PSICOLOGIA

1. L’EXPLICACIÓ PSICOLÒGICA DE LA
CONDUCTA HUMANA
L’objectiu d’aquest capítol és determinar quin és el camp de treball de la Psicologia en
la societat actual. Això vol dir conèixer quines són les seves àrees d’estudi i també
quines són les principals escoles, pensadors i mètodes. Per a fer-ho caldrà conèixer
mínimament la història d’aquesta ciència que té poc més d’un segle d’antiguitat i que
es va renovant constantment. Alhora hem de ser capaços d’adonar-nos de les
limitacions inherents a l’estudi de la ment.

DEFINICIÓ DE PSICOLOGIA
Vet aquí algunes definicions clàssiques de Psicologia:
o Estudi de l´home en el seu comportament, conducta i estats de
consciència. Explicació de la gènesi i lleis de tals fenòmens, per tal de
modificar-los eventualment.
o Estudi científic de la conducta i processos mentals, és a dir, tot allò que
hom pensa, sent o fa.
o Estudi sobre l’ànima (definició etimològica).
A partir de l’anàlisi d’aquestes propostes de definició podem establir algunes
conclusions: la importància del concepte de conducta (allò que l’home fa i
resulta observable) i la desvinculació del sentit metafísic, especulatiu o religiós
que implica la definició etimològica, en favor d’un atansament més científic al
món de la ment.
Entendrem conducta com l’actuació d’un organisme viu en relació a l’ambient al
qual s’adapta i el qual intenta controlar. La conducta varia en funció de moltes
variables com poden ser els condicionants biològics, els estats anímics, les
patologies, els aprenentatges fets, les experiències acumulades, etc.

ÀMBITS D’APLICACIÓ DE LA PSICOLOGIA

[Extracte de Introducción a la Psicologia (Morris y Maisto, 2005)]

La Psicologia es presenta bé com una activitat teòrica que pretén saber més de la
vida mental de l’home, bé com a saber pràctic aplicable a diferents àrees de la
nostra vida quotidiana (la salut, l’estudi, el treball, l’esport, etc.). La psicologia
avui en dia no és un tot unificat, sinó més aviat "un paraigua per a una
confederació àmplia de subdisciplines" (Evans, 1999). L'American Psychological
Association (APA) està integrada per 53 divisions que representen els principals
camps d’investigació i interessos d’aquesta ciència, amb els seus propis
enfocaments i models del que són la conducta i els processos mentals. Vegem
els àmbits principals d’aquesta ciència:

1
 PSICOLOGIA

Psicologia del desenvolupament

Els psicòlegs del desenvolupament estudien el creixement humà mental i físic
des de la infantesa, adolescència, adultesa i fins la vellesa. Busquen reconèixer
patrons universals de desenvolupament i distingir alhora les variacions culturals i
individuals. Els psicòlegs infantils investiguen si els nadons neixen amb
personalitats i temperaments diferents, la forma en què els nadons es vinculen
als seus pares i cuidadors, com adquireixen el llenguatge i desenvolupen la
moral, la forma i el moment en què emergeixen diferències sexuals en la
conducta, etc. Els psicòlegs de l'adolescència s'especialitzen en aquesta etapa,
parant atenció a com la pubertat, els canvis en les relacions amb els iguals i els
pares, i la recerca d'identitat fan que aquest sigui un període difícil per a alguns
joves. Els psicòlegs del cicle vital atenen els anys adults i les maneres en què els
individus s'ajusten a les relacions i la paternitat, la maduresa, la jubilació i,
eventualment, la proximitat de la mort.

Neurociència i psicologia fisiològica

Els psicofisiólegs i els neurocientífics investiguen les bases biològiques de la
conducta, els pensaments i les emocions humanes. Estudien els efectes dels
missatgers químics naturals, principalment hormones, i de missatgers químics
sintètics, que inclouen els medicaments psicoactius (com els antidepressius) i les
"drogues socials" (com l'alcohol, la marihuana o la cocaïna). També estudien com
es desenvolupen, funcionen i, de vegades, fallen el cervell i el sistema nerviós.
Els genetistes conductuals investiguen l'impacte de l'herència en els trets i
conductes normals i anormals tot preguntant-se en quina mesura estan arrelades
en la biologia les diferències en la manera com els homes i les dones pensen,
actuen i responen a les situacions.

Psicologia experimental
Els psicòlegs experimentals fan recerca (creen hipòtesis i realitzen estudis
aplicant el mètode cientíic) sobre processos psicològics bàsics com
l'aprenentatge, la memòria, la sensació, la percepció, la cognició, la motivació i
l'emoció. S'interessen a respondre preguntes com: de quina manera recorda la
gent i què la fa oblidar? Com prenem decisions i resolem problemes? Els homes i
les dones s'aproximen als problemes complexos de maneres diferents? Per què
algunes persones estan més motivades que altres? Són universals les emocions?

