Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

TEMA 4. Substàncies transmissores

Les comunicacions químiques no només es fan a través de les sinapsis, hi ha diferents tipus de
comunicacions:
​ Comunicació sinàptica: una cèl·lula allibera una substància química que és rebuda per una altra
cèl·lula, a partir de la unió amb un receptor, que produeix canvis en la membrana sinàptica produint
un canvi fisiològic, és a dir, una resposta.

​ Comunicació autocrina: la cèl·lula que allibera la substància química és la mateixa que patirà el
canvi a causa d’aquesta substància. La seva funció és regular la seva activitat, per tant, aquesta
substància química té dues funcions: la de comunicar i la de regular.

​ Comunicació paracrina: El senyal químic alliberat per una cèl·lula es difon per l’espai extracel·lular
fins a les cèl·lules properes. Els efectes seran més potents per aquelles cèl·lules que es troben més a
prop de la cèl·lula secretora mentre que les que estan més lluny experimentaran un efecte menor.

​ Comunicació per feromones: L’organisme produeix l’hormona i la secreta a l’exterior. Un individu de

la mateixa espècie pot aspirar aquestes feromones i aquestes hormones provoquen canvis
conductuals en l’individu que ha aspirat les feromones. Ex: els gossos per marcar territori (orina).

​ Comunicació per al·lomones: Substàncies químiques que són secretades fora de l’organisme i
afecten individus d’altres espècies. Ex: les flors emeten unes substàncies que atrauen a tot tipus
d’insectes perquè portin a terme la pol·linització.

​ Comunicació endocrina: Hormones secretades pel propi organisme. A la zona en la que s’alliberen
les hormones, l’òrgan diana es troba molt lluny de manera que petits canvis d’accés de les
hormones poden provocar canvis en l’organisme ja siguin funcionals o emocionals. Aquestes
hormones tenen efectes en el propi individu.

DIFERÈNCIES ENTRE NEUROTRANSMISSORS i HORMONES

Les diferents parts del nostre organisme ens permeten comunicar-nos a partir del Sistema Nerviós i del
Sistema Endocrí que es forma per les glàndules endocrines. Aquestes glàndules són les responsables de, a
partir de la seva diversificació per l’organisme, sintetitzar i alliberar les diverses hormones, que a través del
corrent sanguini, regulen el nostre organisme.

El sistema endocrí es forma de moltes glàndules endocrines fetes de cèl·lules secretores:

​ Tiroides: regula la taxa musculatòria.

​ Glàndules suprarenals:
◦ Escorça suprarenal: regular els processos
d’equilibri dels fluids corporals.
◦ Medul·la suprarenal: regula l’arousal emocional.

​ Pàncrees: metabolisme de sucre

​ Gònades: reproducció
◦ Ovaris
◦ Testicles

El sistema nerviós té dues glàndules importants:

​ Glàndula pineal.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

​ Hipòfisi: la glàndula mestre. A través de la secreció de substàncies regula la síntesi i l’alliberament

de les hormones.

SEMBLANCES ENTRE EL SISTEMA NERVIÓS i EL SISTEMA ENDOCRÍ

Els dos processos alliberen substàncies específiques (neurotransmissors i hormones).
Produeixen efectes i modificacions.
Tant les hormones com els neurotransmissors es troben emmagatzemats, s’alliberen quan arriba l’impuls.
Quan entren en contacte amb els receptors específics produeixen modificacions (activació missatgers).

DIFERÈNCIES
SISTEMA NERVIÓS SISTEMA ENDOCRÍ
Comunicació neuronal entre cèl·lules molt properes Glàndules endocrines lluny dels receptors
(patró anatòmic). endocrines.
Els neurotransmissors s’alliberen a l’espai sinàptic. Les hormones s’alliberen a la sang.
Comunicació neuronal ràpida i eficient. Comunicacions endocrines de llarga durada (dies,
setmanes...).
La comunicació neuronal es produeix o no (Llei del La comunicació endocrina és gradual (es produeix de
tot o res). forma gradual).
La comunicació neuronal de vegades pot ser La comunicació endocrina és completament
voluntària. independent de la voluntat.

Podem classificar les hormones en funció de la seva estructura química:

​ Hormones proteiques i peptídiques (no liposolubles): com la resta de proteïnes i pèptids estan
formades per cadenes d’AA. La diferència entre els dos tipus d’hormones la trobem en la llargada de
la cadena (les hormones proteiques són molt llargues).
​ Hormones esteroidals (liposolubles): Deriven del colesterol (lípid).
​ Amines (no liposolubles): Formades per un sol AA.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

CONCEPTES GENERALS DE FARMACOLOGIA

La psicofarmacologia s’encarrega d’estudiar els efectes que tenen certes substàncies en el sistema nerviós
central.
Un fàrmac és una substància química exògena que produeix modificacions substancials que no són
necessaris per al funcionament correcte del nostre organisme. Tenen dues característiques:
1. Els efectes poden ser observables (emocionals, trastorns mentals...)
2. Actuen de forma específica en el que s’anomenen llocs d’unió (passos transmissió sinàptica)

Per tal que es produeixi la transmissió sinàptica, s’han de produir diversos processos:
● Síntesi del neurotransmissor per part de la neurona. Es necessitarà que estigui present els enzims
necessaris per a la síntesi i els precursors a partir del qual se sintetitzaran els NT.
● Emmagatzematge del NT en vesícules sinàptiques.
● Alliberament del NT a l’espai sinàptic.
● Unió als receptors postsinàptics.
● Inactivació del NT per acabar amb la resposta postsinàptica.

