Homeostasi

0
 LA FISIOLOGIA ESTUDIA EL FUNCIONAMENT DELS ORGANISMES.

Els éssers humans estem composts per cèl·lules que s'organitzen en teixits que formen òrgans,
els que al seu torn formen sistemes.

La fisiologia humana estudia els mecanismes que regulen el funcionament del nostre
organisme i dels seus components (inclosos els seus processos físics i químics). S’obté doncs la
perspectiva determinada com un conjunt de sistemes que es regulen entre ells per tal de
mantenir el nostre medi intern estable.

És imprescindible entendre la fisiologia d'un cos per a comprendre com ocorren les malalties.

El cos humà està format per cèl·lules El manteniment d'aquestes constants requereix un
i pels fluids que les envolten. La pell esforç per a restablir equilibris (per exemple mantenir
forma una barrera separant el mitjà la temperatura, la concentració d'ions, el pH, els nivells
intern (fluids) del mitjà extern d'oxigen, la grandària de l'organisme etc.). Les
(l'ambient que ens envolta). variables han de mantenir-se dins d'un rang acceptable
per a la vida, i l'organisme treballa constantment per a
L'ORGANISME HA DE MANTENIR mantenir aquest rang.
UNA SÈRIE DE PARÀMETRES
CONSTANTS PER A FUNCIONAR. L'estat d'equilibri dinàmic d'un organisme, que manté
la seva composició química i temperatura estables
malgrat els canvis del mitjà extern, el definim com a
HOMEÒSTASI. Tots els òrgans i teixits col·laboren en
aquest manteniment.

RECORDA! El medi intern no es l’interior de la cèl·lula o LIC (que es veurà a continuació), el medi
intern es el que envolta les cèl·lules i es diferencia de l’exterior és el LEC.

L'homeòstasi en el cos ocorre a nivell local i a nivell de l'organisme (llarga distància). Els sistemes que controlen
l'homeòstasi a nivell de l'organisme són principalment el sistema nerviós i el sistema endocrí.

Existeixen diversos mecanismes de control:

• CONTROL LOCAL: es limita a la cèl·lula o al teixit involucrat. Un exemple es un teixit que esta en repòs i rep un
estímul que augmenti la seva taxa metabòlica. Aquest increment comporta una disminució de la de la PO2
(pressió parcial d’oxigen) en aquell teixit. Aquesta disminució d’oxigen es l’estímul habitual. Això provoca que
hi hagi una vasodilatació local major que comporta una millor irrigació local del teixit i per tant una millor
oxigenació. Això es un efecte local.
• SISTEMES DE CONTROL LOCAL REFLEXES A LLARGUES DISTÀNCIES: són sistemes de control que impliquen
una acció reflexa. Aquest sistema capta un estímul que s’envia amb senyals aferents al centre integrador.
Aquest centre integrador processa la informació i es genera una resposta. Un cop es construeix la resposta es
crea un senyal eferent que va al teixit o cèl·lula diana. Allà es on es genera la resposta que produeix una nansa
de retroalimentació que dona un avis al receptor de l’estímul inicial.

Existeixen dos tipus de nanses generades pels sistemes de control local reflexes:

1
 La resposta dona lloc a un mecanisme de
Retroalimentació
negativa
retroalimentació que contrarresta l'estimul inicial
perque deixi de tenir lloc la via reflexe.
Tipus de
nanses La nansa incrementa donant lloc a un mecanisme de
Retroalimentació retroalimentació que promou l'estimul inicial per a que
positiva continui tenint lloc la via reflexe i la cosneguent
resposta. No es un procès propiament homeostatic.

Anem a veure un exemples de cada un dels tipus:

TIPUS NOM DESCRIPCIÓ

RETROALIMENTACIÓ

Si la temperatura corporal baixa massa, els sensors de temperatura ho

indiquen al centre d'integració del senyal, que en aquest cas es troba en
NEGATIVA

l'hipotàlem, en l'encèfal. L'hipotàlem produeix moviments conscients i

Integració del control de
inconscients (com tiritar) que eleven la temperatura, es contreuen els
la temperatura.
vasos sanguinis de la pell per a evitar perdre calor, i s'activa l'ús de greix
per a generar calor incrementant el metabolisme. Quan la temperatura
torna al nivell normal, el sensor de fred es desactiva.

