BLOC 6: Sistema Endocrí

El sistema endocrí regula multitud de funcions de l'organisme. Es coordina amb el sistema nerviós
i està format per glàndules, òrgans i teixits que produeixen hormones.

Les hormones són missatgers químics secretats a la sang per cèl·lules especialitzades. Poden ser
secretades per cèl·lules, grups de cèl·lules o glàndules. Indueixen respostes sobre les cèl·lules
diana, també realitzen funcions a concentracions molt baixes i estan involucrades processos com:
- creixement i desenvolupament
- metabolisme
-regulació del medi intern (temperatura, balanç d’aigua, ions)
-reproducció

Les hormones actuen sobre les cèl·lules diana de 3 formes diferents:

1. Controlant la velocitat de les reaccions químiques.
2. Controlant el transport de ions o molècules a través de les membranes.
3. Controlant l’expressió del gens i la síntesi de proteïnes.

Actuen mitjançant la
unió a receptors (de
membrana,
citoplasmàtics o
nuclears).
Una hormona pot
actuar de diverses
maneres depenent de
l’etapa de
desenvolupament o el
teixit sobre el que te
efecte.
Els receptors de les
hormones poden
trobar-se a les
membranes de les
cèl·lules i
desencadenar
cascades de
transmissió de
senyals per segons
missatgers i executar
reaccions cel·lulars ràpides. Els receptors d'hormones que es troben al nucli o al citosol solen
funcionar regulant la transcripció gènica, que és un procés més lent, ja que implica la transcripció
d'ADN a ARN i després la traducció a proteïna. Per tant, les hormones que tenen els receptors al
nucli solen dur a terme accions més lentes, que solen trigar almenys mitja hora.
Les hormones tenen una duració limitada ja que en cas contrari pot provocar efectes negatius
sobre l’organisme.
Les respostes que indueix el complex hormona-receptor es coneix com mecanisme d’acció
cel·lular. La resposta de l’actuació d’una hormona sobre una cèl·lula depèn del tipus de receptor i
de la via de transducció de senyals. Diferents receptors→ diferents respostes.

QUI POT SECRETAR HORMONES?

-Glàndules endocrines: pàncrees, glàndula suprarenal, glàndula tiroides.

-Cèl.lules endocrines aillades (sistema endocrí difós): Ronyó (cèl.lules juxtaglomerulars) i cor
(PNA).
-Neurones (neurohormones): Hipotàlem.
-Sistema immunitari (citocines): Glòbuls blancs (interleucines).

TIPUS D’HORMONES:

Podem classificar les hormones segons la seva funció, per exemple: hormones metabòliques,
digestives i reguladores de la gana. Hormones reguladores del creixement, hormones que regulen
el balanç iònic i el metabolisme del Ca2+, hormones d'estrès, hormones reproductives…

Podem classificar les hormones segons el seu origen: per exemple, hormones suprarenals,
hormones pancreàtiques, hormones tiroïdals, etc.

Una tercera classificació seria segons el tipus de molècula que són. El tipus de molècula, és a dir,
la composició química, determina la seva solubilitat, la seva durada a l'organisme, i la localització
dels seus receptors. Els tres tipus d'hormones són:

-Hormones peptídiques: la majoria. Poden ser proteïnes (polipèptids) o pèptids petits.

Hi ha hormones peptídiques grans i complexes, com l'hormona del creixement, que està formada
per 191 aminoàcids, o l'oxitocina, que té 9 aminoàcids, i per tant la classificaríem com un
pèptid. S'emmagatzemen en vesícules dins de les cèl·lules, llestes per ser secretades quan a la
cèl·lula li arriba un estímul. Tenen una vida mitjana curta. Es degraden al fetge i els productes es
eliminen als ronyons en minuts. No travessen les membranes plasmàtiques, i per tant, sempre
trobem els seus receptors a la membrana plasmàtica. Com tots els receptors de membrana, els
receptors d'hormones peptídiques generen senyals a la cèl·lula molt ràpides, intervingudes per
transducció de senyals a través de segons missatgers.

-Hormones esteroidals: es produeixen a partir del colesterol. Són molècules liposolubles, i per
tant poc solubles als líquids de l'organisme, i per viatjar en plasma solen unir-se a proteïnes
transportadores que les estabilitzen. Un cop dins de la cèl·lula diana, els receptors
solen ser al nucli o anar al nucli i regular positivament o negativament l'expressió de gens.
Només uns quants òrgans sintetitzen hormones esteroides: l'escorça de les glàndules suprarenals
(corticoides), les gònades (hormones sexuals), la pell (vitamina D) i la placenta. No obstant això,
els receptors es troben a pràcticament tots els teixits.

