INS.

GUILLEM DE BERGUEDÀ

PSICOLOGIA 1r BATXILLERAT

TEMA Trastorns. Teràpies psicològiques

1-Definició i evolució històrica de la psicopatologia

La psicopatologia és l´estudi dels trastorns emocionals i de la conducta anormal o patològica. Una persona pot presentar
alteracions psicològiques com a conseqüència de.
○Factors biològics (genètica, cervell).
○Factors psicològics (relacionats amb les experiències vitals i l'aprenentatge).
○Factors socioculturals (interacció amb l'entorn, estil de vida).
Al començament del segle XXI, la salut mental continua sent un dels problemes principals de la psicologia clínica i de la
psiquiatria. Afecta un grup important de la societat.
L'evolució històrica de la psicopatologia és paral·lela a la consideració de la societat envers les malalties mentals. El que
entenem per salut i malaltia, bogeria o pertorbació psicològica depèn, igual que altres concepcions sobre la naturalesa
humana, del context històric i de la visió del món que té una societat.
Durant l'Antiguitat i en la majoria de les civilitzacions, els trastorns psicològics eren una condemna, perquè els hi atribuïen
causes sobrenaturals. El concepte de malaltia mental és més recent, però el de boig, endimoniat o posseït sembla que
han existit sempre.
Però a Grècia, Hipòcrates (460-357 a.de C.) va assenyalar un origen físic, no sobrenatural, als trastorns mentals degut
a un desequilibri dels humors corporals. En aquesta línia a l´Edat Moderna, el dualisme de Descartes va influir en la
medicina de la ment. Els trastorns es van classificar segons si eren de tipus orgànic/neurològic (cervell) o
funcional/psicològic (ment).
A principis del segle XX es va establir el concepte de malaltia mental en analogia als trastorns físics. En aquesta línia,
alguns psiquiatres critiquen aquesta forma de etiquetar un problema que, en definitiva, també és del cos, no d'una entitat
anomenada ment. El concepte si va servir per eradicar els trastorns mentals de l'àmbit de la superstició.
Però la dualitat persisteix en la teoria psiquiàtrica i les teràpies es divideixen també en dos tipus segons les causes:
○Exògenes: trastorns de la ment ___________________ psicoteràpia.
○Endògenes: factors genètics o bioquímics___________ farmacoteràpia.
La teràpia adient ha de combinar ambdós aspectes. Els medicaments alleugereixen els símptomes del trastorn, no les
causes on els problemes dels factors ambientals, emocionals i conductuals són importants. És tracta de cercar un
enfocament més integrador amb l´objectiu d´un tractament i una posterior curació més eficaç.
La consideració d´un comportament com normal o anormal depèn del què en pensa la societat, i això varia segons la
cultura de referència i segons l'època històrica. Un exemple és l´homosexualitat, acceptada en certes èpoques i cultures
o castigada durament en d'altres.

1
1.2-Models de categorització
La diversitat esmentada entre els especialistes a l´hora de considerar les causes dels trastorns mentals implica tres
models psicopatològics:
○Model biofisiològic o biomèdic: considera els trastorns mentals com el resultat d´una alteració genètica o del cervell
(neurològiques o bioquímiques). És el model de la psiquiatria. La teràpia és farmacològica i es centra en els símptomes.
Classifica segons quadres clínics , classifica els trastorns i no actua en les causes subjacents.
○Model cognitiu conductual: estudia els pensaments i els comportaments inadaptats que frenen el desenvolupament
personal. Les diferències entre conducta normal i anormal són de grau i no de tipus. La conducta anormal és menys
eficaç i adaptativa i més inquietant que la normal, però es manté i es modifica pels mateixos principis. Cal una tasca
educativa que consisteix a ensenyar la persona a enfrontar-se amb les seves dificultats i a adquirir més control sobre la
seva vida.
○Model biopsicosocial: atén a fenòmens psicosocials per avaluar els problemes de salut i/o malaltia. Tracta d´analitzar
la complexitat de la conducta des de tres àmbits, biològic, psicològic i social. És un marc conceptual on es considera
jeràrquicament les diferents disciplines científiques que intervenen ( des de la química a la biologia) segons els diferents
nivells d'organització de la naturalesa. Serveix per descriure la conducta anòmala, però no explica de forma global la
interacció entre els diferents nivells.

