Introducció a la Psicologia: Què és psicologia?

1.- Etimologia de la paraula ‘psicologia’

La paraula ‘psicologia’ prové de dues paraules gregues: ‘psique’ i ‘logos’.

● Psique: Significa ‘alè vital’ i, per extensió, ‘ànima’, ‘esperit’ o ‘ment’, paraules que
en temps antics foren sinònimes però que en la psicologia contemporània no tenen el
mateix significat.  

● Logos: Significa ‘raó’, ‘paraula’, ‘estudi’, ‘tractat’...  

Per tant, ‘psicologia’ significa ‘estudi de la ment’. Però la paraula ‘ment’ és ambigua i caldria
diferenciar-la de conceptes similars però no exactament homònims com ‘cervell’, ‘ànima’ o
‘esperit’. Per tant, la psicologia es defineix d’una manera més restringida com: estudi
científic de la ment, de la conducta i dels processos mentals en els humans i els altres
animals.  

William James (1890) la va definir dient que: ‘La psicologia és la ciència de la vida mental,
dels seus fenòmens i de les seves condicions’.

Anomenem ment la capacitat de crear pensaments, tant de forma conscient com inconscient,
mitjançant el raonament, la intuïció, els sentiments, etc.  

La ment és una de les funcions del cervell, però no l’única (la major part del volum del
cervell humà es dedica als processos d’ajustament de la visió binocular) i es caracteritza per
ser bio / psico /social. Cada ment es diferent en la mesura que cada experiència és diferent:
els continguts mentals són individuals i propis de cadascú.

Els psicòlegs en la mesura que s’autoconsideren científics tendeixen a no usar paraules

ambigües, difícils de definir, com ara ‘felicitat’ o ‘llibertat’, donat que no són conceptes
experimentals. Aquests temes són de caire filosòfic, però no mesurables i, per tant,
extracientífics.

Actualment, paraules com ‘ànima’ o ‘esperit’ no es fan servir gairebé mai en psicologia,
en la mesura que donen una visió dualista de la ment, separada del cos que habitualment no
s’accepta.

‘Ànima’ és un mot que prové del llatí i significa ‘alè o força vital’ (en un sentit
més o menys similar al que usem quan diem ‘anima’t!’ a algun amic en crisi).
Algunes religions primitives (i la filosofia de Plató) consideren que l’ànima és el
principi que mou (‘anima’) el cos i que entre ànima i cos i ha una diferència
radical, com si es tractés de dos entitats incompatibles.

‘Esperit’ és un sinònim de ‘personalitat’ o de ‘caràcter’, però tendeix a

contraposar-se a ‘matèria’ i, per tant, no explica de manera adient la unitat de
l’humà.
2.- La psicologia en tant que ciència: característiques

La psicologia es considera a si mateixa una ciència experimental, és a dir, un coneixement

rigorós i per causes, que pot ser sotmès a prova i s’organitza de manera sistemàtica (és a dir,
d’acord a principis objectivables).

Però cal recordar que hi ha dues menes de ciències: les ‘dures’ en què tot el seu contingut pot
ser matematitzat (p. ex: la física) les ‘toves’ en què només pot matematitzar-se una part del
seu contingut. La psicologia és una ciència ‘tova’. Es poden matematitzar aspectes com
l’estudi de la memòria o la intel·ligència (test), però no són de cap manera matematitzables
els sentiments, les emocions, etc., que tanmateix tots els humans posseïm.

  La psicologia té quatre característiques:

1.- Experimental: perquè està basada en l’experiència, no en hipòtesis indemostrables.

2.- Sistemàtica: perquè organitza i dóna unitat als coneixements segons principis científics:
fa hipòtesis, les demostra i les organitza de manera comprensiva.

3.- Teòrica: perquè s’estructura en grans àmbits conceptualment significatius (sistemàtics).

4.- Multidisciplinar: perquè en el seu esforç per explicar la conducta, recull elements de la
biologia, la sociologia, el medi ambient, etc.

3.- Que pretén fer un psicòleg?

Com tots els científics, també els psicòlegs busquen les causes de les coses. Això significa
que pretenen respondre al ‘què’ passa i al ‘com’ passa en un fenomen psíquic. Aquest
objectiu inclou quatre elements comuns a totes les ciències: descriure, explicar, predir i
controlar.

1.- Descriure: recollir el màxim de dades possibles que ajudin a resoldre un problema. Un
psicòleg ha de tenir en compte la freqüència, la durada, la intensitat i la latència (el temps
transcorregut entre l’estímul i l’aparició de la resposta) de la conducta.

2.- Explicar: formular hipòtesis que ajudin explicar un fet, i revisar-les sotmetent-les a
proves.

3.- Predir: en base a l’explicació d’un fet, anticipar les futures situacions, especialment les
conflictives

 4.- Controlar i/o modificar: posar les bases per tal d’alterar de manera predictible un
comportament que, de no alterar-se, perjudica al qui el porta a terme, i canviar-lo per un altre
que li permeti una adequació millor al medi.

La psicologia assumeix aquests quatre objectius o metes d’una manera objectiva, és a dir,
elaborant les seves teories no tan sols mitjançant observacions sinó experiments (controlats,
objectivables, mesurables i repetibles).

  4.- Què és un fenomen psíquic?

S’anomena fenomen qualsevol cosa o situació percebuda per un subjecte i que demana una
explicació. Les teories s’elaboren per explicar els fenòmens. La diferència entre un fenomen i
un fet s’estableix a nivell de l’observador. Un fet succeeix per ell mateix, un fenomen
necessita un observador que li atorgui sentit.

Tradicionalment es considera que en la realitat hi ha tres menes de fenòmens diferents: físics,

fisiològics i psíquics (o mentals).

 Els fenòmens físics succeeixen al món extern, en l’espai i en el temps, són objectius i
mesurables i es coneixen per extrospecció (és a dir, per anàlisi i del món extern): per ex.: la
pluja.

Els fenòmens fisiològics succeeixen en el cos i, en conseqüència són interns tot i que tinguin
repercussions externes. Són també objectius i mesurables i ocupen espai i temps, però es
poden conèixer per extrospecció o per introspecció: per ex.: la menstruació.

Els fenòmens psíquics succeeixen en la ment (que té la capacitat d’elaborar un temps propi),
són subjectius i sovint no mesurables i es coneixen per introspecció (és a dir, per la mirada al
propi interior, a la ment...): per ex.: el somni, el deliri al·lucinatori.

S’anomena biologisme a la tendència a reduir tots els fenòmens psíquics a fenòmens físics o
fisiològics sense cap altra matisació. El biologisme és per a la majoria dels psicòlegs una
forma de reduccionisme perquè redueix els humans a una mena de màquines i no reconeix
que els factor històrics, culturals i ambientals són també importants per a l’estabilitat de la
psique.

Estrictament parlant un fenomen psíquic és un tipus especial de fenomen fisiològic (el que
s’esdevé en la ment i és modelat per l’experiència). De vegades s’ha dit que els fenòmens
físics no són intencionals (segueixen lleis causals objectives amb independència que siguin
desitjades o no), mentre que el fenomen mental té alguna mena d’intencionalitat, tot i que
aquesta pugui ser fins i tot desconeguda pel subjecte (inconscient). 5.- Psicologia bàsica i
psicologia aplicada.

Tradicionalment s’acostuma a diferenciar entre dues maneres d’estudiar els processos

mentals: psicologia bàsica (la que estudia l’estructura profunda de la ment humana amb
mètodes científics) i psicologia aplicada (la que estudia els processos psicològics en els
àmbits concrets en què actuen els individus, com per ex., l’educació, el món del treball, etc.).

 Formen part de la psicologia bàsica:

● Psicologia general: que investiga la naturalesa i el funcionament dels processos

psicològics bàsics (la memòria, la intel·ligència, el condicionament de la conducta,
etc.)
● Psicologia experimental: que estudia els processos psicològics mitjançant
experiments de laboratori. Usen tant animals com humans en les seves investigacions.
 
● Psicobiologia: que estudia les bases biològiques del comportament en relació a la
conducta i les bases genètiques i la influència dels fàrmacs en la conducta.  
 ● Psicologia evolutiva: que descriu i explica la conducta en relació a l’edat
(cronològica) i al context en què viu l’individu.  
● Psicologia social: que estudia la relació entre l’individu i els estímuls grupals (de la
família i els amics a la publicitat).  
● Psicologia de la personalitat: que analitza la relació entre la genètica, l’entorn i la
personalitat d’un individu.  
● Psicologia de l’aprenentatge: que estudia les lleis generals de l’aprenentatge, la
creació d’esquemes i marcs mentals i les estratègies per ampliar o ordenar allò après.  
● Psicologia diferencial: que estudia les diferències que presenten els individus entre
si, comparats amb la mitjana dels grups dels quals formen part. La seva eina bàsica
són els tests.  

Formen part de la psicologia aplicada:

● Psicologia educativa: que estudia la millora en l’aprenentatge i l’orientació escolar.  

● Psicologia clínica: que estudia les eines que els humans tenen a l’abast per tal
d’enfrontar-se al seu propi patiment (de la manca d’autoestima a l’estrès i les
depressions).  
● Psicologia industrial: que estudia les tècniques per integrar el treballador en
l’empresa, per augmentar la productivitat i optimitzar el treball.  

Psicología aplicada: definición y objetivos

La psicología aplicada consiste en la utilización de los conocimientos obtenidos y los

métodos desarrollados por la psicología básica con el objetivo de resolver problemas
cotidianos, aumentar la calidad de vida o hacer que los grupos de personas funcionen de
forma más adecuada.
Si bien la psicología aplicada es una disciplina muy amplia, podemos decir que este
concepto se refiere a la vertiente práctica de la psicología. A diferencia de la psicología
aplicada, la ciencia psicológica en general no se ocupa necesariamente de la intervención
sino que estudia la conducta y los procesos mentales.
Así, mientras que la psicología básica incluye disciplinas como la psicología social, la
experimental, la evolucionista o la del desarrollo, la psicología aplicada pone en práctica los
conocimientos obtenidos por las ramas mencionadas, como sucede en los casos de la
psicología clínica, la educativa o la de los recursos humanos.
Sin embargo, la distinción entre la psicología aplicada y otras vertientes de la psicología no
está siempre clara puesto que la teoría y la práctica se retroalimentan de forma viva y
constante.