-Hormones amíniques: es deriven d'un sol aminoàcid: la tirosina o el triptòfan. Són molt petites.
Aquest grup engloba:
● hormones tiroïdals: derivades de la tirosina i el iode, amb receptors nuclears i vida
mitjana molt llarga.
● catecolamines: derivades de la tirosina: adrenalina, noradrenalina i dopamina, que
també funcionen com a neurotransmissors. Tenen una vida mitjana molt curta i els
seus receptors són a la membrana plasmàtica.
 ● melatonina: derivada del triptòfan, produïda per la glàndula pineal.

Tipus òrgan de vida solubilitat en localització exemple

d’hormona síntesi mitjana sang del
receptor

peptídiques hipòfisi i molts minuts soluble membrana Insulina,

òrgans plasmàtica oxitocina

esteroidals escorça hores insolubles, nucli o Cortisol,

suprarrenal, s’uneixen a citoplasma estrògens
gònades i proteïnes (interior de
placenta transportador la cèl.lula)
es

amíniques:

tiroidals tiroides dies insolubles, nucli T3 (tiroxina),

s’uneixen a T4
proteïnes
transportador
es

catecolamines neurones, segons solubles membrana Adrenalina

medul.la plasmàtica
suprarrenal

REGULACIÓ HORMONAL I INTERACCIONS ENTRE HORMONES:

L'efecte de les hormones depèn de la concentració a què es troben a la sang, i per tant
l'acció d'una hormona dependrà de:
- la velocitat a què es produeix o es secreta, que és el pas més controlat, i que està regulat per
retroalimentacions negatives i positives,
- la capacitat d'assolir el teixit diana, que pot dependre de la perfusió d'un teixit i de la
quantitat de molècules d'hormona lliures o unides als transportadors,
- la velocitat de degradació i/o d'excreció.

La secreció o producció d'hormones pot estar desencadenada per un estímul nerviós, per una
altra hormona, o per un estímul nutricional o iònic. La pròpia cèl·lula endocrina pot ser el sensor
del paràmetre que en desencadena la secreció. Per exemple, les cèl·lules productores d'insulina al
pàncrees poden detectar l'augment de glucosa i secretar insulina. Altres vegades és un estímul
nerviós el que desencadena la secreció d'una hormona, com l'adrenalina i la dopamina, que són
hormones a més de neurotransmissors.

La regulació hormonal normalment implica bucles de retroalimentació negativa per mantenir la

homeòstasi. En general, els estímuls que activen el sistema endocrí desencadenen bucles de
retroalimentació, que poden ser simples o força complexos. Els més simples impliquen que al
exercir la seva funció sobre les cèl·lules diana, l'hormona aconsegueix que desaparegui
l'estímul original. Per exemple, la baixada de Calci és detectada per unes cèl·lules que causen la
secreció de la Parathormona/Hormona Paratiroidea, que actúa sobre unes cèl·lules de l'os que
causen alliberament de Calci, i això inactiva les cèl·lules productores de la Parathormona.

Altres vegades els bucles són encara més complexos, com a l'eix hipotàlem-adenohipòfisi
(hormones tròfiques), en què moltes vegades una hormona desencadena la síntesi d'una
segona hormona i fins i tot una tercera, i les hormones finals o fins i tot totes les hormones
intermèdies poden inhibir la síntesi de la primera hormona. D'aquesta manera, són les
mateixes hormones les que tanquen el bucle de retroalimentació.
El teixit diana també pot modular la resposta a l'hormona de diverses maneres. Per exemple,
pot contribuir a degradar la hormona, o pot reduir el nombre de receptors que presenta. D’altra
banda, els receptors d'hormones poden presentar saturació, i el teixit diana pot modular-ne la
sensibilitat incrementant el nombre de receptors.

Dues o més hormones poden tenir un efecte sinèrgic si en actuar juntes l'efecte és superior a
la suma dels efectes individuals. Per exemple, l'adrenalina i el glucagó eleven la glicèmia a
nivells superiors que si cadascú actués per separat.