Psicologia de la personalitat
Els psicòlegs de la personalitat estudien les diferències entre els individus en
trets com l'ansietat, la sociabilitat, l'autoestima, la necessitat de realització
personal i l'agressivitat. Els psicòlegs intenten determinar què fa que algunes
persones siguin alegres i de tracte fàcil, per què algunes persones són

2
 PSICOLOGIA

tranquil·les, mentre que altres són inquietes i impulsives. També estudien si hi ha

diferències consistents entre els homes i les dones, o entre els membres de
diferents grups racials i culturals, en característiques com la sociabilitat, l'ansietat
i la escrupolositat.

Psicologia clínica i conselleria

Quan se li demana que descrigui a un "psicòleg", molta gent pensa en un
terapeuta que veu a pacients (o "clients") en el seu consultori, una clínica o un
hospital. Aquesta idea popular és en part correcta. Gairebé la meitat de tots els
psicòlegs s'especialitza en psicologia clínica o conselleria. Els psicòlegs clínics
s'interessen fonamentalment en el diagnòstic i tractament dels trastorns
psicològics. Els psicòlegs consellers s'interessen pels problemes "normals"
d'ajust als quals la majoria de nosaltres s'enfronta en algun moment, com
l'elecció d'una carrera o els problemes conjugals.

Psicologia social
Els psicòlegs socials estudien la forma en què la gent s'influeix entre si. Exploren
temes com les primeres impressions i l'atracció interpersonal; la manera en què
es formen, mantenen o canvien les actituds; el prejudici i la persuasió; la
conformitat i l'obediència a l'autoritat; i si la gent es comporta de manera
diferent quan forma part d'un grup o una multitud al que fa quan està sola.

Psicologia industrial i organitzacional

Els psicòlegs industrials i organitzacionals s'interessen en problemes pràctics com
la selecció i capacitació de personal, la millora de la productivitat i les condicions
de treball o l'impacte de les computadores i l'automatització en els treballadors.

Altres
Segueixen sorgint noves especialitats, com la psicologia de la rehabilitació
(l'estudi i aplicació dels principis psicosocials en favor de les persones amb
discapacitats); la psicologia de l'esport (que s'encarrega d'estudiar els factors
psicològics que milloren l'acompliment atlètic, així com els efectes de l'exercici
en l'ajust psicològic i el benestar general); la psicologia forense (que inclou
treball clínic en instal·lacions correccionals, d'assessoria per a advocats litigants,
servir com a testimoni expert en els judicis legals i formular política pública sobre
la psicologia i la llei); la psicologia ambiental (la investigació de com els entorns
naturals, construïts, i socials influeixen en el pensament i la conducta de la gent);
la psicologia comunitària (dedicada a la teoria, investigació i acció social a nivell
del veïnat); i la psicologia de la pau (l'estudi de les causes i conseqüències dels
conflictes de grup, les estratègies per anticipar i evitar confrontacions violentes i
dels mètodes per ajudar les víctimes a reconstruir les seves vides després dels
conflictes).

3
 PSICOLOGIA

Més enllà d’aquestes especialitzacions, en tota la investigació psicològica

subjeuen preocupacions o temes oberts. Bàsicament les preguntes per resoldre
de la Psicologia són les relatives a:
o Persona / situació: som actors del nostre destí o només titelles
d’estímuls?
o Herència / medi: som resultat de la biologia o de la criança i educació?
o Estabilitat / canvi: hi ha trets invariables des del naixement o som
infinitament plàstics?
o Universalitat / diferències: hi ha patrons d’explicació comuns a la
humanitat?
o Ment / cos: com es relacionen cervell i ment, allò físic i allò mental?

ELS PROFESSIONALS DE LA PSICOLOGIA

Llegim el text següent:

TEXT 1
Psicòleg és el llicenciat en Psicologia i la seva activitat abasta a més de la
investigació i l’ensenyança dels fenòmens psicològics i de la conducta, un
exercici professional basat en la identificació, avaluació, mesura i
modificació de tals fenòmens per tal com repercuteixen en l’educació, en
l’activitat professional, en les malalties o en el desenvolupament personal
en general.
Psiquiatra és un metge especialista en Psiquiatria que ha superat un
periode de formació específica (actualment quatre anys) en centres
adaptats per a tal formació, en els quals ha ingressat després d’haver
obtingut un nivell suficient en les proves d’admissió (examen MIR). Fins fa
uns anys els requisits per a ser un metge especialista eren menys estrictes,
però ara tendeixen a ser uniformes amb la resta de països de la UE i d’altres
desenvolupats. A més d’activitats d’ensenyament i investigació duu a terme
el seu exercici professional explorant, diagnosticant i tractant les malalties
mentals i els aspectes psicològics de la resta de malalties. També duu a
terme tasques de salut mental, promovent la identificació i modificació dels
factors psicològics que influeixen en l’aparició, reconeixement, evolució i
resposta en els tractaments de les malalties (mentals o no), en els hospitals
i fora d’ells.
Psicoanalista és la persona que ha rebut una formació psicoanalítica, és a
dir, que ha realitzat la seva pròpia psicoanàlisi i reconegut per l’associació
Psicoanalítica Internacional o que ha rebut la seva formació en un institut
de psicoanàlisi reconegut per l’associació. Malgrat que la majoria són
metges i desenvolupen activitats clíniques, ser metge no és requisit
indispensable per a ser psicoanalista.
J.J. Lòpez Ibor. Guía práctica de psicología

