BLOC 8: Sistema digestiu

L’aparell digestiu proporciona al nostre organisme un subministrament continu d'aigua, electròlits,

vitamines i nutrients. Per dur a terme tot això l’aparell digestiu realitza 4 funcions bàsiques:

-Motilitat: moviment dels aliments a través del tracte digestiu.

-Secreció: secreta sucs digestius.
-Digestió: dels aliments.
-Absorció: d’aigua, nutrients, electròlits, vitamines i productes digestius.

Aquestes funcions estan sota el control del sistema nerviós entèric i hormones locals. El
sistema nerviós autònom controla ambdós sistemes, l’entèric i l’hormonal.

L’aparell digestiu participa també en la immunitat:

-Dotat de sistemes de defensa inespecífics: secrecions mucoses, enzimàtiques i àcid.
-Forma part dels teixits limfoides: gràcies a la presència de teixit limfoide intestinal dispers per
tota la mucosa GALT.
-Plaques de Peyer: petits nòduls de teixit limfoide.

EL SISTEMA NERVIÓS ENTÈRIC: està format per neurones sensorials, motoneurones i

interneurones. Es troba situat entre la paret de l’aparell digestiu (des de l’esòfag fins l’anus).
Controla la motilitat i les secrecions digestives.

Està compost per dos

plexes:

-Plexe Mientèric o
de Auerbach: situat
entre les capes
musculars longitudinal
i circular, que controla
sobretot els
moviments
gastrointestinals.

-Plexe submucós o
de Meissner: situat a
la submucosa
controla sobretot les
secrecions
gastrointestinals.

El sistema nerviós
entèric rep
connexions
extrínseques del SN simpàtic i del SN parasimpàtic. Encara que el sistema nerviós entèric pot
funcionar de forma independent a aquestes connexions extrínseques, l’estimulació del SN
parasimpàtic i simpàtic modula, activant o inhibint, respectivament, les funcions gastrointestinals.
MOTILITAT: Generació de moviments que impulsen cap endavant o mesclar els continguts que hi
ha dins de la seva llum. Afavoreix la digestió i l’absorció.

La motilitat depèn de les propietats del múscul llis gastrointestinal i està regulada per:
-Estímuls químics provinents dels nervis
-Hormones
-Senyals paracrins.

Múscul llis gastrointestinal: Recordem que el múscul llis del tub digestiu està disposat en capes
a dos nivells:
a) Una fina capa situada a la mucosa (muscular de la mucosa) de fibres musculars
longitudinals i circulars, la funció de la qual és la mescla dels continguts de la llum.
b) La muscular externa formada per dues capes de múscul llis: Una capa interna
circular i una capa externa longitudinal.

Activitat elèctrica del múscul llis gastrointestinal:

El múscul llis del tub digestiu és del tipus unitat única o múscul llis visceral. Les fibres musculars
connectades elèctricament per unions de tipus gap: senyals elèctrics que inicien contracció viatgen
ràpidament. Totes les cèl·lules estan connectades elèctricament entre si, de manera que quan es
genera un potencial d’acció en una cèl·lula, aquest es propaga ràpidament a través de les unions
gap per a ocasionar contracció de tota la capa muscular.

Algunes fibres del múscul llis tenen

potencials de repòs inestables que varien
entre -40 i -80 mV. Aquestes variacions estan
relacionades amb l’entrada de Ca2+ a
l’interior de les fibres, per mecanismes
desconeguts. Aquests potencials de repòs
inestable es coneixen com a potencials d’ona
lenta i si arriben al nivell llindar, poden
desencadenar potencials d’acció.
L’arribada al llindar de despolarització provoca
l’obertura de canals regulats per voltatge
de Ca2+, el que ocasiona una major entrada
de calci i la contracció del múscul.
La freqüència de les ones lentes oscil·la
entre 3-12 ones/minut depenent de la zona
del tub digestiu.

A cada zona del tub digestiu, les ones lentes

tenen un ritme regular en intervals de temps concret, denominat patró elèctric bàsic. El patró
elèctric bàsic està influenciat per hormones locals i l’activitat del sistema nerviós autònom. En
general, l’activitat del sistema nerviós parasimpàtic és excitadora i sol facilitar un augment de
la contractilitat; l’activitat simpàtica té l’efecte contrari.

L’activitat del SNA i l’activitat hormonal provoquen potencials d’ona lenta de major o menor
amplitud. Si augmenta l’amplitud, amb més facilitat s’arriba al llindar i es generen potencials
d’acció. Les cèl.lules del múscul llis on s’originen les ones lentes són les cèl·lules intersticials de
Cajal, que serien com el “marcapassos” de les ones lentes.
Tipus de contraccions gastrointestinals:

-Complex motor migratori: neteja del tub digestiu (contraccions entre àpats). Aquest patró de
contraccions comença a l’estómac i empeny restes d’aliments cap a l’intestí gros. Cadascuna dura
90 minuts.

-Peristaltisme: conjunt de moviments contràctils del tub digestiu en forma d'ona que progressen
des d’una secció del tub digestiu cap a la següent. En el segment digestiu proximal la musculatura
circular es contrau per darrere del bolus alimentari per empènyer la massa d’aliment cap endavant.
En el segment digestiu distal, la musculatura circular està relaxada (segment receptor) per rebre el
contingut del segment proximal. El moviment peristàltic és molt important a l’esòfag per afavorir
l’arribada de l’aliment a l’estómac on s’inicia la digestió.

-Segmentació o contraccions segmentaries: a l’intestí prim, segments curts es contrauen i es

relaxen de forma alternativa afavorint la mescla del quim. En els segments que es contrauen, es
contrauen els músculs circulars, mentre que els segments a ambdós costats estan relaxats, la qual
cosa permet que el contingut es mogui en ambdues direccions de la contracció i es mescli. El
resultat és que el quim va cap endavant i cap endarrere, acostant els productes de la digestió a la
mucosa.

SECRECIÓ: és el volum de líquids que entra i surt de l’aparell digestiu, en 24 h és aproximadament

de 9 L. D’aquests, sols 2 L estan relacionats amb la ingesta. La resta, 7 L són deguts a les
secrecions del tub digestiu. El 50% del líquid secretat al tub digestiu prové d’òrgans (fetge) i
glàndules accessòries (salivals, pàncrees). Els 5.5 L restants les secreten les cèl·lules epitelials del
tub digestiu.

Secreció d’aigua i electròlits: gran part dels 7 L són H2O i ions: Na+, K+, Cl-, HCO3- i H+. Els
ions es secreten al tub digestiu i després es reabsorbeixen. L’aigua per efecte osmòtic segueix els
soluts a través de les aquaporines. Les cèl·lules de l’epiteli estan orientades i són diferents les
seves proteïnes transportadores de la membrana apical basal.

Secreció d’àcid: l’epiteli de l’estómac està format per diferents cèl·lules. A part de les cèl·lules
mucoses que revesteixen la totalitat de la superfície gàstrica, la mucosa gàstrica conté glàndules
tubulars, secretores d’àcid clorhídric, pepsinogen, factor intrínsec, lipasa gàstrica i moc.
Les glàndules gàstriques estan formades per les següents cèl·lules:

-Cèl·lules mucoses: situades al coll de la glàndula; secreten moc i ions bicarbonat HCO3-.

-Cèl·lules parietals: secreten àcid i factor intrínsec (important per a l’absorció de la vitamina B12).

-Cèl·lules principals: secreten grans quantitats de pepsinogen (enzim precursor de la pepsina, el

qual facilita la digestió de les proteïnes) i petites quantitats de lipasa gàstrica (per a la digestió dels
lípids).

-Cèl·lules G: secreten l’hormona Gastrina a la sang.

-Cèl·lules similars a les enterocromafines: secreten histamina.

-Cèl·lules D: secreten somatostatina.

 El mecanisme
bàsic per la
secreció d’HCl
per les cèl·lules
parietals és la
bomba de
hidrogenions -
potassi (H+ - K+ -
ATPasa).
El CO2 prové del
metabolisme
cel.lular i entra a la
cèl.lula des de la
sang. L’aigua és
extracel.lular.
L’ anhidrasa
carbònica (AC)
forma el H2CO3.
Els ions K+
s’intercanvien pels
ions H+. Els ions H+ surten a la llum gàstrica. Els ions K+ surten a la llum gàstrica a través d’un
canal de K+.
Els ions HCO3- → acció amortidora del pH de la sang que surt de l’estomac “marea alcalina”
durant la digestió. Coincideix amb la màxima producció d’àcid.
El pH de la llum gàstrica és de valors inferiors a 1. L’HCl es forma a la llum gàstrica. Se’n produeix
1 -3L/dia.

Secreció de pepsinogen: Les cèl·lules principals secreten pepsinogen, el qual no té activitat

digestiva. A la mucosa gàstrica, quan entra en contacte amb el HCl, s’activa i es converteix en
pepsina, un enzim proteolític que s’activa en medis molt àcids (pH 1,8 – 2,5).