Quan el cos es danya per dins o per fora, els teixits danyats alliberen
RETROALIMENTACIÓ

factors que fan que les plaquetes s'adhereixin al teixit (l'efector) en el lloc
de la ferida. Les plaquetes alliberen grànuls que activen i atreuen més
POSITIVA

Cascada de coagulació plaquetes i fan que s'uneixin entre si. El fibrinogen es converteix en fibrina,
de la sang. que crea una malla que atrapa les cèl·lules sanguínies i les plaquetes,
formant un coàgul i detenint el sagnat. La cascada arriba a la seva fi quan
la trombina s'uneix a la trombomodulina cofactor, activant la proteïna C
que inhibeix el cicle de coagulació.

LES CÈL·LULES FUNCIONEN COM A ENTITATS

INDEPENDENTS PERÒ COORDINADES.

Les cèl·lules es componen de membrana i de fluids

intracel·lulars (el citoplasma) i orgànuls, i el seu límit és la
membrana plasmàtica.

Les cèl·lules es troben banyades per fluids (líquids). El cos

humà conté una gran quantitat de líquid, que separarem en:

LÍQUID INTRACEL·LULAR (LIC) LÍQUID EXTRACEL·LULAR (LEC)

És el líquid que es troba dins de totes les cèl·lules de Inclou la sang i el fluid que es troba entre les cèl·lules
l'organisme, amb una alta quantitat de K+, i proteïnes. dels teixits, que anomenem líquid intersticial. El líquid
extracel·lular té una alta quantitat de Cl- i Na+. Té una
osmolaritat de 300 mmol/L.

La composició química dels diversos líquids extracel·lulars és molt semblant, i ha de mantenir-se constant, per a això
utilitzem diversos sistemes, entre ells el sistema circulatori que bomba líquid (sang) als diversos teixits, i el sistema
excretor, incloent-hi els ronyons, que regula la composició del líquid mitjançant el filtrat de la sang.

2
La major part del líquid del nostre organisme és líquid intracel·lular. És a
dir, que la major part del volum del cos, al voltant del 60%, es troba dins
de les cèl·lules. Quant al líquid extracel·lular, el plasma (part líquida de la
sang) ocupa una petita part d'aquest líquid. La major part del líquid
extracel·lular és líquid intersticial i altres fluids.

Finalment, del líquid extracel·lular podem definir-ne tres líquids:

Líquid intersticial: entre cèl·lules Plasma: interior vasos sanguinis Limfa: interior vasos limfàtics

La membrana plasmàtica esdevindrà molt rellevant en els següents conceptes, per tant
recordem breument la seva estructura.

La membrana és impermeable als ions, que són molècules amb càrrega elèctrica, positiva
o negativa. Quan les sals estan dissoltes en aigua (líquid extracel·lular o intracel·lular) es
dissocien en ions. Això crea gradients d'ions a un costat o un altre de la membrana.

Quan existeixen diferències entre la concentració de molècules, siguin ions o altres molècules sense càrrega com la
glucosa les molècules tendeixen a moure's cap a on la seva concentració és menor. Però si la membrana és
impermeable (per exemple en una cèl·lula que no té els canals oberts per a aquesta molècula), serà l'aigua la que es
mogui cap al costat on la molècula està més concentrada. Aquest moviment d'aigua cap a on una solució està més
concentrada es diu osmosi.

Diferència concentració
de molècules

Siguin ions o molècules

sense càrrega

Membrana
Membrana permeable
impermeable

Aquest procés s’anomena OSMOSIS i

L'aigua es mou a la permet diluir la solució on hi ha una
Les molècules tendeixen
solució on la
a moure's on la seva concentració més elevada d’una
concentració d'aquesta 3
concentració es menor
molècula es major substància
 AMB COMPTE! Existeix la pressió osmòtica que esdevé la força que cal aplicar per contrarestar
l’osmosi. Si aquesta es molt gran pot destruir la cèl·lula. Es mesura en Atm o mmHg.

La concentració de substàncies a un costat o un altre
d'una membrana, és a dir, dins i fora de la cèl·lula, es
pot mesurar i determina l'osmolaritat. És una mesura
de la concentració de substàncies, és a dir, el nombre
de partícules per litre d'aigua.
Per un altra banda existeix el concepte de la tonicitat
esdevé la capacitat d’una solució per modificar el
volum d’aigua d’una cèl·lula

Interacció entre osmolaritat i medi; un medi hipertònic, isotònic o hipotònic?

1. A la solució hipertònica hi ha una major osmolaritat al LEC, per això mateix l’aigua del LIC es trasllada enfora.
2. A la solució isotònica hi ha un equilibri al LEC i al LIC, per això el flux d’intercanvi de l’aigua es regular.
3. A la solució hipotònica hi ha una major osmolaritat al LIC, per això mateix l’aigua del LEC es trasllada endins.
En l'administració de medicaments per via intravenosa és important analitzar el problema del pacient per a decidir
quina tonicitat ha de tenir la solució salina.