Algunes hormones tenen un efecte permissiu sobre altres hormones si només actuen
correctament en presència de les primeres. És el cas per exemple en què una hormona provoca
que un teixit comenci a tenir el receptor de l'altra. Per exemple, la permissivitat que exerceixen les
hormones tirodees sobre l'adrenalina: les hormones tiroïdals incrementen el nombre de receptors
beta adrenèrgics a les cèl·lules miocàrdiques, permetent una màxima resposta a l'adrenalina
(increment de la freqüència cardíaca, volum minut i contractilitat).

Hi ha hormones amb efectes antagònics al d'altres hormones, i que rarament se secreten juntes.
Per exemple, la insulina i el glucagó tenen efectes antagònics i per tant són antagonistes
funcionals. Els receptors solen ser específics d'una sola hormona, encara que hi ha casos de
receptors que es poden unir a dues hormones que són antagonistes entre elles. En aquest cas una
hormona sol ser activadora i una altra inhibidora del receptor, i competeixen per la unió al receptor.
Hi ha molts fàrmacs que funcionen com a antagonistes d'hormones perquè s'uneixen al receptor
inhibint-lo. Per exemple, fàrmacs utilitzats per provocar cascades hormonals a la fecundació in
vitro, o fàrmacs antitumorals hormonals com el tamoxifè contra el càncer de mama.

METABOLISME DEL CALCI I GLÀNDULA TIROIDES:

Per a un creixement normal, a banda de la hormona

de creixement (GH) també són necessàries altres
hormones; unes d’elles les hormones tiroidals.
Les hormones tiroïdals durant el creixement estan
implicades en la síntesi proteica i el
desenvolupament del sistema nerviós.
La GH té efecte tant en cèl·lules endocrines com no
endocrines, però sobretot el seu òrgan diana és el
fetge estimulant la síntesi de IGFs.
 El calci es pot trobar en forma lliure al
plasma i també unit a proteïnes. El principal
magatzem de calci el trobem als ossos.
S’elimina en part per l’orina i en part per la
femta.
El calci té algunes funcions importants en
l’organisme:

-contracció muscular
-exocitosi de vesícules (sinàptiques i
proteïnes de secreció)
-coagulació
-vies de senyalització intracel.lular
-unions entre cèl.lules

L’entrada de calci en el nostre organisme

es a través de la ingesta per la dieta. En el
cas del calci però (a diferència de la resta
de nutrients) absorbim a nivell intestinal 1/3
part del calci ingerit, i aquest està subjecte
a la regulació hormonal. Les hormones
PTH (paratiroidal) i Calcitriol afavoreix
l’absorció intestinal del calci ingerit.

Alguns efectes de la
PTH:
-increment de la
síntesi de Calcitriol
-increment de la
resorció òssia
-increment de la
reabsorció renal de
calci

La principal hormona que incrementa l’absorció de calci en l’intestí prim és el calcitriol.

La calcitonina redueix la resorció òssia.

Les hormones
tiroidals són amines
derivades de
l’aminoàcid tirosina.
T3 és el resultat
d’afegir 3 molècules
de iode i T4 d’afegir 4
molècules de iode a
aquest aminoàcid.
Per tant, per a la
seva síntesi hi ha
necessitats de iode.

El iode entra a les cèl.lules fol.liculars de la glàndula tiroides viatjant per la sang per mitjà de
transport actiu secundari / viatgen unides a una proteina transportadora (TBG).

Control de l’alliberació d’hormones: El control de l’alliberació d’hormones depèn de la via reflexa

de l’hormona. Una via reflexa conté: estímul, senyal d’entrada, integració de la senyal, senyal de
sortida i resposta.

En les vies reflexes simples la resposta generalment actua com a senyal de retroalimentació
negativa que interromp el reflex. Exemple: ↑glucèmia dispara la secreció d’insulina al pàncrees que
provocarà una ↓ de la glucèmia, senyal de retroalimentació negativa que interromp el reflex.

Les vies de control reflexes més simples del sistema endocrí detecten directament l’estímul i
responen secretant l’hormona. La cèl·lula endocrina actua a la vegada com a sensor (receptor) i
com integrador. Exemple: L’hormona paratiroidea (PTH), Insulina, Glucagó.

Molts reflexes endocrins involucren al sistema nerviós. Es veuen involucrades la glàndula pineal i la
glàndula hipòfisis.
Els estímuls que s’integren al sistema nerviós central influeixen en l’alliberació d’hormones a través
de les neurones eferents. Grups de neurones especialitzades secreten neurohormones. 3 grups
principals: Catecolamines produïdes per neurones modificades de la mèdul·la suprarrenal,
neurohormones hipotalàmiques secretades por la neurohipòfisis i neurones hipotalàmiques
que controlen l’alliberació d’hormones de l’adenohipòfisi.

L'EIX HIPOTALÀMIC-HIPOFISSARI. HORMONES DE LA NEUROHIPÒFISI

L'eix hormonal hipotalàmic-hipofisari

regula multitud de funcions corporals com el
creixement, la pressió arterial, el balanç
metabòlic, la resposta a l'estrès i la
reproducció.
La hipòfisi (glàndula pituïtària) és un
òrgan format per dos lòbuls de diferent
origen durant el desenvolupament que es
fusionen abans del naixement.
L'adenohipòfisi deriva de la boca
embrionària, i rep hormones de l'hipotàlem.

La neurohipòfisi deriva del teixit nerviós

embrionari, i està formada per axons de
neurones el cos de les quals es troba a
l'hipotàlem: als nuclis paraventricular i
supraòptic.
La neurohipòfisi secreta dos neuropèptids:

-Vasopresina/ADH: es secreta quan l'hipotàlem detecta un augment de l'osmolaritat del plasma o

una pèrdua de volum sanguini. Exerceix la seva funció als ronyons, promovent la reabsorció
d'aigua que pot ajudar a restaurar l’osmolaritat de la sang. També actua sobre el múscul llis de
les arterioles promovent la seva contracció per augmentar la pressió arterial.

-Oxitocina: es secreta quan el nadó succiona el mugró de la mare i provoca alliberament de

llet. Funciona en un bucle de retroalimentació positiu que genera les contraccions de l'úter durant el
part. Es relaciona també amb l'afecte de pares i mares fills.

L'EIX HIPOTALÀMIC-HIPOFISSARI. HORMONES DE L'ADENOHIPÒFISI

L'adenohipòfisi (glàndula pituïtària anterior) secreta 6 hormones que participen en bucles

complexos i regulen el creixement i metabolisme (la Tirotropina/TSH i l'Hormona del
Creixement/GH), la reproducció (Prolactina, Hormona Foliculoestimulant/FSH i Hormona
Luteïnitzant/LH), i les respostes a l'estrès (Adenocorticotropina/ACTH). Aquestes hormones
formen part de bucles complexos i la seva secreció està regulada per altres hormones de
l'hipotàlem que funcionen com a hormones alliberadores o hormones inhibidores de la síntesi
d'hormones de l'adenohipòfisi.
L'adenohipòfisi està connectada amb l'hipotàlem mitjançant un sistema porta de capil·lars. Això
vol dir que les cèl·lules secretores de l'adenohipòfisi reben hormones de les neurones de
l'hipotàlem directament a través de capil·lars, en lloc d'arribar a través del torrent sanguini.
La Prolactina actua sobre la glàndula mamària i el bucle de funcionament és més simple que el
de les altres 5 hormones: es secreta quan les neurones que estimulen les cèl·lules productores de
prolactina deixen de produir dopamina, i el seu efecte és estimular la síntesi de llet a la glàndula
mamària. La resta de les hormones adenohipofisàries es coneixen com a hormones tròfiques
(relacionades amb alimentació o creixement) i el seu òrgan diana és alhora un altre òrgan del
sistema endocrí que també secreta hormones.

Les hormones de l'adenohipòfisi participen en bucles

de retroalimentació complicats en què el bucle no
necessàriament es tanca per l'efecte de l'hormona, sinó
pel fet d'haver produit una de les hormones finals de
l'eix hormonal. Això passa perquè els efectes d'aquestes
hormones tròfiques són difícils de calibrar per l'organisme.

Per exemple, l'hormona adenohipofisària TSH/Tirotropina

es sintetitza quan l'hipotàlem secreta TRH, i la TSH actúa
sobre el tiroide produint l'alliberament d'hormones tiroïdals
(T4/tiroxina i T3/triyodotironina). T3 i T4 actuen
promovent el metabolisme general als teixits. El bucle es
tanca quan s'ha produït prou T3 i T4 que actuen sobre
l'hipotàlem inhibint la producció de TSH i sobre
l'adenohipòfisi inhibint la producció de TRH.

CONTROL HOMEOSTÀTIC DEL METABOLISME:

El sistema endocrí té la responsabilitat de regular el metabolisme amb el suport del sistema

nerviós. La regulació depèn fonamentalment de la relació entre insulina i glucagó, 2 hormones
secretades pel pàncrees. Cèl·lules del pàncrees:
● <2% cèl·lules endocrines del pàncrees
● La major part del teixit pancreàtic està dedicat a la producció i secreció exocrina
d’enzims digestius i bicarbonat.
● Illots de Langerhans: Grup de 4 tipus de cèl·lules disperses per tot el pàncrees
-Cèl·lules β (75%) → insulina, amilina
-Cèl·lules α → glucagó
-Cèl·lules D → somatostatina
-Cèl·lules PP (F) → polipèptid pancreàtic

Estan estretament associats amb capil·lars per on s’alliberen les hormones. Les neurones
simpàtiques i parasimpàtiques acaben en les illots de Langerhans, el que proporciona un medi pel
qual el sistema nerviós influeixi en el metabolisme.

Relació insulina-glucagó: Actuen de manera antagonista per mantenir [glucosa] dins un interval.
-Estat d'alimentació → cos absorbeix nutrients (↑glucèmia). Domina la insulina→↓ glucosa.
La glucosa es utilitzada per produir energia i el seu excés es emmagatzemat amb forma de
glucogen o grasses. D’aquesta manera la [glucosa] torna als seus valor normals.

-Estat de dejú → Predomina el glucagóà ↑glucosa. El fetge utilitza el glucagó per sintetitzar la
glucosa que allibera la sang.

Factors que ↑ secreció insulina:

-↑ [glucosa] >100 mg/dL
-↑ [AA]
-Efectes per alimentació de les hormones gastrointestinals → incretines GIP, GLP
50% secreció insulina està estimulada per les incretines, hormones produïdes per les cèl·lules del
ileó i jejú en resposta a la ingestió de nutrients. Les incretines viatgen a través de la circulació fins a
les cèl·lules beta on secreten insulina.
-Activitat parasimpàtica

Factors que ↓ secreció insulina:

-Activitat simpàtica → adrenalina i NA inhibeixen insulina (↑ en situacions d’estrès)

La Insulina promou l’anabolisme, promou la síntesi de glucogen, proteïnes i grasses. Quan hi ha

poca quantitat d’insulina les cèl·lules entren en el metabolisme catabòlic.

Efectes de la insulina sobre la glucosa:

-↑ transport de glucosa mitjançant els transportadors GLUT.
-↑ la seva utilització i l’emmagatzematge
-↑ utilització d’AA
La insulina activa enzims per a la síntesi de proteïnes i inhibeix els enzims que promouen la
degradació de proteïnes. L’excés d’AA es convertit en àcids grassos.
-promou la síntesi de grasses. La insulina promou la conversió del excés de glucosa o
aminoàcids en triglicèrids (lipogènesi). L’excés de triglicèrids es emmagatzemat en gotetes de lípids
en el teixit adipós.

Teixits diana de la insulina: Múscul esquelètic, Teixit adipós i Fetge.

Teixits que no requereixen insulina per a la captació i metabolisme de glucosa: Encèfal,
Epiteli transportador del ronyó i l’intestí.

Acció de la insulina en els teixits diana:

-↑ el metabolisme de la glucosa
-Regula els transportadors GLUT.

Mecanisme d’acció cel·lular de la insulina:

-Fetge: 1. unió insulina- receptor, 2. activació de l'hexocinasa( enzima), 3. fosforilació de la
glucosa, 4. La conversió de glucosa → G-6-P manté baixa la [glucosa] intracelular, 5. la glucosa
difón a favor de gradient pels transportadors GLUT2 → estat dejú, 6. [glucosa]↓, 7. Hepatòcits
converteixen els dipòsits de glucogen i AA en glucosa, 8. la glucosa surt del fetge cap a la sang
a favor de gradient de concentració mitjançant els transportadors GLUT2.
El transport de glucosa en les cèl·lules hepàtiques no es directament depenent d’insulina però està
influenciat per la seva presència. Els transportadors GLUT2 estan sempre presents en la
membrana.
-Teixit adipós i múscul esquelètic: 1. Unió insulina -receptor (IRS), 2. Activació cascada de
transducció de senyals, 3. Les vesícules es mouen cap a la membrana cel·lular i inserten els
transportadors GLUT4 per exocitosi, 4. Les vesícules es mouen cap a la membrana cel·lular i
inserten els transportadors GLUT4 per exocitosi, 5. Les cèl.lules capten la glucosa del líquid
intersticial mitjançant difusió facilitada.

El múscul esquelètic i el teixit adipós requereixen insulina per a la captació de glucosa. El múscul
esquelètic durant l’exercici no depèn de l’activitat de la insulina per a captar la glucosa. Quan els
músculs es contrauen, els transportadors GLUT4 son insertats en la membrana inclús en absència
d’insulina i la captació de glucosa augmenta.

Funcionament de la secreció d’insulina:

1. absorció glucosa en l'intestí prim
2. ↑ glucosa cèl·lules beta del pàncrees
3. producció ATP ↑ i els canals de K+ regulats per l'ATP es tanquen
4. Despolarització cel.lular
5. obertura canals Ca2+ regulats per voltatge
6. ↑ Ca2+ LIC
7. Exocitosi insulina

La insulina està associada amb un ↑ energia perquè per a què es produeixi l’exocitosi d’insulina es
necessari un ↑ de la producció d’ATP.

Acció del glucagó:

-Antagonista de la insulina en els seus efectes sobre el metabolisme.
-Domina en l’estat de dejú.
-Evita la hipoglucèmia

Estímuls:
● [glucosa]< 100 mg/100dL
● ↑ [AA]

-Teixit primari: fetge

-Estimula la producció de glucosa mitjançant la glucogenòlisis i la gluconeogènesi.

CONTROL ENDOCRÍ DEL CREIXEMENT I EL METABOLISME:

Glucocorticoides suprarrenals:
-Mèdul·la suprarrenal (25% massa interna): Composta per ganglis simpàtics modificats que
secreten catecolamines (majorment adrenalina).
-Escorça suprarrenal (75% massa externa): Secreta hormones esteroides. 3 tipus d’hormones:
● Aldosterona o mineralocorticoides
● Glucocorticoides
● Hormones sexuals
3 capes o zones:
● zona glomerular externa → Secreció d’aldosterona
● zona reticular interna → Secreció andrògens (hormones sexuals masculines)
● zona fascicular mitja → secreció glucocorticoides (↑ [glucosa]; principal
glucocorticoides= cortisol)
Vies generals de síntesi d’hormones esteroïdals:
Son les mateixes el l’escorça suprarenal, gònades i placenta. El que difereix es la distribució de les
enzimes que catalitzen les diferents reaccions. Totes les hormones esteroides parteixen del
colesterol per la qual cosa tenen estructures similars i de la mateixa manera receptors també
semblants. La similitud en els receptors pot produir efectes creuats. Exemple: els receptors
mineralocorticoides per a l’aldosterona poden respondre al cortisol. No obstant, els receptors
mineralocorticoides tenen un enzim que converteix el cortisol en una forma – activa bloquejant
aquest efecte creuat.

Via hipotàlem- hipòfisi-suprarrenal

-Control de la secreció de cortisol per la ACTH:

Efectes del cortisol:

-Té un marcador rítmic diürn (↑ pels
matins i ↓ per les nits).

-La seva secreció ↑l’estrès.

-Efecte protector contra la
hipoglucèmia. En absència de
cortisol el glucagó es incapaç de
respondre en les situacions
d’hipoglucèmia. Per tant, és
necessari per a l’activitat completa
del glucagó i les catecolamines
(efecte permissiu).

En el plasma:
El cortisol es transportat mitjançant
una proteïna transportadora →
CBG= Globulina lligadora de
corticosteroides.
L’hormona no lligada esta llesta per
entrar en l’interior de la cèl·lula
diana.
Totes les cèl·lules nucleades tenen receptors de glucocorticoides en el citoplasma. El complex
hormona-receptor entra en el nucli i s’uneix a l’ADN modificant l’expressió, transcripció i traducció
de gens. El cortisol es essencial per a la vida.

