21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

21311 – Psicologia Social

Què es la psicologia social?

Ningú neix amb prejudicis, ni estereotips, ni discriminació, ho aprenem amb el temps i això és
psicologia social.

Lewin explicava que la conducta es basa en la personalitat i l’ambient. S’explica per la equació
C=f(P,A). Les situacions poden fer que dues persones molt diferents actuïn d’una mateixa
manera. Totes les persones ens adaptem a la situació, per tant, quin percentatge de la nostra
conducta es deu a la persona i quina a la situació? Aquesta pregunta no té resposta, però si
que a cada persona és diferent.

Kitty Genovese. Nova York, 13 març de 1964. 38 persones van observar com l’assassinaven
però ningú va dir res fins que va haver mort. Com és possible que la condició humana no ajudi?
Aquest fet desperta l’interès per l’altruisme en la psicologia social?

Jim Jones. Guyana, 1978. Va convèncer a 800 persones per beure un suc amb cianur i van
morir totes. Va aconseguir persuadir-los per morir, com és possible?

Comprovacions de la psicologia social

1. Les situacions exerceixen una influencia sobre la conducta superior a la que pensem.
a. Persuasió de la publicitat
b. Obediència a l’autoritat
c. Efecte de l’espectador: no ajudar en moments que s’hauria d’ajudar
d. Facilitació social
e. Presència d’estereotips
f. Atracció i proximitat
g. Error fonamental d’atribució
h. Profecies auto-complertes

2. Les persones ens veiem a nosaltres mateixos i tot allò que esta relacionat amb el self
d’una manera bastant positiva. Som més benèvols amb nosaltres mateixos i els nostres
que amb els altres.
a. Favoritisme intragrupal
b. Atracció i similaritat

3. El nostre pensament té més tendència a racionalitzar que a ser racional. No som

racionals abans de fer les coses sinó que justifiquem les coses que ja han passat.
a. Dissonància cognitiva: tenc una actitud cap a una cosa però llavors sent el
contrari, canviaré d’opinió justificant-me.
b. Creença en un món just. Tenim tendència a pensar que el món és just quan no
ho és, “és alcohòlic perquè s’ho ha cercat”. Això es deu a que nosaltres som
privilegiats de viure on vivim.
c. Estereotips.

Sabem gràcies a la psicologia social què:

1. No s’han de subestimar els efectes de la publicitat → Cada minut neix algú a qui timar.
2. La violència genera violència → limitar als nens el temps d’exposició a estímuls
dolents.
3. Interactuar amb altres grups fa que els prejudicis disminueixin.
4. Si algú necessita ajuda, es millor ajudar → no deixar de fer-ho per por al que diran, no
deixar que la responsabilitat es dilueixi.
5. Les persones que es comporten de manera mal educada o grossera no
necessàriament son mal educats o grossers.
a. Error fonamental d’atribució: tu
decideixes per quins motius l’altre
actua d’una manera determinada.
Objectius del curs

1. Com els psicòlegs socials veuen el mon

2. Importància del mètode científic
3. La conducta canvia si canvia la situació
4. Entendre la utilitat dels conceptes de la psicologia social per aplicar-los a la vostra
futura experiència com a psicòlegs o altres professions.

Tema 1. Què és la psicologia social?

La psicologia social és una branca de la psicologia que es centra en el comportament social i
com les persones interactuen amb els altres i com pensen.

Tots interactuem amb altres persones i tenim experiències diàries i coneixements acumulats
que creen el sentit comú.

Però hi ha dos punts a considerar en relació a les explicacions quotidianes:

- Son incompletes
- No empren el mètode científic

És el sentit comú el menys comú de tots els sentits?

- Un 65% d’un grup d’estudiants seria capaç d’administrar descàrregues elèctriques

quasi letal a un altre estudiant si li demana algú que té autoritat.
- Si li dones a un infant una recompensa per fer una cosa amb la que ell hi disfrutarà
posteriorment li agradarà menys → si un grup funciona bé no li donis recompenses
perquè pensaran que si li dones recompenses és perquè ningú altre ho vol fer.
- Si veieu a algú a qui admireu fer una cosa estúpida o amb poca manya (tombar una
tassa de cafè), aquesta persona us agradarà més.
- L’exposició repetida a un estímul (persona, cançó, pintura) farà que allò ens agradi
més.
- Dos bons estudiants de primària, na Maria i en Joan, fan un examen al final del curs i
Na Maria puntua molt més alt. Quin dels següents factors pot haver contribuït més a la
nota de na Maria? El professor o professora pensava que na Maria era més brillant,
encara que això no es així. → Això és l’efecte pigmalion.

Definició de la psicologia social: Disciplina científica que intenta explicar com els nostres
pensaments, sentiments i conductes queden influenciades per la presencia real, implícia o
imaginada dels altres.
La psicologia social és una disciplina científica que cerca entendre la naturalesa i les causes
del pensament i la conducta individual en situacions socials. Estudia les accions i
característiques dels altres, processos cognitius, variables ambientals, context culturals i factors
biològics.

La psicologia social estudia la interacció entre els individus mentre que la sociologia estudia el
grup (agressivitat, matrimoni..).
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

Tema 2. La cognició social

La psicologia cognitiva és l’estudi científic de les habilitats mentals bàsiques: percepció,

memòria, aprenentatge, llenguatge i pensament.

Als inicis de la psicologia, era conductista però als anys 50 va

passar a ser cognitiva ja que es tenia en compte també els
pensaments, sentiments... de les persones.

Un experiment en psicologia cognitiva és el de l’efecte Stroop.

Aquest experiment estudia les habilitats bàsiques. Quan et
pregunten que no diguis la paraula sinó el color el temps de
reacció és menor.

Com a aquest experiment, és impossible no processar la paraula i centrar-se només en el

color, i això passa a nivell social. És impossible no prendre atenció al seu color, la seva
nacionalitat i deixar de banda els estereotips. El fet que no puguis evitar processar la paraula
escrita està molt clar en psicologia cognitiva, però que no puguis no sentir el racisme, per
exemple, al veure una persona de color no es té tan clar en psicologia social. Això és un cas
del que la psicologia cognitiva ha treballat i s’ha pogut aplicar en psicologia social.

Sabem també, que tenim més fàcil trobar la presència d’una característica que l’absència.

Gràcies als experiments que s’han fet en psicologia cognitiva més els
coneixements de la psicologia social, obtenim la cognició social.

La cognició social és l’estudi de com interpretem, analitzem,

recordem i utilitzem la informació sobre el món social.

En molts experiments sabem que si abans de mostrar-te les imatges et conten una historia
parlant d’un tema o repetint una paraula, llavors et crea una expectatives que fan que percebis
allò que hi ha a la imatge abans. Llavors la psicologia social queda plasmada també en la
psicologia cognitiva.

Per tant, la cognició social és el procés d’entendre el món. Per tant, explica com arribem a
formar les creences que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre els altres.

L’ésser humà és un cercador de consistències i raona com un científic ingenu ja que som
processadors d’informació racionals i lògics. Però a l’hora de prendre decisions de com actuem
o què fem cometem errors cognitius. Aquestes errors poden ser deguts a característiques o
limitacions del seu sistema de processament d’informació (indigent cognitiu) o degut a
estratègies de satisfacció de motius i necessitats relacionats amb l’autoestima, és a dir que
tenim tàctiques motivacionals perquè ens convenen a nosaltres mateixos (tàctic motivacional).
La vida social depèn de la inferència. Moltes vegades, fem inferències quan no sabem realment
el que passa. En funció de la informació que pot ser ambigua, breu i incompleta, conjuntament
amb els nostres processos cognitius fem inferències socials que son les atribucions,
impressions i judicis.

La fenomenologia és un pas més del cognitivisme. Per això es parla també de psicologia
fenomenològica. Però la psicologia que nosaltres estudiem es la psicologia cognitivista.

Hi ha quatre processos fonamentals que intervenen en la cognició social i son l’atenció, la

interpretació, el raonament i la memòria. En els fets que passen al dia a dia, cada persona li
dona una interpretació subjectiva.