4
 PSICOLOGIA

EXERCICIS
1. A partir del text, defineix i diferencia psicòleg, psiquiatra i psicoanalista.
Amb l’ajut del profesor cal diferenciar, a més, la seva intervenció sobre
els clients (clínica), la seva capacitat d’administrar fàrmacs, el seu nivell
de titulació, protegit o no, l’existència d’un codi deontològic en la seva
acció i les possibilitats d’intrusisme.
2. Quan creus que una persona ha d’anar al psicòleg? Quan hauria de ser
visitada per un psiquiatra?
3. Amb l’ajut d’internet, atansa’t a la publicitat de la carrera universitària
de Psicologia de diverses universitats i fes un cop d’ull a les seves
matèries i pla d’estudis.

ALGUNS ENLLAÇOS D’INTERÈS:

https://psicologiaymente.com/psicologia/diferencia-psicologo-psicoanalista-
psicoterapeuta (Útil per entendre la diferència entre un psicòleg, un psicoterapeuta i un
psicoanalista en funció de la seva orientació, capacitació i protecció col·legiada).

https://psicologiaymente.com/psicologia/diferencias-psicologo-psiquiatra (Útil per

diferenciar al psicòleg del psiquiatra, especialment per la formació mèdica i capacitat de
receptar fàrmacs del segon).

https://medium.com/@danielvillalpando/la-importancia-de-la-psicolog%C3%ADa-en-la-
actualidad-8dd90ea84b86 (Útil per entendre que no cal estar boig per anar al psicòleg).

https://www.apa.org/centrodeapoyo/ayudan (informació que ens brinda la APA,

Associació americana de Psicologia, sobre el lloc de la Psicologia en la societat i els seus
àmbits d’intervenció).

https://www.efesalud.com/para-que-sirve-la-psicologia/ (Enquadrament de la Psicologia

entre les ciències: objectius i utilitat de la Psicologia en la societat actual).

https://cepteco.com/la-psicologia-y-sus-funciones/ (Finalitat de la Psicologia i àmbits

d’intervenció).

https://www.efesalud.com/el-futuro-de-la-psicologia-desprenderse-del-yo-y-hacer-la-
vida-mas-facil-a-los-demas/ (Article que vincula la Psicologia a les ciències de la salut i
l’objectiu del benestar de l’ésser humà).

5
 PSICOLOGIA

BREU RECORREGUT HISTÒRIC

Precedents remots. La psicologia precientífica

Tal com hem vist, Psicologia significa etimològicament “estudi de l’ànima
(psiché). Podríem dir que, com a disciplina especialitzada, es va iniciar amb
Aristòtil (s. IV a. C.), sobretot en el libre Perí psichés (Sobre l’ànima). Ara bé, des
de l’antiguitat a Grècia circulaven dues interpretacions prou diferents sobre la
naturalesa i funcions de l’ànima, les estudiades i desenvolupades per Plató (s. V-
IV a. C.) i les del propi Aristòtil. Altres posicions antigues, com la dels atomistes,
amb una versió materialista de la seva composició, malgrat que elaborades, no
van tenir tanta incidència en la tradició com les anteriors.
Per Plató l’ànima és una entitat de naturalesa completament distinta a la del cos.
És eterna, immaterial, seu del coneixement intel.lectual, que pertany a un món
diferent del sensible (dualisme) i que es troba, temporalment, presonera dins del
cos al qual dóna vida i moviment. Aquesta concepció és heretada de les visions
òrfico-pitagòriques i la seva idea de la transmigració de les ànimes.
Per Aristòtil, en canvi, l’ànima no és altra cosa que el principi vital d’un
organisme, és el seu principi d’organització que fa precisament que un ésser
visqui (naturalisme). Malgrat que diferenciable del cos, forma una unitat amb ell
ja que la seva funció és animar el cos, fer-lo viure i desenvolupar-se. Sense ella
tindríem simplement un ésser inanimat, inert. Distingeix entre l’ànima
vegetativa (funcions biològiques bàsiques com la nutrició i manteniment vital),
l’ànima sensitiva (rebuda i codificació dels estímuls del medi ambient) i l’ànima
racional (seu de les funcions superiors, la intel·ligència i seu del caràcter).
La tradició cristiana derivaria bàsicament de Plató però creuria que cada ànima
individual ha estat creada per Déu per a un cos determinat, de manera que
aquest darrer ja no apareix com una presó temporal de l’ànima. També creuria
que l’ànima pot viure separadament del cos, ja que és immortal, i tindria un destí
més enllà de la mort en funció dels seus mèrits o pecats en aquesta vida.
A partir del segle XVII, en el context de la revolució científica, trobem
plantejaments com el de Descartes que analitza les respostes reflexes que es
desencadenen com a reacció a variacions de l’ambient. Considerava, en els seus
estudis, que en la glàndula pineal, en l’encèfal, es produex la interacció mecànica
entre la matèria corporal i la ment immaterial. Malgrat suposar que allò material
i allò mental interaccionen, Descartes no pot oferir explicació de com es produeix
aquesta influència. Aquest és un problema inherent a la psicologia actual i potser
resulti irresoluble.
Llegeix els textos següents i procura veure com d’avançades eren aquestes
posicions en el seu temps:

6
 PSICOLOGIA

TEXT 2
Fa mig milió d’anys els pobles prehistòrics van suposar que els problemes
psicològics eren provocats per la presència d’esperits malignes. Per tal de
permetre que aquests puguessin escapar, els remeiers antics realitzaven una
operació anomenada trepanació, que consistia a donar cops en el crani amb
instruments de pedra molt rudimentaris fins a fer un orifici en l’os. Els
arqueòlegs han trobat cranis amb senyals de que les ferides al voltant de
l’orifici van guarir-se i és possible de suposar que els pacients en ocasions
sobrevivien al procediment.
***
Hipòcrates, el destacat metge grec, pensava que la personalitat estava
composta per quatre temperaments: sanguini (alegre i actiu), malenconiós
(trist), colèric (enutjat i agressiu) i flemàtic (calmat i passiu). Aquests es
trobaven influits per la presència d’”humors” o fluids en el cos. Si un humor
estava desequilibrat, un metge buscaria d’incrementar l’humor deficient (per
mitjà d’una poció medicinal) o disminuir el seu excés (molt sovint per mitjà
duna sagnia).
***
D’acord amb el filòsof Descartes, els nervis eren com tubs buits pels quals els
“esperits animals” conduien impulsos de la mateixa manera que l’aigua
discorre per una canonada. Quan una persona acostava massa un dit al foc,
es transmetia el calor per mitjà dels esperits animals a través del tub,
directament al cervell.
***
Franz Josef Gall, científic del segle XVIII, assegurava que un observador
capacitat podia discernir la intel.ligència, el caràcter moral i d’altres
característiques bàsiques de la personalitat per la forma i la quantitat de
protuberàncies en el crani d’una persona. La seva teoria va donar origen a
una ciència, la frenologia, que practicaren cents d’especialistes dedicats en el
segle XIX.

7
 PSICOLOGIA

Psicologia actual. L’especificitat dels fenòmens psíquics

Els primers laboratoris de Psicologia van establir-se al segle XIX amb W. Wundt i
la Psicologia s’entén des d’aleshores com a ciència independent, deslligada de la
Filosofia. Manté, doncs, una pretensió científica, malgrat els molts problemes
que es presenten (experimentació, subjectivisme, introspecció, etc.)
Podríem dir que actualment s’estudien els fenòmens fisiològics i mentals que
condicionen la nostra conducta (podem recordar aquí la concepció de les tres
ànimes o funcions vitals que distingia Aristòtil).
Ànima
vegetaiva
Ànima
sensitiva
Ànima
racional

Cal assenyalar que l’objecte formal de la Psicologia coincideix en gran part amb
el de la Biologia. Algunes concepcions pensarien fins i tot que la primera és part
de la segona.
Malgrat tot, podem parlar d’una especificitat dels fenòmens psíquics. Podem
considerar les diverses classes de fenòmens que es donen. D’antuvi, podríem
distingir entre els purament físics (pluja, erupció d’un volcà, caiguda gravitatòria
dels cossos, etc.) i els fenòmens vitals (respiració, digestió, copulació, etc.). Dins
d’aquests últims podem distingir els fisiològics dels purament psíquics.
Així, per exemple, es poden distingir tots aquells esdeveniments purament
fisiològics que ocorren durant la copulació (elevació de la tensió arterial, erecció,
secreció d´hormones, etc.) de les vivències psíquiques que experimenten aquells
qui l’efectuen (plaer, sentiment d’estimació, etc,). La primera classe de fets pot
ser descrita per un observador mentre que la segona només pot ser coneguda
pel subjecte que els experimenta.
Cada un d’aquests tipus de fenòmens, psíquics, fisiològics i físics, per aquest
ordre, és una instància de tipus superior que enclou les anteriors. Ara bé, els
trets essencials i característics dels fenòmens psíquics són: subjectivisme,
inespacialitat, temporalitat i intencionalitat.
“Todo fenómeno mental se caracteriza por lo que los Escolásticos de la
Edad Media han llamado la inexistencia intencional (o mental) de un objeto,
y lo que podríamos llamar, aunque no totalmente sin ambigüedad,
referencia a un contenido, dirección hacia un objeto (el cual no debe ser
entendido aquí como significando una cosa), u objetividad inmanente. Todo
fenómeno mental incluye algo como objeto dentro de sí mismo, aunque no
todos ellos lo hacen del mismo modo. En la representación algo es
representado; en el juicio algo es afirmado o negado; en el amor, amado;
en el odio, odiado; en el deseo, deseado, etc.” (Brentano, 2009 [1874]: 68).

8
 PSICOLOGIA

Tradicionalment s’han distingit tres classes de fenòmens psíquics:

• Els cognoscitius: Aquells pels quals l’individu adquireix informació del medi,
la reté i l’elabora. Són les funcions de percepció, memòria i intel.ligència.
• Les motivacions i tendències: Aquells impulsos o desitjos que sent l’individu i
que el menen a l’actuació, recerca o fugida d’allò conegut.
• Els afectes: Estats que tenyeixen la nostra vida mental d’una experiència
alguedònica, de grat o desgrat. Són les emocions i els sentiments.

