LA QUÍMICA DEL COMPORTAMENT

EFECTES DEL CONSUM DE DROGUES SOBRE EL

SISTEMA NERVIÓS I LA SEVA RELACIÓ AMB EL
COMPORTAMENT CRIMINAL

MARIA DURAN XUCLÀ

ARIADNA GARRIDO PAJUELO
TREBALL DE RECERCA DE BATXILLERAT

PROFESSOR TUTOR: FRANCESC BALLESTEROS BALBASTRE

INSTITUT GELIDA

CURS 2021-2022

1
 “El comportamiento es un espejo
en el que cada uno muestra su imagen”

Johann W. Goethe

2
AGRAÏMENTS

Aquest, ha sigut un treball que ens ha presentat molts entrebancs degut a la seva
extensió i complexitat. És per això, que volem agrair a totes aquelles persones
que ens han ajudat i donat suport al llarg d’aquest llarg camí.

Per començar, volem donar infinites gràcies al Francesc Ballesteros, tutor del
treball i principal suport moral i emocional al llarg d’aquests mesos. També li
volem agrair el gran esforç i les hores dedicades al treball.

Volem agrair també la col·laboració del psiquiatra Pedro Yscadar; gràcies als
seus coneixements i la seva voluntat va aconseguir que continuéssim endavant
cap al nostre objectiu. També a la Lara Maria Pajuelo, ja que va ser ella qui ens
va donar la clau per obrir les portes que ens faltaven.

Finalment, volem agrair els nostres familiars i persones properes el seu suport
diari i els seus ànims sense els quals potser ens hauríem rendit.

3
 ÍNDEX

INTRODUCCIÓ 5

Part teòrica

1. EL SISTEMA NERVIÓS 9

§ 1. Estructura del sistema nerviós 10

§ 2. El Sistema Nerviós Central (SNC) 11
§ 3. Sistema Nerviós Perifèric (SNP) 17
§ 4. Components del sistema nerviós 22
3. CONCEPTE I DEFINICIÓ DE DROGA 36
§ 5. Tolerància, dependència i abstinència 38
§ 6. Classificació de les drogues 39
§ 7. Drogues 41
4. EFECTES DE LES DROGUES 65
5. TRACTAMENT-REHABILITACIÓ 67
6. PSICOLOGIA CRIMINAL 69
7. DADES ACTUALS DE CONSUM DE DROGUES I MALALTIES CAUSADES
PER AQUEST 74
8. CONCLUSIONS 78
9. WEBGRAFIA 86

Part pràctica

10. ENTREVISTA A PEDRO YSCADAR 97

11. ENQUESTA 107

4
INTRODUCCIÓ

El consum de drogues és ell mateix un tema de debat pel que fa a la població en

general. Però pel que fa a l’adolescència és encara més debatible. ¿Es pot
establir una correlació entre el consum de drogues en la població adolescent i
les conductes de risc de comportament delictiu? Per a respondre aquesta
pregunta cal tenir en compte un doble vessant del consum de drogues en general
i en l’adolescència: el vessant social i el vessant psicològic. Des del punt de vista
social, cal tenir en compte la percepció social del consum de drogues i la
legislació vigent d’un país; no tots els països mostren una mentalitat idèntica ni
tenen el mateix marc legal. Des del punt de vista psicològic, la ingesta de
substàncies no és un fet innocu, sinó que presenta afectacions en el
funcionament del sistema nerviós tant immediates com a mig i llarg termini;
alhora, les afectacions sobre la conducta també han de ser avaluades. La
correlació entre factors socials i factors psicològics s’ha de tenir en compte a
l’hora d’estudiar la possible correlació entre consum de drogues i comportament
delictiu. Un dels riscos més evidents del consum de drogues és la
drogodependència. La conducta additiva és una conducta problemàtica en
general (la ludopatia, la dependència emocional, etc.), però en el cas de les
drogues presenta més complicacions, ja que la dependència no és només
emocional, sinó que conté una dimensió fisiològica.

Per tal de poder comprovar si es pot establir una correlació entre el consum de
drogues en la població adolescent i les conductes de risc de comportament
delictiu, hem dut a terme una investigació cientificotècnica i social la qual hem
dividit en dues parts.

En la primera part del treball, la part teòrica, ens hem centrat en com afecten les
drogues al sistema nerviós. Per entendre aquesta relació, hem dut a terme una
profunda investigació sobre el sistema nerviós i els tipus de drogues. També,
hem indagat sobre l’efecte de les drogues en l’ésser humà i com un consum
excessiu d’aquestes pot portar a l’addicció i a trastorns mentals i com aquests es
poden tractar. A més a més, per saber l’origen d’aquestes addiccions ens hem
documentat sobre els efectes genètics respecte el comportament i els factors
ambientals que poden alterar-lo.

La segona part del treball està dedicada a la part pràctica. Aquesta es basa en
la investigació de l’efecte de les drogues en el comportament, concretament en
el comportament criminal. Per tal que les dades obtingudes fossin el més fiables
possibles hem dut a terme una enquesta sobre el consum de substàncies
tòxiques i la seva relació amb el comportament a nivell municipal. D’altra banda,
per a poder comparar les dades extretes de l’enquesta amb dades reals de
centres psiquiàtrics, hem realitzat una entrevista a un psicòleg analític i psiquiatra
de l’hospital Sagrat Cor de Martorell.

Els inicis d’aquest treball tenen lloc quan ens vam adonar de que les dues volíem
fer un treball de recerca sobre el mateix tema: les malalties mentals. És per això,
que vam començar aquest treball conjunt, centrant-nos en els trastorns mentals.
Poc a poc, a mesura que anàvem investigant, ens vam anar decantant per el
trastorn esquizoafectiu, un trastorn de salut mental que es caracteritza per una

5
combinació de símptomes d'esquizofrènia, com ara al·lucinacions o deliris, i
símptomes de trastorns de l'estat d'ànim, com ara depressió o mania. Un cop
escollit el que pensàvem que seria el tema definitiu, ens vam començar a
informar sobre que són els trastorns mentals, com es divideixen, quins tipus
existeixen... Durant aquest període de recerca ens vam adonar de que aquest,
era un tema que ens presentava moltes dificultats tant a nivell de búsqueda
d’informació com a nivell de part pràctica degut a que estava fora del nostre
abast. Va ser en aquell moment en el que vam decidir canviar de tema i buscar
un que fos de més fàcil accés per a nosaltres. És per això, que ens vam acabar
decantant per la recerca dels efectes de les drogues i els seus efectes sobre el
sistema nerviós i com aquest deriva a un comportament criminal.

Hem decidit investigar sobre aquest tema ja que a ambdues ens interessa molt
entendre el comportament d’una persona i com aquest es veu afectat per factors
físics, com la genètica, i factors ambientals.

Les dues, tenim un interès especial pel funcionament del sistema nerviós, com
aquest es pot veure alterat, i quins factors són els que causen aquestes
alteracions. Al començar a investigar, vam veure que les drogues tenen un paper
molt important sobre el funcionament del sistema nerviós i el comportament
d’una persona. Aquest tema, proper a nosaltres, ens va cridar molt l’atenció.

Vivim en una societat en la que cada cop està més normalitzat el consum de
substàncies tòxiques de manera habitual entre els joves. La seva presència al
nostre entorn proper provoca que els seus usos i efectes ens arribin de manera
indirecta.

A l’ajuntar aquesta proximitat i gran abast d’informació, el tema del projecte va

néixer. A partir de llavors, el treball va fluir. La part teòrica va començar a tenir
forma i la part pràctica va aparèixer davant nostre com a punt clau d’aquest
projecte.

El fet de voler que el nostre treball fos un treball tant científic com social, ens va
obrir moltes portes i va passar a ser els inicis de la nostra recerca i dedicació
sobre el comportament d’una persona, tema que les dues volem seguir tractant
cara al nostre futur tant acadèmic com laboral.

Aquest treball ha anat acompanyat d’una motivació tant davant del tema com per
a superar-nos a nosaltres mateixes una vegada més. És per això que desitgem
que gaudiu llegint aquest projecte tant com ho hem fet nosaltres per dur-lo a
terme.

6
PART TEÒRICA

7
1. EL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós és l’encarregat de coordinar el comportament i transmetre

senyals entre les diferents parts del cos. Rep la informació dels òrgans sensorials
a través dels nervis i transmet la informació a través de la medul·la espinal, fins
al cervell el qual la processa i genera respostes. El sistema nerviós dirigeix les
reaccions del nostre cos, les funcions internes (contraccions musculars,
dilatacions dels vasos sanguinis…) mitjançant senyals ràpids, elèctrics i químics
entre les cèl·lules. Aquests, es transmeten a través de les neurones, cèl·lules
nervioses, les quals envien aquests senyals en forma d’ones electroquímiques
que viatgen de cèl·lula en cèl·lula. El sistema nerviós està compost per dues
parts principals; el sistema nerviós central (SNC) i els sistema nerviós perifèric
(SNP). El SNC està format per l'encèfal i la medul·la espinal, mentre que el SNP
està compost per les neurones i les fibres nervioses. El sistema nerviós conté
complexes xarxes de connexions entre cèl·lules nervioses que li permeten
generar patrons d’activitat que només depenen parcialment de l’entrada
sensorial. També és capaç d’emmagatzemar informació al llarg del temps,
modificant dinàmicament la força de les connexions entre les neurones, així com
altres mecanismes. Finalment, el sistema nerviós té dues subdivisions principals:
la somàtica o voluntària, i l’autònoma o involuntària. El sistema nerviós autònom
regula certs processos corporals, com la pressió arterial i la velocitat de
respiració, que funcionen sense un esforç conscient, mentre que el sistema
nerviós somàtic està format per nervis que connecten el cervell i la medul·la
espinal amb els músculs i els receptors sensorials de la pell, és a dir, du a terme
totes aquelles reaccions, respostes voluntàries. Un sistema nerviós complex, ha
permès que espècies com la nostra, els humans, desenvolupéssim capacitats
més simples, com les perceptives avançades com la visió, interaccions socials
complexes, coordinació ràpida dels sistemes i òrgans… fins a les més complexes
capacitats, com serien el desenvolupament i ús del llenguatge, la representació
abstracta de conceptes, la transmissió de cultura… El sistema nerviós, és el que
permet que tinguem totes aquelles coses que ens fan humans.

8
 § 1. Estructura del sistema nerviós

El sistema nerviós es pot dividir en dos tipus; el sistema nerviós central (SNC) i
el sistema nerviós perifèric (SNP), el qual, per les vies motores, a la seva vegada
engloba el sistema nerviós somàtic i el sistema nerviós autonòmic. Aquest últim
tipus de sistema nerviós, l’autonòmic, engloba el sistema nerviós simpàtic,
encarregat dels moviments conscients i voluntaris, i el sistema nerviós
parasimpàtic, encarregat dels moviments no conscients e involuntaris. El sistema
nerviós central està compost principalment pel cervell, l’encèfal, i la medul·la
espinal mentre que el sistema nerviós perifèric està format pels nervis i els
ganglis.

Figura 1.— Sistema nerviós central i sistema nerviós perifèric.

https://courses.lumenlearning.com/wsu-sandbox/chapter/parts-of-the-
nervous-system/

9
 § 2. El Sistema Nerviós Central (SNC)

El sistema nerviós central consta de dues estructures principals: el cervell i la

medul·la espinal. El cervell, l’òrgan més complex del cos, utilitza el 20% de
l’oxigen total que inspirem i conté més de 100000 milions de neurones. Està
protegit pel crani i té un paper central en el control de la majoria de les funcions
corporals, incloses la consciència, els moviments, les sensacions, els
pensaments, la parla i la memòria. Per altra banda, la medul·la espinal, que va
des de la base del crani a la primera vèrtebra lumbar està protegida per les
vèrtebres. La retina, el nervi òptic, els nervis olfactius i l’epiteli olfactiu a vegades
es solen considerar parts del sistema nerviós central ja que es connecten
directament amb el teixit cerebral sense fibres nervioses intermèdies. El SNC és
l’encarregat d'integrar la informació rebuda, coordinar e influir en l’activitat de
totes les parts del cos. És a dir, és l’encarregat de controlar els nostres
pensaments, la nostra respiració, freqüència cardíaca, alliberament d’hormones,
temperatura corporal, moviments, la parla, emocions i desitjos…

Tot i que els sistema nerviós central està compost per dues parts principals, el
cervell i la medul·la espinal, existeix una tercera part; la matèria grisa i la matèria
blanca.

- Matèria blanca i matèria gris.— El sistema nerviós central es compon

de matèria blanca i gris. La substància blanca està formada pels axons i
els oligodendròcits i diverses cèl·lules glials, cèl·lules de suport del
sistema nerviós central. Per altra banda, la substància grisa està
composta per neurones i fibres no mielinitzades i per per cèl·lules glials,
tot hi que en menys quantitat que a la matèria blanca.

- Medul·la espinal.— Des de i fins a la medul·la espinal hi ha projeccions

del sistema nerviós perifèric en forma de nervis, els quals connecten la
medul·la espinal amb la pell, les articulacions, els músculs... i permeten
els moviments voluntaris i involuntaris dels músculs, així com la percepció
dels sentits. Juga un paper molt important en les nostres activitats diàries
ja que porta els senyals nerviosos des del cervell cap a altres parts del
cos, manant així els músculs que fem servir per moure-n’s També, rep la
informació sensorial del cos, la processa parcialment i transmet aquesta
rebuda i ja processada informació al cervell. A més de transportar senyals
motors i sensorials entre el cervell i la perifèria, la medul·la espinal també
proporciona circuits neuronals separats per a molts dels nostres reflexos
com les respostes automàtiques i involuntàries a les entrades sensorials.
Alguns reflexos, com ara el reflex del genoll i el reflex d’abstinència (quan
es toca una cosa calenta), s’incorporen al sistema nerviós i l’impuls no
passa pel cervell, sinó que són processats per la medul·la espinal, mentre
que altres es poden aprendre amb el pas del temps. El fet de que la
informació que es rep en algunes situacions sigui processada per la
medul·la espinal i no arribi al cervell és molt important ja que ens permet
generar una resposta molt més ràpida, com en el cas dels reflexos.

10
 La medul·la espinal està formada per una columna de teixit nerviós ben
estesa que s’estén cap avall des del tronc cerebral a través de la columna
central de la columna vertebral. Es tracta d’un teixit relativament petit ja
que pesa aproximadament uns 35 grams i el seu diàmetre és d’un
centímetre. Existeixen 31 nervis espinals a la medul·la, els quals es troben
des del tronc cerebral fins a on la medul·la espinal es troba amb el cervell.
Al llarg de la seva longitud, la medul·la espinal, es connecta amb els nervis
del sistema nerviós perifèric (SNP) els quals venen des de la pell, els
músculs i les articulacions. El cervell envia ordres motores, les quals
viatges des de la columna vertebral (medul·la espinal) fins als músculs
mentre que la informació sensorial viatja des dels teixits sensorials cap a
la medul·la espinal, finalment arribant al cervell.

Externament, la medul·la espinal està protegida per 26 ossos, anomenats

vèrtebres, que estan intercalats entre els discs del cartílag per així poder
amortir els cops de qualsevol moviment corporal. A més, al igual que el
cervell, la medul·la espinal també està protegida per tres capes de
meninges (membranes). Per altra banda, l’interior de la medul·la espinal
està format tant per substància grisa com substància substància blanca.
Si s’observa una secció transversal, la matèria grisa agafa la forma d’una
papallona, amb quatre «ales», anomenades banyes. Aquestes banyes,
contenen neurones motores que transporten la informació des del cervell
i la medul·la espinal fins als músculs del cos, estimulant el seu moviment.
En canvi, les banyes de l'esquena contenen neurones sensorials que
transporten la informació sensorial des del cos fins a la medul·la espinal i
el cervell. La matèria grisa de la medul·la espinal està embolcallada per
una columna de substància blanca, la qual conté axons que permeten que
diferents parts de la medul·la espinal es comuniquin sense dificultats.
Aquests axons viatgen en ambdues direccions, ja que alguns transporten
senyals des del cos fins al cervell, mentre que altres transmeten senyals
des del cervell cap a neurones situades en altres llocs del cos.

- El cervell.— El cervell és l’òrgan més complex del cos humà i és la

principal unitat funcional del SNC, conté al voltant de 100000 milions de
neurones i 1000 milions de cèl·lules glials. El cervell utilitza al voltant del
vint per cent de l'energia i oxigen total del nostre cos ja que és el mòdul
central de control del cos i de coordinació de l’activitat. Controla tota
l'activitat des del moviment físic a la creació de records, secreció
d’hormones, emocions… Per dur a terme aquestes funcions, el cervell
està dividit per seccions, cada una amb funcions específiques. Tot i així,
per a moltes funcions superiors, com el raonament, la resolució de
problemes, la creativitat… és necessari que diferents àrees treballin
juntes.

11
 Figura 2.— Lòbuls del cervell.
https://www.igeaneuro.com/blog/becoming-mindful-brain-
functions/

De forma general, el cervell es pot dividir en quatre lòbuls;

 Lòbul temporal: molt necessari per a processar l’entrada sensorial i

l’assignació de significats emocionals, també, és l’encarregat de
l’establiment dels records a llarg termini i d’alguns aspectes de la
percepció del llenguatge.

 Lòbul occipital: encarregat de processar visualment la informació

procedent de l’escorça visual.

 Lòbul parietal: integra informació sensorial, com el tacte, la consciència

espacial i la navegació, tot hi que també té un paper important en el
processament del llenguatge.

 Lòbul frontal: conté la majoria de neurones sensibles a la dopamina i és

l’encarregat de l’atenció, la recompensa, la memòria a curt termini, la
motivació i la planificació.

Però, a nivell més concret, el cervell es pot dividir en diverses regions cerebrals:

 Ganglis basals: participen en el control de moviments motors voluntaris,

en l’aprenentatge procedimental i en les decisions sobre quines activitats
motores s'han de dur a terme. Aquesta àrea pot estar afectada per les
malalties de Parkinson i de Huntington.

 Cerebel: implicat en un control motor precís, en el llenguatge i l’atenció.

Si aquesta regió queda danyada, el símptoma principal és un control

12
 motor interromput, és a dir, la falta de control muscular o la falta de
coordinació en els moviments voluntaris, també conegut com a atàxia.

 Àrea de broca: situada al costat esquerra del cervell en les persones

dretanes i a vegades situada a la part dreta del cervell en persones
esquerranes, és necessària per al processament del llenguatge. Si
aquesta part del cervell es fa malbé, la parla queda afectada. La
tartamudesa a vegades s’associa a una zona de Broca poc activa.

 Cos callós: massa de substància blanca, situada entre els dos hemisferis
cerebrals formada per fibres nervioses que uneixen ambdós hemisferis, i
permet la comunicació entre ells. És l’estructura de substància blanca més
gran del cervell i consta d'un tronc o segment mitjà, un tronc posterior o
rodet i un d'anterior o genoll, acabat en l'anomenat bec del cos callós. La
dislèxia és causada per un cos callós més petit, mentre que un cos callós
més grans és el causant de que hi hagi persones esquerranes,
ambidextres i músics.

 Medul·la oblongata: part que s'estén per sota del crani i participa en
funcions involuntàries com els vòmits, la respiració, els esternuts i el
manteniment de la pressió arterial.

 Hipotàlem: es localitza just per sobre de la tija cerebral i la seva funció és

segregar diverses neurohormones e influir en el control de la temperatura
corporal, la set i la fam.

 Tàlem: situat al centre del cervell és l’encarregat de rebre l’entrada

sensorial i motora i retransmetre-la a la resta de l’escorça cerebral. També
participa en la regulació de la consciència, el son i l’alerta.

 Amígdala: dos nuclis en forma d’ametlla profunds al lòbul temporal. La

seva funció és participar en la presa de decisions, la memòria i les
respostes emocionals, particularment negatives.

Parts principals del cervell.— El cervell, també es pot dividir en quatre parts
principals segons la seva estructura, dividides en subparts, algunes explicades
anteriorment.

 Tronc cerebral: El tronc cerebral està format per la medul·la, el pons i el

cervell mitjà. És l’encarregat de proporcionar entrada i sortida al cervell
per a diverses vies per al control motor i autònom de la cara i el coll a
través dels nervis cranials. Una gran part del tronc cerebral participa en el
control autònom del cos, com les contraccions i dilatacions del cor, els
vasos sanguinis i les pupil·les, entre d'altres, tot hi que el tronc cerebral
també manté la formació reticular, un grup de nuclis implicats tant en
l'excitació com en l'alerta.

 Medul·la: Es pot considerar com a una extensió de la medul·la espinal ja

que la seva organització i propietats funcionals són similars. Les dues

13
 principals funcions dels nuclis medul·lars són, per una banda, el control
de la pressió arterial i la respiració, mentre que els altres nuclis estan
implicats en l'equilibri, el gust, l'oïda i el control dels músculs de la cara i
el coll.

 Pons: Es troba al costat anterior ventral del tronc cerebral. Els nuclis del
pons poden ser nuclis pontins, que treballen amb el cerebel i transmeten
informació entre el cerebel i l’escorça cerebral i als pons posteriors
dorsals, o poden ser nuclis que participen en les funcions de respiració,
son i gust.

 Cervell mitjà o mesencèfal: situat per sobre i en direcció cap als pons.
Inclou nuclis que uneixen diferents parts del sistema motor, inclosos el
cerebel, els ganglis basals i els dos hemisferis cerebrals. A més, parts
dels sistemes visuals i auditius com el control dels moviments automàtics
dels ulls es troben al cervell mig.

 Cerebel: El cerebel es troba darrere del pons i és compost per diverses

fissures i lòbuls divisors. El cos del cerebel té més neurones que qualsevol
altra estructura del cervell, inclosa la del cervell més gran, però també
s’entén més àmpliament que altres estructures del cervell, ja que inclou
menys tipus de neurones diferents. Les seves funcions són diverses. Una
d’aquestes funcions és el control de la postura i la coordinació dels
moviments de parts del cos, inclosos els ulls i el cap, així com les
extremitats. Un altre, és la participació en moviments que s’han après i
perfeccionat mitjançant la pràctica i s'adapten als nous moviments
apresos i maneja i processa estímuls sensorials, informació motora, així
com informació d’equilibri de l’òrgan vestibular. Tot i la seva classificació
prèvia com a estructura motora, el cerebel també mostra connexions amb
zones de l’escorça cerebral implicades en el llenguatge i la cognició.

 Diencèfal: Les dues estructures del diencèfal que cal destacar són el
tàlem i l’hipotàlem.

 Tàlem: actua com a enllaç entre les vies entrants del sistema nerviós
perifèric i el nervi òptic als hemisferis cerebrals. La seva funció és ordenar
la informació amb destí als hemisferis cerebrals, neocòrtex. A part, el
tàlem també connecta el cerebel i els ganglis basals amb el cervell.
 Hipotàlem: participa en funcions d'una sèrie d'emocions o sentiments com
la fam, la set i el vincle matern. Això es regula mitjançant el control de la
secreció d’hormones de la glàndula pituïtària. A més, l'hipotàlem també
juga un paper en altres comportaments de l’individu com la motivació.

 Cerebrum: El cervell dels hemisferis cerebrals constitueix la porció visual

més gran del cervell humà. Diverses estructures, com l’escorça, els
ganglis basals, l’amígdala i l’hipocamp es combinen per formar els
hemisferis cerebrals. Els hemisferis controlen junts una gran part de les
funcions del cervell humà, com ara l’emoció, la memòria, la percepció i les
funcions motores. A part d'això, els hemisferis cerebrals representen les
capacitats cognitives del cervell. Connectant cadascun dels hemisferis es

14
troba el cos callós, així com diverses comissures addicionals. Una de les
parts més importants dels hemisferis cerebrals és l’escorça, formada per
matèria gris, cobrint la superfície del cervell. L’escorça cerebral participa
en la planificació i realització de tasques quotidianes. Per altra banda,
l’hipocamp participa en l’emmagatzematge de records, l’amígdala juga un
paper en la percepció i la comunicació de les emocions, i finalment, els
ganglis basals tenen un paper important en la coordinació del moviment
voluntari.

15
 § 3. Sistema Nerviós Perifèric (SNP)

El sistema nerviós perifèric (SNP) està compost per tots els nervis que es troben
fora del sistema nerviós central i els ganglis nerviosos. A diferència del sistema
nerviós central els seus components no estan protegits. La seva funció principal
és connectar el SNC amb els òrgans, les extremitats i la pell. Permet al cervell i
a la medul·la espinal rebre i enviar informació a altres zones del cos, permetent
així reaccionar als estímuls del nostre entorn. Els nervis que formen el SNP són
feixos d’axons de les neurones que poden ser de mida molt petita o bé arribar a
ser de mida molt gran, visible per a l’ull humà. El sistema nerviós perifèric es
divideix en dues parts principals; el sistema nerviós somàtic i el sistema nerviós
autònom.

Components:

Ganglis nerviosos.— Els ganglis nerviosos estan formats per acumulacions de

cossos neuronals que s'intercalen en el trajecte d'alguns nervis. És important no
confondre’ls amb els ganglis limfàtics que formen part de sistema limfàtic.
Existeixen dos tipus generals de ganglis:

1. Els espinals, sensitius o bé ganglis de l’arrel dorsal: tenen una funció

aferent, i és a on s’hi pot trobar presència d’abundants connexions
neuronals distintives.
2. Els ganglis vegetatius: aquests, són petits grups de cèl·lules nervioses
multipolars situades a més o menys distància de les vísceres, òrgans
interns, segons sigui el seu caràcter funcional.

Nervis.— Els humans estem compostos per dotze parells de nervis cranials i 31
parells de nervis espinals. És a dir, tenim un total de 43 parells de nervis. Els
nervis, feixos de fibres nervioses, són els encarregats de transportar informació.
Els nervis aferents porten informació sensorial cap al sistema nerviós central,
mentre que els nervis eferents transporten la informació des del sistema nerviós
central als òrgans efectors. Els nervis que transporten els senyals doloroses són
aferents, mentre que els nervis motors que acaben en els diferents músculs i fan
possible la contracció muscular i el moviment són nervis eferents. Hi nervis
mixtes que transporten els dos tipus d'informació.

 Nervis espinals: Els nervis espinals, són 31 parells de nervis, cada un

amb dues arrels, una sensitiva i una motora, que s’uneixen entre si. La
part sensitiva, és l’encarregada d’enviar la informació des dels receptors
fins a la medul·la espinal, mentre que la part motora és l’encarregada de
portar els impulsos des de la medul·la espinal fins als efectors
corresponents. Cada un s’uneix en dos punts de la medul·la espinal; a
l’arrel posterior i a l’arrel anterior. L’arrel posterior conté fibres sensitives i
l’arrel anterior, fibres motores, causant així que el nervi sigui mixt. El
recorregut del nervi és molt curt ja que es divideix en dues branques; la
dorsal, petita, i la ventral, més gran. Al tòrax de les branques ventrals, hi
parteixen petites branques transportadores de fibres pertanyents al
sistema nerviós autònom. Els nervis espinals es distribueixen de la

16
 següent manera: 8 parells de nervis cervicals, 12 parells de nervis dorsals
o toràcics, 5 parells raquidis lumbars, 5 parells raquidis sacres i un parell
de nervis raquidis coccigeals. Els nervis espinals, després de sortir de la
medul·la espinal formen quatre tipus de xarxes o plexes:

 Plexe braquial: originat pels nervis raquidis i dona origen a diversos

nervis encarregats de portar ordres als músculs de l’espatlla i membres
superiors.

1. Plexes cervicals: un dret i un esquerre, són formats pels quatre primers

nervis cervicals.
2. Plexe lumbar: format per les branques anteriors dels nervis raquidis, dona
origen als nervis que transporten les ordres motores cap als músculs de
la regió anterolateral de l’abdomen i els membres inferiors.
3. Plexe sacre: format per les arrels dels nervis espinals, dona lloc al nervi
ciàtic, el més llarg de l’organisme humà.

 Nervis cranials. Els nervis cranials són un total de 12 parells de nervis

encarregats d’enviar la informació procedent del coll i del cap cap al
sistema nerviós central i de transportar ordres motores per al control de la
musculatura esquelètica del coll i el cap. Aquests dotze nervis són els
següents:

1. Nervi olfactori: nervi sensorial que condueix els impulsos nerviosos

generats per les substàncies odoríferes des del nas fins a l’encèfal.
2. Nervi òptic: és un nervi també sensorial que s’encarrega de transportar la
informació visual des de l’ull fins a l’encèfal.
3. Nervi oculomotor: compost per fibres motores, que controlen el moviment
ocular, i fibres parasimpàtiques, que modifiquen el diàmetre de la pupil·la.
4. Nervi troclear: nervi motor, s’encarrega de la contracció del múscul del
globus ocular.
5. Nervi trigemin: nervi mixt, és a dir, amb una part sensitiva i una part
motora.
6. Nervi abducens, o motor ocular extern: nervi motor, intervé en la mobilitat
ocular.
7. nervi facial: nervi mixt
8. Nervi vestibulococlear: nervi que transporta la informació auditiva i
sensorial que prové de l’oïda interna.
9. Nervi glossofaringi: nervi mixt que transporta senyals procedents de la
llengua i la faringe.
10. Nervi vague: aporta fibres parasimpàtiques, encarregades d’actuar sobre
diferents òrgans com el cor i l'estómac.
11. Nervi espinal: nervi encarregat d’activar diversos músculs per així
permetre el gir del cap.
12. Nervi hipoglòs: nervi motor encarregat de la musculatura de la llengua.

17
 En aquesta imatge veiem representats i assenyalats els
diferents tipus de nervis.

http://piercewholenutrition.blogspot.com/2010/07/nutrients-for-
nervous-system.html

18
 Sistema Nerviós Somàtic (SNS)

Aquesta, és la part del sistema nerviós perifèric responsable del transport

sensorial i motor cap al sistema nerviós central. S’encarrega de transmetre
informació sensorial com la del moviment voluntari. Aquest sistema nerviós està
compost per dos tipus de neurones diferents; les motores i les sensorials.

- Neurones motores: transporten la informació des del cervell i la medul·la

espinal fins a les fibres musculars de tot el cos. Aquestes neurones
permeten realitzar accions físiques com a resposta a estímuls de l’entorn.

- Neurones sensorials: transporten informació dels nervis al sistema

nerviós central. Les neurones sensorials són les que permeten obtenir
informació sensorial i enviar-la direcció al cervell i a la medul·la espinal.

Sistema Nerviós Autònom o Vegetatiu (SNA)

Aquest sistema nerviós és la part del sistema nerviós perifèric encarregada de

regular les funcions involuntàries del cos, com per exemple el flux sanguini, la
respiració… El sistema nerviós autònom permet que les funcions involuntàries
tinguin lloc sense la necessitat de pensar conscientment en dur-les a terme.
Aquest sistema nerviós, a la seva vegada es divideix en dues branques; el
sistema parasimpàtic i el sistema simpàtic.

En aquesta imatge està representat el sistema nerviós

autònom, i les funcions de cada una de les seves parts

http://3.bp.blogspot.com/-3UznyjI9ZWg/TsP-
n_4S0EI/AAAAAAAAAOw/UxOH1CL8DkU/s1600/sistema+auto
nomo.gif

19
- Sistema parasimpàtic.— Aquest sistema ajuda a mantenir les funcions
normals del cos i a conservar els recursos físics. És l’encarregat, de que
un cop passa una amenaça, alentir la freqüència cardíaca, reduir el flux
sanguini als músculs, alentir la respiració, restringir les pupil·les…
Gràcies a aquest sistema el cos pot tornar a un estat normal de repòs.

- Sistema simpàtic.—Aquest sistema, per altra banda, és l’encarregat de

dur a terme la resposta de fugida o lluita. La seva funció és preparar el
cos per a gastar energia en respondre davant amenaces. Quan és
necessària una actuació, el sistema simpàtic provoca una resposta
mitjançant un augment en la freqüència cardíaca, la respiració, el flux
sanguini, també activa la secreció de suor, la dilatació de les pupil·les..

20
 § 4. Components del sistema nerviós

Neurones.— Sona el despertador. Encara amb els ulls tancats mous el braç fora
del llit per tal d’apagar-lo. Poc a poc obres els ulls i poses els peus al terra. El
notes fred, és per això que els aixeques de seguida per posar-te els mitjons.
Totes aquestes accions, com totes les altres accions que duem a terme durant
el dia, i fins i tot quan dormim són possibles gràcies a les neurones. És a dir, les
neurones són les unitats fonamentals del cervell i del sistema nerviós. Les seves
interaccions defineixen com actuem, la nostra manera de pensar… és a dir,
determinen qui som com a persones. Gràcies a les neurones, el cervell és
funcional, és a dir, és el punt de control de tot el cos. El cervell d’un mamífer està
compost per entre 100 i 1000000 milions de neurones. Cada una d’aquestes està
formada per un cos cel·lular, un axó i dendrites. Al cos cel·lular o soma és a on
hi trobem el nucli de la cèl·lula i el citoplasma. L’axó s’estén des del cos cel·lular
i dona lloc a branques petites nervioses abans d’acabar en els terminals
nerviosos, transmeten missatges a les pròximes neurones. La seva llargada pot
variar d’entre una fracció de centímetre a més d’un metre, i estan coberts per
una capa de mielina en capes, la qual accelera la transmissió de senyals.
Finalment, les dendrites, s’estenen des del cos cel·lular en direcció contraria als
axons i s’encarreguen de rebre el missatge d’altres neurones. L’espai entre els
terminals nerviosos d’una neurona amb les dendrites d’una altra, i les connexions
que s’estableixen s’anomenen sinapsis. Aquests punts de contacte, són els que
permeten la comunicació entre neurones i el pas de senyals. Però el cervell no
només està compost per neurones. Un cervell conté com a mínim deu vegades
més cèl·lules de la glia que neurones. Aquest tipus de cèl·lules es poden
considerar les ajudants de les neurones ja que transporten nutrients a les
neurones, netegen restes cerebrals, dirigeixen parts de les neurones mortes i
ajuden a mantenir les neurones al seu lloc. A més, les cèl·lules de la glia
fabriquen la capa dels axons, la capa de mielina que accelera la transmissió de
senyals elèctrics. Les que es troben al cervell reben el nom d’oligodendròcits i
les que es troben al sistema nerviós es coneixen com a cèl·lules de Schwann.
És a dir, les cèl·lules de a Glia es poden considerar el suport metabòlic i
estructural de les neurones. La senyalització és elèctrica i química ja que les
neurones són excitables elèctricament a causa del manteniment de gradients de
tensió a través de les seves membranes. En el cas d’un gran canvi de voltatge
en un interval curt la neurona genera un pols electroquímic total o nul el qual
s’anomena potencial d’acció. Aquest, viatja al llarg de l'axó i activa les
connexions sinàptiques. Aquests senyals sinàptics poden ser excitadors o
inhibidors, augmentant o reduint així la tensió neta que arriba al cos cel·lular

Donada la seva diversitat de funcions realitzades en diferents parts del sistema

nerviós, hi ha una gran varietat en la seva forma, mida i propietats
electroquímiques. Per exemple, el soma, cos cel·lular, d'una neurona pot variar
de 4 a 100 micròmetres de diàmetre, i la llargada d’una neurona pot variar de
fraccions de centímetres a més d’un metre. Tot i així totes les neurones estan
compostes per les mateixes parts.

21
 En aquesta imatge hi veiem representades les diferents parts
d’una neurona

https://www.goconqr.com/es/p/11931308?dont_count=true&fra
me=true&fs=true

 Dendrites: Una dendrita, a diferència d’un axó, redueixen el seu radi i es

restringeixen a una petita regió al voltant del cos cel·lular. La seva funció
és la de rebre informació transmesa per els axons, captant els
neurotransmissors produïts per les neurones pròximes, i enviar aquesta
informació al soma per tal de que la neurona s’activi elèctricament. A les
neurones que no tenen axons, les dendrites també són les encarregades
de transmetre la informació, a part de rebre-la. Neixen del soma i es
ramifiquen, en forma de branques, recobrint el centre de la neurona.

 Soma o cos cel·lular: El soma o cos cel·lular és la part principal de la

neurona en què s’uneixen i es transmeten els senyals de les dendrites.
Conté el nucli de la cèl·lula i els orgànuls cel·lulars. La seva funció és
mantenir la cèl·lula en funcionament ja que no té un paper actiu en la
transmissió de senyals. El soma produeix les proteïnes que les altres parts
de la neurona, les dendrites, els axons i les sinapsis, necessiten per
funcionar correctament. Les estructures de suport de la cèl·lula són els
mitocondris, que proporcionen energia a la cèl·lula, i l’aparell de Golgi,
que empaqueta productes creats per la cèl·lula i els envia a diversos llocs
dins i fora de la cèl·lula. El nucli, el qual pot variar d’entre tres i divuit
micròmetres de diàmetre, és la font de la major part d’ARN que es
produeix a les neurones. El soma rep un gran nombre de sinapsis
inhibidores que poden regular l'activitat de la cèl·lula.

 Nucli: Com a qualsevol altre tipus de cèl·lules neurones tenen un nucli a

l’interior del cos cel·lular encarregat de controlar l’expressió del material
genètic, és a dir, de regular tot allò que es du a terme a la cèl·lula. Es troba
delimitat per el citoplasma i al seu interior hi trobem el DNA (Àcid
Desoxiribonucleic), és a dir el material genètic.

22
 Substància de Nissl: Aquesta substància, també coneguda com a
cossos de Nissl, és el conjunt de grànuls que es troben al citoplasma de
les neurones i al cos de les dendrites. La seva funció és la fabricació de
proteïnes, les quals, com totes les proteïnes estan codificades d’una
manera específica ja que tenen una funció concreta: permetre la correcta
transmissió d’impulsos elèctrics.

 Con axònic: No és una estructura diferenciable per la seva funció, però

Tot i així és important ja que és la regió del cos d’una neurona que es
contrau per tal de donar lloc a l’axó. És a dir, és la zona que es troba entre
el cos cel·lular i l’axó.