Atenció

És el procés de centrar-nos conscientment en determinades característiques o fets que ens

envolten. L’atenció és limitada i diferents persones poden fixar-se en característiques diferents
de la mateixa situació. Veiem molt poc del que esta passant.

Interpretació

És el procés a través del qual donem significat a les experiències que vivim. Moltes situacions
poden ser interpretades de diferents maneres. El procés d’interpretació no és net ni clar, cada
persona interpreta en funció de les seves creences, expectatives, memòria...

Raonament

El procés d’utilitzar informació per formar impressions i prendre decisions.

Memòria

Guardar i recuperar informació per una possible utilització. La memòria pot influenciar les
nostres decisions i afectar allò a lo que hi posem atenció i com ho interpretem.

Exemple: Amadou Diallo

4 Febrer 1999, quatre policies blancs varen confondre Diallo amb un violador en sèrie que ells
estaven cercant.

Quan ell es va posar la ma a la butxaca varen disparar 41 trets sobre ell, que morí al moment.

Com superem les limitacions a l’hora de processar la informació?

No tenim capacitats suficients per processar tots els estímuls als que ens enfrontem en
qualsevol moment. Tota aquesta sobrecàrrega d’informació fa que utilitzem estratègies per
processar la informació de manera ràpida i eficient.

Amb els principis generals d’activació del coneixement:

• Disponibilitat: Quan ens parlen d’una cosa que no coneixem, no tenim cap “color” per
pintar el que fa aquesta cosa, no tenim cap categoria, cap esquema disponible al cap
d’aquesta cosa de la que ens parlen.

• Accessibilitat: ja es té accessible l’esquema d’allò del que se’ns parla i s’utilitza per
prendre decisions. Quan interpretem allò que volem entendre, si ho tenim accessible
ho utilitzem però si fa molt que no en parlem pot ser no ho utilitzem.
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

• Aplicabilitat: a situacions socials determinades se li han d’atribuir uns conceptes o

característiques determinades perquè sinó la gent pensa que no té sentit el que dius.
Per exemple, si una dona cau i algú diu “dona havies de ser” no tindrà sentit perquè
aquesta frase i aquesta situació no estan esteses socialment, en canvi, si un cotxe
circula de manera molt estranya pel carrer i es veu que el condueix una dona, llavors la
frase “dona havies de ser” si que s’accepta perquè hi ha una idea a nivell social que les
dones condueixen malament.

Tenim dos tipus d’estratègies per explicar les coses:

• Esquemes: Una poderosa estratègia es la utilització́ de categorització́ per desenvolupar

esquemes sobre els diferents estímuls socials amb els que ens trobem. Els esquemes
ens permeten organitzar informació similar i ens ajuden a emmagatzemar-la i
recuperar-la.

Els esquemes són molt útils per entendre les coses i saber com interpretar-les i
organitzar la informació que ens arriba del món extern. Però a vegades ens fallen. Els
esquemes són estructures mentals que utilitzem per organitzar el nostre coneixement
sobre el món social. Són, també, categories que integren el nostre coneixement i
impressions bàsiques. A més, ens permeten interactuar de manera efectiva amb el
món. Els esquemes entren especialment en joc quan tenim informació ambigua i no
sabem ben bé què passa.

i) Persona (introvertit)
ii) De rol (professors)
iii) Situacions (restaurant)
iv) Auto-esquemes: l’esquema que tinc sobre jo mateix.

Els esquemes dirigeixen l’atenció cap a un fet, guien la interpretació i afecten la nostra
memòria sobre els esdeveniments. Son especialment importants quan estam enfront
d’informació ambigua que necessitem interpretar.

Quan no es tenen esquemes disponibles s’anomena el Síndrome de Korsakov.

Generalment va lligat al consum d’alcohol. Aquest síndrome fa que el pacient no
categoritzi, és un trastorn de la memòria.

Encara que els esquemes son bastant útils, tenen una limitació important de
conseqüències perilloses. Quan ens fiem de les categories, assumim que certs
aspectes que son certs a nivell particular (p.e. Margalida Gili) només per que les
incloem en una categoria (p.e., professores). Però̀ no tots els membres d’una categoria
son iguals i les diferències poden ser molt importants quan no es tenen en
consideració.

La profecia auto-complerta

Un dels efectes més poderosos d’un

esquema està en que dirigeix la
conducta de tal manera que s’acaba
confirmant l’esquema emprat.

En ocasions els esquemes que ens

creem fan que front a un fet totalment
neutre, li atribuïm una explicació que
hem creat amb els nostres esquemes i a
partir d’aquí actuem en base a aquests
esquemes i la situació s’encamini cap
allà on nosaltres l’hem dirigit i sense que
això fos cert, s’ha acabat complint ja que
hem canviat la nostra manera d’actuar
degut als nostres esquemes.
 Els esquemes entren en acció en tres moments claus del processament de la
informació:

i) Atenció
ii) Codificació
iii) Recuperació

• Heurístics: drecera mental que utilitzem per fer raonaments. Per resoldre un problema
podem seguir dues vies, la lògica o els heurístics. Els heurístics prenen decisions
sense passar pel procés de la lògica. Són útils perquè simplifiquen el procés de presa
de decisió i en ocasions encertem, però d’altres no encertem i tenim problemes de
caràcter social. Els utilitzem quan tenim poc temps, poca informació, informació molt
complexa.. No s’aplica la llei de probabilitats.

S’eviten camins analíticament correctes i prenem camins més senzills que no

requereixen tan d’esforç. Tres tipus d’heurístics:

i) Representativitat: classificar algú dins una categoria determinada perquè

s’assembla en alguna cosa a un cas típic d’aquella categoria. Per exemple,
categoritzar a un estudiant com a “de biologia” perquè va vestit d’una manera
informal, amb camisetes amples, barba, ulleres i pel llarg.

Estratègia per realitzar judicis basat en la mesura en la que determinats estímuls o

situacions s’assemblen a altres estímuls o situacions. Quan ens basem en
aquestes similituds, passem per alt aspectes tan importants com la probabilitat
objectiva d’ocurrència d’un fenomen.

ii) Disponibilitat: estratègia per a realitzar judicis sobre la base de la informació

específica que més fàcilment ens ve al cap. Però el més accessible no es sempre
el més probable.

Estimar la probabilitat d’un esdeveniment per la facilitat amb que exemples

d’aquest fet ens venen al cap. En ocasions que la informació es molt incompleta o
no es clara tendim a decidir el que tenim més disponible.

Mitjançant els heurístics arribem al fals consens. Amb això generalitzem un fet en
funció al que nosaltres pensem o fem. Per exemple, les persones tímides
generalment pensen que hi ha més persones tímides al món de les que realment hi
ha. Els metges tenen tendència a diagnosticar amb una malaltia al pacient que fa
tres que ve amb els mateixos símptomes.

iii) Ancoratge: Estratègia d’agafar un punt de partida (ancora) i ajustar-nos a ell per
arribar a una conclusió final. Per exemple, si et pregunten quants professors creus
que hi ha a la UIB i et donen un número de partida (1000), tendiràs a contestar al
voltant d’aquesta xifra.

Tema 2.2. Percepció social

Hi ha diferents processos de cognició social:

• Reconeixement d’emocions (avaluem l’estat d’ànim a partir de la observació de la cara
i altres senyals no verbals).
• Formació d’impressions (Imatge del que considerem coherent en roba, expressió, etc).
• Explicacions causals (Causes d’explicació del comportament d’una altra persona).
• Utilització d’esquemes (Utilitzem un conjunt organitzat de coneixements que tenim).
• Inferències socials (Informació-memòria-recuperació-aplicació).
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

Què és percepció i per què és important?

És el procés pel que els individus organitzem i interpretem els estímuls sensorials amb la
finalitat de donar sentit al nostre voltant.

És important perquè la conducta de les persones es

basa en la seva percepció de la realitat, no en la
realitat en sí mateixa.