EXERCICIS
1. Digues quin tipus de fenòmens són els següents i justifica la teva
resposta:
Suar quan corres, rebre un cop de puny, fer-se una abraçada, tenir palpitacions al
cor a causa d´un ensurt, caure a terra per una ensopegada, decidir deixar els
estudis, omplir una travessa, tenir mal de queixal, roncar, tenir un somni,
aplaudir.
2. Llegeix atentament els textos següents i escriu al voltant de deu línies
exposant les seves tesis principals i els problemes principals que es
plantegen:

TEXT 3
“El cervell ens dota als humans de poderoses sensacions i percepcions. Si obrim els ulls
en un dia assolellat sentim que tot el paisatge que contemplem està ple de llum. L'olor
de l’esmorzar matinal ens sembla que està aquí fora, sortint de la tassa de cafè calent.
Però la veritat és que aquesta llum i aquesta olor només existeixen en la nostra ment,
doncs són la manera en què el cervell fa que percebem les diferents formes d'energia
que circumden el nostre entorn. Fora de nosaltres no hi ha llum, només energia
electromagnètica; ni olor, només partícules volàtils. És a dir, el cervell crea la ment i ens
fa percebre el que ocorre fora i dins del nostre cos d'una manera especial que no té per
què coincidir amb la realitat mateixa. Aquesta manera especial no és una altra cosa que
la consciència i els seus continguts, un fenomen que a més de donar sentit a la nostra
vida aporta flexibilitat al comportament i ens converteix en éssers veritablement
intel·ligents.”
Ignacio MORGADO BERNAL, (Catedràtic de Psicobiologia de l'Institut de Neurociència de
la UAB, EL PAÍS, 9 de febrer de 2008

TEXT 4
“Jo no tinc cap justificació per a dir que el sentiment que una altra persona registra quan
diu que té dolor és del tot semblant al sentiment que jo anomeno dolor; jo no tinc cap
justificació per a dir que els colors que identifica amb l’ús de certs noms li semblen a ell
els mateixos que els colors que jo aplico a l’ús d’aquests noms. Almenys, però, jo puc
observar que apliquem els noms en les mateixes ocasions, que la seva classificació dels
objectes segons el seu color coincideix amb la meva; puc observar quan ell diu que té
dolor, que dóna les mostres o els senyals que crec apropiats. I això és tot el que es

9
 PSICOLOGIA

requereix per a la comunicació. No m’importa ni m’interessa el que són les experiències

que actualment té el meu veí, perquè tot el que puc conèixer és que aquestes són
completament diferents a les meves.
Però si jo no tinc cap manera de saber si el meu veí vol dir el mateix que jo quan utilitza
les paraules que designen els colors, tampoc no tinc cap manera de saber si ell prefereix
o pensa el mateix quan utilitza les paraules que designen relacions espacials o quantitats
numèriques. No puc ni tan sols dir si el que jo tinc per la mateixa paraula és el mateix
per a ell. L’únic que puc dir és que hi ha una aparent harmonia del nostre
comportament.”
Alfred AYER, Introducció a El positivisme lògic

Seguint el fil de la presentació de la psicologia actual cal dir que aquesta rep
l’impacte del darwinisme, al segle XIX, fet que fa establir la continuïtat entre els
animals i l’home també pel que fa a la seva conducta. Cauen així molts abismes
basats en la força de la tradició religiosa. Ho recordarem en explicacions
posteriors.

PRINCIPALS ESCOLES PSICOLÒGIQUES

Estructuralisme
Els principals representants són W. Wundt (1832-1920) i
Titchener, (1867–1927) als quals se’ls considera els
fundadors de la psicologia científica. Wundt va crear el
primer laboratori d’exprimentació el 1879.
La seva investigació s’ha de situar en el marc de l’empirisme
i el positivisme, és a dir, acceptant només els fets
contrastats científicament tot manifestant un rebuig clar
respecte la metafísica i especulació tradicionals. D’altra banda, es considera que
en la ment tot és adquirit, tot és resultat de l’aprenentatge, sense cap càrrega
innata (empirisme).
Posà l’accent en l’estudi de les sensacions, tot considerant-los els elements
primers de tota informació. Com en l’anàlisi química es busquen els primers
elements simples, no descomponibles, de la vida psíquica (sensacions, emocions,
imatges) per a veure com s’associen sota determinades lleis.
Va interessar-se pels aspectes fisiològics a la base de la conducta humana
(estructura del sistema nerviós).
El mètode era l’autoobservació, la introspecció controlada, amb una selecció
dels individus objecte de l’experiment. La introspecció mereix moltes crítiques:
és una “mala observació” en la qual coincideix l’obervador i l’observat; està
condicionada per l’exposició verbal del qui té les vivències i, a més, només pot
donar compte dels fenòmens conscients.

