Anàlisi del coneixement 2

Qüestions preliminars 2
Sobre el mètode filosòfic 2
Arguments 6
Arguments deductius 7
Arguments inductius 8
Validesa deductiva 9
Validesa inductiva 10
Fal·làcies formals 14
Fal·làcies informals o materials 14
Epistemologia 15
Tres sentits de saber 16
Coneixement proposicional 16
Coneixement per aprehensió 17
Coneixement pràctic 18
Anàlisi tripartida del coneixement 19
Condicions necessàries i suficients 19
Anàlisis incorrectes 20
Anàlisis del coneixement 21
D1 21
D2 21
D3 22
Veritat 22
Veritat com a correspondència 23
Veritat com a utilitat 23
Veritat com a coherència 23
Creença 25
Justificació, indicis i cancel·ladors 26
Contraexemples de Gettier 28
Respostes als contraexemples de Gettier 32
Respostes conservadores 33
D4: No inferència de falsedats 33
D5: No refutabilitat 34
Respostes radicals 35
D6: Teoria causal del coneixement 35
D7: Teoria condicional del coneixement 38

1
 Anàlisi del coneixement

Qüestions preliminars

Abans d’entrar en el temari pròpiament dit, hem de tractar certes qüestions, bàsicament
metodològiques.

Sobre el mètode filosòfic

Abans de començar una investigació ens preguntem: ¿De quines dades disposem per
començar una investigació filosòfica? En l’àmbit científic, són els indicis empírics els quals
també permeten formular hipòtesis. Per exemple, veiem que dos individus de dos espècies
diferents tenen simulituds: podríem dir (hipòtesi) que si hi ha individus d’espècies diferents
que s’assemblen, podria haver un ancestre comú. En canvi, en filosofia, que és una disciplina
(entre altres coses) que té per objectiu la clarificació conceptual, serà la observació de les
nostres pràctiques conceptuals (moralment correcte, causa, coneixement, art, etc.). Aquests
són conceptes centrals en el nostre sistema de creences i dels quals en fem ús de manera
ordinària. Normalment, hi ha algunes accions que considerem com a moralment correctes i
altres com a moralment incorrectes. Això ens permet fer preguntes com: ¿quan una acció és
moralment correcta i quan és incorrecta? Al mateix temps, ens permeten plantejar les
primeres hipòtesis: les accions moralment correctes són aquelles que tenen efectes
majoritàriament positius.
Ara bé, ¿com podem contrastar les hipòtesis filosòfiques? En ciència, es poden
contrastar les hipòtesis buscant indicis empírics confirmatoris o refutatoris mitjançant
experiments. En l’àmbit filosòfic, una possibilitat (i és com nosaltres operarem) és tractar de
confirmar o refutar les hipòtesis a través d’intuïcions o judicis preteòrics —abans de
considerar l’argument en detall, és a dir, abans de veure les premisses i abans de veure si la
conclusió es segueix de les premisses, es pot tenir la intuïció que l’argument és incorrecte—
sobre l’aplicació dels conceptes en circumstàncies reals o imaginàries, mitjançant
experiments mentals.
Tres exemples sobre el mètode filosòfic:
Correcció moral. Considerem certs actes moralment correctes, com robar als rics per donar
als pobres i, per contra, actes moralment incorrectes, com la publicitat enganyosa. És
important per la nostra vida considerar els actes d’una manera o altra. Ara bé, ¿ho fem bé?

2
Osigui: ¿Quan un acte és moralment correcte? La filosofia, en aquest sentit, no és merament
descriptiva sinó normativa. Com a primera hipòtesi tenim l’utilitarisme de l’acte que
considera els efectes de les accions particulars. Un acte és moralment correcte si les accions
particulars tenen efectes positius per la majoria (així doncs, robar als rics per donar als pobres
seria un acte moralment correcte). Ara toca contrastar la hipòtesi: què ens diu aquesta
hipòtesi sobre la tortura, el treball infantil i els assaigs mèdics sense consentiment? Imaginem
que hi ha una pandèmia mundial, s’estan desenvolupant vacunes però es necessiten subjectes
on provar-les, els governs dels països decideixen segrestar alguns ciutadans per assajar
aquestes vacunes perilloses. En aquesta situació, un experiment mental, els efectes d’aquesta
acció seran majoritàriament positius i, per l’utilitarisme de l’acte, és a dir, la primera hipòtesi,
és un acte moralment correcte.
Però, per intuïció, ¿podríem dir que això és moralment correcte? En el nostre context
polític-cultural, es manifesta que l’utilitarisme de l’acte no és una hipòtesi correcta per fer
servir el concepte de correcció moral. O també, imaginem que hi ha un terrorista que sap on
està una bomba a punt d’explotar, el dilema està en si és correcte torturar o no aquesta
persona, podríem dir que inclús en aquest cas la tortura no és correcta (tot i, en aquest cas
particular, tenir efectes majoritàriament positius.
Presentem, doncs, una segona hipòtesi, l’utilitarisme de la regla, que no considera els
efectes de l’acció particular sinó dels efectes del tipus d’acció, es valora les conseqüències
que tenen certs tipus d’accions. En el cas particular de la tortura, com que el tipus d’acte té
majoritàriament efectes negatius, serà moralment incorrecta i s’alinearia amb les nostres
intuïcions. A través d’aquest mètode la filosofia pot anar avançant.
Coneixement. Diem que en Joan sap que Da Vinci pintà la Mona Lisa, però no que El
Greco va pintar Las Meninas. ¿Quan es pot dir que algú té coneixement d’alguna cosa?
Tenim una hipòtesi, la següent, quan hom té una creença vertadera, diem que hom té
coneixement d’alguna cosa si en té una creença vertadera. Contrastació mitjançant un
experiment mental: imaginem que som una metgessa, ens acabem de traslladar, i la nostra
nova veïna se’n va a una tarotista la qual li dic que la veïna (o sigui, nosaltres) és una
metgessa, i efectivament som una metgessa. La veïna té la creença vertadera que som una
metgessa. Ara bé, segons les nostres intuïcions, podem dir que té el coneixement de que som
una metgessa? Ens sembla que no, que té una creença que, per casualitat, és vertadera. Això
ens permet refutar la primera hipòtesi i, al mateix, temps, proposar hipòtesis alternatives.
Segona hipòtesi: es dirà que hom té el coneixement d’alguna cosa si en té una creença
vertadera i justificada. Una segona hipòtesi que també es pot contrastar: un possible cas que

3
la posa en qüestió és un exemple dels casos Gettier. Imaginem que estem estirats en el jardí,
uns metres més enllà veiem alguna cosa que s’assembla al nostre gat. Ens formem la creença
que el nostre gat està jardí, és una creença justificada. Imaginem també que realment el gat
està al jardí però no és allò que s’assembla al nostre gat sinó que això és una projecció
hologràfica feta pel friki del nostre veí, llavors és una creença justificada i vertadera. Però
podriem dir que tenim el coneixement que el nostre gat està al jardí? Sembla que no, ja que
en aquest cas si el nostre gat no hagués estat realment en el nostre jardí haguéssim continuat
creient falsament que el nostre gat es troba efectivament en el jardí. Això indica que la nostra
creença ha acabat essent vertadera no en base els meus judicis sinó que ha sigut una qüestió
de sort, la qual cosa ens fa intuir que aquest cas posa de manifest que no tenim el
coneixement. Els nostres judicis són els que ens han de portar a les creences vertaderes i
justificades.
Causalitat. Diem que l’impacte d’una pilota ha causat que el vidre es trenqui. Així
doncs, ¿quan A és causa de B? Primera hipòtesi: un esdeveniment és causa d’un altre si es
donen contiguament en l’espai i en el temps. Contrastació: si es redueix a això, llavors
imaginem la contigüitat espaciotemporal de dos esdeveniments dels quals nosaltres no estem
disposats a dir que estan relacionats causalment. Imaginem que nosaltres saltem, i just
després es produeix un terratrèmol. ¿Les nostres intuïcions, basades en la nostra pràctica
conceptual, dirien que es poden dir que aquests esdeveniments estan relacionats causalment?
No, sembla que si no haguéssim saltat, el terratrèmol s’hagués produit igualemnt. Aquest cas
ens permet plantejar una segona hipòtesi: A és causa de B en la mesura que si A no s’hagués
esdevingut, B no s’hauria esdevingut. Hi ha casos, emperò, els casos de preempció que poden
refutar-la. Imaginem que en Joan i en Josep volen assassinar en Pere. Per a no ser enxampats,
l’hipnotitzen per a que estiri del balcó quan escolti el telèfon sonar. Per assegurar la jugada,
els assassins queden en que primer trucarà en Joan i al cap d’uns minuts en Josep, per si la
primera vegada no sona. En Joan truca i en Pere es tira pel balcó. Diríem que la trucada d’en
Joan ha causat d’en Pere? Hi havia una causa alternativa que és la trucada d’en Josep. Si la
trucada d’en Joan no s’hagués esdevingut, en Pere s’hagués tirat pel balcó igualment amb la
trucada d’en Josep. Així doncs, la segona hipòtesi no és plausible.
Ara bé, no tothom està d’acord en que aquesta sigui la metodologia en seguir, és una
discussió de la metafilosofia. Trobem mètodes alternatius com: Wittgenstein diu que s’ha
d’abandonar la teoria en favor de l’intuïció; Russell diu que s’ha d’abandonar l’intuïció, ja
que és una font de prejudicis, en favor de la teoria; o l’equilibri reflexiu de Rawls: de vegades
les intuïcions sens presenten irrenunciables, aleshores si es contradiuen amb la teoria, s’ha

4
d’abandonar la teoria, però quan les intuïcions no es presenten tan fortes, si no estan clares
del tot, llavors no serveixen per abandonar la teoria.
Noteu, finalment, que per tal que funcioni aquest mètode filosòfic que seguirem, les
intuïcions no només han de ser molt fortes, sinó que també han de ser compartides amb els
altres (de la mateixa manera que fa la comunitat científica).
Tanmateix, hi ha una branca de la filosofia, la filosofia experimental, en la qual hi ha
una nova aproximació metodològica que tracta de criticar el paper les intuïcions com a
mètode adequat per la contrastació d’hipòtesis. La filosofia experimentals fa experiments els
quals mostren que les nostres intuïcions sobre l’ús dels conceptes varien en funció de l’ètnia,
del gènere, de l’estat d’ànim, de factors demogràfics, de com es presenten els detalls del cas,
etcétera. Per exemple, en el cas del gat hologràfic i la sort epistèmica, els occidentals
tendeixen a dir que no es té el coneixement que el gat sigui al jardí, mentre que els orientals
són més propensos a dir que sí que es pot dir que hom gaudeix del coneixement en qüestió.
¿Per què això és important? Doncs perquè les intuïcions, com es va dir, haurien de ser
màximament compartides. Si nosaltres davant d’una hipòtesi d’una ciència empírica que
tracta cert fenòmen experimentem per corroborar o refutar les hipòtesis, la comunitat
científica ha d’estar d’acord de llegir de la manera aquests indicis experimentals sobre si són
confirmatoris o refutatoris. En filosofia, si el que tenim per refutar hipòtesis són les
intuïcions, si aquestes no són compartides, les intuïcions dels casos concrets no podran donar
les hipòtesis per refutades. La filosofia experimental ens diu que les intuïcions no són
compartides universalment sinó que ho són en certs grups, i tampoc podem dir quines
prevalen sobre les altres. Les conclusions, per tant, depenen dels factors enumerats més
amunt.
En definitiva, nosaltres hem de saber que hi ha detractors d’aquest mètode filosòfic,
però nosaltres, i com es fa habitualment, tot reconeixent aquestes crítiques, el seguirem. De
fet, la discussió contemporània sobre teoria del coneixement es va donar seguint aquest
mètode filosòfic.

