Avaluació, diagnòstic i intervenció psicològica en l’adultesa

“Desvelar el secreto de los enigmas,

despatologizar la psicología clínica”

Comentari d’article

Méndez i Cabanillas (2012), en aquesta publicació, fan una dura crítica a l'anomenada psicopatologia,
derivada dels tradicionals models mèdics, en els quals predominaven els símptomes i els signes, l'origen
dels quals és quelcom orgànic, quelcom observable i susceptible de ser mesurat a través de proves
objectives.

Durant la lectura, se'ns dóna nombroses vegades exemples de malalties mèdiques, com ara la meningitis i
les infeccions víriques, assegurant la naturalesa patològica d'aquestes, que pot ser observada de manera
fàcil, relativament parlant. En contraposició, els autors afirmen la manca d'eines, d'objectivitat i
d'evidència empírica que permetin donar sentit a les anomenades malalties psicopatològiques; en altres
paraules, els trastorns mentals. Se'ns reitera la incongruència de les proves, la incapacitat dels tests, entre
altres eines, d'assimilar la realitat del problema psicològic; la realitat de la persona que presenta el
problema no es pot reduir simplement a una desregulació dels neurotransmissors. En aquest cas, se'ns
recorda l'efecte nociu que poden tenir aquests diagnòstics patològics sobre la persona: la incapaciten, la
fan intolerant al canvi, una indefensió apresa. En casos més extrems, podrien resultar en l'exempció de la
responsabilitat penal, ja que el pedòfil és pedòfil perquè té una malaltia i, per tant, no és culpable dels
seus actes. Se'ns diu que la psicopatologia, en el seu conjunt —símptomes, diagnòstic, tractament— és
una farsa, un engany, ja que la realitat resideix en l'autobiografia de la persona, que tal com afirmen els
autors, també està composta pels elements fisiològics i neurològics propis de la psicopatologia però, clar
està, en aquest cas, és una transacció entre els diferents elements.

Per últim, se'ns repeteix la insuficiència del model psicopatològic i la necessitat d'un canvi de paradigma,
tot insinuant que la indústria farmacològica treu profit d'aquestes circumstàncies i denotant la

1
Avaluació, diagnòstic i intervenció psicològica en l’adultesa
incomprensió per part del terapeuta davant del model psicopatològic: "t'entenc, però només a través de la
teva malaltia".

Opinió personal

Crec necessària l'adopció d'una postura multidimensional en la psicologia clínica, així com opino que és
rellevant allunyar-nos del model mèdic tradicional, basat en la presència o no presència de signes i
símptomes, i adoptar una perspectiva continua dels problemes psicològics de les persones. Com bé
afirmen els autors, la realitat és molt més complexa i, tot i els grans avenços científics, encara és
impossible afirmar una causa orgànica dels anomenats "trastorns mentals".

El més probable és que es tracti d'una varietat de factors, biològics i contextuals, que conflueixen per a
formar la realitat complexa de la persona. Tot i això, en la meva humil opinió, penso que no ens podem
oblidar que el cervell, en la seva naturalesa, és un òrgan, tan biològic com la resta de massa que conforma
l'ésser humà. Negar que el cervell no pot emmalaltir de la mateixa manera que ho fa el fetge, o el cor, és
negar la nostra biologia. Massa sovint, popularment, s'ha pensat en el cervell com en l'ànima dels éssers
humans, la qual no està subjecta a les mateixes normes biològiques. Sabem que això és un mite, ja que
segons demostra la ciència, el cervell pot “funcionar malament” igual que ho pot fer la nostra orella o els
nostres pulmons, de manera que no és impensable atribuir una causa biològica als anomenats "trastorns
mentals". El que queda clar és que no ho podem limitar a aquesta causa, sinó que hem de tenir en compte
la persona, és a dir, el principi d'individualitat.