10
 PSICOLOGIA

Funcionalisme
Representat per W. James (New York, 1842-1910) va significar una crítica a les
idees de l’estructuralisme. Tal com ell deia, “ningú no té sensacions simples”,
sinó que la ment estableix un entrellat d’associacions a partir de les experiències
prèvies. La consciència, segons ell, s’activa i treballa sense poder separar aquells
elements atòmics de la teoria de Wundt, entenent-se més aviat com un fluix
constant. En línia amb la gran influència de la teoria de Darwin, ell volia estudiar
els efectes pràctics de la ment, és a dir, el comportament resultant dels
processos mentals, les reaccions al medi, l’adaptació a situacions.
Les seves idees funcionalistes afegiren estudis sobre el comportament animal;
introduïren qüestionaris, proves mentals, noves fonts d’informació; estudiaren
grups determinats (joves, vells, malalts mentals).

Gestaltisme
Els principals representants d’aquesta escola són els alemanys Wertheimer,
Köhler, Koffka, en els inicis del segle XX. Aquests psicòlegs, en lloc d’analitzar els
elements simples i les seves associacions propugnen que “el tot és més que la
suma de les seves parts”, tot recordant-nos que percibim totalitats,
globalitzacions que donen a allò sentit la seva significació. Així, podem traïr les
parts d’un tot per raó de la comprensió immediata i unitària d’allò global, per raó
del context amb el qual sempre hi ha relació, comparació. Vegeu aquest senzill
exemple:

Psicoanàlisi
Representada principalment per S. Freud (Moràvia, 1856-1939).
Els seus estudis provenen del camp de la neurologia (estudis
sobre la histèria i la neurosi), on buscava l’origen psicològic de
molts símptomes orgànics. Es va convèncer que moltes malalties
nervioses tenien el seu origen en allò psicològic més que en allò
fisiològic.
A nivell cultural la irrupció de la controvertida teoria
psicoanalítica suposa la tercera puntada donada a l’home, després de la teoria
copernicana i el darwinisme. Aquesta suposada humiliació prové de la sospita
que la personalitat i conducta humanes estan determinades pels instints
biològics i l’inconscient. Aquesta instància, oculta com la major part d’un iceberg,
només pot ser coneguda a través de les seves manifestacions (disfressades o
alterades) en la vida conscient: els lapsus, els actes fallits, els continguts onírics,
les fantasies. Dit ras i curt, l’home no és una criatura del tot racional i que la
llibertat en la seva actuació és més il·lusòria que real.
El mètode de la psicoanàlisi serà la lliure associació, la introspecció guiada i la
interpretació dels somnis.

11
 PSICOLOGIA

Conductisme
Corrent nordamericà representat per Watson (1878-1958) que vol conduir la
pràctica psicològica a camins més objectius que la introspecció proposada per
altres escoles. El que no és observable no podrà ser objecte d’estudi científic.
Segons Watson cal descriure, predir i controlar la conducta tot entenent que la
base del comportament són els jocs estímul/resposta. Dedicà especial atenció al
camp dels aprenentatges, tot estudiant la conducta animal.
La perspectiva conductista es basà en els treballs previs duts a terme pel rus I.
Pavlov (1849-1938), representant d’un corrent anomenat reflexologia. Començà
estudiant la fisiologia de les glàndules digestives i a partir dels seus experiments
observà l’associació de determinats elements inicialment neutres (un timbre, per
exemple) a reaccions de salivació. Així diferencià els estímuls innats (el menjar) i
les reaccions no condicionades (salivar a causa de la seva visió) dels estímuls
condicionats (el timbre que sona abans de veure el menjar) i les seves
corresponents respostes (la salivació).
Amb apreciacions com aquestes s’obria la porta a la consideració del
comportament complex com a conjunt de reaccions múltiples d’aquest estil. Tota
conducta seria entesa com un resultat acumulat de condicionaments. Watson
arribà a dir:
Denme una docena de infantes sanos, bien formados y mi propio mundo especiali-
zado para criarlos, y les garantizo que elegiré al azar a cualquiera de ellos y lo
entrenaré para convertirlo en cualquier tipo de especialista que yo decida, médico,
abogado, artista, comerciante e incluso limosnero y ladrón, independientemente
de sus talentos, sus inclinaciones, tendencias, habilidades, vocaciones y raza.

L’altre conductista més conegut és Skinner (EE.UU., 1904-1990)

el qual subratlla la importància dels reforçaments en el
comportament. Creia que la consciència humana era com una
caixa negra irrellevant per als científcs. Allò que passava allà
dins no era important, sinó que el que calia atendre era el que
entrava (estímuls) i sortia d’ella (respostes). Les probabilitats de
donar una resposta depenen de la presència de reforç (premi) o
freqüència del mateix, o absència (que provocaria la seva
extinció). El càstig és l’element suspensor del comportament,
només temporal en tant que creador de fòbies o frustracions. La seva teoria
sobre l’aprenentatge es coneix amb el nom de condicionament instrumental o
operant.
En general, el conductisme va establir allò que es coneix com a biaix ambiental,
és a dir, creure que el comportament humà està determinada pels factors
derivats de l’aprenentatge i l’experiència, menystenint els factors genètics
heretats.