 Axó: Un axó és una projecció, semblant a un braç, que condueix impulsos

elèctrics transmetent informació a diferents neurones, músculs.... La seva
longitud s’estén des de desenes a desenes de milers de vegades el
diàmetre del soma i conté proteïnes motores associades a microtúbuls,
que transporten vesícules, que contenen proteïnes, entre el soma i les
sinapsis terminals de l’axó. Aquest transport de molècules cap i fora del
soma manté les funcions cel·lulars crítiques. Es duen a terme dos tipus
de transport de substàncies. El transport anterògrad sortint des del cos de
la cèl·lula al llarg de l’axó transporta mitocondris i proteïnes de membrana
necessàries per al creixement fins al terminal de l’axó, mentre que el
transport retrògrad entrant transporta els materials de rebuig cel·lular des
del terminal de l’axó fins al cos cel·lular. Cap al seu extrem, l'axó es
divideix en moltes branques i desenvolupa inflamacions bulboses,
terminals d'axó (o terminals nervioses) que fan connexions amb les
cèl·lules objectiu, a les que transmeten la informació. Aquestes
ramificacions, necessàries per a transferir senyals a moltes zones, acaben
en unions, anomenades sinapsis. Alguns dels axons estan coberts amb
una substància aïllant especial anomenada mielina, que els ajuda a
transmetre l’impuls nerviós ràpidament. Aquesta capa de mielina, formada
per dos tipus de cèl·lules glials (les cèl·lules de Schwann i els
oligodendròcits), es divideix en punts coneguts com a nodes de Ranvier o
buits de la capa de mielina. Al SNC (Sistema Nerviós Central), la principal
proteïna de mielina és la proteïna proteolípida i, al SNP (Sistema Nerviós
Perifèric), és la proteïna bàsica de la mielina. Els impulsos elèctrics són
capaços de saltar d’un node al següent, ajudant així a incrementar la
velocitat de la transmissió del senyal. El citoplasma d’un axó s’anomena
axoplasma, i és el lloc a on es formen els microtúbuls, els quals es
col·loquen al llarg de l’axó en seccions superposades apuntant cap als
terminals de l’axó, proporcionant així vies de transport. L’axolemma, en
canvi, és la membrana que recobreix l’axó. Les branques finals d’un axó
s’anomenen telodendries. Els axons del sistema nerviós central (SNC)
solen mostrar múltiples telodendries, amb molts punts finals sinàptics.
L’AIS, segment inicial axonal, és un microdomini estructuralment i
funcionalment separat de l'axó. Les seves funcions són separar la part
principal d’un axó de la resta de la neurona i ajudar a iniciar potencials
d'acció.

23
  Mielina: La mielina és una capa formada per proteïnes i greixos,
composta per dos tipus de cèl·lules glials (les cèl·lules de Schwann i els
oligodendròcits), que envolta alguns axons per tal d’accelerar la
transmissió, la velocitat de transport de la informació, entre neurones i
actuant com a aïllant per tal de minimitzar la dissipació del senyal elèctric
quan aquest viatja per l’axó. En cas de que hi hagi problemes en la
formació de mielina, l’individu pot presentar per exemple esclerosi
múltiple, ja que les respostes s'alenteixen.

 Nòduls de Ranvier: La mielina no recobreix l’axó de forma contínua, és

a dir, deixa espais sense recobrir. Els nòduls de ranvier són justament
aquests espais sense cobrir de mielina. És a dir, són petites regions d’axó,
no recobertes de mielina, que exposen a aquest a l’espai extracel·lular.
Són imprescindibles ja que permeten que l’impuls elèctric que viatge entre
neurones sigui l’adequat. A través seu entren els electròlits de sodi i
potassi, els quals són vitals per a que l’impuls elèctric viatgi a més
velocitat.

 Botons sinàptics: Aquests «botons» són les ramificacions que presenten

els axons a les seves parts terminals. Són similars a les dendrites, però
amb la funció d’alliberar neurotransmissors al medi extern, espai sinàptic,
un cop l’impuls elèctric a recorregut tota la neurona, per tal de que aquests
neurotransmissors siguin captats per les dendrites de la pròxima neurona.

Tipus de neurones

Existeixen tres tipus principals de neurones, cada una d’elles du a terme una
funció diferent però necessària per a la comunicació del cervell amb la resta del
cos.

En aquesta imatge hi veiem representades gràficament els

quatre tipus de neurones

https://qbi.uq.edu.au/brain/brain-anatomy/types-neurons

24
 - Neurones sensorials: Aquest tipus de neurones són les responsables de
convertir els estímuls externs de l’entorn en senyals, estímuls interns. Són
activades mitjançant estímuls físics, és a dir, la llum, el so, la temperatura,
el contacte físic... o per estímuls químics com les olors, el gust… Quan
toquem una superfície calenta, les neurones sensorials són les que reben
el missatge de que aquesta superfície està calenta. Transmeten els
impulsos nerviosos des dels sensors receptors cap al sistema nerviós
central i el cervell. La gran majoria d’aquest tipus de neurones son
pseudounipolars, és a dir, tenen un axó que es ramifica en dues
extensions; una de les quals està connectada a dendrites, les quals reben
la informació sensorial, i l’altra, connectada a la medul·la espinal.

- Neurones motores: Aquest tipus de neurones, les més comunes, es

troben al sistema nerviós central (tronc cerebral i medul·la espinal) i tenen
els seus axons projectats cap a l’exterior del sistema nerviós central per
al control, bé directe o indirecte dels músculs. Es connecten a músculs,
glàndules i òrgans de tot el cos però, transmeten les senyals des de la
medul·la espinal i el tronc cerebral fins als músculs esquelètic i llis. La
funció d’aquest tipus de neurones, és que quan toques una superfície
calenta amb la mà, el missatge el reps de les neurones sensorials, però,
les neurones motores fan que la mà s’allunyi de la superfície calenta.
L’estructura d’aquest tipus de neurones és multipolar, és a dir, cada
cèl·lula conté un únic axó però diverses dendrites. Trobem un espai
sinàptic entre la neurona motora i la fibra muscular. Aquesta sinapsis
especialitzada s’anomena unió neuromuscular. Existeixen dos tipus de
neurones motores; les inferiors i les superiors. Les neurones motores
inferiors són les que viatgen des de la medul·la espinal fins als músculs
del cos, mentre que les neurones motores superiors, són aquelles que
viatgen entre el cervell i la medul·la espinal

- Interneurones: Aquest tipus de neurones actuen com a connexions

entre les neurones de tipus sensorial i motores, i connecten diversos
tipus de neurones amb el cervell i la medul·la espinal. Es troben al
sistema nerviós central i estalvien temps, evitant així cops... enviant
senyals cap a la medul·la espinal, en lloc d’enviar primer els senyals cap
al cervell per tal de que aquest generi una resposta. La seva estructura
és com la de les neurones motores, és a dir, multipolar ja que tenen un
únic axó, el qual és força curt, i diverses dendrites. La comunicació entre
interneurones ajuda al cervell a completar funcions complexes com
l’aprenentatge i la presa de decisions. A més, tenen un paper molt
important en els reflexos i la regeneració de neurones, neurogènesi.

Cèl·lules de la glia.— Aquest tipus de cèl·lules es poden considerar les ajudants

de les neurones ja que transporten nutrients a les neurones, netegen restes
cerebrals, dirigeixen parts de les neurones mortes i ajuden a mantenir les
neurones al seu lloc, a part de mantenir les concentracions adequades d’ions i

25
neurotransmissors a l’entorn neuronal. A més, les cèl·lules de la glia fabriquen la
capa dels axons, la capa de mielina que accelera la transmissió de senyals
elèctrics i, a l’embrió, formen un marc cel·lular que permet el desenvolupament
de la resta del sistema nerviós i regula la supervivència i les diferenciacions
neuronals. Finalment, després d’una lesió, les cèl·lules de la glia són les
principals reguladores de la reparació neuronal i les principals responsables de
la diferència en la capacitat de regeneració entre el sistema nerviós central i el
sistema nerviós perifèric. Els principals tipus de cèl·lules de la glia són, al sistema
nerviós central, els astròcits i oligodendrocits i, al sistema nerviós perifèric, les
cèl·lules Schwann, les cèl·lules glials enteres i les cèl·lules satèl·lits. Les que es
troben al cervell reben el nom d’oligodendròcits i les que es troben al sistema
nerviós es coneixen com a cèl·lules de Schwann. És a dir, les cèl·lules de a Glia
es poden considerar el suport metabòlic i estructural de les neurones. Al cervell
humà es poden trobar aproximadament unes 86 bilions de cèl·lules de la glia.
Com s’ha dit anteriorment, existeixen diferents tipus de cèl·lules glia; al sistema
nerviós central, els astròcits i oligodendrocits i, al sistema nerviós perifèric, les
cèl·lules Schwann, les cèl·lules glials enteres i les cèl·lules satèl·lits.

Tipus i subtipus de cèl·lules glials

En aquesta imatge hi veiem els sis tipus de cèl·lules glials

principals

https://qbi.uq.edu.au/brain-basics/brain/brain-physiology/types-
glia

26
 - Astròcits: Aquest tipus de cèl·lula glial, semblant a una estrella (estel·lar,
“astro”), participa a la senyalització neuronal, mantenint així un entorn
químic adequat per a regular el flux sanguini i millorar l’oxigenació. També,
ajuden al manteniment de l’homeòstasi cerebral mitjançant la regulació de
la concentració d’ions i en la formació de les sinapsis.

- Oligodendròcits: Aquest tipus de cèl·lula glial està restringida al sistema

nerviós central i produeix la substància grassa protectora, embolcall
d’alguns axons; la mielina.

- Cèl·lules de Schwann: Cèl·lules glials del sistema nerviós perifèric

encarregades d’establir un embolcall de mielina al voltant d’alguns axons.
Al sistema nerviós perifèric, aquest tipus de cèl·lules participen en la
mielinització de neurones.

- Cèl·lules microglials: Aquest tipus de cèl·lules, considerades un tipus de

macròfag, són les encarregades d’eliminar les restes cel·lulars dels llocs
de lesió o de rotació cel·lular normal. Després del dany cerebral,
s’augmenta ràpidament en número de microglia al lloc de la lesió. Algunes
d’aquestes cèl·lules proliferen a partir de microglies residents al cervell,
mentre que d’altres provenen dels macròfags que migren a la zona ferida
des de la circulació. També, participen en el desenvolupament del cervell
i en els mecanismes de defensa, alliberant citocines al lloc de la lesió

- Cèl·lules glials progenitores: Cèl·lules polivalents implicades en moltes

àrees del desenvolupament cerebral i són cèl·lules precursores per
generar oligodendròcits, astròcits i neurones.

- Cèl·lules ependemials: Subtipus de cèl·lules glials que formen el

revestiment epitelial dels ventricles cerebrals i de la medul·la espinal. Igual
que els astròcits, les cèl·lules ependimals també mantenen l’homeòstasi
cerebral i participen en el desenvolupament de la barrera sang-líquid
cefaloraquidi i la barrera sang-retina

- Cèl·lules satèl·lits: Cèl·lules petites que envolten les neurones dels

ganglis sensorials del sistema nerviós autònom i participen en la regulació
de l’entorn químic exterior.

- Cèl·lules glials entèriques: Aquest tipus de cèl·lula participa

majoritàriament en la regulació del sistema gastrointestinal i contribueix
significativament al manteniment del sistema neuronal.

Cèl·lules diana.— Cèl·lules receptores que contenen receptors específics per a

hormones, tant a la seva superfície com al seu interior. Quan l’hormona arriba a
la cèl·lula diana i contacta amb el receptor la cèl·lula és impulsada a realitzar una
funció específica. És a dir, són cèl·lules, conegudes com a hormones, unides a
un receptor.

27
La sinapsi.— La sinapsis o espai sinàptic és la unió química, l’espai buit a on
aquesta es produeix. Inclou els extrems dels axons els quals alliberen senyals
químics, neurotransmissors, un espai petit entre les dues neurones que es
transmeten els senyals elèctrics, i els extrem de la dendrita, la qual rep la
informació.

Aquesta imatge representa la unió i intercanvi d’informació entre

dues neurones; una sinapsis

https://www.khanacademy.org/science/biology/human-
biology/neuron-nervous-system/a/the-synapse

Tipus de sinapsis

Les sinapsis són els espais d’unió en els quals les neurones es transmeten
informació. Una sinapsis està formada per la cèl·lula presinàptica, és a dir la
neurona que transmet a informació, i la cèl·lula postsinàptica, és a dir la neurona
que rep el senyal. Una neurona, de normal té una càrrega negativa a l’interior de
la membrana cel·lular en comparació amb l’exterior, el qual és positiu. Quan
aquesta polaritat s’inverteix, la neurona arriba a l’excitació provocant que el
missatge passi a través de la neurona. Quan el missatge químic arriba al terminal
de l’axó s’obren canals a la membrana de la cèl·lula postsinàptica per rebre
neurotransmissors de la cèl·lula presinàptica. Aquest tipus d’intercanvi
d’informació, de senyals pot ser elèctric o químic.

- Sinapsi elèctrica: De normal la membrana d’una neurona està en

«descans», és a dir amb una concentració d’ions de sodi (Na+) i potassi
(K+) estable a cada costat de la membrana. El potencial de la membrana,
o voltatge a través de la membrana, és de -70 mV (milivolts) amb l’interior
de la membrana carregat negativament i la part exterior carregada
positivament respecte a l'interior. Un estímul causa una despolarització de
la neurona. Això es du a terme quan una gran quantitat d’ions de sodi

28
 carregats positivament s’obren pas cap a l’interior d’una neurona. La
membrana arriba al punt d’excitació quan s'alcança un potencial de
membrana de -55mV. Encara més sodi entra i la membrana estimulada
canvia la seva polaritat. És a dir, l’exterior de la membrana queda
carregada negativament mentres que l’interior positivament. Aquest canvi
de voltatge estimula l’obertura de canals addicionals de sodi, causant així
un bucle de retroalimentació positiva. El potencial d’actuació arriba als +40
mV. Els canals d’ions de sodi es tanquen i els canals d’ions de potassi
s’obren causant així un alliberament d’ions de potassi carregats
positivament. Aquesta expulsió d’ions de potassi permet que el potencial
d’acció es restableix negativament de nou. Just després de que les portes
dels canals de sodi s’obrin, es taquen i es queden de forma inactiva
causant que el potencial de membrana quedi per sota dels -70mV
establerts normalment. Els canals de sodi no es poden tornar a obrir fins
que s’arriba, s’estabilitza el voltatge, és a dir fins que no s'aconsegueix
arribar als -70mV. La bomba de sodi-potassi retorna els ions de sodi a
l’exterior i els ions de potassi a l’interior. Durant aquesta última fase de
transmetre l’impuls elèctric la cèl·lula no pot ser excitada. Aquest tipus de
sinapsis, al no haver de reconèixer els missatgers químics, es du a terme
en 0.2 milisegons. Aquest tipus de sinapsi és també menys modificable
tot hi que es poden veure canvis a llarg termini

- Sinapsi química: Aquest tipus de sinapsis és molt més complexa que

l’elèctrica, causant que sigui més lenta però que generin més resultats.
Aquest tipus de sinapsis, és la que utilitza neurotransmissors, uns tipus
de missatgers químics. El potencial d’acció viatja a través de la membrana
presinàptica fins que arriba a l’espai sinàptic. Aquest fet causa una
despolarització elèctrica de la membrana sinàptica provocant així que els
canals selectivament permeables s’obrin deixant passa així els ions de
sodi (Na+) a l’interior. Els ions viatgen a través de la membrana
presinàptica augmentant la seva concentració a l’interior. Aquesta gran
concentració d’ions activa unes proteïnes, sensibles als ions, les quals es
troben adjuntes a unes vesícules, les quals contenen un neurotransmissor
químic. Aquestes proteïnes canvien de forma. Quan ho fan, provoquen
que algunes de les vesícules a les quals estan adherides es fusionin amb
la membrana presinàptica. Això causa que les vesícules s’obrin, alliberant
així els neurotransmissors a l’espai sinàptic. La gran majoria d’aquests
neurotransmissors alliberats s’uneixen a molècules de receptors químics
a la membrana postsinàptica de l’altra neurona. Aquesta unió provoca que
el receptor s’activi, afectant el comportament de la cèl·lula postsinàptica.
Degut a l’agitació tèrmica els neurotransmissors es separen del receptor i
són reabsorbits per la cèl·lula presinàptica. Aquest tipus de sinapsi es du
a terme en un temps de 2 milisegons i pot patir canvis més sovint que no
la sinapsi elèctrica.

Potencial d’acció.— El potencial d’acció és un breu impuls elèctric que es

genera a l’axó d’una neurona per tal de determinar que aquella neurona està
activa. El potencial d’acció és l’encarregat d’alliberar els neurotransmissors a

29
l’espai sinàptic aconseguint així la comunicació entre neurones i depèn de la
llargada de l’axó i tant de la capa de mielina com els nòduls de Ranvier.

Neurotransmissors.— Els neurotransmissors son senyals químics,

biomolècules, que transmeten informació entre neurones a l’espai sinàptic. Es
troben a l’interior de vesícules, però quan aquestes s’uneixen a la membrana
presinàptica, s’obren i els neurotransmissors són alliberats a l’exterior a on
s’uneixen a receptors de la cèl·lula postsinàptics. La unió amb els receptors és
específic, és a dir, cada neurotransmissor coincideix amb un únic receptor. Són
els encarregats de transportar, impulsar i equilibrar les senyals entre neurones i
les cèl·lules diana del cos. Poden ser sintetitzats al soma de la neurona o a les
terminacions nervioses, però per tal de que siguin alliberats la cèl·lula ha d’assolir
un llindar d’estimulació elèctrica, un potencial d’acció determinat. Alguns
d’aquests neurotransmissors són la dopamina, endorfina, serotonina,
adrenalina...

Existeixen tres tipus de neurotransmissors; els inhibidors, els moduladors i els

excitadors.

- Inhibidors: provoquen hiperpolarització de la cèl·lula postsinàptica, és a

dir, disminueixen el gradient de voltatge de la cèl·lula, evitant així arribar
al potencial d’acció.

- Neurotransmissors excitadors: despolaritzen la cèl·lula, és a dir,

l’ajuden a arribar al potencial d’acció.

- Neuromoduladors: poden afectar a un gran nombre de neurones alhora

ja que poden influir en els efectes d'altres neurotransmissors. No activen
directament els receptors de les neurones, sinó que treballen juntament
amb els neurotransmissors per millorar les respostes excitadores o
inhibidores dels receptors.

Però, els neurotransmissors també es poden dividir segons els productes

químics pels que estan compostos, a continuació trobareu els tipus i subtipus de
neurotransmissors segons la seva composició química.

Tipus de neurotransmissors química

 Sistema colinèrgic: Aquest sistema colinèrgic és un sistema

neurotransmissor propí basat en el neurotransmisor acetilcolina (Ach) i es
troba al sistema nerviós autònom i al cervell. Aquest sistema té dos tipus
de receptors; el nicotínic i el de l’acetilcolina.

1. Nicotina: substància química del tabac, s’uneix al receptor nicotínic i

l’activa.
2. Acetilcolina muscarina: substància química d’alguns bolets, s’uneix al
muscarinic receptor i ‘activa.

30
Cada receptor és específic, és a dir, no es poden unir als receptors de l’altre.

- Aminoàcids: Aquest grup de neurotransmissors són els aminoàcids, els

quals inclouen la glutamina (Glu), un dels vint aminoàcids utilitzats per a
produir proteïnes, GABA i la glicina (Gly). Aquests tres grups estan
compostos per un grup carboxil i un grup amino, i cada un te els seus
propis receptors químics.

- Amines biogèniques: Aquest grup de neurotransmissors està fet

enzimàticament a partir d’aminoàcids, tot hi que només tenen el grup
amino.

- Neuropèptids: Aquests neurotransmissors estan compostos per una

cadena d’aminoàcids units per enllaços peptídics. Aquests, els quals no
son gaire llargs, acostumen a ser alliberats combinats amb altres
neurotransmissors.

A continuació, trobareu cadascun dels neurotransmissors, pertanyents als grups

de neurotransmissors explicats anteriorment, explicats individualment:

En aquesta imatge hi trobem els vuit principals

neurotransmissors amb la seva fórmula química i la seva
principal funció

https://www.researchgate.net/figure/Chemical-Structures-of-
Neurotransmitters-Reproduced-from_fig1_323400992

- Acetilcolina: (ACh, C NH O +): És un neurotransmisor excitador secretat

7 16 2

per neurones motores que es troba tant al sistema nerviós central com als
sistemes nerviosos parasimpàtic i autònom. La funció principal d’aquest
tipus es centra en els moviments musculars, la memòria i l’aprenentatge,
associats a les neurones motores, ajuda a dirigir l’atenció i jugar un paper

31
 clau a l’hora de facilitar la neuroplasticitat a tot l’escorça, tot hi que treballa
principalment en els músculs. Ajuda a traduir les nostres intencions de
passar a accions reals a mesura que els senyals passen de les neurones
a la fibra muscular. A més, transmeten impulsos nerviosos a cèl·lules
musculars, ganglis basals, neurones preganglionàries del sistema nerviós
autònom i neurones postganglionars del sistema nerviós parasimpàtic i
simpàtic. No obstant, l’acetilcolina també és un neurotransmissor inhibidor
quan es troba a les terminacions parasimpàtiques del nervi vagi ja que
inhibeixen el múscul cardíac a través del plexe cardíac. Massa acetilcolina
està relacionada amb un augment de la salivació, un debilitament
muscular, una visió borrosa i una paràlisi, en canvi, massa poca
acetilcolina està relacionada amb problemes d’aprenentatge i memòria, a
més de demostrar-se que té vincles amb demència i Alzheimer.

- Dopamina: (DA, C H NO ): La dopamina es denomina sovint el "producte

8 11 2

químic del plaer" perquè s'allibera quan els mamífers reben una
recompensa en resposta al seu comportament, la qual pot ser menjar,
drogues o sexe. Intervé tant en el comportament com en la cognició
humans, i està relacionada amb la motivació, la presa de decisions, el
moviment, el processament de recompenses, l’atenció, la memòria de
treball i l’aprenentatge. Però no és només un producte químic de plaer ja
que un nou treball suggereix que la dopamina també té un paper important
en la malaltia de Parkinson, l’addicció, l’esquizofrènia i altres trastorns
neuropsiquiàtrics. Com a part del sistema motor extrapiramidal que
implica els ganglis basals, la dopamina és important per a la coordinació
del moviment, ja que inhibeix els moviments innecessaris, en canvi, a la
glàndula pituïtària, inhibeix l'alliberament de prolactina i estimula la
secreció de l'hormona del creixement. Es produeix en zones del cervell
anomenades substància negra, zona tegmental ventral i hipotàlem, que
es projecta cap a l’escorça frontal i el nucli accumbens (responsables de
la recompensa i el plaer) entre altres àrees. La dopamina és alhora un
neurotransmissor excitant i inhibidor, així com un neuromodulador,
implicat en la recompensa, la motivació i les addiccions. Les drogues
addictives poden augmentar els nivells de dopamina, animant l'individu a
continuar utilitzant aquestes drogues per obtenir aquesta recompensa de
plaer, però, una deficiència de dopamina pot provocar sensacions de
depressió. En canvi, un excedent de dopamina pot provocar
comportaments competitius, agressivitat, esquizofrènia, trastorns
psicòtics, un mal control sobre els impulsos, el joc i l’addicció.

- Glutamat (GLU): El glutamat és el neurotransmissor més excitant i

abundant de l’escorça i l’hipocamp, amb receptors al sistema nerviós i a
la glia. La seva funció és suportar les funcions afectives i cognitives com
la formació de l’aprenentatge i la memòria, és a dir, la potenciació a llarg
termini (LTP), el procés molecular que es creu que ajuda a formar
memòries. A més, garanteix l’homeòstasi amb els efectes del GABA (el
principal neurotransmissor inhibidor en el sistema nerviós central).
L’excés de glutamat provoca excitotoxicitat o la mort de neurones a causa
d’un ictus, una lesió cerebral traumàtic, una esclerosi lateral amiotròfica,
una epilepsia, un trastorn neurodegeneratiu (la malaltia de Lou Gehrig,

32
 Alzheimer). És a dir, les neurones es maten a causa de les activacions
excessives dels receptors de glutamat. En canvi, una deficiència de
glutamat pot provocar psicosi, insomni, problemes de concentració,
esgotament mental i fins i tot mort.

- Serotonina (5HT): La serotonina, "substància química calmant", és

coneguda pels seus efectes moduladors de l'estat d'ànim ja que té un
paper com a neurotransmissor i com a hormona. És un neurotransmissor
inhibidor (ja que no estimula el cervell) que està íntimament implicat en
les emocions i l'estat d'ànim, tot hi que també participa en la regulació de
la temperatura corporal, la percepció del dolor, la gana, l’ansietat i el cicle
del son. És secretada per les neurones del tronc cerebral (sistema nerviós
central) i per les neurones que innerven el tracte gastrointestinal (sistema
nerviós entèric), i es troba a les plaquetes (trombòcits) que l’alliberen
durant la coagulació (hemostàsia). La manca de serotonina pot provocar
una disminució de la funció del sistema immunitari, trastorns emocionals
com la depressió, problemes de control d’ira, trastorn obsessiu-compulsiu
i tendències suïcides.

- Norepinefrina (NE): La norepinefrina, coneguda com a noradrenalina

(NAd) és un neurotransmissor excitant, ja que estimula el cervell i el cos,
produït pel tronc cerebral, l’hipotàlem i les glàndules suprarenals i alliberat
al torrent sanguini, secretat per la majoria de nervis simpàtics
postganglionars. És molt important en la producció endògena d'epinefrina
i ajuda a activar el cos i el cervell per actuar en temps d’estrès o en
situacions de perill. La manca de noradrenalina causa trastorns de l’estat
d’ànim com la depressió i l’ansietat, en canvi, un excés de concentració
de noradrenalina provoca un deteriorament del cicle del son, hipertensió
arterial, sudoració excessiva i ansietat.

- Àcid gamma-aminobutíric (GABA): Aquest, és el neurotransmissor

inhibidor més potent, és a dir, treballa per inhibir la senyalització neuronal.
És produït per les neurones de la medul·la espinal, el cerebel, els ganglis
basals i moltes zones de l’escorça cerebral. Té un paper important en el
desenvolupament del cervell ja que ajuda a establir circuits cerebrals
importants en el desenvolupament primerenc. Les funcions de GABA
estan estretament relacionades amb l’estat d’ànim, les emocions, la visió
i el control motor, és a dir, una manca de secreció d’aquest
neurotransmissor provoca ansietat el trastorn bipolar, mania, i un inhibició
excessiva de les cèl·lules, pot provocar convulsions, hipersòmnia i manca
d’energia.

- Histamina: Aquest, és neurotransmissor excitant produït per les neurones

de l’hipotàlem, cèl·lules de la mucosa estomacal, mastòcits i basòfils de
la sang. La seva secreció és important per a la vigília, la pressió arterial,
el dolor, el comportament sexual i a l’estómac, ja que augmenta l’acidesa.
Participa en la resposta inflamatòria, en la vasodilatació i en la regulació
de la resposta immune.

33
- Epinefrina (Epi): També coneguda com adrenalina (Ad), l’epinefrina és
un neurotransmissor excitador produït per les cèl·lules cromafines de la
glàndula suprarenal. La seva funció és reparar el cos per a la resposta de
lluita o fugida. Això vol dir que quan una persona està altament estimulada
(por, ira...), s’alliberen quantitats addicionals d’adrenalina al torrent
sanguini, aquest alliberament d’epinefrina augmenta la freqüència
cardíaca, la pressió arterial i l’alliberament de glucosa del fetge. D’aquesta
manera, els sistemes nerviós i endocrí preparen el cos per a situacions
perilloses i extremes augmentant l’aportació de nutrients als teixits clau.

- Adenosina trifosfat (ATP): Aquest tipus de neurotransmissor excitador a

l’hipocamp i l’escorça somatosensorial es troba al sistema nerviós central
i al sistema nerviós perifèric, i té un paper en el control autonòmic, la
transducció sensorial i la comunicació amb les cèl·lules de la glia. La seva
funció principal és transportar energia entre les cèl·lules al ser alliberada
per les neurones activades i passar a altres neurones actives del cervell.

- Adenosina: Aquest, és un neurotransmissor de tipus neuromodulador

que funciona en la supressió de l'excitació i la millora dels cicles del son.
L’adenosina es troba habitualment a les regions presinàptiques de
l’hipocamp i actua com a depressor del sistema nerviós central. Un nivells
excés constant d’aquest neurotransmissor pot causar hipersensibilitat al
tacte i a la calor. En canvi, una manca d’adenosina provoca ansietat i
problemes per dormir.

- Endorfina: L’endorfina és un neurotransmissor de tipus inhibidor que

treballa en la reducció de la transmissió de senyals de dolor al cervell i
afavoreix la sensació d’eufòria. Es fabriquen principalment dins de
l’hipotàlem i les glàndules pituïtàries en resposta al dolor, però també se'n
alliberen al completar activitat física. Un dèficit d’endorfines provoca
sensacions de depressió, mals de cap, ansietat, canvis d’humor i una
afecció anomenada fibromialgia (dolor crònic), en canvi un excés
d’endorfina podria provocar una addicció a l’exercici.

- Altres neurotransmissors: Els productes neuroquímics com l’oxitocina i

la vasopressina també es classifiquen com a neurotransmissors. Ambdós
estan fets i alliberats a l’hipotàlem i actuen directament sobre les
neurones. La seva funció està relacionada amb la formació d’enllaços de
parella, comportaments monògams i addicció a les drogues. Les
hormones com l’estrogen i la testosterona també poden funcionar com a
neurotransmissors i influir en l’activitat sinàptica. Altres tipus de
neurotransmissors inclouen el factor alliberador de corticotropina (CRF),
galanina, encefalina, dinorfina i neuropèptid Y. El CRH, la dinorfina i el
neuropèptid i estat implicats en la resposta del cervell a l’estrès. La
galanina, l'encefalina i el neuropèptid Y sovint es coneixen com a "co-
transmissors" ja que s'alliberen i després treballen en associació amb
altres neurotransmissors.

34
3. CONCEPTE I DEFINICIÓ DE DROGA

Les drogues són substàncies tòxiques que al ser inhalades, injectades o

ingestades, són capaces d’alterar el sistema nerviós central, de manera que
alteren la manera de pensar, comportar-se i sentir. Això passa perquè afecten a
la neurotransmissió, el procés pel qual es comuniquen les neurones entre elles,
quan hi ha un efecte acumulat de les drogues en aquesta neurotransmissió, es
crea la dependència sobre elles.

Història de les drogues

Fa milions d’anys, la voracitat dels animals herbívors de segons quines plantes,

va obligar a aquestes a crear substàncies químiques que les defensaven contra
els animals. D’aquí és d’on van sortir les primeres drogues. Més tard, els humans
van començar a consumir aquesta substància com un acte religiós, per exemple,
les primeres hostias van ser substàncies psicoactives. La medicina, la religió i
aquestes drogues anaven molt lligades, això passa amb el xamanisme, un grup
els quals el xamans es dediquen a repartir èxtasis per tal de connectar amb el
més enllà. Les plantacions d’opi més antigues que es coneixen són les d’Àfrica,
Espanya, Grècia, Mesopotàmia i Egipte, de fet, els primers escrits que s’han
trobat s’atribuïa a l’opi el terme “gaudir” i són del tercer mil·lenni a.C.

A l'Antiga Grècia, es van utilitzar les drogues com a medicina, es creia que en
comptes d’utilitzar el pharmakós, que era el ritual en el que se sacrificava una
víctima per purificar un grup social, s’havia d’utilitzar el phármakon, que era una
droga. A part, també utilitzaven solanàcies per actes cerimonials, o haixix i ví per
estimular reunions privades. La religió eleusina va ser una adaptació dels rituals
que feien els xamans, i consistia en viure una experiència similar a la de la mort
per després sentir la resurrecció, i això, s’aconseguia també amb drogues. A
l’època romana l’ús de les drogues va ser similar a la dels grecs, també creien
que les drogues podien provocar des de la mort fins a la cura. Les principals
plantes consumides a Roma van ser l’opi i la vinya, a part, se sap que fumaven
marihuana a les seves reunions. Després d’aquestes diferents cultures, comença
una idea sobre les drogues que consisteix en que quan són consumides
intensifiquen l’autoconeixement, ja que, les consideren com esperits que
intensifiquen la inclinació natural. De fet, Hipòcrates deia que de tant en tant
anava bé fer-ne un consum per tal de intensificar aquestes inclinacions naturals.
A l’Islam, Mahoma va prohibir el vi, de fet, qui bebia vi era castigat. Per altra
banda, l’opi era utilitzat com a eutanàsia, Avicena, el pare de la medicina àrab
l’utilitzava. I al segle XI, Hassan Ibn Al-Sabbah, va fundar l’ordre dels
haschischins, un grup de guerrers els quals abans d’anar als combats prenien
una gran quantitat de droga, especialment haixix. Les drogues també van ser
utilitzades per les anomenades bruixes, aquestes creaven pomades i begudes
fetes amb drogues que eren utilitzades com a medicina però també per rituals.
Degut a això, van ser acusades de fer rituals satànics, que s’anomenaven
sabbats. A finals del segle XI algunes solanàcies van començar a ser utilitzades
per reis, nobles i per l'església amb una finalitat mèdica. De fet, al segle XII es
va començar a utilitzar “l’esponja soporífera” feta d’opi, jusquiam i mandràgora,

35
però l’oci excessiu d’aquestes drogues van provocar la mort de per exemple
Amadeu VII de Saboya, i l’ús d’aquesta droga com a medicació es va començar
a restringir. Amèrica, va ser, i encara és una font de droga molt important, de fet,
es van arribar a crear hospitals on tractaven els pacients amb drogues, i fins i tot
una bona part de l’imperi inca es dedicava a fabricar els anomenats pans de coca
per a la noblesa. Al voltant de l’any 1600, a Amèrica, va haver-hi persecucions
de bruixes i van crear-se institucions en contra del cristianisme i del govern. Una
altra droga de gran prestigi, va ser el mat, la qual era utilitzada a Amèrica. Quan
Roma es va enterar que aquesta droga era utilitzada per les bruixes per a invocar
al dimoni va contactar amb el superior dels jesuïtes per prohibir l’ús d’aquesta.
Tanmateix, la Companyia de Jesús ja estava explotant aquesta droga per
exportar-la a Europa. Al segle XIX Louis Lewin va comentar l’inici de la
phantastica, que mostrava el gran pes de les drogues en les poblacions. Al
principi de la industrialització, degut a tots els canvis que van haver com ara la
proletarització a grans masses, noves tècniques, etc. va provocar insomni, estrès
i una desestabilització social que va fer que cada cop hi hagués més
consumidors de drogues. El gran fàrmac d’aquelles temps va ser la morfina que
va començar al 1806, després va sortir la cafeïna al 1841, seguidament al 1860
la cocaïna la qual va ser venuda legalment per exemple per la marca Coca-Cola
uns anys més tard. Al 1883 la heroïna , al 1896 la mescalina i al 1903 els
barburítics. Al 1900 totes les drogues conegudes es trobaven disponibles a totes
les farmàcies i drogueries, i fins i tot es podien comprar per correu. Durant aquest
període, van començar a crear-se masses que desconfiaven de les drogues, per
aquest motiu van començar a implantar-se restriccions en el consum de les
drogues. A part, van iniciar-se sistemes en els quals els policies es disfressaven
de usuaris i s’infiltraven en consultes mèdiques o farmàcies i si els metges o
farmacèutics venien morfina, opi o cocaïna eren detinguts, d’aquesta manera van
detindre uns 40.000 professionals entre el 1920 i el 1930. Al 1920 va començar
el Volstead Act o llei seca per tal d’erradicar el consum de begudes alcohòliques,
al 1933 es va posar fi a aquesta llei ja que va crear la criminalització de grans
sectors socials, corrupció, crims organitzats, etc.

A Estats Units s’hi van crear molts grups criminals que ara estaven a la ruïna. A
part, no se sabia que fer amb la prohibició de l’opi, la morfina i la cocaïna. Molts
professionals sanitaris es van queixar de la policia, ja que, creien que havien de
ser ells qui regulaven les dosis de drogues i no els agents policials. La llei de
Harrison va crear molta polèmica ja que va prohibir la venta de narcòtics i hi havia
qui creia que això va provocar la creació de traficants de drogues i això va fer
augmentar el nombre de persones addictes. Les amfetamines van tindre un
paper molt important durant la Segona Guerra Mundial entre els soldats, ja que
com a suplement alimentari els hi donaven aquest tipus de drogues per tal de
frenar la gana, la son, les nàusees i l’estat d’ànim depressiu. A la postguerra van
modificar les pautes d’ús de les amfetamines i les van reduir a grups que
consideraven que tenien falta de motivació com ara estudiants, dones de la casa
i gent gran. Al 1950 Estats Units produïa mil tones per any, i va començar el
dòping. A part, també van tindre molt èxit els barburítics, que tenen un efecte
d’una sensació de son i d’haver consumit alcohol, a Amèrica del Nord els van
consumir força degut a la prohibició de l’alcohol. Al no ser venuts amb recepta i
no ser considerats uns estupefaents van ser de gran consum comú durant molts
anys. Fins l’actualitat el consum de drogues ha anat incrementant de manera

36
progressiva, degut a l’expansió del seu mercat que l’ha provocat el creixement
de la població i la urbanització, per la complexitat de les drogues degut a les
noves tecnologies, el descobriment de noves substàncies, el creixement de l’ús
dels precursors de disseny i la superposició del mercat legal i il·legal. També,
cal destacar que cada vegada la població que consumeix és més jove. A més a
més, en aquests dos últims anys, degut a la pandèmia de la Covid-19, ha
augmentat el consum de drogues a nivell mundial, degut als trastorns que ha
causat i els problemes econòmics que ha provocat que també han fet que gent
necessitada passés als negocis il·legals i que consumidors de drogues
passessin ha consumir drogues més nocives degut a l’escassetat d’alguns
mercats.

§ 5. Tolerància, dependència i abstinència

Tolerància.— La tolerància es produeix quan una persona consumeix una droga

de manera continuada, això provoca que el seu cos s’adapti a ella i que cada cop
els seus efectes siguin menors, d’aquesta manera el cos necessita cada cop
vegada una quantitat més gran de la substància per a poder arribar als mateixos
efectes. Aquest símptoma, és clarament una senyal de que està començant a
sortir una addicció cap a aquesta droga. Podem trobar-nos amb dos tipus de
tolerància: la tolerància creuada i la inversa. La creuada consisteix en què quan
el cos genera tolerància cap a una droga, també en generi cap a altres drogues
similars a aquesta, per tant també es reduiran els efectes a l’hora de prendre
drogues similars a la que se li ha generat una tolerància primerament. En segon
lloc, trobem la tolerància inversa la qual consisteix en l’efecte contrari. Cada cop
hem de consumir menys substància per tal d’arribar a uns efectes superiors, això
s’acostuma a utilitzar per rebaixar la dependència cap a una substància tòxica.

Dependència.— La dependència és la necessitat de consumir una droga per tal

de seguir una vida normal. Aquesta dependència acostuma a ser una
dependència física acompanyada d’un factor psíquic, i a part es caracteritza per
modificacions en el comportament. La dependència física es pot definir també
com a neuroadaptació, i consisteix en la creació d’un vincle entre la droga i
l’organisme el qual necessita mantenir uns nivells determinats d’aquesta droga.
Els símptomes d’una dependència van acompanyats de tolerància i abstinència,
com ara un desig extrem per a consumir la substància o una pèrdua d’autocontrol
a l’hora de consumir-la. Per altra banda, la dependència psicològica consisteix
en creacions i pensaments de la ment que fan pensar al consumidor que
necessita aquesta droga per viure o també degut al record que té la ment sobre
els efectes que li va provocar la droga creant d’aquesta manera la necessitat de
tornar-la a consumir.

