Biologia 2n Parcial

BIOLOGIA I GENÈTICA
NÚRIA GÓMEZ JOVER
1
TEMA 11: EL NUCLI INTERFÀSIC. ESTRUCTURA NUCLEAR. CROMATINA I
CROMOSOMES
EL NUCLI INTERFÀSIC: ESTRUCTURA
Consta de:
- L’embolcall o la membrana nuclear.

- La cromatina
- El nuclèol
Funcions:
· Emmagatzemar la informació́ genètica en el ADN.
· Recuperar la informació́ emmagatzemada en el ADN en la forma de ARN.
· Coordinar las activitats de la cèl·lula: metabolisme, síntesi de proteïnes, creixement i

reproducció.
EMBOLCALL NUCLEAR
Doble, posseeix porus nuclears a la làmina nuclear.

Les membranes delimiten un espai de 10 a 50 nm, l’espai perinuclear.
La membrana externa:
· Ribosomes adherits, que sintetitzen les proteïnes a l’espai perinuclear.
· L’espai perinuclear es continua amb el REG. La membrana interna posseeix proteïnes.
2
COMPLEXE DEL PORUS: FUNCIONS
 Els porus nuclears son estructures complexes que contenen al menys vuit
subunitats proteiques amb un canal petit al mig.
 Permeten l’intercanvi selectiu de materials: l’aigua, els ions i les molècules
petites com l’ATP, poden passar lliurement pel canal central, però si que es
regula el pas de molècules més grans com proteïnes ARN.
 Els porus ajuden a controlar el flux d’informació de i des de l’ADN.
COMPLEXE DEL PORUS: FUNCIONS
Les proteïnes s’organitzen formant anells:
- Anell citoplasmàtic: cap al citoplasma
- Anell radial: situat en l’espai entre les dos membranes i responsable d’ancorar el
complex del porus a l’ embolcall nuclear
- Anell nuclear: s’orienta cap al nucleoplasma
De cada bloc es projecten fibres proteiques:
- Filaments citoplasmàtics, cap al citoplasma
- Cap a l’interior del nucli, els filaments nuclears que es connecten amb un altre
conjunt de proteïnes que formen l’anell distal, constituint el cistell nuclear.
S’importen dins del nucli S’exporten del nucli al citoplasma

proteïnes necessàries per ensamblar els
Las subunitats ribosomals
ribosomes.
factors de transcripció necessaris en la activació́ Factors de transcripció́ tornats per la
o inactivació dels gens. seva reutilització́.
factors necessaris en la maduració dels
ARN de transferència i ARNm
ribosomes.
CROMATINA
3
La cromatina es la forma en la que es presenta l’ADN en el nucli cel·lular. Es la
substància bàsica dels cromosomes eucariòtics, que correspon a la associació d’ADN,
ARN i proteïnes del nucli interfàsic de les cèl·lules eucariotes i constitueix el genoma
d’aquestes cèl·lules.
CROMATINA: COMPOSICIO
1. ADN:
 Seqüències úniques:50-70%
 Seqüències moderadament repetides:20-40%
 Seqüències altament repetides:10-25%
2. Proteïnes:
• Histones: -Nucleosòmiques: H2A,H2B,H3,H4
-Histona H1
• No Histones (cromosòmiques): Primaries i secundaries
3. ARN
CROMATINA: ESTAT
La cromatina es pot trobar en dos formes:

- Heterocromatina, es una forma inactiva condensada localitzada en la perifèria del
nucli, es tenyeix fortament amb les coloracions. Son segments cromosòmics molt
condensats i foscos en el nucli en interfase. Pot ser de dos tipus:
1. H. Constitutiva: idèntica per totes les cèl·lules de l’organisme i que no te informació

genètica, inclou els telòmers i centròmers del cromosoma que no expressen el seu
ADN i conte l’ADN Satèl·lit, format per gran nombre de seqüències curtes repetides en
tàndem i molt inestable ( per això aquesta cromatina és altament polimòrfica en quant
a mida i localització). Es estable i conserva les seves propietats durant totes les etapes
del desenvolupament i en tots els teixits.
2. H. Facultativa: diferent en els distints tipus cel·lulars, te informació sobre aquells

gens que no s’expressen o que poden expressar-se en algun moment. Presenta
seqüencies repetides tipus LINE, disperses al llarg del genoma. Es reversible, el seu
estat heterocromàtic depèn de l’etapa del desenvolupament i del tipus cel·lular. No es
particularment rica en ADN Satèl·lit, i per tant, no es polimòrfica i tampoc es tenyeix
fortament com la constitutiva. Exemple: el cromosoma X inactiu (corpuscle de Barr) de
les cèl·lules somàtiques femenines.
4
- Eucromatina, està disseminada per la resta del nucli (menor condensació), es tenyeix
dèbilment amb les coloracions. Representa la forma activa de la cromatina en la que
s'està transcrivint el material genètic de les molècules d’ADN a molècules de ARNm,
aquí es troben la majoria dels gens actius.
CROMATINA: ESTAT
Per ser funcional, la cromatina ha d’estar estesa, ja que condensada no es activa.

Durant la divisió cel·lular, la cromatina es condensa, espiralitzán-se per formar
cromosomes. A l’acabar la divisió cel·lular, la cromatina es desespiralitza.
CROMATINA: ESTRUCTURA
 Les unitats bàsiques de la cromatina son els nucleosomes, formats per

aproximadament 146 parells de bases de longitud associades a un complexe
específic de vuit histones nucleosòmiques (octàmer de histones). Cada
partícula te forma de disc i conte dos copies de cadascuna de les quatre
histones H3, H4, H2A y H2B. Aquest octàmer forma el nucli nucleosòmic al
voltant del qual s’enrotlla la hèlix d’ADN. Els nuclis nucleosòmics estan units
per l’ADN espaiador d’uns 60 bp que dona flexibilitat a la fibra de cromatina.
 Aquest tipus d'organització, permet un primer pas de compactació i dona lloc a
una estructura semblant a un "collar de perles".
 Posteriorment, un segon nivell d’organització d’ordre superior és la "fibra de 30
nm", composta por grups de nucleosomes empaquetats uns sobre els altres
adoptant disposicions regulars gràcies a la acció de la histona H1.
 Finalment, continua l’increment de l’empaquetament de l’ADN per formar els
cromosomes metafàsics, màxim estadi de condensació de l’ADN.
CROMOSOMES: MORFOLOGIA
Els cromosomes metafàsics estan formats per 2 cromàtides germanes unides a través
del centròmer i tenen una forma i una mida característiques. Cada cromosoma consta
de:
5
 Centròmer o constricció primària: zona d’interacció amb les fibres del fus
acromàtic amb moltes proteïnes ( cohesines) que mantenen unides les
cromàtides germanes. Al seu nivell es diferencien els cinetocors ( centres
formadors dels microtúbuls cromosòmics o cinetocòrics) responsable de
regular els moviments cromosòmics que tenen lloc durant les fases de la divisió
cel·lular.
 Telòmers: són els extrems dels cromosomes. Són regions d'ADN no codificant,
altament repetitives que protegeixen als cromosomes d’activitats de
degradació. L’escurçament paulatí dels telòmers a cada divisió es un procés
inevitable, però pot regular-se a través d’un enzim anomenat telomerasa que
pot regenerar la longitud dels telòmers, afegint nous parells de bases al final
del cromosoma. Seria l’equivalent d’endarrerir lleugerament el rellotge
cel·lular, permetent divisions addicionals.
 Constricció secundària relacionada amb la presència de seqüències d'ADN
ribosòmic ( "regions organitzadores del nuclèol" “nors" ).
CROMOSOMES: MORFOLOGIA
CROMOSOMES: CARACTERÍSTIQUES
Nombre cromosòmic: La majoria d'espècies presenta un nombre característic de

cromosomes. El nombre de cromosomes present a les cèl·lules vegetatives d’una
planta o animal es el nombre somàtic, generalment parell, i es representa com 2n=4,
2n=42, 2n=1260. Això és perquè a cada cèl·lula hi ha 2 jocs de cromosomes, un que
6
prové del gàmeta masculí i un altre que prové del gàmeta femení. Quan es formen les
cèl·lules reproductives, espores i gàmetes, el nombre cromosòmic es redueix a la
meitat per la meiosi. Aquestes cèl·lules tenen el nombre gamètic de cromosomes que
es representa com n=2, n=21, n=630.
CARIOTIP: Conjunt dels cromosomes d’una cèl·lula, d’un individuo o d’una espècie,
després del procés en que s’uneixen per parells de cromosomes idèntics i es
classifiquen segon determinats criteris.
CROMOSOMES: CARACTERÍSTIQUES
 Els gens es troben als cromosomes

 El lloc que ocupa un gen en un cromosoma es denomina locus.
 Ela al·lels són les diferents alternatives d’un gen.
NUCLÈOL: CARACTERÍSTIQUES
- No té membrana
- Component nucleolar
· Zona granular: subunitats ribosòmiques en procés de formació.
· Zona fibril·lar: zona de ARNr i proteïnes.
- Component nuclear: o cromatina associada.
7
· Cromatina perinucleolar
· Cromatina intranucleolar
· Regions NOR: gens que codifiquen al nuclèol.
NUCLÈOL: FUNCIONS
- Te lloc la síntesi I processament de l’ARNr.

- Un cop l’ARN ribosòmic es transcriu, s’uneix a proteïnes i pot veure’s
l’acumulació de partícules de ribonucleoproteïna en la part granulosa (PG).
- Les 2 unitats ribosomals (la gran i la petita), son transportades fora del nucli a
través dels porus nuclears, de manera separada. Així la traducció de l’ARN i la
síntesi de proteïnes es fan fora del nucli.
- Els nuclèols augmenten en nombre quan la cèl·lula es estimulada o està
activament involucrada en la síntesis de proteïnes.
- Els nuclèols desapareixen durant la divisió cel·lular i desprès es converteixen en
els centres organitzadors nucleolars del cromosoma.
TEMA 12: REPRODUCCIÓ CEL·LULAR. MITOSI.
CICLE CEL·LULAR: INTRODUCCIÓ
8
A la interfase del cicle de divisió cel·lular podem distingir tres períodes:
- G1. Estadi que es caracteritza per ser genèticament actiu, l’ ADN es transcriu i
es tradueix, formant les proteïnes necessàries per la vida cel·lular i sintetitzant
els enzims i la maquinaria necessària per a la síntesi de l’ADN.
- Fase S. Es duplica tot el material hereditari, el cromosoma passa de tenir una
cromàtida a tenir dos, cadascuna d’ elles composta per una doble hèlix d’ADN
producte de la duplicació de la original, com la replicació de l’ADN és
semiconservativa, les dos dobles hèlix filles seran exactament iguals, i per tant
les cromàtides germanes, genèticament idèntiques.
- G2. S’ultima la preparació de tots els components de la divisió cel·lular, al final
d’aquesta fase, es produeix un senyal que dispara tot el procés de la divisió
cel·lular.
9
- Fase G0: En alguns casos, les cèl·lules passen de la fase G1 a un estadi especial
de repòs, anomenat G0, en el qual poden restar durant dies, setmanes o anys.
La majoria de les nostres cèl·lules nervioses i musculars no tornen a dividir-se
una vegada han madurat (es troben en G0) i si una d’aquestes cèl·lules mor, no
es reposa. Les cèl·lules del fetge es divideixen sol una o dos vegades a l’ any o
davant estímuls com una injuria en el teixit. Ara be, el fet de que estiguin en
G0, sense dividir-se, no implica inactivitat; ja que els hepatòcits (cèl·lules del
fetge), per exemple, es troben entre les cèl·lules més actives de tot l’organisme
des d’un punt de vista metabòlic
DIVISIÓ CEL·LULAR MITÒTICA
La mitosi està relacionada amb el creixement i la regeneració cel·lular mantenint