5
 Arguments
¿Què és un argument? Un argument és simplement un raonament. Hi ha dos tipus
d’arguments: bons arguments i arguments dolents. Tot seguit donem una sèrie de definicions
més formals:

Definició 1. Un argument és una seqüència de dues o més proposicions, conclusió i

premisses. Per exemple:

Si hi ha milions de planetes com la Terra a l’univers, aleshores és probable que hi hagi vida a
altres planetes.

Hi ha milions de planetes com la Terra a l’univers.

___________________________________

És probable que hi hagi vida a altres planetes.

Aquesta definició 1 caracteritza un argument com una seqüència de proposicions. En un

argument les proposicions hi estan relacionades de certa forma: unes reben justificació de les
altres. Les premisses donen suport a la conclusió, la conclusió rep suport de les premisses.

Definició 2. Un bon argument ha de ser concloent i convincent.

El fet que un argument sigui concloent té a veure amb la seva correcció o validesa i la veritat
de les proposicions que el conformen. El fet que una argument sigui convincent està
relacionat amb la consecució del seu objectiu pràctic.

Definició 3. Un argument és concloent siss és vàlid i les seves premisses són vertaderes.

Definició 4. Un argument és deductivament vàlid siss, necessàriament, si totes les les seves
premisses són vertaderes, aleshores la conclusió també ho és.

Definició 4*. Un argument és inductivament vàlid siss les premisses fan raonable o
justifiquen la conclusió.

Definició 5. Un argument convincent és un argument concloent que el podem reconèixer com

a tal.

6
Així mateix, els arguments són vàlids o invàlids (correctes o incorrectes) en funció de si, de
fet, la relació de suport entre les premisses i la conclusió és la que el parlant pretén.
Un parlant pot pretendre o bé que a) la veritat de les premisses garanteixi la veritat de
la conclusió, un argument així es dirà deductiu, i serà deductivament vàlid si efectivament
aquesta pretensió es compleix; o bé que b) les premisses donin cert grau de suport a la
conclusió, i l’argument serà inductiu, i serà inductivament vàlid si efectivament aquesta
pretensió es compleix. Per tant, la validesa d’un argument dependrà de si les premisses
ofereixen el suport a la conclusió que el parlant pretén.

Arguments deductius

Tot és rosa
_______________
El Golden Gate és rosa.

Tots els homes són mortals.

_____________________________
Si x home, aleshores x és mortal.

Els arguments deductius són incorrectament caracteritzats com arguments amb premisses
generals i conclusió particular. És veritat que molts arguments deductius presenten aquesta
fórmula, però aquesta no és una bona manera de caracteritzar els arguments deductius; perquè
n’hi ha que no tenen aquesta forma. Per exemple:

Tots els homes són mortals.

Tots els Déus són homes.

___________________

Tots els Déus són mortals.

Un argument és deductiu, doncs, siss el parlant pretén que la veritat de les premisses
garanteixi totalment la veritat de la conclusió. Són arguments explicatius (es fan servir en
matemàtiques, lògica, etc.) en tant que la conclusió no afegeix cap informació que no estigui
ja continguda a les premisses. Extreuen la informació que se segueix de creences que ja

7
tenim. Per ex: Un solter és un home adult no casat. En Joan és adult i no casat. Per tant, en
Joan és solter.

Arguments inductius

Són arguments més propis, que no exclusius, de la ciència empírica

El corb 1 és negre, el corb 2 es negre, el corb n es negre.

--------------------------------------

Tots els corbs són negres.

Els arguments inductius apareixen incorrectament caracteritzats com arguments amb

premisses particulars i conclusió general. Per exemple:

Totes les sabates que he comprat aquí m’han anat bé.

----------------------------------------------------

Les sabates que m’acabo de comprar també m’aniran bé.

Un argument és inductiu siss pretenem que les premisses donin cert grau de suport a la
conclusió. Són arguments ampliació. Vegem-ne alguns tipus i exemples:
Arguments a la millor explicació. Per exemple: el fet que els altres tinguin estats
mentals és la millor explicació al seu comportament. Per tant, els altres tenen estats mentals.
És millor explicació, per exemple, que pensar que són mers autòmats dirigits per
extraterrestres a distància. És un argument inductiu pel fet que els altres tinguin estats
mentals sigui la millor explicació al seu comportament, no garanteix totalment que els altres,
de fet, tinguin estats mentals: en la conclusió hi ha més informació que en les premisses.
Arguments per analogia. Per exemple: els altres s’assemblen anatòmicament a mi. Jo
tinc estats mentals. Per tant, en virtut d’aquesta semblança, els altres també tenen estats
mentals. És un argument inductiu perquè el parlant té la intenció que les premisses facin
creure raonable la conclusió: hi ha més informació en la conclusió que en les premisses.

8
 Validesa deductiva
Per caracteritzar modalment la validesa o la correcció d’un argument, recuperem la definició
4: un argument és deductivament vàlid siss, necessàriament, si totes les les seves premisses
són vertaderes, aleshores la conclusió també ho és. És a dir, un argument és vàlid quan es
satisfà la intenció del parlant en relació al suport que les premisses pretén que donin a la
conclusió. De manera equivalent: un argument és deductivament vàlid siss no és possible que
les seves premisses siguin vertaderes, però la conclusió falsa.
Observem que és possible trobar arguments deductivament vàlids amb premisses
falses. En efecte, la validesa deductiva d’un argument preserva la veritat (vegeu definició 4),
però no en garanteix la veritat de les premisses.
Les proposicions contingents són aquelles que podrien haver tingut un valor de veritat
diferent del que, de fet, tenen. Per exemple: París és la capital de França. Això és veritat, però
en un altre món possible diferent a l’actual, podria ser vertadera. Un altre exemple: Russell va
escriure la Crítica de la Raó Pura. Això és, de fet, fals. Però podem pensar un altre món
possible diferent a l’actual on és vertadera.
Però no tota proposició és contingent: no tota proposició podria haver tingut un valor
de veritat diferent del que, de fet, té. Per exemple: tinc 35 anys i no tinc 35 anys. És una
contradicció: no podem imaginar un món possible en el qual aquesta proposició en comptes
de ser falsa, sigui vertadera. Un altre exemple: si un objecte és completament vermell,
aleshores no és completament verd. És una tautologia, no podem imaginar un món possible
en el qual aquesta proposició en comptes de vertadera sigui, de fet, falsa.
De les proposicions necessàriament falses en direm contradiccions. De les
proposicions necessàriament vertaderes en direm tautologies.
Així doncs, podem trobar:
i) Arguments deductivament vàlids amb premisses vertaderes i conclusió vertadera.

Les balenes són mamífers

Els mamífers es reprodueixen sexualment
______________________
Les balenes es reprodueixen sexualment

9
ii) Arguments deductivament vàlids amb premisses falses i conclusió falsa:

Cap animal marí és un mamífer

Els gats són animals marins
_____________
Els gats no són mamífers

Noteu que les dues premisses són proposicions contingents: són, de fet, falses, però podrien
ser vertaderes en un altre món possible. És un argument deductivament vàlid perquè si les
premisses fossin vertaderes, la conclusió necessàriament també ho seria. Però no és un
argument concloent.

iii) Arguments deductivament vàlids amb premisses falses i conclusió vertadera:

Jordi Pujol és francès (proposició contingent i, de fet, falsa)

Jordi Pujol és íntim amic de Derrida (proposició contingent i, de fet, falsa)
_________________________
Hi ha algú que és francès i íntim amic de Derrida (proposició contingent i, de fet, vertadera)

Que les seves premisses siguin falses, doncs, no fan encara l’argument deductivament invàlid
o incorrecte, ja que compleix el cas en que si fossin vertaderes, la conclusió necessàriament
també ho seria. No es garanteix que les premisses siguin vertaderes. Només es diu que si les
premisses són vertaderes, necessàriament la conclusió també.

Validesa inductiva
Per caracteritzar modalment la validesa inductiva, recuperem la definició 4*: Un argument és
inductivament vàlid siss les premisses fan raonable o justifiquen la conclusió. En un
argument inductivament vàlid és possible que les premisses siguin vertaderes i la conclusió
falsa. Així doncs, ¿quins factors influeixen en la validesa inductiva? Observem diferents tipus
d’arguments inductius:
(i) Hem observat 100 milions de corbs i tots han estat negres
-------------------------
Tots els corbs són negres

10
 (ii) Argument de la millor explicació

El fet que els altres tinguin ment és la millor explicació a la seva conducta
----------------------------------
Els altres tenen ment

(iii) Argument per analogia

El vi s’assembla a la cervesa
---------------------
La cervesa té efectes sobre la capacitat de conducció

Vegem els arguments per analogia: ¿quins factors influeixen en la seva validesa?
(a)
Els gats i els orangutans s’assemblen perquè els dos tenen pèl
Els gats són felins
-------------------
Per analogia, els orangutans també són felins
(b)
Els altres s’assemblen biològicament a nosaltres
Nosaltres tenim estats mentals
------------------
Per analogia, els altres homes també tenen estats mentals

Per intuïció, els arguments (a) i (b) ens semblen inductivament invàlids. Perquè siguin
arguments inductivament vàlids cal que les semblances siguin rellevants per establir la
conclusió. Vegem més exemples:
(c)
El cotxe que m’acabo de comprar s’assembla a l’únic cotxe que he tingut (mateixa marca)
Els meu cotxe era fiable
---------------------
Per analogia, el cotxe que m’acabo de comprar serà fiable
(d)
El cotxe que m’acabo de comprar s’assembla als 20 cotxes que he tingut (mateixa marca)

11
 Els meus 20 cotxes eren fiables
---------------------
Per analogia, el cotxe que m’acabo de comprar serà fiable

Per intuïció, l’argument (c) ens sembla inductivament invàlid, mentre que l’argument (d)
sembla inductivament vàlid. En efecte, el nombre d’instàncies ha de ser suficientment gran
per donar suport a la conclusió. Més exemples:
(e)
En Joan i la Maria es van perdre la classe de dimecres (en Joan va assistir a una festa
d'aniversari i la Maria al funeral de la seva tieta)
El professor va sancionar en Joan per perdre’s la classe
------------------------
Per analogia, el professor sancionarà a la Maria per perdre’s la classe
(f)
La cirurgia cardíaca i l’estètica merament cosmètica són cirurgies
La meva mútua paga per la cirurgia cardíaca
--------------------------
Per analogia, la meva mútua pagarà per la cirurgia estètica cosmètica