Abstinència.— El síndrome d’abstinència són un conjunt de reaccions físiques

i mentals que pateix una persona quan deixa de consumir una droga de la qual
n’és addicte. Els símptomes poden variar segons el temps de consum i la
quantitat consumida d’aquesta substància, per això una persona que hagi
consumit una droga durant anys tindrà uns efectes més greus que una que no
porta tant de temps. En general el síndrome d’abstinència està acompanyat
d’una falta de concentració i irritabilitat. Uns exemples de símptomes que crea

37
l’abstinència serien els següents: L'alcohol pot crear nàusees, deshidratació,
calfreds i debilitat, la nicotina podria causar irritabilitat, tensió, mal de cap,
insomni, problemes de concentració, augment de gana i augment de pe. Els
narcòtics com ara l’heroïna podrien causar pèrdua de gana, dolor abdominal,
diarrea, hiperactivitat, augment del ritme cardíac, febre, sudoració, respiració
accelerada, sensació d’alerta i flux nasal. Els ansiolítics debilitat malestar,
depressió, deshidratació, insomni i al·lucinacions i les amfetamines cansament,
somnolència, inquietud, deliris i al·lucinacions.

Per tant podem dir que la tolerància, la dependència i l’abstinència es diferencien

en que la tolerància és el procés d’adaptació del nostre cos a una substància
tòxica i això provoca que cada cop s’hagi de consumir una dosis més elevada, la
dependència és la necessitat del consum d’una droga per tal de seguir endavant
i el síndrome d’abstinència són el conjunt de símptomes que sorgeixen degut a
la dependència d’una droga.

§ 6. Classificació de les drogues

Poden classificar les drogues bastant-nos en dos aspectes: segons el seu

contingut i segons els seus efectes .

Classificació segons el seu contingut químic

- Alcohol: És la droga més consumida i té un efecte depressor sobre el

sistema nerviós. Aquesta substància inhibeix progressivament les
funcions cerebrals d’aquesta manera provocant dèficits de concentració i
pèrdua de memòria. Produeix uns efectes d'eufòria, a part, d’afectar en la
capacitat d’autocontrol. Uns exemples d’aquesta substància en podrien
ser la cervesa, els licors o el vi.

- Opioides: Aquestes substàncies actuen sobre els receptors del cervell,

de manera que molts cops imiten els efectes dels neurotransmissors com
ara la dopamina. Degut a això, els opioides poden crear una gran addicció
a la persona que els consumeix. De fet, aquestes substàncies són de les
més mortals i de les més addictives que existeixen. Uns exemple en seria
l’heroïna.

- Benzodiazepines: Aquestes substàncies actuen sobre el

neurotransmissor GABA, així causant els seus efectes. Cada tipus de
benzodiazepina actua d’una diferent sobre aquest neurotransmissor, per
això els efectes de cada droga són diferents. Aquestes substàncies
s’acostumen a utilitzar per la cura de malalties psiquiàtriques, no obstant
això, es fa un mal ús i poden arribar a ser molt addictives. Uns exemples
en serien el Xanax o el Valium.

- Cannabinoides: Actualment aquestes drogues són força utilitzades

després de l’alcohol. Provoquen una sensació de felicitat i de benestar, tot
i així, són molt perjudicials per la salut mental i física. El seu principi actiu

38
 és el THC. Els exemples més comuns dels cannabinoides són la
marihuana i el haixix.

- Barburítics: Aquestes substàncies s'utilitzen per ansiolítics, anestèsic i

anticonvulsius. Malgrat això, tenen un efecte sedant al sistema nerviós i
provoquen uns efectes de sensació de total eufòria o de total calma i
tranquil·litat degut al seu efecte sedant. Uns exemples serien el
fenobarbital que és utilitzat per les convulsions, el secobarbital, utilitzat
per tractar la son i el pentobarbital.

Classificació segons els seus efectes

- Depressores: Les drogues depressores són aquelles que com bé diu el

nom provoquen un efecte depressor en el Sistema Nerviós Central. Per
tant, provoquen una relaxació muscular, un alentiment de la consciència i
un alentiment en les activitats cognitives i fisiològiques. Degut aquest
efecte es podria causar fins i tot un estat de coma o arribar a la mort. Uns
exemples de drogues depressores serien l’alcohol, l’heroïna, els
barburítics, les benzodiazepines i el GHB.

- Estimulants: Al contrari de les drogues depressores, aquestes activen i

estimulen el Sistema Nerviós Central. Això és causat degut a un bloqueig
de la inhibició o degut a una excitació directa de les neurones. Aquest
tipus de drogues augmenta els nivells del neurotransmissor dopamina,
d’aquesta manera incrementa la sensació de plaer. A conseqüència,
provoca un alt rendiment i productivitat en poc temps a la persona que
consumeix una droga estimulant i com és evident, incrementa la pressió
arterial, el ritme de la respiració i el ritme cardíac. Uns exemples d’aquest
tipus de drogues serien la cocaïna o les amfetamines.

- Al·lucinògens: Aquestes substàncies distorsionen la percepció de la

persona que les consumeix, de manera que els poden causar
al·lucinacions com ara auditives o visuals que poden arribar a portar al
consumidors a situacions paranoiques. Els al·lucinògens no són tant
addictius com ara les drogues depressores, però els seus efectes a curt
termini són molt perillosos. Uns exemples serien LSD o els bolets.

39
 § 7. Drogues

COCAÏNA

- Efecte sobre el SNC: La cocaïna és una droga que principalment afecta

una zona del cervell anomenada: Àrea tegmental ventral (AVT), on s’hi
troba la gratificació del cervell que provoca un augment del
neurotransmissor dopamina. En un procés habitual de comunicació, una
neurona alliberaria dopamina a la sinapsis de tal manera que la dopamina
s’uniria a un receptor i enviaria una senyal. Un cop acabat el procés la
dopamina seria reciclada per a un ús posterior. En canvi, quan hi intervé
la cocaïna, aquesta s’uneix a la proteïna transportadora i impedeix el
procés de reciclatge de la dopamina, d’aquesta manera aquest
neurotransmissor es va acumulant i provoca un augment a la sinapsis.
Aquest procés és el que provoca l’eufòria, a part els consumidors
habituals de cocaïna acaben tenint canvis en el sistema de gratificació del
cervell, i és això el que crea l’addicció i la tolerància cap a aquesta droga.

Efecte de la cocaína en el cervell.

https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/serie-de-
reportes/cocaina-abuso-y-adiccion/como-produce-sus-efectos-la-cocaina

- Efectes fisiològics: A curt termini els efectes de la cocaïna són:

contracció dels vasos sanguinis, dilatació de les pupil·les, augment de la
temperatura corporal, acceleració de la freqüència cardíaca, augment de
la pressió arterial, ansietat, fatiga, vertigen, tremolors, contraccions
musculars, mals de cap, dolor abdominal, nàusees, etc. A més a més, si
es complica molt pot provocar atacs de cor, atacs cerebrovasculars, estats
de coma i fins i tot la mort, que aquesta, acostuma a ser degut a una
parada cardíaca o una parada respiratòria.

40
 A llarg termini pot causar problemes neurològics, disminució del flux
sanguini sobretot en les mucoses, provocar forats al paladar degut a que
la cocaïna pot causar la mort d’alguns teixits del nostre cos, desgast de
l’esmalt, ja que, els químics que porta es barregen amb la saliva i genera
un àcid que pot causar aquest dany a l’esmalt fins arribar al punt de que
caiguin les dents. També, molts consumidors perden una part del nas a
causa de la pèrdua del cartílag, això, té conseqüències més greus com
problemes respiratoris. Pot causar fluid als pulmons, asma, taquicàrdia,
hipertensió, arítmia, ruptura o dissecció de l’aorta i augment de la mida i
espessor del cor.

- Efectes mentals: Els efectes mentals són molt comuns en l’ús de la

cocaïna i ens qualsevol droga, sobretot quan és un ús crònic. En general,
aquesta droga pot derivar a efectes mentals com ara inquietud, ansietat,
depressió, violència, psicosis i paranoia, el qual fins i tot ha comportat
suïcidis i homicidis. Normalment, la psicosis deriva de la paranoia i la
desconfiança. S’ha estudiat que del 68% al 84% dels consumidors de
cocaïna han patit paranoia, la qual ha pogut durar entre poques hores,
dies o fins i tot ser crònica. Aquesta, s’ha relacionat amb un estat de
sensibilització que va augmentant a mesura que es consumeix més
aquesta substància. Entre un 29% i un 53% dels consumidors que han
patit paranoia, han derivat a psicosis amb símptomes d’al·lucinacions i
deliris. Aquesta psicosis, es creu que està relacionada amb els
desequilibris de la dopamina degut a la cocaïna, i a part, és més usual
patir-la al consumir crack. A part de psicosis i paranoia, també pot causar
deliris, degut als canvis de nivells de la dopamina, la serotonina i la
noradrenalina del cervell causats per la cocaïna, a més a més, també pot
estar acompanyat de paranoia, al·lucinacions i agitació. De fet, un informe
de consumidors de cocaïna, va exposar que 7 persones intoxicades per
aquesta substància van patir deliri el qual els va portar a un comportament
que va requerir restricció forçada. Com ja s’ha mencionat abans, la
cocaïna pot causar comportaments violents. Això també està provocat
pels desnivells del neurotransmissor dopamina. La cocaïna li causa a
l’individu un estat d’alerta, impaciència, paranoia i irritabilitat, per això,
qualsevol gest brusc o inesperat d’algú del seu entorn podria interpretar-
lo com a un atac cap a ell, per tant, podria actuar amb violència. Això
també és degut a que els consumidors habituals d’aquesta droga perdent
facultats cognitives i deixen de pensar amb la lògica i actuen per impulsos,
els qual estan controlats per l’àrea del lòbul prefrontal del cervell.
La cocaïna també pot causar homicides. Un estudi que es va fer a la ciutat
de Nova York, va mostrar que el 31% de les morts de 2824 homicidis van
ser provocats per consumidors de cocaïna, a la ciutat de Nova Orleans el
18% dels morts per homicidis eren també degut a la cocaïna i a la ciutat
de Los Angeles el 61%. Finalment, aquesta droga també pot ser la
causant dels suïcidis degut a la depressió que pot causar. En un estudi
realitzat a la ciutat de Nova York, es va demostrar que de 749 casos de
suïcidis estudiats, el 20% era causat per la cocaïna.

41
- Composició i consum: La cocaïna amb la fórmula química C17-H21-
NO4, és un alcaloide preparat de la planta Erythroxylum coca. Aquesta
planta és de la família Erythroxylaceae.
La pasta de la cocaïna és la substància no refinada, és a dir, el primer que
s'extreu de la planta amb l’ajuda de productes químics com ara l’àcid
sulfúric. Aquesta pasta conté entre un 50% i un 80% de sulfat de cocaïna,
la qual gràcies a un tractament amb àcid clorhídric s’obté una pols blanca
de sabor amarg anomenada clorhidrat de cocaïna. Aquesta pols té varies
maneres de ser consumida. Pot ser inhalada, aplicada a les mucoses,
injectada per vena o per via oral. A part d’aquestes tècniques també pot
ser barrejada amb heroïna. Una altra forma de la cocaïna és el crack, el
qual per elaborar-lo primer s’obté clorhidrat de cocaïna amb bicarbonat
sòdic i s’hi afegeix amoníac, seguidament s’escalfa a una temperatura de
98ºC i es precipita en forma de pasta. El crack pot ser inhalat o fumat en
forma de pols i barrejat amb tabac. Quan la cocaïna és esnifada fa efecte
al cap d’uns 3 minuts i arriben al seu punt màxim als 15-30 minuts i pot
durar fins a 1 hora sencera.
En canvi el crack fa efecte als 10 segons, té un efecte màxim als 10-15
minuts i també pot durar fins a 1 hora.

Erythroxylum coca
https://es.wikipedia.org/wiki/Erythroxylum_coca

- Consum mèdic: La planta de la cocaïna és considerada com a estimulant

mental i físic, però, a part té beneficis a nivell digestiu i respiratori. En el
passat les infusions d’aquesta planta s’utilitzaven com a sedants i
analgèsics, a més a més, també servien per a calmar el dolor i per a
intervencions oculars. Tot i així, al mastegar aquestes fulles de cocaïna
pot tindre efectes a l’aparell respiratori i causar hipòxia i hiperòxia. A part,
també pot causar un descens del número de plaquetes a la sang.

42
 - Lloc i origen: 3000 anys abans de crist, als Andes, on hi vivien els Inques,
per tal de disminuir els efectes d’estar en aquelles muntanyes tan altes
mastegaven fulles de cocaïna per tal d'accelerar el ritme cardíac i la
respiració. A Perú també mastegaven aquestes fulles de cocaïna com un
acte religiós i a l’any 1532, al arribar els espanyols, els esclaus eren
alimentats d’aquestes fulles ja que així eren més fàcils de controlar. Al cap
d’uns anys, a l’any 1859 va ser per primer cop sintetitzada pel químic
Albert Niemann, i fins l’any 1880 els metges van començar a utilitzar-la
com a anestèsic. A l’any 1884 Sigmund Freud va publicar un article “Uber
Coca” on promovia l’ús d’aquesta i li atribuïa les propietats de cura per a
la depressió i per la impotència sexual, però, anys després va canviar
totalment d’opinió dient que aquesta substància l’havia portat a la
decadència física i moral, ja que, ell era un consumidor habitual. A l’any
1886 va sortir la marca Coca Cola, unes begudes on hi posaven fulles de
cocaïna, per això era un refresc tant energètic i que generava tanta
eufòria. A part de la Coca Cola, molts famosos i gent important de l’època
van començar a donar-li molt ressò a aquesta substància tòxica, fins que
la població va començar a donar-se compte del perill del seu consum i per
això a l’any 1903 van obligar a la marca de refrescos a retirar les fulles de
cocaïna. Finalment a l’any 1922 es va prohibir totalment aquesta droga.
Actualment, la cocaïna és la segona droga il·legal més consumida.

AMFETAMINES

- Efectes sobre el SNC: De les amfetamines deriven altres drogues

conegudes com ara les metamfetamines, la més coneguda MDMA
(èxtasis), MDA (tenanfetamina o píldora de l’amor) i la desoxiefedrina
coneguda com a cristall. Aquestes substàncies en comptes d’ unir-se al
receptor, s’uneixen al transportador de dopamina, fent això el que passa
és que el transportador no recupera la dopamina i la substitueix per
amfetamines provocant un augment de dopamina de forma artificial.

- Efectes fisiològics: Un dels efectes més destacats de les amfetamines,

en concret l’èxtasi (MDMA) és la hipertèrmia, que és un augment marcat
de temperatura. Això és degut a les propietats estimulants d’aquesta
droga i als ambients càlids on s’acostuma associar l’èxtasi. En cas
d’hipertèrmia s’hauria de tractar ràpidament, ja que, podria provocar una
insuficiència renal o una inflamació al cervell degut a una degradació
muscular o un desequilibri d’electròlits. També, el consum d’èxtasis
provocar una insuficiència cardíaca, hipertensió, atacs de pànic,
convulsions, falta de gana, inquietud de cames, rigidesa muscular,
calfreds, etc. També, les persones que consumeixen èxtasis i ho
combinen en exercici causa deshidratació, i això deriva a que consumeixin
una gran quantitat de líquids i els hi comporti un desequilibri electròlit o
una inflamació de cervell degut a la retenció dels líquids. Les persones
que consumeixen aquesta droga de manera habitual acostumen a fer els
“atracons” que duren dies, i això s’ha demostrat que els hi provoca arrítmia
i posteriorment depressió, deterioro cognitiu, ansietat, alteracions de la
son, impulsivitat, etc.

43
- Efectes mentals: Les amfetamines principalment poden causar la
psicosis amfetamínica, que és causada degut a que quan una persona
pren amfetamina, els nivells de dopamina augmenten de manera radical
al cervell, provocant d’aquesta manera que després les reserves de
dopamina s’esgotin i no se’n fabriquin més. Quan passa això i es segueix
consumint aquesta droga, es sobreestimula el lòbul temporal del cervell i
genera la psicosis amfetamínica. Aquesta psicosis es caracteritza perquè
el malalt sent que la gent que l’envolta li vol fer mal i estan en contra d’ell
generant-li d’aquesta manera paranoia. Pot arribar a imaginar-se que els
objectes el parlen o que la gent el persegueix. També, aquesta psicosis
ve acompanyada d’un augment d’agressivitat, ja que, el cervell perd la
capacitat de controlar els impulsos perquè està desequilibrat degut a
aquests canvis de dopamina al cervell. A part de la psicosis amfetamínica,
també poden patir despersonalització i pensaments il·lògics o
desorganitzats i comportaments obsessius i compulsius. Per exemple, hi
ha malalts que es renten les dents de manera obsessiva o s'arrenquen els
cabells fins a quedar-se sense cap.

- Composició i consum: L’èxtasi o MDMA s’acostuma a prendre en forma

de pastilles, però, varis científics han demostrat que aquestes càpsules
no només porten èxtasis sinó que també se’ls hi afegeix medicaments o
combinacions d’aquests que són dolents per a la salut. Les substàncies
que s’hi acostumen a trobar afegides són: metamfetamina, ketamina,
dextrometorfano (per la tos), heroïna, cocaïna, cafeïna, efedrina (com a
fàrmac dietètic) i fenciclidina. Per aquest motiu, molts consumidors
d’èxtasis opten per consumir la Molly, nom posat per la gent dels barris
referint-se a molècula. Té un aspecte cristal·lí i creuen que porta menys
substàncies tòxiques. El que s’amaga, es que en moltes ocasions la Molly
porta altres drogues i no porta èxtasis, de fet porten “sals de bany”. Quan
l’èxtasi es consumeix en pastilles l’efecte es nota al cap d’un 45 minuts,
arriben al punt màxim entre els 15 i els 30 minuts i duren unes 3 hores.
Els consumidors d’aquesta droga solen prendre 1 o dues pastilles per
dosis i quan noten que els efectes estan baixant se’n prenen una altre.
Normalment aquestes dosis són de 50 a 150 mil·ligrams. També ens
trobem amb el cristall, una droga derivada de les amfetamines que com
bé diu el nom té una estructura similar a la d’un cristall. Aquesta es pot
consumir fumada, injectada amb la pols que s’ha dissolt amb aigua o
alcohol o amb pastilles. Els efectes d’aquesta droga passen molt ràpid, i
per aquest motiu els que la consumeixen acostumen a prendre varies
dosis seguides durant varis dies i sense menjar ni dormir. Els efectes del
cristall pot durar des de hores fins a dies, al ser la forma més pura de la
metamfetamina pot durar fins a tres dies, ja que, té un efecte més fort. Els
efectes consten de varies etapes, al principi el consumidor pateix una gran
eufòria durant unes 14 hores com a màxim, a la segona fase pot ser
capaç d’estar fins a 15 hores fent la mateixa acció. Seguidament ve la
fase en que els consumidors acostumen a repetir la dosis i després ve la
fase en que la droga deixa de fer efecte i normalment si són consumidors
habituals de la droga entren en una sensació de pèrdua i poden arribar a
fer-se mal a ells mateixos o als que l’envolten per culpa del desig de

44
 prendre una altre dosis. Finalment entra la fase d'hivernació, quan la
persona està tan esgotada que dorm durant uns dies sense menjar ni
beure.

- Consum mèdic: El consum mèdic de les amfetamines s’ha de dur a terme

amb molta precaució, ja que, poden causar una addicció al ser una
substància addictiva. Aquesta, és utilitzada per tractar la narcolèpsia, que
és un trastorn crònic de la son que ocasiona atacs inesperats de son, per
tractar el trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) que es
caracteritza per un comportament impulsiu, hiperactivitat i dificultat per a
prestar atenció i també s'utilitza com a tractament per a la obesitat junt
amb l’acompanyament d’una dieta. L’amfetamina però, té moltes
contraindicacions, ja que podria causar els següents efectes secundaris:
boca seca, dolor a l’hora d’orinar, nàusees, menstruacions amb forts
dolors, diarrea, nerviosisme, poc desig en les relacions sexuals,
restrenyiment, mal de cap, baixada de pes, dolors a l'estómac i sagnat
nasal. A part d’aquests, hi ha altres efectes més greus pels quals s’hauria
de deixar de prendre la medicació que són els següents: tics, sensació de
desconfiança, al·lucinacions i deliris, mania, convulsions, canvis a la vista,
urticària, descamació de la pell, inflamacions al rostre, dificultats
respiratòries, canvi de color de la pell i aparició de ferides als dits de les
mans i als peus. A més a més de totes aquestes contraindicacions, també
podria tindre lloc una sobredosis.

- Lloc i origen: L’amfetamina va ser sintetitzada per primer cop l’any 1887
pel químic Lazăr Edeleanu, però fins el 1920 no es van descobrir les seves
propietats psicoactives. Més tard els metges van començar a utilitzar-la
per tractar l'asma, com a estimulant del sistema nerviós i per augmentar
la pressió arterial. De fet, a la Xina ja feia més de 5000 anys que
s’utilitzava la planta anomenada Ephedra Vulgaris per tractar problemes
respiratoris, i aquesta va ser la que poc després uns investigadors de Lilly
van extreure d’ella el principi actiu anomenat efedrina, que és la que va
donar lloc a les amfetamines. A l’any 1930 va ser quan es va fer més
famosa aquesta droga, i es va comercialitzar amb el nom de Benzedrina.
Fins i tot durant la Segona Guerra Mundial se’ls repartia als soldats que
anaven a la guerra amfetamines per tal de tindre un estat d’ànim més alt
i no tindre tant cansansi. Al acabar la guerra, els metges van començar a
receptar aquesta droga per la depressió, les farmàcies venien amfetamina
injectable i molta gent prenia la droga per la concentració. Tot això va fer
convertir aquesta substància a una droga adictiva, i per aquest motiu van
aturar aquest moviment. Actualment és una droga que pot ser utilitzada
per a tractaments mèdics però sempre amb l'aprovació i la recepta d’un
metge.

45
NICOTINA

- Efectes sobre el SNC: La nicotina és una droga legal que genera molta
addicció, ja que, té un efecte molt immediat. Al ser fumada només triga 10
segons en arribar al cervell a través de la circulació arterial. La nicotina
s’uneix als receptors nicotínics del neurotransmissor acetilcolina, que
aquest té dos tipus els nicotínics i els muscarínics. Quan s’ajunta al seu
receptor causa una alliberació de dopamina afavorida per l’enzim mono-
amino-oxidasa (MAO) a l’àrea de recompensa, al fer-ho provoca una
sensació de plaer. D’aquesta manera es genera l’addicció, ja que, al sentir
aquesta sensació de calma vol tornar a repetir l’acció. Al fumar de manera
habitual es crea la tolerància cap a la nicotina, per tant l’efecte es redueix
i es creen més receptors nicotínics. També, s’ha demostrat que a curt
termini el consum de nicotina afavoreix a activitats cognitives, però, que a
llarg termini redueix la formació de neurones fins al punt d’arribar a
deteriorament cognitiu.
-

Alteració de la dopamina degut a la nicotina

https://www.sciencenewsforstudents.org/article/explainer-nico-teen-brain

- Efectes fisiològics: La nicotina pot afectar al cervell de manera que pot produir
marejos, dificultat a l’hora de dormir, estat d’alteració, malsons i falta de
concentració. A nivell gastrointestinal també afecta, ja que, pot causar: nàusees
i vòmits, mala digestió, diarrea, acidesa a l'estomac, llagues a l’estomac i
xerostomia (falta de saliva). El cor es pot veure afectat també, degut a que pot
experimentar un augment de la pressió arterial, malalties de l’artèria coronària
(artèria situada a la dreta del cor que bombardeja sang als pulmons), canvis en
la freqüència i el ritme cardíac, i a part, augmenten les probabilitats de patir un
atac de cor. Envers el sistema circulatori pot patir aterosclerosi (quan s’acumula
greix, colesterol o altres substàncies a les parets de les artèries), un augment de
mida de l’aorta i una tendència elevada a la coagulació. A part de tots aquests
efectes fisiològics que pot provocar el tabac, en el cas de les embarassades
podria causar el següent al fill: obesitat, infertilitat, problemes de conducta,
dificultats respiratòries, pressió alta, diabetis de tipus 2 i problemes amb el
desenvolupament cerebral.

46
- Efectes mentals: El TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) i
el tabaquisme estan relacionats, ja que, en moltes ocasions les persones
que pateixen TDAH consumeixen tabac, degut a que, els hi comporta una
sensació de calma i benestar. Però, el tabac també pot provocar
problemes de concentració i memòria o augmentar el TDAH. De fet, en un
estudi que es va fer sobre la relació de la nicotina amb aquest trastorn, es
va demostrar que els consumidors de tabac que el tenien van millorar la
seva atenció i el comportament impulsiu. No obstant això, en un altre
estudi d’uns bessons, es va observar al cap dels anys un augment del
dèficit de concentració i dels impulsos nerviosos, en canvi, dues bessones
que també tenien aquest trastorn però, no fumaven, no se’ls hi va
empitjorar. Aquests augments dels símptomes del TDAH, van ser durant
el període d’abstinència de la nicotina, és a dir, que la recaiguda era més
habitual, ja que, al no consumir la nicotina el dèficit de concentració i els
impulsos augmentaven. Això, és similar al que els hi passa als que
pateixen ansietat, ja que, quan fumen tenen una sensació de relaxació i
calma però per lo contrari els hi augmenta.

- Composició i consum: La nicotina és un compost orgànic, concretament

un alcaloide, que ve de la planta del tabac Nicotiana tabacum, el seu nom
químic és (s)-3-(1-metilpirrolidin-2-il) piridina i la seva fórmula és
C10H14N2. La nicotina en general es consumeix a través dels cigarrets,
però també es pot consumir inhalant rapé (tabac per aspirar), mastegant
el propi tabac o amb les teràpies per a deixar la nicotina com ara xiclets o
pastilles de nicotina. Però, com ja s’ha mencionat abans, els cigarrets són
el mètode més usual, de fet, segons un estudi fet per la Organització
Mundial de la Salut (OMS) es va demostrat que més de mil milions de
persones fumen tabac habitualment en tot el món. Un cigarret està format
pels següents elements. En primer lloc la nicotina, un verí pel sistema
nerviós el qual arriba en 10 segons al cervell, excita les cèl·lules i paralitza
el sistema nerviós, per això crea molta dependència. El monòxid de
carboni (CO), que és un gas tòxic, el mateix que expulsen els cotxes pel
tub d’escapament. Aquest gas el que fa és, col·locar-se sobre la
hemoglobina (transportadora de l’oxigen) i no deixa que aquest s’hi
col·loqui, això provoca un asfixiament de l’organisme.
Seguidament ens trobem amb el quitrà, que és el component del tabac
que provoca el color groguenc de les ungles i de les dents dels fumadors,
a part, es diposita a les vies respiratòries i als pulmons i fa que es tornin
negres. Ens trobem amb el gas cianhídric que també redueix les
capacitats de transport d’oxigen i la nitrosamina, un altre gas invisible que
danya els teixits de les cèl·lules i pot causar tumors malignes.
Seguidament ens trobem amb l’amoni, que s'utilitza per a cristal·litzar la
nicotina, aquest procés és similar al que s'utilitza per a transformar la
cocaïna en crack. El sucre també forma part dels cigarrets, ja que, reforça
l’addicció a la nicotina. Després tenim el cacau, una substància que ajuda
a dilatar les vies respiratòries per tal de que entri més quantitat de fum en
una sola calada i la piridina que actua com a un depressor del sistema
nerviós central. A més a més, hi ha xocolata, mel, regalèssia i menta, que
actuen com a aromatitzants per reduir l’amargor del tabac. I finalment

47
 trobem el farcit, que són fulles de tabac, el paper i els filtres, fets d’acetat
de cel·lulosa.

- Consum mèdic: Un article que va publicar The New York Times, escrit
per la psiquiatra Anna Fels, explicava un cas d’una pacient que va
començar a fumar tabac al seu segon any de carrera i que des de llavors
el seu cervell raonava millor, tenia més memòria i el seu estat d’ànim va
millorar. Al cap d’un temps d’estar fumant, va deixar-ho de fer ja que no
volia perjudicar els seus pulmons i ho va substituir pels xiclets de nicotina.
La psiquiatra es va quedar sorpresa, però, més endavant va suggerir la
hipòtesi de que com els neurotransmissors actuen amb els seus receptors
respectius, podia ser que aquesta pacient no tingués el receptor d’un cert
neurotransmissor que si que encaixa a la perfecció amb la nicotina i que
aquesta s’hi encaixés de manera que podia dur a terme la seva activitat
neuronal i per això millorava les seves capacitats cognitives. La pacient,
al haver-se adaptat a la nicotina, va generar tolerància i no podia viure
sense la seva dosis de nicotina, tot i així el Manual Diagnòstic i Estadístic
dels Trastorns Mentals diu que una addicció pot provocar el deixar de
banda les activitats normals, cosa que la pacient no feia ja que al cap dels
anys va formar una família, estava casada i tenia una feina estable. Però,
el fet de que no pogués estar sense prendre els xiclets de nicotina
demostrava una addicció, ja que segurament si els deixés de prendre
desenvoluparia el síndrome d’abstinència. Per tant, va arribar a la
conclusió de que la nicotina era com la resta de medicaments que solia
receptar, era beneficiària en part, però, també presenta riscos, ja que
augmenta la freqüència cardíaca i la pressió sanguínia degut a l’alliberació
de l’adrenalina.

- Lloc i origen: La nicotina ve d’Amèrica, antigament, fa uns 2000 anys era

utilitzada per a usos mèdics. Aquesta droga anomenada nicotiana
tabacum ve de la família de les solanàcies, una de les famílies més gran
i extensa del món, que a part, conté de les plantes més verinoses del món.
El tabac va arribar a Europa al segle XVII i va causar dos bandes
d’opinions, una part estava a favor, ja que, creia que tenia una funció
medicinal, i l’altre banda creia que era una substància tòxica. A l’any 1700
van començar a créixer molt les indústries de tabac, i al cap d’uns anys, a
l’any 1880 va tindre una gran pujada al crear la màquina per a fabricar
cigarros de forma massiva. Seguidament a l’any 1763 es va començar a
utilitzar aquesta substància com a insecticida, i al 1828 Karl Ludwig
Reinmann que es dedicava a la química i el metge Wilheim Heinrich
Posselt van descobrir que el tabac era una substància tòxica.
Seguidament els governadors van començar a adonar-se que el tabac era
tòxic per a la salut, i per aquesta raó a més de 27 estats es va prohibir la
venta a menors de 18 anys. Finalment a l’any 1964 el Cirurgià General
d’Estats Units va escriure un article on deia que el tabac provocava
malalties cardíaques, pulmonars com ara els càncers i al 1994
l’Administració d’Aliments i Medicaments d’Estats Units va identificar la
nicotina com a una droga que causa addicció. I fins el 2009 no es va
regular la publicitat i la producció d’aquesta droga.

48
HEROÏNA

- Efectes sobre el SNC: L’heroïna és una droga molt soluble, per aquesta
raó, pot entrar amb més facilitat i rapidesa al cervell. Quan es consumeix
heroïna, aquesta metabolitzada i convertida en morfina en el fetge al cap
de 10 minuts. Un cop convertida en morfina va al cervell i s’ajunta amb els
receptors opioides, que és on s’hi troba el neurotransmissor anomenat
dopamina. L’alteració dels nivells d’aquest neurotransmissor, són els que
provocaran els efectes que comporten el consum d’aquesta droga. Com
més ràpid s'adhereix aquesta substància en aquests receptors, més
augmenta l’eufòria que produeix el seu consum. Els opioides, són els que
poden alterar l’activitat en el sistema límbic, que és el que controla les
emocions, bloquejar les senyals de dolor i debilitar la respiració, ja que,
modifiquen l’activitat neuroquímica en el tronc encefàlic.

Nivells de la dopamina al cervell alterats per l’heroïna.

https://www.infobae.com/salud/2019/04/12/como-la-heroina-cambia-el-
funcionamiento-del-cerebro/

Com podem observar en aquesta imatge, a l'esquerra hi trobem un cervell sa,

és a dir, fora del consum de l’heroïna, per això en color vermell hi podem veure
els transportadors de dopamina. En canvi, al cervell de la dreta, quasi no hi ha
color vermell, això és degut a que els transportadors de dopamina s’han reduït
degut a l’efecte de l’heroïna.

- Efectes fisiològics: L’heroïna és de les drogues més addictives i per això

pot causar una malaltia crònica amb recaigudes que genera l’impuls de
buscar d’una manera incontrolable aquesta droga. L’heroïna a curt termini
produeix uns efectes d'eufòria i benestar degut a la disminució de la
freqüència cardíaca, una baixada de pressió i de la temperatura del cos,
disminució de la gana i la falta de la percepció del dolor. A llarg termini pot
causar: infeccions bacterianes en els vasos sanguinis, infeccions en les
vàlvules del cor, problemes musculars i articulars, malalties al ronyó o al
fetge, pneumònia, tuberculosis i obstrucció de les venes degut a
substàncies que conté que al circular per les venes les poden danyar.
També pot alterar i modificar l’estructura física del cervell, aquests canvis
que pot fer són en la matèria blanca del cervell, ja que en pot provocar un
deteriorament. Aquest deteriorament pot provocar dificultar la capacitat de

49
 prendre decisions i la capacitat d’autocontrol sobretot en situacions
d'estrès. A part, l'heroïna també provoca uns nivells molt alts de tolerància
i dependència. Els síndromes d’abstinència que pot provocar aquesta
dependència són: inquietud, dolor muscular i ossi, insomni, diarrea, vòmits
i calfreds. Aquests símptomes poden durar de 24 a 48 hores després del
consum, però fins i tot poden durar setmanes. Dintre d’aquestes hores hi
ha el risc d’entrar en coma i provocar un dany cerebral per a tota la vida o
la mort.

- Efectes mentals: En general, l’heroïna pot tindre afectacions mentals

com ara amb l’aprenentatge, el tractament de la informació, la memòria,
la capacitat de prendre decisions, l’atenció i el pensament. L’heroïna
provoca alteracions en la substància blanca i grisa del cervell. La
substància blanca és un teixit de fibres del cervell que s’encarrega de
transportar missatges d’una cèl·lula del cervell a una altre, i la grisa és la
part que conté la majoria de cèl·lules de les neurones, les quals són les
que permeten que la substància grisa alliberi la informació que rep de la
substància blanca. Els efectes psicològics que genera aquesta droga, van
relacionats amb els esforços que fa el cervell per reconstruir-se, ja que, a
mesura que el nostre cos rep més quantitat de substància es va fent
tolerant, per tant, li cal rebre quantitats més altes de droga per arribar als
mateixos efectes. És per això, que el cervell haurà de crear més receptors
d’opiacis per a gestionar l’entrada de l’opi. Aquest procés, pot provocar
trastorns psíquics com ara depressió, ansietat, al·lucinacions, etc. A més
a més, l’ús repetit de l’heroïna en un període llarg de temps, interromp
l’alliberament del neurotransmissor dopamina, el qual té un paper
important amb les emocions i sentiments, d’aquesta manera aquesta
interrupció d’aquest neurotransmissor pot provocar una falta d’emocions
que acabarà desencadenant a trastorns psiquiàtrics.

- Composició i consum: L’heroïna amb la fórmula molecular C21H23NO5

és una droga derivada de l’opi elaborada a partir de la morfina, que és una
planta natural que s'extreu de les llavors de les plantes cascall. Les
càpsules que s'extreuen d’aquesta planta es deixen assecar, i l’opi es
dissol en una dissolució aquosa d’hidròxid de calci. Seguidament, per
aconseguir que la base de morfina precipiti, s’ajusta l’alcalinitat afegint
clorur d’amoni a la dissolució. Després la morfina separada es bull i
perquè la base de morfina crua es separi s’afegeix carbonat de sodi.
Després, segons la regió i segons els costums la heroïna pot ser
consumida de diferents maneres. En primer lloc, es pot fumar o inhalar
per via nasal, però primer s’escalfa sobre una làmina metàl·lica per sobre
d’una flama inhalant el vapor. També pot ser injectada, per això primer
s’ha de solubilitzar amb àcid cítric o àcid ascòrbic. L’heroïna s’acostuma
a vendre en forma de pols blanca o marró o també una substància que al
carrer s’anomena “goma” o “quitrà negre”. Normalment el consum més
comú és el de l’heroïna en estat pur, però cada vegada es ven més la
substància barrejada amb sucre, midó, quinina o llet amb pols. Per últim,
són conegudes les speedballs que són una barreja d’heroïna i cocaïna o
morfina, les quals són consumides per via nasal o de forma intravenosa.

50
- Consum mèdic: L’heroïna pot ser consumida a nivell mèdic com un
analgèsic, sota el nom genèric de diamorfina. En molt països s’utilitza com
a medicament per a combatre el dolor fort, i pot ser consumida via oral,
intramuscular, intranasal, intravenosa, intratecal o subcutània. En general
la diamorfina pot ser receptada per dolors d’un atac de cor, traumatismes
físics greus, dolors crònics com els que es troben en malalties terminals i
sobretot els dolors del part. En el dolor postpart d’una cesària, es pot
prescriure la diamorfina intratecal o epidural, per tal de bloquejar la sortida
de les terminacions nervioses de l’espai epidural a la medul·la espinal i no
sentir el dolor. Les dosis que solen aplicar-se són: entre 0,3 i 0,4 mg de
diamorfina intratecal i 2,5 i 5 mg de diamorfina epidural. A part de l’ús de
la diamorfina en el part, també és freqüentment utilitzada en tractaments
de fractures òssies sobretot en nens, i és aplicada a través d’un esprai
nasal elaborat a partir de les ampolles que s’utilitzen per injecció.

- Lloc i origen: L’heroïna es va descobrir per l’acetilació de la morfina, però

l’heroïna segons un estudis que es van realitzar va resultar tindre més
eficàcia que la morfina en sí o a codeïna, per això el 1898 la companyia
quimiofarmacèutica alemanya va començar la producció d’heroïna i a
comercialitzar-la. Al analitzar els primers resultats mèdics, es va veure
com aquesta droga tenia molta més eficàcia en la cura de les malalties
respiratòries que la codeïna i es va considerar una droga de grans
beneficis. Al cap de poc temps, es va començar a observar com els
consumidors d’aquesta droga generaven tolerància cap a aquesta i en
començaven a ser addictes. És per això, que a l’any 1910 els consumidors
d’heroïna van descobrir l’efecte d’eufòria que els hi generava el consum
de la droga i per tal de potenciar-lo va iniciar-se el consum a través de la
via intravenosa, a més a més, va haver un augment molt gran de consum.
En aquell moment al veure els efectes de la droga, va començar a
erradicar-se el seu ús fins que va arribar a prohibir-se, per això va haver
una baixada molt pronunciada de la producció de l’heroïna durant l’any
1931. Com a conseqüència d’aquesta prohibició, va començar el tràfic
d’heroïna, i la quantitat d’heroïna confiscada al 1970 va augmentar
moltíssim.