inalterable la informació genètica de les cèl·lules d’un individu:
- Garanteix la conservació del material hereditari durant el procés de divisió cel·lular,

amb un repartiment equitatiu entre les seves dues cèl·lules filles.
- Les dos cèl·lules resultants son genèticament idèntiques entre sí e idèntiques a la
cèl·lula mare.
D’una forma tradicional i basant-se en aspectes morfològics observats al microscopi
òptic, la mitosi es divideix en 4 fases o estadis Profase, Metafase, Anafase i Telofase.
Encara que aquesta diferenciació es correcta, i es correspon amb etapes concretes de
la cariocinesi, no hem de pensar que el procés te lloc en etapes diferenciades, sino més
aviat en un procés totalment continu, sense pausa en el temps, i que tot s’engloba en
un cicle de la cèl·lula
10
DIVISIÓ CEL·LULAR MITÒTICA: ETAPES
Interfase
- G1
- S: DuplicacióADN
- G2
Divisió cel·lular mitòtica
· Div. nucli: Mitosi
- Profase
- Metafase
- Anafase
- Telofase
· Div.citoplasma: Citodieresi
ETAPES: PROFASE
 Condensació de cromosomes.
 Migració de centríols als pols.
 Es forma el fus mitòtic.
 Prometafase: desapareix l’embolcall nuclear i el nuclèol.
 Formació de cinetocors.
 Formació microtúbuls cromosòmics o cinetocòrics.
 En aquesta etapa veiem la cèl·lula formada per 2 semi fusos: el fus mitòtic
format pels microtúbuls polars i el fus format pels microtúbuls cromosòmics o
cinetocòrics
ETAPES: METAFASE
• Màxim grau de condensació.
• Formació complerta del fus acromàtic.
• Cromosomes en pla equatorial empesos pels microtúbuls cinetocòrics
• Centròmers perpendiculars als centríols.
11
ETAPES: ANAFASE
• Les cromàtides es separen.
• Son arrossegades pels microtúbuls cinetocòrics.
• S’allarguen els microtúbuls polars. (es separen més els pols)
•Anafase acaba quan arriben les cromàtides als pols.
ETAPES: TELOFASE
• És com una profase inversa. •Reapareixen els nuclèols.
• Comença la descondensació dels cromosomes.
• Reapareixen les membranes nuclears.
ETAPES: CITOCINESI
12
• És la separació de citoplasmes per donar les dos cèl·lules filles. •És l’última etapa de
la divisió cel·lular.
• Diferent en:
- Cèl·lules animals
· Anell contràctil en placa equatorial: actina i miosina
· Es forma solc de segmentació.
- Cèl·lules vegetals:
· Fragmoplast
· Unió de vesícules de l’aparell de Golgi.
CICLE CEL·LULAR: REGULACIÓ
13
- El cicle cel·lular esta controlat per dos tipus de proteïnes: proteïnes quinases
dependents de ciclines (Cdk) i proteïnes activadores anomenades ciclines.
- Aquestes proteïnes actuen en uns punts de control localitzats en determinats
moments del cicle cel·lular, activant o desactivant la progressió del cicle,
depenent de certs senyals activadors o inhibidors.
Punts de control: Etapa en el cicle cel·lular eucariont en la qual la cèl·lula examina els
senyals interns i externs, i “decideix” si seguir endavant amb la divisió o no.
Hi han varis punts de control, però els tres mes importants son: G1,G2 y M
Cicle cel·lular: Regulació
 En els organismes pluricel·lulars, les cèl·lules han de controlar la seva

proliferació de manera que una cèl·lula nomes es divideix quan l’organisme
requereix una nova cèl·lula, ja sigui per augmentar de mida o per substituir un
altra.
 Generalment una cèl·lula rep senyals de supervivència o de diferenciació
d’altres cèl·lules per respondre a diferents situacions (mantenir-se, proliferar o
diferenciar-se). Aquests senyals es produeixen depenent de factors externs:
substancies produïdes por d’altres cèl·lules (factors de creixement), densitat
cel·lular, etc., o be de factors interns: mida cel·lular, una correcta duplicació de
l’ADN, etc.
 Si falten o hi han errors en aquests senyals, la cèl·lula desenvolupa un conjunt
de reaccions programades que provoquen la mort cel·lular programada o
apoptosi, o be una proliferació cel·lular descontrolada o càncer.
Cicle cel·lular: Regulació
- L’apoptosi es una mort cel·lular natural, en la que la cèl·lula s’autodestrueix.

Generalment te lloc quant la cèl·lula ha completat la seva vida fisiològica
normal o be quant ha sofert algun dany irreversible que posa en perill el teixit
en el que es troba.
- Quant la cèl·lula entra en apoptosi pateix els següents canvis:
o Es produeix una compactació progressiva de la cromatina que acaba
fragmentant-se.
o La cèl·lula es retrau i emet protuberàncies superficials degut a que es
desorganitza el citoesquelet. Al final acaba trencant-se en cossos
anomenats apostòtics, que contenen orgànuls y/o cromatina. Aquests
cossos finalment son fagocitats pels macròfags i d’altres cèl·lules
fagocítiques.
14
- L’apoptosi es necessària en nombrosos processos naturals tals com: la
renovació tissular, el desenvolupament embrionari, etc.
15
TEMA 12.1: REPRODUCCIÓ CEL·LULAR. MEIOSI.
- La divisió cel·lular meiòtica és un procés exclusiu dels organismes eucariotes. És
un tipus de divisió cel·lular especial que solament te lloc a les cèl·lules dels
teixits germinatius d’animals i vegetals què es reprodueixen sexualment.
- Una cèl·lula diploide dona lloc desprès de dos divisions nuclears i una única
duplicació dels cromosomes a 4 cèl·lules haploides que reben el nom de
gàmetes o cèl·lules germinals.
- Fenòmens genètics fonamentals: recombinació i reducció cromosòmica.
Divisió Cel·lular Meiòtica: Meiosi I
- La primera divisió meiòtica és reduccional ja què el nombre de cromosomes es

redueix a la meitat.
- En aquesta divisió es separen cromosomes homòlegs.
- Consta de 4 fases: Profase I, Metafase I, Anafase I i Telofase I.
16
Divisió Cel·lular Meiòtica: Meiosi I: Profase I
- És la etapa més important, llarga i complexa d’aquesta primera divisió.

- Es similar a la profase mitòtica ja que desapareix l’embolcall nuclear i el nuclèol,
els cromosomes es van condensant i comença la formació del fus acromàtic.
- És molt llarga i té lloc l’aparellament i entrecreuament entre cromosomes
homòlegs d’origen patern i matern que intercanvien fragments: recombinació.
- Es divideix en 5 subetapes: Leptotè, Zigotè, Paquitè, Diplotè i Diacinesi.
Divisió Cel·lular Mitòtica: Meiosi I:Profase I
El complex sinaptinèmic es una estructura proteica formada por dos elements laterals
i un central que es van tancant com una cremallera, i que garantirà el perfecte
aparellament entre cromosomes homòlegs durant la fase de zigotè de la primera
divisió meiòtica. Mantenen els cromosomes homòlegs units i afilerats l’un amb l’altre i
17
es poden observar els nòduls de recombinació per a la formació dels quiasmes en la
recombinació que es realitza durant la posterior fase anomenada paquitè.
En aquest aparellament també està implicada la seqüencia de gens de cada

cromosoma, que evita l’aparellament entre no homòlegs. El complex sinaptinèmic
s’uneix a la cromatina per les regions d’assosiació especifica.
Divisió Cel·lular Meiòtica: Meiosi I
 Metafase I: en aquesta fase les tètrades s’afileren a la placa equatorial de la

cèl·lula, en angle recte amb les fibres del fus mitòtic. Cada cromosoma esta
pegat a una de las fibres del fus mitòtic i arriba a la seva màxima condensació
(més gran que a la metafase mitòtica).
 Anafase I: es trenquen els quiasmes i les parelles de cromosomes homòlegs es
separen. Cada cromosoma de cada parella o bivalent es mou cap a cadascun
dels pols de la cèl·lula. Els cromosomes encara es composen de dos cromàtides
unides per un centròmer. Degut a la disposició dels bivalents a la metafase, a
l’anafase hi ha segregació independent dels cromosomes d’origen patern i
matern.
 Telofase I: es divideix el citoplasma formant dos cèl·lules. Cada cromosoma es
composa por dos cromàtides unides per un centròmer. L’embolcall nuclear es
forma al voltant dels cromosomes, cada una de las cèl·lules filles te un nucli
amb cromosomes recombinats diploides.
Les cèl·lules resultants de la primera divisió meiòtica entren en una interfase que
s’anomena intercinesi que generalment és molt curta però pot ser variable en duració,
inclús pot faltar por complert, de manera que després de la telofase I s’inicia sense
interrupció la segona divisió. En qualsevol cas mai hi ha síntesi d’ ADN, es a dir es una
interfase sense període “S”.
Divisió Cel·lular Meiòtica: Meiosi II
18
La segona divisió meiòtica és equitativa ja què es com una mitosi.
En aquesta divisió es separen cromàtides germanes.
- Consta de 4 fases: Profase II, Metafase II, AnafaseI I i Telofase II.
ETAPES: CITOCINESI O CITODIÈRESI
- És la separació de citoplasmes per donar les dos cèl·lules filles. •És l’última
etapa de la divisió cel·lular.
•Diferent en:
- Cèl·lules animals
•Anell contràctil en placa equatorial: actina i miosina
•Es forma solc de segmentació.
- Cèl·lules vegetals: •Fragmoplast
•Unió de vesícules de l’aparell de Golgi.
Conseqüències genètiques de la Meiosi
19
- A nivell cel·lular: reducció del nombre de cromosomes, de diploide a haploide.
- Segregació d'al·lels.
- Barreja de material genètic per l’orientació i distribució dels homòlegs (segona
llei de Mendel).
- Recombinació que proporciona una barreja addicional de material genètic.
- Variabilitat de la informació genètica.
20
La divisió meiòtica és un tipus especial de divisió què este relacionada amb la
reproducció sexual.
Hi ha dos tipus de reproducció:

La reproducció asexual: intervé un sol individu i la seva finalitat es obtenir individus
idèntics als seus progenitors: mitosi.
La reproducció sexual: intervenen dos organismes que aporten les seves

característiques hereditàries a la descendència. La seva finalitat és obtenir individus
amb característiques de tots dos progenitors: meiosi.
La reproducció sexual consta de varies etapes:
· Gametogènesi: formació de cèl·lules reproductores o gàmetes amb informació

genètica dels individus què és transmet a la descendència: Espermatogènesi (formació
gàmetes masculins) i Ovogènesi (formació gàmetes femenins).
· Fecundació: Fusió dels gàmetes i dels nuclis per formar una única cèl·lula zigot o
«ou».
21
· Desenvolupament del zigot: mitjançant successives divisions mitòtiques el zigot forma
un nou individu adult capaç de produir nous gàmetes.

