Psicologia i

Comunicació

1r Odontologia 2022-2023
1r Odontología

ÍNDEX

Tema 1: Concepte de Psicologia........................................................................ 3

Tema 2: Tècniques Psicomètriques ................................................................... 8
Tema 3: Condicionament i aprenentatge ......................................................... 11
Tema 4: Hàbits adaptatius, salut i estils de vida............................................... 14
Tema 5: El procés d’emmalaltir ........................................................................ 18
Tema 6: Estrès i adaptació ............................................................................... 21
Tema 7: Psicologia del desenvolupament ........................................................ 26
Tema 8: El dolor com a procés psicològic ........................................................ 30
Tema 9: Percepció ........................................................................................... 33
Tema 10: Atenció ............................................................................................. 35
Tema 11: Memòria ........................................................................................... 38
Tema 12: Llenguatge ....................................................................................... 42
Tema 13: Curs i contingut del pensament ........................................................ 47
Tema 14: Emoció ............................................................................................. 49
Tema 15: Recompensa i motivació .................................................................. 52

2
1r Odontología

Tema 1: Concepte de Psicologia

1. ORIGEN DEL CONCEPTE

La Psicologia es la ciència que estudia l’ànima.

Psique= ànima (aquella part de l’ésser humà que és menys tangible, no com a
aspecte religiós) i Logos= ciència

Abans del segle XV les malalties s’atribuïen a la religió. Els “metges” de la

època estudiaven i utilitzaven “sanguijuelas” per “curar l’ànima”. Es
començaven a donar conte que actuant sobre el cos podien millorar l’ànima. A
partir del segle XV es va començar a parlar de psicologia.

- 1879: es comença a parlar de psicologia experimental per estudiar la

conducta. Aquesta es basa en el fet que es pot reproduir en un
laboratori.
- 1896: es parla de psicoanàlisi. Sigmund Freud es considera el pare del
psicoanàlisi (història de la psiquiatria). El psicoanàlisi es basa en el fet
que en moltes de les alteracions de conducta hi ha a sota un trauma o
conflicte subjacent del qual la persona no és conscient.
- 1913: es parla de conductisme, gràcies a Paulov i Watson. Aquests van
ser pioners en la investigació amb models animals (animals amb
conducta paral·lela o semblant a humans). Veure les conductes dels
animals permet modificar les conductes en humans. L’únic inconvenient
és el pensament.
Pensar: consisteix en avaluar la realitat i prendre una decisió. No podem
fer models de pensament amb animals, perquè no ens podem comunicar
amb ells, no podem saber com pensen, no compartim el mateix
llenguatge. L’avantatge dels animals és que èticament es poden
manipular més fàcilment.
- 1940-finals 60: es dóna un desenvolupament de la teoria de la
conducta i teoria cognitiva. Ajuden a la gent a través de com pensen,
senten, etc., i deixen de creure que totes les alteracions de la conducta
siguin degudes a traumes o conflictes subjacents (posen en dubte el
psicoanàlisi).
- A partir del 70: neurociències. Comencen a fer disseccions i a descobrir
com som per dins, gràcies a l’avanç de la fisiologia paral·lelament.

3
1r Odontología

2. DEFINICIÓ I OBJECTE D’ESTUDI DE LA PSICOLOGIA

La psicologia és la ciència que estudia la conducta humana

amb l’objectiu d’entendre per què fem les coses, de tal manera
que es puguin prevenir les coses que no ens convenen/ que
ens produeixen malaltia. A través de la conducta no podem
conèixer 100% a una persona.

La psicologia ens ensenya que és un triangle de 3 puntes: conducta,

pensament i emocions. El que jo faig dependrà del que penso. El pensament i
les emocions no són tan evidents. A més, per arribar al pensament necessitem
el llenguatge i la comunicació. La psicologia es basa en 3 aspectes:

- Entendre: saber per què es produeix.

- Preveure: saber quan es repetirà.
- Intervenir: variar aquelles conductes que no volem.

2.1 Objecte d’estudi

L’estudi de la conducta humana es realitza en un entorn social, perquè els

éssers humans som éssers socials. Els humans són els més capaços
d’adaptar-se i modificar el medi, i això ho fem millor si ens socialitzem. Per tant,
el seu objecte és l’individu i la seva funció és descriure i explicar el seu
comportament i les seves relacions i propietats.

 Neurones mirall (còrtex frontal): si una persona davant nostre somriu,

provoca que nosaltres somriguem també, de manera que el cervell
interpreta que estem feliços. Per tant, aquestes neurones ens permeten
empatitzar amb la gent del nostre voltant. Són la base de la conducta
social. La realitat física i social amb la qual establim contacte presenta
una sèrie de propietats donades per la cultura, la història i l’evolució.

3. ÀREES DE LA PSICOLOGIA

3.1 Psicologia bàsica

 Funcions psicològiques
 Psicologia de l’aprenentatge
 Psicologia evolutiva o de desenvolupament
 Psicopatologia o psicologia de la normalitat: estudia els trastorns de
conducte.
 Psicologia de la personalitat: com som cadascun de nosaltres, el que
ens caracteritza

4
1r Odontología

3.2 Psicologia aplicada

 Psicologia clínica: el “típic psicòleg”

 Psicologia educativa
 Psicologia infantil o infanto-juvenil
 Psicologia social: estudia la conducta humana dins d’una societat
 Psicologia industrial o organitzacional: per exemple els test que et fan
saber el que se’t dona bé
 Psicologia comunitària: en diferents comunitats
 Psicologia de la salut
 Psicologia de l’esport
 Psicologia de l’emergència: en casos d’accidents, com per exemple,
terratrèmols
 Psicologia forense: per exemple, CSI

3.3 Psicologia de la salut

Es fixa en els aspectes psicològics que tenen a veure amb el manteniment de

la salut, l’aparició i desenvolupament de malalties, i les respostes davant
d’aquestes. L’objecte d’estudi és el comportament/conducta d’un individu que té
una malaltia. La psicologia de la salut s’ocupa d’explicar els processos
d’adquisició de la malaltia, de promoure intervencions concretes per prevenir
malalties, i de millorar-les quan ja han aparegut.

Exemple: un pacient fumador. La psicologia de la salut s’ocuparà d’estudiar les

motivacions que fan que el pacient segueixi fumant, tot i ser un factor de risc.
Un cop tingui aquestes motivacions, s’ocuparà de canviar la conducta del
pacient de tal manera que deixi de fumar, a través de programes específics

Principals àrees estudiades per la psicologia de la salut:

- Hàbits i estils de vida: influència, adquisició i modificació

- Influències recíproques entre el procés d’emmalaltir, comportament, estil
de vida
- Pacient com a font bàsica d’informació
- Professional com investigador
- Professional com a comunicador
- Professional com a educador

4. PARADIGMES EN PSICOLOGIA

Model o paradigma: quin és el punt de vista de cada persona a l’hora

d’investigar. Com a norma general trobem el Paradigma científic, el qual
consisteix en que no es pot creure en res fins que no es demostra, sinó que es
basa en planteja hipòtesis i posar-les a prova.

5
1r Odontología

El model es tracta de:

 Marc de referència, maneres d’avaluar o observar la realitat objecte

d’estudi
 Determina quines preguntes són les pertinents i quines dades són les
rellevants
 Eficiència, poder explicatiu i coherència interna

Tipus de models:

A. Model Disposicional o internalisme

L’internalisme diu que la conducte de l’ésser humà ve determinada per
aspectes genètics, és a dir, per la teva predisposició genètica. Explicació
en termes de: personalitat, tendències, motivacions, actituds, aptituds,
propensions, factors biològics (neuroanatòmics, genètics...)
Exemple: Mozart Segons aquest model Mozart va ser tan bon
músic perquè tenia predisposició genètica a tenir una capacitat
musical molt elevada.

B. Model Situacional o Externalisme

L’expernalisme explica la conducta únicament per factors externs (tòxics,
medi de violència, etc.).
Explicació en termes de: aprenentatge, societat, economia.
Exemple: Bandes latines si et relaciones amb gent que està en
una banda o vius en lloc separat per bandes, acabes entrant en
una d’elles

C. Model d’interacció
La majoria de conducte humanes es poden explicar a través d’aquest
model. En qualsevol conducta d’una persona hi ha una part, que és el
que té la persona dins i, una altra que és el que té voltant, el qual li
afavoreix o no. Aquests dos agents estableixen una relació recíproca
d’un sobre l’altre, s’influeixen i es modifiquen mútuament. Els dos agents
poden canviar en el transcurs del procés de la interacció.

4.1 Depressió

Antigament la depressió estava considerada com a aquella conducta

provocada per una situació personal adversa i negativa, com ara la mort d’un
familiar, problemes de parella, problemes econòmics, etc.

Actualment, a través d’un estudi on s’estudiava la relació entre estrès

ambiental, genètica i depressió, s’ha observat que no és així. La depressió està
provocada per una alteració de la neurotransmissió a nivell cerebral, amb
dèficits de substàncies, com la serotonina o la noradrenalina.

6
1r Odontología

La serotonina és un neurotransmissor que és transportat per un transportador

que s’anomena transportador de serotonina, el qual fa que passi més o
menys serotonina de neurona a neurona. A la “porta” de cada neurona hi ha un
al·lel a partir del qual passa més o menys serotonina. El genotip d’una persona
hauria de ser SL, però hi ha persones que tenen SS (“porta massa petita”
passa molt poca serotonina) o LL (“porta molt gran” passa molta serotonina).
Per tant, les persones amb SS són més propenses a patir una depressió que
les persones LL, ja que aquestes últimes tenen una resiliència* més elevada.

*Resiliència: capacitat per adaptar-se al trauma.

7
1r Odontología

Tema 2: Tècniques Psicomètriques

Psicometria= tècniques que utilitzem de forma complementària per avaluar als

pacients des del punt de vista psicològic.

Els diagnòstics en psicologia són clínics. No obstant, hi ha parts de la història

clínica, com per exemple, tests. El diagnòstic ens ajudarà a saber la gravetat de
la situació i a establir el tractament. Els tests s’utilitzen per saber sobretot
l’evolució del tractament (si millora o no, etc.). A més, ens ajuden a objectivitzar
la percepció de la milloria, és a dir, a partir de les condicions d’un pacient
podem veure si millora la seva conducte o no.

Els tests s’haurien de fer després d’un completa entrevista personal. Els tests
s’han d’interpretar en el context global del pacient. Ens hem d’assegurar que el
seu nivell educatiu els hi permet contestar totes les preguntes, és a dir, que les
entenen totes. Després de cada test és molt important que hi hagi un
feedback, perquè el pacient vegi la seva situació.