La realitat es composa d’estímuls que ens aporten

una sensació, la qual percebem, seleccionant el que
ens crida més l’atenció segons els esquemes
organitzant i interpretant aquests estímuls i en base al
que percebem duem a terme una resposta
conductual o l’altre que no correspon a la realitat.

“No veiem el món tal i com és, sinó que veiem el món
tal i com som”.

Conducta no verbal

Una conducta no verbal és allò que transmetem, intencionadament o no, sense paraules. Per
exemple les expressions facials, el to de veu, la mímica, una mirada...

Les expressions facials de les emocions és una àrea de les conductes no verbals que no
canvia a través de les cultures.

Charles Darwin: “The expression of emotions in man and animals” (1872). A l’obra va concloure
que la conducta no verbal relacionada amb l’expressió d’emocions era específica de les
espècies, no de la cultura.

Emocions bàsiques

• Alegria: ens proporciona felicitat i si una conducta ens aporta felicitat la repetirem.
• Fàstic: té la funció de supervivència ja que si alguna cosa ens fa fastig no la menjarem
y això fa que no ens mengem coses tòxiques que ens podrien fer mal.
• Por: ens aporta seguretat i protecció.
• Ira: ens proporciona defensa.
• Tristesa: ens permet cooperar, ajudar, empatitzar, dedicar-nos temps a nosaltres
mateixos, fer introspecció i arribar a solucionar el que ens ocorre.
• Sorpresa: dirigeix l’atenció a l’estímul i deixa pas a les altres.

Paul Ekman

És un psicòleg pioner en l’estudi de les emocions i la seva expressió facial. Es considerat un

dels cent psicòlegs més destacats del segle XX. Segons ell, les expressions facials de les
emocions no son determinades culturalment, sinó que son més bé universals i tenen un origen
biològic, tal i com plantejava Charles Darwin.

A l’any 1990, Ekman va ampliar la llista d’emocions bàsiques i va incloure un rang més extens
d’emocions positives i negatives, de les quals no estan totes codificades en músculs facials.

Les microexpressions son petites expressions que un ull entrenat és capaç d’entendre més
enllà de les expressions facials.

Hi ha determinades emocions que la gent perceb amb

més facilitat. La felicitat, la tristesa i la sorpresa són les
que més gent identifica. Tot i així, la por, la ira son més
difícils de percebre i hi ha més dificultat.
Investigacions sobre les 6 emocions bàsiques

Els investigadors pensaven que les sis emocions bàsiques eren les que nosaltres
interpretàvem, però avui dia sabem que els éssers humans utilitzem moltes més emocions com
la decepció. Llavors, apareixen categories d’emocions compostes per la combinació
d’emocions bàsiques i els músculs que s’activen front aquestes emocions.

Percepció de persones

• Factors d’impressions: procés pel qual s’infereixen característiques psicològiques a

partir de la conducta i d’altres atributs de la persona i s’organitzen aquestes inferències
en una impressió coherent.

Quan percebem als altres ho fem de forma global i unitària però la informació que
rebem està fragmentada en petites peces (cabells, expressió facial, vestimenta...).

Per integrar tota aquesta informació, es combinen entre sí els elements i el seu
significat depèn de la situació i el context (Asch).

Asch va crear tres diferents models sobre aquesta teoria:

1. Els elements no canvien de significat sinó que es combinen entre sí, es sumen,
es promitgen i es multipliquen. Les impressions són les combinacions dels
elements.
2. Per exemple, feliç no serà sempre positiu per a nosaltres. Si combinem feliç a
estúpid i tranquil, serà un element negatiu ja que ens farà pensar en una
persona que no es preocupa per res. Però si combinem feliç a relaxat i
respectuós, serà un element positiu. El significat de l’element canvia en funció
del context.
3. Model de la mitja ponderada:
a. Valor de cada element informatiu: si una persona es intel·ligent,
atractiu.
b. Pes de cada un dels elements
informatiu: pes que li don a aquests
elements, per exemple, la intel·ligència
tindrà més pes que ser atractiu.
c. Impressió inicial: sesgo general basat
en la nostra pròpia experiència.
d. Pes de la primera impressió: depèn de
molts factors, però el més important és
el nombre i la importància dels factors
informatius que composen la impressió.

Cal tenir en compte que a mesura que més coneixem a aquesta persona,
menys valor tindrà la primera impressió d’aquesta persona. Però si no la
coneixem tindrà un pes molt gran la primera impressió.

A un càsting musical em venen dues persones. La primera canta però no

balla. La segona canta, balla però és molt desordenada. Llavors, donem un
valor a cada un dels elements informatius, per exemple cantar 5, ballar 5,
no ballar 1 i ser desordenat 1. Però llavors hem de donar un pes a aquesta
informació, és a dir, ja que estam a un càsting de cantar, li donaré més pes
a que cantin 3 i no a que ballin 2. Després qualifiquem la impressió inicial
de l’1 al 10 i li donem un pes a la impressió inicial en funció dels elements.

Aquest model explica en la formació d’una impressió final no només entra

en joc els elements d’aquesta persona, sinó el pes que li don a aquests
elements i també depèn de la impressió i inicial i el seu pes. Se li dona una
importància a aquests valor.
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

*Teories implícites de la personalitat:

creences sobre quins trets o característiques
de les persones solen aparèixer de manera
conjunta. S’infereixen uns trets a partir d’uns
altres. Són idiosincràtiques, és a dir, depenen
de cada persona i la seva experiència (ser
estudiós aquí o a la xina).

• Factors que influeixen en la percepció de persones

i) Associats al perceptor

(1) Expectatives del perceptor: què esperem percebre?

(2) Objectius i metes del perceptor: què cerquem percebre?

(3) Familiaritat: fa que la impressió formada sigui molt més complexa que quan
una persona estímul és desconeguda. La repetida experiència perceptiva de
l’experiència estímul, sempre que el seu valor sigui positiu o neutral, acaba per
convertir-les en més atractives. Això no ocorre amb els estímuls persona
negatius.

(4) Valor de l’estímul: el valor de l’estímul pel perceptor afecta en la seva

percepció tendint a donar-se l’accentuació perceptiva. Efecte Halo: qui son
vists de forma molt positiva en un factor (bon futbolista), tendim a veure’ls com
a posseïdors d’altres factors positius (bon pare, bon home...). Això explica que
les persones d’elevat rang son percebudes de forma més favorable del que les
seves qualitats mereixien.

Experiment de Bruner i Goodman amb nens rics i pobres. Els hi van ensenyar
monedes d’1 cèntim, 5 cèntims, 10 cèntims, 25 cèntims i 50 cèntims. Van dir-
los que les miressin i llavors les havien de dibuixar. Els nens pobres van
dibuixar-les més grans ja que degut a que no tenen diners, lis donaven més
valor i les van dibuixar d’una mida més gran.

(5) Significat emotiu de l’estímul: el valor emotiu depèn del poder de l’estímul per
proporcionar-nos conseqüències positives o negatives. Per exemple, si una
persona vol fer amics és més fàcil que detecti en els altres indicis que parlin de
la seva predisposició per fer amistats.

Defensa perceptiva: alt Umbral de reconeixement que tenen alguns estímuls

amenaçants: “no veiem allò que no volem veure”. Els errors dels que estimem
molt solen passar desapercebuts o excusats i s’ignoren les virtuts dels nostres
enemics.

Perspicàcia perceptiva: baix Umbral de reconeixement que tenen els estímul

que poden satisfer una necessitat o reportar-nos beneficis.

(6) Experiència: les persones que tenen més experiència amb cert tipus de
característiques tindran percepcions més encertades. Per exemple, si una
persona canta veurà amb més detall com canta la gent.

ii) Associats a la persona percebuda

(1) Maneig de la impressió: no només cerquen obtenir la major aprovació social

possible i els màxims beneficis materials, sinó que hi ha una ample gama de
motivacions que la justifiquen:
 (a) Auto propaganda: mantenir o incrementar la autoestima i intentar presentar
una imatge d’un mateix que sigui propera al jo ideal.
(b) Autoconsciència: validar creences que tenim respecte a nosaltres
mateixos.
(c) Auto verificació: intentar aprendre la veritat sobre un mateix mitjançant
l’obtenció d’informació diagnòstica.