El cortisol es principalment catabòlic: Promou la gluconeogènesi en el fetge → Part de la

glucosa es alliberada del fetge i la resta es emmagatzemada com a glucogen. El cortisol ↑ [glucosa]
a la sang. Produeix la degradació de proteïnes del múscul esquelètic → Per a proporcionar un
substrat per a la gluconeogènesi. El cortisol augmenta la lipòlisi → D’aquesta manera que es
troben disponibles àcids grassos per a que els teixits perifèrics els utilitzin com a energia.
Suprimeix el SI, Produeix un balanç negatiu de calci → El cortisol ↓ l’absorció intestinal de Ca2+
i ↑ la seva excreció renal, amb el resultat de pèrdua neta de Ca2+ al
cos. El cortisol es catabòlic en el teixit ossi i produeix una degradació neta de la matriu òssia
calcificada. Influeix sobre la funció encefàlica → L’excés o dèficit de cortisol produeix canvis el
l’estat d’ànim, alteracions de la memòria i l’aprenentatge.
Es un agent terapèutic útil, els seus efectes immunosupressors son útils per a prevenir el rebuig de
trasplantaments d’òrgans, i pal·liar els efectes de les picades d’abelles, al·lèrgia al pol·len…

REGULACIÓ DEL CREIXEMENT:

El creixement es produeix principalment durant la infantesa. Es creix en altura (creixement dels

ossos llargs) i en pes: els òrgans creixen en mida perquè creix el nombre de cèl·lules. El
creixement depèn de factors hormonals i també dietètics. El creixement es regula
principalment per l'eix hipotalàmic hipofisari. Una hormona hipotalàmica “alliberadora”
(GHRH-“Growth Hormone Releasing Hormone”) estimula la secreció de l'Hormona del
Creixement hipofisària (GH, “Growth Hormone”, també anomenada “somatotropina”), que actúa
en diversos òrgans.

L'hormona de creixement es secreta durant tota la vida, encara que la seva secreció màxima es
dóna a l'adolescència. És una hormona que es secreta en polsos durant la nit.
L'hipotàlem, en la situació de dejuni de les primeres hores de la nit, secreta GHRH, que s'aboca
als capil·lars del sistema porta hipotàlem-hipofisari i actua a les cèl·lules productores de
l'hormona de creixement, a la adenohipòfisi.

L'hormona de creixement és una hormona peptídica típica, excepte perquè es troba en un 50%
unida en plasma a una proteïna transportadora que incrementa la vida mitjana. La GH actua
principalment sobre el fetge, que alhora produeix altres hormones com l'IGF-1 (“Insulin-like Growth
Factor-1”), que actua en els teixits estimulant la nova síntesi de proteïnes i ADN/ARN i la divisió
cel·lular (mitosi).

La GH és una hormona que augmenta la concentració de glucosa a la sang produint síntesi

de glucosa pel fetge (gluconeogènesi). L'hormona de creixement també actua directament sobre
molts teixits i, juntament amb l'IGF-1, estimula la síntesi de proteïnes per al creixement dels
teixits com el múscul. D'altra banda, l'hormona de creixement altera el metabolisme dels
greixos en sentit contrari, és a dir, produeix lipolisi o degradació del greix.

L'hipotàlem produeix una altra hormona important per a l'eix del creixement que és la
Somatostatina. Aquesta hormona inhibeix la secreció per l'adenohipòfisi de GH.
Hi ha problemes lligats a una hipersecreció de l'hormona del creixement, com ara el gegantisme
(hipersecreció en nens) o l'acromegàlia (hipersecreció en adults), a més del nanisme causat per un
dèficit de l'hormona de creixement.

Un segon eix hormonal important per al creixement és el de les hormones tiroïdals. Les hormones
tiroïdals tenen un efecte sinèrgic respecte a l'Hormona de Creixement, contribuint sobretot al
creixement del sistema nerviós.
Finalment, la insulina, com l'IGF-1 (Insulin-like growth factor) també és necessària per al
creixement dels teixits tous, sobretot durant la infància.

El creixement dels ossos es produeix per acumulació de matriu òssia, que es regula entre
altres factors per l'hormona de creixement. L'allargament dels ossos es produeix a les plaques
epifisàries, i es deu sobretot a l'acció de l'IGF-1 sobre el cartílag. El creixement dels ossos també
requereix una aportació adequada de Calci, i per tant també cal la coordinació de les hormones
que regulen el metabolisme del Calci, com l'hormona paratiroïdal i la Vitamina D.
El creixement en alçada dels ossos llargs s'atura quan es tanquen les plaques epifisàries durant
l'adolescència, quan incrementen les hormones sexuals.