Si es produeix una alteració en algun d’aquests passos, la transmissió sinàptica quedarà afectada i això
donarà lloc a una alteració en el funcionament del sistema nerviós i en la conducta. Això pot passar en el
trastorns psicopatològics i durant el consum de drogues i fàrmacs psicoactius. L’alteració no és global,
queden afectades aquelles sinapsis que produeixen certs neurotransmissors.

Els mecanismes d’acció dels fàrmacs

EFECTE AGONISTA
Actuen per augmentar la transmissió sinàptica:
● Augment funcionalitat receptors postsinàptics:
substàncies que fan la funció d’un neurotransmissor
per obrir els canals.

● Inhibir inactivació neurotransmissors. A partir de dos

processos:
○ Destrucció enzims que s’encarreguen de
la degradació del NT.
○ Actuació sobre els autoreceptors per impedir
la recaptació

● Augmentar l’alliberament de NT

● Augmentar la síntesi.

EFECTE ANTAGONISTA
Actuar per disminuir la transmissió sinàptica:
● Degradació dels enzims que produeixen els
neurotransmissors.

● Inhibir l’activitat dels transportadors vesiculars

dels neurotransmissors: no s'impedeix
l’alliberament, però les vesícules estan buides.

● Impedir l’alliberament

● Bloqueig dels receptors: substància s’uneix

als receptors perquè no s’obrin els canals.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

● Augment de l’activitat dels autoreceptors: entrarà

més quantitat de NT a la cèl·lula de manera
que disminuïm la producció i, a més, no deixem
tant en l’espai sinàptic.

Agonistes i antagonistes
​ Agonista: substància que en unir-se al receptor l’activa.
◦ Agonista endogen: el sintetitzem nosaltres. Neurotransmissor.
◦ Agonista exogen: substància externa a nosaltres. Fàrmacs.
◦ Agonista parcial: Fa només una part dels efectes del NT, és a dir, la mateixa funció que un
agonista, sigui endogen o exogen però en menor intensitat.
◦ Agonista invers: Fa l’efecte contrari al NT, és a dir, obre el canal, però l’efecte serà el contrari. Ex:
si el NT provoca un PEP, l’agonista invers provoca un PIP.

​ Antagonista: substància que en unir-se al receptor bloqueja l’acció del neurotransmissor, sense
produir cap acció pròpia.
◦ Reversibles: tanca el receptor i, després d’un temps es desenganxa, per tant, es torna a obrir.
◦ Irreversibles: tanca el receptor i el canal queda tancat per sempre, per tant, de manera que
necessitem receptors de novo perquè aquests antagonistes modifiquen l’estructura interna del
receptor fent que deixin de ser funcionals.

Quan parlem d’aquestes substàncies, tant agonistes com antagonistes, hem de tenir en compte dos
conceptes importants:
​ Competitiu: l’únic punt d’unió és el mateix que el de l’agonista endogen.
​ No competitiu: en el receptor hi ha dos lloc d’unió, un específic pel neurotransmissor i l’altre per
l’antagonista o agonista.

Efectes sobre els receptors: Modulació al·lostèrica.

Els moduladors al·lostèrics s’uneixen al receptor en llocs diferents que el NT. Poden ser positius i negatius.
Per si sols no tenen cap efecte postsinàptic però en presència del NT potencien (positius) o disminueixen
(negatius) l’efecte postsinàptic del NT.
Perquè aquest efecte es doni necessitem d’un receptor que compti amb dos punts d’unió: un pel modulador
i l’altre pel neurotransmissor. A més, les dues substàncies s’han d’unir de forma simultània al receptor.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

CONCLUSIONS:
​ Les diferents conductes són el resultat del correcte funcionament cerebral.
​ Qualsevol alteració de la transmissió sinàptica afecta al funcionament cerebral, i per tant a la
conducta.
​ Això passa en els trastorns psicopatològics, i també com a conseqüència del consum de drogues, la
ingesta de fàrmacs o, l’acció d’alguna neurotoxina.

AMINOÀCIDS EXCITADORS: Glutamat i Aspartat

Els AA formen part de la formació de determinades proteïnes, a més, participen en processos metabòlics.
Per tant, sempre trobem AA en els organismes.

En el cas de les neurones, als AA tenen una funció específica: neurotransmissors. Són molècules petites que
poden tenir diferents funcions: excitatòries (producció d’una resposta postsinàptica excitatòria d’activitat) o
inhibitòries (inhibeixen la resposta).

Els neurotransmissors excitatoris per excel·lència:

​ El GLUTAMAT (àcid glutamàtic: GLU) es produeixen en les neurones glutamatèrgiques.
​ L’ ASPARTAT (àcid aspàrtic: ASP)

Funcions
És el NT de les principals vies excitadores en el SNC. Es tracta d’un potenciador a llarg termini de
l’aprenentatge i la memòria a escala sinàptica. Els canvis que es produiran en l'àmbit sinàptic seran els que
produiran canvis en la conducta, és a dir, l’aprenentatge i la memòria. Estan implicats en el
desenvolupament del SN ja que col·laboren en la sinaptogènesi, la formació de noves sinapsis.

Implicacions clíniques
ACCIÓ EXCITOTÒXICA
Si s’activen massa els receptors glutamatèrgics, poden portar a la mort de la neurona post-sinàptica per
excés d’excitació. Això es pot donar si no funcionen els mecanismes d’inactivació del glutamat. Totes les
neurones del SNC poden morir potencialment per excés d’excitació, ja que totes tenen receptors pel
glutamat.
Això porta a pensar que aquest efecte pot portar a la mort de l’individu per trastorns neurodegeneratius.
​ Isquèmia: trastorn vascular on un vas sanguini queda obturat
◦ Embòlia
◦ Hipòxia: asfixia cerebral

​ Alzheimer
​ Parkinson
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

EPILÈPSIA
Trastorn on hi ha una sobreexcitació cerebral, generalment a partir d’un focus en una regió concreta que
s’expandeix cap a altres zones cerebrals. En expandir-se, les neurones glutamatèrgiques sobreexcitades
poden provocar la mort de neurones postsinàptiques.

Síntesi
El glutamat que actua com a NT es sintetitza a partir de la glutamina (el seu precursor) per la presència de
l’enzim glutaminasa. De la mateixa manera, el glutamat és el precursor de l’Aspartat en presència de l’enzim
aspartat aminotransferasa.
Un cop sintetitzat s’emmagatzema en vesícules del botó terminal i s’alliberarà quan hi hagi una entrada de
calci. L’alliberament es dona a partir d’una fusió de la membrana del botó terminal amb la membrana de la
vesícula (exocitosi).

Com que, en excés, aquests NT són tòxics, durant el seu

procés de síntesi, la neurona provoca una espècie de
regulació inhibint els enzims encarregats de la seva
producció per reduir la concentració d’aquests NT quan
considera que és molt elevada.
Un cop sintetitzades, aquestes substàncies surten dels
mitocondris i es troben amb les vesícules, on a partir d’una
proteïna transportadora de la membrana de la vesícula
que s’uneix al NT, aquest és introduït a l’interior de la
vesícula on serà emmagatzemat. Aquestes proteïnes
transportadores especifiques.

Inactivació i reciclatge de NT
El glutamat s’inactiva sobretot per recaptació glial a través
de transportadors de glutamat, tot i que també es fa des
dels botons terminals.
El glutamat que entra a les cèl·lules glials és reciclat: el
glutamat es convertirà en glutamina en presència de l’enzim
glutamina sintetasa.
Aquesta glutamina sortirà de la cèl·lula glial i entrarà a la
neurona glutamatèrgica per poder formar glutamat un altre
cop.

Receptors i efectes postsinàptics

Els receptors glutamatèrgics poden ser ionotròpics (la
majoria) o metabotròpics.
Els receptors ionotròpics pel glutamat poden ser:
➔ Receptor AMPA
➔ Receptor NMDA
➔ Receptor Kainat
Les substàncies AMPA, NMDA i Kainat s’uneixen a
cadascun dels receptors actuant com a agonistes, cosa
que permet diferenciar els receptors.
Els AMPA (més abundants) i els Kainat són molt semblants entre ells i són bastant diferents dels receptors
NMDA. Es fa una diferència entre receptors NMDA i receptors noNMDA.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

Receptors noNMDA Receptors NMDA

Produeixen PEPs molt duradors (200 - 300 ms)

S’obren canals de sodi, potassi i sobretot de calci.

Són canals controlats per lligand i voltatge (a part
de la unió del NT, també s’ha de produir una
Produeixen PEPs ràpids (10 - 15 ms) despolarització de la membrana).
Els canals dels receptors NMDA estan bloquejats
S’obren canals permeables a sodi i potassi per Mg. Per tal d’eliminar el bloqueig, es necessita
controlats per lligand (tan sols cal la unió del una despolarització.
glutamat per obrir els canals). En les neurones acostumen a haver receptors
AMPA.
Si arriben molts PA, el PEP serà més durador:
● Despolarització de la membrana.
● Desbloqueig del receptor (entraran ions de
calci, que actuaran com segons missatges, i
produiran certs efectes a la neurona
postsinàptica (donen lloc a plasticitat
sinàptica))
● Potenciació a llarg termini / mort neuronal
per excitotoxicitat

Receptors NMDA
Els receptors NMDA contenen diverses substàncies endògenes i exògenes que actuen com a moduladors
positius i antagonistes:

SUBSTÀNCIES ENDÒGENES
El Magnesi (Mg2+) bloqueja el canal i actua com a antagonista no competitiu.
La Glicina s’uneix al receptor, i actua com a modulador positiu o coagonista fent que el canal s’obri
més o amb més facilitat.
El Zinc (Zn2+) actua com a antagonista no competitiu (neuromodulador) disminuint l’acció del
glutamat.

SUBSTÀNCIES EXÒGENES: s’uneixen a l’interior del canal bloquejant-lo.

La Fenciclidina (PCP) i la Ketamina són drogues reactives. Produeixen alteracions perceptives i
cognitives: provoquen símptomes semblants a alguns de l’esquizofrènia (dissociació, paranoies…)
La Memantina és utilitzada per usos terapèutics en malalties neurodegeneratives ja que bloqueja el
canal, evitant l’excitotoxicitat.
L’Alcohol té un efecte depressor del SNC, de manera que en altes dosis pot provocar un coma etílic.
En part, el seu efecte es dona perquè actua com a antagonista no competitiu. No se sap on s’uneix.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

Potenciació a llarg termini (PLT)

A partir de la plasticitat sinàptica es donen una sèrie de modificacions que queden en el temps. Aquestes
transmissions sinàptiques es donen a partir de la potenciació a llarg termini.
Quan es produeix aquest potencial, en una segona estimulació es produeix una resposta excitatòria on la
neurona es troba sensibilitzada de manera que la resposta es veu augmentada en magnitud, és a dir, que
amb la mateixa quantitat de NT la resposta és més efectiva. Això es considera un aprenentatge a causa de la
millora en la comunicació entre neurones.

Produeixen canvis a nivell:

​ Postsinàptic
​ Morfològic
​ Presinàptic

La inducció dels PLT pot tenir dues fases:

​ A curt termini: canvis transitoris (dies, setmanes...). Mecanismes no genòmics.
​ A llarg termini: canvis permanents. Mecanismes genòmics.

La diferència entre una fase i l’altra es donen pels efectes de l’amplitud de la resposta. Podrem parlar d’un
canvi a llarg termini, l’amplitud de la resposta ha de tenir alguna modificació genètica.
Les modificacions genètiques hi ha una síntesi de determinades proteïnes en major quantitat o uns canvis
específics en les proteïnes que donen lloc a un aprenentatge, ja que hi ha una potenciació de la memòria.

Els canvis morfològics que s’observen amb la potenciació a llarg termini es donen en les espines
dendrítiques (quantitat i mesura), un augment de vesícules i un canvi en els axons.

Els canvis presinàptics es donen en els segons missatgers. L’òxid nítric, activat pel Ca2+, des de la neurona
postsinàptica, viatja a la presinàptica i regula l’alliberament del NT, és a dir, l’activitat de la neurona.

AMINOÀCIDS INHIBIDORS: GABA i Glicina

Els AA inhibitoris són:
​ GABA. Neurones GABAèrgiques
​ Glicina. Neurones glicinèrgiques.

Produeixen una resposta postsinàptica inhibitòria.

El GABA el trobem en tot l’encèfal, per tant, no trobem nuclis de GABA i la seva funció depèn dels receptors
i del lloc en el que es trobi. La Glicina es localitza majoritàriament en la medul·la espinal perquè actua de
coagonista amb el glutamat.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

GABA
Funcions i implicacions clíniques
És el principal NT inhibidor del Sistema Nerviós Central.
Està implicat en la regulació del son, per tal que s’activi el son, s’han d'activar certes neurones
GABAèrgiques. Es relaciona amb els efectes sedants dels anestèsics generals, els sedants augmenten l’efecte
del GABA, és a dir, la inhibició del SNC.
Durant els estats d’ansietat hi ha una reducció en l’activitat de neurones GABAèrgiques en certes zones
cerebrals relacionades amb la por, augmentant l’excitació de la zona. A més, si es redueix l’activitat de les
neurones GABAèrgiques, es produeix una sobreexcitació del SNC (EPILÈPSIA).
La Corea de Huntington és una malaltia on hi ha alteracions motores acompanyades de demència. Es dona
per la mort de neurones, sobretot GABAèrgiques en la zona neoestriat.

Síntesi i inactivació
El Glutamat actua com a precursor del GABA en presència de l’enzim glutamat descarboxilasa (GAD).
El GABA i el GAD tan sols es troben en neurones GABAèrgiques.
Amb l’entrada de Calci a la neurona, s’allibera GABA, seguint el mateix procés que els altres NT.

És inactivat per recaptació, feta majoritàriament per recaptació glial, amb transportador de GABA d’alta
afinitat (ràpida eliminació de NT en l’espai sinàptic).
El GABA pot ser transformat en glutamat un cop torni al botó terminal o a la cèl·lula glial mitjançant l’enzim
GABA-T o GABA transaminasa.

Receptors i farmacologia
Tenim dos receptors:
GABA-A: ionotròpics, acoblat a un canal de clor. Quan el GABA s’uneixi s’obren els canals de clor per la qual
cosa es produeix una hiperpolarització que dona lloc a un PIP.

● Les BENZODIAZEPINES (diacepan → valium) són moduladors positius, potencien l’acció del GABA en
el receptor, i per tant augmenta la inhibició (canal més obert o durant més temps). S’utilitza per al
tractament de l’ansietat, com a relaxants musculars, somnífers… tot i que creen molta addicció.

● Els BARBITÚRICS són un modulador positiu, és a dir, augmenten la capacitat d’inhibició. S’utilitza
com a anestèsic general, tot i que cada vegada té un ús més reduït, ja que la dosi d’anestèsia és
similar a la dosi local, i per controlar l’epilèpsia. A altes quantitats pot obrir el canal per si sol.

● Les PICROTOXINES són uns moduladors negatius que disminueixen l’efecte inhibidor. Poden produir
convulsions.

● L’ALCOHOL és un depressor del SNC que augmenta l’efecte del GABA. És un modulador positiu.

● Els ANESTÈSICS VOLÀTILS tenen un efecte de modulació positiu. No es coneix el lloc d’unió.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

GABA – B: metabotròpics. Quan el GABA s’uneix s’obren els canals de potassi, la membrana es torna més
negativa, es produeix una hiperpolarització que dona lloc a un PIP. Com a agonista tenim el Baclofen i el
Saclofen com a antagonista.
Aquests receptors es troben sovint a l’espai presinàptic ja que es relacionen amb la inhibició presinàptica.

GLICINA
Síntesi i inactivació
El precursor de la glicina és la Serina i a partir de la Serina Hidroximetiltransferasa es converteix en glicina.
La seva inactivació es dona a terme a partir de la recaptació neurona i glial a través d’una proteïna
transportadora d’AAI.

Receptors i farmacologia
Trobem dos tipus:
● Receptor sensible a estricnina (antagonista): ionotròpic, acoblat al canal de clor, per tant, produeix
PIP. Es troben sobretot en la medul·la espinal.

● Receptor no sensible a estricnina: Associat a un receptor NMDA. Molt comú en el prosencèfal.

ACETILCOLINA
El primer NT que es va descobrir. Les neurones que sintetitzen acetilcolina s’anomenen neurones
colinèrgiques. Normalment té un paper excitador. La podem localitzar dins del SNC i del SNP (on també
actua en el Sistema Nerviós Autònom.).

En el SNP l’acetilcolina és la principal substància química de transmissió d’informació. El punt de connexió

de sinapsis dels botons terminals de les motoneurones amb les cèl·lules musculars s’anomenen unions
neuromusculars, on es dona la contracció muscular que permet el moviment.

El que connecta el SNC amb el Sistema Nerviós Autònom per la branca parasimpàtica (relaxació) és
l’acetilcolina. Es produeix per dues neurones, no és una connexió directa on intervé una neurona
preganglionar que transmet informació a un gangli (agrupació de somes neuronals) que, alhora, transmet
aquesta informació a la neurona postganglionar parasimpàtica que transmet la informació a les diferents
vísceres i òrgans, per exemple el cor.

Localització i funcions
En el SNC l'acetilcolina es troba a moltes àrees, és un neurotransmissor implicat en moltes vies. Els botons
terminals es troben en moltes estructures o àrees. Els somes de les neurones colinèrgiques es troben
majoritàriament en el tronc de l’encèfal (sobretot en la protuberància) i en el prosencèfal basal (format per
l’àrea septal i el nucli basal de Meynert).
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

L’acetilcolina activa el neoescorça i projecta a altres estructures com l’hipocamp, l’estructura on es formen i
es consoliden diferents tipus de memòria. Aquestes activacions estan relacionades amb processos
d’atenció, aprenentatge i memòria.
En concret, les neurones colinèrgiques de l’àrea septal activen les neurones de l’hipocamp. L’activació
d’aquestes neurones conjuntament amb altres estructures del tàlem controlen les fases REM.

Implicacions clíniques
Quan hi ha alteracions en les connexions colinèrgiques es donen malalties com l’Alzheimer, una malaltia
neurodegenerativa que provoca el deteriorament de diferents processos cognitius i conductuals.
Altres malalties com la Miastènia gravis, hereditària i autoimmune on el nostre sistema immune no reconeix
uns receptors colinèrgics i els destrueix. Ataca les unions neuromusculars i no tenim un control muscular
fent que no es pugui exercir un moviment a nivell perifèric (moviment general: voluntaris o involuntaris) que
provoca una paràlisi progressiva que provoca la mort.

Síntesi i inactivació
L’Acetilcolina se sintetitza a partir dels precursors:
● Acetil coenzimA (Acetil CoA): sintetitzat als mitocondris. No es troba en la fórmula final, només
permet la reacció química.
● Colina (sintetitzada al fetge)
○ amb l’enzim colina acetiltransferasa
Aquest procés té lloc en els botons terminals de les neurones colinèrgiques.
S’emmagatzema en vesícules sinàptiques.

La inactivació de l’ACh es dona per degradació enzimàtica a partir de l’enzim Acetilcolinesterasa (AChE). Ho
converteix en colina i àcid acètic.
El 50% de la colina es recicla. La resta de colina + l’àcid acètic passen a la sang i són eliminats del cos a través
de la urina.

Receptors i efectes postsinàptics

Receptor nicotínic Receptor muscarínic

Tipus de receptor Ionotròpic Metabotròpic

PEP (despolarització ràpida) PEP llarg i lent (despolarització lenta

Efecte postsinàptic i prolongada).
En alguns casos pot produir PIPs.

Unió neuromuscular → contracció SNC (molt comuns)

muscular. Sinapsis del SN autònom → control
Localització i funció Sinapsis del SN autònom → control de funcions viscerals.
funcions viscerals.
Algunes àrees del SNC

Afinitat Nicotina (tabac) Muscatina (bolets verinosos)

Nicotina: imita l’efecte de Muscatina: imita l’efecte de

l’acetilcolina, produeix un PEP. l’acetilcolina. Produeix vòmits i
Agonista selectiu Augmenta l’aprenentatge i la nàusees per l’efecte de l’acetilcolina
memòria. en les funcions viscerals.

Curare: es troba en un verí. Evita la Atropina: es troba en la planta de

Antagonistes competitius unió de l’acetilcolina i produeix mort belladona. Evita la unió de
per asfixia. l’acetilcolina.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

Farmacologia
● La TOXINA BOTULÍNICA inhibeix l’alliberament d’acetilcolina: l’individu mor per asfíxia pel bloqueig
dels músculs responsables de la respiració i, per tant, evita la seva contracció. Es tracta d’una toxina
molt potent.
● El VERÍ D’ARANYA VÍDUA NEGRA augmenta l’alliberament d’acetilcolina i, per tant, la transmissió
sinàptica colinèrgica. Pot arribar a produir la mort d’una persona si aquesta és dèbil per asfíxia, ja
que evita la relaxació dels músculs responsables de la respiració.
● Els ANTICOLINESTERÀSICS inhibeixen l’enzim necessari per a la inactivació de l’acetilcolina. El NT es
trobarà més temps en l’espai sinàptic, augmentant la transmissió sinàptica colinèrgica.
○ Reversibles (fisostigmina): tenen utilitat terapèutica. Antídots i medicaments per la
Miastènia Gravis i l’Alzheimer.
○ Irreversibles (organofosfats): utilitzats per pesticides i armes químiques.

Molts verins i toxines tenen el lloc d’acció en l’acetilcolina.

Els efectes poden ser mortals, normalment per paràlisi respiratòria, tot i que també té afectacions
gàstriques i cardíaques.
A dosis baixes, però pot tenir efectes terapèutics.

CATECOLAMINES: Noradrenalina, Dopamina i Adrenalina

Es formen de tres NT: Dopamina, Noradrenalina i Adrenalina.
Junt amb la serotonina formen el grup de les monoamines, on la molècula transportadora que introduirà el
NT a les vesícules seran les mateixes.

Les neurones que les sintetitzen:

​ Noradrenèrgiques
​ Adrenèrgiques
​ Dopaminèrgiques

La diferència en la seva síntesi ve donada en funció dels enzims que contenen perquè la síntesi de les
catecolamines és una reacció en cadena.

Es localitzen tant a nivell del SNC com al SNA (SNP). A més, no només fan de neurotransmissor sinó que la
noradrenalina i l’adrenalina poden tenir funció d’hormona, en funció de la seva localització i la situació.

DOPAMINA
Les neurones dopaminèrgiques tenen el seu soma en nuclis concrets del SNC:
● Substància negra: projecten els seus axons cap a l’estriat.
○ Formen paquets d’axons que s’anomenen via negroestriada.
○ Estan relacionades amb el control de moviments precisos
○ La degradació d’aquestes neurones està relacionada amb la malaltia de Parkinson

● Àrea tegmental ventral: projecten els seus axons en el sistema límbic (formen la via mesolímbica) i
en el còrtex prefrontal (via mesocortical). El conjunt de les vies s’anomena via mesocorticolímbica.
○ La via mesocorticolímbica està relacionada amb els mecanismes de la recompensa i el plaer,
també anomenat el substrat del reforç. Estan relacionades sobretot amb el desig d’obtenir
un plaer, no amb el plaer en si. S’activen davant les expectatives d’un bon menjar, unes
bones vacances o quan s’està en parella.
○ Gràcies amb la seva relació amb el reforç, estan relacionades amb l’aprenentatge de
conductes reforçades positivament.
○ També estan relacionades amb l’addicció farmacològica, la ludopatia... El poder addictiu de
les drogues està relacionat amb l’alliberament de dopamina en el nucli cerebral Accumbens
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

○ Esquizofrènia: es produeix un augment de l’alliberament de dopamina en el sistema límbic:

relacionat amb els símptomes positius (al·lucinacions i deliris).

NORADRENALINA
Funciona com a neurotransmissor en el SNC i el SNA (SN autònom):
● SNC: els somes de les neurones noradrenèrgiques s’acumulen en el locus coeruleus. Els seus axons
es projecten per tot el SNC.
○ N’hi ha poques, però tenen un efecte molt important, ja que els seus axons estan molt
estesos, quan s’activen moltes zones reben noradrenalina.
○ Es relacionen amb els estats de vigilància i alerta: l’activació porta a l’augment de l’atenció
als estímuls de l’entorn. Despolaritzen una mica les neurones per apropar-les al llindar de
descàrrega.
○ Facilita i modula l’aprenentatge i la memòria: Els estats d’alerta porten a l’individu a una
millora de l’aprenentatge i la memòria (només quan l’alerta és òptima, si n’hi ha massa o
massa poca, el rendiment empitjora). Especialment, millora la memòria amb continguts
emocionals.

● Sistema Nerviós Autònom:

○ Regula les respostes vegetatives: regula les respostes viscerals, dels òrgans.

● Resposta inicial de l’organisme en situacions d’estrès:

○ Participa en les primeres respostes de l’organisme per fer front a situacions de perill des del
SNC, augment de l’estat d’alerta.
○ Inicia les respostes vegetatives des del SNA que preparen a l’organisme per fer front a la
situació. També s’allibera adrenalina com a hormona.

Implicacions clíniques
● Estats d’ansietat: nivells alts d’inactivació noradrenèrgica porta a estats d’ansietats.
● Depressió: regula els estats afectius. Una disminució de l’activació noradrenèrgica portaria a
depressió acompanyat d’apatia.

SÍNTESI Catecolamines
Reacció en cadena on el producte final d’una reacció fa de precursor de l’altre.

El procés comença amb un AA que obtenim a través de la dieta (carn, peix, lactis i cereals). La tirosina entra
a les neurones i, a partir de la tirosina hidroxilasa (enzim limitant de la síntesi de CA depenent de la
concentració dels NT), es converteix en L-DOPA. Un cop sintetitzada L-DOPA, precursor de la dopamina, a
partir d’un AA aromàtic descarboxilasa es sintetitza dopamina que és emmagatzemada en una vesícula a
partir d’un transportador vesicular anomenat transportador vesicular de monoamines (el mateix per les
catecolamines + serotonina).
Dins de les vesícules on es troba la dopamina trobem un enzim, la Dopamina – Beta – hidroxilasa que
sintetitza Noradrenalina.
La noradrenalina, a partir d’un enzim que trobem en el citoplasma de la neurona que s’anomena
Feniletanolamina – N – metil – transferasa que sintetitza adrenalina.
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

INACTIVACIÓ Catecolamines
Les catecolamines s’inactiven sobretot per recaptació i posterior degradació per l’enzim MAO
(monoaminooxidasa) dins del botó terminal.
Una part dels NT s’inactiva per degradació enzimàtica a través de MAO, seran aquelles que no arriben a
l’interior de les vesícules, però que es troben a l’interior de la neurona.
D’altes seran inactivats per degradació enzimàtica a través del COMT (Catecol-orto-metil transferasa), es
convertiran en metabòlits i seran eliminats a través de l’orina. Seran degradats a l’espai sinàptic.

RECEPTORS Catecolamines
Tots els receptors són metabotròpics.

Els receptors de la dopamina s’anomenen dopaminèrgics i en trobem cinc tipus i s’agrupen en dues famílies:
​ TIPUS D1 (D1 i D5):
◦ postsinàptics
◦ activació de l’adenilciclasa

​ TIPUS D2 (D2, D3 i D4)

◦ Post i pre
◦ inhibició de l’adenilciclasa
◦ inhibeixen l’alliberament de dopamina

Els receptors adrenèrgics es divideixen dos tipus:

​ alfa – adrenèrgics:
◦ més afinitat per l’adrenalina
◦ presinàptics
◦ efecte inhibidor

​ beta – adrenèrgics:
◦ més afinitat per la noradrenalina
◦ PEP

SEROTONINA
La serotonina, també anomenada 5-hidroxitriptamina (5-HT) forma el grup de monoamines junt amb les
catecolamines. Les neurones que l’alliberen són les neurones serotoninèrgiques i solen establir sinapsis de
pas.