Característiques dels tests:

- Han d’estar tipificats: és pràcticament impossible realitzar un test que

sigui universal. La tipificació consisteix en que tots els tests han de tenir
puntuacions diferenciades en funció del grup, per tant, es diferencien els
grups a través d’escales.
- Han de ser fiables, és a dir, que els resultats del mateix test avui que
d’aquí 3 setmanes han de ser més o menys iguals. Si això no passa
significa que no està ben fet el test i que està influenciat per l’estat
d’ànim, la conducta, etc.
- Ha de ser vàlid, és a dir, ha de mesurar adequadament el que pretén.
- Reactivitat: quan observem a algú, només pel fet d’estar observant,
crea tendència a haver-hi canvis en el comportament. La única manera
en la qual no s’influeix és en els tests on el subjecte no sap que l’estan
observant.
Per tant, l’objectiu no és evitar la reactivitat, sinó conèixer les condicions
ambientals, és a dir, dades comparables si repetim les experiències i no
les canviem (presència del mateix observador a l’entrevista)  context
estable.

8
1r Odontología

Tipus de test:

A. Autoinformes: són els més utilitzats. Poden ser orals, que s’utilitzen en
l’entrevista clínica, i els escrits que es divideixen en qüestionaris i
escales.

Característiques:
- Intenten descriure, es a dir, els pacients expliquen el que els hi passa,
descriuen els símptomes i les característiques (intensitat, duració,
localització, etc.)
- El pacient construeix la resposta a través de la reconstrucció de la
història
- Realisme ingenu: la percepció de l’individu dependrà del seu estat
d’ànim

L’entrevista es tracta de un autoinforme oral on sempre hi ha un feedback. Les

dades són temporals i que tenen més importància a mesura que es va repetint i
dona els mateixos resultats. Acostumen a començar amb preguntes obertes i
generals, i posteriorment, es fan preguntes tancades en relació amb dades
temporals i quantitatives amb exemples i punts de referència.

Els qüestionaris son instruments on els resultats son més fiables. L’avantatge
respecte a l’entrevista és que són més còmodes i sistemàtics. Són útils per a
comparar pacients o fases en l’evolució d’un mateix pacient.

A les escales el pacient realitza una estimació sobre alguna qualitat del
fenomen que ens interessa estudiar. Són molt quantitatives on s’avalua la
magnitud de un símptoma, i són per escrit. Inconvenients:

- Poder ser ambigües, perquè es comparen amb altres coses que passen,
o perquè es comparen amb el que fan altres persones.
- La fiabilitat i la validesa augmenta quan els valors o categories
s’acompanyen d’una explicació basada en fets observacionals 
anclatges (definicions verbals que acompanyen, per exemple, a un
número)

B. Autoregistres: sobretot en dolor i malalties cròniques

S’utilitzen en malalties cròniques de dolor i neurodegeneratives. El pacient

porta un registre del dolor, com influeix aquest, etc., durant els diferents
moments del dia i durant diversos dies (moments de registre).

Donen molta informació, però són més difícils d’omplir pel pacient i per
l’especialista de corregir. El pacient podrà registrar:

- Pautes o hàbits de comportament: estudi del son, conducta sexual,

ingesta d’aliments, exercici físic, etc.

9
1r Odontología

- Dades fisiològiques: temperatura basal, miccions, tensió arterial, pes,

etc.
- Evolució d’un símptoma al llarg del temps: cansament, dolor,
somnolència, estat d’ànim, etc.

Modalitats d’autoregistre:

 Contingut de l’observat:
- Conductes: per exemple un persones fumadores (quants cigarrets
al dia)
- Resultats: per exemple, augment de la tensió
 Característiques de l’observat:
- Intensitat (dolor, cansament...)
- Freqüència (número de cafès ingerits)
- Duració (temps que mira la TV)
 En funció dels resultats
- En funció del temps (més fàcil): cigarrets/dia o /hores
- En funció Situacional (més útil): cigarrets/dia a la feina, quan està
sol
 Relació observació-registre
- Si coincideixen o no els dos termes

Criteris per aplicar a un autoregistre:

1. Ens hem d’assegurar de la compressió del pacient. Per fer-ho haurem

d’haver fet prèviament una entrevista personal completa del pacient
2. Facilitar la detecció i discriminació del fet o fenomen a mesurar. Per fer-
ho s’hauran d’establir límits temporals i utilitzar anclatges
3. Simplicitat i poc pertorbadors. L’objectiu és aconseguir la màxima
participació del pacient possible.
4. Contrastar la informació assegurant-se que omple el registre cada dia,
demanar la participació d’algun familiar, etc.
5. Es tracta d’un test molt costós, per tant, s’haurà d’indicar quan
l’autoinforme no sigui suficient.

Diferencies entre autoinforme i autoregistre

Autoinforme
Conjunt de conductes
Dades susceptible de
reconstrucció/interpretació
Àmbit clínic. Context: entrevistador
Qualitat bona, però sempre són
complementaris
Autoregistre
Un cas de conducta estudiada
Dades específiques i concretes
Àmbit natural (on tenen lloc els fets
subjectes a estudi)
Millor qualitat, proporcionen
informació més detallada

10
1r Odontología

Tema 3: Condicionament i aprenentatge

Aprenentatge adquisició de comportaments i informació a partir de

l’experiència, interacció amb el medi i dinàmica complexa entre característiques
individuals-medi

Àmbits generals
- Anticipació: identificar els fets que assenyalen la presència d’altres
fets, relacions entre els individua
- Control: seleccionar la reacció més adaptativa, relació entre el
propi comportament i els canvis en el medi

(examen) Condicionament establiment d’una nova relació funcional entre

un estímul (element del medi) i una resposta (element de la conducte de
l’organisme) i aprenentatge estudiat al laboratori

1. Condicionament responent: basat en els estímuls que

controlen la resposta
2. Condicionament operant: basat en els efectes de la
resposta. Ex: ensenyant a un animal, cada cop que
salta el dofí li donem una sardina

1. Condicionament responent

Procés pel qual un estímul neutre que acompanya sistemàticament a un

estímul incondicional arriba a provocar una resposta incondicionada.

- Reflex: estímul incondicional (EI)

 Resposta incondicionada específica (RI)
- Estímul neutre: precedeix a l’estímul incondicionat

 Els gossos de Paulov: estímul incondicionat

(menjar) i resposta incondicional (salivació). Paulov
afegeix un estímul condicionat (capaneta). Quan
l’estímul condicionat substitueix a l’incondicionat és
quan s’estableix el condicionament responent.

*Extinció de condicionament: quan s’elimina la

relació entre les estímuls

Ex: adquisició del valor emocional del llenguatge, fòbies, nàusees i

vòmits anticipatoris, efecte placebo, abstinència a drogues.

11
1r Odontología

Processos experimentals

- Associació: l’estímul neutre és l’estímul condicional

(EC) que provoca una resposta condicional (RC)
- Extinció: no presenta de l’estímul incondicionat
- Contra condicionament
Descondicionament de fòbies
- Condicionament d’ordre superior

2. Condicionament operant

Procés a través del qual els efectes o conseqüències d’una resposta influeixen
en la seva probabilitat. Passos:

1. Resposta
2. Canvis ambientals consegüents
3. Modificació de la probabilitat de la resposta

Es dona un reforç, és a dir, un augment d ela possibilitat d’una resposta. Pot

ser continu o intermitent i positiu o negatiu

 Caixa de Skinner: Va col·locar una rata dins d’una caixa.

 Reforç positiu: li donem sucre a la rata. Funciona millor el negatiu
 Reforç negatiu: no li donem sucre. No és càstig. Si no es dona la
conducta no hi haurà el premi (examen)
 Reforç continu: cada cop que hi ha una conducte rebem un reforç
 Reforç intermitent: a vegades rebem un reforç i altres no. Funciona
millor. Ex: màquines tragaperras
 Fórmula ideal del funcionament: reforç positiu i intermitent

Discriminació: procés pel qual els estímuls antecedents arriben a controlar

una conducta. Tipus d’estímuls:

- Estímul discriminatiu: augmenta la probabilitat de la conducta

- Estímul delta: disminueix la probabilitat de la conducta

Generalització: aparició d’una resposta davant d’estímuls similars al

discriminatiu

Obtenció d’una resposta nova

Repertori de respostes:

- Augment de motivació
- Reduir la probabilitat de conductes no desitjades
- Estructurar l’ambient a través del control d’estímuls
· Imitació
· Instrucció verbal

12
1r Odontología

Emmotllament procés que implica a un canvi. Passos:

1. Definició de l’objectiu final

2. Determinació del nivell inicial
3. Aproximacions successives
4. Reforçament

Supressió de la resposta existeixen dos tipis per suprimir la resposta:

- Extinció: retirar el reforç

- Càstig: infringir un efecte negatiu
(definir la resposta adequada, reforçar-la, limitar l’aplicació del càstig,
prevenir la resposta no desitjada)

Processos complexes d’aprenentatge experiència directa, imitació, instrucció

verbal

13
 1r Odontología

Tema 4: Hàbits adaptatius, salut i estils de vida

Quins són els descrits com hàbits saludables?

 Alimentació adequada
 Activitat física regular
 Descans adequat
 Consumir alcohol amb moderació o abstenir-se
 Abstenir-se de fumar tabac i de consumir altres drogues
 Uns correctes hàbits posturals i higiènics
 Adquisició d’eines d’afrontament d’estrès

Aquest estudi de l’any 2000 va concloure que el risc cardiovascular disminuïa

amb la ingesta de 20 g d’alcohol al dia (que correspondria a 2 quintos de cervesa o
una copa de vi). Aquest mateix estudi descrivia un increment del risc de forma
exponencial a partir d’aquest consum (veure gràfica)

Els resultats d’aquest estudi NO permeten recomanar el consum diari

d’alcohol a dosis baixes ja que no es mesura el risc d’altres patologies, com les
digestives i no es pot garantir de cap manera que el pacient prengui només 1 copa
de vi i no infraestimi el risc de beure’n 2 o 3 cada dia

Segons l’estudi realitzat a UK per David Nutt, Leslie A King, Lawrence D

Phillips, la droga més perillosa del món és l’alcohol. Possibles danys de
l’alcohol:

 Demència
 Càncer
 Tremolors
 Cirrosi hepàtica
 Debilitat i alteració de la marxa
 I a més, tindràs més risc de: envelliment prematur, impotència sexual,
malformacions greus del fetus

Unitats de beguda estàndard 1UBE= 10gr.

Exemple: 1 litre de cervesa equival a 5 UBE.

14
1r Odontología

Per sobre d’aquests límits de consum

incrementa el risc de tenir patologies
relacionades amb el consum d’alcohol

Prevenció i intervenció en hàbits no saludables

Com es fa prevenció d’hàbits no saludables? Com es

fa intervenció quan tenim un pacient amb un hàbit no
saludable?