Per intuïció, els arguments (e) i (f) ens semblen arguments inductivament invàlids. Les
semblances són rellevants, però hi ha disanalogies importants en aquests casos, hi ha
diferències tant importants que fan que tot i les semblances no és raonable creure allò que
s’infereix en l’argument. Perquè un argument sigui inductivament invàlid, en l’argument per
analogia no hi ha d’haver disanalogies importants.
Fixem-nos ara en els arguments a la millor explicació: ¿quins factors influeixen en la seva
validesa? Vegem exemples:
(a)
El vidre del meu cotxe està trencat i el mòbil no hi és
Explicació 1. Un lladre l’ha trencat i m’ha robat el mòbil
Explicació 2. Una pilota de beisbol ha impactat contra el vidre
Explicació 3. Una pilota ha impactat contra el vidre i un gos s’ha menjat el mòbil
L’explicació 1 és la millor
--------------------
Un lladre ha trencat el vidre i m’ha robat el mòbil

12
Per intuïció, ens sembla un argument inductivament vàlid per la seva capacitat explicativa (no
genera més preguntes ni deixa alguna qüestió sense explicar, per la seva simplicitat i per la
seva probabilitat.
(b)
El vidre del meu cotxe està trencat i el mòbil no hi és
La millor explicació és que en Pau n’és el responsable
---------------------------
En Pau ha trencat el vidre del meu cotxe i ha agafat el meu mòbil
(en Pau és el meu amic i no sembla que tingui cap raó per haver fet això)

Per intuïció, ens sembla que (b) és un argument inductivament invàlid ja que les explicacions
no han de generar més qüestions de les que intenten respondre.
(c)
En aquestes fotos es veu una figura humanoide bípeda tota plena de pèl
Explicació 1. És Bigfoot
Explicació 2. És una persona disfressada de primat homínid
L’explicació 1 és millor que la 2
-----------------------
El que es veu a les fotos és Bigfoot

Per intuïció, ens sembla que (c) és un argument inductivament invàlid, ja que, en efecte, les
explicacions proposades han de ser compatibles amb les nostres creences establertes.
Hem vist fins ara la validesa dels arguments, però un bon argument, a més a més, ha
de ser convincent. Així mateix, recuperem la definició 5: un argument convincent és un
argument concloent que el podem reconèixer com a tal. Creurem la conclusió d’un argument
si reconeixem que es tracta d’un argument concloent, és a dir, amb premisses vertaderes i
deductivament o inductivament vàlid. Ara bé, un mateix argument pot ser convincent per una
persona i no per una altra. Depèn de: (i) els indicis a favor de les premisses i (ii) la manera
com es presenta l’argument destinat a mostrar la seva validesa.
Els arguments solen persuadir a qui els reconeix com a concloents, però no tots els
arguments que ens persuadeixen són concloents. De vegades, ens deixem persuadir per
arguments dolents ja que no detectem que (a) les premisses són falses i/o (b) són fal·laços o
incorrectes.

13
 Fal·làcies formals
Afirmació del conseqüent
Si estàs a Roma, aleshores estàs en una ciutat en la qual pots trobar ruïnes de més de 2000
anys
Estàs en una ciutat en la qual pots trobar ruïnes de més de 2000 anys
-----------------------
Estàs a Roma
Estructura:
p→q
q
____
p
Negació de l’antecedent.
Si està nevant, aleshores fa fred
No està nevant
______
No fa fred
Estructura:
p →q
-p
_____
-q

Fal·làcies informals o materials

Veurem només alguns exemples:

Fal·làcia ad hominem

En Xavier Sala i Martín afirma que la pobresa en el món s’ha reduït en els últims 10 anys.
En Xavier Sala i Martín és un neoliberal
_________________________
En Xavier Sala i Martín no té raó.

14
Fal·làcia post hoc.
L’ordinador es va espatllar just després d’instal·lar un programa
---------------------
Ha estat el fet que instal·lés aquest programa el que ha fet que l’ordinador s’espatllés

¿Com podem objectar a un argument? Ens hem de fixar en (i) si no és concloent (premisses
falses o argument deductivament o inductivament invàlid) i en (ii) si no és convincent (encara
que les premisses siguin vertaderes es pot no proporcionar suficient justificació a favor de la
conclusió, impossibilitat el reconeixement de la seva validesa).

Epistemologia
Una manera d’introduir el curs és tractar d’explicar quins problemes es tracten en
l’epistemologia, ja que només cert grup de conceptes són objecte de la reflexió filosòfica. En
filosofia del llenguatge, es tracten els conceptes de significat, intencionalitat, etcétera; en
filosofia de la ciència, teoria científica, explicació. etcétera; en metafísica, propietats,
identitat, causalitat, etcétera; finalment, en epistemologia, coneixement, justificació, creença
racional, indicis, etcétera. Són conceptes que ja els usem de manera ordinària: en filosofia són
molt centrals en el nostre conjunt de creences en el sentit que donem importància a
determinar si tenim coneixement de quelcom.
L’epistemologia, doncs, és aquella branca de la filosofia que es dedica a reflexionar
entorn els conceptes de coneixement, justificació, creença racional, etcétera.
Alguns problemes a l’entorn del coneixement:
En primer lloc, el problema analític: ¿què és el coneixement? ¿Què és la justificació?
En segon lloc, el problema de la demarcació: ¿quins són l’abast i els límits del
coneixement? (Món extern, estats ments, futur, moralitat, passat, fets matemàtics, etcétera).
¿És possible el coneixement? ¿Podem respondre a l’escèptic?
En tercer lloc, el problema de les fonts de coneixement: ¿quines són les nostres fonts
de coneixement? (Percepció, memòria, introspecció, intuïció racional, etcétera). ¿Què
coneixement a través d’elles? (Món extern, passat, estats mentals, principis lògics, etcétera).
En quart lloc, el problema del valor: ¿té valor el coneixement? ¿Quin? ¿Quin valor
afegit té respecte la mera creença justificada?
En una anàlisi conceptual s’enuncien les condicions necessàries i suficients per
aplicar correctament un concepte (democràcia, pobresa energètica, mort digna, coneixement,

15
causalitat, etcétera? Perquè els límits dels conceptes determinen les nostres pràctiques. Depèn
del nostre concepte de mort digna, dictaminar si un cas particular és o no una mort digna.
Depèn del concepte de pobresa energètica legislar d’una manera o altra, etcétera.
L’epistemologia és una disciplina eminentment normativa: si ens preguntem, ¿quan,
de fet, diem que un subjecte sap que p o que està justificat a creure que p? Es tracta d’una
qüestió fàctica. Ara bé, l’objectiu és aclarir: ¿quan hauríem de dir que un subjecte sap que p o
que està justificat a creure que p? Es tracta d’una qüestió normativa. L’epistemologia, en
aquest sentit, és com altres disciplines com ara l’ètica o la filosofia política, en ètica no es
mira d’esbrinar com s’utilitza ordinàriament el concepte de correcció moral, sinó reflexionar
en com s’ha d’utilitzar.

Tres sentits de saber

Analitzem en primer lloc com utilitzem el verb «saber». Expressions que usem a l’hora
d’atribuir coneixement:

- En Joan sap que són les dues en punt. S sap que p.

- En Joan coneix a Williamson. S coneix x.
- En Joan sap com esquiar. S sap com fer A.
- En Joan sap si Williamson és a BCN. S sap si...
- En Joan sap quan nevarà. S sap quan...
- En Joan sap perquè no vas venir. S sap perquè...

¿Determina aquesta varietat d’usos diferents tipus de saber? Si és així, ¿quin saber ens
interessa analitzar?

Coneixement proposicional
Quan diem que S sap que p, es tracta d’un coneixement de fets o proposicions vertaderes. Per
exemple:
- En Joan sap que Cèsar va ser assassinat
- Sé que París és la capital de França
Les proposicions són allò que els anunciats expressen. Poden ser vertaderes o falses. Noteu
que dos enunciats diferents podem expressar la mateixa proposició:
- S1 afirma: «The sky is blue»
- S2 afirma: «El cel és blau»

16
I un mateix enunciat pot expressar dues proposicions diferents. Si S1 i S2 estan a diferents
llocs, les seves proferències expressen proposicions diferents.
- S1: afirma: «Està plovent»
- S2: afirma: «Està plovent»

Coneixement per aprehensió

Ara bé, ¿tot coneixement és coneixement proposicional? Quan diem que «En Joan sap quan
vindrà la Maria», podem expressar la mateixa proposició afirmant: «En relació a cert moment
de temps, en Joan sap que la Maria vindrà». Però quan diem «En joan sap com esquiar», ¿és
coneixement proposicional o d’un altre tipus? Quan diem «En Joan sap perquè la Maria no hi
va anar», podem expressar la mateixa proposició afirmant: «En Joan sap que la raó per la
qual la Maria no hi va anar és r». Quan diem «En Joan coneix a la Maria», en un sentit podem
expressar la mateixa proposició afirmant: «En Joan sap que la Maria té tres germans i que
treball d’infermera en un hospital». En aquest sentit, conèixer x, una persona, una ciutat o un
sabor, consisteix en saber fets o proposicions vertaderes sobre x, i per tant, consistiria en
coneixement proposicional. Però, al mateix temps, també podem voler expressar que en Joan
ha tingut contacte directe amb la Maria. D’aquest sentit es diu coneixement per aprehensió
(knowledge by acquaintance). Es tracta de conèixer entitats que no tenen forma de
proposició, com llocs, persones, coses, gustos, etcétera.
El coneixement per aprehensió de quelcom implica haver estat en contacte amb quelcom en
algun sentit. Per exemple, podem dir que «en Joan coneix París», en la mesura que hi ha estat
moltes vegades, o que «en Joan sap quin gust té el mango» perquè l’ha provat. A partir
d’aquí, se’ns poden plantejar la sèrie de preguntes següent:
- ¿Podem tenir coneixement proposicional sobre quelcom i, al mateix temps, tenir
coneixement per aprehensió d’aquest quelcom?
Per intuïció, ens sembla que efectivament sí, només ens cal pensar en l’exemple emprat més
amunt: en Joan té coneixement proposicional de la Maria i també ha tingut contacte directe
en algun sentit.
- ¿Podem tenir coneixement proposicional sobre quelcom sense tenir-ne coneixement
per aprehensió?
Per intuïció, ens sembla que sí és possible. Podem saber, per exemple, que Moscou és la
capital de Rússia, un coneixement proposicional, sense haver-hi estat mai.

17
 - ¿Podem tenir coneixement per aprehensió de quelcom sense tenir-ne coneixement
proposicional?
Per intuïció, ens sembla que no. Per exemple, si se’ns presenta la Maria, sense donar-nos
coneixement proposicional sobre ella, adquirim coneixement proposicional al moment de
tenir-hi contacte directe, ja sigui que porta un abric llarg, que té els ulls blaus, etcétera.