La membrana plasmàtica està composta per lípids i proteïnes, i normalment és impermeable als ions, que són els
components químics amb càrrega elèctrica de les sals dissoltes en aigua que circulen pel nostre organisme.

• Si la membrana és permeable a una substància, per exemple perquè és lipofílica (pot travessar una capa de
lípids), aquesta substància es distribueix des del lloc de major concentració al lloc de menor concentració, a
favor de gradient.

AQUEST PROCÉS ES DIU DIFUSIÓ

4
 NOM CARACTERÍSTIQUES FOTO
Hi ha cèl·lules que es difonen del LEC al LIC i
viceversa. Hi ha diverses formes de fer-ho respecte
el que és difós:
• Si son hidrofòbiques o lipofíliques i sense
càrrega poden a travessar la bicapa lipídica
SENSE PROTEINES CANAL. Exemple: O2 y
DIFUSIÓ SIMPLE

CO2.
• Si no son hidrofòbiques o tenen càrrega no
poden travessar la bicapa lipídica, per això
empren PROTEINES CANAL per poder
travessar la membrana a favor de gradient.
Exemple: canals de Ca++, aquaporines.

Com es a favor de gradient i difusió simple no escau

energia, per això mateix és transport passiu.
TRANSPORT PASSIU

Alguns d’aquests canals poden no estar oberts sempre i

respondre (obrir-se) a estímuls físics (tensió), elèctric (diferència
càrregues d’ions) o químics (difèrencia d’ions).

Algunes substàncies com els sucres i els aminoàcids

poden entrar o sortir de la cèl·lula a favor de
gradient emprant l’ús de PROTEINES
TRANSPORTADORES.

Aquestes proteïnes canvien de conformació a un

DIFUSIÓ FACILITADA

costat i un altre de la membrana captant la molècula

d'un costat i portant-lo a un altre, però sense usar
energia perquè la molècula va a favor de gradient, és
per tant també un tipus de transport passiu.

A diferència de la difusió simple, la difusió facilitada

té una velocitat màxima de transport i se satura si la
concentració de la molècula a transportar és molt
alta. La velocitat màxima ve pel nombre màxim de
proteïnes.

Tot i la tassa de velocitat màxima son més selectives

i poden transportar molècules més grans. Exemple:
transportador de glucosa.
TRANSPORT ACTIU PRIMARI

Si la cèl·lula ha de transportar alguna cosa en contra

del seu gradient, s'usen transportadors especials que
poden usar energia en forma d'ATP. Aquests
transportadors es diuen “bombes” i bombegen
substàncies consumint ATP.

Exemple: la bomba de Na+ - K+ que consumeix un

30% de l’ATP produït per la cèl·lula.
ACTIU

5
 És el que usen alguns co-transportadors, que mouen
TRANSPORT
dues substàncies en el mateix sentit (simportadores)
TRANSPORT ACTIU SECUNDARI o en sentit contrari (antiportadors).

S'usa l'energia del potencial electroquímic derivat de

moure altres substàncies. És transport actiu perquè
prèviament s'ha gastat energia a moure alguna cosa
a en contra de gradient, però en aquest cas el
transportador no gasta ATP directament.

L’energia que empra es cinètica, concretament.

Exemple: el co-transportador de Na+/Glucosa en el

ronyó.
Impliquen la formació d'invaginacions o “pessics” de
la membrana que internalitzen líquid i diversos
components del mitjà.

Aquests processos es coneixen com a endocitosis,

que és el mecanisme oposat a l'exocitosi, pel qual es
poden secretar molècules a l'exterior de la cèl·lula.
PER VESÍCULES

L'exocitosi és un mecanisme pel qual les vesícules

intracel·lulars, carregades de molècules que cal
secretar (per exemple, neurotransmissors) es
fusionen amb la membrana deixant anar el seu
contingut en l'exterior de la cèl·lula.

També existeix la fagocitosi és el procés pel qual una

cèl·lula utilitza la seva membrana plasmàtica per a
engolir una partícula gran, donant lloc a un
compartiment intern anomenat fagosoma. És un
tipus d'endocitosi. Una cèl·lula que realitza la
fagocitosi es diu fagòcit.

6
El líquid intracel·lular i l’extracel·lular tenen diferent composició. Moltes de
les molècules en aquests líquids són ions que tenen càrrega elèctrica: Cl-, Na+,
K+, Ca++.