51
CÀNNABIS

- Efectes sobre el SNC: Quan es consumeix marihuana, aquesta passa

de manera molt ràpida, en el cas de que sigui fumada, o de manera més
lenta, si es beguda o menjada, cosa que és mes improbable a la sang, i
d’aquesta, a través del corrent sanguini va directe al cervell. Quan el THC
entra al cervell s’uneix amb un receptor que s’anomena cannabinoide
número 1 (CB1), ja que, aquest receptor acostuma a reaccionar amb
productes químics naturals similars al THC. Els receptors CB1 actuen en
el desenvolupament i la funcionalitat del cervell, per això quan el THC
s’uneix a ells es produeixen els efectes de la marihuana, ja que,
sobreactiva les funcions d’aquest receptor. Dins d’aquests efectes hi
podem trobar: alteració en els sentits, canvis d’humor, mala percepció del
temps, dificultat per pensar, al·lucinacions, falta de memòria,etc. Per altra
banda, a llarg termini la marihuana pot tindre efectes en la memòria i en
l’activitat cognitiva. Un estudi realitzat a Nova Zelanda, va estudiar que els
joves que havien consumit de manera habitual aquesta droga, havien
perdut d’entre 6 i 8 punts del coeficient intel·lectual, i que tenien més
problemes de concentració i de memòria, a part, aquests punts del
coeficient no els van recuperar. Per altra banda, les persones que havien
consumit marihuana durant un període llarg de temps durant l’època
adulta, al tindre el cervell desenvolupat del tot i amb totes les connexions
formades, no els van baixar aquests punts del coeficient intel·lectual. Un
altre estudi realitzat en rates per veure l’afectació del THC en la memòria
va demostrar que la marihuana deteriora la memòria perquè altera la
forma de l’hipocamp, que és una zona del cervell encarregada de la
formació de records i de processament d’informació. En aquest estudi es
va observar com unes rates que durant el període de temps que estaven
a l'úter van estar exposades al THC, durant l’adolescència van mostrar
problemes de memòria, i durant l’etapa adulta van haver-hi més casos de
deteriorament cognitiu. Això, és degut a que a mesura que les persones
es fan grans, perden neurones, però el consumo del THC accelera la
pèrdua d’aquestes.

- Efectes fisiològics: Els efectes fisiològics que provoca la marihuana són

els següents. Per començar com acostuma a ser fumada, pot provocar
efectes respiratoris com els que causa el consum del tabac. Entre els
aquests efectes podem trobar-hi tos, flegma, malalties pulmonars greus
com ara el càncer de pulmó i més probabilitats a tindre més infeccions
pulmonars com ara la pneumònia. A part, aquesta droga també es veu
involucrada amb el cor, ja que, després de tres hores des de la seva
consumició hi ha moltes més possibilitats del risc d’un atac cardíac, ja que
provoca un augment en la freqüència cardíaca. També pot causar
nàusees i vòmits, i fins i tot derivar al síndrome hiperèmesi cannabinoide,
que causa a la persona un cicle de nàusees, vòmits i deshidratació. Per
altra banda, les persones que havien consumit marihuana durant un
període llarg de temps durant l’època adulta, al tindre el cervell
desenvolupat del tot i amb totes les connexions formades, no els van
baixar aquests punts del coeficient intel·lectual. Per acabar, el consum de
la marihuana durant l’embaràs, pot provocar efectes greus al nadó, ja que,

52
 quan el fetus està exposat al THC probablement tindrà problemes en el
desenvolupament del cervell i tindrà més possibilitats de tindre problemes
d’atenció i de memòria. A més a més el THC pot ser transmès cap al nadó
a través de la llet materna que també podrien afectar al desenvolupament
cerebral del nadó.

- Efectes mentals: El cànnabis causa paranoia, que com ja s’ha esmentat

abans en altres apartats, es dur a terme quan una persona té por o
desconfia sense raons de les persones que l’envolten. Això va ser
demostrat gràcies a un estudi fet per uns investigadors britànics el qual
van fer el següent. Van agafar a 121 voluntaris els quals la seva edat
estava entorn dels 21 als 50 anys, a dos terços d’aquests se’ls va injectar
THC, i a un terç d’ells efecte placebo. Al cap d’un reto de ser injectats la
meitat dels que se’ls hi havia injectat THC van tindre episodis de paranoia,
la qual va anar reduint-se a mesura que el THC marxava del corrent
sanguini. A part de la paranoia, aquest experiment també va demostrar
que el cànnabis també pot causar ansietat, preocupacions, depressió,
etc.

- Preparació i consum: El cànnabis té varies formes de preparació. En

primer lloc, el dels cabdells, és el mètode que s’acostuma a utilitzar, i la
quantitat de THC és d’entre un 3% i un 22%. Aquesta part de la planta és
un òrgan complex i són les inflorescències no fecundades dels peus
femenins, on en els seus pèls glandulars s’hi acumula una major quantitat
de cannabinoides. Per altra banda, trobem el quife, que és una pols que
conté una gran quantitat de tricomes i pot ser tamisada a partir de les
fulles i les flors de les plantes del cànnabis, la manera de ser consumida
pot ser o en pols o en haixix. Aquest, és el resultat de la resina
concentrada sotmesa a calor i pressió que trobem a les flors de les
plantes del cannabis (femení). El seu percentatge de cannabinoides és
molt elevat, per tant acostuma a fer més efecte, ja que va de 40 a 90%.
Seguidament, trobem el consum en forma d’oli, el qual és extret dels
tricomes i té una gran puresa, normalment, s’acostuma a barrejar amb
dissolvents com ara el butà o l’etanol. També podem observar els residus
resinosos, aquests, s’extreuen tal hi com diu el nom dels residus de
l’interior dels utensilis que s’utilitzen per a fumar marihuana que s’han
quedat enganxats degut a les propietats adhesives i les substàncies
liposolubles que conté aquesta droga. Dins d’aquests residus també s’hi
poden trobar quitrà, per això és molt més perjudicial per a la salut.
Finalment, també podem trobar el cannabis adulterat. En els Països
Baixos s’hi afegeix guix, al Regne Unit fragments de vidre per tal de que
sembli de més bona qualitat i a Alemanya es van intoxicar consumidors
de marihuana degut a la introducció de plom per augmentar el pes. A més
a més, un estudi realitzat pel Servei d’aduanes del Regne Unit al 2001
que analitzava les soap-bars “barra de sabó” que és un tipus de consum
del cannabis, van trobar com s’hi havia afegit varies substàncies entre les
quals els hi van sobtar més la terra, tranquil·litzants, lleva esmalt, cola i
excrement d’animals. El cànnabis s’acostuma a consumir per via
respiratòria, és a dir, fumada o vaporitzada, però el consum per via oral

53
 també és possible. Normalment es fumen els cabdells de la planta
mitjançant tubs, bongs o embolicats en paper

- Consum mèdic: S’han realitat diversos estudis els quals han causat
molta polèmica sobre les propietats curatives del cànnabis. Per començar,
s’han dut a terme estudis sobre l’esclerosis múltiple els quals han dit que
el component CB2 de la marihuana a aconseguit reduir un 50% la mort de
les cèl·lules nervioses en proves realitzades en animals, per tant, que
relenteix l'avançament de la degeneració neuronal. En la malaltia de
l’Alzheimer, s’ha proposat que els nivells de β-amiloides en el cervell, són
reduïts per algunes substàncies que porta el cànnabis en els animals, però
actualment ha sortit un estudi que va demostrar que això, més aviat podria
empitjorar aquesta malaltia, per tant la hipòtesi era falsa. Respecte
l'esquizofrènia, els cannabidiols (CBD) resulten ser igual d’efectius que els
medicaments antipsicòtics d’aquest tractament. També, el cànnabis
medicinal serveix pels glaucomes, ja que, redueixen la pressió ocular, de
fet un estudi va demostrar que el tractament amb cànnabis havia reduït el
glaucoma al voltant del 60% en els pacients. Finalment, el cànnabis pot
ser utilitzat per a tractar addiccions cap a altres drogues.

- Lloc i origen: El cànnabis ve de l’oest de la Xina. Durant milers d’anys ha

estat utilitzat com a medicina, de fet l’any 2800 a.C. va ser quan
l’emperador Shen Nung, considerat el pare de la medicina xinesa, va fer
el primer ús documentat del cannabis. En diversos textos d’indis, assiris,
grecs i romans, s’ha pogut observar la idea de que aquesta droga tenia
propietats curatives com ara per l’artritis, la inflamació, el dolor, la
depressió i la falta de gana. Una llegenda hindú, anomenava al déu Shiva
(seguit per a moltes sectes), i deia que el seu aliment preferit era el
cannabis. És per aquest motiu, que quan va aparèixer la febre, deien que
era com a conseqüència de no haver fet cas als déus i per això
anomenaven la febre com a: “l’alè calent dels déus”. Més endavant, van
descobrir que els que consumien cannabis se’ls baixava la febre. Ara a
l’actualitat s’ha pogut demostrar aquesta teoria, ja que, el THC té una
actuació sobre l’hipotàlem que fa disminuir la temperatura corporal.

Al 1841 el cànnabis va ser introduït a la medicina occidental per William

Brooke, el qual tornava de l’Índia, fins i tot va escriure el cas d’un nen que
patia convulsions i gràcies al THC se li van aturar. Al 1936 va sortir l’impost
sobre la marihuana als EUA, degut a les proves de que era una droga
addictiva i que causava trastorns i violència. Al 1940 Adams i Todd van
aïllar el cannabidiol (CBD) i al 1964 Mechoulan va aïllar el THC. Més tard
van ser descoberts els receptors CB1 I CB2 . A Califòrnia l’any 1996 es
va legalitzar el cannabis medicinal a la Llei d’ús compassiu. Al 2012 es va
comparar un fàrmac antipsicòtic pels esquizofrènics amb el cannabidiol
(CBD) i al 2017 el CBD van reduir les convulsions d’un nen amb epilèpsia.

54
ALCOHOL O ETANOL

- Efectes sobre el SNC: L’alcohol, és una molècula que degut a la seva

estructura pot travessar molt fàcilment la membrana cerebral. Un cop
l’alcohol és ingerit, se li produeixen uns canvis que fa que passi a ser un
acetaldehid, el qual és capaç de travessar la barrera hematoencefàlica,
que està formada per una xarxa de vasos sanguinis encarregats de que
substàncies tòxiques pel cervell no entrin a l'encèfal. L’alcohol, actua com
a sedant en algunes parts del cervell degut a les seves propietats
hipnòtiques, això ho fa inhibint l’activitat sinàptica la qual és produïda pel
neurotransmissor aminobutíric (GABAA) i dels receptors del glutamat
(NMDA) i per l’activació del sistema dopaminèrgic mesolímbic. Un consum
repetit d’alcohol, pot provocar la tolerància, degut a un augment dels
receptors pel glutamat (NMDA) disminuint el nombre de receptors
aminobutíric (GABAA). Quan es dur a terme un augment molt més elevat
en la neurotransmissió excitatoria que en la inhibitòria, és quan apareix el
síndrome d’abstinència. El receptor NMDA està involucrat amb un canal
de calci que entra a la cèl·lula i té una gran importància per la memòria i
les activitats cognitives. Per tal de que el calci entri a les cèl·lules, el
glutamat s’ha d’unir amb el receptor NMDA. Aquestes activitats neuronals
es veuen molt afectades en presencia de l’alcohol.

- Efectes fisiològics: En primer lloc, l’alcohol pot causar problemes

cardíacs com ara la miocardiopatia que es basa en l’estirada i la caiguda
del múscul que forma el cor i això provoca una disminució de la força de
bombeig, arítmies, és a dir els batecs irregulars, ictus i hipertensió arterial
al fetge. Per altra banda, aquesta substància tòxica també té un gran
efecte pel que fa les malalties del fetge. Pot provocar: esteatosi, o més
conegut com a fetge gras, hepatitis alcohòlica, fibrosi, que és l'excés de
formació de teixit connectiu i la cirrosi que és la reparació del fetge
després d’haver sigut danyat. Respecte el pàncrees pot causar
pancreatitis que és la inflamació del pàncrees i dels vasos sanguinis, que
impedeix una bona digestió. A més a més, pot causar càncers, de fet
diversos estudis han demostrat que les persones que han fet un abús de
l’alcohol han tingut més probabilitats de desenvolupar un càncer. Els tipus
de càncers més comuns són: de cap, del coll, de faringe i laringe,
d’esòfag, sobretot de carcinoma de les cèl·lules escamoses, els quals hi
ha hagut més casos en persones que contenen pocs enzims
metabolitzadors de l’alcohol. També de fetge, de colon i de mama, de fet,
les dones que consumeixen més alcohol tenen entre un 5 i un 10% de
desenvolupar un càncer de mama. Per últim també pot afectar al sistema
immunitari, ja que el pot debilitar i provocar que les persones que
consumeixen una quantitat més elevada d’alcohol contraguin malalties
com ara pneumònies i tuberculosis.

- Efectes mentals: Els efectes psíquics que pot derivar un consum

excessiu d’alcohol són en general l’ansietat i la depressió. S’ha estudiat
que molts casos de persones amb depressió, per tal d’evitar els propis
efectes que provoca aquesta, és a dir, per evadir-se d’aquest estat
anímics que els provoca aquesta malaltia, han consumit alcohol per lidiar

55
 amb aquesta malaltia, però, per lo contrari el consum d’aquesta
substància ha causat un increment en la depressió. De fet, la depressió
en persones que consumeixen alcohol varia entre un 15 i un 70%. Per
altra banda, les persones que pateixen ansietat, acostumen a patir fòbia
social, i se senten més confortables quan consumeixen begudes
alcohòliques. A més a més, el consum d’aquestes por comportar la
irritabilitat, el judici deficient i un raonament deteriorat. Per altra banda,
l’alcohol també pot derivar a malalties mentals com esquizofrènia.

- Preparació i consum: Les begudes amb un baix percentatge d’etanol

com ara la cervesa o el vi s’obtenen a partir d’un procés de fermentació a
partir de sucres. Aquesta fermentació és anaeròbica, ja que no hi ha
oxigen i l’acceptor final és una molècula orgànica i la produeixen els
llevats. Consisteix en un procés el qual a partir de la glucosa que és el
que s'utilitza com a substrat passa a piruvat a través de la glicòlisi i
seguidament a través de la fermentació alcohòlica passa a etanol i diòxid
de carboni. Per les begudes amb un grau més elevat d’alcohol, s'utilitza
la destil·lació. Aquest mètode consisteix en l’ús consecutiu de la
vaporització i la condensació per a separar dos components d’una mescla
que sol ser homogènia. Per dur a terme la destil·lació de l’alcohol s’ha
d’escalfar la mescla al seu punt d’ebullició i després refredar-se el vapor
d’aigua a través de la condensació fins a convertir-se en un líquid. Com
l'alcohol té un punt d’ebullició de 78,3ºC es redueix primer ja que l’aigua
té un punt d’ebullició de 100ºC. Aquest procés es pot repetir fins a
aconseguir el grau d’alcohol adequat. El consum de l’alcohol és a través
de la via oral. Un cop és ingerit va a parar al tub intestinal, el qual el 20%
d’ell serà absorbit per l'estomac i la resta a l’intestí prim. La quantitat
d’alcohol consumida es pot valorar amb les unitats de beguda estàndard
(UBE): 10 grams = 1 UBE.

- Consum mèdic: Des dels inicis, s’ha acostumat a pensar que l’alcohol
tenia propietats mèdiques ja que ajudava a les persones a sentir-se bé i
aïllar-se dels mals. Però, actualment, evidentment, això ja no es creu.
Molts estudis mèdics, han demostrat que les persones que consumeixen
de manera moderada i en quantitats molt reduïdes, han mostrat una
menor incidència en malalties cardíaques, accidents cardiovasculars,
diabetis i alguns càncers respecte les persones que mai beuen alcohol.
Tot i així, les quantitats consumides han estat molt baixes, és a dir no
consumir una o més de dos copes diàries i amb autoconsciència.

- Lloc i origen: Les begudes fermentades venen de l’època egípcia

primitiva, a part també hi ha proves de les primeres begudes alcohòliques
a la Xina, al 7000 a.C. i a la Índia una beguda anomenada sura que es
destil·lava a partir de l’arròs al 3000 a.C. Durant l’antiga Grècia, els
babilonis adoraven a la deessa del vi, i van ser força populars les begudes
com l’aiguamel que era una beguda fermentada amb mel i aigua. Als
Andes, a Amèrica del Sud, les civilitzacions natives americanes van
produir unes begudes alcohòliques a l’època precolombina a partir del
blat, la poma i el raïm que s'anomenaven “chicha”. Al segle XVI l’alcohol
era principalment utilitzat per “l'esperit” com a cura medicinal. Al segle

56
 XVIII el parlament britànic va aprovar una llei fomentava la destil·lació a
partir del gra, això va provocar un augment molt elevat de l’alcohol entre
la població. Al segle XIX es va fomentar l’ús moderat de l’alcohol fins que
al 1920 es va aplicar la Llei seca que prohibia la fabricació, la venta i la
importació fins que al 1933 es aixecar aquesta llei. Avui en dia el consum
és molt elevat i és la principal causa d’accidents de cotxe.

BENZODIAZEPINES

- Efectes sobre el SNC: Les benzodiazepines actuen com a moduladors

al·lostèrics positius en el receptor de l'àcid gamma aminobutíric (GABA),
és a dir, que incrementen l’activitat del receptor, ja que són positius, en el
cas de que fossin negatius la disminuirien. El GABA, és un
neurotransmissor de naturalesa inhibidora, al ser-ho té un efecte calmant
o tranquil·litzant degut a que disminueix la excitabilitat de les neurones. El
complex receptor del GABA està format per cinc subunitats de
glicoproteïnes, i cada un d’aquests complexos té dos llocs d’unió GABA,
però en té un per la unió de les benzodiazepines. Quan aquesta
substància s’uneix al complex receptor del GABA, provoca un canvi en el
canal de clorur que hiperpolaritza la cèl·lula, d’aquesta manera,
s’incrementa l’activitat del GABA i el cervell envia missatges per a
contrarestar la sobreestimulació, és per això que les benzodiazepines
tenen una funció calmant.

- Efectes fisiològics: Un mal ús de les benzodiazepines pot provocar a la

persona síndromes d’abstinència. Els que acostumen a ocasionar-se són
els següents: rampes a la zona abdominal, tensió muscular causada per
l’ansietat, acceleració dels batecs cardíacs, sudoració, tremolors, visió
borrosa, mareig, dolor a la cara i al coll, augment de la sensibilitat pel que
fa a la llum, el tacte, l’olfacte i el soroll, pèrdua d’interès pel sexe, pèrdua
de gana, nàusees, dolors en les zones oculars, inquietud de cames, dolor
a la zona de la llengua amb la sensació d’un gust metàl·lic, tinnitus (soroll
de timbre a les orelles), formigueig a les cames o als peus vòmits i pèrdua
de pes. Els símptomes de les benzodiazepines es poden donar de manera
immediata després de deixar de prendre benzodiazepines d’acció curta o
de manera més prolongada si són d’acció ràpida. Les d’acció ràpida són
les que es processen i s’expulsen del cos d’una manera més ràpida,
d’aquesta manera el cos no té suficient temps per adaptar-se a treballar
sense l’acció d’aquestes i genera més símptomes d’abstinència. D’altra
banda, les benzodiazepines d’acció llarga triguen més en ser processades
pel cos i per tant també surten menys ràpid, per tant el cos no crea tanta
dependència com en les d’acció curta. Normalment, les d’acció curta
solen ser per a tractar l’insomni i les d’acció prolongada per l’ansietat,
però, pot haver-hi variacions.

- Efectes mentals: Els efectes mentals més greus degut a les

benzodiazepines, igual que els efectes fisiològics, se solen donar en el
cas del síndrome d’abstinència. Entre ells trobem: agorafòbia (por als

57
 espais tancats o situacions de pànic), ansietat, problemes de
concentració, depressió lleu, malsons, atacs de pànic, insomni, confusió,
deliris, trastorns de la personalitat d’entre ells la despersonalització,
desrealització (sensació d’estar fora de la realitat), al·lucinacions, pèrdua
de memòria paranoia, convulsions psicosi i comportament agitat. Aquests
efectes mentals són degut a que normalment les benzodiazepines són
utilitzades com a psicofàrmac, però, precisament aquest tipus de
medicaments són els que solen causar més dependència, ja que actuen
alterant el sistema nerviós central. Fins i tot, poden arribar a
l’addicció, degut a que hi ha persones que no els hi afecten tant aquests
fàrmacs i no generen dependència, però, en hi ha d’altres que no poden
viure sense la seva acció, ja que al deixar de consumir-ne tenen
problemes de salut mental o física com els que s’han esmentat
anteriorment que no els hi permet seguir amb una vida normal.

- Consum no mèdic: Les benzodiazepines en general són utilitzades com

a fàrmacs per a tractar diversos trastorns que més endavant seran
explicats. Tot i així, aquest fàrmac és utilitzat sense prescripció mèdica,
en dosis més elevades de les prescrites, en un número més elevat de
dosis de les corresponents o utilitzat com a droga recreativa. El consum
recreatiu és quan es consumeix una droga legal com venen a ser les
benzodiazepines barrejada amb una droga il·legal com ara els cannabis
per tal d’arribar a una sensació de plaer causa per l’efecte de la barreja o
per contrarestar o disminuir els efectes de l’altre droga. Aquest consum
sense cap tipus de control, causa dependència i tolerància normalment a
partir dels 3 mesos d’un ús reiterat. Durant els darrers anys, ha anat en
augment l’ús de les benzodiazepines a nivell mundial, de fet, Europa és el
país on hi ha més consumició d’aquestes. Un estudi va demostrat que el
10% de la població de països desenvolupats consumeixen psicofàrmacs.
A més a més, a nivell estatal es confirma que des dels inicis del segle XXI
el consum de les benzodiazepines ha incrementat un 57,5%. Aquest
consum té més influència entre joves que en la resta de la població,
Enquesta Estatal sobre l’Ús de Drogues en Estudiants d’Ensenyança
Secundària (ETUDES) va confirmar que el consum amb recepta o sense
d’hipnosedants ha passat de 8,8% i 6,8% a 16,1% i 7,8% respectivament.
Aquestes drogues són consumides per persones adultes i joves, però, en
general tenen més probabilitats d’aquest consum els joves que els adults
degut a la etapa en la qual es troben de desenvolupament.

- Consum mèdic: Les benzodiazepines solen utilitzar-se degut a les seves

propietats hipnòtiques, sedants i relaxants les quals són degudes a la unió
del receptor del GABA amb la benzodiazepina per tractar insomni,
ansietat convulsions. L’ús a curt termini i de manera esporàdica pot ser
efectiva per a tractar algun dels trastorns anteriors, però, un abús o l’ús
repetitiu d’aquestes substàncies poden arribar a causar tolerància i
dependència, per això no se’n pot abusar. La Food and Drug
Administration (FDA) ha aprovat que les benzodiazepines poden ser
utilitzades per a tractar les següents malalties o trastorns: l’insomni,
l’ansietat, ansietat social, trastorns convulsius i trastorns de pànic. Per
altra banda, els metges segons el cas també poden utilitzar aquestes

58
 substàncies per a fer preparats de medicament per a: trastorns de tics, la
bipolaritat i per tractar d'abstinència de l’alcohol. Entre ells hi trobem el
diazepam (cames inquietes, insomni i convulsions), alprazolam (trastorns
d’ansietat i de pànic), el librium (abstinència d’alcohol i pànic), el
flurazepam (insomni), el clonazepam (trastorns convulsius i ansietat), el
lorazepam (anestesia, convulsions i ansietat) i per últim el temazepam
(insomni).

- Lloc i origen: Abans de les benzodiazepines van sortir els barburítics, els
quals van ser els primers tranquil·litzants sintètics. Aquests van ser
sintetitzats per primera vegada l’any 1864 per Adolf von Baeyer, un químic
alemany i van ser refinats per Edouard Grimaux, un químic francès, l’any
1879. Van ser comercialitzats a Estats Units durant el període de la Gran
Depressió i van ser utilitzats com a tranquil·litzants i per tractar l’ansietat i
l'insomni. Més endavant, els barburítics van començar a provocar
tolerància, dependència i síndrome d’abstinència, i això va provocar que
a l’any 1951 es necessités l’aprovació d’un metge per obtindre barburítics.
Això, va provocar que les farmacèutiques haguessin de buscar uns
tranquil·litzants que substituïssin els barburítics. El 1955, Leo Sternbach,
un químic de la farmacèutica Hoffman-La Roche de Suïssa va sintetitzar
la primera benzodiazepina (clordiazepòxid). Més endavant, el 1958 va
sortir el diazepam (valium) i va començar a ser utilitzat per l’ansietat, els
trastorns de pànic i l’insomni al 1960. Els efectes són força similars als
dels barburítics però més segurs

ÀCID GAMMA-HIDROXIBUTÍRIC (GHB) O ÈXTASIS LÍQUID

- Efectes sobre el SNC: El GHB és un àcid gras que està present en el

cervell dels mamífers, aquest és sintetitzat durant el metabolisme del
neurotransmissor GABA a través d’un semialdehid que utilitza l’enzim
reductasa. Tot i així, es creu que també pot vindre d’altres zones del cos,
ja que el GHB també el trobem present en teixits perifèrics com el del cor
en més quantitat que en el propi GABA. Tot i tenir l’àcid gamma-
hidroxibutíric (GHB) al nostre cos també s’utilitza com a droga psicotròpica
sedant, ja que actua com a depressor del sistema nerviós central.

- Efectes fisiològics: Els efectes que pot generar el GHB són els següents:
augment del desig sexual, sudoració, pèrdua de la consciència, nàusees,
mals de cap, vòmits, esgotament i lentitud. A part, la combinació d’èxtasis
líquid amb altres sedant o altres drogues que tenen deprimeixen el
sistema nerviós central, com ara les benzodiazepines poden provocar els
efectes anteriors però de manera incrementada i poden provocar la
depressió de la respiració. Si l’usuari ingereix unes dosis molt elevades
de GHB pot experimentar una sedació profunda, convulsions, coma,
depressió respiratòria i fins i tot que aquests efectes li derivin la mort per
una sobredosis. Els pacients que arriben als hospitals per sobredosis,
normalment acostumen haver barrejat l’èxtasi amb altres substàncies

59
 tòxiques, a més a més la detecció del GHB és difícil a causa de la curta
vida d’aquesta droga, per això és complicat per el metge identificar-lo.

- Efectes mentals: Estudis científics han associat el consum reiterat de

GHB amb la pèrdua de la memòria a llarg termini, en el coeficient
intel·lectual i l’estrès i l’ansietat. El consum de GHB pot causar
somnolència i arribar al coma d’una manera bastant fàcil. De fet no és
inusual que els consumidors d’aquesta droga hagin estat en coma més
d’un cop o hagin experimentat més d’un coma induït. Un equip de
científics de l’UMC d’Amsterdam, va dur a terme un experiment per
entendre quins eren els efectes del GHB. Van agafar 27 consumidors que
havien que havien experimentat un mínim de 4 comes induïts i 27
consumidors més que havien fet combinacions de medicaments però mai
havien consumit GHB i mai havien tingut un coma. Després, les persones
les quals es sotmetien a aquesta investigació els hi van fer uns
qüestionaris de coeficient intel·lectual, de memòria, depressió i
ansietat. Els resultats van demostrar que els que havien tingut un coma
induït degut a l’àcid gamma-hidroxibutíric tenien problemes en la memòria
i patien estrès o ansietat.

- Consum mèdic: El GHB, acostuma a ser utilitzat en l’àmbit medicinal

degut a les seves propietats anestèsiques i sedants. Se sol utilitzar per
tractar la narcolèpsia, per reduir síndromes d’abstinència de drogues
sobretot de l’alcohol i a més a més, pot augmentar la massa muscular
degut a les seves propietats anabolitzants. El GHB al poder-se unir a dos
classes de neurotransmissors, té dues propietats principals. En primer
lloc, quan hi ha una presència de baixes concentracions d’aquesta
substància, poden estimular l’alliberació del neurotransmissor dopamina,
d’aquesta manera es genera un estat d’eufòria, ja que la dopamina regula
l’humor i el plaer. D’altra banda, quan hi ha una concentració més elevada
de GHB activen els receptors GABA, els quals inhibeixen l’alliberació de
la dopamina i això provoca que aquesta no pugui actuar i s’experimentin
els efectes relaxants, sedants i calmants que poden arribar fins i tot a
l’anestesia. A més a més, una dosis baixa podria afectar en les relacions
sexuals ja que la sensació del tacte es potencia igual que el plaer.

- Lloc i origen: L’èxtasi líquid va ser per primer cop sintetitzat l’any 1920 i
al 1960 va estar en desenvolupament com un anestèsic. El GBH es venia
com a additiu per el culturisme a les botigues de productes i aliments
naturals fins que la Food and Drug Administration (FDA) va prohibir-ho
l’any 1990. A l’actualitat, és venut en alguns països d’Europa com a
suplement per a l’anestèsia, com a suposada hormona de creixement i
també és utilitzat per aconseguir els efectes d'eufòria i d’al·lucinació que
provoca. Es produeix en laboratoris clandestins, lo qual provoca una major
dificultat a l’hora de diagnosticar els seus efectes.

60
AL·LUCINÒGENS

- Efectes sobre el SNC: Les drogues dissociatives intervenen

principalment alterant l’acció del neurotransmissor glutamat, el qual té una
sèrie de receptors que s’anomenen N-metil-D-aspartat (NMDA) que
intervenen en el dolor. A part, el glutamat actua en l’acció cognitiva com
la memòria i l’aprenentatge i també en l’emoció. El PCP, que és la droga
dissociativa típica, actua també en la neurotransmissió de la dopamina.
Pel que fa al LSD, els estudis al laboratori han confirmat que alteren els
receptors de serotonina anomenats receptors 5-HT2 i aquesta alteració
provoca els seus efectes en l’escorça cerebral, la qual està involucrada
l’estat anímic, l’activitat cognitiva i la percepció, i per altra banda, afecta
també al locus coeruleus que és la part que rep les senyals sensorials de
tot el cos a partir dels estímuls externs. Degut a això, els al·lucinògens
causen els seus efectes d’al·lucinació.

- Efectes fisiològics: Els efectes fisiològics que poden causar a curt

termini, és a dir, al moment de consumició dels al·lucinògens poden ser:
visió borrosa, mareig, augment de la freqüència respiratòria, cardíaca i de
la pressió arterial, batecs irregulars, nàusees i vòmits i un augment de la
temperatura corporal acompanyada de sudoració. A banda d’aquests
efectes, una dosis molt alta d’aquesta droga pot comportar a una
sobredosis i fins i tot a la mort. La mort causada per una sobredosis de
LSD, bolets al·lucinògens o mescalina no és freqüent. Però, el PCP o la
ketamina poden provocar sobredosis amb depressió respiratòria, coma i
convulsions que poden derivar a la mort.

- Efectes mentals: Els al·lucinògens distorsionen la realitat a l’hora de

percebre les sensacions, per això poden causar sinestèsia que és un
trastorn en el qual el consumidor es pensa que escolta o sent colors o que
veu sons. Al distorsionar la forma i el moviment, la percepció del temps
acostuma ser distorsionada, i es poden tindre els anomenats “viatges
bons”, on el consumidor té una sensació de benestar, relaxació i plaer i
fins i tot pot arribar a imaginar que el seu cos canvia de manera agradable,
o per lo contrari l’usuari pot tindre un “mal viatge” en el qual pot notar que
està dins d’un malson provocant-li estats d’ansietat i desesperació. Altres
efectes mentals que pot tindre són: eufòria, confusió, pèrdua de la
coordinació, paranoia, psicosi, atacs de pànic i depressió. A llarg termini,
el consum dels al·lucinògens poden comportar una psicosis persistent o
un trastorn perceptiu persistent pels al·lucinògens. La psicosi passa quan
després del consum d’aquestes drogues es genera una distorsió de la
capacitat de diferenciar lo real de lo irreal, que va acompanyat d’una
pèrdua a l’hora de comunicar-se i de raonar. Aquesta psicosi pot provocar
canvis anímics, mania, depressions profundes i al·lucinacions. A més a
més, els efectes de la psicosi causada per les drogues pot durar fins a
anys i poden afectar a usuaris que inicialment no tenien cap mena de
trastorn mental. D’altra banda, el trastorn perceptiu persistent pels
al·lucinògens, consisteix en episodis anomenats “flashbacks” que
experimenten els ex consumidors d’aquestes drogues. Les persones que
pateixen aquest trastorn, tenen episodis d’al·lucinacions o pertorbacions

61
 visuals de manera espontània i repetitiva que poden sortir al cap d’uns
anys de que la persona hagi deixat de consumir.

- Composició i consum: El LSD és la droga més coneguda dels

al·lucinògens, i ve de la síntesis de l'àcid lisèrgic, un derivat del fong del
sègol. Inicialment, es produeix de forma cristal·lina, i aquest cristall es pot
moldre per fer pols o barrejar-lo amb altres substàncies per a l’obtenció
de làmines conegudes com a “tripis” o per obtindre quadrats gelatinosos.
Normalment, el LSD sol ser dissolt i aplicat a paper. Per això, acostuma
ha ser consumit amb paper secant amb àcid, que tracta de fulles de paper
impregnades amb LSD perforades en unitats quadrades les quals cada
una representa una unitat individual d’un quart de polzada. El color del
LSD pot variar de més blanc quan és més put a més marronós fins i tot a
negre quan no ho és tant, tot i així, els comerciants d’aquesta droga hi
apliquen papers de colors per tal de que el consumidor no pugui
determinar la puresa ni l’edat de la droga. Una altre forma comuna dels
al·lucinògens és el PCP (fenciclidina) que també es pot trobar en forma
de pols blanca o cristal·lina i dissolta en aigua o alcohol o en forma de
làmines o càpsules, a part es pot consumir via oral, inhalada o fumada.
Per últim, trobem la ketamina, que és un fàrmac psicòtic, però també és
utilitzat pel seu efecte recreatiu, en la busca de l’experiència anomenada
“forat K”. Aquesta es troba en forma de solució àcida incolora per a ser
injectada via muscular o intravenosa, però, també es pot trobar en estat
sòlid quan es dur a terme la dessecació lenta a temperatura d’entre 90ºC
i 100ºC per tal de que s’evapori el dissolvent. Un cop es troba en estat
sòlid pot ser esnifada en forma de ralla.

- Consum mèdic: Un article publicat al diari El Periódico, escrit pel científic

Daniel Reyes va explicar que els fongs al·lucinògens presenten unes
propietats curatives degut a una substància anomenada psilocibina,
aquesta, pot ajudar a combatre la depressió, tot i que amb la prescripció
mèdica, ja que una mala dosis pot ser dolenta. El científic, va afirmar que
aquests fongs contenen vitamina D, vitamina C, antioxidants i poden
accelerar el metabolisme, a part diu que la creença de que els fongs
només estan compostos per fibres és errònia, i afirma que també
contenen proteïnes. D’altra banda, el fong anomenat Trametes versicolor
pot ser utilitzat com a prevenció de l’aparició de tumors malignes. Però,
tot i així Reyes remarca que s’ha de fer un bon consum d’aquests fongs,
ja que per lo contrari poden crear els “mals viatges”.

- Origen: L’any 2008 una parella d’arqueòlegs van descobrir uns utensilis
de fa 400 a.C que eren utilitzats per el consum d’al·lucinògens els quals
contenien uns tubs amb un bol per encaixar les fosses nasals. La
mescalina dels primers compostos que es van aïllar, i això es va fer l’any
1888. Més endavant, l’any 1897 es va descobrir la mescalina de peiot i les
seves propietats psicoactives, la qual va estar aïllada. Al 1938, de manera
accidental Albert Hoffman, un químic procedent de Suïssa, va crear el
LSD a Sandoz, una empresa farmacèutica. Aquest, no en va ser conscient
i al cap de cinc anys va ingerir-ne accidentalment, al ingerir-lo va descobrir
els seus efectes els quals els va documentar i després va començar a

62
investigar que provocava aquesta droga a la ment. Abans d’utilitzar l’LSD
com a droga al·lucinògena, es va utilitzar com a teràpia mèdica utilitzada
per psiquiatres, però, al cap de pocs anys va començar el seu ús recreatiu
on va tindre molt de ressò als anys 60. A part durant el llarg de l’història
els bolets al·lucinògens han sigut utilitzats pels rituals religiosos i
sobrenaturals de diverses cultures. Com ara els indis que creien que et
podien impulsar al món dels esperits, els asteques que feien una mena de
pasta que s’aplicaven a la pell com a honorari cap al seu Déu o els hindús
que utilitzaven el Soma que era sagrat per a ells.

63
4. EFECTES DE LES DROGUES

Efectes de les drogues sobre la conducta

Les drogues són substàncies químiques que afecten tant al cervell com a la resta
del cos. Els seus efectes, que poden tenir grans repercussions a la salut, són
permanents, tot hi que l’individu hagi deixat de prendre la substància. A més,
totes aquestes substàncies, són addictives. És a dir, el cos, desenvolupa una
tolerància a la droga, quan el consum d’aquesta és molt elevat i repetitiu, causant
així, que el cos s'acostumi a la seva presència, i cada cop calguin més quantitats
per aconseguir el mateix efecte.

El consum de drogues es pot dur a terme per diversos mètodes, els quals són;
la injecció, la inhalació i la ingestió. Els efectes de les drogues sobre el cos
depenen de com s’administri i del tipus de droga que s’estigui consumint. És a
dir, un consum per injecció, directament al flux sanguini, té un impacte molt més
immediat que no per exemple, un consum per ingestió.

El consum de substàncies causa una sèrie d’efectes tant a curt com a llarg
termini, i varien segons el tipus de droga o drogues que es consumeixin. Però,
un abús, una dependència o un consum elevat d’una substància pot provocar
efectes de gran abast, és a dir, pot afectar a gairebé tots els òrgans del cos. Els
efectes secundaris físics del consum de substàncies són molt variats però els
més comuns van des de un sistema immunitari debilitat, augmentant així el risc
d’infeccions i emmalaltir, afeccions cardíaques com una freqüència cardíaca
anormal, atacs cardíacs, venes col·lapsades... També poden causar nàusees,
dolor abdominal, canvis de gana que provoquen canvis de pes, augment de la
tensió al fetge, provocant així que el risc de patir danys hepàtics, com la
insuficiència hepàtica augmenti. Altres efectes físics de les drogues són les
convulsions, ictus, confusions mentals i dany cerebral, malalties pulmonars,
problemes de memòria, atenció i presa de decisions... Però, els trastorns per
culpa d’un ús de substàncies també poden provocar problemes de
comportament, que igual que els físics, poden ser tant de curt com de llarg
termini. Alguns d’aquests efectes de comportament són la paranoia,
l’agressivitat, al·lucinacions, addiccions, impulsivitat, pèrdua d’autocontrol, tenir
el judici deteriorat...

Les drogues, en general, produeixen una gran quantitat de dopamina, un

neurotransmissor que ajuda en la regulació de les nostres emocions, motivació i
sensacions de plaer, a més, també interfereixen en la capacitat de prendre
decisions, causant així sensacions de desitjos intensos i un consum compulsiu
de la substància. És a dir, les drogues afecten al funcionament del cervell. Amb
el pas del temps, un alt consum de drogues es pot convertir en una dependència
o addicció a la substància. A més, les drogues, causen tots aquests problemes
tant físics com mentals ja que afecten a diferents àrees cerebrals, totes molt
importants per a les funcions que ens mantenen vius. A més, un alt consum
provoca que aquestes parts creïn una dependència, causant així que deixin de
funcionar al cent per cent. Aquestes àrees afectades són les següents:

Els ganglis basals: Tenen un paper important en les emocions positives com la
motivació, els hàbits saludables, el menjar, el sexe, socialitzar… tot hi que també

64
participen en els hàbits i rutines. Les drogues, provoquen un excés d’eufòria,
però, quan els ganglis basals estan exposats repetidament a la droga,
disminueixen la sensibilitat, causant així que costi molt més arribar a sentir plaer.

 Amígdala: Té un paper molt important en els sentiments estressants com

la irritabilitat, el malestar, l’ansietat… Aquests sentiments, són molt més
intensos quan es deixa de consumir una substància com una droga,
provocant una necessitat de tornar-la a consumir. Al cap d’un cert temps
de consum, les drogues passen a ser la manera de sentir-se millor.

 Escorça prefrontal: Aquesta part, s’encarrega de la capacitat de pensar,

resoldre problemes, planificar, prendre decisions, tenir autocontrol sobre
els nostres impulsos madurar… Un consum excessiu de drogues, fa que
una persona amb un trastorn per consum de substàncies busqui seguir
consumint la substància ja que té molt poc control d’impulsos.

 Tronc cerebral: controla les funcions bàsiques com la respiració, la

freqüència cardíaca, la son… Un alt consum de substàncies afecta el seu
funcionament, causant que les persones tinguin, per exemple, la
respiració reprimida.

Tots aquests, són efectes secundàries de les drogues, tant físics com mentals,
que tenen lloc internament, però que són visibles externament. A continuació,
trobareu tots aquells efectes secundaris físics que tenen lloc externament, i són
visibles externament.

Aquests canvis físics, d’aspecte, visibles són els següents: Ulls disparats,
pupil·les dilatades, canvis bruscs de pes, problemes de pell, canvis d'higiene,
augment de l’agressivitat o irritabilitat, canvis d’actitud o personalitat, letargia,
depressió, canvis sobtats en una xarxa social, canvis dramàtics d’hàbits o
prioritats, participació en activitats delictius, pèrdua de memòria, depressió,
ansietat.

65
5. TRACTAMENT-REHABILITACIÓ

L’addicció és una malaltia crònica difícil de curar, ja que requereix molt temps i
molts cops hi ha recaigudes. Els tractaments han de seguir una sèrie de bases.
La drogoaddicció és una malaltia que afecta al funcionament del cervell i a la
conducta difícil de tractar. Hi ha diferents tipus de tractaments segons el perfil
del pacient i tothom ha de tindre accés a ser tractat ràpidament.

El tractament ha de ser lo llarg que requereixi ser fins que hi hagi uns resultats i
es poden anar modelant segons com evoluciona el pacient. Acostuma a ser dut
a terme per psicòlegs i acompanyat d’una medicació i només el principi del
tractament requereix una ajuda clínica. S’ha de vigilar també, un possible
consum de substàncies tòxiques del pacient durant el tractament, i s’han de fer
proves al pacient d’hepatitis B o C, del VIH o d’altres malalties infeccioses que
hagin pogut contraure degut a les drogues.

Abans de dur a terme un tractament, el pacient ha de passar un període de

desintoxicació, i durant aquesta etapa els símptomes provocats per l’abstinència
estan més presents, per això s’han de subministrar medicaments per
l'abstinència. A més a més, un cop el pacient ha fet el tractament de
desintoxicació el pacient pot recaure, per això se’ls pot donar medicació per
reduir les ganes de consumir la droga.

Els tractaments que s’acostumen a utilitzar són: la orientació de la conducta

(normalment amb el seguiment d’un psicòleg), la medicació (subministrada per
un psiquiatra), medicació per combatre l’abstinència i tractament de possibles
trastorns mentals.

Per tractar l’addicció als opioides s’utilitza la metadona, la buprenorfina i la

naltrexona. Els dos primers actuen als mateixos llocs del cervell que la morfina i
l’heroïna, d’aquesta manera es produeix un efecte al cervell que fa que
disminueixi el síndrome d’abstinència i que la persona no tingui tanta necessitat
de consumir. Per altra banda, la naltrexona s’utilitza un cop el pacient ja s’està
desintoxicant, ja que actuà bloquejant els efectes que causen els opioides als
receptors del cervell.

Per tractar l’addicció al tabac s’acostuma a utilitzar els pegats, aerosols i xiclets
o pastilles de nicotina, de manera que substitueixen la nicotina. Per altra banda,
també hi ha dos medicaments que ajuden a combatre l’addicció, que són el
bupropió i la vareniclina.

Per tractar l’addicció a l’alcohol es poden usar tres medicaments diferents, i ara
s’està investigant un possible quart però que encara no està aprovat que és el
topiramat. En primer lloc la naltrexona que actua bloquejant els receptors
opioides, que són els causants de que quan s’ajunten amb l’alcohol causen un
efecte de recompensa i augmenten les ganes de consumir-ne. Aquest
medicament pot tindre variacions en la seva actuació segons les condicions
genètiques del pacient tractat. Després trobem l’acamprosat que és el
medicament que serveix per a tractar principalment els símptomes que provoca
l'abstinència explicats en l’apartat de l’alcohol. Per últim, el disulfiram, que actua
en la descomposició de l’alcohol i provoca que quan el pacient en consumeixi

66
tingui uns efectes secundaris molt desagradables, ja que s’acumulen
acetaldehids al no ser degradat, de tal manera que al pacient se li van reduint les
ganes de consumir-ne.

A part dels tractaments amb medicació, també hi ha teràpies conductuals per

modificar l’actitud del pacient envers les drogues. Generalment hi ha el
tractament conductual ambulatori o el tractament residencial.

- Tractament conductual ambulatori: és aquell en el que hi ha una sèrie

de programes pels pacients que van de forma regular al psicòleg o
psiquiatra. Normalment utilitzen els següents mètodes. La teràpia cognitiu
conductual que serveix per a que els pacients reconeguin les situacions
en les que poden fer un possible consum de droga per tal d’evitar-les.
També hi ha la teràpia familiar multidimensional que és bàsicament pels
pacients adolescents amb problemes d’addicció i per les seves famílies.
Després trobem les entrevistes motivacionals les quals serveixen per a
modificar el comportament del pacient i per últim els incentius
motivacionals que fomenten la positivitat per evitar el síndrome
d’abstinència.

- Tractament residencial: aquest tractament és per els casos més greus i

de nivells més alts de drogoaddicció. Ofereixen un servei intensiu de 24
hores on el pacient s’allotja a un centre psiquiàtric per tal de no tindre cap
mena de contacte amb les drogues i seguir un tractament intensiu i
controlat. Hi ha tres tipus de tractaments: les comunitats terapèutiques, el
tractament residencial a curt termini i els allotjaments de rehabilitació. Per
començar, les comunitats terapèutiques es basen en una sèrie de
programes psicològics i psiquiàtrics on el pacient està en una residència
entre 6 o 12 mesos. Després, els tractaments residencials a curt termini
es basa en una orientació de manera intensiva on es prepara el pacient
per l’inici del tractament. Finalment, els allotjaments de rehabilitació, que
són de curta durada on el pacient es pot preparar per l’inici d’una vida
independent i sense drogues.

67
6. PSICOLOGIA CRIMINAL

Les conductes criminals poden ser causades per la presència de certs gens, i de
factors ambientals. La creació de perfils és una àrea relativament nova de la
psicologia forense. Aquest avenç, va altament lligat a les investigacions sobre la
genètica, investigacions psicològiques i sociològiques.

Importància de la genètica

L’ADN és la molècula que conté tot el material genètic, el qual es transmet de

forma hereditària, i és considerat la base de tot allò que està relacionat amb la
vida humana, i per tant, és el que determina el futur físic, mental i conductual
dels individus. Actualment, aquesta visió sobre l’ADN ha estat qüestionada des
de diverses disciplines, com la conductual, la genètica, la psiquiàtrica i les
ciències socials. Això es deu a que els gens estan en constant interacció amb
l’entorn, i que per tant, es podria dir que s’adapten, s’ajusten.

L’ADN s’embolica al voltant de proteïnes anomenades histones, les quals estan

cobertes del que està considerat una etiqueta química anomenada epigenoma.
L'epigenoma és l’encarregada de formar l'estructura física del genoma, és el que
conté els gens inactius, i relaxa els actius per tal de que siguin llegibles,
accessibles en l'expressió. Per tant, tot i que el codi d'ADN es manté fix per a
tota la vida, l'epigenoma és flexible ja que les etiquetes epigenètiques reaccionen
als senyals del medi ambient com la dieta i l’estrès. En aquest cas, fem referència
a l’entorn en un sentit ampli, és a dir, a les exposicions socials, nutricionals,
toxicològiques al llarg de les diverses etapes de creixement i desenvolupament
d’un individu.

Es podria dir que actualment la genètica pot explicar la meitat del comportament
agressiu d’una persona. Els gens, es poden expressar de milers de maneres
diferents segons l’entorn. És a dir, depenent de l’ambient o entorn, els gens
poden estar activats i derivar a comportaments violents i, o agressius. Per
exemple, quan un nen no està exposat a factors de risc mediambientals com ara
maltractaments, males connexions o la delinqüència entre iguals, hi ha una
possibilitat de que aquests gens estiguin activats. Però no només les condicions
de l’entorn d’una persona afecten, sinó que l’estil de vida d’una dona
embarassada també afecta a com es llegeix l’ADN del futur bebè. Això és degut
a que canvis radicals i, o espontanis tant emocionals com físics afecten també a
la lectura del codi genètic. Per tant, com molta gent del camp afirma, no existeix
un “gen criminal”, sinó que hi ha diversos gens que estan relacionats, però no
sempre es troben activats. Tot i així, existeixen altres estudis e investigacions
neuropsicològiques que determinen que un comportament criminal té tant un
contingut genètic com ambiental. Les components ambientals es veuen
afectades per característiques com l’autocontrol, la insensibilitat, la manca
d’empatia…

Moltes característiques físiques, mentals i conductuals, com el comportament

antisocial, s’han atribuït en part a canvis en l’epigenoma, inclòs el comportament
antisocial. Els gens-ambient (GxE), són presents quan diversos genotips
responen a l’ambient de diverses maneres, té un impacte molt important en la

68
psicopatologia que en les seves components individuals. Això és degut a que els
gens GxE involucren gens condicionats per riscos ambientals com la malnutrició
i, o l’abús. Molts d’aquests riscos genètics i ambientals sovint estan relacionats
amb un grup concret de la població, ja que els entorns tenen una gran influència
en els fenotips, l’aparença externa d'un caràcter genètic, l’emocionalitat, la por,
el baix autocontrol, emocionalitat negativa, baixa capacitat verbal, disfunció
executiva, disfunció i desequilibri de la testosterona… totes elles, són
característiques relacionades amb un comportament criminal.

Gen criminal

A l’octubre del 2014, es van publicar els resultats d’un anàlisi genètic a la revista
Molecular Psychiatry. Va ser dirigit per l’hospital Niuvanniemi, l’Institut
Karolinska, l’Institut de salut i benestar social, la Universitat d’Hèlsinki, la
Universitat de Finlàndia Oriental i l’Agència de sancions penals, Finlàndia.

Aquest experiment, es va dur a terme amb una població de 900 delinqüents, i es

va analitzar el seu codi genètic. La investigació, va resultar amb el descobriment
de l’associació de dos gens (MAOA i CDH13) amb un comportament criminal. La
presència d’aquests dos gens, presents en el 20% de la població, multiplica per
tretze les possibilitats de que una persona tingui antecedents de comportaments
violents repetits. Això és degut a que com a mínim entre 5-10% de tots els
delictes violents a Finlàndia es poden atribuir a la presència d’aquests dos gens.
Tot hi que s'ha demostrat l’existència de dos gens relacionats amb el
comportament criminal, i diversos gens relacionats amb el comportament en
general, aquests, no es poden utilitzar per a la detecció de criminals. Això és
degut a que tot hi que una persona tingui una combinació genètica d’alt risc, la
majoria no cometrà mai cap delicte. Només al voltant de la meitat del
comportament violent s’explica pels gens, i l’altra meitat s’explica per factors
ambientals. Tot i així, l’experiment va definir que es la majoria dels que tenen els
gens, no són violents, i és més l’efecte d’altres factors com el consum d’alcohol
el que, al ser combinat amb la presència d’ambdós gens, causa un
comportament delictiu violent. La majoria dels delinqüents estudiats, es trobaven
sota els efectes d'una substància psicoactiva en el moment de l’homicidi. A la
pràctica, aquesta afirmació, explica la relació dels gens amb el perquè, algunes
persones quan beuen es tornen violentes, com en els casos estudiats a
l’experiment. Aquestes conclusions, comporten que part de la violència es podria
prevenir mitjançant la intervenció en casos d’abús de substàncies.

A cada subjecte de l’experiment se li va atribuir un perfil criminal, és a dir, una

classificació respecte els seus delictes. Es va classificar a tota la població segons
si el seus delictes eren violents o no violents. L'associació entre els dos gens
(MAOA i CDH13) i un comportament violent va ser molt més elevada per a
aquells classificats com a delinqüents extremadament violents. Aquest grup,
estava compost per criminals que havien comès un total de 1154 assassinats,
homicidis i intents d’homicidis. A la genètica d’aquests individus, més present en
individus masculins que femenins, s’hi trobava una versió, de baixa activitat, del
gen guerrer (MAOA), el qual està vinculat amb un comportament agressiu, i una
versió activa del gen CDH13. Per una banda, el gen CDH13 està altament

69
relacionat amb el desenvolupament de les connexions neuronals del cervell. És
per això, que està altament associat al Trastorn de Dèficit d’Atenció i
Hiperactivitat (TDAH). Per altra banda, el gen MAOA és l’encarregat de
transmetre la informació de com metabolitzar la dopamina, substància altament
relacionada amb les emocions fortes com l’amor i la violència. Una variant
d’aquest segon gen, provoca una absorció menor de dopamina, causant que
l’individu tingui una major atracció per a les situacions de risc i, un comportament
més violent en comparació amb totes aquelles persones que no tenen aquesta
variant del gen.

Aquest experiment, també va estudiar les diverses maneres que existeixen per
a prevenir que l’efecte de l’alcohol potenciï un comportament violent. Això, es
podria aconseguir mitjançant l’administració de, per exemple Disulfiram. El
Disulfiram, és un medicament que causa una sensibilitat aguda a l’alcohol. És
per això, que si s’administra un parell de vegades a la setmana, s’aconsegueix
que l’individu eviti el consum d’alcohol, Tot i així, les possibilitats de reincidència
augmenten.

Gen MAOA

https://www.jax.org/news-and-insights/jax-
blog/2015/december/the-genetics-of-violent-behavior

70
 Conductes criminals

Causes.— El comportament criminal està determinat per les opinions,

intencions, pensaments, accions i reaccions…

Hi ha diverses teories que relacionen diversos factors externs amb un

comportament o conducta criminal, les quals han estat determinades al llarg del
temps per diversos estudis i experiments. Però, per a determinar les causes del
comportament d’una persona s’han de tenir en compte una sèrie de factors
principals:

- Característiques psicològiques individuals: aquestes, intenten

determinar i explicar quines són les característiques més específiques
de personalitat que porten a un individu a ser més propens a delinquir,
que no d’altres. Acostuma a estar relacionat amb l’autocontrol, tot hi
que també es pot relacionar amb trastorns mentals, causats
genèticament, per consum de substàncies… com l’esquizofrènia, el
trastorn bipolar, els trastorns d’estat d’ànim… Aquestes
característiques psicològiques individuals, estan determinades per
factors genètics i ambientals, ja que s’estudia el paper de diferents
neurotransmissors, hormones i regions cerebrals, igual que també
s’estudia el paper de la família, els components fisiològics de
l’individu...

- Factors familiars: el paper d’una família és molt important, i té una

gran influència en el comportament d’una persona, principalment en
les primeres etapes de desenvolupament d’aquesta. L’estil de criança,
els valors, si la família és nombrosa o no, l’absència de progenitors, un
alt autoritarisme o permissivitat… són factors que influeixen en la vida
i comportament d’un individu.

- Factors escolars: Després de la família, l’escola és la segona font

d’ensenyament de principis en una persona en les primeres etapes de
la seva vida. És aquí a on es segueixen adquirint i vivint experiències,
mals hàbits o vivències com l’individualisme, la competitivitat, la
sensació de fracàs...Sensacions, tant positives com negatives, que
marquen la vida d’una persona per sempre.

- Factors ambientals: l’ambient en el que es cria una persona és molt

important per a determinar quin serà el seu possible comportament en
un futur. Diversos estudis, han demostrar que la classe social és molt
important per a determinar un possible futur delinqüent. És a dir, s’ha
demostrat que les persones de classes baixes tenen una tendència
més alta a delinquir, possiblement per la seva desfavorizació i
desigualtat de condicions en les que viuen envers a una persona de
classe alta. A més a més, el consum de drogues, ús d’armes, accions
delictives… són altres factors ambientals que es poden trobar dins dels
hàbits d’una família, grup d’amics… que influeixen al comportament
d’una persona.

71
- Mitjans de comunicació: la informació externa que rebem a través
dels mitjans de comunicació és molt important, i més ara que vivim en
una època en la que les noves tecnologies ens permeten estar
connectats rebent informació externa en tots els moments del dia.
Aquesta informació externa pot arribar a ser molt influent i arribar a
canviar diversos pensaments i conductes d’un individu.

- Factors genètics: finalment, aquest últim grup de factors que

determinen la conducta d’una persona és molt important ja que
actualment són irreversibles totalment. Diversos estudis científics
determinen que certs comportaments antisocials, predisposició a
reaccionar físicament i amb agressivitat… estan determinats per la
genètica.

- Consum de drogues: s’ha demostrat que les drogues, especialment

l’alcohol, són causants d’un comportament violent. Això és degut a que
la producció de la dopamina, el neurotransmissor encarregat de les
emocions fortes, es veu afectat, i disminueix la seva producció. Això
comporta a que sentiments intensos com el de la violència o l’amor
siguin més presents, portant així a l’individu, a cometre algun tipus
d’acte violent. Aquesta producció de dopamina, està altament lligada
a la genètica, concretament al gen MAOA. Per tant, el consum de
drogues i les components genètiques van altament lligades a un
comportament criminal, especialment agressiu.

72
7. DADES ACTUALS DE CONSUM DE DROGUES I MALALTIES CAUSADES
PER AQUEST

A continuació trobem una taula amb un recull de dades de tractaments per

drogodependència de l’any 2019 de la població de Catalunya classificada per
edat i sexe.

Heroïna Cocaïna Cànnabis Tabac Alcohol Altres Total

SEXE 1521 3582 2045 520 6130 730 14528

homes 1338 2965 1538 266 4501 555 11163

dones 183 617 507 254 1629 175 3365

EDAT 1521 3582 2045 520 6130 730 14528

<15 0 0 37 0 0 0 37

15-19 6 42 462 3 49 13 575

20-24 32 192 400 4 139 43 810

25-29 118 377 305 8 296 70 1174

30-34 198 638 274 23 492 105 1730

35-39 294 825 207 31 735 146 2238

40-44 313 760 154 51 967 113 2358

45-49 285 397 98 75 947 92 1894

50-54 157 198 55 82 952 66 1510

55-59 77 112 31 109 649 45 1023

>=60 41 40 18 134 904 37 1174

Taula sobre el consum de drogues segons edat i sexe a Catalunya

Com podem observar, a Catalunya consumeixen més drogues els homes que
les dones. L’edat de més consumició és en l’interval de 40 a 44 anys i la que
menys els menors de 15 anys. A part, també podem veure que la substància
tòxica més consumida és l’alcohol que va seguida de la cocaïna. La droga menys
consumida és el tabac.

73
 Gràfic indicador de morts degut a substàncies tòxiques

https://drogues.gencat.cat/web/.content/minisite/drogues/professionals/epidemi
ologia/informes_mortalitat/MORTALITAT-REACCIONS-AGUDES-A-
SUBSTANCIES-PSICOACTIVES_ok.pdf

Aquest gràfic ens mostra les morts dels anys 2017, 2018 i 2019 causades per
una intoxicació de drogues. Com podem observar, les morts del 2019 han
incrementat en 21 morts respecte les del 2018.

74
Valors i percentatges sobre el consum d’alcohol i les conseqüències d’aquests
a Catalunya.

https://drogues.gencat.cat/web/.content/minisite/drogues/professionals/observat
ori/Informe-SISTEMA-INFORMACIO-DROGODEPENDENCIES_Informe-anual-
2020_ok.pdf

L’alcohol és la droga que genera més inicis de tractament, de fet el valor és de

45% el qual s’ha mantingut bastant estable en els darrers anys. A part, aquesta
substància representa la meitat de les urgències relacionades amb les
substàncies tòxiques i la droga més vigent en els ingressos de les unitats
hospitalàries de desintoxicació (UHD). El 5% d’urgències hospitalàries
relacionades amb el consum d’alcohol és de persones menors de 18 anys i és
molt més elevat en les noies. Els darrers anys el nombre de tractats per consum
d’alcohol era de 6000 casos, però a l’any 2020 van baixar fins a 4700. El 73% de
tractats són homes amb una mitjana de 47 % els quals el 37% viuen amb parella
i el 24% sols i el 27 % són dones, és a dir que el consum d’alcohol és molt més
elevat en la població masculina. Les enquestes que es van realitzar per EDADES
van afirmar que el 9% de la població de 15 a 64 anys van confirmar haver-se

75
emborratxat en els últims 30 dies, on les xifres més elevades és entre els 15 i 29
anys, en concret el 21% d’aquest 9%. Entre els estudiants de 14 a 18 anys el
consum d’alcohol és d’un 29% dins dels quals les noies en són un 31% i els nois
un 26%. També, segons les enquestes de ESTUDES les relacions sexuals amb
penediment el següent dia i les conductes violentes són més freqüents en
persones que han consumit alcohol els darrers 30 dies, a part en cas de que
aquest consum hagi sigut molt més seguit aquests indicis es dupliquen. El 30%
dels estudiants que han consumit alcohol als darrers dies han tingut relacions
sexuals sense preservatiu pel que fa el 16% dels estudiants. Per últim, podem
observar que el 27% de morts en accidents de tràfic han sigut causats per un
consum d’alcohol.

76
8. CONCLUSIONS

Conclusions entrevista

Abans d’entrar en detall i analitzar el consum de drogues sobre els trastorns

mentals i la conducta d’una persona, concretament la delictiva, cal determinar
certs conceptes. És per això, i per poder obtenir dades sobre el consum de
drogues i la seva relació amb el comportament d’un centre mèdic, vam anar a
l’hospital Sagrat Cor de Martorell a entrevistar al psiquiatra i psicòleg analític
Pedro Yscadar.
Vam començar l’entrevista diferenciant els termes problema psiquiàtric i
problema psicològic. Tot hi que sovint van lligats, és a dir, les característiques
d’un són similars o causen les característiques de l’altre, no són el mateix. Un
problema psiquiàtric és aquell que es considera una patologia mèdica, és a dir,
requereix d’un tractament a base de fàrmacs. Per altra banda, un trastorn
psicològic és aquell causat principalment per factors ambientals i socials.
Aquesta diferència de trastorns és deguda a que una malaltia mental és causada
per molts factors, principalment pels físics i els psicològics. Les condicions
físiques són els factors genètics, els quals determinen la susceptibilitat a patir
una malaltia. Les segones condicions, les psicològiques, són aquelles que venen
determinades per l’experiència, la manera que una persona viu la seva vida i les
condicions socials en les que es troba. Aquests dos factors principals, són els
que ens porten a diferenciar els dos tipus de malalties mentals principals, i són
també els que donen lloc el nom d’un psiquiatra i d’un psicòleg. Tot hi que la
diferència no és coneguda, un psiquiatra és la persona encarregada de donar les
pautes de cura d’una persona i de fer la recepta mèdica. Per altra banda, els
psicòlegs, són els encarregats de les intervencions psicoterapèutiques.
Finalment, no ens podem oblidar dels infermers, persones que ocupen un lloc
molt important en un hospital, ja que són els encarregats de modular les
indicacions de curació dels psiquiatra i les intervencions del psicòleg.
Un cop definits tots aquests conceptes, entrem en el nostre tema d’interès: la
relació del consum de substàncies amb el comportament d’un individu.
El consum de substàncies, està relacionat principalment amb el trastorn de
control d’impulsos. Actualment, aquest trastorn, igual que molts d’altres, estan
causats per una addicció i una patologia psiquiàtrica.
Una persona, amb un problema de consum de toxines, pot ingressar a l’hospital
en dos llocs diferents. El primer, és la planta de patologia dual, la qual
s’encarrega de la desintoxicació, en canvi, totes aquelles persones que no tenen
control, i a la vegada poden necessitar un tractament de desintoxicació,
ingressen a la planta de cuidats aguts. En aquesta segona planta, veiem que un
40% dels ingressos són causats pel consum de drogues, i que el nombre de
dones ingressades és major al d’homes, ja que molts d’aquests, quan
consumeixen tenen més problemes que els porten a ser detinguts, davant d’un
judici etc. Tot hi que, com hem dit, la majoria d’ingressos, són dones, el sexe que
presenta un consum de substàncies més elevat és el masculí.
Com hem comentat més d’un cop, les malalties tenen una base genètica i una
social. Aquesta component física, es pot veure alterada pel consum de drogues,
les quals generen canvis nocius al nostre cos, principalment, ja que afecten als
neurotransmissors, i per tant, a la transmissió dels impulsos nerviosos. Parlem

77
en general de drogues, ja que per molt que algunes es consideren toves i d’altres,
dures, totes són perjudicials. Per altra banda, la component social és igual
d’important que la física i pot venir determinada per les condicions emocionals
d’una persona i la necessitat per al control. Actualment, vivim en una època en
la que el consum de substàncies ha incrementat especialment entre la població
jove. Aquest fet és degut a que la pandèmia ha suposat un trencament del nostre
funcionament i una reducció de les trobades socials, no virtuals. Aquests canvis,
han generat molts frustració en algunes persones, la qual ha derivat a un
augment d’agressivitat tant cap a un mateix com cap als altres. Aquí, hem pogut
veure un exemple, proper per a molts de nosaltres, de com les condicions socials
afecten al consum de drogues. Ens trobem també en aquesta mateixa situació,
causada per components socials, en els casos d’individus que consumeixen
altres substàncies per a oblidar, per a fer com un “tap”. Casos com aquest, estan
molt relacionats amb el pensament actual de que no hi ha límits. Una persona es
marca els seus propis límits, que sovint porten a la desmesura. Per tant, aquest
descontrol juntament amb la pressió social, ens porta viure en un entorn sense
preocupacions futures. Aquest present que vivim és el causant de l’increment del
consum de drogues i dels trastorns mentals com el de control d'impulsos,
problemes de conducta alimentària i ansietat, cada cop més presents en la nostra
societat.
Per a dur a terme el diagnòstic d’un possible trastorn mental es realitza una
entrevista psiquiàtrica, que consisteix en una sèrie de preguntes tancades les
quals es basen en uns ítems com ara el nivell de consciència, l’atenció, la
memòria, el pensament, la manera de relacionar-se, etc. A partir d’aquests ítems,
el psiquiatra podrà valorar el sentit de la realitat del pacient i si el seu
comportament està a dins del comportament considerat “normal” i així veure si
té un trastorn mental o no. Un cop s’ha diagnosticat el tipus de trastorn es pot
realitzar un tractament, el qual variarà segons les necessitats del pacient i el qual
podrà ser modelat al llarg del temps segons l’evolució del malalt. Es pot aplicar
l’ús de fàrmacs, com ara antipsicòtics en el cas de l’esquizofrènia, la intervenció
psicoterapèutica que es basa en l’aprenentatge del comportament o la
intervenció psicoeducativa, en la qual la infermera hi té un paper molt important
ja que és la que dona les pautes per a millorar el comportament.
El diagnòstic dels trastorns és relatiu, ja que normalment les malalties mentals
no acostumen a seguir un patró exacte a diferència de la medicina general, sinó
que solen ser diagnòstics categorials. Això consisteix en que a partir de varies
premisses segons l’evolució del pacient es redueixin a una sola. Per tant un
diagnòstic psiquiàtric és molt més difícil de fer degut a la seva incertesa.
Pel que fa a la sensibilitat, la gran majoria dels consumidors de substàncies
tòxiques ho seran més, ja que les persones evolucionem, ens desenvolupem i
actuem depenen de quatre factors, els quals són el pensament, l’afecte, la
sensopercepció i intuïció. Els drogoaddictes acostumen a actuar només segons
la sensopercepció, ja que actuen segons el que els hi ve de gust al moment,
seguint els seus sentits sense pensar en les conseqüències que poden tindre en
un futur i només pensant en el present i deixant de banda els altres tres factors.

78
 Conclusions enquesta

Per a comprovar si la nostra hipòtesi era certa, és a dir si les drogues tenen un
efecte en el comportament humà, concretament el criminal, vam realitzar una
enquesta, els resultats de la qual hem comparat amb resultats d’altres
experiments duts a terme per la comunitat científica. En primer lloc, hem observat
que la població masculina consumeix més substàncies tòxiques que la femenina,
fet que coincideix amb les dades obtingudes de la nostra enquesta. Per altra
banda, hem vist que un consum més elevat de drogues il·legals acostuma a
derivar a un comportament antisocial, el qual també és més freqüent en la
població masculina. Per lo contrari, els resultats que vam obtindre nosaltres de
la població enquestada van ser totalment inversos, ja que la majoria d’enquestats
que consumeixen algun tipus de droga, van afirmar que es consideraven
persones socials amb facilitat per a relacionar-se.
A més a més, pel que fa a la delinqüència, hem trobat que, segons altres estudis
no necessàriament l'ús de substàncies tòxiques ha d’anar lligat amb el
comportament delictiu, ja que hi ha una component genètica que també influeix.
Tot i així, els factors que poden anar lligats al consum de drogues com ara la
pobresa o trastorns de la personalitat, poden incrementar les possibilitats
d’accions delictives. Respecte els resultats obtinguts en la nostra enquesta,
podem veure que la població enquestada que fa un ús més habitual de
substàncies tòxiques tendeix més a cometre actes delictius. Aquests actes,
acostumen a ser comesos per la població masculina. Seguidament, pel que fa
les relacions familiars, solen haver-hi més conflictes familiars en els consumidors
de drogues, lo qual concorda amb el que vam obtindre en els nostres resultats.
Respecte el paràmetre de la sensibilitat, s’observa que les persones que
acostumen a consumir substàncies tòxiques solen ser més sensibles, això, és
degut a que les persones consumidores s’acostumen a guiar per la
sensopercepció. Només pensen en el present i no en les conseqüències dels
seus actes. Comparant aquesta informació amb els nostres resultats, hem pogut
observar que pel que fa l'alcohol i el tabac és cert, però pel que fa a la població
enquestada que consumeix altres substàncies no ho és, ja que considera que el
seu nivell de sensibilitat és més aviat baix. Respecte la capacitat de concentració,
s’observa que les persones que consumeixen drogues acostumen a tenir-ne
menys, de fet, a la nostra enquesta hem observat que l'alcohol disminueix la
concentració en la població enquestada mentre que el consum d’altres drogues
no influeixen sobre aquesta. Tot i així, hem observat que el tabac augmenta la
concentració, fet que coincideix amb dades que hem trobat d’altres
investigacions,. Aquest fet, és degut a que, la nicotina a curt termini, disminueix
la ment dispersa, però, a llarg termini acaba sent perjudicial per aquesta. Hem
observat també, que en general les drogues poden influir en l’autocontrol d’una
persona, lo qual respecte els resultats obtinguts en la nostra enquesta, hem
pogut observar que el consum d’altres drogues si que hi influeix, però que el
alcohol precisament augmenta l'autocontrol en la població enquestada i que el
tabac no té cap influència. Finalment, pel que fa els canvis d’humor, segons les
dades generals s'observa que poden ser causats per una influència de les
drogues, cosa que concorda amb els nostres resultats, tot i que el tabac no
provoca cap canvi.

79
Per a poder comprovar si les dades sobre el consum de drogues i la seva relació
amb el comportament trobades a internet i les dades que ens va aportar el
psicòleg analític i psiquiatra Pedro, vam dur a terme una enquesta entre la
població jove de Gelida. L’enquesta, es divideix en dues parts principals. La
primera es centra en el consum de drogues i la seva relació amb l’edat i sexe de
la persona enquestada. Per altra banda, la segona es centra en el comportament
de l’individu enquestat.
De la primera part de l’enquesta, el que nosaltres volíem analitzar és el
percentatge de gent jove que consumeix substàncies, concretament alcohol,
tabac i altres tipus de drogues, quin és el seu consum d’aquestes i si el sexe i
l’edat influeixen en el seu consum. De la segona part, en canvi, el que nosaltres
volíem analitzar és si aquest consum de substàncies influeix d'alguna manera en
el comportament d’una persona.
L’enquesta va ser contestada per un total de 210 persones, de les quals un
63,2% (132 persones) tenen entre setze i divuit anys, un 23% (48 persones)
tenen més de divuit anys, un 12,9% (27 persones) tenen entre tretze i setze anys,
i finalment, un 1% (2 persones) tenen entre deu i tretze anys. Un 56% dels
enquestats (117 persones) són homes, un 42.1% (88 persones) són dones,
mentre que un 1.9% (4 persones) no s’identifiquen amb cap d’aquests dos
gèneres.
Els següents anàlisi no tenen en compte les dades respostes per la població
d’entre 10 i 13 anys, ni les de la població que no s’identifica ni amb el gènere
femení ni amb el masculí degut a que constitueixen un percentatge molt petit de
la població enquestada i, per tant no representen a la població general del seu
col·lectiu.

Les conclusions que hem extret de la primera part de l'enquesta són les
següents:

 Hem pogut determinar, que més de tres quarts de la població enquestada

consumeix alcohol de manera puntual, i que aquest consum esporàdic
predomina tant segons el gènere com segons l’edat, tot hi que el consum
d’alcohol diari predomina en la població masculina, i en la població major
de 18 anys.

 Amb aquesta enquesta, hem pogut veure que tot hi que gran part de la
població enquestada no fuma, més d’un terç o fa de forma habitual, i més
d’un terç també ho fa de manera puntual. En general, respecte el consum
de tabac, podem dir que el consum de tabac de forma habitual predomina
en la població de més de 18 anys. En canvi, el consum de tabac puntual
és major en la població d’entre 16 i 18 anys. També, hem pogut veure que
aquest consum de tabac predomina en les dones, quan es tracta d’un
consum habitual, en canvi, predomina en els homes, quan es tracta d’un
consum esporàdic.

 Hem pogut observar que la majoria de població mai consumeix altres tipus
de drogues tot i que un terç ho fa de forma esporàdica. Els joves d’entre
16 i 18 anys fan un consum esporàdic d’altres drogues major que en
qualsevol altre edat, però en canvi els majors de 18 anys consumeixen
més al dia a dia. També hem pogut observar que els homes fan un

80
 consum puntual major que els altres gèneres, mentre que les dones
predominen en el consum habitual. De totes aquestes drogues
consumides la més consumida és la marihuana seguida per el cristall.

Observem que la majoria de la població afirma que mai es comporta diferent

quan consumeix substàncies. Tot i així, hem dut a terme una segona part de
l’enquesta la qual es basa en l'anàlisi del comportament per diversos paràmetres
individuals analitzats a continuació.
Per a veure si el consum de substàncies té algun efecte en el comportament de
la població enquestada, vam realitzar una sèrie de preguntes. Cada una d’elles
ha sigut analitzada individualment respecte el consum d’alcohol, de tabac i
d’altres drogues.
Les conclusions extretes de la segona part de l’enquesta són les següents:

 El primer paràmetre analitzat és el fet d’actuar sense pensar. La majoria

de la població afirma que a vegades actuà sense pensar mentre que un
terç mai ho fa. Respecte el consum d’alcohol hem observat que les
persones que no consumeixen mai alcohol pensen més abans d’actuar
que no les que consumeixen de forma habitual. Respecte el consum
d’altres drogues igual que amb el consum d’alcohol la població que
consumeix drogues habitualment tendeix a no pensar abans d’actuar. En
canvi respecte el consum de tabac hem pogut veure que aquells que
consumeixen tabac de forma habitual acostumen a actuar sense pensar.

 El segon paràmetre analitzat és el de l’acte delictiu de robar, prop de la

meitat de la població enquestada a comès alguna vegada aquest delicte
mentre que l’altre meitat no ho ha fet. Respecte el consum de l’alcohol
hem observat que aquelles persones que consumeixen alcohol de forma
habitual o esporàdica tendeixen més a cometre aquest acte. El mateix
passa amb la relació del consum de drogues i tabac i l’acte de robar.

 El tercer paràmetre que hem estudiat ha sigut la manipulació de la gent

per interessos personals. Més de la meitat de la població no manipula mai,
tot i que prop d’un terç ho fa a vegades. Sorprenentment hem observat
que un lleuger percentatge major de gent que manipula pertany al
col·lectiu de gent que no consumeix alcohol. En canvi per lo contrari, la
població que consumeix altres drogues i tabac tendeix a manipular a la
gent pels seus propis interessos.

 El quart paràmetre estudiat és la provocació de baralles i el gust per a fer-

ho. Més de tres quarts de la població no provoquen baralles, mentre que
algo més d’una desena part ho fa a vegades. Hem observat que la gent
que consumeix alcohol, altres drogues i tabac té una tendència
lleugerament major a provocar baralles.

 En el cinquè paràmetre hem estudiat la paciència. Gairebé la meitat de la

població afirma que és bastant pacient, un quart no ho és gaire i prop de
dues desenes parts ho és molt. Hem observat que la gent que no
consumeix alcohol és una mica més pacient que no pas aquella que en

81
 consumeix habitualment. En canvi, hem vist que el consum d'altres
drogues no afecta a la paciència de la població enquestada. Finalment,
respecte el consum de tabac hem observat que les persones que no
consumeixen tabac són més pacients que no pas aquelles que sí que ho
fan.

 En el sisè paràmetre hem analitzat els canvis d’humor. Més de la meitat

de la població tenen canvis d’humor puntuals, mentre que prop d’un quart
en tenen tant sovint com mai. Hem vist que la població que consumeix
alcohol i altres drogues sol tindre més canvis d’humor respecte la població
que no en consumeix. En canvi respecte el consum de tabac hem
observat que no afecta en els canvis d’humor.

 El setè paràmetre que hem analitzat és la relació amb els familiars, la qual
és bona en quasi tota la població enquestada. Hem observat que la
població que no consumeix alcohol ni tabac té més bona relació amb els
seus familiars que no pas aquella que en consumeix de manera habitual.
En canvi respecte el consum de drogues hem observat també una petita
diferència en la relació amb els familiars, tot i que aquesta és lleugerament
menor.

 En el vuitè paràmetre hem estudiat l’autocontrol en situacions d'estrès.

Dos terços de la població afirmen que de depenen de la situació tenen
més o menys autocontrol. En canvi, gairebé un terç afirma que té molt
autocontrol. Hem vist que la població que consumeix alcohol té més
autocontrol respecte la població que no en consumeix. En canvi, un
percentatge semblant de població té autocontrol depenen de la situació.
Per altra banda, la població que no consumeix altres drogues té més
autocontrol que no pas la que en consumeix. Finalment, observem que el
consum de tabac no influeix.

 En el novè paràmetre estudiat hem analitzat l'organització dels

enquestats. Un terç de la població és molt organitzada, mentre que prop
d’una desena part no ho és, i més de la meitat depèn dels aspectes. Hem
vist que la població que no consumeix alcohol, tabac ni altres drogues és
més organitzada que la població que sí que en consumeix.

 En el paràmetre 10 hem estudiat les relacions socials. Més de la meitat

de la població afirma que es relaciona sense dificultats, mentre que prop
de dues desenes parts ho fa a vegades o li costa molt. Hem vist que la
població que consumeix tabac, alcohol i altres drogues es relaciona més
que no pas la gent que no en consumeix.

 En el paràmetre 11 hem estudiat la ment dispersa. Prop d’un quart de la

població afirma que es concentra ràpid, mentre que prop de dos terços ho
fa depenen de la situació. Hem observat que la població que no
consumeix alcohol es concentra més ràpid. En canvi hem vist que les
altres drogues no influeixen en la concentració. Finalment, hem observat
que la població que consumeix tabac té més concentració que no pas la
que no en consumeix.

82
 En l’últim paràmetre hem analitzat la sensibilitat dels enquestats. Menys
d’un terç de la població afirma que és molt sensible, un terç ho és poc i
més d’un terç ho és força. Hem observat que la població que consumeix
alcohol i tabac és més sensible que la que no ho fa. Hem observat que el
consum d’altres drogues no afecta a la sensibilitat.

83
 Conclusions

Aquest, ha sigut un treball que ens ha enriquit molt ja que ens ha fet reflexionar
i madurar en certs aspectes de la vida.
Per a poder confirmar o negar la nostra hipòtesi, primer vam haver de fer una
recerca, la qual hem complementat amb una part pràctica. La part teòrica
d’aquest treball, tot hi ser molt feixuga i haver-nos portat moltes hores de feina i
de recerca, ha augmentat els nostres coneixements tant del sistema nerviós com
de les drogues. Hem après que el sistema nerviós es pot dividir en dos
subsistemes principals. El primer, el sistema nerviós central és l’encarregat
d'integrar la informació rebuda, coordinar i influir en l’activitat de totes les parts
del cos, és a dir, controla la majoria de les funcions corporals. En canvi, el
sistema nerviós perifèric és l’encarregat de connectar el SNC amb els òrgans,
les extremitats i la pell. Hem aprofundit molt en els components de cadascun dels
subsistemes i la seva funció. Per a poder relacionar aquesta part del treball amb
la investigació sobre les drogues, hem investigat a fons com es transmet l’impuls
nerviós, quins tipus de transmissions existeixen, com el funcionament d’aquests
es pot veure afectat, per quins motius i a quines malalties o canvis de conducta
deriven. Per tal d’augmentar el nostre coneixement sobre els factors que afecten
a la transmissió d’aquests senyals, hem investigat també sobre els tipus de
drogues que existeixen, quins són els seus efectes tant fisiològics com mentals,
la seva influència sobre el sistema nerviós que ens ha servit per a relacionar les
dues parts de la part teòrica del treball, i l’origen d’aquestes per a conèixer millor
la seva evolució. A més a més, també hem investigat la diferència entre els
termes de la dependència, l’abstinència i la tolerància ja que solen causar força
confusió. La investigació sobre aquests termes, ens ha servit per aprofundir més
en el comportament de les drogues sobre el SNC i el tractament sobre l’addicció
d’aquestes. A part de la influència de les drogues, hem descobert també la
importància de la genètica i dels factors socials i ambientals sobre el
comportament

En la part pràctica del treball, en canvi hem realitzat una enquesta a la població
jove del nostre municipi i una entrevista al psiquiatra Pedro Yscadar. Amb
l’enquesta hem volgut analitzar quin és el consum de drogues entre la població
jove i si el consum d’aquestes té algun efecte sobre el comportament. I per altra
banda, amb l’entrevista hem pogut ampliar els nostres coneixements sobre com
funciona un hospital psiquiàtric, quins tipus de trastorns mentals existeixen i
l'efecte de les drogues sobre aquest.
Al cap de mesos de treball, hem pogut determinar que la nostra hipòtesi inicial
era certa, és a dir, que les drogues tenen una gran influència en el comportament
humà. Tot i que, hem pogut observar que el comportament criminal no es veu
només afectat pel consum de drogues sinó que altres factors genètics i
ambientals poden derivar a aquest.

84
9. WEBGRAFIA

Wikipedia, “neuron”, setembre de 2021. Consultada al juny de 2021. Recuperat

de: <https://en.wikipedia.org/wiki/Neuron>

Guy-Evans, Olivia, Simply Psychology, “Neuron (Nerve Cell) Types, Structure

and Function”, febrer 2021. Consultada al juny de 2021. Recuperat de:
<https://www.simplypsychology.org/neuron.html>

Khan Academy, “Overview of neuron structure and function”, 2015. Consultada

al juny de 2021. Recuperat de:
<https://www.khanacademy.org/science/biology/human-biology/neuron-
nervous-system/a/overview-of-neuron-structure-and-function>

Dr. Woodruff Alan, University of Queensland, “What is a neuron?”, agost 2019.

Consultada al juny de 2021. Recuperat de: <https://qbi.uq.edu.au/brain/brain-
anatomy/what-neuron>

St. Clair, Bryn, ScienceNewsForStudents, “Explainer: What is a neuron?”, 2021.

Consultada al unys de 2021. Recuperada de:
<https://www.sciencenewsforstudents.org/article/explainer-what-is-a-neuron>

University of Queensland, “Types of neurons”, març 2018. Consultada al juny de

2021. Recuperada de: <https://qbi.uq.edu.au/brain/brain-anatomy/types-
neurons>

BrainFacts, “The neuron”, abril 2012. Consultada al juny de 2021. Recuperat de:
<https://www.brainfacts.org/brain-anatomy-and-function/anatomy/2012/the-
neuron>

Cherry, Kendra, verywellmind, “An Overview of the Different Parts of a Neuron”,

novembre 2020. Consultada al juny de 2021. Recuperat de:
<https://www.verywellmind.com/structure-of-a-neuron-2794896>

Wikipedia, “Soma (biology)”, setembre 2021. Consultada al juliol de 2021.

Recuperat de: <https://en.wikipedia.org/wiki/Soma_(biology)>
New World Encyclopedia, “Soma”. Consultada al juliol de 2021. Recuperat de:
<https://www.newworldencyclopedia.org/entry/soma_(biology)>

Lumen Learning, “neuons”. Consultada al juliol de 2021. Recuperat de:

<https://courses.lumenlearning.com/wm-biology2/chapter/neurons/>

Wikipedia, “Axon”, setembre 2021. Consultada al juliol de 2021. Recuperat de:

<https://en.wikipedia.org/wiki/Axon>

University of Queensland, “Axons: the cable transmission of neurons”, març

2021. Consultada al juliol de 2021. Recuperat de:
<https://qbi.uq.edu.au/brain/brain-anatomy/axons-cable-transmission-neurons>

85
Harvard EDX course, “Fundamentals of Neuroscience, Part 2: Neurons and
Networks”. Consultada al juliol de 2021. recuperat de:
<https://learning.edx.org/course/course-v1:HarvardX+MCB80.2x+2T2021/block-
v1:HarvardX+MCB80.2x+2T2021+type@sequential+block@1091404ec2104d6
b989f180d13d710d1/block-
v1:HarvardX+MCB80.2x+2T2021+type@vertical+block@8e1ac6ba872944ebb5
5d7e3619e098c4>

Bertran Prieto, Pol, médico+, “Las 9 partes de una neurona (y sus funciones)”.
Consultada el juliol de 2021. Recuperat de:
<https://medicoplus.com/neurologia/partes-neurona>

Lumen Learning, “neurons”. Consultada el juliol de 2021. Recuperat de:

<https://courses.lumenlearning.com/boundless-psychology/chapter/neurons/>

Jabr, Ferris, Scientific American, “Know Your Neurons: How to Classify Different
Types of Neurons in the Brain's Forest” maig 2012. Consultada el juliol de 2021.
Recuperat de:<https://blogs.scientificamerican.com/brainwaves/know-your-
neurons-classifying-the-many-types-of-cells-in-the-neuron-forest/>

R. Jessen, Kristjan, SciienceDirect, “Glial Cells”, octubre 2004. Consultada el

juliol de 2021. Recuperat de:
<https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S1357272504000846>

Sathyajith, Deepthi, News Medical Life Sciences, “what are Glial Cells?”, març
2020. Consultada el juliol de 2021. Recuperat de: <https://www.news-
medical.net/life-sciences/What-are-Glial-Cells.aspx>

University of Queensland, “types fo glia”, juny 2017. Consultada el juliol de 2021.

Recuperat de: <https://qbi.uq.edu.au/brain-basics/brain/brain-physiology/types-
glia
https://qbi.uq.edu.au/brain-basics/brain/brain-physiology/types-glia>

Sukel, Kayt, Dana foundation, “neurotransmitters”, agost 2019. Consultada el

juliol de 2021. Recuperat de: <https://www.dana.org/article/neurotransmitters/>

Guy-Evans, Olivia, SimplyPsichology, “Neurotransmitters: Types, Function and

Examples”, abril 2021. Consultada el juliol de 2021. Recuperat de:
<https://www.simplypsychology.org/neurotransmitter.html>

Vasković, Jana, KenHub, “neurotransmitters”, stembre 2021. Consultada el juliol

de 2021. Recuperat de:
<https://www.kenhub.com/en/library/anatomy/neurotransmitters
https://my.clevelandclinic.org/health/articles/21202-nervous-system>

Mandal, Ananya, News Medical Life Sciencies, “What is the Nervous System?”,
gener 2021. Consultada el juliol de 2021. Recuperat de: <https://www.news-
medical.net/health/What-is-the-Nervous-System.aspx>

86
Scholarpedia, “Nervous System”, agost 2013. Consultada el juliol de 2021.
Recuperat de: <http://www.scholarpedia.org/article/Nervous_system>

Lumen Learning, “the nervous system”. Consultada el juliol de 2021. Recuperat

de: <https://courses.lumenlearning.com/boundless-psychology/chapter/the-
nervous-system/>

Wikipedia, “central nervous system”, octubre 2021. Consultada a l’agost de 2021.

Recuperat de: < https://en.wikipedia.org/wiki/Central_nervous_system>

Newman Tim, MedicalNewsToday, ”All about the central nervous system”,

desembre 2017. Consultada a l’agost de 2021. Recuperat de:
<https://www.medicalnewstoday.com/articles/307076>

Dangond Fernando, Conrad Stoppler Melissa i Patrick Davis Charles,

Emedicinehelath, “Central Nervous System (CNS) Functions, Parts, and
Locations”, abril 2020. Consultada a l’agost de 2021. Recuperat de:
<https://www.emedicinehealth.com/anatomy_of_the_central_nervous_system/a
rticle_em.htm>

University of Queensland, “the spinal cord”. Consultada a l’agost de 2021.

Recuperat de: <https://qbi.uq.edu.au/brain/brain-anatomy/spinal-cord>

University of Queensland, “brain functions”. Consultada a l’agost de 2021.

Recuperat de: <https://qbi.uq.edu.au/brain-basics/brain-physiology>

University of Queensland, “brain anatomy”. Consultada a l’agost de 2021.

Recuperat de: <https://qbi.uq.edu.au/brain/brain-anatomy>

CogniFitResearch, “Parts del cervell. Anatomia del cervell”. Consultada a l’agost

de 2021. Recuperat de: <https://www.cognifit.com/ca/parts-del-cervell>

Wikipedia, “cervell”. Consultada a l’agost de 2021. Recuperat de:

<https://ca.wikipedia.org/wiki/Cervell>

Chawla Jasvinder, MedScape, “Peripheral Nervous System Anatomy”, juny

2016. Consultada a l’agost de 2021. Recuperat de:
<https://emedicine.medscape.com/article/1948687-overview>

Cherry Kendra, verywellmind, “How the Peripheral Nervous System Works”, juny
2020. Consultada a l’agost de 2021. Recuperat de:
<https://www.verywellmind.com/what-is-the-peripheral-nervous-system-
2795465>

Guy-Evans Olivia, SimplyPsichology, “Peripheral Nervous System

Definition, Parts and Function, abril 2021. Consultada a l’agost de 2021.

Recuperat de: <https://www.simplypsychology.org/peripheral-nervous-
system.html>

87
UC San Diego Health, “About Peripheral Nerves”. Consultada a l’agost de 2021.
Recuperat de: <https://health.ucsd.edu/specialties/neuro/specialty-
programs/peripheral-nerve-disorders/pages/about-peripheral-nerves.aspx>

Wikipedia, “Peripheral nervous system”, octubre 2021. Consultada a l’agost de

021. Recuperat de: <https://en.wikipedia.org/wiki/Peripheral_nervous_system>

Rubin Michael, Manual Msd Versión para público general, “Introducción al

sistema nervioso periférico”, desembre 2020. Consultada a l’agost de 2021.
Recuperat de: <https://www.msdmanuals.com/es/hogar/enfermedades-
cerebrales,-medulares-y-nerviosas/trastornos-del-nervio-perif%C3%A9rico-y-
trastornos-relacionados/introducci%C3%B3n-al-sistema-nervioso-
perif%C3%A9rico>

DACER, “Entendiendo el cerebro: ¿cómo funciona el sistema nervioso

periférico?”. Consultada a l’agost de 2021. Recuperat de:
<https://www.dacer.org/entendiendo-el-cerebro-como-funciona-el-sistema-
nervioso-periferico/>

Wikipedia, “Sistema nervioso periférico”, octubre 2021. Consultada a l’agost de

2021. Recuperat de:
<https://es.wikipedia.org/wiki/Sistema_nervioso_perif%C3%A9rico>

Wikipedia, “Ganglio nervioso”, abril 2021. Consultada a l’agost de 2021.

Recuperat de: <https://es.wikipedia.org/wiki/Ganglio_nervioso>

Gateway, “Effects of drug abuse and addiction”. Consultada al setembre de 2021.

Recuperat de: <https://www.gatewayfoundation.org/faqs/effects-of-drug-abuse/>

National Institute on Drug Abuse, “Introducing the Human Brain”, juliol 2020.
Consultada al setembre de 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/publications/drugs-brains-behavior-science-
addiction/drugs-brain>

BetterHealth, “How drugs affect your body”, desembre 2017. Consultada al

setembre de 2021. Recuperat de:
<https://www.betterhealth.vic.gov.au/health/healthyliving/How-drugs-affect-your-
body>

Maria C Blanco-Gandía, Ana Mateos-García, Maria P García-Pardo, Sandra

Montagud-Romero, Marta Rodríguez-Arias, José Miñarro, María A Aguilar,
PubMed.ogv, “Effect of drugs of abuse on social behaviour: a review of animal
models”, setembre 2015. Consultada a l’agost de 221. Recuperat de:
<https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/26221831/>

American Addiction Centers, “Symptoms and Signs of Substance Abuse”,

octubre 2021. Consultada al setembre de 2021. Recuperat de:
<https://drugabuse.com/symptoms-signs-drug-abuse-effects/>

88
Watkins Meredith, American Addiction Centers, “How Drugs Affect the Brain and
Central Nervous System”, agost 2021. Consultada al setembre de 2021.
Recuperat de: <https://americanaddictioncenters.org/health-complications-
addiction/central-nervous-system>

Footprints to Recovery, “What Drugs Do to Your Nervous System”. Consultada

al setembre de 2021. Recuperat de: <https://footprintstorecovery.com/drug-use-
health-risks-long-short/nervous-system/>

BetterHealthChannel, “How drugs affect your body”. Consultada al setembre de

2021. Recuperat de:
<https://www.betterhealth.vic.gov.au/health/healthyliving/How-drugs-affect-your-
body>

American Addiction Centers, “Symptoms and Signs of Substance Abuse”,

octubre 2021. Consultada al setembre de 2021. Recuperat de:
<https://drugabuse.com/symptoms-signs-drug-abuse-effects/>

Laura Ruiz Mitjana, Psicología y mente, “drogas estimulantes”. Consultada el

juny del 2021. Recuperat de:
<https://psicologiaymente.com/drogas/drogas-estimulantes>

Dr Kyile López, Elutil, “¿Qué son los estimulantes? Tipos, efectos y peligros”,
maig del 2018. Consultada el juny del 2021. Recuperat de:
<https://elutil.com/salud/que-son-los-estimulantes-tipos-efectos-y-peligros/>

Marta Guerri, Psicoactiva, “La efedrina: un componente del MDMA”, maig 2021.
Consultada el juny del 2021. Recuperat de:
<https://www.psicoactiva.com/blog/efedrina-mdma-extasis/>

Instituto terapéutico Astur, “drogas depresoras del sistema nervioso central”.

Consultada el juny del 2021. Recuperat de:
<https://www.intastur.es/drogas-depresoras-del-sistema-nervioso-central/>

Joaquín Mateu-Mollá, Psicología y mente, “drogas depresoras del sistema

nervioso: características y ejemplos”. Consultada el juny del 2021. Recuperat de:
<https://psicologiaymente.com/drogas/drogas-depresoras-sistema-nervioso>

National Institute on Drug Abuse, “¿Qué efectos tiene la heroína en el

organismo?”, juny 2021. Consultada el juliol del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/serie-de-reportes/la-heroina/que-
efectos-tiene-la-heroina-en-el-organismo>

Carl Sherman, National Institute on Drug Abuse, “Efectos de las drogas sobre la
neurotransmisión”. Consultada el juliol del 2021. Recuperat de:
<https://archives.drugabuse.gov/es/news-events/nida-notes/2017/08/efectos-
de-las-drogas-sobre-la-neurotransmision>

89
News Medical Life Sciences, “las funciones de la dopamina”, Abril 2019.
Consultada el juliol del 2021. Recuperat de:
<https://www.news-medical.net/health/Dopamine-Functions-(Spanish).aspx>

Centro terapéutico, “¿Cómo afecta el alcohol en el funcionamiento de los

neurotransmisores cerebrales?”, Abril 2017. Consultada el juliol del 2021.
Recuperat de:
<https://www.centroterapeuticocg.com/afecta-alcohol-funcionamiento-los-
neurotransmisores-cerebrales>
National Institute of Drug Abuse, “¿Cuáles son los efectos a corto plazo del uso
de la cocaïna?”, maig 2016. Consultada l’agost del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/serie-de-reportes/cocaina-abuso-
y-adiccion/cuales-son-los-efectos-corto-plazo-del-uso-de-la-cocaina>

Javier Carbonell, Síndrome clínicas universitarias, “Historia de la cocaïna”.

Consultat l’agost del 2021. Recuperat de:
<https://www.sindrome-adicciones.es/blog/cocaina/historia-de-la-cocaina/>

Dr. Josep Mª Fàbregas, Centre d’investigació i tractament d’addiccions CITA

“consecuencias del consumo de cocaína: física y mental”. Consultat l’agost del
2021. Recuperat de:
<https://clinicascita.com/consecuencias-consumo-cocaina/>

National Institute on Drug Abuse “¿Cuáles son los efectos a largo plazo de la
cocaína?” maig 2016. Consultat l’agost del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/serie-de-reportes/cocaina-abuso-
y-adiccion/cuales-son-los-efectos-largo-plazo-del-uso-de-la-cocaina>

Bethesda Maryland, Medineplus, “Anfetamina”, octubre 2021. Consultat l’agost

del 2021. Recuperat de:
<https://medlineplus.gov/spanish/druginfo/meds/a616004-es.html>

National Institute on Drug Abuse, “¿Cuáles son los efectos inmediatos (a corto
plazo) del consumo indebido de metanfetamina?”, octubre 2019. Consultat
l’agost del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/serie-de-reportes/abuso-y-
adiccion-la-metanfetamina/cuales-son-los-efectos-inmediatos-corto-plazo-del-
abuso-de->

Chile psicólogos, “¿Que es la paranoia? Causas y sintomatología”. Consultat

l’agost del 2021. Recuperat de:
<https://chilepsicologos.cl/paranoia>

Robert Preidt, Intramed, “¿Por qué la marihuana puede desencadenar

paranoia?”, juliol 2014. Consultat el setembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.intramed.net/contenidover.asp?contenidoid=84812>

Centros Adicciones, “¿Qué es la Psicosis anfetamínica?”, setembre 2019.

Consultat el setembre del 2021. Recuperat de:

90
<https://centrosadicciones.es/articulos-sobre-drogas/que-es-la-psicosis-
anfetaminica/>

National Institute on Drug Abuse, “¿Qué es la MDMA?, juny 2018. Consultat el

setembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/drugfacts/mdma-extasis>

National Institute on Drug Abuse, “what are the effects of MDMA?, setembre
2017. Consultat el setembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/publications/research-reports/mdma-ecstasy-
abuse/what-are-effects-mdma>

National Institute on Drug Abuse, “Methamphetamine DrugFacts”, maig 2019.

Consultat el setembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/publications/drugfacts/methamphetamine>

Adam Felman, Medical News Today, “Todo lo que debes saber acerca de la
nicotina”, gener 2021. Consultat el setembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.medicalnewstoday.com/articles/es/nicotina#historial>

Tabac stop center, “Composición de los cigarrillos”, 2019. Consultat el setembre

del 2021. Recuperat de:
<https://www.tabac-stop-center.ch/es/tabacco-e-la-salud/composicion-de-los-
cigarrillos/>

Gateway, “effects of drug abuse and addiction”. Consultat el setembre del 2021.
Recuperat de:
<https://www.gatewayfoundation.org/faqs/effects-of-drug-abuse/>

National Institute on Drug Abuse, “Drugs and the brain”, juliol 2020. Consultat el
setembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/publications/drugs-brains-behavior-science-
addiction/drugs-brain>

National Library of Medicine, “Effect of drugs of abuse on social behaviour: a

review of animal model”, setembre 2015. Consultat el setembre del 2021.
Recuperat de:
<https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/26221831/>

Kindra Sclar i Scot Thomas, American Addiction Centers, “Signs of substance

abuse”. Consultat el setembre del 2021. Recuperat de:
<https://drugabuse.com/symptoms-signs-drug-abuse-effects/>

Meredith Watkins, American Addiction Centers, “How drugs affect the brain and
central nervous system”, octubre 2021. Consultat el setembre del 2021.
Recuperat de:
<https://americanaddictioncenters.org/health-complications-addiction/central-
nervous-system>

91
National Institute on Drug Abuse, “Drugs and the brain”, juliol 2020. Consultat
l’octubre del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/publications/drugs-brains-behavior-science-
addiction/drugs-brain>

Daniela Echeverri Castro, Mejor con tu salud, “Efectos del tabaquismo para tu
salud mental”, febrer 2019. Consultat l’octubre del 2021. Recuperat de:
<https://mejorconsalud.as.com/efectos-tabaquismo-salud-mental/>

Jerffrey Juergens, Addiction center, “Drugs classifications”, setembre 2021.

Consultat l’octubre del 2021. Recuperat de:
<https://www.addictioncenter.com/drugs/drug-classifications/>

National Institute on Drug Abuse, “¿Qué conexión hay entre la heroína y el abuso
de los medicamentos recetados?”, juny 2021. Consultat l’octubre del 2021.
Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/serie-de-reportes/la-heroina/que-
conexion-hay-entre-la-heroina-y-el-abuso-de-los-medicamentos-recetados>

Wikipedia, “Heroïna”, novembre 2021. Consultat l’octubre del 2021. Recuperat

de:
<https://ca.wikipedia.org/wiki/Hero%C3%AFna>

Roser Reyner Bou, La vanguardia, “Así se une la marihuana a nuestras células”,

octubre del 2016. Consultat l’octubre del 2021. Recuperat de:
<https://www.lavanguardia.com/ciencia/cuerpo-
humano/20161021/411177904311/asi-junta-marihuana-celulas.html>

National Institute on Drug Abuse, “Marijuana DrugFacts”, desembre 2019.

Consultat l’octubre del 2021. Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/publications/drugfacts/marijuana>

The University of Sydney, “History of cannabis”. Consultat l’octubre del 2021.

Recuperat de:
<https://www.sydney.edu.au/lambert/medicinal-cannabis/history-of-
cannabis.html>

Mayo clinic, “Cirrosis”, febrer 2021. Consultat l’octubre del 2021. Recuperat de:
<https://www.mayoclinic.org/es-es/diseases-conditions/cirrhosis/symptoms-
causes/syc-20351487>

National Institute on Drug Abuse, “Alcohol’s Effects on the body”, octubre 2021.
Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.niaaa.nih.gov/alcohols-effects-health/alcohols-effects-body>

ARK Behavioral health, “A short history of benzodiazepines abuse and

dependence”, abril 2021. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.arkbh.com/benzodiazepines/history/>

92
Mind, “sleeping pills and minor tranquillisers. Consultat el novembre del 2021.
Recuperat de:
<https://www.mind.org.uk/information-support/drugs-and-treatments/sleeping-
pills-and-minor-tranquillisers/withdrawal-effects-of-benzodiazepines/>

National Institute on Drug Abuse, “What are the effects of common dissociative
drugs on the brain and body?”, febrer 2015. Consultat el novembre del 2021.
Recuperat de:
<https://www.drugabuse.gov/publications/research-reports/hallucinogens-
dissociative-drugs/what-are-effects-common-dissociative-drugs-brain-body>

Australian drug foundation, my Dr, “Hallucinogens: what are the effects?”, gener
2019. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.mydr.com.au/hallucinogens-what-are-the-effects/>

Anna Fels, The New York Times, “La nicotina puede tener beneficios”, març
2016. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.nytimes.com/es/2016/03/12/espanol/opinion/la-nicotina-puede-
tener-beneficios.html>

El periodico, “Hongos alucinógenos, ayuda contra la depresión con algunos

peligros, octubre 2017. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.elperiodico.com/es/internacional/20171026/hongos-alucinogenos-
ayuda-depresion-peligros-6380075>

Melissa Hogenboom, BBC News, “Two genes linked with violent crime”, octubre
2014. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.bbc.com/news/science-environment-29760212>

Jimmy Petruzzi, Researchgate, “Is there a crime gene?, juny 2019. Consultat el
novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.researchgate.net/publication/333881631_Is_There_a_Crime_Gen
e>

Julia Vergin, Made for minds, “¿Hay un gen criminal?”, octubre 2018. Consultat
el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://www.dw.com/es/debate-hay-un-gen-criminal/a-45963750>

Yle, “Finnish researchers discover two violence gens”, octubre 2014. Consultat
el novembre del 2021. Recuperat de:

<https://yle.fi/uutiset/osasto/news/finnish_researchers_discover_two_violence_
genes/7560950>

National Institute on Drug Abuse, “Enfoques de tratamiento para la drogadicción”,

novembre 2019. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:

<https://www.drugabuse.gov/es/publicaciones/drugfacts/enfoques-de-
tratamiento-para-la-drogadiccio>

93
Generalitat de Catalunya, “informe de l’indicador de mortalitat: reaccions agudes
a substàncies psicoactives, 2021. Consultat el novembre del 2021. Recuperat
de:

<https://drogues.gencat.cat/web/.content/minisite/drogues/professionals/epidem
iologia/informes_mortalitat/MORTALITAT-REACCIONS-AGUDES-A-
SUBSTANCIES-PSICOACTIVES_ok.pdf>

Generalitat de Catalunya, “Informe sobre consum problemàtic i conseqüències”,

2020. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:

<https://drogues.gencat.cat/web/.content/minisite/drogues/contingutsadministrat
ius/addiccions_comportamentals/consum_problematic/DENUNCIES-
ADMINISTRATIVES-I-DELICTES-PENSALS_DROGUES_2020_ok.pdf>

Generalitat de Catalunya, “Sistema d’informació sobre drogodependències de

Catalunya”, 2020. Consultat el novembre del 2021. Recuperat de:
<https://drogues.gencat.cat/web/.content/minisite/drogues/professionals/observ
atori/Informe-SISTEMA-INFORMACIO-DROGODEPENDENCIES_Informe-
anual-2020_ok.pdf>

10.BIBILIOGRAFIA
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK10869/ juliol
https://www.sciencedirect.com/topics/neuroscience/peripheral-nervous-system
agost
https://www.sciencedirect.com/book/9780124186798/the-effects-of-drug-abuse-
on-the-human-nervous-system setembre
Antonio Escohotado, Historia elemental de las drogas.
RODRIGUEZ DÍAZ, F. J. i altres, “Consumo de sustancias psicoactivas y delito:
Análisis de la relación entre edad de inicio y reincidencia”, International Journal
of Psychological Research, 5/2 (2012)

http://www.scielo.org.co/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S2011-
20842012000200007

94
PART PRÀCTICA

95
10. ENTREVISTA A PEDRO YSCADAR

El dia 28 d’Octubre del 2021, ens vam reunir amb Pedro Yscadar i Rojas, metge
psiquiatre graduat a la Universitat Central de Veneçuela per a resoldre dubtes
que ens havien sorgit durant el desenvolupament del treball, per a obtenir dades
reals d’un centre psiquiàtric i després poder-les comparar amb les dades extretes
de l’enquesta, i per a ampliar el nostre coneixement sobre l’efecte de les drogues
en els trastorns mentals i el comportament delictiu.

Pedro Yscadar, és analista didacta de l'International Association for Analítica

Psychology (IAAP). Té un màster en Psicologia Analítica atorgat per la
Universitat Ramon Llull (URL). Actualment, és metge psiquiatre adjunt del Servei
de psiquiatria d´urgències i coordinador del programa d´intervenció en trastorn
límit de personalitat de l´Hospital Sagrat Cor de Martorell. És també el docent del
màster de Psicogeriatria i màster de Psicologia Analítica a la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB), i el director de l'Enclavament Analític, Centre de
Psicologia Analítica a Barcelona.

https://www.iscreb.org/es/formacion-virtual/invitatses/dr-pedro-
yscadar-i-rojas/144/154

96
Dr. YSCADAR: Vayan haciendo las preguntas que ustedes consideran
pertinente y vamos a amplificar lo que consideren que tengo que amplificar.

Ariadna: La primera pregunta sería como diferencia lo que es un problema

psicológico de uno psiquiátrico.

Dr. YSCADAR: Realmente la diferencia no debería de existir, pero existe, por

qué existe esa diferencia? Porque se ha considerado que un problema
psiquiátrico es un problema que tiene su asiento en una patología médica, una
patología orgánica. Entonces los psiquiatras inicialmente como se ha visto
tienen que encargarse de aquella patología médica que tiene una repercusión
en el comportamiento. Entonces se dice que hay grandes síndromes
psiquiátricos. La esquizofrenia, porque es una enfermedad que se desarrolla a
pesar de las circunstancias que vayas teniendo en mayor o en menor aparición,
o la depresión o el trastorno bipolar, porque la gente tiene una susceptibilidad
individual y entonces va desarrollando la enfermedad indistintamente de las
cosas que le vayan pasando. Si yo soy un esquizofrénico, por mucho que me
quieran o por mucho que me cuide y no me pasen situaciones traumáticas, yo
voy a desarrollar esquizofrenia, trastorno bipolar, epilepsia,etc. Después, está la
parte psicológica que dice que aquellas enfermedades que son producto de lo
relacional, de la injerencia del medio ambiente, del aprendizaje o de la crianza,
forman parte de los trastornos psicológicos.

Se dice también que un trastorno psiquiátrico es aquel que está abordado desde
el punto de vista farmacológico y un trastorno psicológico es aquel que estaba
abordado desde un punto de vista de psicoterapia. ¿Por qué entonces, esa gran
diferenciación es la que ha comandado a lo largo de mucho tiempo la salud
mental? A uno como yo, que considera que una enfermedad mental tiene un polo
físico y un polo psicológico que puede estar dividido, yo podré tener una
susceptibilidad a padecer una enfermedad pero la forma en que yo vivo mi vida
hace que yo tenga más o menos riesgo a desarrollar, mantener o que se me abra
una susceptibilidad individual. Vamos a poner el ejemplo de un trastorno de
ansiedad. Se ha visto que las personas que tienen un trastorno de ansiedad
grave tienen una susceptibilidad genética. Entonces se dice que hay un gen que
es el transportador de serotonina, que tiene un cromosoma de soporte, un alelo
de brazo oculto. Entonces, las personas que tienen ese anhelo de brazo corto
tienen muchísima más susceptibilidad de presentar trastornos de ansiedad que
aquellos que no lo tienen. ¿Pero qué es lo que se ha visto? Que si esas personas
a pesar de tener ese gen no tienen experiencia suficiente, vamos a llamar
traumática entre comillas, de una carga emocional muy grande, no va a ser un
trastorno de ansiedad. Entonces no es solamente tener una condición genética,
es tener una condición genética, tener una condición primaria, una condición
social, etc que te lleva a enfermarte. Es decir, la enfermedad no es un producto
de una causa. Normalmente la enfermedad es producto de muchísimas cosas,
pero a la orden para elaborar la especialización se dice síndrome psiquiátrico,
aquello que atienden los médicos, que tiene mucha base genética y mucha base
orgánica y que se aborda fundamentalmente con fármacos. Lo que pasa es que
hoy en día ya se sabe que muchas enfermedades tienen base genética
y enfermedades que se desarrollan por una experiencia que se tienen que

97
abordar con fármacos y con psicoterapia. Entonces hay un proceso que ahora la
salud mental se basa en un equipo multidisciplinario.

Maria: De acuerdo, ¿Entonces cuál es el papel de los enfermeros, los

psiquiatras y los psicólogos en la planta?

Dr. YSCADAR: Bueno, le voy a dar una opinión muy personal, es decir, el
psiquiatra fundamentalmente da unas pautas de curación.¿Pero qué es lo que
pienso yo sobre que hace un psicólogo o psiquiatra? Lo que lo determina son las
líneas o las pautas de curación de una patología. Es decir, el médico dicta qué
es lo que se tiene que hacer para que esté mejor. Yo te digo a ti como médico
mira, evaluando tu caso, tú tienes que hacer esto, esto, esto y esto. Tiene que
tomar medicación,tienes que hacer psicoterapia, tienes que hacer una serie de
actividades psicosociales. El psicólogo, siguiendo este esquema parcelado que
se debería encargar de todas aquellas intervenciones psicoterapéuticas, es
decir, todas aquellas intervenciones donde el paciente comience a resignificar
su experiencia previa. ¿Qué quiere decir esto? Aprendizaje, comportamientos,
maneras de relación que lo lleven a él a tener problemas o a desencadenar su
patología psiquiátrica o agravar su patología psiquiátrica. Me explico, si yo sé
que pongamos el caso de la adicción, yo tengo un mal manejo de mis emociones
y cada vez que yo me emociono, ya sea porque me siento alegre o me siento
triste, consumo, el psicoterapeuta lo que va a tratar es resignificar la experiencia,
reacondicionar los aprendizajes de tus emociones que te llevan a ti a consumir.
¿Y entonces qué va a decir el psiquiatra? Tiene que hacer psicoterapia y tiene
que trabajar en este orden de las emociones. Yo te doy la medicación y el
psicólogo hace psicoterapia. ¿Qué haría el enfermero? Modula las indicaciones
de curación del psiquiatra y las intervenciones del psicólogo a través de una cosa
que se llama cuidado. Vamos a poner un caso más concreto. Si tienes una
fractura, yo como médico te digo que camines para que se te mejore la fractura
y te mando a fisioterapia, cuando vas a fisioterapia es el caso del psicólogo. Pero
después de que tú hayas ido a hacer fisioterapia, tienes que regresar a la sala
de hospitalización o a tu casa y entonces tienes que seguir caminando en tu
casa. ¿Quién te ayuda en eso? El enfermero, es el que te va a decir da los pasos,
no corras, no te quedes ahí parado; va modulando la intervención.

Ariadna: Bueno, ahora ya las preguntas que vamos a empezar a hacer son
más en esta planta, la unidad de agudos. La primera es cuántos casos de
gente tenéis que os viene con problemas causados por consumo y
adicción de toxinas.

Dr. YSCADAR: Mira este hospital tiene una característica. Nosotros tenemos
una unidad de patología dual. Entonces, al haber una unidad de patología dual,
la mayoría de los ingresos que tiene que ver por consumo de droga se planifican
para que se puedan entrar en esta unidad que llegan aquí. Aquí van a llegar los
pacientes que en un momento determinado, en un consumo agudo, han perdido
el control social y presentan un episodio psicótico y entonces ingresan. Es decir,
personas que tienen episodios psicóticos agudos, intentos de suicidio, que
tienen riesgo de hacerle daño a otros por su comportamiento absolutamente
desenfrenado y personas que ingresan por órdenes judiciales. Entonces la gente
que tiene un trastorno del control de los impulsos normalmente hay una alta

98
comorbilidad de tener un trastorno del control de los impulsos con consumo de
sustancias. En esta planta lo que entra casi siempre son toxicómanos que tienen
una correlación con uno de estos grandes síndromes psiquiátricos. Hoy por hoy
ya no se puede decir que yo soy un adicto puro y ya no tengo otra cosa. No,
normalmente debes de tener asociado una patología psiquiátrica, como puede
ser la depresión, un trastorno del control de los impulsos o como puede ser una
esquizofrenia.

Por eso es que ahora hay una unidad de patología dual. Aquella persona que
teniendo una patología psiquiátrica decide que tiene una adicción añadida y
decide dejar la adicción entra en un ingreso en una patología dual, que es un
ingreso planificado. Es decir, si yo sé que tengo una adicción y un trastorno del
control de los impulsos digo bueno, yo me voy a desintoxicar. Pero si resulta que
estoy consumiendo, no puedo aguantarme y no puedo esperar una plaza en una
unidad de patología dual, entonces vengo en la unidad de agudos.