La reproducció sexual presenta mes avantatges evolutius que la asexual ja que és una
de les fonts de variabilitat genètica. Entre els descendents es produeixen diferents
combinacions i, segon les condicions ambientals sobreviuran per selecció natural els
més adaptats.
Al fusionar-se els gàmetes, el zigot presentaria el doble de cromosomes que una
cèl·lula normal, per això ha d’existir un mecanisme que redueixi a la mitat el nombre
de cromosomes. La meiosi té lloc durant la formació d’aquests gàmetes i així una
cèl·lula diploide (2n) forma 4 gàmetes haploides (n).
22
TEMA 13: BIOTECNOLOGIA I GENÒMICA
La manipulació de la informació genètica. Biotecnologia i genòmica.
 Tecnologia de l’ADN recombinant.

 Electroforesi.
 Endonucleases de restricció.
 Reacció en cadena de la polimerasa.
 Seqüenciació de l’ADN.
 Aplicacions de la Enginyeria genètica
ENGINYERIA GENÈTICA
L’enginyeria genètica és un conjunt de tècniques i d’estratègies que permeten obtenir,

experimentalment en el laboratori, noves combinacions de material hereditari que no
es troben en la natura, és a dir, permeten la manipulació dels gens.
Tècniques Biotecnològiques: utilitzen diferents eines per transferir gens d’un

organisme a un altre i expressar- los(produir les proteïnes per les que codifiquen els
gens) en organismes diferents al d’origen. L’ADN que combina fragments d’organismes
diferents s’anomena ADN recombinant i per això les tècniques que utilitza la
enginyeria genètica es diuen tècniques d’ADN recombinant. Les eines utilitzades son:
 Enzims de restricció
 Vectors
 Cèl·lules hoste
 ADN
Tecnologia de l’ADN recombinant podem:
- Hibridació
- Seqüenciació de l’ADN
- Reacció en cadena de la Polimerasa: PCR.
- Edició de gens: CRISPR/Cas.
23
TECNOLOGIA DE L’ADN RECOMBINANT
Permet:
 Tallar un gen i separar-lo(electroforesi) de la resta del genoma: Enzims de

restricció.
 Unir el gen a un vector(plasmidi) que el transporti a l’interior d’una cèl·lula
hoste (bacteri).
 Introduir el gen en el bacteri, clonar-lo i, en el seu cas, obtenir el producte del
gen.
 Fer alteracions específiques en el(els) gen(s) aïllat(s).
 Seqüenciar el gen.
 Estudiar l’expressió del gen.
E.restricció: Endonucleases
ELECTROFORESI
 Aplicació d’un camp elèctric a una molècula carregada que es troba en un medi
de suport mes o menys inert.
 Gran varietat de molècules biològiques (aa, proteïnes, ac. nucleics...) tenen
grups ionitzables i poden existir com molècules carregades en les dissolucions a
un determinat pH, be com anions o com cations.
 Diferencies en las carregues o en las relacions carga/massa, son la base per una
migració diferencial d’una sèrie de biomolècules diferents en solució quan
aquesta es sotmesa a un camp elèctric.
 Per separar les molècules, la migració de la mostra es realitza en un suport
matriu que estarà constituït per un material porós.
 Medis de suport: paper, agarosa, midó i poliacrilamida.
ELECTROFORESI EN GELS D’AGAROSA
La electroforesi en gels d’agarosa (sucre que s’extrau de les algues) es un mètode fàcil i
efectiu per separar i purificar fragments de DNA d’entre 0,5 Kb i 25 Kb.
Utilitzem gels d’agarosa per analitzar els àcids nucleics i per controlar la seva qualitat.
El protocol es pot dividir en tres etapes:

preparar el gel a una concentració d’agarosa apropiada tenint present la mida dels
fragments de DNA les mostres de DNA es carreguen dins dels pous i el gel es fa córrer
al voltatge adequat i durant un temps determinat finalment el gel es tenyeix per poder
visualitzar els fragments de DNA i purificar- los.
24
ELECTROFORESI EN GELS DE POLIACRILAMIDA
Els gels de poliacrilamida (gels PAA) s’utilitzen principalment per separar fragments
d’ADN de baix pes molecular (50 a 1000 pb).
Depenent de la longitud del producte a separar, la concentració de poliacrilamida en el

gel pot ser variable.
Els gels de poliacrilamida poden ser:
No Desnaturalitzants: s’utilitzen per la separació de fragments d’ADN de doble cadena.
Desnaturalitzants (gels de seqüenciació): per separar fragments d’ADN de cadena

senzilla. Aquests contenen urea o formaldehid.
25
ELECTROFORESI DE CAMP POLSANT (PFGE)
 Les molècules de DNA mes llargues de 25 kb no es resolen be en gels d’ agarosa

normals. Les molècules molt llargues de DNA es resolen amb equips
d’electroforesi que canvien seqüencialment la direcció del camp elèctric.
 Així es poden separar molècules d’ entre 10 i 2000 Kb o mes depenen del tipus
d’equip.
 Aquesta tècnica permet la separació de cromosomes sencers
 La digestió del DNA amb enzims de restricció es produeix amb el DNA inclòs en
agarosa.
 La direcció del camp electroforètic es polsant. Como major es un cromosoma,
mes tarda en reorientar-se i es retarda en el gel.
ELECTROFORESI CAPIL·LAR
 Tècnica de separació que es basa en la diferent mobilitat electroforètica de les

substàncies a analitzar sota l’acció d’un camp elèctric, a l’interior d’un tub
capil·lar ple d’una dissolució tampó.
 Una font de corrent elèctrica subministra un elevat potencial i gràcies a la
conductivitat elèctrica del tampó s’origina una diferencia de potencial en els
extrems del tub.
 Cada substancia introduïda en el capil·lar es desplaça pel seu interior a una
velocitat que depèn de la seva carrega elèctrica global, seva estructura i el
potencial aplicat, que son els responsables principals de la separació.
 Principals característiques:
 Rapidesad'anàlisi
 Es requereixen petits volums de mostra
26
 Gran varietat d’aplicacions( separació des de petits ions fins a
cèl·lules i partícules)
 Facilitatd’automatització
ELECTROFORESI CAPIL·LAR: MODUS
Modus d’Electroforesi Capil·lar
1. Electroforesi capil·lar en Zona Lliure (CZE)

2. Electrocromatografia micel·lar (MEKC)
3. Electroforesi capil·lar en gel (CGE)
4. Isoelectroenfoque (CIEF)
5. Electrocromatografia (CEC)
6. Isotacoforesis (CITP)
NUCLEASES ESPECÍFIQUES
Endonucleases que reconeixen seqüències dianes específiques (dianes) en L’ADN (por

tant, doble cadena).
Tenen activitats de restricció i de modificació del DNA (metilació). Es coneixen com
endonucleases de restricció o enzims de restricció.
 Son capaces de digerir l’ADN en llocs concrets, en seqüencies de bases

específiques (lloc de restricció).
 Es troben de forma natural en bacteris i serveixen per protegir-los.
• I y III:
o Tallen en llocs diferents al punt d’ancoratge.

o Requereixen ATP.
• II:
o Tallen al mateix lloc que reconeixen.

o No requereixen ATP.
o Requereixen ions Mg ++.
27
POLYMERASE CHAIN REACTION :PCR
- Amplificació de la seqüència compresa entre dosencebadors o primers.
- Utilitza primers de oligonucleòtids curts i DNA polimerasa en una reacció cíclica para
produir milions de copies de una seqüència d’ADN.
Cicles d’amplificació:
-Desnaturalització. -Hibridació. -Polimerització.
REACCIÓ EN CADENA DE LA POLIMERASA: PCR
La reacció en cadena de la polimerasa és una tècnica de biologia molecular l'objectiu

de la qual és obtenir un gran nombre de còpies d'un fragment d'ADN específic a partir
d'una quantitat mínima. Avui en dia, la tecnologia és capaç de fer-ho a partir d'una sola
còpia. El procés fou descobert el 1983 per Kary Banks Mullis guardonat amb el Premi
Nobel de Química.
28
Aquesta tècnica serveix per amplificar un fragment d'ADN.
SEQÜENCIACIÓ ADN
La seqüenciació d'ADN és cadascun dels mètodes de laboratori que tenen per objectiu
determinar l'ordre dels 4nucleòtids en un fragment d'ADN. L'arribada de la
seqüenciació d'ADN ha accelerat significativament la recerca biològica. La rapidesa de
la seqüenciació assolida amb la tecnologia de seqüenciació d'ADN moderna ha sigut
fonamental per a la seqüenciació del genoma humà. Projectes relacionats, han generat
seqüències d'ADN completes de molts genomes animals, de plantes, i de microbis.
APLICACIONS DE LA ENGINYERIA GENÈTICA
 Clonació
 Enginyeria per característiques agronòmiques: producció de plantes
transgèniques tolerants a patògens, a insectes, a herbicides, a varis tipus
d’estrès,...
 Aliments transgènics
 Animals transgènics
 Millora de la producció agrícola i ramadera
 Enginyeria de rutes metabòliques de las plantes (lípids, carbohidrats,
metabolisme secundari) Eix.: Millora nutricional (arròs daurat, Vitamina A
prevenció
 Teràpia gènica
 Obtenció de fàrmacs
 Conservació del medi ambient
 Medicina forense
29
OBTENCIÓ DE PLANTES I ALIMENTS TRANSGENICS
30
OBTENCIÓ D’ANIMALS TRANSGENICS
31
DIAGNOSI DE MALALTIES HEREDITÀRIES
32
TEMA 14: CLONACIÓ
La manipulació de la informació genètica.
Clonació.
 Introducció.
 Estrategies per a la clonació de gens.
 Vectors de clonació.
 Cromosomes artificials.
 Llibreries de cDNA i genoteques.
CLONACIÓ MOLECULAR.
Amb la finalitat d'amplificar qualsevol seqüència en un organisme viu, la seqüència a

clonar ha d'ésser una seqüència d'ADN que s'introdueix dins de cèl·lules. Finalment se
seleccionen les cèl·lules que han estat transfectades amb èxit amb el nou ADN.
Procediment:
 Inicialment l'ADN d'interès cal que sigui aïllat d'un segment d'ADN de mida
adequada.
 Posteriorment es dona el procés de lligament quan el fragment amplificat
s'insereix en un vector de clonació: El vector es linealitza (ja que és circular),
fent servir enzims de restricció i a continuació es fa la lligació amb l'enzim ADN
lligasa.
 Després del lligament es produeix la transfecció de les cèl·lules, per això es fa
un “cultiu” de les cèl·lules transfectades.
 Identificació de les cèl·lules transfectades. Els vectors inclouen marcadors de
resistència als antibiòtics amb què només les cèl·lules que han estat
transfectades poden créixer. Hi ha d’altres vectors de clonació que
ESTRATÈGIES PER A LA CLONACIÓ DE GENS.
Clonació DNA:
- Tallar el DNA en llocs precisos

- Seleccionar el vector apropiat
- Unió covalent dels dos fragments (DNA recombinant)
- Introducció del DNA recombinant a la cèl·lula hoste (amplificació)
- Selecció de cèl·lules hoste que continguin el DNA recombinant
- Inserció d’un fragment de DNA dintre d’un vector: – molècula recombinant
33
- Introducció del vector en la cèl·lula hoste: – transformació
- Multiplicació de la molècula recombinant: – replicació
- Divisió de la cèl·lula hoste: – Clon
Paràmetres a tenir presents abans de clonar:
1. Triar el vector de clonació.