(2) Estratègies per manejar la impressió

(a) Congraciament: intentar aparèixer d’una manera atractiva als demés. Això
es pot aconseguir elogiant a l’altre persona o mostrant-se d’acord amb les
seves opinions o conductes.
(b) Intimidació: les persones intenten mostrar el poder que exerceixen sobre
l’altre persona, amenaçant o creant por.
(c) Autopromoció: mostrar les pròpies habilitats i capacitats, ocultant els
defectes.
(d) Autoincapacitat: incrementar la probabilitat que un possible fracàs futur
sigui atribuït a factors externs y un possible èxit a factors interns.

iii) Relatius al contingut de la percepció

(1) Efectes d’ordre: què té més influència en la impressió que ens formem dels
demés: el primer que coneixem d’ell (efecte de primacia) o la última informació
que ens arriba (efecte de recència)?

(a) Primacia: la informació que rebem en primer lloc dominarà la percepció.

S’ha observat que la influència exercida per les primeres impressions ens
forta i tendeix a permaneixer.

Segons Asch, la primera característica mostrada és la que condiciona la

resta. Tot i això s’ha rebatut per Anderson en base a dues hipòtesis:

· Hipòtesis de la desestimació o el descompte que planteja que les

característiques finals poden ser ignorats si son inconsistents amb el que
es presenta al principi.

· El cansament, avorriment, o fatiga fan que el perceptor no atengui

adequadament als estímuls posteriors de forma que fan que tingui un
menor impacte.

Des de la cognició social, aquest efecte s’interpreta des del fet que els
primers estímuls no ens serveixen per fer-nos uns esquema de l’altre
persona a partir dels quals interpretarem les següents informacions.

Investigadors han manifestat que per a que sorgeixi l’efecte de primacia les
característiques mostrades han de tenir claredat, concreció, rellevància per
a la interacció o pel judici a realitzar per perceptor i capacitat per a implicar
al perceptor.

(b) Recència: la ultima informació rebuda dominarà la percepció. Es presenta

quan la informació recent és més viva i fàcil de recordar i quan es demana
recordar tota la informació i justificar la nostra impressió.

(2) Avaluació dels elements informatius: la informació negativa té un pes major en

les nostres percepcions de forma que una primera impressió negativa és molt
més difícil de modificar que una primera impressió positiva.

Això s’explica per què la informació negativa ens suposa una major amenaça,
és més informativa, és a dir, si procurem deixar en els demés una bona
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

impressió, el positiu no informa molt de nosaltres i el negatiu és menys habitual

de forma que el seu impacte és major.

(3) Ambigüitat de la informació: les característiques ambigües tenen menor

impacte que les clares que son més visibles, més fàcils de confirmar i més
concretes.

(4) Contingut de la informació: en la interacció las persones ens centrem més en la

aparença física, en la conducta, les característiques de personalitat, les
relacions, el context i els objectius. El receptor centrarà la seva atenció en
l’aspecte que consideri més eficaç.

Tema 2.3. Categorització social

Les persones tenim tendència a agrupar i classificar les persones a l’hora de percebre. Això
facilita el funcionament en societat i simplifica el món.

La classificació social és el procés d’identificació dels individus com a membres d’un grup
social perquè comparteixen certs trets que son típics d’aquest grup.

Quan es du a terme la classificació social, enlloc de tractar amb una persona, passem a tractar
amb membres d’un determinat grup social i en funció de tot això se’ns oblida que tenim un
individu únic allà davant i decidim actuar d’una manera que ens simplifica molt la interacció
però que pot portar problemes.

La classificació social dona lloc als estereotips, prejudicis i discriminació.

Si jo tinc uns pensaments determinats cap a una persona que em

Pensaments generen uns sentiments o emocions que desemboquen en una
conducta, això sorgeix de la categorització social.

Sentiments -
Conducta
emocions

La classificació
social dóna lloc a

JO → Nosaltres – Teoria de la identitat social Jo Altres Altres

"Noltros" "Noltros" "Ells"

Aquesta teoria explica que en la nostra vida social

interactuem amb altres persones cap a les quals tenim
un doble sentiment.

Necessitem sentir-nos diferents a la resta del món però al mateix temps necessitem sentir-nos
iguals al grup al que pertanyem. La teoria de la identitat social explica com JO formo part d’un
grup social que som NOSALTRES.

BRG (Brillar amb el reflex de la glòria) - Cialdini. Quin sentit té alegrar-nos per les victòries
d’altres? A vegades quan una persona del nostre grup aconsegueix una victòria ens alegrem
molt. Amb això la nostra autoestima millora.

El que fa que s’activi la afiliació al grup és:

• Que hi hagi al grup elements que et recordin a la pertinença a aquest grup. Per
exemple si vaig a estudiar a BCN i a la residència hi ha més gent de Mallorca llavors
diré soc Mallorquí i em sentiré dins aquest grup perquè hi ha altres membres que
també ho són.
• La presència d’elements extra grupals ens recorda que jo són d’un grup determinat.
• Ser minoria és un fet que et recorda molt la teva condició i que pertanys a un grup.
• Que hi hagi un conflicte entre dos grups també et reforça la pertinença a un grup.
 • Les diferències culturals també reforcen aquest sentiment; les cultures occidentals son
més liberalistes i es orientals son més col·lectivistes, per això les cultures més
individualistes no s’afilien tan fortament als grups.
• Les diferències individuals.

Quan pensem que compartim moltes coses amb els membres d’un grup veiem a les altres
persones molt paregudes a nosaltres mateixos. Això és un sesgue cognitiu perquè potser no
tinguem moltes coses iguals amb les altres persones del mateix grup més que el que ens fa
pertànyer a aquell grup.

ALTRES → Nosaltres – Grup intern o endogrup

Es crea un grup intern o endogrup, aquest fet fa que els membres d’aquest grup ens agradin
més i els hi tenim un tracte millor i més just. Tenim, a més, tendència a avaluar millor al nostre
grup.

Per exemple, si a una tenda hi posem dos treballadors, un mallorquí i un “foraster”, i als dos els
hi fem tenir un comportament molt positiu i agradable i després un comportament negatiu i
arrogant, tendim a justificar el comportament negatiu del mallorquí perquè son del nostre grup.
Al comportament positiu del mallorquí direm “Som així”, en canvi, al “foraster” direm “Son així”
cap al comportament negatiu. Això és l’error fonamental d’atribució: els altres si fan una cosa
dolenta és perquè són així i si ho fem nosaltres ho atribuïm a una causa externa.

A l’esport queda molt plasmat l’error fonamental d’atribució. Si el nostre equip guanya, ja que
es del nostre grup son els millors, ho fan molt bé i s’han guanyat la victòria. En canvi, si perden,
li donen la culpa a l’àrbitre i a factors externs.

L’extrem d’aquest comportament és quan dones la vida o poses en risc la teva vida pels teus.
“Ho faig pels meus”.

ALTRES → Ells – Grup extern o exogrup

Tenim tendència a que no ens caiguin bé i a depreciar als membres de l’altre grup pel simple
fet de ser de l’altre grup. Podem arribar al fet de depreciar o fer mal o amenaçar a una persona
que no coneixem de res només pel fet de ser de l’altre grup.

Als altres els veig iguals entre ells. Qualsevol grup és heterogeni però nosaltres els veiem a tots
per igual. Per exemple, als xinesos treballadors, als polítics corruptes,...

• Si només hi ha una simple diferència els discriminem. Per exemple, no llogar un pis a
una persona perquè és d’un determinat país i sense conèixer aquesta persona de res,
la discrimino i no li llogaré el pis perquè és diferent a mi.

• Si aquesta persona de l’altre grup suposa una amenaça moderada per jo passo de
discriminar-los a tenir un cert ressentiment cap a ells. Per exemple quan diem que la
gent de fora ens lleven la feina.