Psicologia humanista
H.A.Maslow, els anys 50, considerà que l’home no és només el resultat de les
circumstàncies, ni un titella de l’inconscient, sinó que és lliure i autònom,
capacitat per lluitar per la seva autorrealització i per a prendre decisions.

12
 PSICOLOGIA

Introdueix així les categories de voluntat, sentiment, ideal, motivació, en la seva

anàlisi. L’individu és un tot, sense parcel.lacions entre intel.lecte, sentiments i
acció (holisme). Es tracta d’una visió en clau existencial on cal trobar valor i
sentit a les accions.

Psicologia cognitiva
Representada per Miller i Fodor els anys 50, considera que entre els estímuls i
les respostes existeixen processos de transformació (elaboració del nostre
coneixement de la realitat) que cal analitzar. La ment és vista com un ordinador
on hi ha un magatzem i un processador de les dades. Sistemes mentals
diferenciats funcionarien com a mòduls de percepció, de memòria, de
pensament, que enviarien dades a un ordinador central. Serien mòduls ràpids,
automàtics i independents, la informació dels quals seria comparada en
l’ordinador central per a construir la hipòtesi més probable per explicar la
realitat:
La psicologia cognoscitiva és l'estudi dels nostres processos mentals en el sentit més
ampli: pensament, sentiment, aprenentatge, records, presa de decisions i judicis,
entre d'altres. Si el model conductista de l'aprenentatge s'assemblava a un antiquat
commutador telefònic (una trucada o estímul entra, es transmet a través de diversos
circuits en el cervell, i una contestació o resposta surt), el model cognoscitiu
s'assembla a un modern ordinador de gran potència. Els psicòlegs cognitius estan
interessats en les maneres en què la gent "processa la informació", és a dir, com
adquirim la informació, com processem o transformem unitats informatives en
programes i com fem servir aquests programes per resoldre problemes. En contrast
amb el conductisme, els psicòlegs cognoscitius creuen que els processos mentals
poden i s'han d'estudiar científicament. Tot i que no podem observar directament els
records o els pensaments, sí podem observar la conducta i fer inferències sobre les
classes de processos cognoscitius subjacents. Per exemple, podem llegir a la gent un
llarg relat i després observar quines coses recorda d'aquest relat, les formes en que
els seus records canvien amb el temps i els tipus d'errors en el record que són
proclius a cometre. Amb base en la investigació sistemàtica d'aquest tipus, podem
obtenir informació sobre els processos cognoscitius que hi ha darrere de la memòria
humana. A més, amb l'adveniment de les noves tècniques de imatge cerebral, els
psicòlegs cognoscitius han començat a abordar preguntes sobre els mecanismes
neurològics que jeuen sota processos cognoscitius com l'aprenentatge, la memòria,
la intel·ligència i l'emoció, donant lloc al camp en ràpida expansió de la neurociència
cognitiva.
Morris, Maisto: Introducción a la Psicología.

Constructivisme
Jean Piaget (1896-1980) s’interessà per com es construeix el pensament adult
des de la infància. L’evolució i desplegament de la conducta intel.ligent es duu a
terme a partir de les estructures o pautes d’acció que es van succeint, sempre en
relació amb el medi ambient. Aquestes van des de les operacions més simples i
concretes, fins al pensament abstracte, a través d’un procés d’educació unit a la
maduració de l’individu.

13
 PSICOLOGIA

OBJECTIUS I MÈTODES DE LA PSICOLOGIA

La Psicologia pretén descriure, predir, explicar i controlar eventualment tot allò
relacionat amb la vida mental. En general, es tracta d’aplicar el mètode científic,
és a dir, formular hipòtesis, establir deductivament conseqüències de les
mateixes i comprovar de forma controlada la seva correcció. Els mètodes més
comuns que aplica a aquestes finalitats són:
• La descripció, a través de l’estudi de casos, la investigació documental,
l’enquesta o l’observació natural. L’observació natural té com avantatge
principal el fet de disposar de les conductes espontànies en el seu medi però
té com a principals inconvenients el fet de la seva irrepetibilitat i el que
s’anomena biaix de l’observador (concedir menor importància o no
considerar aspectes que s’han entès com a irrellevants, interpretar allò que
confirma la meva teoria prèvia com a més important, etc.). L’estudi d’un cas
proporciona també molta informació i suggereix idees per a establir teories
posteriors. S’analitza la conducta d’un subjecte combinant observacions,
enquestes i proves psicològiques. També té l’inconvenient dels inevitables
biaxos de l’observador. Interessants exemples són els estudis de Piaget amb
els seus tres fills o els estudis sobre la lesió cerebral de Phineas Gage, que van
obrir la porta a avenços sobre el coneixement de les funcions implicades en
diverses àrees cerebrals. Aquest conjunt de mètodes descriptius
subministren moltes dades en cru, però són insuficients per explicar les
causes de la conducta o predir comportaments futurs.
• La correlació, entesa com a mesura estadística de relació entre variables que
permet la predicció. Cal assenyalar que la correlació estableix
correspondència de freqüencia, aparició o desaparició, increments o
disminucions de vincles entre variables però no pot establir a partir dels seus
resultats una causalitat entre les mateixes. Això en tot cas ho poden fer les
investigacions experimentals.
• El mètode experimental, que enclou la creació d’hipòtesis, selecció d’un grup
de control i l’ús de variables també controlades per tal d’observar i verificar
correlacions. L’experimentació en psicologia també té limitacions, des de les
ètiques, que impedirien fer determinats experiments amb l’ésser humà, fins
els coneguts biaixos de l’experimentador, fins la disposició de dades
esdevingudes en un ambient artificial poc representatiu.