2. Definir una estratègia en la utilització dels enzims de restricció:
- Compatibilitat: llocs de restricció comuns en el fragment i en el vector.
- Extrems: la lligació funciona millor si els extrems de les dos molècules son
complementaris (extrems cohesius)
3. Tenir cèl·lules competents.
Vectors de Clonació: PLASMIDIS
- Molècules de DNA circular extracromosòmic que es troben en la majoria de

bacteris i alguns llevats.
- Capacitat d’autoreplicar-se.
- Confereixen característiques fenotípiques a la cèl·lula hoste que normalment
son dispensables per la seva reproducció.
- Dos grups:
o Restringits: copia única.
Replicació juntament amb el cromosoma
o Relaxats: replicació autònoma. 10-500 copies per cèl·lula.
- Propietats desitjables dels plasmidis:
o Capacitat replicativa dintre del hoste.
o Ampli espectre d’hostes.
o Baix pes molecular.
o Conferir caràcters fenotípics fàcilment seleccionables.
o Estabilitat dintre de la cèl·lula en absència de pressió selectiva.
CROMOSOMES ARTIFICIALS
Les molècules llargues d’ADN poden clonar-se en cèl·lules bacterianes o eucariotes

quan s’utilitzen vectors especials que accepten insercions llargues.
Els vectors que accepten fragments llargs d’ADN s’anomenen cromosomes artificials.
Hi han tres classes de cromosomes artificials:
- PAC: cromosomes artificials de fags

- BAC: cromosomes artificials de bacteris
34
- YAC: cromosomes artificials de llevats
35
TEMA 15. MANIPULACIÓN DE LA INFORMACIÓN GENÉTICA.
TRANSFORMACIÓN.
 Introducción.
 Sistemas de transformación de plantas.
 Transferencia directa de genes.
 Aplicaciones.
 Variedades comerciales
INTRODUCCIÓN
Los alimentos transgénicos son los que se producen partir de un organismo modificado
genéticamente mediante Ingeniería genética. Es decir, es aquel alimento obtenido de
un organismo al cual le han incorporado genes de otro para producir una característica
deseada. En la actualidad la mayoría son alimentos procedentes de plantas
transgénicas corno el maíz, la cebada o la soja.
Las Industrias Agrarias y Alimentarias emplean especies de vegetales transgénicos en

las que han Insertado la información necesaria para que, por ejemplo:
Resistir a virus o plagas, mediante sustancias que repelen insectos. Tolerar herbicidas,
por medio de enzimas que los degradan. Aumentar la calidad organoléptica del
producto.
Modificar el contenido; por ejemplo, incrementando la proporción de ácidos grasos

poliinsaturados,que mejoran el patrón de colesterol en el organismo , o bien
disminuyendo la cantidad de sustancias indeseables.
INTRODUCCIÓN
Planta transgénica es aquella planta en la que se ha introducido uno o varios genes por
procedimientos de ingeniería genética.
Etapas en la generación de plantas transgénicas:
1. Transferencia del ADN a la célula vegetal: inserción de un/os gen/es dentro del
genoma de la planta.
2. Selección de células transformadas

3. Regeneración de plantas transgénicas: regeneración de una planta entera desde el
tejido modificado genéticamente
4. Análisis de la expresión génica: comprobar que el gen/es introducido/s funcione/n
correctamente. Si es posible, comprobar que el gen/es de interés se haya /n heredado
en la próxima generación.
36
OBTENCIÓ DE PLANTES I ALIMENTS TRANSGENICS
Obtenció d’animals trangenics
37
GENERACIÓN DE PLANTAS TRANSGÉNICAS
38
Transformación de Plantas
El primer paso en la ingeniería genética de plantas es la construcción del vector

adecuado para la transformación.
El vector esta formado por unos elementos esenciales:
• La secuencia que codifica para el gen de interés, dispuesta como cDNA insertado en
el vector de clonación.
• Un promotor que hará que se exprese el gen de interés. Controla cuando, donde y
como se expresa el gen de interés. Pueden ser:
-constitutivos
-específicos
• Una secuencia de terminación de la transcripción.

• Un gen de selección, necesario para el proceso de selección durante el cultivo in
vitro. La célula transformada sobrevive en presencia del agente selectivo.
• Un gen marcador ‘screenable’, que facilitara la identificación de las plantas
transgénicas. La célula transformada tiene nuevas propiedades que permiten
distinguirla de las células no transformadas.
TRANSFERENCIA DEL ADN A LA CÉLULA VEGETAL
39
1.Transformación mediante vectores:
-Agrobacterium
 Agrobacterium tumefaciens
 Agrobacterium rhizogenes
2. Transformación mediante ADN aislado
- Electroporación/ Polietilenglicol (PEG)
- Biolística
- Infección vírica
TRANSFORMACIÓN DE PLANTAS: APLICACIONES
- Resistencia a plagas y enfermedades
1. Resistencia a insectos:
- Proteína Bt: algodón, colza,patata, soja, tabaco, tomate, arroz y maiz
- Inhibidores de proteasas y amilasas: guisante, judia.
2. Resistencia a virosis:
-Proteinas de la cápsida: tabaco
- Resistencia a herbicidas
1. Glifosato: algodón, soja, lino y maiz
2. Glufosinato: alfalfa, algodoón, colza, patata, remolacha, tomate, maiz
- Propiedades del fruto
1. Maduración (inhibición de etileno): tomate, melón
2. Reblandecimiento (inhibición de la poligalacturonasa): tomate
- valor nutritivo de los alimentos
40
1. producción de provitamina A: arroz
2. aumento en el contenido de aa esenciales: soja
3. aumento del contenido de proteínas de reserva: trigo
4. aumento de ácidos grasos insaturados: colza
- Androesterilidad: coliflor, maíz
- Resistencia a estrés ambiental: salinidad, sequia, acumulación de metabolitos
- Producción de plásticos biodegradables
- Acumulación de fructosa en frutos
- Vacunas orales
41
TEMA 16: EDICIÓN DE GENES: CRISPR/CAS9.
- Características generales de la tecnología CRISPR/Cas9.

- Proceso de edición: diseño del ARNguía y mecanismos de reparación: NHEJ y
HDR.
- Tipos de edición dirigida.
- Aplicaciones.
La tecnología CRISPR/Cas9 es una herramienta molecular utilizada para “editar” o

“corregir” el genoma de cualquier célula. Eso incluye, claro está, a las células humanas.
Sería algo así como unas tijeras moleculares que son capaces de cortar cualquier
molécula de ADN haciéndolo además de una manera muy precisa y totalmente
controlada. Esa capacidad de cortar el ADN es lo que permite modificar su secuencia,
eliminando o insertando nuevo ADN.
- Las secuencias repetidas que luego se conocerían como CRISPR fueron

identificadas por primera vez por un grupo de científicos en 1987 en E.coli y
también por otros investigadores japoneses que publicaron un artículo en el
cual se describía cómo algunas bacterias se defendían de las infecciones víricas.
Estas bacterias tienen unas enzimas que son capaces de distinguir entre el
material genético de la bacteria y el del virus y, una vez hecha la distinción,
destruyen al material genético del virus.
¿CÓMO SE EDITA EL ADN CON ESTA TECNOLOGÍA?
- Todo comienza con el diseño de una molécula de ARN (CRISPR o ARN guía) que
luego va a ser insertada en una célula. Una vez dentro reconoce el sitio exacto
del genoma donde la proteína Cas9 deberá cortar.
El proceso de editar un genoma con CRISPR/Cas9 incluye dos etapas. En la
primera etapa el ARN guía se asocia con la proteína Cas9. Este ARN guía es
específico de una secuencia concreta del ADN, de tal manera que por las reglas
de complementariedad de nucleótidos se hibridará en esa secuencia (la que
nos interesa editar o corregir). Entonces actúa Cas9, que es una enzima
endonucleasa, cortando el ADN.
- En la segunda etapa se activan al menos dos mecanismos naturales de
reparación del ADN cortado. El primero llamado indel (inserción-deleción) hace
que, después del sitio de corte , bien aparezca un hueco en la cadena, bien se
inserte un trocito más de cadena. Esto conlleva a la perdida de la función
original del segmento de ADN cortado.
Un segundo mecanismo permite la incorporación de una secuencia concreta
42
exactamente en el sitio original de corte. Para esto, lógicamente, hemos de
darle a la célula la secuencia que queremos que se integre en el ADN.
- El sistema CRISPR/Cas consta de 2 elementos:
Un RNA guía (gRNA) con la secuencia del gen diana
Una proteína nucleasa Cas9
Todo comienza con el diseño de una molécula de ARN (CRISPR o ARN guía) que
luego va a ser insertada en una célula. Una vez dentro reconoce el sitio exacto
del genoma donde la proteína Cas9 deberá cortar.
El proceso de editar un genoma con CRISPR/Cas9 incluye dos etapas. En la
primera etapa el ARN guía se asocia con la proteína Cas9. Este ARN guía es
específico de una secuencia concreta del ADN, de tal manera que por las reglas
de complementariedad de nucleótidos se hibridará en esa secuencia (la que
nos interesa editar o corregir). Entonces actúa Cas9, que es una enzima
endonucleasa, cortando el ADN.
En la segunda etapa se activan al menos dos mecanismos naturales de
reparación del ADN cortado. El primero llamado indel (inserción-deleción) hace
que, después del sitio de corte , bien aparezca un hueco en la cadena, bien se
inserte un trocito más de cadena. Esto conlleva a la perdida de la función
original del segmento de ADN cortado. Un segundo mecanismo permite la
incorporación de una secuencia concreta exactamente en el sitio original de
corte. Para esto, lógicamente, hemos de darle a la célula la secuencia que
queremos que se integre en el ADN.
PARA QUÉ VALE?
De manera molecular podemos decir que esta herramienta se podrá utilizar para:
- regular la expresión génica

- etiquetar sitios específicos del genoma en células vivas
- identificar y modificar funciones de genes corregir genes defectuosos
- También se está ya utilizando para crear modelos de animales para estudiar
enfermedades complejas como la esquizofrenia, para las que antes no existían
modelos animales.
APLICACIONES
Las posibilidades son casi inimaginables. Con la tecnología CRISPR/Cas9 se inaugura

una nueva era de ingeniería genética en la que se puede editar, corregir, alterar, el
genoma de cualquier célula de una manera fácil, rápida, barata y, sobre todo,
altamente precisa.
43
- Desarrollar nuevas variedades de plantas y razas de animales con
características genéticas concretas, con lo que se puede utilizar para mejorar
los alimentos.
- Modificar bacterias y otros microorganismos de uso industrial y alimentario.
- Terapia génica: estudiar enfermedades cuya causa genética se conozca y poder
curar a pacientes que las tengan ( Corea de Huntington, Síndrome de Down,
Anemia falciforme). Así, el MIT (Instituto Tecnológico de Massachussets)
anunció ya en marzo de 2014 que había conseguido curar a un ratón adulto de
una enfermedad hepática (tirosinemia de tipo I) de origen genético utilizando
esta tecnología.
- Reprogramación de células para que corten el genoma del VIH.
- Modificar los genomas de embriones humanos. (implicaciones éticas y
sociales).
CRISPR EN EL DIAGNÓSTICO DE COVID-19
- En el contexto de COVID-19 las principales aportaciones basadas en CRISPR se

dividen en dos grandes grupos: la detección del virus y el desarrollo de terapias
dirigidas a destruir al virus.
- En estos momentos existen tres aproximaciones principales para utilizar CRISPR
en la detección del coronavirus SARS-CoV-2. La base metodológica de estas
tecnologías fue desarrollada hace dos años para detectar moléculas de ARN y
ADN de forma específica. Recientemente, la pandemia de COVID-19 ha
impulsado su adaptación a la detección de SARS-CoV-2, una vez se conoció el
genoma de este coronavirus.
44
TEMA 17: PRINCIPIS DE BIOENERGÈTICA. METABOLISME.
- Metabolisme cel·lular.
- Grups d’aliments.
- ATP.
- Enzims i coenzims.
METABOLISME CEL·LULAR
Conjunt de reaccions i processos físic-químics que tenen lloc en una cèl·lula.