• Si la persona de l’altre grup suposa una amenaça greu arribem a l’odi. Per exemple,
una persona molt conservadora, monàrquica, espanyolista... sentirem odi cap a ells
perquè suposen una amenaça greu per a nosaltres.

Experiment Klee-Kandinsky

Subjectes de 14-16 anys observaren parelles de diapositives d’art modern i han d’indicar la
seva preferència. Llavors, cada subjecte és assignat a un grup (Klee o Kandinsky) i se li dona
un número. Se li demana que doni punts a membres desconeguts del propi grup o de l’altre
utilitzant unes matrius.
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

Els grups es creen sobre la base d’aspectes irrellevants, els subjectes són assignats de
manera aleatòria als grups i son informats als grups que pertanyen però no saben a quin grup
pertanyen els altres subjectes pels que no hi ha historia de rivalitat intergrupal.

A més, no hi havia interacció cara a cara entre els membres del mateix grup o dels altres.

Els resultats foren que els subjectes afavoriren els membres del seu propi grup i a més a més
amb freqüència sacrificaren els beneficis del grup propi per no afavorir el guany del grup extern.

Tema 2.4 Estereotips, prejudici i discriminació

Fer grup socials, considerar als altres com fora del meu grup si no són dels “meus” i aquest
procés de categorització social pot conduir a:
• Inhibició moral: punt extrem de la categorització social que pel fet que aquell col·lectiu
de persones són d’un altre grup penso que soc superior a ell i per tant el meu grup
també és superior al seu. Si algú els hi fa mal a mi no m’afectarà. La inhibició moral és
creure que ets superior a l’altre i que si l’altre pateix no t’importa, sense ser cap
psicòpata.
• Exclusió moral: creure’t amb el dret de maltractar a un altre perquè pertany a un altre
grup.

L’estereotip l’acanyà Walter Lippman per primera vegada.

Els estereotips són creences populars que caracteritzen a un grup social i sobre les que hi ha
un cert consens. L’estereotip és la idea que tenim dins el cap. Exemples:
• Gitano: comerciant, brut, patriarcal
• Dona: sensible, dèbil, expressiva
• Català: feiner, tacà, nacionalista

Tipus d’estereotips

Podem classificar els estereotips en tres grups, segons la valoració que fan dels grups socials
als que fan referència:
1. Estereotips positius: “Els grassos són gent feliç”
2. Estereotips neutres: “Els suecs són alts”
3. Estereotips negatius: “Els moros són uns bruts”

Característiques dels estereotips

• Són molt resistents al canvi. Es mantenen encara que existeixi evidència en contra.
• Simplifiquen la realitat. Si l’estereotip és “
• Els de Madrid són xulos”, es simplifica al fixar-se en un sol adjectiu que pot ser no sigui
cert. Ja he explicat tota la gent de Madrid dient que són així.
• Generalitzen.
• Completen la informació que és ambigua
• Orienten les expectatives
• Es recorda amb més facilitat la informació que és congruent amb l’estereotip

Prejudici: què és?

La disposició afectiva negativa (emocional, avaluativa, visceral) cap als membres d’un grup pel
fet de pertànyer a aquell grup. El prejudici és el sentiment, l’efecte que té l’estereotip sobre
nosaltres.
• Explícit: només pel fet de que siguis inferior a mi o d’un altre grup o d’una altra raça tinc
el sentiment d’oi i de desgrat cap a tu.
• Implícit o subtil: no dius res negatiu cap a una persona de l’altre grup però no voldries
que un germà/germana teu/va s’hi casés. No és un prejudici clar i directe sinó que
s’actua de manera que demostra el prejudici. “No sóc racista però..”
Discriminació: què és?

Tractament desigual dels membres d’un grup en relació als

d’un altre grup, pel fet de pertànyer a aquell grup.

Pot haver-hi estereotip sense prejudici o discriminació però

no pot haver-hi ni prejudici ni discriminació sense
estereotips.

Conflictes actuals

Possibles estereotips, prejudicis i discriminacions.

Palestins – Istaelians
Catòlics – Orangistes (Irlanda del Nord)
Musulmans – Occidentals

Orígens dels estereotips. D’on surten?

• Reflex de la realitat social: determinats membres destaquen més que els altres. Hi ha
un grup determinat que du a terme una acció que ens impacta i generalitzem a tots els
membres del grup.

• Correlacions il·lusòries: percebre una associació entre dues característiques que

realment no estan associades.

• Justificació (o crítica): justificació de les desigualtats socials. Per exemple, si jo pens

que les dones tenen qualitats innates per cuidar els nens, llavors els homes se’n
desentenen de les tasques de casa i relacionades amb la cura dels fills.

• Emocions: quan els grups o les persones interactuen per primera vegada amb altres
grups (país estranger, nous veïns...) sovint desperten amb sentiments de preocupació i
no saps ben bé què fer o dir i no saps com reaccionarà l’altre persona. Això genera
frustració i impaciència que pot generar els estereotips.

• Cultura: a través de pares, germans, mestres els nens poden desenvolupar estereotips
senzillament observant i imitant als gran, quan veuen o senten comentaris i
comportaments desagradables cap a un altre grup. Quan els estereotips estan
profundament arrelats a les normes socials de la cultura, les persones les aprenen
naturalment com part del seu creixement (Aprenentatge social).

Mitjans de comunicació i estereotips

A les series de televisió i pel·lícules trobem molts estereotips de tot tipus. Els que més criden
l’atenció són els de gènere.

Els anuncis estan també estan plens d’estereotips.

Activació dels estereotips

Capacitat
limitada
Automàticament
Emocions
elevades

Activació dels
estererotips Cerquem
informació

De manera Interpretem
raonada informació

Suprimim
informació
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

Podem caure als estereotips automàticament o de manera raonada.

• Automàticament:
o Capacitat limitada o emocions fortes: quan el temps és curt, la informació
complexa o no tenim suficient coneixement sobre el que està passant. quan
l’observador no té la capacitat cognitiva suficient o és presoner d’emocions
fortes (processament superficial). Quan no té informació i simplifica o ha de
prendre una decisió molt ràpid.

• De manera raonada:
o Cerca d’informació: expectatives estereotipades ja que tendim a notar i
recordar el que esperem veure. Rarament ens ocuparem de la informació
inesperada sobre grups socials, si aquesta no és com la dels nostres
estereotips.
o Interpretació d’informació: quan la informació és ambigua, la activació d’un
estereotip influeix en la nostra interpretació de la conducta.
o Suprimir informació: les persones no només seleccionen la conducta d’acord
amb l’estereotip, sinó que fins i tot la poden provocar. Als sopar familiars per
exemple no es pregunta el mateix a homes o a dones.

Canvi d’estereotip

Aquests exemples son moments i procediments que fan que els nostres estereotips es
mantinguin i no canviïn.

Hipòtesi de contacte: en certes condicions, el contacte directe entre membres de diferents

grups pot reduir la estereotipa intergrupal, el prejudici o la discriminació.

Informació incoherent amb estereotips: Si una persona que pertany a un estereotip que teníem
ens dona una informació que no concorda amb l’estereotip que teníem.

• Racionalització: es generen explicacions de la incoherència, creant una nova categoria

d’excepcions a la regla i es veu la conducta inusual d’alguns membres del grup com
irrellevant per l’estereotip del grup. Posar excuses per explicar que una persona no
actuï acord amb l’estereotip.

• Subtipificació: grups socials més reduïts i específics que inclouen dintre d’un grup
social més ampli.
o Negres: jugadors de bàsquet vs. Immigrants
o Llatins: cantants vs. Immigrants.

• Contrastació: si no podem racionalitzar les incoherències o crear nous subtipus, podem

defensar els nostres estereotips considerant als individus que no ho confirmen com
gent aïllada i excepcional.

Quan decideixo no confiar en l’estereotip d’un grup social?

Informació
discordant no pot
ser racionalitzada

Informació
discondant es
Contacte
aplicable a molts
(no subtipificació)

Informació
discordant es
aplicable a típics
(no contrastació)
Quan no puc racionalitzar la informació ni en puc crear subgrups ni la puc contrastar, llavors
decidiré no confiar en els estereotips.