1. Prevenció primària
L’objectiu de les accions de prevenció primària és disminuir la incidència de
la malaltia o de l’hàbit no saludable
Inclou les mesures orientades a evitar l’aparició d’una malaltia o problema
de salut o hàbits no saludable mitjançant el control dels factors causals i els
factors predisposats.
Les estratègies per a la prevenció primària poden estar dirigides a prohibir o
disminuir l’exposició de l’individu al factor nociu, fins a nivells no nocius per
a la salut
Ex: ús de preservatius per prevenció VIH, prohibició de venda de
begudes alcohòliques a menors d’edat...

2. Prevenció secundària
L'objectiu de les accions de prevenció secundària és disminuir la prevalença
de la malaltia o l’hàbit no saludable
Està destinada al diagnòstic precoç de la malaltia incipient (sense
manifestacions clíniques) o d’un hàbit no saludable que pot precipitar una
malaltia. Significa la recerca en subjectes "aparentment sans" de malalties
el més precoçment possible.
La captació primerenca dels casos i el control periòdic de la població
afectada és fonamental. L'ideal seria aplicar les mesures preventives en la
fase preclínica, quan encara el dany a l'organisme no està tan avançat i, per
tant, els símptomes no són encara aparents.
Ex: el tractament de la hipertensió arterial o en el cas d’un consum de
risc d’alcohol podríem intervenir abans que incrementi fins a
desenvolupar una dependència

15
1r Odontología

3. Prevenció terciària
Els objectius de la prevenció terciària són minimitzar els sofriments causats
en perdre la salut; facilitar l'adaptació dels pacients a problemes incurables i
contribuir a prevenir o a reduir al màxim, les recidives de la malaltia o les
complicacions.
Es refereix a accions encaminades a assolir la recuperació ad integrum de
la malaltia clínicament manifesta, mitjançant un correcte diagnòstic i
tractament. També inclou les accions dirigides a la rehabilitació física,
psicològica i social en cas d'invalidesa o seqüeles de la malaltia per poder-
les reduir
En la prevenció terciària són fonamentals el control i seguiment del pacient.
Ex: intentar que pacients amb càncer de pulmó hospitalitzats deixin de
fumar per evitar complicacions

Quins son els àmbits d’actuació en prevenció? Àmbits:

 Centres educatius En funció del tipus de prevenció escollirem un àmbit

 Zones de lleure
 Universitat
 Família
 Àmbit laboral
 Àmbit sanitari
diferent.
Per exemple: per prevenir un inici de consum de cannabis
en adolescents podria intervenir en centres educatius i
zones de lleure.
Per exempe: per fer una prevenció secundària en
persones VIH+ perque no tinguin conductes sexuals de
risc per no infectar-se d’altres soques virals podria
intervenir a l’àmbit sanitari

Quines són les eines de prevenció secundària?

Està destinada al diagnòstic precoç de la malaltia incipient (sense

manifestacions clíniques) o a la detecció precoç d’hàbits de risc que han
començat a afectar l’organisme.

Exemple: Consum d’alcohol que ha motivat un increment de les transaminases

en l’analítica

Les eines:

I. Història clínica
II. Tests estandarditzats de cribatge (sreening) que es passen a
població general o col·lectius considerats de risc

Un cop detectat, què fem? Com intervenir en un hàbit no saludable l’àmbit

sanitari? De nou, donem informació, ja sigui de forma oral o amb suport escrit.
Intervenció encaminada a la millora dels hàbits i la disminució de riscos

16
1r Odontología

Què passa quan decidim canviar un hàbit?

La Roda del canvi pressuposa que un procés de canvi és dinàmic i presenta

una sèrie d’estadis o fases que estan en constant moviment

Segons aquest model la recaiguda o el “no canvi” forma part del procés normal
de canvi i se suposa que per fer qualsevol canvi s’ha de donar vàries voltes a la
roda, en general

Ex: si estem tractant un pacient perquè deixi el consum d’alcohol i té una

recaiguda intentarem que torni a entrar a la roda i torni a deixar de beure
però no ho considerarem un fracàs sinó part del propi procés de canvi

Una de les formes d’intervenir per afavorir el canvi d’hàbits és L’ENTREVISTA

MOTIVACIONAL que és un tipus d’entrevista centrada en el pacient que pretén
trobar i potenciar les motivacions de cadascun per realitzar un canvi

Fonamental  L’ESCOLTA, L’EMPATIA I EL RESPECTE

Definició d’ENTREVISTA MOTIVACIONAL (Miller i Rollnick, 2015):

“Estil de comunicació col·laboratiu i orientat a un o varis objectius que posa
especial atenció al canvi. Està dissenyada per reforçar la motivació personal i
el compromís amb un objectiu concret, suscitant i explorant els motius que té
la pròpia persona per canviar, en una atmosfera d’acceptació i de compassió”

17
1r Odontología

Tema 5: El procés d’emmalaltir

Segons la OMS:

 Malaltia: alteració o desviació de l’estat fisiològic en una o diverses parts

del cos, per causes en general conegudes, manifestada per símptomes i
signes característics, i amb una evolució més o menys previsible.
 Salut: estat de benestar físic, psíquic i social, no tan sols l’absència de
malaltia.

Altres definicions de salut: estat màxim de benestar físic, mental i social, i

de la capacitat de funcionament que permeten els factors socials en els quals
viuen immersos l’individu i la col·lectivitat. El concepte de salut/malaltia s’ha
basat al llarg dels anys en aspectes més culturals, que no pas científics.

Exemple: el VIH o la sífilis estaven considerats com a un càstig diví per

als homosexuals.

La cultura i el prejudici altera la concepció de la malaltia

Concepte de malaltia

El fet que algú tingui una malaltia té una sèrie de conseqüències en el seu
entorn:

 Estigma/rebuig social
 Paternalisme/sobreprotecció. La qualitat de l’assistència és diferent quan
s’atribueix a una persona la responsabilitat del seu estat. Existeix una
divergència ocasional en la definició del problema/malaltia, ja sigui entre
professionals i usuaris i/o entre professionals.

 Jerarquització dels símptomes, és a dir, quin o quins són els símptomes

més importants pel pacient. Divergència en la importància de la identificació de
l’agent causal com a justificació de la malaltia o símptoma: no sempre és
possible definir un agent causal, per exemple, en casos de dolor i malaltia
mental.

Potencial de salut individual

1. Estatus nutricional
2. Resistència immunològica
3. Aptitud física
4. Estabilitat emocional
5. Coneixement i actituds sobre la salut
6. Estil de vida (hàbits)
7. Estratègies d’enfrontament a l’estrès

18
1r Odontología

Les conductes d’emmalaltir

La malaltia es un camp d’estudi de la psicologia per que és un context en el

qual es donen canvis comportamentals. No són conductes reflexes ni que
mantinguin una relació proporcional amb la gravetat de la malaltia.
Les conductes d’emmalaltir depenen de la interacció entre la malaltia i els
factors psicològics. Són factors complexes difícils de valorar i preveure

 Verbalització de símptomes (percepció de canvi)

 Automedicació
 Recerca d’ajuda (profesional o no)
 Selecció d’ajuda
 Ús de sistemes assistencials
 Canvis de les activitats habituals
 Canvis als comportament socials
 Tractament i compliment

Les conductes que prenem davant d’una malaltia poden influir en l’evolució del
procés. Actuant com mantenidors o etiològics secundaris (aprenentatge):

- Inducció als canvis socials

- Adquisició d’hàbits patògens o abandonament dels hàbits
saludables
- Hipermedicació
- Ús injustificat de les estructures sanitàries

Es produeix aviat al curs del procés de socialització. Els nens aprenen

aspectes com:

- Ús d’assistència hospitalària (sobretot si hi ha un malalt proper)

- Atenció, detecció i discriminació d’estats interns
- Normes d’ús i funcions dels fàrmacs

Educació sanitària  consisteix en la discriminació de senyals precoços de

processos patològics, llenguatge apropiat per descriure els símptomes o estats
interns i mètodes de recaptar informació precisa.

Factors que intervenen:

 Personalitat del malalt

 Edat del malalt
 El tipus de malaltia
 La família i les amistats
 L’ambient hospitalari
 La personalitat i les reaccions del personal sanitari

19
1r Odontología

La malaltia com estrès

Emmalaltir: causant d’estrès psicològic, perquè hi ha una sèrie de canvis als

quals un s’ha d’adaptar. Canvis als que t’has d’adaptar:

- Estranyesa per canvis fisiològics

- Interpretació dels símptomes
- Noves formes de relació amb l’entorn
- Inseguretat pel futur
- Trastorns (econòmics o no) en pacient i família
- Canvis en hàbits i estils de vida
- Dolor i incapacitació
- L’entorn hospitalari i les incomoditats del tractament
- Relació amb els professionals
- Factors que alteren l’aspecte físic, l’autonomia i independència personal
- Factors que alteren les relacions amb la família i els amics

Recursos adaptatius

- Negar o minimitzar la gravetat. Aïllar o dissociar les pròpies emocions

- Buscar informació. Aprendre procediments específics relacionats amb la
malaltia
- Aconseguir seguretat i suport emocional, recolzament social
- Fixar metes limitades i concretes
- Trobar un propòsit o un significat a allò que li està passant

Fases d’adaptació al càncer

1. Assimilació: centrada en la forma de veure el què passa. El focus és el

càncer i els tractaments, és a dir, busquem fer consistent l’experiència del
càncer amb la forma prèvia de veure les coses.

2. Acomodació: els canvis que la persona fa a la seva forma de veure les

coses per aconseguir incorporar la vivència del fet. A través de l’acomodació
apareix el creixement post traumàtic, que és la capacitat de veure les coses
de manera diferent i fe un canvi.

20
1r Odontología

Tema 6: Estrès i adaptació

L’estrès no és només un estímul o una resposta, sinó que és el procés mitjançant

el qual avaluem i ens enfrontem als desafiaments ambientals. L’estrès sorgeix
de la forma amb què avaluem els esdeveniments més que no dels
esdeveniments en ells mateixos. Per una persona una nova feina pot ser una
oportunitat, un desafiament i per una altra una situació de probable fracàs.

Estrès= inclou un conjunt de respostes fisiològiques i emocionals en relació a un

estímul que altera o amenaça amb pertorbar l’homeostasi de l’individu.

Resposta d’estrès= canvis fisiològics associats amb l’estrès. Respostes

inespecífiques que es posen en marxa abans d’haver pogut identificar l’amenaça
correcta.

Estressor= condició física, química o psicològica que produeix estrès.

Origen històric del concepte estrès

Claude Bernand “Les Phénomenes de la Vie (1878)

William Osler (1910) ús de la paraula estrès. Angor i estil de vida

Walter Cannon (1920). Consideració de cos i ment com un sistema unificat que
pretén mantenir l’homeostasi dle medi intern davant les agressions del medi
extern. L’activació del sistema simpàtic i l’alliberació d’adrenalina i noradrenalina
per part de la medul·la suprerrenal condicionen una reacció d’alarma i respostes
de lluita o fugida.