Característiques:
- Les reaccions químiques estan catalitzades per enzims.

- Les reaccions metabòliques estan regulades i ordenades en seqüències o series.
- En eucariotes presenta un alt grau de compartimentació.
- Algunes reccions es fan fora de les cèl·lules.
45
METABOLISME CEL·LULAR: FUNCIONS
El metabolisme te quatre funcions específiques:
1. Obtenir energia química de la degradació dels nutrients.

2. Convertir les molècules dels nutrients en precursors.
3. Sintetitzar les macromolècules biològiques necessàries per la cèl·lula.
4. Sintetitzar o degradar biomolècules, necessàries per determinades funcions
cel·lulars.
Les cèl·lules es troben sempre en un procés constant d’autodestrucció i auto

regeneració.
METABOLISME CEL·LULAR: VIES METABÒLIQUES
- El metabolisme forma una unitat, encara que s’estudia fragmentat en rutes o

vies metabòliques.
- Les rutes metabòliques no son independents entre si, tenen punts comuns.
- Un mateix metabòlit comú a dos rutes podrà seguir per una o per l’altre en
funció de les condicions cel·lulars.
46
- Rutes catabòliques. Son rutes oxidatives s’allibera energia i es sintetitza ATP.
Per exemple, la glucòlisis i la beta-oxidació.En conjunt formen el catabolisme.
- Rutes anabòliques. Son rutes reductores en las que es consumeix energia (ATP)
i poder reductor. Per exemple, gluconeogènesi i el cicle de Calvin. En conjunt
formen l’anabolisme.
- Rutes amfibòliques. Son rutes mixtes, catabòliques i anabòliques, com el cicle
de Krebs, que genera energia i poder reductor, i precursores per la biosíntesi de
la qual es formen sustancies oxidativas.
• Les connexions existents entre diferents vies metabòliques reben el nom de
metabolisme intermediari.
ON ES LOCALITZEN LES VIES METABÒLIQUES?
47
METABOLISME CEL·LULAR: MOLÈCULES
METABOLISME CEL·LULAR: SÍNTESI ATP
La síntesi d’ATP pot realitzar-se per dos vies:

Fosforilació a nivell de substrat. Síntesi d’ATP gràcies a l’energia que s’allibera d’una
biomolècula al trencar-se un dels seus enllaços rics en energia, (com en algunes
reaccions de la glucòlisis i del cicle de Krebs). Els enzims que regulen aquests processos
se denominen quinases.
Fosforilació en el transport d’electrons. Mediant enzims del grup de las ATP-sintetases

existents en les crestes dels mitocondris (fosforilació oxidativa) o en els tilacoides dels
cloroplasts (fotofosforilació), quan aquests enzims son creuats por un flux de protons.
METABOLISME CEL·LULAR: COENZIMS
Els coenzims són un tipus de cofactor, partícula que s'uneix a una substància orgànica
per tal de formar un holoenzim capaç de catalitzar reaccions químiques. Solen ser
molècules complexes, que generalment el nostre organisme no pot sintetitzar. Per
aquesta raó molts d'ells han de ser ingerits amb la dieta. Gran part dels coenzims són
derivats de vitamines hidrosolubles.
METABOLISME CEL·LULAR: CONTROL
1. Control bioquímic: les substancies que intervenen en el metabolisme cel·lular son

molt estables a temperatura ambient Sense “ajut” no reaccionarien o ho farien tan
lentament que no seria possible la vida. Aquesta dependència d’ajut es un gran
48
avantatge, ja que permet a l’organisme regular quines reacciones s’han de fer i en quin
moment, es a dir, el control bioquímic del metabolisme.
2. Control hormonal o sistema endocrí: l’element fonamental d’aquest sistema de

control son les hormones, que actuen específicament sobre determinades cèl·lules
com missatgers químics, regulant el metabolisme intern.
METABOLISME CEL·LULAR: ENZIMS
Els enzims son els catalitzadors de les reaccions biològiques. Són substàncies
orgàniques, gairebé sempre de natura proteica, que acceleren reaccions químiques.
Els enzims interaccionen amb substrats i catalitzen la seva transformació en diferents

productes. Intervenen amb un paper important en gairebé tots els processos cel·lulars.
Com que tenen un alt grau de selectivitat respecte al seu substrat i cadascun d'ells
catalitza unes reaccions molt concretes, el conjunt d'enzims que es produeixen en una
cèl·lula determina les rutes metabòliques que s'hi poden dur a terme.
METABOLISME CEL·LULAR: ENZIMS AL·LOSTÈRICS
La regulació al·lostèrica consisteix en que una molècula reguladora, que pot ser un
activador o un inhibidor, s’uneix a un enzim en un lloc diferent al lloc actiu, modificant
així el lloc actiu de l’enzim e impedint o permetent la unió del substrat.
BALANÇ DEL METABOLISME
Nombre de molècules amb enllaços rics en energia (ATP o altres), que es produeixen
per cada metabòlit oxidat.
En general:
- Rutes catabòliques: Balanç positiu

- Rutes anabòliques: Balanç negatiu
49
50
TEMA 18: METABOLISME CEL·LULAR. CATABOLISME. HIDRATS DE
CARBONI
GLUCÒLISI
- Allibera solament el 10% de la energia disponible en la glucosa.

- L’energia restant s’allibera al trencar-se cada molècula d’àcid pirúvic en aigua i
diòxid de carboni.
DESCARBOXILACIÓ OXIDATIVA: Matriu mitocondrial. Es produeix una molècula de

CO2 i NADH.
La oxidació del piruvat a Acetil-CoA es catalitzada pel complexa multienzimàtic de la

piruvat deshidrogenasa.
Aquesta reacció irreversible en teixits animals, no forma part del cicle de Krebs, però
constitueix un pas obligatori per la incorporació dels glúcids al cicle.
FERMENTACIONS
Alcoholica:
Rendiment: 1 glucosa 2 etanol +2 atp + 2 co2
Es la degradació de la glucosa i alliberament d’energia utilitzant a substancies

orgàniques com acceptors finals d’electrons.
Alguns organismes com els bacteris i les cèl·lules musculars humanes, poden produir
energia mediant la fermentació.
Làctica:
51
Rendiment: 1 glucosa 2 làctic+ 2 atp la primera part de la
Fermentació es la glucòlisis.
La segona part difereix segon el tipus d’organisme.
VIA DE LES PENTOSES FOSFAT: FASES
La vía de les pentoses consta de dos fases: 1) oxidativa i 2) no oxidativa.
- La fase oxidativa es molt activa en les cèl·lules com els eritròcits o els
hepatòcits, en els que les demandes de NADPH son elevades. Al contrari, la fase
oxidativa es troba virtualment absent en cèl·lules com les musculars, que
sintetitzen pocs lípids o no ho fan. Les reaccions de la fase oxidativa son
irreversibles.
- En la fase no oxidativa es produeix la isomerització i la condensació de varies
molècules de sucre diferents. Tres intermediaris d’aquest procés que son útils
en altres rutes son la ribosa-S-fosfat, la fructosa-6-fosfat i el gliceraldehíd-3-
fosfat Les reaccions de la fase no oxidativa son reversibles.
Segon les necessitats de la cèl·lula, es mes activa una fase o l’altra.
CICLE DE KREBS
Aquest cicle, te essencialment la funció de completar el metabolisme del piruvat

derivat de la glucòlisis.
Els enzims del cicle dels àcids tiocarboxílics (Krebs) estan localitzats a la matriu del
mitocondri (pocs d’aquests enzims estan a la membrana interna del mitocondri).
Objectiu del cicle:
- Formació de poder reductor NADH

- Formació de precursores de la síntesis d’ aminoàcids
52
CICLE DE KREBS: RENDIMENT COENZIMS
TRANSPORT ELECTRÒNIC I FOSFORILACIÓ OXIDATIVA
La cadena de transport electrònic mitocondrial consisteix en una sèrie de

transportadors electrònics, la majoria proteïnes integrals de membrana, amb grups
prostètics capaços d’acceptar i cedir un o dos electrons.
Transport d’electrons:
- Sèrie de reaccions d’oxidació-reducció a través de les que els electrons derivats

de l’oxidació de nutrients son transportats a l'oxigen.
- TÉ lloc a la membrana interna del mitocondri.
- Molècules que transfereixen els electrons: NADH i FADH2
53
TEMA 19: METABOLISME CEL·LULAR. CATABOLISME DE LÍPIDS.
- Composició dels àcids grassos.

- Classificació dels àcids grassos.
- Aliments rics en àcids grassos.
- Β-Oxidació dels àcids grassos.
Els àcids grassos poliinsaturats es classifiquen en dos famílies, segon la posició del
primer doble enllaç.
- Els àcids grassos omega-6 tenen el primer doble enllaç en el sisè àtom de
carboni de la cadena i deriven principalment de l’àcid linoleic.
- Els àcids grassos omega-3 tenen el primer doble enllaç en el tercer àtom de
carboni de la cadena i deriven principalment de l’àcid alfa-linolènic.
ÀCIDS GRASSOS POLIINSATURATS
- Intervenen en la formació de colesterol bó o HDL i redueixen la formació de

colesterol dolent o LDL.
54
- Controlen els nivells de triglicèrids.
- Protegeixen a les arteries de la formació d’ateromes.
- Son precursores per la formació de prostaglandines, hormones importants en
el control de la tensió arterial i funcionament de les plaquetes.
- Millora la fluïdesa de la comunicació entre les cèl·lules.
- Disminueix la tensió arterial.
CATABOLISME DELS ÀCIDS GRASSOS
β-Oxidació d’Àcids Grassos
- Té lloc en teixits com: Fetge, múscul esquelètic, cor, ronyó, tx. Adipós, etc.
- Compren l’oxidació del carboni β de l’àcid gras.
- És realitza als MITOCONDRIS.
- Abans ha de tenir lloc: Activació de l’àcid gras (requereix energia en forma
d’ATP). Transport a l’interior del mitocondri.
1) Activació de l’àcid gras
- Té lloc al Citosol.