ESCOLES: Perspectives de la psicología.

La psicologia és una ciència tova perquè la seva base experimental i matemàtica és poc
sofisticada i el seu nivell de predicció de conductes és, com a molt, aproximatiu.
Per a molts psicòlegs, la psicologia mateixa és una ciència provisional destinada a
exhaurir-se quan la psiquiatria i els coneixements sobre el cervell (neurociències) la facin
obsoleta.

Tot i així en la base mateixa de la psicologia es poden distingir cinc grans tradicions
psicològiques.
Si la psicologia fos un arbre, diríem que té cinc branques principals: la psicoanàlisi, la teoría
de la gestalt [forma, configuració], el behaviorisme [anomenat «conductisme» en l’àmbit
hispànic], el constructivisme-cognitivisme i les psicologies humanistes.

FREUD: PSICOANÀLISI

a.- Existeix una part de l’aparell psíquic humà (l’anomenat ‘inconscient’) que és desconegut
pel subjecte i que constitueix el fons profund de la personalitat humana. La repressió dels
desigs inconscients està a l’origen dels traumes bàsics de la personalitat.

inconscient = contenció

b.- Aquest inconscient ignora el principi de contradicció — val a dir, é ‘irracional’ — i està
constituït per forces o ‘pulsions’ de caràcter sexual (és a dir, que són expressió de desigs
profunds).

Teoria de la personalitat (sexualitat)

c.- L’estructura profunda de la personalitat humana és desenvolupa en la primera infància.

Les frustracions de l’infant i la repressió del desig sexual originen els traumes bàsics que en
la vida adulta. Seguint Diderot, Freud afirmà que: «el nen és el pare de l’home».

Els traumes per culpa de la contenció de desitjos en l'infant, causen represàlies de gran.

La teoria de la Gestalt deriva dels estudis sobre percepció i organització de l’espai

que van fer a l’Alemanya d’entreguerres i es pot resumir en tres tesis bàsiques:

a.- La percepció és un problema de construcció. Per tal de donar sentit al que ens envolta,
necessitem organitzar-ho. La percepció es fa a nivell d’estructures o formes organitzades,
no d’elements aïllats: de la mateixa manera que sabem que una línia està feta de punts,
però no veiem la línia sinó el punt, també veiem sempre formes o estructures.

Necessitem organització i classificar informació per poder funcionar correctament.

b.- La percepció és un problema d’ajustament a l’entorn: tendim a veure en el present allò

que creiem que, necessàriament, ha d’estar allí, de manera que la nostra ment tendeix a
completar percepcions incompletes i ens pot portar a error en la mesura que ens fa creure
que existeixen coses que en realitat no existeixen.
La ment de cadascú s’ha programat al llarg del temps i el que veu potser no és
necessàriament el que realment és, sinó que és el que la ment està habituat a veure.
Il·lusions òptiques.

c.- «Veure es preveure»: la percepció actual depèn de les experiències anteriors, pròpies
del subjecte que percep. Allò que hem conegut actua com a fons i com a model de
comparació des del qual la ment comprèn el que ens succeeix a partir d’un fenomen de
‘constància perceptiva’, perquè un cop coneguda una cosa tendim a ‘reconèixer-la’ amb
posterioritat.

(LO MATEIX DE DALT) La ment de cadascú s’ha programat al llarg del temps i el que veu
potser no és necessàriament el que realment és, sinó que és el que la ment està habituat a
veure. Il·lusions òptiques.

3.- El behaviorisme es va originar a Rússia amb els estudis de Pavlov sobre

condicionament i es va desenvolupar als Estats Units, amb Watson i Skinner que el
van aplicar a àmbits molt diversos (de l’educació a la publicitat). Les tres tesis que
sintetitzen el behaviorisme són:

a.- La psicologia és una ciència natural que té per objecte descriure, predir i controlar la
conducta.

b.- El behaviorisme és, doncs, «externalista» des del punt de vista del coneixement. La
consciència és una ficció, un residu de la creença medieval en l’ànima, a la qual en tot cas
no tenim accés. La ment és una «caixa negra», només podem mesurar objectivament la
informació que se li introdueix i les conductes que els individus realitzen; per tant,
desconeixem com funcionen les activitats internes de la ment.

Conciencia com a concepte medieval evolució de l’ànima.

c.- La llibertat no existeix i en última instància els individus són com màquines. Els mateixos
estímuls produeixen les mateixes respostes. Tota conducta pot ser manipulada si trobem
l’element que reforça aquella conducta que volem aconseguir.

Estas condicionat a actuar d’una manera determinada segons els estímuls que et donen.

5.- La psicologia humanista és també i sobretot un moviment, molt sovint

protagonitzat per cristians que pretenen ‘humanitzar’ una psicologia que veuen freda
i incapaç d’integrar els sentiments i les emocions en la conducta racional. Critiquen
especialment la psicoanàlisi i el conductisme perquè a parer seu la psicoanàlisi cau
en l’error de prendre com a normals el que són conductes neuròtiques i
desordenades que afecten només una minoria dels individus. El conductisme, per la
seva banda, nega la llibertat i ens converteix en màquines. Els psicòlegs humanistes,
en canvi, reivindiquen el paper de conceptes com «amor» o «autorealització» que
tenen un alt contingut subjectiu i emocional. Formen part d’aquest grup autors com
Abraham Maslow, Karl Rogers, Rollo May o Viktor Frankl. Les seves tesis bàsiques
són:
a.- La persona és sempre quelcom únic i irrepetible i per tant la teràpia s’ha de «centrar en
la persona» (Rogers). No podem fer una aproximació freda i objectiva a cap situació i no
podem dir que la coneixem si no hi ha una aproximació emocional, subjectiva a l’altre. El jo
té un valor transcendent i es descobreix en la meva relació amb l’altre.

b.- La persona és portadora de valors, de sentiments i emocions. El malestar psicològic es

produeix bàsicament quan aquests valors i sentiments se senten trepitjats i hom perd el
sentit de la pròpia vida, o la dignitat. La teràpia haurà de consistir a recuperar l’individu que
s’ha sentit humiliat i degradat. D’aquí que en psicologia humanista es parli sovint de
«societats malaltes» per descriure sistemes socials inhumans.

La psicología té com a funció reconstruir un individu caigut.

c.- La felicitat s’aconsegueix a través de valors postmaterialistes. La recerca de la felicitat i

de l’harmonia (amb un mateix, amb els altres i amb la natura) és l’objectiu darrer de la
persona humana i de la teràpia psicològica que s’ha de centrar en la integració social i
emocional.

Piràmide de Maslow. Necessites fundamentals materials (diners, estabilitat economica…)

2. Escoles psicològiques: psicologia humanista

➔ La necessitat d’una “tercera força” en psicologia que aglutini els avenços del
conductisme i la psicoanàlisi, però que s’obri a d’altres maneres més àmplies
d’entendre l’ésser humà:

“La psicología académica es exclusivamente occidental. Necesita beber igualmente

de las fuentes orientales. Está excesivamente orientada a lo objetivo, lo manifiesto, lo
conductual y necesita aprender mucho más acerca de lo subjetivo, lo privado, lo interior, lo
reflexivo. La introspección, rechazada como una técnica, debería retomarse en la
investigación psicológica. La psicología debería estudiar al ser humano, no como
determinado por fuerzas exteriores, sino como activo y autónomo, regulador de sí mismo,
capaz de elegir y centro de su propia vida ... Los intelectuales tienden a perderse en
abstracciones y palabras, olvidando la experiencia real original, que es el principio de toda
ciencia. Peligro este especialmente nocivo para la psicología. Los psicólogos deberían
dedicar más tiempo al estudio intensivo de la persona singular y única y equilibrar con ello
su preocupación por las cuestiones generales. Finalmente, dado que empezamos a conocer
mejor las necesidades legítimas de crecimiento personal y autorrealización ... deberíamos
imponernos la tarea de crear una cultura capaz de promover la salud".
Abraham Maslow, New knowledge in human values, 1959

➔ La gran influència de la psicologia humanista: creació del Moviment del

Potencial Humà
 Fue un movimiento encuadrado en el contexto más general de la Contracultura
americana de los años 60 (Roszak, 1969), surgido de los principios de la psicología
humanista. Una definición estricta del Movimiento es prácticamente imposible. De acuerdo
con Mann (1979) es un término global, creado para designar un amplio espectro de enfoques,
métodos y técnicas relativas al pleno desarrollo de las capacidades humanas. La suposición
básica es que el ser humano no desarrolla todo su potencial a causa de las restricciones
sociales a que se ve sometido en su vida ordinaria ya desde el nacimiento y a través de la
educación. Se trata, por tanto, de proporcionarle nuevas experiencias -peak experiences- que
posibiliten su renacimiento y reeducación. El Movimiento del Potencial Humano se interesa
por todos los campos donde pueda producirse una expansión de la existencia humana:
conciencia sensorial, expansión emocional, movimiento espacial, visualización e
imaginación, empatía, habilidades paranormales, expresión creativa, inteligencia, valores
éticos, atención y voluntad, meditación, etc. Para ello pueden utilizarse cualquier tipo de
técnicas que de una manera u otra contribuyan a esta finalidad. Mann (1979) las distribuye de
acuerdo con la siguiente clasificación:
- Manipulación fisiológica: acupuntura, drogas psicodélicas, rolfing.
- Conciencia sensorial: avivamiento sensorial, hatha yoga, biofeedback.
- Expresión emocional: terapia primal.
- Conducta personal: terapia conductual, role playing, terapia de constructos personales.
- Creatividad: solución creativa de problemas, sinéctica.
- Autoimagen: Maharishi, Gestalt, hipnosis.
- Interacción: grupos de encuentro
- Reestructuración social: comunas, estilos alternativos de vida, universidades abiertas.
- Transpersonal: meditación, parapsicología, estados alterados de conciencia.

