La funció de relació, els

receptors i els efectors

Biologia 3r ESO

FRANCISCANS
Carcaixent
0 Índex
(1) La funció de relació.
1.1. Etapes de la funció de relació.
1.2. El comportament humà.
(2) Els receptors
2.1. Els tipus de receptors.
2.2. El sentit de la vista.
2.3. El sentit de l’oïda.
2.4. El sentit de l’olfacte.
2.5. El sentit del gust.
2.6. El sentit del tacte
(3) La resposta. L’aparell locomotor.
3.1. El sistema esquelètic.
3.2. El sistema muscular.
3.3. Alteracions de l’aparell locomotor

FRANCISCANS
Carcaixent
 1 La funció de relació
Els éssers humans vivim en relació amb el nostre entorn (entorn = medi i altres éssers vius).

La funció de relació es un procés mitjançant el qual detectem els estímuls del nostre entorn i també del nostre interior, interpretem o
processem la informació i elaborem respostes coordinades..

Per tant, podem dir que la funció de relació consta de tres etapes:

1. Captació de l’estímul

2. processament de la informació.

3. Execució de la resposta

FRANCISCANS
Carcaixent
1.1. Etapes de la funció de relació
1 2 3

El processament de la
La percepció dels estímuls Execució de la resposta
informació.

Un estímul es un caví físic o químic Els encarregats de transmetre la Els òrgans encarregats d’executar la
que es produïx a l’exterior o l’interior informació, processar-la, elaborar resposta son els efectors i la resposta pot
de l’organisme. ordres i enviar-les als òrgans efectors ser:
són els centres de coordinació
Els receptors són es cèl·lules nerviosa que son dos: Secretora
especialitzades en percebre els Si els òrgans efectors són
estímuls. glàndules.

El sistema nerviós El sistema endocrí Motora

El sistema nerviós s’encarrega d'analitzar els El sistema endocrí el formen un
estímuls, que li arriben dels receptors, d’elaborar Si els òrgans efectors són
conjunt de gandules endocrines, és a
les ordres i de enviar-les als efectors. Aquestes músculs.
dir, de glàndules que vessen a la sang
funcions es duen a terme mitjançant impulsos substancies que fabriquen
nerviosos, una espècie de corrent elèctric que es anomenades hormones.
transmet a través de cèl·lules especialitzades,
anomenades neurones. El sistema endocrí coordina respostes
més lentes però més duradores que el
El sistema nerviós coordina respostes ràpides i sistema nerviós.
breus, com ara la contracció d’un múscul.
FRANCISCANS
Carcaixent
1.2. El comportament humà
El comportament humà es el conjunt de respostes que l’esser humà ofereix davant dels estímuls.

A causa de l’extraordinari desenvolupament del nostre sistema nerviós, el comportament es molt complexe i divers..

Malgrat aquesta complexitat, si analitzem els comportaments, podem identificar aspectes adquirits i aspectes innats.

El comportament adquirit és el comportament que només ocorre després que s'haja adquirit experiència o s'haja practicat.

El comportament innat és el que s'hereta genèticament i pot realitzar-se en resposta a un senyal sense experiència prèvia. I dins del
comportament innat distingim:

• Reflexos. Són respostes innates molt simples, ràpides i involuntàries a un estímul, com el reflex de la ròtula que proven els
metges i el reflex de succió dels nadons humans.

• Instints. Són respostes innates complexes davant de determinats estímuls. Alguns exemples d’Instints en humans són l'instint de
supervivència, instint de reproducció, instint de cuidar als necessitats

FRANCISCANS
Carcaixent
2 Els receptors
Els receptors són les estructures amb què els éssers humans captem els estímuls i tots tenen certes característiques en comú:

• Tenen una sensibilitat umbral, es a dir, només poden percebre un estímul quan aquest a plega a una intensitat mínima. Per davall
del umbral els estímuls no son detectats.

• Si un estímul actua de forma continuada durant un període prolongat, els receptors disminueixen la intensitat del senyal i pot arribar
a desaparéixer. Aquest fenomen es diu adaptació.

• Els estímuls captats pels receptors es tradueixen en corrent elèctrica (fenomen conegut com transducció sensorial), que es
transmet al llarg de les neurones amb l'ajuda dels neurotransmissors.

• La resposta al estímul pot ser motora (si els òrgans efectors són els músculs) o secretora (si són glàndules)

FRANCISCANS
Carcaixent
2.1. Els tipus de receptors
Segons la procedència de l'estímul, els receptors es classifiquen en:
Interoceptors o receptors interns:
(1) es troben situats en el medi intern.
(2) capten fonamentalment estímuls químics.
(3) obtenen informació sobre les condicions internes del
nostre organisme.
Exemple: El nivell d’oxigen o glucosa en sang és detectat per
interoceptors.
Un tipus important de interoceptors són els propioceptors
que ens informen de la posició exacta i del moviment de
totes les parts del nostre cos en l’espai. Aquests receptors es
troben, al vestíbul de l’orella interna i als músculs, tendons i
articulacions. Això ens permet reaccionar ràpidament i evitar
lesions.
Exteroceptors
Els exteroceptors, o receptors externs, ens proporcionen
informació sobre el nostre entorn, per la qual cosa estan
localitzats a la superfície del cos. Els òrgans dels sentits són
exteroceptors.
Exemple: Els ulls contenen receptors que capten estímuls lumínics de
l’entorn.
En els humans, com en la major part dels animals, els
exteroceptors estan agrupats en òrgans dels sentits,
estructures especialitzades a captar els estímuls externs i
transmetre la informació al sistema nerviós.
FRANCISCANS
Carcaixent
Segons el tipus d'estímul els exteroceptors es classifiquen en:

QUIMIORRECEPTORS (situats al nas i la llengua)

• Capten substàncies químiques dissoltes o mesclades.

MECANORRECEPTORS (situats a la pell i el oït)

• Capten estímuls mecànics: pressió, ones sonores o gravetat

FOTORECEPTORS (situats a la retina dels ulls)

• Capten estímuls lumínics.

TERMORRECEPTORS (situats a la pell)

• Capten variacions en la temperatura.

NOCIOCEPTORS (situats pel tot el cos)

• Perceben el dolor (alta pressió o estímuls danyins).

FRANCISCANS
Carcaixent
2.1. El sentit de la vista
El sentit de la vista és el mecanisme fisiològic amb què captem els estímuls lumínics.

L’ull és l’òrgan de la vista que capta la llum mitjançant cèl·lules especialitzades, els fotoreceptors: i els transformen en impulsos nerviosos,
que son enviats al cervell.
Celles
Al ull es diferencien 2 parts:

Parpelles
Estructures No intervenen en la visió però protegixen el globus
Músculs oculars
annexes ocular i permeten el seu moviment

Aparell lacrimal

pestanyes

Escleròtica
Es una esfera bombada, plena d’uns líquids
Globus ocular transparents (humor vitri i aquos). Presenta 3
capes
Coroide

Retina

FRANCISCANS
Carcaixent
Estructures annexes de l'ull
SISTEMA MUSCULAR DE L'ULL. Són
músculs que permeten el moviment
del globus ocular
CELLES. Recobreixen la part
superior de l'orbita ocular. La
seua funció és la de protegir
els ulls de la suor.

PARPELLES. Són dos replegaments

de la pell que recobreixen l'ull i ens
protegeixen enfront d'objectes
estranys i excés de llum.

PESTANYES. Estan fetes de

queratina que les fa flexibles i
resistents. Filtren la llum i eviten
que la pols i altres substàncies
entren en contacte amb els ulls.
APARELL LACRIMAL (Glàndules i conductes).
Produeix les llàgrimes que lubrifiquen l'ull,
l'humitegen i el protegeixen, ja que conté una
substància bactericida anomenada lisozim. FRANCISCANS
Carcaixent
Anatomia de l'ull

L'escleròtica és la capa més externa, de color blanc. En la part de davant es transforma en una
membrana transparent anomenada còrnia que actua com una primera lent que ajuda a enfocar
els rajos que provenen de les fonts de llum. La còrnia esta protegida per la conjuntiva, que es una
membrana prima que la recobreix.

La coroide és la capa intermèdia, és fosca i plena de vasos sanguinis. En la part de davant forma l’iris que
és una membrana circular i pigmentada (dona color als nostres ulls), al mig d l’iris hi ha un orifici, la pupil·la.
Darrere de l’iris tenim el cristal·lí, una lent que canvia de forma per a enfocar la imatge a la retina.

La retina és la capa interna on trobem el fotoreceptors, que són dos

tipus de cèl·lules que capten ones de llum i les transformen en estímuls
nerviosos:
• Els bastons. Intervenen en la visió amb poca llum.
• Els cons. Intervenen en la visió en color.