2
1.3-Criteris diagnòstics dels trastorns psicològics
Des del punt de vista científic és difícil establir una frontera entre què entenem per una conducta i estat psicològic “normal”
i un d´ “anormal”. Hi ha diferents criteris per assenyalar els límits que separen la normalitat del trastorn:
○Criteri estadístic: les variables psicològiques que defineixen un individu tenen una distribució normal en la seva
població de referència. Qualsevol pensament, conducta o desviació de la normalitat es considera patològic. Aquest criteri
no és vàlid ja que certs individus innovadors són singulars sense estar trastornats. O la majoria actuar d'una manera
incorrecta.
○Criteri biològic: el comportament anormal es deu al funcionament imperfecte de l'organisme per alguna alteració del
cervell, que pot ser estructural o funcional. Vàlid parcialment, ja hem vist que en la conducta també intervenen factors
psicosocials i ambientals.
○Criteri social: allò psicopatològic és una convenció social establerta en una època determinada. En certs trastorns la
validesa objectiva és nul·la.
○Criteri subjectiu i personal: cada individu ha de saber quin és el seu patiment o la seva incapacitat per desenvolupar
la seva vida. Criteri no vàlid perquè sovint la malaltia mental interfereix en la capacitat de reflexionar-hi i en la pèrdua de
la identitat personal.
Tots els criteris són necessaris, malgrat cap és completament vàlid. Només estableixen límits a la “normalitat”. Si
concebem a la persona com un estat o procés biopsicosocial podem citar pautes de conducta importants per a la salut
psicològica. La seva pèrdua o distorsió són possibles senyals d´anomalia:
○Percepció adequada i sense distorsions de la realitat.
○Desenvolupament de la intel·ligència emocional.
○Satisfacció de les exigències de la vida i l'adaptació a l´entorn (si aquest val la pena).
○L'autocontrol dels hàbits i estils de vida personals a fi de controlar la nostra salut.
○Foment de les relacions interpersonals apropiades, etc.

2-Classificació i diagnòstic en psicopatologia.

Hi ha dos sistemes de classificació que serveixen per ordenar les patologies mentals. L´un és el CIE-10, que és la
Classificació Internacional de les Malalties, i l'altre sistema taxonòmic és el DSM (Diagnostic and Statistical Manual) de
l´APA (Associació Psiquiàtrica Americana). Aquest és el més utilitzat entre els professionals. Aporta dades i criteris
específics per a cada trastorn.
Malgrat l´avantatge que suposa l´organització de les dades i la comunicació entre els científics, l´ús dels manuals té
inconvenients, com ara l´estigma social que representa declarar que una persona és malalta mental i problemes de
fiabilitat respecte del diagnòstic i tractament d´alguns trastorns. Els diagnòstics són subjectius i basats en valors socials
(homosexualitat, hipersexualitat de les dones viudes, etc).

3
2.1.Trastorns de l´estat d´ànim: depressió

La depressió es pot definir com un malestar profund que afecta tot el cos, els pensaments i l´estat d´ànim. No és un
estat de tristesa passatger, una feblesa personal ni una actitud personal que es pugui canviar a voluntat nostra

Els símptomes més significatius de la depressió són:

○Físics: insomni, pèrdua de gana, manca d'activitat i desig sexual. També solen aparèixer mal de cap, pèrdua de la
menstruació en les dones, restrenyiment.
○Anímics: tristesa; també són destacables la irritabilitat, un nerviosisme excessiu, sentiments de buit, etc.
○Cognitius: disminueix el rendiment cognitiu per falta d'atenció i concentració.
○Motivacionals i conductuals: disminució de la capacitat de gaudir i fruir de la vida. Dificultats de realitzar qualsevol
activitat quotidiana (dutxar-se, llevar-se, etc.).
○Interpersonals: deteriorament en les relacions de l´individu deprimit amb les persones que l'envolten, en l'àmbit familiar
o laboral.
Es poden distingir dues menes de depressions; endògenes i exògenes. En les primeres no hi ha una causa externa, i
són producte de factors biològics. Les depressions exògenes són causades per algun conflicte psicosocial (dol, atur,
divorci, assetjament...)
La teràpia cognitivoconductual ensenya als pacients depressius a reflexionar sobre la validesa de les seves creences
disfuncionals i a canviar la manera com processen la informació referent a la seva persona. En molts casos cal el
tractament farmacològic

2.2-Els trastorns d'ansietat

L´ansietat és una sensació difusa, un señal que ens anticipa el perill o el dolor o que sorgeix quan no som capaços de
comprendre la realitat que vivim o trontolla el nostre autoconcepte.

L'ansietat és una resposta emocional en la qual actuen tres sistemes (fisiològic, cognitiu i motor), de vegades amb
escassa covariació entre ells.
Les manifestacions d´aquests sistemes són aquestes:
○Nivell fisiològic: canvis en el sistema cardiovascular (pressió sanguínia alta, palpitacions), canvis en el sistema
muscular (tensió excessiva), canvis respiratoris.
○Nivell cognitiu: pressentiments de la situació temuda que generen distorsions cognitives i idees irracionals, i sentiments
de por o tensió emocional.
○Nivell motor: respostes de fugida o evitació, tremolor, paralització i tartamudeig.

4
Els podem classificar en tres grups:
▪Trastorns fòbics. Una fòbia és una por excessiva, persistent, irracional i desproporcionada davant d´una situació, un
objecte o una activitat.

▪Els estats d´ansietat: el trastorn obsessivocompulsiu (pensament o conducta obsessiva i inevitable).

Una obsessió és un pensament, idea, imatge o record inapropiat, no experimentat com a voluntari, sinó com a invasors
de la consciència i considerats com a repugnants o sense sentit.
Les compulsions són conductes repetitives, fetes de manera estereotipada (en aquest cas es denominen rituals) i es
fan com a resposta a una obsessió.