Las técnicas del Potencial Humano no van dirigidas a la curación propiamente dicha,
sino al crecimiento. Los centros donde se practican reciben el nombre genérico de Centros de
Crecimiento Personal (Grow Center). Estos centros, surgidos al margen de instituciones
oficiales terapéuticas, educativas y administrativas se dirigen a un sector social especialmente
sensible a las propuestas de perfectibilidad: clases medias, económicamente bien
remuneradas, que aspiran a la promoción personal que no hallan en su vida ordinaria. Su
dependencia de los procesos socio-culturales concomitantes se hace patente a través de su
corta historia. Durante la década de los sesenta predominan los grupos de encuentro
no-directivo en consonancia con el espíritu comunitario y anárquico de los movimientos
contraculturales. A partir de los setenta el foco se desplaza hacia lo intra y transpersonal, de
acuerdo con el rearme religioso y moral de la sociedad americana. Al Centro de Crecimiento
le sucede el Ashram, que, en cierto modo, es su antítesis; a la permisividad no directiva, la
disciplina rígida impuesta por la fe y el líder religioso. (...)

➔ Què vol dir el potencial humà? En què es basen per afirmar que el creixement
personal és possible i terapèutic?
Las ideas o conceptos básicos de la teoría holística pueden resumirse de la siguiente
forma: El organismo humano tiene una naturaleza interna intrínseca de necesidades y
tendencias direccionales. El modelo holista de la organización y el crecimiento de la
personalidad es biológico. Las tendencias direccionales orgánicas orientan y controlan el
desarrollo de la personalidad humana. El organismo ha de afirmarse en estas direcciones para
asegurar un crecimiento sano. Existe un impulso natural hacia la autorrealización. El
concepto de autorrealización incluye la necesidad de establecer unidad y coherencia. Los
impulsos y tendencias básicas del organismo humano son de naturaleza positiva. El impulso
humano tiene una orientación claramente social. La conducta negativa y destructiva es
consecuencia de una reacción a la frustración de necesidades estrechamente vinculadas a las
tendencias direccionales básicas, o producto de una reestructuración incongruente ante un
medio social hostil. La personalidad humana se concibe como una organización y un proceso.
El hombre tiene enormes potencialidades de crecimiento, todavía no realizadas. La Psicología
Humanista acentúa el desarrollo de este potencial, al tiempo que la concepción de una
personalidad sana en oposición a la visión psicopatológica del hombre y la sociedad.
Muy esquemáticamente el presupuesto antropológico de la teoría de autorrealización
puede expresarse de la siguiente manera: El ser humano se halla en un punto culminante de la
evolución cósmica. Su naturaleza organísmica lleva genéticamente inscrita la potencialidad
de un desarrollo todavía más elevado que está llamado a desplegarse durante la existencia
individual y colectiva hasta alcanzar su plenitud.

➔ La piràmide de les necessitats humanes de Maslow

Como es sabido el modelo de Maslow (1954, 1968b) concebía la motivación humana

estructurada en un sistema jerárquico de necesidades instintoides que emergían en un orden
decreciente de control biológico: 1) necesidades fisiológicas, 2) necesidades de seguridad, 3)
necesidades de pertenencia y amor, 4) necesidades de aprecio, 5) necesidades de
autorrealización. Según Maslow la progresión es hacia "llegar a ser completamente humano,
todo lo que la persona puede llegar a ser". A nivel de autorrealización, por tanto, el foco se
desplaza de las motivaciones de déficit hacia el cultivo de las potencialidades y la
satisfacción de las metanecesidades. El nexo jerárquico que Maslow establece entre las
necesidades, así como el carácter progresivo o dinámico de la motivación, en explícita
oposición a las teorías homeostáticas, postula que la satisfacción de las necesidades inferiores
conlleva automáticamente la emergencia de las superiores. Sin embargo, esta inexorable
trayectoria de la motivación hacia niveles no parece responder a la evidencia empírica de la
vida de la mayoría superiores a las personas. Smith (1973) y Geller (1982, 1984) en sendas
revisiones de la teoría motivacional de Maslow, desde el campo mismo de la Psicología
Humanista, la critican duramente. Existe constancia de que el propio Maslow poco antes de
su muerte, ocurrida en 1970, era consciente de esta incongruencia de su teoría. En la
entrevista publicada por Frick (1971), grabada el 23 de noviembre de 1968, Maslow
reconocía, como ya había hecho públicamente el año anterior 1967, que la metamotivación
no parece sobrevenir de una forma automática luego de la gratificación de las necesidades
básicas: "Es posible sentirse amado y respetado, y a pesar de eso tener una actitud cínica y
nihilista y sentir que nada vale la pena.. . Y no solo cinismo y nihilismo, sino también
anomia, desesperanza Y pesimismo que. lleva a la apatía.. Puede ocurrir. Y de hecho ocurre
a una porción considerable de jóvenes, que desertan de la sociedad Y en muchos casos
avanzan hacia la muerte ... Eso ha sido una sorpresa. Y no lo hemos aprendido real y
plenamente hasta hace tres o cuatro años. .. En realidad no tuve conciencia de esta cuestión
hasta hace un par de dos ... En mi caso me hace sentir más misionero que nunca. Y usted
sabe. por Dios, que eso está mal, porque hay valores".

➔ Condicions que la psicologia humanista proposa per al creixement personal

"Para que el clima facilite el crecimiento deberían cumplirse tres condiciones, las cuales son
apropiadas, tanto para describir las relaciones entre terapeuta y cliente. como entre padres e
hijos, líderes y grupo, profesores y alumnos, administrados y staff. En general serán
adecuadas en cualquier situación en la que el propósito sea el desarrollo de la persona". Las
condiciones facilitadoras, como es sabido, se reducen para Rogers básicamente a tres:
congruencia, empatía y aceptación. La cuestión crítica que se plantea al respecto es saber si
estas condiciones se bastan por sí mismas, si son las necesarias y suficientes para facilitar por
sí solas el desarrollo de la persona. Que estas actitudes juegan un papel facilitador de la
relación terapéutica parece que está fuera de toda duda después de los cuidadosos trabajos del
propio Rogers (1967) y colaboradores (Rogers, Gendelin, Kiesler, Truaux, 1967; Truaux y
Mitchell, 1971). Sin embargo, ello no significa que porque la relación sea buena o positiva,
necesaria y automáticamente se produzca el desarrollo, crecimiento o maduración de la
persona.

Valora les consideracions de Maslow sobre el que ha de ser i fer la psicologia. Creus que
té raó? Per què?

S’hauria de poder comparar el comportament i la ment humanes entre cultures, ja que

tots tenim valors diferents, però sobretot entre cultures. Com per exemple els
objectius i expectatives a la vida, o els estudis, religions…etc A més és cert que
hauriem de estudiar o trobar una forma d'entendre la ment i els sentiments humans de
manera més experimental, ja que la psicología igual que les ciències també tracta amb
humans i encara que diguem que tots som diferents i que no hauria d’englobar-se,
físicament també ho som de diferents i encara així existeix la ciència, que ens ha fet
vacunes per tots igual. Estic segura de que hi ha algun comportament o pensament
que la majoria tenim davant d’alguna situació, o potser no un, però varios. Igual que
hi ha les teories de les maneres de mostrar amor cap als que estimes, crec que hauria
d'haver teories -que potser no podem donar per segures, però que ens donen una via
per intentar comprendre amb el que tractem-, sobre els sentiments o potser reaccions
que sens presenten a tots al llarg de la vida. Crec que és una manera de facilitar un
estudi tant ampli com la psicologia.

Creus que és compatible la idea de Maslow sobre la psicología que s’expressa en aquesta
frase “La psicología debería estudiar al ser humano, no como determinado por fuerzas
exteriores, sino como activo y autónomo, regulador de sí mismo, capaz de elegir y centro de
su propia vida”, amb la consideració de la psicologia com a ciència? Justifica la resposta.
Com he dit anteriorment jo crec que encara que cadascú sigui un món, si que es pot
fer ciència ja que hi ha un comportament col·lectiu davant de certes situacions.
Tenint en compte el que s’explica sobre el Moviment de Potencial Humà, fins a quin
punt creus que la psicologia pot actuar com una ciència independent del context social,
de manera que els seus resultats siguin vàlids per a totes les èpoques i cultures?
Crec que la psicologia s’ha d’adaptar a la societat del moment, és a dir que per molt
que estudiem la psicología d’abans no ens ajudarà a comprendre la ment humana
d’ara. A causa del desenvolupament econòmic, tecnològic i cultural les condicions
són molt diferents. Com per exemple avui en dia el movil ha causat moltes seqüeles
en la ment de l’home, i si mirem a fa cent anys enrere no hi ha cap indici d’això. Així
que si, la psicologia s’hauria d’actualitzar a la època.

Explica la piràmide de necessitats de Maslow, i després explica la crítica que se li pot

fer. Relaciona-ho amb les condicions que la psicologia humanista proposa per al
creixement personal.

La piràmide de Maslow ens diu que per arribar a la

felicitat hi ha certs estaments que hem de tenir.
Des del meu punt de vista la piràmide no és una teoria
correcta, és una teoria que pot passar però que no es
compleix en molts contextos, per exemple: pots tenir
els quatre primers estaments però seguint sent infeliç, o
tenir-ne un o dos i ser perfectament feliç i no necessitar
res més per viure en pau. És per això que aquesta
piràmide ha sigut molt criticada.

Psicoanálisis: Una breve historia de la teoría psicoanalítica de Freud

Es casi seguro que has oído hablar de Sigmund Freud y del psicoanálisis, pero si eres como
la mayoría de las personas, no estás realmente seguro de qué es realmente el psicoanálisis
y la teoría psicoanalítica.
También podría preguntarse en qué se diferencia el psicoanálisis de otras formas de terapia
de conversación, y cómo difieren las teorías detrás del psicoanálisis y otras formas de
terapia de conversación.

En esta pieza, daremos una breve pero completa descripción de la teoría y la práctica
psicoanalíticas, el impacto del psicoanálisis en otras disciplinas y áreas, y las críticas más
comunes del psicoanálisis.

Si estás listo para sumergirte y aprender sobre Freud, sus teorías sobre el comportamiento y
la personalidad humana (algunas de las cuales pueden parecer extrañas), y su papel en la
creación y popularización de la terapia de conversación, sigue leyendo.

¿Qué es el psicoanálisis?

Una definición e historia de la teoría psicoanalítica

El psicoanálisis es un tipo de terapia que tiene como objetivo liberar emociones y recuerdos
reprimidos o reprimidos para llevar al cliente a la catarsis o curación (McLeod, 2014). En
otras palabras, el objetivo del psicoanálisis es llevar a la conciencia lo que existe en el nivel
inconsciente o subconsciente.