El Síndrome General d’Adaptació (Hans Seyle, 1920)

Conjunt de canvis fisiològics en resposta a diferents estímuls nocius.

- Estadi I: Reacció d’alarma

 Identificació de l’estressor o amenaça
 Resposta simpàtica, afavoreix la conducta de fugida o
enfrontament
 Activació de l’eix HPA, amb producció de cortisol
- Estadi II: Resistència
 Persistència de l’estressor. Desenvolupament d’estratègies
d’afrontament
- Estadi III: Esgotament
 Impossibilitat de mantenir l’homeostasis
 Disfuncions del sistema HPA o del sistema immune
 Risc de desenvolupament de malalties

21
1r Odontología

La resposta d’estrès davant un estímul amenaçant

Canvis fisiològics. Estimulació simpàtica

- Estrès agut  resposta immediata

 Increment de la freqüència cardíaca i contractilitat
 Vasoconstricció esplènica
 Augment del número d’eritròcits i limfòcits circulants
 Augment de glucèmia amb increment del consum de glucosa
 Sudoració
 Redistribució de sang (vasoconstricció perifèrica)
 Hipertensió arterial
 Dilatació de la pupil·la
 Augment de la coagulació sanguínia

- Estrès agut  resposta ràpida i breu

 CRF-ACTH-glucocorticoids

22
1r Odontología

- Estrès crònic  resposta sostinguda

 Activació més general del SNC
 Neurones del nucli paraventricular (CRF,VP)
 Estimulació: Alfa-adrenèrgica, 5HT1a, 5HT, nicotínics, colinèrgics,
interleucina 1, angiotensina II, TRF, neuropèptid Y, VP
 Augment de catecolamines: neutrotransmissors (DA a sistema límbic,
escorça, hipòfisi, cerebel), hormona (adrenalina)

Les conseqüències sistèmiques de l’estrès

Tipus d’estressors

Les circumstàncies estressants poder ser positives o negatives o ambivalents,

però és imprescindible que impliquin canvis que exigeixin un esforç d’adaptació
perquè són amenaces per l’homeostasi o equilibri intern.

Conducte i estrès. Tipus de respostes

1. Resposta de lluita o fugida (“Fight-or-Flight): més relacionada amb

conductes agressives i amb abús de substàncies i més característica del
gènere masculí.
2. Resposta de cuidar i aliar-se (“Tend and befriend”): es promou la
cura i l’aliança sobre la lluita i la fugida, més característica del gènere
femení. Està relacionada amb secreció d’oxitocina i estrògens.

23
1r Odontología

Cuidar i calmar a la descendència en moments d’estrès redueix les

respostes fisiològiques d’estrès de la mare. Igualment, el fet d’aliar-se,
de notar la protecció del grup atenua la repercussió de la situació
d’estrès.

En situació d’estrès tendeixen a alterar-se les funcions vegetatives i conductes

relacionades com: la digestió, la conducta alimentària i la conducta sexual.

Podem arribar a influir en la resposta d’estrès amb conductes com: tipus i

organització de la dieta, exercici físic, tècniques de relaxació o la presa de
medicació.

Factors individuals

- Història prèvia
- Mecanismes de defensa
- Tipus de personalitat

L’estrès incrementa la probabilitat de: malaltia cardio-vascular/coronària,

càncer, alteracions immunològiques, malalties infeccioses.

Vinculació estrès amb la personalitat i malaltia cardio-vascular

Personalitat A Personalitat B
- Molt competitiu - Poc competitiu
- Sempre apurat - Tranquil, controlat
- Exigent - Tot s’ho pren amb calma
- Perfeccionista - Comprensiu, sap perdonar
- Ambiciós, vol promocions ràpides - Confiat i feliç amb la feina
- Esclau del treball - Gaudeix de l’oci i els caps de setmana

Burn-out: La repercussió de l’estrès a la salut psíquica

Burnout = desgats emocional Freudenberger (1974). Es tracta de

l’esgotament dels recursos propis i intent d’aconseguir expectatives poc
realistes imposades per un mateix pels valors socials.

Maslach (1982): persones que per la seva feina professional mantenen

contacte directe i continuat amb pacients i que després d’un temps, queden
esgotats emocionalment.

24
1r Odontología

Price y Murphy (1984) “La típica víctima del burn-out”

Persona que comença amb expectatives excessivament idealistes, amb un
gran sentit de la missió que té al seu lloc de treball, amb el desig del solucionar
tots els problemes i que, paulatinament es va fent més conscient dels recursos
del que disposa, així com, sovint de la manca de suport del seu entorn.
Progressivament, s’anirà sentint més preocupada, aïllada, angoixada...

Tres dimensions

- Esgotament emocional: cansament i fatiga que pot manifestar-se física

i psíquicament. És la sensació de no poder donar més d’ell mateix als
altres
- Despersonalització: és el desenvolupament de sentiments, actituds i
respostes negatives, distants i fredes cap a les persones
- Baixa realització personal: sorgeix que es verifica que els demandes
que es fan, excedeixen els capacitats per atendre-les de forma
competent

25
1r Odontología

Tema 7: Psicologia del desenvolupament

Desenvolupament cerebral

Intraúter es formen 250.000 cèl·lules nervioses per minut arribant al màxim a

les 28 setmanes de gestació. Al naixement 23.000 milions de neurones a
l’escorça cerebral (Rabinowicz al 1996/1999) però és teixit immadur.

Les xarxes neuronals permeten als 15 meses parlar i caminar i les xarxes
relacionades amb el llenguatge i l’agilitat motora continuen desenvolupant-se a
la pubertat i la poda neurològica permetrà eliminar les connexions excessives i
poc efectives (Paus et al, 1999).

Flexibilitat i plasticitat del sistema nerviós

Màximes en primeres etapes del desenvolupament. Inclús si un nadó perd el

seu hemisferi dominant per una hemisferectomia esquerra, aprendrà a parlar.

Importància de les experiències postnatals específiques per determinar

específicament aquestes connexions. Les capacitats humanes complexes
suporten un dany massiu. El normal desenvolupament dependrà de què els
òrgans rebin l’estimulació adequada pels que estan preparats genèticament.

La “poda” neurològica

La densitat de sinapsis arriba al màxim a l’edat de 1 a 2 anys (quan arriba a

més del 50% del que serà a l’edat adulta), declina fins als 16 anys per
mantenir-se estable fins la setantena.

L’excés de fibres neurals desapareix amb el desenvolupament normal: mort

selectiva. Es necessita flexibilitat en el període de creixement per compensar
possibles danys neuronals, de forma que només sobreviuran les neurones més
aptes.

Les neurones mirall: aprenentatge per imitació

Les neurones mirall son un tipus específic de neurones visuo-motores que

descarreguen quan es realitza una acció però també quan es veu a un altre
realitzar una acció similar. Aquestes neurones estan implicades en
l’aprenentatge motor i social, en la planificació d’accions amb un objectiu i en la
interpretació dels objectius de moviments i actituds d’altres.

26
1r Odontología

Quines característiques adquirim i quan les adquirim?

Fisiològiques Social-emocionals Cognitives

- Conductes - Emocions - Memòria
d’alimentació - Aferrament - Gramàtica
- Reflexes - Identitat - Conceptes
- Motivació - Gènere - Pensament
- Control esfínters - Personalitat - Llenguatge
- Impulsos interns - Moralitat - Representació
- Necessitats físiques - Normes socials - Normes socials
- Aritmètica
- Intel·ligència
- Fonemes
- Reconeixement
d’objectes
- Permanència dels
objectes
- Esquemes
- Coneixement
- Coordinació
- Processament de la
informació

Desenvolupament cognitiu segons Piaget

Esquemes

- Motlles mentals als quals aboquem la nostra experiència

- Concepte o estructura que organitza o interpreta la informació
- Nosaltres utilitzem i corregim els nostres esquemes mitjançant dos
processos:
 Assimilació: interpretació d’una nova experiència en funció dels
esquemes anteriors
 Acomodació: adaptació dels coneixements actuals (esquemes)
per incorporar informació nova

Etapes del desenvolupament cognitiu segons Piaget

27
1r Odontología

Desenvolupament social

Aferrament (“apego”)  vincle emocional que s’estableix amb una altre

persona.

Ex: els bebès busquen un contacte estret (tracte fonamental per

l’establiment del vincle, tant el tranquil·litzador com l’estimulant), els seus
progenitors càlids, suaus son els que els alimenten i els cuides de forma
que busquen una base sòlida i segura i que al separar-se es produeix
l’ansietat front estranys. En adolescents, l’aferrament es desplaça dels
pares al grup.

Desenvolupament del sentit moral

Lawrence Kohlberg  3 etapes principals:

- Moralitat preconvencional: < 9 anys. Basada en el propi interès.

S’obeeix per evitar el càstig o per aconseguir un premi
- Moralitat convencional: adolescència. Ens ocupem de les normes i
dels altres bàsicament perquè hem après que s’ha de fer
- Moralitat postconvencional: amb el desenvolupament del pensament
abstracte, les accions passes a considerar-se “correctes” perquè
sorgeixen d’un principis ètics bàsics o dels drets de les persones (cert
sobretot en societats comunals). Fem allò que considerem que és més
correcte des del nostre propi sentit moral.

Les decisions morals es basen no només en el raonament moral, sinó també

en l’anomenat “sentiment moral”, que segons els resultats d’alguns estudis
s’associa a sensacions corporals més que no a la lògica.

Desenvolupament cognitiu segons Piaget

Els esquemes mentals són motlles mentals, estructures que organitzen o

interpreten la informació provinent de la nostra experiència.

Nosaltres utilitzem i corregim els nostres esquemes mitjançant dos processos:

- Assimilació: interpretació d’una nova experiència en funció dels

esquemes anteriors
- Acomodació: adaptació dels esquemes mentals per incorporar
informació nova

28
 1r Odontología

Edats evolutives Descripció de l’etapa Característiques del

desenvolupament
Del naixement als 2 Sensorio-Motora: - Permanència de l’objecte
anys Experimentació del món a partir - Ansietat front els estranys
dels sentits i les accions
Dels 2 – 6 anys Pre-operacional: - Jocs ficticis
Representació de les coses - Egocentrisme
mitjançant paraules i imatges però
sense raonament lògic
Dels 7 – 11 anys De les operacions concretes: - Conservació
Pensament lògic de fets concrets - Transformacions matemàtiques
Operacions aritmètiques
Comprensió d’analogies concretes
Més de 12 anys De les operacions formals: - Lògica abstracta
Raonament abstracte - Capacitat de raonament moral
adult

Desenvolupament de la identitat

En l’adolescència la identitat es forma a partir de:

- Les diferències amb els que t’envolten (identitat de gènere, identitat
religiosa, identitat racial...)
- Assimilació de valors i expectatives dels pares (o d’oposició als
mateixos)
- Recerca de l’impuls, el lloc, l’objectiu, el propòsit: canvi de rols,
d’aspecte físic...
Desenvolupament de l’envelliment

Es poden observar canvis importants a l’expectativa de vida on les dones

sobreviuen 4 anys més que els homes a tot el món. En l’envelliment la força
muscular, el temps de reacció, l’agudesa sensorial i el rendiment cardíac
comencen a declinar cap als 30 anys. Posteriorment comença a declinar la
fertilitat cop als 50 anys. La memòria disminueix prospectivament (anterògrada)
però no el reconeixement o la memòria retrògrada.