Coneixement pràctic
Quan diem que «en Joan sap com esquiar», hi ha un sentit que quan afirmem això volem
expressar el mateix que quan afirmem que «en Joan sap que per esquiar s’ha de fer a, b i c».
Saber com fer quelcom consistiria en saber què s’ha de fer per fer aquest quelcom,
Ara bé, hi ha un altre sentit en el que volem dir que en Joan té l’habilitat d’esquiar,
d’aquest sentit en direm coneixement pràctic (know how), en el sentit de saber com fer
quelcom. El coneixement pràctic d’x implica tenir l’habilitat de fer x. Per exemple, podem dir
que «la Teresa sap com tocar el piano», ja que l’altre dia ens va fer un recital de clàssics, o
que «en Joan sap fer mitja», en la mesura que el jersei que duc l’ha fet ell. D’aquí podem
plantejar les preguntes següents:

- ¿Podem tenir coneixement pràctic sobre com fer z i tenir, al mateix temps,
coneixement proposicional sobre com fer z?
Per intuïció, ens sembla que sí. Per exemple, un professor de piano sap com tocar el piano i
alhora té coneixement proposicional sobre com tocar el piano, i per això pot ensenyar-ne.

- ¿Podem tenir coneixement proposicional sobre com fer z sense tenir-ne coneixement
pràctic?
Per intuïció, ens sembla que sí. Per exemple, nosaltres podriem haver llegit llibres sobre com
tocar el piano, però no saber-lo tocar efectivament.

- ¿Podem tenir coneixement pràctic sobre com fer z sense tenir coneixement
proposicional sobre com fer z?
Per intuïció ens sembla que no, una vegada s’ha après a tocar un instrument es podria donar
informació sobre què és el que s’ha de fer per tocar-lo, Ara bé, sembla que hi ha casos
particulars en els quals la resposta a la pregunta és afirmativa. Casos com els dels sexadors de
pollastres: el sexe dels pollets no es pot determinar, ni per òrgans interns ni per

18
característiques externes, fins que creien, però els sexadors destrien entre mascles i femelles a
una edat molt temprana i el seu grau de fiabilitat és molt alt. Hi ha coneixement pràctic, però
no proposicional, atès que no hi ha res que indiqui que un pollet sigui un mascle o femella.
En resum, hem trobat tres usos bàsics dels termes «saber» i «conèixer», a saber, i)
conèixer fets o proposicions: amb la forma S sap que p, i en diem coneixement proposicional;
ii) conèixer per contacte directe un individu, una ciutat, un sabor, etcétera: amb la forma S
coneix x, i en diem coneixement per aprehensió; iii) saber com fer alguna cosa: amb la forma
S sap com fer z, i en diem coneixement pràctic.

Anàlisi tripartida del coneixement

Condicions necessàries i suficients

L’objecte de l’epistemologia és, essencialment, el coneixement proposicional. En relació a
l’anàlisi del coneixement, ens preguntarem:
- ¿Quan es podrà dir que un subjecte té coneixement proposicional?
- ¿Quines són les condicions necessàries i suficients que s’haurien de complir per poder
dir que un subjecte sap que p?
- ¿Quan direm que un subjecte sap que p?
La resposta haurà de ser de la forma: un subjecte sap que p si i solament si… Una anàlisi
conceptual enuncia les condicions necessàries per poder aplicar correctament un concepte.
Per exemple: S és solter si i solament si i) no està casat i ii) és un home adult. El
bicondicional indica que l’anàlisi ens ofereix condicions necessàries i suficients: d’una banda,
«si S és solter, aleshores i) no està casat i ii) és un home adult» ens indica que i) i ii) són
condicions necessàries i, de l’altra, «si S i) no està casat i ii) és un home adult, aleshores S és
solter», ens indica que i) i ii) són condicions suficients.
Així mateix, les condicions necessàries són aquells que en cas de no complir-se no es
podrà aplicar el concepte. Per exemple, si ser un organisme és necessari per ser un home,
aleshores si un no és un organisme, no és home. Les condicions suficients són aquelles que si
es compleixen, n’hi ha prou per aplicar el concepte en qüestió. Per exemple, tenir 100.000
accions de Microsoft és suficient per ser ric. Observeu que 1) hi ha condicions necessàries
que no són suficients: ser un organisme és necessari per ser un home, però no és suficient; i
que 2) hi ha condicions suficients que no són necessàries: tenir 10 milions d’euros en accions
de Microsoft és suficient per ser ric, però no és necessari.

19
 Anàlisis incorrectes
Hi ha tres raons per les quals una anàlisi pot ser incorrecta. En primer lloc, quan sigui una
anàlisi massa forta en la mesura que enuncia una condició que no sembla necessària per
l’aplicació del concepte. Exemples:
- S és solter si i solament si i) no està casat, ii) és un home adult i iii) juga al tennis
- X és un animal vertebrat si i solament si i) és cordat, ii) està proveït d’esquelet intern,
iii) té columna vertebral i iv) té pèl
¿Com determinaríem que una anàlisi és massa forta? Amb contraexemples, ja siguin reals o
hipotètics, a la necessitat. És a dir, trobant casos particulars en els quals les nostres intuïcions
ens diuen que és correcte aplicar el concepte malgrat alguna de les condicions que es diu no
es compleix. Les nostres intuïcions ens diuen que podem dir d’un S que és solter tot i no
jugar al tennis.
En segon lloc, quan sigui una anàlisi massa dèbil perquè les condicions que enuncia
no semblen suficients per l’aplicació de cert concepte. Exemples:
- S és solter si i solament si i) no està casat
- X és un mamífer si i solament si i) és vertebrat
¿Com determinaríem que una anàlisi és massa forta? Amb contraexemples, ja siguin reals o
hipotètics, a la suficiència. És a dir, trobant casos particulars en els quals les nostres
intuïcions ens diuen que és incorrecte aplicar el concepte malgrat es compleixin totes les
condicions que s’enuncien. D’un nadó no podem dir que és solter.
Finalment, en tercer lloc, quan sigui una anàlisi massa forta i massa dèbil. Per
exemple:
- S és solter si i solament i) no està casat i ii) juga al tennis
¿Com determinaríem que una anàlisi és massa forta i massa dèbil? Amb contraexemples, ja
siguin reals o hipotètics, a la necessitat i a la suficiència. És a dir, trobat casos particulars en
els quals les nostres intuïcions ens diuen que és incorrecte aplicar el concepte malgrat es
compleixin totes les condicions que s’enuncien i hi ha alguna condició que malgrat no
complir-se es podria aplicar el concepte. D’un nen que juga al tennis no podem dir que és
solter.
En resum, una anàlisi del coneixement tindrà la forma: S sap que p si i solament i), ii)
i iii)... ¿Com podríem determinar si aquesta anàlisi és correcta? Amb 1) contraexemples a la
necessitat i 2) contraexemples a la suficiència.

20
 Anàlisis del coneixement
L’anàlisi tripartida del coneixement, per nosaltres D3, diu: S sap que p si i solament si 1) p és
veritat, 2) S creu que p i 3) S està justificat en creure que p.

D1

Però abans, per practicar, considerem altres possibles anàlisi del coneixement, vegem D1: S
sap que p si i solament 1) creu que p. ¿És necessària pel coneixement la condició 1)? Enfront
una proposició p, hi ha tres possibles actituds, a saber, a) creure p, b) no creure p, c)
suspendre el judici respecte p. Si un S b) no creu p o c) no té una opinió formada sobre p,
llavors no diríem que S sap que p. Per tant, la condició de creure p és necessària.
Ara bé, podem intentar presentar contraexemples a la necessitat. Suposem que afirmo:
«No crec que el meu nom sigui Mireia, ho sé». ¿És reeixit aquest contraexemple? Sembla que
no, ja que es diu que no només es creu sinó que es té la certesa, la creença hi és implícita, o
més aviat, és una redundància, de la mateixa manera que quan afirmo «No estic cansat, estic
exhaust».
Així doncs, com que no hem trobat contraexemples reeixits contra la necessitat,
intentem-ho ara contra la suficiència. Si diem que «en Joan creu que Barcelona és la capital
d’Espanya» o que «la Maria creu que l’aigua, en condicions normals, bull a 500 graus
Celsius», segons les nostres intuïcions, ¿els hi atribuiriem coneixement? Sembla que no.
Aquests exemples ens indiquen que la condició 1) no és suficient. Hem d’abandonar D1 en la
recerca d’una bona anàlisi.

D2

Agafem ara una anàlisi del coneixement, D2, que diu el següent: S sap que p si i solament si
1) creu que p i 2) p és veritat. Intentem proposar contraexemples a la necessitat de D2: en un
fragment de La Història Misteriosa es diu: «Sabia que el majordom era el culpable, però al
final ha resultat no ser-ho». ¿És reeixit aquest contraexemple? No. El coneixement, segons
D2, requereix la veritat de la proposició. És impossible que S sàpiga que p, però que p sigui
falsa. Si atribuïm coneixement a algú en relació a alguna cosa falsa, la nostra atribució serà
equivocada.
Vegem ara possibles contraexemples a la suficiència. Cas 1. En Joan i els efectes
secundaris de la medicació; en Joan pren una medicació que, com a efecte secundari li fa
creure que té un conjunt d’altres patologies. Així, en Joan creu que és diabètic. Quan va al

21
metge aquest li confirma que de fet és diabètic. Tot i així, no estem disposats a atribuir
coneixement a en Joan fins que rep la confirmació del metge. Abans d’anar al metge, en Joan
no té indicis, no té justificació per creure que és diabètic.
Cas 2. En Pere és pessimista i cada vegada que surt al carrer es forma creences
pessimistes sobre el que li passarà. Un dia es forma la creença que l’atropellarà un camió. De
fet, l’atropella un camió. Tot i així, no estem disposats a atribuir coneixement a en Pere
perquè la creença ha esdevingut veritat per casualitat.
Cas 3. La Bonnie i el tarot. La Bonnie va a veure la tarotista i aquesta li diu que demà
farà fred. La Bonnie ho creu. I efectivament l’endemà fa fred. Compleix totes les condicions,
però tot i així, segons les nostres intuïcions, no estem disposats a atribuir coneixement a la
Bonnie.
¿Què ens indiquen aquests contraexemples? Aquests contraexemples ens indiquen
que les creences formades en base a indicis inadequats (cas 3) o en base a cap tipus de raons
(casos 1 i 2) que són vertaderes per casualitat (sort epistèmica) no són coneixement, és una
intuïció en filosofia occidental bastant compartida. ¿Què sembla necessari pel coneixement?
Sembla que pel coneixement és necessària la justificació (raons, indicis).

D3

L’anàlisi tripartita del coneixement, D3, diu que S sap que p siss i) S creu que p, ii) p és
veritat i iii) S està justificat a creure que p. ¿Què prediu l’anàlisi D3 respecte els casos 1, 2 i
3? Segons aquesta anàlisi, els casos 1, 2 i 3 no constitueixen coneixement perquè no
compleixen la condició iii).
Abans de presentar contraexemples contra D3, repassem les tres condicions de l’anàlisi. En
primer lloc, sobre la condició de veritat:

Veritat

Per dir que S sap que p, seguint D3, p ha de ser veritat. El coneixement és factiu ja que si per
saber p és necessari que p sigui veritat, aleshores, si S sap que p és que p és veritat. En aquest
sentit cal distingir entre coneixement real i coneixement aparent. La idea és: ¿sabien els grecs
que la Terra era plana? No. Creien que ho sabien, però no ho sabien. Per això en diem
coneixement aparent.
Ens preguntem: ¿que és per alguna cosa ser veritat?¿Quines són les condicions
necessàries i suficients que s’han de complir per dir que una proposició és vertadera? Depèn

22
de com es respongui, es considerarà una teoria de la veritat objectivista, com les teories de la
veritat com a correspondència, o relativista, com les teories coherentistes i pragmatistes de la
veritat.