Els factors bàsics que estimulen la secreció gàstrica són:

-La secreció d’acetilcolina, alliberada pel sistema parasimpàtic, estimula la secreció d’àcid per part
de les cèl·lules parietals, la secreció de pepsinogen a les cèl·lules principals, la secreció de moc a
les cèl·lules mucoses, la secreció de gastrina per les cèl·lules G i la secreció d’histamina per les
cèl·lules similars a les enterocromafines.

-La secreció de gastrina, la qual estimula la secreció de HCl per la cèl·lula parietal i d’histamina
per les cèl·lules similars a les enterocromafines.

-La secreció d’histamina, per les cèl·lules similars a les enterocromafines, que estimula la secreció
de HCl per la cèl·lula parietal.

En condicions normals la mucosa gàstrica està protegida de l’autodigestió per una barrera de moc
–bicarbonat. Les cèl·lules mucoses secreten un moc espès juntament amb HCO3-, el qual queda
retingut en el moc. El moc forma una barrera física i el bicarbonat una barrera química que
amorteix el pH de la secreció de HCl.
Secreció de bicarbonat: secretat al duodè. Neutralitza l’àcid que entra de l'estómac. Prové de les
cèl·lules de l’epiteli duodenal i de les cèl·lules ductals del pàncrees que secreten una solució
aquosa de NaHCO3. En el pàncrees exocrí hi ha dos tipus de cèl·lules: les cèl·lules acinars, que
secreten els enzims digestius i les cèl·lules dels conductes glandulars (cèl·lules ductals) les quals
secreten bicarbonat i aigua.

Mecanisme
bàsic de la
secreció de
bicarbonat: la
secreció de
bicarbonat es
realitza en 3
etapes
bàsiques:

El CO2 difon
des de la sang
a la cèl·lula
ductal, on es
combina amb
H2O amb
l’ajuda de
l’enzim
anhidrasa
carbònica
(AC)
formant-se
H2CO3, el
qual es
dissocia en els
ions H+ +
HCO3-.

El HCO3- es
secretat a la
llum del
conducte per
transport actiu secundari, amb un contratransportador HCO3-- Cl-. El Cl- entra a la cèl·lula a
través una proteïna de transport actiu secundari NKCC que cotransporta els ions Na+ - 2Cl- -
K+ i surt a la llum del conducte a través d’un canal de clorur CFTR (el canal de clorur CFTR és el
que està alterat en la malaltia fibrosi quística).

A la membrana basal cel·lular existeix un transport actiu secundari a través del contratransportador
Na+ - H+. Tot aquest moviment actiu d’ions s’acompanya d’un moviment passiu d’aigua i Na+ cap a
la llum tubular. El Na+ es combina a la llum amb l’ió HCO3- formant-se NaHCO3.
Secreció d’enzims digestius: la secreció pancreàtica conté múltiples enzims digestius destinats a
la digestió de les proteïnes, els hidrats de carboni i els lípids. Els factors bàsics que regulen
estimulen la secreció pancreàtica són:
-Estimulació de la secreció d’aigua i bicarbonat: Secretina, hormona secretada per la mucosa
duodenal i del jejú quan arriba el quim molt àcid procedent de l’estómac.
-Estimulació de la secreció d’enzims digestius: Acetilcolina, que s’allibera per estimulació del
SN parasimpàtic. Colecistocinina, hormona secretada per la mucosa duodenal i primeres porcions
del jejú quan el quim arriba a l’intestí prim.

Secreció de NaCl:
les cèl·lules de la
mucosa de les
criptes de l’intestí
prim i del còlon
secreten una solució
isotònica de NaCl.
L’ió Cl- entra a les
cèl·lules a través del
cotransportador de la
membrana basal.

Secreció salival: la
saliva és un líquid
hipo-osmòtic
secretat per les
glàndules salivals i
un conjunt de petites
glàndules bucals
distribuïdes per la
mucosa bucal. La
saliva conté dos
tipus principals de
secreció:

-Secreció serosa: rica amb α-amilasa (enzim de digestió dels midons (hidrats de carboni)).
-Secreció mucosa: rica amb mucina que té una funció protectora i lubrificant.

La saliva conté en la seva secreció aigua, ions (elevada concentració d’ió K+ i baixa concentració
d’ió Na+, similar al líquid intracel·lular), mucina, enzims, lisozima i immunoglobulines (de predomini
IgA). La regulació de la secreció salival depèn sobretot del sistema nerviós parasimpàtic, el qual
estimula la secreció salival.

Secreció de la bilis: la bilis és una secreció líquida produïda pels hepatòcits (cèl·lules hepàtiques),
que es concentra en la vesícula biliar, s'allibera al duodè i té un paper essencial en l'absorció dels
greixos. Els components principals de la bilis són les sals biliars (faciliten la digestió dels greixos),
els pigments biliars (provenen de la degradació del grup hemo de l’hemoglobina) y colesterol.
REGULACIÓ DE LA FUNCIÓ GASTROINTESTINAL:

A la mucosa gastrointestinal hi ha receptors sensitius que capten estímuls i els envien per vies
aferents al sistema nerviós entèric i també al sistema nerviós central.

Els nervis sensitius es poden estimular per: irritació de la mucosa; per distensió excessiva de la
paret del tub digestiu; per la presència de determinades substàncies químiques a la llum.
Els senyals que transmeten aquestes fibres ocasionen excitació o, en determinades ocasions,
inhibició dels moviments o secrecions digestives.

Els receptors sensitius poden desencadenar reflexos locals o curts (integrats al sistema nerviós
entèric) o reflexos llargs (integrats al sistema nerviós central), els quals a través de les vies
eferents acaben en les cèl·lules efectores: múscul llis, glàndules exocrines i glàndules endocrines,
situades en el tub digestiu.

Regulació nerviosa:

-Reflexos locals o curts: integrats dins del sistema nerviós entèric. Controlen la secreció
digestiva, el peristaltisme, les contraccions de mescla i els efectes inhibitoris locals.

-Reflexos llargs: integrats al SNC. Són reflexos que alguns neixen al tub digestiu però altres fora
d’ell (reflexos cefàlics: reflexos per prealimentació i reflexos emocionals).

● Reflexos llargs que neixen al tub digestiu:

-Reflex gastrocòlic: els estímuls neixen a l’estómac amb l’arribada de l’aliment i

estimulen el reflex de la defecació.

-Reflex enterogàstric: els estímuls neixen amb l’arribada de l’aliment digerit a l’intestí
i colon i inhibeixen la motilitat i secreció gàstrica.

● Reflexos cefàlics que s’originen a l’encèfal:

-Reflexos per prealimentació: la vista, l’olfacte, l’oïda el pensament sobre aliments

preparen el tub digestiu: augmentant les secrecions i la motilitat.

-Reflexos desencadenats per les emocions: les quals poden provocar molts
trastorns gastrointestinals com diarrea, estrenyiment, etc.

Regulació hormonal:

Hormones Lloc de secreció Llocs Estímul per a Accions Alliberació

diana la secreció inhibida per

Gastrina cèl.lules G de -cèl.lules -proteïnes i aa Estimula la Somatostatina

l’antre gàstric parietals a la llum secreció àcida Ph gàstric
-cèl.lules gàstrica gàstrica <1.5
similars -acetilcolina
enterocro
mafines
Somatostatina cèl.lules D -cèl.lula G augment de la Inhibeix secreció Disminució de
-cèl.lula secreció d’àcid àcida gàstrica la secreció
parietal a l’estómac d’àcid a
-cèl.lula l’estómac
principal

Histamina cèl.lules similars cèl.lula -acetilcolina Estimula la

enterocromafines parietal -gastrina secreció àcida
gàstrica

Secretina cèl.lules S -pàncrees àcid a l’intestí -Estimula secreció

duodenals -estómac prim pancreàtica de
bicarbonat
-Inhibeix d’àcid
gàstric

Colecistocinina cèl.lules -vesícula àcids grassos i -Estimula

endocrines de biliar monoglicèrids contracció de la
l’intestí prim -pàncrees a l’intestí prim vesícula biliar i
-múscul llis secreció d’enzims
gàstric pancreàtics
-Inhibeix
buidament gàstric

Motilina cèl.lules M duodè múscul llis dejú: Estimula el

i jejú de l’antre i alliberació complex motor
duodè periòdica cada migratori
1.5 i 2h per
estímul neural
(acetilcolina)

Pèptid inhibidor cèl.lules -cèl.lules ꞵ glucosa, àcids -Estimula secreció

gàstric (GIP) endocrines de pàncrees grassos i aa d’insulina
l’intestí prim endocrí -Inhibeix secreció
-estómac gàstrica àcida

Pèptid 1 cèl.lules pàncrees menjar mixt -Estimula secreció

semblant al endocrines de endocrí amb hidrats de d’insulina
glucagó l’intestí prim carboni i -Inhibeix secreció
(GLP-1) greixos glucagó

DIGESTIÓ I ABSORCIÓ: La digestió i l'absorció de les macromolècules es produeix gràcies a la

combinació de degradació mecànica i enzimàtica. Mastegar i batre creen trossos més petits
d’aliment amb una superfície major exposada als enzims digestius. El pH en el qual funcionen
millor els diferents enzims reflexa el lloc on són més actives. Per exemple les de l'estómac actuen a
nivells més àcids i les de l'intestí a nivells més alcalins. La major part de l’absorció es dóna a
l’intestí prim, addicionalment s’absorbeix ions i aigua a l’intestí gros.

La superfície d’absorció està molt augmentada per:

-Presència de vellositats digitiformes.
-Vora en raspall de les cèl·lules epitelials creades a partir de microvellositats sobre la superfície
apical. Dins de les vellositats els capil·lars recullen la major part dels nutrients menys els greixos.
Els greixos entren als vasos limfàtics → Vasos quilífers.
La digestió i l’absorció estan influïdes per: la motilitat i la secreció en el tub digestiu.

Digestió i absorció d’hidrats de carboni: els principals hidrats de carboni són: Almidó, Sacarosa,
Polímers glucosa → Glucogen, cel·lulosa, Disacàrids lactosa i maltosa, Monosacàrids glucosa i
fructosa.
El transport intestinal dels hidrats de carboni es realitza en forma de monosacàrid. Tots els
polímers i disacàrids han de ser digerits per poder ser absorbits. El nostre organisme és incapaç de
digerir la cel·lulosa, donat que no tenim l’enzim necessari per degradar-la, es converteix en fibra de
la dieta o aliments indigeribles. La amilasa és l’enzim que degrada els polímers llargs de glucosa
cadenes més curtes de glucosa i disacàrids de maltosa. La maltosa i altres disacàrids són
degradats per enzims de la vora en raspall de l'intestí Disacaridasas. Els productes terminals de la
digestió dels hidrats de carboni són la glucosa, fructosa i galactosa.

L'absorció de la glucosa i la galactosa utilitza dos transportadors:

● Cotransportador bidireccional SGLT de Na+ - Glucosa.
● Transport basolateral GLUT2.

La fructosa es mou per difusió facilitada a través de la membrana apical a través de:
● Transportador GLUT5.
● Membrana basolateral GLUT2.

Digestió i absorció de proteïnes: la majoria de les proteïnes ingerides són polipèptids o més
grans. Les proteïnes vegetals són les menys digestives. Entre les més digeribles trobem: Proteïna
de l’ou 85-90% pot ser digerida i absorbida. Entre el 30-60% de les proteïnes provenen: del
despreniment de cèl·lules mortes, de les secrecions proteiques i del moc. Els enzims de la digestió
de les proteïnes es classifiquen en dos grups:

-endopepsines: ataquen els enllaços peptídics fragments més petits, secretades com proenzims.
Cèl·lules epitelials estómac, intestí i pàncrees. Ex: pepsina, tripsina i quimotripsina.

-exopepsines: alliberen AA únics a partir dels extrems dels pèptids. Ex: Carboxipeptidasa i
aminopeptidasa.

Els productes primaris de la digestió són aminoàcids lluïres, dipèptids i tripèptids poden ser
absorbits. Els dipèptids i tripèptids són transportats per cotransportadores H+- dependents. Un cop
a la cèl·lula poden: Ser digerits per peptidases citoplasmàtiques en AA Són transportats a través de
la membrana basolateral i en la circulació o ser transportats intactes a través de la membrana
basolateral.
Els pèptids de més de 3 AA son absorbits per transcitosis.

Digestió i absorció de greixos: junt amb els greixos podem incloure altres molècules
relacionades amb la dieta: Triglicèrids, Colesterol, Fosfolípids, Àcids grassos de cadena llarga,
Vitamines insolubles. Quasi el 90% de les calories dels greixos provenen dels triglicèrids, ja que
constitueixen la forma primària dels lípids tant en plantes com animals. La digestió enzimàtica es
donada per les lipases →eliminen 2 AG de cada molècula → monoglicèrid + 2 AG lliures.
Els fosfolípids per la fosfolipases pancreàtiques. El colesterol lliure no necessita ser digerit per ser
absorbit. Els greixos no són solubles, en contacte amb el quim emulsionen. Els àcids biliars
interactuen amb els lípids per evitar la emulsió en partícules més petites i més estables.
FASE CEFÀLICA: els processos de la digestió comencen abans encara de que l’aliment entri a la
boca pensaments, olors o vista activen els reflexos llargs. Aquests reflexos comencen a l’encèfal
creant una resposta per prealimentació → Fase cefàlica de la digestió.
Els estímuls anticipats i els estímuls d’alimentació en la cavitat oral → activen neurones del bulb
raquidi → envia una senyal eferent a través de neurones autònomes → Glàndules salivals → nervi
vague → SN entèric.
L'estómac, l’intestí i els òrgans de les glàndules accessòries → comencen les secrecions i ↑ la
motilitat en anticipació a l’aliment que arribarà.

La digestió química i mecànica: 1uan l’aliment entra per 1r cop a la boca es troba amb la saliva.
La secreció salival es troba sota control autònom, pot ser desencadenada per diferents estímuls:
vista, olor, tacte, pensament…
L’aigua i el moc de la saliva estoven i lubriquen l’aliment per facilitar la deglució. La saliva comença
la digestió química amb la secreció de: Amilasa salival i Lipasa.
La amilasa degrada el midó → maltosa, quan aquesta s’activa pel Cl- de la saliva. La funció final de
la saliva és la protecció: La lisozima → enzima salival antibacteriana. Les immunoglobulines
inactiven bactèries i virus. Ajuda a netejar les dents i a mantenir la llengua lliure de partícules
alimentaries.
La digestió mecànica comença ala cavitat oral amb la masticació, ajudat per: dents, llavis i
llengua. Crea una massa humida i estovada (el bol alimentari) que pot ser deglutida.

La deglució: acció reflexa que empeny el bol d’aliment o líquid al esòfag. L’estímul és la pressió
creada quan la llengua empeny el bol contra el paladar tou i el dors de la boca.
Estímul procedent del bulb raquidi → la epiglotis tanca l’orifici de la laringe → s’inhibeix la
respiració i l’esfínter esofàgic superior es relaxa a mesura que el bol entra a l’esòfag.

L’extrem inferior de l’esòfag es troba per sota del diafragma i està separat de l'estómac per
l’esfínter esofàgic. Aquest esfínter actua com una barrera entre l’esòfag i l'estómac. Quan l’aliment
es deglutit → tensió es relaxa → permet el pas del bol alimentari.

FASE GÀSTRICA: aproximadament 3,5 L d’aliments, begudes i saliva entren al fons de l'estómac
cada dia. Les funcions principals de l’estómac són l’emmagatzematge, la digestió i la protecció.
Abans de l’arribada de l’aliment l’activitat digestiva en l'estómac comença amb el reflex vagal llarg
de la fase cefàlica. Quan l’aliment entra a l'estómac → estímuls llum gàstrica → inicien reflexes
curts → fase gàstrica digestió. Els reflexes de la fase gàstrica → la distensió de l'estómac o
presència de pèptids o aa en la llum → activen les cèl·lules endocrines i neurones entèriques.

Emmagatzematge de l’aliment: quan l’aliment arriba a l’estómac, aquest es relaxa i es disten per
poder contendre major volum. Aquest reflex està mediat per neurones (relaxació perceptiva). La
meitat superior de l'estómac es manté inactiva fins que l’aliment està llest per ser digerit. Mentre la
meitat superior conté l’aliment la meitat inferior es troba digerint l’aliment.
A la meitat distal una sèrie d’ones peristàltiques empenyen l’aliment cap avall en direcció la a la
vàlvula del pílor mesclant l’aliment amb l’àcid i els enzims. A mesura que es va formant el quim
cada ona contràctil llença una petita quantitat d’aquest a través de la vàlvula del pílor al duodè. ↑
motilitat durant la digestió durant el menjar està sota el control: distensió de l'estómac i control
neural.

Secreció àcid, enzims i molècules senyal de l’estómac: aliment entra a l’estómac → reflex
vagal cefàlic per prealimentació → secreció gàstrica
La secreció de gastrina segueix els següents passos:
-En un reflex cefàlic, les neurones parasimpàtiques del nervi vague estimulen les cèl·lules G que
alliberen gastrina. La presència d’ aa o pèptids activa el reflex.
-La gastrina estimula l’alliberació d’histamina que promou l’alliberació d’àcid.
-La histamina, difon cap a la cèl.lula parietal on s’uneix amb receptors H2 , s’allibera per:
estimulació cèl.ules similars a les enterocromafins, Acetilcolina del SN Entèric.
-L’àcid en la llum estimula l’alliberació de pepsinogen pel reflex curt, es converteix en pepsina,
comença la digestió de proteïnes.
-L’àcid dispara l’alliberació de somatostatina cèl·lules D. Actua en retroalimentació negativa,
inhibeix la secreció d’àcid gàstric, gastrina i pepsinogen.

Equilibri digestió i protecció: la mucosa gàstrica esta protegida de l’autodigestió per la barrera
moc-bicarbonat. Les cèl·lules mucoses en el coll de les glàndules gàstriques secreten ambdues
substàncies. Moc barrera física. Bicarbonat barrera química amortidora del pH àcid del estomac.

FASE INTESTINAL: el resultat de la fase gàstrica és: la digestió de les proteïnes per acció de la
pepsina. La formació del quim per acció de la pepsina i les contraccions peristàltiques. Control de
l’ingrés de quim a l’intestí prim. Un cop el quim entra a l’intestí es produeix la fase intestinal de la
digestió. Les senyals de retroalimentació per l’estomac són:
-quim activa al SNE ↓ motilitat i secreció.
-3 hormones col·laboren: Secretina, Pèptid inhibitori gàstric (GIP) i Colecistocinina (CCK).
El bicarbonat neutralitza l’àcid gàstric: a prop de 5,5 L d’aliment, líquid i secrecions entren a
l’intestí cada dia. Aproximadament 3,5 L de secrecions pancreàtiques, hepàtiques i intestinals es
secreten. Total 9L en la llum intestinal.
La secreció de bicarbonat neutralitza el quim molt àcid. La major part d'aquest àcid prové del
pàncrees. També pot ser alliberat per estímuls neurals i secretina.
Les cèl·lules caliciformes intestinals secreten moc per la protecció i lubricació. Alliberació de bilis
quan la CCK estimula la contracció de la vesícula biliar per la ingestió de greixos. Les sals biliars
no es modifiquen durant la digestió.Un cop han arribat a la secreció terminal (ili) són retornades a
la circulació, en el fetge són captades pels hepatòcits i es tornen a secretar. La bilirubina i altres
desfets de les sals intestí gros s’excreten.
Els enzims digestius produïts per l’epiteli intestinal i cèl·lules acins del pàncrees exocrí. Inclouen:
Peptidases, Disacaridasas, Enteropeptidasa. Aquestes s’escombren a mesura que el quim passa
per l’intestí. Les senyals per alliberar-les són: la distensió del intestí, la presència d’aliments a
l’intestí i senyals neurals, hormona CCK.

Absorció intestinal: dels 9 L de líquid que entra a l’intestí 7,5 L s’absorbeixen aquí. El transport de
nutrients i ions que es dóna a: Duodè i jejú, crea un gradient osmòtic per l’absorció de l’aigua.
La major part dels nutrients absorbits es mouen cap als capil·lars de les vellositats →Sistema
porta hepàtic. Conté dos conjunts de capil·lars: Un que porta els nutrients absorbits en l’intestí i
altre que porta els nutrients directament al fetge. La major part dels greixos digerits entra al sistema
limfàtic.

Digestió en l’intestí: el quim que entra a l’intestí prim ha passat per poca digestió química. La
pepsina s’inactiva amb el pH més àcid del intestí. Les proteases pancreàtiques i altres
peptidases segueixen amb la digestió proteica petits pèptids i AA que poden ser absorbits. Els
hidrats de carboni a l’intestí monosacàrids que poden ser absorbits. La amilasa pancreàtica
segueix digerint el almidó en maltosa. Maltosa, sacarosa i lactosa glucosa, galactosa i fructosa. Els
greixos arriben en forma d’emulsió de gota grossa. Al duodè les sals biliars revesteixen les gotes
de greix estabilitzen lipasa pancreàtica pot digerir-les.
L’intestí gros i la excreció: a l’ili terminal queden només 1,5L del quim reabsorbit. El colon absorbeix
la major part del volum. Es perden 100 mL d’aigua amb els excrements. El quim entra a l'intestí
gros a través de la vàlvula iliocècal. Aquesta es relaxa cada cop que una ona peristàltica arriba a
ella. També ho fa quan l’aliment abandona l’estomac reflex gastroileal. Les substàncies es mouen
des del cec, colon ascendent, colon transvers, colon descendent i colon sigmoide. Arriben al recte,
part terminal curta de l’intestí gros. Separat del medi extern per l’anus. L’anus és un orifici tancat
per dos esfínters: un intern de múscul llis i un extern de múscul esquelètic.
La paret de l’intestí gros té una capa circular de múscul longitudinal discontinua concentrada en 3
bandes tènies del colon. Les contraccions de les tènies traccionen la paret i formen sacs que es
projecten haustres. Mucosa del colon: Superfície luminal manca de vellositats i sembla llisa amb
colonocits i cèl·lules caliciforme mucosecretants. Criptes intestinals contenen cèl·lules ares que es
divideixen per a produir nou epiteli, cèl·lules caliciformes, cèl·lules endocrines i colonocits.