La malaltia d’Alzheimer apareix en 3% de la població major de 70 anys. La

primera alteració és la memòria, seguida per l’afectació del raonament o
l’olfacte, així com de afectacions cognitives, la disminució de la capacitat
emocional o desorientació per acabar amb el que s’ha anomenat “buit mental”.

El procés neuronal es fa més lent, disminueix la velocitat

de reacció, la resolució de problemes complexes i el
record de novetats. De forma que persisteix la
intel·ligència cristal·litzada (producte de tot el
coneixement acumulat) però disminueix la intel·ligència
fluïda (la capacitat de raonar de forma ràpida i abstracta)

29
1r Odontología

Tema 8: El dolor com a procés psicològic

El dolor es l’experiència sensorial i emocional no plaent, associada com un

dany histològic real o potencial descrit en termes d’aquest any.

 Dolor crònic: dolor que es manté durant més de sis mesos associat a un
tipus particular de lesió. Associat a factors mantenidors o a diferents
problemes: costos assistencials, socio-econòmics o el consum de fàrmacs.

 Dolor constant o intermitent, fuig del seu propòsit, en tant que no ajuda a
cos a evitar o guarir el mal que hi està associat.
 Sovint és molt més difícil de tractar que el dolor agut
 S’ha suggerit que no tractar el dolor agut pertinentment por portar a
l’aparició de dolor crònic.

Dolor agut: dolor de curta durada però extrem, que sorgeix ràpidament però
només dura per un curt període de temps.

 És un avís del cos d’una lesió present a un teixit o bé per una malaltia
 Normalment es troba centralitzat en un àrea abans d’escampar-se
 És un tipus de dolor que habitualment respon bé amb les medicacions.

AGUT CRÒNIC
Significació Adaptatiu pel organisme No adaptatiu
Manifestacions Ansietat Depressió, MED,
acompanyants insomne, alt sexual
Relació amb la lesió Relació espaial i No hi ha relació
proporcional amb la
lesió
Resposta al Bona Poc consistent
tractament

Aspectes psicològics del dolor crònic

1. Percepció de fracàs de recursos terapèutics.

2. Sentiments d’incapacitat
3. Dificultat per discriminar i descriure els elements del procés clínic
4. Excés de repòs i reducció del nivell d’activitat
5. Abús i dependència a analgèsics i psicofàrmacs
6. Trastorns de la son
7. Trastorn de l`ànim
8. Reducció en el nivell funcional
9. Problemes de comunicació i interpersonals o habilitats social
10. Repercussions laborals i econòmiques
11. Reducció de les activitats habituals
12. Modificació de l’ambient familiar

30
1r Odontología

Mètodes d’estudi

1. Autoinformes:
a. Història cínica: segons les característiques del dolor es pot
conèixer el seu origen o etiologia i per tant el seu diagnòstic,
gravetat o pronòstic i tractament.
Aquestes característiques són: localització, tipus, duració,
periodicitat, freqüència, intensitat, irradiació, símptomes
acompanyats, signes acompanyats, factors agravants, factors
atenuants i medicaments.

 Medicació i mesures analgèsiques adoptades: medicació

analgèsica (dosis i tipus), tòxics, intervencions quirúrgiques
 Influència sobre el dolor de: moviments, repòs, calor local,
massatges i fregues.
 Influència del dolor sobre: son, humor, sexe, autonomia,
treball (domèstic, professional), aficions i distraccions
 Expectatives i objectius del tractament

b. Estimacions quantitatives: trobem diferents escales

classificades en verbals, analògiques visuals o numèriques.

c. Estimacions qualitatives: es realitzen diferents estimacions del

dolor a través de descriure aquest segons les seves
característiques.

2. Autoregistres: és una estimació d ela intensitat del dolor en un període

de registre, el qual proporciona informació sobre la intensitat del dolor en
determinats moments del dia, sobre la medicació pressa i el tipus
d’activitat realitzada.

31
1r Odontología

a. Diari de dolor:
Estimació de la intensitat de dolor a un període de registre.
- Informació sobre la intensitat de dolor en un moment
determinat del dia (escales verbals o numèriques)
- Medicació pressa
- Tipus d’activitat realitzada
Durada: dues setmanes de mitjana
Diferents localitzacions
Anàlisis de les dades
- Mitjanes diàries de cada moment de registre
Perfil d’evolució diari
Molt sensible al tractament

b. Inventari de patró d’activitat: consisteix en que el pacient fa un

registre de les activitats que durant el dia, és a dir, diferents
tasques que defineixen el comportament general del pacient per
tenir un coneixement més exhaustiu d’un seu dia típic. Aquest
registre es fa al final de cada dia, durant dues setmanes. Un cop
ha passat aquest temps, s’analitzen les dades agrupant les
activitats segons dimensions generals.

c. Observació directa: a través de l’observació directa podem

estudiar les conductes del dolor de manera verbal, no verbal o a
través de la demanda d’ajuda o de la limitació funcional.
- Cinc tipus de conductes de dolor: moviments protectors,
recolzar-se subjectar part del cos, fregar-se, expressions
facials de dolor, sospirar
- Nivell basal conductual: nombre/duració

Tractaments

L’objectiu del tractament no serà fer desaparèixer el dolor, sinó que intentarem
que el pacient aprengui a conviure amb ell. D’aquesta manera esperem obtenir
els següents objectius:

 Augmentar l’activitat física a un nivell normal

 Reduir o eliminar medicació
 Normalitzar nivell funcional
 Modificar les relacions familiars
 Eliminar la dependència dels professionals de la salut
 Reduir les queixes de dolor

Tipus de tractaments: analgèsia, desintoxicació, normalització de la son,

remobilització.

32
1r Odontología

Tema 9: Percepció

Percebre: procés actiu i constructiu mitjançant el qual s’interpreta les dades

sensorials. La percepció va guiada per les nostres idees, judicis i conceptes.
Podem percebre gràcies al còrtex occipital (ulls) i temporal (oïda). Els òrgans
sensorials (ulls, oïda, etc.) ens permeten representar la percepció, però si hi ha
un fallo en el còrtex occipital o temporal no podríem percebre res.

Alteracions en el còrtex:

- Distorsions perceptives: un estímul que existeix forma de nosaltres, és

percebut de forma diferent a la real. El percebem de forma
distorsionada. Es donen en el context de malalties neurològiques
(tumors, drogues, etc.) Trobem:
 Híper/hipoestèsies (intensitat): tenen a veure amb la percepció
del dolor. Hi ha una alteració que fa que pateixis molt de dolor
(híper) o poc (hipo). Origen neurològic.
 Trastorns en la percepció de la mida: normalment degudes a
drogues al·lucinògens. Tipus:
 Micròpsies i macròpsies: si tendim a veure els objectes
més grans de lo normal (macròpsies) i si els veiem més
petits (micròpsies)
 Dismorfopsies: trastorns en la percepció de la forma
 Autometamorfopsies: les podem distorsionar nosaltres
mateixos.
 Trastorns de la integració:
 Escissió: es fraccionen els elements perceptius
 Sinestèsies: quan es barregen els elements perceptius, per
exemple, veure la música o escoltar la pintura
 Il·lusions:
 Paraeidòlies: s’integren bé els estímuls, però la interpretació
que es dona està alterada
 Sentit de la presència

- Enganys perceptius: experiència perceptiva nova que no es fonamenta

en estímuls realment existents de fora l’individu. No hi ha estímul extern,
però pel cervell sí que hi ha. Es donen en malalties mentals i en la
població en general. Alteracions:
 Al·lucinacions: percebre alguna cosa sense objecte, i el que
percebem és un fenomen que té més a veure en la part sensorial
del cervell que no pas en la part perceptiva. Si hi ha alguna
alteració en el còrtex temporal o occipital el cervell té una
al·lucinació, veu un objecte que no està i li atribueix corporalitat i
espaialitat. Hi ha una convicció de la realitat. Es classifiquen:

33
1r Odontología

En funció del nivell de complexitat:

 Elementals: són les més simples
 Complexes

En funció de la via sensorial:

 Auditives: son les úniques que es donen en malalties

neurològiques (pseudoal·lucinacions).
 Visual (al·lucinació orgànica)
 Tàctil: notar formigueig a la pell, com si tinguessis bitxos
(al·lucinació orgànica)
 Olfactiva (al·lucinació orgànica)
 Gustativa (al·lucinació orgànica)

34
1r Odontología

Tema 10: Atenció

Atenció: capacitat cerebral fonamental que té a veure amb concentrar tots els
nostres estímuls perceptius i enfocar un o un altre. Procés de focalització
perceptiva que incrementa la consciència clara i distinta d’un nucli d’estímuls.

Models de capacitat o de recursos limitats:

- Límits dels recursos atencionals

- Concentració per a entendres
- “Home orquestra”
- Tasques d’atenció dividida
- A mesura que es repeteix una tasca, es redueixen els recursos
atencionals necessaris per a dur-la a terme, s’automatitza

La funció de l’atenció es regula l’entrada dels inputs en el sistema cognitiu,

és a dir, l’atenció és com una mena d’embut on nosaltres decidim on
col·loquem el focus.

 Experiment d’escolta dicòtica: per estudiar la capacitat atencional.

Exemple: capacitat d’estudiar escoltant música alhora.

Tipus de processos atencionals

- Procés controlats: consumeix recursos atencionals, és a dir, requereix

atenció. Són lents i bastant flexibles. Hem de ser capaços de convertir
un procés controlat en automàtic. Per exemple: conduir, el principi estem
molt concentrats i després ja no prestem tanta atenció.
- Processos automàtics: no impliquen tant de consum de capacitat o
recursos atencionals. L’avantatge és que podem donar-li atenció a altres
coses. El problema és que un cop estan activats, després costa molt
desactivar-los. Són processos més ràpids i difícilment accessibles a la
consciència.

Psicopatologia de l’atenció

L’atenció està íntimament lligada amb el concepte de “concentració”. Els

requisits imprescindibles per a que es pugui donar l’atenció són al vigilància i la
claredat. Tipus de trastorns:

 Dèficit d’atenció i trastorn de la concentració: incapacitat o

capacitat disminuïda per a enfocar, concentrar-se o orientar-se
cap a un objecte. Es donen en patologies com el TDH, depressió,
etc
 Estretament de l’atenció: concentració sobre poques coses
 Oscil·lacions de l’atenció i la concentració: per exemple els
quadres maníacs.