Este objetivo se logra al hablar con otra persona acerca de las grandes preguntas de la vida,
las cosas que importan y sumergirse en las complejidades que se encuentran debajo de la
superficie de apariencia simple.

El fundador del psicoanálisis: Sigmund Freud y sus conceptos

Es muy probable que haya oído hablar del influyente pero polémico fundador del
psicoanálisis: Sigmund Freud.

Freud nació en Austria y pasó la mayor parte de su infancia y vida adulta en Viena (Biografía
de Sigmund Freud, 2017). Ingresó en la escuela de medicina y se formó para convertirse en
neurólogo, obteniendo un título de médico en 1881.

Poco después de su graduación, estableció una práctica privada y comenzó a tratar a

pacientes con trastornos psicológicos. Su atención fue captada por la experiencia intrigante
de un colega con un paciente; el colega fue el Dr. Josef Breuer y su paciente fue la famosa
"Anna O.", que sufrió síntomas físicos sin una causa física aparente.

La Dra. Breuer descubrió que sus síntomas disminuyeron cuando la ayudó a recuperar
recuerdos de experiencias traumáticas que ella había reprimido u ocultado a su mente
consciente.

Este caso provocó el interés de Freud en la mente inconsciente y estimuló el desarrollo de

algunas de sus ideas más influyentes.

Modelos de la mente

Quizás la idea más impactante presentada por Freud fue su modelo de la mente humana. Su
modelo divide la mente en tres capas, o regiones:

1. Consciente: Aquí es donde viven nuestros pensamientos, sentimientos y enfoque

actuales;

2. Preconsciente (a veces llamado subconsciente): es el hogar de todo lo que podemos

recuperar o recuperar de nuestra memoria;

3. Inconsciente: en el nivel más profundo de nuestras mentes reside un repositorio de

los procesos que impulsan nuestro comportamiento, incluidos los deseos primitivos
e instintivos (McLeod, 2013).

Más tarde, Freud propuso un modelo más estructurado de la mente, uno que puede coexistir
con sus ideas originales sobre la conciencia y la inconsciencia.

En este modelo, hay tres partes metafóricas en la mente:

1. Id: el id funciona a un nivel inconsciente y se enfoca únicamente en los impulsos y

deseos instintivos. Dos instintos biológicos conforman el id, según Freud: eros, o el
instinto de supervivencia que nos impulsa a participar en actividades de
mantenimiento de la vida, y thanatos, o el instinto de muerte que impulsa el
comportamiento destructivo, agresivo y violento.
 2. Ego: el ego actúa como un conducto y un control de la identificación, trabajando para
satisfacer las necesidades de la identidad de una manera socialmente apropiada. Es
lo más atado a la realidad y comienza a desarrollarse en la infancia;

3. Superego: El superyó es la parte de la mente en la que residen la moralidad y los

principios superiores, alentándonos a actuar de manera social y moralmente
aceptable (McLeod, 2013).

La imagen de arriba ofrece un contexto de este modelo de "iceberg" en el que gran parte de
nuestra mente existe en el reino de los impulsos e impulsos inconscientes.

Si alguna vez has leído el libro "El señor de las moscas" de William Golding, entonces has
disfrutado de la alegoría de la mente de Freud como personificada por Jack como el Id,
Piggy como el ego y Ralph como el superyó.

Mecanismos de defensa

Freud creía que estas tres partes de la mente están en constante conflicto porque cada
parte tiene un objetivo principal diferente. A veces, cuando el conflicto es demasiado para
que lo maneje una persona, su ego puede participar en uno o varios mecanismos de defensa
para proteger al individuo.

Estos mecanismos de defensa incluyen:

● Represión: el ego empuja pensamientos perturbadores o amenazadores fuera de la

conciencia de uno;

● Negación: el ego bloquea las experiencias perturbadoras o abrumadoras de la

conciencia, haciendo que el individuo se niegue a reconocer o creer lo que está
sucediendo;

● Proyección: el ego intenta resolver el malestar atribuyendo los pensamientos,

sentimientos y motivos inaceptables del individuo a otra persona;

● Desplazamiento: el individuo satisface un impulso al actuar sobre un objeto o

persona sustituto de una manera socialmente inaceptable (por ejemplo, liberar la
frustración dirigida a su jefe por parte de su cónyuge);

● Regresión: como mecanismo de defensa, el individuo retrocede en el desarrollo para

enfrentar el estrés (por ejemplo, un adulto abrumado que actúa como un niño);

● Sublimación: similar al desplazamiento, este mecanismo de defensa implica la

satisfacción de un impulso al actuar sobre un sustituto pero de una manera
socialmente aceptable (por ejemplo, canalizar energía hacia el trabajo o un
pasatiempo constructivo) (McLeod, 2013).

Las 5 etapas psicosexuales del desarrollo.

Finalmente, uno de los conceptos más duraderos asociados con Freud son sus etapas
psicosexuales. Freud propuso que los niños se desarrollen en cinco etapas distintas, cada
una enfocada en una fuente diferente de placer:

1. Primera etapa: oral: el niño busca el placer de la boca (p. Ej., Succión);

2. Segunda etapa: anal: el niño busca placer en el ano (p. Ej., Retener y expulsar heces);
 3. Tercera etapa: Fálica: el niño busca el placer del pene o el clítoris (p. Ej., La
masturbación);

4. Cuarta etapa: latente: el niño tiene poca o ninguna motivación sexual;

5. Quinta etapa: genital: el niño busca el placer del pene o la vagina (p. Ej., Relaciones
sexuales; McLeod, 2013).

La política de lo obsceno
Giorgia Meloni mira a la cámara de Tik Tok sosteniendo dos melones a la altura de sus
pechos, guiña un ojo y pronuncia: “25 de septiembre. Está todo dicho”. Todo dicho no
admite preguntas ni dudas, la imagen contiene la verdad del mensaje: “¡Mírame, tengo lo
que hay que tener, ahora te toca a ti -italiano patriota- hacer lo que debes!”
Vivimos en una sociedad profundamente exhibicionista y voyeurista donde las redes
sociales son el escaparate privilegiado de esa pulsión por la mirada y donde lo obsceno
(aquello que cae fuera de la escena) se ensalza como la verdad auténtica, sin máscara ni
velo. Freud señalaba la vergüenza y el pudor como diques contra lo pulsional, maneras de
tratar lo que no puede ser mostrado, no porque esté prohibido por alguna norma moral,
simplemente porque es imposible mostrar lo que no hay. No hay la verdad última y definitiva
sobre las relaciones sexuales -el manual perfecto sobre lo que convendría hacer para
alcanzar una sexualidad plena y armónica- y por eso cuando hablamos de sexo siempre
introducimos algún velo (unos más que otros, sin duda) que cubra esa ausencia y nos evite
el encuentro directo y angustiante con el vacío. Esa es la diferencia entre el erotismo -que
rodea el asunto volviéndolo deseable- de la pornografía, que lo muestra a cielo abierto, sin
pudor. De allí, las diferentes consecuencias en la iniciación sexual y en los lazos sociales
cuando se conservan las apariencias -y eso alimenta el deseo- o cuando se trata de borrar
la falta con todo tipo de fetiches y ejercicios malabares. El porno es connatural con el
aburrimiento, el hartazgo y la cosificación del otro (incluyendo la violencia sádica) mientras
que el erotismo deja abierto el desenlace y no suprime al otro como partenaire diferenciado.
“¡Mírame, tengo lo que hay que tener, ahora te toca a ti -italiano patriota- hacer lo que
debes!”
La mirada de Meloni es sinvergüenza, imperativa y desafiante. Su “todo dicho” muestra
cómo ella desconfía de cualquier palabra (el amor se nutre básicamente de palabras) y
apela a los atributos fálicos como razón última. Hay datos en su historia personal -contados
por ella en su autobiografía Io sono Giorgia - que avalan esa desconfianza en un padre
ausente que la abandona precozmente sin servirle de ayuda ante los episodios de acoso
escolar que sufrió. Su desafío es a todos los políticos charlatanes que dimiten de su
condición de protectores de los más vulnerables. Ella lo hará por ellos, no dejará huérfanos
en su movimiento fraternal: Hermanos de Italia. El padre, figura que garantizaba el pudor y
la culpa -velando de paso su lado abusador- está eclipsado (ni Berlusconi ni Salvini
servirían para ese papel). Es la hora de sacar a escena lo obsceno.

Bases biològiques de la conducta. El cervell

Segons el neuròleg Paul MacLean., es pot considerar el cervell humà com configurat
en tres capes concèntriques: (1) el nucli central, que regula les nostres accions més
primitives, molt importants per a la supervivència (2) el sistema límbic, que controla les
nostres emocions i (3) el cervell, que regula els nostres processos intel·lectuals superiors.
Utilitzarem el marc organitzatiu de MacLean per explicar les estructures del cervell i les
seves respectives funcions.
1. El nucli central o tronc encefàlic està compost per cinc estructures: el bulb
raquidi, el cerebel, el tàlem, l’hipotàlem i la formació reticular. Controla els actes
involuntaris com la tos o l'esternut, així com algunes accions «primitives» que
estan sota control voluntari com la respiració, el vòmit, la son, la gana i la set, la
regulació de la temperatura i la conducta sexual.

2. El sistema límbic es troba al voltant del nucli central del cervell i íntimament
interconnectat amb l'hipotàlem. És una sèrie d'estructures que semblen imposar
controls addicionals sobre algunes de les conductes instintives regulades per
l'hipotàlem i el tronc encefàlic. Els animals que posseeixen un sistema límbic
rudimentari, com els peixos o els rèptils, s'alimenten, ataquen, fugen i es
reprodueixen mitjançant conductes estereotipades. En els mamífers, el sistema
límbic sembla inhibir alguns d'aquests patrons instintius i permet a l'organisme
ser més flexible i adaptar-se millor als canvis de l'entorn. El sistema límbic també
participa en la conducta emocional. L'amígdala, una estructura amb forma
ametllada a l'interior del cervell, és essencial en les emocions, com ara la por. Per
exemple, els micos amb lesió en l'amígdala demostren una marcada reducció de
la por. Els humans que pateixen aquest tipus de lesions no reconeixen les
expressions facials de por i són incapaços d'aprendre noves respostes a la por.

