat
privada té una dimensió comuna.
59

Teoria Metodología

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Teoria Metodología

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

lOMoARcPSD|17526164

Wuolah free Teoria Metodo

Metodologia de las ciencias sociales (Universitat de Barcelona)

Studocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

BLOC I: CONCEPTES METODOLÒGICS BÀSICS

1.CONEIXEMENT, VERITAT I INFORMACIÓ

Què entenem per ciència? Hi ha diferents concepcions:

Què caracteritza el coneixement científic?

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

Què significa que una proposició sigui verdadera?

epistemològic: sobre el coneixement de la realitat (com es coneix la realitat)

Quan hi ha correlació entre dos fenòmens. correlació no implica causalitat

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

La tasa d’aturats està augmentant

La veritat té aspectes normatius i no normatius

La veritat com a correspondencia o adequació:

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

PER A QUÈ HI HAGI VERITAT:

En ciència, és suficient que una proposició sigui certa (i estigui justificada)?

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

Tipus de proposicions i contingut de veritat:

- contradicció: Un argument que no pot existir en el món empíric, fa referència a una

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

2. La negació d’una tautologia és una contradicció

3. La negació d’una contradicció és una tautologia

4. La negació d’un enunciat contingent és un enunciat

Què és la informativitat (precisió) d’un enunciat? Definició formal d’informativitat:

Els símbols que utilitzarem són els següents:

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

1: “ahir va ploure” a= ploure.

La veritat a priori de que sigui falsa

3 “ahir va ploure o no va ploure” a= ploure

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

disjunció inclusiva (o) v

disjunció excloent o una cosa o una altra

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

i = 1-p = 1-2/4 = 0,5

8: “Plou, si només si fa vent”

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

2.CIÈNCIA, RACIONALITAT I HEURÍSTICA

diferència entre delimitació i precisió:

baix capital social: tenir poques relacions interpersonals

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

irracionalitat: es dona sobre la base de la interpretació de la informació disponible.

Tipus de biaixos cognitius:

Descarregat per shairon london (shairon272@gmail.com)

Metodologia de les CCSS (Grau de Sociologia) Curs 2020-21 Jordi Mundó

N’hi ha una que ens interessarà quan parlem de macro i micro: