BLOC 1. TEMA 1.

- CONTROL NEUROENDOCRÍ DE LA CONDUCTA

Índex

• Concepte de psicobiologia.

• Nivells d’integració de la informació: sistema reticular, sistema límbic, neoescorça.

• Sistema endocrí, sistema immunològic, sistema nerviós i conducta.

1. CONCEPTE DE PSICOBIOLOGIA

Disciplines relacionades

L’aparició de les disciplines va lligada al

desenvolupament tecnològic.

1
Objecte d’estudi

Té com a objecte l’estudi de les bases biològiques de la conducta, explicant quins processos la posen en
marxa (referència a la motivació, concepte molt important, ja que és el fenomen que ens empenta a fer
alguna cosa → dormo poc i tinc la motivació de dormir (pot ser també interna a nivell cognitiu com voler
anar a classe), quines estructures estan involucrades, com es regula, quina finalitat té i com s’ha anat
modelant al llarg de la filogènia i la ontogènia de l’individu.

Conducta

La conducta, en termes psicobiològics, és el conjunt de manifestacions públicament observables (s’ha de

poder mesurar d’alguna manera i la més fàcil és observar-la), regulades pel sistema neuro-immuno-endocrí,
mitjançant les quals l’animal com un tot, en resposta a un estímul intern o extern, es relaciona activa i
adaptativament amb el medi ambient. El que intenta és provocar canvis per tal d’adaptar-se.

Els processos mentals són conducta?

- Manifestació pública

- Regulat pel sistema immuno-endocrí

- Resposta a un estímul extern o intern

- Es relacionen amb el medi

Però també són objecte d’interès de la Psicobiologia, ja que si bé no són conducta, són processos neurals
que intervenen decisivament en l’aparició del comportament.

APROXIMACIONS A L’ESTUDI DE LA PSICOBIOLOGIA

• 1. Descriptiu

• Estructura i funció

• 2. Evolutiu (filogènia)

• Continuïtat de la conducta en l’arbre genealògic comú

• Diferències específiques entre espècies com a adaptacions al

medi

• 3. Desenvolupament (ontogènia): Quan comença a funcionar

l’hipocamp? És important per saber què esperar en cada moment.

• 4. Mecanismes: en què consisteix biològicament?

• 5. Aplicacions: de què em serveix el coneixement que tinc?

2
Nivells d’anàlisi (3 eixos)

• S’ha d’acotar si estudiem a nivell d’espècie, de població, grup o individu. Després s’apliquen els
criteris per tal d’obtenir una mostra representativa i en funció d’allò que vulguem estudiar serem
més o menys reduccionistes.
• S’ha de tenir en compte si ho fem en espontaneïtat (més observadors, no intervenim en el medi per
tal que expressi la seva conducta amb llibertat). També es pot fer en un laboratori, un lloc artificial
amb situacions on podrem veure la conducta que es donaria en la situació que ens interessa, encara
que el subjecte pot estar inhibit. No obstant això, aquest mètode ens ajudarà a controlar les variables
que poden causar el fenomen.
• Finalment trobem la escala macro i micro: fins a quin punt soc reduccionista. Vull investigar què passa
a nivell cerebral o amb la conducta ja en tinc prou?

APROXIMACIONS A L’ESTUDI DE LA PSICOBIOLOGIA

NIVELL EXEMPLES
Òrgan Cervell
Regió major Hipocamp
Subregió Circunvolució parahipocàmpica
Unitat bàsica de processament Circuits neurals
Cèl∙lula nerviosa Cèl∙lules piramidals
Contactes funcionals Sinapsis química (Glutamat)
Regions funcionals membranoses Receptor NMDA

S’han de formular hipòtesis i contrastar-les de forma

experimental o observacional. Preferentment
experimental, però no sempre es pot. En la
observacional observo, apunto i obtinc correlacions.
Dins la experimental trobem la somàtica (on es manipula
el SN per exemple amb psicofàrmacs) i la conductual (on
es modifica la situació, l’ambient)

3
Tècniques emprades en psicobiología

Estudis de lesió (lesionar el SN d’alguna manera)

• Tècniques estereotàxiques ( hi ha atles on amb tres eixos de l’espai pots situar-te en el mateix lloc cerebral
amb unes coordenades independentment de la forma del cervell de cada individu).

• Tècniques histològiques

• Neuroimatge estructural: Tomografia computeritzada (TC) i Ressonància Magnètica (RM). No són

tècniques de lesió, però ens permeten localitzar-ne una.

Registre i estimulació de l’activitat cerebral

• Electroencefalograma (EEG): Activitat elèctrica

• Magnetoencefalograma (MEG): Activitat magnètica

• PET/SPECT: Activitat metabòlica (ex. glucosa)

• RM funcional: Activitat metabòlica (oxigen)

• Estimulació magnètica transcranial

Mètodes neuroquímics

• Estimulació química

Mètodes genètics (per saber la càrrega genètica de la conducta)

• Estudis de bessons: Influència genètica

• Estudis d’adopció: Influència de l’entorn

• Mutacions dirigides

2. NIVELLS D’INTEGRACIÓ DE LA INFORMACIÓ

3 grans blocs funcionals

- Sistema reticular

• To vital, to muscular, to cortical

• Activitats relacionades amb la supervivència

- Sistema límbic

• Emoció, motivació, aprenentatge i memòria

4
 • Ens permet una interacció una mica més complexa mitjançant la qual ens podem relacionar amb
individus de la nostra espècie. Aquest sistema està una mica per sobre del reticular. Permet afrontar
dificultats en grup i poder sobreviure més adaptativament.