• Repetició de les incoherències

• Difusió de les incoherències: molts membres d’un grup tenen característiques inusuals i
contra els estereotips
• Ser típic i incoherent
• Quan les interaccions comprometen la forma correcta de contacte (contacte que eviti
els efectes de la racionalització, subtipificació i contrastació), els estereotips poden
canviar.

Tema 3. Atribució
Conductes i explicacions contraposades

L’atribució és el procés a partir del qual arribem a ajuntar un esdeveniment amb una causa. Si
canvies la forma d’actuar pel que creus que justifica l’esdeveniment pot succeir la profecia auto
complerta.

• Existeix en les persones una motivació a cercar explicacions de la conducta pròpia y de

la dels altres com una forma de intentar predir i controlar els esdeveniments futurs.
• Aquestes explicacions, normalment, seran de dos tipus, internes i/o externes.
• És possible la determinació de les causes d’un esdeveniment a partir de la observació
de la conducta.

El que genera el conflicte no és el fet, sinó la interpretació de cada persona del fet.

Teories de l’atribució de causalitat

• Heider: anàlisi ingenu de la acció

• Jones y Davis: inferència de correspondència
• Kelley: covariança i configuració
• Weiner: atribucions d’èxit i fracàs

Heider: Aspectes principals

• Les persones sotmeten els esdeveniments a un anàlisi psicològic per comprendre les
seves causes. Les conductes humanes tenen més d’una causa, no podem dir que una
conducta només tingui una causa. No podem dir que una persona ha fet alguna cosa
“perquè...” El comportament humà es multicausal, pel que no parlarem de causes sinó
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

de factors de risc i de factors protectors.

• Preferim les atribucions disposicionals a les situacionals.

• Importància de la conducta intencional. Les disposicions s’infereixen més fàcilment a
partir de la conducta intencional.
• Relació hidràulica entre atribucions personals i situacionals.

Heider diu que intentem buscar la causa a les conductes de les persones i quan fem això
preferim fer-ho de manera disposicional, és a dir, com és la persona (és un vago, és un beneit,
no s’esforça) més que no situacional (ha tingut mala sort).

Parla també que les conductes són més senzilles d’analitzar si hi ha una intenció. Si hi ha una
intenció és més fàcil atribuir a la conducta, si no es veu una intenció en la conducta no
s’atribueix a les conductes personals. Explica una relació hidràulica entre el personal i el
situacional, és a dir, si una baixa, l’altre puja.

Components personals i ambientals de l’acció (Heider)

El procés d’atribució segons Weiner

Quan et passa una cosa que es pot considerar un fracàs (fet negatiu), hi va una reacció
emocional (angoixa), això Heiden no ho tenia en compte. Ara aquestes emocions entren dins
l’anàlisi causal i és el que determina les meves expectatives i les meves reaccions emocionals.

Si, per exemple, jo vull formar un grup musical

però als dos anys ningú m’ha contractat
sentiré angoixa i decepció i aquestes
emocions guiaran les expectatives i
execucions posteriors.

Les reaccions emocionals que tinc front a un

fet guien les decisions futures que prendré
sobre aquest tema.

Tres dimensions de les atribucions

Si hi ha crisi: és externa i inestable

Si tot surt malament: interna i estable
Biaixos atributius

Les persones constantment busquem la consistència i coherència cognitiva. No ens agrada la

contingència cognitiva. Al que ens passa li cerquem una consistència cognitiva i emocional.
Però el nostre cap no raona com una màquina perquè hi intervenen les emocions i uns
determinats sesgues que fan que ens desviem de la via lògica.

Degut a que persones des del punt de vista

cognitiu no poden processar la informació
cauen dins els sesgues cognitius i no
serveix de res fer el reentrenament
atribucional → Indigent cognitiu.

D’altres persones tenen estratègies de

satisfacció de motius i necessitats
relacionades amb l’autoestima → tàctic
motivacional.

• Preferència sistemàtica per una

determinada conclusió o inferència
sobre altres possibles conclusions alternatives.
• No son errors
• Reben explicacions de tipus cognitiu o del tipus motivacional.

Els dos biaixos atributius més importants son:

1. “Error” fonamental d’atribució: tendència a subestimar la influència de la situació i a

sobreestimar la influència disposicional com a causa de la conducta dels altres. Per
exemple, que a algú li caigui un plat i ja pensar que és un travat, quan pot ser aquest
plat tenia sabó o oli i no ha fet res mal fer la persona. S’atribueixen les causes de
l’acció a les característiques de personalitat i internes de les persones.

Atribució de les causes de la conducta dels altres a característiques internes,

disposicions interiors i desatenció a forces situacionals.
Resulta difícil escapar de la il.lusio de que la conducta reflexa una disposició interior.

2. Actor-observador: tendència per part dels actors de la conducta a atribuir les seves
accions a factors situacionals mentre que els observadors tendeixen a atribuir aquestes
mateixes accions a disposicions personals. Seguint amb l’exemple anterior seria que si
aquest mateix fet de que caigui un plat al fill la mare li diu que és travat (factors interns
– disposicions personals), però si li cau a la mare s’atribueix a l’oli o el sabó que hi
havia al plat (factors externs – situacionals).

3. Self-serving: tendència a realitzar atribucions internes per les conductes pròpies

positives i externes per les negatives. “He aprovat, m’han suspès”.

En general, acceptem el mèrit quan se’ns comunica un èxit i l’atribuïm a l’habilitat o

l’esforç. El fracàs, s’atribueix a factors externs o la impossibilitat de solució d’un
problema. El pateixen molt els esportistes, conductors, matrimonis, estudiants,
professors...

Es parla de l’efecte Llac Wobegon que prové d’un conte infantil on es parla d’un llac
on totes les dones son fortes, els nens bons,... S’ha observat que el biaix favorable al jo
apareix també quan ens comparem als altres; la major part de nosaltres ens veiem
millors que la mitja.

L’optimisme irreal es té sobre els esdeveniments futurs i ens augmenta la

vulnerabilitat.
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

Altres manifestacions del biaix favorable al jo:

(1) Recordem falsament el nostre passat de manera que deixi millor el nostre jo.
(2) Si no podem distorsionar en el record un fet un poc desitjable, el justificarem.
(3) Com més favorablement ens percebem en una dimensió (intel·ligència,
humor...) més utilitzem aquesta dimensió per jutjar als altres.
(4) SI una prova o una informació (fins i tot horòscop, cartes astrals..) ens halava
més fàcilment ho creurem i valorarem positivament tant la prova com el
resultat.
(5) Ens agrada associar-nos amb l’èxit dels altres. Ens alegra i ens complau si un
famós va anar a la nostra escola, si va néixer el mateix dia que nosaltres.

4. Fals consens: tendència a considerar que les nostres accions son relativament
comuns. Sobreestimem la mesura en que altres persones pensen i actuen com
nosaltres. Quan fracassem en una tasca tenim tendència a creure que més gent a
fracassat.

5. Falsa originalitat: tendència a subestimar el caràcter comú de les nostres capacitats i

les nostres conductes d’èxit. Veiem el nostre talent i conducta moral com més poc
freqüent del que és.

6. Creença en un mon just: tendència a veure el món com un lloc en el que les persones
reben el que es mereixes. “Els alcohòlics son alcohòlics perquè s’ho mereixen, els que
no treballen és perquè s’ho mereixen perquè no busquen treball”.

7. Atribució defensiva: tendència a realitzar atribucions disposicionals a les persones que

sofreixen algun tipus de dany. “Una nina que ha estat violada és perquè és una fresca i
anava amb la falda curta”.

Tema 4. Actituds

• Concepte
• Com es formen
• Característiques

Què és una actitud?

Tendència o predisposició adquirida i relativament estable a avaluar d’una determinada manera

a una persona, a un objecte o una situació i a actuar en funció d’aquesta avaluació.