Pues en el caso de los hombres y los pacientes que tenemos aquí, en el año
2019 fundamentalmente en la planta estaban más mujeres que hombres. ¿Por
qué? Porque los hombres, cuando tienen una patología de consumo
normalmente se meten en muchísimos más problemas si no terminan detenidos,
diferente de las mujeres que vienen aquí para ingresar. Pero hay un predominio
de consumo de los pacientes masculinos (40%) por encima del de las mujeres
(30%) y el consumo de sustancia estuvo presente en un 36,7% de todos los
ingresos en ese año de esta unidad. Y de este 36.7% el 70% eran hombres.

Maria: De acuerdo. ¿y cuáles son las causas más comunes de estas

adicciones?

Dr. YSCADAR: Bueno, en mi opinión personal si yo tengo una concepción de

hombre basada en que la enfermedad mental está producida por alteraciones de
los neurotransmisores, te dirán que hay una base genética, estructural producto
del consumo en sí mismo; si yo consumo, estoy colocando un tóxico en mi
cuerpo y eso genera una alteración que me va a llevar a una alteración del
comportamiento y a una adicción. Y eso es cierto. Si yo consumo cocaína que
es un estimulante, disminuye los niveles de conciencia y produce una
estimulación entonces provoca delirios paranoides, si consumo metanfetamina,
que también es una droga que produce estimulación, pero es mucho más tóxica
que la cocaína,los delirios paranoides son muchísimo más persistentes que lo
que puede tener la cocaína, porque el daño es mucho más rápido y mucho más
incisivo que otros. Por eso es que la gente habla de drogas duras y drogas
blandas, que no existen, esta diferencia no puede existir. Todas son dañinas
porque si consumes marihuana, vas a tener también un descenso del nivel de
conciencia.

Ahora bien, si existe un componente orgánico, existe un componente genético

que te lleva a eso, pero también existe una condición emocional. Entonces hay
una exposición, gente que necesita tener mucha novedad. Hay gente que
necesita manejarse con su tristeza, gente que se necesita manejar con su
agresividad y frustración. Entonces ahí entran elementos de interrelación: como
ha sido mi interrelación familiar, como ha sido mi adaptación con mi grupo de

99
amigos, cuales son los sentidos que yo le tengo? Con qué cosas me comprometo
yo en la vida para poder planificar el futuro? Y entonces tengo una cosa que se
llama trascendencia y todos la tenemos en nuestra vida en cualquier momento.

Ariadna: ¿Y dentro de todos los casos que tenéis, cuántos de estos son
gente jóven de entre los 18 y los 35 años?

Dr. YSCADAR: Hace 10 años la edad promedio de la mujer era de 33 años y la

edad promedio de los hombres eran 24. Pero ¿qué es lo que se ha visto? Que
cada vez está bajando la tendencia. Y creo que ha habido un incremento tras la
pandemia. No sólo por las leyes de confinamiento, sino por la ruptura de los
rituales, la gente tenía una forma de funcionar. Esa forma de funcionar ya no
existe. Es decir, sobre todo en la juventud, ha traído incidencia en el
desenvolvimiento de los estudios, porque ya no existe una presencia física, los
estudios ya no son presenciales. En este último año de la pandemia todo ha sido
a través de lo virtual y eso ha traído una falta de encuentro. Entonces la
educación virtual, no es que sea mala pero durante el año de la pandemia se
han ido haciendo una cantidad de cambios como se veían en lo social. Y
entonces eso generó falsas expectativas, la ruptura de expectativas que tenía la
gente, ante todo la gente que decía vamos a encontrarnos con los amigos,
vamos a salir, viajes, salidas de universidad,etc que no se pudieron hacer.

Entonces la otra cosa que esta pandemia trajo es un estado de mucha

frustración. A preguntarse el por qué de esta situación o de las cosas. ¿Cómo
sale hoy en día? A través de muchísimas manifestaciones explosivas, de rabia,
de frustración. Y entonces no solo es la agresividad contra el otro, sino la
agresividad contra mí mismo, donde la droga entra dentro de ese juego. Por eso
la gente consume, porque se está planteando una serie de circunstancias ante
las que en este momento no se sabe dar respuesta.

Y esta frustración sale hoy en día, a través de muchísimas manifestaciones

explosivas, de rabia, etc. Y entonces no sólo es la agresividad contra el otro, sino
la agresividad contra uno mismo, donde la droga entra dentro dentro de ese
juego. Por eso es que la gente consume, porque se está planteando una serie
de circunstancias ante las que en este momento no se sabe dar respuesta. Y
como no se sabe dar respuesta, las drogas funcionan como un tapón.
Lo que yo no puedo resolver lo voy a resolver en la inmediatez. Y esto también
trae otra serie de reflexiones que también son psicológicas y psiquiátricas. En la
actualidad nosotros estamos continuamente en un discurso de la positividad y
de hecho hay muchos filósofos que hablan sobre eso que se llama virtud.

Entonces, en la actualidad, hay que hacer una lectura de lo social y ustedes van
a decir: ¿por qué hay que hacer una lectura de lo social? Pues porque la gente
se va enfermando también desde el punto de vista emocional, dependiendo del
tiempo histórico que les toca vivir, por ejemplo, no es lo mismo ser un
adolescente en la posguerra de España a ser un adolescente hoy, no es lo
mismo estar estudiando en Barcelona que en Liberia. Es decir, la influencia del
entorno, las circunstancias de la vida, las condiciones, etc. son composiciones
distintas, pero que llevan a una misma cuestión, al sinsentido. Hoy en día

100
estamos en una sociedad de mucha productividad, donde no existen límites,
donde el límite lo pones supuestamente tú mismo dentro de tu libertad. Por eso,
muy fácilmente se llega a la desmesura. Entonces yo hago las cosas porque a
mí me da la gana y ese es el nivel de decisión, no porque es lo que toca si no
porque quiero. Eso es lo que me lleva a mi a conclusiones muy desmesuradas,
como las que estamos viendo día a día. Si tú le preguntas a alguien: ¿para qué
estás consumiendo? Te dice porque a mí me da la gana. Entonces tú le
preguntas: ¿y para qué te quieres hacer daño? Y te dice: bueno lo hacemos
todos. Entonces se vive en un eterno presente sin el planteamiento de ningún
futuro.

Maria: ¿Y en estos casos jóvenes cuáles son los más comunes?

Dr. YSCADAR: Mira, aparte del consumo de sustancias, que es una de las cosas
más comunes, se están viendo muchos trastornos del control de los impulsos,
trastornos de conducta alimentaria y trastornos de ansiedad. Estos son los que
más se han incrementado.

Ariadna: Y cómo diagnosticais un trastorno en una persona?

Dr. YSCADAR: Bueno, normalmente en psiquiatría se hace fundamentalmente

a través de la entrevista psiquiátrica. En esa entrevista tú lo que haces es hablar
con él paciente y hacer una serie de preguntas, porque puede ser una entrevista
con preguntas cerradas o abiertas. Pero el hecho de que indistintamente que la
entrevista sea abierta, cerrada o semi estructurada, tú vas a tener una serie de
ítems o dimensiones en las que tú vas a valorar al paciente. Que son: el nivel de
conciencia, de atención, de memoria, de orientación, el uso que hace del
lenguaje, la inteligencia, el pensamiento, cómo va construyendo su pensamiento,
cómo va construyendo su idea, el afecto que tenga la persona, si tiene o no
trastorno senso perceptivo, es decir, de sus áreas perceptivas,etc...

Y la unión de todos esos parámetros te da una cosa que se llama sentido de la

realidad. Porque la realidad en última instancia es poder argumentar, entender
ese juicio de realidad es lo que te permite a ti ser consciente de algo, reflexionar
sobre ello, emitir un juicio sobre ello y que ese juicio tenga un consenso y
complique o implique una invitación moral y real. Vamos a poner un ejemplo, si
yo les digo a ustedes que quiero comprar una barra de pan, yo iré a la panadería
más cercana y compraré una barra de pan. Pero si yo llego y les digo a ustedes
voy a comprar una barra de pan, y voy por todas las panaderías de Barcelona a
ver cuál es en la que venden una barra de pan que pesa 0,58 gramos, y después
busco cuál es la panadería de Barcelona que venden el pan de 0,58 gramos
más barato y la compro allí. Entonces ustedes me van a decir que tengo un
problema, ya que no tiene un principio ético, moral, de funcionamiento y
metodológico aceptable.

Entonces, la entrevista psiquiátrica es un instrumento de medición para ver la

patología, en virtud de cómo el paciente va manifestando sus cosas, cómo se va
relacionando conmigo y cómo va relatando su comportamiento. Y ahí tú te
puedes dar cuenta de si el paciente tiene un trastorno o no. Si yo entro por esa
puerta gritando: ¡Viva, se me ha quemado la casa, me han robado el coche! este

101
comportamiento no es congruente con el estado de ánimo con lo que tú me estás
diciendo, y si llego me siento en esta silla, y te digo que felíz que estoy he ganado
la lotería con cara de pena tampoco es congruente. La congruencia entre
objetivo, método, realización e invitación moral para que eso pueda ser hecho
por otro permite hacer un juicio de la realidad que requiere una integridad
psíquica. Entonces la entrevista psíquica que es lo más sencillo para eso.

Maria: ¿Y de qué manera los tratáis?

Dr. YSCADAR: Volvemos a lo mismo que hablábamos al principio, una vez

hecho el diagnóstico, entonces hacemos un abordaje farmacológico, en el caso
de que sea requerido. Entonces hay distintos fármacos que se pueden utilizar
para los distintos problemas. Si es un trastorno del pensamiento, como puede
ser en un caso de esquizofrenia damos antipsicóticos, si se trata de un trastorno
del orden afectivo, reguladores del estado de ánimo y antidepresivos, si es un
trastorno del comportamiento y del carácter muy acentuado, puedes dar
reguladores del estado emocional o estabilizadores del humor y vas viendo cómo
va evolucionando la persona. Puedes hacer intervenciones de carácter
psicoterapéutico, que es la resignificación o el aprendizaje del comportamiento.
O puedes hacer lo que hacen los de farmacología, psicoterapia o intervenciones
psicosociales. Es decir, que la persona en determinados centros y lugares, haga
una nueva aproximación a la sociedad, a los colectivos, etc. También pueden
hacer intervenciones de carácter psicoeducativo en las que interviene mucho la
enfermera en el sentido de dar pautas de cómo se pueden manejar determinadas
situaciones y eso le permite al paciente manejarse más adecuadamente.
Entonces puede hacer intervenciones farmacológicas, psicoterapéutica,
psicosociales, de terapia ocupacional, psicoeducación,etc. . Hay muchas cosas
que se pueden hacer, pero está siempre dentro de los límites del recurso donde
se encuentra el paciente y de la condición del paciente.

Ariadna: Vale, y ya por último: ¿es posible que muchos de los casos de
trastornos no sean diagnosticados o haya algún error?

Pedro: Mira, sí y no, y entonces todo es relativo, y esto es típico en psiquiatría.

Es decir, hay trastornos que se ven muy claramente y entonces hay definiciones
precisas. Por ejemplo, un paciente tiene un trastorno bipolar porque cumple con
una serie de criterios y casi los cumple todos. Pero resulta ser que la enfermedad
mental es un continuo. Es decir, esto es un diagnóstico categorial, por ejemplo,
si yo digo calcetines de hombre, de lana, de punto, que tengan un signo con una
banderita blanca y roja y de invierno por lo tanto son Tommy Hilfiger ahí se ha
hecho una categoría muy específica fácil de reconocer. Pero hay veces en que
tú tienes calcetines de lana que solo tienen el color rojo, de punto, que son negros
y de hombre. Entonces tú dices, se parece mucho a un calcetín Hilfiger, pero ¿lo
es o no? Se ha visto que los diagnósticos categoriales en psiquiatría cuando
cumplen todos los criterios, es fácil de identificar el trastorno, pero resulta ser
que en psiquiatría los diagnósticos categoriales son muy difíciles de hacer.

Por eso se hacen diagnósticos dimensionales, en el caso de los calcetines:

calcetin de color negro, sin determinar nada más, entonces va a depender de
cómo va evolucionando la persona, para ir determinando un diagnóstico más

102
claro y preciso. Un consumo de sustancias es un diagnóstico preciso ya que la
persona consume la sustancia y eso es una realidad. Si tu vida gira en torno al
consumo es muy sencillo, pero hay personas que tienen episodios depresivos
donde pierden el sentido de la realidad. Y tú dices, esta persona tiene un
trastorno esquizoafectivo, un trastorno depresivo con síntomas psicóticos o
alguna depresión mayor recurrente como un trastorno bipolar. Y ahí te planteas
tres diagnósticos que son distintos entre sí, pero son muy uniformes entre ellos
como dimensión, por eso hay que ver cómo evoluciona la gente. Entonces es
más difícil hacer un diagnóstico en psiquiatría ya que cuando el diagnóstico es
claro, es claro, pero cuando el diagnóstico no es tan claro, es posible que
quede una zona incierta. Porque a diferencia de la medicina en general, si tú
tienes una fractura, tienes una fractura, y eso es así, pero cómo se puede
mesurar como de triste estás tú o como de dependiente eres

Dr. YSCADAR: Si tenéis alguna pregunta más decirme.

Ariadna: Básicamente es esto, que nosotras lo que estamos haciendo de

parte práctica es buscar la relación entre el comportamiento de las
personas con el consumo de drogas, y por eso hicimos una encuesta
relacionando por ejemplo la sensibilidad de las personas con el consumo
de sustancias tóxicas.

Dr. YSCADAR: Te van a decir que son muy sensibles.

Maria: La gran mayoría si.

Dr. YSCADAR: Mira, lo que pasa es lo siguiente, yo soy psicólogo analítico, y

decimos que la psique es una cosa innata y se va desarrollando evolutivamente,
es decir, como las plantas, o sea que no es un producto el cual yo voy
aprendiendo sino es algo innato que se va desarrollando y también en virtud de
lo que me toca vivir. Entonces, claro, habrá cosas que no desarrollaré porque mi
medio ambiente no me lo permite, y habrá. Pero entonces dentro de ese
desarrollo se ve un equilibrio de opuestos.

Y en ese equilibrio de opuestos, uno se relaciona con la realidad a través de

cuatro funciones: pensamiento, afecto, sensopercepción e intuición. Esas son
las cuatro funciones que tienen las personas para manejarse con la vida. El
pensamiento y el afecto me permite hacer juicios de valor, porque con el
pensamiento, veo el funcionamiento de las cosas y el afecto me dice lo que es
bueno o malo. La sensopercepción me permite saber que hay a mi alrededor y
la intuición es lo que me permite a mí ver posibilidades. ¿Qué pasa cuando yo
soy un consumidor? Lo que estoy manejando siempre es mi sensopercepción.
Percibo las cosas en el aquí y en el ahora y no pienso qué es lo que estoy
haciendo ni si es bueno o malo, solo vivo el momento. Entonces, por eso cuando
yo soy súper perceptivo puedo decir que tengo mucha sensibilidad, y yo me
drogo para poder mantenerme tranquilo o por equilibrio de opuestos, soy tan
perceptivo que necesito continuamente estimular mi sensibilidad. Y por eso yo
creo que van a tener dos tipos de respuesta: soy muy sensible o poco sensible,
ya que solo se guían a través de lo sensoperceptivo dejando de lado los otros
tres factores.

103
 Conclusions

Abans d’entrar en detall i analitzar el consum de drogues sobre els trastorns

mentals i la conducta d’una persona, concretament la delictiva, cal determinar
certs conceptes. És per això, i per poder obtenir dades sobre el consum de
drogues i la seva relació amb el comportament d’un centre mèdic, vam anar a
l’hospital Sagrat Cor de Martorell a entrevistar al psiquiatra i psicòleg analític
Pedro Yscadar.
Vam començar l’entrevista diferenciant els termes problema psiquiàtric i
problema psicològic. Tot hi que sovint van lligats, és a dir, les característiques
d’un són similars o causen les característiques de l’altre, no són el mateix. Un
problema psiquiàtric és aquell que es considera una patologia mèdica, és a dir,
requereix d’un tractament a base de fàrmacs. Per altra banda, un trastorn
psicològic és aquell causat principalment per factors ambientals i socials.
Aquesta diferència de trastorns és deguda a que una malaltia mental és causada
per molts factors, principalment pels físics i els psicològics. Les condicions
físiques són els factors genètics, els quals determinen la susceptibilitat a patir
una malaltia. Les segones condicions, les psicològiques, són aquelles que venen
determinades per l’experiència, la manera que una persona viu la seva vida i les
condicions socials en les que es troba. Aquests dos factors principals, són els
que ens porten a diferenciar els dos tipus de malalties mentals principals, i són
també els que donen lloc el nom d’un psiquiatra i d’un psicòleg. Tot hi que la
diferència no és coneguda, un psiquiatra és la persona encarregada de donar les
pautes de cura d’una persona i de fer la recepta mèdica. Per altra banda, els
psicòlegs, són els encarregats de les intervencions psicoterapèutiques.
Finalment, no ens podem oblidar dels infermers, persones que ocupen un lloc
molt important en un hospital, ja que són els encarregats de modular les
indicacions de curació dels psiquiatra i les intervencions del psicòleg.
Un cop definits tots aquests conceptes, entrem en el nostre tema d’interès: la
relació del consum de substàncies amb el comportament d’un individu.
El consum de substàncies, està relacionat principalment amb el trastorn de
control d’impulsos. Actualment, aquest trastorn, igual que molts d’altres, estan
causats per una addicció i una patologia psiquiàtrica.
Una persona, amb un problema de consum de toxines, pot ingressar a l’hospital
en dos llocs diferents. El primer, és la planta de patologia dual, la qual
s’encarrega de la desintoxicació, en canvi, totes aquelles persones que no tenen
control, i a la vegada poden necessitar un tractament de desintoxicació,
ingressen a la planta de cuidats aguts. En aquesta segona planta, veiem que un
40% dels ingressos són causats pel consum de drogues, i que el nombre de
dones ingressades és major al d’homes, ja que molts d’aquests, quan
consumeixen tenen més problemes que els porten a ser detinguts, davant d’un
judici etc. Tot hi que, com hem dit, la majoria d’ingressos, són dones, el sexe que
presenta un consum de substàncies més elevat és el masculí.
Com hem comentat més d’un cop, les malalties tenen una base genètica i una
social. Aquesta component física, es pot veure alterada pel consum de drogues,
les quals generen canvis nocius al nostre cos, principalment, ja que afecten als
neurotransmissors, i per tant, a la transmissió dels impulsos nerviosos. Parlem
en general de drogues, ja que per molt que algunes es consideren toves i d’altres,
dures, totes són perjudicials. Per altra banda, la component social és igual
d’important que la física i pot venir determinada per les condicions emocionals

104
d’una persona i la necessitat per al control. Actualment, vivim en una època en
la que el consum de substàncies ha incrementat especialment entre la població
jove. Aquest fet és degut a que la pandèmia ha suposat un trencament del nostre
funcionament i una reducció de les trobades socials, no virtuals. Aquests canvis,
han generat molts frustració en algunes persones, la qual ha derivat a un
augment d’agressivitat tant cap a un mateix com cap als altres. Aquí, hem pogut
veure un exemple, proper per a molts de nosaltres, de com les condicions socials
afecten al consum de drogues. Ens trobem també en aquesta mateixa situació,
causada per components socials, en els casos d’individus que consumeixen
altres substàncies per a oblidar, per a fer com un “tap”. Casos com aquest, estan
molt relacionats amb el pensament actual de que no hi ha límits. Una persona es
marca els seus propis límits, que sovint porten a la desmesura. Per tant, aquest
descontrol juntament amb la pressió social, ens porta viure en un entorn sense
preocupacions futures. Aquest present que vivim és el causant de l’increment del
consum de drogues i dels trastorns mentals com el de control d'impulsos,
problemes de conducta alimentària i ansietat, cada cop més presents en la nostra
societat.
Per a dur a terme el diagnòstic d’un possible trastorn mental es realitza una
entrevista psiquiàtrica, que consisteix en una sèrie de preguntes tancades les
quals es basen en uns ítems com ara el nivell de consciència, l’atenció, la
memòria, el pensament, la manera de relacionar-se, etc. A partir d’aquests ítems,
el psiquiatra podrà valorar el sentit de la realitat del pacient i si el seu
comportament està a dins del comportament considerat “normal” i així veure si
té un trastorn mental o no. Un cop s’ha diagnosticat el tipus de trastorn es pot
realitzar un tractament, el qual variarà segons les necessitats del pacient i el qual
podrà ser modelat al llarg del temps segons l’evolució del malalt. Es pot aplicar
l’ús de fàrmacs, com ara antipsicòtics en el cas de l’esquizofrènia, la intervenció
psicoterapèutica que es basa en l’aprenentatge del comportament o la
intervenció psicoeducativa, en la qual la infermera hi té un paper molt important
ja que és la que dona les pautes per a millorar el comportament.
El diagnòstic dels trastorns és relatiu, ja que normalment les malalties mentals
no acostumen a seguir un patró exacte a diferència de la medicina general, sinó
que solen ser diagnòstics categorials. Això consisteix en que a partir de varies
premisses segons l’evolució del pacient es redueixin a una sola. Per tant un
diagnòstic psiquiàtric és molt més difícil de fer degut a la seva incertesa.
Pel que fa a la sensibilitat, la gran majoria dels consumidors de substàncies
tòxiques ho seran més, ja que les persones evolucionem, ens desenvolupem i
actuem depenen de quatre factors, els quals són el pensament, l’afecte, la
sensopercepció i intuïció. Els drogoaddictes acostumen a actuar només segons
la sensopercepció, ja que actuen segons el que els hi ve de gust al moment,
seguint els seus sentits sense pensar en les conseqüències que poden tindre en
un futur i només pensant en el present i deixant de banda els altres tres factors.

105
11. ENQUESTA

Per a poder comprovar si les dades sobre el consum de drogues i la seva relació
amb el comportament trobades a internet i les dades que ens va aportar el
psicòleg analític i psiquiatra Dr. Yscadar, vam dur a terme una enquesta entre la
població jove de Gelida. L’enquesta, es divideix en dues parts principals. La
primera es centra en el consum de drogues i la seva relació amb l’edat i sexe de
la persona enquestada. Per altra banda, la segona es centra en el comportament
de l’individu enquestat.

De la primera part de l’enquesta, el que nosaltres volíem analitzar és el

percentatge de gent jove que consumeix substàncies, concretament alcohol,
tabac i altres tipus de drogues, quin és el seu consum d’aquestes i si el sexe i
l’edat influeixen en el seu consum. De la segona part, en canvi, el que nosaltres
volíem analitzar és si aquest consum de substàncies influeix d'alguna manera en
el comportament d’una persona.

L’enquesta va ser contestada per un total de 210 persones, de les quals un

63,2% (132 persones) tenen entre setze i divuit anys, un 23% (48 persones)
tenen més de divuit anys, un 12,9% (27 persones) tenen entre tretze i setze anys,
i finalment, un 1% (2 persones) tenen entre deu i tretze anys. Un 56% dels
enquestats (117 persones) són homes, un 42.1% (88 persones) són dones,
mentre que un 1.9% (4 persones) no s’identifiquen amb cap d’aquests dos
gèneres.

Les següents anàlisis no tenen en compte les dades respostes per la població
d’entre 10 i 13 anys, ni les de la població que no s’identifica ni amb el gènere
femení ni amb el masculí degut a que constitueixen un percentatge molt petit de
la població enquestada i, per tant no representen a la població general del seu
col·lectiu.

106
 Anàlisi de les dades de l’enquesta

De la població enquestada, veiem que un 79.4% (166 persones) ha provat algun

cop el tabac, mentre que un 20.6% (44 persones) no ho ha provat mai.

Gràfic 1: consum de tabac en la població enquestada.

En el següent gràfic, podem veure que tot hi que una gran part dels enquestats,
45.2% (94 persones) no fuma, el percentatge de població que fuma puntualment
i habitualment, és relativament semblant, entre un 25% i un 30% (60 i 54
persones).

Gràfic 2: tipus de consum de tabac en la població enquestada.

107
Podem veure també, que la principal edat en la que es comença a consumir
tabac, o es prova per primer cop és entre els 13 i els 16 anys, tot hi que prop
d’un 14% de la població enquestada el va provar per primer cop quan tenia entre
10 i 13 anys, una edat relativament jove.

Gràfic 3: edat de la població enquestada del seu primer consum de tabac.

D’entre la població que consumeix tabac, podem veure que un 35% de la

població d’entre 16 i 18 anys consumeix tabac de forma puntual, mentre que
aquest mateix consum el té un 15% de la població major de 18 anys, i un 30%
dels joves d’entre 13 i 16 anys. Un 21% de la població d’entre 16 i 18 anys
consumeix tabac de manera habitual, al igual que un 48% dels majors de anys
i un 15% dels joves d’entre 13 i 16 anys.

Gràfic 4: relació de l’edat de la població enquestada amb el consum de tabac.

108
Per altra banda, podem veure que un 38% de dones consumeix tabac de forma
puntual, mentre que un 23% ho fa de forma habitual, i prop d’un 40% no fuma.
En canvi, un 24% d’homes consumeix tabac de forma puntual, un 30% ho fa de
forma habitual, i finalment, un 47% no fuma.

Gràfic 5. Relació del consum de tabac de la població enquestada per sexe.

Conclusions: Amb aquesta enquesta, hem pogut veure que tot hi que gran part
de la població enquestada no fuma, més d’un terç o fa de forma habitual, i més
d’un terç també ho fa de manera puntual. En general, respecte el consum de
tabac, podem dir que el consum de tabac de forma habitual predomina en la
població de més de 18 anys. En canvi, el consum de tabac puntual és major en
la població d’entre 16 i 18 anys. També, hem pogut veure que aquest consum de
tabac predomina en les dones, quan es tracta d’un consum habitual, en canvi,
predomina en els homes, quan es tracta d’un consum esporàdic.

109
Respecte el consum d’alcohol, hem pogut observar que gairebé tota la població
enquestada ho ha provat algun cop.

Gràfic 6: consum d’alcohol en la població enquestada.

Hem pogut observar també que un 64.1% (134 persones) va provar per primer
cop quan tenia entre 13 i 16 anys, mentre que un 21.1% (44 persones) ho va
provar per primer cop quan tenia entre 10 i 13 anys. La resta de la població
enquestada ha provat l’alcohol per primer cop quan tenia entre 16-18 anys o no
ho ha provat mai.

Gràfic 7: Edat de la població enquestada en la seva primera consumició

d’alcohol.

110
De totes les persones enquestades, la gran majoria, un 85.2% (178 persones)
consumeix alcohol de forma puntual, mentre que un 5.3% (11 persones) ho fa de
manera habitual i un 9.6% (20 persones), no en consumeix mai.

Gràfic 8: Tipus de consum d’alcohol de la població enquestada.

Podem veure que un 90% (120 persones) de la població d’entre 16 i 18 anys

consumeix alcohol de forma esporàdica, mentre que un 3.8% (5 persones) ho fa
de forma habitual, i un 7.5% (10 persones) no en beu mai. Veiem també un
consum esporàdic d’alcohol en un 74% de la població d’entre 13 i 16 anys, i en
un 81% (39 persones) de la població major de 18 anys. Finalment, podem veure
que un 12.5% (6 persones) de la població major de 18, té un consum d’alcohol
diari.

Gràfic 9: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i la seva

edat.

111
Pel que fa al consum d’alcohol i la seva relació amb el gènere, podem veure que
un 85% (75 persones) de la població femenina consumeix alcohol de forma
esporàdica, mentre que un 3.4% (3 persones) ho fan de manera habitual, i un
11.4% no en consumeix mai. En canvi, la població masculina presenta un 87.2%
(102 persones) de consum d’alcohol puntual i un 6.8% (8 persones) tant de
consum d’alcohol habitual com de persones que no en consumeixen mai.

Gràfic 10: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i el

sexe.

Conclusions: Hem pogut determinar, que més de tres quarts de la població

enquestada consumeix alcohol de manera puntual, i que aquest consum
esporàdic predomina tant segons el gènere com segons l’edat, tot hi que el
consum d’alcohol diari predomina en la població masculina, i en la població major
de 18 anys.

112
Respecte al consum d’altres drogues, hem pogut observar que prop de dos
terços de la població ha provat algun cop algun altre tipus de droga, mentre que
algo més d’un terç no les ha provat mai.

Gràfic 11: consum d’altres drogues en la població enquestada.

Tot i el percentatge alt de població que sí que ha provat mai alguna altra droga
diferent al tabac i a l’alcohol, veiem que un 57% (118 persones) no en
consumeixen mai, un 34.5% (71 persones) les consumeixen de manera
esporàdica, i un 8.3% (17 persones) en consumeixen de manera habitual.

Gràfic 12: Tipus de consum d’altres drogues en la població enquestada.

113
Quant a la relació entre el consum d’altres drogues i l’edat, hem observat que
dels enquestats d’entre 13 i 16 anys un 70% (19 persones) no consumeixen
altres drogues, mentre que un 15% (4 persones) si que ho fan, o de forma
esporàdica. Pel que fa als enquestats d’entre 16-18 anys un 52% (69 persones)
no han consumit altres drogues mentre que un 15% (20 persones) ho fan de
manera esporàdica i un 15% (20 persones) en fan un consum habitual.
Finalment, respecte els de més de 18 anys, un 35% (17 persones) fa un consum
esporàdic, mentre que un 27% (13 persones) en fa un habitual i un 33% (16
persones) no en consumeix.

Gràfic 13: relació entre el consum d’altres drogues en la població enquestada i

l’edat.

Quant a la relació entre el sexe i el consum d'altres drogues, podem veure que
un 28.4% (25 persones) de dones consumeixen altres drogues de manera
puntual, un 52.3% (46 persones) no en consumeixen mai i un 19.3% (17
persones) sí que en consumeixen. En canvi, un 36.8% (43 persones) d’homes
consumeixen altres drogues puntualment, un 47.9% (56 persones) no en
consumeixen i un 16.2% (19 persones) en consumeixen habitualment.

Gràfic 14: Relació entre el consum d’altres drogues en la població enquestada i

el sexe.

114
Finalment, hem pogut observar que la droga més consumida és la mariahuana,
amb un consum del 46%, seguida del cristall, amb un consum del 6.9%, i de
l’èxtasi, amb un consum del 5.8%. La droga menys consumida entre la població
enquestada és l'heroïna amb un 2.5%.

Gràfic 15: Tipus d’altres drogues consumides en la població enquestada.

Conclusions: Hem pogut observar que la majoria de població mai consumeix

altres tipus de drogues tot i que un terç ho fa de forma esporàdica. Els joves
d’entre 16 i 18 anys fan un consum esporàdic d’altres drogues major que en
qualsevol altre edat, però en canvi els majors de 18 anys consumeixen més al
dia a dia. També hem pogut observar que els homes fan un consum puntual
major que els altres gèneres, mentre que les dones predominen en el consum
habitual. De totes aquestes drogues consumides la més consumida és la
marihuana seguida pel cristall.

115
Observem que la majoria de la població afirma que mai es comporta diferent
quan consumeix substàncies. Tot i així, hem dut a terme una segona part de
l’enquesta la qual es basa en l'anàlisi del comportament per diversos paràmetres
individuals analitzats a continuació.

Per a veure si el consum de substàncies té algun efecte en el comportament de

la població enquestada, vam realitzar una sèrie de preguntes. Cada una d’elles
ha sigut analitzada individualment respecte el consum d’alcohol, de tabac i
d’altres drogues.

Pel que fa a la relació entre el consum de drogues i el comportament, el 41.5%

(86 persones) de la població enquestada afirma que mai es comporta de manera
diferent mentre que un 28% (58 persones) afirma que a vegades és diferent i un
17.9% (37 persones) afirma que només es comporta de manera diferent quan
beu.

Gràfic 16: relació entre la diferència del comportament de la població

enquestada i del consum de substàncies.

116
El primer paràmetre del comportament en ser analitzat va ser el fet d’actuar
sense pensar. Un 64.9% (135 persones) afirma que a vegades actua sense
pensar, mentre que un 31.7% (66 persones) mai actua sense pensar i un 3.4%
(7 persones) sempre ho fa.

Gràfic 17: actuació sense pensar de la població enquestada.

Respecte al consum d’alcohol, hem pogut observar que un 64.6% (115 persones)
de la població que consumeix alcohol de manera puntual a vegades actua sense
pensar mentre que un 30.3% (54 persones) no actua sense pensar, i un 31% (54
persones) sempre pensa abans d’actuar. Dels que consumeixen alcohol
habitualment, un 40% (6 persones) mai actuen sense pensar, mentre que un
mateix percentatge només a vegades no actuen sense pensar abans. Per tant,
un 20% (3 persones) actua sempre sense pensar abans. Finalment, respecte a
la població que no consumeix mai alcohol, un 35% (7 persones) sempre pensa
abans d’actuar.

Gràfic 18: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i actuar

sense pensar.

117
Pel que fa al consum d’altres drogues i la seva relació amb el fet de pensar o no
abans d’actuar, hem pogut observar que un 70.5% (48 persones) que consumeix
altres tipus de drogues esporàdicament, a vegades actua sense pensar, mentre
que un un 33% (16 persones) no actua sense pensar, i un 6% (4 persones) mai
pensen abans d’actuar. Pel que fa a la població que té un consum d’aquestes
drogues habitual, un 72% (16 persones) a vegades actuen sense pensar i un 9%
(2 persones) sí que actuen sense pensar. I, respecte a la població que no
consumeix cap altre tipus de droga, un 40% sempre pensa abans d’actuar,
mentre que no ho fa mai un 3% (4 persones).

Gràfic 19: Relació entre el consum d’altres drogues de la població enquestada

i actuar sense pensar.

118
Finalment, respecte al consum de tabac i la seva relació amb el fet de pensar o
no abans d’actuar, observem que de la població que consumeix tabac de manera
puntual, un 65% (37 persones) a vegades actua sense pensar, i un 5% (3
persones) sí actuen sense pensar. Respecte a la població que consumeix tabac
de manera habitual, un 67% (41 persones) a vegades actuen sense pensar i un
8.2% (5 persones) sí que actuen sense pensar. De la població que no consumeix
mai tabac, un 38% (35 persones) no actuen sense pensar, però, en canvi ho fa
un 2.3% (2 persones).

Gràfic 20: Relació entre el consum de tabac de la població enquestada i actuar

sense pensar.

Conclusions: El primer paràmetre analitzat és el fet d’actuar sense pensar. La

majoria de la població afirma que a vegades actua sense pensar mentre que un
terç mai ho fa. Respecte el consum d’alcohol hem observat que les persones que
no consumeixen mai alcohol pensen més abans d’actuar que no les que
consumeixen de forma habitual. Respecte el consum d’altres drogues igual que
amb el consum d’alcohol la població que consumeix drogues habitualment
tendeix a no pensar abans d’actuar. En canvi respecte el consum de tabac hem
pogut veure que aquells que consumeixen tabac de forma habitual acostumen a
actuar sense pensar.

119
El segon paràmetre en ser estudiat va ser el fet de robar. De la població
estudiada, un 56.5% (118 persones) ha robat algun cop de la seva vida, mentre
que el 43.5% (91 persones) restant, no ho ha fet mai.

Gràfic 21: robatoris entre la població enquestada.

Respecte al consum d’alcohol, hem pogut observar que un 58% (101 persones)
de les persones que consumeixen alcohol puntualment sí que roben o han robat
algun cop. Aquest acte delictiu, també és dut a terme per un 86% (13 persones)
de les que consumeixen alcohol de manera habitual. De la població que no
consumeix alcohol, podem observar que un 40% (8 persones) roba o ho ha fet
algun cop.

Gràfic 22: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i els

robatoris.

120
Pel que fa al consum d’altres drogues, hem pogut observar que un 65% (44
persones) de les que consumeixen altres drogues puntualment sí que roben,
mentre que aquest acte també el du a terme un 72% (16 persones) de la població
que sí que consumeix altres tipus de drogues de manera habitual. Pel que fa a
la població que no consumeix cap altre tipus de droga, hem pogut observar que
un 50% de la població enquestada roba o ho ha fet algun cop.

Gràfic 23: relació entre el consum d’altres drogues de la població enquestada i

robatoris.

Finalment, pel que fa a la relació entre el consum de tabac i el fet de robar, hem
pogut observar que un 70.5% (43 persones) de la població que consumeix tabac
de manera habitual roba, mentre que també ho fa un 64% (36 persones) de la
població que consumeix tabac de manera puntual, i un 46% (42 persones) de les
que no consumeixen tabac.

Gràfic 24: relació entre el consum de tabac de la població enquestada i els

robatoris.
121
Conclusions: El segon paràmetre analitzat és el de l’acte delictiu de robar, prop
de la meitat de la població enquestada a comès alguna vegada aquest delicte
mentre que l’altre meitat no ho ha fet. Respecte el consum de l’alcohol hem
observat que aquelles persones que consumeixen alcohol de forma habitual o
esporàdica tendeixen més a cometre aquest acte. El mateix passa amb la relació
del consum de drogues i tabac i l’acte de robar.

El tercer paràmetre del comportament que hem estudiat és el fet de manipular la

gent per a un interès personal. Hem vist que un 7.7% (16 persones) sí que
manipula la gent per al seu propi interès, un 27.7% (57 persones) ho fa a
vegades, i un 64.7% (134 persones) no ho fa mai.

Gràfic 25: manipulació de la població enquestada.

Respecte al consum d’alcohol, hem observat que un 5% (8 persones) de la

població que consumeix alcohol puntualment manipula a la gent per al seu
interès, mentre que també ho fa un 20% (3 persones) de la població que
consumeix alcohol habitualment, i un 25% (5 persones) de les que no consumeix
mai alcohol. Hem pogut veure també que 66% (115 persones) de les que
consumeixen alcohol no manipula a la gent per al seu propi interès, i que un 60%
de les que no consumeixen alcohol tampoc ho fa al igual que un 26% (4
persones) de les que consumeixen alcohol habitualment.

Gràfic 26: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i la

manipulació.

122
Respecte al consum d’altres drogues, podem veure que un 14% (3 persones) de
les que consumeixen altres drogues habitualment manipulen a la gent per al seu
propi interès, a l'igual que un 4.4% (3 persones) de les que consumeixen
puntualment altres drogues, i un 8.3% (10 persones) de les que no consumeixen
mai altres drogues. Un 63% (14 persones) de les que consumeixen altres
drogues habitualment no manipulen a la gent mai, i un 23% (5 persones) ho fa a
vegades. En canvi, de les que no consumeixen mai altres tipus de drogues, un
61% (73 persones) no manipulen mai a la gent pel seu propi interès, i un 31%
(37 persones) ho fa a vegades.

Gràfic 27: relació entre el consum d’altres drogues de la població enquestada i

la manipulació.

Finalment, respecte al consum de tabac, es pot observar que un 13.1% (8

persones) de les que consumeixen tabac habitualment manipula a la gent pel
seu propi interès. Aquest acte també el du a terme un 7% (7 persones) de les
que no consumeixen tabac, i un 2% (1 persona) de les que consumeix tabac de
manera habitual. Es pot veure també que no manipula a la gent un 56% (34
persones) de les que consumeix tabac de manera habitual, un 66% (38
persones) de les que consumeixen tabac esporàdicament, i un 64% (59
persones) de les que no consumeix mai tabac.