Veritat com a correspondència

El conjunt de les teories de la veritat com a correspondència són totes aquelles teories que
consideren que una proposició p és veritat si i solament si es correspon amb els fets del món,
és a dir, si i solament si el món és tal com p el descriu. El que determina si una proposició és
veritat és la seva correspondència amb els fets del món. ¿Què fa veritat que aquí hi ha una
taula? Doncs el fet que efectivament aquí hi ha una taula. La veritat, segons aquestes teories,
no és relativa perquè una i la mateixa proposició no pot ser vertadera i falsa alhora. Per
exemple, la veritat de la proposició que, en condicions normals, la sal es dissol en aigua no és
relativa, és vertadera. Noteu que un subjecte pot creure que p és veritat i un altre creu que p
és falsa, un dels dos s’equivoca. Observeu també que el fet que una proposició sigui vertadera
o falsa no depèn de que algú la cregui.
Aquestes teories tenen problemes, en destaquem alguns: aquestes teories han d’explicar a)
què és un fet i b) en què consisteix la relació de correspondència entre una proposició i un fet
del món.

Veritat com a utilitat

El conjunt de les teories pragmatistes de la veritat consideren que una proposició p és veritat
si i solament si creure p és útil (en el sentit pràctic). Així, si la Maria creu que es curarà, serà
veritat si li és útil creure-ho i, de la mateixa manera, si la Teresa creu que Déu existeix, serà
veritat si li és útil creure-ho. Així doncs, les teories pragmatistes són relativistes en la mesura
que la veritat depèn no del món extern sinó del subjecte.
Ara bé, podem sotmetre aquestes teories a crítiques. Com a contraexemples a la
suficiència només hem de trobar creences útils que no diríem que són vertaderes, i com a
contraexemples a la necessitat només hem de trobar proposicions que tot i no ésser útils de
creure, són veritat.

Veritat com a coherència

El conjunt de les teories coherentistes de la veritat consideren que una proposició p és

vertadera si i solament si és coherent amb el conjunt de proposicions que creiem. Però, ¿què

23
volem dir amb «coherència»? Suposem que crec que i) tinc l’experiència de blanc i ii) tinc
l’experiència de fred. ¿Quina de les següents proposicions seria veritat per mi?
- iii) Tinc una bola de neu a la mà
- iv) Tinc un tros de carbó rogent a la mà
Observeu que les teories pragmatistes de la veritat són relativistes ja que la veritat
depèn del subjecte, i en concret del conjunt de proposicions que creu. Per exemple, suposem
que un creu que 1) les fotos fetes per la NASA que mostren que la Terra és rodona són falses
i que 2) l’horitzó sempre es veu pla miris des d’on el miris. Així doncs, ¿és veritat pel
terraplanista una proposició com 3), la Terra és plana? Com veurem, atès que el conjunt de
proposicions 1)-3) és consistent, llavors és veritat.
Així mateix, ¿què és la coherència? Una proposició p és coherent amb el conjunt de
proposicions i)-iii) si i solament si el conjunt de proposicions resultant d’afegir p a i)-iii) és
consistent.
Un conjunt de proposicions és consistent quan és possible que totes les proposicions
del conjunt siguin veritat alhora. Per exemple: 1) en David està de vacances, 2) en David avui
no ha anat a treballar i 3) en David ahir va agafar un vol cap a París.
Pel contrari, un conjunt de proposicions és inconsistent quan no és possible que totes
les proposicions del conjunt siguin veritat alhora. Per exemple, el conjunt A format per 1)
Conrad és un novel·lista i 2) Conrad no és un novel·lista i el conjunt B format per i) tot allò al
que ens podem referir existeix, ii) «Hamlet refereix a Hamlet» i iii) Hamlet no existeix. Tant
el conjunt A com el conjunt B són inconsistents.
Suposem que un detectiu1 creu que 1) les empremtes d’en Joan estaven a l’escena del
crim, 2) alguns testimonis van veure en Joan on es va cometre el crim i 3) les joies van ser
trobades al domicili d’en Joan. ¿És veritat pel detectiu1 una proposició com 4) en Joan va ser
qui va trobar les joies? El conjunt de proposicions format per 1)-4) és consistent, llavors és
veritat.
Suposem, en canvi, que un detectiu2 creu que 1) en Joan no estava a l’escena del crim
quan es va cometre. ¿És veritat pel detectiu2 una proposició com 4) en Joan va ser qui va
trobar les joies? El conjunt de proposicions format per 1)-4) és inconsistent, llavors és falsa.
Ara bé, les teories coherentistes de la veritat també presenten, almenys dos,
problemes: a) la coherència (com a consistència) no és suficient per la veritat:
- i) Homer va escriure la Ilíada
- ii) Plató fou un poeta modern

24
Noteu que ii) és coherent amb i) però no diríem que ii) és veritat. D’altra banda, b) el
concepte de coherència és tan problemàtic com el de correspondència.
Així doncs, a) per les teories coherentistes de la veritat, la veritat es determina per una
relació de coherència; mentre que per les teories de la veritat com a correspondència, la
veritat es determina per una relació de correspondència; b) per les teories coherentistes de la
veritat, les condicions de veritat de les proposicions depenen d’altres proposicions; mentre qe
per les teories de la veritat com a correspondència, les condicions de veritat de les
proposicions depenen de les característiques del món.

Creença

Per dir que S sap que p, seguint D3, S ha de creure que p. Però, ¿què és una creença? Una
creença és un estat mental: si crec que el Barça guanyarà estic en un estat mental diferent que
si desitjo que guanyi. Les persones compartim creences: la Ju i jo creiem que plou a
Barcelona. Quan diem que compartim creences volem dir que les nostres creences tenen el
mateix contingut: el contingut de la meva creença. Atès que els continguts de les creences són
proposicions, quan diem que compartim la mateixa creença o que les nostres creences tenen
el mateix contingut, el que volem dir és que creiem en la mateixa proposició: la Ju i jo creiem
en la mateixa proposició, a saber, que plou a Barcelona.
Quan diem que algunes creences són vertaderes i altres falsses, el que volem dir és que el seu
contingut és vertader o fals. El contingut d’una creença, com hem dit, és una proposició. Una
proposició és aquell pensament o idea que expressem a traves de les oracions, afirmacions o
enunciats que proferim. Fixem-nos en l’exemple següent:

- La Maria a t1 profereix: «No crec que el meu nom sigui Maria, ho sé»
- La Maria a t2 profereix: «No tinc cap mena de dubte que em dic Marta»

Aquí tant t1 com t2 expressen la mateixa proposició.

Tenir una creença és fonamentalment tenir una actitud enfront una proposició, vegem
exemples d’actituds proposicionals:

Distinció entre identitat numènica: (Tenim el mateix

cotxe estríctament.
1. Desitjo que el Barça guanyi la Lliga
2. Crec que el Barça guanyarà la Lliga Idenitat qualitativa: Tenen les mateixes propietats
(color, marca...)
3. Sospito que el Barça guanyarà la Lliga

25
Noteu que creure alguna cosa és acceptar-ho com a vertader. No té sentit dir que crec que p,
però penso que p és fals. Ara bé, per creure que p, no és necessari que p sigui veritat.

Justificació, indicis i cancel·ladors

Per dir que S sap que p, seguint D3, S ha d’estar justificat a creure que p. La noció de
justificació pretén evitar que els casos de sort epistèmica siguin considerats coneixement
(recordeu els exemples de la tarotista). La justificació epistèmica està relacionada amb la
veritat, en el sentit de tenir indicis que fan més probable la veritat. Mentre que un pot tenir
justificació pràctica per creure que p sense tenir indicis per creure que p és veritat. A
nosaltres ens interessa la primera.
Observeu que a) una proposició pot ser vertadera encara que no hi hagi cap subjecte
que estigui justificat a creure-la: pot ser veritat que hi ha vida a Mart encara que no estiguem
justificats a creure que n’hi ha; b) podem estar justicats a creure proposicions falses, com ara
creure justificadament que és en Pellicer qui retransmet el telenotícies, però en veritat és el
seu germà bessó, o creure justificadament que són les dotze, però de fet són dos quarts d’una,
atès que el mòbil s’ha espatllat.
La justificació pot ser relativa en dos sentits: 1) S1 està justificat a creure que p a t1 i,
al mateix temps, S2 no està justificat a creure que p a t1 —S1 pot tenir indicis per creure que
en Pere és l’assassí mentre que S2 no—; 2) S està justificat a cure que p a t1, però no està
justificat a creure que p a t2 (i a la inversa) —S pot tenir indicis per creure la proposició que
«avui fa bon dia» i al cap d’una estona no—.
Noteu que a) un subjecte pot tenir justificació per creure que p sense de fet creure que
p: un noi insegur té bones raons per creure que ha aprovat l’examen, però no ho creu; b) un
subjecte pot creure que p, tenir bons indicis a l’abast per creure que p, però creure que p per
raons equivocades: en Joan pateix una malaltia, té bones raons per creure que es recuperarà,
però ho creu perquè li ho ha dit una vident; c) no s’ha de confondre estar justificat a creure
alguna cosa amb la capacitat de mostrar que un està justificat a creure-ho. Puc estar justificat
a creure que p, però no tenir la capacitat per mostrar que estic justificat a creure-ho perquè no
recordo els indicis que m’han portat a creure-ho. Puc estar justificat a creure que George
Washington va ser el primer president dels EUA però sóc incapaç de recordar els indicis que
em van formar aquesta creença.
Noteu que la justificació es té en graus. Les raons per creure p poden ser més o menys
bones. Vegem els casos següents:

26
 - Cas 1. S creu, en base a la previsió que anuncia un 80% de probabilitats de pluja, que
avui plourà a Girona.
- Cas 2. S creu, en base als trons i l’aigua que sent a la llunyania, que avui plourà a
Girona.
Si afegim un cas 3 més radical:
- Cas 3. S creu. en base a la previsió que anuncia un 20% de probabilitats de pluja, que
avui plourà a Girona.
Ens sembla que el cas 1 és una millor justificació que la del cas 3.
Els indicis poden ser ser concloents, no concloents o inconclusius:
Si E són indicis concloents per creure p, és impossible que p sigui falsa donat E. Són
indicis que garanteixen la veritat de la proposició a la que donen suport: crec que penso
perquè tinc consciència introspectiva que estic dubtant. Si només podem estar justificats a
través d’indicis concloents, seria fals que podem estar justificats a creure proposicions falses.
Si E són indicis no concloents per creure p, és possible que p sigui falsa donat E.
Indicis que no garanteixen la veritat de la proposició a la que donen suport, malgrat que la fan
raonable: crec que són les dotze perquè ho marca el rellotge del mòbil. El fet que E siguin
indicis no concloents per creure p, no vol dir que no sigui raonable creure p en base a E.
Si E és un indici inconclusiu per creure p, E no ofereix cap tipus de suport per creure
p: l’experiència de groc no és concloent per creure que això és groc, però no és inconclusiva
per creure-ho; ara bé, l’experiència d’una taula és inconclusiva per creure que hi ha vida a
Mart.
Com es va dir, la justificació pot ser relativa: a t1 S pot estar justificat a creure p i a t2
no estar justificat a creure p. La justificació que certs indicis E ens proporcionen per creure
una proposició p qualsevol pot ser «cancel·lada» per l’adquisició de nous indicis R. Si R
cancel·la la justificació que teníem a favor de p direm que R és un cancel·lador. Per exemple,
un subjecte S forma part d’un assaig clínic d’un medicament. A t1 creu justificadament en
base l’experiència que: (1) el paper que hi ha sobre la taula és blau. A t2 S és informat que el
fàrmac subministrat podria causar alteracions visuals. Els indicis que S adquireix a t2
cancel·len la justificació que té per creure (1) a t1 en base l’experiència. S està justificat a
creure (1) a t1, però no està justificat a creure-ho a t2.
Un cancel·lador també pot ser cancel·lat i la justificació que certs indicis oferien
inicialment pot ser restaurada. Seguint l’exemple anterior, a t3 S és informat que està al grup
de control i que ha pres un placebo. Aquests indicis restauren la justificació que S tenia a t1
per creure (1) en base a l’experiència.