3. El cervell està més desenvolupat en els humans que en qualsevol altre

organisme. La capa externa del cervell, s'anomena escorça cerebral (o
simplement còrtex), de la paraula llatina que significa «escorça». L'escorça d'un
cervell preservat és gris perquè està constituïda en la seva major part per cossos
neuronals i fibres sense mielina, d'aquí el terme substància gris. L'interior del
cervell, per sota de l'escorça, està format majoritàriament per axons mielinitzats i
té un aspecte blanc (també anomenada substància blanca).
 Cadascun dels sistemes sensorials envia informació a àrees específiques de l'escorça.
Les respostes motores, o els moviments de les parts del cos, són controlades per una de les
àrees del còrtex. La resta de l'escorça, que no és ni sensorial ni motora, consisteix en àrees
d'associació. Aquestes àrees ocupen la major part de l'escorça en els humans i participen en la
memòria, el pensament i el llenguatge.
El cervell està compost de dos hemisferis, dret i esquerre, que estan connectats entre
si per mitjà del cos callós. Són bàsicament simètrics, amb una profunda divisió entre ells que
va de davant a enrere. Així, ens referim als hemisferis dret i esquerre. Cada hemisferi està
dividit en quatre lòbuls -frontal, parietal, occipital i temporal -, àmplies regions de l'escorça
cerebral que exerceixen diverses funcions.
Descriure el cervell en tèrmits de tres estructures concèntriques -el nucli central, el
sistema límbic i el cervell- no vol dir que aquestes estructures siguin independents.
Cadascuna té unes funcions especialitzades, però han de treballar en combinació per obtenir
la major eficàcia. A més, el cervell, sobretot en la infància, té una gran capacitat plàstica, i en
casos de danys cerebrals, una part pot ocupar-se de la funció d’una altra part.

El sexe determina la conducta?

“Tu cuerpo y el tipo de células gametos [óvulos y espermatozoides] que produce tiene
muchas implicaciones, pero no determina el valor o los derechos de nadie, aunque el sexo
puede ser importante en algunos entornos, como las celdas de una prisión, las competiciones
deportivas o en los datos que recogemos sobre la violencia sexual”, continúa.
En su opinión, es importante poder hablar sobre las diferencias sexuales para tomar
las mejores decisiones y es necesario poder incluir en esas discusiones los datos aportados
por el trabajo científico. Con esa intención, ha escrito Testosterona (Arpa 2022), un trabajo en
el que Hooven aprovecha su experiencia como profesora en Harvard para analizar los
estudios sobre el papel de esta hormona en las diferencias entre sexos en humanos y
animales, y los entrevera con historias personales para apoyar sus tesis.
 En una conversación a través de videollamada, la profesora dice que comprende, en
parte, las reticencias ante determinadas afirmaciones hechas en nombre de la ciencia. “Hay
una historia de malos usos de la ciencia para impulsar agendas políticas nefastas. Alguien
puede observar que hay un mayor instinto del cuidado en las mujeres que en los hombres y
utilizarlo para decir que las mujeres deben quedarse en casa con los niños. No funciona así.
Quiero romper la idea de que lo natural debe ser la justificación para la sociedad que
construyamos”, argumenta. “Así que entiendo la resistencia a que se publiquen algunos
hechos, pero no creo que la respuesta a ese mal uso de la ciencia sea mentir sobre la
realidad”, asevera.
Pregunta. ¿Cree que los roles de género surgen de condiciones biológicas anteriores, que no
son algo completamente creado por la cultura?
Respuesta. Nada tan complejo como decir si los roles de género es algo totalmente social o
totalmente biológico. Todas las culturas tienen algo que podríamos llamar roles sexuales. El
género es un término complicado, así que por el momento hablaré de roles sexuales. Hay
normas de comportamiento para hombres y mujeres en todas las culturas. Hay algunas
normas muy fuertes y consistentes entre culturas que también coinciden con lo que sabemos
sobre las diferencias biológicas en animales humanos y no humanos. Y la mayor parte
permiten una mayor libertad a la sexualidad masculina que a la femenina. Todo eso es muy
consistente entre culturas y creo que tiene una fuerte influencia biológica.
Sin embargo, la cultura es extremadamente importante a la hora de moldear cómo las
diferencias sexuales, que pueden tener una raíz biológica, se manifiestan en una sociedad.
Hay patrones muy básicos que no se revierten en ninguna cultura. No conozco ninguna
cultura en la que la promiscuidad femenina se celebre y se incentive y la promiscuidad
masculina se castigue con severidad. Y aunque hay variación en los estándares de
promiscuidad femenina y masculina, no ves la pauta revertida.
Esto sucede en comportamiento sexual, pero también hay pautas sobre la agresividad y la
forma de expresarla por sexos. No hay culturas en las que la agresividad física femenina se
premie y se celebre y la masculina se castigue. Pero la cultura siempre está fuertemente
influenciada por la biología y la biología por la cultura.
P. Cuando se tratan estos asuntos, hay gente que tiene miedo de que buscar o reconocer
diferencias entre sexos sea una forma de justificar las desigualdades.
R. Podríamos pensar que si encontramos una fuerte influencia genética en la mayor
promiscuidad masculina, algo que yo creo que es cierto, eso significaría que es aceptable que
los maridos engañen a sus esposas. No es así. Pero significa que hay una realidad que
tenemos que comprender para trabajar con ella, en lugar de negarla o de distorsionarla,
aunque sea con la intención de alcanzar la igualdad entre sexos.
Hay muchos problemas sociales provocados por las diferencias en apetito sexual entre sexos
y lo que eso significa para las relaciones, para la sociedad y para la felicidad de todos.
Deberíamos dejar de negar los hechos y uno de los hechos que deberíamos empezar a
difundir es que porque algo exista en la naturaleza, no es necesariamente bueno. La
enfermedad no es buena y es natural. Es un ejemplo de que no es necesario demostrar que
algo es natural para que sea bueno. Da igual cuál sea su origen.
Supongamos que la mayor agresividad de los hombres y el mayor número de agresiones
físicas perpetradas por hombres viene influido por tener un cromosoma Y que hace que
tengan más testosterona. Pero también sabemos que el entorno y las normas culturales
suponen una diferencia enorme en la forma en que las personas expresan esa agresión física o
la frecuencia con que se cometen asesinatos o violaciones. Hay lugares del mundo donde no
hay normas fuertes contra la violación, o incluso se fomenta en determinadas circunstancias,
mientras en otros está fuertemente castigada. La biología no es destino.
Si somos capaces de reconocer esos hechos sobre la falacia naturalista o el mito del destino
biológico, es más fácil para nosotros hablar sobre la realidad, los cambios sociales, las
políticas y las leyes que queremos apoyar.
Quiero romper la idea de que lo natural debe ser la justificación para la sociedad que
construyamos
P. En el libro habla de una diferencia fundamental entre hombres y mujeres, y entre machos y
hembras de otras especies de mamíferos. Los primeros producen muchas células
reproductoras pequeñas y, hasta cierto punto, baratas, de forma continua, como los
espermatozoides; y las segundas producen células grandes, mucho más escasas. Esto hace
que ambos sexos hayan tenido incentivos diferentes a lo largo de la historia respecto de su
comportamiento y que crea fricciones en la convivencia.
R. Si no eres un biólogo evolutivo, es difícil de apreciar la profundidad histórica de miles de
millones de años de reproducción sexual y lo que eso significa para las distintas estrategias de
comportamiento. En los mamíferos, además, las hembras cargan con el coste de la
fertilización y la gestación interna, no es como los peces o las ranas, y después además
continuamos haciendo crecer a las crías con nuestro cuerpo, dándoles el pecho. El
desequilibrio en inversión reproductiva es tremendo y tiene un impacto enorme.
Machos y hembras hemos evolucionado en un entorno en el que, desde el momento en que
alcanzábamos la madurez reproductiva, estábamos teniendo hijos y dándoles de mamar,
durante toda nuestra vida reproductiva. La forma en que las mujeres vivimos ahora es extraña
desde el punto de vista evolutivo, hasta cierto punto liberadas de esa carga. Pero nuestra
psicología aún no se ha liberado del todo. Las mujeres, típicamente, no quieren tener tantas
parejas sexuales, en parte porque cada posible concepción supone una gran carga energética
que no existe para los hombres. Así que aún mantenemos estas diferencias en psicología
reproductiva. Y las hormonas sexuales condicionan y promueven muchas de estas
diferencias.
Las diferencias no se limitan al sexo y la agresividad. También hay diferencias en intereses
profesionales. La asunción de riesgos en el trabajo es una de estas diferencias. Para los
machos, asumir riesgos puede acortar su vida, pero si tomar esos riesgos tiene ventajas
reproductivas importantes, porque les proporciona más oportunidades de reproducirse, puede
compensar. Eso no necesariamente sucede con las hembras, que necesitan vivir una vida larga
y saludable para maximizar su capacidad reproductiva.
Existen estas diferencias, aunque las pruebas de la contribución hormonal no son aquí tan
poderosas como en el caso de la agresividad o del comportamiento sexual. La cultura
desempeña un rol fuerte, pero es difícil saber qué parte es biológica y qué parte cultural,
porque la cultura refuerza esas diferencias. Hay una interacción intensa. Sin embargo, en mi
opinión, aspirar a un resultado idéntico, a que exista una cantidad idéntica de hombres y
mujeres en diferentes profesiones, es algo equivocado, porque creo que las preferencias son
distintas. Considero que deberíamos aspirar a una igualdad de oportunidades y de sueldos.
Sería genial si la enseñanza o los cuidados estuviesen mejor pagados, aunque también, en
algunas profesiones donde hay más hombres, hay unas exigencias físicas brutales que
merecerían compensación.
P. Pero los cambios en un ecosistema modifican la biología de los animales que viven en él.
En un entorno en el que la necesidad de agresividad para salir adelante o aparearse son
inferiores, también pueden descender los niveles de testosterona.
R. Sí. Es difícil obtener buenos datos sobre estos temas, porque aunque hay diferencias en
niveles de testosterona o de su actividad dependiendo de la cultura en la que vive un hombre,
no podemos estar seguros de que esa variación se deba a la cultura. Por ejemplo, hay
diferencias culturales significativas entre Japón y España, y también hay diferencias en [los
niveles de] testosterona. Los hombres asiáticos tienden a tener menos que los europeos.
Puede estar relacionado con la cultura, pero también tenemos pruebas de que hay diferencias
genéticas que influyen en la producción de testosterona y en su actividad. Esta diferencia se
encuentra en el gen que codifica para el receptor de la testosterona, lo que significa que con la
misma cantidad de testosterona, de media, los hombres japoneses tendrían una respuesta
inferior que los hombres españoles.
También tenemos pruebas de que el entorno puede afectar a los niveles de testosterona de un
hombre de un modo similar a lo que sucede en otros animales. La paternidad, por ejemplo.
Desde un punto de vista evolutivo, tener una testosterona elevada no siempre es bueno,
porque un nivel menor puede ayudar a que sobrevivan más crías. No todo tiene que ver con
conseguir tantas cópulas como sea posible. Los hombres son importantes para sus hijos. Así
que las normas culturales pueden cambiar y reducir los niveles de testosterona. Pero no puedo
decir que haya evidencia de que un cambio en los niveles de testosterona en una cultura haya
reducido los niveles de agresividad, que haya una relación causal.
En algunas poblaciones en África oriental, la norma cultural es que los hombres tengan una
relación muy intensa con sus hijos, con mucha interacción física, cargándolos en brazos,
alimentándolos. Ese tipo de paternidad está muy valorado y en esos hombres los niveles de
testosterona son más bajos; ese contacto con los bebés hace que desciendan. Este efecto es
algo que caracteriza a los padres en todos lados, en animales humanos y en algunos no
humanos. En los entornos en los que el hombre cuida de sus hijos, estos tienen más
posibilidades de sobrevivir y los niveles de testosterona tienden a descender. Eso es producto
de la cultura. Y vemos otras culturas, más guerreras, en las que el contacto con los hijos es
menor y no observamos ese descenso en la testosterona.
En los entornos en los que el hombre cuida de sus hijos, estos tienen más posibilidades de
sobrevivir y los niveles de testosterona tienden a descender
P. En el libro habla de diferencias entre el comportamiento de gais y lesbianas. ¿Esto puede
tener que ver con la forma en que hombres y mujeres son educados, independientemente de si son
homosexuales o heterosexuales, o se puede explicar hasta cierto punto por las diferencias biológicas?
R. Los hombres heterosexuales tendrían tantas parejas sexuales como los homosexuales si hubiese
tantas mujeres como hombres con el mismo deseo apremiante. Las mujeres sienten deseo y tienen
libidos elevadas, pero estos tienden a expresarse al máximo en distintos tipos de relación. Prefieren,
de media, expresar su sexualidad y tener sexo cuando existe una conexión emocional.
Las cosas están cambiando en todo el mundo, y podríamos discutir si eso es bueno o malo, pero aún,
de media, los hombres tienen el listón mucho más bajo en lo que se refiere a alcanzar un mínimo de
intimidad emocional antes de tener sexo. Esa es la realidad, aunque se puede discutir también cuál es
su origen, pero creo que es obvio que a los hombres los mueve mucho más el sexo que a las mujeres.
Y esa diferencia está en parte en la biología masculina, en la testosterona. Es mi conclusión después
de 20 años de experiencia estudiando esta hormona en animales y en humanos.
Es una pauta que los hombres homosexuales tienen más parejas sexuales que las lesbianas. Es una
observación, no hay un juicio moral. Y tiene que ver con la testosterona. Una mujer que hace la
transición y toma testosterona nota un cambio muy importante respecto a su impulso sexual, al deseo
que siente al observar partes del cuerpo, pese a haber sido educados como mujeres. He escuchado
estos testimonios, y algunos están incluidos en el libro, de muchos hombres trans. Y coincide con la
literatura científica, que muestra que el deseo sexual es una de las respuestas psicológicas más
potentes después de tomar testosterona y pasar de niveles habituales en una mujer a los habituales en
un hombre.
No es solo que la libido se incremente, sino que cambia la naturaleza del deseo sexual. Por supuesto,
esto no es igual en todas las personas, pero estos hombres experimentan esa reducción en la necesidad
de intimidad sexual antes del sexo o la atracción por el cuerpo como un objeto sexual, en lugar de
sentir que el sexo y la atracción sexual tienen que ver con un ser humano completo. Ese tipo de
objetivación se incrementa con la testosterona.
Y el cambio también se observa en la otra dirección, cuando un hombre empieza a vivir como mujer.
Se ve una reducción en la urgencia sexual, que, por cierto, muchas mujeres trans ven como un alivio.
Y no es que no sientan deseo o que no tengan placer con el sexo, sino que es algo distinto del impulso
constante asociado a la testosterona.