▪L’estrès posttraumàtic. Les persones que han viscut situacions inusuals, com ara guerres, accidents de trànsit,
catàstrofes naturals o agressions sexuals, poden tenir estrès posttraumàtic. Les víctimes solen mostrar símptomes
comuns: malsons, records constants, irritabilitat, insomni, afebliment afectiu, etc.

2.3.Trastorns esquizofrènics
El terme esquizofrènia significa la fragmentació de les capacitats cognitives i afectives. S'inicia al fi de l'adolescència o al
començament de la vida adulta. No es tracta d'una malaltia única sinó d'un grup heterogeni de trastorns.
A causa de l'esquizofrènia la persona perd el contacte amb la realitat. Aquest trastorn es tracta amb fàrmacs antipsicòtics
només per alleujar els pacients, no curar definitivament. Es caracteritza pels símptomes següents:
▪Retraïment social.
▪Desorganització del pensament.
▪Percepcions pertorbades.
▪Emocions i conductes inadequades.

2.4.Trastorns de l'alimentació
Els dos desordres principals són l'anorèxia i la bulímia originats per la forta determinació de no arribar a ser obès.
▪L'anorèxia és un trastorn de la conducta alimentària que es nodreix i creix a mesura que augmenta la por a engreixar-
se. Quan es converteix en malaltia, el subjecte sosté la fam voluntàriament.
Les causes de l'anorèxia són desconegudes. Alguns psicòlegs creuen que el seu origen rau en la idea de bellesa vigent
en la societat occidental. Altres la descriuen com una alteració relacionada amb la por a créixer i de la sexualitat, i amb
problemes familiars.
▪La bulímia. Trastorn que es caracteritza pel fet de menjar massa i adoptar conductes purgants. Les persones amb
bulímia són conscients de la conducta desadaptada i sovint se senten culpables i deprimides. Estan obsessionats amb
el pes i per mantenir-se en forma.

CLASSIFICACIÓ DELS TRASTORNS PSICOLÒGICS

5
 I. Psicopatologia i processos ○Atenció Aproxèsia
psicològics
○Percepció Il·lusions i al·lucinacions
○Memòria Amnèsia anterógrada i retrògrada
○Pensament Deliris
○Llenguatge Dislèxia, afàsia, disfèmia

II. Trastorns associats a ○Somni Insomni

necessitats biològiques i
○Sexuals Violació
addiccions
○Alcoholisme Delirium tremens
○Altres
drogodependències
Anorèxia i bulímia
○Trastorns alimentaris
Ludopatía
○Control dels impulsos
Tics
○Trastorns psicomotors

III. Psicopatologia del ○Autisme infantil

desenvolupament
○El retard mental
○Trastorns d´aprenentatge TDAH (hiperactivitat)
○Les demències senils

IV. Estrès i trastorns ○Estat d´ànim Depressió

emocionals
○Ansietat Fòbies
○Trastorn
obsessivocompulsiu
Hipocondria
○Trastorns somatoforms
Lumbàlgia
○Trastorns psicosomàtics

V. Trastorns psicòtics i de ○Les esquizofrènies

personalitat
○Trastorns de personalitat
○Psicopatia

3-Teràpies psicològiques

6
No hi ha una psicologia que expliqui de forma total tots els aspectes de l´ésser humà. Al seu lloc tenim diverses teories
que a vegades es complementen i d´altres són oposades.
La psicologia clínica disposa de d´un conjunt de procediments i tècniques terapèutiques per al canvi i la modificació
dels problemes cognitius, emocionals i de conducta. Cadascuna ha construït les seves tècniques curatives.

3.1 Què és una teràpia?

El terme teràpia prové del grec therapeutikós que vol dir “aquell que té cura d'una altra persona”. Actualment el terapeuta
és un professional format.
Hi ha encara el mite que les dificultats psicològiques es poden superar a partir de la força de voluntat d'un mateix o pel
pas del temps o creences semblants. Un terapeuta manté una relació de treball amb els seus clients i i es preocupa de
les conductes observables, de les relacions interpersonals, les expressions afectives, els estils cognitius, bloquejos, etc.
per intentar assolir un canvi personal.

3.2 Metes terapèutiques

Ja hem dit que cada escola té la seva manera d´enfocar el problema i la seva solució. Tot i així, podem distingir alguns
objectius bàsics on totes les teràpies semblen coincidir.
•Ajudar a superar la desmoralització: problemes derivats de baixa autoestima, falta d'habilitats socials, dificultats per
prendre decisions, incompetència personal, etc. que el terapeuta ha de tractar.
•Refermar la competència personal: estratègies per millorar l'eficàcia personal.
•Superar les conductes d'evitació: saber afrontar els problemes i les situacions estressants de la vida en comptes
d´evitar-los.
•Ser conscient de les pròpies idees errònies: les idees irreals, massa exigents o perfeccionistes perjudiquen
l´autoestima i aboquen al fracàs per la dificultat o impossibilitat de dur-les a terme.
•Ensenyar a acceptar les realitats de la vida: acceptar les coses que no podem canviar i lluitar per intentar canviar les
que podem. Cal un equilibri entre els desitjos, la imaginació i la nostra capacitat d'acció.