27
 Contraexemples de Gettier
L’any 1963 Edmund Gettier va escriure l’article «Is Justified True Belief Knowledge?» on
presenta dos contraexemples a la suficiència de l’anàlisi tripartida del coneixement, és el que
es coneix com a Problema de Gettier. Aquests contraexemples mostren que la condició de
justificació no és suficient per evitar considerar coneixement casos de sort epistèmica. Com
veurem, hi haurà dos possibles solucions: o bé mostrar que els contraexemples no són reeixits
o bé reformular l’anàlisi. Abans, emperò, vegem alguns exemples d’aquests anomenats
Contraexemples de Gettier.
Cas 1. El següent cas el podem trobar en Pritchard (2006). Suposem que en John mira
el rellotge i marca les 8:20 de manera tal que passa a creure que (1) són les 8:20. Noteu que
en John creu justificadament que (1). Però resulta que el rellotge es va aturar fa exactament
12 hores. ¿Què prediria l’anàlisi tripartida del coneixement? Segons D3, John sap que (1)
perquè (1) és veritat i ho creu justificadament. ¿Però diríem nosaltres que en John sap que
(1)? Les nostres intuïcions ens diuen que no, ja que és casualitat que la seva creença sigui
vertadera. Si les nostres intuïcions són àmpliament compartides, aquest cas suposa un
contraexemple a la suficiència de l’anàlisi tripartida del coneixement.
Cas 2. El següent cas el podem trobar en Dancy (1985). Suposem que en Henry està
mirant a la televisió una final de Wimbledon en la que juguen McEnroe i Connor. McEnroe
sembla que acaba de guanyar. En Henry està justificat a creure que (1) acaba de veure la
victòria de McEnroe a la final de Wimbledon d’enguany. I, per tant, Henry està justificat a
creure que (2) Mcenroe acaba de guanyar la final de Wimbledon d’enguany. Noteu que (1)
implica deductivament (2). Si (1) és veritat, aleshores necessàriament (2) és veritat. Henry
infereix (2) de (1) i passa a creure en virtut del Principi de Clausura de la Justificació (PCIj),
que diu el següent:
(i) S està justificat a creure que p,
(ii) p implica deductivament que q i
(iii) S creu que q perquè ho infereix de p
_______________________
Aleshores S està justificat a creure que p

És a dir, en Henry està justificat a creure que (2) pel (PCIj). Tanmateix, imaginem que la
retransmissió de la final d’enguany no ha estat possible per problemes tècnics. En Henry,
sense saber-ho, ha vist el partit de l’any passat en el que, casualment, s’enfrontaven els

28
mateixos jugadors. Així que (1) és fals. Però noteu que encara que (1) és fals, en Henry està
justificat a creure-ho. Imaginem ara que casualment McEnroe ha guanyat la final d’enguany.
Per tant, (2) és veritat. Així doncs, en Henry creu que (2), està justificat a creure que (2) i (2)
és veritat. Segons D3, en Henry sap que (2) perquè (2) és veritat i ho creu justificadament.
¿Però diríem nosaltres que en Henry sap que (2)? Les nostres intuïcions ens diuen que no, ja
que és casualitat que la seva creença sigui vertadera. Si les nostres intuïcions són àmpliament
compartides, aquest cas suposa un contraexemple a la suficiència de l’anàlisi tripartida del
coneixement.
Cas 3. Aquest és un cas plantejat pel propi Gettier en l’article citat. Imaginem que
l’Smith i Jones han sol·licitat la mateixa feina. Smith creu que (1) en Jones és l’home que
aconseguirà la feina i Jones té 10 monedes a la butxaca. Smith està justificat a creure (2) ja
que a) ha vist a en Jones buidar les seves butxaques i comptar atentament les monedes que
tenia i b) pensa que en Jones està més qualificat per la feina i li ha semblat sentir que li
donarien la feina. Considerem ara la següent proposició: (2) l’home que obtindrà la feina té
10 monedes a la butxaca. (1) implica deductivament (2). Smith infereix (2) de (1) i passa a
creure (2). Pel (PCIj), Smith està justificat a creure (2). Imaginem que finalment la feina li
donaran a l’Smith. Així (1) resulta fals, però l’Smith està justificat a creure (1). Imaginem
que, per casualitat, Smith té exactament 10 monedes a la butxaca, per tant, (2) és veritat.
L’Smith creu justificadament (2) i (2) és veritat. Així que D3 prediria que l’Smith sap que (2).
¿Però diríem nosaltres que sap que (2)? Les nostres intuïcions ens diuen que no. ¿Per què
diríem que Smith no sap que (2)? Perquè el que fa vertader (2) no té res a veure amb els
indicis que han portat a l’Smith per creure que (2) Encara que l’Smith estigui justificat a
creure (2), la veritat de la seva creença és casual. Si les nostres intuïcions són àmpliament
compartides, aquest cas suposa un contraexemple a la suficiència de l’anàlisi tripartida del
coneixement.
Cas 4. Aquest cas el podem recuperar en l'article de Lehrer de 1970: «The Fourth
Condition for Knowledge». Imaginem que l’Smith creu que (1) Nogot, que treballa a la meva
oficina, té un Ford. Smith està justificat Smith està justificat a creure que (1) ja que sap que
Nogot condueix un Ford i afirma que el Ford és seu. Considerem ara la següent la proposició:
(2) Algú que treballa a la meva oficina té un Ford. Noteu que (1) implica deductivament (2).
Smith infereix (2) de (1) i passa a creure que (2) Smith està justificat a creure que (2) pel
(PCIj). Imaginem ara que Nogot ha enganyat a tothom fent creure que el Ford és seu, però és
del seu germà, (1) és fals. Smith encara està justificat a creure que (1). Imaginem que l’Smith
té un altre company de feina, en Hanvit, del que no sap res i resulta que, per casualitat, té un

29
Ford. Així (2) és veritat. Per tant, l’Smith creu justificadament que (2) i (2) és veritat.
L’anàlisi tripartida del coneixement prediria que l’Smith sap que (2). Ara bé ¿diríem nosaltres
que l’Smith sap que (2)? Segons les nostres intuïcions, diríem que l’Smith no sap que (2).
¿Per què diríem que Smith no sap que (2)? Perquè el que fa veritat a (2) no té res a veure amb
les raons de l’Smith per creure que(2). El fet que (2) sigui veritat és fruit de la casualitat. Si
les nostres intuïcions són àmpliament compartides, aquest cas suposa un contraexemple a la
suficiència de l’anàlisi tripartida del coneixement.
Cas 5. Aquest cas és l’altre contraexemple que proposa Gettier en l'article citat.
Suposem que l’Smith creu que (1) en Jones té un Ford. L’Smith està justificat a creure que (1)
perquè fa poc en Jones el va venir a buscar amb un Ford i perquè en Jones diu que té un ford.
Considerem ara les següents proposicions: (2) En Jones té un Ford o en Brown és a Boston, i
(3) En Jones té un Ford o en Brown és a Barcelona. Noteu que (1) implica deductivament (2)
i (3). Smith infereix (3) de (1) i passa a creure que (3). L’Smith està justificat a creure que (3)
pel (PCIj). Imaginem ara que en Jones es va vendre el Ford, de manera que (1) és fals.
Imaginem que, per casualitat i sense que l’Smith en sàpiga res, Brown és a Barcelona, per
tant, (3) és veritat (fixeu-vos en que (3) és una disjunció. L’Smith creu justificadament que
(3) i (3) és veritat. Per tant, l’anàlisi tripartida del coneixement prediria que l’Smith sap que
(3).¿ Però diríem nosaltres que l’Smith sap que (3)? Les nostres intuïcions ens dirien que
l’Smith no sap que (3). ¿Per què diríem que Smith no sap que (3)? Perquè els indicis que té
Smith per creure que (3) és veritat no tenen res a veure amb el que fa veritat que (3). El fet
que (3) sigui veritat és fruit de la casualitat. Si les nostres intuïcions són àmpliament
compartides, aquest cas suposa un contraexemple a la suficiència de l’anàlisi tripartida del
coneixement.
Contra aquests contraexemples, com hem dit, tenim dues possibles solucions, vegem
ara la primera d’elles. ¿Com podriem salvar l’anàlisi tripartida del coneixement i, per tant,
mostrar que aquests contraexemples a la suficiència no són reeixits? En primer lloc, notem
que els contraexemples de Gettier pressuposen: (1) el Principi de Falsedat Justificada i (2) el
Principi de Clausura de la Justificació.
El Principi de Falsedat Justificada (PFJ) permet que un S pugui estar justificat a
creure una proposició falsa. Si podem estar a justificats per indicis no concloents, aleshores
podem estar justificats a creure una proposició falsa. S està justificat a creure que, en el cas 2,
acaba de veure la victòria de McEnroe a la final de Wimbledon d’enguany; que, en el cas 3,
en Jones és l’home que obtindrà la feina i Jones té 10 monedes a la butxaca; i que, en el cas 4,
Nogot té un ford.