- La reacció es catalitzada per la TIOQUINASA.
- El pirofosfat es hidrolitzat per una PIROFOSFATASA (això fa que la reacció sigui
irreversible)
Β OXIDACIÓ DELS ÀCIDS GRASSOS
Les quatre reaccions de la ß-oxidació son:
1- Oxidació de l’acil gras-CoA a transΔ2-enoil-CoA (nombre genèric per un àcid gras

activat amb un doble enllaç en trans o en posició 2) per acció d’una acil-CoA
deshidrogenasa, un flavoenzim que el seu FAD es redueix a FADH2.
2- Hidratació per incorporació d’una molècula d’aigua al doble enllaç entre els carbons
2 i 3 catalitzada per la enoil-CoA hidratasa (que sol actua sobre dobles enllaços trans)
per donar L-3-hidroxiacil-CoA.
3- Oxidació catalitzada per la hidroxiacil-CoA deshidrogenasa, amb NAD+ com coenzim,

que transforma el grup hidroxil en carbonil i produeix 3-cetoacil-CoA i NADH + H+.
55
4- Tiòlisis entre els carbons α y ß, catalitzada per la tiolasa, que allibera una molècula
d’acetil-CoA al temps que l’entrada de coenzim Aglosario permet que es formi un acil
gras-CoA amb dos carbons.
- A cada cicle es perden 2 àtoms de C en forma d’Acetil-CoA.

- Per degradar completament un ac. Gras de 16 C fan falta 7 cicles de β-Oxidació.
- A cada cicle es produeix 1 molècula de FADH2 i una altra de NADH
56
TEMA 20: METABOLISME CEL·LULAR. CATABOLISME DE PROTEÏNES.
- Catabolisme de les proteïnes.

- Catabolisme dels aminoàcids.
- Cicle de la Urea.
Catabolisme de proteïnes
La hidròlisis de les proteïnes s’inicia en el estómac. Tots els aminoàcids,

independentment de la seva procedència, passen a la sang i es distribueixen als teixits,
sigui quin sigui el seu origen.
Catabolisme dels aminoàcids
La degradació s’inicia per processos que separen el grup amin.

Aquests processos poden ser reaccions de transferència o de separació del grup amin.
Transaminació:
Es la transferència reversible d’un grup amin a un α-cetoàcid, catalitzada per una

aminotransferasa, utilitzant fosfat de piridoxal com coenzim.
L’aa. es converteix en a-cetoàcid i el α-cetoàcid en l’ aminoàcid corresponent.
Es a dir, el grup amin no s’elimina sinó que es transfereix a un α-cetoàcid per formar
un altre aminoàcid.
57
Desaminació:
- El grup amin del glutamat, pot ser separat per desaminació oxidativa
catalitzada per la glutamat deshidrogenasa, utilitzant NAD i NADP com
coenzims.
- Es forma αcetoglutarat i NH4+
- La majoria del NH4+ produït en l’organisme es genera per aquesta reacció
Aquest enzim es troba en el mitocondri. D’aquesta manera segrestar l’amoni en aquest

compartiment. L’amoni lliure es molt tòxic.
CICLE DE LA UREA
- Converteix amoni (intramitocondrial) en urea, una molècula menys tòxica.

- Sol es produeix en el fetge i participen enzims mitocondrials i citosòlics
- Tot el NH originat per desaminació, es convertit a UREA en el fetge.
4
- El procés consumeix 4 enllaços fosfat (ATP) per cada molècula d’UREA.
58
TEMA 21: FOTOSINTESI
- Fotosíntesi: concepte.
- Transport cíclic i no cíclic d’electrons: fotofosforilació, fotòlisi de l’aigua,
fotoproducció d’oxigen i obtenció de poder reductor.
- Fixació de CO .
2
- Fotorespiració.
CONCEPTE
La fotosíntesi és un procés en virtut del qual alguns organismes, com les plantes
verdes, les algues i alguns bacteris, capturen energia de la llum i la transformen en
energia química. Pràcticament tota l’ energia que consumeix la vida de la biosfera
terrestre, la zona del planeta en la qual hi ha vida procedeix de la fotosíntesi.
La fotosíntesi es realitza en dues etapes: una sèrie de reaccions que depenen de la

llum i son independents de la temperatura, i un altra sèrie que depenen de la
temperatura i son independents de la llum. La velocitat de la primera etapa,
anomenada etapa lluminosa, augmenta amb la intensitat lumínica (dins de certs
límits), però no amb la temperatura. En la segona etapa, anomenada etapa fosca, la
velocitat augmenta amb la temperatura (dins de certs límits), però no amb la intensitat
lumínica.
INTRODUCCIÓ
TIPUS DE FOTOSÍNTESI
- Fotosíntesi vegetal
Les plantes prenen diòxid de carboni de l'aire i aigua del sòl i, amb l'energia del sol,
sintetitzen glucosa, un hidrat de carboni ric en energia (E), i alliberen oxigen. Aquest
procés té lloc en les fulles gràcies a la clorofil·la, un pigment contingut en els
cloroplasts, orgànuls propis de les cèl·lules vegetals.
- Fotosíntesi bacteriana
En la fotosíntesi anoxigènica o bacteriana els organismes que la realitzen no utilitzen

l'aigua com a element donador d'electrons, de manera que no hi ha producció
59
d'oxigen. Existeixen tres tipus d'organismes que realitzen aquesta fotosíntesi: els
sulfobacteris purpuris i els sulfobacteris verds, els quals utilitzen sulfur d'hidrogen, i els
bacteris verds que utilitzen matèria orgànica com a substància donadora d'electrons
(per exemple, l'àcid làctic).
ESQUEMA GENERAL FOTOSINTESI
Lloc on es realitza la fotosíntesi: cloroplasts de les fulles de les plantes.
Pigments fotosintètics:
- Clorofil·les
- Carotenoides
- Canotens
- Xantofil·les
En la etapa clara la llum que arriba a la clorofil·la excita un electró a un nivell energètic
superior. En una sèrie de reaccions l’energia es converteix en ATP i NADPH. L’aigua es
descompon en el procés alliberant oxigen com a producte secundari de la reacció.
L’ATP i el NADPH s’utilitzen per fabricar els enllaços C-C en la etapa fosca.
FASE LUMINICA
- La captació d’energia radiant la realitza el cloroplast a través de les antenes,

què són blocs de sistemes pigmentaris: clorofil·les, carotens i xantofil·les.
Aquestes antenes estan associades a proteïnes, i el conjunt forma el complexa
captador de llum.
60
- El centre de reacció és una gran proteïna de membrana en la que les molècules
prostètiques o auxiliars formen el circuit conductor elèctric que segueixen els
fotoelectrons durant el procés fotosintètic. El component fotoactiu del centre
de reacció és un dímer de clorofil·la a.
- Els fotosistemes són els conjunts de pigments i proteïnes empaquetats en els
tilacoides. En el dímer de clorofil·la a del centre de reacció te lloc una reacció
fotoquímica.
Hi ha 2 tipus de transport d’electrons: cíclic i no cíclic, segons el camí que segueixen els
electrons a traves dels fotosistemes. Les conseqüències de seguir un tipus o l’altre són
principalment la producció o no de NADPH i l’alliberament o no d’oxigen.
FASE FOSCA: CICLE DE CALVIN I BENSON
El procés de reducció del carboni es cíclic i es coneix com a Cicle de Calvin i Benson, en
honor del seus descobridors.
En aquesta fase, s'utilitzarà l'energia química obtinguda en la fase lluminosa, en reduir
CO2, Nitrats i sulfats i assimilar els bioelements C, H, y S, amb la finalitat de sintetitzar
glúcids, aminoàcids i altres substancies.
El NADPH i l’ATP formats en les reaccions que capturen energia lumínica s’utilitzen per
reduir el diòxid de carboni. El cicle produeix gliceraldehid fosfat, a partir del qual pot
formar-se glucosa i altres compostos orgànics
RESULTAT: L'energia química de l’ATP i del NADPH s’utilitza per incorporar carboni a
molècules orgàniques.
En aquesta via s’utilitzen molècules de CO2 i es produeixen hexoses.
FOTORESPIRACIÓ
La fotorespiració és un procés que passa en el mesòfil de la fulla, en presencia de llum,

i on la concentració d’O2 és alta. Es realitza en plantes C3.
CICLE DE HATCH I SLACK
- A les plantes C3 la captació d'energia lluminosa i la transformació de CO2 en

sucres simples es produeix a les cèl·lules del mesòfil i de la beina perivascular.
D’allí es transporten als feixos vasculars.
61
- Les plantes C4 tenen els feixos vasculars envoltats d’una capa especial de
cèl·lules: beina perivascular. Al seu voltant es concentren les cèl·lules del
mesòfil.
- Plantes C4 reparteixen la fotosíntesi entre dos tipus de cèl·lules: mesofil·les i les
de la beina perivascular.
- Primer pas en cèl·lules mesofil·les, però aquestes no tenen l’enzim rubisco que
catalitza la transformació de CO2 en molècules de 3 àtoms de carboni, en lloc
d’aquest enzim tenen un altre anomenat PEP (fosfoenolpiruvat carboxilasa) fixa
el CO2 en àcids de 4 àtoms de carboni: el malat i l’aspartat. Aquests es
transporten a les cèl·lules de la beina perivascular.
- En la beina p. l'activitat enzimàtica fragmenta els àcids per formar CO2,
invertint així el procés realitzat en les cèl·lules mesofil·les.
- En la capa de cèl·lules de la beina p., el CO2 es transformat en sucres gracies al
mateix enzim que utilitzen les plantes C3 “la rubisco”
-
PLANTES CAM
- Obren els seus estomes durant la nit, fixen CO sobre l’àcid PEP per acció de la
2
PEP carboxilasa i a través d’una sèrie de reaccions el transformen en malat
(procés que es dona en la foscor).
- Duran el dia, tanquen els seus estomes i el malat es retransporta des dels
vacúols als cloroplasts on es torna a reconvertir en CO , el qual será
2
transformat en sucres.
- Les plantes CAM estalvien aigua, estratègia que permet que la fotosíntesi es
realitzi amb èxit.
- La via CAM s'assembla a la via C en que el CO es transforma primer en un
4 2
àcid de 4 àtoms de carboni (el malat), amb la intervenció de l’enzim PEP
carboxilasa. El malat es transforma novament en CO i després es converteix en
2
sucres per l’enzim rubisco. En aquest cas es produeixen tots dos processos en
las cèl·lules del mesòfil.
- Pel seu cicle anormal d'obertura i tancament estomàtic estan especialment
adaptades a climes àrids.
62
TEORIA DE LES PRACTIQUES
PRACTICA 1
Se debe multiplicar la ampliación del ocular del microscopio por la ampliación del
objetivo, para calcular el numero de aumentos al que estamos realizando la
observación.
PRACTICA 2
Tabla 1.- Principales características comunes y diferenciales entre células animales y

vegetales.
Célula Vegetal Célula Animal
Posee membrana plasmática. Posee membrana plasmática.