Motilitat de l’intestí gros: el quim que entra al colon segueix barrejant-se per les contraccions
segmentaries. El moviment cap endavant és mínim. Depèn d’una única contracció moviment en
massa. Una ona de contracció disminueix el diàmetre d’un segment del colon i envia el bol de
matèria cap endavant. Aquestes contraccions passen cada 3-4 cops al dia associades a:
-Alimentació
-Distensió de l'estómac reflex gastrocòlic
El moviment en massa es responsable de la distensió sobtada del recte que dispara la defecació.
Reflex de la defecació elimina els excrements no digerides del cos. La defecació és un reflex
espinal desencadenat per la distensió de la paret del recte. El moviment de la matèria fecal en el
recte normalment buit desencadena el reflex. El múscul llis del esfínter anal intern es relaxa
contraccions peristàltiques empenyen la matèria cap a l’anus.
Al mateix temps, l’esfínter anal extern sota control voluntari. Es troba relaxat conscientment si la
situació és apropiada. La defecació és ajudada per contraccions abdominals i moviments
aspiratoris. La defecació pot estar influenciada per les emocions: L’estrès causar diarrea
psicosomàtica o ↓ la motilitat produint estrenyiment. Quan els excrements estan retinguts al colon
es produeix absorció continua d’aigua, excrements secs i durs, difícils d’expulsar.

Digestió i absorció a l’intestí gros: moltes bactèries presents al colon degraden hidrats de
carboni complexes i proteïnes no digerides. Productes finals: lactat i àcids grassos de cadena
curta. Molts d'aquests productes són lipòfils i poden ser absorbits mitjançant difusió simple. Els
àcids grassos són utilitzats per colonocits com a font d’energia. També absorbeix vitamina sobretot
Vitamina K. Els gasos intestinals com el sulfur d’hidrogen, que surten de l’aparell digestiu
productes menys útils.

Influència de la diarrea en la deshidratació: la diarrea és l'estat patològic en el qual la secreció

intestinal de líquid no està compensada per l’absorció excrement aquosos. Passa si s’interromp els
mecanismes de absorció intestinal normal d’aigua o si hi ha soluts osmòticament actius no
absorbits que mantenen l’aigua a la llum diarrea osmòtica: Lactosa, sorbitol, greix vegetal.
En circumstàncies clíniques, es dóna 4L d’una solució isotònica de polietilenglicol neteja els
intestins abans d’una cirurgia o altres procediments. Les diarrees secretores toxines de bactèries
secretores com còlera i la enterotoxina E.coli ↑ secreció de Cl-.
LES CÈL.LULES M DE L’INTESTÍ:

El sistema immunitari de la mucosa intestinal està constituït per cèl·lules immunitàries disperses en
tota la mucosa: Grups cèl·lules immunitàries en les plaques de Peyer i Cèl·lules M que envolten les
plaques. Les cèl·lules M proporcionen informació sobre el contingut de la llum de les cèl·lules
immunitàries del GALT. Les microvellositats en les cèl·lules M són menys i estan espaiades.
La superfície apical conté fositas recobertes de clatrina amb receptors de membrana.
Unió Ag + receptor → cèl·lules M utilitzen la transcitosis per transportar-los → mb basolateral →
alliberat en el líquid intersticial.
Els macròfags i els limfòcits estan esperant a que les cèl·lules M presenti l’antigen.

Les malalties inflamatòries intestinals: Colitis ulcerosa i Malaltia de Crohn.

La resposta immunitària es dispara de forma inapropiada pel contingut normal de l’intestí.

Els vòmits i el reflex protector

Els vòmits o emesis són la expulsió forçada del contingut gàstric i duodenal per la boca degut al
reflex protector.

S’eliminen els materials tòxics del tub digestiu abans de que puguin ser absorbits.
Els vòmits excessius o perllongats acidosis metabòlica. El reflex del vòmit està coordinat a través
del bulb raquidi. El reflex comença amb l’estimulació dels receptors sensitius, alguns cops
acompanyats de nàusees.
Molts estímuls poden desencadenar vòmits:
● Substàncies de la sang → citocines i fàrmacs.
● Dolor.
● Trastorns de l’equilibri.

Les senyals eferents del centre del vòmit → inici ona de peristaltisme invers → intestí → cap
amunt. La ona es ajudada per la contracció de la paret abdominal → ↑ pressió intraabdominal.
L'estómac es relaxa → ↑ de pressió força el contingut gàstric i intestinal → esòfag → fora de la
boca. Durant els vòmits s’inhibeix la respiració → epiglotis i paladar tou tanquen la tràquea i la
nasofaringe → evitar que el vòmit sigui inhalat.
Si àcid o petites partícules d’aliment entren a les vies aèries → danys en l’aparell respiratori →
pneumònia aspirativa.