30
 El Principi de Clausura de la Justificació (PCIj) diu que si:
(i) S està justificat en creure que p,
(ii) p implica lògicament q i
(iii) S creu que p perquè ho infereix de p
________________________
Aleshores, S està justificat a creure q

Així S està justificat a creure que: en el cas 2, que McEnroe ha guanyat la final de
Wimbledon d’enguany; en el cas 3, que l’home que aconseguirà la feina té 10 monedes a la
butxaca; i, en el cas 4, que algú que treballa a l’oficina té un Ford.
Per continuar defensant l’anàlisi tripartida del coneixement, tenim dues possibles
estratègies: provar que o bé (PFJ) és incorrecte o bé (PCIj) és incorrecte.
Contra (PFJ). Atès que si podem estar a justificats per indicis no concloents, podem
estar justificats a creure una proposició falsa, contra (PFJ) hem d’afirmar que l’únic tipus
d’indicis que ens justifiquen són indicis concloents. ¿Com és que argumentar contra (PFJ)
mostraria que els contraexemples de Gettier són defectuosos? Sense (PFJ) els contraexemples
com els casos 2, 3, 4 i 5, serien impossibles de construir. Per exemple, en el cas 4, si neguem
(PFJ), aleshores la creença de l’Smith (2) que algú que treballa a la seva oficina té un Ford,
atès que (1) és falsa ja que es basa en indicis no concloents, no seria un cas de creença
vertadera i justificada que no constitueix coneixement. Com que (2) és una creença vertadera
però fortuita (negant (PFJ)), l’anàlisi tripartida del coneixement prediria correctament que no
es tracta de coneixement.
Però negar (PFJ) pressuposa una concepció massa forta de la justificació (en realitat,
molt poques creences serien casos de coneixement). A més a més, negar (PFJ) tampoc
invalida els contraexemples a l’anàlisi tripartida del coneixement similars al cas 1 o al cas del
gat-holograma perquè no hi juga cap paper a l’hora de construir aquests exemples.
Contra (PCIj). Per negar (PCIj) hem de dir que la justificació es transmet de la creença
que p a la creença que q (suposant que p implica deductivament q) quan només p és veritat.
¿Com és que argumentar contra (PCIj) mostraria que els contraexemples de Gettier són
defectuosos? Sense (PCIj) els contraexemples com els casos 2, 3, 4 i 5, serien impossibles de
construir. Per exemple, en el cas 4, si neguem (PCIj), aleshores la creença de l’Smith que (2)
algú de la seva oficina té un Ford no seria un cas de creença vertadera i justificada que no
constitueix coneixement.

31
 Ara bé, negar (PCIj) és intuïtivament inacceptable i no invalida els contraexemples a
l’anàlisi tripartida del coneixement similars al cas 1 o al cas del gat-holograma perquè no hi
juga cap paper a l’hora de construir aquests exemples. A més a més, negar (PCIj) implica
negar el Principi dels Mateixos Indicis (PMI) i negar (PMI) és intuïtivament inacceptable.
El Principi dels Mateixos Indicis diu que si no hi ha cap diferència entre els indicis de
dos subjectes a favor de p, aleshores els dos estan en la mateixa situació justificativa respecte
aquesta proposició. Per exemple, la Maria i en Joan creuen que París és la capital de França.
Si estan encertats, ho estaran els dos. Si s’equivoquen, s’equivocaran els dos. No pot ser que
una hagi errat i l’altre encertat, ja que gaudeixen dels mateixos indicis (haver-ho llegit en el
mateix llibre de geografia). ¿Per què negar (PCIj) implica negar (PMI)?
Imaginem el cas 4* (el cas 4 però amb (1) vertadera). En el cas 4*, Smith* està
justificat a creure que (2) algú que treballa a la meva oficina té un Ford. En el cas 4, Smith no
està justificat a creure que (2) algú que treballa a la meva oficina té un Ford. Smith i Smith*
tenen els mateixos indicis a favor de la proposició (2). Entre tots dos no hi hauria d’haver
diferència (no podem dir que un té coneixement i l’altre no) ja que tots dos estan justificats
pels mateixos indicis.
Tanmateix, els contraexemples no són defectuosos pel fet de pressuposar (PFJ) i
(PCIj). Com hem vist, hi ha contraexemples a l’anàlisi tripartida que no pressuposen aquests
principis. Així, s’accepta que els contraexemples de Gettier són reeixits en tant que mostren
que l’anàlisi tripartida del coneixement és incorrecta perquè és massa dèbil (són
contraexemples a la suficiència, no a la necessitat). ¿Com hauriem de modificar aquesta
anàlisi per obtenir-ne una de correcta? Tenim que S sap que p si i només si creu que p, p és
veritat i es compleix una condició anti-sort epistèmica. ¿Com es concreta aquesta condició?
És a dir, tenint en compte els contraexemples de Gettier, ¿en quins casos és correcte dir que S
sap que p?

Respostes als contraexemples de Gettier

Per respondre als contraexemples de Gettier, hi ha dues vies: propostes conservadores, per
una banda, i propostes radicals, per l’altra. Les propostes conservadores són aquelles segons
les quals les tres condicions que enuncia l’anàlisi tripartida del coneixement són necessàries
pel coneixement, però és necessària també una quarta condició que eviti la sort epistèmica.
N’estudiarem dues: i) la condició de no inferència de falsedats (de Michael Clark, 1963) i ii)
la condició de no refutabilitat (de Lehrer i Paxton). En canvi, les propostes radicals són

32
aquelles que abandonen la condició de justificació però consideren que cal una o més d’una
condició alternativa pel coneixement de manera tal que eviti la sort epistèmica. N’estudiarem
també dues: iii) la teoria causal del coneixement (de Goldman) i iv) la teoria condicional del
coneixement (de Nozick).

Respostes conservadores

D4: No inferència de falsedats

En els contraexemples de Gettier, les creences dels subjectes s’infereixen de creences falses.
L’anàlisi, D4, de Michael Clark1 afegeix una condició a D3, a saber, i) la no inferència de
falsedats. Segons D4, S sap que p si i només si i) p és vertadera, ii) S creu que p, iii) S està
justificat a creure que p i iv) totes les creences que duen a S a creure que p han de ser
vertaderes. D4 prediria correctament que en molts casos dels contraexemples de Gettier no hi
ha coneixement. Ara bé, podem plantejar contraexemples a la suficiència de D4. 2
Cas 7. Imaginem que Smith veu que en Jones, que treballa a la seva oficina, sempre
arriba conduint un Ford i, a més a més, en Jones diu que el Ford és seu. Smith creu que (1) hi
ha algú que treballa a la meva oficina que condueix un Ford i diu que el Ford que condueix és
seu. (1) és veritat i constitueix un indici adequat per creure que (2) algú que treballa a la meva
oficina té un Ford. ¿Hi ha implicació lògica? No, no és necessari que qui condueixi el Ford
sigui el seu propietari, el que suposaria que hi ha algú que condueix un Ford a la oficina i no
és seu. Deductivament no és necessari inferir (2) a partir de (1), no és un indici suficient, tot i
que és raonable pensar que algú que treballa a la meva oficina té un Ford, ja que en Jones no
té motius per mentir. Ens trobem altra vegada davant d’un cas de sort epistèmica, no hem
conduit la veritat als seus indicis, ha entrat en joc un element de casualitat que l’ha fet veritat.
Jones no té un Ford, però (2) és veritat perquè en Hanvit, un altre company de feina i de qui
l’Smith no en sap res, té un Ford. ¿Diríem que l’Smith sap que (2)? Les nostres intuïcions ens
diuen que no perquè la veritat de (2) ha estat fruit de la casualitat. D4 prediria incorrectament
que l’Smith sap que (2).
Tanmateix, Clark té l'oportunitat de criticar aquest contraexemple. En aquest cas 7,
Clark diu que Smith creu (2) en base a (1) i la creença que (1)* en Jones té un Ford. Es
necessita passar de la creença (1) a la creença (2) una creença intermèdia (1)* de la qual
passar a creure que (2). Ara bé, (1)* és una creença falsa. Per tant, no podem passar a creure
1
Michael Clark (1963). "Knowledge and Grounds: A comment to Mr. Gettier's paper", Analysis XXIV, p 46-48.
2
Feldman, Richard. (1974). “An allegeded defect in Gettier counterexamples”, Australasian Journal of Philoso-
phy, 52: 68-69.

33
que (2), i ja no és cas de coneixement. D4 prediria correctament que el cas 7 no és un cas de
coneixement ja que la condició iv) no es compleix.
Però nosaltres encara podem afegir nous contraexemples a la suficiència de D4.
Podem emprar, per exemple, casos de sort epistèmica el subjecte dels quals no es forma una
creença en base a una altra creença. Els 1 (rellotge) i 6 (gat-holograma) són casos que
semblen complir totes quatre condicions però, segons les nostres intuïcions, no semblen
constituir coneixement. Pensem també en el següent cas de graners falsos (fake barns):
Cas 8. Imaginem que en Henry passa per un poble ple de graners falsos, però admira
just l’únic graner real, indiscernible dels altres. Tot i que els indicis són vertaders (a
diferència, per exemple, del cas del gat-holograma), la veritat de la creença ha estat casualitat.
El context (amb graners intencionadament falsos) implica que aquest cas sigui un cas de sort
epistèmica. En Henry, amb els mateixos indicis tenia moltíssimes possibilitats de creure
quelcom fals.
Podem també intentar construir contraexemples a la necessitat de D4. És a dir, podem
mostrar que aquesta anàlisi és massa forta.
Cas 10. Imaginem que l’Smith té dos conjunts de raons per creure que (3) algú a la
meva oficina té un Ford. Primer conjunt: (1) en Nogot té un Ford. I la creença de Smith que
(1) és falsa. Segon conjunt: (2) en Hanvit té un Ford. I la creença de Smith que (2) és
vertadera. Smith creu que (3) en base a (1) i a (2), però (1) és falsa. En conseqüència, no es
compleix la condició iv) de D4. Però tot i així diriem que Smith sap que (3). Així doncs, no
afegirem una condició cinquena a D4. sinó que canviarem la condició iv).

D5: No refutabilitat

En els casos Gettier, si els subjectes haguessin disposats de certs indicis per creure quelcom,
la seva justificació hauria estat cancel·lada. Per exemple, en el cas 1, certs indicis per creure
que el seu rellotge estava espatllat, haguessin cancel·lat la justificació de John per creure (1).
Si algú li hagués dit a en John que el rellotge portava tres hores espatllat no hagués cregut que
el rellotge marcava l’hora correcta, tot i que la marcava per casualitat. De la mateixa manera,
en el cas 2. certs indicis per creure que el que ha vist per la TV era el partit de l'any passat
haguessin cancel·lat la justificació de Henry per creure (1) i (2). Si algú li hagués avisat que
era la final de Wimbledon de l’any passat, en Henry no hagués cregut que era la final de
Wimbledon d’enguany. També passa el mateix en el cas 3 certs indicis per creure que en
Jones no aconseguiria la feina haguessin cancel·lat la justificació de Smith per creure (1) i
(2). Vegem també que en el cas 4 certs indicis per creure que Nogot no tenia un Ford

34
haguessin cancel·lat la justificació de Smith per creure (1) i (2). En el cas 6, certs indicis per
creure que el que veig és un gat-holograma haguessin cancel·lat la meva justificació
perceptiva per creure que el meu gat està al jardí. Finalment, quant al cas 8, certs indicis per
creure que la majoria dels graners són falsos haguessin cancel·lat la justificació perceptiva
d’en Henry per creure que això és un ganer (com ara que algú li hagués avisat o s’hagués
informat abans de viatjar).
Així, Lehrer & Paxon3 presenten el que anomenarem l’anàlisi de no refutabilitat o D5:
es dirà que S sap que p si i només si i) p és vertadera, ii) S creu que p, iii) S està justificat a
creure que p i iv) no hi ha cap proposició vertadera d tal que si S estigués justificat a
creure-la, això cancel·laria la justificació que S té per creure que p (condició de no
refutabilitat). Noteu que D5 prediria correctament que els subjectes en tots els
contraexemples de Gettier vistos fins ara els subjectes no tenen coneixement. És a dir, no
podem construir contraexemples a la suficiència.
Ara bé, ens sembla, tenim la intuïció, que aquesta anàlisi és massa forta. Intentem
construir contraexemples a la necessitat de D5. Suposem que la Maria acaba d'arribar a casa i
es forma la creença que (1) els meus fills estan jugant al jardí. (1) és veritat i la Maria està
justificada a creure (1). La veïna ha invitat els fills a fer una passeig. Ells solen acceptar la
invitació, però avui no ho han fet. Si la Maria hagués cregut que la veïna els ha invitat, la
seva justificació per creure (1) hauria quedat cancel·lada. ¿Diríem que la Maria sap que (1)?
Les nostres intuïcions ens diuen que sí. La mera possibilitat de l’existència d’indicis que en
cas d’haver-los tingut haurien cancel·lat la seva justificació no implica que no sàpiga (1).