35
1r Odontología

 Trastorns quantitatius:
 Elevació de llinda (Umbral): només responen a estímuls
intensos, per exemple, pacients depressius.
 Indeferència: absència d’interès per concentrar-se
 Inestabilitat de l’atenció: molta facilitat per distreure’s,
costa molt mantenir-la
 Fatigabilitat de l’atenció: provoca un escàs rendiment i un
augment del nombre d’errors.
 Trastorns qualitatius:
 Perplexitat: el pacient està conscient, però sembla que no
està (“empanat”)

Aspectes que influeixen en l’atenció

- Concentració: capacitat per ficar-se en certs estímuls de forma

específica. Existeixen trastorns que poden estar causats per trastorns
psiquiàtrics, fatiga, desnutrició, etc
 Absència mental: nivell d’atenció baix per a aquells estímuls que
resulten distractors. Exemple: professor despistat.
 Laguna temporal: període en els quals el subjecte ha tingut
aturada la capacitat de concentració, no registre successos nous.
- Selecció: capacitat per fixar-se en allò que ens interessa, és a dir, poder
separar els estímuls rellevants dels irrellevants. La selecció es veu
deteriorada en casos d’esquizofrènia. Termes:
 “Afinar en”: capacitat per a seguir una font d’informació quan
hi ha moltes altres que competeixen per atraure l’atenció
 Selecció/exclusió: hem de decidir davant de quins estímuls
reaccionem o no. Seleccionar els estímuls importants per
establir una conducta.
- Activació: es dona quan focalitzem l’atenció en alguna cosa. Situacions
de ris/estrès o determinades alteracions, on el focus d’atenció
s’extremitza i es restringeix.
- Vigilància: capacitat de mantenir-se atents durant un temps determinat.
Tipus:
 Nivell general
 Disminució de la vigilància: al capacitat de mantenir-se a
temps va disminuint a mesura que es realitza determinada
tasca, per exemple, en el cas de l’esquizofrènia
 Hipervigilància: aquesta capacitat augmenta molt, per
exemple, en trastorns de l’ansietat, neurosi, etc.
- Expectatives/Anticipació: s’utilitzen els elements de l’entorn per poder
reduir el nivell atencional, de manera que ajuda a passar de procés
controlat a automàtic.

36
1r Odontología

Trastorns de l’atenció en alteracions mentals

S’altera l’atenció en:

- L’esquizofrènia
- Depressió: estan apagats i només són capaços de respondre a estímuls
extrems. Només es fixen en coses difícils. Tendència autoevaluativa
incrementada i autoestima disminuïda. Afecte negatiu intensificat.
Retirada de feina després de una experiència inicial de fracàs.
- Trastorns de l’ansietat: hipervigilància, distorsions sistemàtiques en el
procés cognitiu de els estímuls emocionalment amenaçant. Sesgos
selectius preatencionals.

37
1r Odontología

Tema 11: Memòria

Recordar: capacitat d’adquirir i emmagatzemar experiències per després fer

front al que ens envolta. És un dels processos més importants de l’ésser humà i
participen moltes parts del cervell (sobretot SNC). Tipus de funció de memòria:

- Memòria a curt termini, immediata o primària: capacitat limitada /7-9

dígits) que es manté durant un temps reduït (20 segons). Es correspon
amb l’anàlisi sensorial de la informació. És la base de la working memory
o memòria de treball.
 Working memory: sistema de capacitat limitada que permet
retenir i manipular la informació. Permet realitzar tasques
cognitives, és a dir, la comprensió, raonament i resolució de
problemes.
- Memòria a llarg termini: capacitat de conservació duradora de la
informació per codificació. Pot ser de dos tipus:
 Declarativa o explícita: memòria verbal o de continguts. Es
divideix en:
o Memòria episòdica: memòria autobiogràfica, és a dir, el nom,
on vivim, on estudiem...
o Memòria semàntica: coneixements generals, per exemple, el
riu que passa per un lloc determinat, les capitals d’Europa...
 No declarativa o implícita: memòria de saber fer coses, per
exemple, anar en bici.

Declarativa o explícita No declarativa o implícita

- Accessible a la consciència
- Recuperació intencional
- Processos d’avaluació, comparació i
inferència
- Adquisició ràpida
- No depèn de processos cognitius
- Independent de la recuperació
intencional
- Automàtica i reflexiva
- Adquisició lenta per repetició

Construcció de la memòria

1. Registre d’informació: ens ha d’arribar la informació. Si no ens arriba no la

podem recordar
2. Codificació: un cop registrada s’ha de codificar/construir-la. Apareixen les
regles mnemotècnica. Como millor codificada està més memòria.
3. Consolidació: la memòria s’estableix perquè les neurones produeixen un
potencial sostenible. Per produir-lo les neurones han de repetir-ho moltes
vegades. El nostre cervell consolida millor quan estem dormint.
4. Emmagatzematge: és diferent en cada individu
5. Recuperació: es perd en alguns malalties, com per exemple, la demència

38
1r Odontología

Neuroanatomia de la memòria

En la memòria hi ha una xarxa o conjunt d’estructures interconnectades:

- Còrtex frontal: memòria semàntica.

- Còrtex temporal: memòria autobiogràfica (episòdica).
- Cerebel: té un paper important en la memòria. - Còrtex prefrontal: memòria
a curt termini.
- Ganglis basals, cerebel i neocòrtex: memòria no declarativa.

Com que aquestes àrees estan relativament separades en el cervell, això fa

que en determinades malalties es perdin algunes zones o altres.

Factors que afavoreixen en la capacitat de memòria

- Nivell de consciència adequat

- Forma d’aprenentatge: s’aprèn millor fent coses
- Motivació
- Atenció
- Organització de la informació
- Tonalitat afectiva: recordem més les coses amb una tonalitat bona, per
exemple, recordem més les capitals dels llocs on hem anat que altres
- Edat.

Oblit  Teories: d’esvaniment de la empremta, repressió o oblit motivat, teoria

de la interferència (proacció, retroacció)

Amnèsia  Pèrdua total o parcial de la funció. Tipus:

- Causal: amnèsia posttraumàtica, alcohòlica, etc.

- Modalitat: amnèsia visual, tàctil, etc.
- Anatòmica: segons la part del cervell que s’alteri, per exemple, amnèsia
hipocàmpica, diencefàlica, etc.
- Cronològica:
 Anterògrada: no permet retenir nous fets. Afecta sobretot a la
memòria episòdica i, menys a la semàntica.
 Retrògrada: incapacitat per a recuperar la informació que havia
estat emmagatzemada prèviament a l’inici del trastorn. Afecta a la
memòria explícita.
- Amnèsia lacunar: és localitzada, és a dir, és una pèrdua de la memòria
que compren un període de temps concret. Típica dels quan es produeix
una pèrdua o disminució d ela conciència.
Exemple: accident de trànsit.
- Amnèsia afectiva o psicògena: estan relacionades amb patologia
mental, per factors de tipus emocional o psicològic. Tipus: o Amnèsia
localitzada: en un context temporal. o Amnèsia selectiva.

39
1r Odontología

Formes clíniques de l’amnèsia

1. Síndrome amnèsic: dèficit de memòria sense afectació d’altres funcions

intel·lectuals. Es manté la memòria a curt termini i la procedimental.
Exemple:
- Síndrome de KORSAKOFF: és un dèficit de tiamina per
alcoholisme crònic. És irreversible i està associat a la encefalopatia
de Wernicke. Provoca:
 Confabulacions.
 Afectació del diencèfal.
2. Amnèsia global transitòria: episodi agut de pèrdua de la memòria,
sobretot l’anterògrada. Té una duració d’entre 2 a 12 hores, i es dóna en
pacients de més de 50 anys. Etiologia:
- Isquèmia vascular de la cerebral posterior.
- Epilèpsia del lòbul temporal.
- Migranya.
3. Hipermnèsies: augment anormal de la capacitat de memoritzar. Poden
ser permanents o breus, com per exemple, les afectives, ideatives o els
records en flashback.
4. Paramnèsies: existeixen dos tipus principals:
- Paramnèsies del record: trobem:
 Delírium: son.
 Confabulació.
 Pseudologia fantàstica.
- Paramnèsies del reconeixement
 Dejà Vu o Dejà Vecu
 Jamais Vu
 Reduplicació
 Falsos reconeixements

Trastorns neuropsiquiàtrics

Hi ha molts tipus:

 Trastorns orgànics: tipus:

 Quadres confusionals: tenen afectació en la memòria a curt i a
llarg termini.
 Demències: múltiples dèficits cognoscitius que condueixen a un
deteriorament de la funció intel·lectual. Tipus:
o Corticals: trobem l’Alzheimer i la malaltia de Pick.
o Subcorticals: trobem Parkinson, corea de Huntington i la
malaltia de Wilson.
 Trastorns afectius: com per exemple, la depressió, la qual provoca
dificultat per a codificar nova informació.
 Ansietat: provoca un pitjor record del material emmagatzemat o fòbic.
40
1r Odontología

 Trastorns per estrès post-traumàtic: porta a l’aparició del flashback, és

a dir, a la reexperimentació.
 Esquizofrènia: l’associem a la Working Memory.

Malaltia de l’Alzheimer Provoca alteracions en la memòria. Afectació de la

memòria segons l’etapa de la malaltia:

 Inici: memòria episòdica quotidiana.

 Posterior: memòria semàntica.

Els pacients amb Alzheimer conserven els records de la infància, però

perden els de la vida adulta, per tant, es veu afectada la memòria a curt
termini i la Working Memory. A més, experimenten canvis emocionals i/o
afectius (pèrdua de la iniciativa i l’espontaneïtat). Trastorns afàsics,
apràxics i agnòsics.

Memòria i tractaments psiquiàtrics

 Teràpia electroconvulsiva (TEC): tipus:

 Aguts: període confusional (30-60min).
 Subaguts: oblit de nova informació i amnèsia lacunar durant el
període de tractament.
 Crònics: no clars
 Teràpies farmacològiques: tipus:
 Antipsicòtics: poden haver-hi millores.
 Antidepressius: provoquen un efecte anticolinèrgic.
 Benzodiazepines: per l’amnèsia Anterògrada.

41
1r Odontología

Tema 12: Llenguatge

El llenguatge és juntament amb el pensament una de les dues característiques

distintives per definició de l’espècie humana. Es tracta d’un codi per comunicar-
se que tenen tots els éssers vius. El que diferència els humans de la resta és
que el nostre és un llenguatge verbal.

Per a que es doni el llenguatge necessitem la combinació d’una sèrie

d’estructures cerebrals del còrtex, amb una connexió d’aquestes amb les cordes
vocals. El llenguatge no és imprescindible en l’espècie humana.