Localització
La serotonina es localitza principalment en el SNC, concretament en el nucli de Rafe al tronc de l’encèfal.
Aquest nucli es dispersa al llarg del tronc. Les neurones projecten a altres zones del cervell: escorça i ganglis
basals. També projecten a estructures límbiques: formacions hipocampals.

Síntesi, actuació i inactivació

El 5-hidroxi triptòfan (5-HTP) es sintetitza a partir de l’aminoàcid triptòfan en presència de l’enzim
triptòfan-hidroxilasa (TrH)
A partir del 5-HTP es sintetitza serotonina en presència d’aminoàcid aromàtic descarboxilasa.
Llavors s’emmagatzema en vesícules.
La serotonina alliberada a l’espai sinàptic pot actuar en receptors metabotròpics i ionotròpics.
La inactivació es fa sobretot a través de la recaptació per part del terminal sinàptic.
Aquella serotonina recaptada que no estigui emmagatzemada en vesícules serà degradada per l’enzim
monoaminooxidasa (MAO).
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés

Funcions i implicacions clíniques

● Regulació vigília i son: participa en la generació i el manteniment dels patrons de la son.
● Regulació de la ingesta: control dels hidrats de carboni. Quan tenim uns nivells de serotonina baixos
es fomenta un increment d’ingesta de carbohidrats. Els carbohidrats participen de forma molt
activa en la síntesi d’insulina i, aquesta insulina, facilita el precursor de la serotonina (triptòfan).
● Regulació del dolor: projecció descendent cap a la medul·la. Mitjançant el sistema endogen controla
l’analgèsia.
● Regulació conducta agressiva: nivells baixos s’associen a un augment de la irritabilitat i de la
conducta agressiva, cap als altres i cap a un mateix
● Regulació dels estats d’ànim: participen en sistemes motivacionals com la gana i l’impuls sexual i en
diversos estats emocionals

La disfunció de la serotonina provoca:

○ Depressió
○ Trastorns d’ansietat, TOC, trastorns d’impulsivitat, trastorn bipolar, síndrome premenstrual,
anorèxia, bulímia, esquizofrènia.

NEUROPÈPTIDS: Opioides i no opioides

SÍNTESI neuropèptids
Es sintetitzen a partir de la fragmentació d’una cadena polipeptídica més llarga
Es sintetitza un polipèptid al RER a partir de la informació genètica. El polipèptid s’envia a l’aparell de golgi
on pateix una primera fragmentació. En grànuls secretors es guarden els fragments, on s’acabarà de
sintetitzar el neuropèptid. Això es produeix mentre el grànul secretor es mou per l’axó fins al botó terminal
per transport axoplasmàtic. D’aquesta manera es podrà alliberar.

Neuropèptids vs Nt clàssics
La síntesi es produeix per fragmentació de polipèptid en el soma, mentre que els clàssics es sintetitzen al
botó terminal. Els neuropèptids són molècules més grans.
La inactivació és lenta, per degradació enzimàtica (a través de peptidases: enzims que trenquen els enllaços
peptídics que uneixen els AA).
Són més potents, efectius en baixes concentracions i tenen efectes més duradors, degut a la inactivació
lenta. Es troben en concentracions cerebrals més petites, ja que son més potents.
Sovint actuen com a cotransmissors: freqüentment una mateixa neurona pot alliberar varis NT alhora → NT
principal amb NT secundaris o bé un neuromodulador: no té un efecte per sí mateix, sinó que regula l’efecte
del NT principal. Quan actuen com a cotransmissors, els neuropèptids actuen com a neuromoduladors, no
com a NT secundaris.

Receptors
Els receptors dels opioides son metabotròpics i tenen efecte inhibidor.
S’anomenen mu (μ), delta (ð) i kappa (K), sent el principal el mu.

Funcions
Analgèsia: disminueixen el dolor. Inhibint les neurones que transmeten la informació del dolor. Participen en
un sistema endogen per produir analgèsia, on també hi ha la serotonina.
Reforç: es troben involucrats en el sistema de reforç (on també hi participa la dopamina). A diferència de
l’anterior, s’alliberen durant l’experiència del plaer.
Regulació de l’estrès i les respostes emocionals: en aquestes situacions s’alliberen opioides per tal que tot i
sentir dolor, l’individu pugui fugir à redueixen el dolor davant de lesions per augmentar la supervivència de
l’individu
Ingesta de menjar: davant del plaer davant del menjar, s’augmenta la ingesta, per aquest motiu està
relacionat amb certs tipus d’obesitat
Fonaments de psicobiologia I Ingrid Gazquez Cortés