L’impuls nerviós generat a

els cons i bastons es enviat
cap al cervell a través del
nervi optic on es traduixen
en imatges.

FRANCISCANS
Carcaixent
FRANCISCANS
Carcaixent
Com funciona l'ull. La visio

La llum arriba a la còrnia, que la dirigix cap ala pupil·la. Aquesta s’obri o es tanca segons la intensitat amb que arriba la llum. La llum
travessa el cristal·lí, que enfoca sobre la retina. Les cèl·lules fotosensibles produïxen impulsos nerviosos que s’envien a través del nervi
òptic al cervell on es traduïxen en imatges.

Vídeo El sistema visual: así

funcionan mis ojos (2:55)

FRANCISCANS
Carcaixent
2.2. El sentit de l’oïda
El sentit de l’oïda es troba situat a l’orella. ens permet captar el so.
A l’orella tenim dos tipus de mecanoreceptors:

• Cèl·lules auditives que són sensibles a les vibracions del aire (ones sonores).

• Cèl·lules de l’equilibri que són sensibles als moviments (propioceptors que participen en el sentit de l’equilibri)

FRANCISCANS
Carcaixent
 A n a t o m i a d e l ‘o re l l a
L’Orella externa. És la part més externa de l’orella. Consta
de dos elements:
• El pavelló auricular
• El conducte auditiu

L’Orella mitjana està formada per:

• El timpà és una membrana elàstica que vibra quan les ones
sonores que provenen del canal auditiu impacten sobre la
seua superfície externa.
• El timpà està connectat a una cadena d’ossets, que vibren
amb les vibracions del timpà. De fora cap endins, els tres
ossets són martell, enclusa i estrep. El martell està en
contacte amb el timpà, i l’estrep connecta amb l’orella
interna.
• La trompa d’Eustaqui és un conducte que connecta l’orella
mitjana amb les fosses nasals. I això permet regular la pressió
al voltant del timpà.

L’orella interna està formada pel

• Caragol o còclea on s'allotgen les cèl·lules auditives dotades de cilis.
• El vestíbul format per conductes i cavitats plenes de líquid. El vestíbul no participa en la percepció del so. És l’òrgan
de l’equilibri.
FRANCISCANS
Carcaixent
Com funciona l'oït. L'audició i el equilibri Vídeo
¿Cómo funciona el oído? –
Anatomía del oído (3:28)

L’audició. l’orella actua com una antena receptora que arreplega les ones sonores i les dirigeix per
el conducte auditiu fins al timpà, que vibra, la vibració es transmet per la cadena d’ossets fins al líquid
del interior del caragol (còclea). El moviment del líquid es arreplegat per les cèl·lules auditives, que ¿Proceso de Audición y
Vídeo
envien aquesta informació en forma d’impulsos nerviosos a través del nervi auditiu fins al cervell on Cómo Funciona
(3:07)
es traduïxen en sons.

L’equilibri. Les cèl·lules sensorials de l’equilibri es troben dins del vestíbul. Quan ens movem, el
líquid de l’interior de les estructures que formen el vestíbul es desplaça i estimula les cèl·lules de Cèl·lules ciliades
del vestíbul en
l’equilibri, que envien impulsos nerviosos a través del nervi vestibular fins al cervell que informa de la repòs
posició del cos.

Cèl·lules ciliades
del vestíbul quan
es produïx un gir
del cap.

2-Minute Neuroscience:
Vídeo
Vestibular System (1:55)

FRANCISCANS
Carcaixent
 2.3. El sentit de l’olfacte

Els receptors de l’olfacte o

cèl·lules olfactives son
quimioreceptors que detecten
substàncies químiques
transportades per l’aire. Podem
distingir les següents parts.

Mucosa olfactòria.

La mucosa olfactòria recobreix la

part superior de les fosses nasals.
Allotja les cèl·lules quimioceptores,
que detecten substàncies
químiques transportades per l’aire
i transformen aquest estímul
químics en impulsos nerviosos.

Bulb olfactori.

El bulb olfactori recull els impulsos elèctrics generat per les cèl·lules receptores de la mucosa olfactòria i els
canalitza cap al nervi olfactori.

Nervi olfactori.

El nervi olfactori transporta els impulsos nerviosos cap al cervell, que interpreta la senyal e identifica l’olor
FRANCISCANS
Carcaixent
2.4. El sentit del gust
A la llengua trobem les estructures
responsables del gust
Papil·les gustatives.

Les papil·les gustatives són

protuberàncies menudes que
recobreixen la superfície superior de la
llengua. A les papil·les s'allotgen les
cèl·lules gustatives i terminacions
nervioses.

Cèl·lules gustatives.

Les cèl·lules gustatives són els

receptors del gust, son del tipus
quimioceptors i detecten la presència
de substàncies químiques dissoltes a la
saliva o als líquids que s’introdueixen a
la cavitat bucal, i els converteixen en
impulsos nerviosos.

Nervi gustatiu.

Les cèl·lules gustatives s’estimulen amb les substancies químiques dels aliments i
envien impulsos nerviosos a través del nervi gustatiu fins al cervell, que els interpreta
i identifica els sabors. Hi ha quatre sabors bàsics: àcid, amarg, dolç i salat.

FRANCISCANS
Carcaixent
2.5. El sentit del tacte
El sentit del tacte capta els estímuls provocats pel contacte físic amb els elements de l’entorn.

Els receptors del tacte es distribueixen per la pell i no estan distribuïts de manera uniforme, per això no totes les parts del cos tenen la
mateixa sensibilitat. Per exemple, els receptors de pressió se concentren a les palmells del les mans i dels peus.

Mecanoreceptors Detecten els canvis de pressió i les vibracions.

Termoreceptors Detecten els canvis de temperatura.

Nociceptors Són receptors específics per al dolor.

FRANCISCANS
Carcaixent
Receptor de la pell

Aquestes terminacions
nervioses actuen com a
nociceptors, receptors
del dolor.

Aquests termoreceptors s’activen

quan detecten augments de
temperatura.

Aquests mecanoreceptors detecten

canvis lleus de pressió, com els que
causa el frec d’una ploma.
Aquests mecanoreceptors
detecten grans canvis de
Aquests termoreceptors
pressió, com els que pot
s’activen quan detecten
ocasionar un cop.
descensos de temperatura.
FRANCISCANS
Carcaixent
2.6. Alteracions dels òrgans dels sentits

• Alteracions genètiques. Algunes persones neixen amb òrgans sensorials no

funcionals (com les persones que pateixen ceguesa, sordesa o anòsmia
congènites) o amb un funcionament alterat —com les persones que necessiten
utilitzar ulleres per corregir defectes de visió com la miopia o la hipermetropia, i
les persones que no poden distingir els colors a causa del daltonisme.

• Lesions i malalties infeccioses. Les lesions i les malalties infeccioses greus en

els òrgans dels sentits i les estructures nervioses que tenen a prop poden
provocar alteracions en la percepció. Per exemple, la fantòsmia i la disgèusia
consisteixen, respectivament, en la percepció olfactiva i gustativa de substàncies
que en realitat no hi són. Així mateix, les infeccions greus de l’orella mitjana
(otitis) poden comportar la perforació del timpà i produir sordesa.

• Malalties degeneratives. Amb el pas dels anys, els òrgans dels sentits perden
progressivament part de la seva capacitat. La presbícia —dificultat per enfocar
objectes propers—, les cataractes —l’opacitat del cristal·lí— o la sordesa
progressiva són exemples d’alteracions degeneratives que afecten en més o
menys grau bona part de les persones de la tercera edat.

FRANCISCANS
Carcaixent
 Miopia
2.6.1 - Patologies de l'ull
Les patologies més habituals que afecten la visió són les
següents:
• Miopia. El globus ocular s'esclafa lleugerament (és més
llarg del normal) i la retina queda més allunyada del
cristal·lí, la qual cosa provoca que els objectes s'enfoquen
davant de la retina. Els individus amb miopia veuen
nítidament els objectes pròxims, mentre que veuen
borrosos els objectes llunyans. L'alteració es corregeix amb
Hipermetropia
lents divergents.
• Hipermetropia. El globus ocular es deforma (és més curt
del normal) de manera que la retina queda més prop del
cristal·lí, la qual cosa fa que els objectes es dibuixen
darrere de la retina. Gràcies a l'acomodació del cristal·lí els
hipermetrops són capaços d'enfocar els objectes llunyans,
però els objectes pròxims apareixen borrosos. L'alteració es
corregeix amb lents convergents.
• Astigmatisme. Es produïx quan la curvatura de la còrnia o
del cristal·lí és irregular (no són llisos), la qual cosa provoca
una visió borrosa des de lluny i de prop. Es corregeix amb Astigmatisme
lents de contacte o amb cirurgia.
• Presbícia (vista cansada). A causa de la perduda de
flexibilitat del cristal·lí, disminuint la seua capacitat
d'acomodació per a enfocar objectes pròxims. La seua
aparició està lligada a l'edat (en general a partir dels 40-45
anys)
FRANCISCANS
Carcaixent
Daltonisme
El químic i matemàtic John Dalton va descobrir que no podia diferenciar alguns colors quan els seus amics es van burlar d'ell en veure-
ho vestit amb una combinació de colors massa estrafolària per al seu estil, i ell mateix va ser el primer a investigar sobre aquesta rara
malaltia desconeguda fins a aqueix moment, i d'ací deriva la paraula daltonime

El daltonisme és una alteració d'origen genètic que afecta la capacitat de distingir els colors. El grau d'afectació és molt variable i oscil·la
entre la forma més estranya de daltonisme, els acromàtics, que no poden diferenciar cap color, i veuen el mon en blan i fins als
trimcrónates, que son el grup més nombros i perceben el tons de color alterats.

Eres daltònic? Comprova-ho amb el test de Ishihara

Una de les proves més utilitzades per a diagnosticar el daltonisme és el test de Ishihara, una prova que es basa en una sèrie de cartes de
colors, anomenades cartes de Ishihara, que permeten identificar a les persones que pateixen algun defecte en la visió. La prova de les
cartes de Ishihara consta de 38 discos, encara que en la majoria dels casos basten unes poques cartes per a identificar l'existència dels
defectes visuals.

En els casos normals es llig com
8. Amb deficiències daltòniques
llig 3. Els casos de ceguesa total
cromàtica no veuen cap número.
En els casos normals es llig com 57.
Amb deficiències daltòniques lligen
35. Els casos de ceguesa total
cromàtica no veuen cap número.
Amb visió normal es llig com 73. La
majoria de casos de deficiències
visuals cromàtiques no pot llegir-ho
o ho llig incorrectament. FRANCISCANS
Carcaixent
3 La resposta. L’aparell locomotor
L’aparell locomotor es el conjunt d’estructures i òrgans que executen les respostes motores.

El sistema Compost pels ossos i les articulacions, que proporciona

esquelètic suport a l’organisme i protecció als òrgans interns.
L’aparell locomotor està
format per dos sistemes que,
actuant en conjunt, fan
possible la posició i el
moviment del nostre cos:
Format pels músculs, que actua sobre l’esquelet i
El sistema determinats òrgans, i que fa possibles els moviments
muscular voluntaris i involuntaris.

FRANCISCANS
Carcaixent
3.1. El sistema esquelètic

El sistema esquelètic és el conjunt dels ossos i articulacions.

L'esquelet se sol dividir en dos grans parts, l'esquelet axial i l'esquelet apendicular:

Ossos

Sistema
esquelètic L’esquelet apendicular. L’esquelet axial
és l'esquelet de les és l'esquelet del tronc i
extremitats superiors i les cap. Està format per un
Articulacions extremitats inferiors, total de 80 ossos,
incloent els ossos de la incloent el crani, els ossos
pelvis i de la cintura de l'oïda mitjana, la
escapular. Està format per columna vertebral, les
126 ossos costelles i l'estèrnum.

FRANCISCANS
Carcaixent
Les articulacions
Les articulacions són les zones d’unió entre el ossos. Hi ha tres tipus d’articulacions, segons el seu grau de mobilitat:

Articulacions fixes. Articulacions semimòbils. Articulacions mòbils.

En aquestes articulacions, els ossos
formen unions rígides, de tal
manera que no permeten el
moviment. Com passa amb les
articulacions que uneixen els ossos
del crani.
vertebres
En aquestes articulacions, els ossos
estan units mitjançant teixit
cartilaginós. Això atorga certa
rigidesa en la unió, però permet, a
la vegada, moviments xicotets. Les
articulacions que uneixen les
vèrtebres de la columna vertebral
són articulacions semimòbils.
En aquestes articulacions, els ossos estan
units mitjançant lligaments, uns cordons
elàstics molt resistents però que
permeten realitzar moviments grans en
uns plans concrets. Les zones de contacte
estan recobertes de teixit cartilaginós i un
líquid lubricant, el líquid sinovial, que
eviten el fregament entre els ossos. El
genoll és un exemple d’articulació mòbil

Disc cartilaginós

Lligaments del colze

FRANCISCANS
Carcaixent
 Els ossos

L’esquelet humà consta de 206 ossos.