La lectura canvia el cervell ‘Las personas más raras del mundo’: una explicación de
cómo la cultura cambia el cerebro

¿Naturaleza o crianza? En inglés suena como un trabalenguas: nature or nurture? El

debate será seguramente tan antiguo como la humanidad misma —esta niña ha salido a su
padre, el chaval es igualito que su abuela—, pero llegó al mundo académico a finales del
siglo XIX de la mano de Francis Galton, el primo listo de Charles Darwin. Charles era un
científico serio y concienzudo. Su primo Francis era un polímata intenso y ansioso por aplicar
los principios de la evolución para entender las sociedades humanas. También inventó la
eugenesia y el darwinismo social, lo que sería suficiente para garantizarle un capítulo en la
historia universal de la infamia. Pero sus ideas científicas, despojadas de interpretaciones
políticas y económicas, siguen hoy vivas en la discusión intelectual. Hasta aquí la naturaleza.

La crianza alcanzó su apogeo unas décadas después en la psicología de ­Burrhus

Skinner, el influyente conductista que convenció al mundo académico del siglo XX de que el
cerebro humano nacía como una tábula rasa, una pizarra virgen en la que podía escribirse
cualquier cosa que dictaran los estímulos ambientales. Skinner creía en la ingeniería social,
hasta el punto de que inventó un recinto sellado (Air Crib, o cuna de aire) aislado del sonido,
libre de microbios y con aire acondicionado donde creía que los bebés disfrutaban del entorno
óptimo para crecer hasta los dos años. Desde su púlpito de Harvard, a mediados del siglo
pasado, Skinner ejerció una influencia arrolladora sobre varias generaciones de psicólogos
que aún hoy permanece inmarcesible. Genética sigue siendo una palabra fea en las aulas de
humanidades. Hasta aquí la crianza.
 El extraordinario libro de Joseph Henrich que nos llega ahora, Las personas más
raras del mundo, editado por la dinámica Capitán Swing, expone la solución al dilema entre
naturaleza y crianza con una deslumbrante elocuencia. Resolver una dicotomía suele exigir
subir la escalera y percibir que, desde el balcón del piso de arriba, la contradicción se
desvanece y las dos ideas opuestas se revelan como meras partes de una realidad más
abstracta, más profunda y fructífera. No es naturaleza o crianza, sino naturaleza luego crianza
y crianza luego naturaleza.

Sin los genes humanos no podemos aprender a leer y escribir. Pero leer y escribir
modifican el cerebro. Es el argumento esencial del que emerge este libro de 799 páginas. Las
personas más raras del mundo a las que se refiere el título somos los ciudadanos occidentales.
Una de las principales razones es la alfabetización extensiva de la población de los países
desarrollados, que por desgracia sigue siendo una rareza entre las mil culturas del planeta
Tierra. Y ello no se debe a que los occidentales seamos más listos de nacimiento, sino a que
nuestras sociedades y sistemas políticos nos han alfabetizado. Y a que esto ha modificado
nuestro cerebro. Crianza luego naturaleza.

El autor es una fuente muy solvente. Profesor y presidente del departamento de

Biología Evolutiva Humana de la Universidad de Harvard, antropólogo e ingeniero espacial,
ha dirigido equipos de investigación sobre el comportamiento de las distintas sociedades
humanas. Deduce de su experiencia que los sujetos utilizados en la mayoría de las
investigaciones psicológicas —los ciudadanos occidentales— son muy peculiares. Con un
guiño, los llama WEIRD, que significa raro, pero también son las siglas inglesas de
occidental, educado, industrializado, rico y democrático. Su percepción es importante, porque
implica que la psicología actual se basa en una muestra muy sesgada de la especie humana.
Los ciudadanos occidentales no son extrapolables al resto de las culturas del planeta. (...)

Aprender a leer y a escribir modifica el cerebro, y de un modo bien interesante. Un

poco por encima y por detrás de la oreja izquierda —la región occipitotemporal izquierda del
córtex cerebral— moran de forma innata los procesadores especializados en interpretar el
lenguaje hablado y reconocer los objetos. El lenguaje hablado está íntimamente asociado a la
naturaleza humana y ha representado un papel protagonista en la evolución de nuestra especie
durante cientos de miles de años. La escritura, en cambio, es un invento con poco más de
6.000 años. La genética no ha tenido tiempo de adaptarse y, por tanto, el cerebro no nace con
un órgano de la escritura incorporado. Pero la cultura crea ese órgano, allí en medio del
lenguaje y el reconocimiento de objetos, un nuevo procesador que se encarga de percibir las
letras y las palabras, esos objetos tan especiales.

Las diferencias de las poblaciones occidentales con otras culturas son más amplias
que todo eso. Los rasgos distintivos se extienden al razonamiento espacial, la atención, la
memoria, la equidad, la disposición al riesgo, el reconocimiento de pautas, el pensamiento
inductivo y hasta la susceptibilidad a las ilusiones ópticas. La cultura cambia el cerebro, y por
eso los occidentales somos las personas más raras del mundo. Lean el libro.
CERVELLS ALTERNATIUS

Hi ha una gran diversitat de ments i intel·ligències habitant la Terra: des de la

consciència humana fins al complex cervell dels pops, passant pels cervells
col·lectius i líquids dels insectes socials, com ara les formigues o els tèrmits. En
aquest «Dins l’exposició», Ricard Solé, especialista en sistemes complexos i
co-comissari de «Cervell(s)», planteja sis possibilitats de cervells alternatius que no
trobem en el món real i ens convida a entendre com pot explicar la ciència que no en
formin part.