Presenta pared celular. Nunca presenta pared celular.
Presenta plastos. No presenta plastos.
En los vegetales superiores no existe Presenta centríolo.
Pocas vacuolas.
centríolo.
Muy desarrollado el sistema vacuolar.
La membrana plasmática de la célula puede considerarse como una membrana

semipermeable, y precisamente por esto las células de los organismos pluricelulares
han de permanecer en equilibrio osmótico con los líquidos tisulares que las bañan.
Cuando la concentración de solutos de los fluidos extracelulares es igual que la
concentración intracelular, ambas soluciones son isosmóticas (isotónicas), pero si los
líquidos extracelulares aumentan su concentración, se hacen hiperosmóticos
(hipertónicos) respecto a las células, consecuentemente, las células pierden agua, se
deshidratan y mueren. De forma similar, si los líquidos extracelulares se diluyen, se
hacen hoposmóticos (hipotónicos) respecto a las células, el agua tiende a pasar al
protoplasma interior y las células se hinchan, se ponen turgentes y hasta llegan a
explotar, si no disponen de una pared de celulosa como las células vegetales.
Observación de células animales
Para el estudio de las células animales observaremos las células de la mucosa bucal. En
estas células si utilizamos para teñirlas un colorante específico de la cromatina, es
posible observar diferencias, en la denominada cromatina sexual, entre células
femeninas y masculinas.
63
Para realizar la preparación seguiremos los pasos siguientes:
1.-Raspar la cara interna de la mejilla con un palillo.
2.-Extender el contenido del palillo sobre un porta en el que previamente habremos
colocado una gota de agua.
3.-Fijar la preparación durante 5 min con Metanol.
4.-Secar al aire.
5.-Teñir durante 5min con Orceína acética al 2%.
6.-Lavar con agua corriente.
7.-Secar al aire.
8.-Colocar el cubreobjetos siguiendo la técnica general de montaje.
9.-Observar al microscopio óptico, primero con el objetivo de 10x y luego con el de
40x.
Observación de células vegetales.
Para estudiar las células vegetales observaremos las células de la epidermis de Allium
cepa.
En la realización de la preparación seguiremos los siguientes pasos:

1.-Con unas pinzas arrancar parte de la epidermis de la hoja.
2.-Colocarla en un vidrio de reloj en el que previamente habremos puesto un poco de
agua.
3.-Cortar un pequeño trozo de la epidermis con la ayuda de una aguja enmangada.
4.-Llevar este trozo de la epidermis a un portaobjetos.
5.-Colocar sobre la epidermis unas gotas de azul de metileno.
6.-Poner encima el cubreobjetos siguiendo la técnica general de montaje.
7.-Observar al microscopio óptico, primero con el objetivo de 10x y después con el de
40x.
8.-Hacer pasar la solución de ClNa concentrado colocando unas gotas en el borde del
cubreobjetos para que la solución entre por capilaridad. La penetración es más rápida
si del lado opuesto a aquel en que se han puesto las gotas de ClNa, se extrae el líquido
sobrante con papel de filtro.
64
9.-Observar al microscopio óptico, primero con el objetivo de menor aumento.
PRACTICA 3
Una de las características de la célula vegetal es la presencia de unos orgánulos que

presentan una doble membrana, se encuentran en el citoplasma celular y se
denominan plastos.
Estos orgánulos están relacionados con la forma de vida inmóvil de las células
vegetales y todos ellos se desarrollan a partir de unos proplastos o proplastidios que
son orgánulos generalmente pequeños y que se suelen encontrar en las células de los
tejidos meristemáticos.
1.- Cloroplastos: actúan de fuente interna permanente de alimento y se caracterizan

por presentar un pigmento, la clorofila, que es el responsable del color verde de los
órganos aéreos de las plantas. Cada cloroplasto está separado del hialoplasma por una
envoltura formada por dos membranas concéntricas que encierra a una cavidad o
estroma en la que se bañan unas membranas que constituyen la pared de unos sacos
cerrados y aplanados: los tilacoides o lamelas. Las membranas de los tilacoides están
orientadas según el eje mayor del cloroplasto.
Estas membranas tilacoidales están constituidas por lípidos, proteínas y pigmentos.
Estos pigmentos pueden ser de dos tipos:
-Clorofilas: pigmentos de naturaleza pirrólica responsables de la captación de la
energía lumínica.
-Carotenoides: pigmentos de naturaleza terpénica entre los que destacan los
carotenos y las xantofilas.
En los cloroplastos y gracias a la clorofila se llevan a cabo los procesos metabólicos que
permiten transformar la energía luminosa en energía química
2.- Cromoplastos: estos plastos se pueden localizar tanto en órganos de la planta

subterráneos como aéreos. Se caracterizan por poseer pigmentos carotenoides que
son los responsables de los colores rojo, anaranjado y amarillo de los pétalos y frutos
de muchas especies. En cuanto a su estructura son más sencillos que los cloroplastos,
sus contornos suelen ser tortuosos y disueltos en sus membranas internas están los
pigmentos.
3.- Leucoplastos: son plastos incoloros. Se forman en los órganos vegetales que se
desarrollan en la oscuridad, e incluso en ocasiones en tejidos expuestos a la luz. En
algunas ocasiones los leucoplastos acumulan en su interior aceites como sustancia de
reserva, transformándose en los denominados Oleoplastos.
65
En muchas ocasiones los leucoplastos acumulan en su interior almidón como sustancia
de reserva, transformándose en los denominados Amiloplastos o granos de almidón.
Estos granos se encuentran como gránulos insolubles en muchos tejidos vegetales.
MÉTODO.
Observación de cloroplastos.
Para realizar la preparación seguir los siguientes pasos:

1.- Colocar sobre un portaobjetos en el que previamente hemos puesto una gota de
agua, una hoja de Elodea
2.- Colocar el cubreobjetos siguiendo la técnica general de montaje.
3.- Observar al microscopio óptico comenzando con el objetivo de menor aumento.
Muchas veces las células vegetales responden a cambios en la intensidad y dirección
de la luz cambiando la posición de los cloroplastos. Estos se mueven por las corrientes
citoplasmáticas alrededor de la pared celular. Con intensidades de luz bajas, se alinean
en una monocapa perpendicular a la luz incidente, maximizando la absorción de luz.
Cuando se observa la misma zona después de 30 minutos de iluminación intensa, se
observa que los cloroplastos están alineados contra las paredes celulares paralelas a la
luz incidente.
Observación de cromoplastos.
1-Con la ayuda de una aguja enmangada, obtener una pequeña porción de la piel del
pimiento.
2. Colocar la muestra sobre un portaobjetos y añadir 2-3 gotitas de agua.
3. Colocar un cubreobjetos procurando que no queden burbujas de aire.
4. Observar la morfología de las células e identificar la pared celular, la membrana
plasmática, los plasmodesmos y los cromoplastos.
Observación de oleoplastos.
- Aceitunas: para realizar la preparación seguir los siguientes pasos:
1.- Realizar un raspado de la parte carnosa de la aceituna.
2.-Colocarlo en un porta.
3.-Colocar el cubre siguiendo la técnica general de montaje.
4.-Observar al microscopio óptico comenzando con el objetivo de menor aumento.
En este caso los leucoplastos nos aparecen como una serie de gotas irregulares llenas
de aceite.
Observación de amiloplastos.
Para realizar las preparaciones de los distintos tipos de plastos hay que seguir los
siguientes pasos:
66
1.- Raspar con una cuchilla un trozo de patata.
2.- Depositar el material raspado en un portaobjetos y añadir una gota de agua y una
gota de lugol.
3.- Colocar el cubre según la técnica general de montaje.
4.- Observar al microscopio óptico comenzando por el objetivo de menor aumento.
El lugol es un colorante que sirve para la identificación cualitativa del almidón, por ello
los granos de almidón nos aparecen teñidos de color violeta, azul oscuro o rojo mate
Observación de Protozoos
1. Limpiar bien un portaobjetos

2. Coger un fragmento de hoja sobre el porta limpio y encima, con la ayuda de una
pipeta Pasteur, colocar una gota de agua del cultivo mixto
3. Colocar un cubreobjetos encima y observar al microscopio. Trata de identificar los
diferentes tipos de protozoos que observan.
PRACTICA 4
OBJETIVO.
Aislar ADN de cebollas.
MÉTODO
1. Eliminar las dos capas más externas de la cebolla.

2. Cortar la cebolla en fragmentos pequeños de aproximadamente 5 mm x 5 mm y
colocarlos en el vaso de precipitados.
3. Añadir 100 ml de tampón de extracción.
4. Colocar LA MEZCLA en el baño María a 60 ºC y mantenerlo exactamente 15 min.
5. Enfriar la mezcla colocando el vaso de precipitados durante 5 minutos en hielo,
agitando constantemente.
6. Triturar la mezcla en la batidora por un tiempo no superior a 5 segundos.
7. Filtrar la mezcla a través del filtro de papel.
8. Coger 10 ml del filtrado y colocarlas en el tubo de 30ml.
9. Añadir 3 gotas de proteinasa y mezclar bien (por inversión del tubo varias veces).
10. Añadir cuidadosamente por uno de los lados del tubo de etanol frío (6-7ml).
11. Dejar reposar el tubo unos pocos minutos.
67
PRACTICA 6
OBJETIVO
El objetivo de esta práctica es observar la morfología cromosómica y las distintas fases

de la mitosis.
MÉTODO.
Para la realización de esta práctica utilizaremos raicillas de cebolla y las teñiremos con
orceína acética. Para realizar la preparación seguiremos los siguientes pasos:
1.- Se deben cortar las raicillas para que tengan una longitud aproximada de 1 cm. Las
colocaremos en 8-Oxiquinoleína al 0.001M durante 4 horas. Pasado este periodo de
tiempo se lavarán con agua destilada.
2.- Fijar las raíces con ácido acético puro y guardarlas en el frigorífico.
Al estudiante se le entregarán las raíces ya pre-tratadas y fijadas.
3.- Colocar orceína acética al 2% en un vidrio de reloj y sumergir en ella las raíces.
4.- Calentar el vidrio de reloj a la llama de un mechero de alcohol, hasta que empiecen
a formar vapores, pero sin que llegue a hervir. Dejar enfriar y repetir la operación 4 o 5
veces, añadiendo si es necesario más orceína acética para que no se concentre
demasiado.
5.- Colocar el material sobre el portaobjetos poniendo en él unas gotas de orceína
acética al 1% para que no se seque.
6.- Cortar la raicilla a 3 mm del ápice.
7.- A continuación, realizar un squash o aplastamiento de la siguiente forma: colocar el
cubre encima de la porción de raíz, colocamos un trozo de papel de filtro encima del
cubre y con el dedo pulgar presionamos el cubre hasta aplastar todo el material. Se
puede ayudar a esta disgregación mediante el mango de una aguja enmangada.
8.- Observar la preparación al microscopio óptico comenzando con el objetivo de
menor aumento.
PRACTICA 7
INTRODUCCIÓN
68
Para que la energía de la luz pueda utilizarse por los seres vivos, en primer lugar ha de
absorberse. Una sustancia que absorbe la luz se denomina pigmento.
Las células vegetales poseen en los cloroplastos, concretamente en las membranas de

los tilacoides, los pigmentos capaces de convertir mediante el proceso de la
fotosíntesis, la energía luminosa en energía química y utilizarla para fabricar glúcidos y
liberar oxígeno.
Los pigmentos que poseen las plantas superiores son de dos tipos, CLOROFILAS Y
CAROTENOIDES, que constituyen respectivamente el 10% y el 2% de la masa de las
membranas y ambos tipos son sustancias liposolubles.
CLOROFILAS: Son complejos porfirínico-magnésicos que presentan los dos grupos