- Neoescorça

• Funcions cognitives superiors: atenció, llenguatge, funcions executives...

• És un creixement que permet que el cervell posi en marxa funcions cognitives superiors.

Principi general: jerarquia funcional

Els nivells més elevats donen major precisió i flexibilitat a la conducta. No vol dir que els éssers vius que
tenen neoescorça siguin millors, ser millor és adaptar-se a l’entorn i sobreviure.

El SN des d’una perspectiva filogenètica i funcional

LA FORMACIÓ RETICULAR

5
Estructura

• Xarxa de més de 90 nuclis interconnectats formant una complexa xarxa neural que regulen les funcions
vitals (reticle = xarxa → interconnectats).

• Localitzada al tronc de l’encèfal

Funció

• Vegetativa: Regulació de la pressió arterial, ritme cardíac i respiració. TO VITAL Activació i inhibició

• Motora: TO MUSCULAR

• Sensorial: TO CORTICAL S’activa molt o poc, però no s’inhibeix.

Sustenta el sistema reticular activador ascendent (SARA), encarregat del manteniment de l’arousal.

EL SISTEMA LÍMBIC

Ens permet aprendre i, gràcies a això, podem anticipar respostes i reaccionar millor al medi. No obstant això,
segueix sent molt adaptatiu.

Funció

- MOTIVACIÓ: Conducta tròfica (alimentació/ fugida- atac) i sexual (aparellament/ reproducció/ cura de
cries).

- APRENENTATGE: Coordinació de la informació genètica amb l’ambiental.

- INTEGRACIÓ: Integra el medi extern i el medi intern en el present i al llarg del temps.

6
L’ESCORÇA CEREBRAL

S’encarrega de fer la conducta més adaptativa als canvis.

• Flexibilitat cognitiva
• Planificació
• Correcció d’errors
• Integració sensorial més complexa
• Adaptació a noves situacions
• Conducta social més complexa
• Projecció al futur

3. SISTEMA ENDOCRÍ, IMMUNOLÒGIC, NERVIÓS I CONDUCTA

La conducta és el resultat de la interacció d’aquests tres

sistemes. Segons el moment en què estiguem un tindrà un
paper més principal o menys. Es comunicant mitjançant
hormones, citoquines i neurotransmissors.

Sistema nerviós

Comunicació sinàptica
Font: Neurona
Target: Neurona, glàndula, muscle
Canal: Sistema nerviós (axons,
tractes,...)
Missatger: Impuls nerviós &
neurotransmissor
Eficàcia: Específica
Velocitat: Ràpida
Efectes: Temporals

Revisar tema 6 Biologia del comportament

7
Sistema endocrí

Comunicació hormonal
Font: Glàndula
Target: Cèl. target
Canal: sang
Missatger: hormona
Abast: ampli
Velocitat: Lenta
Efectes: s’allargen en el temps

Sistema endocrí - sistema nerviós

Hipotàlem: estructura cerebral clau en el control de la relació sistema nerviós-sistema endocrí.

Via cervell: hipotàlem-glàndula

pituitària

8
Exemple de relació sistema nerviós-sistema endocrí: conducta d’aparellament.

Sistema immunitari

Sistema de defensa per protegir el cos de la malaltia

a) Patògens: virus, bacteris, paràsits, etc...

b) Degeneració celꞏlular (ex. prevenció càncer).

2 tipus de respostes

a) No específiques: macròfags i granulòcits. Ràpida, no cal exposició prèvia. Inflamació. És la primera que es
dona abans de reconèixer el patogen.

b) Específiques: limfòcits tipus B (medulꞏla; anticossos) i tipus T (timus; killer i helper (citoquines). Cal
exposició prèvia. Es dona quan ja s’ha reconegut el patogen.

Tipus de cèlꞏlules immunitàries

9
Canvis conductuals i cerebrals associats a l’activitat del sistema immunologic

• Alteracions emocionals (fatiga, ansietat, anhedònia, disfòria).

• Reducció en l’exploració i el plaer.

• Disminució d’ingesta del menjar. Es redueixen les funcions o

conductes que no són necessàries
• Inhibició de la conducta sexual.
per la supervivència.
• Empitjorament de l’aprenentatge.

• Alteracions del son.

FUNCIONS: Redirecció de l’energia a la resposta immunitària, augment de la temperatura per sobre de

nivells òptims pels patògens, evitació de la predació, reducció de l’activitat social i reproductora per evitar
la infecció. Informa mitjançant citoquines que arriben a punts receptors.

Circuits neuronals específics relacionats amb la conducta de malaltia induïda per citoquines

Canvis del sistema immunitari associats a l’activitat cerebral

10