A nivell cerebral, al contrari de la memòria, està molt localitzat. Presenta una

funció cerebral lateralitzada, és a dir, que en la majoria de les persones es
troba en un sol hemisferi. El més habitual és l’hemisferi esquerre (95% dretans,
70% esquerrans). No obstant, també intervé el dret.

 Hemisferi dret: depenen els aspectes espacials i geomètrics  Prosòdia

(ritme del llenguatge).
 Hemisferi esquerra: depenen l’anàlisi de seqüències d’estímuls.

El llenguatge és una funció molt complexa i s’adquireix a mesura que es va

avançant (és la última que s’adquireix).

Desenvolupament del llenguatge

L’entorn ens permet desenvolupar el llenguatge, és a dir, gràcies a la interacció

amb altres éssers humans podem desenvolupar-lo. S’aprèn a través d’escoltar a
altres persones parlar, per tant, dependrà molt de l’audició. A través de l’audició
i la repetició de sons i paraules permet la integració del prellenguatje:

 Prellenguatje: capacitat innata d’emetre sons (bebès des de 6 mesos a

18 mesos). La interacció d’aquests sons amb l’audició permet començar
a desenvolupar el llenguatge.
A mesura que el prellenguatje va avançant, el nen és capaç d’aprendre
paraules soltes per a denominar l’entorn.
 Llenguatge formal: al principi el nen no comprèn gairebé res (2 anys) i,
després va desenvolupant la capacitat de comprensió.
 Llenguatge interior: es desenvolupa totalment i s’interioritza (a partir dels
4 anys).

42
1r Odontología

Aquest procés és el normal, és a dir, el més freqüent. No obstant, es pot

interrompre per algun motiu i causar patologies:

 Afàsies: de causa neurològica en les que hi ha una incapacitat de

comprensió.
 Alteracions funcionals o evolutives: la maduració del cervell per algun
motiu s’interromp o s’alenteix. Això no implica que no s’adquireixi, és a
dir, el llenguatge s’adquireix igual, però més tard.

Afàsies

Àrees importants:

 Àrea de Wernicke: ens permet interpretar. És més petita i es troba en les

regions mitja i posterior de la circumvolució temporal superior.
 Àrea de Broca: ens permet generar paraules i un discurs. Està en
l’hemisferi esquerre, en la regió inferior del lòbul frontal esquerre.

Com que aquestes dues àrees estan separades, hi ha pacients que perden la
capacitat d’interpretar i altres que perden la capacitat de generar un discurs.
Tipus d’afàsies:

 Afàsia de broca: hi ha una mort de les neurones de l’àrea de broca, per

tant, es perd la capacitat d’emetre llenguatge. És una afàsia d’expressió.
Els pacients són capaços d’emetre sorolls, però no són capaços d’emetre
paraules. Tipus:
o Anomia: no són capaços de denominar les coses.
o Dificultat de articulació
o Agramaticalitat.
Aquesta patologia general molta ansietat en pacients.

 Afàsia de Wernicke o de comprensió: el pacient no entén el que li estem

dient, escolten sons però no signifiquen res per ells. Pot ser mixta amb el
de Broca. Característiques:
o Produeixen paraules sense sentit, però no són conscients.
o És una afàsia receptiva.
o Pobre comprensió de la parla.
o Escassa consciència del dèficit.
 Afàsia Transcortical Sensorial: es dona una lesió del àrea posterior del
llenguatge, cosa que provoca una incapacitat per a comprendre’l. Els
pacients amb aquest tipus d’afàsia es caracteritzen per l’emissió de
paraules sense sentit i per la capacitat de repetició.
 Afàsia de conducció: es dona una lesió en el lòbul parietal inferior que
s’estén a la substància blanca subcortical i danya el fascicle arquejat.
Provoca una incapacitat per a repetir les paraules sense sentit.
43
1r Odontología

Disfàsies evolutives

Són trastorns de la expressió i la comprensió del llenguatge en nens de

intel·ligència normal. Són bastant freqüents (3-8% de la població). Són disfàsies
expressives/receptives. Tipus:

 Fonològiques: canvi d’un fonema per un altre.

 Sintàctiques: construcció errònia de la frase.
 Semàntiques: atribució d’un objecte amb un nom que no li correspon.

Característiques:

 Deficiències persistents d’articulació: omissió, substitucions, inversions de

fonemes, síl·labes i paraules.
 Trastorn persistent de la percepció auditiva-verbal que es manifesta com
una deficiència de discriminació auditiva de fonemes.
 Deficiències morfosintàctiques, en diversos graus (omissió de nexes
gramaticals, errors en la conjugació de verbs, ordenació atípica de les
diferents categories gramaticals dins la oració, dificultat per a comprendre
la veu passiva, etc.).
 Dificultat per a produir oracions de longitud o complexitat, pròpies de la
seva edat evolutiva.
 Dificultat per a expressar idees.
 Dificultat per a comprendre missatges que tinguin una estructura
sintàctica complexa (oracions de condicional i oracions subordinades, en
general).
 Vocabulari sensiblement reduït.
Dislàlies

Quan les disfàsies tenen a veure amb la pronunciació de fonemes, síl·labes o

paraules. Podem trobar:

 Per substitució: canviar una lletra per una altra.

 D’omissió: s’altar-se una lletra.
 Inserció: inserta una lletra
 Distorsió: canvien l’ordre de fonemes.

Fins als 4 anys són normals. Si persisteixen es recomana fer tractament

logopeda. Les més freqüents són les fonològiques.

Dislèxies

Es dona quan la dificultat del llenguatge té a veure amb la lectura d’aquest. Llegir
i escriure és relacionar un grafisme amb un soroll. La capacitat per a

44
1r Odontología

desenvolupar sorolls i escriure. La capacitat de llegir és la que s’adquireix abans.

Tipus de dislèxies:
 Superficial.
 Comprensió sense lectura: aprenen a captar el contingut dels missatges
sense llegir tot el text.
 Fonològica.
 De lletrejar.
 Directa.
Disgrafies

Dificultats per a escriure, és a dir, per a plasmar en símbols els sorolls. Trobem:
 Fonològica
 Ortogràfica
 Disgrafia directa o semàntica

ALTERACIONS PSIQUIÀTRIQUES

 Absència del llenguatge: s’anomena mutisme i correspon a l’absència de

llenguatge verbal. La diferència amb l’afàsia és que amb l’afàsia la persona
té una lesió i no pot parlar. Amb el mutisme, en canvi, la persona decideix no
parlar. La més freqüent és el mutisme selectiu (decidir que no parlo).
 Pot aparèixer en casos d’estrès intens (fase inicial de shock).
 Actitud negativa.
 Síndrome psicòtic: molts cops associats amb el deliri.
 Situacions d’histèria: a partir d’un malestar emocional en comptes
d’expressar-ho amb emocions, s’expressa amb el cos. Transformen
en símptomes físics el malestar.
 Quadres de simulació: inventar símptomes de forma que sempre hi ha
un benefici per al pacient.

 Trastorns del ritme del llenguatge: els principals són:

 Bradifàsia: parlar molt a poc a poc, per exemple, pacients amb
depressió.
 Augment de la latència de resposta: temps molt llarg des de que es
formula la pregunta fins que dona una resposta. També en pacients
amb depressió.
 Taquifàsia o Taquifèmia: parlar molt ràpid, per exemple, en pacients
amb hiperactivitat o pacients maníacs.
 Pressió de la parla: quan no ha acabat una frase que ja comença una
altra. Pacients maníacs.
 Tartamudeig, disfèmia o espasmofèmia: pacients que es queden
enganxats en paraules.
 Parafèmia: (“para” inadequat) s’utilitza un to de llenguatge diferent al
contingut del llenguatge.

45
1r Odontología

 Trastorns iteratius del llenguatge o Estereotípies verbals: són alteracions

en la repetició d’una síl·laba, paraula o frase. Tipus:
 Palilàlia: repeteixen síl·labes.
 Logoclònia: repeteixen paraules senceres.
 Ecolàlia: el pacient repeteix el que li diem.
 Verbigeració: repeteixen parts del seu discurs.
 Coprolàlia: pacients que diuen paraulotes.
 Trastorns del significat del llenguatge: principals:
 Neologismes: inventar paraules.
 Paralogismes: utilitzar una paraula per una altra.
 Ensalades de paraules: barreja de neologismes amb paraules reals
sense sentit.
 Descarrilament o Associacions laxes d’idees: associació de
paraules amb altres.

46
1r Odontología

Tema 13: Curs i contingut del pensament

Pensar és la capacitat que tenen les persones de formar idees i representacions

de la realitat en la ment, relacionant unes amb altres. Permet realitzar una sèrie
d’operacions de la raó, com ara, l’anàlisi, la síntesi, la comparació, la
generalització i l’abstracció.

El pensament es manifesta a través del llenguatge i es determinen mútuament.

El pensament és un dels atributs fonamentals que diferència als éssers
humans de la resta d’animals. La fase final del pensament és l’ART, la qual ens
diferència respecta la resta d’animals (única fase del pensament que només
tenim nosaltres).

El pensament no neix amb nosaltres. Naixem amb la capacitat de pensar, però

el desenvolupament del pensament té lloc a través de l’experiència i
l’aprenentatge. Per tant, el pensament és aquella capacitat intel·lectual que
sorgeix com el resultat d’una sèrie d’operacions mentals de diferent grau de
complexitat, que l’ésser humà és capaç de realitzar: observar, raonar, relacionar,
recordar, imaginar, etc. Formes del pensament:
 Inductiu
 Deductiu
 Interrogatiu
 Creatiu
 Analític
 Sistèmic
 Crític
TRASTORNS DEL PENSAMENT: Tot el cervell, és a dir, totes les neurones del
nostre cervell participen en el pensament. Hi ha dos tipus principals de trastorns:

 Trastorns formals del pensament.

 Trastorns del contingut del pensament.

Trastorns Formals del Pensament

 Fuga d’idees o acceleració: en pacients maníacs.

 Inhibició, demora o retràs del pensament (bradipsíquia): en pacients
depressius.
 Circumstancialitat: quan el pacient canvia de temes i se’n va per altres
llocs.
 Perseverant: repetir molt.
 Divagatori: comença per una cosa, després se’n van a una altre, etc.
 Disgregació: les frases tenen sentit, però el discurs no.
 Incoherent: no té sentit.
 Bloqueig o interrupció: es despisten i s’interromp el curs del pensament.