Una plètora de formes de vida diferents —amb la capacitat de compilar, processar i crear
informació, així com d’adaptar-se a l’entorn de diverses maneres— ocupa la biosfera
cognitiva. Aquestes formes de vida diverses inclouen sistemes dotats de cervells de grans
dimensions. És el cas dels mamífers, inclosos els humans com a espècie singular,
juntament amb els primats, els elefants, els dofins i les balenes. Això no obstant, en ocells i
pops també hi trobem cervells més petits que permeten als organismes mostrar un
comportament complex. Són exemples de cervells «sòlids», amb una arquitectura basada
en el desenvolupament d’un conjunt de neurones que, un cop consumat el
desenvolupament, ocupen la mateixa posició fins a la seva mort. Aquestes neurones
s’enllacen amb moltes altres i teixeixen un xarxa viva, on la força i la naturalesa de les
connexions poden canviar al llarg de la vida de l’organisme. No obstant això, no tots els
cervells són sòlids.
La complexitat cognitiva dels insectes socials, que inclouen les formigues i els tèrmits com a
actors principals, ha evolucionat paral·lelament als cervells sòlids. Les colònies d’aquests
insectes assoleixen objectius espectaculars, com ara la construcció de nius enormes i
sofisticats. Aquí, la intel·ligència no prové dels individus, com succeeix amb les neurones i
els cervells sòlids, sinó que s’origina en un fenomen emergent. En aquest cas, en lloc de
neurones tenim agents mòbils que canvien d’ubicació i de manera d’interactuar segons el
temps i l’espai. A les societats d’insectes, els cervells col·lectius són líquids. De fet, es tracta
d’un cervell format per petits cervells en constant moviment. Això no obstant, en el nostre
cos també hi ha cervells líquids: el sistema immunitari està format per milions de cèl·lules de
diversos tipus que ens protegeixen de patògens i respostes autoimmunitàries. Aquest
sistema té memòria, pot aprendre i es comporta essencialment com una mena de xarxa
neuronal fluida. Es poden trobar altres classes de ments en organismes no neuronals, com
ara els fongs Physarum, que en realitat són organismes unicel·lulars gegants capaços de fer
càlculs complexos.
Què més hi podem trobar? Tot el que hi ha és el que veiem a la biosfera? O bé hi ha
possibles formes de coneixement alternatives que l’evolució encara no ha generat? És
possible que l’arquitectura del nostre cervell, format per dues meitats connectades, sigui
diferent? Pot ser que hi hagi plantes amb cervell? I si no n’hi ha, per què és així?

Formigues intel·ligents
Sempre s’ha dit que les formigues són molt intel·ligents, cosa que sembla certa, almenys
fins a cert punt. Les formigues individualment pertanyen a un superorganisme, un conjunt
massiu capaç d’assolir fites impressionants de manera col·lectiva. Milions de formigues
poden creuar la selva tropical en massa com un depredador gegant. Les formigues
talladores de fulles construeixen nius enormes que allotgen al seu si una fàbrica de cultiu de
fongs i que, per tant, fan servir l’agricultura com a pràctica d’explotació dels recursos
naturals. No obstant això, sembla que aquest èxit suposa un peatge per al coneixement
individual de les formigues. Sembla que hi ha una compensació entre la complexitat
individual i col·lectiva: com més complexa és la societat, menys complexos són els individus
que en formen part. Aleshores, per què no observem «formigues intel·ligents»?

La literatura de ciència-ficció ens ha mostrat diverses vegades la possibilitat que una colònia
formada por molts individus sigui portadora d’un gran cervell. Els borgs d’Star Trek són un
exemple d’aquest tipus de societat, on cada individu és un cíborg avançat. Una versió
anterior d’aquest concepte de ment de grup en ciència-ficció va ser la novel·la Els primers
homes a la lluna, de H. G. Wells. En aquesta obra, els selenites, habitants del nostre
satèl·lit, són criatures insectoides que formen una societat subterrània complexa i que
utilitzen tecnologia avançada. De manera semblant, una consciència col·lectiva també
penetra en les formes de vida extraterrestre que infecten els humans en la famosa pel·lícula
de 1956 de Don Siegel La invasió dels ultracossos. En aquest cas, espores procedents de
l’espai exterior es poden transformar en rèpliques exactes d’humans (i dels seus cervells),
que se substitueixen per un nou membre del grup que està mancat d’emocions.
De moment, no hi ha cap explicació provada per a l’absència de formigues intel·ligents. Una
possible raó d’aquesta manca de grans cervells individuals en les grans colònies de
formigues s’ha de trobar en l’anomenada hipòtesi de la reducció de la complexitat. Segons
aquesta teoria, si cal assolir una complexitat d’ordre superior, les unitats individuals seran
més simples a fi de facilitar la supervivència del sistema amb el cost més baix. Sembla que
aquest és el cas de les cèl·lules individuals dins dels organismes pluricel·lulars: les cèl·lules
tendeixen a ser especialitzades i mancades de flexibilitat. De vegades, fins i tot tenen una
manca considerable de complexitat estructural, com és el cas dels glòbuls vermells (que ho
han perdut gairebé tot i només transporten oxigen). Les unitats més simples fan possibles
els intercanvis de fluids entre les diverses parts del conjunt, alhora que el seu coneixement
reduït n’abarateix el cost. Si aquesta idea és correcta, no hi poden haver formigues
intel·ligents.

Cervells semblants a ordinadors?

El cervell humà (i el dels mamífers en general) té una organització característica amb una
estructura bilateral de dos hemisferis, el dret i l’esquerre. Aquestes dues parts estan unides
pel cos callós, un conjunt massiu de connexions que van d’una part a l’altra, com mostren
els dibuixos dels primers anatomistes. El cervell està format per 86.000 milions de cèl·lules i
presenta diversos nivells d’organització, des de la microescala fins a la macroescala. El
cervell pot somiar, imaginar i crear art i teories científiques. No podem fer càlculs tan de
pressa com un ordinador estàndard, que és la metàfora més popular sobre els cervells, però
som capaços de desenvolupar teories de l’univers i teoremes matemàtics. Gestionem el
llenguatge més complex i som viatgers del temps: la capacitat d’abordar el passat i el futur
és una part intrínseca de la nostra ment.

A quina distància es troba el nostre cervell de l’arquitectura d’un ordinador? Molt lluny.
L’arquitectura de la majoria dels ordinadors que fem servir avui dia es fonamenta en la visió
de l’erudit John von Neumann, basada en el treball anterior dels enginyers J. Presper
Eckert i John Mauchly. L’anomenada arquitectura de von Neumann concep els ordinadors
digitals com sistemes d’entrada i sortida seqüencials que inclouen una unitat central de
processament (CPU), una unitat de control, una unitat de memòria que emmagatzema les
dades i les instruccions i una unitat d’emmagatzematge extern. Podem imaginar un cervell
alternatiu amb el còrtex segregat en diversos mòduls anatòmicament diferents, tal com es
mostra al dibuix anterior. En aquest cervell alternatiu s’hi implementaria una estructura
modular semblant, amb la memòria i el processament ubicats en àrees ben definide.
Això no és ni de bon tros el que trobem en els cervells reals, cosa que es deu a diversos
motius. D’una banda, els ordinadors estan dissenyats per humans amb la finalitat de fer
càlculs que impliquen el processament de grans quantitats de números i que requereixen
una ràpida execució. El disseny d’entrada i sortida i la lògica de l’arquitectura de von
Neumann són perfectes per a aquest objectiu i —com passa amb nombrosos dissenys
d’enginyeria— té els avantatges d’una estructura modular. El nostre cervell també mostra
algunes especialitzacions, com demostra el fet que els danys en determinades àrees del
còrtex cerebral produeixen una disfunció diferent. La pèrdua de les funcions del llenguatge i
la ceguesa en són només dos exemples. Això no obstant, no són mòduls reals: totes
aquestes funcions estan profundament interconnectades amb altres àrees i la integració és
igual d’important (si no més) que la modularització. El que es coneix com connectoma del
cervell proporciona una cartografia d’aquest compromís entre la segregació i la integració. A
més, el cervell és el resultat d’apedaçaments: l’evolució ha aprofitat el que hi havia per crear
noves estructures. Com a resultat, tenim una combinació d’optimalitat i accidents que s’han
congelat en el temps.

Cervells desordenats
Una diferència important entre els cervells i els ordinadors, com el mateix von Neumann va
comprendre, és que els primers són altament fiables davant la pèrdua d’unitats, mentre que
els segons són fràgils. Al llibre L’ordinador i el cervell, von Neumann va intentar explicar
aquesta propietat. Seria possible dissenyar un ordinador que seguís funcionant encara que
fallessin les seves unitats com ho fa el cervell? Aleshores, els primers ordinadors eren molt
grossos i estaven formats per milers de tubs de buit.
Cervells desordenats, Ricard Solé © Ricard Solé
La fallida de parts del cervell es pot compensar amb la seva gran plasticitat. Aquest és el
cas quan s’extirpa la meitat del còrtex cerebral per tractar casos extrems d’epilèpsia: les
àrees i les funcionalitats que falten es reconstrueixen amb seguretat en l’hemisferi
conservat, tal com descriu el neurocientífic i pedagog Antonio M. Battro al llibre Half a
Brain Is Enough: The Story of Nico. El cervell podria ser més plàstic si li faltessin totes les
parts especialitzades i esdevenir un sistema més amorf, on connectomes totalment diferents
es desenvolupessin en cada individu? En el dibuix anterior mostrem aquest cervell
imaginari, sense hemisferis, i definim així un sistema autoorganitzatiu, en què l’arquitectura
final seria el resultat de trajectòries de desenvolupament i aprenentatge dependents del
camí.
Un cervell com aquest és possible? Rotundament, no. Els cervells sorgeixen en l’evolució a
conseqüència de diverses forces de selecció, inclòs el moviment. L’anomenada hipòtesi del
moviment planteja que l’exploració activa de l’entorn espacial d’un organisme impulsava la
trajectòria evolutiva que originava els cervells. Els cervells són motors de predicció, capaços
de pronosticar canvis futurs en l’entorn. Quins organismes són capaços de fer això? Els
humans són només una de les espècies anomenades bilaterals —animals amb una simetria
lateral ben definida (esquerra-dreta). Els «primers» cervells estaven formats segons aquest
principi i van esdevenir màquines de predicció potents. La necessitat dels òrgans dels
sentits (especialment de la vista) i els moviments coordinats estava fortament limitada pel
disseny bilateral. Un pla de desenvolupament previsible per crear els cervells que coneixem
facilitarà la producció de xarxes que canalitzin el flux d’informació dels sensors als
activadors.
Tecnologia de pop
Els cefalòpodes, que inclouen els pops, els calamars i les sípies, tenen cervells molt
complexos. Els cervells dels pops proporcionen un exemple de trets convergents, tot i ser
invertebrats. El seu sistema neuronal va evolucionar paral·lelament a l’aparició dels cervells
vertebrats, però també presenta la característica organització multicapa. A més, tenen un
exclusiu grup neuronal addicional de 8 plecs que controla els braços de manera autònoma.
Fins a cert punt, podem dir que tenen vuit cervells addicionals, cadascun dels quals controla
un braç. Atesa la seva naturalesa, que els permet canviar de forma, i la seva autonomia
neuronal distribuïda, sovint aquests organismes s’han etiquetat com a «alienígenes». No és
estrany que els guionistes de ciència-ficció hagin trobat la inspiració en aquests animals per
representar criatures extraterrestres.
Els pops es consideren els més intel·ligents dels invertebrats. El seu poder cognitiu s’ha
il·lustrat en nombrosos experiments d’allò més coneguts que revelen la seva capacitat per
resoldre problemes. Mostren plasticitat conductual i poden afrontar tasques complexes i
aprendre de l’experiència. També són coneguts per la seva capacitat limitada per utilitzar
eines. Tot i que fan servir closques com a refugi i manipulen objectes, no han desenvolupat
una ment ampliada. Per què?
El dibuix anterior representa un grup de calamars que treballen conjuntament per fabricar
una trampa per a peixos. Un escenari com aquest exigiria interaccions socials que no
sembla que comparteixin els cefalòpodes. A més, una característica exclusiva d’aquest grup
d’organismes és que tenen una vida molt curta, la mitjana de la qual és de només dos anys.
Què passaria si els pops haguessin evolucionat per viure més temps i desenvolupar vincles
socials més forts? En podria sorgir una civilització?