1. Tendència o predisposició: no és matemàtica, si en algun moment donat algun factor ens fa

canviar, ho fem.
2. Adquirida: ho aprenem, ningú neix ecologista, ningú neix homòfob...
3. Relativament estable: és relativament estable amb el temps.
4. A avaluar d’una determinada manera
4.1. A una persona
4.2. A un objecte
4.3. A una situació
5. Actuar en funció d’aquesta avaluació: la conducta es pot predir en base a les actituds.

Tots nosaltres tenim una actitud a avaluar d’alguna manera els diferents conceptes (per
exemple l’eutanàsia). Tenim una ratlla de 0 (no m’agrada gens) a 10 (m’agrada molt) de
qualsevol conducta, situació, fet... L’avaluem positiva o negativament i decidim si ens agrada o
no ens agrada. Gran part del que acaba amb -isme són actituds (ecologisme, masclisme,
feminisme, liberalisme...). També tenim actituds cap a ses persones, els aliments...
L’actitud NO és una opinió (judici general sobre un objecte), NO és un valor (un valor es un
principi implícit construït a partir dels judicis sobre la capacitat de les coses, de les persones, de
les accions i de les activitats per permetre la millor manera de viure), NO és una visió del món
(Les visions del mon es poden definir com creences fonamentals de les persones sobre com
son o haurien d'ésser les coses en el seu mon) NI una ideologia (Una ideologia es defineix com
l'associació o conjunt d’associacions entre les coses, persones, accions o activitats i la millor
manera de viure).

Estructura de l’actitud

Actitud cap a la pobresa: es fa el raonament de que aquella

Afecte: com
persona ha tingut molt mala sort i et genera una angoixa
ens sentim (sentiment) i llavors vas i l’ajudes.

Conducta:
Cognicions:
la posem en
creences
marxa

Components de les actituds (Rosenberg & Hovland, 1960)

Si per exemple les serps et fan por perquè penses que son animals molt perillosos i això son
les teves creences (cognició). Aquestes em duran a que quan vegi una serp se m’acceleri el
cor i em sui la pell i tingui por (afecte) i fugis corrents (conducta).

Breckler (1984): 3 components de les actituds cap a les serps:

– Canvis tases cardíaques, respostes sobre sentiments (afectiu)

– Creences sobre els perills i/o beneficis de les serps (cognitiu)
– Evitació/aproximació a les serps (conativa - conducta)

Com mesurem les actituds?

S’han de mesurar els tres components (afectiu, cognitiu, conductual).

Electromiografia facial (EMG): una mesura indirecte de l’actitud.

Quan algú reacciona positivament cap a un objecte l’activitat dels musculs cigomàtics
s’incrementa, mentre que si la reacció es negativa els musculs corrugadors incrementen la
seva activittat. Això només es pot constatar amb electrodes.

Com es formen les actituds?

*APUNTS ESPE*
 Psicologia social

ESCALES D’ACTITUDS

FORMAT ANALÒGIC

IMATGES

36 Esperança Ques Garcia

 Psicologia social

ESCALES LIKERT

COM ES FORMEN LES ACTITUDS?

Les actituds les aprenem, no naixem amb elles.

Es formen a partir:

- Informació sobre un objecte

- Reacció afectiva a un objecte
- Aprenentatge
- La nostra pròpia conducta cap a un objecte
- Genèticament?

INFORMACIÓ SOBRE UN OBJECTE

Pot ser determinada per:

- Experiència directa: tu coneixes una persona i te pot caure bé o malament

- Experiència indirecta:
o Veure al s’altre fer alguna cosa, observar els altres interactuant amb l’objecte. No
he jugat mai al tennis ni m’ha cridat s’atenció però veig a algú que li entusiasma i
me comença a agradar.
o Mitjans de comunicació: el que fa la publicitat és un intent de fer que tenguem una
actitud favorable cap el producte, intenten fer que ens agradi.

REACCIÓ AFECTIVA CAP UN OBJECTE

Quan vivim una situació, tenim una reacció emocional, de manera que si jo per exemple mai he anat
a òpera i per un pic que hi vaig m’arriba molt i me fa senti molt, allò m’agradarà. Si he conegut una
persona i me fa sentir be, això determina sa meva conducta o reacció cap aquella persona. Com ens
fa sentir aquell objecte?

37 Esperança Ques Garcia

 Psicologia social

APRENENTATGE

L’actitud canvia si canvia la conducta, el sentiment i el pensament.

- Condicionament clàssic: associació entre estímul. Un

estímul que en principi es neutre s’associa a un estímul
que et pot produir plaer, fa que condicionis una cosa
que no tendria perquè estar condicionada. Ex: quan
pas per un carrer un ca sempre me mossega, doncs evit
anar per aquell carrer.

- Condicionament operant: rebre un

reforçament com a conseqüència a una
conducta. Les conseqüències determinen
una conducta. Ex: per extinció. Un nin vol
que li comprem algo i com que deim que
no, entra en rabieta. Nosaltres no li
prestam atenció, per lo que aprèn que
tanmateix aquella conducta no li aporta
cap benefici i la deixa de fer.

- Aprenentatge vicari: imitant les respostes positives o negatives cap a un objecte que
observam als altres. Aprenentatge per observació. Ex: si veig que quan algú copia, els
professors el suspenen, jo no copiaré.

CARACTERÍSTIQUES DE LES ACTITUDS

Coses que les fan més o menys susceptibles al canvi. Que fa que una actitud sigui mes bona o mala
de canviar.

- Extremositat: si tenim actitud molt extrema (ja sigui positiva o negativa), és més difícil de
canviar.
- Complexitat: una persona pot no agradar-te perquè està lligada a moltes coses que no van
amb noltros. Ex: no m’agrada en Santiago Abascal perquè te una ideologia i unes creences
(molts factors) que va en contra a la meva.
- Consistència: quan s’element cognitiu, afectiu i conductual estan molt lligats, es probable
que sigui mal de canviar. Ex: si ets del barça, t’agraden el seus jugadors, vas sovint al camp,
etc. es difícil fer-te canviar la idea que tens del barça.
- Coherència: relacionada amb la complexitat. Si tu ets religiós, tens una sèrie d’idees i
actituds sobre certs temes. Com més coherent es la teva actitud dins un sistema d’actituds,
més difícil és de canviar. Ex: si ets molt religiós (juntament amb la religió hi ha uns ideals) i
tu tens aquests ideals i son coherents amb les creences, és olt difícil de canviar.
- Importància/rellevància personal: com més important o rellevant sigui per tu aquell tema,
més difícil es de canviar. Ex: si has dedicat molt de temps, esforç i sentiment al feminisme,
aquesta actitud no es pot canviar.

38 Esperança Ques Garcia

 Psicologia social

ACTITUDS I CONDUCTA

Abans es pensava que la conducta era determinada directament per l’actitud.

PERSPECTIVA TRADICIONAL

L’actitud és la que determina una conducta. Mitjançant l’expressió d’actituds, duim a terme certes
conductes.

TAR-TCP I MODIFICACIONS

TEORIA DE L’ACCIÓ REFORÇADA – FISHBEIN I AJZEN, 1975

La perspectiva tradicional era massa simple, i no acabava d’explicar tots els factors que intervenen
per a que es doni una conducta. És aquí quan apareix la teoria de l’acció raonada.

Aquesta determina que la conducta ve determinada per la intenció de fer una cosa. Que me faci o
no un tattoo dependrà del grau d’intencionalitat que tenc. Però la intenció ve determinada per
l’actitud i la norma subjectiva. La meva ACTITUD vendrà determinada per les conseqüències
conductuals que jo me pos (s’enfadaran si m’ho faig?) i després avalues si serà bo o dolent. La
NORMA SUBJECTIVA és: els altres que diran? Que pensaran?. Qualsevol conducta és aplicable a
aquest model. Ex: no emplear anticonceptius. Ve determinat per la teva intenció, d’usar-ne o no. Si
no l’emplei ho passarem millor, encara que hi ha risc de que quedi embarassada (avaluació del
resultat // conseqüències conductuals), però la norma subjectiva, que hauria de fer, que pensaran si
qued embarassada? (opinions normatives). Si m’és igual, la opinió dels altres (motivació per
acomodar-se), és més fàcil que duguis a terme conductes de risc.