ácidos del núcleo tetrapirrólico esterificados, uno por el metanol y el otro por un
alcohol insaturado de 20 carbonos denominado fitol. Son moléculas anfipáticas
constituyendo su polo hidrófobo la larga cadena carbonada del fitol y su polo
hidrofílico corresponde a la región del núcleo tetrapirrólico. En los vegetales superiores
existen en las membranas de los tilacoides dos tipos de clorofila, la clorofila a, que
posee color verde-azulado y la clorofila b, que presenta color verde-amarillento. Estos
dos tipos difieren por un grupo situado en posición 3 en el núcleo de la porfirina,
siendo un grupo metilo para la clorofila a y un grupo formilo para la clorofila b, esto
hace que la solubilidad de ambas clorofilas sea diferente. La clorofila a presenta una
mayor solubilidad en disolventes orgánicos que la clorofila b.
CAROTENOIDES: Los carotenoides agrupan a los carotenos y las xantofilas, estos

poseen coloraciones amarillentas, anaranjadas y rojas. Los carotenos, entre los que el
más abundante es el -caroteno, son largas moléculas hidrofóbicas formadas por
unidades de isopreno y cuyos extremos son cíclicos. Las xantofilas son derivados
oxigenados de los carotenos. Estos pigmentos no actúan directamente en la
fotosíntesis ya que transfieren a la clorofila la energía que absorben. Los carotenos son
solubles en disolventes orgánicos, y las xantofilas tienen preferencia por los
disolventes de tipo polar.
CROMATOGRAFÍA.
La cromatografía podemos definirla como la técnica de separación de una mezcla de

solutos en base a la diferente velocidad con que se mueve cada uno de los solutos a
través de un medio poroso, arrastrados por un disolvente en movimiento.
69
Existen distintos tipos de cromatografía: de papel, en capa fina, en columna, de gases,
etc, y además, dentro de cada tipo también hay diferencias según el tipo de disolvente,
la técnica de separación, etc.
Estudiaremos en esta práctica dos tipos de cromatografía. La de papel y la de capa fina.
Cromatografía de papel.
Es una de las técnicas cromatográficas más simples. Como su nombre indica, la

separación se realiza sobre tiras u hojas de papel de filtro. Las muestras se aplican
siempre sobre el papel en forma de solución, para ello los sólidos se disuelven en una
pequeña cantidad de disolvente adecuado.
La descripción de esta técnica es muy sencilla. Se toma una tira de papel de filtro y
cerca de uno de sus extremos se deposita una gota de la solución que contiene la
mezcla de las sustancias que queremos separar. Se deja secar la gota y quedará una
mancha de las sustancias mezcladas. El extremo del papel más próximo a la mancha se
introduce en un disolvente apropiado, pero sin que la mancha llegue a introducirse en
él.
En la cromatografía ascendente, el disolvente se encuentra en una bandeja situada en

el fondo de una cubeta en la que se sostiene el papel. Por capilaridad va subiendo a
través del papel. En la cromatografía descendente, el disolvente está en un recipiente
del que cuelga el papel. Fluye por el papel, hacia abajo, por una combinación de
capilaridad y gravedad.
OBJETIVO
El objetivo de esta práctica es reconocer y separar mediante cromatografía en papel

los distintos pigmentos vegetales.
MÉTODO.
Cromatografía en papel.
1.- Lavar y cortar el material vegetal a trozos pequeños, quitando las nerviaciones más
gruesas.
2.-Colocarlas en un mortero con un poco de arena lavada y 5 cc. De etanol 96º.
3.- Macerar las hojas en el etanol y triturar sin golpear hasta que el líquido adquiera
una coloración similar a la de las hojas.
4.- Filtrar y recoger el extracto en un tubo de ensayo.
5.- Cubrir una placa de Petri con acetona.
70
6.- El extracto filtrado se deposita en la placa de Petri agitando para que se mezcle con
la acetona y se procede a realizar la cromatografía ascendente sobre papel.
7.- Doblar el papel por la mitad y colocarlo verticalmente en la placa. El papel no debe
tocar las paredes de la placa.
La velocidad de arrastre de cada pigmento en el papel está en función de la naturaleza
química del mismo.
PIGMENTO COLOR
Clorofila A Verde azulado
Clorofila B Verde amarillento
Carotenos Naranja
Xantofilas Amarillo
PRACTICA 9
1- Explica el fundamento de la técnica de PCR y las etapas principales de la técnica.
La reacción en cadena de la polimerasa, o PCR, es una técnica para hacer muchas

copias de una determinada región de ADN in vitro.
La reacción en cadena de la polimerasa o PCR, permite generar una gran cantidad de

copias de un fragmento de DNA. El requisito fundamental para poder llevar a cabo la
reacción es disponer de fragmentos cortos de DNA de cadena sencilla
complementarios a los extremos del fragmento a amplificar. Estos fragmentos servirán
como cebadores para que una enzima polimerasa sea capaz de incorporar nucleótidos
complementarios a la cadena molde. Una vez completada la reacción la cantidad
fragmento amplificado se puede visualizar mediante técnicas sencillas de separación
de fragmentos de DNA.
Las tres etapas principales: desnaturalización, hidratación y elongación.
En primer lugar es necesario que el DNA se desnaturalice, es decir, que las dos cadenas
de DNA se separen. Esta primera fase se conoce como desnaturalización y se lleva a
cabo elevando la temperatura a alrededor de 94ºC.
El siguiente paso consiste en un descenso de la temperatura para permitir que los

cebadores se unan por complementariedad al DNA molde. Esta segunda fase se
conoce como hibridación. Temperaturas habituales en esta fase oscilan entre 35 y
60ºC.
Por último, en la fase de elongación o extensión, la enzima polimerasa incorpora

nucleótidos complementarios a partir del extremo 3’ libre de la región en que han
hibridado los cebadores. La temperatura a la que se lleva a cabo esta fase depende de
71
la enzima polimerasa empleada; si se utiliza Taq polimerasa la temperatura de
elongación suele ser de 72ºC.
2- ¿Cómo se llama y cuál es el origen del nombre del enzima que se encarga de
duplicar el ADN?
ADN polimerasa. El origen del nombre de este enzima es debido a que la palabra
“polimerasa” está formada por raíces griegas y significa “enzima que produce una
reacción química en el núcleo de las células formando una larga cadena de unidades
moleculares más pequeñas”
Sus componentes léxicos son: poly (muchos) y meros (partes), más el sufijo -asa (usado
para nombrar enzimas).
3- ¿Para qué se utiliza la técnica de electroforesis?
La electroforesis es una técnica que emplean los científicos en el laboratorio utilizada

para separar el ADN, el ARN, o moléculas o proteínas en base de su tamaño y carga
eléctrica.
4- Explica cómo y de que sustancia se hace un gel de electroforesis.
El gel se obtiene disolviendo la agarosa en un buffer de TAE o TBE y se funde usando

un microondas, hasta obtener una solución homogénea y transparente. La disolución
se vacía en un molde y se coloca en peine (el peine forma unos pozos donde se
depositan las muestras).
En el caso de los geles de agarosa, se le añade bromuro de etidio, sustancia que se

intercala entre las bases de DNA y es fluorescente cuando se ilumina con luz
ultravioleta.
5- ¿Para qué sirve la purificación de un gel?
La purificación de un gel se utiliza para recuperar los fragmentos del ADN después de
la separación electroforética. Recuperación del ADN de un gel de agarosa incluye tres
pasos básicos: encuadernación, lavado y liberador de una columna de sílice.
6- Explica el método que seguirías para separar fragmentos de ADN de un gel de

agarosa.
Las muestras de ADN se introducen en los pozos (ranuras) en un extremo de un gel y

se aplica una corriente eléctrica para arrastrarlas a través del gel.
7-Aplicaciones de las tres técnicas.
72
La PCR tiene muchas aplicaciones en la investigación y en la práctica. Se utiliza de
forma rutinaria en la clonación de ADN, el diagnóstico médico y análisis forense de
ADN.
73
74

Biologia 2n Parcial

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Biologia 2n Parcial

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

BIOLOGIA I GENÈTICA

NÚRIA GÓMEZ JOVER

EL NUCLI INTERFÀSIC: ESTRUCTURA

- L’embolcall o la membrana nuclear.

· Coordinar las activitats de la cèl·lula: metabolisme, síntesi de proteïnes, creixement i

Doble, posseeix porus nuclears a la làmina nuclear.

COMPLEXE DEL PORUS: FUNCIONS

Les proteïnes s’organitzen formant anells:

- Anell citoplasmàtic: cap al citoplasma

- Anell nuclear: s’orienta cap al nucleoplasma

De cada bloc es projecten fibres proteiques:

- Filaments citoplasmàtics, cap al citoplasma

S’importen dins del nucli S’exporten del nucli al citoplasma

• No Histones (cromosòmiques): Primaries i secundaries

La cromatina es pot trobar en dos formes:

1. H. Constitutiva: idèntica per totes les cèl·lules de l’organisme i que no te informació

2. H. Facultativa: diferent en els distints tipus cel·lulars, te informació sobre aquells

Per ser funcional, la cromatina ha d’estar estesa, ja que condensada no es activa.

 Les unitats bàsiques de la cromatina son els nucleosomes, formats per

Nombre cromosòmic: La majoria d'espècies presenta un nombre característic de

 Els gens es troben als cromosomes

· Regions NOR: gens que codifiquen al nuclèol.

- Te lloc la síntesi I processament de l’ARNr.

TEMA 12: REPRODUCCIÓ CEL·LULAR. MITOSI.

CICLE CEL·LULAR: INTRODUCCIÓ

DIVISIÓ CEL·LULAR MITÒTICA

La mitosi està relacionada amb el creixement i la regeneració cel·lular mantenint

- Garanteix la conservació del material hereditari durant el procés de divisió cel·lular,

Divisió cel·lular mitòtica

· Div. nucli: Mitosi

• Màxim grau de condensació.

• Formació complerta del fus acromàtic.

• Cromosomes en pla equatorial empesos pels microtúbuls cinetocòrics

• Centròmers perpendiculars als centríols.

• Les cromàtides es separen.

• Son arrossegades pels microtúbuls cinetocòrics.

• S’allarguen els microtúbuls polars. (es separen més els pols)

•Anafase acaba quan arriben les cromàtides als pols.

• És com una profase inversa. •Reapareixen els nuclèols.

• Comença la descondensació dels cromosomes.

• Reapareixen les membranes nuclears.

CICLE CEL·LULAR: REGULACIÓ

Cicle cel·lular: Regulació

 En els organismes pluricel·lulars, les cèl·lules han de controlar la seva

Cicle cel·lular: Regulació

- L’apoptosi es una mort cel·lular natural, en la que la cèl·lula s’autodestrueix.

Divisió Cel·lular Meiòtica: Meiosi I

- La primera divisió meiòtica és reduccional ja què el nombre de cromosomes es

- És la etapa més important, llarga i complexa d’aquesta primera divisió.

Divisió Cel·lular Mitòtica: Meiosi I:Profase I

En aquest aparellament també està implicada la seqüencia de gens de cada

Divisió Cel·lular Meiòtica: Meiosi I

 Metafase I: en aquesta fase les tètrades s’afileren a la placa equatorial de la

interfase sense període “S”.

Divisió Cel·lular Meiòtica: Meiosi II

En aquesta divisió es separen cromàtides germanes.

- Consta de 4 fases: Profase II, Metafase II, AnafaseI I i Telofase II.

ETAPES: CITOCINESI O CITODIÈRESI

•Unió de vesícules de l’aparell de Golgi.

Conseqüències genètiques de la Meiosi

Hi ha dos tipus de reproducció:

La reproducció sexual: intervenen dos organismes que aporten les seves

· Gametogènesi: formació de cèl·lules reproductores o gàmetes amb informació

un nou individu adult capaç de produir nous gàmetes.