Coneixement col·lectiu basat en el plàstic

Se sap que hi ha societats d’organismes que lluiten contra els humans arreu del planeta. Els
insectes socials en particular són uns enginyers d’ecosistemes excel·lents: construeixen i
transformen el paisatge a gran escala. Això no obstant, hi ha altres tipus d’associacions que
impliquen la combinació de diversos organismes per treballar conjuntament i formar un
organisme complex, com passa amb un habitant singular dels mars: l’anomenada caravel·la
portuguesa. Les unitats de la colònia són clons idèntics, però especialitzats en funcions
diferents, com ara la reproducció o la caça. Inclouen una gran cambra flotant que es veu a
la superfície i que permet que la colònia es desplaci impulsada pel vent. Tots els
espècimens treballen junts com un sol individu.
Però el mar també està habitat per un resultat indesitjable de l’antropocè: els residus
plàstics. Durant dècades s’han acumulat objectes plàstics i han esdevingut una amenaça
important per a la diversitat marina. Els microplàstics en constitueixen la gran part, però
també hi ha objectes grossos, com ara ampolles i globus. A conseqüència de les
interaccions entre els plàstics i la vida marina, s’ha format un nou ecosistema, anomenat
plastisfera. Actualment, és un ecosistema ric que inclou un gran nombre d’espècies que
aprofiten el plàstic com a substrat per adherir-s’hi i romandre a prop de la superfície o fins i
tot com a font d’energia.
¿Una nova classe d’organització basada en la interacció entre els objectes de plàstic i grups
d’organismes (potser d’espècies diferents) podria esdevenir una caravel·la portuguesa
«sintètica» com la de la figura anterior? Tenint en compte la llarga vida dels plàstics,
l’estabilitat podria ser un avantatge per proporcionar resistència al conjunt. Però la
trajectòria evolutiva podria ser difícil de seguir. L’evolució dels organismes, incloses les
formes de vida colonial, implica el desenvolupament d’especialitzacions, i el resultat de cada
pas evolutiu és heretable. La naturalesa repetitiva de la vida garanteix la propagació de la
complexitat. En canvi, per a la nostra alternativa sintètica, s’haurien de produir diversos
esdeveniments casuals perquè una colònia idònia pogués esdevenir una unitat i s’haurien
de desenvolupar mecanismes addicionals per propagar el col·lectiu en nous elements de
plàstic. Per que fos una realitat podria caldre un temps excessivament llarg.

Plantes neuronals
Les plantes són intel·ligents? Aquesta és una qüestió molt controvertida. Si la hipòtesi del
moviment és correcta i els cervells són principalment el resultat d’una pressió selectiva per
gestionar els entorns canviants, sembla que les plantes no hi tenen cabuda. Tenint en
compte la seva capacitat per captar l’energia del sol, estan molt limitades a romandre en
una ubicació específica. S’anomenen organismes sèssils, i l’avantatge de no haver de
cercar energia podria haver limitat en gran part el seu potencial per desenvolupar un
coneixement complex.
Alguns autors asseguren que hi ha diverses característiques de l’arquitectura i la fisiologia
de les plantes que recorden determinades característiques dels sistemes neuronals. Les
plantes no tenen neurones, però, gràcies a un potent sistema de comunicació química,
 tenen capacitat limitada de memòria i aprenentatge, i presenten trets cooperatius notables.
Però no tenen cervell. L’evolució podria generar plantes neuronals?
En aquest darrer dibuix ho il·lustrem amb una planta imaginària, les llavors de la qual estan
connectades a neurones que podrien proporcionar mecanismes de detecció ràpida que, per
exemple, fessin saltar les llavors a animals que les transportessin a la distància adequada.
També podríem pensar en maneres alternatives d’actuar com a depredadors. Les plantes
carnívores, que acostumen a viure en entorns negats d’aigua i amb escassetat de nutrients,
poden capturar insectes que els proporcionin els minerals necessaris absents al seu hàbitat.
Aquest comportament depredador es podria expandir amb una ment ampliada, per exemple,
com fan les aranyes? Podríem imaginar una planta neuronal capaç de crear una xarxa per
atraure i capturar insectes o, fins i tot, petits rosegadors i ocells. Un cop morts, hi hauria una
gran quantitat de matèria orgànica disponible. Aquesta planta alternativa podria existir en
una biosfera alternativa? No podem respondre aquesta pregunta, però hem de tenir en
compte que les plantes han estat les grans transformadores del planeta i han conquerit (i
creat) paisatges durant milions d’anys, fins que van emergir dels hàbitats marins i es van
adaptar al context terrestre. Durant aquest llarg període de temps, han evolucionat una gran
diversitat de dissenys i adaptacions. Cap d’aquests s’acosta a la nostra imatge alternativa.
Potser l’energia de la llum és suficient i massa econòmica perquè les plantes inverteixin en
coneixement.

Cervell(s)
El cervell humà és l’objecte més complex que coneixem i el que més incògnites genera tant a nivell
científic com filosòfic. «Cervell(s)» explora com l’art, la ciència i la filosofia han estudiat i representat
aquest òrgan fascinant al llarg de la història.

Segons el neuròleg Paul MacLean, es pot considerar el cervell humà com configurat
en tres capes concèntriques: (1) el nucli central, que regula les nostres accions més
primitives, molt importants per a la supervivència (2) el sistema límbic, que controla les
nostres emocions i (3) el cervell, que regula els nostres processos intel·lectuals superiors.
Utilitzarem el marc organitzatiu de MacLean per explicar les estructures del cervell i les
seves respectives funcions.

1. El nucli central o tronc encefàlic està compost per cinc estructures: el bulb
raquidi, el cerebel, el tàlem, l’hipotàlem i la formació reticular. Controla els actes
involuntaris com la tos o l'esternut, així com algunes accions «primitives» que
estan sota control voluntari com la respiració, el vòmit, la son, la gana i la set, la
regulació de la temperatura i la conducta sexual.

2. El sistema límbic es troba al voltant del nucli central del cervell i íntimament
interconnectat amb l'hipotàlem. És una sèrie d'estructures que semblen imposar
controls addicionals sobre algunes de les conductes instintives regulades per
l'hipotàlem i el tronc encefàlic. Els animals que posseeixen un sistema límbic
rudimentari, com els peixos o els rèptils, s'alimenten, ataquen, fugen i es
reprodueixen mitjançant conductes estereotipades. En els mamífers, el sistema
límbic sembla inhibir alguns d'aquests patrons instintius i permet a l'organisme
ser més flexible i adaptar-se millor als canvis de l'entorn. El sistema límbic
també participa en la conducta emocional. L'amígdala, una estructura amb
forma ametllada a l'interior del cervell, és essencial en les emocions, com ara la
por. Per exemple, els micos amb lesió en l'amígdala demostren una marcada
reducció de la por. Els humans que pateixen aquest tipus de lesions no
 reconeixen les expressions facials de por i són incapaços d'aprendre noves
respostes a la por.

3. El cervell està més desenvolupat en els humans que en qualsevol altre

organisme. La capa externa del cervell, s'anomena escorça cerebral (o
simplement còrtex), de la paraula llatina que significa «escorça». L'escorça d'un
cervell preservat és gris perquè està constituïda en la seva major part per
cossos neuronals i fibres sense mielina, d'aquí el terme substància gris.
L'interior del cervell, per sota de l'escorça, està format majoritàriament per
axons mielinitzats i té un aspecte blanc (també anomenada substància blanca).

Cadascun dels sistemes sensorials envia informació a àrees específiques de

l'escorça. Les respostes motores, o els moviments de les parts del cos, són controlades per
una de les àrees del còrtex. La resta de l'escorça, que no és ni sensorial ni motora,
consisteix en àrees d'associació. Aquestes àrees ocupen la major part de l'escorça en els
humans i participen en la memòria, el pensament i el llenguatge.
El cervell està compost de dos hemisferis, dret i esquerre, que estan connectats
entre si per mitjà del cos callós. Són bàsicament simètrics, amb una profunda divisió entre
ells que va de davant a enrere. Així, ens referim als hemisferis dret i esquerre. Cada
hemisferi està dividit en quatre lòbuls -frontal, parietal, occipital i temporal -, àmplies regions
de l'escorça cerebral que exerceixen diverses funcions.
Descriure el cervell en tèrmits de tres estructures concèntriques -el nucli central, el
sistema límbic i el cervell- no vol dir que aquestes estructures siguin independents.
Cadascuna té unes funcions especialitzades, però han de treballar en combinació per
obtenir la major eficàcia. A més, el cervell, sobretot en la infància, té una gran capacitat
plàstica, i en casos de danys cerebrals, una part pot ocupar-se de la funció d’una altra part.