Gràfic 28: relació entre el consum de tabac de la població enquestada i la

manipulació.
123
Conclusions: El tercer paràmetre que hem estudiat ha sigut la manipulació de
la gent per interessos personals. Més de la meitat de la població no manipula
mai, tot i que prop d’un terç ho fa a vegades. Sorprenentment hem observat que
un lleuger percentatge major de gent que manipula pertany al col·lectiu de gent
que no consumeix alcohol. En canvi per lo contrari, la població que consumeix
altres drogues i tabac tendeix a manipular a la gent pels seus propis interessos.

El quart paràmetre en ser estudiat ha sigut el fet de provocar baralles. Observem

que mentre un 84.5% (174 persones) no provoca mai baralles, un 13.1 (27
persones) a vegades ho fa, i a un 2.4% (5 persones) li agrada provocar baralles.

Gràfic 29: gust per les baralles en la població enquestada.

Pel que fa al consum d’alcohol, observem que a un 13% (2 persones) de la

població que consumeix alcohol habitualment els agrada provocar baralles,
mentre que només ho fa un 2% (3 persones) de les que consumeixen alcohol
puntualment. Un 20% (3 persones) de la població que consumeix alcohol
habitualment a vegades provoca baralles, mentre que un 66% (10 persones) no
ho fa. Dels que no consumeixen alcohol, en canvi, un 70% (14 persones) no
provoca mai baralles en canvi un 30% a vegades ho fa.

Gràfic 30: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i la

provocació de baralles.

124
Per altra banda, pel que fa al consum d’altres drogues podem veure que un 2%
(2 persones) de la població que no consumeix cap altre tipus de droga sí que
provoca baralles, mentre que un 83% (99 persones) no ho fa mai i un 16% (19
persones) ho fa a vegades. Respecte a la població que consumeix altres drogues
habitualment, un 5% (1 persona) sí que provoquen baralles i un mateix
percentatge ho fa a vegades mentre que un 90% (20 persones) no ho fa mai.

Gràfic 31: relació entre el consum d’altres substàncies de la població

enquestada i la provocació de baralles.

Finalment, respecte al consum de tabac, podem veure que un 3.3% (2 persones)

de les que consumeixen tabac habitualment provoquen baralles, mentre que un
18% (11 persones) ho fa a vegades i un 78.7% (48 persones) no ho fa mai. En
canvi, de la població que no consumeix mai tabac, un 1% (1 persona) provoca
baralles i un 88% (81 persones) no ho fa mai. Finalment, de la població que
consumeix tabac a vegades, un 3.5% (2 persones) provoquen baralles mentre
que un 82% (47 persones) no ho fa i un 14% (8 persones) ho fa a vegades.

Gràfic 32: relació entre el consum de tabac de la població enquestada i la

provocació de baralles.

125
Conclusions: El quart paràmetre estudiat és la provocació de baralles i el gust
per a fer-ho. Més de tres quarts de la població no provoquen baralles, mentre
que algo més d’una desena part ho fa a vegades. Hem observat que la gent que
consumeix alcohol, altres drogues i tabac té una tendència lleugerament major a
provocar baralles.

El cinquè paràmetre en ser estudiat ha sigut la paciència de la població. Un

44% (93 persones) afirma que és bastant pacient, un 28.5% (59 persones)
afirma que no ho és gaire mentre que un 18.4% (38 persones) afirma ser-ho
molt i un 8.2% (17 persones) no ho és gens.

Gràfic 33: paciència de la població enquestada.

Respecte al consum d’alcohol, un 20% (3 persones) de la població que

consumeix alcohol habitualment és molt pacient mentre que un 6.6% (1 persona)
no ho és gens. Pel que fa a la població que consumeix alcohol puntualment, un
20% (35 persones) són molt pacients i un 8.5% (15 persones) no ho són gens.
Finalment, respecte a la població que no consumeix alcohol, un 25% (5
persones) és molt pacient i un 5% (1 persona) no ho és gens.

Gràfic 34: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i la

paciència.

126
Respecte al consum d’altres drogues hem pogut observar que un 23% (5
persones) de la població que consumeix altres drogues habitualment és molt
pacient i un 9% (2 persones) no ho és gens. De la població que consumeix altres
drogues esporàdicament, un 17.6% (12 persones) són molt pacients mentre que
un 11.7% (8 persones) no ho són gens. Finalment, un 21.6% (26 persones) de
la població que no consumeix altres drogues és pacient i un 5.8% (7 persones)
no ho és gent.

Gràfic 35: relació entre el consum d’altres drogues de la

població enquestada i la paciència

Respecte al consum de tabac, un 21.3% (13 persones) de la població que

consumeix tabac diàriament és molt pacient i un 11.5% (7 persones) no ho és
gens. Pel que fa a la població que consum tabac puntualment, un 12.3% (7
persones) és molt pacient i un 10.5% (6 persones) no ho és gens. En canvi,
respecte la població que no consumeix tabac, un 25% (23 persones) és molt
pacient i un 4.3% (4 persones) no ho és gens.

Gràfic 36: relació entre el consum de tabac de la

població enquestada i la paciència

127
Conclusions: En el cinquè paràmetre hem estudiat la paciència. Gairebé la
meitat de la població afirma que és bastant pacient, un quart no ho és gaire i
prop de dues desenes parts ho és molt. Hem observat que la gent que no
consumeix alcohol és una mica més pacient que no pas aquella que en
consumeix habitualment. En canvi, hem vist que el consum d'altres drogues no
afecta a la paciència de la població enquestada. Finalment, respecte el consum
de tabac hem observat que les persones que no consumeixen tabac són més
pacients que no pas aquelles que sí que ho fan.

El sisè paràmetre en ser estudiat són els canvis d’humor. Mentre que un 58%
(120 persones) de la població enquestada afirma que sovint té canvis d’humor,
un 21.3% (44 persones) afirma que mai en té, i un 20.8% (43 persones) afirma
que sovint té canvis
d’humor.

Gràfic 37: canvis d’humor dels enquestats

128
Respecte al consum d’alcohol, veiem que un 40% (6 persones) de la població
que consum alcohol habitualment sovint té canvis d’humor, mentre que un 13%
(2 persones) no en tenen mai. Respecte la població que consumeix alcohol
puntualment un 21.7% (38 persones) sovint té canvis d’humor, un 19.4% (34
persones) mai té canvis d’humor i un 58.9% (103 persones) té canvis d’humor
puntuals. Finalment, respecte la població que no consumeix alcohol, un 30% (6
persones) sovint té canvis d’humor, un 15% (3 persones) mai té canvis d’humor
i un 55% (11 persones) té canvis d’humor puntuals.

Gràfic 38: relació entre el consum d’alcohol de la

població enquestada i els canvis d’humor

Respecte al consum d’altres drogues, podem veure que de la població que sovint
té canvis d’humor, un 25% (30 persones) no consumeix mai altres drogues, un
31.8% (7 persones) té un consum habitual, i un 19.1% (13 persones) tenen un
consum d’altres drogues puntual. Respecte la població que puntualment tenen
canvis d’humor, un 52.5% (63 persones) no consumeixen altres drogues, un 63%
(14 persones) en consumeixen habitualment i un 64.7% (44 persones) en
consumeixen puntualment. Finalment, respecte la població que mai té canvis
d’humor, un 22.5% (27 persones) no consumeixen altres drogues, un 4.5% (1
persona) sí que en consumeix diàriament, i un 22% (15 persones) tenen un
consum puntual.

Gràfic 39: relació entre el consum d’altres drogues de la

població enquestada i els canvis d’humor

129
Finalment, respecte el consum de tabac, podem veure que un 21.3% (13
persones) de la població que consumeix tabac, sovint té canvis d’humor, un 59%
(36 persones) en te puntuals, i un 19.7% (12 persones) mai té canvis d’humor.
Podem veure també que un 25% (23 persones) de la població que no consum
tabac, sovint té canvis d’humor, un 53% (49 persones) té canvis d’humor
puntuals, i un 21.7% (20 persones) no en té. Finalment, podem veure que un
24.6% (14 persones) de la població que té un consum de tabac puntual, sovint
té canvis d’humor, un 63% (36 persones) tenen canvis d’humor puntuals, i un
12.3% no en té.

Gràfic 40: relació entre el consum de tabac de la

població enquestada i els canvis d’humor

Conclusions: En el sisè paràmetre hem analitzat els canvis d’humor. Més de

la meitat de la població tenen canvis d’humor puntuals, mentre que prop d’un
quart en tenen tant sovint com mai. Hem vist que la població que consumeix
alcohol i altres drogues sol tindre més canvis d’humor respecte la població que
no en consumeix. En canvi respecte el consum de tabac hem observat que no
afecta en els canvis d’humor.

130
El setè paràmetre del comportament en ser estudiat, és la relació de l’individu
enquestat amb els seus familiars. Un 90.8% (187 persones) de la població
afirma que té una bona relació amb els seus familiars mentre que un 9.2% (19
persones) afirma que no.

Gràfic 41: relació amb els familiars dels enquestats

Respecte el consum d’alcohol, observem que un 80% (12 persones) de la

població que consumeix alcohol habitualment té una bona relació amb els seus
familiars, mentre que un 20% (3 persones) no. Un 95% (19 persones) dels que
no consumeixen alcohol tenen una bona relació amb els seus familiars, al igual
que un 93% (163 persones) de es que tenen un consum d’alcohol esporàdic. De
la població que té una mala relació amb els seus familiars, un 5% (1 persona) no
consumeix alcohol i un 7% (12 persones) en consumeixen puntualment.

Gràfic 42: relació entre el consum d’alcohol de la

població enquestada i la relació amb els familiars

131
Respecte al consum d’altres drogues, podem observar que 94% (113 persones)
de la població que no consumeix cap altra droga, té una bona relació amb els
seus familiars, i un 6% (7 persones) no. Un 90% (20 persones) dels que
consumeixen habitualment altres drogues, tenen una bona relació amb els seus
familiars mentre que un 10% (2 persones) no. Finalment, veiem que un 86% (61
persones) de les que consumeixen puntualment altres drogues, tenen una bona
relació amb els seus familiars, i un 14% (7 persones) no.

Gràfic 43: relació entre el consum d’altres drogues de la

població enquestada i la relació amb els familiars

Finalment, respecte el consum de tabac, podem determinar que un 88.5% (54

persones) dels que consumeixen tabac habitualment, tenen una bona relació
amb els seus familiars, al igual que un 93.5% (86 persones) dels que no en
consumeixen, i un 95% (54 persones) dels que tenen un consum puntual. En
canvi, un 11.5% (7 persones) dels que consumeixen diàriament tabac, un 6.5%
(6 persones) dels que no en consumeixen, i un 5% (3 persones) dels que tenen
un consum puntual, tenen una mala relació amb els seus familiars.

Gràfic 44: relació entre el consum de tabac de la

població enquestada i la relació amb familiars

132
Conclusions: El setè paràmetre que hem analitzat és la relació amb els
familiars, la qual és bona en quasi tota la població enquestada. Hem observat
que la població que no consumeix alcohol ni tabac té més bona relació amb els
seus familiars que no pas aquella que en consumeix de manera habitual. En
canvi respecte el consum de drogues hem observat també una petita diferència
en la relació amb els familiars, tot i que aquesta és lleugerament menor.

El vuitè paràmetre que hem estudiat és el de l’estrès, i l’autocontrol en

situacions que en generen. Un 64.3% (133 persones) de la població afirma que
depèn de la situació es pot autocontrolar o no, un 31.4% (65 persones) afirma
que té molt autocontrol, i un 4.3% (9 persones) afirma que no se sap
autocontrolar.

Gràfic 45: autocontrol de la població enquestada

133
Respecte el consum d’alcohol podem veure que dels que tenen molt autocontrol,
un 46.6% (7 persones) consum alcohol de manera habitual, un 20% (4 persones)
no en consumeix, i un 29.7% (52 persones) en consumeix de manera esporàdica.
Del grup que no té autocontrol, un 20% (3 persones) consumeix alcohol de
manera habitual, un 10% (2 persones) no en consumeix mai, i un 2.3% (4
persones) consumeixen alcohol de manera esporàdica. En canvi, un 33% (5
persones) de la població que consumeix alcohol habitualment es sap
autocontrolar depenent de la situació a l’igual que, un 70% (14 persones) dels
que no en consumeixen mai, i un 68% dels que en consumeixen puntualment.

Gràfic 46: relació entre el consum d’alcohol de la població

enquestada i l’autocontrol

Respecte el consum d’altres drogues, en canvi, podem veure que un 32.5% (39
persones) dels que no consumeixen tabac, saben autocontrolar-se en situacions
d’estrès, un 2% (2 persones) no, i un 66% (79 persones), depèn de la situació.
Podem veure també que un 19% (4 persones) dels que consumeixen altres
drogues, saben controlar-se en situacions d’estrès, un 4.5% (1 persona) no, i un
77% (17 persones) depèn de la situació. Finalment, podem veure que un 29.4%
(20 persones) de les que consumeixen altres drogues de manera esporàdica,
saben controlar-se en situacions d’estrès, un 8.8% (6 persones) no, i un 62% (42
persones) depèn de la situació.

Gràfic 47: relació entre el consum d’altres drogues de la població enquestada i

l’autocontrol

134
Finalment, podem veure que un 31% (19 persones) de la població que
consumeix tabac, sap autocontrolar-se en situacions d’estrès, un 8.2% (5
persones) no, i un 62% (37 persones) depèn de la situació. De la població que
no consumeix tabac, en canvi, un 35% (32 persones) saben controlar-se en
situacions d’estrès, un 64% (59 persones) depèn de la situació, i un 1.1% (1
persona) no en sap. Finalment, de la població que consumeix tabac
esporàdicament, un 21% (12 persones) saben controlar-se en situacions
d’estrès, un 5.2% (3 persones) no, i un 73.7% (42 persones) no en saben.

Gràfic 48: relació entre el consum de tabac de la

població enquestada i l’autocontrol

Conclusions: En el vuitè paràmetre hem estudiat l’autocontrol en situacions

d'estrès. Dos terços de la població afirmen que de depenen de la situació tenen
més o menys autocontrol. En canvi, gairebé un terç afirma que té molt
autocontrol. Hem vist que la població que consumeix alcohol té més autocontrol
respecte la població que no en consumeix. En canvi, un percentatge semblant
de població té autocontrol depenen de la situació. Per altra banda, la població
que no consumeix altres drogues té més autocontrol que no pas la que en
consumeix. Finalment, observem que el consum de tabac no influeix.

135
El novè paràmetre del comportament estudiat és l’organització. Un 35,3% (73
persones) afirma que tenen un alt nivell d’organització, en canvi un 7,7% (16
persones) afirma que no el tenen. Finalment un 57% (118 persones) afirmen
que són organitzats depenen dels aspectes.

Gràfic 49: organització dels enquestats

En aquest gràfic hem analitzat la relació entre el consum d’alcohol i l'organització.

Respecte la població que és organitzada, un 34,3% (60 persones) consumeixen
alcohol de forma esporàdica, mentre que un 40% (8 persones) no en
consumeixen mai. Dels enquestats que no es consideren organitzats, un 7,4%
(13 persones) fan un consum puntual d’alcohol i en canvi un 5% (1 persona) no
en fan. Finalment, de la població que es considera organitzada depenen dels
aspectes, un 58,3% (102 persones) consumeixen alcohol de forma esporàdica,
mentre que només un 26% (4 persones) en consumeixen de manera habitual.

Gràfic 50: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i

l’organització

136
Respecte la relació entre el consum de tabac i l’organització, podem observar
que de la població organitzada, un 40,2% (37 persones) no consumeixen tabac,
mentre que un 26,3% (15 persones) ho fan de forma esporàdica. Pel que fa els
enquestats que no són organitzats, un 13,1% (8 persones) consumeixen tabac,
en canvi un 5% (3 persones) ho fan puntualment. Finalment, la població que es
considera organitzada depenen dels aspectes, un 23,8% (50 persones) no
consumeixen tabac mentre que un 46% (28 persones) sí ho fan.

Gràfic 51: relació entre el consum d’altres drogues de la

població enquestada i l’organització

En aquest gràfic hem analitzat la relació entre l’organització i el consum d’altres

drogues. Respecte la població que és organitzada, un 38% (46 persones) no
consumeixen altres drogues, mentre que un 36% (8 persones) sí que ho fan. Pel
que fa la població no organitzada, un 5% (6 persones) no consumeixen altres
drogues, mentre que 18% (4 persones) ho fa. Finalment, respecte la població
que es considera organitzada depenen dels aspectes, un 57% (68 persones) no
consumeixen altres drogues, mentre que un 46% (10 persones) ho fa.

Gràfic 52: relació entre el consum d’altres drogues de la població enquestada i

l’organització

137
Conclusions: En el novè paràmetre estudiat hem analitzat l'organització dels
enquestats. Un terç de la població és molt organitzada, mentre que prop d’una
desena part no ho és, i més de la meitat depèn dels aspectes. Hem vist que la
població que no consumeix alcohol, tabac ni altres drogues és més organitzada
que la població que sí que en consumeix.

En el paràmetre 10, hem observat les relacions socials i si aquestes es veuen

afectades pel consum de drogues. En primer lloc podem observar que el 59,9%
(124 persones) es relacionen sense dificultats, que el 17,9% (37 persones) es
relacionen a vegades però no sempre, que el 16,9% (35 persones) es relacionen
però els hi costa i que el 5,3% (11 persones) no es relacionen.

Gràfic 53: facilitat per a les relacions de la població

enquestada

138
En aquest gràfic hem analitzat la relació entre la facilitat de relació i el consum
de tabac. Per començar, dels enquestats que han votat que es relacionen sense
dificultats, un 73,8% (45 persones) consumeixen tabac en canvi un 61,4% (35
persones) ho fan de manera esporàdica i un 47,8% (44 persones) no ho fan. Pel
que fa la població que li costa molt relacionar-se, un 9,8%% (9 persones) no
consumeixen tabac, mentre que un 8% (5 persones) si que ho fan. Dels
enquestats que sí que es relacionen però tot i així els hi costa fer-ho, un 18,5%
(17 persones) no consumeixen tabac i un 6,5% (4 persones) si que ho fan.
Finalment, dels enquestats que es relacionen a vegades però no sempre, un
24% (22 persones) no consumeixen tabac i un 11,5% (7 persones) si que ho fan.

.
Gràfic 54: relació entre el consum de tabac de la població enquestada i la
facilitat per a relacionar-se

139
En el següent gràfic, es mostra la relació entre el consum de l’alcohol i la facilitat
per a relacionar-se. En primer lloc, dels enquestats que han votat que es
relacionen sense dificultats un 73% (11 persones) consumeixen alcohol de
manera habitual, mentre que un 35% (7 persones) no ho fan mai. Respecte la
població que els hi costa molt relacionar-se, un 13% (2 persones) fan un ús
habitual d’alcohol mentre que un 20% (4 persones) no en consumeixen mai. Pel
que fa a la població que es relaciona però amb dificultats, un 15,4% (27
persones) consumeixen alcohol de manera esporàdica i un 25% (5 persones) no
consumeix alcohol. Finalment, dels enquestats que a vegades es relacionen però
els hi costa, un 20% (4 persones) no consumeixen alcohol i només un 13% ( 2
persones) si que en consumeixen.

Gràfic 55: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i la

facilitat per a relacionar-se

140
En aquest gràfic, hem estudiat la relació entre el consum d’altres drogues i les
facilitats a l’hora de relacionar-se. En primer lloc, dels enquestats que es
relacionen amb facilitats, un 51,6% (62 persones) no consumeixen altres tipus
de drogues, mentre que un 68% (15 persones) si que ho fan. Respecte la
població que li costa molt relacionar-se, un 9% (11 persones) no consumeixen
altres tipus de drogues, en canvi un 10% (2 persones) sí que ho fan. Pel que fa
la població que es relacionen però amb dificultat, un 16% (19 persones) no
consumeixen altres substàncies i un 4,5% (1 persona) si que ho fa. Finalment,
dels enquestats que es relacionen a vegades però que els hi costa, un 23% (28
persones) no consumeixen altres drogues, mentre que 18% (4 persones) sí que
ho fan.

Gràfic 56: relació entre el consum d'altres drogues de la població enquestada i

les facilitats per a relacionar-se

Conclusions: En el paràmetre 10 hem estudiat les relacions socials. Més de la

meitat de la població afirma que es relaciona sense dificultats, mentre que prop
de dues desenes parts ho fa a vegades o li costa molt. Hem vist que la població
que consumeix tabac, alcohol i altres drogues es relaciona més que no pas la
gent que no en consumeix.

141
Amb el penúltim paràmetre hem estudiat la ment dispersa en relació a les
drogues. Hem observat que el 61,8% (128 persones) tenen una ment dispersa
depenen del què es tracti, un 23,2% (48 persones) es concentren ràpidament i
un 15% (31 persones) tenen problemes a l’hora de concentrar-se.

Gràfic 57: ment dispersa dels enquestats

En aquest gràfic hem analitzat la relació entre el consum d’alcohol i la ment

dispersa. Del percentatge que ha afirmat tindre una ment dispersa, un 17% (30
persones) consumeixen alcohol de forma esporàdica, mentre que només un 5%
(1 persona) no en consumeix. Respecte els enquestats que no tenen una ment
dispersa, un 22% (38 persones) fan un consum puntual d’alcohol, en canvi un
25% (5 persones) no en consumeixen i un altre 33% si que ho fan. Els enquestats
que a vegades tenen una ment dispersa, un 61% (107 persones) fan un consum
esporàdic d’alcohol, mentre que un 33% (5 persones) no en consumeixen.

Gràfic 58: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i una

ment dispersa

142
Aquí, podem observar la relació entre la ment dispersa i el consum d’altres
drogues que no siguin ni alcohol ni tabac. En primer lloc, dels enquestats que
han afirmat tindre una ment dispersa, un 19% (23 persones) no consumeixen
altres drogues, mentre que un 18% (4 persones) sí que ho fan. Els enquestats
que no tenen una ment dispersa, un 22,5% (27 persones) no consumeixen altres
drogues, en canvi un 19% (13 persones) en consumeixen de manera esporàdica.
De la població que a vegades té una ment dispersa un 58% (70 persones) no
consumeixen altres substàncies, mentre que el 45% (10 persones) si que en
consumeixen.

Gràfic 59: relació entre el consum d’altres drogues de la

població enquestada i una ment dispersa

En aquest gràfic hem relacionat el consum de tabac amb la ment dispersa. Dels
enquestats que han afirmat tindre una ment dispersa, un 22% (20 persones) no
consumeixen tabac, mentre que el 14% (8 persones) en consumeixen de manera
esporàdica i un altre 13% habitualment. De la població que no té una ment
dispersa, un 31% (19 persones) si que consumeixen tabac, en canvi un 19,6%
(18 persones) no en consumeixen. Per últim, dels enquestats que consideren
que a vegades tenen una ment dispersa, un 59% (54 persones) no consumeixen
tabac i en canvi un 55,7% (34 persones) si que ho fan.

Gràfic 60: relació entre el consum de la població

enquestada i una ment dispersa

143
Conclusions: En el paràmetre 11 hem estudiat la ment dispersa. Prop d’un quart
de la població afirma que es concentra ràpid, mentre que prop de dos terços ho
fa depenen de la situació. Hem observat que la població que no consumeix
alcohol es concentra més ràpid. En canvi hem vist que les altres drogues no
influeixen en la concentració. Finalment, hem observat que la població que
consumeix tabac té més concentració que no pas la que no en consumeix.

L’últim paràmetre que hem estudiat és la sensibilitat, podem observar que dels
enquestats un 40,1% (83 persones) es consideren força sensibles, un 33,8%
(70 persones) poc sensibles, un 21,7% (45 persones) molt sensibles i només
un 4,4% (9 persones) no es consideren gens sensibles.

Gràfic 61: nivell de sensibilitat dels enquestats

144
En aquest gràfic podem veure la relació entre el consum d’alcohol i la sensibilitat
dels enquestats. Dels que es consideren força sensibles, un 39% (68 persones)
tenen un consum puntual d’alcohol i només el 33% (5 persones) en consumeixen
de forma habitual. Dels enquestats que es consideren poc sensibles el 35,4%
(62 persones) fan un consum puntual d’alcohol i només un 20%(3 persones) no
en consumeixen mai. Un 2,3% (4 persones) consumeixen alcohol de manera
esporàdica. Per últim, dels enquestats que han triat l’opció de molt sensible un
23.4% (41 persones) consumeixen alcohol puntualment i tant sols un 15% (3
persones) no en consumeixen mai.

Gràfic 62: relació entre el consum d’alcohol de la població enquestada i la

sensibilitat

145
Respecte el que fa la relació entre el consum d’altres drogues i la sensibilitat,
podem observar que un 39% (47 persones) de la població que no consumeix
altres substàncies és força sensible, en canvi un 4% (9 persones) si que en
consumeixen. Dels enquestats que són poc sensibles un 33% (40 persones) no
en consumeixen, mentre que el 27% (6 persones) si que en consumeixen. Dels
enquestats que es consideren gens sensibles un 3% (4 persones) no fan cap
consum d’altres drogues i un 10% (2 persones) si que en fan. Finalment, dels
que es consideren molt sensibles, un 24,2% (29 persones) no consumeixen
altres drogues i en canvi un 23% (5 persones) sí que ho fan.

Gràfic 63: relació entre el consum d’altres drogues de la

població enquestada i la sensibilitat

146
En aquest gràfic observem la relació entre el consum del tabac i la sensibilitat.
Pel que fa la població força sensible un 30,4% (28 persones) no consumeixen
tabac, i el 42,6% (26 persones) si que en consumeixen. Respecte els enquestats
poc sensibles un 42,4% (39 persones) no consumeixen tabac, mentre que el
27,8% (17 persones) si que ho fan. De la població que no es considera sensible,
un 5% (3 persones) sí que consumeixen tabac habitualment i un 3,2%( 3
persones) no en consumeixen mai. Per últim, dels enquestats molt sensibles el
24% (22 persones) no consumeixen mai tabac i d’altra banda el 21% (12
persones) en fan un consum puntual.

Gràfic 64: relació entre el consum de tabac de la població

enquestada i la sensibilitat

Conclusions: En l’últim paràmetre hem analitzat la sensibilitat dels enquestats.

Menys d’un terç de la població afirma que és molt sensible, un terç ho és poc i
més d’un terç ho és força. Hem observat que la població que consumeix alcohol
i tabac és més sensible que la que no ho fa. Hem observat que el consum d’altres
drogues no afecta a la sensibilitat.

147
 Conclusions

Per a poder comprovar si les dades sobre el consum de drogues i la seva relació
amb el comportament trobades a internet i les dades que ens va aportar el
psicòleg analític i psiquiatra Pedro, vam dur a terme una enquesta entre la
població jove de Gelida. L’enquesta, es divideix en dues parts principals. La
primera es centra en el consum de drogues i la seva relació amb l’edat i sexe de
la persona enquestada. Per altra banda, la segona es centra en el comportament
de l’individu enquestat.
De la primera part de l’enquesta, el que nosaltres volíem analitzar és el
percentatge de gent jove que consumeix substàncies, concretament alcohol,
tabac i altres tipus de drogues, quin és el seu consum d’aquestes i si el sexe i
l’edat influeixen en el seu consum. De la segona part, en canvi, el que nosaltres
volíem analitzar és si aquest consum de substàncies influeix d'alguna manera en
el comportament d’una persona.
L’enquesta va ser contestada per un total de 210 persones, de les quals un
63,2% (132 persones) tenen entre setze i divuit anys, un 23% (48 persones)
tenen més de divuit anys, un 12,9% (27 persones) tenen entre tretze i setze anys,
i finalment, un 1% (2 persones) tenen entre deu i tretze anys. Un 56% dels
enquestats (117 persones) són homes, un 42.1% (88 persones) són dones,
mentre que un 1.9% (4 persones) no s’identifiquen amb cap d’aquests dos
gèneres.
Els següents anàlisi no tenen en compte les dades respostes per la població
d’entre 10 i 13 anys, ni les de la població que no s’identifica ni amb el gènere
femení ni amb el masculí degut a que constitueixen un percentatge molt petit de
la població enquestada i, per tant no representen a la població general del seu
col·lectiu.

Les conclusions que hem extret de la primera part de l'enquesta són les
següents:

 Hem pogut determinar, que més de tres quarts de la població enquestada

consumeix alcohol de manera puntual, i que aquest consum esporàdic
predomina tant segons el gènere com segons l’edat, tot hi que el consum
d’alcohol diari predomina en la població masculina, i en la població major
de 18 anys.

 Amb aquesta enquesta, hem pogut veure que tot hi que gran part de la
població enquestada no fuma, més d’un terç o fa de forma habitual, i més
d’un terç també ho fa de manera puntual. En general, respecte el consum
de tabac, podem dir que el consum de tabac de forma habitual predomina
en la població de més de 18 anys. En canvi, el consum de tabac puntual
és major en la població d’entre 16 i 18 anys. També, hem pogut veure que
aquest consum de tabac predomina en les dones, quan es tracta d’un
consum habitual, en canvi, predomina en els homes, quan es tracta d’un
consum esporàdic.

 Hem pogut observar que la majoria de població mai consumeix altres tipus
de drogues tot i que un terç ho fa de forma esporàdica. Els joves d’entre
16 i 18 anys fan un consum esporàdic d’altres drogues major que en

148
 qualsevol altre edat, però en canvi els majors de 18 anys consumeixen
més al dia a dia. També hem pogut observar que els homes fan un
consum puntual major que els altres gèneres, mentre que les dones
predominen en el consum habitual. De totes aquestes drogues
consumides la més consumida és la marihuana seguida per el cristall.

Observem que la majoria de la població afirma que mai es comporta diferent

quan consumeix substàncies. Tot i així, hem dut a terme una segona part de
l’enquesta la qual es basa en l'anàlisi del comportament per diversos paràmetres
individuals analitzats a continuació.
Per a veure si el consum de substàncies té algun efecte en el comportament de
la població enquestada, vam realitzar una sèrie de preguntes. Cada una d’elles
ha sigut analitzada individualment respecte el consum d’alcohol, de tabac i
d’altres drogues.
Les conclusions extretes de la segona part de l’enquesta són les següents:

 El primer paràmetre analitzat és el fet d’actuar sense pensar. La majoria

de la població afirma que a vegades actua sense pensar mentre que un
terç mai ho fa. Respecte el consum d’alcohol hem observat que les
persones que no consumeixen mai alcohol pensen més abans d’actuar
que no les que consumeixen de forma habitual. Respecte el consum
d’altres drogues igual que amb el consum d’alcohol la població que
consumeix drogues habitualment tendeix a no pensar abans d’actuar. En
canvi respecte el consum de tabac hem pogut veure que aquells que
consumeixen tabac de forma habitual acostumen a actuar sense pensar.

 El segon paràmetre analitzat és el de l’acte delictiu de robar, prop de la

meitat de la població enquestada a comès alguna vegada aquest delicte
mentre que l’altre meitat no ho ha fet. Respecte el consum de l’alcohol
hem observat que aquelles persones que consumeixen alcohol de forma
habitual o esporàdica tendeixen més a cometre aquest acte. El mateix
passa amb la relació del consum de drogues i tabac i l’acte de robar.

 El tercer paràmetre que hem estudiat ha sigut la manipulació de la gent

per interessos personals. Més de la meitat de la població no manipula mai,
tot i que prop d’un terç ho fa a vegades. Sorprenentment hem observat
que un lleuger percentatge major de gent que manipula pertany al
col·lectiu de gent que no consumeix alcohol. En canvi per lo contrari, la
població que consumeix altres drogues i tabac tendeix a manipular a la
gent pels seus propis interessos.

 El quart paràmetre estudiat és la provocació de baralles i el gust per a fer-

ho. Més de tres quarts de la població no provoquen baralles, mentre que
algo més d’una desena part ho fa a vegades. Hem observat que la gent
que consumeix alcohol, altres drogues i tabac té una tendència
lleugerament major a provocar baralles.

149
 En el cinquè paràmetre hem estudiat la paciència. Gairebé la meitat de la
població afirma que és bastant pacient, un quart no ho és gaire i prop de
dues desenes parts ho és molt. Hem observat que la gent que no
consumeix alcohol és una mica més pacient que no pas aquella que en
consumeix habitualment. En canvi, hem vist que el consum d'altres
drogues no afecta a la paciència de la població enquestada. Finalment,
respecte el consum de tabac hem observat que les persones que no
consumeixen tabac són més pacients que no pas aquelles que sí que ho
fan.

 En el sisè paràmetre hem analitzat els canvis d’humor. Més de la meitat

de la població tenen canvis d’humor puntuals, mentre que prop d’un quart
en tenen tant sovint com mai. Hem vist que la població que consumeix
alcohol i altres drogues sol tindre més canvis d’humor respecte la població
que no en consumeix. En canvi respecte el consum de tabac hem
observat que no afecta en els canvis d’humor.

 El setè paràmetre que hem analitzat és la relació amb els familiars, la qual
és bona en quasi tota la població enquestada. Hem observat que la
població que no consumeix alcohol ni tabac té més bona relació amb els
seus familiars que no pas aquella que en consumeix de manera habitual.
En canvi respecte el consum de drogues hem observat també una petita
diferència en la relació amb els familiars, tot i que aquesta és lleugerament
menor.

 En el vuitè paràmetre hem estudiat l’autocontrol en situacions d'estrès.

Dos terços de la població afirmen que de depenen de la situació tenen
més o menys autocontrol. En canvi, gairebé un terç afirma que té molt
autocontrol. Hem vist que la població que consumeix alcohol té més
autocontrol respecte la població que no en consumeix. En canvi, un
percentatge semblant de població té autocontrol depenen de la situació.
Per altra banda, la població que no consumeix altres drogues té més
autocontrol que no pas la que en consumeix. Finalment, observem que el
consum de tabac no influeix.

 En el novè paràmetre estudiat hem analitzat l'organització dels

enquestats. Un terç de la població és molt organitzada, mentre que prop
d’una desena part no ho és, i més de la meitat depèn dels aspectes. Hem
vist que la població que no consumeix alcohol, tabac ni altres drogues és
més organitzada que la població que sí que en consumeix.

 En el paràmetre 10 hem estudiat les relacions socials. Més de la meitat

de la població afirma que es relaciona sense dificultats, mentre que prop
de dues desenes parts ho fa a vegades o li costa molt. Hem vist que la
població que consumeix tabac, alcohol i altres drogues es relaciona més
que no pas la gent que no en consumeix.

150
 En el paràmetre 11 hem estudiat la ment dispersa. Prop d’un quart de la
població afirma que es concentra ràpid, mentre que prop de dos terços ho
fa depenen de la situació. Hem observat que la població que no
consumeix alcohol es concentra més ràpid. En canvi hem vist que les
altres drogues no influeixen en la concentració. Finalment, hem observat
que la població que consumeix tabac té més concentració que no pas la
que no en consumeix.

 En l’últim paràmetre hem analitzat la sensibilitat dels enquestats. Menys

d’un terç de la població afirma que és molt sensible, un terç ho és poc i
més d’un terç ho és força. Hem observat que la població que consumeix
alcohol i tabac és més sensible que la que no ho fa. Hem observat que el
consum d’altres drogues no afecta a la sensibilitat.

151
 Quadres comparatius

NO SÍ PUNTUAL
SÍ NO CONSUM CONSUM CONSUM CONSUM SÍ NO CONSUM
CONSUM CONSUM ALCOHOL ALTRES ALTRES ALTRES CONSUM CONSUM TABAC
ALCOHOL ALCOHOL PUNTUAL DROGUES DROGUES DROGUES TABAC TABAC PUNTUAL
SÍ PROVOCO
BARALLES 2 0 1 1 1 1 2 1 0

NO PROVOCO
BARALLES 2 10 77 56 4 29 21 44 24
A VEGADES
PROVOCO
BARALLES 1 4 13 10 0 8 6 7 5
SÍ ROBO 4 7 45 30 4 22 17 22 17
NO ROBO 1 7 46 37 1 16 12 30 12

ACTUO SENSE
PENSAR 2 1 1 2 0 2 1 2 1

NO ACTUA
SENSE PENSAR 2 6 29 25 1 11 6 20 11

A VEGADES
ACTUO SENSE
PENSAR 1 7 61 40 4 25 22 30 17

152
MANIPULO A LA
GENT 1 4 4 7 1 1 3 5 1

NO MANIPULO A
LA GENT 1 8 59 42 2 24 18 31 19
A VEGADES
MANIPULO A LA
GENT 3 2 28 18 2 13 8 16 9

MOLT PACIENT 1 3 15 12 1 6 4 11 4
GENS SÓC
PACIENT 1 1 8 4 1 5 4 2 4
NO GAIRE
PACIENT 0 2 32 23 0 11 9 17 8
BASTANT
PACIENT 3 8 36 28 3 16 12 22 13

SOVINT TINC
CANVIS D'HUMOR 3 5 20 20 1 7 8 17 3
PUNTUALMENT
TINC CANVIS
D'HUMOR 1 7 51 30 4 25 14 25 20

MAI TINC CANVIS

D'HUMOR 1 2 20 17 0 6 7 10 6

153
BONA RELACIÓ
AMB PARES 4 13 80 61 4 32 24 46 27

MALA RELACIÓ
AMB PARES 1 1 11 6 1 6 5 6 2
MOLT
AUTOCONTROL 2 4 25 21 1 9 6 18 7
GENS
AUTOCONTROL 2 1 2 1 1 3 3 1 1
AUTOCONDTROL
DEPEN DE LA
SITUACIÓ 1 9 64 45 3 26 20 33 21
ORGANITZAT 3 7 26 22 1 13 9 19 8

NO ORGANITZAT 1 1 8 4 2 4 5 3 2
ORGANITZAT
DEPÈN DELS
ASPECTES 1 6 57 41 2 21 15 30 19
REALCIONS
SENSE
DIFICULTATS 3 6 55 34 3 27 24 25 15

EM COSTA MOLT
RELACIONARME 1 2 3 5 1 0 1 4 1

154
EM RELACIONO
PERÒ HEM
COSTA 0 4 18 16 0 6 1 15 6

A VEGADES EM
RELACIONO 1 2 15 12 1 5 3 8 7

TINC UNA MENT

DISPERSA 2 1 15 14 1 3 2 12 4

NO TINC UNA
MENT DISPERSA 2 5 19 14 2 10 9 10 7

A VEGADES TINC
UNA MENT
DISPERSA 1 8 57 39 2 25 18 30 18
SÓC FORÇA
SENSIBLE 1 6 23 20 1 9 7 13 10
SÓC POC
SENSIBLE 1 3 41 27 1 17 11 23 11
SÓC GENS
SENSILE 2 2 2 3 1 2 2 2 2
SÓC MOLT
SENSIBLE 1 3 25 17 2 10 9 14 6

155