HERÈNCIA I MEDI
Amb la irrupció del darwinisme van començar a proliferar llistes d’instints que
semblarien parlar de pautes innates en el comportament humà. Moltes d’elles
serien comunes amb la resta d’animals però aviat començaven a mostrar-se
moltes exageracions i visions molt diverses. El conductisme, de fet, va suposar
una reacció contra aquesta tendència. Els conductistes consideraren que la
conducta és sempre quelcom après.

14
 PSICOLOGIA

La controvèrsia, no resolta, entre els innatistes (genetistes) i els partidaris de la

influència del medi (ambientalistes) estava servida. Nosaltres podríem dir que hi
ha una programació heretada per a desenvolupar la nostra conducta, però hi ha
aprenentatge flexible davant les adaptacions que el medi demanda. De fet, la
ràpida i exitosa evolució humana és més aviat cultural. El nostre cervell ens fa
molt més capaços que a les espècies inferiors d’adapatar-nos a les variacions dels
estímuls ambientals. És important veure que en aquesta polèmica històrica entre
aquells que defensen que l’home és el pur resultat de la seva càrrega genètica i
els que consideren que tot es pot explicar a partir dels aprenentatges socialment
incorporats hi ha hagut molt dogmatisme. Sovint s’han atribuït a la naturalesa
qüestions clarament culturals (paper de la dona en la família i el grup social,
racismes, homosexualitat, etc.).
La psicologia comparada s’encarregaria d’analitzar les pautes de conducta
d’espècies pròximes, mentre que l’etologia estudiaria el comportament animal.
Aquests estudis han permès determinar alguns comportaments innats limitats,
contra els conductistes: succió, plor, riure, pautes sexuals, gestos, etc.
Abans de seguir, repassarem a classe les aportacions fonamentals de la
perspectiva evolucionista que ens permetran distingir conceptes importants
com, per exemple, hominització i humanització, selecció natural, adaptació,
mutació, etc.

EXERCICIS
1. A quina modalitat de la Psicologia associaries els exemples següents:
• Un psicòleg estudia localitzacions cerebrals relacionades amb la malaltia del
Parkinson.
• Volem saber com se sent el dolor.
• Cal enfrontar-nos a la pena de la pèrdua d’un ésser estimat.
• Un psicòleg determina que algú no és bo per al treball en equip.
• Un psicòleg vol millorar la concentració d’un esportista d’alt nivell.
2. En el llibre Pensamientos secretos, D. Lodge fa comentar a un dels seus
personatges: “Ése es, en esencia, el problema de la conciencia. Cómo dar una
explicación objetiva en tercera persona de un fenómeno subjetivo en primera
persona”. Comenta la frase arrel d’allò comentat a classe.
3. Comentem a classe el conte hindú següent sobre tres cecs que troben un
elefant adormit com a analogia amb el caràcter problemàtic de la Psicologia a
l’hora de descriure la ment humana:
Sis hindús savis, inclinats a l'estudi, van voler saber què era un elefant. Com
que eren cecs, van decidir fer-ho mitjançant el tacte. El primer a arribar al
costat de l'elefant, va xocar contra el seu ample i dur llom i va dir: «Ja veig,
és com una paret». El segon, palpant l'ullal, va cridar: «Això és tan agut,
rodó i llis que l'elefant és com una llança». El tercer va tocar la trompa

15
 PSICOLOGIA

retorçada i va cridar: «Déu em lliuri! L'elefant és com una serp». El quart va

estendre la seva mà fins al genoll, va palpar entorn i va dir: «És clar,
l'elefant, és com un arbre». El cinquè, que casualment va tocar una orella,
va exclamar: «Encara el més cec dels homes s'adonaria que l'elefant és com
un ventall». El sisè, qui va tocar l’oscil·lant cua va dir: «L'elefant és molt
semblat a una soga». I així, els savis discutien llargament, cadascun
excessivament tossut i violent en la seva pròpia opinió i, encara que
parcialment en la veritat, estaven tots equivocats.”
4. Quin paper creus que juga la psicologia en l’àmbit del consum, la publicitat i
el marketing?
5. A partir de les explicacions complementàries del professor, intenta
respondre les qüestions:
• Qui va ser Linneo? Quina va ser la seva aportació?
• Reprodueix esquemàticament els mecanismes evolutius, segons Darwin.
• Què vol dir que els caràcters adquirits no s’hereten? Qui va defensar el
contrari?
• Què és la teoria sintètica de l’evolució?
• Defineix i diferencia hominització i humanització.

16