47
1r Odontología

Trastorns del Contingut del Pensament

 Idees obsessives: són universals. Són pensaments, imatges o impulsos

intrusos, repetitius i reconeguts com a absurds, i generadors d’una intensa
ansietat. Acostumen a ser de contaminació, de cometre un error, d’ordre
i simetria, tendència a l’acumulació, etc.
 Fenòmens de possessió i control del pensament:
 Alineació del pensament
 Inserció del pensament
 Difusió o transmissió del pensament
 Deprivació o retirada del pensament
 Idees sobrevalorades
 Deliris (examen): idea o creença que és falsa, però que pel pacient és
absolutament real. No és modificable per la raó ni per l’experiència. Pot
ser de contingut fantàstic o improbable. No han de ser compartits per
membres d’altres cultures. Es classifiquen en:
 Primaris: intuïció delirant, percepció delirant (comencem a veure
coses i a interpretar), atmosfera delirant i record delirant. A partir
d’aquí, es poden crear memòries delirants.
 Secundaris: trastorns afectius.

Es classifiquen segons el contingut del deliri:

 Deliri de control
 Idea delirant corporal
 Celotípia: infidelitat de la parella
 Megalomania
 Pobresa o de ruïna
 Referència: parlen i es riuen de mi
 Extravagants: té a veure amb els alienígenes
 Nihilista: creure que estàs mort
 Persecutoris
 Culpa
 Síndrome de Capgras: deliris de substitució de personalitat
 Síndrome de Clerembolt: deliris substitució de personalitat.

48
1r Odontología

Tema 14: Emoció

L’emoció té a veure amb l’estat d’ànim o l’afectivitat, i es defineix com el conjunt

d’experiències avaluatives que defineixen i delimiten la vida emocional del
individu. Pilars bàsics:

 Sentiments: és una reacció positiva o negativa entre alguna vivència o

experiència subjectiva d’una emoció. Representen valoracions personals
que fem dels objectes i situacions, en conseqüència d’una avaluació
cognitiva automàtica de la realitat circumdant.
 Emocions: sentiments intensos de duració breu i d’aparició abrupta.
Serveixen bàsicament per a mantenir viu i alerta a l’individu. Hi ha moltes,
però hi ha 5 bàsiques que es troben en el còrtex des del moment del
naixement:
 Alegria: dona energia i ens fa sentir bé.
 Tristesa: per empatitzar.
 Fúria/Ira: per a lluitar contra les injustícies.
 Temor: ens manté allunyats de perill.
 Fàstic: per a no tocar o menjar coses en mal estat. Cadascuna
d’aquestes ens ajuden a sobreviure com a individu i en societat.
Són automàtiques, per tant, no podem controlar que apareguin o
no, però sí que podem controlar com fer front a elles.
 Passions
 Desitjos
HUMOR I ESTAT D’ÀNIM: El conjunt d’emocions bàsiques i la seva interpretació
formen l’estat d’ànim. Aquest no és lineal i es defineix com un estat emocional
persistent que narra l’experiència vital global d’un individu.

Neurofisiopatologia de la resposta emocional: És un fenomen multidimensional.

Són: Estats cognitius subjectius, Respostes biològiques que preparen a
l’organisme per a la resposta i fenòmens socials.

RESPOSTA EMOCIONAL

Components:

 Component automàtic: emocions que es disparen.

 Component humoral: la decideix el nostre cervell.
 Component conductual: què faig jo.
Les emocions són tan important que estan repartides per tot el cervell. Àrees
més importants:

49
1r Odontología

 Sistema límbic: es troba l’amígdala cerebral i la insula. Es troben el

fàstic, la por i la ira.
 El sistema límbic s’uneix amb el còrtex cingulat: fa l’avaluació de
l’alegria i la tristesa.

EXPLORACIÓ DE L’AFECTIVITAT

Punts a valorar:

 Afectes expressats
 Repercussions del afecte en el funcionament de l’individu
 Aparença física
 Conducta durant l’entrevista, per exemple, els pacients depressius estan
assentats amb les espatlles caigudes, els ulls cap a baix, etc.
 Expressivitat facial i corporal
 Psicomotricitat. - Ritme, to i contingut del llenguatge
TRASTORNS DE L’ÀNIM

 Humor depressiu: per sota d’un humor normal (eutímic  hipotímic)

 Tristesa, desesperança, infelicitat
 Disminució de l’energia vital
 Desentendiment del entorn
 Astènia o fatiga vital
 Ritme circadiari en els quadres endògens
 Apatia
 Anedònia
 Tendència a plorar
 Reducció de la reactivitat emocional  anestèsia afectiva.
 Inhibició psicomotora  fàcies hipomímica.
 Alteracions neurovegetatives:
o Gana: hipo/hiperfàgia.
o Son: insomni, hipersòmnia.
 Capacitat de l’atenció reduïda i dèficits amnèsics  pseudodemència
depressiva
 Bradipsíquia
 Llenguatge alentit
 Deliris de ruïna, culpa
 Ideació de la mort i autòlisi

50
1r Odontología

 Humor Maníac o Hipertímic:

 Elevació de l’estat d’ànim o eufòria/irritabilitat
 Acceleració del curs del pensament  taquipsíquia.
 Hiperactivitat psicomotora
 Sense consciència de malaltia
 Verborrea i pressió de la parla
 Es distreuen fàcilment
 Repercussions conductuals.

 Mòria o Humor mòric: pacients amb activitat desinhibida o inadequada.

 Lesions del lòbul frontal
 Eufòria insulsa, buida i superficial
 Escassa irradiació afectiva
 Contacte viscós i enganxós
 Discurs perseverant
 Tendència a la inadequació i la desinhibició sexual.

 Humor ansiós: quan un pacient està preocupat excessivament. Presenta

manifestacions físiques (ansietat) o emocionals.
 Estat de tensió muscular
 Anticipació de dificultats
 Queixes somàtiques.

 Paratímia: inadequació emocional.

 Es dona en l’esquizofrènia i trastorns orgànics cerebrals (epilèpsies,
demències, etc.).
o Incontinència afectiva
o Labilitat emocional
o Ambivalència afectiva

 Alexitímia: incapacitat per a trobar les paraules o representacions cognitives

que defineixen els propis sentiments. Els pacients amb aquest tipus de
trastorns es coneixen com a “sordmuts de l’afecte”.

51
1r Odontología

Tema 15: Recompensa i motivació

La motivació es definida com tot allò que provoca i sosté que un individu
realitzi una determinada conducta dirigida a un objectiu determinat. El desig o
la necessitat que activa i dirigeix el comportament. I també pot ser definida com
la probabilitat que una persona comenci i continuï adherint-se a una
determinada estratègia de canvi (d’hàbits i/o conductes)

 Motivació intrínseca: desig proporcionat per l’activitat en sí mateixa

 Motivació extrínseca: desig derivat de les conseqüències de
l’activitat

Piràmide de Maslow: de les

necessitats bàsiques a
l’autorealització personal

Components psicològics del sistema de recompensa

1. “Learning”  associacions pavlovianes i instrumentals i

representacions cognitives

Condicionament
instrumental o operant

Condicionament clàssic

52
1r Odontología

Tipus de reforçadors segons la necessitat d’aprenentatge:

 Reforçador primari: innatament satisfactori amb una gran càrrega

de rellevància biològica. Ex: beguda, menjar, sexe...
 Reforçador secundari: deriven de l’aprenentatge

Segons la naturalesa del reforçador:

 Reforçador positiu o recompensa: consolida la resposta en

presentar un estímul positiu després de la resposta
 Reforçador negatiu: consolida la resposta al reduir o eliminar un
estímul desagradable. Exemple: pip del cotxe si no ens posem el
cinturó

2. “Wanting”  resposta guiada per incentius

Comportament dirigit per incentius.

Incentiu: estímul extern, prèviament condicionat per una recompensa, que

dirigeix la conducta. El terme incentiu va ser utilitzat originalment per a
referir-se a la capacitat de cert estímuls per obtenir patrons de resposta
espècie específics, com ara l’orientació, l’acostament o l’exploració.

El terme incentiu va ser utilitzat originalment per a referir-se a la capacitat de certs estimula per
obtenir patrons de resposta espècie específics, com ara l’orientació, l’acostament o l’exploració.
(Bindra, 1974)

Els reforços actuen com conseqüències de la resposta i els incentius són

anterior a la mateixa. És molt depenent de la DOPAMINA i és la base del
“craving” (desig de consumir en trastorn per consum de substàncies) fins el
punt que a vegades volem coses que no ens agraden.

Exemple: estímuls associats amb els aliments, com l’olor a menjar, la

vista d’un restaurant o un anunci de menjar. Aquest estímuls indueixen
respostes que dirigeixen l’atenció i el comportament cap a l’adquisició
dels aliments activant els circuits de motivació cerebral per adquirir els
aliments.

53
1r Odontología

Historia de la recerca neurobiológica en el sistema de recompensa:

Electrical intracranial self-stimulation (ICSS)
A 1954, James Olds i Peter Milner van publicar un treball en el qual parlaven
d’un centre de recompensa al cervell.
Al seu experiment observaren que les rates pressionaven contínuament una
palanca a canvi de rebre res més d’un breu pols d’estimulació elèctrica en
una regió cerebral anomenada àrea septal, que es va considerar centre de
plaer/reforçador positiu o recompensa.

Revisió de la zona: Estimulació hipotàlem i zones adjacents

Historia de la recerca neurobiologica en el sistema de recompensa: Dopamina

Durant molt temps s’havia considerat que la dopamina era la resposta a la

recepció de la recompensa. Estimulació elèctrica, glucosa, menjar, substàncies
d’abús...

La recerca posterior ha demostrat que la dopamina respon més a l’anticipació

de la recompensa que a la recepció de la mateixa.

a) Increment de “fire” davant novetat o recompenses no esperades,

decrement de la resposta davant la arribada predictible de la
recompensa
b) Increment davant de estímuls condicionats que prediuen recompensa
c) Inhibició davant de l’omissió de la recompensa

54
1r Odontología

3. “Liking”  reaccions a l’impacte hedònic (plaer)

Reaccions de gust objectives a les recompenses (gust dolç), apareixen

expressions facials afectives als nadons humans, i reaccions facials
homòlogues a orangutans, ximpanzés, mones, rates i ratolins

Els dolços provoquen expressions facials “positives” reflectides en

moviment dels llavis (llepar, sortints llengua rítmica, etc) “m’agrada”.
El gust amarg indueix expressions negatives “no m’agrada”

Les reaccions de plaer “liking” no estan relacionades amb els sistemes

depenents de la dopamina.

 Lesions que disminueixen o eliminen dopamina en el n.accumbens

no eliminen les respostes de plaer
 Els fàrmacs antagonistes/agonistes dopaminèrgics no alteren la
percepció de plaer subjectiu relacionats amb recompenses

Les reaccions de plaer semblen relacionar-se amb els Sistemes

opioides, encocannabionaids o gabaèrgics

Circuïts cerebrals de la recompensa

Els tres components (learning, wanting i liking) poden aparèixer en

qualsevol moment del cicle de la recompensa, de forma simultània o
consecutiva

55