TEORIA DE L’ACCIÓ PLANIFICADA – FISHBEIN I AZEN, 1980

Més tard s’efectua una altra modificació en la que s’afegeix el control conductual percebut. Si tenc
o no tenc control sobre les conseqüències, això també entra en joc. Ex: no seré capaç de ser mare
per molt igual que me sigui quedar-me embarassada.

Conducta final à emplear preservatiu

39 Esperança Ques Garcia

 Psicologia social

COM LES ACTITUDS DUEN A LA CONDUCTA

40 Esperança Ques Garcia

21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

Canvi d’actituds

Tots tenim unes actituds que son personals per a

cada persona i en principi no s’haurien de canviar.
Tot i així hi ha actituds que el govern, els centres
de salut i altres administracions estan obligades a
canviar. Per exemple, canvi d’actitud dels joves
cap a les drogues, l’alcohol, DGT...

L’intent de canvi d’actitud s’anomena persuasió.

La persuasió és l’intent deliberat per part d’una

persona o grup d’influir en les actituds i conductes
d’altres persones amb l’objectiu de canviar-les.

Per a que una actitud canviï necessitem llençar el

missatge persuasiu, que la persona l’atenguin, que
l’entenguin i que la persona l’accepti.

Les 12 etapes de la persuasió:

1. Exposició
2. Atenció
3. Interès
4. Comprensió
5. Generació de cognicions relacionades: relacionar-ho amb la teva situació personal “si
jo fes això...”
6. Adquisició d’habilitats rellevants: donar eines perquè la gent pugui fer el canvi
7. Acceptació
8. Memorització: memoritzar com ho feia, què és l’important,..
9. Recuperació
10. Presa de decisió: prendre decisió en moltes ocasions diària..
11. Actuació
12. Consolidació post-acció: és important consolidar-ho després d’haver pres la decisió

Elements claus del procés:

Son variables independents: aspectes que l’experimentador o el comunicador poden variar amb
la finalitat de canviar la direcció de l’actitud i/o la conducta.

• Comunicador – qui diu:

o Credibilitat: com més creïble és la font, major efecte en el canvi d’actituds. La

credibilitat depèn de:

▪ Competència: si el receptor creu que la font té coneixement i capacitat

que depenen de la experiència, l’estatus, la fluïdesa, i la posició que
defensa.

▪ Sinceritat: si el receptor creu que la font es “honrada” pes desvetllar la

veritat. Depèn de la posició respecte a allò que intenta comunicar, la
percepció de la font sense afany de lucre, que no tingui desitjos d’influir
i la confiança.

o Atractiu: les fonts més atractives als ulls del receptor tenen major capacitat de
persuasió. Ens crida més l’atenció, l’acceptem més fàcilment, hi ha un
increment de la credibilitat per l’efecte halo i esta demostrat que les persones
més atractives tenen més eficàcia i habilitats comunicatives.
 Què té més pes la credibilitat o l’atractiu? Els efectes de la credibilitat semblen
ser més importants que el de l’atractiu.

o Poder: Capacitat de la font per controlar els resultats que el receptor pot
obtenir, per administrar reforçaments o càstigs. Depèn de la percepció de
poder per part del receptor, la convicció de que l’utilitzarà i la previsió de que la
font sabrà si es dona el canvi.

o Semblança: com més semblant es la font al receptor, més probabilitat de canvi.

És important la semblança d’actituds, de personalitat, de procedència, de
pertinença a un grup...

• Missatge – què es diu: quin impacte té allò que es diu sobre el canvi d’actitud?

o Racional: apel·len a la raó i a la lògica.

o Emotius: mostren les conseqüències. Es treballa amb

emocions, siguin positives o negatives.

Es va mostrar que com més por o amenaça hi havia als

missatges es pensava que canvia l’actitud fins que a un
moment ja no canviava. Es pensava això perquè si el
missatge fa molta por la gent no el mira. Ara sabem que
això no és així i que en realitat a major por es transmet amb
el missatge, major canvi hi haurà.

Un missatge molt emotivament intens serà efectiu si:

(a) El missatge proporciona arguments sòlids sobre la possibilitat de que el

receptor pateixi alguna conseqüència negativa.

(b) Els arguments expliquin que les conseqüències negatives es patiran si no

es canvia l’actitud.

(c) El missatge assegura que si s’adopten les recomanacions, no es patiran

les conseqüències negatives.

Si aconseguim un missatge que tingui aquestes característiques

aconseguim que tingui persuasió.

o Unilateralitat – bilateralitat: en general els missatges son més efectius si son

bilaterals (plantegen els pros i els contres). Si tens una població adulta,
formada, amb intel·ligència mitja és més efectiu el bilateral ja que no sentiran
que no se’ls dona tota la informació.

o Qualitat i quantitat d’arguments: un missatge efectiu i de qualitat dit diverses

vegades es fixa més en la memòria del receptor.

o Exemples o estadístiques: un exemple és molt més efectiu que mostrar

estadístiques.

o Conclusions implícites o explícites: si el receptor té les capacitats cognitives

elevades son millors les implícites que no s’inclouen al missatge i queden
obertes al receptor.

o Efectes d’ordre: l’efecte de primacia apareix quan

els dos missatges es donen seguits i ens quedem
més amb el primer missatge. Però l’efecte de
recència ocorre quan els dos missatges tenen un
temps entre mig i recordem més l’últim.
21311 Psicologia Social Mª Victòria Copoví Gomila

• Receptor – a qui es diu: Hi ha receptors més bons i més mals de persuadir i això es
deu a:

o Característiques del receptor: edat, autoestima, intel·ligència, gènere...

L’acceptació del missatge va de major a major sent major per la població amb
menor intel·ligència, autoestima... La recepció a l’inrevés i l’acceptació té un
punt d’inflexió sent baixa per la gent amb baixa autoestima i baixa també per la
gent amb alta autoestima.

o Grau d’implicació: la baixa implicació personal fa que no t’importi el prestigi de

la persona que et comunica. Per tant, el grau d’implicació té molta importància
amb el canvi d’actitud. Les persones més implicades amb les mesures que se’t
proposen tenen major probabilitat de canviar d’actitud.

o Discrepància amb el missatge: si ens fan canviar d’actitud d’una manera molt
exagerada crea rebuig cap al canvi d’actitud. El sentit de la llibertat amenaçat
crea un intent de restaurar aquesta llibertat i no acceptar el canvi.

Persistència dels efectes persuasius

• Apagament de l’impacte persuasiu: en ocasions els canvis d’actituds es van apagant si

no es va recordant de tant en tant.

• Efecte letàrgic: l’efecte letàrgic és que després de llençar la campanya no es produeix

gaire efecte però després d’un temps aquest missatge ha produït un canvi d’actitud.

Publicitat

La publicitat té un efecte persuasiu molt important, per aquest motiu es gasten tants diners en
campanyes publicitàries. La publicitat té un efecte molt gran en el canvi d’actituds.

Publicitat subliminal: la publicitat subliminal no funciona, tot i que la gent pensi que sí. La
publicitat subliminal no passa l’ombrall de la percepció, no va més enllà de la percepció visual.

George & Jennings realitzaren un experiment a l’any 1975 al que presentaven la frase
“Hershey’s Chocolate” a fotogrames d’una pel·lícula per veure si augmentava el consum
d’aquesta xocolatina i els resultats no van ser significatius pel que no es va poder demostrar si
la publicitat subliminal té impacte o no.

Les cintes d’autoajuda subliminal tampoc funcionen.

Molts d’estudis troben efectes en condicions d’elevat control. Per tant, la gent creu que els
anuncis habituals no els influencien però si ho fan i en ocasions hem pensat que la publicitat
subliminal els influencia quan no és així. A més, el fet que la publicitat subliminal estigui
prohibida reforça la creença en aquesta.