Respostes radicals

D6: Teoria causal del coneixement

Goldman4 constata que els casos Gettier són casos de sort epistèmica tot i que el subjecte
disposa de justificació per creure certa proposició. Conclou que pel coneixement és
necessària una relació més estreta entre les creences i la seva veritat, és a dir, hi ha d’haver un
vincle causal. Goldman, doncs, proposa el que en direm anàlisi causal del coneixement o D6.
Es dirà que S sap que p si i només si la seva creença vertadera que p ha estat causada pel fet
que p. Així doncs, D6 considera que pel coneixement és necessari creença vertadera, però no
justificació. ¿És raonable, des de la perspectiva del subjecte, és a dir, donat els indicis dels
3
Lehrer & Paxon (1969). “Knowledge: Undefeated Justified True Belief” The Journal of Philosophy 66, 1969,
pp. 225-237
4
Goldman, A. (1967). "A Causal theory of Knowing", Journal of Philosophy, 64, pp. 357-72.

35
que disposa, creure que p? Es pregunta: ¿la creença del subjecte que p està causada pel fet
que p (per allò que la fa vertadera)?
D6 prediu correctament certs casos Gettier. En el cas 4, la creença de Smith en (2) no
ha estat causada pel que la fa vertadera i és que Hanvit té un Ford. Si Smith en comptes
d’haver cregut que en Nogot té un Ford, hagués cregut que Hanvit és qui té un Ford, D6 sí
que prediria coneixement. Pel que fa al cas 5, la creença de Smith en (3) no ha estat causada
pel que la fa vertadera i és que Brown està a Barcelona. En el cas 6, la meva creença que hi
ha un gat al jardí no ha estat causada pel que la fa vertadera i és que el meu gat és al jardí
ajagut sota la finestra. En el supòsit en el que jo hagués tingut l’experiència del meu gat real
ajagut sota la finestra, aleshores, l’anàlisi causal del coneixement, D6, hagués predit la veritat
de la meva creença.
Mirem de presentar contraexemples a la suficiència de D6. Imaginem que l’Smith ha
posat drogues al cafè d’en Jones sense que aquest ho sàpiga i en Jones es comença a formar
creences estranyes sense més: (1) Tothom em mira. (2) Algú m'està intentant llegir la ment.
(3) Algú ha posat drogues al meu cafè. La creença de Jones en (3) compleix les condicions
enunciades a D6, però ¿diríem que Jones sap que (3)? Les nostres intuïcions ens dirien que
no, ja que el fet que la creença d’en Jones en (3) sigui veritat és casual. La creença de Jones
en (3) està causada pel que la fa vertadera, però no hi està relacionada causalment de la forma
apropiada. Per relació causal apropiada entenem el recurs a l’experiència, la inferència
d’altres creences, de testimonis, records, etcétera.
Considerem les següents cadenes causals. Cadena causal A: Smith posa drogues en el
café de Jones; Jones resulta afectat per les drogues i creu que algú li ha posat drogues en el
café. No és una cadena causal apropidada i, per tant, no constitueix un cas de coneixement.
Cadena causal B: Smith ha posat drogues en el café de Jones; Hanvit ha vist com Smith
posava drogues en el café de Jones; Hanvit li ha dit a en Jones que ha vist a Smith posar
drogues en el seu café; en Jones creu que algú ha posat drogues en el seu café. És una cadena
causal apropiada i, per tant, és un cas que constitueix coneixement.
Cadena causal C: Smith ha posat drogues en el café de Jones; en Jones ha vist com
Smith posava drogues en el seu café; Jones creu que algú ha posat drogues en el seu café. És
una cadena causal apropiada i, per tant, és un cas que constitueix coneixement. D’aquesta
manera Goldman modifica la seva mateixa anàlisi i presenta D6*.
L’anàlisi causal del coneixement modificada, D6*, diu que S sap que p si i només si s
la seva creença vertadera que p està connectada causalment d’una forma apropiada amb el fet
que p.

36
 D6* prediu correctament que en els casos Gettier no hi ha coneixement. En el cas 6 la
cadena causal és la següent: experiència gat holograma; crec que el meu gat està en el jardí.
En el cas 5, Jones diu que té un Ford; Smith creu que Jones té un Ford; Smith creu que Jones
té un Ford o Brown és a Barcelona.
A més a més, noteu també que D6* no està subjecte al contraexemple anterior que
afectava D6. Però podem mirar de construir contraexemples a la necessitat de D6*.
D6* prediu incorrectament que les creences sobre el futur no constitueixen
coneixement. Suposem que fa mesos que el govern va firmar la convocatòria d’eleccions,
m’han arribat les butlletes i el diari d’avui anuncia les eleccions de demà. Crec que (1) demà
hi hauran eleccions. (1) no pot estar causalment connectada de manera apropiada amb allò
que la fa V (un fet futur que no s'ha esdevingut). Contra les nostres intuïcions, D6* prediria
que no sé que demà hi haurà eleccions.
Goldman respon matisant que notem que D6* no exigeix que el fet que p sigui la
causa de la creença del subjecte que p, sinó que hi hagi algun tipus de connexió causal entre
el fet que p i la creença que p. El fet que p i la creença del subjecte que p s’esdevindrà poden
tenir una causa comú.
En un altre exemple, ¿en quin cas podríem dir que en Joan sap que la Maria anirà al
centre el dilluns que ve d’acord amb D6*? Vegem dues cadenes causals. En primer lloc,
tenim la intenció de Maria d’anar al centre el dilluns que ve; la Maria va al centre el dilluns.
En segon lloc, tenim la intenció de Maria d’anar al centre el dilluns que ve; la Maria diu a en
Joan que hi anirà; en Joan creu que la Maria anirà al centre el dilluns.
¿Quan diríem que en Joan no sap que la Maria anirà al centre el dilluns que ve
d’acord amb D6’? Considerem dues cadenes causals. En primer lloc, tenim la intenció de
Maria d’anar al centre el dilluns que ve; la Maria diu a en Joan que hi anirà; en Joan creu que
la Maria anirà al centre el dilluns. Ara bé, en segon lloc, la Maria és segrestada el dilluns i és
portada al centre; la Maria va al centre el dilluns. En aquesta segona cadena causal en Joan no
té coneixement ja que la Maria hi va perquè és segrestada no perquè sigui la seva intenció. contraexemple
a la suficiencia
Ara podem intentar construir contraexemples a la suficiència de D6*. Recuperem perque
el aquest
cas de sort, és
cas , dels graners falsos. Per casualitat Henry s’atura davant de l’únic graner que és real i es
una sort
contextual
forma la creença que (1) aquí hi ha un graner (autèntic). La creença d’en Henry en (1) està
connectada causalment de la manera apropiada amb el fet que la fa vertadera, a saber, que hi
ha un graner (autèntic). La cadena causal és la següent: experiència com si hi hagués un
graner; creença sobre l’existència del graner. La veritat de la creença d’en Henry que (1) és

37
casual. Tot i que D6* prediu que és un cas de coneixement, les nostres intuïcions ens diuen
que aquesta casualitat és incompatible amb el coneixement.

D7: Teoria condicional del coneixement

Robert Nozick5 constata que en els casos Gettier, encara que p hagués estat falsa el subjecte
hagués continuat creient que p. En el cas 2, encara que McEnroe no hagués guanyat la final
d’enguany, Henry ho continuaria creien. En el cas 4, encara que hagués estat fals que algú a
la seva oficina tingués un Ford, l’Smith ho hagués continuat creient. En el cas 6, encara que
el meu gat no estigués en el jardí, jo ho continuaria creient. Nozick extreu d’aquí que els
casos en els que indicis dels subjectes no segueixen el rastre de la veritat constitueixen casos
de sort epistèmica. La proposta de Nozick és afegir una condició, a D2, iii) si p hagués estat
falsa, S no hagués cregut p.
A més a més, en els casos Gettier, si en circumstàncies lleugerament diferents p
hagués continuat essent vertadera, S no hagués cregut p. Per exemple, en el cas 1: si el
rellotge s’hagués aturat a les 8:21, en John no hagués cregut que eren les 8:20. En el cas 6, si
el gat-holograma s’hagués projectat al carrer, jo no hagués cregut que el meu gat està en el
jardí. Així doncs, els casos en els quals els indicis dels subjectes no segueixen el rastre de la
veritat constitueixen casos de sort epistèmica. Nozick afegeix una condició iv) si en
circumstàncies lleugerament diferents p hagués continuat essent vertadera, S hauria continuat
creient p.
Així presentem l’anàlisi condicional del coneixement, D7, que diu que S sap que p si i
solament si i) S creu que p, ii) p és vertadera, iii) si p hagués estat falsa, S no ho hagués
cregut i iv) si en circumstàncies lleugerament diferents p hagués continuat essent vertadera, S
hauria continuat creient p.
Noteu que D7 considera que pel coneixement és necessari creença vertadera, però no
justificació. La condició de justificació és substituïda per iii) i iv) de manera tal que una
creença és coneixement si és sensible a la veritat de la proposició creguda o segueix el rastre
de la veritat (track the truth). D7 prediu correctament que en els casos Gettier no hi ha
coneixement. També prediu correctament que el cas dels graners falsos no hi ha coneixement.
Podem intentar construir contraexemples a la necessitat (concretament a la necessitat
de iv)). Imaginem que en Joan està treballant a la seva oficina, aixeca el cap, mira per la
finestra i veu un atracament. Es forma la creença que (1) s’està produint un atracament. En
Joan sap (1). No obstant, si no hagués aixecat el cap en aquell precís moment, no creuria (1)
5
Robert Nozick (1981). Philosophical Explanations.

38
encara que continuï essent vertader, per tant no es compleix iv). Així, contra les nostres
intuïcions, D7 prediria que en Joan no sap (1).

No s'ha robat cap anàlisis que segueix el ratre del a veritat i sigui resistent a qualsevol cas de sort
epistèmica.

39