L'aigua és un bon conductor de l'electricitat, i les diferències entre càrregues

positives i negatives en diferents zones poden crear corrents elèctrics que són
la base de molts processos de comunicació cel·lular i metabolisme.

Hem vist que el LIC i el LEC tenen diferent composició. No obstant això, es troben en equilibri osmòtic, perquè
l'osmolaritat és igual dins i fora de les cèl·lules. D'altra banda, la càrrega d'aquestes substàncies provoca que no hi
hagi un equilibri elèctric:

A l’interior i tot i que hi ha molt de potassi de càrrega
positiva també trobem proteïnes que son molt
abundants, molt grans i amb una càrrega negativa que
produeix que en general al LIC trobem un medi molt
negatiu.
A l’exterior com hi ha molt sodi i aquest es de càrrega
positiva es crea un medi d’alta concentració positiva. El
calci si que té càrrega negativa però no pot competir
amb el nombre i càrrega positiva del sodi.

AQUESTA DIFERENCIA GENERA UN POTENCIAL DE MEMBRANA

Sobre aquest concepte hem d’entendre quatre conceptes previs:

1. Per qualsevol càrrega positiva existeix el seu
electró. Per això mateix el cos humà en conjunt
és elèctricament neutre. Si es cert que en el
LEC i el LIC hi ha una gradient elèctric però en
conjunt i el cos respecte el medi és neutre.
2. Les càrregues oposades s’atrauen entre si i les
càrregues del mateix tipus es repelen.
3. Separar càrregues positives i negatives
requereix energia.
4. L’aigua és un bon conductor de la càrrega
elèctrica.

Tenint en compte les característiques del LEC i el LIC i els conceptes de càrregues veiem que les cèl·lules, en transportar
ions cap a fora o cap a dins, creen un gradient electroquímic similar al d'una bateria elèctrica. Aquest gradient es pot
mesurar, i en cèl·lules en repòs ronda els -70 mV. Això és el resultat de la diferència de càrregues del LEC i el LIC. És
negatiu perquè ho expliquem positiu o negatiu segons els ions que hi ha dins de la cèl·lula. Diem que la cèl·lula està
polaritzada perquè té diferència de càrrega elèctrica.

Aquest gradient mesurat pot variar en certs moments per canvis com:

7
 Canvis en el gradient

En condicions de potencial de membrana en repòs

aquesta és MÍNIMAMENT PERMEABLE a aquests ions.
Si la cèl·lula es fa PERMEABLE per qualsevol d’aquests
ions veiem el següent.

Agument de Na+ o Ca++ Augment de Cl- intrecel·lular Descens de Na+

intracel·lular provoca que el provoca que el LIC sigui més intracel·lular provoca que el
LIC sigui menys negatiu i per negatiu i per tant es LIC sigui més negatiu i per
tant es produeix una produeix una tant es produeix una
DESPOLARITZACIÓ. HIPERPOLARITZACIÓ. HIPERPOLARITZACIÓ.

La DESPOLARITZACIÓ és una menor La HIPERPOLARITZACIÓ és una major

càrrega negativa del LIC (baixa de -70 mV) càrrega negativa del LIC (puja de -70 mV)
La REPOLARITZACIÓ és una tornada al potencial de membrana en repòs després d’una
despolarització (tornada a -70 mV).
El K+ (potassi) és l'ió que més afecta al potencial de membrana en el nostre organisme, ja que la càrrega elèctrica a
un costat i un altre de la membrana està influïda per la concentració de l'ió a cada costat i també per la permeabilitat
a aquest ió. Les membranes són molt més permeables a K+ que a altres ions (efecte conegut com a “fugida de
potassi”) i el potencial cel·lular s'acosta molt al potencial d'equilibri d'aquest ió. El potencial i la capacitat de
despolaritzar i hiperpolaritzar és necessari per a la conducció elèctrica del sistema nerviós i cardíac, com veurem més
endavant.

Per tant, els nivells de K+ en sang, i també els d'altres ions amb influència sobre el potencial, han d'estar en uns
nivells adequats, i per això els mesurem sovint en les analítiques.

Les cèl·lules es comuniquen entre elles a distàncies curtes (senyals paracrines) i a distàncies llargues (senyals
endocrins) per a mantenir l'homeòstasi. La comunicació han de ser ràpides o amb molta informació.

Trobem dos tipus generals de senyals que emeten les cèl·lules per a comunicar-se:

SENYALS ELÈCTRICS SENYALS QUÍMICS

Basades en canvis en el potencial de la membrana que
creguin corrents elèctriques. Els envia el sistema
nerviós. Senyals que arriben molt ràpid i que s’acaben
també molt ràpid.
Poden ser proteïnes o altres petites molècules que
viatgen pel líquid intersticial o per la sang. Entre
aquestes molècules es troben les hormones i les
citocines que estudiarem més endavant. Triga a
generar-se i és més lent però dura més que l’elèctric.

8
Els senyals químics podem dividir-los en senyals endocrins o paracrines segons la distància que viatja el transmissor
d’aquesta senyal.

DISTÀNCIA NOM DESCRIPCIÓ

A través de proteïnes anomenades connexines. Intercanvien
Unions comunicants citoplasma i permeten intercanviar senyals químics i elèctrics.
Un exemple és la musculatura cardíaca.
Hi ha un receptor i un lligand. Dues molècules de la superfície
CURTA

Senyals dependents del contacte
Senyals autocrines i paracrines
Senyals químics glandulars o
endocrins
LLARGA
de la cèl·lula s’uneixen entre elles. Un exemple son els senyals
del sistema immunitari.
Un lligand que té el seu propi receptor a la cèl·lula o bé un
lligand que envia a la zona local o les cèl·lules adjacents. Un
exemple es l’alliberació d’histamina en un teixit danyat.
S’allibera a la sang una hormona que és un missatger bioquímic.
Aquesta va a tot l’organisme però només les cèl·lules que
tinguin un receptor per aquesta (cèl·lula diana) donaran una
resposta específica.

Les neurohormones les produeixen les neurones i s’alliberen al

torrent sanguini, actuen de la mateixa manera que les
Senyals elèctrics de neurohormones hormones tradicionals.
o neurotransmissors Els neurotransmissors també provenen de les neurones però
aquests son unes molècules senyals que actuen a distàncies
més curtes que les neurohormones.
Un cop que coneixem quins tipus de connexions i senyals s’envien les cèl·lules entre elles anem a detallar la dinàmica
d’aquestes connexions i detallar exactament els conceptes de lligands i receptors:

Les molècules que emet una cèl·lula i que interaccionen amb una altra cèl·lula (la que rep el senyal) es diuen lligands
també anomenats primers missatgers.

→ Els LLIGANDS INTERACCIONEN AMB “RECEPTORS” en les cèl·lules diana.

Existeixen multitud de fàrmacs que impedeixen la unió de lligands (per exemple hormones)
amb els seus receptors. Aquests fàrmacs són antagonistes de receptors i s'usen en malalties
en les quals hi ha massa senyal (massa lligant) present en un teixit. Hi ha altres fàrmacs que
se solen semblar estructuralment al lligant i activen receptors. Aquests són molècules
agonistes de receptors i s'usen en malalties en què el pacient no produeix suficient senyal.
Per exemple, algunes hormones sintètiques són agonistes de receptors d'hormones.

Els receptors de lligands poden trobar-se a dos llocs diferents:

La majoria son d'aquest tipus,

Membrana cel·lular no son lipófilics. De resposta
més ràpida.

Localització dels receptors

Al citosol
Per a substàncies que poden
travessar la membrana per ser
Intercel·lulars
lipofílics, són de resposta més
lenta. Poden trobar-se:
Al nucli

9
Els receptors són específics cadascun per al seu
lligand, amb poques excepcions. La saturació (nombre
d’ells) de receptors esdevé un factor limitant per a la
“sensibilitat” de la cèl·lula.
No obstant això, hi ha lligands que tenen diversos
receptors i que transmeten un senyal diferent en cada
tipus de cèl·lula, que té receptors diferents. Al llarg del
curs veurem l'exemple de l'adrenalina, que és una
hormona amb diversos receptors diferents i funcions
diferents segons les característiques i tipus de teixit.
Els senyals produeixen reaccions en cascada o en
cadena i la senyal es va amplificant gràcies als “segons
missatgers”.
Hi ha quatre grans grups de receptors de membrana segons la seva estructura i el tipus de senyals que emeten a
l'interior:
Receptors Receptors
acoblats a proteïna
proteïnes G cinasa
Quant als receptors de membrana, funcionen a
manera de “timbres” a la porta d'una casa: el lligant es
queda fora, però en interaccionar amb el receptor es
transmeten senyals a l'interior de la cèl·lula.
Quan els receptors són activats per un lligant,
transmeten el senyal a l'interior de la cèl·lula
mitjançant altres substàncies que anomenem “segons
missatgers”. Alguns ions, com el Ca2+, funcionen com
a segons missatgers, i quan s'obre un canal, l'entrada
de Ca2+ en la cèl·lula causa respostes ràpides.
Receptors
Receptors
tipus canal
enzimàtics
iònic
10