Anatomia d’un os. Distingim dos parts:

• Una part externa formada per teixit ossi compacte que es dura i
resistent degut a que les seues cèl·lules estan envoltades d’una
matriu mineral rica en calci i fòsfor.

• Una part interna formada per teixit ossi esponjós, més bla i elàstic.
Els buits del teixit esponjós s’omplin amb medul·la òssia.

• Medul·la òssia roja que fabrica les cèl·lules de la sang

• Medul·la òssia groga formada per teixit adipós.

teixit ossi esponjós

(conté medul·la òssia roja)
medul·la òssia groga
teixit ossi compacte

Vídeo
FRANCISCANS
Carcaixent
3.2. El sistema muscular
El sistema muscular està format pel conjunt de músculs de
l’organisme. Tenim 3 tipus de teixit muscular.

• El teixit muscular cardíac. es troba únicament al cor. El

múscul cardíac es contrau i es relaxa rítmicament per
impulsar la sang. El seu moviment és involuntari

• Teixit muscular llis. Forma part de les parets del tubs

contràctils com, esòfag, estómac, intestins, vasos sanguinis,
vies respiratòries., bufeta de l’orina, així com a l’iris. El seu
moviment també és involuntari.

• Teixit muscular esquelètic. Els músculs estan units al

ossos a través d’uns cordons de teixit connectiu molt
resistents, els tendons. Els músculs esquelètics es
contrauen o es relaxen, produint moviments ràpids i
voluntaris. Tenen formes diferents:

• Plans, tenen forma de ventall,

com el músculs pectorals que
mouen els braços cap avant.
• Circulars tenen forma d’anell,
com els que permeten obrir i
tancar els llavis.
• Fusiforme són allargats, com
el bíceps que realitza la flexió
del colze. FRANCISCANS
Carcaixent
 La contracció muscular
El múscul actua per que rep una senyal de d’un nervi. La unió del nervi al múscul rep Sabies que..
el nom de placa motora. Les neurones del nervi alliberen un neurotransmissor que
El múscul més llarg es el
actua sobre les membranes de les cèl·lules musculars desencadenant la contracció sartori que es troba a la cama i
de la cèl·lula muscular. pot arribar fins a 40 cm de
llargària.
El múscul realitza només dos moviments, de contracció i de relaxació

• Contracció. Provoca que el múscul s'acurte, quan rep un estímul nerviós motor

• Relaxació. El múscul recupera la longitud original

Els moviments al voltant d’una articulació s’aconseguix per l’acció conjunta de dos
músculs.
• Músculs agonistes. Son els que quan
es contraure permeten el moviment. La El múscul més fort es el
contracció del bíceps braquial permet maseter, que es troba en la
l’acostament del braç a l'avantbraç. mandíbula i pot gener una
força equivalent a 70 kg
• Músculs antagonistes. Són els que en
relaxar-se permeten el moviment.
Perquè el bíceps faça el seu treball, el
tríceps ha de relaxar-se.

FRANCISCANS
Carcaixent
3.3. Alteracions de l’aparell locomotor

Moltes de les malalties o trastorns de l’aparell locomotor es deuen a colps, a moviments bruscos o postures incorrectes que afecten als
ossos, les articulacions o els músculs. Destaquen:

• Lesions. Les lesions es deuen a colps, a moviments bruscos o postures incorrectes que afecten als ossos, les articulacions o els
músculs. Les més freqüents són:

• La fractureadels ossos.

• Els esquinços (distensions o trencaments) en els lligaments que sostenen una articulació.

• Les luxacions, que es produeixen quan un os es descol·loca.

• La contractura, que és un enduriment muscular degut a contraccions involuntàries i mantingudes dels músculs;

• Els trencaments (“desgarro”) de les fibres musculars.

• Malalties degeneratives. Les malalties degeneratives, que tenen principalment causes genètiques, són alteracions que apareixen
amb el pas del temps. Les més freqüents són:

• L’artrosi, que és un desgast progressiu del cartílag, el teixit que protegix els ossos del fregament d’una articulació.

• L’osteoporosi, que és la descalcificació dels ossos, que es tornen més fràgils;

• Les miopaties, que són malalties que afecten la capacitat dels músculs de respondre als senyals del sistema nerviós.

FRANCISCANS
Carcaixent